L'Espill. Número 10/11. Estiu/Tardor 1981

RAFAEL

ARMENGOL

(Benimodo, 1940), cursà estudis a 1’Escola de Belles Arts de Sant Carles, entre 1959 i 1964. La seua primera pintura, realista, anunciava ja, tanmateix, una certa evolució cap a I’abstracció, accentuada sobretot pel seu experimentalisme tècnic. De bon comencament va formar grup amb Artur Heras i Manuel Boix, i amb ells realitzà diverses exposicions a València, Bárcelona, Ciutat de Mallorca i altres poblacions.

La pintura d’Armengo1 hi girava, sobretot, entorn d’una recreació crítica i sovint irònica de temes i autors renaixentistes i barrocs.

Tots junts constituïren allò que s’anomenà el «nou realismen.

Entre les sèries més conegudes d’Armengo1 cal destacar La matanga del porc, El jardí de les delícies, Sobrealimentació, L’horta, i la sèrie dedicada a recrear obres de Joan de Joanes.

ELISEU CLIMENT Editor Disseny, JOSEP HORTOLA ISSN 0210- 587 X Dipòsit legal V. - 2.686- 1979 Impremta Nàcher Miracle, 7. València3

EESPILL Revista trimestral dirigida per

JOAN

FUSTER

Secretari

Francesc

Pérez i Moragon

Consell

Assessor

Romà de la Calle, Julià Esteban Chapapria, Sebastià García Martinez, Antoni Rico, Gustau Muñoz i Antoni Tordera

SUMAR1 ESTUDIS

1 ASSAIGS

CERVELL,

CONSCIENCIA 1 MON FfSIC Josep M. Segarra Obiols ll DIVISIONS ADMINISTRATIVES A LA CARTOGRAFIA VALENCIANA DE LA IL.LUSTRACI6 1 DE LA PRE-AUTONOMIA Ismael Vallés

27 DEL

ELS SUPOSITS SINTACTISME PLASTIC Romà de la Calle

37 TEXT

«LA CANCO DE MALLORQUES» TRET DE LA CRONICA DE DESCLOT Vicent Narro

TEXTOS Emili

53 LITERARIS

POEMES Rodríguez-Bernabeu 95

GINESTA Manuel Molins 117 CRONIQUES

1 NOTES

II CONGRES DE PEDIATRES DE LLENGUA CATALANA Lluís Cerveró 133 UN RECORD A MANUEL CALDUCH 1 LA SEUA OBRA BOTANICA Manuel Costa 136 DUES PROPOSTES D’ESCENIFICACI6 DEL MÓN VALENCIA DEL XVI Josep Lluís Sirera 140 EL DARRER VOLUM DEL PRIMER CONGRÉS D’HISTORIA DEL PAfS VALENCIA (1971-1981) Sebastià García Martínez 146 EPISTOLAR1 «EDUARD RANCH-JOSEP PLAPfO BAROJA» Empar Ranch 153 CINC CARTES DE JOSEP PLA A JOAN FUSTER Francesc Pérez Moragon 163 HOMENATGE A JOAN FUSTER 1 PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIO Antoni Bosch 168 X ANIVERSARI

DELS PREMIS Miquel Camps 176 CRONICA CULTURAL Adolf Beltran 184

RESSENYES

OCTUBRE

BIBLIOGRAFIQUES

187

ESTUDIS 1ASSAIGS

IIESPILL

ERVELL, C CONSCIENCIA 1 MÓN FÍSIC

Josep 1111.

Segarra. 0 biols

V

OLDRIA comentar aquestes línies amb unes quantes definicions de diccionari a fi d’aclarir els termes i de perfilar el tema. La paraula anglesa concience descriu la consciencia moral, és a dir, una propietat del caràcter; és aquella part de nosaltres que ens fa mal quan ens comportem (o creiem que ens comportem) malament. És gairebé una cosa tangible en el sentit que es pot «tenir» consciencia 0 no tenir-ne.

Després, hi ha una «consciencia» que és més aviat un adjectiu, com quan diem «ser conscient» en el sentit d’adonar-se’n, d’estar despert, de pensar amb claredat, de reflectir el món que ens envolta. En aquest sentit, que no té res a veure amb la moral, la paraula consciencia es tradueix a I’anglés amb el terme ~on.scioumes.

Les consideracions que proposem aquí es refereixen a aquesta segona accepció del terme.

Pero les complicacions semàntiques no s’acaben aquí, perquè dintre d’aquest segon sentit de la paraula tenim dos significats que poden referir-se a dues coses totalment diferents: consciencia en el sentit de «mirall ll

EESPILL del món», de reflex de l’existència física de l’univers en els esdeveniments mentals, per un costat; i, per l’altre, consciencia com a testimoni de l’existència del jo, és a dir, consciencia d’un mateix com a fenomen únic, vivent, amb un passat, un present i un sentit d’anticipació del futur.

Això és, com es pot veure, consciència d’zrn puocés per oposició a la consciencia de les coses de fora. En el sentit de consciencia com a mira11 del món, el problema cardinal és el d’esbrinar com és que el món mental creat a dintre del cervell arriba a copsar el món de la realitat ambient: aquest problema participa dels misteris de la fisiologia dels sentits (vista, oïda, tacte) i dels esdeveniments neurals associats amb el fenomen de la percepció. Pero, de més a més, té molt a veure amb la disciplina filosòfica de la Teoria del Coneixement; aquí tenim, dones, un punt de coincidencia importantíssim entre l’especulació filosofica i el funcionament del cervell, entre l’epistemologia i la ciencia neurològica.

Aquests problemes han existit des que l’home es va posar a pensar, un mal costum no desproveït de funestes conseqüències. En aquest sentit, embarcar-se en un viatge mental d’aquesta mena sembla un exercici acadèmic d’utilitat dubtosa i condemnat al frac& abans de comentar.

Pero, com que aquestes coses es fan pel que tenen d’agradable i no perque hom es faca illusions d’arribar enlloc, aquí vull oferir algunes modestes consideracions des del punt de vista d’un neuròsleg enfeinat.

1 venint al cas, plantejarem el problema de les relacions entre el cervell i el producte que se’n deriva, és a dir, l’activitat mental.

EL PROBLEMA

CERVELL-PENSAMENT

Un dels problemes més vells, més debatuts, més estudiats i més deixats de la mà de Déu ha estat el de comprendre com és que d’un organ concret i físic com és el cervell, en surt una cosa tan subtil, etèria i no dimensional com és la consciencia. La dificultat més grossa és que l’objecte mateix que hom vol estudiar s’esfuma, s’esqueixa i desapareix en el moment mateix en que hom es posa a analitzar-lo.

Aquí tenim una demostració palesa del principi d’indeterminació de Heisenberg, quan la vera cosa que volem estudiar ve modificada pel fet mateix d’estudiar-la.

A causa d’aquesta dificultat insuperable, molta gent s’ha dedicat a estudiar «aspectes» de la consciencia (fisiològics, psicològics, existencials o filosòfics) amb la idea, probablement illusòria, que, posant-los junts, hom obtindria un resultat final que seria l’explicació del fenomen de la consciencia. Això em recorda una mica els quaderns d’ensenyar dibuix de la meua infantesa: per dibuixar un gat hom comenca amb un cercle que representa el cos, després un cercle que representa el cap, després una línia corba que vol dir la cua i. . . tot de sobte i d’un plegat, aquí tenim el gat sencer, ple de detalls i tan difícil de dibuixar com en comentar.

12

Sembla prou evident que la consciencia només es pot copsar mitjansant el mètode introspectiu, això malgrat la botltade del psicoleg americà William James, segons el qual l’única cosa que notava quan reflexionava sobre la seva consciencia era simplement una sensació d’estirament a la gola i res més. Per a ell, la consciencia com a tal no existiria; el que hi hauria és la consciencia de quelcom.

Es interessant de notar aquí el fet peculiar que, malgrat que la introspecció només ens pot assegurar l’existència de la nostra consciència personal i única, tots estem convencuts que la resta de la gent també té consciencia i fins i tot n’atribuïm als animals, com quan diem del nostre gos que «només li falta parlar». Es aquest convenciment, assumit pero no demostrat, que forma la base de la conducta civilitzada, de la cortesia i fins i tot de l’amor.

Tornant a William James, cree que hom no hauria de confondre la consciencia com a entitat amb el contingut d’aquesta consciencia. És a dir, que la consciencia en el moment de percebre alguna cosa no és tan sols consciencia d’allo percebut, sinó que és també adonar-se de la totalitat del procés mental, i dintre d’aquest procés es troba la consciencia del subjecte (BRETANO, 1874). En altres paraules, el contingut conscient es fon i confon amb la persona, de la mateixa manera que la imatge visual dún paisatge ve a formar part de I’ull que mira.

De fet, el fenomen de la consciencia esdevé illuminat amb la llum més pura, quan la consciencia esta lliure de limitacions sensorials, és a dir, quan el subjecte no fa res de particular, quan el món el deixa tranquil i I’home s’embarca en aquesta cosa que en diem pensar. En aquest moment, la consciencia manté una conversa amb ella mateixa i el pensament esdevé meditació.

L’ull invisible de l’ànima (per usar una expressió poètica encunyada per Plató) s’embarca llavors en una activitat ben passiva, purament contemplativa; és en aquest moment de calma ’ que l’ànima esdevé conscient d’ella mateixa.

CONSCIENCIA

1 REACTIVITAT

Cal no confondre la consciencia amb la capacitat de reaccionar als estímuls provinents’ del món exterior. Això s’ha fet de totes maneres, i part de la posició teò,rica del behaviourisme és precisament la de negar la consciencia com a tal i substituir-la per manifestacions observables atribuïbles (?) a la tal consciencia.

Si seguíssem així hauríem d’atribuir consciencia a tota cuca que viu i, encara que això s’ha fet (en realitat tot s’ha fet en la historia de les idees), posicions així són més aviat extremes i fora de l’àmbit de la discussió present.

Sembla raonablement evident que es pot posseir consciencia sense reactivitat, és a dir, pura activitat mental sense cap manifestació exterior observable.

El millor exemple el trobem en certs aspectes clínics 13

de la patologia neurològica i psiquiàtrica; em referesc als estats de mutisme akinètic, d’autisme infantil, de dissociació histèrica, d’estupor catatònic. Estats en els quals la falta més o menys absoluta de reactivitat als estímuls del món exterior s’acompanya d’una vida mental de vegades sorprenentment rica. 1 d’una altra banda, sabem també que reaccions reflexes de gran complexitat poden ocórrer sense que cap d’elles arribe a la consciencia (posem només com a exemples els moviments de l’epilèpsia, la reflectivitat del paraplègic, els automatismes onírics del somnambulisme dels estats post-comicials, etc.). Aquesta distinció és important si volem eliminar d’una vegada per totes les fantasies científiques dels behaviouristes radicals per als quals la vida mental és simplement un aplec d’estímuls i respostes, i el que puga haver a l’endemig és un incògnit chi lo su.

TRES

ASPECTES

EXISTENCIALS

DE LA CONSCIENCIA

Hi ha tres característiques essencials del fenomen de la consciencia que volem discutir aquí. Estic segur que, de prolongar l’anàlisi, en trobaríem més, pero de moment aquests tres semblen els més importants: en primer lloc és la característica de «presentitat», i valga la paraula una mica rebuscada i difícil, És a dir, la consciencia ocorre sempre en el moment present, en l’ara i aquí. Pero examinant la cosa de més a prop és evident que en I’acte misteriós de prendre consciencia hi ha més que la noció temporal del moment present: en realitat, hi ha un sentit del passat al mateix temps que un sentit del futur, tots dos embolicats en la pura experiencia del present. Hom pot dir, dones, que Za consciència ocorre en aquest moment inefable en què la memòria mossega Za cua de Z’anticipació.

Es pel fet que la consciencia se situa al punt de contacte entre el passat i el futur que hom pot dir amb certesa heraclitiana que la consciencia s’escola eternament, o, amb igual solidesa parmenidiana, que la consciencia no existeix de cap manera.

La segona característica és la capacitat d’anticipació, és a dir, la capacitat de fer hipòtesis, de preveure les possibilitats futures, de mostrar allò que el filòsof Popper n’ha dit «l’actitud crítica». Això té un gran valor des del punt de vista evolutiu, perquè com el neurocirurgià Omaya ha subratllat, el fet d’una falta d’avaluació crítica del passat en un animal, significa que l’organisme individual es “juga la pell», com si diguéssem, cada vegada que pren una decisió o opta per un curs d’acció amb preferencia a un altre. Per a un insecte, això no té importancia perquè la supervivencia de I’espècie esta basada en la capacitat reproductora i en l’adaptació genètica més que no pas en I’habilitat d’aprendre coses de nou; per a l’home, en canvi, l’evolució vers un cervell capac de posar a prova el futur, d’una manera teòrica, sense haver-s’ho de jugar tot a cada moment, sense que la seua supervivencia siga una 14

EESPILL cosa de cara o creu, és duna importancia capital. El desenvolupament d’aquesta actitud crítica està, dones, lligat estretament a I’emergència de la consciencia purament humana.

Finalment, hem de mencionar la «granularitat» de la consciencia, el fet que la consciencia no s’escola com un fluid uniforme al Ilarg del temps. En realitat, procedeix per sacsejades, per saltirons breus que passen d’una fracció de segon a la següent. L’explicació d’aquest fenomen és desconeguda; pot molt bé ser que aquestes irregularitats siguen més aviat funció de I’atenció que no de la consciencia pròpiament dita.

La capacitat de registrar estímuls exteriors sense que entren a la consciencia és un fenomen d’observació diaria, com quan sentim retroactivament les campanades del rellotge municipal i eclesiàstic, o la mare adormida es desperta únicament pel so del seu nadó, etc. Pero, a més a més, aquesta granularitat pot ser deguda a l’organització bàsica del sistema nerviós que sembla estar més ben preparat per a detectar estats de trasbals i de canvi que per a reconéixer un estat de coses permanent.

La propietat bàsica que fa que les coses siguen així és la propietat de l’acomodació, que és una característica fonamental del sistema nerviós, que té per objectiu evolucionari registrar canvi i reconéixer novetat.

ASPECTES

EVOLUTIUS

DE LA CONSCIENCIA

En el curs de l’evolució humana, hom es pot preguntar en quin moment l’homínid primordial va deixar de ser un animal i esdevingué un home. Donada la pobresa d’informació sobre aquest període de transitió, I’eina més segura i el criteri més sòlid probablement vénen donats per la mesura de la capacitat craneana, pel volum del cervell total. Els antropòlegs semblen estar d’acord que la consciencia humana ocorre quan la capacitat cerebral va dels 600 CC. de l’homínid primitiu als 1.000 o 1.200 CC.de I’Homo Sapiens. El que és interessant és que aquesta transició sembla haver estat extremadament breu, durant els anys del Pleistocé. Sembla com si, fa quatre milions d’anys, s’hagués produït una veritable explosió evolutiva que va posar l’home sobre la terra sense que les teories darwinianes ho puguen explicar del tot. Després de tot, les activitats vitals de I’home prehistò’ric (la caca, la pesca, la defensa contra els animals i els elements) només poden tenir un efecte seleccionador molt lent que no pot explicar un passatge tan ràpid d’un cervell de 600 CC. a un del doble, atés el fet que les tècniques per a atrapar coses de menjar són prou senzilles per al cervell primitiu de I’homínid.

Entre les explicacions ofertes, la més atractiva és la deguda a I’antropoleg Pitt, el qual postula la influencia de I’art de la guerra en aquest procés de selecció. La Iluita, ja siga tribal o individual, no té límits en la capacitat de perfeccionament, de manera que tècniques novelles i més eficaces estan sempre a l’abast de la intelligència més 15

capac (en aquest sentit, les coses no veme). Sembla, dones, evident que la de les tècniques més al dia pot portar molt desagradables i fulminants.

Com demanar més .

ASIMETRIA

CELEBRAL

han canviat gaire, com més petita falla en el com a conseqüència uns a eina de selecció, no

es pot domini efectes es pot

1 CONSCIENCIA

Es ben sabut, d’Hipòcrates en@, que el cervell és un conglomerat d’estructura i funció molt complex, és a dir, que no és un ò’rgan compacte i homogeni com, diguem-ne, el fetge o la melsa. Per exemple, tots sabem que les parts davanteres del cervell tenen molt a veure amb la funció motora del cos, mentre les parts del darrere tenen a veure amb les funcions sensorials (visuals, auditives, somestètiques, etc.). Tenim aquí, dones, una asimetria en sentit axial, de davant endarrere, que es tradueix en una variada simptomatologia en clínica neurològica.

Pero, el que ha creat una vertadera riuada d’interés en temps recents, és la asimetria de costat a costat, les diferencies en estructura i en funció entre el costat dret i el costat esquerre del cervell, entre un hemisferi i el corresponent de l’altra banda. Aquestes diferencies són mínimes en el cervell d’animals, pero prenen una gran importancia en l’espècie humana. Molts autors han expressat la creenca que el secret de la consciencia resideix precisament en la asimetria entre les dues meitats essencials del cervell.

Imaginem el cervell com una maquina on tot allò que entra (pels ulls, les orelles, etc.) ha de sortir en forma de moviment, d’expressió.

Una maquina així pot ser complicadíssima (recordem el sistema nerviós de les abelles com a exemple de funció notable), pero és una màquina on el que ve del costat dret té la mateixa importancia que el que ve del costat esquerre i les respostes motores de la part dreta del cos tenen una simetria perfecta amb les respostes de la part esquerra.

El cervell, a l’igual que l’animal que controla, segueix una simetria axial ben estricta. L’animal és un esclau dels impulsos que determinen la seua conducta i les reaccions són previsibles i en general bastant monòtones.

Ara bé, a mesura que pugem en l’escala animal, trobem un principi general sobre el qual insistirem repetidament, perqut: és la clau per comprendre la natura de l’home: la capacitat de formar conceptes generals basats en les sensacions individuals i fugitives del món exterior, en altres paraules, crear el que en filosofia en diuen universals.

Aquest principi es pot declarar de la següent manera: «Com més complicat és un cervell, més necessitat hi ha d’organitzar els perceptes duna forma desenfocada com si fossen borrosos i sense límits clarament definits.» Aquesta falta de precisió allibera el cervell de l’esclavitud dels sentits i facilita l’activitat de tipus superior com és la de 16

EESPILL pensar. Quan l’ànima pensa, utilitza predominantment paradigmes i conceptes universals que, a causa de la imprecisió que comporten, tenen la capacitat d’adaptar-se a totes les possibilitats sensorials amb un mínim de violencia.

Repetim: és aquesta qualitat de «més o menys», aquesta falta de correspondencia exacta entre el cervell i el món al seu entorn, que permet a l’home de prendre consciencia d’ell mateix. Hi ha aquí una paradoxa ben peregrina i interessant: com més pobre és l’eina, millor pot fer la feina.

LA NATURA

DELS

CIRCUITS

CEREBRALS

Mentre la necessitat de formar universals és mínima o inexistent, es pot concebre el cervell com una computadora simètrica, ben integrada amb connexions ben definides entre els centres sensorials i els centres motors. La correspondencia entre el que hi entra i el que en surt és directa, d’un a un. Diagramaticalment ho podem representar així (EDELMAN): Respostes que en surten Sl

Senyals que hi entren F

RI

&bis

,

Rlbis

S2 C&bis

> ,

Rz R2bis

S3 &bis

> )

R3 &bis

s4

>

?

SS

>

?

Si

> ?

Com es pot veure, un sistema així funciona perfectament mentre l’organisme tinga una neurona efectora que reaccione específicament a I’estímul adequat. Donades aquestes circumstàncies, a un estímul Sl li correspon una resposta RI. Els circuits informatius que serveixen un model com aquest són el que en diuen circuits no degenerats, és a dir, circuits amb una correspondencia exacta i específica. Un sistema així necessita canals supernumeraris, de luxe, que asseguren la transmissió del missatge en cas que el primer canal falle. Aixb forma part del que s’anomena redundància i ve aquí expressada pels canals bis del diagrama.

Aquesta necessitat de duplicació constitueix el marge de seguretat requerit per les exigències evolutivesl; asseguren la supervivencia de l’animal. Un sistema així treballa bé mentre el nombre d’estímuls no siga excessiu, perquè, quan aquest és el cas, molts dels estímuls (S4, SS, etc.) no troben entrada i l’organisme deixa de respondre (respostes «?, ?», etc., en el diagrama donat).

Un model nema1 així necessitaria receptors en quantitats astronòmiques per a poder respondre a les miríades de possibilitats sensorials de l’ambient. De fet no hi hauria cavitat cranial prou gran per a allotjar un cervellot de tal magnitud, i no hi hauria pelvis femenina prou amplia per parir un nounat amb un cap així.

Davant d’aquest dilema, la natura, per aconseguir resultats precisos o suficientment precisos des del punt de vista de la qditat de les percepcions i esdevenir capac de registrar I’enorme varietat de senyals possibles, va desenvolupar un cervell utilitzant dues estratègies fonamentals: una és l’aparició de la asimetria cerebral, és a dir, una relativa especialització de funcions entre les dues meitats del cervell; l’altra és lüs de circuits neurals «degenerats» en lloc dels circuits redundants que hem esmentat en els models previs.

OBJECTIU

DE LA ASIMETRIA

CEREBRAL

L’objectiu de la asimetria cerebral és doble: quant a la qualitat o l’agudesa de les percepcions, el fet que les dues meitats del cervell no són iguals introdueix petites discrepàncies entre els perceptes d’un costat i de l’altre, i aquestes diferencies minúscules ajuden a fer la percepció més aguda i més intensa. Per donar una idea intuitiva d’aquest concepte, posem el cas de tractar de percebre una aresta ben aguda que separa dues superfícies planes; és evident que la percepció pura dúna Iínia divisoria és molt més difícil per ella mateixa, mentre que la tasca és més fàcil si els sentits poden percebre una mica dels dos costats.

La discrepancia subtil entre la percepció d’un costat i la de l’altre ajuda a la definició més precisa del percepte i per consegüent té un valor evolutiu de gran magnitud.

Mes important és el segon objectiu de la asimetria cerebral, és a dir, l’aparició del fenomen de la consciencia en el curs de l’evolució animal. Aquí passem dún món que té un costat dret i un costat esquerre a un món fet sense dimensions, a un món fet d’activitats divorciades fins a cert punt del món dels sentits. Les diferents funcions d’aquest món mental estan servides ja siga per un hemisferi cerebral o per l’altre, en graus diversos d’especialització i de predominancia .

Aquí trobem, per primera vegada en l’evolució del cervell mamífer, unes funcions informatives que no tenen res a veure amb la simetria motora dels animals inferiors, i la consciencia apareix precisament quan aquesta asimetria esdevé una característica anatomica al mateix temps que funcional.

La divisió de funcions entre els dos hemisferis cal entendre-la com una cosa udativa, és a dir, de diferents graus de preferencia que varien de persona a persona i fins i tot en la mateixa persona canvien amb 18

l’edat; de totes maneres, les activitats mentals més elevades, el poder d’abstracció, són sempre el resultat de mecanismes cerebrals bilaterals, la producció d’un cervell intacte i complet.

ASIMETRIA

1 LLENGUATGE

De totes les funcions cerebrals, la més asimètrica i mes exclusivament humana és la funció del Ilenguatge.

Per llenguatge entenem la capacitat de manejar símbols, és a dir, sorolls que tenen un valor representatiu, que signifiquen altres coses que els sorolls mateixos i que permeten de barrejar conceptes universals d’acord amb certes regles de gramàtica i de lògica. Aquesta és una funció d’aparició relativament recent (aproximadament de 30 a 50 milers d’anys) que resideix de manera predominant en un costat del cervell. És aquesta una funció servida per les parts diguem-ne més noves de l’escorca cerebral, el que en anatomia evolutiva es diu el neocòrtex.

En canvi, els sorolls dels animals, encara que de vegades en diem «llenguatge», tenen un valor i un significat completament diferents, i la controversia recent sobre la capacitat de certs primats dúsar comunicació simbolica il-lustra precisament el que diem ací: els missatges entre animals són missatges sense valor simbolic, són expressions d’estats primaris que s’esdevenen d’una manera fortuita, aïllada, simple i directa. Aquests estats són controlats per les parts més antigues del cervell, l’anomenat paleocortex el qual governa la vida afectiva (emocions) i la vida vegetativa (sexe, fam, evacuació), pero que no tracta amb conceptes, imatges o universals.

De manera que no té res de sorprenent que la destrucció d’aquest cervell primitiu, quan té lloc en un sol costat, no done símptomes clínics de gran relleu; si aixo li passa a un gos, per exemple, l’animalet segueix Iladrant com si res. En canvi, la lesió dún hemisferi (generalment l’esquerre) en l’home porta com a conseqüència la pèrdua de la facultat de parlar de manera preposicional (amb gramàtica i logica). Es interessant de notar que la capacitat de produir sorolls que semblen paraules no esta perduda, i que el nafrat d’una lesió cerebral d’aquesta mena pot renegar quan esta empipat de debo; és a dir, que la maquinaria per produir paraules esta intacta pero el cervell que en fa ús és el cervell emocional del lobul límbic i no el cervell superior, preposicional i lògic del neocortex.

Podem afegir ací, com a corollari, que, a diferencia del llenguatge, les funcions motores són més simètriques, pero no del tot; és a dir, que fins i tot aquí hi ha una certa desigualdat.

Lesions de l’hemisferi esquerre tendeixen a destorbar les habilitats motores fines dels d’os costats del cos, mentre que els dèficits causats per lesions de l’hemisferi dret són més unilaterals, més limitades al costat contralateral de la lesió. Aquestes diferencies motores es reflecteixen també en asimetries 19

funcionals en el terreny de la identificació visual i auditiva, identificació de cares, reconeixement de melodies, etc., que demostren una preferencia per I’hemisferi dret.

ASPECTES

ANATOMICS DEL FENOMEN DE LA CONSCIENCIA

Si el sistema nerviós només fos una serie de fils d’aram connectant impulsos que vénen amb impulsos que van, el que anomenem consciència no existiria. En els animals inferiors, els circuits cerebrals són definidament establerts i la connectivitat té precisament aquestes característiques: és per això que en l’animal podem parlar de «reactivitat» o «excitabilitat», de capacitat de respondre als estímuls exteriors, pero això’ no és «consciencia» tal com I’hem definida al comencament.

En I’ésser huma hi ha diverses característiques que suggereixen un model nerviós que va més enllà dúna pila de neurones que s’exciten les unes a les altres: a) La importancia del feed back. En el cervell huma, la predominancia dels circuits de reverberació (de feed back) ocorre a tots els nivells. És prou solida l’evidència que abans que un moviment tinga lloc (i per moviment volem dir no sols desplacament d’una extremitat sinó també tota mena de representacions mentals) hi ha un procés de retorn de la informació anticipada al Iòioul frontal, i aquest feed back purament intern se superposa als diferents feed backs que s’originen al llarg del sistema nerviós, fins que els impulsos efectors arriben a les cèllules motores de la medulla espinal. Això vol dir que abans que res es moga ja tenim informació de valor predictiu sobre els resultats del moviment projectat. És aquesta funció predictiva la que caracteritza l’home i representa la primera pedra de l’edifici de la consciencia; aquesta capacitat predictiva es basa en part en les experiències prèvies de I’individu i és per aixb que hem dit abans que la consciencia apareix en aquel1 moment misteriós en que la memoria mossega la cua de l’anticipació. b) La natura dels circuits cerebrals.

Els paradigmes científics o models intellectuals que formem per tractar d’explicar com funciona el cervell, segueixen les modes del dia com qualsevulla altra activitat humana, De l’època de Caja1 en&, quan la doctrina de la neurona fou establerta de manera solida, s’ha imposat la idea d’un sistema de neurones comunicades entre elles mitjancant les filatures axonals. Per-ò la manera o formes que pren aquesta capacitat de comunicar impulsos ha anat canviant amb els anys. En els últims deu o quinze anys, la concepció de com funciona el cervell ha estat influenciada pel desenvolupament de l’electrònica, la cibernètica, la teoria de les computadores i els fonaments de la intelligencia artificial. Això ha donat lloc a concebre el 20

cervell com una ordenadora biològica que processa informació, informació que s’origina en els òrgans dels sentits i que, a través de diferents refinaments, acaba amb una «idea». Durant aquest procés hi ha sempre una pèrdua d’informació i això implica (en termes de física moderna) un augment de I’entropia.

Es per aixòs que la informació en general és caracteritzada per allò que se’n diu entvopia negativa. En el paràgraf següent tractarem de mostrar com el cervell pot arribar a construir idees universals a partir de la informació crua que entra pels sentits.

Preguntem-nos de nou: ¿quèl té el cervell huma que el fa tan diferent del cervell animal? En tractar de contestar aquesta pregunta, ens adonem que el meravellós i l’interessant és precisament l’absència de diferències bàsiques entre l’home i els éssers dits inferiors. No deixa de ser sorprenent que la complicació creixent del sistema nerviós no haja culminat en la creació d’un tipus de cèlIula nerviosa exclusivament humana. En altres paraules: les cèllules nervioses del cervell de l’home són estructuralment iguals i tenen la mateixa composició i funcionen de la mateixa manera que les cehules d’una rata o d’un goriha.

Una altra troballa sorprenent: suposem que, amb un petit instrument, arrenquem de l’escorca cerebral un petit cilindre que va de la superfície del cervell a la substancia blanca subcortical, de manera que aquest cilindre tinga una amplada d’uns 30 microns i una altura variable depenent del gruix de l’escorca en un punt donat. Amb ROCKJZL et al. (1974) hom pot comprovar que no hi ha diferencies substancials entre els cervells de la mona, la rata, el gat i el cervell de l’home; tots contenen un nombre remarcablement constant de cèllules nervioses: 110 per cilindre.

Això vol dir que, a nivel1 local, no hi ha gaire diferencia entre mamífers ben distanciats en l’escala evolutiva. Aleshores es veu ben clar que el que fa el cervell huma únic és primàriament l’expansió de l’àrea d’escorca cerebral dels hemisferis.

El desenvolupament excepcional del neocòrtex no té pare11 en l’escala animal i la complicació progressiva de les funcions possibles és aconseguida mitjancant la multiplicació astronòmica de la unitat o el modul neurona1 bàsic. ¿Quin és aquest mòdul neurona1 bàsic? Lorente de No fou el primer que va suggerir una organització vertical de l’escorca, no sols en el sentit anatomic, sinó també en el sentit funcional.

Un grup determinat i variable de ceHules nervioses disposades en rengleres perpendiculars a la superfície del cervell mostra una connectivitat intrínseca, és a dir, entre elles mateixes, mitjancant fibres nervioses que van amunt i aval1 quan, al mateix temps, les connexions en sentit horitzontal -és a dir, entre un mtudul i el mòdul veísón molt més escasses. Aquest grup de neurones forma un conjunt funcional que ha estat anomenat per Mountcastle minicolumna.

Agregats d’aquestes minicolumnes formen conjunts (que poden molt bé dir-se macrocolumnes) destinats a processar esdeveniments neurals més o menys específics, mitjancant connexions 21

extrínseques entre els diferents grups. S’ha calculat que el cervell huma conté aproximadament 600 milions d’aquestes columnes amb un contingut total de 50 bilions de neurones.

El problema central és el d’establir un model que ens permeta de fer la transició entre un mosaic més o menys uniforme dúnitats processadores de missatges, com és el cervell, i la capacitat indubtable d’aquesta maquina per a produir aquesta cosa que anomenem pensament, aquesta habilitat de percebre’s ella mateixa com a instrument sentient (el que en diem consciencia) i fins i tot anticipar el que pot ocórrer en el futur. En altres paraules, tornem al ‘problema etern de compaginar la materia amb I’ànima, l’esperit amb l’extensió.

LA BASE NEURAL

DE LA PERCEPCIO

La funció bàsica del sistema nervios és d’actuar com un embut. La part ampla esta representada per la quantitat astronomica de possibilitats sensorials de tots els estímuls possibles que provenen del món exterior.

D’aquesta riuada d’informació, el sistema nerviós es destilla un suquet modest que anomenem pensament, sentiment o moviment.

Aquesta és la part estreta de l’embut; la desproporció entre el que entra i el que surt és enorme. El problema de la computadora cerebral és, dones, de manejar aquestes variacions sense fi, de manera que produesca uns resultats motors (de conducta) apropiats a la supervivencia de l’individu i, a través d’ell, de l’especie en general. ¿Com s’ho fa el cervell per assolir aquest objectiu? Suposem un cas concret com és mirar per primera vegada una cadira o la cara d’un altre ésser huma. Sabem que les variacions de llum i de color d’aquesta cara són projectades sobre la retina mitjancant el sistema òptic de l’ull.

Fins aquí tot és pura fotografia.

Ara bé, a partir de la retina, les coses es compliquen: el que era una imatge analogica es transforma en impulsos nerviosos digitalitzats, en series de descàrregues nervioses de freqüència variable, de manera que a nivel1 del cervell ja no tenim una cara petiteta projectada sobre una pantalla imaginaria darrere dels hemisferis, sinó un conjunt únic de neurones excitades que corresponen (és aquesta una paraula molt peregrina el significat exacte de la qual caldria esbrinar) a la imatge òptica projectada sobre la retina. Una vegada que les dades primàries dels sentits han arribat al cervell el problema és aclarir el mecanisme d’identificació. ~1 com és que sabem que el que estem mirant és una cara i no un tros de fusta?, icorn sabem que la cara que estem mirant és una cara mai no vista abans i no la cara del meu ancle?

Hi ha diferents models teòrics que ens permeten de fer-nos una idea de com pot això arribar a passar. Pero abans potser seria útil de revisar el que probablement no pot passar.

22

L’anatomia convencional i clàssica concep el cervell com un sistema de connexions fibrillars entre grups de neurones o «centres» que reben diferents noms segons la seua funció. Se suposa que aquests centres actuen com una mena d’estacions de servei que esperen (tabda rasa) que els impulsos dels òrgans dels sentits arriben amb el seus missatges.

En arribar, aquests impulsos creen un conjunt de neurones excitades d’una manera específica. Aquest patró d’excitació deixa una petja més o menys permanent, una modificació nerviosa persistent que és el que anomenem memoria.

Bs aquest el concepte «instruccional» del sistema nerviósj; és a dir, els impulsos sensorials «donen instruccions» al cervell per a entrar aquests impulsos en una «caixa registradora» que altrament restaria buida.

Bs evident que una maquina organitzada d’acord amb aquests principis seria una maquina capac de reproduir els missatges sensorials amb una gran fidelitat i exactitud, pero al mateix temps seria una màquina que acabaria ben aviat amb el repertori de possibilitats de registre i de resposta. La quantitat astronomica de perceptes del món exterior aviat exhauriria un sistema enregistrador excessivament definit i exacte. Perol hi ha més: si els esdeveniments que es passen a dintre del cervell tinguessen una correspondencia exacta i única amb les impressions del món exterior, no hi hauria manera de generar idees universals o conceptes abstractes que abasten els milers d’exemples individuals i concrets.

0, per dir-ho duna altra manera: icorn podem conéixer els universals?

Tornem de nou a l’exemple d’un ull contemplant un objecte -una cadira, posem per cas-. Bs evident que, sense la memòtria de cadires vistes abans, la identificació de l’objecte contemplat seria impossible, pero’ és igualment evident que la cadira que el meu ull esta mirant en aquest moment és una cadira única i diferent de totes les cadires del passat. Aquí fa entrada una de les preguntes bàsiques de la Teoria del Coneixement : iquè és el que coneixem: la cadira concreta i individual o la idea platoniana de la cadira?

L’objecte principal d’aquesta comunicació és precisament d’explorar la contribució que la neurofisiologia pot fer als problemes filosofics de la consciencia i el coneixement del món exterior; d’examinar la base anatomica i organitzacional del cervell que puga explicar el naixement de la teoria platoniana de les Idees, el realisme simplístic d’Aristòti1 o l’idealisme del bon bisbe Berkeley.

Hem dit que el model instruccional del cervell és impossible. Si cada impressió sensorial corresponia estrictament a un grup de neurones excitades de manera específica, la identificació d’aquests impulsos seria molt exacta i inequívoca, pero aviat ens quedaríem curts de neurones.

Necessitaríem un grup de neurones per a reconéixer una cadira de fusta, un altre per a identificar una cadira de ferro, un altre per a la cadira vista ahir, un altre per cada cadira de la sala de rebre, etc. Es a dir, no 23

hi hauria un cervell prou gran per a cobrir totes les possibilitats de variació sensorial que el món pot oferir. D’una altra banda, imaginem un cervell on els diferents grups de neurones reaccionen tots a qualsevol impuls que hi arriba. Un cervell així tindria una capacitat amplíssima de reaccionar, pero seria un cervell sense cap ordre de discriminació.

Un sistema fet de grups neuronals idèntics disposats a respondre de manera semblant seria un sistema posseïdor d’una gran redundànciu; seria un sistema al qual no se li escaparia res perquè, si molts grups neuronals fallassen, sempre en quedarien d’altres que respondrien a l’excitació inicial. Pero, com hem dit abans, seria un sistema d’una utilitat limitada per la falta de discriminació.

Sembla evident que aquests dos casos extrems són igualment impossibles i que el sistema nerviós esta organitzat de tal manera que, a més dún marge raonable de seguretat i de redundancia, també té una capacitat de discriminació suficient per a les necessitats biolbgiques de l’animal huma.

Com Edelman ha proposat, el sistema nerviós actua mitjancant circuits selectius, és a dir, grups de neurones connectades entre elles d’una manera pre-establerta anatomicament, que reaccionen selectivament als impulsos del món exterior.

Aquests grups actuen, dones, com a ressonadores més o menys específiques, de manera que per a un patró d’impulsos donat, hi ha més d’un grup de cèllules que responen. Aquesta propietat de respondre d’una forma aproximada, selectiva i sense una correspondencia exacta és el que Edelman anomena la propietat degenerativa d’un circuit. Donat un senyal del món ‘exterior, el cervell respon, dones, amb l’excitació dún cert nombre de grups cellulars, cap d’ells adaptat específicament a l’estímul-senyal de que es tracte, pero entre tots plegats la resposta del conjunt és suficientment exacta per a servir l’objectiu de l’animal, és a dir, la supervivencia.

Sembla, dones, evident que els principis d’economia en un sistema de comunicació fan que la creació d’idees universals siga imprescindible; si no fos així icorn sabríem que la cadira que mai no hem vist abans és una cadira i no una aixada? Perquè el procés de reconéixer tinga lloc, necessitem que hi intervinga una abstracció, un paradigma, una «idea vaga» de cadira que puga aplicar-se a totes les cadires possibles sense ser cap cadira en particular.

COM CONEIXEM

ELS UNIVERSALS?

Sabem, com hem dit abans, que una de les propietats fonamentals del sistema nerviós és la capacitat de reduir les dades del món exterior a un conjunt de neurones excitades. Cadascuna d’aquestes neurones funciona a base de descarregar impulsos que van a altres neurones i així successivament.

La descàrrega nerviosa, l’impuls nerviós, és un esdeveniment discret, únic, que pot ocórrer o no (la llei del «tot o res»), 24

de manera que la cèllula nerviosa opera d’acord amb el principi del que s’anomena «mínim senyal» (ZeastsignaI). a) La llei de coincidencia temporal.

Suposem, per simplificar, que aquesta neurona descarrega, és a dir, envia un senyal a altres neurones, només en el cas que dos impulsos almenys arriben al mateix temps i actuant junts provoquen la descàrrega. Es aquest el principi o la llei de la coincidencia en el temps. Si la neurona només descarrega quan els dos estímuls coincideixen, la possibilitat de descarregar per error és menor perquè el que la neurona fa és enregistrar coincidència. Lògicament, la probabilitat de descarregar és el resultat de la probabilitat de trobar un impuls estimulador en un canal multiplicat per la probabilitat de trobar un impuls igualment estimulador en l’altre canal. Per tant, la probabilitat que això siga el resultat de l’atzar minva i aquest requeriment de coincidencia actua com un filtre purificador de la qualitat d’informació que arriba al cervell. Els impulsos nerviosos impliquen que el món físic que .ha iniciat el curs d’esdeveniments sensorials és un m6n que existeix realment i que podem fer confianca al sistema que ens ho diu.

Si en virtut del principi de coincidencia veiem que la qualitat de la informació rebuda és més i més bona a mesura que passa pels diferents filtres dels circuits neuronals, també és evident que la quantitat d’informació disminueix progressivament.

El que al principi era una flota caotica d’impulsos es transforma, per passos successius d’aquesta filera nerviosa, en un conjunt ordenat d’impulsos que transmeten cada vegada menys informació, pero cada vegada informació de més bona qualitat.

Aquest procés disminuTdor és el que els físics anomenen «entropia negativa». b) L’alliberament del sentit del temps. L’experiencia diaria ens diu que moltes, si no totes, les impressions que rebem, poden situar-se en una escala temporal gràcies a la facultat de la memoria. D’una altra banda, la Idea (en el sentit platonià de la paraula) és un Universal lliure del sentit del temps i que pressuposa una existencia eterna. Per dir-ho duna forma planera, la cadira-idea és una cadira per sempre, que no es desgasta ni es fa malbé mai. Ara bé icorn s’ho fa el cervell per assegurar el naixement d’una idea universal independent de particularitats temporals, que dura mentre durara la vida de l’individu?

L’evidència d’aquesta transformació persistent del teixit cerebral és circumstancial i no massa clara. Sembla, pero, que certs estímuls tenen la capacitat de crear circuits reverberants en el sistema nerviós, que continuen d’una manera repetitiva i constant transmetent el mateix «patró d’excitació» una vegada han estat creats. Fora de l’esdeveniment inicial, el conjunt de neurones excitades que representen el concepte que siga persisteix en aquesta activitat per sempre més. La idea o el concepte creat pot ser evocat per esdeveniments del moment present, pero el concepte mateix esta lliure de precisions temporals, el paràmetre 25

temps ja no és necessari. La cadira-idea s’ha alliberat de la necessitat de precisar la data en que va nàixer: és una cadira eterna, o eviterna, per parlar amb precisió. Aquesta seria, dones, la contrapartida neurobiologica del concepte filosofic de la Idea platoniana. c) L’alliberament de les variacions d’intensitat.

Els impulsos sensorials provinents del món exterior presenten una capacitat de variació enorme, ja siga en termes d’intensitat, color, illuminació, etc.; en canvi, el concepte abstracte, la idea platònica, esta desproveït d’aquestes particularitats.

Per tal d’assolir aquesta uniformitat ideal, el sistema nerviós utilitza (entre altres) el mecanisme del feed back, és a dir, el control del que s’admet i la quantitat d’estimulació acceptable. Si les cèllules nervioses de l’escorca cerebral són estimulades amb excés, impulsos generats en aquestes mateixes cèllules van a I’encontre de les portes d’entrada (els sentits) i, tancant-les més o menys, ajusten la riuada excessiva d’impulsos incidents fins a assolir un nivel1 uniforme i constant. En virtut d’aquest mecanisme, la percepció del món exterior, al nivel1 cortical cerebral, esdevé un procés uniforme eventualment desprovelt de les característiques particularitzants donades pels sentits.

La cadira «viva» identificada en un moment donat, esdevé una cadira grisa i embalsamada, esdevé un concepte de cadira; en fi, ha esdevingut una Idea.

Aquí és on finalment estableixen contacte la teoria de les Idees de Plató i la noció aristotelica de l’origen de la idea abstracta a partir dels exemples individuals.

Perquè el que fan les neurones corticals amb els seus mecanismes de feed back és simplement fer ús de mitjanes aritmètiques. L’objecte concret queda despullat de les seues característiques individuals quan el grup de ressonadors corticals redueix els impulsos que vénen a un terme mitjà d’excitació, de manera que el cervell queda lhure de mesurar i tenir en compte variables com tamany, color, il-luminació, etc., i es concentra sols en les propietats bàsiques de contorn i de figura: és a dir, el cervell acaba de construir una abstracció, acaba de concebre un Universal. Plató i Aristòtil es donen la mà.

Josep M. SEGARRA

26

OBIOLS

D

IVISIONS ADMINISTRATIVES A LA CARTOGRAFIA VALENCIANA DE LA IIiLUSTRACIÓ 1 DE LA PRE-AUTONOMIA

IsmaelVallés

E

L MAPA, com a document gr%ic, sovint historiat, ens mostra no solament allò que cerca de reflectir I’autor, ja siga el setge d’una ciutat o el sistema de regadiu d’una contrada, sinó que aireja, volens nolens, tot un reguitzell de coses que van des de l’estat dels coneixements i ignoràncies tècnico-cartogrtiques de l’època fins a la ideologia política de l’autor.

No resulta difícil d’imaginar com, a banda de la intenció de l’autor, les censures, els editors i tot un altre tipus de condicionaments marquen cadascun dels mapes existents. L’íntima connexió entre domini militar i administratiu d’un territori amb la cartografia, és un pressupòsit ja estudiat des de ben diverses òptiques: Lacoste (1977) i Alonso Baquer (1972) ens poden ben bé servir d’exemple. Aquest autor, en aclarir els propòsits i l’abast de la seua obra, ho diu ben clar: «hemos penetrado en el problema de la consolidación de los límites de la propiedad territorial porque explica muchos aspectos de la dedicación cartográfica de 27

los militares, sin olvidar la huella sobre estos mismos militares de los ideales estratégicos de la Europa de su tiempo; es decir la Geopolítica» (p. 16). El lligam entre bellicisme i geografia ha estat argument repetit, i autors ben allunyats de sospites esquerranes, com Jovellanos (1858), ho amollen amb naturalitat i contundencia: «No os negaré yo que los hombres, abusando de la Geografía, han prostituido sus fines a la dirección de tantas sangrientas guerras, tantas feroces conquistas, tantos horrendos planes de destrucción exterior y de opresión interna como han afligido al género humano. ..» (p. 324). Una simple ullada al volum de mapes dedicats a places fortes com Morella o Peníscola, o a esdeveniments com les guerres carlines o les napoleòaiques, en relació a d’altres més importants, des d’altres òptiques civils, així com la concentració de cartografia històrica al «Servicio Geográfico del Ejército», «Servicio Histórico del Ejército» i «Museo Naval» de Madrid ens aboca a la subordinació històrica de la cartografia al món de la guerra.

Si bé ho mirem, els interessos administratius de qualsevol territori no deixen de ser el resultat de tots els avatars guerrers anteriors que els possibiliten; vegem, si no, com interpretar la taula romana de Peutinger o les modernes imatges dels satèllits.

Ací, pero, el que ens interessa és, per cenyir-nos al títol d’aquest escrit, el tractament de l’antic regne de Valencia a la cartografia dels INustrats com a unitat administrativa i interiorment articulada i, pegant un bot en el temps, la visió del País Valencia en l’allau de mapes de la «Pre-autonomia».

ELS MAPES

DE LA IL,LUSTRACIO

f En aquest apartat veiem els mapes dels Tomas López i d’altres cartògrafs de la cort que esguarden el territori amb ulls administradors d’un país sovint avalotat i vencut moltes vegades. També dins d’aquest mateix món illustrat trobem I’assaig de reconstrucció a través de la ciencia que sens dubte representa Cavanilles en la seua obra.

Incloc i encete aquest apartat amb l’obra de Cassaus, a les acaballes de l’època foral, datada a Valencia el 4 de juny del 1693, car aquest, que Sanchis Guarner (1975) anomena «la joia dels mapes barrocs de Valencia», conté ja elements clarament illustrats, a desgrat que la seua disposició horitzontal i la seua factura ens recorden 1’Escola Flamenca del segle XVI. Els propòsits pragmàtics i administratius del mapa queden ben explicitats en el text que acompanya aquest mapa dedicat pel jesuïta al virrei i capità general del regne de Valencia «Excmo. Sr. D. Carlos Homodei Maura Cosreal y Pacheco, Marqués de Castel Rodrigo y de Almonacir».

Els propòsits pragmàtics queden explicats amb pèls i senyals: «Siendo preciso tener presentes la situación division y confines de este Reyno para su exacto govierno assí político en la administra28

ción de justicia como militar en la formación de la Milicia que V.E. ajustó el año pasado, era forzoso recurrir a la Carta Geográfica del mismo. . . » L’esperit cientifista de l’època queda igualment palés en el text: ~y hallando solo la que formó en años passados D. Pedro Teixeiras de Albornoz falta de Muchos lugares y poco corregida en nombres y distancias, pareció a V. E. fiar a mi cuidado la nueva delineación de otra más puntual; appliqueme a ella visitando lugares midiendo terrenos y adquiriendo noticias.. . » No deixa Cassaus fora del mapa aspectes tan fonamentals com les defenses litorals, obsessió d’aquest segle: «Añado, aunque en la pequeñez del bosquexo que permite lo breve de la lamina, aquella insigne fortificación de Alicante, que V.E. emprendió y tiene adelantada con la dotación de nueva artillería, que la hace más recomendable... » Tot plegat, la manera d’actuar d’aquest autor es troba ben lluny dels geògrafs de gabinet anteriors i posteriors que únicament es basen en informacions i mapes precedents, sense contrastar-los amb la realitat, a la vista de les noves coneixences.

Els aspectes administratius interns, religiosos i civils, hi són: «Se divide en un Arzobispado que es el de Valencia, dos obispados que son el de Orihuela y el de Segorbe y la principal porción de otro que es el de Tortosa, Canete es de la diocesis de Mallorca y Bechi de la de Teruel. En lo político se parte en dos governaciones y dos tenencias.

Las governaciones son de Valencia y Orihuela. La primera por su gran extensión se desmembró en las dos tenencias que son las de Xátiva y Castellón de la Plana en quienes conserva jurisdicción el governador de Valencia.. . Las ciudades reales son Valencia, la capital, Orihuela, Xátiva y Alicante. Las Universidades son tres la de Valencia principal, la de Gandía y la de Orihuela. » En aquest autor pre-illustrat no podia mancar la referencia a l’economia, malgrat estar tintada d’un cert idillisme: «Abrense los montes hasta la Marina en alegres y fertiles llanuras y fecundos valles que hace que abunde el Reyno de regalados vinos, trigo, cevada, arroz, daza, azúcar, seda, passa, barrilla, esparto y todo género agrura y otros. En Borriol hai minas de plata, en Ayodar de oro, de hierro en Finestrat, de alabastro en Xávea, de yesso y Tierra valenciana que mesclada con el vidrio irá a remedar las porcelanas de China.» La coenta i sistemàtica castellanització de la toponímia, tenint en compte la data, i la mateixa redacció castellana d’aquesta carta, dedicada a la màxima autoritat civil i militar del Regne, ens parla de la decadencia que palesa la ciutat de Valencia i Iliga amb la cort dels virreis, vencedors de les Germanies i castellanistes acèrrims, botiflers avant Za Iettre; vegem-ne un exemple en el nom dels pobles: «Picasente, Moxente, Alginete, Agosto, Benidorme, Monserrate, Puche, Murviedro», noms que descobreixen I’esperit d’aquest clergat que rebia els encàrrecs dels virreis.

29

La guerra de successió va empényer la cartografia a una banda i l’altra dels contendents.

Pieter van AA té una «Kaart von Murcien Valencien en Balearise Eylanden» editada a Amsterdam en 1707 pels austracistes.

1 pels felipistes, Nicolau de Fer, geògraf del rei de Franca, té un mapa titulat Les Royaumes de Valence et Muvcie datat a 1709, i Robert de Vaugondy, Géogruphe ordinaire dtr Roy, en té un datat en 1751 que, malgrat la seua filiació borbònica, ha degut basar-se en fonts austracistes, ja que conserva la nomenclatura foral de la Corona dels Estats d’ilragó i no ha substituït el nom de Xàtiva pel del primer borbó, cosa ben estranya si tenim en compte la data. El títol del mapa és el de Partie Meridionale des Etats de Castille où se trouvent la Castille Nlle, L’Estremadure, L’Andalousie, Les Royaumes de Grenade et de Muucie et Pauti des Etats d’rlragon, qui contient le Royaume de Valence.

Tots tres mapes presenten el País Valencia amb el nord en la part superior i no presten cap atenció a l’administració interna de l’antic regne. Aquest darrer mapa mostra certs avances en la representació del relleu en comentar a esbrinar serres de planes, tot utilitzant el tradicional sistema de muntanyes de perfil. La toponímia manté una casteIlanització ja tòpica, de la qual se salva només, com ja s’ha dit, Xàtiva i algunes altres, alhora que ens introdueix un «Capo negrete, Benidorma, Agosto, Bocairente, Alicante», etc.

Passats els estralls de la guerra, els mapes dels Tomas López -el primer format a Parístornen a reprendre l’aspecte administratiu.

Aquests autors, que esdevindrien l’un Cap del Gabinet Geogrtic de la Secretaria d’Estat i l’altre Geògraf dels Dominis de Sa Majestat, són precisament això, uns cartògrafs de gabinet (ROSSELLÓ, 1980).

De fet, els mapes dels López (VALLES, 1979), el de 1762 i en menor grau el de 1788, representen un retrocés tècnic en el tracat respecte dels mateixos mapes francesos de la guerra de Successió, ja que té, el de 1762, un abombament a l’altura d’orpesa i una representació igualment inexacta del cap de la Nau que queda notablement perfeccionada en el mapa de 1788, així com els Iímits ponentins del regne, que es retoquen Ileugerament al segon mapa.

Les governacions o els partits, les divisions administratives borbòniques (SANCHIS, 1961) apareixen clarament delimitades en els mapes dels López, la jerarquia de les quals s’especifica en una nota al darrer mapa: «Las tres gobernaciones o Partidos de San Felipe, Montesa y Cofrentes están sujetos al bastón del primero.» A banda d’aquestes, que ratifiquen una certa capitalitat de Xàtiva, palesa també en altres mapes, hi s6n les governacions de Peníscola, Morella, Castelló, Valencia, Alzira, Dénia, Alcoi, Xixona, Alacant i Oriola.

Tot el conjunt apareix com una clara conseqüencia de la batalla d’Almansa, tant administrativament com en el tractament de la toponímia; les ressonàncies són obvies en el cas de Xàtiva, rebatejada 30

amb el nom del sant del monarca: ((Peñaguila, Peñíscola, Luchente, Almuzafa i Muchamiel» són altres dels noms bastardejats dels pobles.

Bernat Espinalt i García publica en el seu Atlante Español o descripcióut general de España, quan era oficial del Correu General, un «Mapa del Reyno de Valencya» que recorda molt en la factura el primer dels López quan presenta el golf de Valencia gairebé quadrat i inclou Ademús completament dins del regne, i oblida rius i muntanyes, totalment absents al mapa. L’aspecte administratiu és present amb més detalls que els precedents, i hi inclou els municipis de cada governació amb l’acoskrmat descurament i menyspreu de la toponímia; així distingeix entre les governacions de: «Morella: Benifazar, Petrell, Castellfort, Benasal, Culla, Cuevas, Villahermosa, Montan& Sirat, Villanueva de la Reyna, Castelnova.»

«Peñíscola: San Jorge, Vinaroz, Benicarló, San Matheo, Alcalá de Chisbert, Onda.»

«Castellón de la Plana: Villa Real, Burriana, Nules, Almenara.»

«Valencia: Castelfabiey, Ademuz, Vallanca, Layena, Alpuente, Beris, Xérica, Segorbe, Linarcas, Chenla, El Villar, Olocau, Villuercas, Bugarda, Chulilla, Liria, Bestalgar, Murviedro, Puche, Siete Aguas, Chiva, Buñol, Torrente, Albalat, El Grao.» &ofrentes: Quesa o Castellar, Sumacárcel, Bicorp.»

«Alberique: Ana, Vallada, Mojente, Montesa, Fuente la Yguera.»

«Alzira: Turis, Silla, Lombay, Carlet, Algemesí, Cullera, Carcaxente.»

«San Phelipe: Cimant, Luchent, Castellón, Belgida, Albaidan «Gigona: Ybi, Biar.»

«Alcoy: Penquila, Villajoyosa, Benidorm.»

«Denia: Gandía, Pego, Ráfol, Xávea, Parcent, Calpe, Altea.»

«Alicante: Bustos, Villafranqueza.»

«Origuela: Petrel, Elda, Aspe, Crevillente, Albatera, La Granja, Almoradí, Cox, Ráfol.»

Mossén Antoni Josep Cavanilles i Palop clou brillantment aquest apartat de mapes. D’alguna manera el de Cassaus i el de Cavanilles són les dues peces clau d’aquest apartat, car els mapes dels López i d’Espinalt marquen en alguns aspectes retrocessos respecte d’obres anteriors i són, sobretot, exemples de cartografia de laboratori.

Aquest mapa seu del Reyno de Valencia, dins la seua obra apassionada sobre el país, és el millor mapa de tot el període, continua l’orientació normal i delimita correctament la tantes voltes mal cartografiada frontera ponentina del regne. El litoral i el relleu delimiten amb claredat la realitat física i, a desgrat del fet que no hi arreplega la divisoria administrativa «oficial», el conjunt de les seues Obsewaciones (1795) delimita unes regions i comarques naturals perfectament articulables.

L’aproximació, no gens topica ni fàcil a la realitat del país, es reflecteix en una toponi31

LESPILL mia que a pesar d’arreplegar alguns castellanismes com caxente o Alicante és molt més respectuosa i exacta que seus predecessors.

D’alguna manera, aquest illustrat aquest mapa el redrecament mitjancant la ciencia d’una dolorosa, valenta, tot i que, com altres autors, respon oficial de la cort.

ELS MAPES

Moxente, Carno pas la dels representa en situació encara a un encàrrec

«PRE-AUTONOMICS»

Pegant un bot de quasi dos segles, he volgut arreplegar una mostra del que anomene mapes pue-atltonòvlzics, entenent que aquests tenen tots com a mínim (ja és ben minso en abast l’adjectiu compost) una intencionalitat de vertebració i d’autogovern ben diferenciada, fidel reflex d’una florida intellectual del país no reconeguda per la realitat política actual. La intencionalitat dels mapes ara es fa més explícita i més clara. Aquests mapes tornen una i una altra vegada insistentjment a la idea d’administració-vertebració del territori a través de diverses comarcalitzacions.

Joan Ballester i Canals comenca la serie amb el seu mapa dels PULSOS de Llengua Cutaha (que li va costar, certament, la presó per no dur peu d’impremta).

En aquest mapa Ballester resol la unitat del País Valencia en una carcassa d’una trentena de comarques, dins la unitat lingüística que titula el mapa, on predomina obviament l’afirmació nacional del conjunt català en el qual insereix el País Valencia. Aquesta articulació comarcal és anterior al conegut i àmpliament difós mapa de Joan Soler (1970) i estalvia molts dels problemes creats per aquest. El mapa de Soler, aparegut a I’Estuuctura Econòmicu del País Vulencià l’any 1970, s’ha reproduït enormement: a la Gran Evzciclopkdiu Catalana, a la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, als múltiples mapes dels Països Catalans apareguts, al mapa de 1’Equip Tisora (1977), a un editat a Alacant per Gr,afica Díaz (1977) al mapa de Ferran Melchor, Toni Paricio i Vicent Seguí (1979), al mapa de Josep Alonso (1979) i a molts d’altres apareguts a diverses publicacions, fulletons, etc.

El mapa distribueix el país en 32 comarques, compatibles amb la divisió provincial, i segueix al peu de la lletra la divisoria lingüística tant a nivel1 comarcal com a nivel1 regional, cosa que dóna com a resultat solucions conflictives a la Val1 del Vinalopó (BERNABÉ, 1981) com per altres raons ho és a lkea textil (VALLES, 1981) o a la zona de Castelló (MATEU, 1980), i a I’Horta (AGUADO, 1980). Al costat de l’àmplia difusió han aparegut saludables i ,oportunes crítiques a aquest mapa que, per la seua profusió, ha omplert el buit i la inercia de molts anys (cf. el llibre Tuula Redonu sobre la comurculitzució al País Vulencià, 1980).

SANCHIS GUARNER (1961) publica un mapa titulat Comarques nutuvals, on arriba a una articulació molt equilibrada i meditada del País 32

Valencia, encara que la nomenclatura que hi aplica és del tot inviable en algunes comarques com «Mariola-Benicadell-Aitana» o «Xàtiva, la Costera de Ranes i la Vall de Montesa». Resol pràcticament les objeccions fetes a la de Joan Soler, tot respectant notablement la frontera lingüística. Tanmateix, a l’hora de cercar els criteris emprats per Sanchis, ensopeguem amb poca concreció: «comarques naturals perfectament definides i de que tothom en té consciencia hi eren esquarterades o amuntegades arbitràriament» (s’hi referia a les divisions dels partits judicials).

1 més endavant: «Es evident que qualsevol parcellació administrativa resultaria més satisfactoria si es fonamentava en la delimitació de les comarques naturals» (p. 116).

En la comarcalització de la part meridional del País Valencia, ROSSELL (1964) baralla criteris més definits: fisiogràfics, climatologics, històrics, i econòmics, per bé que en cas de dubte -com és el cas de Banyeres, per exemplesembla inclinar-se pel criteri fisiogràfic.

Emili BEÜT I BELENGUER (1971) inclou un mapa amb el títol de comarques naturals en el qual apareix el País Valencia dividit en 41 comarques de molt diferent tamany i en el qual apareixen de fet subcomarques i comarques sense discriminar.

El criteri utilitzat torna a incidir sobre el concepte de comarca natural: «No obstant, la geografia, la historia, l’economia, la varietat dialectal del llenguatge, la tradició, els usatges i costums, les produccions i altres circumstàncies diverses, assenyalen unes demarcacions naturals, que ens donen les comarques, I’existència de les quals no deu oblidar-se quan es tracta d’estudiar el territori valencia» (p. 105).

Pere PÉREZ PUCHAL (1978, 1980) aplica, als seus estudis demogràfics sobre el País Valencia, una divisió comarcal que especifica més tard (1980), en 25 comarques, de les quals fa subdivisions delimitades al mapa amb tal claredat que significa una aportació útil a l’hora de resoldre alguns dels polèmics problemes de comarcalització.

Per conéixer els seus criteris poden servir aquests paràgrafs: «Així les coses, caldrà reorganitzar el territori dels Ens regionals, i dividir-lo en unitats funcionals difusores de serveis públics, perque s’adapte millar als governs locals autò’noms.. . » (pp. 52-53). « . . .Per tal de delimitar les comarques podem seguir diversos criteris: aproximada igualtat o uniformitat d’extensió per a un harmonic repartiment espacial o bé de població absoluta per a una equilibrada distribució economica; criteri històric, fisiogràfic, de recursos economics i de mercats, de cohesió al voltant de centres urbans, lingüístic [...] tots ells són significatius, qualsevol resulta suggestiu, pero, en definitiva, cap n’és convenient com a exclusiu i de quasi cap d’ells pot prescindir-se totalment» (p. 55).

Finalment, i dins d’aquesta afortunada eclosió de mapes pt-e-autonòmies que paren atenció als problemes administratius, podem esmentar el mapa de PREVASA fet per E. BONO MARTÍNEZ, J. HONRUBIA LÓPEZ i E. SANZ CAÑADA (1977) i edicions posteriors.

33

Aquest mapa divideix el País Valencià en 24 comarques, sense especificar -en la publicació citadael criteri emprat. Dóna un territori amb un major equilibri de superfície però excessivament gran en casos com el Vinalopó o Xàtiva però que tot considerant les subcomarques queda també molt rectificat.

MAPES CITATS CASSAUS,Francisco Antonio, de la Companyia de Jesús: El Reyno de Valencia dividido en sus dos goviernos que son Valencia y Orihuela y dos Tenencias que son Xativa y Castellon. Valencia, 1963. 11347.221.

VAN AA, Pieter: «Kaart van Mm-cien Valencien en de Balearise Eyladen», dins del llibre Beschryving van Spanjen en Portugal. 12 X 16 cm. 25 milles hispàniques comunes de 17 M al grau = 46 mm.

NICOLAU DE FER: Les Royaumes de Valence et Murcie, 1709. 39 x 56 cm. l/SSO.OOO. DE VAUGONDY,Robert: Partie Meridionale des Etats de Castille où se trouvent la Castille Nlle., l’Estremadure, Z’Andalousie, les Royaumes de Granade et de Murcie; et Partis des Etats d’Aragon qui contient le Royaume de.

Valence, any 1751. 20 Ilegües comunes d’Espanya de 20 al grau = 83 mm.

L~PSZ DE VARGAS MACHUCA, Tomás: Mapa del Reyno de Valencia, dedicado al serenísimo señor Don Luis Antonio Jayme, Infante de España, any 1762.

39 x 78 cm. 1/386.000.

LÓPEZ, Tomás Mauricio: Mapa geogràfico del Reyno de Valencia dividido en sus 13 gobernaciones o partidos, dedicado al señor Moñino, conde de Florida Blanca. Madrid, 1788. 13 X 21 cm.

ESPINALT GARCfA, Bernat: «Mapa del Reyno de Valencya» dins del VIII volum del seu Atlante Español o descripción general de España, any 1787.

13 X 21 cm.

CAVANILLES PALOP, Antoni Josep: «Mapa del Reyno de Valencia» dins de les Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid, 1795. 70 X 41 cm. 1/524.000.

BALLESTERCANALS, Joan: Páisos de llengua Catalana. Divisió comarcal. Porta el nom «Arlandis», sense data ni peu d’impremta. 44 X 53 cm. 100 Km. = = 78 mm. econòSOLER, Joan: «Divisió comarcal del País Valencia», dins l’ñstructura mica del País Valencià. Valencia, L’Estel, 1970.

País ~alencià. Divisió comarcal, Alacant, Gráficas Díaz, 1977. 41 X 59 cm.

1/610.000.

«EQUIP TISORA»: País Valencià. Divisió comarcal. Aproximació a la nostra toponimia, Valencia, 1977. Cooperativa Artes Gráficas San José. 49 X 89 cm.

MELCHOR, Ferran; PARICIO, Toni; SEGUÍ, Vicent: País Valencià. Divisió comarcal. Aproximació a la nostra toponímia. Valencia, Focoberthe, 1979. 72 X X 104 cm., 1/330.000 acompanyat d’un llibre que serveix de nomenclàtor: Aproximació a la toponimia del País Valencià.

ALONSO,J.: Mapa del País Valencià, Valencia, Eliseu Climent Ed., 1979. 65 X X 111 cm., 1/300.000.

34

SANCHIS GUARNER,M.: «Comarques naturals» dins de Límits i demarcacions històriques del Regne de Valencia. Feriario, núm. 25, maig 1965. 12 X 18 cm., 1/2.480.000.

ROSSELLÓ VERGER, V. M.: «Alicante. División comarcal de la provincia» dins d’Ensayo de una división comarcal de la provincia de Ahcante. Cuadernos de Geografía, núm. 1, Universitat de Valencia, 1964. 29 X 22 cm. 11571.428.

BEUT I BELENGUER, E.: «Comarques naturals» dins de Geografia Elemental del Regne de Valencia. Lo Rat Penat, 1971. 21 X 31 cm., lf480.000.

PÉREZ PUCHAL, P.: mapa sense títol dins de La comarcalització del territori Valencia aparegut a Taula Redona sobre la Comarcalització al País Valencia. Diputació Provincial, Valencia, 1980.

PREVASA. INFORMACIONES 1977: División comarcal Región VaZenciana.

Caja de Ahorros y M. de P. de Valencia, 1978. 30 X 42 cm., 1/800.000.

BIBLIOGRAFIA LACOSTE, Y.:

La Geografía:

CITADA

un arma para la guerra.

Barcelona,

Ed. Anagra-

ma, 1977.

ALONSO BAQUER, M.:

Aportación militar a la Cartografía Española en la Historia Contemporánea.

Siglo XIX. Madrid, CSIC, 1972.

JOVELLANOS, G. M.: Obras publicadas e inéditas de Don Gaspar Melchor de Jovellanos. Biblioteca de Autores Españoles. Vol. 1, Madrid, 1858.

SANCHIS GUARNER, M.: «Sobre la cartografia valenciana anterior al segle XIX».

Publicat dins d’Homenaje al Dr. D. Juan Regla Campistol, Universitat de Valencia, 1975.

ROSSELL~ VERGER, V. M.: Guia de Z’Exposició Cartografica Valenciana. Impremta Universitaria, Valencia, 1980.

VALLES I SANCHIS, 1.: Cartografia Històrica Valenciana. Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 1979. En aquesta obra vaig citar com a autors dels dos mapes de 1762 i 1788 a T. López i Vargas i a Tomas López Enguídanos, respectivament.

Ara m’incline per Tomas López de Vargas-Machuca per al primer i un fil1 seu, Tomas Mauricio López, per al segon.

MATEU BELLÉS, J. F.: «Subdesenvolupament i comarcalització: el cas del Nord Valencia muntanyós» dins de Taula redona sobre la comarcalització al País Valencia. Diputació Provincial, Valencia, 1980.

BERNABÉ, J. M. i VALLES, 1.: Taula redona sobre comarcalització al País Vad’Història de I’Horta-Albufera lencia efectuada dins del l.“* Simposium (en procés de publicació), 1981.

AGUADO I MEDINA, Cristòfor: «Picassent. Poble de 1’Horta o de la Ribera?» dins de Picassent. Butlletí d’lnformació Municipal núm. 2, 1980.

35

E LS SUPOSITS DEL SINTACTISME PLASTIC RomàdelaCalle

«Le relativisme universel est la plus sûre réaction de défense de l’esprit humain centre le verbalisme scolastique, toujours renaissent, la plus grave menace centre la pensée vivante.»

Charles LALO: Formes de Z’Art. Formes de L’Esprit. PUF, 1951.

(Text cohectiu)

L

1

A REALITAT art i la realitat home són totes dues de tal manera complexes en les seues plurals dimensions que sempre se’ns apareixen -insatisfactòriament per a la nostra mentalitat occidentalcom a indefinibles.

No obstant això, quan descendim de l’esfera de les grans nocions (l’Art, 1’Home.. . amb majúscules) per atendre de més a prop la circumdant evidencia del fet artístic proxim i concret, aquest binomi d’elements -certament inseparablesconcentra tota la seua riquesa i s’ompli de contingut vital.

37

LESPILL Es innegable que en el propi domini de la reflexió estètica s’ha esdevingut històricament un desplacament d’interessos des de la «filosofia de la bellesa» cap a la «filosofia de l’art ». Parallelament -per molt diversos motiusl’auge de l’antropologia ha redundat en franc detriment de la mateixa activitat ontològica.

En una tal aproximació, el fet artístic mateix se’ns apareix, dones, com un àmbit privilegiat, per polifacètic, on en íntima dialèctica s’apleguen, «s’intensifiquen» i conformen aquelles dues realitats inicialment citades: l’art i l’home. 1 és que hom podria dir que no existeix lún sense l’altre ja que, en aquesta específica relació, hi són presents, almenys en la seua formal virtualitat, les múltiples dimensions d’allò humà: físiques, fisiolò’giques, psíquiques, socials, culturals, crematístiques, espirituals.. . en una totalitat d’impossible escissió.’

Per aquest motiu les qüestions que segueixen a continuació podran pecar de ser fruit d’una reflexió in vitro, però -almenysno pretendran a ultranca optar per les escissions «quirúrgicament» establertes, que tan sovint suposen les definicions prèviament formulades, car procurem partir d’observacions efec-tuades in vivo: és a dir, en «l’art hic et nunc».

Tanmateix, potser és aquest un difícil moment per a aquestes qüestions, quan de fet s’ha convertit gairebé en un tòpic parlar de la crisi de Za cultura artística.

Eventual crisi, per descomptat, que, com és lògic, compta, d’una banda, amb amplis sectors de palesa indiferència (siga pel clar predomini d’altres problemes tinguts possiblement per més rellevants, siga perquè tal conjuntura crítica en relació amb la cultura artística es considera a ella mateixa com intranscendent), però compta així mateix, d’altra banda, amb intenses reaccions apocalíptiques (que aquí tindrien signe elitista invers al que U. Eco dóna al terme en el context dels mass media) enfront dels desenvolupaments plàstics presents. Nogensmenys, com és lògic i es pot suposar, hi ha també postures plenament integrades en i amb allò que ha vingut sent la vertiginosa i activa cursa dels «ismes».* Malgrat tot aquest carregat panorama, al marge de la possible indiferència, i en inestable equidist,ància entre la polèmica dels apocalíptics i integrats, resta, si més no, una real preocupació per la sempre problemàtica existència del fet artístic mateix i la seua vital arre1 antropològica.

Per& nosaltres -potser pobres en les nostres pretensionsens limitarem exclusivament a I’àmbit de la plàstica i, dins d’ella, de manera ’ Això si no decidim metodològicament de fer una dubtosa «operació quirúrgica* en el seu fluent i unitari organisme, per tal de passar de la directa experiència in vivo a la investigació in vitre. Qualsevol teorització estètica suposa ja un fort recurs a la segona opció, gairebé sense possible alternativa.

2 Cfr. U. ECO: Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas, Lumen, Barcelona, 1968.

38

LESPILL més concreta, a determinades tivitat pictòrica.

Dit

i suposat

tot

allò

tendències que

precedeix,

existen& partirem

en el sector d’una

de l’ac-

«constatació

localista» de la pràctica artística. Serà, després, feina de cadascú opinar particularment sobre la seua possible, viable o convenient generalització.

Les nostres reflexions sobre el present problema van comentar a prendre cos com a conseqüència de diversos fets: 1. L’àmplia exposició organitzada a les darreries de l’any passat sota el títol significatiu de «Perspectiva 80. La darrera generació de la pintura valenciana»?

2. Els darrers Premis Senyera, en la XIV edició, aquesta vegada de pintura, recentment convocats i decidits.4 3. La celebració d’una polèmica i discutible taula rodona, en la qual vaig participar, al voltant del tema «Darreres tendències de l’art espanyol»?

4. La trajectòria en conjunt de les més importants exposicions de la present temporada (1980-1981) a les galeries d’art del País Valencià, així com el treball plàstic de molts artistes locals.

5. La relativa dinamització experimentada entre nosaltres entorn de l’estudi del fet artístic concret del nostre medi.

Tota aquesta sèrie d’ingredients junts han servit, d’alguna manera, als qui hem pogut seguir de prop aquests esdeveniments artístics, potser -entre altres cosesper a posar sobre la taula, si feia falta, no 3 Organitzada dins del Mes de Solidaritat Ciutadana per 1’ExceHentíssim Ajuntament de València i en la qual van participar prop de seixanta artistes.

L’exposició fou installada, com es recordarà, en tres 110~s: l’Ateneu Mercantil, el Museu Sant Pius V i el Collegi d’Arquitectes. D’alguna manera em vaig trobar vinculat a aquesta «Perspectiva 80» en haver de redactar aleshores el text del catàleg corresponent. Estigué oberta al públic del 10 d’octubre al 5 de novembre de 1980. ’ es conegut que, en aquesta edició, feta pública el 31 d’octubre de 1980, s’ha pretés d’obrir una nova etapa en la convocatòria d’aquests premis, posant al dia alguns aspectes de les seues bases i nomenant un jurat que compaginava «l’esperit dels representants de les tradicionals institucions artístiques valencianes amb destacats membres de la més jove crítica de l’art contemporani». S’hi presentaren més de 66 artistes, amb un total de 99 obres. Amb les 16 obres finalistes fou organitzada una exposició del Premi Senyera, del 20 de gener al 7 de febrer de 1981, a les sales dè 1’Ajuntament de València. El Premi fou concedit a G. Peyró Roggen.

5 Aquesta taula redona tingué lloc el 31 d’octubre de 1980, i hi van intervenir Maria Teresa Blanch, Joan Manuel Bonet, Manuel García, Joaquim Michavila i jo mateix, al Saló de Sessions de 1’Ajuntament de València.

6 Com és lògic, no faig inclusió ací de les simples «botigues artístiquew.

7 Un bon exemple poden ser les activitats desenvolupades pel Collectiu d’Estudis de Comunicació Artística (CECA), adscrit al Departament d’Estètica de la Facultat de Filologia o el mateix Institut de Creativitat de la Universitat Literaria.

39

sols l’existència sinó també la vitalitat d’allo que és gairebé un 1.10~ comú reconéixer 0 qualificar com un «retorn a la pinttsru». iPero es tracta simplement d’una nova reactivació del «principi de recursivitat», a través del qual novament prenen vida en l’,ambit artístic instàncies reactualitzades -la qual cosa no suposa, necessàriament i sense més, involuciód’un pretèrit encara pròxim? ¿O és quelcom més?

Si hom parla de retorn ca1dr.a puntualitzar, d’alguna manera, d’on es ve i a quina cosa es retorna. Encara que sense oblidar lògicament el lineal fonament històric, subjacent a uns tals supòsits.

Obviament tot retorn -que no siga pura reiteració formalés dialèctic, si manté i supera alhora aquelles arrels que vénen a conferir-lo i amb les quals comparteix la seua originaria, tot i que potser no tan original, fonamentació.

En aquest sentit no falten els qui parlen de la tornada a la nova abstracció: Creiem que subjacent a aquestes manifestacions recursives -a aquests retorns-, i al marge de fa& sociologismes, existeix i aflora una coherent i específica problemàtica, no independent, pero sí auto noma: la del llenguatge plàstic. El qual manté la seua propia història irztervtu, no aliena sens dubte a la dinàmica situacional circumdant, pero tampoc predeterminada, sense més, per aquella.

Possiblement en aquest desenvolupament el principi funcional de la comunicació pot prestar-se a servir-nos com a cert fil conductor en les qüestions artístiques.

Tot i que, com és de suposar, es tractarà d’una comunicació sui generis, inassimilable sense més a l’,àmbit científic o al nivel1 explícitament pràctic de la quotidianitat?

Es sabut que podem diferenciar, gvosso nzodo, en tot fenomen de comunicació humana, una mínima serie de relacions fonamentals (apuntades ja per Ch. Morris des dels seus plantejaments semiòtics): í0 A) Partint de l’existència física d’una base material (allà que possibilitaria al seu torn una certa activitat perceptiva en el subjecte), es desenvolupa un determinat tipus d’estructuració formal, fonamentada en les mútues connexions sintactiques entre els elements semiotics, de diferent complexitat i ordenació segons el nombre i les relacions.” ’ Recordant com, en el seu dia, hi hagué també els qui reduplicant el terme (ccpintura-pintura») van voler emfasitzar unes diferencies, més aviat ideològiques, que confluyen i donaven suport de fet a un renaixement de determinats fenòmens artístics postinformalistes.

9 Cfr. el nostre treball El Hecho Artístico, Departament d’Est&tica, Valencia, 1978. ” Cfr. Ch. MORRIS: Sings, Language and Behavior. Versió castellana en edició de Losada, Buenos Aires, 1964. ” Aclarirem que entenem ací per elements semiòtics aquells que tenen, en principi, la capacitat de remetre o representar quelcom per algú, tot i que al capdavall podria ser que, en determinades cricumstàncies, «es limitassen% a generar una pura auto-referència presentativa.

40

Ja en aquest mateix nivel1 (sintàctic) una anàlisi fenomenològica adient descobriria, al seu torn, dos moments fonamentals: un de percepcions immediates estretament lligades al material constituent de l’objecte físic, i un segon moment, mediatament vinculat a l’element material, pero integrat per series de percepcions de tipus relaciona1 -pr& piament sintàctic.12 B) Pero’ l’home és un ésser profundament «semàntic»: insistentment projecta significats en tot allò que l’envolta; fins i tot dóna sentit a la realitat, buscant en la categoria de finalitat l’eix del seu fonament explicatiu.

Antropormofitzem així el nostre univers d’intervenció, el qual, tot i ser cada vegada més ampli (planetarització de la consciencia), tanmateix, quant a efectiu radi d’acció individual, curiosament, ens sembla més exigu.

D’aquí que darrere qualsevol conjunt estructural de formes, per molt elementals i senzilles que siguen -0 per molt esotèriques i fantàstiques que semblenes busque sempre, d’alguna manera, el rastre d’una intencionalitat significativa.

La pregunta, de vegades ingenua, que indaga persistentment pel correlat mimètic de l’obra, és només l’explícita manifestació d’aquesta tendencia semàntica per arbitrar un referent a qualsevol combinació de signes.13 Tanmateix, l’activitat semàntica del subjecte no sols apunta a una identificació formal exterior (semàntica denotativa), sinó que també canalitza un joc interior (semàntica connotativa) la riquesa i l’amplitud del qual té un paper fonamental en tota experiencia estètica, com tindrem ocasió de constatar.

C) No obstant, la dimensió comunicativa no seria tal si, a més del nivel1 sintàctico-estructural i del semàntic, no suposava una relació pragmàtica.

Malgrat tot, la relació ha estat interpretada equívocament i unilateral amb massa freqüència, car hem de diferenciar entre el vessant pragmàtic intern al fet comunicatiu (la vinculació dels signes amb els seus usuaris) i un altre vessant virtual, propi de la pragmàtica extra-

l2 Tots dos moments integra& constituirien allò que Nicolai Hartmann anomena el Vordergrund, «constituït pels factors que perceben realment els sentitw, correlacionat al seu torn en l’estructura de I’obra amb el Hintergrund, que vindria a ser «el pla de les percepcions imaginàries, l’estratificació de les quals 6s diversa en les diferents artw. Ser& dones al Hintergrund on es produiran els jocs semantics (en els nivells mimètics, expressius o connotatius). Cfr. N. HARTMANN:Aesthetik. Versió castellana en l’editorial Unam, Mèxic, 1977. Anàlisis semblants poden ser trobades als estudis de Heidegger, Dufrenne, Sourian, etc., sempre en una lfnia fenomenològica. ” ¿Quantes vegades sorgeix la interrogació per allò que significa, per aILò que representa, per allò que és. . . una obra?

41

CESPILL semiòtica (els efectes i conseqüències ideològiques que el fenomen comunicatiu desencadena o motiva riència estètica concreta).14

o de capteniment al marge de l’expe-

II Suposats aquests rudiments teorics, tornem al fet artístic actual i a un retorn a la pintura des de o a partir de l’abanla qüestió del retorn: donament del principi de la desmaterialització, amb les seues diverses metamorfosis, que va saber ensenyorir-se en recents moments del panorama artístic, desplacant l’interés per l’obra cap a I’interés pel procés d’ideació o, en el seu cas, de conformació.15 Era l’arribada al «grau zero»: s’imposava, en conseqüència, un resense oblidar que en el panorama plàstic, plantejament superador; complementàriament, continuaven desenvolupant-se diferents tendències, d’arrel neo-constructivista unes i també neo-figuratives, de diversa característica semàntico-pragmàtica, altres. Així, des de diferents sectors de la crítica, hom ha cregut reconéixer en aquest, repetidament esmentat, retorn a la pintura el definitiu replantejament tantes vegades postulat després de l’apogeu i subsegüent impasse d’aquell principi de la desmaterialització.16 Ens trobem així, dones, amb el fet que l’esmentat replantejament, sorgit de l’horitzó històric de les post-avantguardes, recursivament, va cap al conreu i la investigació de I’awzbigüitat sintàctica, i reprén el ” Esquemàticament, el següent quadre:

amb tot el que hem exposat fins ara, podríem

Dimensi6 semibtica

avancar

Nivel1 sintàctic Nivel1 semàntic

/ Nivel1 pragmàtic

Denotatiu i Connotatiu

1 VeSSant interna Vessant extra-semiòtica

l5 Recordem tota l’activitat de l’art conceptual, com a cas límit en aquest aspecte, en propugnar el desplacament de l’obra artística, com a objecte, cap a la concepció de l’obra. En la dècada dels setanta representa el punt àlgid de l’anomenada acètica proeessual», bifurcada quan es va encarnar en l’art conceptual: a) o amb la idea, quant a acte d’autogeneració mental, allunyat de la realitat immediata (impressions sensibles, representació concreta) i pròxima a una dimensió universal; b) o amb una mena de dinàmica projectiva, és a dir, com a projecte d’alguna cosa a realitzar (in mente). l6 Tot i que no han faltat experiències conceptuals entre nosaltres, tanmateix no han tingut una forca suficient com per a ser reconegudes com a moviment implantat en la practica artística del país. Més acceptació i ressò tingué a Catalunya, on acudiren i es concentraren les diverses manifestacions conceptuals.

Cfr. Ll. UTRILLA: Cròniques de l’era conceptuai, Robrenyo, Barcelona, 1980.

42

LESPILL punt d’on, en el seu dia, partiren els diferents supòsits de la «neo-abstracció» (o «abstracció postpictorica»).

Ha estat aquest fet, que hem vist esdevenir-se al nostre voltant, allò que ens ha dut a reflexionar sobre els supòsits del sintactisme, com a categoria plàstica fonamental i l’abast dels quals potser convindrà fer arribar més enllà, fins i tot, de les presents coordenades artístiques a que fem referencia. És indiscutible que, de mitjan segle en+, s’han posat els ulls amb intermitent insistencia (arrelada al seu torn en l’atracció dels diferents moviments nascuts entorn de la Primera Gran Guerra) en allò que podríem anomenar el fonament sintàctic de la plàstica, tot i que en cada cas amb una especificitat més o menys remarcada. ~Quin substrat comú podem assenyalar en aquests persistents esguards a aquel1 pròxim passat?

No han faltat aquells qui van veure en semblant capficavnent un descrèdit de la realitat i/o la recerca d’una nova realitat.”

Els motius tinguts en compte per tal de fer aquesta justificació també van ser diversos, pero potser podrien ser resumits en una serie de diferents i complementaris registres: de caràcter ontologic, d’arrel sociològica, de ressort psicològic o d’abast senzillament plàstic, sense que hi falte tampoc l’evident pes del marketing.

1) La decantació de l’interés cap a uns altres sectors ontològics «no mimètics» va confirmar, una vegada més, la profunda esquerda que havia estat oberta en els mateixos plantejaments de les poètiques d’herència clàssico-renaixentista.

2) L’elaboració d’una «mística del refús» emfasitzà, totalment, la perspectiva sociologica a la qual recorrien les reiterades tendències crítiques de diferent encuny; tot i que també caldria incloure ací, pel contrari, els subterfugis evasius enfront de determinat entorn situacional.

3) El recurs psicologic va catalitzar l’atenció per les pulsions psíquiques més diverses, com a generadores d’aquests jocs expressius (o inexpressius), de vegades únicament depenents de la propia dimensió gestual.

4) La investigació plàstica, que centrava, en darrera instancia, totes les múltiples experiències, era en canvi, indefectiblement, l’autèntica caixa de ressonància en la qual es gestaven les diferents practiques artístiques, tot i que (com s’ha esdevingut freqüentment en el darrer segle) sempre la praxi artística suposava un feixuc i reforcat- maridatge amb la poètica respectiva.” " Cfr. X. RUBERT DE VENTós: El arte ensimismado, Ariel, Barcelona, 1963; Joan FUSTER, El descrédito de la realidad, Seix Barral, S. A., Barcelona, 1957.

IB A aquestes poètiques, sens dubte, acudiran els historiadors de 1’Art o els teòrics de l’Estètica, a més a més de les mateixes obres, per a les seues anàlisis i estudis metalingüístics respectius. Tanmateix, en el seu moment, van ser els

43

5) Tampoc no hem d’oblidar un altre evident i definitiu ressort: la dinàmica que el mercat artístic implica, així com les contínues i accelerades metamorfosis que suposa, malgrat que hi puguen anar «prestigiades» (mistificades) pel corresponent aparell de 1lancament.l’ Puntualitzant tot aquest context, i sense perdre de vista tot el conjunt diversificat de motivacions, potser val la pena recordar la distinció que E. H. Gombrich subratlla des del seu camp d’investigació en psicologia de l’art, quan matisa en El sentit de Z’Ordre” entre: a) la percepció de I’ordenació, b) la percepció del significat.

Certament, no podem introduir peremptòriament una solució de continuïtat entre ambdós nivells «perceptius», car tot l’entramat semàntic suposa i demana de manera inevitable una codificació (i. e. ordenació) sintàctica.

Recordem, així mateix, com el mateix Kant, en la Crítica del Judici,” afirma que: «Hi ha diferents classes de bellesa: la lliure (pulchritudo vaga) i la simplement adherent (puIchri+&o udhaerens).

La primera no pressuposa cap concepte d’allò que és l’objecte; la segona el pressuposa.»

1 afegeix, un poc després: «En el judici d’una bellesa lliure (per la forma) és pur el judici del gust.»

No es tracta tampoc, ací, de recórrer a un criteri d’autoritat com el kantià per tal de remarcar la possible puresa del judici del gust davant la pulchrituda vaga, sinó de subratllar com el propi Kant va prestar atenció fa pràcticament dos segles a una qüestió que avui reprenem amb tota actualitat en el concret sobrevenir artístic.

En aquest sentit, és lògic que ens interessem també per la noció d’estructura (quant a «forma estructural»), que d’alguna manera ja va posar en circulació la Gestalttheorie, com a conjunt orgànic indivisible, que domina sobre les parts, les quals, tot i poder ser diferenciades per I’anàlisi, reben plena significació del tot, sense que s’hi imposen com a tals, malgrat que el condicionen necessàriament.2* mateixos artistes -en grup o individualmento els crítics estretament connectats amb ells els qui les desenvoluparen i formularen en diversificades maneres: manifests, escrits programàtics, proclames, etc. Aquest fet no pot ser ignorat com a «reforcament» o «complement» de la mateixa activitat creativa. l9 Cfr. F. POLI: Producción artística y nzercado, G. Gili, Barcelona, 1976; J. MELIA: Art i Capitalisme, Edicions 62, Barcelona, 1976.

2o Cfr. GOMBRICH:EZ sentido del orclen, G. Gili, Barcelona, 1981. Introducció, epígraf 1.

I1 Cfr. 1. KANT: Crítica del Juicio, «Analítica de lo bello», epígraf 16. u Cfr. en aquest sentit P. GUILLAUME: Psicología de la forma, Psiqué, Buenos Aires, 1971; K. BUHLER; Psicología de la forma, Morata, Madrid, 1965; D. KATZ, Psicología de la forma, EspasaXalpe S. A., Madrid, 1967.

Dins d’aquest context estructural, Charles Lalo 23 diferenciava també en l’obra dos estrats: a) El suprustvuctural, propi del «tot» orgànic. b) L’infvastrtrctuval, relatiu als «elements» integrants.

Dones bé, tota aquesta dimensió estructural de la psicologia de la forma pot extrapolar-se a l’àmbit de l’art com a llenguatge, amb els tres vessants anteriorment assenyalats de la sintàcticá, semàntica i pragmàtica.

Podem distingir fins i tot en el nivel1 infrastructural gradacions diferents ja que pot arrencar-se d’elements mínims totalment asemàntics i estrictament sintàctics que podran anar adquirint, segons diversos codis semàntics, la seua definitiva significació a nivel1 suprastructural, o bé integrar així mateix subconjunts semiòtics (supersignes, que en diria A. A. Moles) amb característiques semàntiques pròpies, en una mena de collage significatiu.”

Així dones, partint de la sintàctica, quant a virtual i estricta relació entre els signes, és a dir, en la seua estricta dimensió significant, anem a proposar el terme sintactisnze com a desenvolupament exclusiu d’aquest vessant semi&ic al llarg del continuunz en què s’estableixen els estrats infrastructural/suprastructural de l’obra.

Podem distingir, en conseqüència: 1) Un sintactisme alJocèntric pròpiament centrífug, per tal com apunta transitivament a un pla de contingut, al corresponent nivel1 semàntic.

Aquesta ordenació sintàctica està en funció de -és correlat deuna intencionalitat semàntica (denotativo-connotativa), la qual encarna de forma vicarial i es constitueix com a centre. D’aquí l’assenyalat «allocentrisme» de I’estructura sintàctica.25 2) Un sintactisme autocèntric, prbpiament centrípet, per tal com és essencialment intransitiu, concentrant-se en la seua auto-referencialitat, sense assumir per se funcions mitjanceres en relació a vessants

z Cfr. Ch. LALO en el collectiu titulat Formes de 2’Art. Formes de l’esperit, PUF, París, 1951. * A. A. MOLES: Teoría de la Información y la Percepción estética, Júcar, Madrid, 1976; també Aut et Ordinateur, Castermann, París, 1971. z En aquest sentit té perfecta coherència parlar ací de nive significant. ja que és la base (sintàctica) que comporta a priori la seua adequació a un significat.

Dir que aquest nivel1 (significant) és allocèntric val, d’alguna manera, mostrar que ell mateix no es constitueix com a centre sinó que apunta -constitutivamental domini semàntic.

D’aquí la transitivitat del joc sintàctic (aklocèntric) cap a la semantització.

Un exemple plàstic adduïble en aquest cas seria qualsevol obra figurativa ‘(amb totes les gradacions que la figuració admet, especialment amb les diversificacions neofiguratives dels darrers decennis).

45

semàntiques o de pragmàtica extrasemiòtica.z (Allò que R. Jakobson anomena i reconeix com a funció poètica estaria ací especialment assumit, en aquest autocentrisme, a nivel1 estructural de l’obra, tot i que ara concretat en el pur desenvolupament sintàctic que comentem.)”

La percepció de l’ordenació sintàctica, quan és allocèntrica, es decanta, al seu torn, sense solució de continuïtat, i esdevé percepció de la significació.

12s clar que aquest decantament sintàctico-semàntic pot ser més o menys didàctic o mediatitzat.

Tot dependrà de l’existència de determinats codis interpretatius (icònics o convencionals) que funcionen a la manera d’eficaces frontisses entre el pla de l’expressió i el del contingut, en l’experiència estètica mateixa.

Quan la percepció de l’ordenació sintàctica es fa en el nivel1 suprastructural -tot i amb supòsits prioritàriament autocèntricsaleshores la percepció de la significació es redueix en igual proporció.

Però, així mateix (en ambdós casos), segons la cohesió o l’equilibri dels elements, podr,à parlar-se, d’una banda, de formes estructuralment febles o poc estables i, de I’altra, de formes estructuralment fortes (i. e. més consistents 0 pregnants)?* En conseqüència, i si ens atenem a la modalitat del sintactisme autocèntric, pot establir-se una altra subdivisió complementària, segons es tracte dúna forma estructural concreta i pregnant o, pel contrari, dúna forma estructural feble i poc consistent, essencialment ambigua.

En aquest precís sentit autocèntric la plàstica contemporània ha desenvolupat, en igual mesura, un sintactisme concret i un sintactisme abstracte en la seua radical creativitat.29 26 Inversament, si a priori partim d’un suposat autocentrisme en la relació del nivel1 sintàctic, això ens portar& clarament a una anomenada uhipbstasi del significantm que, de principi, hauríem d’admetre en un sentit restrictiu (fem referència a I’expressió significant) pel que fa al grau zero denotatiu que, d’antuvi, tot sintactisme autocèntric comporta. n Cfr. Roman JAKOBSON i la seua planificació de les ufuncions comunicatives*. general, Seix Obres a tenir en compte d’aquest autor: Ensayos de lingüística Barra1 S. A., Barcelona, 1976; Nuevos ensayos de lingüística general, Siglo XXI, Mèxic, 1976; Ensayos de Poètica, FCE, Mèxic-Madrid, 1977. Un bon resum de les ufuncionsu de Jakobson en connexió amb els tipus de Ilenguatge (artístic, cientíSiglo XXI, Buenos Aires, fic...) podem trobar-lo en P. GUIRAND: La Semiología, 1972.

Za Exemples elementals de coses pregnants serien un «quadrat» o un «polígon rectangular». Exemples de menor estabilitat estructural serien un «polígon irregular» o una «di-simetria capriciosa». (Tinguem en compte que aquesta dualitat s’esdevé igualment sobre la base d’un sintactisme allocèntric, com per exemple seria la pregnància pròpia d’una silueta humana, o la inestabilitat formal que se’ns ofereix quan se’ns mostra la possible representació d’un estrany vegetal o d’un animal inusitat i mai no vists).

29 Exemple d’això, recorrent a evidències pròximes de I’escultura, podrien ser: les obres d’Alfaro (sintactisme autocèntric concret) i la sèrie d’obres de la darrera etapa de Ramón de Soto exposades en la XIII edició d’E1 Metal en el Arte (1981) sota la denominació conjunta de Fábula del bosque azul (sintactisme auto-

46

En conseqüència, podria aportar-se el següent quadre, a manera de resum, de les diverses alternatives proposades en relació al sintactisme que estem comentant: plàstic Sintactisme

Allocèntric

___b

Semantització Confiw~~

gradacional

III NO obstant, pot resultar equívoca, per simplista, la rígida dualitat establerta entre sintactisme autocèntric i semantització, com si l’exclusio fos radical i absoluta en totes les seues formes.

Ja hem diferenciat entre semàntica denotativa i semàntica connotativa. Dones bé, pot donar-se un guau zeyo referencia1 i tanmateix -malgrat aquest buit denotacionaldesencadenar-se una amplia activitat connotativa.

I és que qualsevol acte huma, en tant que huma, ja comporta, en qualitat de tal, virtualment, el seu particular sentit. 1 més encara si -com en el cas de l’artes tracta d’una obra de Z%ome i per a Z’home.

D’aquí la profunda arre1 antropomorfitzadora que l’art suporta i d’on treu vida. L’home és l’objecte-subjecte, directament o indirecta, del fenomen artlstic.

En aquesta hídica activitat creadora, l’home es comunica amb l’home de múltiples maneres a través de -0 amb ocasió deallò que podem anomenar consensualment objecte artístic.

Pero dins d’aquesta línia -apuntada per Kantque va de la pulchritudd vaga a la pukhritudo adhaevens (per no entrar ara en la dimensió de l’estètica aplicada al món del disseny) caben diferents * formes de comunicació artística: des del consentiment (quant a l’actitud estètica imprescindible davant I’obra i quant al sentir compartit) fins a la comprensió i fins i tot a l’extrem de la comminació pragmàtica.3O cèntric abstracte). Però el mateix pot dir-se i exemplificar-se quant a la pintura: E. Sempere, J. Michavila pel costat de la concreció, i J. Teixidor o Peyró Roggen pel sintactisme plàstic essencialment Iúdic.

JO Apuntem ací, simplement, diferents modalitats -no excloents- d’experiències comunicatives amb I’obra en el seu «valor d’ús». No hi ha dubte que I’actitud estètica (diferent a I’actitud teòrica, actitud. practico-quotidiana, etc.) es troba sempre a l’inici de tota experiencia estètica: si no hi ha aquest con-sentiment, aquesta obertura-entrega davant l’obra, s’avorta la relació comunicativa. Pero, al seu torn, en l’experiència estetica cap no sols aquest «sentir, (base de la frukió contemplativa) sinó també una activitat wcomprensiva» (i no sols referencial, temàtica) i fins i tot una possible conseqüència pragmàtica extra-semiòtica, com a efecte comminatiu ‘de la mateixa experiencia estètica (tot i que això darrer s’ha de donar com a resultat i no com a pressupòsit).

47

No obstant això, la doble activitat humana que tot fet artístic suposa, exigeix aquí certa clarificació, sobretot tenint en compte que la faceta productiva de l’obra i les experiències estètiques a que aquesta pot donar lloc es mouen a diferents nivells en el registre de la semiòtica del text artístic.

Comencarem recordant els plantejaments generals de L. Hjelmslev,3l quan distingeix en qualsevol estructuració comunicativa un nivel1 d’expressió i un de contingut, i també diferencia en cada un d’ells una substancia i una forma per tal de fer veure després que qualsevol joc semàntic comporta l’estreta relació funcional entre tots dos nivells.

Sobre aquest supòsit s’estableix el llenguatge de base (o llenguatge primer) propi de la denotació, en el qual el signe/base és integrat per una relació elemental entre el nivel1 de l’expressió i el del contingut?* Aquesta relació pot ser convencional o per analogicitat.33 Sobre aquesta estructura actua al seu torn l’activitat connotativa del subjecte, que transforma el nivel1 denotatiu totalment en nivel1 de l’expressió, al qual s’afegirà un nou contingut, aquesta vegada propi de la semàntica connotativa.34 Es a dir, que sorgeix una mena de segon llenguatge en allò que fa referencia a la denotació sobre la qual es fonamenta.

Podríem dir que tota la relació denotativa (ERC) funcionaria aquí com a significant, amb el qual entraria en relació un nou tipus d’activitat semàntica: la connotació (com a nou nivel1 de contingut)?j ” Cfr. L. HJELMSLEV: Prolegómenos a una teoría del lenguaje, Gredos, Madrid, 1971, cap. XIII, 32 La base denotativa (establerta sobre el signe) podria així ser formulada en el següent esquema: CE) R (CI En el qual R és la relació, E és el nivel1 de l’expressió (o significant) i C el nivel1 del contingut (o significat).

33 L’activitat denotativa seria convencional (com s’esdevé la majoria de les vegades amb el Ilenguatge) si la relació ha estat establerta sense base motivacional (deixant ací a banda les connexions etimològimques): per exemple entre la paraula casa i el referent «casa». Pero seria essencialment icònica (base analògica) si dibuixe una casa i la casa com a denotatum. j4 ,Cfr. R. BARTHES: Elementos de Semiología, A. Corazón, Madrid, 1971.

31 Els sistemes de connotació que l’home (la societat) desenvolupa no sempre són explícits, i es distendeixen en múltiples nivells. El pes histbric, ideològic, emotiu, inconscient, etc., és aquí on es concentra. L’esquema de representació d’aquest segon llenguatge connotatiu (Hjelmslev, Barthes) podria ser el següent: [E R Cl R CI --~-m-I nivel1 de denotació -- 2_ e .~.--nivel1 de connotació En el qual C, seria el nivel1 del contingut propi de la connotació, mentre el nivel1 de I’expressió (connotatiu) seria tot el nivel1 denotacional.

12s a dir, que quan, per exemple, contemplem el quadre Y aún dicen que el pescado es caro no sols es desencadena una activitat denotativa (reconeixement de la relació icònica = referencia), sinó que sobre ella posem I’activitat connotativa corresponent (ideològica, emotiva, cultural, etc.).

48

LESPILL Ara bé, que s’esdevé, de fet, en el procés d’elaboració?

L’artista, en el pla de la quotidianitat, contínuament exerceix -com Perol heus els altres- aquesta doble activitat denotativa i connotativa. ací que, pel que siga, decideix realitzar una obra. Les opcions que se li presenten, en aquest nivel1 lingüístic en que ara ens movem, són diverses (i no pretenem apuntar-les exhaustivament): a) Pot tractar de plasmar en l’obra la pura relació denotativa (tot i que sempre la connotació, si més no solapadament, hi sera). b) Pot voler representar ambdós nivells semàntics, i expressar en la referencia denotativa les diferents valoracions connotatives (unes conscientment i unes altres subliminarment).36 c) Pot deformar a parer seu el nivel1 denotatiu per tal de potenciar el joc connotatiu que l’embarga. d) Pot recórrer a repertoris denotacionals de caire fantàstic i explicitar-hi o no les seues vivències (connotatives). e) Pot deixar que el nivel1 denotatiu reste -extra-semioticamentfora de l’obra i veure de realitzar el seu treball només a partir de la intensitat connotativa assumida en la propia personalitat. f) Pot, fins i tot, metodològicament, reduint al màxim la propia activitat connotativa i també la denotativa, centrar-se en el joc combinatori del significant (encara que, cal recordar-ho, la presencia de l’humà no és eliminable de la seua existència.3’ Ara bé, la refiguració en l’obra de tot aquest possible i complex entramat denotativo-connotatiu suposa una activitat metalingüística que facilite un nivel1 expressiu abastador i objectivable en l’obra com a tal.

Puntualitzant: l’activitat plàstica se’ns presenta com un llenguatge sui generis, el referent del qual (en la seua explicitació denotativa, en la seua expressivitat connotativa 0 en la seua estricta auto-referencialitat presentacional) es pot entendre, al seu torn, com un llenguatge:38 la realitat quotidiana, personal, natural, social, cultural i fins i tot plàstica.

En aquest sentit, el llenguatge plàstic és un metallenguatge?’ l’estructura lingüística del qual correlaciona també un nivel1 d’expressió (E) i de contingut (C). Ara bé, el nivel1 d’expressió definitivament con36 Com es pot comprendre, ací les possibilitats lingiiístiques es presenten com a indefinides. Tampoc no entrem ací en les restriccions selectives que el material, l‘estil, les modes, des condicions socio-històrico-culturals, etc., d’alguna manera imposen (al marge, dones, de la propia opció personal de l’artista). aI Amb aquestes opcions presentades, tot i que no exhaustives, creiem que ja n’hi ha prou per entendre la seua diversitat i la seua complexitat. j8 Adoptem ací el plantejament d’una &emiologia de la significación, cfr. L. PRIETO,MOUNIN, etc.

39 Un llenguatge que ens parla, ens presenta 0 representa un altre llenguatge.

49

CESPILL format és precisament la base sint,àctica fixada en l’obra materialment.& 1 el nivel1 de contingut (virtual) esta integrat per la potencial suma dels dos nivells semàntics: el denotatiu i el connotatiu.4l Pero vegem-ho més detalladament.

El nucli inicial (E R C) pot ser, de fet, una realitat natural, social, artificial, present, recordada, pensada o inventada, o simplement (per que no?) una comformació sintàctica sense correlat referencia1 explícit.

Per la seua banda el segon bloc (E R C) R CI -

El

suposa una activitat connotativa per part del subjecte creador, en la dimensió del qual la funció expressiva (autoexpressiva) es genera i desenvolupa amb tota amplitud (en tant que relació subjecte/obra).

Pero només en el tercer pas, metalingüístic, l’obra assoleix consistencia objectual en realitzar-se com a signe presentacional: [ [(E R C) R Gl R E2 ] Així dones, I’obra artística és metallenguatge de la realitat: ens presenta un món propi que mai no pot ser estricta copia de res; la mímesi radical és una noció límit que només suposaria una dualitat ontica.

H, El Vordergrund de que es parlava en la nota 12; és a dir, l’estructuració sintàctica (autocèntrica o allocèntrica), fonament del joc perceptiu en el subjecte receptor i punt de partida dels altres recursos que integren al seu torn la totalitat de I’experiència estètica. ” Recordem que, d’acord amb els plantejaments lingüístics de Hjelmslev i Barthes, el metallenguatge, en tant que parla d’un altre llenguatge, té com a nivel1 del contingut un Ilenguatge amb el qual es relaciona precisament el significant (nivel1 de l’expressió) que «aporta » el mateix metallenguatge. En conseqüència, la fórmula esquemàtica seria:

L(E) R (C)l -v

R

&

llenguatge objecte -.. nivel1 de metallenguatge On E2 és el nivel1 de l’expressió propi del metallenguatge, mentre el nivel1 del contingut amb ell relacionat (R) és tot un llenguatge (objecte).

El que passa és que, a més a més, el Ilenguatge objecte presenta una màxima complexitat per tractar-se de I’addició de la denotació i la connotació (vegeu nota 35). Amb la qual cosa la representació total seria esquemàticament com segueix: R R C, EE R Cl C nivel1 denotació nivel1 connotació nivel1 metalingüístic On els subíndexs 1 i 2 fan referencia respectivament a la connotació i al metaIlenguatge.

VA.

E21

-.-

50

Pero per al subjecte contemplador, en la seua experiencia estètica, els tres virtuals nivells esmentats (denotatiu, connotatiu i metalingüístic), si es donen, ho fan conjuntament, imbricats en l’obra com a suprastructura, com a gesta2 polivalent.

Precisament per ser l’objecte artístic resultat de tan complexa activitat metalingüística, es troba saturat de sentit, i en la seua específica relació amb el subjecte-receptor crea ,àmbits de sentit lúdic.42 Tot i que, de facto, allò que el subjecte té davant és el nivel1 suprastructural de I’expressió, en el qual el1 ha de saber Ilegir i interpretar en franca coparticipació, en di,àleg amb la mateixa obra, per tal de passar de l’objecte artístic -compartiblea l’objecte estètic -sempre essencialment personaltal com ha sabut subratllar R. Ingarden.43 De les diferents funcions comunicatives, aquella que encarna i representa el constitutiu formal del fenomen artístic és la funció poètica, autoreflexa i intransitiva.

Les altres poden complementàriament, en diferent grau, fer acte de presencia (sobretot la funció expressiva i la referencial).# El nostre segle ha intentat privilegiar precisament l’autonomia del nivel1 més radicalment específic de l’activitat artística.

En l’actualitat el «retorn a la pintura» novament ha incidit en el conreu del sintactisme autocèntric.

1 amb això s’ha fet evident la soterrada polèmica entre «apocalíptics i integrats».

Amb les diferents situacions de crisi en gairebé tots els àmbits, no han faltat les profecies de la mort de Z’avt una vegada més.

Pero preferim aturar-nos ací ja, i deixar treure’n al lector les seues conclusions.4s No obstant, només recordar que l’art com a realitat fluent i humana no sols es desenvolupa com a tal art sinó també com a concepte d’art.

1 el mateix s’esdevé amb l’home en el seu continu pro& d’hominització.

La unió de I’art amb la seua noció corresponent constitueix les respectives poètiques.

Tanmateix, les poetiques no sempre són explícites, ni apareixen formulades en teories concretes.

L’art evoluciona, pero la seua noció resta fàcilment presa en els intersticis del llenguatge.

Sovint s’esdevé l’esquincament entre l’art i la seua noció. Es el terrible parany del llenguatge. Aleshores hom acostu” Cfr. A. LÓPEZQUINTAS: Estética de la creatividad, Cátedra, Madrid, 1977. *j Cfr. ‘R. INGARDEN:«Valor artístico y valor est&ico» en Estética, H. Osborne (ed.), FCE, Mèxic 1976, pp. 71 i SS. *) En allò que fa referencia a les funcions comunicatives, vegeu la nota 27.

45 L’esborrany d’aquest treball fou exposat en un polèmic Congrés Internacional d’Art, patrocinat per INSEA-UNESCO (Madrid, marc 1981). Surava en l’ambient la idea que sols la figuració era quelcom humanista. Tota la resta era «art deshumanitzat». Interessava tallar aquesta equivocació. Per això el lector notara certes referències i determinades incidències potser subratllades, fins i tot, en excés. Zntelligenti pauta.

51

ma a parlar de deshumanització, com si fos l’art el que s’hagués separat de l’home, quan potser allò que passa és que treballem amb nocions històricament fixades en el Ilenguatge... o, si més no, que hem de comencar per «re-humanitzar» l’home, i no limitar-nos a «passar factura» a l’art.

Oblidar, com s’esdevé alguna vegada trivialment, la radical historicitat de I’art és voler-lo reduir a arqueologia de manera prematura.

No es pot aturar el temps: cal viatjar amb ell.

1 si volem exigir a l’art la missió edtlcadora, que li és clarament consubstancial, no podem fer-ho de fora estant: ha de brollar d’ell, estretament unit a la seua època. Perquè l’ètica no li ve a l’estètica de fora tampoc: són germanes de viatge.

I en aquest arriscat camí de l’art contemporani, amb les seues revoltes i els seus desnivells, no podem emprar només I’espill retrovisor, tot i que ens siga igualment imprescindible.

Roma de la CALLE Valencia, marc de 1981

52

L

u

A CAN@ DE MALLORQSJES” TEXT TRET DE LA CRONICA DE DESCLOT

L

I

OBJECTE d’aquest treball és la reconstrucció d’un dels possibles poemes èpics prosificats en el LZibre del rei en Pere, o Crònica de Bernat Desclot (darrer quart del segle XIII).

En aquest sentit, he continuat la tasca feta per Ferran Soldevila sobre uns fragments de poema, a partir de les intuïcions de Manuel de Montoliu, i dels estudis de Col1 i Alentorn sobre aquesta crònica.’

La meua aportació consisteix en l’estructuració de la totalitat dún d’aquests poemes èpics: el que ens parla de la conquista de Mallorca per Jaume 1. Vo1 ser una dada més per a I’aclariment d’un fet que considere innegable: l’existència d’una èpica catalana.

1 He utilitzat I’edició de Ferran Soldevila: Les quatre grans cròniques. Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III, Selecta, Barcelona 1971, on es troben les notícies sobre els intents de versificació anteriors a aquest.

53

ESPIU Aquesta no pot ser una versió definitiva, o I’única reconstrucció possible, perquè les reconstruccions, i més en el meu cas, són sempre aproximacions a uns poemes avui perduts.

He partit, dones, dels 39.5 versos que d’aquest poema trobaren en Soldevila i en Col1 i Alentorn, pero n’he retocat molts i els he revisats gairebé tots. He aprofundit en l’estudi del poema, tot afegint-hi molts més versos -844-, que són totalment meus, i he donat a tot el conjunt una estructura unitaria.

L’èpica és una narració heroica en vers que té un objecte essencial: la persecució de l’honor a través del risc. El poeta èpic o joglar parla de les proeses d’un heroi, individual o collectiu.

Tota aquesta poesia narrativa és oral.

L’estudiós de la literatura francesa, i fins i tot de la castellana, té al seu abast un centenar de cancons, més d’un milió de versos en el cas francés, i un grapat de milers en el castellà. Nosaltres, en canvi, no en posseïm cap. L’explicació potser siga la pèrdua dels manuscrits, que ací, qui sap si només emprava el joglar i, en canvi, a Franca, eren també per a la lectura.

Totes les cròniques medievals prestaren gran interés als testimonis èpics. Podem sospitar, dones, que s’hi basaven per tal d’escriure-les.

Desclot, per exemple, sembla que en féu un ús prou gran. Si ens hem de guiar pels trossos trets fins avui per Soldevila i Coll i Alentorn i, modestament, per mi mateix.

Segons acò, I’èpica catalana tindria cicles com la francesa o la castellana: 1.’ Cicle.-Sobre la formació de la Corona d’Aragó.

- Can& de Na Peronella o de Fraga.

- Can& del comte En Ramon Berenguer IV. 2.” Cicle.-Sobre el naixement del rei en Jaume.

- Can& d’en Pere el Catòlic.

- Canqó del naixement del rei en Jaume.

3.’ Cicle.-Sobre el rei en Jaume.

- La Can& del rei en Jaume.

- La Cantó de Mallorques.

4Jt Cicle.-Sobre el rei en Pere el Gran.

- La Can& de Múrcia.

- La Rendició del comte d’Empúries.

- La Croada del Francés.

L’objecte del nostre estudi és un poema que hem anomenat: La Can@ de Mallorques, perquè ens parla de la conquista de l’illa pel rei conqueridor.

54

EESPILL Comprén exactament 1.239 versos, dividits en dos hemistiquis de set síllabes cadascun, alguns versos en tenen mes de vint i d’altres no n’arriben a deu. De tota manera, els hem regularitzat en catorze. Esta tret, com ja hem dit, de la Crònica de Bernat Desclot, on es troba prosificat.

Comenca a finals del capítol X de la Crònica i acaba al XLVII. No té llacunes importants i els versos van sortint, com les cireres, enganxats.

De vegades el cronista ha canviat els assonants per tal de dissimular la rima. Té les següents series d’assonants: En (A) 24 series: II, v, VII, IX, XI, XIII, xv, XVII, XIX, xx11,xx1v, XXVI, XXVIII, XXXI, XXXIII; XXXVII, XL, XLII, XLVII, L, LIII, LV, LVII, LXI. En (E) 17 series: III, x, XII, XIV, XVI, XVIII, xx, XXIII, xxv, XXVII, XXIX, XXXII, xxxv, XLIII, XLIX, LI, LIV. En (0) 10 series: 1, IV, XXI, XXXVI, XXXVI, XLIV, XLVI, XLVIII, LVIII, LX. En (1) 4 series: XxX, XLI, LVI, LIX. En (U) 1 serie: LII. En (EE) 2 series: VI, XXXVIII. En (AA) 2 series: XXXIX, XLV. En (OE) 1 serie: VIII. Són en total 61 series de versos que té el poema.

Dels presents versos són d’en Soldevila i en Col1 i Alentorn güents:

els se-

Del 65 al 174.

(65) cE el1 respòs que n’hauria son acord ab son consell.» els altres co que diran.»

(174) «Ab tant s’assec per oïr Del 191 al 332.

(191) «Puis quan los Templers hagren par1at.s no hi poc fer als».

(332) «mas en aquella saó Del 671 al 697. vós no hi muntarets ja.»

(671) «Sènyer -dixeren los cavallers(697) «E cercaren los crestians morts e portaren-los a la mar».

Del 711 al 732.

(711) «Quan lo rei ab sa host fo prop de la ciutat.»

(732) «lloc on la host pogués mills estar».

Del 824 al 837.

(824) «Ab aitant, eixiren de la ciutat de dues parts.u (837) «E havien-ho bé obs que molt havien treballat.»

55

Del 973 al 1.015.

(973) «Lo rei féu fer un castell de fusta molt gran e aut.»

(1.015) «tuit ab llurs armes, d’entrar en la ciutat».

Del 1.031 al 1.036.

(1.031) «Ab tant fo vengut lo vespre e anaren-se a reposar., (1.036) «E d’ac$ són-ne molt alegres e pagats.»

Del 1.065 al 1.126.

(1.065) «Ab tant lo castell d’En Nuno fo feit e aparellat.»

(1.126) «E els barons qui conegren atorgaren-li-ho.»

La resta és la reconstrucció meua.

Sabut és que els joglars cantaven esdeveniments històrics i llegendaris, ja coneguts per l’auditori.

Tothom sabia d’antuvi que Rotllà moria, o que el Cid conquistava Valencia o en Jaume Mallorques.

La gracia estava en la manera com es centava; els joglars posseïen una gran llibertat, i si oblidaven uns versos continuaven tot afegint-ne d’altres d’improvisats.

Amb aquest fi usaven un formulari fix i estable.

Formules, per al qui compon, de les quals pot servir-se quan li falla la memoria.

Aquesta tècnica, molt densa a les cancons franceses, sembla que també ho era a les catalanes, i no pas tant a les castellanes.

Fórmules, algunes internacionals, que es repeteixen en francés i castellà. Per exemple aquel1 vers tan famós del Cantar de2 Mío Cid: (20)

«iflDios, que buen

És purament d’oxford: (3.164)

També matís: (204) També ges o als per a la d’AtienGa: (864)

al manuscrit

es troba

a la Chanson

s’oüst

buen

señore!»

de Roland,

manuscrit

chrestientet!»

de París:

«Deus, que1 vassal, a la reconstrucció

s’eüst

crestianté!»

que hem fet es troba,

pero amb un altre

deuen servir bons vassalls.»

«Així com llur bon senyor és formulari el repertori d’epítets que es donava als personataccidents geogràfics, puigs fonamentalment, molt importants logística de l’època. Així, Mio Cid diu, tot parlant del puig «alto

1 a la Cantó (525)

si oviesse

«Deus, que1 baron,

1 també, (3.669)

formulari,

vassallo,

es el poyo,

maravilloso

e grant».

de Mallorques:

«E aquí

viren

un puig

bell, 56

escarit

e alt.»

BSPIU Fins i tot la semblanca lisme.

(2.691)

«assiniestro

que fa Mío Cid sobre Atienta

dexan Atienta,

La Cantó de Mallorques, bastant encertada, i diu: (32)

«Lo castell

També són formulismes Cantar del Mío Cid: (370)

«llorando

una peña muy fuort».

quan parla de Peníscola,

és molt

en una roca

forts

les expressions

de los ojos

és pur formu-

fa una comparació, sobre

de tendresa,

que non

mar.» per exemple,

al

sabe qué se far».

1 La Can@ molt tendrament de pietat».

(106) «lleva-se en peus e plorà ploraren-se de pietat.»

(1.206) «E el rei e cells qui ab ell eren També hi ha nombroses fórmules que cobreixen tot un hemistiqui, com aquesta bastant repetida, a I’hemistiqui primer: «Ab tant, 0 aquelles

que omplen

fo vengut

lo vespre»

el segon:

ue ab d’altres cabdals» «fo molt alegre e pagat», També (246)

apareix

etc.

un refrany:

«,co que tots temps

he oït

que bon arbre

bon fruit

fa».

Un altre problema és la datació de la cantó. Pero no hi ha dubte que es tracta en aquest cas d’una serie de cancons, o una cantó, que es fa en vida del rei, l’endemà de la conquista de l’illa, i que són una mena de reportatges sobre les seues campanyes.

Es a dir, degué ser escrita després del 30 d’octubre de 1230, data de l’arribada del rei a Catalunya, perquè el penúltim vers diu: (1.238)

«E puis

lo rei ab los altres

en Catalunya

torna.»

Com que la versió de la Crònica de Bernat Desclot és la mes antiga de totes les croniques que posseïm, inclòs el Llibre dels Feits, podem suposar que el català de la can@ és idèntic al català que es parlava en temps del conqueridor.

D’altra banda, cal remarcar la historicitat de tot el poema, que quan ens parla dels personatges musulmans els dóna noms versemblants: Alí, Benahabat, en Fatilla. Noms que devien ser corrents entre els «sarrains» de llavors. Aspecte ben distint de les cancons franceses, on els noms dels moros són falsos i inventats.

57

LA CANC6

DE MALLORQUES 1

Parlarem del Rei En Jacme fil1 d’En Pere d’Aragó.

Mentre aquest enfant En Jacme es nodria en Aragó si eixí de l’abadia l’abat de Muntaragó,

II qui havia nom En Ferrand0 e ana-se’n a parlar ab En Guillem de Monteada e ab d’altres cabdals e partiren tota la terra e el volgren desheretar dixeren que fos senyor qui de sa mare era estat, e aquest enfant fo cregut, que ben havia vint ans e ana-se’n a Saragossa; e rei se lleva; 10 e senyorejà la terra e mes mans a guerrejar ab En Guillem e ab aquells qui el volien desheretar.

5

III tots los barons ab el1 E a la fi posaren-se En Nuno tenia’l en poder, e el comte de Rosselló qui era son cosí germà, e era son conseller.

IV 15

20

Aquest Rei En Jacme fo lo pus bel1 del m6n; que el1 era un palm major que altre hom, e complit de son cors e era molt bé format vermella, e el nas Hong havia molt gran cara, semblants a fil d’aur, e bells cabells rossos e el cors delgat e llong, e grans espatlles e els brassos grossos, e belles mans, e els peus llongs E fo molt ardit e prous e ben feits e gint caussans. hac sa volentat e Cor. e de guerrejar ab sarralns la germana del rei de Lleó Lo Rei En Jacme pres 58

25

e hac-ne un fil1 d’aquella qui hac per nom N’Anfós.

E, per co car eren parents sempre departí’ls hom. un castell molt forts, En aquel1 temps havia qui Peníscola havia nom. de la part de Tortosa

V

30

35

los sarraïns ab los crestians.

E aquí tenien frontera E el Rei En Jacme ses hosts ajusta de Peníscola a assetjar. e aquel1 castell ana Lo castell és molt forts en una roca sobre mar, que no tem null hom, sol que hagen que menjar. estec aquí temps gran Lo Rei, que no hic poc fer res era molt bé aparellat. que el castell de vianda que res no hi podia acabar, E quan viu el Rei En Jacme lleva-se’n ab les hosts e a Catalunya tornà’s.

VI

40

45

Puis esdevenc-se a poc temps, que dues sagities de Tarragona entraven en cors d’Espanya e, quan foren en Eivissa una illa qui és propera atrobaren unes galeres, l’illa de Mallorques, per a Mallorques fer galees, qui cargaven de fusta e preseren la tarida mas se’n fugí la galea.

E ells dixeren al rei de Mallorques les novelles com llur era esdevengut e com les dues sagities de fusta els havien presa de catalans la tarida

VII

50

e el rei sarraí de Mallorques fo’n molt despagat. venc de Barcelona una nau, E a cap de pocs dies e el rei sarraí pres-la. qui venia de Bugia, en l’illa galeres arma Puis lo rei de Mallorques e, en l’illa de Eivissa, preseren una nau molt rica e a Mallorques amenaren-la.

59

EESPILL VIII

55

vengren Sobre acò les novelles lo que dues naus havia preses ab tot l’haver que aportaven e e dixeren-ho al Rei qui era en

a Barcelona sarraí de Mallorques ab totes les persones; Barcelona.

IX

60

Sí que el Rei d’Aragó ne fo molt despagat, e un lleny de quaranta rems sempre féu armar e tramés un missatge al rei de Mallorca aquelles dues naus que li deguès trametre que havia captivat ab tot l’haver e persones que es tenguès per acunydat. e si no ho volia fer

X

65

70

75

80

85

E així lo missatge ana a veure al mallorquí rei li havia dit a ell; e dix-li lo que el rei son acord ab son consell. e el1 respòs-li que hauria’n havia molts mercaders, En la ciutat de Mallorques genovesos, e pisans e proencals e altres gents; e el rei mallorquí tots venir denant féu-los-se e dix-llur: «Barons vosaltres sóts mercaders e hic fèts vostre preu; e venits en la mia terra, sobre la mia fe e sóts salvs e segurs e dic-vos m’aconsellets de $0 que us demanaré.

Lo Rei d’Aragó En Jacme un missatge m’ha tramés que jo li deja trametre dues naus que preses he.

E jo deman-vos quin poder ha lo Rei 0 si les li retré; ne si m’en cal tembre, e d’acò vull barons que m’aconsellets 2.

E d’acò lleva-se un ric-hom genovés, e parla per tots los altres e dix al mallorquí rei: «Del Rei d’Aragó, sènyer, temor no et cal haver, e és rei de poc poder que encara és un enfant que ab la sua host no ha gran temps, tenc assetjada Peníscola un catiu castellet e *hac-se’n a partir que no’1 poc haver e no li retats res que hajats pres de ses gents».

E aquel1 genovés e sos obs donaren malvat consell.

Lo rei mallorquí respost reté al missatge del Rei 60

90

e dix-li que no el retria de naus e de roba gens que res no preava sos acunydaments mes que li faés al pits que pogués.

Lo missatge se’n torna e reté respost al Rei; e el Rei fo molt irat quan acò hac entés e mes mans a l’espasa e jura en nom de Déu: «Si no el prenc per la barba jo no vull nom de rei».

XI 95

100

105

110

115

120

125

Ab tant lo Rei d’Aragó sos barons féu ajustar e hàmens de viles e de I’Esglèsia prelats; e aquí, a Barcelona a les festes de Nadal tenc parlament, e dix-llur: «Barons ben sabets lo mal que el rei mallorquí tots jorns a les mies gents ne fa e el1 tengut en vil m’ho ha e jo he-li’n tramés missatge per que jo, a pler de Déu, he en cor e en volentat que vaja prendre Mallorques si m’hi volets ajudar.

E d’acò prec-vos tuit que tal respost em retats que jo e tots vosaltres e Déu ne sia pagat.»

Quan l’arquebisbe hac entés co que el Rei hac parlat molt tendrament de pietat, lleva-se en peus e plorà qui tan jove era e havia tan gran feit comencat: «-Sènyer, -dix l’arquebisbe-, de co molt so pagat, e creu que Déu vós mou e que és ab vós 1’Esperit Sant.

E par bé del Ilinatge d’on vós devallats del prous comte de Barcelona e de sos hereus qui són estats, tots de gran cor e grans feits e vós, sènyer, los semblats.

E sia plaer de Déu que aquest ardit tan gran vós ha mes en cor de voler comentar, que el1 a honor sua, us ho dix acabar, e de tota crestiandat. e a profit vostre e nostre E cinc-cents muigs de civada don-vos e d’argent mil mares, e manaré mil servents e cent cavallers armats e ballesters que seran bons en terra e en mar, e donar-los he bon sou aitant com lla estiam, e fer-llur he llur obs de tot quant mester hauran e no me’n tornaré tro que, la terra presa hajam.»

Ab tant, calla l’arquebisbe e volt oïr co que diran.

Lo Bisbe de Barcelona en peus se lleva.

«Sènyer, dix lo bisbe, tal ardit havets comencat, que és gran honor a tota cretiandat, e sera profit a nos e a cells, qui apres nos vendran e jo davant tots promet-vos d’ajudar, 61

LESPILL

130

135

140

145

150

155

160

165

170

e que iré ab mil servents e ab cent menys un cavall; e dar-llur he bon sou e prou vi e prou pa, e civada e co que mester Ilur fara; e no me’n vendré tro que la terra conquesta hajam ab tant, torna seser per saber llur voluntat.

Lo Bisbe de Girona en peus se lleva, e dix: «Beneit sia Déus qui us ha inspirat al cor de comentar, qui aquest ardit vós ha mes e sia lo seu pler que lo us lleix acabar, a honor sua e de nós e de tota crestiandat.

E promet-vos que iré amb vós ab trenta cavalls, a qui bon sou he de dar e ab tres-cents servents e fer-llur e llur obs aitant com lla estiam; e no me’n vendré tro la terra presa hajam.»

Adoncs torna a seser per oïr co que diran.

Puis aprés l’artiaca de Barcelona llevà’s: «Sènyer, de Déu vos és vengut l’ardit que havets comencat e tot co qui Déu mou a bona fi deu tornar.

Per que tuit nos devem en tal afer a esforcar.

E jo promet-vos, sènyer, que us seguiré ab deu cavalls e ab dos-cents servents sens escuders e companys, de tot quant mester hauran e fer-llur e llur obs e donar-llur he bon sou tro que d’ecà Siam tornats.» e volt on- co que diran.

Ara es callà l’artiaca Aprés respòs lo sagristà: «Sènyer En Rei tant és gran l’honor e el profit, a nós e a tota crestiandat, d’aquest feit que vós havets comencat que tuit hi havem metre el cor e el cors e tot co que hajam.

E jo promet-vos valenca de mi e dels meus cavalls ab quinze cavallers qui seran molt bé aparellats, aitant com lla estiam; e donar-llur he bon sou e fer-llur e llur obs tro que d’ecà siam tornats; e manaré molts servents qui seran bons a batallar; e ballesters e altra companya per servir los cavalls.»

Lo sagristà de Girona en peus se lleva, co que vós havets comencat e dix: «Sènyer En Rei e bona fi aportar; vos és lleugera cosa per co car és obra que a Déu plau; e totes nostres gents ne són de gran volentat: bons e bé aparellats, E iré ab deu cavallers dementre lla Siam; e donar-llur he bon sou e prou civada e carn; e prou pan, e prou vi, e manaré molts sirvents bons en terra e en mar e escuders e altra companya bona, per servir cavalls.»

Ara no volt pus dir e es calla lo sagristà; 62

175

180

185

190

195

2 00

205

210

215

e volt oïr dels altres 90 que diran.

Llevaren-se canonges e clergues seglars, e monges e priors de santa Esgleia prelats.

E dixeren al Rei: c(Sènyer, pensats d’anantar e vullats lo feit a acabament menar, que entre tots donarem civada e blat, e irem ab vós e menarem vint cavalls, al mills que poran e sirvents que us serviran e no ens partirem de vós tro que la terra presa àajam.»

Ab tant, volgren escoltar co que els altres diran, puis aprés lo Comanador dels Templers es lleva: 0 lla on anar vullats «E pensats d’anar a Mallorca e nós irem ab vós ab trenta cavalls e ab vint ballesters ben aparellats de bons cavalls e d’armes e co que mester hauran, e menarem bons sirvents bons en terra e en mar.z> Ab tant s’assec per oïr dels altres co que diran.

Puis quan los Templers hagren parlat, del rei cosin germà; respòs lo comte En Nuno e dix: «Sènyer de vós, són alegre e pagat, de vós qui sóts tan jove e de tan poca edat, Déus més en cor vós ha que tan bon ardit e tan noble . . . .. . .. . .. . . .. . .. . .. .. . . .. . . .. . . .. . e dic-vos aitant: per co com sóts tan jove e que no sóts usat e dels colps a soferir e de les armes a portar, nós irem a Mallorca e vós que romangats e conquerrem la terra e puis porets-hi anar. romanir no vullats, E si tant és que vós jo iré ab vós e els altres, qui bé us defendran e de tot Ilur poder, mentre vida los bast, així com Ilur bon senyor deuen servir bons vassalls.

E menaré cavallers dos-cents ben aparellats, e fills de cavallers que cavallers seran, quan nos ab la host a Mallorca Siam, e menaré molts sirvents, que bons ballesters seran, en muntanyes e en plans. e seran bons sirvents E portaré molt pan e vin e civada e carn, e no me’n tornaré entro vós ho vullats.

Ab tant torna seer per oïr co que diran.

Quan, lo comte En Nuno, hac així parlat, lo comte d’Empúries en peus se lleva, e dix: «Sènyer En Rei co que vós havets comencat no sembla gens que de vós sia mogut ne inspirat segons los dies que havets e vostra poca edat mas feits atreit al bon llinatge d’on vós sóts devallat 63

CESPILL

220

225

230

235

240

245

250

255

260

del comte de Barcelona e el volets resemblar; per que jo ne són molt alegre car tan bé comencats.

E jo seguir-vos he ab vuitanta cavalls, e ab mil servents e vint ballesters a cavall; e donar-llur he bon sou aitant com lla estiam e fer-llur llur obs tro que d’ecà siam tornats.»

Ab tant En Guillem de Monteada lo pros vescomte llevà’s, e dix: «Senyor ver Déus, beneit vós siats.

Que co he trobat ara que tant havia cercat, com poguès servir mon senyor e en sa amor tornar, d’on hom m’havia gitat e gran deslleialtat.

Mas ara de mon poder jo li serviré tant, que sera son plaer que el1 em perdonara.

Mas dic-vos sènyer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ...*... que sobre sóts jove per tan gran feit comentar; mas, per mon consell, sènyer, vós romangats; e puis porets-hi anar. e nós conquerrem la terra que romanir no vullats, Mas, si tant és, sènyer, bons e bé aparellats, jo menaré cent cavalls e de ballesters e sirvents aitants com obs n’haurà e a tots donaré bon sou dementre lla estiam; e fer-llur he llur obs de tot co que mester hauran, e servir-vos he, sènyer, ab tota ma companya, tro que la ciutat e la terra presa hajam; e puis vos serviré aitant com vós vullats.»

Puis aprés ha respost En Ramon de Monteada: «Sènyer, co dix al rei, ben és veritat co que tots temps he Oit que bon arbre bon fruit fa.

Així és esdevengut, segons los feits que comencats, e sia plaer de Déu que els ho fa comentar, com vostre cor desija, vos ho lleix bé finar, mas .*.........*............*.. e de mi us dic aitant: que vós havets comencat que tant són alegre de co que hi vull tot co que he a vós servir e honrar; e menaré vint-e-cinc cavallers ab bons cavalls, e dar-llur he bon sou aitant com lla estiam e fer-llur he llur obs de pa, e de vi, e de carn e de civada e vianda e co que mester hauran.

E manaré ab ballesters de bons sirvents ben armats mariners e d’altra companya bons en terra e en mar. tro que la terra presa hajam.»

E no me’n vull venir En Ramon Berenguer d’Ager en peus s’és llevat e ha dit al Rei: « Sènyer, el feit que havets comencat vos és gran honor, si el podets acabar: mas no romanga per res que nós fer-hi puscam.

64

E pensats-ho d’enantar al pus tost que puscats que tuit vos seguirem Ila on anar vullats.» ab vint-e-cinc cavalls, E jo iré ab vós e sirvents e ballesters bons e ben aparellats, aitant com lla estiam e donar-llur he llur sou e fer-llur he Ilur obs de co que mester hauran 270 e no me’n partiré tro que vós ho vullats.»

Quan En Ramon Berenguer hac així parlat, En Bernat de Santa Eugenia en peus se lleva; co que havets comencat e ha dit al Rei: «Sènyer que us volets treballar, mou de gran valor, a tota crestiandat; 275 per donar profit e honor e volets venjar lo damnatge que vostres hòmens pres han.

Per que és ma fe en Déus, qui aquest cor vos ha dat que en aquest afer El1 vos hi ajudarà.

E tuit devem-hi fer nostre poder . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . que de mi us dic aitant: 280 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . valents e abrivats, que menaré vint cavallers e seran bé armats que són usats per a guerra e ab bons cavalls, tots ab bones armes e servents de muntanya aitant com obs n’haurà 285 e d’altra companya e mariners que bons seran.

E dar-llur he bon sou de tot co que mester hauran e fer-llur he llur obs mentre dellà Siam, e no me’n vull venir entro que vós ho vullats e ab forca d’armes la terra conquesta hajam.»

290 Ara han feita al Rei resposta tots los barons del comtat.

Per que lo Rei d’aquest feit n’és molt alegre e pagat se viu denant justats, per co car tants rics barons e que el volen seguir a tota sa volentat sobre el feit de Mallorca.

E vendrà, si a Déu plau, 295 a acabament en tal guisa que Déu ne sera pagat.

E si els genovesos haguessen servat co que el bon comte havia gasaiat ja aquest vegada no calgra lo Rei treballar; que el bon comte ab sa host a Mallorca passà, 300 e per gran esforc d’armes conquès la ciutat e li venc de Barcelona missatge quan presa I’hac que los sarraïns de Prades eren venguts assetjar la ciutat de Barcelona.

E quan ell entes ho hac, féu-se venir los genoveses qui a Mallorca eren anats: 305 «Barons, dix lo comte, jo us coman la ciutat; que grans afers m’han creguts e cové m’hi anar.

Mas no hi estaré gaire que tost tornaré d’ecà.»

«Senyor, deixaren los genoveses, en bona ventura anats

265

65

310

315

320

325

330

nos guardarem la ciutat.» que ab forca d’armes ab sa gent e ab sos cavalls; Ab tant lo comte se recollí e feeren vela, e anaren ab vent e altre tant, que preseren terra quan ~tots foren justats entre el castell de Fels e el cap de Llobregat, e devallaren en terra ells e llurs cavalls.

Quan los sarrains que assetjaven la ciutat venia a la ciutat saberen que el bon comte llevaren llurs tendes e comentaren d’anar; e el comte, qui sabé que se n’anaven cuitas; tant que al pas de Martorell fo abans; e els sarraïns, no es pogren guardar de la host del bon comte qui llur era denant, ne a les gents de la ciutat qui llur donaven detràs.

E així, en aquella hora, moriren-n’hi tants, que quan baixava l’aigua del riu Llobregat, n’era tota vermella fins a la mar.

E, puis lo bon comte venc-se’n a la ciutat de Barcelona ab sa host e sos feits ordonà per ajustar ses gents e a Mallorca tornar.

E mentre que el bon comte s’aparellava de l’anar missatge li venc que havien desemparada la ciutat.

Per que lo bon comte d’acò ne fo molt irat mas en aquella saó no hi poc fer áls.

XII

335

340

«Barons, dix lo rei; molt són alegre e content de la bona resposta que feita m’havets.

E que de gran cor hi venits conec bé; e fan-us-ho fer l’amor e lleialtat que n’havets.

E jo menaré dos-cents cavallers bons e valents gint arreats de riques armes e cinc-cents donzells qui seran bons a batallar a cava11 e a peu, e sirvents bons e valents tants com n’hauré mester.

E portarem molts ginys e de bons ginyadors menarem.

XIII

345

E jo promet a Déu que sol que vida’m bast, que abans dún an seré a Mallorca passat; prec-vós que ,prenam lo terme cascú sia aparellat.»

Ab tant, tuit resposeren a una vou ab alegre gran 66

’

350

355

360

365

370

fossen justats que a Sancta Maria d’Agost e tuit ensems plegats. e el Rei tenc-ho per bo, feeren aportar E tots los barons qui havien un llibre missal e juraren denant.

E puis partí-se lo parlament e anaren a menjar.

E quan venc la nuit co fo la vespra de Nadal ab tota sa cavalleria el Rei ana a vetllar, a l’esgleia Catedral ab moltes altres gents e ab grans Ilums e alegre gran e ab molts brandons de cera aquí aquella nuit vetllaren.

E puis anaren deportar e puis menjaren tuit e tragueren a postat e menaren molt alegre.

E puis cascú pres comiat.

E tornaren-se’n en Ilurs terres per lo feit aparellar.

E el Rei féu venir En Ramon de Plegamans, qui era un ric-hom de Barcelona ciutat e tarides e ajustar e dix-li que feés galeres, farina, forment, civada, vi, formatge, e peix salat.

E puis lo Rei partí-se e a Lleida se’n ana.

E que el Apostoli trames aquí trobà un cardenal.

E foren-hi tots los barons de Ribacurca e Pallars.

E el Rei, al mills que poc, molt gint acollí e’ honra, lo cardenal, si que fo molt alegre e pagat de la visita del Rei, e de sos afers demanà’l.

E el Rei contà-li tot son feit e en qual guisa havia ordonat de passar a Mallorques.

E el cardenal viu-lo tan enfant com tan gran feit havia comencat. e donà’s gran meravella

XIV

375

«Fill, co dix lo cardenal, certes, aital feit com és aquest no és mogut de vós, segons l’edat que en vós és ans ho ha Déu, qui us ha espirat e la sua gracia tramés.

Així com vostre cor desija us ho Ileix acabar Ell.»

xv

380

Quan aco fo feit, l’endemà lo Rei mana que, al Parlament, tots fossen al palau, e tuit foren aquí: cavallers e ciutadans e clergues e hòmens d’ordre per oir co que dirà mas ja enans d’ac$ los barons havien pregat lo cardenal que deguès pregar lo Rei que mudas lo viatge a Valencia on ells volien anar 67

38.5

390

que del feit de Mallorca no havien volentat.

Lo Rei parla e dix, quan tuit foren ajustats: «Barons: per 90 vós hic he feits ajustat.

Certa cosa és que el rei sarraí ha feit gran dan a les mies gents e terres e que cascú jorn ne fa; per que pas a Mallorca és mon cor e volentat ab tot mon poder, a honor de Déu e la crestiandat.»

Quan lo Rei hac parlat, lo cardenal se lleva: «Sènyer Rei: los barons que ací són m’han pregat que jo us deja que a Valencia lo viatge anets mudar e seguir-vós han tuit e co que manets faran, que de l’anar a Mallorca no han cura ne volentat.»

XVI

395

400

405

«Certes, lo viatge a Mallorca, jo no Ileixaré ne jo lo sagrament que he pres en passaré.

Fara co que deurà, qui volrà seguir-me, e jo el Rei d’Aragó son amic mills serè’n; e qui no ho volrà mala fi haurà’n ell.»

Ab tant, lo Rei En Jacme pres un cordonet e féu-ne una creu, que tenia prop‘de si e dix al cardenal que la li cosís ell; e ell cosí-la-li e perdona aquells e puis tots los altres que eren venguts ab lo Rei de la ma del cardenal tots plegats croaren-se.

XVII

410

Quan los rics-hòmens de Lleida viuren que el Rei fo croat e molts d’altres d’Aragó foren tuit meravellats; e fo llur greu com lo viatge a Valencia no hac mudat.

Ab tant, lo Rei, quan a Lleida, co havia endrecat, pensà de sos cavallers e de sa gent aparellar.

E el bisbe de Barcelona a Querol se’n torna, e aquí En Guillem de Monteada el prous vescomte trobà ab gran res de cavallers e ab molts hòmens armats e del Rei En Jacme on era ne que feia demanà; XVIII

415

e el bisbe dix-li que e puis que en Aragó

havia presa la creu se n’era entrat el Rei. 68

EESPlLL

420

Quan oí dir que la crou havia presa el Rei dix al bisbe, son cosí, que la li cosís ell; e el bisbe de Barcelona féu-ho molt volenters, tots los altres cavallers. e puis croa atressí dos jorns, ana-se’n E quan hac estat aquí e pensà de sos afers. a Barcelona ab la host XIX

425

430

435

440

445

450

455

e tramés per sos amics e que el seguissen pregà’ls.

E el bisbe aparellà-los d’armes e de cavalls.

E de tota sa companya féu cabdelladors e caps En Guillem de Monteada qui era son cosí germà, En Ramon de Solsona, e En Ramon de Taiana, e N’Arnau Deslivar. cavallers honrats e prous per cabdelladors mena Lo comte En Nuno ab si, e per companyons, un comdor molt honrat, e N’Oliver de Tèrmens, En Jofré de Rocabertí e En Jasbert de Barbera, e En Ramon de Canet, e En Ponc de Vernet, e En Pere Arnau de Barbera e En Bernat Espanyol, e En Bernat Olivers, e de Vernet N’Arnau, e En Bernat de Montesquiu e dos barons honrats. e En Castellà Roís En Guillem de Monteada per companyons mena e per cabdelladors, un comdor molt honrat, En Guillem de Sent Martí, e En Ramon Alemany, e d’altres companys En Guillem de Cervelló En Guillem de Claramunt, e N’Hug de Mataplana En Ramon de Bell-lloc, En Guillem de Sent Vicenc, e En Bernat de Centelles, e el de Santa Eugenia, e En Guillem de Palafolls.

Tots los que us he nomenats e hòmens honrats. eren comdors de Catalunya Quan venc lo Pastor, los llenys foren varats; e totes les altres coses, e el bescuit aparellat.

Los Ilenys carregaren tots co que lla mester Ilur hac; puis anaren-se’n al port, qui Salou de nom ha e aquí tot lo navili ab la host del Rei s’ajustà.

E quan venc Sancta Maria d’Agost lo Rei fo lla ab tots sos cavallers hic foren ajustats a Tarragona e a Salou de recúller aparellats; e les naus, e les tarides e els llenys estibats e de farina e de carn, carregades de bescuit e de formatges, e de vin e d’aigua e dels cavalls.

E el Rei mana que tuit recollissen llurs cavalls,

IiESPILL

460

465

470

475

480

485

e llurs cors e llurs armes e que se’n pensassen d’anar.

Aitantost fo feit, quan lo Rei ho hac manat e tuit recolliren llurs armes, e feeren vela per la mar tro que la primera terra de Mallorca s’arribà qui ha nom la Palomera e aquí ormejaren les naus.

E el Rei, en una illeta, prop de terra, devallà e aquí féu tendes parar qui ha nom lo Pantaleu, e tots los barons qui no eren usats per la mar reposaren aquí tro que llur temps fo arribat.

E els sarrains, que viuren venir en aquel1 lloc la nau cuidaren-se volguès prendre terra e ajustaren-se davant.

Mentre que estaven així de la host del Rei ana una barca de rems ab vuit hòmens armats, e el vuité s’estec a dalt. e els set devallaren a terra E quan los sarraïns ho viuren anaren-ne vers los crestians, e tres ne foren aucits e quatre foren nafrats e puis, malgrat dels sarraïns, que no hagren mal ne dan, recolliren-se en la barca, sinó la un que fo un poc nafrat.

Quan cells ho viuren de la host de la mar, volgren llur socórrer e així foren tornats.

Diu lo comde que quan tot lo navili fo ajustat a la Palomera e el Rei fo eixit per deportar per co car la mar los havia treballats.

E els sarraïns se foren en terra ajustats davant lo Pantaleu tro a quinze míllia a cava11 e gità-se en la mar dels quals se’n partí un e, de nadantes, venc-se’n.

E quan fo eixit de la mar venc davant lo Rei, e a el1 solament agenollà’s, saluda-lo en son llatí e el Rei féu-li donar vestedures e del feit de la terra demanà’l xx

490

e el que que Que que

sarraí dix-li: aquesta terra ma mare em ella és molt tota aquesta

«Sènyer, sàpies per cert és tua e a ton manament pregà que vengues e t’ho dixès. savia femna e ha conegut als estels tu conquerir-la deus.» terra, xx1

495

Dix lo Rei. En Jacme: «Sarraí com has tu nom?»

«Sènyer -dix lo sarraí-, «Alí m’apella hom, so son majordom.» e del rei de Mallorques 70

xx11

500

«Digues-me sarraí, lo rei on és ne que fa?»

«Sènyer -dix lo sarraí-, lo rei és en la ciutat e ha ajustats per escrit, que jo els he tots comptats quaranta dos mil-lia hòmens ben armats, cuiden-te vedar. e que, no prengues terra Per que si et cuides de prendre terra gran seny faras abans que ells sien eixits de la ciutat.»

xx111

505

«Amic, -dix lo Rei En Jacme-, jo et faré gran bé, a tu, e a ta mare e a tos fills e hereus; sí que te’n tendràs per pagat e content.»

XXIV

510

515

Quan lo Rei e els barons hagren acò escoltat hagren llur consell que quan envesprit sera los barons de la host s’aparellassen l’anar lloc on ormejar tant tro que atrobassen pus a la Palomera no podien varar per los sarrains, qui molt s’hi eren ajustats.

Ab tant, lo Rei féu manament a cells de les naus que a la nuit, quan envesprit sera que deguen moure per la ribera cercar, tro que lloc on prenguen terra hagen trobat.

Quan venc la nuit, e els llenys foren aparellats; e el Rei se recollí, e En Guillem de Monteada, e En Nuno e tots los barons e cabdals; e mogren-se d’aquí e anaren costejant.

xxv 520

525

gran res de cavallers Mas en les naus eren romasos e d’altres gents moltes d’armes, d’on fo gran minva al Rei. Quan hagren així anat, e el dilluns clar fo feit ells viuren que hic havia un bell port denant ells qui ha nom Sancta Ponca en que porien eixir molt bé; e aquí ells preseren terra, cavallers e sirvents.

CESPILL XXVI

530

E aquí viren un puig bell, escarit e alt; e un servent ab camisa, ab un penó bausa, partí-se de la host e al puig se’n muntà e puis als cavallers de la host senyà ab lo penó que al puig pensasen de muntar.

Abans que els sarraïns hi fossen arribats.

E quan cells lo viuren, foren-ne molt pagats.

XXVII

535

Sí que En Ramon de Monteada fo aparellat els primers, e fo al puig ab gran res de cavallers e altres gents; e viuren venir los sarraïns qui els anaven seguent

XXVIII

540

545

550

555

560

«Barons, dix als cavallers En Ramon de Monteada e la una partida al puig romandrà e l’altra partida devallarà al pla no us moguessets d’aquí tro que jo sia tornat.

En Ramon de Monteada, ab tant, del puig &vallà e quan foren al pla ana-se’n de bel1 pas, vers los sarraïns armat e muntat en son cava11 E quan los sarrains lo viuren apruïmar . . . . ..*...........*........ tengren-se fort per aontats.

Mas En Ramon de Monteada, com a prous esgambà’s d’ells molt gint.. . . . . . . . . . . . . . e als seus se’n torna.

«Barons, dix En Ramon, los sarraïns són gents grans; e cascú haja ferm cor e ardidament firam. » A aquest consell s’acordaren.

La batalla fo molt gran mas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . los sarrains no ho pogren durar e comentaren de fúger devers les muntanyes grans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ...*. . . . . . . . . . . . . . . . e els crestians . . ..*.............*...*............. firent e tallan& tro en la muntanya encalcaren-los no pogren pus avant, per les muntanyes qui eren altes e els boscs grans.

E tornaren-se’n a la host quan hagren lo camp llevat. e En Guillem de Monteada, E aquí trobaren lo Rei, e el comte En Nuno e molts que no hi eren estats.

E quan ho saberen foren-ne molt irats, car en aquella batalla ells no hi eren estats.

72

565

mas s’eren emboscats.

E corregren vers la muntanya, la companya se’n torna E puis lo Rei e tota riba d’una aigua s’atendà, a Senta Ponca e aquí lleixarem ara a parlar, del Rei e dels altres barons e parlarem dels qui eren a la Palomera ab les naus.

XXIX

570

575

580

Quan les tarides, e les galeres e els llenys de la Palomera ab lo Rei plans foren partits, les naus e els llenys e ab molts d’altres barons, grans romaseren per anar tro a I’alba lla on fos lo Rei. Mas ells no es pensaven que a Senta Ponca haguessen pres, e feeren la via de la Porrassa, qui bon port és.

E quan foren prop del port viuren una barca de rems e collaren les puges per les novelles saber.

Quan la barca fo venguda, contà-llur noves del Rei, que era a Senta Ponca, e com l’havien ells pres.

Quan aquells de les naus acò hagren entes foren molt desconfortats, car no eren ab lo Rei. Ab tant, meseren les puges, e aquí entraren-se’n al port de la Porrassa e aquí ormejaren-se.

E així fo departida la host del Rei en dues res; per que fo gran fadiga a tota la host del Rei.

xxx

585

e ells estieren així Ab tant, fo vengut lo vespre, tro que fo al dimarts matí cascuns eren en les naus que estaven molt consirós com així eren departits.

E mentre que aquells de la host estaven així, ells viuren venir devés l’orient lo rei sarraí.

XXXI

590

Ab sa host, molt ordenadament, de batalla aparellats.

E foren molts grans gents, e anaven davant corredors qui descobrien los torrents, e els Valls, que no hi hagués aguait, E quan foren ajustats preseren lo secost de la muntanya a cava11 e aquí aturaren-se de batalla aparellats.

Del Rei, qui era a Senta Ponca comentaren a parlar.

73

XXXII 595

Davant tots los barons se féu venir lo Rei e dix-llur: «Barons, co dix, lo Rei als seus cavallers, tuit devem ésser alegres e devem fer gràcies a Déu.

XXXIII

600

de la molta e gran honor que cascun jorn feita ens ha que, havem presa terra dels sarraïns malgrat e els havem vencuts e els havem desbaratats.

Aparellem-nos tuit e anem-nos devés la ciutat, e si trobarem aquí los sarraïns vejam; que Déus és ab nos e ham-los de desbaratar.

E cascú pens de sos pecats e mals confessar, que nostre Senyor Deu soferí per nos gran treball.»

XXXIV 605

Aquest consell han tuit los barons tengut per bo, e confessaren-se tots. e naren oïr les misses E puis anaren-se tuit ensems a dinar molt tost, e quan foren tuit dinats anaren-se armar-se tots.

xxxv 610

e carregaren l’arnés. e plegaren llurs tendes dona la denantera E a En Guillem de Monteada Quan la denantera hac haüda En Guillem, ajusta sos cavallers e el Rei la li hac atorgada, tots aquells qui eren sos tenguts e sos parents,

el Rei.

XXXVI

615

e dix-llur: «Barons tots sòts mos bons cavallers e prous que nós siam en les primeres ferides molt no’s és gran honor per que tots devets ésser molt alegres de Cor. E de la mia senyera no es partesca null hom.»

74

XXXVII Quan En Guillem de Monteada als cavallers hac parlat, e en l’amor de Déu escalfats, tots foren molt alegres muntats a cava11 e armats 620 ab tant, tuit foren e les embles cargades e els servents aparellats e mogren-se d’aquí per anar devés la ciutat.

En Guillem de Monteada fo ab sa companya davant en la reraguarda detràs. e el Rei e En Nuno fo e anaven tant avant 625 E els sirvents foren tots primers qui viuren com los sarraïns lo trescoll havien pres part.

E per la gran multitud de la gent a cavall, tornaren endarrer, que així els fo pres paor gran que els sarraïns eren detràs. e dixeren a En Guillem Quan foren al trescoll anaren avant 630 molt forts e molt gran. sí que la batalla fo viu un puig si denant, E En Guillem de Monteada e conec que si aquel1 puig podien prendre els crestians los sarraïns serien perduts e tot llur feit guanyat ho perdrien los crestians.

635 e si els sarrains lo prenien ab una partida, ab tant, Partí-se de la sua senyera e entre els sarraïns ferir ab sos cavallers ana, sí que els esvaí, e sus al puig es muntà.

E quan los sarraïns ho viuren feren-ne tots molt irats, e de llur host dotze míl-lia muntaren-se bé plegats.

640 Quan En Guillem de Monteada los veu venir, exclama: «Barons jo romandré ací e vós ferir-los anats; que si el puig retenim la batalla guanyada ham.B Ab tant, vers los sarraïns punyiren ells los cavalls e passaren-los detràs 645 sí que els ‘esvairen mas tant era la pressa dels sarraïns tan gran que En Guillem de Monteada al puig no pogren tornar. foren-ne ja muntats E els sarraïns al puig qui els viu, volt-llur escapar.

E En Guillem de Monteada ab un sirvent a cavall; 650 per co car no era mas que mas lo puig era molt rost e el1 no poc devallar, volt prendre altra carrera e torna-se’n atràs, mas tant fort lo sobtaren de totes les parts, que no es poc defendre e caec del cava11 e aquí fo matat .

655 e caec tot en terra E el cavaller qui ab el1 era al mills que poc defensà’s quan viu son senyor fo mort als sarraïns escapa, e al cap e en la cara el1 fo malament nafrat, e punyí dels esperons e torna-se’n envers crestians.

660 Ab tant En Ramon de Monteada seguí la senyera avant

665

670

675

680

685

690

695

firent e anava tallant anava donant grans colps firent e donant grans colps e el cava11 ensepegà e morí qui era molt gran. e aquí, caec en la pressa, a la batalla ana Lo Rei, que era en reraguarda, ferir entre els sarraïns ab sos barons e cavalls. era molt forts e molt gran E mentre que la batalla en terra foren devallats. e cells qui eren en les naus hagren perdut los crestians: Lo Rei viu que el puig cavallers que eren davant, «Barons, dix lo Rei a sos nostre feit és restaurat.» que si el puig podem haver vós no hi muntarets ja « Sènyer, dixeren-li ells, hi és molt gran. que la pressa dels sarraïns e vós romandrets en&.

Mas nos hi muntarem, dels esperons lo cavall, Ab tant lo Rei punyí e monta-se’n per la costa e mes l’escut denant.

E els cavallers, que viuren que no li ho podien vedar, meseren-se al seu dors e brotaren a avant. ana firent e trencant, E el Rei ab sos cavallers on trobaren la pressa gran, muntaren sus alt al Puig, molt forts e molt gran sus alt sí que la batalla fo al puig e derrocaren los sarraïns de totes parts.

E els sarraïns no pogren sofrir pus avant que al puig foren muntats lo Rei ne sa companya que corria la sang, que tants n’hagren morts, per lo puig avall. com si fos flom d’aigua fugent e desbaratats.

E devallaren del Puig, Quan los sarraïns viuren que els crestians havien pres lo puig e que els menaven tan mal, foren molt irats e molt desconhortats e comentaren a girar. e tengren-se per morts al dors llur dona, E el Rei ab tota sa gent e encalcaren-los ferint e tallant, tro que se meseren en les muntanyes e Valls.

E puis lo Rei e sa gent tornaren-se’n molt pagats per la batalla tan gran. e feeren gràcies a Déu Quan se’n foren tornats, llevaren lo camp; e portaren-los a la mar. . . e cercaren los crestians morts XXXVIII

700

Ab tant, los llenys, e les tarides e les galeres foren vengudes, qui a Senta Ponca eren, e cascuns se n’anaren llurs amics reconèixer, era molt alegre. e qui vius los trobava no hi moriren car catorze, En tota aquella batalla 76

XXXIX

705

e En Ramon de Monteada, dels quals fo En Guillem, e N’Hug de Mataplana, e N’Huguet des Far d’a peu hi moriren pocs segons fo gran la batalla.

XL Lo Rei se mes primer quan tots foren justats, e ab tota sa host ana-se’n vers la ciutat.

XLI

710

E les naus e els llenys plans feeren vela atressí, tant que foren a Port-Topí, e qui mills poc ana-se’n e ormejaren-se aquí. e entraren al port

XLII

715

720

725

730

Quan lo Rei ab sa host fo prop de la ciutat foren molt Ilaussats los cavallers e barons qui els havia treballats, per la mar e per lo treball que hagren haüt en la batalla.

E era gran pietat qui veïa los cavalls, que eren tan hujats que apenes podien anar.

Sí que atrobaren pres de la ciutat un jardí qui era del rei sarraí molt gran, que ben tenia de cascun caire dues ballestades; e era molt gran e bel1 e, era clos de totes parts, de forts mur d’un estat de llanca en alt.

E havia-hi un bell alberg e per mig passava l’aigua.

E tota la host del Rei jardí Ilaïns se n’entrà, que d’àls no soparen per co car no havien àls; e palla e herba donaren als cavalls que hi havia e que ells ne trobaren assats.

E aquí reposaren, que molt eren treballats ans estegueren tuit tota la nuit aparellats, sí que els sarraïns los volguessen assaltar, que tuit se garniren e muntaren en llurs cavalls; e anaren-se’n vers la ciutat e cercaren-la per trobar lloc on la host ab lo Rei poguès aquí mills estar.

77

XLIII

735

Sí que atrobaren aital lloc com a ells havia mester e ordonaren llur host e aquí atendaren-se; així bé com si una ciutat fos e es tractes.

XLIV e ordonaren que fos E puis partiren llurs guaites de cent cavallers armats.

E atendaren-se si prop de la ciutat que els manganells treïen en la host; sí que la tenda d’En Nuno e una altra trencaren tost.

XLV 740

745

Quan hagren aquel1 jorn Ilurs tendes parades e hagren cascuns feites cabanes e ramades e feeren venir de la mar pa, e vin, e civada e tuit menjaren e tot so que hagren mester, degren auaitar, e reposaren, e guaitaren cells qui tro que lo dijous matí el Rei hac que es vallejassen.

E féu manament a tuit que hi ajudassen;

XLVI

750

Sí que en poca d’hora feit el vall, gran e bel1 fo.

E puis segura e fermament estegren aquí tots e, per terra e per mar, guaitaren la ciutat tan fort, que no en podia eixir ne enentrar null hom, que per cells de la host aquí pres 0 mort no fos.

Ara parlarem del rei sarraí e lleixarem a la host.

XLVII

755

Quan lo rei sarraí fo fuit e se’n muntà si estec amagat en les muntanyes, e aquí que no fo atrobat, als boscs quatre jorns tro que l’atrobaren cells qui foren escapats.

E puis, ab ells ensems, vengren-se’n vers la ciutat e a cells de la ciutat, feeren moltes senyals 78

EESPILL de nuit, que ells venien per entrar en la ciutat.

Sí que la nuit qui après venc fo molt escur e torbat , e els sarraïns qui sabien que venia a la ciutat per tal que no s’apercebessen de la host dels crestians e molts Ilums d’aquella part aportaren moltes falles e fortament en llur Ilatí es posaren a cridar 76.5 sí que semblava que el ce1 e la terra s’ajustàs.

E en aquella hora, a l’hora del gal1 cantant, lo rei sarraí ab sa gent, se recollí en la ciutat, que cells de la host no en saberen res aquella nuit, tant dels crits e dels focs que feïen estaven meravellats.

770 Quan lo Rei d’Aragó sabé que el rei era tornat e que ells no se n’eren apercebuts ne adonats.

Féu venir trabuquets, e féu-los drecar; e així cascun jorn combatien la ciutat, sí que gran re del mur havien enderrocat.

77.5 Mas no hi valia res murada de totes parts, e era vallejada de Valls molts pregons e grans.

Mentre que el Rei tenia assetjada la ciutat, Ilevà-se un sarraí, molt gran rics-hom e honrat, que estava en les muntanyes e havia hom Benahabat.

780 E venc-se’n al Rei d’Aragó e dix-li que volia pau e que li donaria, bens estatges e pan, e civada, e formatges, e gallines, e carn e bestiar e que a vendre, poguessen anar, quan lo Rei hac ac$ entès los sarraïns assegurà.

78.5 E puis los sarraïns venien cascun jorn d’aquí avant en la host, e aportaven pan, e civada, e bestiar, e feien saber al Rei los ardits de la ciutat.

760

XLVIII

790

795

Esdevenc-se que el rei sarraí tramés arlots e que asstejassen la host. que ajustassen totes les gents sabé el Rei d’Aragó Mas tot aquest ardit e guaitar al mills que poc. e féu sa host ordonar quan venc un jorn Tots los sarrains de la terra, qui era mitja llegua prop vengren-se’n a un puig e el Rei d’Aragó esperava que venguessen a la host. estegren deu jorns; E així que no se’n mogren e trencaren l’aigua que venia a la host. dix lo Rei d’tlragó, «Barons prenam consell, són posats en aquel1 lloc, que aquests enemics que se que els ne fassam llevar ab l’esforc d’algú de nós.»

79

XLIX 800

805

810

jo iré molt volenters «Senyor, co dix En Nuno, ab dos míl-lia sirvents e dos-cents cavallers; e pren lo comte d’Empúries si plau anar a ell.

E vós, sènyer, ab l’altra gent, vostra host guardarets, e que no us poguessen sobtar aparellats estarets.» s’aparellà ab sa gent Ab tant, lo comte En Nuno ab dos-cents cavallers e ab dos míllia sirvents, e vers los sarraïns a combatre anaren-se’n.

E el comte d’Empúries cavalcà celadament e mes-se en aguait per una val1 ab cent cavallers en un olivar entre la muntanya e entre ells. abrivat vers ells venc, E el comte En Nuno aparellaren-se e els sarrains qui els viuren e van-se mesclar ab ells. brotaren endavant

L E el comte

d’Empúries

eixí de l’aguait ferí de l’altra part, sí que els sarraks foren tots morts e nafrats. foren vencuts pels crestians, Quan los sarrains e, ab alegre gran plegaren Ilurs tendes e feent gràcies a D’éu, tornaren vers la ciutat.

Mentre que els dos comtes fores foren estats los sarraïns de la vila aparellaren-se a cava11 e acordaren-se que ferissen en la host de dues parts. eixiren de la ciutat Ab tant, de dues parts, de ponent e de llevant. los sarrains que eren aparellats, E, quan lo Rei e els altres los viren guarnits venir de dues parts dels cavallers e de la host feeren dues mans.

E eixiren de les tendes e corregueren de dues parts, no els gosaren esperar; e els sarrains, quan los viuren ans fugiren tro als portals de la ciutat. vers ells los crestians, E esperonaren un sarraí a cavall; e retengueren-ne alegres e pagats. e puis tornaren-se’n Ab tant los dos comtes foren tornats ab Ilurs companyies a la host ab gran guany.

E així aquella nuit reposaren en pau e haurien-ho bé obs que molt havien treballat. quan venc l’endemà.

Lo Rei féu traer los gins

815 e ab ses cavallers

820

825

830

835

80

840

845

E els sarraïns feeren dos trabuquets en la ciutat e traien en la host; e quan le viuren los crestians, giraren los llurs trabuquets devés aquella part e puis tragren-llur tant que tots los murs hagren pecejats Quan los sarraïns viuren llurs trabuquets trencats . ..*...*..................*...... e els murs enderrocats tengren-se per morts e preseren tots los crestians que havien feits catius qui eren en la ciutat, e la nuit que aprés venc als murs en crou feeren pujar que cells de la host ho viuren foren-ne molt irats

LI

850

855

860

865

e acostaren-se al vall, e parlaren ab ells e dieren-llurs que haguessen bona fe en Déu, que per ells no es lleixarien en la ciutat de trer; que, si se’n lleixaven, no porien prendre-la ells e no seria bo que la perdessen per ells.

E sobre acò lo Rei hac son consell ab tots los barons de la host; e dixeren-li que per ells no estegués . . . . . . . . . . . . . . . . . . que la vila no combates e que no feés trer dels trabuquets, que si morien l’arma n’iria salva a Déu, e els sarraïns no foren morts per falses e menyscreents.

Ab tant, lo Rei En Jacme als barons féu manament que hom combatés la ciutat molt abrivadament, e els trabuquets que traguessen pus sovent que traguessen ara com no solien fer, e ells tragueren en aquel1 lloc on solien trer llà on havien posats los crestians; e fo de Déu que llur ferien entorn les Peres dels trabuquets. . . . .. . .. . . .. . .. . .. . . .. . .. . . .. . sí que ne menaven els cavells

LI1

870

e no n’hi hac que fos ferit negú quan los sarraïns viuren que llur fet era perdut e que no els valia res llevaren los crestians del mur.

81

.tESPlU LI11

875

880

885

890

895

900

905

910

Aprés d’acò faeren una cava molt gran per enderrocar los murs e quan hagren cavat tant havien tanta calor, car l’aer no hi podia entrar, que preseren un consell que feessen un espirall.

Los sarraïns que viuren dels llums la claredat congren que feïen cava per los murs enderrocar; e dedins la ciutat meseren mans a cavar tots los sarrains endret d’aquell espiral1 sí que ells s’encontraren ab la cava dels crestians E aquí hac molt gran batalla entre ells e els cristians sí que els aragonesos se’n hagren a lleixar.

Mas aprés d’acò, ne feeren altra cava que ana tro a la barbacana, e puis estalonaren-la.

E puis lo comte d’Empúries una cava comen+ . . .. . . .. . .. . . .. . .. . . .. . .. . . assats prop del vall, e féu dessots terra, una cava, molt pregon, e molt gran, en que ben dos-cents cavallers pogren albergar e aquí ab tots sa companya lo comte se mes per estar e aquí havia bones ballestes que treïen d’aquella part, sí que negú no eixía que no fos mort 0 nafrat.

E puis lo comte d’Empúries comen& a cavar dins la sua cava; e sots lo val1 tro al mur entra sí que del mur caec una partida gran.

E puis los sirvents cobriren lo vall, qui era molt pregon, de fusta e de llenyam e dessots terra els barons entraren al vall, e les gents aportaven tot co que havien trobat.

Mas hagren-se’n a lleixar quan molt hi hagren treballat que tanta de pluja, venc que dura, set setmanes, de sent Martí enllà, que s’omplí d’aigua tota la casa e el vall, sí que els crestians no hi pogren entrar.

En aquesta saó eixí de la ciutat un sarraí molt valent qui havia nom En Fatillà, e ana-se’n en les muntanyes e ajusta bé sinc-cents sarrains e meté’s en aguait.

E quan los crestians eixien aquel1 fëia’ls tot lo mal sí que un jorn a sirvents que eren eixits dona salt e vengren a la host e dixeren com aital s’era ajustat ab sarraïns e guaitava en los camps.

En Guerau de Cervelló ab un altre company En Ferrer de Sant Martí muntaren a cava11 e anaren vers la muntanya; e atrobaren En Fatillà 82

915

e sobtaren-lo tan fort que no hagren altre esguard que es recolliren tots en un puig escarit e alt e los crestians pujaren encalGant-los per detràs e enderrocaren-los per una baus avall, sí que tots moriren, que ant negú no escapa.

E puis tornaren-se’n molt alegres e pagats.

LIV 920

925

E el Rei fóu manament als sarrai’ns peliers que, on los sarraïns eren morts, anassen ells e que li aportassen totes les testes que hagués.

E els sarra’ins ho feeren com ho hac manat lo Rei e quatre-centes dotze per comte aportaren-ne.

E el Rei féu-los gitar en la ciutat ab los trabuquets.

Sí que tots los sarraïns molt esperduts foren-ne.

Mas no es cuidaven que En Fatilla hi fos ab ells.

LV

930

935

940

molt valent de la ciutat, Sí que un altre sarraí que anava cercant En Fatillà se’n eixí ab quaranta, e per los altres sabé que la mort li havia arribat.

Quan aquesta hagren Oit ells hagren paor molt gran e volgren-se’n ensems tornar en la ciutat sí que de la host del Rei ho saberen los crestians e aquella nuit eixiren que es meseren en aguait, que quan los sarraïns vengren, que se’n volien entrar e els crestians los viuren, e donaren-llur salt e auciren-ne trenta-set, veent aquells la ciutat.

E escaparen-ne tres, qui es recolliren enllà, dels altres e. d’En Fatillà, qui contaren les novelles tots los de la ciutat. sí que per morts se tengren

LVI lo Rei féu establir La torra de les Llavaneres que és sobre la mar, prop lo portal de Port-Topí, per tal que d’aquella part negú no entras ne eixís.

83

LVII

945

950

955

960

965

970

975

980

985

se viu així apoderat, Quan lo rei sarraí al Rei d’Aragó molts pleits féu fer-ne a parlar per tal que de sobre el se pogués llevar.

E al Rei d’Aragó no li’n parec bo cap mas que es retés per fer sa volentat.

E el rei sarraí dix-li que li desempararia la ciutat cinc besants e que li donaria per testa com haguessen obs per mar, e aitanta de vianda lo sarraí deia que no fossen escorcollats e el Rei non ho volt fer e aquest pleit romas.

Mentre acò se parlava, lo paborde comen@ a fer una cava llonga e pregona e molt gran a argenters, qui saben, e el paborde féu portar sus en l’alba foc cala. llenya seca molta e E quan venc lo matí, que tuit foren llevats, lo mur ne venc en terra e caec al vall.

E els crits se meseren e meseren mans a cridar: «-Via dins! Via dins!»

E volgren-se’n entrar.

Mas lo Rei d’Aragó correc d’aquèn enllà féu-los-ne tornar, e, qui per grat 0 per forca per co car lo sarraí es retria a sa volentat. lo mur caüt al val1 Quan lo rei sarraí viu hac paor que no fos decebut per los crestians.

E així estegren aquel1 jorn; e quan venc l’endemà un fil1 del rei sarraí s’eixí de la ciutat, e venc-se’n al Rei En Jacme e reté’s al Rei crestià e el Rei assegurà-lo e dona-li a menjar e a boure e tot co que mester hac.

Lo Rei féu fer un castell de fusta molt gran e aut. per muntar als murs, molt grans, E hagren moltes escales e mentre estaven així que si aparellaven de tirar los castells prop del vall los sarraïns de la ciutat hagren feit un trabuquet e en la host dretament trasc, e havia nom N’Arlandàs; vers un giny que era molt bo una cuixa li trenca. sí que una pera enemiga que hi feés hom tirar E el Rei féu manament tro que aquest fos adobat. lo trabuquet de Marsella al trabuquet ana, E sobre acò tota la gent on estava N’Arlandàs; que el tirassen llà e trigaren-hi tres jorns que no el pogren moure ant, e que eren molt grans per les fangues que hi havia nuit e jorns sens aturar que no feïa mas que ploure dels cavallers e cavalls per que era gran pietat 84

EESPILL qui el fred e la pluja havien a endurar tota guarnits, nuit e dia a les guaites e als combats.

E quan lo Rei viu . . . . ..*.....*...*..........*..... no hi podien menar 990 que el trabuquet de Marsella féu desfer lo castell e el seu trabuquet féu drecar; e el seu trabuquet mes mans a trer, e trasc tant al trabuquet dels sarrains tro que l’hac tot pecejat.

N’Arlandàs fo adobat, Ab tant, . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . e trasc als murs, e en la ciutat.

995 e drecaren-lo, E puis comentaren a fer una cava molt gran que per la cava del comte caegren vint braces aval1 la vespra de Sent Andreu.

E quan foren tots llevats preseren les armes e corregueren llà 1 *OO0 on lo mur era caüt, e volgren-se’n entrar sí que aquí la batalla fo una batalla molt gran.

E si no fos lo rei sarraí, foren-se’n entrats, lo poder de la ciutat; que venc aquí ab tot la nuit, de pera e de calc, e encara més que hagren feit, 1.005 un mur on era caüt l’altre, molt gros de tres braces alt; e de fusta cadafalcs. e hagren-hi feit ballestes E així tot aquel1 jorn no poegren prendre-la.

Ab tant, lo comte d’Empúries féu lo mur estalonar e la tor de ponent e pui féu-la ben cavar 1.010 e el foc metre llaïns per los estalons a cremar.

E quan venc lo dissabte matí aprés del sant, lo mur e la tor de ponent caec tot al vall.

E sobre acò hagren llur consell general que el diumenge matí fossen aparellats, 1.015 tuit ab llurs armes, d’entrar en la ciutat. anaren a combregar, Quan venc lo dimenge com cells molt volenterosos de prendre la ciutat.

E puis preseren llurs armes, e a peu e a cavall, anaren-se’n vers aquella part on cuidaven entrar.

1.020 Sí que aquí la batalla fo una batalla molt gran que entraren dedins tro a tres-cents crestians.

Mas lo poder dels sarraïns era aquí tan gran que no ho pogueren durar sobtats de totes parts, e enderrocaren-los avall; tornaren-los endarrer fems podrits e viva cauc 1.025 e, puis gitaren llaïns sí que aquí ne moriren tro a nou hòmens crestians e ben tres-cents sarraïns e bé d’ells dos-cents nafrats.

E tota aquella batalla del matí al vespre dura.

E per co car lo porte11 on havien a entrar 1.030 en la ciutat no havia d’ample mas sis palms, romas que aquel1 jorn pres no és la ciutat.

85

EESPILL

1.035

1.040

1.045

1.050

1.055

1.060

1.065

1.070

1.075

Ab tant lo vespre fo vengut e anaren-se a reposar que ben ho havien obs, que molt havien treballat.

E el comte d’Empúries l’altra torra féu cavar, fe-hi metre foc llains e la torra caec al vall.

E d’acò los crestians son-ne molt alegrats.

Quan venc lo dilluns matí de l’hora de l’alba abans, hagren Ilur consell que es meseren en aguait en la cava del comte e que emblassen la ciutat.

E així se meseren en la cava els crestians, c els sarraïns, qui els viuren, fugiren atràs.

E els altres crestians, que venien detràs, no es cuitaren adoncs ab aquells de muntar, e els sarraïns tornaren plegats vers aquella part.

En moriren trenta-tres d’aquells qui eren muntats.

Quan venc lo dimarts matí, cascú de fer co pensà que mellor li parec per a prendre la ciutat.

Los uns fan trer los gins, e els altres fan cavar sí que enderrocaren la vouta del portal; e puis meseren foc a tots los portals ferrats, sí que los cremaren tots e caegren tots al vall.

E així treballaven de prendre la ciutat.

En l’entrant de setembre En Nuno comen&, devés lo sol ixent, a fer una cava gran e a N’Oliver de Tèrmens lo comte féu-la lliurar.

Cavaren la barbacana que plan peu podien entrar. comentaren a cavar E puis tro al mur major e els sarraïns, qui ho conegren, ne feeren una altra Ilà; e s’encontraren aquí e hagren batalla gran sí que els crestians hagren la cava a desemparar.

Mas lo paborde de Tarragona una cava feita hac, del mur major pus de deu braces sí que hac enderrocat se’n tengren per molt pagats sí que tots cells de la host del mur caüt tro al vall. del gran porte11 que hi era Ab tant lo castell d’En Nuno fo feit o aparellat, e el Rei féu manament que l’anassen a tirar, d’aquella part on lo mur era caüt tro al vall, e ells anaren a fer-ho, mas les fangues eren grans que no el pogren moure e així lleixaren-lo estar.

Quan venc a cap, de vuit jorns aquel1 temps se serena el Rei gran haver dona, e als hòmens de Marsella aquel1 castell tro al vall. que deguessen tirar-li del castell desemparat E ells empararen-se’n e bastiren-lo ab àrguens e fermaren-lo ab pals, e per forca d’àrguens tragueren-lo del fang.

E quan l’en hagren treit, cobriren-lo de matalafs 86

DSPILL

1.080

1.085

1.090

1.095

1.100

e puis, tro a la nuit, tiraren-lo tro al vall. que el castell los crestians E els serraïns, quan viuren havien menat al vall, foren-ne molt irats, e drecaren-hi Peres, sí que tots los matalafs abateren les Peres e tot co que havien posat.

E puis cobriren-l’en ab dels rets de les naus, sí que les Peres dels gins no hi pogren fer-li dan, d’armes feeren gran mal E els ballesters e els homens a cells que als murs estaven que els ne feeren llevar.

Aprés d’acò pensaren del val1 aquel1 a rasar; e gitaren-hi llenya, e fusta e tot co que mester hac.

E els sarraïns feeren una altra que eixia al vall; e volgren metre foc a la llenya que era enllà.

E el Rei, al vall, lo rec de l’aigua féu girar que passava per la host, per lo foc apagar.

Quan los sarraïns ho viuren foren molt desconhortats, com a hòmens esperduts lleixaren-ho estar.

Ab tant, foren vengudes les festes de Nadal, e un ric-hom sarraí que havia nom Benahabat venc en la host del Rei e a festes convida lo comte En Nuno e que ab ell anés a menjar en la vila de Pollenca on ho havia aparellat; sí que el comte En Nuno de bon grat li ho atorgà; e muntà a son cava11 que ab el1 se volt anar.

E el Rei e cells de la host foren-ne assabentats e co sabé-llur molt greu, mas no gosaven parlar.

E el comte En Nuno dix al Rei en prendre comiat:

LVIII

1.105

1.110

«Sènyer En Rei guardats bé vostra host que jo seré tornat d’aquí a quatre jorns.» qui no sabia res d’acò Ab tant, lo comte d’Empúries sobrevenc al consell e les gents de la host, com se partia de la host. dixeren-li al comte dix a En Nuno aitantost, E el comte d’Empúries que si ell se partia, ell se n’anava a Castelló; e pregà-lo que partit per nulla res no fos.

LIX Quan En Nuno hac entés que tots del seu partir, eren molt despagats ell lleixà lo convit, 87

1.115

que En Benahabat un ric-hom sarraí per aquelles saons li havia feit.

«Barons, dix En Nuno, jo no m’hi vull partir pus a vos no us par bo.

Mas facam-ho així, del prendre la ciutat, com jo us vaig a dir: que entrem en la ciutat per viure 0 per morir.»

«Sènyer, dix l’altre comte, molt ben havets dit.»

LX

1.125

tengren acò per bo E tots aquells barons e feeren venir lo missal a la host e el Rei jura el primer e puis los altres tots; dixeren que no entraria tro que per ells presa fos e el1 dix que no es perdria si no era el primer de tots.

E els barons volenters atorgaren-li-ho.

LXI

1.130

1.135

1.14c

1.145

1.150

Mas lo sagrament fo d’aquesta forma ordonat: e que ells plegats jurassen tots los barons, pocs e grans, que entrassen les senyeres e les muntassen als pals ab tots sos cavallers cascú d’aquells cabdals, los primers en la ciutat, que entrar deguessen seguesquen al mills anar, e que els hòmens a peu que negú no es partís d’ells ne gosàs tornar atràs si tots sabien ésser nafrats, morts 0 pecejats.

E que si negú moria, que hom lo lleixàs estar aquí on lo colp haguès pres, per null hom no fos llevat no tornas a les tendes ne null hom qui fos nafrat, mas que estiés aquí, que el ne torn hom llevar.

E si negú veis altre qui se’n volgués entornar a les tendes, per amic que li fos no el dubtàs dels sarrains es tractàs. de ferir així com un prendre alberg ne hostal E null hom no degués tro que per ells fos pressa de Mallorques la ciutat.

E ce11 qui a@ passaria fos tengut perjur e en fals.

Quan fo feit lo sagrament un bisbe ha’ls preicats, e com són venguts aquí per servir Déu llur dit ha e els enemics destruir de tota la crestiandat; per que presa la creu han e que respongueren en llurs terres ells tornar e que si volen un temps de Mallorques sien passats, cové que per la ciutat

CESPILL

1.155

1.160

1.165

1.170

1.175

1.180

1.185

1.190

1.195

així és feit lo sagrament d’aquesta forma ordonat; per que al jorn de la batalla cascú sia aparellat. molt alegres e pagats.

Oït lo sermó tots foren e el sant jorn de Nadal Ab tant, fo vengut lo vespre, e el Rei oí la missa ab los barons e cabdals.

E el Rei féu un cavaller novell, prous e abrivat, qui havia nom Carrós, fil1 del comte alemany; e així passà aquel1 jorn alegrement e en pau que ant colp ne batalla ne hi hac pres ne hi hac donat.

Quan venc l’endemà matí anaren al mur cavar sí que n’enderrocaren soleres e cadafalcs.

Puis feeren altra cava qui tro al mur major ana, sí que sots los fonaments tots foren estalonats esperaven que caegués.

Mas quan tot fo ja cremat aquella saó no caec; tuit ne foren despagats.

Ab tant, fo vengut lo vespre, tuit anaren reposar. el mur ana-se’n al vall.

E mentre que així s’estaven llà on devien entrar.

E puis la gent adobaren E tot co fo feit així, com ho hagren ordonat.

Fo en MCCXXIX tenent 1’Encarnació en l’an matí, e fo lo temps clar. lo darrer jorn de deembre E el Rei nostre féu saber, s’aparellassen d’entrar. les misses e a confessar; E tuit anaren a oir anaren-se’n a dinar. e puis de plors e de lagrimes e quan foren tuit armats, E preseren llurs armes anaren-se’n vers aquella part on devien entrar.

Ab tant, un sirvent qui era de Barcelona ana desrengar ab un penó que portava e se’n muntà sirvents anaren detràs als murs, e cinc d’altres e els sarraïns qui eren a una torre derroca e aquí posa lo penó.

E puis a la host senyà: «Via dins! Via dins! que tot és nostre! » cridà, molt alegres e pagats. d’on los crestians hi foren E aprés d’ell entraren-se’n bé tres-cents aparellats, e puis la cavalleria de la host comer@ entrar.

Mas Martí Peris havia nom qui primer hi entra.

E ajustaren-se en un lloc quan hi foren tots entrats, e feriren la gran pressa e puis anaren avant e puis aprés hi entraren.

E quan foren tots entrats, e puis anaren avant ajustaren-se en un lloc, e feriren la gran pressa dels sarraïns ajustats.

E així, tallant sarraïns e aucient anaven avant tro al castell de l’Almudaina, e anaren per la ciutat tallant e aucient sarraïns, anaren amunt e avall, sí que per tot aquel1 jorn aquells no feeren àls.

89

1.200

1.205

1.210

1.215

1.220

1.225

1.230

1.235

1.239

Cells qui s’eren al castell dels Jueus ben ajusta& reteren-se al Rei En Jacme per a fer ses volentats.

Mentre que el Rei En Jacme era en aquest mig estant, lo sarraí en un corral. hòmens de Tortosa trobaren E el Rei al comte En Nuno el rei sarraí lliurà, qui el se’n mena catiu e el se’n mena a son hostal.

Dixeren-li que el castell d’Almudaina feés lliurar.

Puis dixeren que feés venir los catius crestians, e el1 féu-los-se venir e foren cent-huitanta.

Quan foren davant lo Rei ells li besaren les mans.

E el Rei e cells que ab ell eren ploraren-se de pietat.

Ab tant, fo vengut lo vespre, e tuit foren albergats; e els catius ab sos amics, anaren-se’n desferrats. que molt havien treballat.

E reposaren la nuit Mas ant al entrar ne al prendre de la ciutat no hi moriren mas cinc que foren al vall trobats.

Quan venc I’endemà matí que hi foren tots Ilevats anaren oïr les misses e puis tornaren dinar; e quan acò hagren feit e quan foren tots dinats, anaren per la ciutat cascuns d’aquells cavallers guardant e anaren badant. anaren tot aquel1 jorn E viuren tants sarraïns morts per cases e cortals que era lo veer dels morts cosa de gran feredat.

E així pasaren lo jorn; e quan venc a l’endemà, hagren consell general, que si d’aquella ciutat no gitaven tots los morts null hom no poria durar, desemparar la ciutat. ans haurien tots los vius del perdó, e ab cavalls, E així les gents per amor anaren-los rosegant, e ab muls e ab rocins, a fora de la ciutat. e gitaren tots los morts E puis hagren la llenya e feeren-los cremar; e cinquanta míl-lia sarraïns foren matats, que ne foren captivats. e trenta míllia aquells molt bellament e en pau, E puis reposaren-se així com cells qui molt temps lo feit havien treballat.

E el Rei partí la terra franca e quítia la dona sens dret ne usatge que no fossen tenguts de donar tot hom que hi fos, ne fos franc a null hom. Encara que e jueu e sarraí, anant e vinent, cristià, mes que allò que aportas, ne en tragués de tot co de nengun dret a donar. no fos tengut de nengun, E així ciutat de Mallorques, se poblà de cristians.

E puis lo Rei ab los altres en Catalunya torna e segons que oïrets d’altres afers pensà.

90

TEXTOS LITERARIS

POEMES

EmiliRodrĂ­guez Bernabeu

llESPI

Q

LA FI (L’amor)

UN ull de pau mirava i quin cant de silenci!

Al teu costat amb l’harmonia de les platges, del remoreig del vent, amb un instint antic dintre les Animes.

Al teu costat, omplint la terra tota de viure per l’instint.

M’allunyaré de tu amb el silenci inadmissible de la mort, la mort del pensament, la mort del pensament primer, 97

1 junt a mi aquella colla de les idees antigues, aquells rastres antics de dones grogues, de somni primigeni, aquella nit de por que ve.

Ja, quan al ce1 boir贸s dels ulls recullgues les primeres fredors de la vesprada, el teu cabe11 tan ros jo somniar茅.

Al teu costat aquelles hores mortes, aquel1 soro11 de fills.

Poemes de la fi, 1964

98

EESPIU

LA DISTANCIA

L

A VESPRADA se m’ha caigut redona.

1 estic immòbil.

Ve la distancia serena.

Voluminoses i distretes les paraules, la inquietud.

L’arrel tremola feble i del sospir que alena ha sorgit l’esperanca movent paisatges.

Es la il-lusió del món. Glatint les ones, la posició invariable, tan humana, i altres ombres properes isolades i altres paraules buides.

El camí esta desert, 99

EESPILL iPer allò Camí camí

quines sendes triomfarà que ens ha nodrit la vida! de pols i de viratges, d’esperes.

Poemes

100

de la fi, 1964

liESPlL1

SEGON

POEMA

DEL

SILENCI

MDBIL

L

A LLUM dels ulls d’aquell.

L’ombra del cingle que et donava l’angle de l’ombra, allargassat, immòbil.

Aquella taca negra d’aquell paisatge 1 el sentit de l’amor: proximitat constant amb un constant deler.

La vida ha vacil-lat junt al nom en la visió perenne, junt a l’objecte abandonat que potser és de pedra.

101

blanc.

Una substĂ ncia constant ha caminat espai pel moment en silenci. . .

La vida ha esgarripat desprĂŠs, i ha sorgit, novament, un camp molt blanc amb una taca fosca.

La platja,

l

102

1968

PRIMER

POEMA

EN MOVIMENT

F

OU COM un despertar: sobtant-se la ignorada resposta del meu sentit alerta.

Com la darrera, inesperada nota, del concert de la vida.

Jo caminava distretament, portava molt endins la inesperada nota que jo no coneixia.

Potser després hi hauria un guany gloriós per al silenci, per al silenci de la pau, per a la vida benamada; ineludiblement, darrere l’ampla estona 103

els passos,

LESPILL d’aquest instant, ja fet tot pols i tot viratge incert, ja fet tot vida amb la continuació del seny amarg des del meu front amb la meua esperanca.

Amb la meua esperanca que udola tremolosa pel parany insalvable de la visió odiosa, desconeguda per la terra, que ens obrirà el sentit d’eternitat després quan tota s’haja cremat en l’instant -sense fum, esvaint-se-, en l’instant precís del bel1 somriure.

1 em sobtarà una llarga paraula que pujara pels gratacels, pels pins.. . 1 des dels homes vindrà, venjant-se, l’eternitat triomfal dels COSOS, I’eternitat triomfal d’aquest moment.

D’aques t moment , encara que s’acabe.

La píatja,

1968

_I

DES DE LA VIDA

E

S impossible eixir. És impossible irobar un buit, un pas.

La forca inert d’aquest ham del silenci, la forca que no se sent, la forca terrible d’allò que ignoràvem premeditadament.

No voldríem capir, no voldríem que cada moment bategara una mort, bategara la desesperanca.

Però cada moment és una mort que es vessa amb un encongiment 105

EESPILL que s’allargassa al davant nostre.

1 ens fa creure indigents, indigents en l’arrel i en el fi que ignorarem per sempre. . .

Tota la vida que s’enfuig se’m qualla en l’egoisme.

CQuina finalitat em creix de la materia, quin marasme en la por, quina vida?

Junt al cos i a la llum, ara.

Ara i sempre.

Es impossible eixir-ne: en cada moviment hi ha un sentit que ens abranda en la llum.

La platja,

106

1968

INTERMEDI

P

ASSA l’hora isolada.

Atenc.. .

Atenc la companyia immensa del teu mirar, de la teua paraula, d’aquella entrega vertadera, dels teus bracos perfectes; els teus muscles, els ulls, la confianca plena.

Al teu costat, la vida: els dos coloms cadells que em vigilen sens veure’m.

La ciutat de la platja, 1972 107

EESPIU

1

XQUERES amarg, aspre, Ixqueres amarg, aspre, decididament pobre pel llarg camí, per la lluita del mar, El pensament hermètic que alenava el teu somni era tornar i retornar fins que la vida acabe 0 les velles Iluernes illuminen la nit.

Pels camins vénen estranyats del miracle (han concertat secretament el somni).

Esguardaran la mar vagament i el miratge d’aquests crits repetits.

La catacumba, 109

1974

ORB GUERRER A Miguel Grau i Gómez, caigut mortalment mentre anunciava el Dia Nacional del País Valen&.

Companys, estimeu-me i recordeu-me, mai no vull ser oblidat.

Adrià Carbone11 i Roca

H

1 TANCARA la boira novament l’abandó, mentre gemeguen nenes de bolquers engronsades pels qui occiren Ilurs pares.

1 l’or cega l’absurd color de l’esperanca.

Tornaries tossut, discret, avesat a la Iluita, amb l’art efímer dels atzucacs més foscos, amb fills dels enemics alletats en les nafres dels mutilats de guerra.

Endinsat en la nit 111

t’empararà la fosca dels crims que pressenties tot contemplant els rostres, t’empararà l’amor i els besos que esperaves, t’empararà el dolor i els crits que endevinaves, t’empararà l’oblit dels qui et pensaven lluny.

Entre els badalls i els homes adormint-se, capbusses un pensament real, trencaclosques de somni.

1 un camí mineral assedegat d’esperes i a recer de tempestes.

Ha estat debades sempre igual: no et guanyava el desànim.

«La terra sera nostra.»

Et buidaven els ulls punyals emmetzinats.

1 lültim horitzó que veres va esdevenir el Món, únic destí per a conquesta.

Vindràs.

1 sempre igual m’oferiràs la mà al llarg de la muntanya.

Amagatalls ignots et servaran tostemps.

1 al llarg dels viaranys que ens portaran a enlloc homes desperts declaren la propera arribada.

Tot és com un gran índex.

Caminaria l’alba sempre a trenc d’homenatge aixafant l’ampla eixida.

Homes esquerps la guaiten.

La son, la terra erma.

Cavalca la impotencia.

Por de destral, rovell i ganivets a l’esma.

Sols la immensa planura. . .

Silenci acaronat pels himnes 112

EESPIIL o aquel1 retruny llunyà de la desfeta.

Soledat, soledat.. .

S’exhalava la vida.

Pero no embastaries la venjanca.

Els teus dits hàbils entreteixien la batalla.

Espelmes consumien una remor de festa sobre la taula dels miratges i enginys per a després.

Era la teua vida dintre la puixanca, la teua vida al bell mig del delit.

Artificis i nemes.

Efímer art al límit del parany i de I’oblit.

Alacant,

-

113

1978

HOMENATGE

A VICENT

ANDRÉS

ESTELLÉS

D EMANAVEM pedrega entre l’ortiga blanca i el cor buscant la plenitud.

No podíem somriure.

Les llandes rovellades i la brossa a cabassos femaven perfectament les punxes.

Escorcollàvem en refugis buits i pastàvem el fang ilhsionadament sense adonar-nos.. .

Era la terra tota com nosaltres mateixos, feta de remitjons sublims, eternament desada.

El raval era un rastre de figueres secant-se, 115

CESPIU una munió de reptes i de somnis podrint-se, apegalós contacte dún altre món inabastable.

La fona i l’esplendor de l’amistat i dels presagis que els cards serenament ens confessaven.

1 la colla deserta.. .

Parlàvem un clivellat idioma, una resseca pell, una paraula llunyanament vencuda, una tírria amagada a l’antosta del temps.

Havíem de combregar amb còdols i amb nosaltres mateixos per les voreres de l’argila, entre barrons de pedra, alletats per l’enveja, rebutjats per l’insomni, estranyats de la terra, escanyant-nos en l’ànima.

Creixement sense sort que no vam acceptar de cap manera.

Alacant,

116

1979

G INESTA

Manuel Molins

A Marisa Puigcerver, Conxa Alvarez i Empar Giménez Guillem.

Elles coneixen la veritable d’escriptura d’aquest paper.

data

«Era comunista no massa ortodoxa, i li agradava rosegar pètals de roses blanques. Somniava accions inexistents.. .»

(Josep M. PALOMERO: Znnocents de pagana decadència)

NOTA: uGinesta» és un deis quatre monòlegs que formen el llibret Mots i miralls.

Els altres tres són: &La consagració de la primaveras, «Un tramvia anomenat encísm i «Felicment jo també sóc una loca».

118

G INESTA S

I~.XJRA~JENT no hi havia hagut cap telefonada en la sala a fosques, pero tampoc no gosaríem afirmar-ho taxativament.

El que sf sembld un soro11 més identificable va ser l’aigua del wàter que es buidava d’una manera desmesurada i impossible.

GINESTA, gratant-se els cabells desfets, va encsndre un llum i, en fer-s’hi la claror, una estranya sensació ens va sobtar: d’una banda, tot en aquella sala era normal, d’una convencionalitat propia d’un pis on viu una dona encara jove amb un gust lliure i informal. D’altra banda, pero, tot semblava viure en un món somnolent i lúcid, paradoxal, esvait en el temps i l’espai i alhora clar i precís.

GINESTA Juraria que ha sonat el telèfon, que Carles em cridava...

Per-ò, no.

Fa olor de tancat. Res més. Tanmateix, he tingut la sensació que algú em cridava.. . Potser ho he somniat.

Somnie tantes coses que després no recorde . . . Només em queda una vaga sensació de realitat viscuda.. .

L’altre dia, mentre Marina em parlava, vaig sentir que ja ho havia viscut, allò; que ja havia escoltat aquella història en el mateix café, a la mateixa hora. Eren dos quarts de set. Havíem quedat al Café de la Seu. Era dilluns i encara no hi havia molta gent. El local estava tranquil i la música hi tenia un protagonisme càlid. No recorde quina

119

EESPILL música era.. . Toni, del taulell estant, la tarallejava, mentre Marina parlava de Joan. Marina passava uns dies a casa de la seua tia, lluny del marit i de les criatures.

Volia descansar, pensar.. . Ja ho coneixia, allò. Tot. Paraula a paraula, gest a gest i silenci a silenci. No sabia quan ni com, pero ho havia viscut.

Potser ho havia somniat.. . La mare, de xicoteta, cada matí, em feia contar-li els meus somnis i rèiem molt totes dues, comentant tantes coses fantasioses que em passaven a la nit. Moltes voltes, no sabia que dir perquè no recordava res. Només em quedava la sensació d’haver viscut alguna cosa en algun lloc.. . Hi ha un somni, pero, que encara recarde detalladament.

Va ser la nit que em baixà la primera sang. Havíem anat d’excursió a la muntanya. La darrera excursió del curs.

Vam córrer i saltar a plaer. Era un dia de juny i feia molta calor.

Marina i jo ens vam perdre i férem cap a una font que brollava dúna roca. No hi havia ningú. 1 malgrat el nostre esglai momentani, comen$rem a riure i a tirar-nos d’aquella aigua fresca. Com ho agraïa el cos!

Ens Ilevàrem les bruses xopades i els nostres pits adolescents jugaren al sol i a l’aire. Sempre havíem estat molt bones amigues, Marina i jo. Des de ben xiquetes, que anàvem juntes al mateix collegi. Tots ens deien «les inseparables» i fins pensaven si érem germanes.

Les germanes, pero, no són tan amigues. La meua germana Júlia i jo, per exemple: ens aveníem molt bé, pero mai no fou el mateix que amb la Marina. No érem amigues. Érem germanes.

Ens tiràvem d’aquella

aigua fresca, mullant-nos el cos i els cabells. No féiem sinó riure i oblidàrem que havíem perdut el grup i que ens anirien buscant. En efecte: Miquel i Francesc es plantaren davant nostre sense que ens n’adonàssem. Ens esglaiàrem moltíssim.

No els havíem vists arribar ni havíem sentit els seus crits. Res. Nosaltres jugavem i rèiem. Quan ens els vam veure davant, no sabíem que fer. Anàvem mig nues i això ens féu molta vergonya. Nues davant de Francesc i Miquel...

Ens abracàrem per cobrir-nos l’una a l’altra.

1 aquells comentaren a riure. Després, tot renyant-nos, es giraren de cul perquè ens vestíssem. Tot el grup buscant-nos, i nosaltres allí jugant.. . Quedàrem que ningú no en diria res, i inventàrem una historia a fi de justificar la roba i els cabells banyats. Pero en tot el dia ja no vam tornar a riure. Teníem por. Si Miquel i Francesc ho contaven.. . Si contaven que ens havien vist els pits.. . Quina vergonya!

Ells, pero, no van dir res ni feren cap broma. 1 aixo ens estranyava.

També ens va estranyar que la resta del dia no s’apartassen de nosaltres. Quan tornavem a casa, Miquel, posant-se tot roig i amb un fil de veu, em va dir que havia tingut por per si m’havia passat alguna cosa, que el1 no volia que em perdés més perquè estava tan bé al meu costat.. . Vaig dormir malament aquella nit i vaig somniar molt: corria per la muntanya; Marina anava davant i jo no la podia alcancar; els pins es pegaren foc i aquel1 foc cremava dins de mi: era com si algú hagués encés un forn de pinassa dins el meu COSI; 120

em feia mal la panxa i l’estómac i el cap, em sentia torbada. Em vaig despertar i vaig veure que tenia sang a les mans i al sexe. iPer que sagnava? 2 fis que de veres havien encés el meu estómac? ¿Ho havia somniat, allò? Vaig encendre el llum i la meua germana Júlia, que dormia a la mateixa habitació, es despertà. Volia beure aigua. Quan va veure aquella sang, s’hi posa a plorar. Li vaig demanar que cridàs la mare. Que no ploràs i que cridas la mare. Pero la mare s’hi presenta sense que ningú no la buscas.

S’havia despertat del soroll. Qualsevol remor la desvetlava. Tenia el son molt lleuger, la mare. Va preguntar que hi passava, per que plorava Júlia. Júlia no deia res, només plorava. Era tres anys més menuda que jo. No vam tenir més germans.

Els meus pares volien una parella, un xic i una xica. Pero tenien dues xiques. S’havien resignat amb dues dones. La mare, en veurem, es va posar a riure. Júlia i jo no enteníem res. Després, em va dir felic la meua mare: «Ja ets una dona, Cristineta. 1 jo que encara et faig tan xicoteta.. . No plores més, Júlia. No passa res: Cristina ja és una dona.»

Ja era una dona, jo. Cristina Roca ja era una dona. La menudeta Cristina, que deia la iaia, ja era tota una dona. Jo només pensava a créixer per anar al cine i veure les pellícules no tolerades.

Volia també anar al ball i abracar-me amb algun xic ben plantat, com veia fer a la Teresa del cantó. Ara ja era una dona. Aquella sang volia dir que era una dona. Aquel1 incendi del meu estómac era el senyal indefugible del fet que ja era una dona.

L’olor de pinassa cremada del meu somni, i aquella soledat enmig del foc, m’anunciaven que jo, Cristina Roca, ja era una dona... «Ara, has d’anar amb cura», em deia la mare.

«Els xicots només voldran aprofitar-se’n. Traure gust del teu cos.

Pero una dona ha de saber guardar-se. Si ella no es respecta, ningú no la respectara», m’adoctrinava la mare mentre em rentava l’engonal i em donava un drap d’aquells que ella usava. «Una dona ha de ser neta i pura perquè ella és la font de la vida. D’ella vénen les criatures i el món creix i es renova. La dona és com la terra, Cristineta.

1 si la terra no és bona, ningú no la vol. Ho has de tenir molt en compte, això. Perquè els homes només volen traure partit. Després... 1 les dones som tan ximples que sempre ens deixem guanyar per les seues paraules. Teresa, la del cantó, és una viva.. . No dius res, filla?, Jo escoltava la mare. 1 em semblava que això de ser dona tenia una importancia que no havia pressentit perquè la mare mai no m’havia parlat d’aquella manera, no m’havia anunciat mai el que un dia o altre em podria esdevenir ni que ser dona era passar aquel1 tràngol de sang inesperada, aquel1 dolor agut, aquel1 torbament del cap, aquel1 cansament de tots els membres.. .

Ja era una dona i ara potser tot om resultaria més difícil que abans, perquè la mare -m’ho veia venirno em deixaria anar al cine ni a ballar . . . Malgrat la sang, m’adonava que encara em quedava molt per a aconseguir el meu desig. Cristineta havia deixat pas a la Cristina.

Només dins de mi el foc s’havia

121

estés i cremava i cremava, fent baixar la sang.. . L’endemà el pare també me’n va parlar. Repetia les mateixes frases de la mare. 1 jo seguia torbada. N’havia sentit xerrar alguna volta a les companyes majors de l’institut.

Les havia vistes amagar-se al wàter amb molt de secret, a fi d’evitar els xicots. Pero ningú no me n’havia parlat clarament. Ja era una dona. Li ho vaig dir a la Marina i ella es posa molt contenta, perquè molt prompte ella també ho seria. Totes dues seríem dones. Ja no ens tractarien més com a xiquetes ni ens deixaríem aixafar pels xicots. Marina em va dir que Francesc li havia donat una carta d’amor. Francesc era molt tímid, pero volenterós.

Mai no he conegut un home més obstinat que Francesc, clar i rialler, tan ingenu...

Francesc havia escrit una carta d’amor a la Marina, i Miquel semblava la meua ombra. Semblava una llapassa apegada al meu cos... Un dia em va besar. Va ser un bes tímid. 1 a mi em va paréixer una cosa molt gran... Ja era una dona, jo.. . El somni m’ho havia anunciat. 1 Marina, allí, al Café de la Seu, com una criatura dels meus somnis. Feia temps que no ens havíem vist. Jo ja havia deixat Carles. 1 ella parlava de Joan. Les coses no anaven massa bé entre ells.

Marina parlava i parlava. Volia dir alguna cosa i no sabia com. «Parla clar, Marina», vaig dir jo. Es va posar a riure. Era un riure amarg. Hi havia alguna cosa que Marina no gosava dir.. . Dues dones, dues velles amigues, dues estranyes ara al Café de la Seu, mentre la música s’enlairava íntimament i Toni ens

mirava des del taulell. «Una altra sigua del país», va demanar Marina. Després, em va mirar com quan érem dues xiquetes. . . Toni ens va servir aquella magnífica beguda.

Beguérem i em van venir unes ganes terribles de pixar. Pero no sé per que no vaig anar al wàter. Potser van ser les paraules de Marina, després dún silenci: «Francesc», va dir, «es tracta de Francesc». Resulta que al cap dels anys, Marina estava enamorada de Francesc. No vaig saber que dir. Marina, en acabar a l’institut, s’havia posat a treballar i havia conegut el Joan. Havia sabut triar, perquè Joan era un xicot bellíssim i cree que totes les amigues de la colla estaven per ell.

Tenia tota la presencia dún galant de pellícula americana, un protagonista de Hollywood; un d’aquells mascles que feien les delícies de les adolescents.

Que estranys i opacs resulten, de vegades, els sentiments!

Que indefugibles, t-ambé!

Marina s’havia casat amb Joan i tenien un pare11 de criatures.

1 ara em buscava per parlar-me de Francesc.. . Jo vivia amb ell. Sí, vivia amb Francesc, aleshores.

Havia trencat amb Carles. El nostre matrimoni havia resultat un fracàs complet. Carles em va voler retenir, cerca la petita acció que mai no havia estat capac de fer. Pero ¿de que servia ja aquella recerca de l’acció perduda? Tot s’havia enfonsat entre muntons de mítings, de paraules i projectes clandestins.

Ginesta. Jo havia deixat de ser Cristina Roca, la dona que havia tirat la seua primera sang després d’una excursió, per ser ara Ginesta, la companya de Carles. Ginesta... Era 122

llESPI bonic, el nom. Sonava a natura esclatant, a prat alliberat i pur, a poema abrandat, a consigna alliberadora: «La ginesta floreix, arreu als camps hi ha verme11 de roselles...»

Marina parlava de Francesc.. . El matrimoni de Marina amb Joan se n’havia anat en orris, com el meu amb Carles. Només quedava en peu un sentiment tendríssim: Francesc. . . Les ganes de pixar m’apretaven més i més. Jo encara resistia. Marina buscava la companya de collegi, hi volia un refugi. 1 això em feia apretar les carnes, esperar encara. Francesc i jo vam ser els únics de la colla que anàrem a la universitat.

No teníem unes condicions especials, pero ens hi vam posar i aconseguírem aquella beca. Això ens féu créixer als ulls d’alguns amics, d’altres encara no ens ho han perdonat. No sé per que. Nosaltres, Francesc i jo, sabíem que n’hi havia d’altres millors. L’Albert Duet, per exemple.

Era molt més llest i venia de millor família Pero no va voler anar a la universitat.

Estrany, 1’Albert Duet.

Sempre m’intimidava un poc. No sé per quina raó exactament.

El1 no era de la nostra colla. En realitat, no pertanyia a cap colla en concret. Era amic de tots, un bon company. Va eixir amb Miquel durant un temps i jo el coneixia d’aixo, 1’Albert Duet. Pero el coneixia jo.. . ?

Estrany i meravellós, 1’Albert Duet.

Un líder. Allò que se’n diu tot un líder obrer. A la multinacional buscaven gent i el1 s’hi posa a treballar.

Hi organitzà el partit i el sindicat en condicions ben difícils. La seua companya, Violant, era un cap de l’organització, pertanyia al comité

central del partit. La vaig conéixer a la universitat, jo. Aleshores anava amb Carles. Pero mai no em féu peca, la Violant. Molt cerebral, tan avorrida.. . amb la boca sempre plena de paraules...

Un dia, 1’Albert Duet arriba a la nostra cèl-lula de la mà de Violant. Em vaig alegrar tant de tornar-lo a veure: el1 em retornava els dies d’adolescència, Miquel, aquells besos amagats, la primera sang.. . Havia aixecat l’organitzaciti a la multinacional i hi havia promogut una vaga llarga i dura. Fra un líder, 1’Albert. Pero quan l’acomiadaren de la fabrica, tot es va enfonsar. S’havia enamorat d’un xicot. Havia esdevingut un maricó. Aquesta era la paraula justa. La paraula que ningú no deia, pero’ que tots guardaven.

L’Albert Duet, enamorat d’aquell xicot, no era més que un pobre marieta. Violant tampoc no ho acceptava i aixecava muntanyes de paraules. Era del comité central i en sabia moltes.

Pero el seu cos cada volta es retreia més i més: 1’Albert era un home sol. Em va venir a veure un dia.. .

Ací... Va ser ací, en aquesta mateixa casa, sota aquest mateix llum, que vam fer l’amor.

El seu cos ferm i tendre es va oferir en un joc de carícies, de besos llargs i de pell delerosa com Carles mai no havia estat capac de fer. Ens besàrem tendrament i brutalment.

Ens entregàrem a l’onada duna passió dolca i tenac. Amb Carles, l’amor havia esdevingut rutina. Hi havia plaer i ens estimàvem. Ens vam estimar molt, Carles i jo. Pero li mancava imaginació, sentit del joc.

Amb eli no hauria estat possible fer l’amor com amb 1’Albert. Vam riure

123

a plaer quan, estesos tot al llarg de la catifa, mentre els cossos s’hi encabien, quasi ens tirem a sobre el llum de peu. Era grotesc. Grotesc i divertk Ens en riguérem i això ens va unir més, féu més íntima i completa la nostra unió. Carles no hauria rigut una situació així. Sabia excitar-me i em donava plaer, però no tenia sentit de la improvisació. Es massa mascle, Carles.

Eil tan?bé era un dirigent i anava capficat entre paraules grans. . . Albert Duet.. . Em digueren que havia’ deixat la Violant i també aquel1 home que l’havia fet eixir de la monotonia dels mots, estripant la seua imatge de líder i de mascle perfectes.. . Va ser ací, en aquesta mateixa casa, sota aquest mateix llum, que vaig fer l’amor amb 1’Albert Duet.. .

Després vingué Francesc, el company tímid, bellíssim...

Marina em digué que encara guardava les cartes d’amor, d’aquell primer amor de collegi. Eren unes cartes tan agosarades que, en llegir-les, ningú no reconeixeria l’home vergonyós que les escrivia. Aquel1 Francesc silenciós, de paraula difícil i de mirada decidida i conturnas.. . Que estranys i opacs resulten, de vegades, els sentiments!

Que indeftigibles, també. Després de tants anys, Marina seguia enamorada de Francesc com una adolescent, igual que una nena en la primera sang.. . Bevíem i a mi no em deixaven les ganes de pixar.

Només volia altar-me, anar al wàter i buidar la bufeta. No em podia concentrar en allò que Marina contav?. Aleshores jo vivia amb Francesc, i ella ho sabia. Tothom sabia que havia deixat Carles, que me n’havia anat a viure sola amb el

nostre fil1 i que ara Francesc era amb nosaltres. Quan arribàrem a la lmiversitat, tot allò ens va semblar apassionant: companys, xerrades, lectures, reunions; les primeres assemblees, la lluita per l’alliherament del proletariat i del nostre poble.. . Quin món vermell!

Tot hi era d’un roig viu i d’un verd frese i lluminós!

Ginesta. Cristina Roca esdevingué Ginesta. Va ser Carles qui em va posar el nom. 1 a mi em va agradar. Era bonic, Ginesta. Sonava a natura esclatant, a prat alliberat i net, a consigna...

«La ginesta floreix: amb nova falc, comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes.. . » Carles em feia l’amor xiuxiuejant aquest poema. «Com és llarg d’esperar un alcament de llum en la tenebra! » Els nostres orgasmes tenien quelcom d’himne triomfal, de fidelitat transcendent.

«Per6 hem viscut per salvar-vos els mots, per retornarvos el nom de cada cosa...» TanmateIr* Ckrles, de vegades s’avergonyia de l’amor d’aquell petit mot que servava la nostra relació. Quan el vaig veure en la primera assemblea, em va donar confianca i seguretat.

Jo hi havia acudit amb certa por. Francesc m’acompanyava, perb el1 també desconeixia aquelles coses. Me’1 mirava, el Carles, parlant del que ens calia fer, de les nostres reivindicacions, de l’estratègia i la tktica a seguir, i les seues parauies eren com una música aclaparadora i eficac, com aquella que ara sonava al Café de la Seu. El local s’havia anat omplint de gent molt jove. No coneixia prkticament ningú. Marina parlava i jo pensava que ja no resistiria, que

124

m’alcaria i aniria a pixar, que era lünica cosa que desitjava fer. Cosa que no vaig fer, pero. Vivia amb Francesc i Marina ho sabia. Havíem pres la decisió de viure junts després de ia nostra sobtada relació.

Jo no m’ho esperava. Potser era l’tiltima cosa que hauria pensat fer, amb el Francesc. Ens coneixíem del temps de I’institut.

Havíem estat de la mateixa colla i el1 havia mostrat certa inclinació per Marina, la meua amiga que encara guardava les seues cartes d’adolescent.

Quan valg deixar Carles, Francesc em féu companyia.

Era natural...

No va ser fàcil la meua decisió. Perb si el postre matrimoni se n’havia anat en orris, a què continuar-hi?

Carles va intentar retenir-me, cercant aquella petita acció perduda. L’acció que mai no havia gosat fer: delxar els mots i abandonar-se al joc, acceptar l’amor com una altra eina política.. . Ell es perdia en l’estratègia i la tàctica, en tot de paraules necesskies, ho sé. Però jo no em conformava a ser una paraula: Ginesta. Volia recuperar el meu nom, el nom de Cristina Roca, la rpenudeta Cristina que deia la iaia. Volia tornar a aquella Cristina que somnià que el bosc s’incendiava i que l’envaien I’olor de pinassa cremada i una pregona soledat. . .

Ser una dona... La mare insistia dia rere dia en allò del respecte, altrament «no ens casaríem ni seríem la font de la vida». Però jo em vaig casar i tinc un fill: el petit Frederic. No m’agradava aquest nom.

Em resultava enutjós, Carles i Frederic..: Pero Carles s’hi va entestar.. . Ginesta s’havia engolit Cristina Roca. 1 em calia guanyar-la, re-

trobar els meus mots, les meues paraules petites; I’alliberament pel qual Iluitàvem era el meu alliberament: I’amor havia esdevingut una arma política.

Els nostres orgasmes perderen aquel1 plaer hímnic de natura esclatant. El nostre Frederic v~ì nàixer un matí d’abril. Feia sentor de flor de taronger quan em portaven a la clínica. Era la Iluna plena i jo havia passat la nit en vetla esguardant el seu camí màgic i solitari des de la finestra. Feia sentor de flor de taronger aquel1 matí d’abril en què va nàixer Frederic. La mare em va venir a veure a la clínica, i el pare, i fins la iaia.

M’estimava molt la meua iaia i jo també me l’estimava.

Em mirava i plorava felic: la seua menudeta havia tingut un xiquet. Era molt fantasiosa i somniadora, la iaia. En això, jo era com ella. La mare m’ho deia quan em feia contar-li els meus somnis. Somniava sovint en Carles.

Quan el vaig veure allí, en aquella primera assemblea de la facultat, irradiava una forca subtil i electritzant. Parlava amb tanta seguretat i era ran bell... Els cabe& negres li queien, rebels, pel front gran i clar. Els ulls foscos enlluernaven com dos fars, la barba poblada, els Ilavis ben formats, alt, sMid i jo tan petita, tan poqueta cosa.. . Ginesta. Em va dir que jo era com aquella flor esclatant al ple de la primaverá. &isternes seques esdevenen cims», em repetia baixet, baixet, parlant-me dolcament a cau d’orella, mentre les seues mans càlides m’acaronaven els pits, les anques, el sexe.. . Jo surava, surava oferta a aquelles mans, a aquelles paraules. « Joves llavis desclosos

125

\

tESPIL1 despréj de la foscor, si sabíeu com I’alba ens ha trigat.. . » Amb un bes llarg em va segellar la boca i em féu oblidar els besos tímids de Mique1 i els besos ansiosos dels altres... davallant «al fons del nostre somni » . . . Feia sentor de flor de taronger aquel1 matí d’abril en què vaig donar a llum el nostre Frederic. Jo m’havia passat tota la nit mirant la Iluna. Carles havia tornat a casa tard. En realitat, jo I’havia fet venir. Era sola i no podia dormir.

Em sentia malament.

Sabia que la criatura era a punt d’eixir, que maldava dintre meu per guanyar I’alba d’abril.

Carles era en una reunió del comité, una d’aquelles reunions Ilargues i penoses.

S’hi debatia l’expulsió d’Albert Duet perquè el seu capteniment darrer posava en qüestió el prestigi del partit a la fàbrica: els obrers no entenien el seu problema.

Quin home estrany, meravellós, 1’Albert Duet! Les seues carícies, el seu joc entregat tan íntim. . . ‘CarIes sabia excitar-me, però el seu poema acabà per resultar un estimulant mecànic, un costum pervers. Li vaig telefonar a la reunió. Eren quasi les dues de la matinada.

Mirava la Iluna, però em trobava sola, tan sola, aquella nit, mentre sentia la criatura empényer dins i que hi tornava aquel1 gran foc, l’incendi, I’olor de pinassa cremada...

Sentia el fil1 arrapar les parets del meu úter, disposat a eixir amb una voluntat que em feia feredat i em turmentava. Carles va arribar a casa vora les tres de la matinada i això em va asserenar. Venia cansat d’aquella reunió en la qual, definitivament, hom havia decidit d’expulsar 126

1’Albert Duet. Els obrers no acceptarien un maricó com a líder. Va ser la seua dona, la Violant, qui més defensà aquest argument.

Ella en sabia molt, de paraules i d’arguments. . . La nit que 1’Albert em va venir a buscar contà que l’estimava, que estimava de veres la Violant i que per aixb es penedia i s’avergonyia més de l’amor que sentia per aquel1 home. Però I’amor és també una eina política, no un sentiment dubtós que sobta els somnis dels adolescents.

L’Albert va viure aquel1 amor. 1 ara era un maricó... Potser jo simplifique les coses, ara. Perb em trobava malament. Era tard, i el petit Frederic Iluitava per veure la llum i aspirar la flaire de la flor del taronger en aquel1 mes d’abril. En nàixer Frederic, s’accentuà la precarietat del nostre matrimoni.

Jo era la mare i Carles I’home ocupat. «La ginesta floreix», repetia encara de tant en tant. «Joves Ilavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat.»

Aquest era el vers que sempre cantava mirant el nostre fill. Frederic i Carles.. . No sé per què li centava aquestes coses a la Marina. Ja ho havíem parlat.

Tot ho havíem viscut en una altra banda. Potser jo ho havia somniat... Només les ganes de pixar, aquel1 formigueix pertinac a l’engonal, m’evidenciava el pas del temps al Café de la Seu. Per acabar, li vaig explicar com havia decidit d’anar-me‘n, deixar Carles, el partit i Ginesta, tornar a Cristina Roca, una dona. Jo vivia amb Francesc aleshores. Em va venir a veure per I’aniversari de Frederic. També feia lluna plena aquella nit i pujava

EESPILL l’olor de la tarongina.

Parlarem llargament i em confessà que m’estimava, que sempre m’havia estimat. Aquelles cartes que el1 enviava a la Marina en el temps d’institut, eren cartes que parlaven de mi; eren lletres d’adolescent per a mi.. . Francesc tan tímid, tan dolc.. .

Férem l’amor perquè tot ens demanava de fer-lo, la lluna, l’olor, el silenci . . . Tot ens impellia, l’un en bracos de I’altre, en una dansa de raïms. Francesc tema la bellesa dún ve11 déu pànic, la saba perenne de Dionís. Marina em parlava d’aquelles cartes infantils.

S’hi aferrava, igual que Carles, desesperadament, cercava de mantenir la seua Ginesta... No em va resultar fàcil reconstruir-h0 tot. Pobre Francesc!

No m’hi vaig portar bé. Pero que hi podia fer? Em resistia a esdevenir una altra Ginesta. No tenia cap motiu, ho sé. Pero em vaig entossudir: volia seguir sola amb el meu Frederic.

Viure plenament com a Cristina Roca, una dona entre dones, una dona en un món d’homes.

Cristina Roca.. . Fa olor de tancat.

Obriré les finestres i aviaré la casa.

«Són faenes de dona», deia la mare.

La meua mare tan felic amb el seu nét, el nostre Frederic.. . «Com es llarg d’esperar un alcament de llum en la tenebra...» insistia Carles mirant la criatura, jugant amb el seu cos tendre que havia vist la llum un matí llarg d’abril...

1 va ser llarg, molt Ilarg de recuperar la Cristina i deixar la Ginesta. Quin temps de soledat! Només Francesc va omplir aquella solitud amb el seu amor rialler, amb les seues carícies d’apassionat adolescent. No m’hi vaig portar bé. Pero tenia por d’estimar,

por de capbussar-me en el seu cos clar, en la seua mirada penetrant...

Francesc havia escrit les seues cartes d’amor pensant en mi i Marina les guardava com un tresor. Que estranys resulten, de vegades, els sentiments!

Jo també em sentia estranya. El Café de la Seu ja era ple, de gom a gom. Cares conegudes s’hi mesclaven entre la gentada jove. iQuè haurien pensat ells d’aquesta historia de dues dones de vint-i-nou anys? Li vaig dir a Marina que no podiar aguantar mes les ganes de pixar i aní al wàter.

Les parets eren plenes d’inscripcions, de pensaments improvisats: «Després de Marx, abril», deia una amb to lapidari. Un dia d’abril havia nascut el meu petit Frederic i un dia d’abril havia fet l’amor amb Francesc, havia conegut a bastament la seua forca secreta, la conversa dels seus dits, l’oracle de la seua pell i de la seua rialla. «Després de Marx, abril.» Vaig haver de recomencar sola el meu camí de dona. Només em voltaven altres soledats que avancaven en un món d’homes, de mascles innocents, víctimes i botxins alhora. Em vaig sentir nova després de pixar. Marina m’esperava per encetar un altre pitxer d’aigua del país. Li vaig dir que deixàs Joan. Sé que no ho fara mai, que pensara en les criatures i en tot de coses, que seguira encadenada a una situació estable i a un record impossible: Francesc.. . Potser jo he tingut molta sort, com va dir ella, i he pogut deixar Carles, les seues paraules i els poemes magnífics, la Ginesta esclatant. Ara hem de tramitar la separació.

Carles m’ha telefonat diverses vegades, en-

127

cara cerca l’acció perduda, el mot humil i entranyable, potser el llarg silenci i la carícia càlida. Avui l’espere. Vo1 que tornem a tractar la cosa abans d’acudir demà a l’advocat. Sé que una vegada mes intentara aturar el temps, reconvertir-lo en paraules, en veus llunyanes.. . Juraria que havia sonat el telèfon, que ell em cridava. Potser ho he somniat... Vaig somniar que el bosc s’incendiava dintre meu, i aquella

olor de pinassa cremada, la meua soledat enmig del foc, eren senyals indefugibles que jo, Cristina Roca, ja era una dona. (Sona un timbre.)

El timbre de la porta. Ara n’estic segura. Es Carles. No m’he adonat del temps. Com sóc de fantasiosa!

Obriré les finestres i deixaré que hi entre tota la llum i l’aire d’aquest diumenge d’abril.

Silla, febrer

128

1980

II CONGRÉS DE PEDIATRES DE LLENGUA CATALANA Lluís Cerveró Entre el 18 i el 21 de juny de 1981 es va celebrar a Ciutat de Mallorca el II Congrés de Pediatres de Llengua Catalana.

Els actes científics del congrés van tenir lloc en diferents sales i dependències del convent de Sant Francesc, una de les mostres típiques de l’arquitectura gòtica catalana.

La sessió inaugural va ser presidida per les primeres autoritats de l’illa, encapcalades pel president del Consell Interinsular, en Jeroni Albertí. En aquest acte prengueren la paraula, en primer lloc, els vice-presidents del Comité Executiu en representació dels participants dels diferents paísos de llenDr. Xavier Allué, gua catalana: per les Pitiüses; Dr. Pompeu Pascual, pel Principat, i el professor Joan Brines, pel País Valencia, els quals dirigiren unes paraules de salutació a tots els congressistes al temps que agraïren l’hospitalitat dels companys de les Illes. El

secretari general del II Congrés, doctor Jaume Cifre, va fer un resum de les activitats de la Secretaria, tot subratllant el sentit del congrés, que estava en la voluntat de servei a una cultura comuna a través del treball diari, part de la labor del qual s’exposaria durant els dies següents. El president del Comité Executiu, doctor Gabriel Rullán, en una breu intervenció, agraí la collaboració que havia rebut per a portar a bon terme el congrés, i especialment la de Joan Miró, que ha donat desinteressadament l’original que serví per a confeccionar els cartells anunciadors i el logotip del congrés. Després va prendre la paraula en Francesc de Borja Moll, president d’honor, el qual justifica la seua elecció pel reconeixement a una vida dedicada a la llengua que, malgrat totes les peripècies: ens aplegava allí a tots. L’acte d inauguració fou tancat pel president 133

EESPIU Jeroni Albertí, que dona la benvinguda als pediatres dels altres països de llengua catalana.

Al Ilarg de tres dies es varen desenvolupar els treballs corresponents a les quatre ponencies que componien el congrés. La primera ponencia, «Sociologia de la nutrició infantil», de la qual fou coordinador general el doctor Francesc Asensi, de Valencia, estava dividida en tres taules rodones. En la primera taula, amb el títol «Desnutrició intrauterina», els ponents feren una revisió del problema basats en l’experiència adquirida a l’hospital infantil La Fe. Aquest estudi comprén una revisió clínica des del punt de vista tant obstètric com neonatològic, així com l’avaluació periòdica de l’estat neuroIogic d’aquests malalts al llarg de la infantesa.

Com a conclusió, es va fer una proposta de planificació d’assistencia als desnodrits intrauterins.

En una segona taula, dins la primera ponencia, es tracta de la situació actual de la lactancia materna. Hom va descriure l’evolució de la freqüència de l’alletament matern als nostres països, es va comprovar la corba descendent fins a I’any 1975-1976 i es va remarcar el fet, per últim, que des d’aleshores assistim a un increment progressiu en la utilització de la lactancia natural. Així mateix, s’hi estudiaren els factors condicionants de l’alletament al pit, els seus aspectes psicosocials i les relacions existents entre sexualitat i lactació.

Per últim, una tercera taula tract,à sobre «Patologia nutricional exògena», on es van tractar temes com ara el raquitisme per manca de vitamina D, la ferropènia, el problema de l’obessitat infantil, la malnutrició proteica, els trans-

torns del creixement, etc. Cal destacar, per la seua importancia científica i sociologica, el treball presentat per un equip de pediatres de 1’Hospital Clínic de Valencia sobre l’escorbut infantil.

En un país on la producció citrícola és considerada la segona del món en importància, segueixen apareixent casos de dèficit de vitamina C per manca d’aquest aliment en la dieta habitual dels xiquets.

La segona ponencia, «Aplicacions clíniques de la immunologia a la pediatria», fou coordinada pel doctor Jaume Botey, de Barcelona.

Com totes les altres va ser dividida en tres taules rodones, la primera de les quals, «Immunodeficiencies», estava formada per quatre valuosos treballs que comprenien una posta al dia dels síndromes de disfunció fagocitària, dels dèficits humorals i les immunodeficiències cellulars, així com un important treball d’investigació sobre la fisiologia del granulocit neutrofil huma.

En la segona taula, «Immunologia a les especialitats pediàtriques», hom tractà els aspectes immunològics de diverses malalties en neurologia, nefrologia, gastroenterologia i hematologia.

En la tercera taula, «Allèrgies», es va fer una revisió dels avances diagnòstics en les allèrgies respiratories i medicamentoses, així com del tractament de la reacció allèrgica.

La tercera ponencia, «La infermeria pediàtrica avui», fou coordinada per Sagrari Murillo, de Barcelona. En la primera taula corresponent a aquesta tercera ponencia hom parla de «Participació de la infermeria pediàtrica en l’assistència primaria de la salut infantil». Entre les conclusions d’aquesta taula cal assenyalar l’exi-

134

gència d’un model sanitari que canalitze l’assistència primaria a tots els xiquets, la incorporació de la infermera a noves funcions dirigides a la promoció, prevenció i manteniment de la salut de la població infantil en la comunitat i, en aquest aspecte, la consecució d’una major autonomia en les seues funcions a través de I’especialització en certes matèries (psicologia, estadística, sociologia, etcètera) que proporcionen els coneixements necessaris per a poder fer cara a aquestes funcions amb eficacia i competencia.

La segona taula de la ponencia d’infermeria tractà sobre «La infermera pediàtrica i el nen en hospitalització de curta durada». S’hi parla de l’actitud que ha de tenir I’ATS davant el xiquet que arriba a l’hospital presentant una patologia aguda, des de dos punts de vista fonamentals, les funcions assistencials i les docents.

La tercera taula, «La infermeria pediàtrica davant la problem,atica de I’infant malalt crònic» va insistir en la importancia d’kna potenciació de la funció de la infermera pedi,àtrica envers el malalt crònic, en el qual incideixen tants problemes de tipus social, escolar, d’integració laboral, dúbicació de I’hospital, etc.

La quarta ponencia, «Iatrogènia», fou coordinada pel doctor Josep Maria Simonet, de Mallorca.

En la primera taula rodona, dedicada a la «Iatrogènia a l’assistència pediàtrica primaria», hom va tractar, amb una avaluació de la iatrogenia observada als serveis d’urgències pediàtriques i els efectes secundaris de les vacunes utilitzades en pediatria, l’ocasionada per la mateixa organització sanitària, i la derivada d’una educació sanitaria deficient.

En la segona taula, «Iatrogènia dins algunes malalties pedi,àtriques agudes», hom revisa les malalties derivades dels tractaments en determinades especialitats pediàtriques: perinatologia, radiologia, cirurgia, cura intensiva i malalties infeccioses.

Per últim, la tercera taula, que tractava sobre «Iatrogènia dins algunes malalties pediitriques crkiiques», aborda temes dedicats al xiquet epilèptic, asmàtic i cancerós, així com els aspectes psicologics iatrogènics en les malalties pediàtriques cròniques.

Aquestes ponències foren completades amb un centenar de comunicacions de diferents autors. A fi de quantificar d’alguna manera el treball científic desenvolupat en aquest congrés, valga dir que el total de treballs originals presentats, entre ponències i comunicacions, ha estat de 151 43 dels quals corresponien a autors del País Valencia-, que abastaven un total de 63 autors diferents signants de treballs propis. Aquestes poques xifres són suficientment eloqüents per a avaluar la importancia del congrés i de la participació valenciana.

El conjunt de ponències i comunicacions ha estat publicat en dos volums d’un total de 696 pàgines i s’ha distribuït a tots els congressistes.

Igualment, hom té el proposit de trametre’n un exemplar a les principals biblioteques dels paises de llengua catalana.

La última sessió pública del congrés va tenir lloc el 21 de juny, i comer@ per la lectura i I’aprovació de les conclusions de les ponències presentades els tres dies anteriors.

Després d’aquest acte es va procedir a la sessió plenaria, un dels punts de la qual era decidir la seu 13.5

del III Congrés de Pediatres de Llengua Catalana. Com ja s’havia comentat en públic i en privat durant els dies precedents, la proposta de la practica totalitat dels participants era que es realitzàs al País Valencia, ja que el 1 Congrés havia tingut lloc a la ciutat de Girona i, dins duna desitjable alternanca de localitats, es considerava escaient aquesta proposta.

Representants del País Valencia manifestaren les dificultats que veien en la realització d’aquest congrés, entre les quals no era la menor la coincidencia en el mateix any del XII Congrés de Metges i Biolegs de Llengua Catalana, en la realització del qual ja s’havien compromés bona part d’ells per tal de ferlo al País Valencia en 1984. No obstant aixb, i davant certes dificultats estructurals, alguns participants del País Valencia feren una proposta alternativa que, can-

viant l’estructura convencional del congrés, permetria que aquest es fes al País Valencia. Aquesta proposta fou rebutjada en una votació, tot fent constar en acta el sentiment unànime de l’assemblea perquè hagués estat el País Valencia la propera seu del congrés i el desig que ho fos del següent.

Per últim, hom va procedir a votar el president del III Congrés de Pediatres de Llengua Catalana, votació que dona com a resultat el nomenament d’en Pompeu Pascual, de Girona.

Amb aquest acte, fou clausurat el II Congrés de Pediatres de Llengua Catalana, el qual ha servit per a consolidar una manifestació cultural amb dos clars vessants: la comunicació d’unes experiències professionals i el suport d’un sector professional a la tasca de normalització lingüística i cultural que tant desitgem.

UN RECORD A MANUEL CALDUCH 1 LA SEUA OBRA BOTANICA Costa

Manuel Aquesta primavera ha mort Manuel Calduch, el farmacèutic d’Almassora.

Greu compromís redactar unes notes dedicades a la seua memoria. Ha mort i no ho esperàvem.

Va caure malalt, pero tots els qui el coneixíem pensàvem que no hi havia qui el «doblegis», i, sobtadament . . . , en Manuel ha mort. Calduch era un farmacèutic com els d’abans, amb una gran cultura i una formació molt solida. Un d’aquests apotecaris que, calladament i aïlladament, tant de Ilustre han donat a la cien-

cia i, molt concretament, a la Botànica. El recorde un poc abans de caure malalt quan, acompanyat del nostre amic comú Mulet, va venir a la Facultat de Farmacia, al Departament de Botànica. El recorde animós, parlava estirant-se la barba, mirant pertot i a tots amb aquells ullets tan especials que esguardaven i ho deien tot brillantment, amb un espurneig especial.

Ens va observar amb enveja, com si volgués quedar-se amb nosaltres, com si lamentas haver nascut massa prompte, ja que, precisa-

136

ment, a la fi de la seua vida, es trobava amb el fet que a Valencia ja teníem Facultat de Farmacia i un Departament de Botànica jove, amb gent jove, que treballaven illusionadament la Botànica de les terres valencianes que el1 tant va estimar.

Va ser un matí delitós, en el qual contà milers d’anècdotes de les seues corregudes, les seues campanyes, les seues vivències botàniques i no bot,àniques.. . Se n’anà amb la promesa de tornar, la qual cosa ja no va ser possible. Recorde que va dir en abandonar la Facultat: «Costa, vosté va a Almassora, veu l’herbari, si el considera interessant se l’emporta; si no, m’ho diu i li peguem foc.» Amb aquesta frase, que vaig meditar després molt, aquest home demostrava una vegada més la seua humilitat i la seua bohemia.

Foc a l’obra de tota una vida! Em va deixar francament perplex, jo sabia qui era Calduch, tots els botànics ho sabíem, coneixia com havia treballat i el valor de tot el que havia reunit, i el1 insinuava de cremar-ho!

Em vaig quedar pensant, .ja sol, i quan a l’ambient del meu despatx encara hi havia la presencia d’en Manuel, vaig pensar en Valencia i en nosaltres els valencians, vaig fer un rep.às mental del que era la nostra terra, des del Sénia fins al Segura, des de la costa fins a Ademús. Vaig imaginar els nostres botànics, des de Cavanilles, Rojas Clemente, Pau, etc., fins a Calduch, recorrent els nostres camps i les nostres muntanyes, sempre amb l’esforc per conéixer quelcom que nosaltres hem menyspreat, maltractat i destrossat: la nostra natura.

Vaig decidir, després d’aquestes meditacions, que l’obra de Cal137

duch tindria el Iloc que li pertocava. Ni li pegaria foc, ni aniria a parar a unes altres institucions que no fossen les valencianes, i, tot pensant acò, vaig recordar, amb una tristesa i una resignació enormes, aquella estranya, rocambolesca i gens clara maniobra que va fer que la biblioteca magnífica i I’herbari del sogorbí Pau acabassen al Reial Jardí Botànic de Madrid.

Vaig continuar les meues meditacions i em vaig adonar que l’obra de Calduch demostrava un fet de gran importancia científica: els descobriments, les fites del saber, no són situacions aïllades, no deriven només de l’home savi. L’individu, com a científic, és d’import,ància capital, pero ho és, sobretot, per ser un resultant de les seues coordenades personals, ideològiques, culturals, etc. La Botànica no se n’escapa, es nodreix no sols de l’obra d’aquells personatges que transcendeixen, sinó que s’alimenta també d’aquells altres que, més en l’anonimat, posen, calladament, les peces de l’estructura científica.

La ciencia es deu també a aquesta pleiade de científics que no han transcendit.

Són en conjunt tan importants com els que transcendeixen individualment. Jo diria que el coRectiu és el que més importa.

Calduch i la seua obra en formen part. Treballà sol, herboritzà, determina i reuní un herbari amb uns set mil plecs, la major part de Castelló. Ho va fer de manera callada, en solitari, per autentica vocació. ~NO cerca un renom, ni una transcendencia científica, pero Calduch feia ciencia amb aixo. El fet és més sorprenent si pensem que Calduch continuara fent ciencia a través de la seua obra fonamental que ha estat I’herbari.

Un herbari

és una eina imprescindible per al coneixement de la flora i la vegetació d’un territori, per això l’herbari Calduch és una eina de treball inestimable per a tots els estudiosos de la Botànica valenciana.

Les hores, els dies, els cansaments i les suors de Calduch han servit perque ara la ciencia puga avancar més ràpidament.

Sense proposar-s’ho, ha permés que la Botànica valenciana, a través de la seua obra, puga fer autèntiques passes de gegant.

Haig de recordar ací la meua primera visita a la farmacia d’Almassora, quan, acompanyat pel seu fidel i bon amic Enrie Brisac, vam pujar aquelles escales que menaven al sancta-sactorum d’en Manuel.

Recorde les dificultats d’Enric, guardia fidel d’aquell tresor, tractant de disculpar la pols i la brutícia. Va ser sorprenent veure la cambra plena de prestatges farcits de plecs d’herbari, muntats en diaris vells i engroguits.

Els noms de les plantes, a llapis, anotats en antigues receptes de la Seguretat Social, acompanyats, quan li semblava escaient, de comentaris sempre en valencia. 1 Calduch havia insinuat la possibilitat de cremar tot allò! Davant aquesta perspectiva es comprén com Enrie Brisac va dir que era un bohemi de la Botànica.

Calduch va herboritzar, com ja he esmentat, pràcticament totes les terres de Castelló, pero potser calga comentar una mica un projecte, en el qual tenia una vertadera illusió i mantenia l’esperanca de donar-h forma. Em referesc a la idea sobre la flora de les illes valencianes. Al seu herbari hi ha uns 700 plecs que apleguen pràcticament la flora dels Columbrets, l’illot de Benidorm, Tabarca, etc.

Es un estudi interessantíssim en el

qual no sols va recollir les plantes, sinó que referí en uns quaderns petits les llistes i algunes observacions sobre la flora de les illes esmentades.

Era un estudi general que va reviure amb nosaltres i que li va fer recuperar un poc la illusió en la Botànics; volia tornar personalment al Departament per comentar-m’ho; la seua malaltia, malauradament, pero, va impedir que s’acomplís aquesta iniciativa.

Observant el material de les illes i fullejant-ne els quaderns, es comprén fàcilment la seua illusió en el projecte. Dic això perquè al Departament de Botanica també ens hem illusionat en aquest treball i ja l’hem inclós entre els nostres proxims i immediats plans.

Cal comprovar i actualitzar moltes coses, pero pot ser interessant, si es complementa amb una visió moderna i actual de l’ecologia de les plantes que el1 herboritzà âilladament. Cree que aco, a banda de conservar l’herbari, podria ser el millor homenatge que els bot,anics de la Facultat de Farmacia podríem fer a Calduch.

En aquest projecte sobre la flora i la vegetació de les nostres illes haurien d’entrar també els nostres organismes oficials (diputacions, Consell, etc.), ja que possiblement les illes siguen el darrer que resta relativament conservat en la nostra moribunda i ja quasi morta costa valenciana, Cree que l’empresa s’ho val.

Es difícil de plasmar ordenadament els comentaris sobre Calduch; en parlar dún bohemi hom es contagia un poc d’aquesta bohèmia, pero em sembla que és millor fer-ho així que no recórrer a la clàssica biografia.

Fa poc de temps, a Castelló, ens vam reunir per homenatjarlo; tots parlàrem i diguérem, de 138

EESPILL tot cor el que sentíem per ell. S’hi va demostrar que homenatjàvem un home bo i un gran botànic. Allo fou fantastic perquè, amb l’excusa de l’homenatge a Calduch, vam fer quelcom que ,ja no se sol fer: conviure. Ens oblidàrem de tot i vam conviure.

Fou magnífic perquè a més ens trobàrem amb gent nova, amb vells companys d’universitat que feia anys no véiem, i tots en memoria de Calduch i a I’ombra d’aquell magnífic roure de la serra d’En Galceran, en aquel1 «racó de Cavanilles» com el1 el va denominar, segellàrem com un pacte d’amistat que Calduch sanciona, perque el1 estava també entre nosaltres, i fou el millor homenatge que li poguérem fer. Després d’allò tinc la sensació que tota la regió de Castelló és la nostra casa, és com si en Manuel, que tan bé la coneixia, ens n’hagués obert les portes de bat a bat a tots els qui allí ens vam reunir i, oferint-nos un got d’aquell magnífic vi de Bell-lloc, que tant va contribuir a enfortir aquella confraternització, ens en lliuràs les terres, les muntanyes i els pobles.

Fa poc vaig pujar a Penyagolosa; hi férem una ascensió botànica per estudiar els pisos bioclimàtics al País Valencia i no vaig poder deixar de recordar-me de Calduch i pensar el que li hauria agradat endinsar-se en aquesta nova faceta de la Bot,ànica i de l’Ecologia Vegetal que és la Fitosociologia i que amb la seua solida base florística hauria pogut afrontar perfectament.

Ja al cim, dominant aquel1 paisatge immens, li vam dedicar un petit record, i pensant un poc en el1 i en el seu caràcter, en la seua actitud enfront de la vida i l’empresa científica, arribarem a la conclusió que Calduch no fou ni

bohemi, ni excèntric: va ser autèntic!

Manuel Calduch Almela va nàixer a Vila-real, a principis de segle, i va morir a Castelló el 21 de marc de 1981. Fil1 de farmacèutic, estudia també Farmacia en la Universitat de Barcelona.

Hi destacaran ràpidament les seues qualitats i la seua afició per la Botànica, cridant l’atenció del doctor Font i Quer, del qual seria un dels deixebles predilectes.

Calduch va conservar i cultiva una gran amistat amb el doctor Font, del qual guardaria sempre un record fidel i una veneració profunda.

També va tenir una gran relació amb els doctors Antoni i Oriol de Bolós, amb els quals va participar en nombroses campanyes botàniques.

No menys important va ser la seua relacio i la seua amistat amb els doctors Rivas-Goday i Fernández Galiano, a través dels quals arribà a ser becari i corresponsal del desaparegut Institut Botànic A. J. Cavanilles, del CSIC, avui Reial Jardí Bodnic.

Calduch forma part d’aquella pleiade de botànics valencians dotats d’una especial sensibilitat per la Natura, entre els quals podem destacar els Barreda, Cavanilles, Carles Pau, Joaquim Salvador i Benedito, Simó de Rojas Clemente, etcètera.

Calduch no va ser un home prolífic en publicacions, per això el valor de la seua obra cal buscar-lo en l’herbari, avui en el Departament de Botànica de la Facultat de Farmacia de la Universitat de Valencia. En aquest herbari es retullen, com hem dit, uns set mil plecs, la majoria de les terres castellonenques, i una bona collecció dels Columbrets i de Tabarca. Interessant és també la collecció 139

IlESPILL de gramínees, família sentia una predilecció

per la qual especial.

ACTE D’HOMENATGE A MANUEL CALDUCH

Durant els dies del 21 al 23 de maig va tenir lloc a Valencia i a Castelló un homenatge a Calduch on van col-laborar la Universitat de Valencia, el Collegi de Farmacèutics de Castelló, l’Ajuntament, la Diputació i el Patronat del Collegi Universitari de Castelló, així com la Societat Castellonenca de Cultura. L’homenatge es va dur a cap amb els següents actes: El 21 de maig, a les ll del matí, va tenir lloc un acte acadèmic a la Càtedra de BotBnica de la Facultat de Farmacia de la Universitat de Valencia i es va efectuar la cessió de l’herbari de Manuel Calduch per ,part del Collegi Oficial de Farmacèutics a l’esmentada càtedra.

En representació del rector, va assistir-hi el vice-rector d’Investigació, professor Escardino.

El 22 de maig, els actes van tenir lloc a Castelló. A les sis de la vesprada, al saló d’actes del Collegi Oficial de Farmacèutics es van projectar una serie de diapositives

referents a les excursions botàniques de Manuel Calduch. A les vuit de la vesprada, en el mateix local, va pronunciar una conferencia el professor Manuel Costa, catedràtic de Botànica, sobre «El paisatge vegetal de Castelló a través de l’obra de Cavanilles » . Va ser presentat pel professor Agustí Cardino, vicerector de la Universitat de València i director del Collegi Universitari de Castelló.

Seguidament, els senyors Mansanet, Sanchis Guarner, Casimir Melià, Angel Sànchez Gozalbo, Josep Sánchez Adell, Manuel Rozalén, Ramon Cid, Francesc Caballer i Abelard Nebot, van intervenir en un acte d’adhesió a l’homenatjat, en el qual van glossar-ne la personalitat a través de les vivències que cadascun d’ells havia tingut amb Manuel Calduch.

El 23 de maig, com a final de l’homenatge, es va realitzar una excursió botànica a la serra d’En Galceran per visitar el Queucus valentina de Cavanilles i a la seua ombra acomiadar aquests actes amb la mateixa senzillesa que havia estat palesa durant dos dies sencers.

DUES PROPOSTES D’ESCENIFICACI6 DEL M6N VALENCIA DEL XVI Josep

Lluís

d’ara s’ha despertat un particular interés entre els literats valencians envers el nostre segle XVI, tot seguint les passes d’historiadors i filolegs. Cert. També ho és,

SOBRE L’INTEF&S QUE DESPERTA UNA EPOCA PARTICULARMENT FASCINANT ’

Diu

Joan

Oleza * que

Sirera

a hores

MOLINS: Quatre històries d’amor per a la reina Germana; i Casimir EI cortes&, tots dos publicats per Tres i Quatre (València, 1981). ’ Pròleg d’E.! corte& p. 9.

I Manuel

GANDIA:

140

pero, que aquest interés no és, ni de lluny, nou: la generació romàntica (amb noms com el de Vicent Boix o el de Joan Baptista Perales) va sentir-s’hi igualment atretal; i a la Renaixenca no van mancar obres que s’hi inspiraven.

No gens casualment torna el tema a estar d’actualitat: després d’uns anys en que la historia valenciana més contemporània (és a dir, de la pèrdua dels Furs enca) havia esdevingut materia fonamental tant en la investigació com en la producció literaria (i, també, al teatre), la Decadencia -i no parlem dels segles anteriorscomenca a atraure els interessos no sols dels especialistes, sinó també de sectors més amplis de la intelligentsia valenciana.

Com és lògic, el segle XVI ofereix, entre altres, l’atractiu de permetre una reflexió -i una prospecció a fonssobre les causes de la nostra decadencia lingüística i cultural.

Es per això que ara no és gens estrany trobarnos amb poemes (pense, per exemple, en el CunConer apòcrif d’Upsala, de Palomero), novelles (<caldra esmentar l’esplendid Cvim de geumania, de Josep Lozano) i, molt especialment, textos teatrals.

Les raons per les quals és al camp teatral on aquesta època sembla haver quallat particularment cal buscar-les en la mateixa teatralitat inherent a un moment històric que va fer -des del punt de vista cultural i ideològicde la teatralitat expressió màxima dels seus objectius: la cort de la reina Germana no va ser, en darrer terme, sinó un immens i continuat escenari on nobles i servents representaven els seus papers tant com a acte d’autoafirmació d’uns principis i d’uns sistemes que emergien triomfants després de les Germanies, com a autèntic acte de propaganda de la

superioritat dels vencedors i de la seua cultura (amb el seguit de castellanització i despersonalització de tothom conegut). 1 és per això que, potser una mica rere les petjades dels autors romàntics i renaixentistes (en 1882 va escriure Constantí Llombart la peca Lo darrey agermanat), i sempre a la recerca d’explicacions historiques i culturals, els autors de teatre s’han capbussat en un món que no dubtem a qualificar (com Joan Oleza) de realment fascinant. 1 s’han llancat, tot cal dir-ho, ‘potser abans que narradors i poetes: de 1973 és la primera redacció de l’obra de Manuel Molins.

COINCIDENCIA DIVERGENCIA

TEMPORAL. ESTRUCTURAL

En aquest món nostre, tan petit i tan ple de susceptibilitats alhora, que dos homes de teatre escriguen dues obres basades e-n gairebé idèntiques fonts (la producció de Lluís Milà i Joan Ferrandis Heredia) no podia deixar de cridar l’atenció, més encara quan les estrenes van ser quasi simultànies i, per acabar-h0 d’adobar, surten a la llum en la mateixa collecció, l’una darrere l’altra. Es clar que qualsevol espectador (i lector) imparcial s’adonarà que les semblances acaben aquí. La trajectòria específica de cadascun s’ha imposat a l’hora d’encarar-se amb època i tema, i els resultats són fox-ca diferents. Més aviat, diríem que les úniques concordkncies són les nascudes de la identitat de fonts emprades (identitat que es redueix a la inclusió de textos i situacions -amb un major o menor grau de manipulacióque ja es trobaven en els originals).

Quines són, gvoss,o modo, les diferencies existents? Avancem-nos

141

EESPIU per dir que tot seguit passaré a fer-ne un estudi per separat, i no cauré en el socorregut recurs de posar-hi de relleu les diferencies.

Tanmateix, no puc estar-me de manifestar, de bestreta, que allb que separa totes dues obres és un conjunt d’elements que van del nivel1 estructural a la vessant ideològica, tot mpassant per I’enfocament dels materials documentals i per la voluntat de recreació de determinat ambient i de determinars personatges. Podríem dir, com a resum genèric, que mentre Qtratve històries d’amor.. . es capbussa d’una forma molt més decidida en l’ambient i en el món valencia del XVI (amb una clara voluntat d’explicació de l’ara per l’ahir), El corte& fa d’aquesta recreació objecte decidit de manipulació.

Igualment, i amb aixo acabe aquest resum, es podria dir que mentre aquesta darrera obra presenta una estructura molt més «cortesana» (és a dir, molt més fidel a l’espectacularitat de l’època), la primera busca les seues arrels estructurals en les «rondalles» i en les noveIZe. Les diferencies són, dones, de pes.

sig obvi per l’explicació del nostre present a través del nostre passat.

També es tracta, pero, de quelcom més, perquè la reconstrucció històrica que ens ofereix habitualment Molins és una reconstrucció feta des del protagonisme de les capes populars; millor dit: vista amb els ulls de les capes populars que, si en Dansa de vetlatori3 assumien un protagonisme indubtablement èpic, ací I’assumeixen per partida doble: com a subjectes d’una representació de la qual són espectadors els «altres» (les capes dominants), i també -com no!com a autèntics protagonistes d’un món on se’ls havia assignat un paper que oscillaria entre la passivitat i la submissió i la carn de carió.

Així, en l’obra, mentre els personatges del món corte& no passen de ser sinó simples ninots que fan riure plantats en una falla pretensiosament renaixentista, els d’extracció popular gaudeixen d’una vitalitat i d’un vitalisme que els fa connectar no tant amb el món idealitzador del segle XVI sino amb el món més suggestiu del xv; Boccaccio i, a un altre nivell, Eiximenis, són autors que coneix i hi empra Molins per bastir la seua obra. Es clar que aquesta visió es veu reforcada per tot un corrent literari satlric que tan fort va ser en la transició d’un segle a l’altre.

Com déiem més amunt, no es tracta simplement de connexions a nivel1 temàtic: les tres primeres «histories» palesen, per exemple, una estructura rondallística molt clara i especialment suggestiva en la tercera, un dels moments -sens dubtemés reeixits de tot el text.

L’esment de tots aquests noms, afegit al treball de documentació

«QUATRE HISTORIES D'AMOR PER A LA REINA GERMANA»

Redactada en la seua primera versió en 1973, i ampliada l’any passat, el seu autor -Manuel Molinsva obtenir amb ella el Premi Ciutat d’Alcoi de 1980. Dins la producció del seu autor, aquestes Quatre històries d’amor.. . ocupen un lloc ben significatiu, tot situantse al costat d’una serie d’obres de tema històric que constitueixen la part més important de la seua obra. Es tracta, d’antuvi, d’un de’ També publicada Quatre.

en la mateixa

coHecció de teatre

142

de I’editorial

Tres i

histtcrica i crítica que s’hi pot advertir, ens revela que Molins r’ha plantejat aquesta obra també amb una voluntat de re-creació ambiental que, en certa mida, culmina en la quarta historia, on se’ns ofereix -amb forca voluntat de fidelitat, fins i tot arqueològicaun dels espectacles teatrals que Milà narra a El cortesano. Ens duu això a pensar si amb la introducció d’aquest element no es traeix -d’alguna formal’estructura que s’havia anat bastint tot al Ilarg de I’obra. En efecte, la visió satírica a una deixa pas -temporalmentreconstrucció d’un dels mecanismes ideolbgics del moment històric triat (ideològic en tant ,que idealitzador d’un determinat conjunt de relacions al si de la classe dominant). He dit temporalment, tanmateix. 1 és que Molins, potser conscient que ací la visió <(populista» (en el bon sentit del terme i d’acord amb el que abans comentàvem) ha restat soterrada sota els oripells de la festa, situa tot seguit, i per cloure l’obra, una escena a c,àrrec dels bufons on, a més de posar en joc part del potencial dramàtic que en I’obra de Milà tenen aquests personatges, ens ofereix el negatiu del fast cortes& que acabem de llegir. La paròdia, tanmateix, corre la sort de la immensa majoria de les peces del gènere: sols parcialment arriben a contrarestar el sentit d’allò que s’hi parodiava.

Podria pensar-se que tota I’espectacularitat cortesana que desfila davant nostre és susceptible d’una lectura paròdica, sense neces-

sitat d’utilitzar el recurs de proposar-hi una escena d’aquest caire.

Això és ben cert, perb aquest traure a la Ilum els factors «desmitificadors» és una feina que resta per al lector, el qual no té -tot cal dir-hogaires referkncies textuals per a permetre’s desenvolupar aquest procés crític. A la representació és clar que sí, car el text passa de ser-ho tot a ser un més dels codis que entren en joc. Parlem ara, però, del text, i pense que ací Molins-director ha traït el Molinsautor, ja que tal i com se’ns narra la festa, tot depén de com estiguen de disposats a entrar-hi, o no, en el terreny de les intencionalitats.4 No vol dir això, ni de bon tros, que l’escena final estiga de més, car Molins l’aprofita també per arrodonir l’obra i cloure-la amb una imatge brillant (la dels déus de 1’Olimp que amenacen fer-hi «germania»), tot aclarint, de passada, el paper que jugaven els bufons de la cort en l’obra, i és que I’ambigüitat no plau a Molins, car els personatges que en les seues obres volen fer de l’ambigüitat un sistema de vida acaben estavellats contra la realitat (més, òbviament, a Dama de vetlatori que en la present obra).

L’obra ens ofereix, en resum, dos mons sense interseccions o zones neutres: neutres no són els criats de palau, com he dit; neutres ho són els frares de la primera història.

Per aixo, qui practica a través de la neutralitat la trakió està condemnat -si més noa córrer la sort del morisc Cosme, en qui es vol simbolitzar el puni-

’ En les acotacions s’observa -igualmenttal dicotomia; així, en aquelles que trobem al llarg del fast, predomina un to expositiu, com ara: «Miraflor de Milán, rendint-se davant del cava11 de Cupido diu tot ple d’agraïmenta Mentre que a l’escena final, les connotacions paròdiques hi són ben *Ester-Tirant, amb tot de precaucions, s’apropa a la font del Gilot-Desig, li parla amb veu que vol ser melodiosa» (p. 79).

143

(p. 73). paleses: el qual

ment collectiu pel paper de la comunitat morisca en tot el conflicte de les Germanies. No cap dubte, per acabar, que la darrera acotació de l’obra té un valor paradigmàtic de les intencions de Manuel Molins:

els dèficits de personalitat».

Es tracta d’un recurs estructurant, fonamental en aquest cas, car de la mateixa manera que s’esperpentitzen els protagonistes, tot el conjunt de l’obra s’organitza al voltant d’un anàleg procés de desmuntatge satíric dels models so«Els dos bufons saltant còmbre els quals van construir Milà i plices en aquel1 escenari de cartó, Ferrandis Heredia Ilurs propostes. se n’anaren contents per explotar 0 amb altres paraules: si els texla possibilitat de contar la veritat tos originals pretenien una idealita les dames i cavallers, sota la capa zació del món representat (i, lògide la rialla i l’amagatall del divercament, dels seus protagonismes), timent palatí» (p. 80). la degradació d’aquests se’ns mostra com un procediment perfectaTot i que, en podem estar ben ment adequat per a la destrucció segurs, més que no com a bufons, del model ideal capciosament ofel’autor els voldria veure de joglars, de la ia que, com s’ha dit, i en acò en- rit: la imatge de perfecció cort virregnal resta en entredit al llaca amb la tradició romàntica raquadre IV («Els senyors de la guerdical, per tota l’obra planeja el prora juguen a l’amor») on s’exhibeitagonisme evident de les capes poxen -tot vantant-se’nuns cortepulars, derrotades a les Germanies, és cert, pero que no es resignen a sans tarats físicament. desaparéixer d’escena: haurà de Es clar que amb aquest proceser la reina Germana, en persona, diment, Casimir Gandia assenta qui se n’encarregarà, en un joc on una de les bases del seu Corte& realitat i ficció es combinen de fortot prescindint d’allusions i refema ben suggeridora (pp. 63 i 64). rències al món que envoltava la cort. Fins i tot els bufons (peca que podria pensar-se cabdal en la «EL CORTESb recreació d’aquest món) s’hi troDins la tasca de narrador i draben absents. 1 és Iogic, car de llur maturg de Casimir Gandia, EZ COY- paper s’encarreguen els senyors. tesà (1980) ofereix l’innegable alCom a resultat, Casimir Gandia ha licient de ser la seua primera obra respectat els límits i les relacions llarga -almenys que coneguem-formalitzades com a autentiques escrita en català. 1 ja se sap que, regles de jocque s’establien oridins el món teatral valencia, conginàriament, i ha procedit a un solidar un nom per a afegir-lo a la acurat treball de subversió: no cal, minsa Ilista dels autors en actiu és dones, contrastar els nobles valensempre motiu de festa. cians amb la resta de la societat No gaire prolífica, l’obra de Ca- de l’època; hi ha prou amb el fet simir Gandia s’articula entorn a de posar-los davant d’un espill, lleuna serie d’eixos bàsics, entre els var-los les disfresses i reduir al seu quals no és el menys important just valor semàntic tot llur vocaallò que anomena Joan Oleza (probulari. La lucidesa crítica i satírileg, p. 17) el «mecanisme esperpenca, tot cal dir-ho, no decau ni quan titzador que simbolitza, a través existia un peri11 evident: Casimir de tares físiques ben poc lluïdores, Gandia no es deixa enlluernar per 144

les suposades belleses, espectaculars o literàries, dels textos originals.

Pot pensar-se, per tot el que hem dit, que l’obra s’esgota en aquest contrajoc (o contradansa si pensem en les afeccions musicals del paó major de l’obra, Lluís Milà). No és així, pero, perquè la contra-cort que ens ofereix li aprofita per a desenvolupar una reflexió sobre la condició de la dona en la societat del moment, i també d’ara.

Clar que això significa un canvi important en la tècnica emprada. En primer Iloc, i en un moviment pendular significatiu, na Jerònima passa a ocupar un lloc en primer terme dins la historia, i les seues picabaralles constants amb el seu marit (Joan Ferrandis) així com la seua fidelitat al català nadiu i les seues reticències envers el modus vivendi cortes& iuguen un paper important dins l’obra. Potser ací sí que hi ha hagut una mica de «mitificació», en relació al conjunt de l’obra. La mateixa ambigüitat amb la qual va saber embolcallar-la Joan Ferrandis s’hi prestava. Mitificació relativa (és difícil mitificarla en alguns moments: per exemple, quan la baralla amb les seues criades), pero que es palesa en dotar-la d’uns nivells de consci+ncia prou elevats en relació a la figura històrica; com quan diu: «No vull estar sinó amb vós.

Igual que quan residíem a les nostres antigues possessions envoltats de gent senzilla que parlava com nosaltres.

Junts sempre els dos.

Ben junts. No com ara que us passeu el dia en la cort fent d’entretenidor amb altres entretenidors cortesans davant la reina i el duc» (P.

26).

Frase sense dubte ben bonita, potser massa, car aquest estat d’idil-li

conjuga1 seria de difícil demostració si anàssem a escorcollar en la biografia de tots dos. 0 quan assumeix la situació d’explotació de la dona: «Que ens voleu esclaves per a passar vosaltres per senyors. Que ens poseu un morrió a la boca i ens dieu llengüesllargues.

Pero ara no dissimularé ni callaré. Vull demanar justícia i la demanaré en valencia perque m’isquen les paraules des de dins i a gust» (p. 61).

Es clar que, com deia abans, la mateixa figura de na Jerònima facilitava el procés amb el seu aferrissament al català, el seu geni viu i la seua «masculinitat», cosa que s’uneix al «feminisme» que traspua l’obra i que ve a afegir-se a la intencionalitat satírica ja esmentada (per exemple: el nivel1 de consciencia progressista és a les dones i no als homes); així, en la can& «Heus ací la diferencia», ser-à Anna qui jugue un rol progressista: Anna: Si vós teniu la sang noble i us moveu com un paó, no comprendreu la raó que defén la gent del poble.

Lluís: Tinc la meua preferencia.

Anna: És un traidor en essència (p. 22).

Aquesta can@ ens aprofita també per a endinsar-nos, precisament, en el darrer dels temes a tractar: l’estructura èpica sobreimposada al conjunt. 1 conste que dic «epica>, amb totes les reserves que fan al cas. En efecte, planejant sobre tot el que hem dit, una parella de presentadors ens va introduint en les diferents situacions, alhora que fan sovint reflexions al voltant d’allò que veiem o anem a veure, dins la 145

tradició brechtiana.

Pensem tant en la can@ abans comentada com en la de les dones que clou el quadre seté. Reserves, tanmateix, cal fer-les des del mateix moment que, en ser concebut l’espectacle en forma de musical, l’autor es trobava en la disjuntiva de fer dels cantables adés expansions sentimentals integrades dins el context narratiu (com la cantó dels amants solitaris del final de l’obra), i sense que aixo signifique contradicció amb l’esperit satíric que amera el conjunt, adés moments de reflexió i explicitació de quelcom que, al meu parer, no en necessitava tanta. Afortunadament, aquest intent de cohesionar el text es detura en els límits de la part musical i no va més enllà, tot respectant així una estructura que guarda estreta relació amb l’originària, amb uns quadres on la vessant de quadre de costums o d’esplai ve reforcada per la manca d’un fort motiu cohesionador: sols el desig de Joan Ferrandis d’ascendir un graó més en l’escala de l’estimació dels seus sengors, els ducs, sempre fora de camp (potser enmig del públic, potser una mica pertot arreu, reforcant així llur imatge d’omnipotència).

EL DARRER

Dins un any particularment propici a les reflexions al voltant de la vitalitat dels clàssics, i de les formes d’encarar-s’hi, tant Manuel Molins com Casimir Gandia ens han ofert dues lectures -forca diferents com hem anat veientd’uns textos particularment rics i que, això és el que els fa tan atraients, no s’hi esgoten. La cort de la reina Germana ens continuara obsessionant, tal i com diu Fuster,5 perquè «entre la sang de les víctimes i la frivolitat dels poetes i dels músics, ella encarna un moment decisiu en la vida collectiva del País Valencia».

Cadascuna de les obres enfoca el conjunt des d’un dels extrems esmentats per Fuster: la revolta i la sang en el cas de Manuel Molins, la frivolitat (que no pas la innocència) dels que la feien córrer en el cas de Casimir Gandia.

Totes dues, dones, esdevenen complementàries a l’hora de revisar (i manlleven el terme al mateix Fuster) la societat valenciana del segle XVI. Revisions perfectament licites i en gran mesura encertades. No cap dubte que, amb aquests textos, I’encara magra historia del teatre valencia ha fet una important passa endavant.

VOLUM DEL PRIMER DEL PAIS VALENCIA Sebastià

al programa

CONGRÉS (19714981)

D’HISTORIA

García Martínez

En abril de 1981 s’han complert deu anys de la celebració del Pri’ Introducció

A TALL DE CLOENDA

mer Congrés d’Història del País Valencia.

Un mes abans acabava

de mà de Quatre

146

històries

d’amor...

l’edició del segon volum de les Actes,’ el darrer que se n’edita. Malgrat que en una altra ocasió hom faca un balanc global del que va ser aquella magna reunió científica, no convé deixar de ressenyar l’aparició d’aquest llibre per la seua entitat (995 pagines) i pel seu significat com a colofó duna empresa llarga, difícil i fructífera, els orígens de la qual es remunten al mes d’abril de 1969.

En efecte, la idea va sorgir amb ocasió del III Congrés Nacional d’Història de la Medicina i davant la participació nombrosa dúniversitaris valencians i d’altres facultats, el qual vaig coordinar com a membre del Comité Executiu.

El president d’aquest, professor López Piñero, havia proposat que un dels temes grans del congrés fos <cLa Medicina, la Ciencia i la T&cnica en la Historia Valenciana», amb la finalitat bàsica de promoure els contactes interfacultatius.

La resposta va ser tan espectacular que es va veure la necessitat de convocar una assemblea més &-IIplia, on es recapitulassen els avancos aconseguits en els diversos camps de la Historia del País Valencia, de la Prehistoria al segle xx, molt importants en els anys seixanta.

La iniciativa va ser assumida tot seguit pels departaments d’Història de les distintes facultats de la Universitat de Valencia i va comptar amb múltiples entitats collaboradores, com ara l’ilssociacio de Cronistes del Regne de Valencia, el -en aquells momentsCentre de Cultura Valenciana (esdevingut després, per art de prestidigitació, una pretesa Academia de Cultura Valenciana), Lo Rat Pe’ Primer

Congreso

de Historia

nat, diversos arxius, biblioteques, fundacions, institucions i d’altres associacions semblants del nord al sud del País Valencia. Encara va ser més amplia la nomina d’entitats que s’hi van adherir de les terres valencianes, la resta de 1’Estat espanyol i fins i tot de l’estranger.

Va presidir la Comissió Qrganitzadora el Degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, professor San Valero Aparisi (ara com ara president de la susdita i sedicent Academia) i va encapcalar la d’Honor el ministre d’Educació i Ciencia, Villar Palasí. Amb el doctor Giralt Raventós, secretari general del Congrés, vam collaborar els professors Cucó Giner, García Ballester i jo mateix. Es van formar diverses sub-comissions per atendre diferents aspectes d’un congrés que no volíem selectiu ni restringit, sinó ampli i integrador, per bé que hi hagués el risc dúna participació massiva, com efectivament va ocórrer entre el 14 i el 18 d’abril de 1971.

Les sessions científiques, exposicions, representacions teatrals, concerts, projeccions cinematogràfiques i els altres actes del congrés van transcórrer en un clima de serena harmonia, intercanvi profitós, entusiasme generalitzat i, no cal dir-ho, sense cap incident, crispació o aparició extemporània de pescateres, ties maries i membres de grups futuristes.

(Per cert, ¿què feien en 1971, aquests rebentadors professionals, defensors ardorosos de la «valenciania», i la resta de la fauna blavevo-catalanofoba?)

Tanmateix, després del congrés encara restava la faceta més àrdua: la publicació d’unes actes ferocment extenses, a causa dels treballs que

del País

Valencia, 1980, 960 pp.

147

Valenciano,

vol. II, Universidad

de

s’hi van presentar i debatre.

L’ordre d’aparició dels quatre volums no ha estat el cronològic.

En aquest sentit, vam donar primacis a les comunicacions sobre Historia Contemporània i Historia Moderna, d’acord amb el seu nombre més elevat i amb el presumible interés més immediat i global per al collectiu de congressistes i per als possibles lectors o estudiosos.

Així, en 1973, va ser editat el volum primer, que incloïa les comissions d’Honor i Organitzadora, les entitats collaboradores i adherides i la relació dels participants.

Una simple lectura d’aquestes llistes pot ser prou reveladora: perquè si molts som on érem, certes persones i institucions que en 1971 no van tenir cap inconvenient 0 escrúpol a participar -i algunes de manera preeminenten els treballs del Congrés (sense qüestionar, és clar, la realitat històrica o filològica del País Valencia i menys encara aquest nom en aquells anys del franquisme), ara, passats deu anys i amb I’adveniment de la democracia, oficien a la cerimonia de la confusió vulencianeva com a sacerdots, sagristans o acò,hts, tant en la ribera del Túria com en la del Manzanares.

La cronica del congrés, els catàlegs de les exposicions, els textos de les quatre conferencies plenàries, els estudis sobre fonts i una selecció de fotografies, tant dels actes realitzats com del concurs fotogràfic, van constituir el cos d’aquest primer volum fins a un total de 738 pagines.

Si aquest volum va aparéixer als dos anys de celebrar-se el congrés, els següents ho farien amb un retard progressivament creixent per imperatius financers, malgrat les gestions que la Sub-comissió Economica -animada per Manuel Broseta Pontva realitzar per

tractar de solucionar-los.

En 1974 va veme la llum el volum quart (794 pagines), que englobava les aportacions dedicades a 1’Edat Contemporània i, en 1976, el tercer (854 pagines), amb les comunicacions referents a I’Edat Moderna. En quedava el segon que cobria la Prehistoria, Historia Antiga i Medieval i algunes qüestions diverses. Mentrestant, els trasllats dels professors Giralt i García Ballester a les universitats de Barcelona i Granada deixaven minvada la Secretaria General així com les responsabilitats polífiques i ulteriorment parlamentàries d’Alfons cucó.

El nostre interés primordial consistia en l’edició del darrer volum de les actes, el més extens i amb un cost que pujava contínuament, mentre desapareixien -a recer de les noves i histeriques circumstànciesalgunes expectatives d’ajut econòmic que semblaven fermes. Finalment ha hagut de ser la Universitat de Valencia -que ja havia contribuït a sufragar part dels costos dels altres volumsla que carregàs, durant el rectorat de Joaquim Colomer, amb les despeses del que en mancava, mitjancant el Secretariat de Publicacions. El seu director, Vicenc M. Rosselló i Verge:,. s’ha encarregat, a més, de la revrsró de les proves, ,juntament amb Josep Palacios.

Aquest volum, segon per numeració, engloba noranta-tres comunicacions en quasi mil pagines de text atapeït. Com és lògic, no pretenc ací de ressenyar-ne el contingut íntegre, que dins un nivel1 alt arrossega les servituds d’una obra d’aquest caire, pero sí donar-ne alguna idea. Llevat de tres treballs (un en francés, un altre en anglés i un altre en italià) els altres són redactats en castellà i en cata&;

148

aquest darrer en suposa gairebé la quarta part (vint-i-dos articles, exactament).

La procedencia dels autors d’aquest volum reflecteix el que va ser el congrés: junt a investigadors locals, alguns cronistes i catedràtics d’institut, hi figuren representants d’associacions culturals i -de manera aclaparadoramembres de diverses universitats estatals i estrangeres. Com és lògic, a causa de la temàtica del congrés, van ser nombroses les institucions del País Valencia els components de les quals van presentar-hi aportacions científiques: arxius municipals (Castelló, Valencia, Vila-real), instituts (el d’Estudis Alacantins), museus arqueologics ( Alacant, Villena) i sobretot dues institucions benemèrites i d’una llarga tradició: el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de Valencia, i la Societat Castellonenca de Cultura.

Pero, també, d’altres situades en els restants paises de la Corona d’Aragó, com ara I’Institut d’Estudis Catalans, 1’Instituto de Estudios Turolenses, 1’Arxiu Històric de Mallorca i diversos arxius de Barcelona (els de la Corona d’Aragó, Municipal, Protocols).

Per bé que en el volum collabora algun professor del Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant i del Collegi Universitari de Castelló (que encetaven el seu camí en aquells anys), les contribucions universitàries més nombroses procedeixen de Valencia, tant ‘de la Facultat de Dret (Departament d’Histò,ria de Di-et), com de les antigues facultats de Ciències (Departament de Geologia i Silicats) i de Filosofia i Lletres. Aquesta darrera, obviament hi té la primacia, amb la presencia del Departament de Geografia, Secció ‘de Filologia i sobre-

tot els departaments d’Arqueologia i d’Historia Medieval: sorprén, en canvi -0 nola participació mínima del Departament d’Història Antiga.

No hi van mancar tampoc les altres universitats de la Corona d’Aragó (Barcelona, Saragossa) o algunes de 1’Estat espanyol (Autònoma de Madrid, Complutense, Pontifícia de Salamanca i Salaman ca), a través dels departaments d’Antropologia, Arqueologia, Filologia Llatina, Geografia, Historia Antiga, Historia del Dret, Historia Medieval i Paleografia. Ni universitats estrangeres: alemanyes (Freiburg), nord-americanes (San Francisco, Yeshiova, New York), franceses (Tolosa), italianes (Nàpols) i suisses (Basilea).

Una reflexió general -polèmica, incisiva i de ‘difícil classificació- de Lluís V. Aracil («Un país: un camí») obri el volum amb altres articles no adscribibles a un marc cronologic concret, entre els quals destaca un sobre el cultiu de la canya de sucre i les variacions del clima valencia, del professor López Gómez, mestre de moltes promocions de geògrafs valencians i al qual tant deu el desenvolupament i l’auge d’aquesta disciplina al país.

Les col-laboracions sobre Prehistoria i Arqueologia s’inicien amb dues de caire geològic sobre el Quaternari (a la província de Castelló, per Sos Baynat; i al riu Cabriel, per Marte1 San Gil), amb una altra de caire antropologic (Garralda) i amb la propagació dels fenomens culturals en la prehistoria valenciano-catalana (Serra-Rafols). El Paleolític és estudiat per Aparicio Pérez (jaciment cullerenc del volcà del Far: tasca més idòaia que l’organització de cursets prehistòrico-estiuencs i bZa149

voso-arqueològics) i sobretot pel professor Rosselló i Verger, deixeble de López Gómez i alhora mestre indiscutible de la segona generació de geògrafs valencians, el qual tracta els canvis climàtics i litorals durant aquest període, en un paper tan seriós i rigorós com tots els seus.

La situació del Neolític valencia en el marc del Mediterrani Occidental (Baldellou) i els fonaments prehistòrics de l’agricultura valenciana (Enrie Pla) precedeixen les consideracions sobre 1’Eneolític (poblat villenenc de la Macolla, per Soler García) i 1’Edat del Bronze, tant en els aspectes economics (Aparicio Pérez) com en l’inventari dels poblats (Josep Lluís Pitarch).

La problemàtica ibèrica, tan important al País Valencia, és obiecte de set comunicacions que n’estudien la historiografia (Enguix), poblament (Gil-Mascarell), religió (Maria Gonzalo), enterraments infantils (Gusi) i de manera especial la ceràmica (estudi físico-químic per Gabriela Anton; la indústria i el comer-c, per Aranegui; i la ceràmica incisa, per CuraMorera).

La Historia Antiga, tradicionalment oblidada, no compta amb excessius treballs (onze), pero d’un interés molt gran i amb la particularitat que cap dels autors no pertanyia al departament homònim de la facultat de Lletres valenciana.

Dos ex-catedrà,tics i ex-degans d’aquesta, l’un mallorquí i l’altre catal,&, els professors Dolc i Tarradell, la labor universitaria dels quals en els anys seixanta va assolir la majar transcendencia pel que fa a la nostra recuperació cultural i cívica, van voler assistir al congrés, malgrat que en 1971 ja s’havien traslladat a altres universitats. 1, així, Miquel Dolc especifica

les fonts clàssiques de Valencia i Miquel Tarradell analitza les ciutats romanes del país, com a fonament de l’estructura urbana actual.

Enrie Llobregat, el deixeble més conspicu de Tarradell, per la qual cosa va veure torpedinat el seu accés a la docencia numeraria a la facultat on es va formar (pero que va obtenir la placa de director del Museu Arqueològic d’Alacant, on desenvolupa una tasca modèlica i d’envergadura), hi contribueix amb la revisió crítica del paper ,jugat pels cartaginesas en la nostra Historia Antiga, d’una banda, i amb el poblament rural al sud del País Valencia entre el Baix Imperi i 1’Edat Mitjana, de l’altra. Els llantoners i la introducció de l’oli (Font de Tarradell), l’estadística comparada de l’estratificació social a la Valencia Romana (Pereira), dos papers excellents d’Agustí Ventura sobre Xàtiva (les fonts clàssiques, el formulari i l’onomàstica de les inscripcions romanes) i uns altres tres de Linage Conde, qualificat especialista en Historia EclesiBstica (el bisbe Justinià de Valencia, l’abat i bisbe Eutropi, el monacat fins a la reconquista) completen aquest sector.

Les cinquanta-dues aportacions sobre 1’Edat Mitjana ocupen quasi les dues terceres parts del volum i vénen encapcalades per una recopilació de la impressionant i dispersa bibliografia monetaria de Mateu i Llopis, patriarca de la numismàtica valenciana, iniciada en 1926, i que comprén des dels precedents musulmans fins al segle XIX. Dels cinquanta-dos treballs només cinc es refereixen a 1’Alta Edat Mitjana; d’aquests, únicament tres tracten temes relacionats amb els moros valencians; i d’aquells, dos són originals d’historiadors estran-

150

EESPILL gers (Guichard, Burns), la qual cosa reflecteix la penúria extrema d’investigacions sobre el país sota I’Islam i, dins aquesta, la incidència escassíssima dels historiadors valencians, reduïda a l’estudi de La Chica Garrido sobre les aventures del poeta Ibn Darray a Valencia, Xàtiva i Dénia.

Pierre Guichard, que ha renovat les investigacions sobre l’època mitjancant la utilització de les tècniques arqueològiques, mostra -en un estudi de gran interés metodologicl’aplicació que pot ferse de la toponímia àrab al coneixement dels primers temps del domini musulmà al País Valencia.

Robert 1. Burns, màxim especialista en la Valencia islàmica del segle XIII, aporta una anàlisi rigorosa i documentada al voltant de l’estructura i les característiques del sistema impositiu vigent. Finalment, Joaquim Mestre rectifica un topò’nim de la ruta que el Cid va seguir des d’Elx fins a Valencia en l’hivern de 1089, i Blasco Aguilar precisa la data d’erecció del bisbat de Sogorb a Albarrasí (1173).

L’època d’en Jaume, fundador del regne de Valencia, queda coberta des de diversos angles: un episodi del repartiment de la capital, per Casas Homs; l’aclariment de certs passatges de la Crònica a la llum del text dels Furs, per l’eminent filòleg Germà Colon; la incidencia del dret roma en els FUYS, per Anna Maria Barrero; el plet al voltant d’albentosa, per Jaume Caruana; i el notariat, per Simó Santoqja, el qual no va tenir cap empatx a l’hora de participar en un congrés que responia al (en aquests moments vitand) nom de País Valencia, amb tots els seus títols («doctor en Dret i notari, collaborador de la Càtedra de Dret

Internacional a la Universitat de Valencia», llevat de l’autoimposat de «gastròsof») i, a més, per partida doble. Efectivament, més endavant apareixen unes notes sobre els mercaders en l’àmbit de l’estatut dels estrangers «en el antiguo reino de Valencia», com escriu el mateix Simó (p. 8.55).

Més nombroses són les comunicacions referents al segle XIV, comencant per la d’Arcadi García, company de Germà Colon en la benemèrita tasca d’editar els FUYS, el qual traca magistralment la primera època del Consolat de Mar, entre 1283 i 1362. Els familiars valencians de la Corona d’Aragó (Schadek), un plante,jament interessant de la pesta negra a la capital (Rubio), el projecte d’un canal del Cabriel al Xúquer (Martínez Ortiz), les relacions marítimo-comercials entre Mallorca i Valencia (Sevillano), les tenentiae castroruwt en temps de Jaume II (Aragó), la contribució a la croada granadina d’Alfons IV (Sánchez Martínez) i el nou procurador de miserables en funció dels damnificats en la Guerra de la Unió (Carmelina SánchezCutillas), constitueixen unes altres facetes considerades per a aquesta centúria.

Se n’ocupen també uns altres dos historiadors que cal destacar per diversos conceptes: Sylvia Romeu i Ramon Ferrer. Romeu, en la línia de les seues investigacions transcendentals sobre les Corts medievals del regne de Valencia, analitza el plet entre Elionor i Pere II en les de 1336 i, en una segona aportació, en considera unes altres -fins ara desconegudesque el mateix rei va convocar en 1365 durant el seti a Sagunt. Ferrer Navarro (molt Iluny en 1971 de les incursions actuals per l’àmbit relliscós de la toponímia valencianera) estudia les act’i151

CESPU vitats comercials dels jueus valencians de l’època.

El Quatrecents engloba el nombre més gran de papers sobre 1’Edat Mitjana (setze). Els tres primers, a cava11 entre els segles XIV i xv, perfilen el llarg període (13911473) durant el qual Elx i Crevillent van ser una baronia del municipi de Barcelona (Cabestany i Jaume Sobrequés); els contactes mercantils de Morella amb el complex comercial de Marco Datini (Milian Boix); i una aguda interpretació de les raons que expliquen les ,discrep,àncies entre Eiximenis i Sant Vicent Ferrer (Sanchis Guarner). Bona part dels restants tracten sobre aspectes econòmics: el trencament comercial amb Castella (Maria Teresa Ferrer), la situació a comencaments de la centúria (Tintó), el sistema impositiu de les acoses vedades» (Chorro) i el censal carregat per a respondre al préstec oferit al rei Alfons V en 1442 (López Elum).

El pare Llop, que no havia iniciat encara les espesses collaboracions en pro de la «valenciania» històrica en la consabuda premsa local, i María Desamparados Cabanes Pecourt, la qual probablement no sospitava en 1971 que -amb el pas del temps i les circumstànciesseria conferenciant ovacionada en cercles futuristes, toponimMoga arcaitzant, musa del renovat Rat Penat i, encara menys, membre de la periclitada Comissió Assessora del Consell per a l’aplicació (?) del decret de bilingiiisme (si més no pel que fa a una d’ambdues llengües,’ precisament la que mai no ha parlat ni escrit) també hi van concórrer i amb dos temes econòmics: les fluctuacions del flor& el primer; i els béns de reialenc de l’estament eclesiàstic a mitjans del Quatrecents, la segona.

Tanmateix, altres dos treballs a l’entorn d’aquest període ofereixen una temàtica distinta: els relatius a certs miniaturistes dels Països Catalans (Pere Bohigas), les referències valencianes en les Històvies de Pere Tomic (Sáez Rico), les relacions amb el regne de Nàpols (Coniglio) i entre 1’Església i l’estat (García i García), el gran escripturista Jaume Pérez de València ( Alborg Domínguez) i finalment sengles contribucions de Nieto Fernández a I’Oriola quatrecentista (la germanor entre les al james i les viles de la governació, i la moreria oriolana).

Un darrer bloc. de més amplària cronològica i de problemàtica més diferenciada, corona el volum que comentem.

Hi predominen els papers de caire jurídic, tractats pels professors García González (l’adopció en el Dret valencià), Lalinde (el sistema normatiu) i Beneyto (observacions sobre les Corts), així com per la figura venerable de Johannes Vincke (el dret de patronat de la Corona d’Aragó en el regne de València) i per Doñate (transmissió de domini a Vila-real).

Aquest autor aporta, a més a més, uns altres dos estudis sobre els saludadors i els metges en aquella vila durant la Baixa Edat Mitjana i sobre els calls de la Plana. L’arquitectura religiosa medieval a la zona castellonenca (Rodríguez Culebras), la sigillografia valenciana (M. D. Mateu Ibars), l’estil del poeta satíric Jaume Gassull (Carmelina Sánchez-Cutillas), l’evolució de l’ensenyament musical a la capital, des del segle XIII fins als nostres dies (Galiano Arlandis) i tres treballs sintàctics a partir de textos del Tirant lo Blanc (Ferrís) confirmen la diversitat temàtica alludida.

Amb la publicació d’aquest vo-

152

lum del Primer Congrés d’Història del País Valencia, els organitzadors hem clos l’empresa, per bé que als deu anys de la celebració.

El temps transcorregut, tanmateix, ofereix ja perspectiva suficient per a afirmar que el congrés ha dut a cap tots els seus objectius i ha constituït -sense triomfalismes ni falses modèstiesun esdeveniment de primera magnitud en el

EPISTOLAR1

«EDUARD

coneixement científic del nostre i, per tant, una data memorable en el procés de recuperació de la identitat del País Valencia.

Es tracta, dones, d’un esfor9 collectiu sense precedents i dún avanc historiogràfic considerable, fixat ara definitivament en lletres d’impremta amb l’edició del darrer dels quatre volums de les Actes. passat

RANCH-JOSEP Empar

La mort de l’escriptor Josep Pla m’ha impulsat definitivament a donar a conéixer per primera vegada una parcella de l’epistolari abundant que el meu pare, Eduard Ranch, va mantenir amb diferents personalitats de les lletres i de la música, tant locals com estatals.

Aquesta parcella es concreta en les cartes que es van creuar entre Eduard Ranch i Josep Pla, a partir dún article d’aquest on demanava el Premi Nobel per a Pio Baro,ja, publicat en el setmanari Destino de Barcelona, més les noves que sobre aquest tema li escriu el meu pare al gran novellista base.

E. Ranch, gran aficionat a la lectura i admirador d’aquests dos escriptors va intentar de ser-ne el nexe d’unik quan comer@ a escriure a Josep Pla, en l’any 1946.

L’amistat i l’epistolari amb Baroja havia comencat uns anys abans, en 1933. Aquest és abundant i interessantíssim. _ El sentiment per la injustícia que es cometia amb Baroja per part dels organitzadors de l’Acadèmia Sueca, va moure E. Ranch a

PLA-PfO

BAROJA»

Ranch solidaritzar-se amb J. Pla en la pe- d tició.

La consideració, l’admiració i el respecte que transpuen entre els protagonistes d’aquestes cartes, formen un conjunt de detalls que, al nostre parer, poden ser interessants per a la historia cultural del nostre país per la insòlita troballa anecdotica, literaria i humana que s’hi pot descobrir, com ara l’opinió de Baroia sobre el premi Nobel i les opinions de Pla sobre Baroja.

Tot seguit transcric en primer lloc unes notes escrites per E. Ranch en el seu quadern de records personals i que faran de curta introducció: «Vaig comunicar a Baroja en desembre de 1964 els elogis que Josep Pla m’havia escrit sobre ell.

Pla lamentava també no haver tingut l’avinentesa de ser-ne amic. »Don Pío em va contestar que tal vegada a la primavera aniria a Barcelona i que procuraria veure Pla. »El dia 25 de gener de 1947 li vaig comunicar acb a Josep Pla i 153

LESPILL aquest em contesta que seria el1 el qui buscaria Baroja. [ . . .] »Em complau en gran manera haver fet amics aquests dos escrip-

tors tan importants ra espanyola, guesc.»

1.” CARTA D’EDUARD Vilavella

RANCH A JOSEP PLA

de Nules, 17 de desembre

Sr. Josep Pla, en el setmanari Barcelona.

per a la cultusi és que ho aconse-

de 1942

Destino

Distingit senyor: Diverses vegades he estat amb la ploma a la mà per escriure-li a vosté. Una quan allò del «scomte» i el wescomtem, unes altres per algun article molt bell; una altra per desitjar-li ‘que es recuperas quan va estar malalt (sense escriure-li li ho vaig desitjar) i algunes altres més en fi. No ho vaig fer perquè era per a vosté un desconegut i no vaig voler molestar-lo.

Ara she llegit un article seu, molt cordial, sobre Don Pío i no m’he pogut estar d’escriure-li per agrair-li-ho.

Destino va reproduir un article de PuebZo GaZZego on es comentaven les memòries de Baroja i allò, caram! no va estar bé. Em figure que vosté va reaccionar per aquesta causa i aquesta reacció ha motivat aquest article tan bell.

Soc un barojià empedreït i em pregunte com és que, ja que n’hi ha d’altres també arreu, ixen, tanmateix, tan pocs articles com el de vosté ,per defensar Fautor de Laura o Za soledad sin remedio, o com el de Sánchez Mazas, per exemple, sobre Baroja de frac. Supose que sera iperquè els barojians estem més al carrer que a la redacció dels diaris i acò és una sort per a Don Pío, com també ho és per a voste; estar al carrer i damunt i al cor de molts. És el destí dels grans!

Vosté ‘diu ‘que llig Baroja des de l’adolescència; és a dir, que pateix el virus barojià i, per aquest motiu, ha demanat el Nobel per a Don Pío. Ha estat la seua una idea encertadissima, que no m’estranya perque vosté sempre sol donar en el blanc, a la qual jo m’adheresc totalment.

L’Estat espanyol hauria d’obviar aqueixes dificultats que diu vosté que hi ha per a publicar-ne les obres completes i honrar així el nostre gran novel-lista nacional i internacional. ¿Recorda, vosté, a mes, que Baroja compleix els setanta anys el 28 d’aquest mes, el dia dels innocents? Fóra un bon regal d’aniversari i li permetria de dur a cap aqueix contracte de mig ~milió...

Si s’aconseguissen totes dues coses, quina innocentada per a l’autor de Las veleidades de la fortuna!

Pense ‘que, tal vegada, amb la mateixa generositat que ha escrit vosté el seu article, podria proposar el que li dic -ique importa a qui se li haja ocorregut?i que Destino divulgas aquesta petició i que la portassen a cap els qui tenen a l’abast de fer-ho.

Pero, deixem això i anem a una altra cosa.

Des que acaba la guerra vaig haver de venir a aquest poble a restaurar algunes hortes que hi tinc. Potser continue ací fins que es restaure també a Europa tot el desgavell que sshi ha muntat: ja sap vosté on té un lector i un admirador de la seua obra des de molt abans 154

de llegir Destino, tinc ací tots els seus llibres. Dones bé, per dos hiverns consecutius va escriure vosté, entre altres coses, dos articles esplèndids sobre la manca ,de calefacció a les cases d’Espanya. Eren dos articles encertadíssims i necessaris. Dos articles per a apegar-los als cantons de cada carrer de cada poble i de cada ciutat. Només pels seus articles ja mereix Destino una subvenció de 1’Estat. Els que tenim afició a Ilegir sabem molt ,bé que signifiquen aquests articles. Continue vosté escrivint, Sr. Pla; si més no, els llegirem amb fruïció i es calfaran els nostres cors.

El Sr. Junoy ha escrit també una bona nota sobre els focs d’artifici, amb elegancia i erudicció. Si té l’avinentesa, felicite’1 en el meu nom.

Els castells de foc d’artifici que hauré vist al Ilarg de la meua vida, a Valencia, només amb el fet de guaitar pel baleó! Sols he de dir-li que ‘pensava deixar la crítica musical i dedicar-me a la de focs artificials, cosa que cal a Valencia, ja que s’hi anuncia una traca qualsevol i ixen al carrer cinquanta mil persones, i això no s’esdevé amb un concert.

Prou divagacions, pero, i perdone’m vosté aquesta carta. Li desitge un bon Nadal i any nou.

Per bé que som em ple hivern, vosté ja sap que ací a Valencia, i concretament en aquest pable, h un oratge magnífic (Valencia va atraure Nietsche per aquest motm, segons vaig llegir al seu epistolari).

Per da qual cosa pose ma casa a la seua disposició, si és que té desigs de fugir del fred.

Queda al seu servei, Eduard

aquesta carta, i sobre el meu pare, i que aquel1 pensava de contestar-h.

Pero’ això no s’esdevingué.

L’intercanvi de cartes no vindria fins quatre anys més tard. _-

Aquesta carta no va obtenir contestació.

Un amic barcelonés, algun temps després, va escriure a E. Ranch per dir-li que havia estat amb Pla i que havien parlat sobre

33.” CARTA D’EDUARD Villavieja,

Ranch

RANCH A PfO BAROJA

23 de Mayo de 1946 Sr. D. Pio Baroja Madrid.

Mi querido amigo: Aunque supongo que tendrá noticia del artículo publicado en La Vangtlavdia de Barcelona por Augusto Assia, se lo envío por si no lo conoce.

Supongo que leería Ud. un artículo de José Plá pidiendo también para Ud. el Premio Nobel. Se publicó en la revista barcelonesa Destino, en el n.O 282, correspondiente al 12 de Diciembre de 1942.

Decia allí igualmente que le habían ofrecido a usted medio millón de pesetas por la publicación de sus obras completas, pero que no 155

EESPILL había podido ser. Me ha extrañado no ver repro,ducido este artículo en sus Memorias. Era por lo menos, o acaso aún más simpático que el de Sánc’hez Mazas titulado «Baroja de frac».

Cuando estuvo aquí su sobrino, le hablé de este artículo y creo que no conocía estos datos. Si Ud. no lo tiene puedo enviarle una copia.

No acierto a adivinar, cual es el sector que se opone a que le concedan a Ud. el Premio. {Los «rojos»?, iel clero?, ilos monárquicos? iCualquiera lo acierta desde este pueblecito!

Si con la voluntad y el deseo se pudiera influir desde aquí, no hay duda de que se lo concederían. No me extrañaría que muchos de sus lectores estuviésemos más ilusionados que Ud. mismo, pensando en la satisfacción que en el fondo podría reportarle.

Salude a su familia y muy especialmente a su sobrino y reciba los mejores afectos de su buen amigo.

Eduardo

Baro.ja figura en este momento a la cabecera de los candidatos para el de este año. Temo, sin embargo, que a última hora, vuelva a triunfar el sectarismo, que ha comenzado ya sus maniobras. »Mi amigo me recomienda que yo haga determinadas gestiones para ver si se puede evitar que surja oposición desde cierto sector. Dudo que al autor de La Busca le importe demasiado recibir el Premio Nobel. Hay dos escritores en Esp_aña que no sé que se hayan presentado nunca a ningún premio.»

L’article d’Augusto Assía publicat en La Vunguardia de Barcelona i que E. Ranch va remetre a Baroja amb la carta anterior es va publicar el 12 de maig de 1946. Era dividit en deu apartats que tractaven diversos temes. El sisé deia així: «Pío Baroja, posible Premio Nobel.-Un amigo, Director de uno de los más importantes periódicos suecos, me escribe desde Estocolmo: »Creo que por fin, se va a rectificar la mas clara de las arbitrariedades que hasta ahora se ha cometido con el Premio Nobel de Literatura.

El nombre de Don Pío

CARTA DE PI0 BAROJA A EDUARD Madrid,

Ranch

RANCH

26 de Mayo de 1946

Sr. D. Eduardo Ranch Mi querido amigo: He recibido su amable carta con el artículo de Augusto Assía. Yo ando ahora tan retirado de la circulación que no me he enterado de lo que ha escrito José Pla en Destino, en donde al grec;r ha hablado de aa posibilidad de que me den a mí el premio Por Navidad me escribió un profesor sueco que ha traducido a su idioma dos o tres libros míos, que había una solicitud para que me dieran a mí ese premio. Yo creo que no lo dije ni a la familia porque me parecía una cosa muy fantástica.

156

EESPILL Desde aquí no creo que puedan hacer presión ni a favor ni en contra.

Supongo que si me dieran a mí ese premio, que es cuantioso y que no espero ni mucho menos que me lo den, me quedaría en una -gran perplejidad y sin saber qué hacer.

A los 73 años es muy difícil tomar una nueva trayectoria en la vida y cada año que pasa de más, es una posibilidad en la vida de menos.

Este año parece ,que los propietarios agrícolas van Uds. a tener buenas cosechas. Eso será un poco más seguro que el premio Nobel.

Mi sobrino Julio trabaja todo lo que puede. Yo hago lo mismo.

Que le vaya a Ud. bien le desea su affo. amigo.

Pío Baroja

Villavieja,

TARGETA

D’EDUARD

7 de Junio

de 1946

RANCH

A BAROJA

Sr. D. Pío Baroja Madrid.

Veo en su carta que no conoce Ud. el artículo de Jose Plá y como le prometí se lo envío. (Tengo otro ejemplar.)

Acabo de leer El Hotel del Cisne y me ha gustado mucho.

Me dice Ud. que no sabría ,qué hacer con el premio Nobel si se lo dan. Lo primero, quedárselo. Creo no debiera donarlo como hicieron otros. El caso sería muy distinto.

Saludos afectuosos para todos y especialmente para Ud. Eduard

Ranch

(les targetes d’E. R. duien impresa la signatura i la rúbrica)

CARTA DE PI0 BAROJA EN CONTESTACI0 Madrid,

A LA TARGETA

ll de Junio de 1946 Sr. D. Eduardo

Ranch

Querido amigo: Recibo su carta con el artículo de José Pla publicado en Destino. Muchas gracias por habérmelo enviado. Veo que tiene uno como escritor amistades y enemistades; algunos sienten antipatía ‘por mí sin haber leído nunca nada mío. Es curioso. Pla es de los amigos.

Aquí empieza a hacer calor pero yo no me voy a Vera. Allá es difícil moverse e ir de un lado a otro y para estar en casa me dá lo mismo quedarme en la calle de Alarcón.

157

DSPILL No espero el Premio Nobel. Tiene que haber mucha política en eso actualmente.

Yo al menos no tengo ninguna noticia de Suecia y aunque parece ‘que llegan ‘cartas desde allá, tardan dos meses y a veces más. En cambio en avión se puede ir en seis horas a Estocolmo.

Ahora estoy haciendo el tomo IV de las «Memorias». Así se pasa la vida.

De Ud. muy afmo. amigo Pío Baroja

Al peu de la copia d’aquesta carta E. Ranch posa la nota següent: «Segurament la suspensió del viatge de Baroja a .Vera aquest estiu haurà estat a causa del trencament de relacions entre Franca

Espanya i per haver moltes tropes a la frontera.

La situació de Vera .junt a aquesta crear-à moltes dificultats per als qui hi viuen, i hi haurà una atmosfera de rece1 entre Espanya i Franca.» i

2.” CARTA D’EDUARD Vilavella

RANCH

A JOSEP PLA

de Nules, 22 de julio1 de 1946 Sr. Josep Pla Barcelona.

Distingit amic: Fa tres o quatre anys (La huida del tiempo), quan vosté va escriure en Destino demanant el premi Nobel per a Baroja el vaig felicitar per això en una carta que potser recorde. El felicitava també amb entusiasme pels seus articles en aquel1 diari entre els quals figuraven dos sobre la calefacció a Espanya; pero ara, amb aquesta calor, cree que no és qüestió de posar-se a recordar la calefacció artificial.

Ara li escric de bell nou per dir-li algunes coses que tal vegada li puguen interessar. Fa ,poc un amic em va enviar de Barcelona un retal1 de La Vanguardia amb un article dIAugusto Assía on es deia que enguany anava Don Pío Baroja encapcalant la llista dels candidats per al premi Nobel. Com que sospitava que Baroja no se n’assabentaria, li vaig enviar el retal1 i en aquesta carta li deia [Ací parhgrafs de la carta de Baroja i contestacions d’aquest, que no reproduesc perque ja hem transcrit les dues cartes íntegres.]

Aquestes cartes, Sr. Pla, són escrites el mes de juny i he cregut que seria del seu agrat tenir-ne notícia.

Per cert, cree recordar que pel Nadal de 1943, en complir Baroja els setanta anys, li vaig escriure ‘amb l’aWusi6 a l’article de vosté, pero sense remetre’l, ja que vaig pensar que ja el coneixeria.

He llegit el seu darrer llibre; admirable.

Jo, per la meua part, vaig publicar l’any passat un fullet petit i, a manca d’èxit, he tingut el plaer que vaja a les mans de persones que

estime i admire, o totes dues coses que accepte vosté l’exemplar del meu que supose que no és la música l’art niques de La huida del tiempo hi ha és parent massa llunyà de la música.

Afectuosament.. .

alhora. Em ,permet de pregar-li Franz Liszt en Valencia. Encara que més li interessa, en les cròmolt de lirisme interior, que no

Eduard Només desitjaria saber si ha arribat clamació corresponent, si cal. Val.

La dedicatòria escrita en el Ilibre sobre Liszt, que era el número 83 dels 200 editats, deia: «Al

l.* CONTESTAC

Ranch

al seu abast per fer-hi

la re-

saborós escritor En Josep Pla, Iíric i humorista, del seu admirador Eduard Ranch.-Julio1 de 1946.~

DE JOSEP PLA A EDUARD

RANCH

13-10-46 Sr. Eduard

Ranch Vilavella

de Nules

Estimat amic: Contesto la seva carta i el seu amable enviament amb un retard desorbitat. Perdoni’m. He estat tot l’estiu fora de casa perquè la meva salut és escassa. A més, la meva organització Cs pèssima, inexistent.

El seu fullet és una autentica delicia. És fet amb una cura i un amor excepcionals en aquests temps. La seva impressió és molt agradable.

Li enviaré un article que vaig escriure en la premsa -sense saber que vostè s’ocupava també del pas del músic hongarès per Espanyasobre l’estanca de Franz Liszt a Barcelona. Cent anys enrera.

Les notícies ‘que em dóna de Don Pío tenen per a mi un gran interès.

En sóc un admirador incondicional.

El considero un escriptor enorme, no cal dir que el primer escriptor autènticament modern en llengua castellana. És un paisatgista prodigiós, un retratista inoblidable.

La seva informació sobre Espanya és autentica. Llevat d’excepcions raríssimes, tot el que s”ha escrit en castellà en els darrers cinquanta anys és retòrica i buidor insuportable.

Només Baroja se’n lliura. Tot el que m’lhan contat de la seva vida els seus amics -Starkie, Herrero, etc.em sembla admirable. Si cap dia em trobo amb Don Pío, li repetiré el que li escric a vosté. Malauradament, no he tingut la sort de conéixer-lo. Això ha estat per a mi una gran contrarietat.

Li agraeixo molt la seva carta. Si algun dia no té vosté res a fer escrigui’m. Li ho reconec moltíssim.

Afectuosament, Josep Pla s/c Mas Pla-Llofriu-Girona.

159

IXSPILL 3.” CARTA D’EDUARD Valencia,

RANCEI h JOSEP PLA

11 de gener de 1947.

Sr. Josep Pla Mas Pla-Llofriu-Girona.

Corresponc a la seua carta i agraesc les paraules amables que hi va dedicar al meu fullet, pero en la seua em prometia vosté un article que havia escrit sobre Liszt a Barcelona i *que potser després oblidàs o si el va enviar no ha arribat al meu abast. 1 com que m’interessa de tenir-lo, per ser de vosté i pel tema que tracta (ja que sobre l’estada de Liszt a Es’panya tinc algunes coses), li agrairé a vosté molt que recorde aquesta promesa i que me’1 remeta quan puga.

Li comunique ara també una notícia que espere que li siga grata.

Com vosté sap, participe igualment de la seua càlida admiració per l’obra i la vida de Pío Baroja i subscric totes les grans paraules que em digué ,sobre el gran novellista.

Tinc amb Don Pío una amistat epistolar des de fa alguns anys i també he estat amb el1 en diverses ocasions. En conec detalls de la vida a Valencia quan hi estudiava, que procure ampliar i que algun dia pense publicar.

Dones bé, en la carta de felicitació pel seu aniversari i Any Nou del desembre proppassat li vaig copiar íntegrament les frases d’admiració i afecte que vosté m’hi havia escrit. Vaig pensar que era una bona felicitació.

1 ara igualment li copie a vosté -també pel ,mateix motiules frases que Don Pío m’ha comunicat respecte a vosté. C.. .l S6n poques paraules, pero espere que li han de produir una impressió gratfssima.

No deixa de divertir-me i agradar-me pensar que el que vosté havia desitjat des de lfeia temps, l’amistat amb Baroj’a, tal vegada ho puga aconseguir ara mitjancant la intervenció d’un lector desconegut personalment. Per la meua part, estaré satisfet per haver contribuït a l’amistat entre dos escriptors espanyols els quals llig i admire.

S’esdevenen de vegades en la vida coses grates i agradables i hom s’alegra quan hi és lligat d’alguna manera.

Per si li interessa, li comunique que Don Pío viu a Madrid al carrer Alarcón n.O 12. 1, en cas de trobar-se a Barcelona, podrien enviarme una targeta. No li ho sembla?

‘Li desitge un bon Any Nou i molts mes de vida.. . tants com a mi, ja que cree que vam nàixer tots dos en 1897: és a dir que quasi som també de la generació del 98.

Sense molestar-li més li saluda afectuosament el seu bon amic C.E.S.M. E. Ranch

160

LESPU 2.” CARTA DE JOSEP PLA A EDUARD Mas Pla-Llofriu,

RANCH

17-I-47.

Sr. Eduard Ranch Valencia.

Estimat Sr. i amic: Vaig rebre la seva carta. Té vostè rao. El deute és evident. Aquí li envio el retal1 de l’article. Veurà vostè que l’article és especialment dolent. La seva insignificancia és palesa. És un encàrrec del director del Diario de Barcelona per subratllar el pas del gran novellista per Barcelona. El seu llibre és molt fi, agradabilíssim.

Això em dóna una idea del que escriurà vostè sobre la remota estanca de Don Pío Baroja a Valencia.

No sera Don Pío el qui em cercara a mi, si ve a Barcelona. Seré, pel contrari, jo el qui m’hi acosti. Tot el problema rau a saber si podré tenir-ne notícia amb temps.

Rebi vostè el meu agraïment i els millors saluts del seu afectuós amic i servidor.

Josep Pla

3.5.” CARTA D’EDUARD Valencia,

26 de Diciembre

RANCH

A PfO BAROJA

de 1946.

Sr. D. Pío Baroja Madrid.

Mi querido amigo: Ya veo con desilusión que el premio Nobel no se ha honrado a sí mismo ‘llegando a sus manos este año... Tal vez ocurre como algunas oposiciones en que es difícil alcanzar plaza la primera vez. No desconfío ocurra en otra ocasión. Por otra parte, como Ud. me dijo, también la política debe intervenir en este asunto.

Aquí en Valencia un periódico publicó su fotografía días antes del fallo y también leí una entrevista con Ud. en El Español, firmada por Emilio F. de Asensi. Este es un compañero mío de bachiller. Fornet Asensi, que pertenece a una familia de músicos de esta ciudad.

Después que envié a Ud. el artículo de Josep Plá publicado en Destino de Barcelona, le comuniqué luego a Plá el comentario de su carta sobre él. Pienso que los sentimientos de buen afecto o de amistad no pueden quedar en silencio, pues bastantes de los otros van por esos mundos. Por esto mismo le voy a comunicar aqui lo que Plá me escribió en su contestación C.. .l.

C.. .l Hasta aquí las ,palabras de Plá que le comunico confiando le sea agradable tener ese testimonio de afecto y admiración por parte de este escritor.

Como curiosidad para Ud. le envío un catálogo de la exposición hecha en Valencia por el pintor Eduardo Vicente, en la que figuró un retrato suyo. Me interesó como pintura.

161

EESPILL También le envío el programa de un amigo, casi pariente, el guitarrista Rafael Balaguer, de un concierto que di& junto a un rapsoda de Barcelona en el que éste recitó una poesia de Ud. Pronto le enviaré el libro que le prometí a su sobrino, correspondiendo al que me envió él sobre Vera. Dele mis recuerdos y saludé también a toda su familia.

Con los mejores deseos de E. Ranch

27.” CARTA DE BARQJA A EDUARD Madrid,

29 de Diciembre

RANCH

de 1946.

Mi querido amigo: Celebro que lo pase Ud. bien en Valencia. Esperemos que el año 47 sea un poco más ameno que el que va a concluir.

A mí éste me ha parecido corto a fuerza de ser monótono y descolorido.

Yo no tenía ninguna esperanza en el premio Nobel, así que no me ha defraudado.

Cuando ya toma uno en la vida un trote cochinero em.pieza uno a preferir que todo siga igual y no le pase nada, no sea que las novedades le perturben la existencia.

Quizá tenga que ir esta priSmavera a Barcelona y si voy buscaré el encontrarme con Plá.

El cuarto tomo de mis memorias saldrá yo creo en Marzo. Ahora todo es difícil. Unas veces falta el papel, otras no hay electricidad en la imprenta.

Así que los editores tienen que coger la ocasión al vuelo.

Los libros por otra parte están cada vez más caros y creo ‘que no tienen dinero para comprarlos más que los ricos que supongo que no los leen y si los adquieren será para ponerlos encima de la chimenea o dentro de un armario.

Mi sobrino ha publicado un libro sobre los pueblos de España en Barcelona. Hoy ha venido a casa un primer ejemplar y no lo hemos visto más que por encima. Debe estar muy documentado.

Yo me paso la vida metido en casa escribiendo algo y durmiendo o haciendo que me duermo.

Que lo pase Ud. bien le desea su afmo.

Pío Baroja

LESPILL CINC

CARTES

DE JOSEP PLA A JOAN FUSTER

Francesc

Pérez i Moragon

Amb I’edició d’aquest fragment d’epistolari i amb les notes semro publica Empar Ranch, L’ESPILL blants que en aquest mateix númevol contribuir a la bona memoria de l’escriptor Josep Pla i Casadevall, mort el 23 d’abril passat al Mas Pla de Llofriu (Palafrugell, Baix Empordà).

Pla va ser un coneixedor atent del País Valencia, Fullejant-ne les obres completes hi trobem retrats de personatges, descripcions de visites (per mar 0 per carretera), comentaris aguts sobre una o altra qüestió d’aquest rodal.

No tants com caldria, val a dir-ho.

Pla, viatger navegat durant més de seixanta anys, va escriure sobre moltíssimes terres. Pel que fa als Països Catalans, fou autor d’una infinitat de papers sobre el Principat (especialment la Catalunya Vella, que era la d’ell) i bastant sobre les Illes i la Catalunya del Nord, país que l’encantava.

Sobre el País Valencia va escriure molt menys. Ni tan sols no va dur endavant un projecte de Ilibre sobre Xàtiva, del qual es fa alguna referencia en aquestes cartes.

Per a Pla, en la postguerra, I’interés pel País Valencia obeïa unes motivacions polítiques nacionals en un sentit ampli. Aix;, va escriure: «en definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països [el Principat i el País Valencia] una amistat, una curiositat, un afecte.

Desgraciadament, no s’ha creat. S’ha de rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en

determinats moments és d’un frenesí hiperbòlic i ridícul.

Lünica cosa que té realment Catalunya és Valencia, com Iünica cosa que té plantejada Valencia és l’anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat-.

L’amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen historie important.

La indiferencia, per no dir la contrarietat, no creara més que la inanitat.»

D’altra banda, cal advertir que la prosa de Pla, potser per aquel1 punt de desvergonyiment, per aquella nota inconformista i original, va atraure aviat l’atenció dels escriptors valencians més desperts.

Potser el primer a parlar-ne va ser Carles Salvador, que en 1925 deia: «Este periodista és dels que escolten més que parlen quan és en conversa. Escolta i somriu com un collegial ben educat. Després sobre les quartilles burxa i transtorna.

No obstant totes les portes li són obertes i conversa amb qui li dóna la gana encara que sia per fer-li un retrat “a la ploma”, com diu el1 als retrats escrits.» A Taula de Lletres Valencianes també trobem alguns comentaris elogiosos per a l’obra de Pla: d’Artur Perucho (1928), de Juli Just (1929)... Eren els anys de Coses vistes (1925), Llanterna màgica (1926), Curtes de lluny (1928), Cavtes meridionals (1929), etc. Era el moment en que Pla alcava una veu nova i poderosa -per utilitzar uns qualificatius de Josep Maria Castelletenfront del noucentisme.

Després, el valencia, que més lluny ha dut I’interés pels papers planians ha estat Fuster, com ho 163

prova l’extens assaig amb que encapcalà l’edició d’obres completes

des sobre la relació entre els dos escriptors i sobre l’atenció de Pla envers el País Valencia, en la dècada de 1960.

feta per Destino.

Les cartes que ara publiquem permeten establir una serie de da-

Mas Pla, 18-2-62.

S. Joan Fuster Sueca.

Estimat Fuster: En rebre la vostra carta, vaig escriure de seguida a Vergés, ‘de Destino, editor de la guia l -ek editors també són importants- preguntant-li el que s’havia de sfer. Encara no he rebut, en aquest moment, cap notícia. Tot vindrà. El retràs no hi fa res. Si s’ha de fer alguna cosa, sera feta, de la millar manera possible.

Mentrestant, vaig anar a Barcelona i vaig parlar amb Ortínez> Maluquer,3 etc. Després del primer moment de perplexitat -ningú es pensava que haguéssiu fet tant forat a Valenciacalgué rendir-se a l’evidència. Tota aquesta onada de papers demostra que heu tingut un gran èxit. A vos, al principi, us degueren deprimir. Ara, mirant les coses fredament, I’e,fecte deu semblar-vos -potserdiferent. Aquesta unanimitat de revulsió del provincialisme, fou lograda, per Cambó a Catalunya, a primers de segle i després ‘d’esforcos molt Ilargs. Vos l’heu lograda amb menys esforc i amb menys temps. Ja veureu les conseqüencies -si és que la vostra vida va crondògicament connectada amb els esdeveniments.

Potser, el no haver-vos pogut defensar, no haurà estat cap mal, perquè la gent és sensible a la injusticia. Pero realment, és emprenyador i ia comprendreu que jo estic a la vostra disposició per tractar ,que, amb I’anunci a que alludiu, tingueu un paper a Valencia.

Per ara, heu de mantenir I’equívoc literari-polític.

Cree que feu be.

Pero la revulsió ha estat, literalment, política. Hi ha coses que val mes que les facin els altres i això és especialment veritat, quan un no les pot fer.

Tothom, es clar, és com es, i parlar d’aquestes coses és delicadíssim, pero potser la displicencia literaria no serveix per la política. En política, el mètode es la paciencia. No hi ha més remei. No sigueu displicent! L’ambient és com és i no pot, ara com ara, ésser un altre.

Cambó tingué a Prat -enormement pacient. Tingueu paciencia; de la mateixa manera que s’ha d’aprendre d’orinar, s’ha d’aprendre de viure en el país. No hi ha més remei -us repeteixo. Si considereu aquestes paraules desplacades, doneu-les per no escrites. A Barcelona, La,n:stnimitat de l’atac ha, produït e&s naturals efectes contrapro-i suposo que a Valencia tambe. Adeu. El primer ob,jectiu ha estat lograt molt bé.

Aft. Josep Pla ’ El País Valenciano, Barcelona 1962 va promoure una aguda campanya d’atacs contra Fuster als diaris de Valencia, sense que fos pràcticament possible cap defensa pública. í Manuel Ortínez.

3 Joaquim Maluquer i Sostres.

164

IIESPILL Palafrugell,

6-4-62 S. Joan Fuster Sueca.

Estimat Fuster: He rebut els papers que són esplèndids. Molt i molt agraït.4 Hauríem d’ampliar una mica la informació.

Com es deia el poeta jove que era a casa vostra el dia que vaig arribar a Sueca? 5 Parleu-me un moment de la idea que apuntàreu en el dinar de Manacor 5, segons la qual, els valencians, exportadors, estaven sempre lligats políticament amb els interessos castellans del proteccionisme blader. Això és importantíssim i potser aquesta anomalia, si algun dia es pogués rom,pre, canviaria la cara de Valencia. No ho creieu?

Tan bestia era la unió dels valencians amb els bladers castellans com amb els industrials catalans proteccionistes.

Pero, com s’explica que anessin sobretot amb els primers ? Que representa per Valencia el mercat de Madrid? Quin és el pinyol de la política de Valencia?

Parleu-me d’alguns valencians del vostre temps i de les persones que al vostre entendre són importants a Valencia, Castelló i Alacant, encara ‘que no siguin gaire conegudes, és clar.

Vós sou un escriptor, un crític, un historiador.

Pero al meu entendre sou sobretot un polític i és en aquest sentit que hem de fer el retrat, per traure’n la màxima eficacia. Ed que vós no podeu dir, jo ho puc dir.

Parleu-me del que us sembli i pensant amb el que us sembli.

Escriviu-me! És sempre vostre aff. amic i servidor Josep Pla

Mas Pla, 18 marc 1964.

Estimat Fuster: He rebut la vostra targeta, amb unes fotos magnífiques. Moltes gràcies. També he rebut dos papers sobre les falles de Sueca, que m’han enviat aquells amics i que agraeixo perquè hi ha uns retrats d’unes senyoretes familiars i grassetes que tenen un positiu interès. Molts records a Giner.6 Jo he quedat fora de l’obra editorial immediata, perquè em sembla que el que haig de fer -suposant que es faciés l’obra general mortuoria que pot tenir un gran volum, un interès relatiu -perquè tot el que ha estat fet sembla ,fàcil- i un incentiu merament històric. No vull fer cap més llibre petit, soc contra la literatura de diumenge a la tarda, origen de totes les nostres desgracies literàries. Defenso el professionalisme, etc. Per altra part, hem d’esperar que es morin els familiars que no es moren mai gràcies a Déu. ’ Aquesta carta es refereix a Fuster. ’ Josep M. Palacios.

6 Josep Giner i Perepérez.

a la preparació

165

de l’«homenot*

que Pla dedica

En una reunió tinguda al mas el dia de la neu (7 de marc) 7 s’acordaren, em sembla, dues coses concretes: l.“, que el director general seria Jaume Miravitlles; 2.a, que el vostre llibre sortiria el dia del llibre. (Dirigiu-vos per favor a Escofet, * del Correu, que contesta les cartes.) Per altra part s’acordà, i fou deixat a mans d’ortínez, la fussió de l’editorial en projecte amb: 1.” L’editorial A tot vent -Proacomprada per Cendrós.

2.“” L’editorial Alcides de D. Valls Taverner.

3.“’ L’aditorial g en projecte d’Andreu que té sembla el monopoli d’alguns pa,pers (memòries) importants.

Els dos darrers han dit sí! El primer havia de so,par amb Ortínez dilluns passat al vespre i no en sé res. Suposo que la resposta sera afirmativa, perquè Ortínez té un gran prestigi degut a la bformació del «Banc Industrial de Catalunya» que ha tingut un gran èxit capitalista, en el qual hi ha Cendrós,lO naturalment.

Jo no faig res. Estic obsessionat per dues coses: 1’Institut i Valencia. Estic furiós contra 1’Omnium Cultural que ha donat 1’Institut a la policia i no us ha ajudat a vós per res. M’agradaria molt de tornar a Valencia de seguida que s’acabin aquests articles. Potser tornaré.

Us agraeixo molt l’hospitalitat.

Tinc un gran record dels amics, i del vostre parent (advocat i regidor) l1 especialment. 1 dels vostres pares.

Molts records. Aft. Josep Pla N.B. Entra en els plans d’ortínez, l’aportació d’aquests tres de Valencia. Pero això no deurà ser immediat perquè té temps de res. DepCn en realitat de vós. Quan vindreu?

amics vosla gent no

Mas Pla, 20 nov. 65.

S. Joan Fuster Sueca Molt apreciat amic: Ahir, el Sr. Vergés m’envià el vostre pròleg,‘2 que he llegit amb gran interès. El pròleg esta molt bé i us estic molt agraït. Us agraeixo molt tot el que feu per mi. No vaig assistir a la vostra conferencia de Barcelona, no pas per falta de ganes, sinó per delicadesa. Ara, aquest prbleg té un positiu interès.

Jo no sé si vós esteu conforme amb el que jo he escrit. Manteniu la posició del que Ors anomenava l’adhesió incompleta.

En el món d’avui, en aquests països, tot són adhesions hiperbòliques o blasmes frenètics. Jo, que soc Iliberal, em contento amb la vostra opinió. Per mi, ja esta bé. ’ Els comentaris següents es refereixen a la gènesi de l’editorial AC, en la qual Fuster publica diversos volums d’assaig. * El periodista Manuel Ibáñez Escofet, llavors a El Correo Catalán. ’ Editorial Pòrtic.

Io El financer i mecenes Joan B. Cendrós. l1 Fermí

Cortés.

‘* Al primer volum (1966) de les obres completes, que conté EZ quadern

166

gris.

EESPILL M’he permès treure una cosa. Jo no sóc nat en 1895, sinó en 1897 -el 8 de mar-c. Això és igual, pero cuidar els petits detalls és un signe de civilització.

M’ha estranyat que dieu que jo no he escrit res sobre els obrers.

Pero és que jo sóc alguna cosa més que un obrer? No he fet més que treballar tota la vida. Petit propietari rural esta bé; pero obrer, segur, seguríssim! Jo no sóc res més que un obrer i és gairebé segur que ho seré tota la vida. La terra que posseeixo, no em dóna per viure ni cinc dies al mes.

Ha estat una llàstima desplacar la crítica dels termes donats per De Sanctis: l’estil tot coses i res més (sic) Això és el que dura. Jo he estat sempre marxista com a metode, es dir per invitar a la gent a ser més reflexiva i correcta. El catalanisme és això contra la frivolitat i la lleugeresa cínica i exhibicionista de Madrid. La utilització del marxisme substancial i apassionat -no el mètodeen la crítica literaria, és un error. Ha passat de moda totalment, diguewho a CastelletJ3 l?s una cosa de l’època de l’existencialisme rabiós -dels camps de concentració i de l’obra de Sartre, illegible. La idea que les empreses han de guanyar diners i que els contractes amb els obrers són un fenomen jurídic (conclusions de l’últim congrés de Moscou) demostren que la classe política russa és tan diabòlica com a l’època del tzarisme.

Haver mantingut el poble rus en el més baix to de vida (han viscut com porcs) durant mig segle, per arribar a aquestes conclusions, demostra només una cosa: que la policia que han format és excellent.

L’avantatge que tindrem sempre els lliberals sobre els comunistes es que nosaltres no acceptem la policia. No és una qüestió d’idees. Les idees són molt poca cosa. 13s una qüestió de pell, de fets.

Amic Fuster, passi-ho bé! Molt gust de saludar-lo. Gràcies.

Josep Pla

Mas Pla, Palafrugell,

24-10-66.

Estimat Fuster: gracies per tot el que fa referencia a l’últim viatge a Valencia i a tantes coses més.

En la impossibilitat de tornar-lo a veure, vaig deixar el llibre del Reverend Borona& sobre els moriscos, de la seua biblioteca, a la casa de Raimon, així com el Qtladern gris dedicat a Sanchis Guarner. Li sera absolutament Iàcil de tenir aquests Ilibres per un procediment qualsevol. Raimon, en tot cas, els hi fara a mà, de seguida que torni a Xàtiva. Molt i molt agra%. Saludi a Guarner.

Férem una reunió amb els amics de Raimon al Círcol Mercantil.

Em semblà un ambient terriblement provincianitzat pero manejable.

La Sra. de Raimon li fara un rapport sobre la reunió -porque és la que s’adonà més de tot i amb més aguda comprensió.

Fer un llibre sobre Xàtiva no seria pas difícil, a pesar que la gent no sap res de res. S’haurien d’obrir els armaris de la biblioteca municipal i llegir enormes i incerts mamotretos.

La pèrdua de temps seria enorme. A la meua edat, és possible? El testimoni huma és introl3 El crític Josep M. Castellet fou un dels introductors en l’estudi de l’obra literaria, als Països Catalans.

167

de l’anàlisi marxista

EESPILL bable. Sarthou,

Digui

potser. l4 Pero Sarthou és vellíssim i viu en un altre món. polític Ventura 15- que m’enviï l’article

al seu amic -el sobre el Mercat Comú.

Saludi amb el més gran afecte al Sr. Cortés.16 Penso escriure. Ja tinc moltes quartilles fetes. Fou una llàstima no haver pogut veure a Reig.” Records al Sr. Giner,18 de Cullera.

Faci mans i mànigues ,perquè Tarradell l9 no es mogui de Valencia.

Li digui que m’enviï les notes promeses sobre Bosch Gimpera. Li recordi que jo s6c absolutament favorable a Bosch Gimpera.

Adéu, Fuster. Molt agraït. Vegi, amb Ventura, a Ortínez. És seu aft.

Josep Pla

Raimon, abans que tot, és un gran poeta. És un poeta popular d’una classe nova -un poeta popular directe i simple, sense barroc, perquè també hi ha un barroc popular (Segarra) que a la curta i a la Ilarga fatiga. Raimon és el n.O 1 d’aquest nou sistema -em penso.

HOMENATGE A JOAN FUSTER 1 PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIO

Antoni Bosch de la Universitat, va estar pel rector d’aquell centre doctor Joaquim Colomer amb la presencia bre contra el domicili de Joan Fus- Sala i comptà ter, a Sueca, va desvetlar una enor- d’importants personalitats de la me onada de mostres d’adhesió que, vida política i cultural. canalitzada per Acció Cultural del Feren ús de la paraula Manuel País Valencia, entitat que Fuster Sanchis Guarner, Josep Maria Caspresideix, va culminar en els actes tellet, Josep Antoni Maravall, Pierre celebrats a Valencia el 3 d’octubre Vilar, Joan Fuster i Joaquim Coloi que aplegaren unes 20.000 perso- mer. Publiquem tot seguit alguns nes, segons les informacions perio- extractes dels seus parlaments. dístiques.

Sanchis Guarner va donar el sigL’åtemptat

que un grup

terro-

Paranimf

rista encara no identificat per la presidit policia va perpetrar 1’11 de setem- docent,

El primer

ACTE ACADEMIC nificat de l’acte academic dient que era no «sols una enèrgica protesta dels actes, realitzat al pel segon intent d’assassinat, afor-

” L’erudit Carles Sarthou i Carreres (1876-1971).

Is Vicent Ventura i Beltran. l6 Vid. n. ll. ” Joaquim Reig i Rodríguez.

I8 Vid. n. 6. l9 Miquel Tarradell i Mateu fou catedràtic a Valencia ‘(1956-1970).Pla es refereix a uns materials que necessitava per redactar l’«homenot» que va dedicar a Pere Bosch Gimpera.

168

EESPILL tunadament també frustrat, de Joan Fuster, el més gran dels escriptors valencians moderns en llengua catalana, sinó també un acte d’afirmació per part de la Universitat i dels intellectuals valencians, del dret a la crítica i a la llibertat d’expressi&.

Josep Maria Castellet va fer un esbàs de la personalitat intellectual de Fuster de qui va dir: «ha assumit fins lültim límit la seva responsabilitat intellectual i aquest fet és un fet difícil perquè significa el trencament amb moltes coses, significa la solitud, pero no només la solitud, significa realment quedar deslligat d’aquesta societat avassalladora, que en diem de consum, pero que és de corrupció, significa estar deslligat dels altres, significa estar deseixit del poder, de no voler tenir-ne altre que el de la paraula.

1 aquest és, al meu entendre, el mèrit, l’exemple i el missatge que ens ha lliurat Joan Fuster, el qual ha donat les idees, ha fornit les paraules, i som nosaltres els qui hem de realitzar les coses, a la nostra manera, cadascú com pugui i com sàpiga». 1 va afegir, més endavant: «no m’interessen els noms [dels autors de l’atemptat] perquè tots sabem qui són els assassins de veritat, els presumptes assassins de qualsevol de nosaltres.

Suren en una capa molt alta que, naturalment, no s’envileix amb els actes concrets.

Són els oficiants de la cerimònia de la confusió, es a dir, els qui intenten confondre totes les peces del trencaclosques que, pacientment, un intellectual ha intentat de reconstruir.

Són -i aquests sí que tenen noms concretsels qui falsifiquen la historia, els qui prostitueixen els símbols, els qui embastardeixen la llengua. Són ells els responsables; els altres són la

mà executora i anònima que no té massa importancia».

L’acadèmic Josep Antoni Maravall, que va parlar en castellà, va explicar la seua presencia, entre altres motius, perquè «si el País Valencia és un vot en comú per al demà, tot allò que siga amenacar la llibertat, el quefer de la intelligència, la voluntat de coparticipació fraterna en aqueix projecte de vida -un projecte que cal posar-se, ja, a construir immediatamentés un crim contra un poble, contra una terra que jo ame». Maravall va fer un resum interessantíssim sobre la defensa de les llibertats en diversos autors valencians (Vives, Furió i Ceriol, Cabriada, Tosca, Berní, Mayans, Joaquim Llorenc Villanueva, Joaquim Maria López), i va veure en Fuster un altre gran defensor de la llibertat de pensament.

L’historiador Pierre Vilar remarca entre les qualitats de Fuster la intelligència, la sinceritat i l’humor, i va illustrar el seu parlament amb la glossa de diversos aforismes fusterians.

L’homenatjat va llegir un discurs, iniciat amb diverses referències als seus vincles amb la Universitat de Valencia. Remarca després els canvis experimentats per aquel1 centre des dels seus temps d’estudiant, en la dècada de 1940 fins a l’actualitat, sobretot pel que fa a l’interés per les qüestions valencianes. Digué també: «Resultaria inimaginable en mi, precisament en mi, si ara, en aquesta línia de reflexions, no em referís al problema de la llengua. Dúna manera o altra la Universitat ja l’ha assumit. No sé si prou. Probablement, no. Les dificultats administratives i polítiques ho han impedit, potser. Pero necessitem -i ho necessitem com el pa de cada dia- que la discriminació lingüística de que som objec169

te els valencians, els valencians catalanoparlants, s’acabe, i que la llengua d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell, de Roís de Corella i de Jaume Roig, i la meua i la vostra, no solament siga una “assignatura” a tots els nivells de I’ensenyament, sinó també el vehicle normal de comunicació en les aules.» 1 va acabar dient: «hauríem de procurar que els nostres contradictors, i cadascú té els seus, ingressen en la dialèctica de la llibertat, que és la de la raó. Una bomba no és un argument: en última instancia, no-

més és una demostració de la falta d’arguments.

Aquesta Casa, la Universitat de Valencia, ha estat una pedra de toe de les eternes peripècies de la llibertat d’expressió, des de la tragedia dels judaltzants i dels erasmistes del segle XVI fins a les tensions que per la “llibertat de càtedra” van tenir Iloc en el segle passat. Al cap i a la fi, la historia d’una Universitat sempre és una historia de la Ilibertat, negada o victoriosa».

1 acabà amb uns versos de Carles Ribas, que diuen de la Ilibertat

«que on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar, i que si enlloc és vencuda i la seva llum és coberta per la tempesta 0 la nit, tota la terra en sofreix.. .»

Tan& l’acte el doctor Colomer Sala, el qual, després d’excusar-se per parlar en castellà, llegí un breu comunicat on, entre altres coses, es deia: «‘La Universitat de Valencia, en aquesta ocasió per la condemnable agressió sofrida per Joan Fuster, com en altres ocasions per actes semblants, refusa qualsevol agressió física i moral a les persones 0 als seus béns, especialment en aquest cas pels que s’intenten justificar amb motius que van contra la llibertat de pensament i d’expressió. Els universitaris pensen que la llibertat d’expressió és necessària per a la transmissió dels coneixements metòdicament adquirits i en tot cas perquè qualsevol limitació sobre aqueixa llibertat atempta contra un dret constitucional, que la Universitat de Valencia, com totes les institucions democràticament elegides, esta obligada a defendre.o

Valencia, amb assistència de 20.000 persones i sota la presidencia de representants de nombroses entitats culturals que havien convocat l’acte. Actuaren la Banda Democr&ica de Pedralba, Al Tall, Ovidi Montllor, l”&.cola de Dolcainers d’Algemesí, Lluís Llach i Els Tornejants, també d’Algemesí. Parlaren Manuel Sanchis Guarner, Josep Lluís Barceló, Josep Renau, José Luis L. Aranguren i Joan Fuster. Raimon hi va llegir un extens comunicat d’Acció Cultural del País Valencia.

Tot seguit donarem alguns fragments de les intervencions dels oradors.

Sanchis Guarner va comentar dient: «fa uns anys, no molts, di;lrant l’agonia del franquisme, els vells democrates, els qui havíem hagut de patir persecució -a vegades dura i llargaper haver lluitat en defensa de la Ilibertat i dels drets humans, contemplàvem amb L'APLEC sorpresa i estupor com tothom es declarava demàcrata.

Així mateix L’homenatge a Fuster va tenir els qui ja un segon capítol el mateix dia 3, de els vells valencianistes, vesprada, a la plaCa de braus de en temps de Primo de Rivera i du170

L!!SPILL rant la Segona República, ens esforcàvem per tal que el poble valencia no deixàs perdre la seua identitat collectiva pel cultiu dels seus factors referencials i el recobrament de les nostres essèacies comunitàries, puix que consideràvem que la personalitat valenciana era un llegat cultural i un estil de vida, rebut dels nostres avantpassats, que constituyen una herencia que teníem com a irrenunciable, hem vist estupefactes com gent que sempre havia estat adversaria nostra, es declarava ara valencianista. i Valencianistes ells? iDe quan en&? iTan desmemoriats es pensen que som? Ells són anticatalanistes i prou. No, els valencianistes no són ells. Els valencianistes som nosaltres, i de tota la vida! Ells, si de cas, són valencianeros i prou.»

Remarca després la transcendencia de l’obra de Fuster -especialment Nosaltres els valenciansen el desvetlament de la consciencia nacional al País Valencia.

L’ex-conseller d’Educació Josep Lluís Barceló, que va parlar després de Sanchis Guarner, afirma la catalanitat de la nostra llengua, «aquesta llengua catalana, la unitat de la qual va ser reconeguda pel Consell en un temps que molts voldrien oblidar».

Denuncia els qui pretenen impedir «que la vella i sempre nova reivindicació de “valencia a l’escola” siga una realitat».

Enfront d’ells afegí, «només hi ha una cosa: nosaltres, tots el qui estem ací i tots els qui no han vingut pero que senten les nostres mateixes preocupacions i viuen els nostres mateixos problemes.

No som, ni són gent duna mateixa posició política ni ideològica: som, són, gent que té la seguretat i l’evidència que tot el que es diga sobre autonomia, tot el que es puga afirmar -0 de vegades inventarsobre la 171

personalitat valenciana, sobre la recuperació del país, sobre els interessos collectius de tots els valencians, tot això té una prova de foc decisiva i imprescindible: la de donar compliment immediat a la legislatió que ordena l’ensenyament del valencia i en valencia, segons els casos (. ..) Ja esta bé de bromes ortogràfiques, ja esta be de dilacions i d’excuses: volem ensenyament del valencia i en valencia ara mateix, ja. Ho volem ara i ho voldrem sempre, perque només així podem ser fidels a tota una línia d’esforc i de lluita pel País Valencia, que Joan Fuster representa per tots nosaltres».

Josep Renau, vingut des de Berlín a posta per participar en l’acte, va fer un parlament curt i molt incisiu, on, entre altres coses, afirma: «es diu, “la veritat és sempre revolucionaria”.

Jo cree que això no és de veres, perquè veritats n’hi ha moltes. Cada religió té una veritat, cada partit té la seua veritat i fins cada fil1 de veí té la seua veritat, i si resulta que una veritat, per a ser veritat, ha de ser absoluta i única, això no té cap sentit. El que io cree que és sempre revolucionari és la claredat, i des de que vaig nàixer fins avui, que fa ja setanta-quatre anys, l’home, la categoria que més claredat m’ha donat, és una categoria que li deien Joan Fuster».

El comunicat d’Acció Cultural, que reproduïm en la seua totalitat, va ser llegit pel cantant Raimon, membre de la Junta Consultiva de l’entitat. Deia així: «Ens hem reunit ací, no per a celebrar una commemoració tradicional ni un acte festiu. Aquest any hem vingut a la cita d’octubre d’un o altre punt del País Valencia, perquè la nostra presencia massiva i ordenada siga una resposta coherent, contun-

liESPU dent, als actes terroristes i als seus instigadors. A aquells que volen convertir el País Valencia en un corral de baralles permanents, per tal d’impedir qualsevol tasca de redrecament cultural i cívic. Estem ací aplegats per l’actuació covarda i brutal dels qui volen silenciar violentament una de les veus més representatives, més emblemàtiques, de la nostra voluntat collectiva d’aconseguir un País Valencia lliure i en pau. »Que els terroristes i els seus instigadors coneguen que hem sabut respondre al seu repte criminal. »Que se n’adonen que hem comprés perfectament el que pretenen, i que per a respondre’ls, per a dir-los que no, hem vingut ací i anirem on calga. Ara i sempre. »No ens faran callar. »No ens faran callar perquè sabem que el nostre dret a parlar lliurement és irrenunciable i perquè volem que aquest dret ens siga reconegut i respectat, no sols d’una manera teòrica i solemne, sinó en la vida i l’esforc de cada dia. »Això, i no una altra cosa, és la llibertat d’expressió. Per a defensarla hem vingut ací sense por a la violencia. Sense por a les amenaces ni a les tergiversacions que, n’estem segurs, es faran del sentit d’aquest acte.

Ja s’han fet. ,La nostra preocupació cabdal, el nostre objectiu més profundament desitjat és la recuperació dels drets culturals i cívics del País Valencia.

La nostra missió és fer el País Valencia. Refer-lo, perquè esta desfet.

Perquè ens l’estan desfent cada dia a colps de mentides, a colps de manipulacions contra la nostra cultura, a colps de concessions polítiques inadmissibles. A colps, també, de bombes. »Sabem que, de fa anys, des d’abans del canvi de règim, la Ilibertat

d’expressió és, entre nosaltres, una de les més atacades per grups violents que actuen una i altra vegada. No farem ara recompte d’atemptats. Tots els coneixem i tenim l’obligació de no oblidar-los. Insults, calúmnies, agressions físiques contra personalitats de la nostra vida cultural, contra Ilibreries i altres centres, contra autoritats i institucions democràtiques, atemptats que enllacen amb la política de censura, prohibicions i multes del règim anterior, i que amb ella formen una cadena inacabable que cal tallar d’una vegada i per sempre. La Ilibertat d’expressió és la víctima preferida d’aquests grups d’acció, adoctrinats i en molts casos justificats per certs mitjans de comunicació, per forces de pressió social i política que ens són ben conegudes. »I com que la impunitat sembla installada, com que ningú no sembla capac d’acabar aquesta situació, ni tan sols els qui tenen l’ob,ligacio professional de fer-ho, haurem de ser nosaltres mateixos els qui continuem enfrontant-nos amb el xantatge i les amenaces permanents, amb els retalls diaris de la nostra llibertat de manifestar lliurement opinions, pensaments i fins i tot veritats científicament comprovades que encara ningú no ha rebatut amb arguments dignes de ser presos en consideració. Haurem de ser nosaltres, els atacats, els qui defenguem un dret democràtic tan elemental, tan imprescindible com és la llibertat d’expressió. »I com? No amb els seus mètodes i actituds, indignes d’un ‘país civilitzat. Defendrem la llibertat d’expressió com ara ho fem: expressant-nos, parlant lliurement, eixamplant i trencant els límits que volen imposar-nos, no tement els atacs de la intolerancia, ni deixant-nos ofegar per una por convertida en costum pels anys que la sofrim. Hem de parlar cada dia amb la mateixa resolució que si fóra l’úl-

172

EESPlLL tim en l’existència del País Valencia.

Perquè si no, si no parlem amb tota la forca dels nostres drets en perill, potser sí que estarem acostant-nos, amb un pas irreversible i frenètic, al final de tot allb que ens fa ser valencians: la nostra llengua catalana, tots els nostres signes d’identitat civil. »Acció Cultural creu que la raó acabara imposant-se sobre la irracionalitat, pero no tota sola. L’hem de fer triomfar nosaltres, amb un esforc constant i diari d~afirmació dels drets de la raó. »Aquest acte, presidit pels representats d’entitats culturals de tot el País Valencia, és una resposta contra les bombes destinades a un inteHectual valencia. Pero les bombes no són instruments habituals en els debats culturals, són instruments polítics.

Per politica es colJoquen, per política esclaten i per política se’n pateix les conseqüències. Aquestes bombes de Sueca s6n la continuació, amb uns altres mitjans, d’una certa política d’agressió contra el Pafs Valencia habitualment mantinguda am b insults, manipulacions i falkies, pero que no dubta a arribar a la violencia ffsica, a I’intent d’assassinat. »Aquestes bombes de Sueca ens obliguen a reflexionar sobre la situació en que viu el País Valencia, sobre una situació política en que s6n possibles aquestes bombes. »La pohtica té les seues vies d’actuació i els seus instruments propis.

Un d’ells, importantíssim, bàsic per a la democracia, és el constituït pels partits polítics. El País Valencia té uns partits i uns representants elegits democràticament, amb la missió de treballar per la reconstrucció nacional del Pais Valencia, per I’assentament de la pau ciutadana, de les llibertats.

També per la normalització cultural i lingüística, també per una ràpida i plena autonomia política. Aquest va ser el seu compromis, aquestes les

seues promeses als valencians. »Als partits, als representants populars, nosaltres, una entitat cultural formada per més de cinc mil valencians, hem d’exposar-los la nostra desolació davant l’espectacle que avui ofereix el nostre país i davant les perspectives que presenta. Estem parlant del País Valencia: el d’ells, el nostre, el de tots els valencians. Un país que volia -així ho va exigir i així se li va prometreel màxim grau d’autanomia possible dins del marc constitucional i que en tindrà un grau inferior; un país que paga molt i que rep ben poc; un país que veu el seu ensenyament en mans dels partidaris de la destrucció de l’idioma -i hem de parlar de destrucció perque d’això es tracta, per molt que es vulga dissimular-.

Estem parlant del País Valencia, que avanca vertiginosament cap a la seua destrucció com a coklectivitat diferenciada si els valencians, i particularment els partits polítics valencians, no acudim ja, cada dia, amb els remeis suficients i necessaris: no amb esparadraps blaus, ni amb tasses de tiHa negociada, sin6 amb mesures enèrgiques. Exactament, amb mesures de govern i de govern valencia. »Ja han passat els temps, per fortuna, en que la cultura mig substituïa la política. Es 1”hora de la política.

Pero això no vol dir que la cultura haja de perdre la seua importancia ni que els seus representants hagen de callar. Ací s’està atacant amb recursos potentíssims la base mateixa de la nostra cultura, que és la llengua, i s’està fent des d’una institució auspiciada pels poders públics. Ací s’està arribant a acords que potser seran eficaces en altres àrees de la gestió administrativa, en l’agricultura, en el turisme 0 en el que siga, pero que deixen les mans lliures als qui pretenen destruir la unitat de la llengua, als qui estan impedint qualsevol me-

173

sura coherent de normalització idiomàtica. Ja fa temps que Acció Cultural ho va advertir públicament.

Es podia arribar, i ja s’ha arribat, a una situació en que cada conselleria del País Valencia puga postular una ortografia distinta. A això s’ha arribat ja en el govern del País Valencia. 1 ningú no podrà qualificar-nos d’apocalíptics per denunciar l’enorme gravetat d’aquest fet que, per ara, només té una irònica contrapartida favorable: la immensa majoria dels documents privats i públics d’aquest govern no es redacten en una ortografia ni en l’altra,, es redacten en castellà.

Mireu, si no, 1’Estatut de Benicàssim; mireu, si no, els acords per a la reconstitució del Consell. »Tot això té remei, evidentment, els nostres problemes tenen solució i per això hem vingut a parlar. Perquè tenim el deure i el dret d’exigir coherencia amb les promeses fetes, d’exigir el màxim esforc per mantenir els compromisos i de demanar tota la influencia i tota la collaboració a Yhora d’aplicar les mesures necessàries per a refer el país. »Hem de reflexionar, tots, sobre el camí que el País Valencia esta seguint.

Hem de comparar les perspectives de 1975, de 1977, de 1978, de 1979 i les d’ara. Hem de traure la conclusió evident que eixim perdent en la comparació i que perdent, perdent, retrocedint, retrocedint, ens anem acostant al punt de partida: a la provincialització més estèril, a la continuació accelerada del procés de destrucció del país. 1 això ni volem ni podem admetre-ho. Cal buscar les solucions adequades i adoptarales. La cultura esta en peri11 si la democracia fracassa, pero també la democracia esta en peri11 si la cultura fracassa. Prou sabem quin destí reservarien a la cultura els terroristes si triomfassen, si arribassen a manar. Pero, hem d’evitar també els perills que rodegen la 174

cultura fins i tot en el règim democràtic: no de mort per decret, sinó de mort per asfíxia. »La nostra presencia ací té dos sentits. Un: rebutgem I’atemptat contra Joan Fuster i els atacs contra la llibertat d’expressió. Pero aquesta actitud podríem haver-la limitada a declaracions, manifestos, plecs de firmes.

No ho hem fet així, i ací ve el segon sentit d’aquest acte. El nostre refús és actiu. Ens hem mobilitzat perquè volem treballar per la Ilibertat d’expressió i per totes les llibertats, perque volem treballar per la cultura del País Valencia, que Fuster representa de manera tan brillant i decisiva. Seria una llàstima que els qui poden no sabessen o no volguessen aprofitar aquesta voluntat nostra. A ells hem de demanar-los, en primer Iloc, coherencia política en la defensa dels nostres signes d’identitat; després, una postura d’absolut respecte a les veritats històriques i científiques en l’adopció d’una autentica recuperació cultural; finalment, un compromís ferm per tal de continuar el redrecament nacional del País Valencia i l’autonomia plena, malgrat els retrocessos experimentats en I’última etapa. »Valencians: no oblideu aquestes bombes de l’onze de setembre, perque són ben significatives. Penseu en elles i en tot el que expressen. 1, sobretot, continuem tots en marxa, en activitat constant, per la defensa del País Valencia i de les seues Ilibertats.»

Parla després el catedràtic José Luis L. Aranguren, el qual, en castellà, remarca la importancia de la solidaritat entre els intellectuals i els seus pobles: «Vosaltres voleu, i em sembla molt bé, que [a Fusterl se’1 faca professor extraordinari de la Universitat de Valencia, però abans ja l’heu fet vosaltres professor extraordinari de la Universitat popular de Valencia,

ESPILL i entre una Universitat acadèmica i una Universitat popular, no hi ha comparació possible.» 1 més endavant afirma: «Us diré una cosa, que per a mi ha estat també una altra llicó aquest dia d’avui, ha estat una Ilicó perquè m’ha recordat alguna cosa que sempre he cregut, que la llibertat ens I’hem de prendre, que ningú no ens la dóna ni ens la donara, que semblà que, en un moment determinat, se’ns anava a donar, pero ja veiem que no, ni a vosaltres com a valencians, ni a nosaltres com a espanyols, com a castellans. Seguirem, dones, lluitant i adonant-nos q.ue realment no ha passat gran cosa en aquests anys des del 20 de novembre del 75 fins ara, que n’han de passar moltes més perquè vertaderament tots i cadascun de nosaltres aconseguim la Ilibertat.»

Acaba l’acte un parlament de Joan Fuster, el qual va dir, entre altres coses: «Si alguna cosa hem de demostrar ací, vosaltres i jo, és la clara voluntat, la decisió, el propòsit impertèrrit de mantenir-nos fidels a uns principis i a un treball damunt dels quals aspirem a edificar el futur del nostre pable, el nostre futur.» La llibertat, seguí, «és la reivindicació que engloba qualsevol altra esperanca de convivencia, i és la reivindicació que les assumeix totes, les pròpies i les estranyes, les pròximes i les remotes, les polítiques i les de classe, les nacionals i les individuals.

Potser això no passa de ser una illusió d’ “intellectual”.

Pero la meua presencia entre vosaltres, en aquest moment, és la d’un intellectual que sempre, de bona fe, i com ha pogut i sabut, s’ha compromés ‘en un determinat front de Imita. Oblidem-nos de l’homenatge.

Oblidem-nos de tot el que no siga aferrar-nos a la llibertat, i a exigirla, i a afirmar-la, i a realitzar-la

(...) Amb els seus intellectuals amordassats o intimidats, una societat és una societat muda. 0 pitjor que muda: enganyada. Ho hem vist en els anys del franquisme.

Ho estem comprovant encara avui, quan, al País Valencia, les campanyes desnacionalitzadores d’una oligarquia ben definida prosperen i s’esforcen per fer-nos desaparèixer com a pable».

Més endavant digué, «enfront d’aquestes agressions frontals, que arriben a la bomba, jo demane a les corporacions locals que tenen les idees clares, que han nascut de I’experiment democràtic actual, que sobreviuen amb l’assistència electoral corresponent, que planten cara a la tergiversació, a les intoxicacions morals, i que, si mes no, entenguen que els seus enemics són enemics d’idees, de classe, de nació».

ADHESIONS

I RES&

Dos mil cent vint missatges d’adhesió va rebre Joan Fuster, bé amb motiu de l’atemptat, bé amb motiu dels actes del 3 d’octubre. N’hi havia quatre-centes noranta-nou d’institucions: acadèmiques (Academia Basca, Academia Gallega, Institut d’Estudis Catalans, universitats), ajuntaments (Albalat de la Ribera, Alcoi, Cocentaina, Aldaia, Beniar.jó, Benidorm, Benissa, Bunyol, Burjassot, Manises, Paiporta, Picassent, Tarragona, la Val1 d’Uixó, Xàtiva, etcètera), d’associacions de veïns, Ilibreries, centres excursionistes, partits polítics, grups parlamentaris, entitats culturals, editorials, revistes, associacions d’escriptors (la de llengua catalana, els PEN Club català, l’occità, el de la República Federal Alemanya), orfeons, grups d’escoltisme, centres escolars, emissores de radio, etc. de tots els Països Catalans. També les adhesions

175

dels Presidents de la Generalitat de Catalunya, el Govern Base, la Junta d’Andalusia i el Govern preautonòmic de Múrcia.

Foren moltes, també, les adhesions d’artistes, acadèmics, senadors i diputats, escrip tors, historiadors, economistes, etc.

Citem-ne alguns noms: Josep Andreu i Abelló, Valerio Adami, Josep M. Ainaud de Lasarte, Macià Alavedra, Aguilera Cerni, Josep Lluís Albinyana, Andreu Alfaro, Ramon Aramon, Ferran Vicente-Arche, Armengol, Badia i Margarit, Carlos Barral, Heribert Barrera, Josep Benet, Maria Beneyto, Josep Bevià, Oriol Bohigas, Pere Bohigas, Heinrich Böll, Emèrit Bono, Manuel Boix, Pilar Brabo, Joan Brossa, Buero Vallejo, Francesc de P. Burguera, Caballero Bonald, Max Cahner, M. A. Capmany, Jordi Carbonell, Benjamí Casan, James Casey, Castilla del Pino, Juan Luis Cebrián, Camilo J. Cela, Chillida, Germà Colon, Fernando Díaz Plaja, Martí Domínguez, Equip Crànica, Núria Espert, Salvador Espriu, Jesús Fernández Santos, Josep M. Flotats, Josep Fontana, Max Frisch, Antonio Gala, Arcadi Garcia, Juan García Hortelano, Domingo García Sabell, Joan Genovés, Juan Goytisolo, Alfonso Guerra, Antoni Gutiérrez Díaz, Cassià Just, Robert Lafont, Pedro Laín Entralgo, Joan Lerma, Francesc Lozano, José Vicente Mateo, Casimir Melià, Gregori Mir,

X ANIVERSARI

Francesc de B. Moll, Antoni de Moragas, Alberto Moravia, Joaquim Muñoz Peirats, Ricard Muñoz Suay, Joan Oliver, J. A. Perelló, Francesc Pi de la Serra, Adolf Pizcueta, Gillo Pontecorvo, Josep Pont i Gol, Dario Puccini, Leonardo Ramon i Sales, Joan Raventós, Roca i Junyent, Joaquín Ruiz Giménez, Sánchez Ayuso, Antonio Saura, Eusebi Sempere, Antoni de Senillosa, Carles Sentís, Pablo Serrano, Antoni Tàpies, Josep Tarradellas, Joan Triadú, Ramon Trias Fargas, Manuel Tuñón de Lara, Mario Vargas Llosa, Vicent Ventura, Manuel Vicent i Pierre Vilar.

A més a més, els coordinadors de l’homenatge comptabilitzen mil cent-cinquanta missatges de solidaritat procedents de persones o famílies sense un especial relleu social. Tant l’atemptat com els actes posteriors van tenir un gran ressò públic a través dels diversos mitj ans de comunicació.

Tanmateix, i sens dubte com a resposta a aquesta onada per les llibertats, el 15 d’octubre, a l’edifici de la Universitat de Valencia on s’havia celebrat l’homenatge acadèmic a Fuster, va esclatar una nova bomba que aquesta vegada sí que va causar víctimes, tres treballadors de la casa en foren els afectats, un d’ells amb la pèrdua d’una cama. Tampoc en aquest cas, fins ara, no han estat haguts els autors.

DELS Miquel

Quan 1’1 d’abril de 1972, Edicions 62 i Concret Llibres convocaven el 1 Premi Joan Fuster d’assaig en llengua catalana, que es concedi-

PREMIS

OCTUBRE

Camps ria el 8 d’octubre del mateix any, potser els impulsors d’e la idea -entre els quals hi havia Enrie no poguessen esperar Tàrrega176

que la seua iniciativa assoliria, amb el temps, tant d’èxit ni tanta ressonància.

El fet és que, en 1973, una crisi d’Edicions 62, motivada pels problemes de la Gran Enciclopèdia Catalana, féu perillar la pervivencia del premi, i va ser la Llibreria Tres i Quatre qui se’n féu carrec. De llavors en&, serien tres els premis convocats, i tots junts rebrien el nom de Premis Octubre: l’«Andròmina», per a narracions; el «Vicent Andrés Estelléw, per a poesia i el ja anomenat «Joan Fuster», per a assaig.

La historia dels Octubre, recollida recentment en un breu fullet, és ja inseparable del desenvolupament actual de la literatura catalana al País Valencia i també d’e la integració dels escriptors locals en l’knbit general de la cultura dels Països Catalans. I això a pesar que hagem de donar la raó als organitzadors quan posen en dubte l’eficàcia dels premis literaris, fent abstracció de tot condicionament i fins i tot en una situació tan delicada com ho és la valenciana.

Els Premis Octubre han acomplit una etapa importan& donant a conèixer autors nous 0 retornant a l’interks del lector autors ja coneguts. És evident, d’altra banda, que en una literatura com la nostra, i potser en qualsevol literatura, no es pot esperar l’aparició d’un llibre extraordinari cada any o d’una jove promesa literaria en el mateix període. Tot va molt més lentament.

D’aquí les ocasions en que algun dels Premis Octubre ha hagut de ser declarat desert. D’aquí, també, que s’haja premiat algun llibre que després no ha tingut una repercussió excessiva entre ‘els lectors.

Els premis d’aquesta mena em suggereixen la imatge tòpica d’una cursa i, veient les estadístiques dels 177

títols que concorren, em fan pensar, especialment, en el gran nombre dels refusats. Des que existeixen els tres dels Octubre (1973-81, vegeu-ne quadre II) s’ha presentat un total de 558 llibres.

Descomptant-ne aquells que hi puguen haver acudit mes d’una vegada, podem rebaixar la xifra a uns 500, dels quals només s’hauran publicat, quan apareixeran els d’enguany, 24. Queden, dones, uns 476 llibres al marge.

Són molts llibres, sobretot tenint en compte que pocs d’aquests no premiats apareixen després, com m’ho confirma una consulta apressada als catàlegs de Llibres en catala que I’INLE publica anualment.

Quatrecents setanta-sis llibres inèdits em fan pensar en una monumental pèrdua d’energies, en una fabulosa dilapidació.

Ja sé, no cal advertirho, que una part de les obres refusades mereixien aquest refús i que no tindrien la mínima qualitat exigible per a ser publicades. Tanmateix, entre 476 i 24 hi ha una tan gran diferencia que resulta preocupant. El sistema de selecció de les especies que els premis literaris posen en funcionament té aquests resulta&.

Pero, caldrà donar la raó a alguns observadors i concloure que sí, que malgrat tot això, els premis literaris suposen alguns avantatges de publicitat (tan necessaris en una literatura com la nostra), d’augment dels tiratges, de consagració d’autors, etc. inherents a la maquinaria cultural establerta i dels quals no es pot eixir sense pagar-ne la pena. En tot cas, els Octubre han tingut una tan gran ressonància en la societat valenciana, han induït tanta gent a ocupar-se de la nostra producció literaria en català, que haurem de continuar desitjant que es mantinguen.

UNA

MICA

D’HISTbRlA

Aquests deu anys dels Octubre signifiquen l’aparició d’obres tan representatives, en un 0 altre sentit, com El fet Zingüístic com a fet social, de Vallverdú, País perplex, de Marqués, La via valenciana, de Lluch, Matèria de Bretanya, de Sánchez-Cutillas, o Crim de germaniu, de Lozano, mes Iéntrada amb bon peu en les files dels nostres escriptors coneguts del mateix Lozano, Fabregat, Navarro, Isa Tròlec, Marc Granell, o Manuel Rodríguez Castelló. El balanc és positiu.

Tan positiu com l’ambient públic creat entorn del certamen, amb la presencia de centenars de persones que, abans i després de 1975, s’han pogut reunir al voltant dúna serie de taules i comprovar de visu que algunes coses estaven canviant en aquest país.

Tan positiu, encara, com el «descobriment» per crítics i especialistes que han vingut com a iurats, de la realitat cultural valenciana. La llista dels cridats a decidir els premis resulta molt illustrativa.

La seua presencia a la capital del País Valencia, ni que fos d’un dia o dúns dies, bé els haurà servit per comprovar que hi havia un ferment remarcable, que s’estava produin t un procés de canvi a tenir molt en consideració.

1 això val tant per als catalanàfils (Stegmann. Tavani, Yates. Salvi, Faluba. Vilar) com per a molts catalans del Principat aue, amb culpa o sense. tenien del País Valencia unes idees més aviat Ilibresaues -en el millor dels casoso del turisme mes vulgar.

Finalment, els Octubre han estat positius com a factor de presencia cívica i nolítica del nacionalisme, en anvs de persecució i també desnrés. EIs incidents. les bombes. la multa de 1976, els discursos, les - ~...__

adhesions, les prohibicions, els crits quan n’hi ha hagut; tot ha complit una funció revulsiva en un país sense més camí previsiblement tracat que el de l’autodestrucció.

El fet que els Octubre no són només uns premis literaris a l’ús, queda remarcat amb els cicles de conferencies que parallels al certamen se celebren des de 1979. El de 1981 estigué constituït per vint-i-sis actes (exposicions, recitals, concerts, conferencies, etc.).

ELS

PREMIS

DE

1981

La nit del 31 d’octubre es va celebrar el desé aniversari del certamen. El Premi «Joan Fuster» fou obtingut per la historiadora Dolors Bramon, amb Contra moros i jueus; el «Vicent Andrés Estell&», per Joan Margarit, amb Ve12 malentés; l’«Andromina», per Rafael Ventura Melià, amb la novella Ambit perdurable. Entre els iurats hi havia Kálmán Faluba, Raimon, Roma de la Calle, Joaquim Molas, Joan Triadú, Antoni M. Badia i Margarit, Josep Piera, Vicenc Altaió, Alex Broch i Joan Oleza.

La festa tenia el doble significat de l’aniversari i d’estar dedicada, en homenatge, al doctor Sanchis Guarner, recentment jubilat com a catedràtic de lingüística valenciana de la Universitat de Valencia. En aquest capítol de la celebració van parlar Josep M. Llompart, per les Illes, Antoni M. Badia, pel Principat, i Adolf Beltran, pel País Valencia. Entre altres coses, Llompart va dir: «Sempre que considero la teva obra i la teva humanitat, em ve a la memoria la figura d’aquell mallorq.uí extraordinari que fou Marian Aguiló i sempre he pensat que el viatge de Marian Aguiló a València va trobar, escolats anys i panys, la compensació ,justa i l’equivalent

-.

178

EESPILL exacte en el teu viatge a Mallorca.

Jo no sé quins aires haurien impulsat la cultura del País Valencia sense l’empremta que va deixar-hi el pas de Marian Aguiló en el temps difícil de la Renaixenca, pero, allò que sé cert és que la cultura de les Illes no seria com és ara i segurament hauria anat a mal borras, sense el teu pas per Mallorca, en el temps encara molt més difícil de la postguerra.

En el rostre de Marian Aguiló, va escriure Rosselló Pòrcel, és fàcil d’endevinar l’entusiasme i l’alegria. L’entusiasme per un ideal, afegiria jo, i l’alegria que dóna la fidelitat vencedora de tota casta de desencisos. Aquel1 mateix entusiasme i aquella mateixa alegria que sempre han resplendit en el teu gest i en els teus actes. El vell patriarca i tu. Manolo, heu tingut la virtut de fer al mal temps bona cara i per la vostra fidelitat irreductible, per la vostra tenacitat, per la vostra fe a prova de temptacions, mereixeu tots dos el títol de ciutadans predilectes de les terres on es parla la nostra Ilengua i que formen la nostra àrea cultural: o, dit més breument i sense eufemismes, dels Paisos Catalans. Al mal temps bona cara, i de mal temps n’hi ha hagut i n’hi ha per baratar i per vendre.

Des dels anys angoixosos i frustradors de la clandestinitat fins aquest avui de decepcions, de desorientacions i de confusions manipulades, des de la maniobra subtil i verinosa fins a la més elemental brutalitat. n’hauràs vistes de tot color al llarg de la teva vida, n’haurem vistes de tot color al Ilarg de les nostres vides. Podem dir que hem lluitat i aue hem patit. Cal saber si algun dia arribarem a véncer. Aquesta Cs tanmateix la meva esperanca i la meva confianca, i el fet que avui siguem aquí, celebrant el dese aniversari dels Premis Octubre, és una 179

estimulant penyora de futur.»

Adolf Beltran, en representació de les associacions culturals universitàries de Valencia, va llegir un llarg parlament en que va reconèixer l’immens paper jugat pel doctor Sanchis Guarner en la continuïtat de la lluita cultural i cívica del País Valencia després de 1939 i, tot dissenyant les dificultats de l’hora present, va emplacar tots els valencians a treballar per les llibertats i pels drets collectius, modificant els sistemes de combat polític.

El rector de la Universitat de Barcelona,+.Antoni M. Badia i Margarit, lingulsta ben conegut, va fer una valoració de l’obra i de l’exemple de l’homenatjat, en un discurs que reproduïm: «Estimats amics del País Valencia, estimats amics dels Països Catalans: d’antuvi us voldria re g r a c i a r , organitzadors d’aquest acte, perquè em doneu I’avinentesa de proclamar públicament i estentòria, algunes apreciacions sobre Manuel Sanchis Guarner, que tinc guardades dintre meu o que no he contat sinó en cercles reduïts. Podem dir que fins a la guerra civil, Sanchis Guarner era un cas clar de vocació de lingüista.

Estudis fets a Valencia i a Madrid i la incorporació al Centro de Estudios Históricos, sota el mestratge de Ramón Menéndez Pida1 i Tomás Navarro Tomás, entre d’altres, ho proven a bastament i ho proven sobretot, perquè a Madrid, Sanchis Guarner, degudament ensinistrat per ells, passà a formar part de l’equip encarregat de menar les enquestes dialectològiques destinades al projectat Atlas Lingüístic de la Península Ibèrica. Amb aquest fi recorre, ultra altres zones peninsulars, les terres de Ilengua catalana.

Es l’època dels seus primerencs, pero .ja sòlids, estudis sobre temes de lingüística valenciana, que aviat

li donen el prestigi que mereix. Tot feia preveure que, sense trigar massa, la lingüística catalana tindria un especialista remarcable, consagrat singularment a la fonètica i a la lexicografia, que tant necessitaven un conreu adeq.uat. Tanmateix, ja en aquells anys de febril activitat científica, Sanchis Guarner comenta a mostrar una nova cara. No es limita a la fonètica i a la lexicografia de la llengua propia, comesa amb la qual ja no quedaria en deute amb la terra nadiua sinó que, membre actiu del valencianisme reivindicador, canalitzà les seves inquietuds vers el recobrament de la identitat del seu país. No amb estretor de mires, no amb aspiracions mesquines, sinó d’una manera oberta i generosa, que el manté en relació tant amb els cercles de l’esmentat Centre d’Estudis de Madrid com amb 1’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona. Alguna obra de joventut, com la primera edició de La llengua dels valencians, ja deixa endevinar que Sanchis Guarner no seria l’erudit solvent pero q.uelcom reclos, sinó l’home després que es lliura a treballar per la comunitat.

Ho paga ben amargament, ben dolorosament, al moment de la ruptura que significa, en 1939, la terminació de la guerra civil. Desaparegut de l’ambit public i àdhuc de l’àmbit privat de la seva Valencia, fins el 1943 no ês recobrat per a la vida científica. El trobem ara a Mallorca.

La provinenca valenciana, els contactes reiterats amb els cercles barcelonins i el seu llarg sojorn de més de quinze anys a Mallorca, en feren un home identificat amb el conjunt dels Països Catalans. D’ell vaig sentir un dia, a propòsit d’algunes mescles en la seva manera de parlar, que ja havia ates aquella koiné de que havia parlat, poc temps feia, Joan L’etapa mallor“q._ _,.,c.Coromines.

quina de Sanchis Guarner representa, per una banda, la seva consagració en lingüística, sia dialectal -els treballs de 1’Atlas i derivacions que en sorgien-, sia historica -el mossàrab, la formació de la llengua-, sia encara lexicogràfica -el Diccionavi Cata&Valencià-Baleav-, sia, per fi, normativa -la gramàtica de 1950-.

Pero també li desvetllà antics afanys, només latents per raó de les circumstàncies objectives i personals, de servei a la collectivitat.

Ho palesen els seus viatges a Barcelona i a València, i sobretot el seu paper d’orientador de joves literats així com d’aquells que sentien inquietud entorn del país, la llengua i la cultura, que el distinguí en l’etapa mallorquina, pero que de fet ja no abandonaria mai. Tot això ens fa veure que el primitiu lingüista sánava obrint a dominis i aspectes que semblaven apartar-Yen. Esmento, en especial, la literatura i la crítica literaria, el folklore i la cultura material, la historia i fins i tot la sociolingüística.

Ara bé, aquesta obertura de camps d’interès i tot allò que hi és implicat, esdevé més intensa i més eficac encara des del seu retorn a Valencia. Per que? Els qui pertanyem a la comunitat catalanoparlant no tenim les coses fàcils. Fa més de dos-cents cinquanta anys que no les hi tenim. La situació, sempre fràgil, perol més fràgil encara de 1939 en&, obliga Sanchis Guarner, en consciencia, a renunciar a ésser un lingüista més documentat, pero només un lingüista, per esdevenir un lingüista tan prolífic com li ho permetessin les circumstàncies, amb el benentès que aquestes circumstancies volien dir treballar en els altres camps d’interès suara mencionats.

Així el1 ha desenvolupat una veritable labor de suplencia. Aquesta suplencia, si li donava més nom i

més popularitat que si s’hagués dedicat exclusivament a l’erudició lingüística, tenia en canvi el seu risc, un risc que l’havia d’afectar seriosament, pero que una vegada i altra ha estat superat per la seva vocació.

En els anys de maduresa, Sanchis Guarner ha publicat llibres i altres treballs de solidesa reconeguda que ja coneixeu i que per aixo no esmento, fins a la seva Aproximació a la història de la llengua catalana, de l’any passat, que li ha valgut fa poques setmanes el Premi Unitat de la Llengua Catalana, dins el cicle de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra d’enguany.

Haig de remarcar que la trepidant activitat de Sanchis Guarner s’ha anat descabdellant en unes condicions professionals extremament modestes, com si endevinés, i així ha estat, que dia vindria que ja hauria d’atènyer el cim, cosa que segurament esperava més encara per allò que podria fer de servei que no pas per satisfacció personal.

De fet, amb una mena de serenitat grega, no s’ha sentit mai endut per la carrera de velocitat, que és com fan carrera nombrosos universitaris d’avui, sinó que ha deixat sense enveges, via enllà cap a la càtedra, diversos col-legues més .joves, que es mostraven impacients.

Tanmateix, Sanchis Guarner, que, com dic, ha tingut serenor davant casos com els reportats, no per això ha deixat d’ésser un lluitador esforcat.

Suara deia que els catalanoparlants no teníem les coses fàcils; nogensmenys, hem de reconèixer que,. de tots, avui, els qui ho teniu pitjor, sou vosaltres, amics del País Valencia. En aquest respecte, Sanchis Guarner s’ha arrenglerat amb el poble genuí. Calia posseir una potent enteresa de ciutadà, calia llancar-se a la defensa de la dignitat, calia debatre’s per fer que la veri-

tat ocupés el lloc de la falsedat. Tot això, i més encara, ha fet Sanchis Guarner i ho ha fet en dos vessants: en el primer, més institucional, des de la Universitat, on ha estat catedràtic, director de 1’Institut de Ciències de 1’Educació i degà de la facultat de Filologia.

Tota una brillant plèiade de deixebles, avui ja prestigiosos homes de lletres, ho posa de manifest. En el segon, el de servir la causa del poble valencia, Sanchis Guarner ha tingut joies i compensacions, pero també contratemps i disgustos. En els darrers temps, ha estat el blanc de les ires irresponsables a les quals recau una responsabilitat enorme, la de pertorbar el pacífic desenvolupament de la collectivitat.

Amic Manolo, potser fins a les hores mes amargues de I’insult i de la violencia, no t’has adonat que les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que et fou atorgat l’any 1974, exigien, ultra dedicació a la cultura i obra escrita en català, una actitud cívica precisa. Aquesta actitud civica, com ho has experimentat en les proves dures, era una mena de fat que s’havia d’acomplir.

No et preocupis, empero, l’actitud cívica que has mantingut amb fermesa, àdhuc amb heroisme, no resta sola, lleva fruit i fruit abundós, tots els qui t’estimen, tots els qui et segueixen, tots els qui et volen emular, en donen testimoni.

Tots ells, tots nosaltres, et diem avui, ben de cor: gràcies pel teu exemple., Tot seguit, el poeta Vicent Andrés Estellés va llegir la seua Canqd de la msa de papev.

Després va ser l’homenatjat qui s’adrecà al públic a fi de mostrarlos la seua satisfacció per la quantitat i la qualitat dels elogis que li havien estat dedicats. Va remarcar la necessitat que els intellectuals valencians fossen fidels al 181

país, a partir de la més elemental fidelitat: la de restar-hi per a viure i per a treballar.

Rememora els seus dies d’estudiant, membre d’Acció Cultural Valenciana: «En aquel1 moment, nosaltres teníem un doble objectiu: per una banda, volíem conquistar la universitat, que la universitat deixàs de ser una universitat de funcionaris docents, que es desentenien de la circumstància local, girats d’esquena a les necessitats concretes de la societat al servei de la qual s’havien de manifestar. Volíem valencianitzar la universitat, pero també volíem que el valencianisme, que en gran part era tasca d’erudits culturalistes, d’erudits molt ben intencionats, pero que moltes vegades no atenyien el rigor universitari tingués aquest rigor.

Eren dos obîectius i anàvem camí d’assolir-los, pero, per una banda

les dissensions polítiques durant la República, i per altra banda la guerra civil i després la llarga nit, ho impediren.

Ara, aquella llavor que vam anar escampant és una llavor que ha germinat.

No em puc queixar en absolut, perquè he acabat la meua carrera acadèmica gairebé al cim (.. .) he de sentir-me satisfet. 1 ho diré parafrasejant una frase de Francesc de Borja Moll: “jo m’he jubilat, pero no m’he retirat”.»

Proclamats els premis, i havent parlat un membre de cada jurat i dos dels guanyadors (Dolors Bramon i R. Ventura Melià), feren ús de la paraula Francesc Vallverdú, primer premi «Joan Fuster» (1972) i el professor hongarés Kálmán Faluba. Va cloure l’acte, com ja és tradicional, Joan Fuster.

182

liESPI QUADRE1 OBRES 1 AUTORS

PREMIATS

PREMI «JOAN FUSTERN 1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981

Francesc Vallverdú: El fet lingüístic com a fet social Josep V. Marqués: País perplex Alfons Cucó: Republicans i camperols revoltats Ernest Lluch: La via valenciana «Pere Sisé» (Dolors Bramon, Vicent Soler, Màrius Garcia Bonafè, Teresa Carnero, Jordi Palafox, José A. Martínez Serrano): Pèls i senyals (raons d’identitat del País Valencià) Jordi Ventura: Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià Sebastià Serrano: Lingüística i qüestió nacional Desert Desert Dolors Bramon: Contra moros i jueus

PREMI «VICENT ANDRÉS ESTELL&» 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981

Joan Navarro: Grills esmolen ganivets a trenc de por Miquel Baucà: Notes i comentaris Francesc López Barrios: Africa Marc Granell: Llarg camí llarg Josep-Fèlix Escudero: Paraula de Miguel Manuel Rodríguez Castelló: La ciutat del tràngol Joan Barceló: Diables d’escuma Pere Rovira: Distàncies Joan Margarit: Ve11 malentès

PREMI «ANDRbMINA» 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981

Amadeu Fabregat: Assaig d’aproximació a «Falles folles fetes fo@» Joan-Franoes’c Mira: Els cucs de seda Carmelina Sánchez-Cutillas: Matèria de Bretanya Isa Trolec: Ramona Rosbif Josep Piera: Rondalla del retorn Desert Josep Lozano: Crim de germania Ignasi Riera: Honorable mister R Rafael Ventura Melià: Ambit perdurable

PREMI «EL CAMí» 1974 Agustí Ventura i a Múrcia

Conejero:

Lluita

de llengües al sud del País Valencià

183

II

QUADRE

_ _-

OBRES PRESENTADES “Joan

A~Y

Fuster”

“Andròmina”

“V.

(1972-1981) Andrés

Estelltw

“El Camí”

TOTAL

1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981

2 3 6 4 4 8 4 3 4 16

ll 10 12 13 7 9 16 10 ll

26 35 47 54 45 55 37 65 43

100 -

2 40 151 63 71 60 68 56 79 70

TOTAL

54

99

407

100

660

CRONICA

CULTURAL

Adolf

Beltran

Només comentar el mes de juny se celebraren les Primeres Jornades d’Estudis Picassentins, al llarg de les quals foren abordades diverses aproximacions a la historia i a les manifestacions culturals de Picassent. Cal destacar-hi l’exposició fotogràfica «Edificis del nostre que recollia pablen, una mostra exemples arquitectònics que abracaven des de mitjan segle XIX fins al primer terc del segle XX. Va seguir desenvolupant-se, arreu de les comarques centrals del país, la campanya «Retrobem la nostra música», organitzada per la Diputació de Valencia. Dins aquesta campanya, el mes de juny fou presentada l’edició de Danses wZencianes, un recuìl de partitures del mestre Bernat Adam Ferrero creades a partir de temes populars valencians.

A mitjan mes esclatà una polemica que havia anat covant-se els mesos anteriors.

Grups teatrals i musicals que havien participat en les campanyes culturals de l’Ajuntament de Valencia l’any anterior, acusaren el regidor de cultura, Fernando Millán, de no haver-los pagat encara aquelles actuacions. La protesta serví per a criticar el funcionament i l’organització de les campanyes culturals de YAjuntament.

El dia 21 de @ny, a la Societat Coral «El Micalet», tingué lloc el lliurament dels premis de redacció i dibuix «Joanot Martorell».

Aquest concurs, adrecat als xiquets i a les escoles del País Valencia, i organitzat per la Societat Coral «El Micalet» i la Federació d’Entitats Culturals del País Valencia, arribava enguany a l’onzena convocatoria.

184

La present edició comptà amb el concurs d’alguns milers de xiquets i xiquetes de més de vint escoles i amb la collaboració d’entitats com ara 1’Abadia de Montserrat, la Fundació Bofill, la Diputació de Valencia i els ajuntaments de València, Massanassa i Carcaixent. L’acte de Iliurament dels premis constituí una espontània festa en la qual els xiquets i les xiquetes assistents foren principals protagonistes.

El 21 de juny moria, a I’Hospital Provincial de Valencia, el cartellista Artur Ballester.

Tot sol i malalt, Ballester havia passat els darrers anys de la seua vida amb grans dificultats econbmiques.

Ell fou un dels millors representants de I’avantguarda artística dels anys trenta. Les seues obres illustraren els llibres de Blasco Ibáñez i de I’editorial Prometeo, i serviren de portadores de missatges polítics i culturals els anys de la República i de la Guerra. La seua mort planteja immediatament la necessitat de recuperar per a l’opinió pública, i el reconeixement social, una obra de gran valor artístic. A penes quinze persones assistiren, el 23 de juny, al soterrament.

El dia 26 de juny, i en presència d’autoritats acadèmiques i polítiques, fou realitzat, al Saló d’Acte:\ de la Facultat de Filosofia i Lletres, I’acte oficial de lliurament del Premi de les Lletres del País Valencia a Joan Fuster. Amb l’assistència del president de la Diputació, Manuel Girona, i de bon nombre de personalitats de la cultura i amb les intervencions de Sanchis Guarner, Joan Oleza, Ricard Pérez de Valencia-, Casado -alcalde de la UniAngel Ortí -vice-rector versitat-, i del mateix Joan Fuster, l’acte tingué un car,àcter d’homenatge a la figura i I’obra de l’es-

criptor de Sueca.

Durant aquest mes finalitzaren els cursos de la IV Campanya Carles Salvador, els resultats de la qual foren valorats molt positivament per l’augment d’alumnes i l’ampliació de I’abast territorial.

Organitzada per Acció Cultural i la Universitat de Valencia, aquesta campanya torna a constituir el mes important vehicle de normalització lingüística i cultural.

El 28 de juny tingué lloc a Barx, localitat de la Safor situada als peus del Mondúver, l’assemblea anual d’Acció Cultural del País Valencia. S’hi realitzaren unes sessions de debat i treball al voltant de les perspectives i les realitzacions d’aquesta entitat. Joan Fuster en fou reelegit president.

La gran notícia encoratjadora d’aquesta assemblea fou l’assoliment de la xifra de 5.000 socis en el seu tercer any de funcionament.

A partir del dia 1 de julio1 se ce1ebr.à a Alacant l’X1 Fira del Llibre.

L’absència inicial de subvencions crea, a l’organització de la fira moltes dificultats que, finalment, foren vencudes amb l’ajut de 1’Ajuntament de la ciutat. Al llarg esd’aquells dies, van passar-hi criptors valencians i de tot I’Estat per tal de promocionar els seus llibres o per participar en alguna de les activitats culturals organitzades.

Del 2 al 10 de julio1 se celebra a Manises (1’Horta) i Denia (La Marina) la VI Escola d’Estiu del País Valencia.

Dies abans, i per primera vegada, 1’Escola d’Estiu s’havia celebrat també a Castelló, amb un notable èxit d’assistencia.

Amb l’objectiu de la renovació pedagàgica, uns milers de mestres, entre Dénia i Manises, assistiren i participaren als diferents cursos i als grups de treball organitzats.

185

CESPIU Una serie de conferencies, recitals i representacions complementaren el programa d’una Escola organitzada per collectius de professors, sindicats i moviments per l’escola pública, amb la collaboració de les diputacions i les universitats de Valencia i Alacant, els ajuntaments de Dénia, Alacant, Valencia i Mnnises i les caixes d’estalvis «d’Alacant i Múrcia» i «Provincial» d’Alacant .

Com un acte inscrit en el programa de I’Escola d’Estiu, tingué lloc, el dia 8 de juliol, al collegi Ausiàs March de Manises, un homenatge al professor Manuel Sanchis Guarner amb motiu de la seua jubilació.

L’acte, al qual assistiren el president de la Diputació, personalitats de la cultura i molt de públic, constituí una sentida demostració d’afecte a la seua tasca continuada i tenac per dignificar i estudiar la nostra cultura.

Del 24 al 30 de ,juliol se celebra a Torrent 1’XI Fira del Llibre.

Així mateix, aquest a.juntament desenvolupà en els mesos de juny i julio1 la Primera Campanya de Teatre i Música, al si de la qual es

van celebrar representacions de teatre valencia, recitals de can@ i música, etc.

Al llarg d’aquest mes, I’Ajuntament de Valencia posa en marxa la II Campanya d’Animació Cultural, coincidint amb la celebració de la Fira de Juliol. Amb aquesta iniciativa, la tradicional Fira de Sant Jaume comptà, a més a mes de les corregudes de bous, els castells de focs i les atraccions ferials, amb un concurs de bandes de música, revetles populars als barris de la ciutat i representacions teatrals i musicals als jardins del Real, per on passaren Núria Espert, Nacha Guevara, Joan Manuel Serrat, Paco Muñoz, Lluís Miquel, Els Pavesos, el Ballet Clàssic Nacional, etc.

Finalment, els mesos de julio1 i agost, el Seminari de Llengua i Cultura del País Valencia va dur a terme els seus cursos intensius d’estiu, a les noves installacions del carrer de Santa Clara, de Valencia.

Amb això, aquesta institució continuava la seua tasca de divulgació de la nostra cultura.

186

LESPI Joan OLEZA: Tots els jocs de tots els jugadors, Valencia, Prometeo S.A., 1981, 430 pàgs.

El professor Joan Oleza, mallorquí installat a Valencia des de fa anys, catedràtic universitari de Literatura Espanyola, és autor de diversos treballs sobre la seua especialitat (Sincronía y diacronía, 1976; La novela del XIX: del parto a la crisis de una ideología, 1976; La génesis de la teatralidad barroca, 1981) i de la novella La mansidn roja (1979). Fou membre destacat del PCPV i director de la primera època de la revista Cal Dir. Amb aquesta novella, II Premi Jaume Roig (1980), Oleza s’incorpora a la literatura catalana.

En el panorama de la novellfstica valenciana mes recent, aquest llibre es presenta amb un visible toe d’originalitat que el fa atractiu fins i tot per a aquells que, com jo mateix, mantenim greus reserves sobre l’eficacia immediata d’aquesta novellística en la situació present del país.

Entre les reconstruccions historiques molt literaturitzades (Lozano, Cremades), l’exposició de vides marginades (Fernández), l’experimentalisme més o menys tímid (Seguí), els acudits (Tròlec) i la crònica (Castel16, Sánchez-Cutillas, P i e r a , la inedita Crònica i estampa de Beatriu Civera), notàvem la falta d’aquesta mena de narració

que han coincidit a fer, amb plantejaments distints, Joan Francesc Mira, amb El desig dels dies, i Joan Oleza, i que ja havia fet Vicent Ventura amb la novella inedita La trencasició (1979).

Els objectius? Articular una serie de vivències, pròpies 0 alienes -polítiques, sexuals, sentimentalsen el marc d’uns anys immediatament anteriors de la nostra historia collectiva, pero primant en el recompte les vivències polítiques per tal de remarcar la seua importancia en l’existència dels personatges i, sobretot, per recordar al lector que també en la seua existencia han estat decisius els canvis polítics d’aquesta darrera època. Si hi ha anys en que el Gtme històric és tan lent que semblen segles, i de sobte, en uns pocs dies, s’acumula I’energia i la riquesa d’esdeveniments de tota una vida, no hi ha dubte que aquest període que limita cronològicament els fets narrats per Oleza, ha estat duna vivacitat estranya i sorprenent. Per això mateix resulta més facil oblidar-ne els detalls i íins i tot la simple relatió del succeït. Tots els jocs descansa precisament en aquest pòsit d’experiències irrepetibles que encara veiem absolutament lligades a allò que passa cada dia, ara mateix: hi descansa i en naix.

De tal manera, que potser el més conscient d’aquest mecanisme Cs

189

un personatge amable ment grotesc, Emèrit Sahuquillo, que aen l’accelerat procés d’aquells anys, atapeïts de grans fets decisius [...] s’havia jurat a si mateix no oblidar, no deixar-se arrossegar per aquel1 fluix d’activitat monstruosa que li queia a sobre Ctàriament [ . . . 1 el desespe’ raven els “cabos sueltos” [ ...] Tornarien, el1 sabia que tornarien, una volta minvada la marea de la historia, i tornarien com una ressaca perillosa, capac d’enderrocar els ben migrats avances que tant havien costat.»

La novella, ficció política, mostra una serie de fets possibles i alguns fins i tot comprovables.

En un cert sentit, és també un informe, una Crònica que, si recorre als artificis literaris, és tal vegada per simple afany duna major eficacia expositiva i comunicativa.

Als àmbits que Tots els jocs descriu, passen realment totes aquestes co ses, i més. Parlar-ne en una novella no és sino una forma atractiva de donar-les a conéixer, de situar el lector davant la certitud que la realitat dóna aquest entrellat de relacions i que fóra pzri116s no adonar-se’n.

Els personatges d’aquesta novella provenen, en bona part, de la realitat més constatable, fins al punt que n’hi ha alguns que no són sinó retrats poc velats d’éssers vivents i coneguts. El mateix autor no esta absent de les característiques que formen almenys dos dels protagonistes. 0

CESPILL mho sembla. Al capdavall, Oleza ha treballat amb materials que ha adquirit personalment (figures, situacions i problemes); la ficció esta en l’ordenament d’a qu e st s materials i en la construcció de la historia central de la noveha: la presumpta mort violenta de Jaume Centelles i tota l’acció que desencadena.

Oleza coneix l’ambient universitari, el dels artistes, el dels progres de La Gavina, el del PCPV. Fins i tot, per raons familiars, coneix l’ambient policíac i el militar. De tots ells extrau les dades que li calen en cada ocasi6. &om? Amb molt diverses tècniques, fent confluir els recursos de la simple narració objeo tiva, de l’humorisme, del poema fragmentat (auto biografia literaria de Jaume Centelles), de la intercalació d’anècdotes i, ací i allà, introduint Ileus elements distanciadors que ens recorden la seua presencia, alhora, com a autor i com a participant de l’acció. Tot això, pero, es emprat amb una gran economia; les relacions entre els recursos no xoquen, no s6n detonants com sovint passa en certes novelles valencianes actuals, on el laboratori funciona malament o es massa rígid.

Per fer aquest muntatge, Oleza ha tingut present el problema de la llengua literaria, si be no l’ha resolt del tot satisfactòriament. La qüesti6 idiomàtica esta present en l’obra, ja des de la mateixa dedicatoria (NA

tots aquells que m’han fet desitjar l’idioma»), com cal esperar en el primer llarg producte literari de l’autor, en catalàt En una historia la major part dels personatges de la qual haurien d’haver parla& per simple versemblanca, en castell&, l’autor ha optat per fer parlar tothom en catal&, en un cata%, pero, que procura adaptar-se a la idiosincrasia de cada personatge que així, es pretén, parla el catala que podríem imaginar en el seu tipus. L’intent Bs arrisca& i Oleza no hi ha reeixit del tot. Queda pendent, i els novehistes del país haurien de plantejar-s’ho com a problema molt principal, la resolució duna serie de problemes relatius a la llengua literaria.

Oleza s’hi ha enfrontat amb ambició pero ací i alla, en la meua opinió, ha entropessat amb obstacles que no ha pogut resoldre com caldria.

L’obra té dos escenaris capitals: Valencia i una illa incògnita (Menorca?). Quasibé tot s’esdevé al primer, i el segon queda com una referencia permanent en la memoria d’alguns protagonistes. Pero, en realitat, tot s’explica a l’illa i per ella. Potser mes: precisament per la insularitat (millor: per l’aïllament) del personatge central i de la seua circumstancia familiar. En últim terme, el problema bàsic de la novella no té solució possible sense anar a l’iha, sense tenirla present: anònima, llunyana, misteriosa, mítica,

190

pero fonamental.

Valencia es el lloc on es descabdella una activitat febril, un seguit d’intrigues, d’investigacions i de lluites que acaben conduint a l’illa, un 110~ en repbs aparent pero que pesa amb gravetat sobre els actes de tots els personatges, tant si ells en tenen consciencia com si no.

Un altre component a tenir en compte Cs l’amor. L’erotisme és, en Tots els jocs, una aventura maldestra; sols triomfa en els inicis de la relació o be després, simple reesdevingut cord, una mica agre. Tot un moviment de creació i destrucció de parelles amoroses travessa la novella, amb un ròssec de desesperances, com un signe d’inestabilitat.

En Tots els jocs, el gran enemic dels personatges es la pervivencia del feixisme despres de 1975, del feixisme installat en centres decisius del poder i perfectament organitzat amb plans per interrompre brutalment el pro& democratic.

Des d’aquest punt de vista, i tenint en compte que es tracta d’una narració tan immediata, fóra interessant saber quan va ser escrita. La data que hi figura és la de tardor de 1980. El fet es important perquè, sabent tot el que ha vingut despres (caiguda de Su& rez, 23 de febrer, crisi del PCE i del PCPV, etc.) resulta més interessant aïllar certs paragrafs de la novella: sotmetre-la a la prova del temps. L’única falla que hi trobe

CESPILL Cs una relativa trivialització (no trobe un terme més adient, tot i saber que aquest no és I’adeauatl del feixisme. i sobre& del feixisme en la seua emergencia. Al meu parer, la base social del feixisme, les causes que n’expliquen el retorn i la impunitat potser haurien merescut un tractament més a fons.

Siga com siga, el mecanisme del joc esta a la vista i l’autor crida tothom, en l’escena final, quasi cinematogràfica, a participar-hi.

«Quan no hi ha manera d’incidir, quan els compromissos s6n inútils, quan ja s’ha fet tot al10 que hom podia fer, i hom no pot tampoc tirar endarrera, quan totes les cartes estan sobre la taula i el resultat del joc s’independitza de tu, de cada jugador en particular, vull dir, perquè va a ser l’atzar qui decidesca, aquel1 atzar que congregue mes poders... Llavors Cs el moment de I’espera, eixe moment que igual pot resoldre’s amb una victoria que amb un fracas, amb una recompensa per la teua contribució que amb un càstig per la teua re volta, amb una revolució que amb un colp d’estat . . .» 1 encara, l’autor tanca així: «Compromís, Iluita, resignació? Fra& o triomf, o tal vegada nomes espera? En aquest joc han jugat tots els jugadors, i han fet d’un joc tots els jocs. Jo reclame el meu dret a jugar, car també la novella Bs un joc, i els lectors, potser, el darrer atzar. 1 el defidiU.,

Escrita en un comp& d’espera, llegida en un comp& d’espera, Tots els jocs

de tots els jugadors

és una narració que no demana l’adhesió estètica del lector sin6 una altra resposta, més alta i mes efectiva.

Francesc Pérez i Moragon

Ignasi RIERA: Honorable míster R. (Nove#a moral i/o exemplar), Valencia, E. Climent 169 pàgs.

editor,

1981.

Honorable míster R. (NovelJa moral ilo exempiar), guanyà el premi de

narrativa Andròmina, en els premis Octubre de 1980. Trencant la tradició duna convocatoria literaria més 0 menys reservada, fins aleshores, als autors del país, a fi de donar suport a la migrada narrativa valenciana.

Perque en aquest cas la novella premiada era I’obra d’un autor «forani», la del catahmyés Ignasi Riera.

Circumstància que, d’altra banda, esdevenia un d’aquells indicis que ens permeten presumir, pero, duna esquifida normalitat al camp de la nsstra novella.

L’autor, Ignasi Riera, ex-jesuita, treballa :m una coneguda editorial catalana, forma part de les redaccions de Nous Horitzons i de Taula de Canvi, ha estat redactor de Treball i d’Arreu, ha traduït obres del peda191

gog Célestin Freinet i d’altres autors; i sabem, almenys així ho palesa la seua novella, que és un bon coneixedor de la problemàtica social i cultural del Baix Llobregat, on ell viu i milita.

La novella d’Ignasi Riera es una novella policíaca 0 de la serie negra, vulgo lladres i serct nos, un genere que ha aconseguit, al segle xx, un bon nombre de segui,dors a l’àmbit de la cultura anglo-americana -1’iniciador en fou Edgar Allan Poe-, pero que, fins ara, no havia tingut gaire predicament entre els escriptors de 1’Europa mediterrània.

La tradició d’aquest g& nere als Països Catalans es redueix a algunes novekles de Tasis i de Pedrolo, a la publicació JS anys seixanta de la colleccib <uLaCua de Palla,, que ara es torna a reeditar, i a la generació dels 70, Jaume Fuster, Josep Lluís Seguí i la novella que ressenye.

Honorable míster R. situada, cronolbgicament, entre l’any 1973, aquel1 de la amaterialitzaci6 de la crisi energètica», i el 1987, on domina, regna i governa sla dictadura que ve, si Déu voló (O tant si vol com si no val) que l’autor anomena, una mica ingènuament -hem de pensar que el Ilibre es va escriure en 198O- la dictadura del general Suárez. Repetesc: situada cronològicament entre 1973 i 1987, la novella ens conta, duna maneia peculiar i divertida, com una persona «molt normal», un oficinista umo-

EESPILL del,, un anònim i exemplar treballador de deu hores, un home «de senya, partidari de al’ordre, de la moderació i del sacrifici», un bon dia s’assabenta, oint les notícies de la ràdio, que l’honorable míster R està acusat d’un triple homicidi, de tres assassinats estranys i sibillins que, segurament, duran míster R al cementiri de Montjdc, on executen els criminals.

Però aquella nova el colpeix de tal manera que ell, el treballador administratiu que vol «ser recte de vida i morir recten i que mai no ha volgut fer concesions «al roig dels marxistes, al verd dels ecologistes, ni al lila dels feministes), decideix dedicar el seu temps, i els seus estalvis, a investigar els tres crims i demostrar, a I’opinió pública, l’enrevessada i boirosa innocència de l’honorable míster R. El llibre consta de dues parts. La primera comprén un dossier sobre els estadants del número sis del carrer del Sol, de Sant Just Desvern, on s’ha comés el segon homicidi.

Una coklecció d’interrogatoris, converses intranscendents, retalls de periòdic sobre aquest fet, reflexions sobre la militància politica, frustracions, naixements, l’assassinat de dos obrers en una manifestació a Sant Adrià de Bessós, monòlegs de dones insatisfetes i bascoses que ens relaten fragmentàriament la història d’una

escala. 0 més ben dit, la història, durant els darrers anys del franquisme, d’una comunitat de veïns un xic especial, un micromón divers, i en certa mesura caòtic, de classe mitjana cap amunt i cap avall, una pintora, un fabricant de condons, un militant antifranquista, un gairebé invisible jesuita, etc.; un grup una mica esperpèntic i aïllat que suporta el desencant de cada dia als terrenys familiar, religiós i polític.

La segona part de la noveHa parla, exclusivament, de l’any 1987, clavats ja, de ple, en la prOxima dictadura; i de la condemna a mort de l’honorable míster R. Una condemna que mobilitza tot l’espectre associacionista de l’Estat espanyol.

La triple acusació anirk progressivament, alcant bombolla per tot arreu i, per diferents motius, convocarà a la defensa de l’honorable diversos estaments de la societat catalunyesa del futur.

Des de la Congregació de Vídues de la Mare de Déu dels Dolors, fíns a l’Escola d’Estiu de Bellaterra, passant per les feministes, un reputat jesuïta, el Parlament Europeu a Strasbourg, o el PSUCA, l’antic que ara s’anomena Partit Socialista Unificat de Catalunya i Andalusia, tots, compls tament tits, voldran salvar míster R. Salvament que l’autor emprarà, també, per a riure-se’n, per a posar en solfa l’estupidesa dels partiis, de les institucions religioses o dels conreadors del bon «motw, sempre, això sí,

d’una manera higiènica, divertida i saludable, que va de l’humor al sarcasme, amb un llenguatge accesible, planer i gojós.

La novekla de 1’Ignasi Riera no para esment ni en les víctimes ni en els executants; em fa l’efecte que per a el1 tots els personatges són víctimes irrisòries d’un temps irrisori i estúpid, víctimas d’una arma casolana, quQtidiana i general, una arma blanca especialment dissenyada per al crim perfecte, una arma que no deixa rastres, ni petges, ni li calen coartades l’arma ni complicitats, assassina de l’honorable míster R: l’avorriment.

Josep Lozano

R. MIR DE LA CRUZ: «Estadística y Antroponimia. IVn, Estadística Española, n. 86 (1980), pp. 101-137.

Am b l’encapcalament d’Apellidos del Reino de Valencia, un estadístic facultatiu i delegat provincial de I’INE ens ofereix la seua quarta valuosa aportació a l’estudi quantitatiu dels cognoms espanyols. El que haja comptat amb més informació de base i bibliografia antroponímica que en els capítols anteriors (Estad. Españ., nn. 60-61 [1974], 62-63 i 66-67 [1975]) no sempre es transllueix en una perfecta assimilació i mobilització de les dades. A partir d’a& -sense vo-

ler i tot- hom acabaria planyent que I’estadfstic no es limite a fer estadística, pero no es ver. A l’estadística «no tot es pura prosa matemàtica» i pot servir de molt per a d’altres matèries, especialment quan hi ha una certa dosi de sentit crític com al cas de l’autor.

Els geògrafs també fan -0 hauríem de fer- sovint estadística. Nogensmenys hem d’agrair a l’investigador la gran quantitat de materials que ens ha fornit, procedents de fonts una mica diverses, com s6n els censos electorals del primer quart de segle, les guies telefòniques de l’any 1973 i diverses llistes d’opositors publicades al BOE. L’interés del tema es extraordinari, no sols des del punt de vista d’un geògraf, d’un onomasticbleg o d’un historiador, sin6 del de les senyes d’identitat del Pats Valencia: per a saber qui som, cal saber don venim. Els cognoms constitueixen una reacció contra I’empobriment o la repetició dels prenoms, i esdevenen Ilinatges quan es converteixen en noms de familia.

S6n fixats pràcticament a partir dels segles XIII o XIV i solen adquirir Ilur forma escrita a través dels registres parroquials. Ben sovint estrafets per l’ús 0 pels escrivans ignars i forasters, acaben adqui-

rint categoria legal a comptar del Registre Civil ara fa poc mes d’un segle.

En aquesta qiiestió tan cabdal com l’origen dels cognoms, l’autor assaja de ser científic i neutral, tot i que el seduesca en algun moment el «mossarabisme» mes tronat o afirme que aen siete siglos [el catala, el mossàrab, el protovalencià?l se fue transformando por la presión aragonesa y castellana, suavizándose la pronunciaoión, (p. 102).

Seria embolicat fer dictaminar a dos fonetistes respecte a la suavitat d’una parla, que, al cap i la fi, es una consideració compensatoria estètica, d’un menyscabament factic. Conclou Mir ben correctament: «Puede decirse que el valenciano guarda con el catalán la misma relación que el andaluz con el castellano.»

Mobilitzar en 1980 les apòcrifes Troves de MOSsen Febrer per a deduir una classificació de nacionalitats en l’empresa de la conquesta de Valencia és tan blasmable com establir curioses correlacions del cognom Aixa o com la desorbitada argumentació en pro de la ch en comptes de tx a I’ortografia, a base del tòpic estantís de «la tierra del che» (pp.

105106). NQ podríem ad. metre tampoc interpretacions de ‘tort’ com a

193

torcido; o Fabregat, com a participio pasado de Faber; Vicen9 i Vicent, derivado de Vicens Iatino; Arnandis procedent d’Arnau, etc. Són detalls que, amb un bon assessorament filològic, no Ilevarien credibilitat a un ben meritori treball. Tanmateix, l’honradesa de l’autor li permet afirmar que «los apellidos autòctonos valencianos representan reducida cifra, y gran parte de los que parecen serlo son corrupciones o deformaciones de nombres catalanes y aragoneses» (p.

111).

‘Com que R. Mir ha fet uns sòlids càlculs, podem escatir precisament quina és la contribució catalana i aragonesa al nostre repertori antroponímic. Els cognoms «de major freqüencia» s6n els que suposen individualment més de l’u per mil. N’hi ha quatre (Ferrer, Martí, Navarro i Sanchis) que depassen cadascun la proporció del 4 per 1.000; sis (Ballester, Blasco, Gimeno, Ibáñez, Pastor i Soler) que representen més del 3 per 1.000; uns altres (Andrés, Carbonell, Cervera, Climent, Giner, etc., fins a 19) més del 2 per 1.000.

Tots aquests, sumats als 55 que superen 1’1 per 1.000, assoleixen un conjunt de 84 cognoms que tabulem a continuació.

COGNOMS VALENCIANS Freqüència

Més Més Més Més

del 4 del 3 del 2 de 1’1

... .., . .. ...

%O

... ... .. . ...

. .. ... ... . ..

Catalans

... ... ... . ..

. .. ... ... . ..

En aquesta taula s’ha assignat als 84 cognoms esmentats un valor o barem de 4 als del primer grup, 3 als del segon i així successivament.

Com a deducció d’aquesta mostra superior al 15 per 100 de tot el volum antroponímic del País Valencia actual, resulta que un 6’6’5 per 100 dels llinatges més repetits són d’origen wtalà; un 21’7 per 100, de font aragonesa, i un 11’8 per 100, d’altres procedències, sobretot castellana, a la qual s’integra el cognom Navarro, que, casualment al primer grnp, és també un dels més freqüents a nivel1 peninsular i l’absolutament més abundant gentilici d’origen.

Donant com a bons els criteris de l’autor -POdria haver-hi un marge de 1’1 o el 2 per 100 disels 507 cogcutible-, noms de menor freqüència, tot i que no quantificada, donen les proporcions següents: 59 castellans o uneutres» (ll’6 per lOO), 53 aragonesos (10’5 per 100) i 395 catalans (77’9 per 100). No cree que calguin comentaris, ni ulteriors argu mentacions, les xifres s6n per elles mateixes prou eloqüents; pero si aquesta triadella l’hagués feta un investigador

MÉS CORRENTS Aragonesos

10 7’5 ii

4 10’5 6 7

84’5

27’5

de fa 100 ó 200 anys, els resultats probablement haurien estat encara més aclaparadors.

Vicenc

Tulio

M. Rosselló

HALPERIN DON-

GHI: Un conflicto nacional. Moriscos y cristianos viejos en Valencia,

Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 1980.

La Institució Alfons el Magnànim ha publicat l’obra: Un conflicto nacional. tianos

Moriscos y Crisviejos en Valencia,

de l’historiador argentí Tulio Halperin Donghi.

Una acurada edició i un format més reduït que el de les antigues publifacilitarcacions -per ne la utilització al lectorinaugura la nova serie dedicada a temes històrics del País Valencia.

Hom ha volgut comencar amb un dels treballs d’investigació de més rellevància en la historia moderna del país, el qual, d’altra banda, romania encara inèdit per al públic espanyol, per trobar-se imprés en revistes especialitzades de difícil localtizacio en les 194

D’altres

Total

16 (4 18 (3 38 (2 55 (1 15

127

x x x x

4) 6) 19) 55) (84)

llibreries. L’edició valenciana aplega dos articles extensos que va escriure Donghi, amb el mateix títol, per a la revista bonaerenca Cuadernos de Historia, en els anys 1955 i 1957. No hi apareix, pero, el que va redactar per a la revista francesa Annales, en 1956, «Recoubrements de civilisation: les morisques du Royaume de Valence au XVI sièclem, que és una mena de síntesi continuadora dels anteriors. L’autor, format en l’ambient científic que dona popularitat, fama i difusió a aquesta darrera revista, va venir a Valencia en la dècada dels 50, per completar les seues investigacions en arxius estatals, amb fonts locals, del municipi i de l’Arxiu del Regne, fonamentalment.

Va tenir la fortuna de amb l’ajuda comptar econòmica inestimable del Centre National de la Recherche Scientifique, de París, sense el suport material del qual molts hispanistes francesos no haurien pogut arribar a ser-ho. 1 com a deixeble del celebre historiador Braudel, gal, Fernand planteja el tema dels moriscos valencians en la línea metodològica que ensenyàs el seu mestre en obres tan trascen-

dents per a la historia poder; inassimilable per com ara La Mediterranèe la cultura dominant. et le monde mediterraEl mètode d’anàlisi esnéen à Sépoque de Phitructural de l’escola franlippe II, on traca idees cesa, a més de la docusuggestives respecte de mentació que utilitza, Valencia i 1’Islam mocondiciona tota la interrisc. pretació de Donghi. D’aEnquadrat dins aquest quí que intente situar, en corrent investigador, nivells discursius parall’historiador argentí traclels, l’economia i la sota d’analitzar el complex cietat de l’època en intermón dels cristians nous relació -si bé en moltes -moriscos-, en un moocasions no respon a ment històric crucial, de aquesta relació sincròni1519-1520 a 1609, per a la ca-.

S’auxilia, també, societat valenciana; són d’aquelles ciències socials anys que van des de l’esafins a la Historia, i que clat agermanat, en el Braudel estima necessàqual s’obliga l’antic muries per a comprendre-la dejar a convertir-se al més encertadament. Així, cristianisme per la forles anàlisis econòmiques, ca, fins que n’és expulsat sociològiques, demogràal nord d’Africa, amb les fiques, no hi manquen, consegüents pèrdues per per bé que l’autor és a l’agricultura i els buits conscient de molts buits. de població. El controUtilitza, igualment, un ver t i t morisc-musulmà vocabulari històric esesdevé així el protagoniscaient i novell, i extrau ta duna historia que de nocions conceptuals de l’oblit va passar a la igla psicologia i de l’annorancia, pero que metropologia.

De manera, reixerà un estudi monoper exemple, que un congràfic «peoner» com el de cepte quasi antropològic Halperin Donghi. El qual com «solidaritat» assoen formula un model exleix una dimensió transplicatiu atractiu, en que cendent en l’exposició, es proposa #ampliar les per tal com explica en tesis de Braudel: el nroabstracte els vincles mablema morisc com a ionterials i morals que manflicte de religions que tenen units, sentimentalencobreix un conflicte ment, els moriscos duprofund de civilitzacions, rant segles. Vincles, llaheretat del passat mediecos seculars -desaperceval. Ja l’expressió que buts en una historia eveutilitza Donghi: «Cristianementielíeels que nos de nombre, musulconferiran entitat autòmanes de corazón» canoma i diferencial de la racteritza el comportaresta de la comunitat ment ambigu d’un poble cristiana hegemònica. colonitzat per cristians Per aquesta rao, Donghi vells. Una minoria islàintrodueix una locució mica amb els seus cospejorativa, «comunidad tums i els seus hàbits nacional,, que assenyala mentals, marginada per aquestes . . distincions - _ orla ideologia oficial i el ganitzatives. 1 ho són 19.5

perquè cada comunitat posseeix una jerarquia social, unes autoritats religioses, uns costums, uns hàbits i una llengua que es desenvolupen en un territori comú. Tanmateix, el domini polític duna comunitat sobre i’altra genera un enfrontament entre dues maneres d’entendre la realitat.

Un enfrontament i una contraposició de cultures, certament estranyes.

Només la vida econòmica és capa9 de juntar aquests dos noms excloents. Pero els antagonismes, larvats quotidianament, poden recrudir-se en determinades conjuntures polítiques -atacs berberiscos a les costes, rebellions interiors, etcètera-. És, vertaderament, una trama complexa, difícil d’esbrinar en teoria, i que Donghi tractara de descriure al seu llibre.

Tot i amb això, aquestes observacions generals han d’anar acompanyaadvertencia des duna crítica: es tracta, no cal dir-ho, d’una monografia antiquada en molts aspectes; en no incorporar investigacions properes en el temps a la seua, com ara la Geographie de Z’Espagne morisque (París, 1959), d’Henri Lapeyre -la qual cosa hauria donat més solidesa a una de les parts més fluixes del llibre, es a dir, els apartats dedicats a la població-, o l’aportació de P. Chaunu MMinorités et cojunture. L’expulsión des morisques en 11609n (Revue Historique, CCXXV, 1, 1961), o els Estudios so-

bre los moriscos (Valencia, 1971), de Joan Regla, que va tra9ar un estat de la qüestió i va obrir-hi unes perspectives noves, resta mèrit al que podia haver estat, ara com ara, una fita historiogrtica.

Molt més quan comptem en l’actualitat amb els excellents treballs d’Eugeni Císcar Tierra y señorío en el País Valenciano, 1520-1620 (Valencia, 1977) o els de Domínguez OrBernard Vincent, tiz, García Martínez, Casey, Rafael Benítez, etc., per esmentar-ne aquells darrers que amplien la visió sobre el tema. Aquestes indicacions, pero, no resten interés a l’obra de Donghi que, al seu moment, va tenir la virtut de revelar la importànC:a de la qüestió morisca, per la qual cosa n’és recomanable la lectura.

El capítol primer el dedica a l’anàlisi de l’economia i de la societat del segle xv1 a Valencia -apartat 1- i a l’evoluci de la població -apartats II i III-.

Amb una descripció breu de la geografia del país, on assenyala els contrastos entre seca i regadiu, la complementaritat de cultius, la seua comercialització, etc., passa tot seguit a comentar el procés d’extensió de l’agricultura valenciana -segle XVIen base a la vinya, que substitueix l’olivera, la morera i I’arros, destinats a la indústria sedera i a l’alimentació, respectivament.

L’existència d’un ramat transhumant, procedent d’Arag6 i de Castella,

d’un ramat priva& estabulat en els llogarets, fa palesa una certa prosperitat al camp. Tanmateix, el seca i l’horta determinen dues economies agràries diferents. Al seca predomina l’autoconsum sobre la comercialització, i a l’horta, tot el contrari, s’hi produeix per al gran comerc. l%, aquesta darrera, sens dubte, la zona més rica, encara que hi ha una manca de grans, la qual cosa obliga també a escampar-ne el conreu, en contra d’altres de més rendibles.

Quan les males collites es deixen sentir sobre els preus, el municipi els ha de comprar en altres 110~s de la mediterrània.

L’especulació domina, dones, en aquest cultiu, i en uns altres com la canya de sucre produïda a l’horta de Gandia, que és venuda a companyies mercantils de I’estranger.

Per a Donghi -seguint una versió tradicional de la historiografia valenciana-, l’auge econòmic que es produeix a Valencia ‘de 1480 a 1520 fa fallida amb l’esclat de les Germanies. El frac& d’asòcioquest moviment polític significa, entre alcauses, l’enfortitres ment del poder polític de la noblesa urbana. 3% aleshores quan s’hi construeixen cases i palaus sumptuosos que donen un caire quasi feudal a una ciutat de comerciants i artesans. D’acord amb aquest gir, s’hi detecta una industria textil en decadencia, a causa, potser, de la competencia clandestina dels telers rurals i, també, de

196

la importanció estrange ra. Des d’aquest moment, la seda en brut, sense elaborar, succeirà, en l’exportació, la seda teixida i manufacturada, amb la consegüent pèrfecciona clandestinadua de beneficis per als artesans. La que es conment, eludeix impostos.

Així s’origina un descontrol total de la producció i l’evasió fiscal que, no cal dir-ho, afavoreix poc les arques reials. No hi ha estímul de vendes al mercat valencia. Sera Alacant, dones, la ciutat mediterrània que controlara el gran comer-9 del país, pel port.

Alhora que minva la producció industrial autòctona i es tallen els fluxos antics comercials, la població augmenta.

Això causa seriosos desgavells socials i econòmies, ja que, duna banda engendra atur i, de l’altra, la fam, donada la necessitat d’abastiments urbans en quantitat superior. És el municipi el qui reglamenta les entrades de blat, el qui organitza l’almodí, el qui disposa, comptat i debatut, de diners per a les compres a Sexterior. S’intenta d’evitar mancances. A través de la Taula de Canvis s’organitzen les finances, fins que aquesta fa fallida en principi; es recorre, igualment, als mecanismes financers tradicionals de la ciutat per obtenir una liquiditat momentània: els censals -una mena de préstecs que posa en circulació el municipihi recorreran els convents, els notaris i els rics que esperen els

interessos de la renda.

Molts comerciants esdevenen també censalistes, i una classe parasitaria de rendistes creix. Per clarificar aquestes qüestions, es convenient, pero, de consultar l’estudi d’Ernest Belenguer València en la crisi del segle XV. Aquest apartat sobre I’economia es tanca amb una serie de consideracions entorn dels arrendaments de terres senyorials que són contractes que fomenten les rendes en diners i l’ús de jornalers. Es crea, amb aquestes premisses, una situació nova en el camp, ja que això limita l’antiga senyorial organització basada en I’emfiteusi.

L’excedent de població i la immigració asseguren una mà d’obra barata.

Tot seguit parla I’autor de la inflació del billó a mitjans del segle XVI, basant-se en les apreciacions de Hamilton, per palliar la manca de moneda de plata i or. Pero això influir-à en la pujada dels preus, sobre la desvalorització dels productes, en termes de bescanvi, i sobre el comer-c.

La distancia entre rics i pobres augmenta i el malestar social també. De manera que la pressió demografica actua en el mateix sentit negatiu i es la causa de les tensions que es produeixen en el camp, en una terra sotmesa per Iligams de vassallatge. Donghi acaba amb una afirmació que ens sembla un tant malthusiana: «estas crecientes tensiones en una tierra sometida a una implacable presión deme-

gráfica: quizá sean justificativo más valedero de la expulsión que la Razón de Estado, o la defensa de la fe verdadera, (vegeu p. 45). És a dir, el context econòmic afavoreix molt poc la permanencia de la població morisca al territori.

El segon apartat del capitol primer el dedica a l’evolució de la població. Assenyala les dificultats estadístiques per realitzar un estudi d’aquest caire. Tot i això, utilitza tres recomptes de l’època: el que va realitzar Jeroni Muñoz, astrònom i matemàtic valencia, devers 1565-1572; la relació de cases de cristians vells i nous de 1609, enllestida per ordre del virrei de Valencia, marqués de Caracena; i una llista confeccionada en 1646 per ordre de la Generalitat. Compara els tres quan s’enregistren els mateixos llocs, i dibuixa uns mapes que figuren a l’apèndix del llibre. Evita la conversió de cases a individus, per no aplicar percentatges 0 índexs indeguts. 1 conclou que la població augmenta, segons tots els indicis comparatius, alhora que es repartia de manera bastant uniforme arreu del País Valencia.

Naturalment serien massa prolixes les crítiques que es podrien fer a aquestes anàlisis demogràfiques : excessiu distanciament temporal dels censos, no apareixen en tots les principals ciutats, com ara Valencia i, és clar, no es pot mesurar el creixement de la població tan sols perquè

197

el nombre de cases 6s més gran en anys tan distints.

Un tercer apartat es destinat a I’estudi de la població morisca. Utilitza, sobretot, la relació de 1609 que distingeix totes dues comunitats històriques. Un mapa clarifica, finalment, la distribució per comarques. 1, per situar els assentaments amb rigor geogrtic, escorcolla en el passat de la Reconquesta i la re població: aragonesos a l’interior i catalans a la costa. Ells van imposarhi els seus costums i la seua llengua, els musulmans perderen d’aquesta manera, al llarg dels segles, la seua identitat fins a esdevenir «minories marginades». Així, trobem ja ben entrat el segle XVI llogarets moriscos a la Serra d’Espadà, al nord de Sogorb, prop de Valencia, com a «illots» confosos i barrejats amb els cristians vells. Aquesta disposició heterogenia es dóna també en uns altres Ilocs, com ara al voltant de Sagunt i Llíria, els centres dels quals eren governats per cristians vells. Hi ha aljames als suburbis de les ciutats, pero s6n quasi absents de les hortes principals i de la costa. Les aldees muntanyenques i el seca acolliran el moro. Sera al sud de Xúquer on proliferen els Ilogarets que, esparsos, s’escampen en una amplia taca que arriba fins a la Marina alta i baixa. La serra d’Alcoi, cap a l’interior, marca la frontera d’aquesta desigual distribució que,

EESPILL segons d’altra banda, Donghi, «hace imposible fijar un tipo único de vida morisca en el Reino de Valencia, como sucede en Aragón». (vegeu p. 55).

També la Reconquesta causa efectes sobre el repartiment desigual de la propietat de la terra i sobre les jurisdiccions senyorials. Els censos variats i les rendes confereixen el poder al senyor territorial, alhora que defineixen les relacions de producció entre aquest i la forca de treball, i releguen el morisc a la categoria d’un simple productor que detenta el domini útil. Com a colonvassall i en qualitat d’enemic ven@, ret serveis i tributs que no sofreixen els cristians vells. La econòmka conjuntura pot reforcar aquesta tendencia ultra-explotadora, la qual cosa fa empitjorar la situació domestica del moro. A tot això contribueix, igualment, l’augment poblacional, per bé que Donghi, en aquesta ocasió, no fa servir xifres que ho demostren. 1 en aquest cas es fa imprescindible la consulta de Sobra de Lapeyre, esmentada adés, i l’article de James Casey «Moriscos and the depopulation of Valencia» (Past and Present, 50, 1971).

Estructura i conjuntura, conformen la pobresa del morisc que contrasta amb la vida més còmoda del cristià vell.

1 el que és pitjor, és que ni tan sols se li permet de comercialitzar la seua collita, sobretot a les hortes.

Totes aquestes circumstàncies denigratòries influeixen perquè el moro desitge emigrar del camp a la recerca de manteniment fora de l’agricultura. Així, el veurem exercir en diversos oficis: artesa, traginer, arrier, etc., és a dir, tot allò que li proporcione una mobilitat de recursos. Si aquesta possibilitat fracassa pot ser que, fins i tot, ingresse en les bandes de roders que assolen el país. Pero ací es perdrà l’antagonisme entre moriscos i cristians vells. L’estudi de Sebastià García Martínez Bandolers,

corsaris

i movis-

cos (Valencia 1980) omple esplèndidament aques t punt que Donghi tracta de passada. Una cosa sembla que hi resta clara, són molt pocs els moriscos que detenen fortunes 0 negocien en tractes lucratius. És, sens dubte, una població subjugada a tots els nivells El capítol segon desenvolupa totes les idees bàsiques de Donghi: la solidaritat morisca basada en la religió i en la llengua. Ara bé, si aquesta solidaritat es manté viva es deu als recursos materials que els permet les activitats productives.

El tracte comercial, per exemple, fomenta vincles d’amistat i també les migracions internes a la recerca de treball o de familiars. Els diversos oficis humils engendren solidaritat i els empenta a identificar-se entre ells com un estrat de marginats socials. Un morisc perseguit per la justicia és capac de provocar mi-

198

sericordia entre el seu poble, fins al punt que refugi en Pot trobar aldea. Cosa qualsevol que succeeix, per exemple, amb els que fugen de la guerra de Granada -1568-1570-., a causa de reials. les represalies Pero les connexions van molt més enllà del territori hispànic; el tràfic d’esclaus africans és una manera de tenir relacions amb els algerins, tant com ho és la seua amistat amb els corsaris barbarescs que, periòdicament, visiten les costes valencianes. Hi ha, dones, tota una serie de vivències quotidianes que donen unitat i sentit a la «nació» dels cristians nous.

L’estructura jeràrquica de les comunitats morisques justifica I’ús del terme «nació». En cada poble de moros es detecta sempre un grup dirigent que destaca per la riquesa, 0 per la cultura.

Aquest grup, que disposa de temps lliure, desenvolupa les seues activitats prop dels cristians vells. Acompleixen un paper d’intermediaris «ideològics», alhora que exerceixen la seua autoritat sobre els moriscos més pobres. Els contactes estrets amb els cristians vells els permet de flexibilitzar postures. D’aquí que aquesta minoria dirigent duga a cap una funció ambígua, ja que són aliats, duna banda, dels senyors enfront de la massa morisca, pero, de l’altra, en són els portantveus.

Per això hom ha volgut veure en aquests di-

rigents una mena de «líders» que frenen qualsemorisc, VO1 alcament perquè, en darrera instancia, obeiran el cristià vell. La qual cosa explicaria, en part, aquesta docilitat i feblesa del morisc enfront del senyor.

El conflicte de classes, de produir-se en realitat, restaria així emmascarat i poc explicable. Donghi no ens n’indica res, i evita aquesta expressió sociològica.

No obstant això, és a les aljames on es fa palesa amb tota cruesa aquesta jerarquia social entre els moriscos.

Aquí es reuneixen els notables elegits entre els poderosos. Eleccions debades perquè estaran controlats ensems pels Alcaydes de les terres de senyorius, i per batles al servei del rei. El qui governa les institucions, governa la resta del poble.

Malgrat els intents de conversió en distints moments, els nous cristians seran encara musulmans, inclosos els ritus i la Ilengua. Així, parlen romanc, pero la seua llengua quotidiana és l’àrab.

Naturalment, la Ilengua i la religió són dues maneres d’entendre I’oposici nacional a la civilització dominant. Es aquesta conservació dels COStums la que sosté moralment una solidaritat humana ancestral. El segon apartat «solidaritat religiosau -capítol segon-, explica aquest comportament. L’alfaquí tenia cura de preservar-los en la religió de Mahoma: l’alcadí vetlava per la justícia islamica. Es tracta de dos personatges cul-

tes amb summa influència en la resta de la població. Coneixedors de les seues forces escasses davant els cristians, invitaven els seus feligresos a la resistencia passiva que, en circumstàncies especials, esdevenia resistencia activa de caire político-nacional, reivindicatoria de drets. Fins que els poders fàctics fonamentals de 1’Antic Règim, Església Catòlica i Corona, no augmenten l’hostilitat cap a ells, totes dues comunitats històriques adoptaran formes diplomàtiques de comportament. El procés que acompanya l’expulsió demostra aquesta hipotesi. Mentrestant, es munta tota una xarxa de complicacions socials que faran possible una resistència passiva inexplicable.

D’una solidaritat religiosa que fomenta trets ideològics comuns, al costat duna idiosincràcia propia, naix una solidaritat política i nacional, a la qual contribueixen les condicions d’opressió en que viuen com a poble. Són els notables els qui organitzen els corrents d’opinió i els qui es converteixen en vehicles d’aspiracions pròpies. En el tercer apartat -capítol segon- es palesa el que ressenyem.

La pretensió de l’historiador és demostrar que l’evangelització catòlita ensopegaria amb dificultats molt serioses, sense les quals no s’explicaria l’enigma d’aquest poble. 1, malgrat la resignació en que viuen com a vencuts, 1’Islam és encara capa9 d’identificar-

199

lo com a nació. Aquest motiu pot posar en perill l’estabilitat social, perquè se sospita, amb raó, que els moriscos mantenen bones relacions amb els pirates barbarescs. La guerra de Granada, el peri11 turc i d’altres avatars polítics fan recapacitar els virreis de Valencia: la pau interior es veu amenacada i cap prendre mesures dràstiques.

El capítol tercer descriu bona part d’aquestes mesures: conversió i evangelització (1520-1570) -apartat 1-; els mitjans emprats: repressió i predicació (1571-1609) -apartat II-; les conseqüències finals; l’expulsió -apartat IIIi Valencia sense moriscos -apartat IV. El conflicte entre cristians vells i moriscos sorgeix per la intolerància religiosa dels primers. Donghi relata el problema a partir de les Germanies, 1519-1523; els rebels van batejar a la for9a els moriscos que romanien fidels als senyors. La brutalitat antimorisca clou una activitat evangelitzadora que havia comencat molt abans. Hi ha molts testimonis en la baixa Edat Mitjana de conversions en massa, pero poc sinceres. Els senyors territorials, pero, no collaboraran amb les autoritats eclesiàstiques perquè això podia suposar un alliberament de serveis i de prestacions feudals. A partir de 1525, la Corona intervindrà també en les conversions for9oses. Els moros de 1’Espadà es

lIESPI neguen a batejar-se. S’hi demostra, una vegada més, les reticències entre uns i uns altres. Ningú no vol imposar la seua voluntat. En 1526 se signa la concordia: la conversió al cristianisme no duia implícit un abandonament dels costums moriscos fins que no ûe’ls alliberas de les cårregues que suportaven com a serfs. La Inquisició s’abstindria durant quaranta anys d’intervenir-hi de manera dràstica. La diplomacia permet els cristians nous de seguir sent moros, malgrat el bateig catòlic. Fins 1570, aproximadament, romandra la vella dicotomia comunitkia al País Valencià.

Durant aquest perfode s’hi crea, malgrat tot, una situació ambigua i les predicaperillosa: cions fracassen pertot arreu i els anomenats ecrn3tians nous» es neguen a pagar els delmes de l’Església. La Inquisició no respectara els acords, i intervé amb penes pecuniàries i confiscacions.

La por al Sant Ofici obliga el morisc a fugir de Valencia. Els senyors intenten d’evitar-ho. Hi ha tres campanyes evangelitzadores, 1543, 1547 i 1561.

S’intenta d’emprar-hi mitjans de tot tipus, fins i tot millorar la condició dels nous convertits. Els senyors s’hi oposen, tampoc no accepten que ningú s’interferesca entre ells i els dirigents moriscos, el tracte dels quals vigilaven amb cura.

Aquest suport mutu fa funcionar l’equilibri existent entre totes dues comunitats distintes. L’Es-

glésia i la Corona hauran de recórrer a uns altres mitjans mes expeditius.

La guerra de Granada en 1568-1570 -sublevació morisca de Las Alpujarrasposa en guardia els poders fàctics, alhora que trenca aquesta alianca entre senyors i notables moriscos. Un conflicte militar de tal envergadura va ser capac de capgirar les relacions diplomàtiques entre ambdues comunitats, i convertir-les en un enobert.

El frontament Sant Ofici comenca a complir una missió repressora; els moriscos granadins s&n deportats a altres zones: Castella, Valencia, etc. A partir d’aquest moment es creen condicions necessàries per dissoldre, definitivament, l’estructura SOcial i religiosa dels moriscos. 1 sera l’acció inquisitorial la que la desmunte a poc a poc. La vella solidaritat morisca es badarà, hi ha moltes desercions i, també, delacions. L’hostilitat dels cristians vells és oberta, exasperada: han d’abandonar l’ús de l’àrab i la religió islàmica. Un problema religiós esdevindra problema polític. En 1573 augmenta el nombre de rectors dedicats a la conversió; no tindran gaire sort. Els autos de fe tampoc no serviran. En 1582 suren dues mesures en l’ambient: o reduir-los a galeres, presó, o <desterrar-losa. Predicació-repressió. Aquesta és la dialèctica; pero tota temptativa fracassa.

Ni tan sols el patriarca Ribera en 1587 pot aca-

200

bar amb la resistencia.

Sap que cal esborrar una solidaritat que naix d’una estructura social. EXcepte els jesuïtes, sembla que tots els cristiatis vells prengueren postura cap a l’enduriment.

La qüestió transcendira a tots els estrats socials.

Entre 1587 i 1606 hi ha plantejades diverses opcions: la del bisbe de SOgorb, Figueroa, partidari de continuar l’adoctrinament cristià, i la del patriarca Ribera, a favor de l’expulsió. La predicació, en 1609, ja es considera inútil.

Una serie d’esdeveniments polítics provocara el desenllac de la qüestió morisca: desordres en algunes minories, connexions i espionatge a favor dels enemics de la Corona, etc. El temor a la conspiració 0 a la sublevació en massa sera l’explicació de les autoritats per justificar l’expulsió de la població morisca. La defensa de la fe catòlica no era ja motiu suficient per a prendre una mesura tan greu; amb paraules de Donghi: apara que la expulsión fuese posible, ha sido preciso que el problema morisco pasase de su primitivo plano religioso, v luego religioso-nacional, al estrictamente políticomilitar,.

Tanmateix, la motivació política que Donghi exposa com a causa principal de I’expulsió, que 6s en la linia interpretativa de la seua visió global del tema, no sembla ser acceptada, ara com ara, com l’única ra& del desterrament; entre altres coses, perquè, des

d’un punt de vista formal, la mesura afectava la noblesa terratinent. 1 per bé que Donghi no ignora les conseqüències econbmiques que se’n podien derivar -vegeu més endavantva ser Eugeni Císcar el qui va plantejar l’expulsió des duna perspectiva més amplia i el qui cridà l’atenció sobre els fonaments econòmics en que es basa el fet. 1, no cal dir-ho, els senyors no n’isqueren tan mal lliurats, no sols perquè incorporarien als seus béns els immobles i el domini útil dels moriscos, sinó perquè podien reactualitzar les rendes devaluades en el temps i allegar insolvencia per deslliurar-se dels nombrosos deutes contrets amb els censalistes.

El 22 de setembre de 11609es Ilig el ban d’expulsió a Valencia. Afectava tots els cristians nous del Regne. Es va pensar que en principi havien de restar-hi un 6 per 100 dels moriscos de cada lloc; després, pero, hom va anullar aquesta gracia. Poques coses s’enduran al nord dAfrica, i, si be hi hagué poques baralles a anotar en els inicis de l’eixida, a mesura que aquesta s’acostava s’hi va crear una situació tensa que desemboca en algunes rebellions en diversos 110~s: Guadalest, Sella, Planes, Mola de Cortes, etc. La resistència va ser vencuda i el contingent morisc hagué de partir cap a Barbaria. tis l’acta de defunció de

la nació dels cristians nous.

Lapartat 4, «Valencia sin moriscosn, tanca l’anàlisi històrica de Donghi. Pero abans l’autor ha posat en dubte la tesi de Hamilton pel que fa a de I’escassa incidencia l’expulsió en els preus del segle XVII, h qual cosa significaria que 1’8 xode no influí en la vida econbmica ni en la depressió d’aquells anys.

Les coses, no obstant això, s’han d’enfocar d'una altra manera, tal i com assenyala Donghi, precisament, i que Císcar ha vist amb mes claredat. La qüestió es planteja en termes de rendibilitat i, per això, ha calgut un estudi acurat de l’estructura de la propietat, com el de Císcar, on es tinguen en compte uns altres factors que no siguen els preus exclusivament! com ara les rendes patrimonials i els censos. Donghi té la virtualitat, en aquest darrer apartat, tanmateix, d’esbossar una situació jurídica en el camp, tracantne hipòtesis i explicantne les possibles conseqüències.

Inclou allusions a la població, als censals, etc. L’obra acaba, finalment, amb una invitació a les noves generacions d’historiadors perquè en continuen l’estudi.

Telesforo-Marcial Hernández

201

Vicent SALVADOR: Ritual de cendra (Premi uJordi de Sant Jordi,, 1980). Valencia, Prometeo, 1981.

Uns mesos després de la publicació d’Argiles ens torna a sorprendre Vicent Salvador amb un recull que en certa manera continua i consolida les característiques bàsiques de la seua poesia. Els temes de I’amor, la mort, la SOledat, el pas del temps i el record; l’intimisme extremat i directe i l’expressió senzilla i despullada, fruit duna paraula justa i un sistema d’imatges difícils i coherents, enllacen directament aques t Ritual de cendra amb el seu primer poemari. Pense fins i tot que no fóra massa atrevit d’afirmar que els dos llibres responen a un estat d’anim molt semblant i aquesta similitud s’accentua si comparem el «Llibre de blaus,, primera part ~‘AYgiles, amb uTatuatge>, primera part del recull que ara comentem. El misticisme amorós que allà s’insinuava -uterrassa de l’amor»- és ara un ritual purificador o una mena d’exorcisme, una expiació laica amb referències constants a la poesia mística i una cendra que ens recorda la de la quaresma.

Des dels primers poemes el poeta se’ns presenta marcat per l’amor i aquest sentiment oscilla de la tendresa a l’exaltacib, la contemplació amorosa, la comunicació plena, la soledat, el simple record, l’esperanca i finalment I’odi, ja en la segona

part del poemari. L’amor i la paraula. Si en Argiles els versos podien tenir valor de canvi en la passió amorosa («pero avui he de vendre’t / per un grapat de versos pobres»), esdevenen ara una marca indeleble, «un tatuatge de mots», un «compromís biològic amb la Iletra,.

La idea de I’amor i el sexe i els sentits i els sentiments íntimament lligats al fet mateix ‘d’escriure.

El poeta fa i desfà el cos estimat «a colps de vers» i els dos amants units creen el nom, «la música d’ales enceses»; i es la paraula el present més estimat que pot aportar el poeta: «et consagraré un foc de paraula / petit 1 i el colgaré per sempre / en un clot com la mar-u.

Els poemes de Vicent Salvador recorren els camins del sentiment amorós i la vinguda de I’amor s’anuncia amb upassos en la cendra», amb «colps en la sang, que arriben a confondre’s en la festa de la joia i dels sentits i en la transfiguració del món en uhistories de color», en «mar de blancor on naufraguen / les petites lletres del vers»; naufragi j oiós, oferiment exaltat d’ealbixeres de mots», perfecta compenetració de la paraula escrita i el joc, que es vol etern («un anhe1 de durar i durar-te»), de l’amor. Amb «La festa» i els poemes que el segueixen arribem al moment de la màxima comunicació amorosa: són paraules senzilles, pures exclamacions gairebé o simples instantanies liriques, no massa allunyades de la tradició poètica

de la unió mística, sobretot en el poema «Just abans de nàixer», amb clares referències a la nit amorosa i a I’alba que trenca l’encís i retorna l’enamorat a la seua primigenia insignificancia: «A trenc d’alba me n’he anat / de la teua casa blanca. 1 (La nit defugint els arbres.) / Duia amb mi la petitesa 1 i la por de l’home / just abans de nàixer.» D’ara endavant és la nit de I’ànima que ho transforma tot en «música cega» i queda només el record, capac de fer reviure encara sensacions volgudes o queda l’esperanca incerta d’un proper encontre: uperquè haurà de florir una nit de primavera / en els arbres de foc.n Ritual de cendra -i en especial les dues primeres partsés un camí que ens porta de l’amor a l’odi i ens fa recórrer els diversos matisos de I’experiència amorosa i l’experiència poètica arnb un llenguatge que a poc a poc s’encrespa amb vidres, neguits, insomnis i absències «sobre el ful1 blanc». En el poema «Ritme» apareixen la por i les tenebres, la pèrdua, potser només insinuada, del ritme amorós: l’anticlímax es completa amb «La folliau, un pas endavant en la desesperació que arriba al crit; un crit, tanmateix, que no se sent perquè l’autor talla bruscament el fil de la narració, Una historia sense final, un somni que continua i s’obri a la resta del llibre. El poeta s’ha refet a la seua manera; el que podia ser només silenci 0 refurgar en la

202

nafra es transforma en odi.

Es tracta, tanmateix, d’un odi ressignat, «un bel1 exercici d’odi tendre / un ritual de cendres i de violes»; un odi que naix del sofriment, i les paraules inicials de Sant Vicent Ferrer i les d’Estellés ens ho recorden: amargura, abandó, ignomínia. La segona part comenta amb uns versos irònics i programàtics i dóna pas a una serie de poemes la característica formal dels quals ser-à el vers llarg o el sonet de ressons estellesians. Deu poemes sense títol que responen al tema central de l’odi. 1 un poema final, «Avingudes de 1 temps», resum també de I’odi i de tota una trajectòria vital, imposada per una història en Ia qual el puritanisme i la intransigencia han estat norma. L’odi que en un principi semblava només una eixida subjectiva assoleix clarament en aquest poema un sentit collectiu, una lluita contra la por: «que sols en odi un odi / com aquest odi que avui em fa escriure / haurà d’alliberar-se / per les avingudes del temps». El que era potser un problema personal es transforma en una denúncia: un odi «d’esvoranc negre», cllefiscós», afamèlic», contra el qual s’arbora l’odi de l’alliberament.

De l’odi a la perplexitat, evidenciada en les tres citacions que obrin la tercera part. Una incertesa activa a la recerca del «jorn que no ha nascutm, del desig que no s’assoleix. Una incertesa espe-

EESPILL rancada en la qual s’albiren «arrels de vida i joncs de llum». «Jones» és el títol que agrupa els catorze poemes finals, que són diverses possibilitats expressives, diversos camins que ens poden portar a noves visions d’a-

quest món tan suggerent i ric, tan aparentment senzill i tan profundament torturat de la poesia de Vicent Salvador.

Versos testimonials, «crit d’espelma en l’aire» que a poc a poc van desvetllant els secrets més re-

203

còndits del poeta, que s’obri de bat a bat jugantse «el cor a un dau de vent», com escriu el1 mateix en un dels poemes més suggestius de tot el llibre.

Jaume Pérez Montaner

curial Francesc LO LLIBRE

Eiximenis

DE LES DONES (2 vols.)

A cura de Frank Naccarato Pròleg de Curt Wittlin Biblioteca Torres Amat, 9/10

James Casey EL REGNE

DE VALENCIA

AL SEGLE

XVII

Traducció de Josep M. Muñoz i Lloret Biblioteca de Cultura Catalana, 48

Pierre Vilar CATALUNYA

DINS L’ESPANYA vol. 1 (2.” edició)

MODERNA

Traducció d’Eulàlia Duran (coedició amb Edicions 62)

Josefa Armangué UNA FAMfLIA EN EXILI Memòries (1935-1965) La Mata de Jonc, 15

Revista

h,144-

«RECERQUES», ll d’història, economia i cultura

barcelona-37t.2588lOli20733

40

EDICIONS DE PER A L’ESCOLA

Carles Duarte i Angels Massip Síntesi

d’història

de la llengua

catalana

La Magrana, 23 Adaptat al programa de COU

Jocs d’asos Antologia de cantes i narracions de J. Pla, L. Villalonga, M. Rodoreda, S. Espriu, M. de Pedrolo, P. Calders, M. A. Capmany, J. Perucho Llegir, 1 Pròleg, notes de lèxic i propostes de treball a cura d’Alex Broch

L’ESPARVER

L. Tolstoi/A. Alfaro Història

d’un cava11

L’Esparver, 10 Un gran clàssic bellament

illustrat

Joaquim Soler El fantasma

del Fluvià

L’Esparver, ll Premi L’Esparver, 1981

Agustí Alcoverro El secret del doctor

Givert

L’Esparver, 12 del premi L’Esparver

Finalista

PER ALS XIQUETS

1981

1 XIQUETES

, . .Però no ho diguis

a ningú

A cau d’orella, 1

Adéu A cau d’orella, 2 Unes breus histories escrites per Angels i dibuixades per Carme Solé

Ollé

PER A REGALAR

Oleguer Junyent Volta

el món i torna

al Born

La Descoberta, 2 La volta al món d’un cata& de Barcelona, escrita i iIlustrada per el1 mateix APARTA-r

DE

COFtREUS

9487

BARCELONA

NARRATIVA Epitelis tendríssims Carme Riera Un recull de cantes de caire humorístic i tema eròtic, volgudament intranscendents i lúdics: un intent d’apropar-se al llenguatge del p’laer i de posar la imaginació al servei dels sentits. Per I’autora de «Te deix, amor, la mar com a penyora”

Mal de nit Antoni Mus Dos antics amants es retroben casualment. Tots dos han fracassat i, durant una nit, intenten de construir una unitat. Una nit plena de passió, de tensió, de tendresa els encarara l’un amb I’altre i amb el fons del fons d’ells mateixos. La darrera noveNa de l’autor de «La senyora». premi Sant Jordi 1979

Anònim III Manuel de Pedrolo Si sou impermeable a la ironia, si viviu espirituahnent ordenat, tmés val que tanqueu aquesta novella abans d’obrir-la ii satisfet amb aquest petit acte creador, us poseu les mans a la butxaca per tal d’assegurar-vos que no n’hi teniu cap més. Seria Pa d’algú altre

Ronda naval sota la boira Pere Calders «. ..una novella extensa, premeditada als ulls de qualsevol lector, perfectament construïda, sostinguda.. . una obra consumada de l’humorista català.. .» (Joan Triadú)

Edicions 62, Provenca 278 Tel. (93) 216 OO62 - Barcelona (8) De venda

a totes

les llibreries

BIBLIQTECA D’AUTORS VALBNCIANS POESIA Caries Salvador

Els millors versos del qui fou tamb6 un dels impulrors do la normalltracl6 lingüistlco del PO¡S volenci~. Prblag de Ricord Blorco.

ESPILL Jaume Roig Al top de dos regles

torno o s.r editot a Val&~i. del regle XV.

oqwst

gran clbrslc

DESCOBRIM BL PALS VALENCIA LA QÜESTIÓ COMARCAL Rafael Juan

El fe1 comarcal

des d’una bptico progrestisto

i autonbmica

EL SOCIALISME VALENCIA J.A. Piqueras les orwls

histckiques

del sociolism~

CONSTANTi Manuel

La trajectbria

al Pals Valenc¡&

LLOMBART Lloris

d’un dels escriptors m6s rellevants fundador de Lo Rot Penat.

EL KRAUSISME Joan-Angel Lo influtncia,

entre nosaltres.

de lo Rwmixanga,

VALENCIA Blasco

de les idees del pensador

olemony

EL FRANQUISME Josep Plc6 Lo vida valonciona

sota la dictadura

ESTUDIOS UNIVERSITARIOS SEÑORES Y PROPIETARIOS. CAMBIO AL SUR DEL PAIS VALENCIANO. Pedro RUIZ Torres La transición

LO historia

del feudalismo

SOCIAL

al copitolismo

CIFESA, LA ANTORCHA DE LOS EXITOS F6llx Fanh do IO productora

~ol~ian~.

LO mayor aventuro

CONTRA EL PROTECCIONISMO Román Perpiñá Grau

Escritor sobre economía

dal reciente

promio

“Prlncipe

d-1 CN etpanol.

da Asturias”

ESTUDIOS UNIVBRSITARIOSISERIB MAYOR LA VID Y EL VINO EN EL PAIS VALENCIANO Juan Piqueras La formocibn

presentada

VALENCIA, Andliri

del vinedo dol Pals ~olw,ciono

POLITECNICA AGRARIA I HISTORIA

ECONOMIA Comunicacions

hist&ica

i evoluci6

a la I Assemblea

COMARCAL

d’Hist6rb

de lo Ribera.

LA CONSTRUCCl6 D’UNA Marla-Jesús Teixldor

hist&ica

de la construcci6

CIUTAT

d’una ciutat meditwr&nia.

REVISTA VALBNCIANA DE PILOLOGIA Tomo VII. Número 4.

Un nuwo

número

Obra

de lo prestigiosa publicoci6n su* treinta onor.

JUAN GIL ALBERT Pohtica Completa.

3 vols.

El último testigo

Recuperación

que cumple ahoro

del esplendor

y miseria

VICENTE GAOS Obra Po6tica

da uno de los mayores

da nuestro

logros pocticos

siglo

de estos docodar.

L’obra magna de la fihlogia catalana

Inventar-ilèxic i etimològic de la llengua catalana antiga i moderna. dialectal i literaria. ’ Una obra completa, sempre actual, a la vostra disposició

per assaborirla nostra llengua en tots els seusmatisos.

10 vohms, 9.850 pàgines, 160.000 articles, solidament enquadernat

format: 18X27 cms.

3% c-

Torre de lAmoi

FR-MWML

\ LA \ LA

Per primera vegada s’integren harmònicament els mots usats a tot l’àmbit dels Pa’isos Catalans. Així, resulta enriquidor de l’idioma i permet el seu ús profitós per par-t de tots els catalana-parlants. ~-.-

-_ -_~l__

------

- -------._-