mulacions i formalitzacions; en certa manera, al tema del mite.. .» Sé que tu, Donna, ja no escoltes tampoc. Has anat relaxant el teu cos, embolcallat en la seda rosa del vestit, sobre el sofà on seus. Els teus dos bracos reposen delicadament sobre el brac del sofà, i has pujat les carnes sobre el seient, doblegant-les pels genolls, adoptant així una postura una mica infantívola, tendra, deliciosament femenina. No estas, pero, del tot embadalida. Un pare11 de vegades he vist com els teus ulls, lluents i un xic entreclucats, han cercat la meua mirada. No he deixat, pero, que em descobresques. El moment de fer-te els presents, Donna, m’ha retornat a la realitat. He reunit totes les meues forces per tal que la meua veu, en felicitar-te, i la meua mà, en donarte l’anell que t’he comprat, no tremolen, no defallesquen. «Et desitge felicitata, t’he dit, i a la meua mà, traient-lo de la butxaca on devia ser l’anell, m’ha arribat I’estrany fetitxe que m’han venut els firaires aquest matí: una mena de dent argentada. T’ho he donat, davant de la sorpresa de tothom, de mi mateix, i de tu, Donna, que has reprimit una ganyota de por i has serrat en la teua mà l’insòlit regal que, no sé per quin atzar, equivocadament t’he fet.
Tots els invitats són ja arribats, i una vegada més em trobe totalment estrany, com si estigués fora de Iloc, o més aviat, fora de joc. Després de les presentacions, es fa un momentani silenci, prompte trencat pel teu promés, Donna. «Ens deia el professor -diu, dirigint-se a mi amb una extremada amabilitatque hi ha una malaltia -dlicantropia, ha dit vosté?- en la qual el malalt arriba a imaginar, a creure’s vertaderament, que es transforma en un llop...» «En les nits de lluna plena?», preguntes tu, Donna. «Aixo és segons la llegenda, i forma part de tota la mitologia que I’envolta -intervé el professor-. En realitat, certament, aquest tipus d’alienat mental, el licàntrop, manté en tot moment la seua aparenca física humana, normal, i adquireix no obstant la ferocitat, forca i violencia destructora pròpies del Ilop més ferotge, encara. que, per això mateix, es creu convertit en aquest animal, 0 més exactament, en una estranya barreja d’home i de 110~. Es podria dir que l’home-llop creu, o vol creure, en aquesta transformació seua, en aquesta realització del seu imaginari, per tal de justificar, de racionalitzar, d’entendre, per causes físiques -és a dir, externes a la psique, a la voluntat conscient, a l’ésser moralels actes destructius perpetrats durant l’estat animal. Així, I’ésser racional, l’ésser social i cultural, resta alliberat, no responsable dels fets antisocials inhumans, irracionals, que comet. Arribem així a la problemàtica del doble, a les seues projeccions, for-
*
*
*
Ara que ja no estic amb tu, Donna, i la meua mirada, la meua atenció, el meu pensament no estan dominats per la teua presència, Donna, ara cree que podré recordar les estranyes circumstàncies 99