L'Espill. Número 4. Hivern 1979

MANUEL

BOIX

(I’Alcúdia de Carlet, 1942), pintor, ha compartit amb Artur Heras i Rafael Armengol, els estudis d’art, diverses exposicions conjuntes i, com era inevitable, la inclusió de tots tres, molt sovint, dintre d’una mateixa etiqueta definitoria.

Fou un dels introductors al País Valencia, a principis de la dècada dels seixanta, de les noves tendències realistes llavors en ebullició. Des de plantejaments en bona mesura escultòrics, ha arribat a posseir una tècnica acurada i d’una gran ductilitat expressiva, abocada en nombroses pintures i en dibuixos; d’aquí el ric exercici com a il-lustrador de textos d’altri.

La seua imatgeria, de profundes ressonàncies intellectuals i, de vegades, lúdiques, no arriba a emmascarar l’essencial compromis de l’artista amb la realitat humana, social i nacional que el circumda i en la qual se sent inserit.

Per aquest camí, les seues obres marquen, en ocasions, una evolució cap a espais d’una inequívoca duresa expressiva, d’una freda «inhumanitat», que només el refinament formal atenua en l’aparenca.

ELISEU

CLIMENT Editor

ISSN 0210 - 587 X Dipòsit legal V. - 805 - 1980 Impremta Nàcher Miracle, 7. València3

EESPILL Revista trimestral dirigida per JOAN FUSTER Secretari Pérez Moragon

Francesc TRES

Edicions 1 QUATRE València

Disseny Jowp Hortolb

SUMAR1 ESTUDIS 1 ASSAIGS DE COM ES POT SER GREC PER TRENTA SEGLES Joan F. Mira 9 VICENT TOMAS 1 MARTI 1 LA IDEA DE PATSOS CATALANS Vicent Franch 33 DELS

L’ARQUITECTURA POPULAR HORTS DE PALMERES D’ELX TRES EXEMPLES Gaspar Jaén Urban 47

EL MONESTIR DE VALL DE CRIST 1 LA VALL DE JOSAFAT Arcadi García 69

TEXTOS FERIDA Josep

LITERARIS DE FERRO Palomero 79

FAULA EN PLENILUNI Josep-Lluís Seguí 97 NOTES

CRONIQUES 1 NOTES SOBRE EL PATRIMONI ARQUITECTONIC 1 URBANISTIC DEL PAfS VALENCIA Julià Esteban Chapapria Josep-Lluís Bonet 107

V.& COL,LOQUI INTERNACIONAL DE LLENGUA 1 LITERATURA CATALANES Vicent Pitarch 116 JORNADES

SOBRE Antoni CRONICA

RESSENYES

COMARCALITZACIO Ferrer 119 CULTURAL 125

BIBLIOGRiiFIQUES 133

LESPILL

D EC ESPOTSERGREC PERTRENTASEGLES

JoanE Mira

V

OL DIR una idea en el sentit platònic, cosa celestial i eterna, i que periòdicament s’encarna en una realitat material?

20 la representació inexorablement imperfecta d’aquesta mateixa realitat? ~0 potser una imatge fugissera, com una nimfa o nereida -en que creuen fermament els pagesos grecs del segle XX- eternament inassolible, i eternament seductora dels qui la contemplen a la llum del migdia?

Poesies i mitologies a banda, on vull anar a parar, més prosaicament, en aquests breus interrogants que fan de pròleg, és simplement ací: iquina proporció de reinvenció política, de mite, i de continuïtat real hi ha en la cultura i en la societat de la Grecia dels nostres dies, i especialment en els seus sectors més rurals i menys «modernitzats»?

0 siga: la pervivencia de la Grecia antiga, que les dites intellectuals i polítiques de la moderna afirmen sense ombra de dubte des de fa més de segle i mig -i que la gent del país ha acceptat amb orgullosa consciencia-, iés alguna cosa més que un instrument ideològic, demostradament eficac, per a la recuperació duna identitat nacional?

9

El que vull mirar d’esbrinar, dones (només parcialment i en alguns aspectes), és el que hi ha, en la substancia i en els accidents de Grecia o de metàfora a metàfora, en la infrastructura i en la suprastructura de la societat grega, que s’haja mantingut «essencialment» immutat tot al llarg dels vint-i-cinc o trenta segles que van des d’Agamèmnon a Karamanlis (en realitat, si comptem des d’Agamèmnon, són més segles: deixem-ho dones des d’Homer a Kazantzakis).

Els grecs actuals creuen fermament que és molt el que hi ha d’immutat -no els diguésseu el contrari! -, i jo cree que, si no tanta com es pensen, una part apreciable sí que en tenen, de raó.

La moral d’aquesta historia també va per endavant, abans i tot de contar-la. 1 és per raó de la moral (destinada en principi a valencians, catalans en general i possibles veïns interessats) que publique aquest paper en L’ESPILL abans de fer-ho en algun barbut patracol periòdic d’especialistes -on certament el llenguatge seria més «acadèmic» i la presentació una mica més rigorosa i sistemàtica.

La moral, dones, és que, malgrat cinc o sis segles de dominació romana republicana o imperial,’ malgrat la difusió d’un cristianisme fervent fins als últims racons, malgrat prop de mil anys de bizantinisme progressivament allunyat de Sòcrates i de la seua poZis,3 malgrat la llarga etapa de dominació turca que a forca de jeníssars, paixàs, café espés i kaftans semblava que havia acabat d’orientalitzar el país,4 malgrat haver perdut la idea d’una unitat o duna identitat hellènica i fins i tot el record del nom comú d’hellens (fins al segle XIX, i des dels bizantins, els grecs es deien ells mateixos romaioi, que vol dir <cromans», i pràcticament «cristians», enfront dels musulmans àrabs o turcs),5 malgrat l’entrada en territori grec de successives onades d’immigrants eslaus, albanesos, vàlacs

1 Sobre la supervivencia de l’hellenisme, cf. Moses HADAS,«Aspects of Nationalist sur-viva1 under Hellenistic and Roman Imperialism», Journaf of the History of Ideas, vol.

XI, n. 2, 1950. ’ Ducellier, tanmateix, fins i tot per a l’època bizantina, parla d’un «paganisme ravivé par la religiom (Alain DUCELLIER,Le Drame de Byzance, Paris, Hachette, 1976, pp. 247 SS.). 1 és ben coneguda la «diplomacia» eclesiàstica en materia de transicions.

3 Sobre la reorganització de 1’Imperi Bizantí en termes <orientals» i centralistes, cf. J. M. HUSSEY,The Byzantine World, New York, Harper and Row, 1961. ’ McNall considera l’etapa turca com a determinant de la Grecia moderna, que en el segle XIX hauria esdevingut ja essencialment «no occidental, (cf. Scott MCNALL, The Greek Peasant, Ameritan Bociological Association Monograph Series, Washington 1974; pp. iv-v). Aquesta és una posició extrema. Per un altre punt de vista, cf. Perry A. BIALOR, «Greek Ethnic survival under Ottoman domination,, in Oriol PI-SUNYER,The limits of integration: ethnicity and nationa2ism in modern Europe, University of Massachussets, 1971. ’ En part perquè, en l’època de transició al cristianisme, el terme hellenos esdevingué a poc a poc sinònim de upaga»: cf. Apostolos E. VACALOPOULOS, Origins of the Greek Nution, Rutgers University Press, New Brunswick, 1970, p. 18.

10

LESPILL i turcs6 . ..malgrat tot això i algunes coses més, els grecs -sabent-ho o, més aviat, sense saber-hohan ‘continuat sent grecs. Prodigi no menyspreable. 1 sense aquesta realitat, els patriotes del 1821-1829, els intellectuals i polítics de la nova Grecia després, hagueren lluitat o treballat en l’aire, per una cosa tan buida com seria tornar-li un nom a una geografia, per un flatus vocis.

L’edifici neo-hellènic no és un edifici «neo-gòtic».

Vull dir que és, potser, una reconstrucció o, més ben dit, una restauració, pero no un decorat o una reproducció de pedra falsa: per restaurar cal que es conserven almenys els fonaments i una part substancial de l’estructura original de l’edifici, encara que aquest estiga ple d’afegitons, cobert de guixos i de pintures, o a trossos, esbucat o malmés. Sense aquesta base no hi ha restauració arquitectonica, ni nacional, que valga. Amb aquesta base, la restauració, si hi ha bons restauradors que se la proposen metòdicament, ofereix totes les garanties?

La moral, cree, és diàfana. 1 ara anem per feina.

ASPECTES

DEL PROBLEMA,

1 PUNTS

DE VISTA

El problema, tal com ací l’enfocaré, és molt més important que el que plantejaria la simple existencia de supervivències, més o menys anecdòtiques, de creences o costums dispersos en el folklore grec contemporani amb antecedents o parallels en èpoques antigues. En primer lloc, dones, cal remarcar que no es tracta de «supervivències» aïllades sinó d’una qüestió de continuïtats dins dún o de curiosos «parallels», sistema global en molts dels seus arranjaments bàsics, patrons, institucions i conceptes cardinals. Es per tant -segon aspecte importantun camp privilegiat per a l’estudi dels processos de transmissió i d’adaptació cultural, de tota una llarga i confusa historia d’aculturacions successives, amb constants que es mantenen o que retornen (com la mítica pugna est-oest, si voleu, des de la guerra de Troia a la tràgica expedició anatòlica dels últims anys vint). En tercer lloc, com han reconegut darrerament antropòlegs dúna banda i classicistes i historiadors de l’altra, la comparació és possible i útil en les dues direccions: el co6 A. VACALOPOULOS (op. cit.), tot i reconèixer la importància de les aportacions demogràfiques no-gregues, defensa la tesi de Ilur gradual assimilació cultural. l%

la tesi de pràcticament tots els historiadors grecs. ’ AcO, supose, tothom entén que és un símil, comparació o recurs retòric: honni soit el qui malpense que propugne, ni remotament, retorns d’un retro extrem al segle del Tirant o al de Temístocles. * Fet i fet, les supervivències es troben més sovint com a part d’un conjunt que no ailladament, i concretament en el cas, més sorprenent, de les practiques i creences màgiques o religioses: cf. Richard and Eva BLUM, The Dangerous HOUY. The Lore of Crisis and Mystery in Rural Greece, New York, Charles Scribner’s Sons, 1970, pp. 6-7, i 253 SS.

EESPlLL neixement de la societat grega moderna ha illuminat aspectes foscos de I’antiga, i el mateix ha estat fet en direcció contraria?

Finalment hi ha l’aspecte, fascinant, de la constant interaccióde la dialèctica, per altre nomde les tradicions «alta» i «baixa» al llarg de tant de temps i en una àrea d’historia ben complexa, on el punt de partida és ben documentable i, si els intermedis de vegades són poc clars, almenys el punt d’arribada esta a la vista: és difícil no acceptar que el corrent «folk», popular, ha estat vehicle de transmissió ininterrompuda, de continuïtats que han absorbit i incorporat els successius impactes «alts» de dins i de fora. Deixem-ho estar, tanmateix, que seria encara posar el carro davant dels bous.

Dissortadament, que jo sàpiga, manca la teoria solida i útil aplicable als processos de dinàmica cultural en les societats complexes i «amb historia» sobre una expansió de temps tan ampla. No és que no n’hi haja, de teories; pero d’aqueixa mena de processos els antropolegs se n’han ocupat duna manera excessivament genèrica, o excessivament localitzada en el temps i en l’espai -i fet i fet amb més afecció a les i quant als historiadors, tinc por que al «etapes» que als processos-; mateix Braudel aquesta mena de duvée li semblaria una mica massa Zmzgue. Es llàstima, perquè Grecia és un cas ben notable on una teoria així tindria oportunitat privilegiada de ser aplicada o posada a prova: per la difusió mediterrània dels models grecs, que permetrien el seguiment comparatiu de les seues evolucions, pel fet que pocs 110~s del món deuen tenir la seua historia antiga tan minuciosament escorcoHada, i finalment per la comparabilitat, en ocasions increïble fins al detall de la paraula, de tants elements de la cultura grega contemporània i antiga.

El que passa també és que allò que hom entén habitualment per cultura gregu, i que ha enlluernat una generació rera l’altra des dels romans fins als romàntics, és sobretot la cultura elaborada per les élites, formal, literaria, «alta», la cultura de la Gran Tradició, que diria Redfield. La mateixa cultura grega que tenien davant dels ulls els pares fundadors de I’bntropologia, Morgan, Tylor, Frazer, Maine o Fuste1 de Coulanges, i que tant els agradava contrastar amb la dels «primitius» contemporanis.

Perquè dels contemporanis grecs no s’ocupaven molt ni poc, i menys a efectes de comparació amb els antics. Entre altres coses, potser, per efectes del crèdit general de la teoria vuitcentista del slavischer Einfluss de Fallmerayer i seguidors, segons els quals els grecs moderns eren poc més que els hereus rebordonits de les bandes eslaves i altres collegues invasors. Cal dir que els folkloristes, 9 La millor síntesi, fins ara, de l’explicació en doble direcció, és probablement la de P. WALCOT, Greek Peasants, Ancient and Modern, New York, Barnes and Noble, 1970 (almenys pel que fa als pagesos). 1 el «cIàssic» en aquest camp és sense dubte John C. LAWSON, Modern Greek Folklore and Ancient Greek Religion. A Study in Stlrvivals, 1910 (ací he utilitzat la reedició de 1964, New York, University Books).

12

historiadors i antropòlegs grecs -Politis, Romaios, Megas, Vacalopoulos, Poulianos.. .- ja s’han encarregat, amb paciencia i amb indignació, de tornar les coses al seu lloc. 1 que les seues conclusions continuistes són confirmades i reforcades tant pel treball directe d’etnògrafs i antropòlegs sobre la Grecia rural contemporània (cf. Lawson, Sanders, Campbell, Friedl, Blum, Peristiany.. .), com pels historiadors i classicistes (de Harrison, Nilsson o Gernet, a Walcot, Humphreys, Vidal-Naquet, Vernant...) que per fi s’han ocupat de refer la societat viva que bat sota els antics textos innombrables.

El camp de comparació és immens i extremadament complex. Jo ací m’he limitat a centrar-lo en un tema bàsic entre tants: Za percepció del món socid, i especialment des de l’òptica rural. Es a dir, els condicionaments fonamentals -agrarisde la vida social, i les seues implicacions; el significat de la família en l’organització social: i la posició de l’individu en el grup. Un altre tema essencial, la concepció de la persona i de les forces còsmiques -la religió com a contracte i llenguatge entre els déus i els homes, vida i mort dels homes en un món d’esperits.. .-, igualment revelador i potser més fascinant, me l’hauré de guardar per a una altra ocasió.

ENTRE

LA TERRA

1 LA CIUTAT,

COM SEMPRE

«Un matí», explica Scott McNall, «vaig anar amb Paniyoites a la seua vinya, a veure com podava els ceps. Com que era hivern, vam marxar tard, cap a les sis del matí. L’home aparellà la mula amb el bast de càrrega, penjà la serra a un costat i a l’altre una torda per portar a casa els sarments tallats per a llenya, i ens vam posar en camí cap al nord. Ens va costar una hora d’arribar al seu camp. L’home hi treballà unes dues hores, i després vam estar xerrant i menjant el que ens havia preparat la Maria [la dona de Paniyoites].

Després, per tal de veure si les pluges recents li havien fet algun mal al blat, vam caminar cap al sud-oest uns quaranta-cinc minuts. Les pluges havien estat desastroses: hauria de demanar diners a préstec per comprar blat per menjar i llavor per a la sembla següent. Vam tornar cap a casa... Quan li vaig comentar com era de pedregós el seu camp de blat, em digué: ‘D’altres en tenen de pitjors’».”

No sé si és exagerat dir que si a Grecia -i no només a Grèciahavíem de dividir les etapes bàsiques de la historia agraria, caldria parlar simplement d’«abans del tractor» i «després del tractor».

1 encara.. . : Paniyoites va perdre el seu blat per culpa de les pluges de l’hivern de 1969, al seu poble de Milessi, a menys de cinquanta quilòlo S. MCNALL, The Greek Peasant, p. 5. Les pinzellades del capítol sobre I’economia dels dos pobles estudiats per McNall són molt breus però molt vives.

13

IlESPILL metres d’Atenes. Paniyoites era el vice-batle de Milessi, i a banda del blat tenia dues fanecades de vinya, unes poques oliveres, i les dues cabres que la Maria treia a pasturar cada matP; la Maria, també, fa formatge de la llet de cabra i té compte d’un grapat de gallines al corral. No lluny de Milessi, al poble més pròsper de Varnavas, «. . .cada pagès té el seu blat, vinya i olives ‘per seguretat’»: hom no sap mai quin desastre pot arribar a les altres collites (verdures per al mercat en l’horta del poble), pero les tres bàsiques donen «prou per a viure».

«Sempre podem passar fins que vinguen temps millors», explicava el secretari Krepis. La seua dona també pastura un pare11 de cabres i té compte dúnes poques gallines. «En tot cas, sempre tenim un mos de formatge, un grapat d’olives i un crostó de pa», diuen quasi tots al pable.” Estic raonablement convencut que un pagés del temps d’Hesíode, veí del Poblet d’Ascra de Beocia, no tindria massa problemes d’adaptació mental o tècnica si es despertava un bon dia del segle xx pels camps del terme de Varnavas de I’htica. Parle, de moment, de la cosa més material: dels bancals, les oliveres, la vinya, les cabres, les mules i el blat; de podar els ceps (Trebds i Dies, 570), de Ilaurar a la tardor per la sembra del blat abans que arriben les pluges (T. i D., 448451, 463) seguint essencialment el mateix calendari i els mateixos cicles anuals, per a les mateixes collites, en la mateixa terra pedregosa (en l’odissea, el pretendent Eurímac li diu a Ulisses: «Si vols entrar al meu servei, foraster, t’enviaré lluny al camp, i et donaré bona paga per replegar les pedres i plantar arbres de profit», Od. XVIII, 357 SS.), lluny de casa, amb la vegetació rosegada per les cabres.

1 encara que I’antic veí d’Hesíode no coneixia el café, podria sense problemes seguir el seu vell hàbit de passar cada vesprada una estona a la taverna, o xerrar a la ferreria; cosa que devia ser ja tan atractiva, que Hesíode aconsella: «Passa sense asseure’t per la forja i per la taverna del pable, on pega el solet. Fins i tot els dies d’hivern, quan el fred allunya els homes dels camps, un treball aferrissat pot donar algun profit a la teua casa» (T. i D., 493 SS.). La Zesche o «casa del pablen d’Ascra de Beocia era la taverna i el café actuals -Milessi té 320 habitants i tres cafés; Varnavas 960 habitants, 7 cafés i 2 tavernes-, on, especialment els dies d’hivern, que Hesíode ja odiava (T. i D., 504 SS.), quan el treball als camps es paralitza, els homes passen hores i hores sense fer res, jugant a les cartes o discutint per matar el temps.‘* Es clar que, si no hi ha feina als camps, els homes podrien treballar en alguna ocupació útil per a la casa, com recomanava Hesíode; pero al l1 S. MCNALL, ibid., p. 7. j2 Irwin T. SANDERS, Rainbow

in the Rock: the People of Rural Greece, Harvard University Press, 1962, fa una gr&fica descripció de la «vida de café>, als poblets grecs (pp. 205 SS.).Ernestine FRIEDL, Vasilika, a village in modern Greece, New York, Holt Rinehart and Winston, 1964, parla també amb detall de les uhores mortesm (pp. 12 SS.).

14

CESPILL seu temps ja li devien fer poc de cas, i ara encara li’n fan menys: als poblets grecs els Ilauradors, o siga, pràcticament tot home adult, es consideren «especialistes en agriculturaB i, com observa E. Friedl, a Vasilika de Beòcia, quan els homes no tenen res a fer al camp, vol dir que no tenen ues a fer.‘j A Vasilika, cap al 1960, ja gastaven adobs químics i tractors, i plantaven tabac, que és una especialitat ben comercial i «tècnica». 1 malgrat tot, el llibre de Friedl és el que en primer Iloc va inspirar al classicista Walcot el seu magnífic treball sobre els pagesos grecs antics i moderns, i al sociòleg Alvin Gouldner les seues conviccions sobre les continuïtats culturals: l4 tants són els parallels visibles!

1 entre altres continuïtats que observa Gouldner, ja que en parlem, hi ha la «forta repugnància pel treball manual ». Això, tan cardinal, demana algun comentari més concret; entre altres coses perquè no és aplicable als grecs en general ni a tot «treball manual» ni a qualsevol temps i lloc indiferentment.

Els herois homèrics, posem per cas, senyors guerrers si mai n’hi ha hagut, s’enorgulleixen sovint de les seues habilitats agrícoles i tècniques; i Ulisses, abans de fer una carnisseria dels pretendents de a llaurar i a tallar herba! (Od. XVIII, la seua dona, desafia Eurímac...

366-375). Llaurar, i pasturar els ramats, eren les activitats quotidianes i honorables dels basileis, reietons de comarca, i dels seus fills els prínceps de la Ilegenda. Cert que dels altres oficis no s’ocupaven gens ni mica: el treball dels ferrers, fusters, obrers de vila, terrissaires o metges, si bé apreciat i respectat, no era considerat tan honorable com el treball de la terra i dels ramats. Era feina dels demioergoi, els antics artesans i especialistes que anaven fent el seu ofici de poble en poble, o de casal en casal, com van encara de poble en poble els terrissaires de Siphnos o els de Thrapsanos de Creta l5 a fer feina d’encàrrec, . . .o el «dentista» que baixava de l’autobús i obria el seu maletí en una taula de café de la placa de Varnavas. l6 Ulisses, el polymetis, «el de múltiples habilitats», és un cas especial i admirat: llest, embolicador, capac de tensar l’arc com ningú i d’escapar de tot perill, i alhora Ilaurador i pastor abans d’anar a la guerra, que igual es construeix tot solet una barca «tan bona com la dels comerciants» per fugir de l’illa de Calypso, com es fa reconéixer definitivament mostrant a Penèlope els secrets de fusteria del Ilit conjuga1 que havia fet anys abans amb les seues prbpies mans. Però Ulisses té bastant de prodigiós i de fantàstic, i molt de protegit d’Athenea, deessa dels fusters i altres technites: per al públic grec, les seues habilitats són simplement miraculoses.

1 el dia que el marit d’Ernestine Friedl, professor i americà de la tradició del «do it ”

Cf. Vasilika. .., pp. 34 SS. Cf. WALCOT, op. cit., pp. 10 SS., i Alvin GOULDNER, Enter Plato: Classical ap,d the Origins of Social Theory, New York, Basic Books, 1969.

Is Esmentats per WALCOT, op. cit., p. 29. ” MCNALL, op. cit., pp. 9-10, descriu tota I’escena, quasi aristofànica. *+

15

Greece

yourself », va canviar amb les seues mans uns vidres trenca& la gent de Vasilika obria la boca d’admiració incrèdula: «Un professor que és també un mestre vidrer! »: que un Professor fos capac de fer tal reparació tenia per als pagesos una mica «de la qualitat d’un miracle».17 Al Treballs i els Dies els oficis no agrícoles apareixen ben poc, i sense cap relleu. El poema és estrictament un poema agrari, una exaltació religiosa i ètica de la terra i del treball de la terra, del llaurador honest, piadós, independent i treballador: l’exposició poètica de l’ideal del pagès-ciutadà, entre les angoixes d’un temps de crisi.18 El pu&citltadà és l’ideal civil grec per excellència des del segle VII almenys fins ben entrat el segle v; i encara en 403 a. C., a Atenes, després dels desastres de les guerres del Peloponés i dels «excessos democràtics» que els van acompanyar, es va proposar un decret per limitar el dret de ciutadania només als propietaris de terres (Dionís d’Halicarnàs, Sobre Lysias, diu que aquest decret hauria privat de drets polítics uns 5.000 atenesos; calculant sobre el total, això significa que un 80 per 100 dels ciutadans eren encara, després de l’eufòria urbana i comercial del segle v, propietaris d’algun tros de terra! ). Les reformes de Soló, que a l’entrada del segle VI van canviar la cara política de l’htica, són ací ben illustratives.

La polis pre-clàssica era en realitat la fortificació collectiva de les velles famílies d’aristòcrates que vivien de la renda de l.es seues propietats agràries, descendents, parcialment urbanitzats, dels antics basileis rurals d’Hesíode i d’Homer. 1 quan la situació, fora dels murs i dins dels murs, esdevé insostenible, Soló fa aprovar la reforma per evitar la revolució: «Si hagués pres l’agulló un altre, un insensat o un ambiciós, no hauria pogut contenir el pable», diu en un dels seus poemes. Els pagesos, «plens d’esperanca infinita», pretenien el repartiment de les terres. Soló els allibera dels deutes i de la servitud, i els converteix en ciutadans (...però els aristòcrates no són expropiats, evidentment! ). 1 d’altra banda, mesura complementària, Soló «...que veia que la pobresa natural del territori només podia oferir una subsistència mediocre als agricultors i era incapac d’alimentar una multitud peresosa i sense feina, va fer posar en honor els oficis, i va demanar a I’Arebpag que examinés d’on treia cadascú els seus ingressos, i que castigués els peresosos)> (PLUTARC, Soló, Xx11. Cf. AUSTIN-VIDAL NAQUET).‘~ L’altra solució era l’espartana, que en realitat és la tradicional grega portada al màxim extrem, i que els aristkrates de tota Grècia sovint envejaven: els propietaris de la terra seran exclusivament els ciutadans, però els qui la treballaran seran només els hdotes, serfs o pobla” Cf. FRIEDL, Vasilika . . .. p. 35, i el comentari de WALCOT,op. cit., 34 SS. ” Cf. Marcel DETIENNE, «Crise agraire et attitude réligieuse chez Hésiodes, Latomus, vol. LXVIII, Brusselles, 1963. “) Cf. Economies et Sociétés en Gvèce Ancienne (Périodes archaique et classique). Textes choisis et présentés par Michel AUSTIN et Pierre VIDAL-NAQUET. Paris, Armand Colin, 1972.

16

cions dependents.

No és que el sistema Btic funcionas molt suau, ni en la seua millor època; i els «pagesos ciutadanw mai no van ser acceptats de bon cor en la ciutat ni en la política. El «tira illustrat» Pisístrat es preocupava molt dels pagesos, prestava diners als agricultors pobres, encoratjava la prosperitat agraria..., tot això, com observa Aristòtil, perquè wolia evitar que passassen el temps a la ciutat, i pretenia que continuassen dispersos pel camp; així, amb una moderada prosperitat i ocupant-se dels seus afers particulars, no tindrien ganes ni temps d’ocupar-se dels afers públics» (Cotistittrció d’dtenes, 16, 2-S; cf. AUSTINVIDAL NAQUET).

Més endavant, i sobretot després del frac& de la «democracia radical» dels hoplites-pagesos, artesans i botiguers, les coses estarien més clares: els aristòcrates (els vells rics i alguns rics nous) i els seus intellectuals odiarien, efectivament, els oficis manuals; i els pagesos, malgrat totes les tradicions, serien objecte de menyspreu i de ridícul. Tot això, ja, durant molts segles. Per al pensament conservador de Plató, de Xenofont o d’Aristbti1, l’oikonomia és realment I’administració de la casa (amb la família, servents, propietats...), i per extensió també la de la ciutat; pero no la chrematistike, o art de fer diners, que és cosa innoble. L’ideal tradicional, ara renovat, sera el de la ciutat autàrquita, com el casal del propietari, amb el mínim possible d’intercanvis amb l’exterior.

0 siga, el contrari de la ciutat-merca& oberta, de Pèrieles i dels «demòcrates».

El ciutadà ideal, dones, ha de viure de la renda agraria: ni treballa, ni s’ocupa del comerc. El comer-c és cosa dels metoikoi, els metecs forasters, o dels esclaus i Iliberts. Xenofont, si be posa en boca de Sòcrates un total menyspreu pels oficis manuals -«embrutidors del cos i de l’ànima, que no deixen temps per ocuparse dels amics ni de la ciutat»-, encara respecta l’agricultura, en teoria, tant com I’art de la guerra, «com el rei dels perses», ideal últim de l’aristocràcia ( XENOFONT, Econòmic, IV, l-4). Aristòtil va més enllà: en la ciutat perfecta, «és evident que els ciutadans no han de fer ni vida d’artesans ni vida de mercaders, vides innobles i contràries a la virtut, i que els qui són cridats a la vida cívica tampoc no han de ser agricultors» (Política, III, 1328). 1 el seu deixeble Teofrast, encara més: . . .el rústic és un home bast, que porta sabates massa grans, xerra en veu alta, quan s’asseu s’arromanga el vestit de manera que se li veuen les vergonyes, menja voracment i beu vi sense sigua, home malpensat, desconfiat, i que canta als banys públics.. .: «La rusticitat, diríem, és una ignorancia repugnant» (Caràcters, 4). Així, l’oposició agroikoslasteios, rústic/urbà, ha esdevingut insalvable... fins els nostres dies, tant com el descrèdit dels oficis manuals.2o N En l’evolució de la societat bizantina, aquesta oposició és també cada vegada més divisible: l’agricultura esdevé una cosa innoble, agennès, i les categories bàsiques dels habitants de les ciutats són dues: la gent honorable, que viuen de renda o de les pensions imperials, i la plebe que s’ocupa dels treballs manuals, quasi tan menyspreable com els pagesos (cf. DUCELLER, op. ch., pp. 98 ss.).

17

tanmateix, es mantindrà també fins avui: L’ambigüitat originaria, els pagesos admiraran i odiaran alhora la ciutat (i tot el que repreetc.); i els urbans, hellenístics, senta: govern, jutges, administració, bizantins o moderns, menysprearan els rústics alhora que valoren sobre tota altra possessió la propietat de la terra, o que idealitzen la vida rústica etcètera. «La relació psicologica entre la ciutat i el camp és, tanmateix, subtil i complexa. Un pagès considera l’home que no té terra com alguna cosa menys que un home complet; alhora, la major part dels pagesos envegen el que veuen com la vida més fàcil, rica i estimulant de la gent de ciutat, i especialment dels atenesos. La gent de ciutat, normalment, es consideren ells mateixos com a més intelligents, més ben informats i més civilitzats que els pagesos. 1 malgrat tot, encara sobreviuen entre ells elements de la visió pagesa, particularment el desig ardent de posseir una casa i un tros de terra, per plantar-hi una parra i criar flors i algunes verdures»: són paraules dún observadou puofessiona2, pels anys de 1950.2l El caràcter de la poIis original (la polis és, en efecte, asty mes chova, es a dir ciutat i camp alhora=) pot estar en l’inici de moltes ambigüitats, pero la dicotomia rural/urbà, que es desenvolupava ja en època clàssica, va conduir a la definitiva marginació dels pagesos, a la seua no-participació en cap poder eco& El poder s’allunya progressivament, i el pagés, per mic ni polític. entrar-hi en contacte d’alguna manera, necessitarà la (rconnexió personal», l’intermediari.

Caldrà «conéixers algú en el sistema oficial impersonal, algú (parent, amic, patró, comerciant.. .) que puga establir el contacte. Si afegim que en època romana, bizantina i turca el poder s’allunya mes i mes, alhora que esdevé discrecional i totalment person.ificat, potser es comprén mes bé I’actual ghorrorm de qualsevol relació que siga «totalment impersonal i funcionalment especifica», en paraules d’E. Friedl. El «contacte» és necessari, i això ho sap la gent de Vasilika, com ho saben els pastors del Zagouri 2~ i els pagesos de Milessi. . ..Encara que ja sabem que els de la ciutat -politisménoiens menyspreen i que la gent del govern son deshonrats i lladres, fugades: devoradors, que se’ns mengen de viu en viu 25 (això últim, en realitat, ho hem sabut sempre: Homer ja diu ben clar que els reis son demoboroi, «devoradors del pable», i Hesíode anomena els capitostes dorofagoi, amen& dors de regals»).

I* William MCNEILL, Greece: Ameritan Aid in Action, 29474956, Human Relations Area Files, 1957, p. 17.

Iz Sobre aquest tema, cf. el magnífic Ilibre de S. C. HUMPHREYS, AnthropoZogy and the Greeks, London, Routledge and Kegan Paul, 1978, pp. 130 SS. u Cf. l’obra fonamental de John K. CAMPBELL, Honour, Family, and Patronage.

A Study of Institutions and Moral Values in a Greek Mountain Community, Oxford, Clarendon Press, 1964, p. 257. u Cf. MCNALL, op. cit., pp. 79 SS. B Cf. CAMPBELL, loc. cit.

18

EESPILL Fet i fet, abans com ara, «l’honestedat existeix, s’espera i es respecta, només quan s’han establert relacions de parentiu i personals, sobre una base de confianca i de respecte pel valor personal».26 De tota la resta, un hom no se’n pot fiar mai.

ELS FILLS,

LA CASA, 1 ELS ALTRES

Hesíode ja ho diu ben clar (aco sembla que va en contra del que acabe d’escriure, pero ja veurem que no): procura portar-te be amb els teus veïns, perquè en temps de necessitat són ells els qui t’ajudaran més aviat que no els teus parents. Això no ho diu només perquè estava cremat, com és sabut, amb el seu germà Perses el malfeiner, i no n’esperava res de bo. Sinó perquè en la Grecia arcaica, com en la clàssica i com en la societat homèrica, els lligams socials -alianca, amistat, hospitalitat.. .- són molt més importants que no el parentiu de sang a efectes d’organització social: l’intercanvi de regals i de favors, el joc d’interessos i d’influències, la xarxa de coalicions, són els canals i el teixit de la vida collectiva. Llinatge i parentiu no van ser mai (a diferencia, per exemple, de Roma i de molts altres pobles mediterranis) elements centrals del joc polític. ” En tot cas, per a Homer i Hesíode, el genos, el llinatge patrilinial (possiblement derivat de l’organització militar micer-rica) existeix, pero reservat a l’aristocràcia, no com a element bàsic de l’estructura general; i els llinatges nobles són els qui monopolitzen la direcció dels cultes, dels jocs i dels festivals, l’exhibició de riquesa, . . .i els ideals d’honor i d’hospitalitat, que després seran assimilats i preservats durant segles per la gent del comú.28 Per als pagesos, d’altra banda, com per al «baix pable» urbà, el genos compta relativament poc en comparació amb la casa -oiko~-.~ Per a Hesíode, com per als contemporanis nostres, l’individualisme i el posar el propi interés -simferon, en el vocabulari actualper damunt de tot, són la cosa més natural del món: 30 el que compta és u LEE, Dorothy and

Demetracopoulou, «Greece», in M. MEAD,ed., Cultural patterns change, Paris and New York, UNESCO, 1953, p. 112.

27 Cf. HUMPHREYS, op. cit., p. 198.

2‘ Cf. Stephanos ZOTOS,The Greeks. The Dilemma of Past and Present, New technical

York, Funk and Wagnalls, 1969, pp. 127 SS. l9 Parlant de la casa (que aci inclou, evidentment, família i hisenda), no ve d’escreix recordar també els notables paral-lels materials, arquitectònics, de la casa antiga i moderna, en els seus dos tipus fonamentals, mégaron i pastàs, ~...tant, que la seua tradició en sol grec és contínua i sense trencaments des del temps mes antic fins avui»: George MEGAS,The Greek House: its evolution and its relation to the houses of other Belkan peoples, Athens, Series of Publications of the Ministry of Reconstruction, n. 37, 1951.

3o Cf. Perry A. BIALOR, NTensions leading to conflict and the resolution and avoidance of conflict in a Greek farming community», in John G. PERISTIANY,Contributions to Mediterranean Sociology, The Hague, Mouton, 1968, pp. 115 SS

19

la pròpia família (els pares i germans abans, la dona i els fills després), i com menys tractes es tinguen fora de casa, millor -inclosos els tractes amb els parents, germans casats, cosins, etc., que poden ser alternativament i ambiguament aliats i rivals: així, al parent tinc oblii per tant sense ganes gació de fer-li un favor «desinteressadament», i sense saber si puc esperar res a canvi; mentre que al veí, si li faig un favor, és clarament entés que accepta l’obligaci6 de reciprocitat.

En aquesta estructura oiko-centrista, l’obsessió constant del cap de família és la casa, la hisenda que cal conservar i augmentar, l’herència dels fills i el dot de les filles, com veurem ara mateix. L’oiko-centrisme, però, no anulla el valor del parentiu de sang com a base dúna comunitat moral (no econòmica ni política), sovint només laten& en potència per als moments de crisi. Un exemple: en la Grècia antiga, l’homicida no és culpable contra la comunitat civil, sinó contra els parents de la víctima, i fins i tot a 1’Atenes de l’època <legal», la persecució pública no actua sense denúncia dels parents. 1 els actuals Sarakatsani de les muntanyes del nord, com els Maniotes del Pelopon&>’ tenen idèntic concepte de l’assassinat i de l’obligació de la venjanca, que pot arribar a tots els ancles o cosins.

Quan cada generació ha de reproduir, possiblement multiplicada, la mateixa estructura centrada en la família nuclear, els conflictes entre pares i fills i entre germans, han de ser necessàriament una constant. És clar que hom pot enviar els fills «sobrantsn a fundar colònies a 1’Asia Menor o a Sicília (o a omplir monestirs, com es faria en època bizantina i turca: només al Mont Athos arribà a haver-hi més de 50.000 monjos! ), . ..o tenir només un fill, com aconsella Hesíode als petits propietaris (T. i D., 376-377). Perquè la distribució de l’herència ha estat sempre, i és, estrictament igualitària entre els fills, sense hereu principal, amb les parts tirades a sort: ja per aquest sistema es van repartir el m6n Zeus, Poseidon i Hades, fills de Cronos. L’obsessió dels pares és sempre, dones, la manera de mantenir tots els seus descendents en el mateix nivel1 econòmic i de posició social: com reunir dot suficient, en diners o equivalent, perquè les filles puguen fer un bon casament (el nivel1 del dot correspondrà indefectiblement al nivel1 del futur marit, manobre o Príncep Juan Carlos,32 i el mecanisme del dot és pràcticament el mateix a I’Atenes clàssica,33 que a la Beòcia,% al Xipre 31 Els Maniotes s6n un cas clàssic de «tradicionalisme», en el seu racó del Peloponés; tant, gue es consideren «descendents directew dels espartans! Cf. John N. ANDROMEDAS, «The enduring urban ties of a modern Greek folk sub-culturen, Contributions to Mediterranean Sociology, pp. 269 SS. 32 S. ZOTOS(op. cit., pp. 35-36) reflecteix els comentaris populars sobre el dot de la Princesa Sofia.

3’ Cf. Harry LEVY, «Inheritance and dowry in Classical Athens», in J. PITTRI~ERS, Mediterranean Countrymen, Essays in the Social Anthropology of the Mediterranean, The Hague, Mouton, 1963, pp. 137 SS. ” Cf. E. FRIEDL, «Some aspects of dowry and inheritance in Boeotia», in PITTRIVERS, Mediterranean Countrymen, 131 SS. in PERISTIANY,

20

grec 35 o a l’Atica36 actuals); i alhora com mantenir i augmentar el patrimoni que ha de passar als fills, obligació que, si no és satisfeta, pot produir les pitjors conseqüències ètiques i socials: «els qui no procuren una bona hisenda als fills, recolliran pobresa i hostilitat», com escrivia Plató (República, 2, 372): el frac& complet de la funció de pare.

L’hostilitat dels fills, de tota manera, és pràcticament inevitable: perque han de treballar anys i anys per augmentar la casa o per al dot de les germanes, o perquè hauran d’esperar molt de temps abans que els pares traspassen efectivament la terra, és a dir abans de ser ells mateixos caps d’un oikos independent.

La posició dels fills casats abans d’heretar de ple dret és, així, ambigua i perillosa; i potser és per això que Hesíode aconsella l’hereu que no es case abans dels trenta anys.”

Mentrestant, els joves solters, diguem dels divuit als trenta anys, es troben en una situació poc definida i en certa manera liminal: es poden quedar al poble, i allà mateix hauran de guanyar-se un respecte i afirmar activament la propia valua (són els bellicosos pallikari de que parla Campbell); 38 o poden fer vida de «companyia» masculina, com en les hetairiai ateneses, o en les bandes de klephtes del segle XVIII -honorables roders, esdevinguts patriotes anti-tures-; o encara, dedicarse a córrer món una temporada, a la thalásios bies, la «vida marinera» del poeta Arquíloc (i dels mariners grecs del segle xx, que n’hi ha per tot el planeta): i si Fortuna és favorable, tornar a casa, comprar terra, i fer un casament de bon dot.

Tant de la literatura clàssica -i particularment en el teatre, d’Esqui1 a Menandrecom de l’etnografia contemporània, es poden derivar unes constants elementals en l’estructura i funcionament de la família nuclear: 3g la figura del pare com a encarnació del status familiar i del poder; ambigüitat en les relacions marit-muller (que, de natural, és sempre una Clitemnestra en potencia; i de l’esposa moderna diu Zotos (p. 32) que «el seu ressentiment no li impedeix mostrar submissió cega als capricis de l’amo suprem del seu destí»); conflicte latent o present entre les generacions, especialment pare-W, i entre germans del mateix Ss Cf. J. G. PERISTIANY, Contributions

fo Mediterranean Sociology, 88 SS. 56 Cf. S. MCNALL, op. cit., 48 SS. J7 Cf. HUMPHREYS, op. cit., pp. 164, 201-203. El problema és més complex que la simple qüestió de l’herència. Les agrupacions de joves solters, per exemple, impliquen la vella qüestió de l’homosexualitat masculina, les justificacions míxtiques, etc.; sobre aquestes i altres ambigüitats, cf. Pierre VIDAL-NAQUET, *Les jeunes, le cru, l’enfant grec et le cuit », in Faire Z’histoire: nouveaux objets, ed. par J. LE GOFF et P. NORA, Paris, Gallimard, 1974; i sobre l’efebia com a «aprenentatge» i les seues expressions mítiques, P. VIDAL-NAQUET,«Le chasseur noir et I’origine de IWphébie athénienne», Annaíes, 23ème année, 1968, n. 5.

38 Cf. CAMPBELL, «Honour and the devil», in J. G. PDRIST~ANY, Honour and Shame, Chicago University Press, 1966, pp. 148 SS. ” Sense comptar la continuïtat lingüística dels termes de parentiu, amb tot el que representa: Cf. John N. ANDROMEDAS, «Greek kinship terms in everyday use,, Ameritan Anthropologist, 59, 1086 SS.

21

IiESPILL pare-filla i germà-germana.. . sexe, especialment els mascles; solidaritat Amb ganes de personificar, i de recórrer a illustracions prestigioses, podem recordar Edip, Orestes, Electra, ‘Antígona, sense cap dificultata Quant a les dones en general, ja se sap de sempre quin es el seu lloc i destí: abaixar la vista i callar (cf. EURÍPIDES, Troiunes, 253-255: E<A la presencia del meu senyor (marit) oferesc el tribut dels llavis tancats i els ulls quietament mirant a terra», 0 SÓFOCLES, Aiax, 2%: <dona, el silenci fa més belles les dones»). Estar-se tancada a casa, treballant a les ordres dels homes: «les dones porten la casa, sota l’autoritat dels homew (Od. VII, 67), en frase lapidaria d’Homer, i plenament vigent encara. 41 La reclusió femenina, el gineceu, el vel, i altres coses, no les van portar els tures a Grecia: ja hi eren. 1 també és sabut de sempre que les dones són les inventores del pecat, instrument del dimoni, en versió cristiana, i origen de tots els mals des de la capsa de la imprudent Pandora: per culpa d’elles han de Iluitar i matar-se els homes, anar a la guerra de Troia pel rapte de la desvergonyida Helena, o tirar-se colps de trabuc, com a les zones més tradicionals de la Grecia d’avui, on u.. . si el fil1 duna determinada família somriu o tira un piropo, un afalac massa atrevit a la filla dún veí, el recurs a la violencia entre les dues famílies rivals és obligat. A l’illa de Creta, on tothom té sempre el geni a punt de saltar, les guerres familiars sovintegen i els combats duren de vegades dies i dies» (ZOTOS, 35).

Zotos, parlant dels grecs moderns (pp. 22 SS.) ve a dir el mateix que Walcot (pp. 66 SS.) parlant d’Hesíode i dels antics: tots els mascles grecs, d’abans i d’ara, són uns misògins integrals, i la seua desconfianca -i pordavant de les dones és una actitud central de la societat (masculina) grega. L’ideal, impossible, seria la dona-mare sense els perills del seu sexe femení: o siga, la Mare de Déu, que a Grecia es més obsessivament venerada que en cap altra terra cristiana, inclosa la resta del Mediterrani.

Vull dir ara, de passada, que no pretenc de cap manera que tot el que he escrit fins ací sobre els grecs siga cosa exclusiva dels grecs: en definitiva, si els grecs han estat i són poble mediterrani per excellència, és obvi que bona part del que se’n diga sobre la terra, família o societat ha de ser aproximadament comú a tota l’àrea mediterrània,

s Sobre la cohesió de la família nuclear, la institució del dot, etc., en època bizantina, remarcablement similars, cf. DUCELLIBR, op. cit., pp. 18 SS.; i sobre el «despotisme du mâle et revenche de la femme,, pp. 25 SS. ‘* Encara el treball de les dones «fora de casa», és a dir, per exemple en una fabrica (perquè al camp han treballat sempre), produeix suspicacies i recels: Cf. Ioanna LAMBIRI, uThe impact of industrial employment in the position of women in a Greek country town», in PERISTIANY, Contributions..., pp. 118 SS.

22

incloses les seues riberes més occidentals.@ El que passa amb els grecs es que sabem com eren, que feien i que pensaven fa vint-i-cinc segles i mes; cosa que no sabem, o sabem poc, de qualsevol altre poble de la regio. 1 si molts dels parallells antic/modern s’expliquen potser per continuitats ecològiques, agràries 0 econòmiques, això reforca encara sense aquestes continuitats serien males d’explicar el meu argument: les que s’observen en el camp dels valors i dels conceptes bàsics, com veurem ara mateix, o les més concretes i fascinants de les creences i rituals, que ací no tindré lloc d’analitzar.

ÉTICA I PERCEPCI~ DEL MON SOCIAL El que miraré de fer ara, per continuar en un altre nivel1 d’anàlisi, és només presentar breument mitja dotzena de punts cardinals -no tota la rosa dels vents, que el paper és curtdels que governen la navegació social de l’home grec. Alguns tenen fonament bastant visible en coses que he explicat abans. D’altres, no tant.

Sobre Z’auto-suficiència i l’exaltació d’un mate& La modestia és exactament el contrari duna virtut grega; i el grec és massa sovint l’heroi de la seua propia narració, el protagonista que, des d’ulisses al pagès del segle xx, us contara la seua vida i aventures on es demostra indefectiblement: que el1 és més llest i més coratjós que els altres, que no es fia de ningú i fa molt ben fet, i que passe el que passe sempre té rao. «El grec» -no m’agrada generalitzar així, pero ara no puc evitarho«per definició ho sap tot, i no dubta a parlar de tot amb un orgull ostentós» (ZOTOS, 5). A Vasilika qualsevol vilatà us donara conse11 i explicació de tot, com ja feia Hesíode, fins de les coses més elementals i obvies, incloses les que el1 no sap (cf. WALCOT, 20-21); i el mateix Sòcrates, d’aparenca modesta i que manifesta «no saber res», fet i fet mai no calla i sempre té resposta per a tot. Com els oradors i els demagogs de les tumultuoses assemblees, com els sofistes i com els actuals mestres d’escola omniscients.43 Hi ha una mena de proverbi clàssic que diu que «el silenci té moltes coses benes», pero molt mes prop de la realitat antiga i moderna estan els versos de Baquílides: ea l’home que ha triomfat, el silenci no li escau en res» (cf. WALCOT, ibid.). Es a dir que l’home que ha triomfat no se n’ha d’amagar ni dissimular el seu èxit, sino tot el contrari: el gran plaer es fer per u Sobre el que Cs i no 6s comú a tota I’àrea mediterrània, cf. Jeremy BOISSE VAIN, auniformity and Diversity in the Mediterranean: an essay in interpretationu, in J. G. PERISTIANY,Kinship and Modernization in Mediterranean Societies, The Center for Mediterranean Studies, Rome/The Ameritan Universities Field Staff, Hannover, N. H., 1976; i també J. DAVIS, Peope of the Mediterranean: an essay in comparative social anthropology, London, Routledge and Kegan Paul, 1977. u Dels quals parla irònicament LAWSON,Modern Greek Folklore..., p. 30.

manera, directament i sense inhibicions, que tothom sàpiga que ha aconseguit l’objectiu més important de la vida: no dependre de ningú i ser superior als altres, excellir, i que la pròpia exce&ncia siga coneguda i reconeguda.

Si no, la vida no val la pena.4’ Això, lògicament, empalma amb les idees sobre: L’enveja, el treball i els fuacassats. L’ideal, ja ho hem vist abans en Aristòtil, seria no haver de treballar, com el ciutadà «virtuós», és a dir, aristòcrata, o com al temps de l’«edat d’or» quan la terra donava fruits generosament i sense feina. El treball, dones, no és cap virtut, sinó un mal necessari. «Treballa, Perses! », li diu Hesíode al seu germà malpertot l’home que no fa res» (T. i D., feiner, «que la fam acompanya 298-299). Però I’home no treballa sols per menjar, sinó que la competència i l’èxit són elements essencials per al prestigi d’un home i de la seua família: «Si treballes, aviat el peresós envejarà la teua fortuna; valor i glòria acompanyen la riquesa» (T. i D., 310 SS.; seguesc la traducció d’AUSTIN-VIDAL NAQUET). Per a Hesíode, com per als Sarakatsani, I’enveja dels altres és fonamental: un hom treballa i lluita per aconseguir posició i prestigi, més que no per la riquesa o pel poder com a tals. L’objectiu és ser necessitat i envejat, i si l’enveja-discbrdia (com a Eris) és realment un mal general, és alhora un bé que contribueix (com a dselos) a l’exalcament particular.

Tot frac& porta al ridícu1,45 i el ridícul, com observa Campbell, és la carència «del reconeixement essencial per a la reputació social». 1 sense reputació, un home no és ningú: per exemple, un poble. La pobresa, per als grecs, no és una virtut, com voldria l’Evangeli, sinó un senyal de frac& personal, una desgràcia: «ningú no vol tenir amics pobres», que escriu Eurípides.

1 és fins i tot dubtós que el pobre, i les dones de la seua casa, tinguen realment dret a ser tractats com a honorables: «la pobresa és mare de tots els mals».

Sobre els amics i els enemics, o la moral de les relacions interpersonals. Primer ve la família, això ja ho hem vist, i tots els autors estarien d’acord que «un codi regula el comportament dels membres de la família entre ells, i un altre prescriu l’actitud de la família (i dels seus membres) de cara al món exterior» (Za-ros, 34). Actitud que des d’Homer -on és absolutament explícitafins ara, es pot resumir en: fes bé als teus amics i aliats, fes tot el mal que pugues als teu$ enemics (no-res de parar I’altra galta! ), i procura enganyar els estranys (o siga els qui no són ni familiars ni amics). L’honestedat és una virtut u F. J. Frost considera que és «un fet curiós» que en el bressol de la democràcia, el grec mitjà mai no fos igualitari. Entre altres coses perquè «cada petit pagés planejava poder adquirir algun dia els camps del seu vei i passejar-s’hi en un cava11 blanc entre una audiència embadalida d’arrendataris agraïtsn. Perquè u.. Yambició de cada grec era ser com Cimó: ‘guanyar diners per tal de poder gastar-los, i gastar-los per augmentar el seu prestigi’» (Frank J. FROST, Greek Society, D. C. Heath and Co., Lexington-Toronto-London, 1971, p. 94).

IS Cf. FRIEDL, Vasilika, p. 36.

24

que s’aplica dins del propi cercle; fora d’aquest, amb els Nestranysa, la virtut és ser prou llest per a estafar-los.

El grec modern té tanta admiració per l’e~xup~zos, l’espavilat, com l’antic per I’emboZicador oficial, Ulisses, protegit dels déus. El que compta és l’avantatge propi, el simferon, i si pot ser a expenses dels «altres», millor. Ara bé, «nosaltresr>, segons com, no és únicament la família, sinó també la p8tria i els amics, o els hostes. D’ací, dones: El patriotisnze local, que té ben acreditats i clàssics antecedents: per cada setmana o any que els grecs passaven fent la guerra a un enemic exterior, en passaven cinquanta fent-se la guerra entre ells.

Certament, si a un grec, antic o modern, li preguntaven per la seua patria -patrís, ara patvidaentendria sense cap dubte que li demanen quin és el seu poble. 46 Potser, paradoxalment, que aquest «localismeB va contribuir en bona mesura a la continuïtat hellènica: durant l’època turca els poblets grecs van continuar gaudint dúna amplia autonomia interna, amb terres i treballs comunals i un sistema de govern basat cancians del pable», triats per elecció, en l’assemblea de demogerontes, institució d’origen clàssic fixada -amb l’afegit eclesiàstic del popeen època bizantina.

En tot cas, el patriotisme «regional» és pràcticament desconegut; i el «nacional», intens i abrandat quan cal, es basa, abans com ara, en la llengua i en la religió: gvecs eren i són els qui parlen grec (d’ací l’esforc modern per assimilar les minories lingüístiques no gregues, o la polèmica feroc sobre la llengua standard), i els qui practiquen o accepten la religió nacional, dels déus olímpics o de 1’Església Ortodoxa. Ara bé, aquest és un patriotisme que només uneix i es eficac de cara a un enemic extern i amenacador: els perses, posem per cas, 0 els seus asuccessors» moderns, els tures. Fora d’això, ala meua patria és el meu pable» -unitat front als «altres»-, on jo s60 algú i conegut, i del bon nom del qual jo participe.47 El meu honor personal es pot estendre al meu poble, i ampliar-se fins a la naci6f8 sempre sobre la idea que hi ha un c<nosaltres» dins el qual estic jo enfront dels aaltres». Estranger i foraster és el mateix: el mateix mot, xenos, val per al poble veí com per al turc. El ciutadà universal, cosmopolita, dels intel3ectual.s hellenístics, no va passar mai de ser una fantasia alexandrina:’ A l’ambigüitat s’afegeix gairebé la paradoxa, si pensem que xeytos vol dir també, des de fa trenta segles, hoste o convidat. )6 Cf. LAWSON,op. cit., p. 28; i CAMPBELL,comunicació personal (1978). ” Sobre el time local, o l’honor del poble, cf. PERISTIANY,Contributions..., pp. 85 SS. * Sobre el patriotisme com a «honor nacional», cf. SANDERS,op. cit., 283 SS., i LEE, op. cit., 80 SS. 19 El que sí que van fer els grecs de la diàspora va ser fundar poleis o comunitats purament hehèniques sobre el model original. Cf. per exemple M. ROSTWTZEFF,The Social and Economic History of the Hellenistic Wortd, Oxford, Clarendon Press, 1941, pp. 1.058, 1.064, 1.075, 1.098 SS.,etc.: en aquestes comunitats, els grecs, simplement, pretenien continuar sent tan grecs com podien.

25

La velia hospitalitat: Probablement filoxenia és una paraula mes grega encara que xenofobia.

Filoxenia val dir rebre sempre de bon grat el foraster, honorar-lo, no enganyar-lo mai, no fer-li cap mal, cowz si no fos un aestrany)>. J. Lawson conta amb tot detall el ritual de l’acollida: el foraster fa signes de pau, deixa el basto a terra, s’asseu, l’amo crida i calma els gossos (l’experiencia de Lawson correspon punt per punt a la trobada d’ulisses i Eumeu: Odissea XIV, 29 SS.), ofereix aigua per rentar-se, dóna de beure i de menjar, deixa reposar el visitan& i només llavors li pregunta qui és i d’on ve, etc. I% a dir, trenta segles despres, els mateixos passos del ritual. L‘origen aristocratic (reconeixement i reciprocitat entre iguals) sembla que no ofereix dubte, des dels innombrables passatges de la Ilíada; i també la sanció i l’expressio del deure d’hospitalitat en termes místico-religiosos, perque el a&zos-visitant pot ser un protegit de Zeus, o un déu amagat el1 mateix: com el Crist de atenia fam i no em vas donar menjar>> de la tradicio semítica ben proxima.% Els fonaments epractics>> de l’hospitalitat tambe son ben visibles (assegurar-se mútuament i en general aixopluc, abans de l’epoca de l’hosteleria i les agencies de viatges), pero justament son tan generals que no expliquen el cas particular ni en forma ni en intensitat. Explica S. Zotos que cap al final de la Segona Guerra Mundial, quan els alemanys van saber que Italia abandonava el camp nazi, es van posar rapidament a perseguir i empresonar els oficials i soldats italians per tota Grecia. .., i els grecs es van dedicar a amagar a les cases els mateixos italians invasors i enemics el dia anterior; i quan els preguntaven per que, en aquestes condicions, s’arriscaven i es jugaven la vida, els grecs responien simplement que aixo no tenia res de particular (els italians ara ja no són enemics, i per tant cal protegir-los dels seus enemics, que són els nostres), perque l’hospitalitat és sagrada?l L’única cosa que el convidat no pot fer, per la seua banda, es abusar amb mala idea, ni del temps d’hospitalitat ni dels seus privilegis; altrament esdevé una amenaca per a l’hoste i per a la seua casa: els pretendents, a casa d’Ulisses, passen dies i dies menjant i bevent i assetjant Penelope: són gent que no tenen aidous moiran, ani una mica de vergonyam (Od. XX, 170) i el cap de casa, en tornar, té tot el dret de desfer-sen violentament.

Entre altres coses, perque la falta de vergonya desqualifica l’home en la perpetua aspiracio a ser honorable i honorat.

Sobre Z’!zorzo~ i Za vergonya s’ha escrit tant o més que sobre el famis J. Pitt-Rivers, en efecte, ha comparat directament les expressions del tema de l’hospitalitat entre els grecs, els beduYns del desert i les narracions de l’Antic Testament: Cf. J. PITT~RIVERS, aThe stranger, the guest and the hostile host: introduction to the study of the laws of hospitality*, in PERISTIANY, Confri&utions...; i uWomen and Sanctuary in the MediterraneanB, in J. POUILLON et P. MARANDA, Echanges et Cornmunications: Mdanges offertes a C. Lhi-Strauss, La Haie, Mouton, 1970. s Cf. S. Zoms, op.ci?., pp. 123 SS.

24

lisme i l’hospitalitat, que semblen els temes predilectes de la moderna antropologia social del mediterrani.

1 de vegades, per cert, se n’ha fet un gra massa, com si l’honor fos el valor cultural per excellencia, lligat al wzuckisrno i a la reclusió de les dones. En tot cas, els conceptes i els termes grecs (uidos, tiwze, filotimo) són certament una constant, i també els seus continguts i condicions d’expressió.

En conjunt, com observa Walcot, des d‘Homer fins ara, a Grecia aels homes han de posseir les excellencies ‘competitives’, i les dones les excellencies ‘cooperatives’, d’ací que el mot Q~&X siga més aplicat a les donesn (p. 60); aidos com a wergonyaB, almenys en el sentit de moderació, fre, respecte, etc., i més especialment com a modestia i eclipsament de la sexualitat. La dicotomia, pero, no és tan radical (honor: heme; vergonya: dona) o no és tan simple. D’una banda, els homes també han de posseir aidos, en el primer sentit que he dit abans, i també com a asentit o por del fracas~~,s* consciencia del judici dels altres -atingueu vergonya els uns dels altres), diu Aiax als grecs davant de Troia, per animar-los al combat-, i com a control dels propis excessos i prepotencia: el poderós ha de ser conscient que hi ha uns límits més enlla dels quals cau en l’orgull, kylwis, i el1 mateix es desacredita, concepte que és tan clar en Homer com entre els Sarakatsani.

D’altra banda, el filotirno, l’honor, com el més classic tinte, no és SOIS una exaltació masculina, sinó també l’afirmació comuna del propi valor davant de tots, l’c(auto-respecte*, la wzonsideraci& que mereixem dels altres, i que és gairebé el valor suprem: <<el fiZotinzou és lünica cosa que no envelleix...; la cosa que més alegra el cor>>, com diu Pericles en la famosa Oració Funeral (TucfDIDES, 2,44,4), i com subscriu tot grec actual: <<La forca sancionadora en la noció d’una persona honorable és la propia consideració i vergonya cara al seu grup. L’auto-consideració esdevé, dones, una necessitat interior amb obligació d’identificar-se amb la imatge del jo ideal, una imatge ideal que és basicament l’estereotip presentat per la societatp (E. Vlachos s citat per McNall, que conclou: aEn la societat grega, la persona sense jilotiwzo és realment un home buit)>). Vull dir, per acabar, que estic en gran part d’acord amb les interpretacions economiques i i sociologiques del tema de l’honor-vergonya mediterrani.% El que ací * Cf. CAMPBELL,Honour, family, and patronage . . .. p. 310. ” El pecat no es certament un invent grec: els grecs pertanyen al que s’ha anomenat una wzultura de la vergonyan (: el mal és que ho sapiguen els altres...), no a una *cultura de la culpan(: el mal esta en la meua responsabilitat i consciencia individual). ” Evan VLACHOS,Modern Greelc Society: Continuity and Change, Colorado State University, 1969, p. 95. ss Interpretacions proposades decididament per J. DAVIS, People of the Mediterranean, pp. 89 SS.,en la mateixa hnia de Jane SCHNEIDER (aOf vigilance and virgins: honor, shame and access to resources in Mediterranean societiesn, EthnoZogy, 10, l-24) i de P. SCHNEIDER (<<Honor and conflict in a Sicilian towns, Anthropofogica¿ Quarterly, 42, 3, 130-154), entre altres, contra les mes +classiquesB i ~culturals~ de Campbell o de Pitt-Rivers.

27

volia assenyalar, sense entrar en la qüestió, era simplement una continuYtat de temes i de conceptes que defineixen en gran mesura la percepció moral de la posició de l’individu en la societat.. ., i que en un país amb més de quinze segles de cristianisme oficial no corresponen precisament als fonaments ideologics de l’etica evangelica.

CONCLUSIONS A MIG CAMI: LA HISTORIA 1 ELS SUCCESSIUS NEO-HELLENISMES

MESTRA

Per al lector intelligent és obvi que tot el que he escrit fins ací no es mes que una aproximació parcial, poc sistematica i fins i tot airnpressionista>), al tema de la continmtat de la cultura grega. El que pretenia, tanmateix, era justament aixo: transmetre una t(impressi& i, dins de les limitacions del paper, el meu convenciment sobre la realitat i la consistencia del fet: mostrar, més que no pas demostrar.

Si aquesta continuytat, dones, s’accepta almenys en el nivel1 de la cultura <(populars -amb totes les precaucions que calga-, només queda per fer algun comentari sobre les continmtats a nivel1 ccculte>>, i els seus efectes i retro-efectes.

Perque el neo-hellenisme no és un invent dels patriotes del segle XIX, ni menys encara de les societats filohelleniques dels romantics anglesos: les relíquies de Lord Byron que es conserven a la Casa de la Vila de Missolonghi no passen de ser un XXW~YZGemotiu. El neo-hellenisme, com a intent <4ntellectual)> de preservar o recuperar les glories classiques, té una historia de prop de vint segles.

Ja en plena epoca romana, els grecs, redmts políticament a l’estat de simple província de 1’Imperi (i tanmateix en certa manera poble privilegiat: són els romans qui aprenen grec, i no a la inversa! ), troben en la seua cultura classica un instrument de preservació de la consciencia nacional. L’Hellenisme és elevat a la categoria dún culte: Plutare, per exemple, amb les Vides PadeZes, el que vol és demostrar als lectors grecs que els seus avantpassats són almenys tan gloriosos com els poderosos romans. 1 el mateix Plutarc, renunciant a una vida de gloria i fama a la capital de l’Imperi, se’n torna a viure al seu Poblet de Cheronea, a fer, el1 tan intellectual, de sacerdot d’un santuari localT6 1 recordem que l’escola filosofica d’Atenes va continuar oberta, ensenyant els classics, fins que va ser suprimida en 529 per ordre de Justinia (pero entre els segles VII i IX encara hi ha referencies d’eclesiastics occidentals que van a Atenes a estudiar els filosofs grecs...). 0 que el moviment dels aticistes i de la <<segona sofística>>, en els segles més solids de 1’Imperi roma, es proposava -amb exit total almenys en la llengua escritatornar als models dels segles v i IV a. C. 0 que fins i tot alguns dels grans Pares de 1’Església (Joan Crisostom, els Capas

Cf. Mases HADAS, op. cit., p. 135.

28

docis, Basili el Gran, Gregori Naciancé...) havien estat deixebles dels mestres pagans d’Atenes. 1 pels volts del segle v d. C., Sinesius de Cirene es proclamava descendent dels Heràclides, es dedicava a la caca i a la lluita, organitzava convits, «neoplatonitzava» amb Hypatia com un bon cavaller grec.. ., i era bisbe de Ptolemais.57 No tots els bisbes arribaven a tant, supose. El que és cert en tot cas és que, a banda la mànega ampla per a deixar córrer o «adoptar» i batejar tota mena de practiques i creences paganes (si el mateix Dionysos esdevé simplement Sant Dionysos, amb pàmpols, vi, festa i llegenda inclosos! ), l’Església va conservar gelosament la llengua grega i el respecte pels antics autors.

Durant la llarga època bizantina, amb alts i baixos, la tradició clàsen compte que a 1’Imperi sica no s’arribà a perdre mai. Tinguem d’orient, a diferencia d’occident, no es desintegren les ciutats ni la cultura urbana, i això ajuda a explicar moltes coses. Almenys en les classes altes, continua havent-hi una societat educada i literaria, conscient de l’herència antiga, on és habitual la lectura de les antologies, les cites àtiques en la conversa culta.. .5* Tot molt formal i potser encarcarat,59 pero lünica tradició literaria vigent és encara la grega clàssica: el llatí desapareix molt aviat a Constantinoble, i lünica Ilengua oficial torna a ser el grec: l’àtic clàssic, no el popular derivat de la koiné. El grec popular, a banda del folklore, apareix per exemple en les nombroses Vides d’Alexandre (l’heroi nacional antic, histories sobre el qual encara circulen en el folklore grec actual), i més endavant en els poemes èpics sobre Digenis Akritas, l’heroi, igualment revelador, de la resistencia contra els àrabs. No tinc lloc ací per a estendre’m sobre la revitalització de les lletres clàssiques durant la dinastia Macedonica (867-1057) i especialment en temps de Constantí VII Porphyrogenitus, amb homes com Psellos, Arethas o Choniates, veneradors sense Iímits de la cultura antiga malgrat la seua condició d’eclesiàstics.

Pero és especialment al segle XIII i des de Nicea, com a reacció a les humiliacions imposades pels «francs» i altres «llatinsn, quan es produeix la primera flamarada de nacionalisme grec conscient (grec a diferencia de biza&) amb forta càrrega de justificació històrica i cultural.

Per a l’emperador Teodor II Lascaris (1253-1258), el grec clàssic, que escrivia i parlava, era «més valuós que la propia vida», i admirava els monuments antics «que reflecteixen la gloria dels nostres avantpassats» i fan avergonyir els seus descendents.

Al segle XIII, escriu Vacalopoulos, «els Iíders polítics i intellectuals del pable grec miraven la civilització clàssica com l’expressió ideal de la seua individualitat nacional, i encara s’hi identificaven, dones, més estretament».@ ” 59

Cf. Moses HADAS, Cf. J. M. HUSSEY, Cf. A. DUCELLIER,

6o

Cf.

”

VACALOPOULOS,

ibid.,

p. 137.

The Byzantine World, cap. IX. Le Drunze de Byzance, pp. 60 SS. Origins of the Greek Nation, pp.

29

36-37.

Poc va durar l’expressió política d’aquest nou nacionalisme, perquè eent anys mes tard els tures ja campaven per mitja Grecia, i en 1453 entraven a Constantinoble, on ja «només quedaven tres o quatre persones que s’ocupassen d’estudiar Aristòtib,: 61 a mi, en aquelles eondicions, tres o quatre encara em semblen molts! El cas es que, després de la caiguda de Constantinoble, no tots els «saviss grecs van emigrar a Italia a fundar cenacles neoplatònics.

Els tures tenien necessitat d’administradors educats, i aquests eren quasi inevitablement grecs: sota el sistema del millet (administració separada per comunitats religioses) els funcionaris grecs no sois van omplir les missions polítiques i econbmiques del cas, sinó que van originar una nova burgesia urbana i fins i tot -especialment al barri del Phanar d’Estambu1, residencia del Patriarcatuna mena d’aristocratie de robe. Ací, en el grup dels phanariotes i assimilats, i en part entre l’estament comercial, es trobaran no sols els intellectuals i escriptors en llengua àtica pura, sinó (paradoxalment, tenint en compte la seua condició dins 1’Imperi Otomà) els ideolegs del nacionalisme grec anti-turc, els conspiradors de les Hetairiai i els propulsors de la Gran Idea de restauració pan-hellènica.

Mentrestant, 1’Església havia fet incessantment el que ara diríem «trehall de base»: manteniment de la identitat grec-cristià contra turcmusulmà (1’Església grega és, estrictament, una església nacional), i preser-vació de la Ilengua, tant a través de la litúrgia, els textos sagrats i la predicació, com a través de les escoles parroquials, sovint perseguides i clandestines, que fet i fet eren les úniques escoles existents!’

La recuperació conscient de la tradició clàssica no ha estat cap cosa superficial i anecdòtica, sino un procés repetit i apassionat.

N’és prova, per exemple, el conflicte lingüístic sempre polititzat i sovint violent 63 entre els defensors del grec popular -demotikii els de la Ilengua aticista i purificada -katharevusa-, que dura des de la reforma gramatical d’Adamantios Korais a primers del segle XIX fins els nostres diesM El pobre infant grec que va a l’escola, mai no sap molt bé si ha de parlar més aviat com parlava Demostenes o com parlen son pare i sa mare, o alguna cosa entremig; i el que li ensenyen sobre el particular pot variar segons els successius ministeris d’Educaci6: la tensió entre el passat i el present, entre el E<popular» i el «culte», esta cada dia viva a les escoles. 1 en tot l’ensenyament fins a la Universitat, als diaris i a la televisió. 1 en les ceràmiques i marbres que es desenterren pertot arreu del país i que convencen encara més els pagesos que, com diu el mestre i el secretari, Milessi, o el Poblet que siga, va 61 A.

DUCELLIER,

b1 Cf. 1. SANDERS,

op. cit., 62.

Rainbow

in the Rock,

p. 242.

* En 1901, per exemple, hi hagué greus avalots a Atenes, amb morts i ferits, a causa de la publicació d’una versió demotikí del Nou Testament. u Cf. G. C. PAPPAGEOTES and J. MACRIS, uThe Language Question in Modern Glleecer, Word, Journal of the Linguistic Circle of New York, Suppl. to vol. 20, n. 3, dec. 1964.

30

ser fundat efectivament pels grecs antics (cosa que sovint no és certa, pero tant se val). Com el passat esta present en el barquer que li mostrava a S. Zotos 65 la boca de la cova on es troba I’autèntica entrada a I’Hades, sense gosar acostar-hi la barca, de pura por; o en la dona que explicava als Blum 66 la historia del pobre xicot que sense saber-ho va matar el seu pare i es va casar amb la seua mare la reina, i que *esta enterrat ací prop». .., com va resultar que els havia explicat el senyor mestre en una excursió. L’endoctrinament histbric, la difusió de la ideologia continuista, és la constant invariable de I’educació nacional, no només escolar,67 dels grecs des de fa cent cinquanta anys.

1 sembla que l’èxit de l’empresa ha estat total. Pero, malgrat la part d’artificiositat i de manipulació que aquestes empreses inevitablement tenen, ¿l’èxit hauria estat el mateix sense l’existència d’una bàsica i veritable continuïtat?

No ho puc assegurar. En tot cas, si tot el que he dit abans, més el que hi queda sobreentés, més el que no he tingut Iloc per a dir, es fals o fantàstic, aleshores I’èxit inqüestionable del neohellenisme contemporani haurà estat una de les mes espectaculars i triomfants estafes collectives de la historia.

Això, pero, pregunteu-ho als grecs mateixos.. . , si és que voleu correr tal risc.

JOAN F. MIRA

Princeton

University,

1979.

b( Cf. s. ZoTos, op. cit., 190-193.

6 Cf. R. and E. BLUM, The Danguerous Hour, p. 265. w Per exemple, segons conta Dorothy LEE (0. c., llO), els manuals d‘higiene infantil explicaven a les mares que cal donar el pit als infants, ucom feien Hècuba i Penèlope*, o que els infants petits no s’han d’embenar dels peus al coll, ucom feien els bàrbars romansrp.

31

VICENT 1TOMAS 1 MARTÍ LA IDEA DE PAfSOSCATALANS

7

E

S BEN evident que a hores d’ara el contenciós plantejat entorn de les diverses accepcions que el tema «Països Catalans» suscita situa en el pla de l’interés totes aquelles aportacions que, espigolant en la nostra historia contemporània, poden aclarir com aquest concepte, lluny de ser una invenció recent,’ ha tingut al País Valencia apologetes i literatura suficients com per a justificar una excursió exhumadora dels textos que ho mostren i els homes que l’han sustentada, molt abans que es produís la irracional negació casolana i el violentíssim rebuig apadrinat per la dreta més reaccionaria en els nostres dies.

1 Efectivament, i com digué Joan Fuster la nit de I’homenatge a Josep Renau i Vicent Andrés Estellés, celebrada el dia 9 de juny del 1978, la denominació de «Països Catalans» és originaria del País Valencia.

En Benvingut Oliver, de Catarroja, el 1876 ja la utilitzà.

D’aquest fet Fuster prometé publicar «un dia o altre... els detalls de la qüestió».

Vegeu Valencia Semanal, núm. 29 (25 juny-2 juliol, 1978). «Homenatge a Renau i Estellés.

El que digué Joan Fuster», p. 21.

També Joan FUSTER:Destinat (sobretot) a valencians, Valencia 1979.

33

EESPILL Ara be, no ens proposem d’esgotar el tema sinó de fixar-nos, en tant que l’aportació de Vicent Tomas i Martí al nacionalisme de la seua època (19181923) és més que notable,2 en la postura d’aquest envers la idea d’unitat nacional de les terres de parla catalana, i en el nivel1 d’assumpci d’aquesta en el nostre personatge.

Per a tals finalitats és convenient fer, primer, algunes observacions sobre el nostre personatge, a les quals haurem d’afegir referències explícites a l’opinió d’altres representants qualificats del nacionalisme del període, a mes de fixar-nos en el tema de la «ter.minologia» utilitzada. Aquesta darrera precisió obeeix obligadament al fet que els diversos autors d’aleshores no solament no utilitzaven l’expressió aPaïsos Catalans», sinó que, fins i tot, per donar-li un nom al nostre país (el valencia) utilitzaven mitja dotzena de mots;3 conseqüentment, la diversitat de mots emprats per a codificar -més exactament, encunyarla idea de la nacionalitat única de les terres dúna mateixa llengua també és notable i implica algunes confusions que haurem d’aclarir.

UNES

NOTES

SOBRE

VICENT

TOMAS

1 MARTf

Alfons Cucó, en el seu ja clàssic Ilibre sobre la historia del nacionalisme valencia contemporani, ha tracat en esbós la figura de Tomas,’ esbós que hem desenvolupat i, potser, exhaurit amb el nostre treball ahudit a la nota 2. Tanmateix, convé que diguem uns mots sobre l’aportació específica del nostre personatge al nacionalisme valencia del seu temps.

Estudiant de Medicina des del 1917 -primer a Barcelona, 1917, i després ja a Valencia, 19181923-, Tomas havia nascut a Artana (Plana Baixa) al si d’una família benestant d’arrels liberals, el 1898. Des de molt jove havia participat amb la seua ploma en diverses publicacions

1 Precisament, amb el tito1 de L’uportació

de Vicent

Tomris

i Martí

al nacio-

publicaré ben aviat un extens treball sobre I’obra política (teòrica i practica) i literaria del personatge. Podria ser que quan aquest qualsevol dels casos he d’avisar al lector que aquesta monografia esta enllestida, introducció parcialment correcta a l’obra i la significació del personatge. i done per suposat el que he tractat de demostrar al Ilibre sobre Vicent Tomas i Martí. ’ Maximilià Thous, per exemple, es plantejava aquest problema en una de les glosses dedicades a la «Declaració Valencianista», publicada pel diari La Correspondencia de Vulencia, el 14 de novembre del 1918. Més endavant, a I’epígraf «La qüestió de noms» hi insistim sobre aquest assumpte. ’ Alfons Cucó a I’obra El valencianisme polític, 1874-1936 cita Martí a les pagines 118, 152-155, 1.58, 174175 i 348. Les pagines 152 a 158 constitueixen una introducció parcialment correcta a Sobra i significació del personatge. nalisme

valencià

(1918-1923)

34

EESPILL valencianistes com ara La Veu de la Plana ’ i El Cuento del Dumenche, influenciat potser per l’efímera temporada de Pàtria Nova.6 El 1917 marxa a Barcelona per tal d’iniciar els estudis de Medicina i hi trava amistat amb Pompeu Gener, ve11 nacionalista catala, el qual li presenta i fa conéixer importants personatges de la política i la cultura catalanes. El 1918 passa a la Universitat de Valencia on fundara, amb altres companys estudiants, 1’Agrupació Escolar Nacionalista, organització que fins el 1921 mantindrà un notable nivel1 d’actuació al si del nacionalisme.

Collaborador de La Correspondencia de VaZencia des de I’estiu del 1918, d’encà que aquest diari es convertí en òrgan d’expressió del valencianisme,’ destaca com una de les plomes més radicals del moment. Fundador de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, desenvolupà una incansable tasca arreu del País Valencia, especialment a les comarques castellonenques i la de l’entorn de Valencia, en pro de l’organització dels nacionalistes dispersos i plantejant cada vegada més una opció agrarista per al valencianisme.

Fruits d’aquest plantejament foren els aplecs anuals que convocava i organitzava a Betxí (Plana Baixa), l’edició i publicació mensual de la revista agrarista i naciona-

I La Veu de la Plana fou un setmanari editat a Castelló de la Plana. El número 1 correspon, segurament, al mes de marc del 1916. He consultat fins el núm. 33, corresponent al 23-X11-1916, sense haver pogut esbrinar, pero, si amb aquest número acaba la revista: tot fa semblar que sí. La revista era expressió d’un valencianisme conservador, regionalista i marcadament anticatalanista. El 1914, i després de diverses peripècies que comenten el 1908 amb la publicació setmanal d’un opuscle que incloïa narracions curtes a cura de Lluís Bernat i Ferrer, tornava a editar-se El Cuento del Dumenche, sota els auspicis de Vicent M. Carceller. L’idioma dels «Cuentos» suposa un menyspreu notable envers l’actualització ortogràfica del català. La temàtica, sense que aquesta qiiestió la deixem tancada al debat, mostra amb tota la seua dimensió la mediocritat de la literatura que cobejava. No sera fins el 1919 que El Cuento... modificaria la seua ortografia en el sentit d’apropar-se al català que 1’Institut d’Estudis Catalans propugnava. A I’any vinent, el 1920, Vicent Tomas i Martí hi publicaria les millors de les seues novelles.

6 Durant el 1915 es publica un setmanari valencianista amb aquest nom. El núm. 1 aparegué el 6-111-1915; el núm. 23 (i darrer) aparegué el 7-VIII-1915. La desaparició del setmanari fou motivada, segurament, per I’aldarull que la Joventut Valencianista arma als Jocs Florals de «Lo Rat Penat» el primer d’agost.

Sobre aquesta qüestió vegeu L’escàndol dels Jocs Florals del 1915 a Vaiència, de l’autor, Premi «Jaume I» d’assaig, dins els «IX Premis Literaris d’Alberic» (1978), publicat per I’Ajuntament d’Alberic, pàgs. 43-60. ’ Efectivament i com escriu A. Cucó, op. cit., pàgs. 128-129, l’adquisició del diari La Correspondencia de VaZencia per part del sector econòmicament més fort de la tot just creada Unió Valencianista Regional suposava una plataforma d’expressió per el valencianisme.

35

lista El Crit de IU Muntanyaf i una presencia notabilíssima al si de la Joventut Valencianista arran del 1921 i de la qual arriba a ser president.

Parallelament a la tasca política nacionalista publica una serie de narracions curtes a la collecció d’E2 Cuento del Dumenche,9 bon nombre d’articles de caire literari a La Correspondencia de Valencia i diverses collaboracions periodístiques a publicacions catalanes. Bona part de la seua obra narrativa roman inèdita esperan& potser, el moment de veure les vitrines de les Ilibreries, encara que només siga des duna antologia.

La crítica implacable aI caciquisme rural valencia, la iniciativa de traure, per primera vegada, el nacionalisme, de la ciutat de Valencia, l’agrarisme radical del seu nacionalisme i el rebuig furibund al centralisme serien els trets més remarcables de la seua actitud militant.

Adherit en un principi al conglomerat que s’aplegava sota els auspicis de la Unió Valencianista Regional i La Correspondencia de VuZencia, ben aviat sentí la necessitat d’adrecar els passos del valencianisme abstracte i culturalista enquistat a la ciutat de Valencia cap als pobles del país. En aquest sentit, organitzà diversos nuclis locals de nacionalistes arreu del país, iniciativa que es veuria arrodonida amb l’eixida d’E1 Crit de la Muntanya (fulla mensual valencianista agrària) pel febrer del 1922.

Crític radical del «cambonisme» tot i haver-se iniciat en el nacionalisme a través de la influencia que aquest moviment tingué en els inicis de la Unió Valencianista Regional, acaba separant-se del nucli cada vegada més marcadament dretista, participant junt a Pizcueta, Carles Salvador, Enrie Duran i Tortajada i d’altres nacionalistes en la reaparició i edició de la revista setmanal Pàtria Nova,‘O revista que volia seguir els passos de I’experiència del 1915.

Tomas fou més que no un teòric del nacionalisme un activista, i, en aquest sentit, la seua obra periodística és, fonamentalment, una incita* El Crit de la Muntanya (fulla mensual valencianista agraria) es publica des de febrer del 1922 a setembre del 1923 (el colp de Primo de Rivera). Tenia caràcter mensual i defensava la conjunció de la idea nacionalista amb la reivindicació agrarista. Prefundament anticaciquista, anticentralista i nacionalista tenia com a director efectiu a Vicent Tomas i Martí, i servia d’òrgan d’expressió de l’anomenada Lliga de Solitaris Nacionalistes, organització creada per Tomas i Martí a finals del 1919, la missió de la qual era de relacionar als nacionalistes dispersos per les comarques del País Valencia.

9 Flor de Drup (visions del viure de vici), ECD, núm. 310/25-I-1920; iiCampanes de la meua terra!!, ECD, núm. 323/25-W-1920; El Gat Negre (traducció d’Edgar A. Poe), ECD, núm. 319/28-111-1920, i Les .ombres maletdes (Págines del viure dels pables), ECD, núm, 349/28-X1-1920.

Io Pàtria Nova torna a editar-se a partir del 24 de marc del 1923 pel grup que formaven Pizcueta, Tomàs, Duran Tortajada, Carles Salvador, etc., etc., i volia ser una continuació del Pàtria Nova que s’edità el 1915. La Dictadura en prohibí la continuació arran del colp militar del 1923.

36

ció a l’acció i un conjunt de reflexions envers els camins que havia de prendre el nacionalisme en un moment com aquell, de crisi i d’expectatives revolucionàries.

Malgrat això, pero, les seues aportacions al desvetlament de les «senyes d’identitatn del país constitueixen un corpus no gens menyspreable.

Les anàlisis històriques de Tomas, a través duna serie d’articles publicats a La Correspondencia de Valencia i, principalment, a les planes de Pàtuia Nova ja entrat l’any 1923, ens el mostren com un precursor del que Joan Fuster, quaranta anys més tard, argumentaria sobre el minso favor que les classes dominants valencianes han fet a la idea de recuperació nacional del poble valencia d’encà del regnat dels anomenats «Reis Catblics».

Dades a ressenyar, i especialment per les pokmiques en les quals ara mateix ens debatem, són la clara assumpció de la unitat de la llengua parlada a Catalunya, les Illes Balears, el Rosselló i el Psis Valencia, per part del sector més reeixit dels nacionalistes del moment (Carles Salvador, Almela i Vives, els germans Martinez Ferrando, Adolf Pizcueta, Enrie Duran i Tortajada, el propi Tomas i Martí, etc.), assumpció que abastaria també al tema de la senyera. Per als nacionalistes d’aleshores no hi havia cap més senyera que la quadribarrada, i tant als gravats que apareixen a les revistes Pàtria Nova (1.” època, 1915, EI Crit de la Muntanya (1922-1923), i Pàtria Nova (2.” època, 1923), com a les referències expresses dels textos, no es parla sinó de l’ensenya quadribarrada quan s’identifica la bandera valencianista.

Fins i tot els testimonis gr&fics (fotos aparegudes a El Crit de Za Muntanya, o a La Correspondencia de Valencia, dels assistents en un dels aplecs de Betxí, o a la festa del «9 d’octubre» davant l’estàtua eqüestre de Jaume 1, respectivament) són determinants en aquest aspecte.‘l Si en el tema de la llengua no existien grans diferències,12 sí que n’hi havia amb el de la formulació del marc nacional dels valencians.

II El caràcter #aquesta publicació m’impedeix de mostrar una serie de proves gràfiques que a bon segur illustrarien aquest aspecte. En qualsevol dels casos el logotip dels Fulls d’infornzació Nacionalista esta tret d’E1 Crit de la Muntanya, i mostra un vailet vestit a l’usatge del país i que porta una senyera quadribarrada.

Potser la revista Valencia Semanal ben aviat publique tots aquests testimonis gr&ics per tal d’ajudar la campanya clarificadora que aquest setmanari ha emprés els darrers mesos. *’ Ni les polèmiques ni la llengua emprada pels escriptors d’aleshores donen peu per a afirmar el contrari, si be es cert que unanimitat completa no la hi havia.

37

LA UNITAT

NACIONAL

1 ELS VALENCIANS

Eduard Martínez Ferrando,” ja el 1908, havia formulat en una conferencia pronunciada a I’Academia Jurídico-Escolar, sota el títol de «Solidaridad y Regionalismo», que el regionalisme havia de ser el mètode per a arribar a plantejar la reconstrucció del país i que aquesta reconstrucció s’havia de dur a terme des del «triángulo oriental de la península que se extiende desde los Pirineos hasta Murcia»,14 fent, com és obvi, una referencia expressa a les terres de Ilengua catalana.

Deu anys més tard, en un fullet publicat a Barcelona,” Martínez Ferrand0 explicitava més la idea recollida en Prat de la Riba i, des d’aquests supostos assenyalava que «la catalanització de Valencia.. . [suposaria] el retorn al tronc comú d’origen. ..»?6 Aquest retorn l’argumentava aquest autor en un interessant text que prenem amprat a cucó: «Pero, essent els Reialmes de Valencia i Mallorca i el comtat de Barcelona les tres branques del Pi sagrat, Catalunya, i havent recobrat el Mediterrani la importancia que assolí en els dies millors, tots nostres fervents vots són per al mes immediat triomf de I’ideal pancatalanista, lograt per mitjà dún lligam polític, més o menys ample, que bé podria ésser la federació de les esmentades regions, i que, realitzant de bel1 nou lúnitat catalana, fes tornar altra vegada a nostres mans el ceptre imperial de la «mare nostrum» per a envair nostre comer9 el mor-r, per assegurar I’eternitat del nostre esperit.» l7 Aquesta visió total del problema, que com ha assenyalat Cucó contenia «visibles ecos de les doctrines imperialistew de Prat de la Riba, no era compartida ni de bon tros per tots els sectors del conglomerat valencianista present a les organitzacions adés esmentades.

Precisament, Ignasi Villalonga, des de les planes de La Comspmdencia de Vakncia marcaria distancies respecte de les tesis de Martínez Ferrando, tot i que les bases teòriques del seu raonament havien estat preses del mateix Prat de la Riba.

l3 Eduard Martínez Ferrand0 (1883-1935), escriptor. Fou un dels principals impulsors del nacionalisme valencia del 1910. Autor d’alguns opuscles d’interés, collabora a la quasi totalitat de revistes i diaris nacionalistes de I’època. l4 Martínez Ferrand0 no havia fet sinó seguir, en això, les teories exposades per Enrie Prat de la Riba. A l’assumpció d’aquestes idees pels intelectuals valencians de l’època dedicarem ben aviat un petit treball que esperem publicar. l5 Síntesi del Criteri Valencianiste, Barcelona, 1918.

Ib Cf. d’A. Cucó, op. cit., p. 133. l’ Zbíd.

38

A través d’una serie d’articles a La Correspondencia de Valencia, Valencianista» de primer,1a i glossant la «Base 2.5 l9 de la «Declaració novembre del 1918 després, 2o Villalonga es distanciava d’aquella tesi radical admetent, pero, i seguint Prat de la Riba, que: «La península comprén, com diu Prat de la Riba, quatre nuclis nacionals: El galaic-portugués, el base-navarrés, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i Valencia. Estos nuclis vénen determinats per les llengües respectives, diversificades en formes dialectals.» 21 Des d’aquesta perspectiva, pero, Villalonga acabava plantejant la «particularitat» del País Valencia al si d’aquella nació, recolzant l’alternativa que oferia a la interpretació de la «Base 2.*» en Rovira i Virgili, un altre dels teòrics del modern nacionalisme català: «I és que Valencia, dins del seu grup nacional -que oferix, com a poble mediterrà, modalitats tan vàriesconserva una fesomia, en la llengua, en les costums, l’economia i l’art, molt peculiar i inconfondible. »I, sobretot, la voluntat del poble -factor decisiu, segons el principi de les nacionalitats-, clarament imposa la decisió de constituir un Estat a part de Catalunva i Mallorca.

Rovira i Virgili, en la seua Historia dels moviments na&onaZistes, escrita en 1912, parlant de pancatalanisme, ho reconeix de pla i diu: ‘En I’hipótesi dúna solució federal, Valencia i les Illes Balears constituirien segurament Estats particulars de la Federació’.» renunciar al parentiu de CataEl final de la seua glossa -sense lunya, les Illes Balears i el País Valencia, introduint l’especificitat de l’alternativa que es proposavafeia referencia a la cautela amb que aquest destacat membre de la Unió Valencianista es mirava I’assumpte: «Diem que esta Base [recordem que es tractava de la 2.“] es la fonamental reivindicació nostra, per que en ella, pressuposant que ètnica Ia La Correspondencia de Valencia, g-VII-1918 («Los partidos políticos,); La Correspondencia de Valencia, 12.VIII-1918 («Valencianismo político»). Vegeu, tambe, en aquest sentit, el fullet Substantivitat del valencianisme, d’I. Villalonga, València,l919, cf. d’A. Cucó, op. cit., p. 133. l9 La «Base 2.“~ de la «Declaració Valencianistan (declaració signada per UVR i JV en novembre del 1918. Vegeu nota 20; deia: «Esta personalitat (la del Pobíe valen&), per el fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació.»

2o El 14 de novembre del 1918 es publicava a les planes de La Correspondencia de Valencia una «Declaració Valencianista» constituïda per 8 punts amb els quals es resumia l’ideari basic del valencianisme. Aquesta declaració que signaven la UVR i la JV, rebé els dies següents un tractament detalladíssim per par-t dels components i dels inteliectuals d’ambdues organitzacions. A partir del dia 15 anaren publica&se sengles glosses a la «Declaració...», de les quals utilitzem ací algtms fragments. A hores d’ara preparem una edició de la «Declaració Valencianistam, amb les glosses corresponents, precedida d’una introduccio nostra. íl 1. Villalonga, glossa a la aBase 2.‘~~ La Correspondencia de Valencia, 18-11-1918.

39

i filològicament estem relacionats amb Catalunya i Mallorca -declaració que alguns valencians rebutjen, sense que es veja un fonament sòlit-, demanem la constitució d’un Estat autònom, propi, per a demostrar el nostre respecte a la personalitat valenciana i la seua voluntat. Nosatros creem que esta fórmula esvairà molts recels i molts duptes engendrats per suspicàcies dúns i atres. Per lo demés, nosatros no renunciem a formar una comunitat de cultura amb les atres regions de la nostra nacionalitat, unides per el llas de la llengua, ni fugim les conseqüències que este fet poguera portar.»

Malgrat tot una cosa era clara: s’assumia la nacionalitat a efectes tebrics i es declarava solemnement a favor de «no renunciar» a la identitat -amb totes les peculiaritats que es vulga, però al cap i a la fi identitatde les terres que parlaven una mateixa Ilengua.

A la glossa de la «Base 8.“», 22 Lluís Cebrian Ibor, donant per sabut que l’estructura política que contemplava la «Declaració ValencianistaB era la Federació dels pobles de 1’Estat espanyol, i assumint també el fet unitari de la llengua com a fet determinant a l’hora de fkar un concepte de nació, proposava que: «Valencia, Catalunya, Balears i Rosselló parlen llengües germanes filles a una de la fusió del llatí i l’íber principalment, i sentint aquestes afinitats que les unixen, podrien cercar en I’esdevindre sa moderna fora prou aquest fi llengüístic per a que’ls respectius armonització; Estats se mancomunaren, obligant-se voluntàriament a crear organismes, gestar institucións i facilitar mijos adecuats a la més ràpida i eficas consecució d’aquest fi concret., Com diu Cucó, «l’actitud pancatalanista rebé elogis i dicteris»,2j tot i que no creà enguerraments dialèctics notables, si hem de fer excepció de les ironies contínues d’E2 Pueblo, òrgan del «blasquisme», sobre la qüestió. Els nuclis de la Unió Valencianista Regional, 1’Agrupació Escolar Nacionalista i la Joventut Valencianista, tot i que no explicitaven formulacions eixampladores de la qüestió, implícitament i tret d’alguna excepció personal, confessaven amb l’assumpte de la unitat de la Ilengua, tot i que, també cal dir-ho, no ho explicitaven amb grans declaracions.

El llenguatge utilitzat per nacionalistes com Carles Salvador, Martínez Ferrando, Tomà,s i Martí, Vicent Ximeno, Pizcueta, Villalonga, Cebrian Ibor, Thous, etc., tant a la premsa com als papers literaris, aquells que ells escrivien, no deixa cap dubte sobre la qüestió.

Aixb sí, la unanimitat no fou completa; del grup reduït dels dissidents destacà un d’escandalós com ho fou el poeta Josep M.” Bayarri, autor molts anys després, el 1931, dún increible pamflet que sota el títol de EZ perill català atacava despietadament el nacionalisme anomenat impròpiament «catalanista». ‘* La <Base 8.‘~ de la «Declaració.. .» deia: «El Estat Valencià podrà mancomunar-se, per a fins concrets, amb atres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.»

23 A. Cucó, op. cit., p. 134.

40

LA QUESTIO

DE NOMS

Un altre problema, pero ben diferent, era el de la terminologia emprada per a referir-se a la hipotètica nació o «grup nacional» que segons tots els indicis emmarcava el problema nacional a resoldre del poble valencia. En primer lloc valdria a dir, i aquesta és una qüestió previa que ens avanca la ja tradicional i encara no resolta «qüestió de noms», que no havent trobat encara un nom escaient i satisfactori per a motejar amb voluntat d’especificar clarament el conjunt format per les «tres províncies», més difícil es feia trobar-ne un per a motejar el «conjunt» dels pobles germans (és a dir, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencia i el Rosselló).

Efectivament, Maximilià Thous, a la glossa que dedicava a la aBase 7.%f4 assenyalava amb certa precisió l’entrellat de la qüestió: «Un detall que pareix insignificant ha collaborat al rece1 entre castellonencs, alacantíns i valencians; lo que diuen els matemàtics común denominador. »M’explicaré.

Tan catalans són els de Barcelona, com els de Tarragona, Lleida i Girona; tan gallegs són els de Coruña, com els de Orense, Vigo i Pontevedra; tan andahsos són els de Sevilla, com els de Cádiz, Granada, Jaén, Málaga, Córdoba, Almería i Huelva; i atre tant podem dir dels castellans, aragonesos, extremenys, etc. »Ningú té en la seua regió una capital que se diga Cataluña, Andalucia, Aragó.. . »Nosatros, sí; Valencia és nom duna ciutat i d’un regne. El común denominador de una part pot desplaure als components del tot. »Si un sol nom (Zlevantins, mediterranis, iqui sap quin! ) nos alcansara a tots, se trovaríem més units. aEl motiu pareix insignificant, pero estes insignificàncies, que no devien ni fer sensació a flor de pell, han servit i serviran de rece1 fins que una potenta Ilum de ideal esvaix les ombres.»

El suggeriment dels mots «llevantins» i «mediterranis», anecdbtica si es vol, l’hem de retenir per tal que, després, en glossar la terminologia de Tomas, no ens trobem en un error. Si Thous ho suggeria per a parlar dels vaZencians, Tomas ho emprarà per a referir-se al conjunt de pobles de llengua catalana.

Així, dones, no ens ha d’estranyar que per a referir-se al conjunt de les terres valencianes sútilitzen en aquel1 moment diversos noms; utilització que mostra el desig de trobar-ne un d’adient. Noms com Regne de Valencia, Antic Regne de Valencia, Reialme de Valencia, Pàtria va” La «Base 7.‘)) deia així: «Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, el Estat Valencià respectar2 les varietats provincials 0 comarcals, quan els respectius municipis les consagren per Unions o Mancomunitats entre eHs.»

41

lenciana, Regio valenciana, Nació valenciana o Nacionalitat valenciana, utilitzats alhora i sense cap mena de jerarquia, en serien la prova d’un procés de recerca del mot precís, de la denominació que pogués quallar per sempre mes.

En Tomas i Martí, per exemple, com per a la majoria dels nacionalistes del moment, no hi ha cap preferencia especial per algun d’aquests noms, encara que, hem d’apuntar que no usa mai el mot «regio valenciana» per a anomenar el país.

Una darrera precisió ens cal fer encara pel que fa al contenciós del nom del país: ja al 1923 s’havia plantejat un conflicte amb la terminologia. Efectivament, comencava a encunyar-se un terme, «LZevant», i això irrita profundament el sector mes radical del nacionalisme (el grup de P¿rtria Nova, en el qual hi comptava, és obvi, Tomas) fins el punt que un dels editorials de la revista, el del número 5, corresponent al 21 d’abril d’aquell any, sota el títol de «Llevant, no, reivindicava el nom de «Reine de Valencia» a fi que les «tres provincies» no acabassen sent anomenades com a «Llevant», i per tal de reservar únicament el nom de Valencia a la ciutat.

ELS «PAlSOS CATALANS» EN ELS TEXTOS DE TOMAS 1 MARTT En un panorama com el que hem intentat de ressenyar, per tant, de cauteles en la formulació practica de la idea de la nacionalitat comuna, d’implicitacions en el tema de la llengua i la seua tmitat i de desvetlament, per fi, d’un moviment que a finals del 1918 semblava puixant i amb grans possibilitats polítiques, voler glossar la idea de «Països Catalans» (expressió, torne a recordar, no utilitzada pels nostres nacionalistes de llavors) en Vicent Tomas i Martí, comporta una mica de feina d’escorcollar els textos del nostre personatge; podem avancar, pero, que en el context del moment i possiblement a causa dels entrebancs ambientals en que es movia el nacionalisme valencia, no es donaven les millors condicions per a la defensa dúna idea que es veia llunyana en la seua realització, i tant! , i una mica desorbitada si es tenia en compte la gran dificultat que els nacionalistes tenien fins i tot per a ser escoltats en qüestions molt més immediates i digeribles com ho era mostrar al poble valencia la necessitat de trencar amb el centralisme, la política sucursalista dels partits actuants al país o la deixadesa en que es tenia la propia llengua.

En un clima fins i tot d’hostilitat velada, les precauciones havien de ser moltes (recordem si no les matisacions de Villalonga) i sembla que aquesta exigencia tàctica podria assabentar-nos clarament de la pobresa en manifestacions envers el tema de aPaGos Catalans, que observem al període.

KESPILL Tomas i Martí;des de molt jove, i quasi amb tota seguretat influi’t pels articles i escrits d’Eduard Martínez Ferrando, deixà escrits papers en els quals d’una manera abstracta assumia la unitat. El 1916, per exemple, en un dels primers escrits que li coneixemZ i glossant una conferencia que Guillem Forteza% havia pronunciat a «Lo Rat Penatn, acabava la seua crònica dient que el jove mallorquí havia tancat la seua xerrada «pregant l’unió de totes les rames del gran abre català, y aixís, astretint els llacos, tornaríem a ser forts, podent esperar un falaguer esdevenidor».

La redacció de la revista, a tot aco, copsà que el jove Tomas feia seus aquests desitjos i inserí tot just a continuació de la signatura del cronista una nota en la qual clarament i rotunda declarava: «Esta redacció no accepta, de cap manera, que se considere el Reine de Valencia com part integrant de ‘Terres catalanes’. Ab tota la dignitat y serenitat que dóna el dret y la rao, rechaca esta apreciació com féu en números passats., L’any següent, i com hem alludit ja al principi, Tomas se n’anà a estudiar a Barcelona on, segons el1 mateix contà anys a venir, l’amistat de Pompeu Gener l’afermaria en aquestes conviccions: aMis proyectos de actuación para el despertar de Valencia -escriurà en un article necrològic escrit a La Correspondencia de Vulenciu, el 1920 n- le agradaban, y hasta llegaban a entusiasmarle.

Hermanar todos los pueblos de la misma habla le parecía un bello sueño que podía llegar a realidad. »En sus cartas ‘* -continua més endavant-, aparecen referencias a las ideologias similares de todos los pueblos de la gran nación levantina. Aquellas cartas es obvio decir que el maestro las escribía en

u La Veu de la Plana, núm. 6/29-IV-1916, «Aires de fora. Vents de vida,. * Guillem Forteza, mallorquí, era aleshores president de la secció mallorquina de Nostra Parla; aquesta entitat es crea aquel1 mateix any de 1916 per balears, rossellonesos i valencians amb la intenció de contribuir a donar una empenta decisiva a la unitat de la llengua parlada a les Illes Balears, Catalunya, Rosselló i el País Valencia. Fou dissolta pel general Primo de Rivera el 1923. í7 «Mestre Peius», La Correspondencia de Valencia, 18-X1-1920. í’ La correspondencia de Tomas, que fou nombrosa, era conservada pel seu germà Joan d’encà de la mort d’aquell pel febrer del 1924. Al final de la guerra civil del 19361939, Joan Tomas hagué de cremar tots o quasi tots els papers de casa i conserva només uns llibres de Vicent Tomas i alguns dibuixos, cartes famiíiars, etc., etc. Pel testimoni de Joan Tomas, pero, sabem que la correspondencia amb Pompeu Gener fou bastant extensa. De la correspondencia de Tomas i Marti només es conserven, que nosaltres sapiguem, les cartes que envià a Adolf Pizcueta entre els anys 1919 i 1923.

43

BSPlLL nuestra lengua, igual que las dedicatorias de los ejemplares de sus libros de que me hizo inmerecida ofrenda.» 29 No debades en retornar l’any següent, el 1918, seria nomenat delegat perpetu de la Unió Catalanista30 a Valencia, tot i que devia ser una menció honorífica ja que l’activitat militant de. Tomas en cap moment no estigué al servei de res que no fos la propia convicció de nacionalista únicament i tàcticament preocupat per l’especificitat dels problemes valencians.

Així, dones, la referencia explícita a una mateixa llengua, repetida a bastament al llarg de la seua obra, i la concretització en el terme de patria levantina 0 nación levantina («Patria llevantina», a la glossa que Pizcueta dedica a la conferencia que amb el títol de «Pompeu del 1920 al casal Gener. L’home i Ilur (sic) obra», el 24 de novembre 31 del concepte de nació única que formen de la Joventut Valencianista Catalunya, les Illes Balears, el Rosselló i el País Valencia, mostren com, intellectualment i en abstracte, Tomas assumia el que ara s’anomena «Països Catalans».

Ara be, l’assumpció teòrica de la nacionalitat única, la unitat de la llengua i fins i tot de la identitat de senyeres ivolia dir que a nivel1 pràctic es desenvolupava l’alternativa dún Estat comú als pobles d’aquesta mateixa nació? No, en absolut.

La idea romania en un nivel1 de no conflictivitat, és a dir, en un espai de no-belligerància dialèctica; i fins i tot quan Tomas, en un dels seus articles sobre l’oportunitat del moment històric i la necessitat de l’hombve ctlmbre («el individuo cúspide que siembra la ideología o el encarnador de la concepción ideológica o el período de la madurez, 29 Aquests Ilibres, obres menors de Pompeu Gener, són: Agna Maria (Llegenda de la guerra deís Segadors, 1640-1641), Barcelona, 1904 (en aquest la dedicatoria diu així: «A en Vicent Tomas i Martí; vos done l’últim exemplar qu’em resta perque siga llas de germanor entre Valencia y Catalunyau; la signatura és del 28 de gener del 1917); L’inteZecte grec antic, Barcelona, 1915 (la dedicatoria diu així: «Al meu bon amich, el jove escriptor pancatalansita Vicent Tomas i Martí.. D; la signatura és del 1917 pero il-legible el dia i el mes; i, finalment, Pensant, sentint i rient, Barcelona, 1911 («Al bon amic...»; també del 1917, sembla que del mes de setembre).

Io L’original del nomenament el tenim en el nostre poder, cedit amablement per la família de Tomas i Martí. ” La glossa encapcalava un llibret obra d’Adolf Pizcueta i Gimeno que sota el títol Dimarts d’amical conversa, 1920-21 arreplegava les cròniques que Pizcueta havia anat publicant a La Correspondencia de Valencia corresponents a les conferencies que sota el mateix títol es desenvoluparen des de novembre del 1920 a julio1 del 1921. En aquest cicle intervingueren, entre altres, Tomas i Martf, Almela i Vives, Navarro Borras, Pizcueta, Thous, Alvar Pascual Leone, Cervera Aviñó, Ricard Samper, Vicent Alfaro, Manuel dIEspinosa, Ibáñez Rizo, Gonzdlez Martí, Martínez Sabater, etc., etc. Les conferencies havien estat organiztades per Tomas i Martí. El Ilibre estava imprés per la Impremta Valencianista, Miñana, 7 i 9, Valencia, 1921 i portava un pròleg d’A. Pizcueta. del temps

44

que debe encauzar la actuación para conseguir el triunfo» 32), escrivia que «En Galicia fue Murguía el sembrador; en Euskadi, Arana GoirEil...

En Cataluña, el cuerpo sagrado del gran Prat de la Riba ha sido el encauzador de la ideología catalana, próxima a verse triunfante» i passava a preguntar-se si els valencians havien tingut «un sembrador cumbre que hiciera vibrar las fibras íntimas del sentimiento valenciano». La resposta ens mostra ja definitivament com Tomas volia concretar la seua anàlisi al cas específic valencia: «Los que hasta ahora han aparecido, más que bases raciales, son ecos del sentir general de la patria levantina; y nosotros, aunque seamos una modalidad de un conjunto racial, por estar tan definidos dentro de este conjunto, por nuestro ambiente, nuestras circunstancias, necesitamos también un hombre cumbre sembrador.»

Els «ecos del sentir general de la patria levantina» no eren bastants per a posar en peu el poble valencia; calia, precisament per «estar tan definidos dentro de este conjunto», per l’ambient i les circumstàncies en que es trobava el País Valencia una solució específica al nostre cas. La situació de «morta nasionalitat» -tal com anomenava el país en un conte escrit als 17 anys-,33 no donava per a excursions brillants sobre una idea apresa als textos d’Eduard Martínez Ferrando, primer, i després, estudiada directament en Prat de la Riba i Rovira i Virgili, de difícil assumpció a nivel1 popular en aquells moments.

Les raons per les quals el poble es trobava molt lluny d’assumir aquella idea i convertir-la en part d’un programa polític no són de difícil identificació. Malgrat això, pero, vull deixar aquest tema per a una altra ocasió en la qual, possiblement, tractaré el tema de la idea de «Pa?sos Catalanw al llarg i ample del present segle i pel que fa als nacionalistes valencians .

UNES

PRECISIONS

FINALS

Així, dones, podem concloure que Tomas i Martí acceptava implícitament i a nivel1 teòric la idea de la «unió espiritual» de Catalunya, les Illes Balears, el Rosselló i el País Valencia; una idea que es basava fonamentalment en la comunitat de llengua i trajectòria històrica i que, d’altra banda, era assumida per bona part dels nacionalistes aplegats sota moviments com la Unió Valencianista Regional, 1’Agrupació Es-

‘* «El hombre y el momento» (La Correspondencia de Valencia, 3-111-1919).

33 «Les penes d’un romantich», núm. 120 d’E1 Cuento del Dumenche, 1916.

Aquest conte escrit encara amb un valencià un tant rudimentari el dedicava Tomàs a Eduard Martínez Ferrando; prova més que sobrada de l’admiració que Tomàs sentia aleshores, com sempre, pel que considerava mestre en tantes coses.

45

colar Nacionalista, la Joventut Valencianista, o per publicacions com La Correspondencia de Valencia, primer, i EZ 0% de la Muntanya i Pàtria Nova després.

Aquesta idea, concomitant amb la de la nacionalitat única, com hem vist adés (la «Patria llevantina», en Tomas), no imp2icava la reivindicació dún mateix Estat sinó que es configurava únicament i simple a nivel1 d’idea a realitzar en la Ilunyania, com un propòsit ferm de collaborar per «l’agermanament», pero mai com una alternativa política unitaria, ni de bon tros. En definitiva resta clar que, almenys, els nacionalistes del període 1918-1923 no rebutjaven la idea de la «nacionalitat única» de les terres de llengua catalana tot i que l’assumien com un concepte «cultural» l’anàlisi del qual no podia anar mes enllà de la implicitació que observem en la majoria de textos, quan no del silenci.

Al nacionalisme valencia encara li quedava molt de camí a recórrer en aquest tema. Quan el tema es plantejarà dúna manera política, a principis dels anys setanta, la cridòria sera de tal magnitud que, en els nostres dies, ja existeix un conjunt de textos teòrics la qualitat dels quals fa pensar, si és que la democràcia és capac de fer possible la llibertat d’expressió, que el tema de la idea de «Països Catalans» plantejada a nivel1 cultural duu el camí d’esdevenir una realitat amb nivells considerables d’acceptació, tot i q.ue més dún projecte polític bastit sobre I’alternativa d’un Estat únic i independent tinga a hores d’ara escasses possibilitats de reeixir-hi.

En qualsevol dels casos, avui com ahir, els Paisos Catalans com a idea política, com a alternativa política es repeteix a bastament per sectors gens sospitosos són més -com d’espanyolisme o autonomisme tímidun punt d’arribada que un punt de partida.

VICENT FRANCH I FERRER

46

/

LPOPULARDELSHORTS ARQUITECTURA DEPALMERESD'ELX. TRESEXEMPLES

G aspar

Las casas que se ven en el camino son de paredes frágiles de yeso, que al principio, recién hechas las casas, es blanco, pero que después se pone rojizo, dorado por el sol.

El aire a veces va royendo las paredes; socava la parte blanda en yesos que son flojos, y deja subsistente lo duro; de modo que todo a lo ancho de estos muros deleznables se ven millares de piquitos de cristales que relumbran bajo la viva luz solar.

L’ENTORN

HTSTORIC

L

1 GEOGRAFIC

A COMARCA del Baix Vinalopó, al sud del País Valencià, i límit lingüístic meridional de les terres de parla catalana, es troba delimitada al nord-oest per les serres de Crevillent, de la Madera, del Tabaià 47

i la Serra Grossa, que tanquen la comarca separant-la del Vinalopó Mitjà (Asp i Montfort).

A l’est i al sud-est, la mar. La petita Serra del Colmenar i la Serra de Sancho, la separa de 1’Alacantí al nord-est; i al sud, la Serra del Molar, també petita, fa de límit meridional amb el Baix Segura. Més enllà d’aquest riu trobem Guardamar, inclòs també amb criteris lingüístics en la nostra comarca.

El riu Vinalopó la travessa tot al llarg, i quan es perd en les restes de l’antiga albufera d’Elx, dóna origen a una zona de carritxars separats de la costa per un llarg cardó litoral arenós, d’alt interés ecologic: Salobrars, Salines del Brac del Port, Fondo d’Elx. . .

La ciutat d’Elx, al peu de les serres que tanquen la comarca pel nord-oest, aproximadament en el centre d’aquesta, s’ha trobat delimitada tradicionalment, després que els habitants àrabs abandonaren el turonet de l’Alcúdia, per dos elements territorials: d’una banda, el riu Vinalopó (conegut al poble com «La Rambla»), i d’altra, els horts de palmeres (que ací s’anomenen simplement «els Horts»).

La ciutat tradicional, anterior al segle XVIII, es troba a la riba esquerra de la Rambla.

El riu, de caràcter torrencial, és un ample barranc summament profund, gairebé sec o amb un prim fil d’aigua la major part de l’any. Aquest barranc fou aprofitat com a defensa natural de la Vila. Part de les muralles, en efecte, donaven a la Rambla, on les primeres fileres de pedres es poden veure encara.

Si el riu delimitava la ciutat per ponent, condicionant-ne l’extensió, pel nord, per llevant i per migdia es trobava protegida pels horts, horts que fins i tot s’endinsaven en la trama urbana amb jardins interiors.

Aquesta riba dreta de la Rambla, i concretament els terrenys immediats a la ciutat, foren tradicionalment dedicats a cultius agrícoles de regadiu, amb drets històrics sobre el minvat cabal de l’aigua del Vinalopó; regadius que en dates més recents s’estengueren a la resta del Camp d’Elx gràcies a les elevacions d’aigua del Segura fetes per les companyies de «Nuevos Riegos El Progreso» i de «Riegos de Levante» a principi del segle xx.

La riba dreta es destinava preferentment a cultius arboris de seca.

1 quan a principi del segle xx els palmerars passen a tenir protecció oficial, tot prohibint la tala d’horts per convertir-los en nous barris, s’incrementa l’eixaniple de la ciutat per aquesta riba dreta, quedant establert l’esquema actual del desenvolupament urbà d’Elx: a l’esquerra del riu, el «centre», amb totes les accepcions del terme excepte la geomètrica, el raval de Sant Joan i els horts; a la dreta del riu, els nous barris del segle xx, amb una gran extensió superficial.

48

EESPILL UNA HISTORIA

DE PALMERES

Existeixen palmeres en tota la part central del Camp d’Elx, des dels palmerars del nord de la població fins a les vores del Saladar; és a dir: gairebé en tot el terreny cultivable, que aproximadament segueix la línia del Vinalopó i s’estén a les dues parts d’aquest.

Si exceptuem les masses forestals vora el Fondo (molt joves totes: de 50 a 80 anys, excepte l’hort del Terme) es tracta tanmateix de palmeres aïllades, tires al costat dels bancals o petits horts rodejats de terres amb altres cultius arboris o hortícoles.

La màxima concentració d’horts és aquella a que venim referint-nos i que envolta la ciutat tradicional.

Es també aquesta massa forestal la que sofrí els més greus atemptats a principi de segle.

Aquesta àrea compacta d’horts es trobava travessada per la xarxa primitiva de camins que unien Elx amb Alacant, Santa Pola, amb les partides rurals, amb la serra i amb el Pantà: camí ve11 d’Alacant, camí vell de Santa Pola, camí de Sant Antoni, camí d’Alborrocat, camí del Palombar, camí vell de l’Altet, camí de Guardamar, camí de «Saoní», camí dels Molins, camí de les Balses Reblides.. .

Els horts propers al pable, tradicionalment tancats, oferien als camins bardisses de cascabots creuats (part inferior, amb punxes, de les palmes), tanques d’aromer o parets de tapia acabades a voltes en forma roma i enlluïdes d’algeps, d’una altura que oscillava entre 1’20 m. i 2’00 m.

Les tanques d’obra ens interessen d’una manera especial, ja que es tracta d’uns elements constructius importants dins el paisatge dels palmerars. Eren tanques fetes amb pedres sense treballar, assentades amb fang, amb morter de calc i fang o amb morter d’algeps i fang; s’enlluïen amb algeps moré, operació feta a mà que donava com a resultat unes superfícies ondejades, la qual cosa, afegida a l’acabat rom i a la línia ondulada que segueixen en planta, dóna al conjunt una gran qualitat plàstica; els nombrosos afegits de l’enlluït produeixen les diverses tonalitats cromàtiques del blanc i de l’ocre.

Una complexa xarxa de séquies, tot partint de la Séquia Major (invent àrab que travessa els horts i el poble) amb els corresponents partidors, divisions i subdivisions, estructura el reg i, amb els camins, el territori.

«Des de sempre», els horts foren propietat de la noblesa absentista.

Ja ben avancat el segle xx foren comprats pels arrendadors o per altra gent del camp; usualment el comprador era qui vivia al mateix hort.

Després vingueren els xalets en tres tafulles, després en cinc, o la utilització del palmerar com a element de prestigi; pero això és ja tota una altra historia.

49

EESPILL ELS

NOMS

Els horts han estat propietats relativament petites (de 10 a 70 tafulles més 0 menys: de 9.530 m* a 66.500 m”) perfectament delimitats pels camins, per les séquies, pels marges i, el que és més important, identificats cadascun amb el seu nom propi: Hort del Colomer, Hort del Balconet, Hort de les Almasseres, etc. Fins a setanta noms de diferents horts hem arreplegat.

El nom usualment es donava per algun detall del mateix hort, de la casa, de l’hort o del propietari, que destacas del conjunt.

Als horts pròxims al poble, era important la població dispersa (com ho és també en tota la part de regadiu de la resta de la comarca), la qual cosa fa que disposem, fins i tot encara avui, enmig de la destrossa, de gran quantitat de cases d’hort, malgrat que siguen deshabitades quasi totes o ruïnoses la major part. La gran quantitat de cases existents es correspon amb la quantitat d’horts, i aquesta, amb la quantitat de noms. Cada hort tenia, generalment, la seua casa, on normalment vivien els arrendataris; a voltes, poques, els amos. 1 era quasi sempre en els horts més petits.

El nom de I’hort era també el de la casa; així obtenim unes cases perfectament individualitzades i identificables, ja que dir «la casa de l’hort de l’arbre» no és una fórmula que subordine casa a hort, sinó que forma una unitat per a designar I’objecte construit i habitable que es troba en aquest hort.

Els horts s’estructuren en bancals quadrangulars; a voltes els bancals són triangulars per necessitats de les particions i aleshores aquests bancals es deixen al final del reg; són els «cornillals», que s’anomenen «el secanet», per ser el pitjor regat.

En els límits dels bancals se situen les palmeres, en tires senzilles o dobles, coincidint amb el tracat de les séquies de reg (a un costat o als dos d’aquestes) per una doble necessitat: que els arbres tinguen reg de peu amb la màxima economia d’aigua i que quede un espai interior lliure, utilitzat per a cultius hortícoles (melons, nyores, herba alfals, cató, faves, tomateres, «encarnelles»...) o per a cultius arboris (magraners, preferentment), cultius que queden així protegits de les gelades per les tires de palmeres.

Algunes d’aquestes tires també tenen el seu nom, que alludeix sempre el nom d’una palmera que fa bons dàtils i que es troba en aquella tira. Així trobem la tira de les «candies», la «tira de l’encarnada», «del margalló primerenc», «de la cigarrera», «del margalló del calut», la «tira de la palmera la remeiaora», de «la pelaïlla», de «la canyameleta»...

50

LA CASA, LES DEPENDENCIES

1 ELS ANIMALS

Es en un dels bancals rodejats de palmeres de l’hort (amples espais rectangulars lliures) on se situa la casa, construïda, generalment, vora del camí o molt a prop.

Les múltiples dependències annexes que acompanyen el cos principal de la vivenda (galliners, magatzems, conilleres, «marraneres», femer i fins i tot jardí) solen situar-se en els bancals immediats.

Les finques comprenien també normalment «terra blanca» (terra sense arbres, per a cultius hortícoles o gramínies).

D’aquí que a voltes ens trobem un bancal prop de la casa, una era per a batre-hi la civada i el forment cultivats en la mateixa finca o portats d’altres terres.

De la batuda, a més de la palla, s’obtenia el pallús, que s’aprofitava com a «camenya» per als animals (cavalls, mules, someres).

En els horts també es criaven bous per a la carn, ovelles i «xinos».

Moltes voltes en I’hort es plantava «verd»: civada destinada al menjar dels animals. En els corrals de les cases tenien tancats els conills i els conillets d’índies; solt pels horts hi havia I’aviram: gallines, pollastres, ànecs, oques, ~gallines americanes», dindis i paons. En alguna cambra, 0 al mateix corral, solien viure els coloms.

Al camp, les cases s’organitzaven en grup, formant caserius; es tracta de tres, quatre o més vivendes juntes, que donen com a resultat volums múltiples i cobertes de diferents altures i vessants, sense cap pla previ.

Aquests caserius són visibles en les terres de seca del Camp d’Elx, on les propietats són més extenses; en les de regadiu, tanmateix, priva la vivenda unifamiliar, per a dues famílies com a màxim, amb un resultat volumetric i funcional bastant diferent i més ordenat; coincideix amb les cases d’horts de que parlem.

En efecte, enfront dels caserius de les terres de seca, trobem als horts cases generalment unifamiliars.

En alguns casos tenen una planta baixa per als «caseros » i un pis per als amos, pero aquestes són intervencions d’aquest segle; en altres trobem dues cases afegides que semblen l’enllac entre la casa per a una família i els caserius multifamiliars del camp.

LA TRIA

QUE HEM

FET

Hem elegit, per al nostre estudi, tres exemples de cases d’hort: CASA DE L'HORT DEL SOL Es troba en la partida d’Horts i Molins, molt prop del pable, a la cruilla del camí vell de Santa Pola i del camí de la Baia.

A I’interior de la casa, en un lloc ben visible, hi ha una llegenda escrita en un plafó ceràmic format per quatre manisetes: «La plantación

A)

51

de este huerto, que lo fue en el año de 1849, fué en su ramo, D. Francisco Jaén.»

Un altre plafó ceràmic, més gran, situat vora la porxada, representa un sol antropomòrfic amb to del Sol» en la part de baix, i «Año 1853», en els testimonis directes que hem replegat, aquest trucció de la casa.

B)

hecha por el inteligente la porta d’entrada, sota dues llegendes: «Huerla part de dalt. Segons any fou el de la cons-

CASA DE L’HORTET DE MOTXO

Esta situada prop de l’anterior, també en la partida d’Horts i Molins, pero un poc més Iluny del poble. El camí ve11 de Santa Pola rodeja l’hort i, del camí estant, s’entra a la casa.

Replegant testimonis directes, hem fixat com a data hipotètica de construcció, l’any 1860 per a la planta baixa, i l’any 1910 per a I’elevació del pis.

C)

CASA DE L’HORT DE TRAVAL~N DE BAIX

Aquesta casa esta ja bastant més lluny del poble, a la partida d’Atzavares Altes, vora el camí vell de 1’Altet.

L’Hort és més vell que els anteriors (pot tenir uns 200 anys) i es troba fora del contintcum de palmeres que rodeja el poble; és una de les grans extensions d’horts immediats a aquest continutlm.

També, basant-nos en testimonis directes, hem fixat dues dates hipotètiques de construcció: la de 1830 per a la part de ponent del conjunt edificat, i la de 1880 per al cos de llevant.

Evidentment, pot haver un marge d’error en la datació d’aquestes cases. Lünica data exacta és la de la casa de 1’Hort del Sol, a la qual hem referit les altres. El que sí sembla segur és l’ordre de construcció: a) Cos de ponent de la casa de 1’Hort de Travalón. b) Casa de 1’Hort del Sol i casa de 1’Hortet de Motxo (les palmeres dels dos horts tenen una datació semblant). c) Cos de llevant de la casa de Travalón. d) Pis de I’Hortet de Motxo.

En tot cas, és possible que siga major l’antiguitat del primitiu cos de la casa de 1’Hort de Travalón i de la planta baixa. de la casa de 1’Hortet de Motxo.

Malgrat l’interés de la datació dels edificis, sóc conscient que és una variable no del tot definitoria d’aquestes construccions: precisament pel fet de tractar-se d’una arquitectura popular, són exemples on perviuen característiques formals, estructurals, constructives, etc., molt més antigues. Sense arribar a considerar l’arquitectura popular d’Elx com a descendent de les villes romanes, cal tenir en compte la lenta mutabilitat d’aquestes tipologies i la pervivencia de característiques pretèrites. Relacionar-les, si més no, amb les arquitectures àrabs, no fóra, pense, caure en el tòpic.

52

EESPIU LES TIPOLOGIES,

CARACTERf

STIQUES

GENERALS

En la seua exhaustiva obra sobre arquitectura popular de la “província» d’Alacant, F. Seijo estableix una divisió tipològica, segons l’àrea d’extensió del tipus i segons les característiques formals i funcionals.

Dos tipus ens afecten ací: l’alqueria i la «casa del Camp d’Elx».

L’alqueria d’Elx (casotes de planta rectangular amb planta baixa i pis) l’explica com a construcció aïllada descendent de les villes romanes, rememorades especialment per les columnes de la porxada.

Encara, segons Seijo, la casa del Camp d’Elx seria una derivació de l’alqueria en versió modesta, específica de la zona i estesa per tot el terme d’Elx. La casa del Camp d’Elx originalment tindria terrat pla i, actualment, vindria definida pel desenrotllament en planta baixa, per l’orientació a migdia, per la coberta a dos vessants i per una porxada a la part anterior, tota llindada amb peus d’obra i llinda de fusta, utilitzada per guardar el carro, les eines de llaurar, per protegir l’interior de la calor de l’estiu i com a lloc d’esbarjo on es menja i on es parla.

El caràcter de cadascuna de les tres cases escollides és bastant diferent: la casa de 1’Hort del Sol és una construcció totalment de nova planta, directament feta per a un ús agrícola; les modificacions posteriors a la data de construcció han estat mínimes; fet i fet, les reformes experimentades per les tres cases que estudiem són de dos tipus (si exceptuem reformes globals amb elevació dún pis): ampliació de les finestres i afegit de pavellons; part de les finestres laterals que trobem en qualsevol de les cases han estat ampliades en els darrers vint anys, de vegades utilitzant reixes de cases de planta baixa d’Elx que havien estat enderrocades.

L’altra reforma, més importan& de que parlem, és l’afegiment de pavellons laterals: a la casa de 1’Hortet de Motxo s’afegiren en planta baixa els pavellons de ponent en altar el nou pis; el pavelló de llevant de la casa de 1’Hort de Travalón Baix fou afegit en el segon quart d’aquest segle; i els dos barracots laterals de la casa de 1’Hort del Sol són, aproximadament, de la mateixa data. Aquests dos barracots, dels anys quaranta, no han estat representats als plànols.

Resumint, amb la casa de 1’Hort del Sol ens trobem amb una construcció relativament petita, feta tota segons un pla previ i destinada a vivenda dúna família ocupada en feines agrícoles.

Un cas semblant és el de la casa de 1’Hort de Travalon Baix, pero en aquest cas s’acusa la major proximitat als caserius del Camp d’Elx. La gran extensió de la finca féu que la construcció fos d’una gran superfície. Tampoc no és una casa unifamiliar, ni té un pis per als propietaris (com en la casa de 1’Hortet de Motxo), sinó que a una construcció preexistent (pot ser fins i tot del XVIII) se li afegiren cossos nous (curiosament d’una tipologia prou diferent) destinats a vivenda 53

CESPILL i a estable, que provocarien la gran extensió superficial del conjunt. Encara que el caràcter agrícola siga igual que en la casa de 1’Hort del Sol, aquí és major la importancia de la ramaderia en la construcció.

Finalment, la casa de 1’Hortet de Motxo presenta unes característiques prou diferents: es tracta d’una casa en principi de planta baixa (presumiblement de terrat pla) a la qual se li afegí un pis destinat a I’esbarjo o vacances dels propietaris.

La planta baixa seguia destinada als «caseros». (Els cuseyos són aquells que viuen en la casa sense pagar lloguer, pero, amb el compromís de tenir sempre «la porta oberta».)

Aquí ja no es tracta d’una construcció estrictament destinada a la producció agraria i a la reproducció de la forca de treball, sinó que esdeve important la faceta recreativa.

Estem davant d’una de les «faenetes» o «defores» que tant s’estimava la burgesia mitjana d’Elx durant tota la primera meitat del segle xx; «faenetes» que incloïen sempre un component productiu important, i la clientela de les quals era predominantment urbana.

Fet i fet, l’espai situat entre el camí ve11 de Santa Pola i el camí de Sant Antoni, estava ocupat per «faenetes» d’aquest tipus: casetes d’abans de la guerra per al diumenge o per a l’estiu: la de Raimunda, la d’«Eusebio», la del «Peralo», la de Mac%, la del tio «Faïto», la de Palhís.. .

Actualment, amb la construcció de blocs de vivendes, és un terreny assolat on no resten «faenetes>, ni llimoners, ni camps d’alfals, ni grans araucàries, ni gesmilers, ni camins i bancs adornats amb manisetes, ni cap dels components d’aquell conjunt.

LA CASA DE L’HORT

DEL SOL

La distribució en planta s’organitza en tres parts diferenciades que es disposen linealment a partir del camí: la porxada, oberta pels tres costats; la part tancada de l’edifici, de dues crugies, i les construccions posteriors per als animals.

Aquesta casa respon perfectament al tipus establert per F. Seijo, l’esquema de la qual es repeteix al camp, d’on el1 extreu els exemples; tanmateix, l’antiguitat en el nostre cas és major: la major part d’aquelles cases de camp es construeixen a finals del XIX i principi del XX, quan s’inaugura el reg, mentre que aquí estem a meitat del XIX. Tampoc no trobem aquí I’orientació de la porxada a migdia -i que es troba en les altres dues cases-, sinó que s’orienta mirant al acò pot deure’s a la major rellevància del camí camí, cap a Ilevant; en tant que accés i lloc de pas. Fet i fet, tota la casa ha estat pensada des del camí: entre els dos la distancia és molt petita: escassament quatre metres; pràcticament hi esta abocada.

54

. . _

. . .

. . . ”

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

\

L . . . . .

. . . . . . . . . . . . . .

Casa de I’Hort del Sol (1853). Planta

al L’esquema interior és molt simple: totes les peces s’organitzen voltant d’un eix central de simetria que travessa la casa: la porta principal se situa al centre del parament de llevan& protegit per la porxada.

S’entra en un gran vestíbul on trobem un pou i el «cantereller» (superfície plana on es posen els canterets de beure); a la dreta hi ha un dormitori, i a l’esquerra, un altre.

Després de passar sota un gran are obert en la paret de càrrega transversal, s’arriba a una ampliació de l’espai, a l’esquerra del qual hi ha la gran xemeneia i, darrere, el pastador, peca destinada a guardar els aliments i fer la pasta del pa. A la dreta, el tercer dormitori.

Per una porta posterior, enfrontada a la porta de davant, s’ix al corral: un porxe cobert a l’esquerra, i la quadra a la dreta; més enrere, el corral pròpiament dit, descobert, tancat per una paret. Pegat a l’edificació, pero a la part de fora, el forn.

La coberta és de dos vessants que desaigüen a la part del corral i a la porxada. La teula és plana, d’Alacant, i en el conjunt només la xemeneia, d’un ritme vertical molt pronuncia& trenca l’horitzontal dominant.

NO és arbitraria la nomenclatura «davant» i «darrere» aplica& a aquestes cases; en efecte, en tots els casos trobem una part de «da55

EESPILL vant» definida per la porxada i pels grans bucs, i una part de «darrerep definida pel corral.

També l’estructura és molt senzilla: un rectangle perimetral de parets de càrrega i una altra paret de càrrega transversal.

La gruixuda paret de darrere de la tuina manté l’enorme campana. A la porxada, els pilars són d’obra i fan de suport de les bigues de tronc de palmera molt ben treballades, fins i tot amb unes lleugeres motllures longitudinals. També la porta del corral esta feta de troncs de palmera.

facana facana

de Ilevant

nord

facana

Casa

de I’Hort

de

pnent

del Sol. Facanes

Amb els troncs de palmera s’han fet tradicionalment pontets sobre les séquies, pessebres, bancs, portes i en alguns casos s’hi han fet servir d’elements estructurals.

Escollir-los per a aquesta finalitat deu haver estat, tanmateix, més per manca d’altres materials i per la necessitat d’aprofitar allo’ que es tenia prop, que pel fet de ser un bon material, ja que el tronc de la palmera és fibrós i es desfa fàcilment amb la humitat, raó per la qual no ofereix les més mínimes condicions estructurals. hi ha col-locades grans Les biguetes són de fusta: al seu damunt rajoles, i damunt, les teules. A l’interior s’ha enlluït el trespol amb algeps, deixant a la vista les biguetes.

A la porxada i als barracots, les biguetes són de troncs de palmera, i les teules estan sobre un enllatat de fusta. Es degué optar per aquesta solució, més pobra i menys consistent que l’altra, perquè el problema de les goteres, a la porxada i al corral, no devia ser tan greu.

Els exteriors s’enllueixen amb algeps moré, excepte a la facana, on sútilitza un color blau grisenc que cobreix tot el parament llevat de les vores del mateix parament, de portes i de finestres, pintades de blanc. Les bigues de la porxada també estaven ribetejades de blau.

56

LESPILL El pis és de rajoles de fang cuit, un luxe per a l’època en que el sol de les cases era de terra piconada. És de destacar la simplicitat del conjunt i el gust per la geometria: la distribució se soluciona d’una manera rotunda: les cambres són perfectament quadrades, amb les portes i les finestres situades al centre de la paret corresponent.

Els altres espais són del tot Iliures: I’entrada i la tuina configuren un espai únic, malgrat el seu caràcter diferent: l’entrada és un espai intermedi, sense ús definit, mentre que la tuina és l’element central de la casa: la màxima activitat gira al voltant de la gran campana amb la triple funció de fer el menjar (en uns foguerils disposats a l’efecte), d’escalfar i d’illuminar a l’hivern. A l’estiu, evidentment, gairebé totes les activitats es feien fora.

Dos elements destaquen a l’exterior: el color, d’un ocre esvaït, resultat de la coloració de l’algeps, que li dóna un deliciós cromatisme terrós. 1 la contundencia de les cobertes inclinades, en especial per la discontinuitat que tenen en les línies d’unió de la porxada i del corral amb el cos central, tot i mantenir el mateix pendent.

En un bancal proper, un aljub; més enllà, les «marraneres» de planta rectangular i cobertes d’un aiguavés: la part davantera, amb un petit corral descobert, a uns 2 m. d’altura, i la part posterior a 0’75 m. d’altura.

CASA DE L’HORTET

DE MOTXO

Com ja indicàrem, el caràcter d’aquesta casa és tota una altra cosa.

Ací trobem desenrotllat un tema molt usual en les cases d’hort proximes al poble: l’elevació, a principi del segle xx, d’un pis sobre la planta baixa preexistent, destinat a residencia temporal dels propietaris, i on s’utilitza un llenguatge arquitectònic no popular, sinó replegat d’edificis burgesos urbans. (L’exemple més clar i de major interés és la Villa Carme, al camí del Gat.) La planta baixa de la casa de I’Hortet de Motxo no presenta la regularització geomètrica de la casa de 1’Hort del Sol, malgrat que l’única variació important és que l’esquema funcional siga el mateix: la tuina se situa a l’entrada mateixa de la casa, en la primera crugia, mentre que els dormitoris es troben a la part de dins.

L’orientació aquí és la correcta: la porxada dóna al migdia, totalment d’esquena al camí, que passa vora la facana del nord; aquesta facana és totalment plana, amb uns bucs molt petits en la planta baixa, i una porta posterior enfrontada a la de davant; una tira de palmeres entre el camí i la casa contribueix a aïllar-la.

De les tres cases que estudiem, aquesta és I’única on encara viuen 57

a la planta baixa; el trenta anys amb pocs a l’ús que se’n fa.

La porta principal grossa separa l’interior penombra, destaca per el problema fonamental

fet que els habitants visquen canvis de costums, ens permet

aquí des de fa d’aproximar-nos

sempre esta oberta; només una cortina de tela de la porxada. L’interior, gairebé sempre en la seua frescor (pensem que al Baix Vinalopó és evitar la calor).

ml alju b Casa de I’Hort de Motxo.

Planta

baixa

(cap a 1880)

La porxada és aquí un element que podem considerar més prop dúna peca interior que exterior de la casa, per estar tancada per un costat i limitada no per pilars sinó per una gruixuda paret on s’obrin els dos ares escarsers que la comuniquen amb la replaca davantera.

La pomada és un lloc d’estar i on es fan les feines de la casa (llavar, cosir, etc.). L’abundància de plantes fa més grat encara l’ambient.

En alguns 110~s -no aquíla porxada ha passat a ser el lloc on deixar el cotxe, que substitueix així el primitiu carro.

El forn -en ús fins després de la guerras’inclou dins l’edifici, adosat a la tuina que devia fer de pastador i que actualment és el lloc 58

ocupat a l’hivern i per la nit. L’espai de més endins és ocupat actualment pel menjador-prestigi dels anys quaranta.

Al pis de dalt, la regularització de la planta és total: la part central és un espai únic (destinat a menjador i estar) i la tuina (una d’aquelles econòmiques de carbó, amb forn inclòs, molt luxosa per a l’època) es tanca com les cambres. Aquí I’esquema és ja idèntic al del maset de Castelló arreplegat per Feduchi.

Casa de I’Hort de Motxo. Planta pls (cap a 1910)

Les peces tampoc no tenen ja una finestra només, sinó que es dupliquen quan és possible: totes les peces dels cantons tenen una finestra a cada parament.

La porxada inferior esdevé, dalt, terrassa descoberta, que es cabria amb un tendal, a la qual donen les tres peces davanteres, mitjancant grans portes de doble fulla. El fet que s’afegís un pis sense tocar I’estructura de coberta ens fa pensar que primitivamennt la casa era de terrat pla.

La coberta del pis era inicialment de terrat pla, pero se li afegí la coberta inclinada a dos vessants, per les goteres.

El color no apareix ací en els paraments d’obra, sinó en el portam.

Portes i finestres són de fusta «mobila» a I’oli per dins i pintades de verd fose per fora, que contrasta amb la gamma d’ocres de l’enlluït d’algeps moré.

59

llESPI L’alcada del pis i els afegits de ponent han conformat uns volums més complicats que en la casa de 1’Hort del Sol. Estaríem més prop de l’alqueria del Camp d’Elx que ens diu Seijo. Fet i fet, apareixen dues terrasses en el pis, molt interessants des del punt de vista funcional i volumètric, així com un comú de tassa turca també en el pis de dalt (lünic en els tres casos que estudiem inclòs en la casa). Queda clar que en els horts, primitivament, hom defecava a l’aire i, posteriorment, en petites casetes aïllades, amb tassa turca, disposades a l’efecte.

Casa de I’Hort de Motxo.

Facones

El caràcter d’esbargiment del pis de la casa de 1’Hortet de Motxo fa que els voltants de la construcció siguen molt peculiars: fins fa poc hi havia gran abundancia de conilleres i galliners en un bancal veí (és significatiu el caràcter de peca interior que té aquí el corral de la casa}; sobretot destaca un preciós jardí al davant que ocupa un bancal entregue; entre el jardí i la casa hi ha una gran replaca que fa de continuació de la porxada.

Ens trobem amb una «faeneta» per a la burgesia mitjana de principi de segle: les baranes del pis són de peces prefabricades de ciment d’un cert gust modernista; la replaca té un aljub i uns Ilargs banquets de tronc de palmera i esta rodejada de baladres de flors blanques i rosades, d’heura i de diamela, que també puja per la porxada; de diversos pins i dúna gran acacia.

El jardí (possiblement posterior a l’elevació del pis) té un pas central d’obra, dessota el qual va amagada la séquia; i al fons, un pou 60

amb una basseta lateral; els arbres i els arbusts són molt característics: dos llorers (un a cada costat), llimoners, gesmilers blaus, grocs i blancs, lantanes, herba lluisa, herba sana, orenga, bornieig, geranis de molts colors, vinyes i macaneres de mata. Alguns dels arbres són recents, pero formen part del venta11 de possibilitats per a les plantes de jardí que tenia la burgesia de principi de segle.

Com també veurem a 1’Hort de Travalón Baix, és de destacar la presencia d’arbres productius i d’herbes medicinals i de tuina.

LA CASA DE L’HORT

DE TRAVALÓN

BAIX

Com ja diguérem al principi, aquesta casa esta més prop dels caserius rurals del camp, com ho palesen la gran extensió en planta i el joc volumètric del conjunt.

Bàsicament consta de dues cases afegides; davant de la mes recent hi ha la porxada, i darrere de l’espai tancat de les cases, el corral, molt extens, on trobem un porxe cobert amb teulada inclinada a l’altre extrem del corral, característica propia de l’arquitectura rural del Camp d’Elx. El barracot de més a llevant és un afegit d’aquest segle.

El cos de Ilevant reprodueix l’esquema de les dues cases vistes fins ara: dos dormitoris a 1 ‘entrada: un a mà dreta i un altre a mà esquerra; més endavant, la tuina a I’esquerra i dos dormitoris més a la dreta.

Com en la planta baixa de la casa de 1’Hortet de Motxo, l’esquema no apareix amb una geometria exacta, sinó amb les reculades necessàries per tal d’adaptar-se a la construcció més antiga i al manteniment de la Iínia de les parets de càrrega. Així, en la continuació d’una d’elles, la paret és substituïda per una gran biga d’olivera (Iínia de punts al plànol) sobre la qual s’alca la paret.

El cos de ponent és l’edificació més antiga que hem portat aquí. La teula és de canal i la coberta és d’un sol aiguavés. Es curiós que no tinga porxada d’obra (probablement tindria un emparrat com s’esdevé en altres casos semblants), així com la presencia dúna escala interior que porta a una cambra superior d’on hom surt a un terrat que sútilitzava per a estendre els dàtils candits, els manolls de fulla de la palma blanca o l’herba d’alfals...

Tot, una vegada sec, s’entrava i s’emmagatzemava dins la cambra.

Aquest conjunt de terrat -que no necessàriament havia de ser plai cambra és el que ens descriu Seijo. Algunes voltes (casa de 1’Hort dels Banquets, casa de 1’Hort de Maia) tot el pis era una cambra, a la manera de les comarques centrals del País Valencia; d’altres, la cambra era només una elevació sobre la casa (casa de 1’Hort de les Almàsseres -enderrocada-, casa de 1’Hort d’Avellán, casa de 1’Hort de la Rogeta).

61

Casa

de

ITHort

de

Travalón

Baix.

Planta

(cap

a

1830-1880)

L’organització d’aquesta casa primitiva és molt diferent dels esquemes que hem vist fins ara: té un ample espai només entrar, a l’esquerra del qual esta la xemeneia i l’escala per a pujar a la cambra; d’aquest espai únic es passa a dues cambres interiors, una de les quals queda sense llum en fer l’ampliació de la casa.

Estem, dones, en un espai únic, abocat sobre si mateix, sense possibilitat de fer un recorregut com en tots els altres casos.

62

EESPILL

focana de Ilevont

facana

Casa

de I’Hori

de Travalón coberta

I

sud

Baix.

Faganes

I

cobertes a les altres i el seu caAquesta tipologia deu ser molt anterior més propi de les terres de se&, pobres. ràcter deu ser també distint: Les finestres són molt petites; les parets de càrrega, més gruixudes, i no trobem les grans finestres amb reixes de ferro forjat que les altres cases tenen en la facana principal (es poden veure en l’altra part

63

d’aquesta mateixa casa). Els trespols són també molt baixos, enfront de les grans altures dels altres casos, mostra d’un arcaisme en la concepció espacial i d’una pobresa en les condicions de vida, que sols tornem a trobar en alguns dels caserius del camp, o en les cases més antigues del raval de Sant Joan. Acò se’ns referma quan considerem la gran extensió destinada al bestiar: quadres, corrals i pessebres, índex de la importancia -propia de les terres de seca- de la ramaderia en aquesta finca.

L’orientació del conjunt és correcta, amb la porxada mirant al migdia i, com en la casa de 1’Hortet de Motxo, d’esquena al camí; sols que aquí el camí vell de 1’Altet esta distant de la casa, i d’ell surt un caminet interior de la finca que arriba fins la carretera de Santa Pola, distribuïdor secundari, aquest caminet, que passa pel ponent de la casa i que esdevé més rellevant que el camí de 1’Altet.

Com en les altres, els elements exteriors són nombrosos: galliners, un barracot per als bous, una replaca amb un pou, una era (explicable per les grans dimensions de la finca que incloïa terra blanca) i un jardíf; jardí, pero, d’un altre caràcter que el de 1’Hortet de Motxo: la tanca no és una paret d’obra i fil d’aram damunt, sinó una bardissa de castampoc no hi ha pou al jardí, amb la qual cosa el cabots creuats; reg queda condicionat al de tot l’hort; i es caracteritza, sobretot, per l’abundància d’arbres productius i la inexistencia d’arbres i arbusts d’ornament: llimoners i tarongers ocupen gairebé tot el jardí.

TERRAT

0 TEULADA?

F. Seijo ens descriu la casa del Camp d’Elx composta primitivament amb terrats plans, que van convertint-se paulatinament (i sense cap altre canvi tipològic) en cobertes inclinades de teula plana: en efecte, encara resten cases d’horts i caserius del camp amb terrat pla i accessible, i moltes altres l’han tingut fins fa poc; tanmateix és general un d’hort on el terrat s’explicava altre tipus de cases: cases propiament per la necessitat d’assecar-hi els dàtils o l’herba alfals sense peri11 que s’ho menjassen els animals (és el terrat i la cambra que en la casa de 1’Hort de Travalón podem veure), pero on hi ha també trossos de la casa coberts amb teula de canal.

Pensem, dones, que el canvi de terrat pla a coberta de teula implica un canvi de tipologia.

En la casa de 1’Hort del Sol no trobem cap indici que ens recorde o suggeresca el terrat pla; ans bé, tot hi és pensat des de la coberta inclinada.

Proposaria que l’aparició, com a norma, de la coberta inclinada, coincideix amb la introducció de la teula plana d’encaix (alacantina) que desplaca la teula de canal.

64

En les cases unifamiliars del Camp d’Elx, poques voltes apareix la teula de canal (sí que la trobem, en canvi, en els caserius o en cases agrupades).

Sempre es tracta de teula plana. La teula de canal apareix en edificis bastant més antics, molt anteriors als regs nous de principi del segle xx, com ho es el cos de ponent de la casa de 1’Hort de Travalón.

Fet i fet, en el segle xx no s’utilitza la teula de canal (llevat d’alguns edificis vevid de la meitat de segle). Ni en cases rurals, ni en les cases dels eixamples urbans de principi de segle, que recollien aquesta tipologia rural convertint-la en casa entre mitgeres, sempre amb coberta de teula plana.

També, seguint amb les referències urbanes, al poble, els terrats plans sols es troben en les parts menys remodelades (al raval de Sant Joan, fundació mudèjar, sobretot), mentre que a la Vila Murada ja trobem abundancia de cobertes inclinades, gairebé sempre amb teula plana, en fotografies de principi de segle.

La qüestió estaria a: 1) Situar temporalment el canvi generalitzat de terrats plans a coberta inclinada.

2) Comprovar si aquest canvi coincideix, conforme propose, amb l’aparició de la teula plana.

3) Comprovar si el canvi de coberta implica o comporta un canvi de tipologia en planta.

Personalment, situaria cap a principi del segle XIX l’inici del pas de terrat pla a coberta inclinada.

Destacaria la coincidencia d’aquest canvi amb l’aparició de la teula plana, amb la qual cosa esdevindrien cobertes de teula plana tant els terrats plans com les cobertes de teula de canal. 1 així mateix assenyalaria un canvi (o si més no, una evolució) de les tipologies, centrat fonamentalment en la desaparició de la cambra superior, en el creixement de l’ocupació superficial, i la geometrització paulatina de la planta, i en l’elevació del sostre.

Assenyalar l’origen del tipus, fent-lo descendent de les villes romanes o de les cases àrabs, fóra ja prou més complicat.

ANOTACIONS

FINALS

Després de les descripcions fetes i de la discussió de les hipbtesis històriques i evolutives formulades, podem resumir les característiques de les cases estudiades, tot fent un esquema conceptual amb les notes rellevants dels edificis que aportassen elements per a definir una tipologia.

Hi trobem uns factors rellevants de l’experiència espacial propis d’aquesta arquitectura, que podríem centrar en: 65

Orientació: Respecte a l’orientació de les cases intervenen dues forces o tendències que cal tenir en compte: els punts cardinals i el camí; en cada cas, l’orientació es resol duna manera (en favor de lún o de l’altre) segons el tràfic del camí i la proximitat.

Qualitats 2.

espacials:

Internes (o d’ús) que són resoltes en funció de l’obtenció d’un microclima interior (frescor de la casa) i dúnes qualitats de la illuminació (penombra de la casa), que comporten: 1.1. La disposició de petites finestres per a ventilar i illuminar (sols les finestres de la facana principal, protegides per la porxada i amb un caràcter de prestigi, són grans), sempre enreixades per motius de seguretat.

1.2. L’acabat exterior amb colors blancs i ocres.

1.3. La protecció de la casa amb un element intermedi (pomada).

1.4. Grans espais interiors, generalment unitaris malgrat les diverses funcions a que responen, on es tanca només aquelles peces destinades a dormir i que evolucionen fins tancar la tuina .

1.5. Gran dimensió de la porta d’entrada (com es veu en totes les cases presentades), que compleix funcions múltiples: lloc de pas, pero també illuminació i ventilació, cosa que implica que la porta sempre estiga oberta (com observem en la casa de 1’Hortet de Motxo, on sols una cortina -element mòbil entre la fresca interior i la porxadamatisa la llum).

Afegim que quan aquestes tipologies s’implanten al poble, en els eixamples ja mencionats de principi de segle, la porta d’entrada segueix sent de grans dimensions, i compleix les funcions esmentades, a més de permetre l’entrada del carro. En les primeres reformes d’aquestes cases, durant els anys 40-50, s’introdueix un cancel1 intermedi de vidre (el crcieruen), normalment tancat, encara que no amb clau.

Ja en els anys 60-70, en les cases de pisos, es manté la tipologia de l’entrada: la porta del carrer sempre oberta, un petit espai intermedi, i el «cierre» (que evoluciona al castellà eancela»), ja tancat en aquest cas.

Pel que fa a lüs, en totes les cases estudiades, la tuina és l’element central de l’interior (excepte en el pis de la casa de 1’Hortet de Motxo): en els foguerils hom tuina i un foc en terra illumina i escalfa.

Una altra qüestió d’interés és el pou (aprovisionament d’aigua): en les cases dels horts del Sol i de Travalón, el trobem dins la casa, malgrat que a les dues cases n’hi haja un altre 66

ESPILL fora. A 1’Hortet de Motxo ja no trobem primit en fer l’elevació del pis), pero en tres: un a la replaca, un altre al jardí i més al sud, aquest d’una gran capacitat voltes, signe de la procedencia de classe superior.

2.

pou dins (potser sucanvi, fora en trobem un tercer al bancal de i construït a base de dels habitants del pis

Externes (o qualitats plàstiques).

2.1. Volums: Es tracta d’uns volums compactes, que no es trenquen ni per la porxada, que s’incorpora al volum general, allunyats del «tipisme» que generalment demana una major fragmentació. Sols trobem un cert efectisme en les cobertes de la casa de 1’Hort de Travalón. . 2.2. Colors: Sempre tenim tons del beige i de l’ocre, i colors vius, d’una manera puntuak el color blau de la casa de 1’Hort del Sol és un tractament que es repeteix en moltes cases d’hort i de camp (Villa Carme en vermell, Sant Jaume en blau fose, etcètera) i que passa (de vegades emmarcant les finestres) a les cases de l’arquitectura popular urbana: a les cases dels eixamples de principi del segle xx, de planta baixa, pero també en cases de pisos anteriors, on la facana es compon amb un sòcol, colors vius, vores blanques en portes i finestres.

Es tractava d’un gust pels colors que oferien un interessant conjunt cromàtic avui totalment desaparegut.

Un altre element d’interés són les manisetes: en les cases que hem vist, el taulellet vitrificat apareix com un ,element extraordinari; als plafons ceràmics de la casa de 1’Hort del Sol i sobretot lligat a zones humides com son els canterellers i les vores dels pous, on a voltes eren substituïts per peces de granit artificial, de marbre, o de pedra.

Més tard, al poble, apareixeran com a motiu ornamental de tota la facana (és l’època en que es fa el pis de l’hortet) i poc abans havien aparegut ja decorant la part baixa dels pronunciats ràfecs de les cases del XIX. 2.3. Pavellons exteriors: Enfront del volum compacte de la casa, s’evidencia la fragmentació en lüs i en els pavellons externs; múltiples dependències per als animals, sense cap connexió entre elles, cosa que permetia tant l’extensió de terreny de que es disposava, com el clima benigne que feia possible anar dún a l’altre pavelló exterior.

3. Materials: Usualment trobem materials molt pobres, procedents sempre de la mateixa contrada: atovons, parets fetes de pedres assentades amb morter d’algeps i terra, o de calc i terra; absència . de f.usta, que a voltes és substituida per troncs de palmera; i acabats de les parets amb enlluïts d’algeps moré.

67

EESPILL Aquesta pobresa és, evidentment, més acusada en els pavellons accessoris (corral, mavraneres, galliners...) i en les tanques, sobretot en aquelles on la paret és substituïda per bardisses de cascabots.

BIBLIOGRAFIA Gran Enciclopèdia catalana, Ed. 62, Barcelona, 1969-1978.

Miquel FULLANA: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1974.

Buenaventura BASSEGODA: Glossari dels termes de la construcció, Ed. G. Gili, Barcelona, 1972.

Cartografia: Mapes de l’exèrcit. E.: 1: 200.000 i 1: 50.000. Mapa de l’Institut Geografic i Catastral. E.: 1:200.000.

Lluís FEDUCHI: Itineraris d’arquitectura popular espanyola, val. 3, Ed. Blume, Barcelona, 1976.

Carlos FLORES: Arquitectura popular española, vol. IV, Ed. Aguilar, Madrid, 1976.

Fernando GARCfA MERCADAL: La casa popular en España, Espasa Calpe, S.A., Madrid, 1930.

Francisco SEIJO ALONSO: Arquitectura Alicantina: la vivienda popular, ~01s.

1 i II, Ed. Biblioteca Alicantina, 1973 i 1975. Alacant.

Collecció de lla revista anual (ara bianual) Festa d’Elig, Ed. Ayuntamiento de Elche, Elx 1941-1978.

Vicente GOZALVEZ PÉREZ: La ciudad de Elche, Ed. Dpt. de Geografia. Universitat de Valencia. Valencia, 1976.

Vicente GOZALVEZ PÉREZ: El Bajo Vinalopó. Geografía agraria. Ed. Dpt. de Geografia. Universitat de Valencia. Valencia 1977.

Alejandro RAMOS FOLQUÉS: Historia de Elche, Imp. Lepanto, Elx, 1970.

Gaspar JAÉN I URBAN: Se’n recorda vosté de quan vivia en una planta baixa?, CSI, COAVyM., Alacant.

GASPAR JAÉN I URBAN: Informes d’enderroc. CSI, COAVyM, Alacant. Inèdits.

Gaspar JAÉN I URBAN: Guia provisional d’arquitectura de la ciutat d’El%, CSI, COAVyM, Alacant, 1978.

GASPAR

Ciutat

d’Elx,

JASN

marpsetembre

I URBAN

1978

fil1 i nét de palmeVull agrair a mon pare -palmerer, rers- i a ma mare -filla d’un enamorat de les palmeres-, habitants, els dos, d’aquestes cases d’hort, la preciosa informació que m’han ofert per a aquest treball.

68

E

L MONESTIR DE WLL DE CRIST 1 LAVALL DE JOSAFAT

A ESTAT dit que els monestirs són monuments de la cultura propia, que ens dignifiquen i ens acompanyen.

Cal dir, pero, que n’hi ha també que ens dignifiquen, certament, amb llur passat, pero ens acusen amb llur present. 1 Val1 de Crist n’és un.

Bé el pes d’aquesta acusació muda, o bé l’estat mateix d’abandonament d’aquests cenobis, sembla que evoca amb més forca el perfil espiritual de les circumstàncies que els originaren, en el qual sembla també que l’home que els protagonitzava -i sobretot potser l’home mediterranimostra amb més profunditat, i fins i tot amb més serenitat, el pensament sobre les grans realitats que trascendeixen la peripecia de la vida. ._.

69

WPfLL LA FUNDACIÓ

DE VALL

DE CRIST

Val1 de Crist va ser fundat en unes circumstàncies historiques característiques, clarament perceptibles en els cronicons valencians d’origen popular del segle XIV -que eren com la premsa d’aquell tempsels quals tenen una clara predilecció temàtica per les catàstrofes collectives, entre les quals refereixen puntualment la pesta negra de 1348, la plaga de llagosta de 1357-1358, la fam de 1374-1375 i els terratrèmols de 1373 i 1396.'

Si hom compara aquesta predilecció temàtica dels cronicons valencians de la segona meitat del segle XIV amb la dels cronicons anteriors pels fets polítics, militars i religiosos, s’adona que aquelles darreres dècades del Trescents el nostre país i el nostre poble vivien dominats per un estat anímic collectiu de calamitats generals, les quals eren el centre d’atenció de les gents més que no pas els esdeveniments politics, militars i fins i tot religiosos.

En uns temps apocalíptics com -aquells, que eren també -tal com és normal en èpoques aixíd’una forta depressió demogràfica i economica,’ és perfectament comprensible que els esperits mes cultivats trobassen una alenada reconfortant en l’espiritualitat i l’humanisme cartoixans, plasmats en el lema de 1’Orde stat crux dum volvitur orbis.

Es un d’aquests esperits cultivats d’aquella època, I’infant Martí -després rei Martí l’Humàqui funda el monestir cartoixa de Vall de Crist; i un altre, potser més cultivat encara, son pare el rei Pere el Cerimoniós: el qui I’erigí com a fundació reial.

Es per això que el perfil espiritual de la fundació de Val1 de Crist ultrapassa de molt l’àmbit religiós purament local i mes o menys anecdòtic.

L’infant Martí va comentar de preparar la fundació de Val1 de Crist l’any 1383, comprant tres masies a l’horta d’Altura, vora Sogorb, en el lloc anomenat Canoves, i demanant al prior de Portaceli la direcció de la fundació i les gestions necessàries per a obtenir l’aprovació de- la nova fundació pel capítol general de 1’Orde i la nova comunitat de la 1 Arcadi GARCfASANZ: El cronicó de Benifassà. «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura» (BSCC), XLIX (1973), 148-165.

2 Joan-Ferran CABESTANY:rLa crisi demogrhfica dels segles XIV i XV,; Arcadi GARCfA I SANZ: <Devallada comercial i problemes financers entre el 1350 i el 1500», i Carme BATLLE: «Decadència econòmica i crisi social entre el 1350 i el lSOO*, dins Història de Catahnya d’ed. Salvat, III (Barcelona, 1978), 166-198; Arcadi G.4acf.h SANZ: Història de la marina catalana. Barcelona, 1977, 292-295. ’ Antoni RUBIÓ I LLUCH: La cultura catalana en el regnat de Pere ZZZ. «Estudis Universitaris Catalans», VIII (Barcelona, 1914), 219-247; íd. Doclaments per Za història de la cultura catalana migeval, 2 vals., Barcelona, 1908-1921; Ramon ~‘ABADALI DE VINYALS: CPedro el Ceremonioso y los comienzos de la decadencia política de Cataluña», dins Historia de España, dirigida per Ramon Menéndez Pidal, XIV (Madrid, 1966), CVII-CXIII. 70

EESPILL

.

cartoixa de Scala Dei, a la comarca de la Catalunya Nova, que encara avui porta el nom de Priorat.

El 18 de marc de 1385, en un acte solemne celebrat a la seu de SOgorb, en el qual foren presents el bisbe d’aquesta seu -que era també arquebisbe electe de Tarragona-, el d’Osca, el de Gandia, el capítol catedralici i d’altres personalitats, l’infant Martí féu donació a l’orde cartoixà del lloc abans indicat, afegint-hi 4.000 lliures del seu patrimoni i 2.000 més de la seua muller Maria de Luna.

Aguilar 4 reporta la notícia que el nom de Val1 de Crist, imposat al nou monestir, li fou donat per raó de la semblanca que, segons la dita d’un pelegrí, tenia el lloc amb la val1 de Josafat, a Jerusalem.

Aquesta val1 de Josafat és citada a 1’Antic Testament; quan diu acongregaré totes les nacions i les faré baixar a la val1 de Josafat i allí entraré en judici amb elles». Un xic més avant el mateix llibre de I’Antic Testament 6 l’anomena també val1 de la Decisió.

Si bé l’allusió d’aquest text al judici universal sembla probable, la referencia a un lloc determinat és molt més dubtosa: el topònim Josafat, que és també un nom de persona, significa «Yavé jutja,.

Cal dir, pero, que a partir del segle IV les tradicions jueva i cristiana, i posteriorment també la musulmana, identificaren aquest lloc amb la part de la val1 de Cedron, a l’est de Jerusalem, que va de Sitti Maryam fins a Bir Eyub i hom no dubtà a localitzar en aquel1 indret les escenes del judici final descrites a 1’Evangeli.’

El fet és que aquesta semblanca de Val1 de Crist amb la val1 de Josafat i aquesta identificació del lloc del judici final són recollides en el privilegi fundacional de Val1 de Crist, atorgat pel rei Pere el Cerimoniós a Barcelona el 7 de gener de 1386 i redactat pel seu secretari Bartomeu Sirvent.8 Heus-ne ací el text: «Que quidem domus seu monasterium Vallis Ihesu Christi ex nunch omni tempore nuncupetur et volumus nuncupari, ad instar et devotam memoriam illius vallis sanctissime Josafat, in qua indubitanter atque fideliter credimus, dominum Ihesum Chris,tum personaliter super nubem candidam in die iudicii cum angelorum et beatorum multitudine apparere, ut pro bonis gratia Dei factis et amodo faciendis per nos, ad dexteram collocari nos faciat cum beatis.»

Evidentment, aquella semblanca més o menys proxima del pendís dessota Altura amb el de la val1 jerosolimitana de Cedron no l’havia 4 Un Sacerdote de la Diócesis (Francesc d’Asís Aguilar): Noticias de Segorbe Sogorb, 1890 (reedició, 1975), 1, 135.

5 Joel, 4, 2 i 12. ‘ Joel, 4,14. ’ Mat. 25, 31-46. ’ Amiu del Regne de Valencia, Cancelleria, n. 489, f. 134, publicat per M.’ Desamparados CABANES PECOURT: Los monasterios valencianos.

Su economía en el siglo xv. II (Valencia, 1974), 115-119.

y de su obispado.

71

EESPILL suggerida personalment el rei, el qual no estigué mai a Jerusalem. Probablement, dones, hagué d’ésser, efectivament, algun pelegrí de Terra Santa que I’havia observada, entre els molts que, anant o tornant del pelegrinatge, passaven sovint per on hi havia la cort, per tal de captar algun diner de l’almoina reia1.9 Aquests pelegrins -que potser abundaven també a la cort dels infantscom que Jerusalem en aquella època quedava Iluny de les rutes comercials, eren la font ordinària d’informació, fins i tot de la cort reial, per a les notícies relatives a la Terra Santa. Això és comprovable, entre altres molts documents, en una lletra adrecada pel rei Joan 1 el 18 d’abril de 1395 al soldà d’Egipte -soldà de Babilònia, que hom en deia en aquel1 tempsBarkok el Circasià,” precisament relativa al monestir de Mont-Sió de la vall de Josafat.

L’AFECCIÓ

REL RE1 PERE EL CERIMONI6S PER LA VALL DE JOSAFAT

Sembla que l’afecció del rei Pere el Cerimoniós per la val1 de Josafat venia de més arrere, ja que el 23 de gener de 1361 escrivia al solda de Babilbnia l1 demanant-li el Sant Sepulcre de Jerusalem i el Iloc sant de la Nativitat, a Betlem, i recomanant-li altres peticions que li havien d’ésser fetes en uns capítols que havia de presentar al dit sobirà d’Egipte el cònsol dels catalans a Alexandria.

En els esmentats capítols, que són de la mateixa data,12 el nostre rei demanava al soldà, a més de les referides peticions relatives al Sant Sepulcre i a Betlem, el sepulcre de la verge Maria a la vall de Josafat i una cova pròxima, on pregà Jesucrist, en la qual aleshores els sarraïns hi tenien bestiar. Igualment contenien els dits capítols la petició al soldà, perquè hi permetés estar sis framenors i construir un monestir.

No cal dir el regust franciscà que tenen aquestes peticions, en les quals traspua aquella devoció tendra i entusiasta per la humanitat de Jesucrist, que és tan típica de l’espiritualitat franciscana. És com si, en llegir aquests capítols, entràssem amb un segle d’anticipació en eI món espiritual d’Isabe1 de Villena.”

Aquesta modalitat de I’espiritualitat, que reprengué i popularitzà sant Francesc en el segle XIII, té l’origen el segle XII en sant Bernat ’ Hom en pot veure molts exemples en Agustí ALTISENT: L’aZmoina reial a la de Pere el Cerimoniós.

Poblet, 1970.

Io Antoni RUBIÓ I LLUCH: Diplomatari de Z’Orient català.

Barcelona, 1947, doc. 648. ” Ibíd. doc. 708. ” Zbíd. doc. 710. ” Cf. Joan FuSTER: «El món literari de sor Isabel de Villena,, dins Obres Completes, 1 (Barcelona, 1968), 153-174.

cort

72

.

de Claraval, figura central de l’orde monàstic del Císter, el qual, sobretot en els sermons sobre el Cantic dels Càntics, desenrotllà aquesta espiritualitat afectiva, viva de sentiments i d’imaginació i amb aquella devació tendra i entusiasta pels misteris de la vida de Jesucrist. Aquesta modalitat de I’espiritualitat és potser la manifestació més important i més característica de la pietat medieval del segle XII en$.14 Aquestes peticions del rei Pere el Cerimoniós -0 almenys la relativa a la val1 de Josafatsembla que motivaren alguna concessió per part del soldà de Babilonia, si bé costaren alguns diners, ja que la lletra del rei Joan 1 de 18 d’abril de 1395, abans referida, diu que «fou comprat de vostres antecessors lo monastir de Munt de Syon».

El mateix dia 23 de gener de 1361 el rei Pere escrivia també al papa Innocent VI, fent-li saber aquestes gestions i demanant-li la concessió dels esmentats 110~s sants als Eramenors del convent de Mont-Sió.15 Sembla que aquesta petició també motiva alguna concessió pontifícia, ja que el mateix rei Joan 1 escrivia el 18 de marc de 1393, de Valencia estant, a l’arxiu reial de Barcelona la lletra següent: «Lo rey. »Manam-vos quens enviets trallat de la bulla que papa Innocent »féu a supplicació del senyor rey pare nostre, a qui Déus perdó, ab la »qual atorgà que (sic) en la val1 de Josafat un monestir de frares me»nors, e l’original romanga en lo nostre archiu, mas lo dit trellat nos »enviats per lo primer cert qui a en& venga. Dada en Valencia sots w-rostre segell a XVIII de marc de I’any MCCCXCIII. Rex J0hannes.m l6 El resultat practic d’aquelles gestions diplomàtiques del rei Pere sembla, empero, que es degué perdre o degué restar oblidat a conseqüència de la croada del rei Pere 1 de Xipre a Egipte, que culmina amb el saqueig d’Alexandria el 10 d’octubre de 1365,” el qual motiva I’aplicació de represalies contra els catalans per raó de I’ajuda naval prestada al dit rei de Xipre. Fins I’any 1370 no fou signada la pau, la qual motiva la reapertura del comerc català d’Alexandria, si bé de les concessions anteriors sobre Terra Santa no en sabem res, segurament perquè degueren restar oblidades.

Ho indiquen així també les lletres mateixes del rei Joan 1, abans referides, que parlen d’aquelles concessions fetes a son pare pel soldà ” Agustí ALTISENT: Inteligencia

y cultura en la vida espiritual, segun los *Ser-de sant Bernardo.

«Los monjes y los estudios. IV Semana Monásticos». Poblet, 1963, 147-162; íd. San Bernardo comentarista del Cantar de los Cantares.

«Anuario de Estudios Medievales». III (Barcelona, 1966), 451-455; íd. Histiria de Poblet, Poblet, 1974, 45-47. " RUBIÓ: Diplomatari, doc. 709. ” Ibfd., doc. 636. l7 Magdalena ShEz POM$S(Amada López de Meneses): «Los aragonenses en la conquista y saqueo de Alejandría por Pedro 1 de Chipre». Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, V (Saragossa, 1952), 301-405.

mones super de Estudios

Cantican

73

de Babilonia, com duna cosa pretèrita i mig oblidada, bo i tractant de revitalitzar-les.

El fet, altrament, és ben explicable, ja que l’interés primordial del restabliment de la pau amb el soldà de Babilonia era comercial, i JeruSalem en aquella època quedava molt lluny dels centres comercials.

En efecte, la caiguda de Sant Joan d’Acre, darrera resta del reialme cristià de Jerusalem, en poder dels soldats d’Egipte el 18 de maig de 1291, havia motivat la desaparició de la ruta tradicional del comerc d’oltramar (Palestina) i havia donat lloc a la formació d’una ruta nova, molt característica del segle XIV, que per Candia i Xipre enllacava el continent amb Beirut, on consta l’existència d’un consolat cata& des de l’any 1347, el qual fou traslladat a Damasc el 1379. D’aquesta manera es desplacava cap a Síria el centre de gravetat del comer9 tradicional de la facana mediterrània del continent asiàtic l8 i Jerusalem quedava apartada de les rutes comercials.

Encara dura, empero, l’afecte dels fills de Pere el Cerimoniós pel monestir de Mont-Sió de la vall de Josafat. Ho demostren així les gestions del rei Joan 1 abans referides i ho demostra també aquesta lletra, adrecada pel rei Martí als framenors de Mont-Sió el 9 d’octubre de 1399: «Lo rey d’Aragó. »Nos vos trametem per lo religiós e amat nostre frare Bartholomeu »Borrac D florins d’Aragó per reparació de la esgleya de Madona Santa BMaria de Montesión de la val1 de Josafat, e així matex vos trametem »per lo dit frare deu peces de drap burel1 e sinch peces de drap blanch *per vestir vos e los frares de la Terra Sancta, pregant-vos que los dits »draps partiscats entre vosaltres e us en vistats, e en vostres oracions »hajats per recomanats nos, la reyna muller, los rey e reyna fills e lur »fil1 net nostre e los estats de nostres e lurs cases. Dada en Caragoca »sots nostre segell secret a VIII1 dies d’octubre de I’any de la nativitat »de Nostre Senyor M.CCC.XC.VIIII. Rex Martinus.»

«Als religiosos e amats nostres los guardia de la esgleya de Madona SSanta Maria de Montesion de la vall de Josafat e frares de la Terra Sancta. » ” No coneixem per part del rei Martí mostres de devocio particular als 110~s sants de Jerusalem en la fundació de Valldemossa, a Mallorca, per a la qual el 15 de juny del mateix any 1399 el dit rei havia cedit a l’orde cartoixà el palau o casa de l’esmentat lloc, que havia estat dels reis de Mallorca.

L’any 1400 el prior general Guillem Raynald autoritzava la dita fundació mallorquina i tot seguit fou habilitat I’edifici, en li J. M. MADURELL i A. GARCÍA: Comandas comerciales barcelonesas de la Baja Edad Media. Barcelona, 1973, 23-27. l9 RUBIO: Diplomatari, doc. 652.

74

el gua1 s’installaren alguns monjos de Val1 de Crist, presidits pel prior Pere Pujol, monjo de Portaceli.

Aquesta inexistencia d’evocacions jerosolimitanes en la fundació de Valldemossa, tot i la directa intervenció de Vall de Crist i del rei Martí, sembla indicar que aquella evocació de la val1 de Josafat, feta en la fundació d’aquesta cartoixa valenciana l’any 1386, responia mes a una afecció personal del rei Pere, que no a una devoció particular del rei Martí ni dels monjos de Val1 de Crist.

En l’itinerari espiritual del rei Cerimoniós, aquesta evocació de la val1 de Josafat sembla haver passat per dos moments o fases diferents.

En la petició feta al papa Innocent VI l’any 1361, de la qual hem parlat abans, és perceptible, encara que passada pel sedas del llatí humanístic de Mateu Adrià, aquella puntosa autoafirmació de prestigi, que caracteritza el fer del rei Cerimoniós, quan diu, tot referint-se a les concessions del soldà de Babilonia, que r&Zus alius catholicorum mundi

principum potuerat obtinere.

En canvi, en el privilegi fundacional de Vall de Crist de 1386, atorgat el primer dia del darrer any de la seua vida, el rei Cerimoniós ja només fa que un acte de fe i un altre d’esperanca, amb una clara devació estrictament religiosa per la val1 de Josafat.

Aquesta devoció -fet realment insolit en la personalitat d’aquell rei- segurament l’havien madurada els anys. Aquel1 home fred, puntós i de vegades sense escrúpols, al cap i al fi era també valent, reflexiu i perseveran& i tenia una alta formació cultural. 1 és natural que al final de la seua vida, després dún regnat tan llarg i tempestuós com el seu, no es miras ni la vida ni la mort d’una manera gens superficial.

LA POPULARITZACIÓ DE L’EVOCACIO DEL JUDICI UNIVERSAL D’antuvi colpeix l’atenció el fet de tornar a trobar la consideració del judici universal, fins i tot de vegades amb l’evocació de la vall de Josafat, com un dels temes predilectes -potser fins i tot el centralde la predicació popular de sant Vicent Ferrer.”

Heus-ne ací un fragment ben expressiu: uquan seran resuscitats, aplegar s’an tots quants jamay foren morts, »Ilà en la val1 de Josaphat; no y haurà vall, que tot sera cremat o pla, *mas en aquel1 endret. Rahó per que: per tal com Jesuchrist fo allí »jutjat injustament per los juheus; e per co vol que allí sia exalcat, »que totes gens o vegen, e totes creatures racionals seran allí ajustades ‘% Cf, Joan FIJSTER:«L’oratbria 1 (1968), 23-M.

de sant Vicent Ferrer*, dins Obres Completes,

75

*en hun poch de temps, e seran separats en dues parts: les ovelles Ba la dreta, e los bochs a la sinistra: Cum venerit etc.*l Ara moralment. »En aquella hora quiny plaer sera ésser ovella de Jesuchrist, que sera nmajor dignitat que ésser en aquest món papa! E quants papes, reys »e senyors estaran a la sinistra, ab los cabrons!

00, dels mesquins!, »més los haguere valgut ésser fematers! » 2~ Es com si aquest sermó hagués estat oït pel rei Pere el Cerimoniós, quan atorgà el privilegi fundacional de Val1 de Crist en 1386, cosa impossible, ja que, igual que els altres, és molt posterior, probablement dels anys 1412-1418F3 La relació realment històrica sembla la inversa: que sant Vicent conegué la devoció del rei Pere per la val1 de Josafat i pel judici final, ja que, a precs de I’infant Martí, el sant valencia predica a Sogorb la Quaresma precisament d’aquell any 1386 i estigué, per tant, tota aquella temporada en aquesta ciutat en companyia del dit infant MartíF4 No és, dones, fantasia pensar que sant Vicent conegué les circumstàncies i fins i tot el privilegi reial de fundació de Val1 de Crist. 1 sembla obvi també que en aquella quaresma sogorbina, per la mateixa raó, era indefugible el tema de la val1 de Josafat i del judici universal.

Després, aquel1 tema, amb l’experiència del predicador i l’estat anímic de la gent d’aquella època, del qual parlàvem al principi, degué prendre volades noves, i fins i tot una mica imprevistes, fins arribar en aquella riquesa i amplitud del tema del judici universal, que trobem en el sermó de la Secunda dominica adventus, comprés en la coHecci6 del notari de Morella, Francesc Manresa.”

n Reprodueix el fr. de sant Mateu citat a la nota 7. y Sant Vicent FERRER: Sermons. Edic. de Josep Sanchis Sivera. 1 (Barcelona, 1932), aFeria VI post Ascensionem», 40-41.

Cf. SANCHIS SIVERA, loc. cit., 12. * AGUILAR: Noticias de Segorbe y de su obispado, abans citat, 135136; P. FAGES: Histoire de sant Vicent Ferrier, apôtre de l’Europe, Paris, 1901, 1, 78, que inclou la lletra de sant Vicent, acceptant la invitació de l’infant Martí (II, Documents de la premikre partie, doc. 8).

Is Angel SANCHEZ G~ZALBO: «,Predicación de san Vicente Ferrer en las comarcas de Castellón». BSCC, XXXI (1955), 117-125, i Manuel BETf BONFILL: <uSecunda Dominica Adventus Domini,, BSCC, XXXI (1955), 126-136.

23

76

F

ERIDA DE FERRO

De Cvònica camal, inèdit 79

tan crestuda

Tan íntima i calenta, i dolguda, i estimada també!

V, Andrés Estellés

LA PLANETA

E

M ROSEGARÉ els ossos com qui rosega un pinyol d’oliva negra vora la seu, vora la llotja, Valencia, et faré rots de paraules com un home sense gola Iliurant missatges xifrats contra les parets de les teues cases, Valencia, d’ancià em perdré pels teus carrers, abandonaré els meus néts a les teues places, buscaré als teus palaus incendiats colleccions de ceràmica cremada, em tornaré cec ferit per la Ilum dels teus terrats resplendents, Valencia, després d’haver patit les teues pestes com un asmàtic atacat d’asma, com un coix afectat de coixària, com un desgraciat oprimit de desgracia m’acomiadaré de tu, Valencia, nave.garé per la teua mar fronterera, en moment de mort em penediré de tots els teus actes, dels vells pactes que vàrem lligar amb els meus budells, si vols podré besar els teus turmells exactes, seré un cadàver surant dins la teua anima, Valencia, un poc de ciment, una gota de morter, un tros de fang unint les pedres de les torres dels serrans. al Flix

83

LESPILL

CANT

D’AMOR

AI NO has sabut que era obrir una porta, descobrir ta casa, engrandir -de bat a bat una-finestra, estendre’t la roba al baleó, blanca i neta, eixir a sopar al carrer coca de tonyina, de tomaca i pebrera, matar la fam, perquè mai no has patit gana, matar la set, perquè mai no has estat sedegosa, matar el temps, perquè mai no has tingut temps viu propi.

No pots conéixer el bes perquè no estas dotada de llavis, no saps que és el tacte perquè has tingut mans postisses, si agafaves un fil1 et queia de sobte a terra, sovint els bracos de vidre se t’estellaven contra les pedres.

Pobra de tu i pobres els teus, pobres nosaltres i tots pobres, t’hem estimat mentre et passejàvem com qui passeja a gust destins calamitosos, mals de cap, equivocades sentencies, desgracies de difunts familiars, perduts amics precisos, més benvolguts que un trosset de casolana patria.

Pobra de tu i pobres els teus, pobres nosaltres i pobres tots, ens hem condemnat a portar-te dins els cossos amb desig, amb fam, amb deler de verge conservada entre vigilants; tu, adulta púber habitant duna horta que es desfà sota un ce1 de plom d’anys precisos.

Has viscut, prospera dins la teua campana de vidre, dins el teu desgraciat vestit de princesa fèrtil, fresca dins el pitxer de protegides porcellanes, dins el cove per on se t’escapava l’ànima, dins la’ teua terra estèril de mare desertora i desertada, virtual defensora de fonaments de ferro ferits dins la ferida, trencats per la trencadura, 84

somoguts pel terratrèmol del desfici del teu somni, conquistada lentament, dia a dia, amb segles, per un verí de baladres i roses, d’aigües encantades, tòxic com una munió de banderes bastardes que t’acabarà de fer malbé la vista, les dents, 1’1.111de poll del peu, la pell de les mans, les canyes dels cabells, les carnes, la sang, València, pobra de tu i pobres nosaltres, que t’estimem sense poder veure’t, contemplar-te, apreciar-te, unflats els ulls com tenim de malícia i ràbia. als companys

8.5

d’aquell

PSPV, aquel1

CANCONER

AP&RIF

0

D'UPSALA

CCITANA adelicada, sensual afeccionada, parladora malparlada, gata disbauxada, reina Germana.

La placa del mercat atapeïda de forques; els ulls plens de mosques dels agermanats penjats, reina Germana.

Bon menjar, bona taula, bon Ilit de plomes amaniu-li a la barjaula, bons vins, bones mones i confitures de Pasqua, reina Germana.

Tenies el coltell entre els llavis de la figa i una piga a la pell que tothom coneixia, reina Germana.

Un rei, un marques, un duc, tots tres passaren per l’embut; i al palau reial tancaves els de més robustes carnes; vas fer els tres cornuts, reina Germana.

Jo sóc aquel1 corte& que no s’anomenava Mil&.

86

IIESESPILL

-1NTERVAL

M

J. LL. VIVES DE DISTANCIES:

lS30, APROX.-

E N’ANIRÉ demà, tambe d’amagat, amb la sensació d’ésser espiat des d’algun baleó, d’ésser sobtat a cada canto per un esguard de sang cobejós, callat, verinós.

Me n’aniré demà, amb les mans plenes de la cendra blanca de Blanca, amb la gola destrossada pels meus crits silenciats, amb els dits esgallats d’arrapar la terra del fossar. Amb els papers secrets d’en Lluís Alcanyís.

Per la placa dels ICabrerots no he passat, vaig tirar la clau de casa al riu.

No vull veure destrossat el niu de fang de les oronetes, al terrat.

Me n’aniré demà.

Me’n tornaré demà, Na Margarida ja no plorarà desconhortada, sola a la cambra de Bruges, mentre la nit, l’única nit que he passat desvetlat a Valencia, m’oculta al cal1 dins el silenci clandestí i recòndit, marejant-me amb la pudor ignorada de la meua propia carn cremada.

Me n’aniré demå.

ALS BALCONETS

a

tenim tenim

DE LA SEU

LES sitges de Burjassot, un tros de cos teu, un tros de cos mort.

-‘Minyons, no saludeu amb I’uAve Maria% com vol Simó López García, sinó amb el aLloat sia Déw.

Si sou bons liberals i no oïu missa els diumenges us atribuiran tots els mals, us rosegaran els fetges.’

En deu mesos de procés ni jutges ni acusadors, ni tribunals ni defensors, mai no van demanar-te res.

El trenta-u de julio1 de l’any vint-i-sis, amb el sol encara fora, varen matar el poll del mestre Gaetà Ripoll.

Al teu poble de Russafa, amb els peus dins una safa, d’aquell acte de fe s’amagava Pròsper Merimée.

Als balconets de la Seu tenim un tros de cos teu.

89

CESPILL

SI ENS TROBAVEM

UN .BON

DIA

pel carrer de Monteada, t’abocaria un cossi ple de sang quallada.

Si pillava el teu coll de serp prop d’alguna font, t’hi ofegaria amb les mans a pleret; t’entraria al cos l’amarga son.

No eixiràs pels horts, perquè saps que encara em resta un ganivet amb el qual t’atraparé al passet.

No sera el nostre joc un joc d’escacs.

Claude Bidal d’Asfeld, baró, no isques de nit sense la protecció dels forasters que ha dut Berwick, perquè d’entre tots te trobaré jo.

1 tu em trobaràs a mi dins el vent, dins la rosada, a les potes del teu rossí, al vell camí d’Albaida.

No tornes a Xàtiva sol, ni a festa ni a dol, a tu i .als teus corbs no us volem ni vius ni morts. per a I’Alfred

90

i la Neus

TRES

DE MARC

A

DE MIL

CINC-CENTS

VINT-I-DOS

MB EL primer cant del gal1 havies vist clarejar la darrera matinada.

Disposares els homes després d’esmorzar contra la porta del carrer, contra les teules del terrat, contra les parets del veïnat.

El matí passava encalmat, la bonanca arrupia I’hivern com una pansa.

L’imminent llambreig d’una espasa t’avisà a mig dinar del perill; besares amb tretze besos cada fill, li ordenares a la dona descobrir els espills amb els quals havies omplert casa.

La teua figura elàstica es multiplica per mil al carrer de la Verge Maria de Gracia, contra un sol cabdill tres esquadrons pugnaven pels portals i carrerons, fou ferit el lloctinent del governador i més d’una bandera de camp resulta cremada.

Lleuger com els tirs d’una ballesta, terrós per haver dormit sobre la terra de cada alqueria del teu País, flexible com la palla de totes les pallisses, veloc i eixerit com un banc de llisses, magre de carns, rigorós d’esperit, fort i ferm com la fusta de les bigues, senzill com un rosegó de pa precís, consistent com el fang cuit dels cànters del canterer, punxós i magnífic com un roser de roses, lluitaves amb una lluita de llums i lluiments,

amb una violència enèrgica i clement, com un lladruc de gos fer, com una maca d’acer comprimida dins el cor, sota l’envellutada cuirassa.

Entuixegaren la cisterna d’aigua purificada, queia el vespre amb la seua manta emmidonada, s’esporuguiren de la foscor immediata que la nit escamparia com una pàtina de rovell, com un amic ve11 de musculatura reforcada.

Li posaren preu de ducats al teu cap, com si fos ocell d’estranyes ales trencades, de feridores filigranes, i el més covard de tots llar@ l’atxa dins de casa de la qual vares eixir per la fillada ofegada.

92

EESPILL

E

T DEGOLLAREN tantost en davallar de l’escala.

T’arrossegaren el cos despullat pel bel1 mig de la ciutat escarmentada.

Et penjaren a la forca del mercat peus per amunt, per no tenir el cap al lloc.

1 ningú no s’atreví a deixar-te capat, ni d’amagat a l’empar de la nit.

T’assassinaren, Vicent Peris, el dia tres de marc.

L’endemà el sol escalfava el teu dolc cos mutilat.

Tota la gent que passava hi deixava un clavel1 immaculat.

Per a Danielet

93

i Vicentot

Pitarch

TERRA

.E

RASA

LS PICAPEDRERS que enderrocaren disposada amb orgull pel foraster governant contra les aterrides llars dels ciutadans baixaren de l’Alcalatén, dels Ports de Morella.

Descarregaren els canons dels merlets gents d’Alcoi, de Crevillent, de Montroi.

Amb maces de ferro i martells I’abateren pam a pam, pedra a pedra.

Fou vensuda la fortalesa per la fortitud de l’odi contingut, de la ira suportada, com el gust amarg d’una fruita immaturada.

La forca amb què picaven era tanta, que Gustau Doré no gosà altar-ne acta.

la ciutadella

EESPILL

CRÓNICA

CARNAL.

FJZSTEIG

E

NS HEM cargolat duna manera digna a la foscor del Portal de Valldigna.

Mil vegades ens hem rebolcat mil vegades amagats de la Iluna, a les Drassanes.

Al racó de la Placa de les Panses hem ajustat les mans, les panxes.

Un dia, a la platja del Cabanyal em vas pessigar la cama sota el camal.

Si ens casem, amb dolcaina, taba1 i clarinet, vull que un convidat bufe a tot lleu la marxa de la ciutat.

Bossost, Llucena,

96

Xàtiva, Valencia, Borriana, juliol-agost de 1979

F AULA * ENPLENILUNI Josep-Lluís Seguí plena de fatiga i, alhora, d’excitació, després de tot un dia de viatge.

Estat nerviós, aquest meu, que em fa suar les mans de manera contínua i molesta, produint-me també una estranya set, es diria que insaciable.

A la teua finestra, Donna, s’ha encés un Ilum. Rere les cortinetes, una silueta es dibuixa, travessant l’habitació, bellugant-se una mica fantasmagbricament. ¿Ets tu, Donna? Em tremolen les mans, suen abundosament, amarant-me tota la pell, i àdhuc el borrissol del dors de la mà.

u UDOL d’un gos em desper-ta. Es la mitjanit passada. Una nit fosca, ben fosca, tancada; al cel, tot negre, no es veu cap estrella; la Iluna, en quart creixent, és només una fina línia semicircular, molt lluminosa, refulgen& com un tal1 ben pregon, o més aviat, com una mena de boca tallan& feridora.

El gos segueix udolant. És, aquest udol, com un esquincament, com una mossegada, en el silenci de la nit; com una crida desesperada, letal, feta en el buit d’aquesta nit feixuga, calorosa, aclaparant, 97

No se’1 sent, ara, al gos. Aquest sobtat silenci fa una mica de por; com també ho fa aquest tal1 de llum, la lluna creixent, al ce1 negre, i la llum groguenca, vagament irreal en la foscor de la nit, a la teua finestra, Donna.

Al mateix temps que, després de passar de bel1 nou, fugacment, la teua silueta per la finestra, s’apaga el llum, el gos reprén el seu lamen& el seu crit, la seua bestial invocació.

Em cobresc el rostre amb les mans, tancant els ulls amb forca. Vaig endormiscant-me, mig somniant amb les imatges del dia, de tu, Donna, i de mi; amb la suor, la llum de la lluna, l’udol feridor del gos, somniant. *

*

*

La son m’ha vencut a la matinada, i ja és ben alt el sol quan isc de l’hotel. A la recepció, tu, Donna, hi has deixat una nota, escrita amb la teua mà, dirigida a mi, on em fas saber que aquesta vesprada, a casa teua, rebreu, tu i el teu promés, un petit grup d’amics, entre els quals, és clar, em comptes a mi, per tal de fer una mena de celebració íntima, entre nosaltres, abans del vostre casament. Plegue acuradament el teu escrit i me’1 guarde abans d’eixir al carrer.

Recórrec la ciutat, on sóc un estrany, on em trobe una mica perdut, amb un cert sentiment de ser un estranger que no hi és ben rebut, que esta de pas i tothom ho sap i m’ho recorda amb la mirada; tinc la sensació de ser un adventici molest en aquest indret teu, Donna, la teua llar, on tot sembla ordenat i plàcid, com tu mateixa.

98

Vaig buscant un present de noces encara no sé el per comprar-te; que: potser una joia. Caminant caminant, arribe als afores de la ciutat, sense haver triat encara l’obsequi que et vull fer. És ja el migdia passat, i ni tan sols he esmorzat. No tindria, pero, forces per a entrar jo sol en un restaurant; i només de pensar en els aliments em produeix ara com ara una mena de repulsió visceral.

Estic suant, pero sóc incapac de descordar-me la jaqueta; sé que no és només la calor allò que em fa suar d’aquesta manera. Crispe les mans, sense jo voler. Em fa por que algú em puga veure aixi; pero no hi ha cap persona pels voltants; només, a l’altra vora del riu que separa la ciutat del bosc, hi ha uns quants carruatges de firaires, mentre aquests munten els seus tendals. M’aprope al pont, sense creuar-lo, pero, sense passar el riu.

Al costat del carro del transformista, hi ha, nugat amb una grossa torda, un gos 110~. Supose que es tracta del gos que udolava de manera tan planyívola la nit passada. *

*

*

Abans d’entrar a casa teua, Donna, em ve com un mareig. Recorde que no he pres cap aliment en tot el dia. Ja no tinc temps de passar per I’hotel, i només puc prendre un café ben carregat, en un bar, per tal que em faca pujar la tensió i m’active la circulació sanguínea.

Sent fredor en tot el cos, ara, quan tu véns a rebre’m, Donna, aquí a casa teua. Em fas dos petons a les galtes, i encaixes càlidament la meua mà. No sembles adonarte de res.

mulacions i formalitzacions; en certa manera, al tema del mite.. .»

Sé que tu, Donna, ja no escoltes tampoc. Has anat relaxant el teu cos, embolcallat en la seda rosa del vestit, sobre el sofà on seus. Els teus dos bracos reposen delicadament sobre el brac del sofà, i has pujat les carnes sobre el seient, doblegant-les pels genolls, adoptant així una postura una mica infantívola, tendra, deliciosament femenina. No estas, pero, del tot embadalida. Un pare11 de vegades he vist com els teus ulls, lluents i un xic entreclucats, han cercat la meua mirada.

No he deixat, pero, que em descobresques.

El moment de fer-te els presents, Donna, m’ha retornat a la realitat. He reunit totes les meues forces per tal que la meua veu, en felicitar-te, i la meua mà, en donarte l’anell que t’he comprat, no tremolen, no defallesquen.

«Et desitge felicitata, t’he dit, i a la meua mà, traient-lo de la butxaca on devia ser l’anell, m’ha arribat I’estrany fetitxe que m’han venut els firaires aquest matí: una mena de dent argentada.

T’ho he donat, davant de la sorpresa de tothom, de mi mateix, i de tu, Donna, que has reprimit una ganyota de por i has serrat en la teua mà l’insòlit regal que, no sé per quin atzar, equivocadament t’he fet.

Tots els invitats són ja arribats, i una vegada més em trobe totalment estrany, com si estigués fora de Iloc, o més aviat, fora de joc.

Després de les presentacions, es fa un momentani silenci, prompte trencat pel teu promés, Donna.

«Ens deia el professor -diu, dirigint-se a mi amb una extremada amabilitatque hi ha una malaltia -dlicantropia, ha dit vosté?- en la qual el malalt arriba a imaginar, a creure’s vertaderament, que es transforma en un llop...»

«En les nits de lluna plena?», preguntes tu, Donna.

«Aixo és segons la llegenda, i forma part de tota la mitologia que I’envolta -intervé el professor-.

En realitat, certament, aquest tipus d’alienat mental, el licàntrop, manté en tot moment la seua aparenca física humana, normal, i adquireix no obstant la ferocitat, forca i violencia destructora pròpies del Ilop més ferotge, encara. que, per això mateix, es creu convertit en aquest animal, 0 més exactament, en una estranya barreja d’home i de 110~. Es podria dir que l’home-llop creu, o vol creure, en aquesta transformació seua, en aquesta realització del seu imaginari, per tal de justificar, de racionalitzar, d’entendre, per causes físiques -és a dir, externes a la psique, a la voluntat conscient, a l’ésser moralels actes destructius perpetrats durant l’estat animal.

Així, I’ésser racional, l’ésser social i cultural, resta alliberat, no responsable dels fets antisocials inhumans, irracionals, que comet. Arribem així a la problemàtica del doble, a les seues projeccions, for-

*

*

*

Ara que ja no estic amb tu, Donna, i la meua mirada, la meua atenció, el meu pensament no estan dominats per la teua presència, Donna, ara cree que podré recordar les estranyes circumstàncies 99

IlESPIlL que em van dur a posseir, i a donar-te a tu, Donna, la dent de 110~.

Em sembla que em va venir com un mareig, i em vaig desmaiar, a l’entrada del pont. Quan vaig recuperar el coneixement, jo era dins dún dels carruatges dels firaires, el del transformista, precisament.

Amablement, el firaire aquel1 em va donar a beure un fort beuratge de color maduixa, agre i espés, que, després d’empassar-me’l, em va fer reviure. El transformista, un home . que em va semblar sense edat ni semblant definit, ja que m’era difícil precisar quina era en definitiva la seua vertadera i autentica personalitat, m’ensenyà tots els seus trucs, els artificis i tota mena d’afaits i maquillatges de que se’n serveix en les seues extraordinàries mutacions.

El1 fou, ara cree recordar-ho amb alguna seguretat, qui em va donar la dent argentada: sense demanar-me res a canvi.

En anar-me’n del camp dels firaires, el gos llop m’acompanyà fins l’entrada mateixa de la ciutat, i s’hi acomiadà de mi amb una mirada malenconiosa, tristament humana.

Tot acò és el que va succeir, si no és que ho he somniat o és producte de la meua imaginació. * * * De bel1 nou, la nit. La lluna, més lluminosa encara, va emplenant-se. Llunyà, se sent lúdol del gos. Un perllongat udol, com un crit de desig. A la meua gola, sent també quelcom semblant a un crit ofegat, que voldria esclatar, fer-se sentir. Malgrat estar completament nu, amb la finestra oberta de bat a bat i tots els llums apagats, els porus de tot el meu cos traspuen

suor sense cessar.

L’arc de la lluna, encara petit pero d’intensa llum argentada, cau sobre la teua finestra, Donna, il-luminant-la així per als meus ulls.

Tots els pèls del meu cos se m’ericen.

M’estremesc, sí, Donna.

Un núvol va cobrint ara el semicercle lunar: es fa la foscor, mentre el lament animal posa fi. *

*

*

Desperte d’un malson febril: tinc tot el cos amarat i sent una fredor intensa.

Sí, Donna, he somniat en tu.

No sabria relatar, precisar, dir en veritat tot allò que s’esdevenia al meu somni. Hi havia quelcom de violent, i de sagnant. Et veia a tu, Donna; tu, cree que bestialment nua, com una presa desitjable, al meu abast, que jo guaitava, encalcava, atrapava i violentava ferocment.

M’hauria agradat confessar-te el meu somni, Donna, no sé ben bé per que. Pero aquest matí, en veure’t pàhida i ullerosa, he comprés que tu també havies passat una mala nit, i no he gosat dir-te’n res.

Després, ja no t’he vist en tot el dia, Donna. He estat amb el transformista, veient com assajava els seus números. No hi era el gos Ilop.

A la nit, els firaires fan un espectacle en el teu honor, Donna, pel teu casament; aleshores, sota la llum de la Iluna per primera vegada, et veuré, Donna. * * * Arribe a l’hotel amb el temps just per a canviar-me de roba i afaitar-me.

100

Tu, Donna, aquesta nit també sembles transformada.

Extraordinàriament bella, amb un llarg vestit tot blanc, molt escotat i fi, fas una certa sensació de fragilitat.

Veig els teus ulls amb una estranya llum argentada, i de tant en tant als teus llavis surt la punteta de la teua llengua, com si et calgués humitejar la boca. Penjada al col1 nu, amb una fina cadeneta, duus la dent de 110~.

Les carretes dels firaires formen un semicercle al voltant d’una gran foguera, acotant així un espai a manera d’escenari; els espectadors, a l’altra banda, tanquem el cercle.

Primer, malabaristes i equilibristes fan els seus números, tantes vegades repetits, amb destresa i ingenuïtat alhora, dominant l’atenció del públic, com ho fan també dues ballarines, molt joves i boniques, que representen una dansa gimnàstica, vestides amb tuls tot brodats de llunetes d’or i d’argent.

Tu, Donna, t’ho mires tot una mica embadalida, com absent. El transformista, pero, t’ha fet mudar el semblant.

Gairebé nu, l’artista hi ha sortit al bel1 mig del cercle, amb un gran mocador verme11 a la mà, que enlaira contínuament, mentre fa rapidíssimes voltes i contorsions. Després de cada volta del seu cos, el seu rostre s’altera considerablement, adoptant una expressió progressivament més estranya. El seu cos, també, es va mutant per moments, i tota la seua figura va adquirint una aparenca entre fantàstica i animal. A la fi, es diria que es trobem davant dúna mena de llop, enorme, formós i terrible alhora,

fabulós, com tret dún bestiari ginari.

En veure’l així, tu, Donna, estremit. N’estic segur.

imat’has

* * * Vas pel bosc, Donna, corrents, com fugint perseguida.

El tul brodat de llunetes que cobreix el teu cos s’enganxa en els bardissars, en les branques dels arbres, s’esquinta i es fa a bocins. Els teus peus nus, ferits per les pedretes i mates punxoses del terra, sagnen, i hi deixen un rastre vermell; petjades de la teua sang, del teu cos, de la teua vida, Donna. Ja prop del pont d’eixida, a vora riu, hi taus, de bocaterrosa, defallent, sense sentit.

Amb irreprimible ferocitat, em llance sobre tu, Donna. *

*

*

A les primeres hores de la matinada, encara es pot veure la lluna creixent, ja gairebé plena. Es veu tot el ce1 amb una estranya llum vermellenca, una mica irreal, com artificial.

M’han despertat unes veus, infantils o femenines, que diuen quelcom dún llop que han vist travessant la placa, fugint com un boig entre les ombres que deixava al carrer la llum molt lluenta de la lluna d’aquesta nit.

Eixugue la suor del meu rostre, amarat de manera inquietant.

Les mans se’m crispen, se’m claven al palme11 les ungles, fins que no puc resistir el dolor. Voldria tornar-me a adormir, pero ja no em sera possible retrobar la son, ni tampoc el somni . . .

Sent el cos feixuc sobre el llit, 101

LESPILL i sense forces, com si la sang no em corregués per les venes. Albo* ra, al meu rostre, als meu llavis, i sobretot, als meu ulls, puc sentir com se m’amuntega la sang ardent; dec tenir una mica de febre.

Una set insuportable em fa alcar del llit, i vaig mig arrossegantme al lavabo per tal de beure-hi aigua de l’aixeta. Quan veig a l’espill el reflex del meu rostre, el semblant que hi faig, aquesta mirada que no puc reconéixer, admetre com a meua, m’emplene d’horror.

No eixiré avui de la meua cambra. No vull que tu, Donna, em veges així, amb aquesta aparenca que a mi mateix és al primer a qui repugna. Pretextaré un refredat per tal de no assistir al ball que se celebra aquesta nit a casa teua, Donna. * * * Passe la vesprada mig adormit, amb malsons terribles, inefables, que quasi no puc ni recordar.

Quan es fa la fosca, una forta agitació domina tot el meu cos. Pegue voltes i més voltes al llit, crispant el rostre, les mans, les carnes, i fent violentes contorsions a tot el cos. Sense adonar-me’n, he esquincat els llencols i la meua roba de dormir. Adhuc, jo mateix m’he fet algunes esgarrapades al pit.

Per la finestra oberta, m’entra la música de la teua festa, Donna; m’aixeque per tal de tancar. Aleshores, retallant-se en la negror de la nit, hi veig la lluna, ja gairebé tota plena. Un udol malaltís sona, com des de molt lluny, des de la mateixa profunditat de la nit, de la foscor i dels temps...

102

Nu, en la nit tancada, banyat per la llum argentada de la lluna, sentint al cos la humitat nocturna i l’aire frese que ve del bosc.

Córrec pels carrers, botant d’ombra en ombra, arrossegant-me pels murs, fins arribar a la teua finestra, Donna. A través del vidre i les cortines, et contemple, Donna; contemple el teu rostre, el teu cos, tot el teu cos. Fins que tu descobreixes la meua mirada, o veus la meua ombra, o sents la meua presencia, i fas aleshores un moviment d’espant. 1 jo pegue a fugir.

M’interne en la foscor, en el bosc, en la nit, en la llum lunar, en el somni. * * * Diuen que aquest matí, ben aviat, els firaires han partit. També diuen que al riu ha aparegut el cadàver d’un gos Ilop salvatgement assassinat. No es parla d’altra cosa. Adhuc a la cerimonia i al festí del teu casament, Donna, la notícia es feia present de manera torbadora, enfosquint l’alegria de tothom, i posant una ombra en la teua propia felicita& Donna.

Una mica fredament, ens hem acomiadat tu i jo, Donna. He tornat a sentir aleshores, en l’esguard de tothom, una mena de refús de mi, i m’he sentit de bel1 nou estrany. D’altra banda, no tinc res ja a fer en aquesta ciutat, de la qual tu mateixa, Donna, partir-as demà de matí per gaudir de la teua Iluna de mel.

Arreplegue de l’hotel la meua maleta, i un petit maletí, i partesc, m’allunye de la ciutat, per la banda on corre el riu, rodejant el bosc profund i agrest...

de tots els artificis per fer allà que desitge.

La teua finestra s’ha fet ja fosca, Donna. Ara és el moment.

Pleniluni.

Si; la lluna presenciara aquesta escena. ’ En primer Iloc, el silenci de la nit es trencara per quelcom semblant a un udol: feroc, sanguinari, violent, de desig.. .

Pleniluni.

Ja és nit tancada. A la teua habitació de novencana, Donna, els llums són tots encesos. Jo, sota la Ilum argentada, màgica, d’aquesta lluna fabulosa, òbric el petit maletí de transformista que conté tots els líquids, cremes, afaits i postissos per a la mutació. A I’espill, veig el reflex circular de la Iluna, on s’ha de reflectir la transformació anhelada. Sí, sense cap hesitació, usaré

103

NOTES SOBRE EL PATRIMONI ARQUITECTONIC 1 URBANfSTIC DEL PAfS VALENCIA * Julià Esteban i Chapapria Josep Lluís Bonet Aquestes notes, elaborades a partir duna serie de manifestacions produïdes durant les primeres «Jornades sobre el patrimoni arquitectònic i urbanístic del País Valencia,, intenten sobretot d’aportar algunes consideracions per a ia precisió d’allò que entenem com a «patrimoni arquitectònic i urbanístic» i d’allò que representa la «defensau d’aquest.

A l’hora de la redacció, hem decidit de presentar simplement una selecció de materials; la discussió la deixem oberta, naturalment.

La selecció, per una altra banda, ha estat completament parcial: afecta només alguns dels aspectes que ens han paregut més adients amb una publicació com aquesta, i vistos des de les postures a parer nostre més suggestives -si bé hi hem inclòs manifesta-

cions «complementàries» i fins i tot de corresponents a postures que no subscrivim.

Cal entendre, dones, el terme «suggestivesD com a usuggestives de cara a la discussió».

ESTAT ACTUAL DEL PATRIMONI AL PAfs VALENCIA 1

A parer nostre, són quatre els tipus principals de degradació del patrimoni arquitectònic i urbanístic al País Valencia: 1) L’abandó de les edificacions i ila ruma consegüent d’aquestes. 2) El consumisme de signes arquitectònics nous amb poc o res a veure amb les constants arquitectòniques de l’entorn urbà o geogràfic en el qual s’introdueixen.

3) El procés de destrucció del medi ambient, tant de les zones naturals d’interés ecològic com de les zones naturals

* Primeres jornades sobre el patrimoni arquitectònic i urbanístic del País Valencià. Alacant, 8, 9 i 10 de novembre de 1979. ’ Extracte d’una part de la ponència presentada per les Comissions d’Arxiu Histbric d’Alacant, Castelló i València (Coklegi Oficial d’Arquitectes de València i Múrcia). «Estat actual del patrimoni arquitectònic i urbanístic del País Va1encih.s 107

CESPILL d’interés paisatgístic o de les d’interés agrícola. 4) La destrucció de l’estructura viària del teixit urbà; dels grups socials que configuren unes relacions de veïnatge i constitueixen l’essència dels barris; dels entorns i edificis d’interés arquitectònic; de I’estructura parcellària tradicional de la propietat urbana. Destrucció de la dinàmica històrica de Q’entorn urbà.

A 1’Estat espanyol, el procés d’industrialització experimentat a partir dels anys 60 provoca un fenomen d’emigració des de les zones més deprimides d’aquest territori cap a les més desenvolupades econòmicament.

D’aquesta manera s’incrementà la depressió d’aquelles i la congestió de les últimes, fenomen causat -i accelerat- per la manca d’una planificació territorial racional, ja que els pols de desenvolupament foren situats a aquelles zones que suposaven una rendibilitat ràpida i segura per a l’estratègia del naixent capital monopolista espanyol.

Al País Valencia, aquest fet provoca un transvasament de la població des de les comarques de I’interior cap a les del litoral, amb I’abandó consegüent de camps i de cases. És per aquesta raó que els nuclis urbans d’aquestes comarques presenten precisament els tipus de degradació 1 i 2, dels més amunt citats (casos, per exemple, ,de la Mata de Morella, Olocau del Rei, Herbers, les Coves de Vinromà, An,dilla, la Val1 de Gallinera, la Iessa, etc., pel que fa al tipus 1; i de la Mata de Morella, la Todolella, Olocau del Rei, Xiva de Morella, Xelva, etc., per al tipus 2, provocat, sobretot, pel retor-n dels emigrants durant les vacances i les consegüents construccions d’habitatges nous o reformes d’antics).

En aquestes mateixes comarques, els nuclis urbans que constitueixen caps de comarca presenten una altra situació: els habitants dels nuclis ur108

bans subsidiaris compensen l’emigració propia; l’abandó d’habitatges no existeix i la necessitat d’uns altres ‘de nous és molt escassa. El tipus de degradació que s’hi produeix és sobretot el 2 (consumisme de signes arquitectònics nous -miradors, etc.-: casos per exemple de Sant Mateu del Maestrat, Tírig, Albocàsser, Sogorb, etcètera).

Al litoral, per contra, l’explosió demogràfica soferta ha donat lloc als tipus de sdegradació 3 i 4, és a dir: destrucció del medi ambient i destrucció del teixit urbà.

Un increment poblacional considerable implica una més gran necessitat de sol urbà per a ús industrial i també per a ús residencial de caràcter primari i secundari, cosa que origina la degradació ,del medi ambient a les zones ocupades. Aquesta destrucció es produeix tant a les zones naturals d’interés ecològic -YAlbufera de Valencia, el Saler, la sdesembocadura del Millars, etc.com a les zones naturals d’interés paisatgístic -Peníscola, Orpesa, Benicàssim, el Desert de les Palmes, Pucol, Cullera, les platges de la Valldigna, etc.- o a les d’interés agrícola -polígon del Serrallo al Grau de Castelló de la Plana, carretera de Vila-real a Onda, IV Planta Siderúrgica de Sagunt, factoria de la Ford a Almussafes, etc.

El mateix increment poblacional implica una més gran necessitat de sol urbà per a usos terciaris -ús comercial-.

Aquests serveis busquen la centralitat i l’accessibilitat dins dels nuclis urbans, tot provocant que, en nom de da tan divulgada «racionalitat econòmica» -a la qual se sacrifica la racionalitat social, tan oblidada-, s’hagen emprés operacions clarament especulatives les quals, a determinats barris, han provocat la destrucció del teixit urbà mitjancant fortes reformes de l’estructura viària i de l’expulsió dels grups socials que tradicional-

CESPILL ment donaven forma a unes relacions de veïnatge i que, en última instància, constituïen l’ànima d’aquests barris. Per una altra banda, la necessitat ,de contenidors nous per a allotjar aquests usos comercials ha trencat l’estructura parcellària tradicional de la propietat urbana, amb da destrucció de la ‘dinamica històrica de l’espai urbà en el qual s’introduïen i, en conseqüència, dels edificis i entorns de valor arquitectònic d’aquest mateix espai. Casos, per exemple, del Raval Roig, a Alacant; dels carrers de les Barques, del pintor Sorolla i de Roger de IJúria, a Valencia; o de la placa de la Pau i la Casa dels Caragols, a Castelló de la Plana. oU& ENTENEM COM A PATRIMONI ARQUITECTbNIC 1 URBANfSTIC

L’acció per la defensa del patrimoni arquitectònic i urbanístic inclou necessàriament una discussió teòrica sobre allò que entenem com a tal. 1 qualsevol discussió en aquest sentit ha de passar necessàriament per la constatació del fet que ila propietat -o el poder d’apropiaciódels objectes que han de constituir aquest patrimoni pertany a un sector concret de la societat. Hi ha una contradicció clara entre l’expressió «patrimoni» entesa en un sentit comunitari -en tant que objecte cultural: epatrimoni de la comunitatw, «patrimoni comú»i la practica, la qual ens assenyala el patrimoni com a «Patrimoni del capital>. És precisament per això que l’actitud oficial sobre el tema ha estat sempre una actitud acadèmica, una actitud que veu el patrimoni únicament com a «patrimoni històrico-artístic» -adjectius amb els quals s’intenta fer referencia solament a aquells objectes els quals es

troben, ja, fora del mercat. Hi ha dones, un conflicte plantejat entre les expressions «patrimoni arquitectbnic i urbanístic» i upatrimoni històricoartístic», i aquest conflicte és exemplificador en tant que en tradueix un de més profund entre practiques i interessos econòmics concrets. El problema de partida no és, per tant, metodològic sinó ideològic.

En principi, allò generalment entés com a Patrimoni Històrico-Artístic queda definit molt bé, per exemple, per un informe escrit fa poc per un dels membres d’una determinada comissió local del patrimoni.

Segons aquest informe constitueixen aquest patrimoni «totes aquelles obres amb un caràcter històric reconegut o pertanyents a un ‘estil artístic’ concret, obra d’algun autor conegut i realitzades amb materials nobles». En la practica, la legislació vigent, en exigir el «caràcter històric» de I’objecte de patrimoni, s’està referint sobretot a P’antiguitat d’aquest objecte: així, poden ser entesos com a patrimoni únicament els objectes de més de cent anys. 1 en exigir un determinat «caràcter artístic» a l’objecte en qüestió esta en realitat imposant unes determinades pautes de conducta traduïdes en unes formes clàssico-cultes i urbanes. Al capdavall, allò que de veritat s’intenta és reduir el patrimoni a «monument» -com a objecte estàtic, singular i en el millor dels casos rodejat d’un entorn que li dóna «caràcter» pero que en última instancia resulta accessori i, sobretot, no estableix cap ,dialèctica amb la peca «monumental».

UN BÉ SOCIAL*

El patrimoni, com el culturall,

tant l’arquitectònic té sentit per a la co-

z Fragment de la comunicació «El Patrimonio Arquitectónico y Urbanístico dentro de la Ley de Medio Ambiente», presentada per Fernando Fuentes Bodelón, Doctor en Dret, cap del Servei de Normativa de CEOTMA (Centro de Estudios de Ordenación del Territorio y Medio Ambiente).

109

munitat

4

b)

C)

en una dimensió triple.

Històrica. Com a passat Iligat a la memoria collectiva, entesa aquesta com la capacitat d’una comunitat per a assumir els seus continguts cullturals originals acumulats al Ilarg del temps.

Actual. Com a present que configura el marc de vida quotidià i com a contribució mes important a la qualitat de la vida.

Futura.

Com a herencia a transmetre conservant-la i millorant-la per a les generacions futures.

Ell Patrimoni Arquitectònic, concebut com aquells béns de caràcter immobiliari els quals, sense tenir una especial rellevància turístico-artística mereixen una protecció especial com a Iloc ,d’encontre social i per I’acumulatió de continguts culturals que enclouen, s’ha contemplat en la llei a través de les àrees de rehabilitació integrades, en les quals els aspectes econòmics i socials apareixen tan importants si no més que els tècnics i arquitectònics.

La ciutat, o millor el barri en el qual es diversifiquen aquests assentaments, se’ns apareix no solament com un teixit urbà més o menys antic, sinó també com un teixit social viu i dinàmic. S’ha buscat l’estabilitat de les poblacions que habiten en alguns casos des de generacions en aquests barris, que s’hi troben fortament arrelades i que no en poden ser desplacades sense la pèrdua d’una identitat històrica com a grup social. 1 aquesta planificació ha ‘de ser integral tenint en compte lles seues particularitats, ja que solament en la integració adquireixen sentit els diversos aspectes de la planificació sectorial.

Dins del Patrimoni Cultural, format com a resultat d’un procés històric, en el qual s’integren harmoniosament elements de la més variada índole i importancia, els quals períilen una personalitat distinta de grups socials, paisos 0 comunitats més àmplies, s’hi troben a voltes continguts més significatius i singulars des del punt de vista estètic, artístic o commemoratiu que el converteixen en Patrimoni Històrico-Artístic.

IDEOLOGIES

3

Jo havia preparat una comunicació, que no ha estat llegida aquest matí, la qual, en concret, tractava d’aquest tema; l’havia titulada «Ontologia patrimonial», no sé si immodestament, i.. . Després de replantejar-me el problema, em pareix que la solució, 0 potser la resposta més adequada, la vaig trobar precisament en un llibre que no és d’arquitectura ni parla del patrimoni; en concret, en un llibre de Lewis Carroll que es diu Alicia a través de l’espill. En aquest llibre, la protagonista planteja en un moment determinat que signia fiquen les coses, i hi ha un altre personatge (Humpty Dumpty) que li respon que les coses signifiquen al16 que ell vol; sdavant d’acò, Alícia se sorprén i diu: « ¿Com pot ser que les coses signifiquen allò que tu vals?; això no pot ser». 1 kl’altre contesta: «Les coses signifiquen el que jo vull perquè sóc jo qui mana ací.» Jo cree que la paraula patrimoni es pot entendre entenent qui és qui mana ací.

Qui mana ací definir-à en cada moment que és allò que entén per patrimoni... en concordància amb els seus interessos. Llavors em pense que hi ha en concret una tendencia a neutralitzar, a prendre la paraula patrimoni amb majúscules, com a cosa

’ Intervenció de l’arquitecte Vicent Llorens i Fabregat en el colloqui posterior a la taula redona del dia 8 nov. 79, sessió de vesprada.

110

EESPILL de tots -quan he ,d’advertir-vos que que moltes vegades oblidem. això és totalment fals-. En concret, Generalment, hi ha una línia, la hi ha una analogia política amb aquesqual passa avui per ser l’avantguarda tes qüestions de «les coses de tots». . .; en aquestes qüestions, i que actua reper exemple, quan es parla de l’«Esductivament: redueixen el fenomen tat de tot el pable», l’«Estat que re- del territori al fenomen urbà, el fepresenta els interessos de totes les nomen urbà al fenomen de la ciutat, classes,. . . Aquesta analogia, en el pa- i el fenomen de la ciutat al fenomen trimoni, es veu camuflada significatidels centres. Sempre obliden un dels vament per una expressió com patritermes de la contradicció, que és premoni comú. En concret, pense que cisament el que dóna sentit al fenoprecisament de patrimonis i... d’bismen. Llavors, en concret, jo pense tòries n’hi ha molts, i generalment ex- que... el problema fonamental és un cloents i contradictoris.

Com a cas problema de presa de posició: de particular ‘de tot acò és significatiu, quin patrimoni és el que pensem deper exemple.. . : un equip del Centre fendre; el patrimoni que defendrem de Serveis i Informes de Valencia es- ¿el defendrem oficialment, representem estudiant la comarca de l’Horta, tant uns interessos?, 20 defendrem un i resulta significativa una dada mdt altre tipus de patrimoni?

1 no cree desconeguda, la qual no apareix en la que el problema fonamental siga el historiografia oficial: en el segle pas- de la conservació, sinó el de la presa sat, quasi una tercera part dels habide posició; dir: aquest és un patritants de la comarca de l’Horta, sobremoni..., un patrimoni per exemple tot de l’arc de seca, del pròxim seca que es resisteix a l’apropiació, com que rodeja el pla litoral, habitaven en es el cas de les coves encara exiscoves. Això, en aquest moment, jcom tents, 0.. . i aquest és un altre papodríem considerar-ho?, jcom a pa- trimoni a defendre.

Ens interessa trimoni?

Precisament allò que con- potser més comprendre que actuar fereix sentit al palau senyorial que hi en la conservació -perquè la parauha a tots aquests municipis són aquesla «conservar» em pareix totalment #aquesta tes coves, és l’alienació errònia: l’extemporalitat mateixa siggent, ,dels seus béns d’ús, que eren, nifica ja una reutilització; dones, no entre altres, la casa, i que han passat hi ha conservació en el sentit neutre de pertànyer al sistema feudal a ser comprats pels nous burgesos, els del terme. Pense que més important problemes quals han construït aquesta serie de potser que plantejar-nos de conservació -que indubtablement palaus senyorials comprant fins i tot caldrà plantejar-se, perquè cal actuar títols i damunt dels terrenys ocupats és plantejar-se el per les coves. Llavors jo pense que el sobre la realitat-, problema de la comprensió de la reapatrimoni s’entén ‘dialècticament, enlitat: que és el patrimoni, que és.. . frontant precisament aquestes consEls tècnics <+patrimonialw que han de truccions, aquestes coves -que jo no ¿hi llegiran gosaria anomenar «arquitectura po- llegir aquest patrimoni, solament la ,definició oficialista de pular,, perquè em pareix una mica amb tot el que això «monument», fort; això sera potser la visió oficial significa, o pensen Ilegir-hi alguna del que sónamb.. . aqueix palau, cosa més i deixar-ne constancia? enfrontant el fenomen de la ciutat . ..És. dones, significatiu 4 que en amb el fenomen del territori, cosa ’ Fragment de la comunicació «Ontologia patrimonial,, presentada pels arquitectes Carles BoQues Gregori, Victoria Solaz Roldán, Manuel Giménez Condón i Vicent Llorens i Fabregat.

111

EESPILL el simple plantejament del tema patrimonial hi haja una tendencia generalitzada a acceptar aquest -amb majúsculescom a «‘cosa de tothom».

Aquesta tendencia, més evident en uns alltres dominis, com en política, quan es parla de l’«Estat de tot el pable,, apareix ací generalment camufla,da i presentant-se, quasibé sempre, com a cosa d’«interés social comú», amb la qual cosa s’obvia el conflicte intern plantejat en el tema, Za diversitat d’històries i de patrimonis sovint contradictoris i excloents.

En aquest sentit, hauria estat més correcte definir el patrimoni en un marc referencia1 físic (el País Valencia, en aquest cas) inclòs en un marc polític determinat (formant part d’un Estat), que definir40 com a pertanyent a aquest.

Partint, mdoncs, del fet que els alcaments patrimonials accepten múltiples plantejaments i variants que van orientan&se d’acord amb les seues finalitats practiques -criteri últim-, conclourem que la més rellevant de totes aquestes seria la seua consideració com a coneixement necessari per als projectes de transformació -practica que comenca amb el planejament mateix-.

Són, dones, els fins (a qui i per a qui serveixen) els que informen aquesta practica transformadora; i ací no podem parlar -estrictamentde conservació, ja que l’extemporalitat implica necessàriament reutilització (que serveix els nous fins), encara que siga només -i això és més aviat rar- emblemàtica o museística. Descontextualitzar per a reconceptualitzar.

El problema fonamental no és, en principi, metoddògic, sinó ,d’actitud i pum de vista. Actitud i punt de vista dels quals el «tècnic» no es pot substraure i que condueixen fatalment a

considerar unes o altres «històries~, uns o altres «patrimonis* des duna o altra banda de l’espill: «-LVoldreu dir-me, si us plau, per quin camí puc anar-me’n d’aquí?

-Això depèn d’on vulgueu arribar -va dir el Gat. -Tant me fa on... -digué Alícia.

-Aleshores no importa el camí que prendreu -va dir el Gat. -...mentre vagi en algun indret -afegí Alícia com a explicació.

-Oh, d’això podeu estar-ne segu ra -va dir el Gat-, mentre camineu el temps ‘que cal.

Alícia va conèixer que això no podia negar-ho; de manera que va intentar una altra pregunta: -Quina mena de gent hi viu aquí?

-En aquella direcció -digué el Gat, fent un senyal amb la pota dreta- hi viu un Capeller, i en aquella ultra direcció -movent il’altra potahi viu una Llebre ‘de Marc. Visiteu qui voldreu: tots dos són boigs.

-Pero jo no vull anar-hi a raure, entre gent boja -observa Alícia.

-Oh, això no podeu pas evitar-h0 -digué el Gat-; aquí tots en som, de boigs. Jo sóc boig. Vós sou boja., 5 És, dones, situant-se i prenent positió com es pot observar una de les característiques fonamentals en les quals es desenvolupa el procés, ta presència de l’apropiació (millor encara, de la «possessióa), la qual es fonamenta en una estructura de domini, de poder, i ‘que es correspon amb la mateixa etimologia de patrimoni entés com a «herencia». Hi ha, dones, una practica apropiació de les paraules i de les coses; allò que són (materialment) i allò que connoten (la idea que en tenim); allò que entenem per Patrimoni (arquitectbnic, urbanístic...) no escapa a aquest fenomen.

Res no se n’escapa, com en l’episodi

' CARROLL, L.: Alicia en terra de Meravelles, cap. VI «Porc i Pebren. Traducció de Josep Carner.

112

LESPILL entre

Humpty

Dumpty

i Alicia

en

Alicia a través de l’espill.

1, per tal ‘d’efectuar aquesta doble apropia&, hom recorre als tècnics, els quals: «Ensenyen la gent a visualitzar les estructures socials a partir de la paraula i del disseny.» 6 1 allò que se n’espera, dels «tècnics», està també suficientment explicitat: «El paper de I’arquitecte és el de produir una imatge reconeixedora de la societat»,7 i «Nosaltres, com a arquitectes, acceptem la responsabilitat de la creació de I’ordre per mitjà de la forma,.* Però, sobretot, també se sap qui mana: «. . .l’Estat esdevé un empresari social. Ha d’elaborar els programes. Ha de prendre les mesures escaients per a la realització d’aquests.

Ha de guiar». . .9

3.

4.

5.

6.

ELS ARQUITECTES'O

Els redactors d’aquest comunicat, com a arquitectes vinculats a l’ensenyament de l’arquitectura, i tot i que som conscients que la nostra opinió pot contribuir a augmentar la confusió general que aquestes jornades han palesat, des de l’especificitat de il’arquitectura com a disciplina, i prèvia la demarcació entre aquesta i I’arqueologia, manifestem: 1. La ciutat es construeix amb el material arquitectònic.

2. L’arquitectura no s’esgota amb el collapse de Ila societat que la construí; l’arquitectura substitueix independentment

G TEAMX., Architectural

dels sistemes socials de referència, si bé n’és el reflex.

L’arquitectura és capac de condensar i transmetre valors culturals, i d’admetre’n fins i tot d’antagbnics.

L’arquitectura persisteix fins i tot després que els significats originals han deixat de ser legibles pel canvi del sistema social de referència.

L’única manera de recuperar I’arquitectura és utilitzant4a.

La història ens mostra la capacitat de I’arquitectura per a assumir canvis d’ús; els tipus romanen fins i tot quan ja n’han estat esgotats els programes.

La nostra experiència docent ens confirma que l’arquitectura mateixa és l’instrument que possibilita la reutilització del patrimoni, lla recuperació dels significats perduts, la proposició de programes nous per als tipus vells.

Les experiències acumulades a través ,de l’exercici docent en algunes escoles d’arquitectura, com ara la de València, demostren la viabilitat d’aquestes propostes i invaliden la coartada de la inutilitat funcional del patrimoni.

En definitiva, manifestem que, enllà de la definició d’una política sobre el patrimoni, així com de la legislació que el protegesca, la seua reutilització és en últim terme un problema específic de l’arquitectura.

Design. Manual. 1962.

GROPIUS, Walter.

TEAM X., OP. cit.

9 OTL, Aiche;. ' ’

lo Comunicat per a les conclusions de les jornades, presentat pels arquitectes professors de 1’Escola Tècnica Superior d’brquitectura de València, Juan Blat, Pepe Dapena, Iñigo Magro i Vicente Vidal.

113

El sentit ahistòric ‘1 que ha imperat en tota l’arquitectura del segle xx és una de les causes més nefastes de la incomprensió del patrimoni arquitectònic. 1 això no ho dic en contra de l’arquitectura racionalista, ni molt menys, pero ja veureu com les generacions a venir rebutjaran molt... no l’arquitectura racionalista, sin6 molts dels principis que la van proclamar. l2.s a dir: al segle XX hom va creure que podia pensarho tot de nou; i ens carregàrem tota la tradició; i va ser més fàcil fer tabula YUSU i deshores proclamar unes bdees noves que hom pensava ‘que se les treia de la mànega, quan realment hauria estat molt més coherent analitzar els defectes que havia tingut tota l’arquitectura anterior, i a partir d’això fer una arquitectura més humana. Des d’aquest punt de vista, les Escolles d’Arquitectura són una bona mostra de la poca importancia que es dóna, pose per cas, a les ciències ‘humanes, i a la comprensió de fenòmens més enllà de la tecnologia. Amb la qual cosa es produeix una desvirtuació no solament de l’arquitectura diguem-ne «popular», sinó fins i tot de l’arquitectura «historicista». Això, a la llarga, porta a una fonamental incomprensió de qüestions com: que és el patrimoni, que és patrimoni monumental, que és patrimoni artístic... Això és un fet, senyors, un fet evident, un fet que ens costara, molt, bastant de reconèixer,. .

110~sque ocuparen, amb totes les contradiccions pròpies del seu moment.

No podem anar contra unes realitats de vida passades, perquè no les podem construir com a nosdtres ens agradaria.

No podem intervenir en l’ús que se n’ha fet fins als nostres dies, perque ja ha estat fet.

A nosaltres ens pertoca, d’acord amb la nostra època, valorar el passat, i, si se’n dona el cas, de corregir en el present allò que nosaltres, com a homes d’avui, pensem que ha #de ser corregit, per tal que les generacions futures puguen tenir, com nosaltres ara, una capacitat de coneixement i decisoria.

No es tracta dones de filar tan prim que no arribem mai a un acord sobre que és el nostre patrimoni CL& tural. Es tracta de reconèixer, en ,el nostre present, el nostre passat -ens agrade o no aquest-, i de fer-lo pal& als nostres contemporanis.

La tasca compren l’estudi de les formes de vi,da dels nostres pobles i ciutats, i, com a resulta& la capacitat de distingir més objectivament, amb mes rigor, allò que és el nostre patrimoni.

A la fi, aquest sera allb que nosaltres haurem volgut que siga.

El nostre patrimoni té unes arrels concretes, fruit de les cultures establertes durant la historia a la nostra terra. Quasibé sempre, les cultures anteriors a la conquesta son propietat de I’arqueologia, i des del segle XIII en endavant pertanyen a la COMUNICAT FINAL DE LES PRIMERES nostra arquitectura i el nostre art. El JORNADES SOBRE EL PATRIMONI que és cert es que l’evolució d’aquesARQUITECTONIC I Uru3ANfsTrc tes cultures no ha estat mai lineal, DEL PAfs VALENCIA sinó que s’ha produït la coexistencia Conceptualització de diferents formes culturals en un subordiEl patrimoni cultural és un fet de mateix moment -contràries, amb una contigeneracions passades, les quals ens nades, paralleles-, han deixat -i deixat conèixerelg nuïtat de la cultura catalana des de seus sistemes de vida per mitjà dels la conquesta, i que el coneixement de *’ Fragment duna intervenció de Wcent Pitarch en el colloqui posterior a k taula redona del dia 8 de novembre del 1979, sessió de vesprada.

114

CESPILL ci de catàlegs previstos en l’article 25 de la Llei del Sol. 5. Finalment, considerem també necessària !la creació d’un organisme a nivel1 de País Valencia que aprofite la infrastructura econòmica i professional dels Centres de Serveis i Informes de les Delegacions del Collegi Oficial d’Arquitectes a Alacant, Castelló de la Plana i Valencia, i que compte amb el suport d’aquest Collegi, de les seues diferents Delegacions, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Valencia i de la Universitat.

Per tal de bastir i ordenar aquesta infrastructura, proposem: 4 La coordinació de totes les persones i entitats que treballen en el camp del patrimoni cultural al País Valencia. b) La formació, posteriorment, d’un centre ‘de dades que puga informar tothom -arquitectes, redactors de plans d’ordenació, entitats locals i particulars- sobre l’estat i les possibilitats del patrimoni al País Valencia. c> La continuació de les tasques iniciades en aquestes primeres Jornades sobre el Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic del País Valencia amb la celebració d’unes altres amb temes monografics sobre el patrimoni.

4 La formació de persones qualificades en aquests ambits per tal <de constituir un cos tècnic amb perspectives de cara a ,l’autonomia del País Valencia.

4 La conveniencia de la contemplació dels suggeriments anteriors en la redacció dels Plans Comarcals i Municipals, d’execució imminent.

cada una ens permet la millor compremió de les altres.

Tampoc no podem parlar d’un nombre x mqualsevol d’obres apatrimonials,, ni tan sols de quin tant per cent en correspon a cada època. SOlament el coneixement del nostre passat i fdel nostre present històrics ens pot aribar a donar els elements d’una catdogació -i en tot ‘cas el nombre sera sempre una qüestió a decidir posteriorment.

Instvumentalització de mesures polítiques, jurídiques i ttcniques per a fa intervencid en mathia de patrimoni 1. Primerament, ens trobem amb la necessitat d’aproximar-nos a la definició d’un concepte jurídic del patrimoni arquitectònic i urbanístic que constituesca, alhora, una garantia de seguretat juridica per als ciutadans i un criteri objectiu que obligue i limite l’acció de l’Administraci6.

2. Segonament, ens cal unificar en un sol ens político-administratiu les diverses competències en la materia, avui disperses entre diferents organismes de I’A’dministració central (bàsicament el Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme, i el de Cultura).

3. Considerem inajornable el traspås en bloc <de totes les competències en aquesta materia a la Generalitat valenciana; així mateix, considerem també que en la redacció del nostre Estatut s’haurà de preveure la capacitat legisladora, sobre la protecció del patrimoni, del futur Parlament valencia.

4. De totes lles maneres, i com a objectiu immediat, considerem imprescindible que les Corporacions locals comenten a actuar en aquest sentit, per mitjà de la redacció de Plans Especials -actuant tant sobre catàlegs com sobre conjunts declarats pel Ministeri-, 0, almenys, per l’aprova-

Convocatòria

pública

Convoquem les entitats ciutadanes. forces polítiques i socials i enti-

115

QSPILL tats locals a l’assumpció d’un paper actiu en: - el coneixement del patrimoni arquitectònic existent; - la reivindicació de la conservació i rehabilitació d’aquest -com a bé cultural i econòmic, i com a possible resposta als dèficits residencials i d’equipaments-; - el control de les intervencions públiques i privades sobre aquest patrimoni existent, avui

-

gestionat des de ,l’Administració central i des de les Comissions Provincials de Defensa del Patrimoni, molt qüestionables tant pel que fa a la seua gestió com pel que fa a la seua representativitat, i; l’elaboració d’un Ilistat de necessitats i d’actuacions immediates.

Ciutat d’Alacant, deu de novembre de mil nou-cents setanta-nou.

V.* COL.LOQUI INTERNACIONAL DE LLENGUA 1 LITERATURA CATALANES

Vicent Pitarch Durant els dies 1 al 6 d’octubre 1979, i entre Andorra la Vella i Barcelona, 1’Associació Internacional de Catalanes Llengua i Literatura (AILLC) va celebrar, sota el patrocini del Consell General de lles Valls d’Andorra, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i 1’Institut d’Estudis Catalans, el V.d Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Definitivament, tant aquests Colloquis de catalanística com la mateixa AILLC assoleixen la seva consolidació i remarcable prestigi entre les instàncies humanístiques internacionals.

El V.a Colloqui havia estat precedit pels d’Estrasburg (que hi aplegà una quarantena ‘de participants, del 23 al 27 d’abril de 1968), Amsterdam (celebrat entre el 16 i el 19 de marc de 1970, amb un centenar d’assistents), Cambridge (que hi reuní, del 9 al 14 d’abril de 1973, vora els 150 congressistes) i Basilea (on en participaren uns dos-cents, entre els dies 22 i 27 de marc de 1976). Les ante-

riors dades palesen la constant progressió del nombre d’estudiosos interessats per aquests Colloquis; el V.& ha comptat amb la respectable xifra de més de 250 congressistes, procedents de tots als Paises Catalans i dels cercles catalanofils d’Europa i Amèrica. Em do1 d’anotar ací que la participació originaria del País Valencia hi fou sorprenentment migradíssima. * * * Les sessions de treball a Andorra la Vella foren ben intenses, distribuïdes entre conferencies plenàries, ponències i una taula rodona. Les 20 ponències exposades (n’hi havia programades 22) es dividiren en «Secció de Ilengua» (sota la temàtica La sociolingüística catalana i Els parlars del Pirineu) i «Secció de literatura, (entorn de Literatura i societat fins el segle xvm i La literatura popular).

Ambdues seccions, a causa del volum de ponències disponibles, funcionaven simultàniament, en locals diversos, cosa que imposava als assistents

116

~ESPlLL la renúncia a una de les dues opcions.

Tal com resulta ja habitual en aquesta mena de ‘congressos, l’abundor de sessions acadèmiques sol complletar-se amb nombroses activitats exigides per la curiositat turístico-cultural, fins a deixar unes jornades sense mínims espais lliures. De més, el V.6 Colloqui introduí la novetat d’una taula rodona, en sessió plenaria, que versa entorn de «Relacions entre investigació i ensenyament»; i encara hi hagué la vetllada informativa sobre les associacions de catalanística al món.

Encetà les sessions acadèmiques la conferencia plenaria «Literatura i societat a Barcelona entre la fi del segle XIV i el comencament del xv» del Dr. Giuseppe Tavani. La segona conferencia plenaria fou a la Seu d’Urgell, a càrrec del Dr. Antoni Maria Badia i Margarit, «L’Alt Urgell: símbol, trajectòria i consistencia del catala naixent». A ila Seu d’Urgel1 havia baixat el Colloqui en una excursióvisita a la catedral i museu diocesà, arrodonida amb el concert d’orgue de clàssics i contemporanis catalans (J. B. Cabanilles, N. Casanoves, A. Soler, J. Soler i F. Mompou), per Josep Maria Mas i Bonet; una anterior excursió havia cobert la ruta del romànic andorra. En una vetllada musical memorable, 1’Escolania de Montserrat, 1’Esbart Dansaire sde Rubí i el Conjunt «Ars Musicae» interpretaren, en el Teatre Cristal1 de Les Escaldes, un esplèndid programa que culmina en «Cants i Danses del Llibre Verme11 de Monserrat» del segle XIV. Després de l’assemblea de B’AILLC (dia 5), el Colloqui es traslladà a Barcelona, tot aprofitant el viatge per visitar el castell de Cardona. Fora de la conferencia plenaria final del Dr. J. Coromines, «Problemes lexicològics catalans que preocupen», els actes a Barcelona foren protocolaris: visita a l’exposició bibliogràfica en la Biblio-

teca de Catalunya, acte de clausura, recepció a 1’IEC i (dinar de comiat. *

*

*

Les recerques dels Cokloquis Internacionals de Llengua i Literatura Catalanes resten a l’abast dels estudiosos, editades en quatre volums (el corresponent al V.6 Colloqui es publicara aviat) que constitueixen un estimable fons documental que acredita el prestigi de l’AILLC, en la seva breu existencia. Com és ben sabut, fou en el II Colloqui (Amsterdam, 1970) quan hom suggerí la conveniencia d’instituir una entitat internacional de catalanística, que queda institucionalitzada durant el Colloqui de Cambridge (13-4-1973). No és gens presumptuós el convenciment que la catalanística internacional travessa un bon moment; en constitueixen bones mostres iniciatives com les recents Setmanes Catalanes de Berlín o les Setmanes ‘Catalanes de Florencia, el constant auge dels cursos de llengua i cultura catalanes en les Universitats estrangeres i sobretot la ,dinàmica de societats com I’AngZo-Catalan Society (que funciona d’encà del 1954), I’Associazione Italiana di Studi Catalani i la North Ameritan CataZan Society; aquesta última ha arribat a realitzar el 1 Colloqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica, els dies 30 ,de mar9 a 1’1 d’abril de 1978 (les actes del qual també estan publicades: Estudis de llengua, literatura i cultura catalanes, Public. Abadia Montserrat, 1979).

Ni cal dir que un dels primordials objectius dels Colloquis de I’AILLC és precisament el ‘d’afermar els IlaGos humans i els intercanvis d’investigació entre els catalanòfils de tan disperses contrades.

A partir d’ara, 1’AILLC (amb la nova junta integrada per: presiden& G. Colon; vice-president, G. Tavani; secretari, J. Massot i Muntaner; vicesecretari, J. Pinell; tresorer, N. Stolp;

117

i vocals: G. Schib, J. Veny, R. Eberenz part del patrimoni cultural dels Païi A. Yates) dedica la seva atenció a sos Catalans». L’altre document coneorganitzar el proper Colloqui Intergut com a sDeclaraci6 d’Andorra», nacional, convocat per al 1982 a Ro- paga la pena de transcriure’l íntegre. ma; mentrestant la societat progra?

1 es que mentre (la nostra societat no ma una miscellània en homenatge a superi els seus greus conflictes lingiiístics i anomalies culturals, orgaJosep Maria de Casacuberta. nitzacions com els Colloquis InternaTothom va estar d’acord a reconeixer l’encomiable organització del cionals no podran estar-se de denunciar fets especialment escandalosos.

Colloqui dIAndorra la Vella-Barcelona. En l’ambient surava tanmateix la TEXT DE LA DECLARA& D’ANDORRA insatisfacció per aspectes no resolts encara com la programació sobrecarEls qui signen, membres de l’Asregada, Ila incompatibilitat entre po- sociació Internacional de Llengua i nències de temes lingüístics i literaLiteratura Catalanes (AILLC) o parris, les pressures constants que imticipants al V.e Colloqui Internacional possibilitaven els colloquis entre els de Llengua i Literatura Catalanes a assistents o les dificultats per extreuAndorra, procedents de diversos paire’n propostes d’incidència immediasos d’Europa i Amèrica i especialistes ta en el nostre àmbit sòcio-cultural en l’estudi del català i la seva cultu(dificultats que esdevingueren frusra, manifesten: tració en actes com ara la taula ro1. Que es congratulen que la prodona), Per a un cert sector de memmulgació dels Reials Decrets que inbres de (I’AILLC, l’assemblea de l’as- trodueixen l’estudi <de la llengua casociació resulta forca decebedora, a talana dins els sistemes d’ensenyacausa del seu ritualisme, mecànica en- ment dels diferents Paisos Catalans carcarada i tendencia a l’autosatisobri unes possibilitats reals de norfacció. malització #de la llengua i cultura caFinalment, a Andorra la Vella, els talanes després d’un llarg període participants en el V.& COllOqui Interd’opressió que la mantenia reduida a nacional de Llengua i Literatura Ca- l’ús colloquial.

2. Que temen que els termes en talanes signàrem dos documents, que que ha estat redactat el Reial Decret l’assemblea de I’AILLC (5 octubre .del País Valencia -que parla en tot 1979) així mateix aprovà per unanimoment de «llengua valencianasi mitat: l’un Ifa referencia als rocamel títol del de les Illes Balears -que bolescos avatars del Canconer popufa referencia a les «modalitats insular de Maria Aguiló, tot lamentant que lars de Qa llengua catalana»puguin «els materials aplegats per Mari elements de confusió que Aguiló per al seu Canconer hagin es- introduir devingut inabastables pel fet d’haobstaculitzin el prods mateix de normalització. ver estat cedits a 1’Obra del Canconer 3. Que com a especialistes en la Popular de Catalunya. Aquest important fons documental, com tots els materia, prescindint de tota consideració política, se senten obligats a dematerials recollits gdurant llargs anys clarar: de treball per I’Obra del Canconer, a) Que la llengua catalana, tal són actualment sostrets als investigacom és reconegut per les Acadèmies dors pel refús inexplicable dels qui els posseeixen. Bls participants al Col- i les personalitats científiques ‘d’arreu del m6n, compren dins 1’Estat espaloqui consideren que un recull tan nyol l’àmbit territorial de les Illes valuós d’instruments de treball forma 118

EESPILL Balear-s, el País Valencia i el Principat de Catalunya, a més d’una franja lingüística del territori aragones. b) Que perquè sigui possible la normalització de :la llengua d’aquests territoris cal ensenyar una modalitat de llengua valida per a tots 41s i apta per a les manifestacions culturals i administratives a tots els nivells. c) Que aquest tipus d’ensenyament fet amb mètodes i tècniques pedagògics adequats, no suposa cap amenaca per a les diferents varietats locals i sociolectals, sinó que precisament pot contribuir a potenciar-les. d) Que cal que totes les àrees lingüístiques tinguin un protagonisme actiu en el procés de normalització (tal com l’han tingut en els altres moments crucials de da historia lingüística catalana) i participin directament

JORNADES

SOBRE Antoni

Entre el 5 i el 10 de novembre tinguC lloc, al saló de Calixt III del Palau de la Generditat de Valencia, un encontre insòlit en el pro& de recuperació del país: una taula redona que congrega al seu voltant les persones, professionals 0 científics, que han tractat, en un o altre sentit, sobre la comarcalització del País Valencia.

Durant aquests cinc dies s’exposaren al públic, per primera vegada, les raons, les motivacions últimes que hi ha subjacents en les distintes propostes de divisió comarcal existents fins avui. Es constata, amb evidencia, com els objectius perseguits condicionen en gran mesura el resultat que s’obtinga, com, segons el fi pretés, es donava origen a un mapa

en la planificació lingüística i en l’elaboració de les directrius pedagògiques.

Per això és indispensable que tant els programes didàctics com els processos de selecció ‘del professorat siguin elaborats coordinadament per representants científicament qualificats de totes les terres de parla cataaana i tinguin titularitat única i validesa acadèmica per a tot el territori, tal com succeeix en tota llengua de cultura. e) Estem segurs que només així la llengua catalana es veurà lliure d’obstacles en la seva normalització i podrà donar els fruits esplendorosos que la seva tradició secular i la seva abundant producció literaria actual permeten d’esperar.

Andorra,

3 d’octubre

‘de 1979.

COMARCALITZACI6 Ferrer comarcal 0 a un altre.

També s’evidencià la dificultat d’entesa entre professionals que parteixen ‘de distints punts de vista, des duna formació distinta i des d’una distinta visió de la realitat. Ja que per a cadascú la wcomarca» és una cosa distinta, és ‘difícil arribar a unes conclusions, a uns punts de compromís compartit, a un «mapa comarcal,, al capdavall.

S’hi parlà molt poc de divisions comarcals, de confrontació entre una o altra divisió; sí que es discutí a bastament, en canvi, qüestions com «que és una comarca* i «per que cal una comarca,.

Es va veure ularament la forta càrrega política que hi ha darrere cada posició. Darrere la ‘defensa de l’as119

pecte més tècnic o més asèptic, despunta una intencionalitat, un sentit polític que, conscientment 0 inconscient, marca tota proposta. N’hi ha qui ,dona prioritat a indicadors sòcioeconòmics, a la homogeneïtat de mercats, a un mateix cultiu, a qüestions geogràfiques -una vall, terres d’un mateix vessant, una muntanya que separa, una riberao a consideracions més congruents amb el «fet huma» -relacions habituals entre persones duna zona, el fet lingüístic com a criteri unificador, etc. Són qüestions no únicament «tècniques» i les jornades han revelat que hi ha un fort apassionament i una decidida vduntat tècnica. 1 més encara amb la perspectiva immediata -o no tan immediatade l’elaboració del projecte de 1’Estatut d’Autonomia, que ha d’organitzar i estructurar territorialment el país. Els treballs de la taula redona sobre comarcalització venien a coincidir, més o menys, amb I’inici de les tasques de la comissió encarrega,da de redactar aquest document.

Pensem que aquest encontre, les ponències i dicussions del qual es publicaran aviat, seran un referent histbric, un punt ,de partenca per a tota futura elaboració teòrica o administrativa que s’haja de realitzar sobre les comarques del País Valencia.

L’organització de la taula redona estigué a càrrec del Servei d’Investigacions i Planificació Social, que dirigeix Rafael Ll. Ninyoles, amb la coordinació tècnica de la Jove Cambra de Comerc.

En un primer grup de ponències, diguem-ne històrico-polítiques, Vicent Ventura va parlar en nom del grup que va proposar la divisió comarcal mes comunament utilitzada i que major difusió ha obtingut (la continguda en el fullet Nomenclàtor geogràfic del País Valencià, Valencia, 1970).

Aquesta comarcalització és cone-

guda amb el nom de Joan Soler, per ser qui ,la va proposar en L’estructura econòmica del País Valencià (1971).

F?,sla que s’ha utilitzat posteriorment a la Gran enciclopedia de la región va2enciana i altres moltes publicacions. De llavors en& s’ha utilitzat en tots els mapes del País Valencia, amb divisió comarcal, que s’han editat.

Després de molts treballs preliminars, s’arribà a la comarcalització proposada l’hivern de 1967, en una reunió celebrada a Valencia amb la participació dels geògrafs López Gómez, Rosselló Verger i Pérez Puchal, i de Joan Fuster, Max Cahner, Joan Soler i el mateix Ventura.

Les intencions eren evidentment polítiques: «Eren materials de treball i de lluita al mateix temps, iniciats amb Nosaltres els valencians, que va desvetllar i racionalitzar esforcos per fer país».

Els autors indiquen que els interessa de subratllar, per damunt de qualsevol sospita, que: «la nostra divisió comarcal concorda amb l’experiència del poble i així mateix amb les hipòtesis dels estudiosos, tant dels clàssics com dels moderns. Al capdavall, la realitat s’hi imposa. 1 una ‘comarca’ és clara, claríssima, en la seua localització central, de nucli d’irradiació i de concentració humanes, mentre que es revella discutible en la seua periferia. En el fons, totes les discrepàncies, a l’hora de fixar les àrees comarcals valencianes, es redueixen als límits indecisos, sempre fluctuants, 0 quasi sempre», per a reconéixer, finalment, que aquesta comarcalització ja ha fet el seu paper, ha complit la seua comesa, i que ara, des del poder polític, podia comencar-se una comarcalització rectificativa i complementaria, que a la fi no estaria molt allunyada de la vigent.

Max Cahner va elevar el nivel1 de la discussió en plantejar la qüestió en

120

els seus objectius polítics. Avancà que no hi ha mètodes objectius per a aconseguir una divisió territorial destinada a ser instrument de govern, ja que una volta realitzats tots els estudis sobre realitats geogràfiques, econòmiques i humanes, són les opcions polítiques les que han de determinar quina és la divisió territorial d’un país, per a passar a continuació a plantejar dos objectius que condicionen la confecció del mapa comarcal del País Valencia: la descentralització ,del futur govern valencia i la prioritat de la política de recuperació nacional que passa per la normalització lingüística.

Per a aconseguir la descentralització del poder, és imprescindible que la construcció del «nou País Valencia» no es faca solament a la ciutat de Valencia. És necessari que cap de les comarques, cap de les ciutats, viles i pobles, no se senten marginats.

Pero, quan pensem en un País Valencia descentralitzat no hem d’oblidar les «regions» o, millor, per a recuperar una nomenclatura històrica, les «governacions».

La fragmentació no ajuda el poder comarcal i, en el futur, les tres Diputacions provincials no podran ser substituïdes simplement per trenta-dues comarques, pero sí es més fàcil que puguen ser substituïdes per cinc o sis «governacions».

Les comarques han de reprendre la funció de demarcacions territorials i han de ser dotades d’òrgans polítics institucionals, els uconsells comarcals» i cada volta més hauran d’assumir moltes de les funcions dels municipis. Pero, seran les diputacions regionals les qui garantiran la deseen: tralització administrativa i en qui recaurà la forca de l’autonomia territorial que evitara un nou centralisme.

L’objectiu de recuperar les característiques nacionals, amb el retorn de la zona catalanoparlant d caràcter de no diglòssica, comporta l’adap-

tació de les demarcacions políticoa~dministratives, a les àrees lingüístiques, per damunt de tot criteri geogràfic, econòmic i d’eficàcia tecnocràtica.

Per a Ferrer Vidal, del que es tracta, ara i ací, és de contribuir a la institucionalització de la comarca com a fet administratiu, de contribuir al plantejament polític de reestructurar el País Valencia en comarques, i de fixar el seu contingut administratiu i polític.

El grup de geògrafs, Rosselló, Mateu, Bernabé, ens acostaren als pressupòsits del seu àmbit professional.

El primer d’ells repassà, valorant-los, els criteris que s’utilitzen per a procedir a una divisió comarcal. La personalitat històrica, que en ocasions ha estat sobrevalorada en el camp fisiogràfic, el relleu -que pot exercir un cert influx: les Valls uneixen, les serres separen-, la dimensió optima.

Les capcaleres comarcals poden ser element fonamental i decisiu. Les relacions ,de veïnatge, cla densitat poblacional, els modes de vida, les afinitats culturals. Les àrees comercials s’han identificat, de vegades, amb la comarca, pero la dinàmica econòmica actual, amb la densa xarxa de carreteres, confereix fragilitat a aquest criteri. Considerar la llengua com a criteri primordial per a una diferenciació comarcal no és considerat acceptable d’una manera general.

Rosselló es pregunta si cal o no eliminar la província, i, cas d’eliminar-la, afirma que s’imposa una entitat supracomarcal: regió, governació... que hauria de ser alguna cosa més que una suma de comarques contigües; pero va advertir del perill que es convertesca en una nova província.

Mateu va incidir en els desequilibris territorials, en <la dualitat interior4itoral que s’accentua més cada dia i, aplicant-la al Maestra& confron-

121

CESPILL ta la importancia de les vies de comunicació que estructuren el territori en E<corredors» seguint les escasses carreteres existents, amb l’impressionant dèficit d’equipaments: per exemple, «al costat occidental de la via del ferrocarril no hi ha cap Institut d’Ensenyament Mitjàa.

Bernabé centra ,la seua ponencia en l’estudi de l’educació dels nuclis de la Val1 del Vinalopó, una de les àrees de comarcalització més conflictives per a <definir els centres comarcals, i passar després a ‘discutir l’àrea dominada per cadascun. Analitzà el pas de les capcaleres agràries tradicionals, localitzades en les cruïlles dels camins que baixen de les Valls transversals amb la «gran via» que segueix el curs del Vinalopó. S6n Monover, Novelda, Asp i Villena.

El pro& d’industrialització ha variat totalment les relacions comarcals i, paulatinament, Elda ha anat dominant l’economia de ila zona mitjana de la val1 ,del Vinalopó, a mesura que els centres tradicionals han perdut la seua puixanca. Avui, la val1 esta estructurada entorn de Villena, Elda i Elx. L’equip d’economistes de PREVASA va presentar cla seua proposta de comarcalització amb el mapa corresponent. La proposta es basa en la vosluntat duna acció regional per a contrastar el desenvolupament de les comarques avui existents al país. Els criteris en que es fonamenten la concepció i la ,delimitació de comarques s6n: 1) Partir duna comarcalització geogràfica; 2) Reflectir Pa dinàmica dels espais a través dels indicadors de I’activitat econòmica; 3) Determinar una comarcalització de síntesi de criteris geogràfics i econbmics; 4) Per a determinar espais heterogenis, in: troduir consideracions que determina, I’estructura econòmica; 5) Municipis conflictius l’adscripció dels quals a una o altra comarca es subjectiu.

De tota manera, I’equip de PREVASA considera que la comarcalització obtinguda aixi es una proposta 4 que, al capdavall, han de ser els membres de cada comunitat ds qui han d’opinar.

Un altre grup de ponències sectorials aborda el tema de la comarca, aportant cadascun al debat la visi professional de la seua especialitat.

El doctor Martínez Navarro va proposar una nova or,denacib sanitària territorial del pais, basada en el Centre ,de Salut, és a dir, de a’atenció medica primaria i no, com es tradicional, prenent l’hospital com a centre del sistema territorial.

Assignà una població optima als nivells sanitaris operatius: Unitat Bàssica (atenció medica integrada; població entre 2.000 i 5.000 habitants), Subàrea Sanitaria (població entre 30.000 i 50.000 habitants) i Area Sanitaria (nivel1 ops ratiu òptim del sistema sanitari; població entre 100.000 i 250.000 habitants).

Albert Peñín, des de la seua òptica d’urbanista, va analitzar la prestaci de serveis en àmbits urbanístics ilc caràcter supramunicipal, com un document d’ajut. Proposà els umbrals mfnims de població per a serveis d’infrastructures tècniques, sanitàries, cducatives, pares públics i esportius, alhora que va constatar cla impossibilitat pressupostària dels municipis per a atendre’ls, si no recorren a agrupacions de caràcter comarcal.

Antoni Ferrer aborda I’elevat grau de coinddències en les distintes propostes de comarcalitzacions a la provincia de Valencia i la bona correspondencia amb el sentiment dels seus pobladors. A unes consideracions d’experiències amb els municipis frente rers, afegí una anàlisi comparativa de l’oferta de serveis a nivel1 supramunicipal de les capcaleres comarcals per a establir una gradació o rang de jerarquia entre ells.

122

Tancant la serie de ponències sectorials, Josep Piera, membre del Collectiu de Mestres de la Safor, va narrar zl’intent d’organització pedagògica a la seua comarca. És una experiencia pilot a nivel1 estatal sobre la introducció de la llengua materna en l’ensenyament ‘des dels primers anys d’EGB, que s’ha desenvolupat aquests dos últims anys. A més de l’ús de la Ilengua materna, programen I’activitat pedagògica dels cursos per a aconseguir una interrelació de d’alumne amb el seu entorn, en primer curs la família, en segon curs el carrer, en tercer curs el poble, en quart curs la comarca i en cinqué el País Valencia; s6n els centres d’interés sobre ds quals gira tota I’activitat de cada any escolar.

Després d’aquesta aportació massiva de reflexions i da,des de diversos sectors professionals, Antoni Rico i Lluís Aguiló reprengueren la reflexió col-lectiva sobre el sentit de la comarca, el seu tamany i l’estratègia a seguir, cadascun des del seu camp respectiu.

Rico va criticar la comarcalitzaci ‘de Joan Soler, en base al fet que es va realitzar en 1967 i, per tant, no pogud tenir en compte Pes distintes transformacions que ha experimentat l’espai territorial valencia els darrers anys. Entre altres, la intensa industrialització, el fort procés d’urbanitzaci& amb l’aparició del fenomen metropolità, el desenvolupament del turisme i el fenomen de la segona residència, i el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació, que han canviat radicalment l’espai sòcio-econbmic valencia.

Les comarques actuals pequen d’uniformisme; cddria, almenys, configurar-ne tres tipus: la comarca rural, la urbana i la metropolitana.

Per l’època en que es va realitzar i pels criteris que s’utilitzaren, es dissenyaren unes comarques petites en super-

ficie i població, i per tant amb precarietat de mitjans i de recursos fi,nancers, necessaris per a possibilitar una oferta de béns i ser-veis amb la major eficiencia i el menor cost possible.

El nombre de 32 comarques, per al País Valencia, és excessiu, no sols per raons econòmiques, sinó també polítiques, ja que comportaria un predomini del poder dels brgans centrals de Ia Generalitat, un nou centralisme de la capital del país.

Per tot això, Rico va proposar l’estudi d’una delimitació político-administrativa de l’espai valencia, d’unes dimensions superiors a les actuals comarques, entre 100.000 i 250.000 habitants, aproximadament, de manera que no resulten mes enlla d’aquestes set unitats, i això per a aconseguir: a) una major participació en el camp polític, i b) un creixement econbmic a nivel1 espacial basat en ciutats de tamany intermedi que el fenomen de la industrialització i la urbanització han configurat com a punts clau en el desenvolupament valencia.

Per la seua part, Aguiló va analitzar les possibilitats que Ila Constituci6 ofereix a les autonomies, i va proposar que, si be la provincia hi apareix consagrada ucom a divisió territorial per a les activitats de l’Estat» i com a «entitat local que agrupa municipis,, la Constitució no obliga a mantenir les actuals cinquanta províncies. Aixf mateix, deixa Ila porta oberta a la creació d’uagrupacions de municipis» distintes de la província.

Per últim es reconeix als Estatuts de les Comunitats autbnomes la capacitat d’organitzar-se en circumscripcions territorials pròpies.

En aquest marc constitucional, el problema es com s’articula la comarcalització en el futur Estatut d’Autonomia del Pais Valencia, sent com es preceptiu el manteniment de la província. Per a resoldre-ho, Aguiló va

123

EESPILL proposar el pro& següent: En primer Iloc, reconéixer les comarques en 1’Estatut. Després, la futura Generalitat reorganitzaria els partits judicials adaptant4os a la divisió comarcal. Finalment, a més llarg termini, es procediria a l’alteració dels límits provincials reconvertint les tres províncies actuals en quatrc, cinc o, com a molt, sis «Governacion9.

Ja en la via constitucional del futur Parlament del País Valencia, Vicent Franch va exposar com s’articula la comarca en la futura llei electoral. Després de veure com podran ser les primeres eleccions estatutàries, amb totes les alternatives possibles segons siga la circumscripció electoral acordada, la província o el partit judicial, va proposar la racionalització del mapa comarcal i la seua utilització com a circumscripció en la futura llei electoral, amb els corresponents correctors entre comarques despoblades i comarques superpoblades perquè es mantinga la proporcionalitat del vot.

A tot el cúmul anterior de coincidències parcials i de fortes discrepàncies, vingué a sumar-se la visió crítica i fins i tot sarcàstica dels sociòlegs, que introduïren el dubte sistemàtic i la plena inseguretat.

Per a Josep Vicent Marqués, després de repassar críticament tant els plantejaments tecnocràtics com els político-administratius, la comarca és un instrument ‘de: redrecament nacional, autogestió generalitzada, correcció del localisme, i preservació de la natura.

Pero delimitar, avui, una comarca no és canviar el món, sino sols posar a punt un instrument perquè no continue sent necessàriament igual. La comarcalització avui és modesta, pero necessita ser connectada si no amb ia idea d’un gran canvi, sí almenys amb la seua possibilitat.

124

Per a Marqués, l’únic límit clar d’una comarca és que els seus components vulguen formar-ne part 0 no, tant si tenen raó com si no. 1 com a únics dos criteris en la línia de «reconeixement» duna delimitació comarcal, proposà: el lingüístic i el de la consciencia de ser -una micaalguna cosa.

Emili Tortosa, després d’haver repassat, desautoritzant-los, tots els mètodes utilitzats en les distintes propostes ‘de comarcalització (comarcalisme econòmic, política educativa i lingüística, política del benestar social, polítiques urbanístiques, indicadors socio-econòmics, etc.) plantejà, des del seu punt de vista, que el major problema esta en els implícits que el mètode comporta. E,l procediment és vertical: no es comarcalitza amb la gent sinó sobre la gent, des ‘duna radical asimetria del saber (tot en una banda i no res en l’altra) i amb una evident marginació dels implicats.

El problema és, al capdavall, de saber a favor de qui s’usen els criteris de comarcalització i, una vegada més, digué, cal acabar referint-se a les distintes formes ‘de poder. Total, tota argumentació feta miques, res ja no val, tot és relatiu.

En aquestes condicions s’arriba al final de la taula redona. Era impossible acordar tanta disparitat. La proposta de crear una comissió, amb un membre de cada tendencia, que elaboras unes mínimes conclusions acceptables, va navegar en mil discussions. El «mapa» que alguns esperaven no apareixia enlloc ni era fàcil que aparegués.

Una altra proposta consistia a acceptar les tres comarcalitzacions existents (Pérez Puchal, Soler, PREVASA) amb una llista de condicions i un equip que continuas els treballs per a refondre’ds en un mapa. Tampoc no fou considerada viable, perquè era necesssari explicitar primer el objec-

LESPILL tius polítics i, després, els criteris a aplicar. ¿Qui fixa els objectius polítics en aquesta taula informal? ¿Com posar-se ‘d’acord després de les crítiques sobre meto,dologia de treball? únicament fou acceptada per tothom la proposta d’Aguiló, de demanar formalment a la comissió redactora de I’Estatut que en el text es deixe la porta oberta a una reordenació territorial del País Valencia, en la qual siga possible: una comarcalització, una remodelació dels partits judicials i la substitució de les tres

províncies per cinc 0 sis governacions.

Quant al possible «mapa comarcal» i els seus objectius polítics subjacents, l’única eixida possible és iniciar un procés d’assumpció collectiva de la comarcalització, continuant el debat obert, a nivel1 del carrer; que la gent en parle ara; que el pable s’assabente que hi ha darrere de cada proposta; que el debat es generalitze ara, i no quan un s’informe que han fet capital de la seua comarca el poble del costat.

CRONICA CULTURAL PRIMERES JORNADES ARQUITECTONIC I

SOBRE

EL PATRIMONI

URaANfsrrc

DEL PAfs VALENCIA

Els dies 8, 9 i 10 de novembre de 1979 se celebraren a Alacant les primeres Jornades sobre el Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic del País Valencia, organitzades per les Comissions de Serveis i Informes (CSI) del Collegi Oficial d’Arquitectes -amb el suport del seu degà-, i en collaboració amb la Presidencia del Consell.

Aquestes jornades comptaren amb la participació, en les ,diverses ponències i comunicacions, de Josep V. Bevia; Josep Ll. Martínez Morales, de la Comissió de Transferències ConsellEstat espanyol; Antoni Leida, Joan Flors i Manuel Girona, de la Comissió d’urbanisme de ,l’Ajuntament de Sagunt; Fernando Fuentes Bodelón, redactor de la «Ley de Medio Ambiente» Antoni González, secretari del SERPAC (Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català); i, també, de Vicent Vidal1 Vidal, Vicent Soler, Salvador Forner, Màrius Bevià, Josep Sorribes, Francesc Roca -del CEUMT-, i les Comissions

125

d’Arxiu Històric i d’urbanisme d’Alacant, Castelló de la Plana i Valencia.

Prop de dos-cents jornadistes, la major part professionals especialitzats en el tema i també un bon grapat de regidors de municipis valencians, seguiren amb un alt grau de participació la marxa de les sessions, les quals abordaren temes com: l’estat actual del patrimoni arquitectònic i urbanístic valencia, les competències autonòmiques en materia de patrimoni i problemes inherents a la seua consecució, la legislació vigent sobre el tema i també les mesures fiscals i econòmiques per a la conservació i reutilització d’aquest patrimoni.

Les conclusions, replegades en aquest mateix número pel treball de Julia Esteban i Josep Ll. Bonet, situen la realització d’aquestes jornades en la Imita ‘de recuperació cultural del País Valencia dins el marc nacional català, al mateix temps que posen les bases necessàries de continuïtat de les jornades i collaboració entre professionals, per a una recuperació conseqüent del patrimoni ar-

quitectònic i urbanístic, i indiquen les primeres reivindicacions a fer en aquest sentit.

P~a~rs

Sánchez Gozalbo. L’acte estava promogut, entre altres entitats, per la Caixa d’Estalvis, la Societat Filharmò) nica, el Casino Antic, el Cercle Mercantil i la Societat Castellonenca de Cultura, amb I’adhesió del Secretariat de I’Ensenyament de l’Idioma, Accio Cultural del País Valencia i la Germandat de Cavallers de la Conquesta.

En el transcurs del sopar d’homenatge parlaren, entre altres personalitats, el batle de Castelló, Antoni Tirado; el president de la Societat Castellonenca de Cultura, Casimir Melia Tena; i el membre de l’entitat, Josep Sánchez Adell.

Coincidint amb aquest acte, la Societat Castellonenca de Cultura ha publicat la segona edició del volum de relats ,de Sánchez Gozalbo, BoIangera de dimonis (l.a ed.: Castelló de la Plana, 1931), obra ben important en la narrativa valenciana dels anys de finals de la primera dictadura i la Segona República.

El doctor Sánchez Gozalbo, erudit i treballador infatigable, autor d’importants estudis sobre la pintura medieval valenciana i sobre altres temes, és una de les figures capdavanteres de la cultura del País Valencia.

CIUTAT DE GANDIA

El 6 d’octubre de l’any passat s’atorgaren els Premis Ciutat de Gandia, convocats per a poesia, narrativa, fotografia i pintura. Entre els distints jurats hi havia Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles, Joan Brossa, Joan Fuster, Gaspar J. Urban, Josep Renau, Andreu Alfaro i Josep Piera. Entre els assistents hi ‘havia també Josep Ll. Albiñana, Ilavors president del Consell preautonbmic, el president de la Diputació provincial de Valencia, Manuel Girona, el batle de Gandia i dtres personalitats.

BI Premi Joanot Martorell, de narrativa, al qual s’havien presentat dotze obres, fou atorgat a Joan M. Monjo, per l’obra titulada 0. El de poesia, Ausiàs March, al qual concorrien mes de trenta Ilibres, fou per a Marc Granell, per Materials per a una mort meditada. El de pintura, per a Joan Verdú Vivo -un altre, reservat per a artistes de la Safor, fou per a Joan Costa i Gimeno-; el primer de fotografia, per a Salvador Bartual.

Aquesta convocatoria dels premis renovava la Ilarga tradició del de poesia, Ausiàs March, que els anys darrers havia travessat greus dificultats en I’apartat per a obres en Ilengua catalana. Des que se celebra per primera vegada (1959) 1’Ausiàs March ha recaigut, entre altres, en V. Andrés Estellés, V. Fausto, Domènec Canet, Rodríguez Bernabeu, Pere Quart, Jesús Huguet, Francesc Vallverdú, Joan Valls i Maria Beneyto.

HOMENATGE

A ANGEL

SANCHEZ GOZALBO

A Castelló de la Plana, on va nàixer en 1894, va ser homenatjat el 16 de novembre el cronista de la ciutat Angel

PREMI CIUTAT D’ALCOI

El 10 de novembre se celebra Pacte d’adjudicació del Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, que I’any passat arribava a la seua novena convocatoria.

El jurat, format per Xavier Fabregas, Josep A. Mestre, Josep Sanus (batle de la ciutat), Tomas Gisbert, Jose Monleón i Joaquim Molas, va concedir-lo, per unanimitat, a l’obra Deixeume ser mariner, de Serra i Fontelles.

Igualment, va declarar finalistes les obres Faula, de Gabriel Janer Manila i Vlisses en decúbit, de Josep-Maria Muñoz Pujol, i va donar una menció especial a Les finestres, d’Antoni Oltra. El premi esta patrocinat per l’in-

126

dustrial Rafael Insa. L’ajuntament alcoià anuncia, amb motiu d’aquesta darrera convocatoria, el seu propòsit de contribuir eficacment, a partir d’ara, a l’organització del certamen.

EXPOSICI~

DE JOAN MIRO

d’una rigorosa investigació de les fonts anteriors i, encara, de les seues observacions.

L’estudi ,de Sant Feliu comporta, necessàriament, el de les pintures incorporades a l’edifici, algunes de les quals s&n reproduïdes en color, per primera vegada, en aquesta obra.

A ONTINYENT

Entre els darrers dies de 1979 i els primers d’enguany s’ha exposat a la Caixa ,d’Estalvis d’ontinyent una interessant collecció de gravats del pintor Joan Miró. La mostra era organitzada per la ponencia de cultura de l’ajuntament de 4a ciutat, amb la collaboració de la Fundació Miró i la Galeria Maeght, de Barcelona. Contenia catorze gravats sobre poemes de Salvador Espriu, quinze litografies en nHomenatge a Joan Pratsu i quinze gravats i litografies recents (1978-79) en «Homenatge a Gaudí».

L’exposició fou duta posteriorment a Valencia, on serví per a inaugurar la Sala Parpalló.

SANT FELIU

DE XATIVA,

MORT DEL DOCTOR J. PUCHE

BEN PUBLICAT

L’Associació d’Amics de la Costera va traure a llum, en novembre de 1979, i després de quatre anys de preparació, un volum que mereix tots eb elogis i que, tant per la importancia del tema com per les diverses qualitats ,de l’obra, depassa àmpliament !l’interés purament comarcal.

Es tracta de la monografia L’església de Sant Feliu

de Xàtiva

(se-

gle XIII), de Ila qual es autor Agusti Ventura, ja conegut per les seues investigacions sobre diversos temes.

En efecte, l’església de Sant Feliu, que l’autor situa en el centre geogràfic de la ciutat romana de Saetabis, ts un dels grans monuments de l’arquitectura religiosa valenciana que encara es mantenen alcats. D’altra banda, per les seues característiques, l’edifici suscita una serie de qüestions estilístiques proftmdament interessants, que l’autor tracta sobre la base

A finals de 1979 va morir, a Mèxic, el doctor José Puche Alvarez (n, Lorca, Múrcia, 1896). Havia estudiat Medicina a la Universitat de Barcelona, on fou alumne d’August Pi i Sunyer.

Secretari de la Societat Catalana de Biologia entre 1925 i 1929, fou catedràtic ‘de Fisiologia a Salamanca (1929) i Valencia (1930-1939) i rector d’aquesta Universitat entre abril de 1936, per dimissió de Fernando Rodríguez Fornós, i I’acabament de la guerra d’Espanya (el «BOEu de 22 d’abril de 1939 publica el nomenament, per a aquest càrrec, de Jose María Zumalacárregui Prat). Acf havia organitzat, amb Ots i Capdegui i altres professors, l’Instituto-Escuela, en els primers temps de la Segona República. Durant la guerra, fou cap de 1’Instituto Nacional de la Mimentación, a Madrid, i, des de 1938, director general de Sanitat de l’exèrcit republica.

A Mèxic, on s’exilià, fou professor de la seua especialitat a Sl’Escola POlitècnica Nacional i a la facultat de Medicina de la Universitat Nacional Autònoma, a mes de president de 1’Ateneo Español, conseller de la Unión de Profesores Universitarios Españoles en el Extranjero, membre del grup editor de ‘la revista Las ESpañas, etc. Allà collabora a Ciencia, Residencia, Boletín de la Vnidn de Intelectuales Españoles i altres pu-

blicacions, i publica nombrosos treballs de caràcter científic (Valor de las pruebas

127

funcionales

en medicina,

Aspectos fisiológicos de la doctrina de la neurona, La glucemia y el funcionamiento del sistema nervioso, La glucostasis y las sensaciones de hambre, La teoría de la neurona, etc.) i sobre la labor d’altres científics exiliats.

ACTES DEL PRIMER COL~LWUI D’ESTUDIS CATALANSA NORPAMERICA L’Abadia de Montserrat ha publicat recentment les actes del Primer Colloqui d’Estudis Catalans, celebrat a la Universitat d’Illinois (UrbanaChampaign) els dies 30 i 31 de marc i 1 d’abril de 1978, amb cla presencia d’un centenar d’investigadors i professors, ‘que procedien d’una vintena d’universitats dels Estats Units i de cinc del Canadà. En aquel1 colloqui s’instituí la North Ameritan Catalan Society, encarregada d’organitzar-ne altres.

En el volum, titulat Estudis de llengua, literatura i cultura catalanes, i que ha estat publicat a cura d’Albert Porqueras-Mayo, Spurgeon Baldwin i Jaume Martí-Olivella, trobem diversos treballs que es refereixen, totalment o parcial, a qüestions del País Valencia. Així, Acrylogia as a rhetorical device and a mode of thought in the poems of Ausiàs March, de James W. Marchand (Center for Advanced Study, University of Illinois); Ausiàs March and Juan Bosccén, de Kathleen McNerney (Michigan Technological University) ; Dos poetes catalans dels anys seixanta: Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater, de David H. Rosenthal (Nova York) i Eiximenis, Isabel de Villena and some fifteenth century illustrations of their works, de Judith Berg Sobré (University of Texas at San Antonio).

TRES MESOSDE TEATRE L’inici

,de la temporada

teatral

al

País Valencia ha estat, certament, un exponent de la revitalització del teatre en catala, i de la seua presencia en els nostres escenaris. No cal dir que aquest genere sofreix una serie de problemes sobre els quals no parlarem ara. Sí que ens interessa, pero, deixar constancia dels noms d’obres, autors i companyies que, si bé han merescut comentaris diversos del públic i de la crítica, i partint de pressupòsits ben distints, configuren un panorama parcial forca interessant.

Durant el mes d’octubre, ens cal ressenyar les següents actuacions. La Gran Companyia de Clowns «La Inestable» (PTV) representa a Vinalesa, Altea, Alacant, Catarroja, Valencia i altres poblacions Una historia tan . . . de menta; el grup Pluja, de la Safor, continua a Rafelcofer, Vallada, Castellar i Pobla Llarga la seua escenificació de Dóna’m la lluna, que ja havien presentat a diverses poblacions durant l’estiu i que han dut a Valencia en gener de 1980; UNAM, d’Algemesí, presenta Borbofolls en aquesta població i a Catadau; «El Micalet», de Valencia, inaugura la seua temporada, sota la gestió de 1’Assemblea de Grups de Teatre, amb la companyia Teatre Canaletes i l’obra Barat i viu, xata, amb dos actors -un d’ells, Víctor Martínez, antic membre d’Els Joglars-; un ex-membre del mateix grup, Ferran Rañé, dirigint la companyia Tossal Teatre, presenta al Teatre Principal de Valencia (ara gestionat per l’entitat propietaria, la Diputació provincial, i sota la direccio d’Armand Moreno i Rodolf Sirera), D’aquí a cent anys, tots calbos. Els Joglars reposà, a Valencia, M-7 CataIònia.

Entre aquest mes i novembre, la companyia Xalana (Bls Joglars) representa a Alacant i Valencia una peculiar versió de L’Odissea, feta per Albert Boadella; després, el grup Espectacles de Nit oferí, a Valencia,

128

LESPI Lulu, de Franz Wedekind, una obra clau del teatre expressionista alemany, en versió de Jaume Melendres i amb la direcció de Rafael Santamaria.

En desembre, a Valencia, el Grup 49 escenificà Calidoscopi, del seu director, Manuel Molins; Els Pavesos estrenaren la revista musical València-Estambul-Konstantinòpolis, amb textos i coordinació de Celia Camps; Teatre Obert presenta Xano xano, obra dirigida per Juli Leal i muntada amb textos de Txèkhov, Blanco-Amor, Vicent Andrés Estellés i altres autors.

La companyia «La Claca» presenta l’espectacle de mascares i gegants, realitzats per Joan Miró, Mori el merma.

Durant aquest trimestre s’han produït distints fets remarcablement interessants per al teatre -el resultat del Concurs de Teatre Faller (amb obres de Sirera, Isa Trblec, Escalante); lla inauguració de la Sala Escalante; nombroses representacions per a xiquets; creació a Alacant de la companyia professional «Tirant lo Blanch», etc.i que L'ESPILL tractara en un número pròxim, dintre d’una panoràmica del fet teatral al País Valencia actual. «(ZAIRELL» En novembre de 1979 va aparéixer el primer número de la revista de literatura Cairell, editada a Valencia per Almudín i sota la direcció del poeta Eduard J. Verger. La publicació, que tindrà una periodicitat bimestral, esta coordinada per un equip format per altres quatre escriptors: Josep-Lluís Bonet, Marc Granell, Josep-Lluís Seguí i Josep Piera.

Aplega, així, noms ben coneguts en la batalla quotidiana de la literatura catalana al País Valencia, escriptors d’una vocació ben definida i, malgrat la seua joventut (tots cinc tenen en-

torn dels trenta anys), d’una dedicació literaria que podríem qualificar com a permanent.

Aquest primer número de Caire11 conté poemes de Piera, Pere Gomila i Pier Paolo Pasolini (traduit per Salvador Jàfer), narracions d’Tgnasi Mora i Emili X. Jaqués, una peca breu de teatre, de Joan Brossa, assaigs de Seguí i de Vicent Escrivà i una secció de ressenyes i comentaris.

«LLETRES DE CANVIn Una altra nova publicació periòdica que cal ressenyar és Lletres de Canvi, subtitulada com a «revista de literatura,.

El seu primer número porta data de gener de 1980. Apareixerà mensualment i els seus promotors són els poetes Manuel Rodríguez Castelló (Premi «Vicent Andrés Estellés» de 1978) i Jordi Botella, tots dos de la darrera promoció d’escriptors valencians.

En aquest primer fascicle, Lletres de canvi publica únicament poemes: de Jaume Pérez Montaner; Dolors Aguado Martorell, Después de la pluja; Manuel Rodríguez Castelló, A la vora de l’aigua; Jordi Botella, A la dinastia T’Ang, en castellà; i Vicent Andrés Estellés, en certa manera homenatjat amb aquest número, segons l’editorial afirma, que hi publica fragments del seu inèdit Mural del País Valencià.

VIII

PREMIS OCTUBRE

El 27 d’octubre se celebra a Valencia l’acte d’adjudicació dels Premis Octubre de literatura catalana, en la seua vuitena convocatoria.

Vora un miler de persones seguiren les incidències de les votacions; entre elles es trobaven el president del Consell del País Valencia, JosepLluís Albiñana; el de la Diputació de Valencia, Manuel Girona, i el batle

129

de la ciutat, Ricard Pérez Casado, a més de nombroses personalitats de la vida política i cultural del País Valencia, així com diversos convidats del Principat i les Illes.

Eils jurats eren formats, entre altres, per Isi,dre Molas, Xavier Rubert de Ventós, Manuel Ardit, Sebastià Serrano, Maria del Mar Bonet, Miquel de Renzi, Pere Calders, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep-Lluís Bonet i Josep-Lluís Seguí.

En el transcurs de I’acte feren ús de la paraula el pintor Josep Renau, el novellista Avellí Artís Gener, el científic valencia Alfred Giner Sorolla -resident a Nova York-, l’historiador nord-americà Thomas F. Glick, l’ex-conseller d’Educació Josep-Lluís Barceló i l’assagista Joan Fuster, el qual, com sempre, tancà la celebració.

El premi d’assaig fou dedarat desert; el de poesia fou adjudicat a Joan Barceló per Diables d’escuma; el de narrativa, a Josep Lozano, per Crim de germania i unió popu2ar.

En dies anteriors, i com a prolongació del ressò dels Premis Octubre, s’havia realitzat un breu cicle de conferencies, igualment organitzat per la Llibreria Tres i Quatre. Hi prengueren part el lingüista Sebastià Serrano (Llengua, cultura i nació), el filosof Xavier Rubert de Ventós (L’art segons Hegel i altres «cuentos») i el doctor Giner Sorolla (Eh orígens lligats de vida i càncer), la conferencia del qual fou presidida pel vice-rector de la Universitat, senyor Escardino i diversos degans de facultats.

DECRET DE BILINGUISME

La lluita contra el decret de bilingüisme als centres docents, va ocupar una bona part dels mesos de novembre i desembre de I’any passat.

En aquest moviment participaren partits polítics, centrals sindicals, asso130

ciacions de veïns i institucions de tot tipus. Hi tingué un lloc ben destacat la Universitat.

Les activitats contra aquest decret suposaren la mobilitzaci dels centres universitaris de tot el País Valencia, després d’anys de passivitat.

Els Ajuntaments d’Elx, Castelló de Pa Plana i Almenara, entre altres, expressaren oficialment la seua protesta.

El 6 de gener, a diverses poblacions del país, hi hagué tancades als Ajuntaments (a Valencia, en la Generalitat), pel mateix motiu.

El 12 del mateix mes, a Valencia, una gran manifestació que expressava el rebuig de milers i milers de ciutadans contra un decret que SOIS pot ser consi’derat com a discriminatori.

L’entitat Acció Cultural del País Valencia redacta un projecte d’ordre ministerial, alternatiu al que proposava la UCD. El text fou enviat a diverses autoritats.

Amb motiu d’aquestes mobilitzacions s’editaren quatre números d’un setmanari clandestí, El País Valencià, íntegrament dedicat a combatre el decret.

En el pròxim número de L>ESpJLL apareixerà un dossier complet sobre aquest tema tan important.

JOSEP PIERA,

PREMI KARLES

RIBAS

L’escriptor Josep Piera va obtenir el Premi Carles Riba, de poesia, en el certamen de la Nit de Santa Lhícia de 1979. L’obra guanyadora es titula El somriure de l’herba. El jurat era constituït per Albert Manent, Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú, Jaume Vidal Alcover i Josep Pedreira, com a secretari.

La festa de Santa Llúcia se celebra, en aquesta ocasió, al teatre Bartrina, propietat del Centre de Lectura de Reus. Altres guanyadors foren Antoni Mus (noveRa), Joan Cases (con-

tes i narracions), Joan Barceló (contes infantils), Sebastià Serrano (assaig) i Josep Gifreu i Josep-Maria Casasús (periodisme).

El Premi Carles Riba se celebrava en 1979 per vint-i-una vegada. Es va convocar, per primera vegada, en 1959 i entre els seus guanyadors hi ha Blai Bonet, Màrius Sempere, Francesc Vallverdú, Xavier Amorós, Francesc Parcerissas, Josep Elias, Xavier Bru de Sala, Agustí Bartra, Ramon Pinyol i Feliu Formosa. Josep Piera és el primer valencia que I’obté.

UNIÓ

DE PERIODISTES

DEL

PAfS

VALENCIA

El 21 de desembre, en locals de la Diputació provincial, es presenta a Valencia la Unió de Periodistes del País Valencia, la qual, havent registrat els seus estatuts, ha nomenat

una junta directiva provisional presidida per Enrie Cerdan Tato. Formen part de I’entitat unes desenes d’informadors de premsa, radio i telcvisió.

En I’acte parlaren Jaume Millas, per a explicar el règim d’ingrés dels associats, i Fernando Castelló, de la «Unión de Periodistas de Madrid, (uns 800 associats), el qual informa sobre diversos temes professionals, entre els quals les Bases per a l’Estatut de la Professió Periodística, elaborat per representants de CCOO, UGT i 1’Associació de Llicenciats en Ciències de la Informació.

La Unió forma part de l’organització Internacional de Periodistes i aviat sera admesa en la Federació Internacional de Periodistes.

131

lenciana queda Satisfacautors adopten sovint el J. h. hkRTfNE2 SERRA- tòriament descrita, compaper d’advocat del dime NO, E. REIG, V. SOLERi parada amb la resta de ni, denunciant els buits J. SORRIBES:Introducció a regions i nacionalitats de de recerca, els punts neI’economia del País Va1’Estat espanyol. Nogensgres que hom necessita Zencià. Valencia, E. Climenys, caldrà en el futur omplir amb estudis mes ment editor, 1980, 248 pàficar peu fiter en el treacurats 0 ex novo, per gines. ball més estrictament teòexemple, el transport, el ric. Precisament, aquest turisme, l’estructuracib llibre pot assenyalar el territorial del comer-c inSegons afumen els propas a aquesta nova etapa terior, els interessos ecopis autors, aquest estudi dins de la literatura econòmics del capital finanes fruit duna serie d’innòmica valenciana. No es cer autòcton i llurs relavestigacions realitzades solament un treball de cions amb l’estatal, les per ells independentment síntesi, un recull de matransformacions territo(fonamentalment mateterial dispers, un marials i la seua cristallitrialitzades en tesis docnual «descafeïnat», el que zació en el teixit industorals), acoblades de matenim entre les mans. I?s trial.. . nera flexible i homogèencara una altra cosa: un Pero aquest llibre, a nia, i completades amb estat de la qüestió, una més de mostrar la conuna lectura conjuntament nova manera de veure i solidació dels estudis fets meditada de la bibliopels economistes valengrafia especialitzada exis- entendre la tasca d’un manual. És a dir, un es- cians, té -al meu ententent, com si d’un trencatat de la qüestió que deidre- l’encert de donar closques es tractàs, Trenla justa mesura als comcaclosques que una ve- xa les portes obertes al lector, desperta expectatiponents de l’economia vagada assolit pretén acarar ves en el principiant, i lenciana. Així, el agrarisel lector amb les dades mostra als iniciats que me com a tret essencial necessàries per a poder del País Valencia rep una comprendre quina es l’es- no hi ha temes tancats ni dogmes consagrats proreplica forca contundent. tructura econòmica del pietat exclusiva d’un inEls quatre autors han saPaís Valencia. vestigador. but donar, a aquesta poTanmateix no es tracta sitió ideolbgica, l’epitafi En aquest sentit, la mad’tma nova versió de YEsadient. teixa presentació de la tructura Econòmica del bibliografia gaudeix d’aCom resumeix E. Lluch País Valencià (1971). Es quest esperit i té la viren el pròleg, aquest és el diferencia d’aquest com tut de ser una alternatiparadigma inclòs en el d’altres treballs globalitva de lectura al mateix llibre que ressenyem: el zadors, pel fet de tractarllibre. Rodolant d’un País Valencia és una sose d’un manual d’econoautor a un altre, tocant cietat industrial relativamia fet totalment per els diferents temes, es ment avancada, amb economistes i amb el recrea un allau bibliogràunes estructures pròpies colzament de molts estufic que permet tant l’adis econòmics ja realitde 1’Europa Occidental. ventura d’interpretar, zats sobre el Pafs ValenHom diria que esta carac comparar o aprofundir teritzada per una estruccia, com palesa la bibliopel seu compte els difetura de classes tipicagraiia adjunta. rents tatonnements reaEl lector d’aquest lliment capitalista d’emprelitzats sobre la problebre veurà una mostra arses industrials de petit i mitjà tamany, amb alguticulada del que s’ha es- màtica socio - econòmica del País Valencia, com al tudiat al País durant la nes grans indústries de mateix temps, deixar a dècada dels setanta. Efeccapital estranger i amb mà elements de judici una agricultura forta. tivament, la producció per a poder afavorir una tebrica no ha estat gens Fins arribar pero a crítica. desdenyable, i podem ja aquesta ddimitació -al afirmar que la problemàPer altra banda, al llarg nostre parer altament sigtica socio-econòmica vade les 248 pagines, els nificativa-, els autors

135

llESPILE van desfullant el procés d’industrialització valencia: retard industrialitzador, introducció del capitalisme en l’agricultura i els orígens de la indústria autòctona fins arribar a la «revolució industrial» valenciana (una vegada superats els entrebancs dels vint anys d’autarquia), que els autors situen als anys seixanta, tot passant per la polèmica sobre el proteccionisme i el lliurecanvisme i llurs connexions amb l’anticatalanisme i el creixement espectacular de les actituds de caire nacionalista-culturalista durant el període d’entreguerres.. .

Els trets característics del País Valencia són definits i posats de relleu.

Respecte d’algunes peculiaritats, hom aporta crítiques del que podíem anomenar teories convencionals del desenvolupament capitalista. Pensem, per exemple, en la creenca que el desenvolupament de les empreses valencianes passava pel gran complex industrial (de la taronja es volia passar al mite de la Ford) o que els rendiments per unitat de producte obtingut siguen creixents quan augmenta l’escala de producció. En aquest treball, es mostra com per al cas valencia la relació positiva entre tamany de l’empresa i eficiencia productiva és un tòpic que cal desarrelar. Pel contrari, s’ha tractat d’una industrialització autòctona amb llarga tradició recalzada en unes economies d’aglomeració específiques, com s6n la

formació d’un mercat de treball especialitzat i la proliferació d’una amplia gamma de tallers i empreses de serveis auxiliars, a més de la utilització important del treball a domicili...

Voldria tancar aquesta ressenya insistint que l’objectiu inicial -comprendre l’estructura econòmica actual del País Valencia- se supera àmpliament pel fet de constituir una demostració de la viabilitat d’un treball en equip, coherent i homogeni, sense arribar a eclipsar la particular personalitat i l’aportació de cadascun dels autors. De més a més, malgrat la inevitable estretor que les dades estadístiques suposen per a qualsevol investigador social, aquest treball no queda tancat a la segona meitat dels setanta, sin6 que deixa entreveure tendències i marges de variabilitat que sense cap dubte el mantindran &esc» durant la dècada dels vuitanta. Ens referim als capítols sobre les transformacions territorials, la incidencia de les multinacionals, l’anàlisi de l’actual crisi i la problemàtica de la futura incorporació al Mercat Comú.

Els economistes valencians estem d’enhorabona. Hem passat ja els rituals de la iniciació. Parlant gremialment i geogràfica, aquest llibre palesa la nostra maduresa tècnica i analítica i es una mostra del que podem aportar a la tasca comuna de transformar el País.

Rafael

Juan

136

Fenollar

Vicent ANDRI% ESTELL&: Obra completa 5. Cant Temporal, Valencia, Eliseu Climent editor, 1980.

Escric aquestes ratlles sobre les proves de foto. composició del que encara no és més que un projecte de llibre, nogensmenys arribaran al lector quan el volum cinqué de 1’Obra Completa del Vicent siga ja una realitat acomplida.

El zllibre, com els quatre anteriors, arreplega materials molt diversos, conseqiient com és amb eixa astuta política de l’editor d’anar publicant obres soltes -ajudat, es clar, per editors catalans i mallorquinsensems que un obra completa més aviat orientada a treure a la llum materials inèdits. Política, per altra banda, plenament justificada pel retard patit per l’obra de 1’Este llés a publicar-se: cal recordar que en tota la decada dels seixanta el poeta no aconseguí de veure publicat mes que un llibre (L’amant de tota la vida. Valencia, 1965) d’entre tota la seua cabalosa producció d’eixos anys, i que quan el 1971 comenca el boom Estellés molts dels llibres que hi apareixen s6n d’elaboració forca anterior. Afortunadament sembla que la distancia entre escriptura i publicacib ha comencat a acurtar-se, i alguns dels seus llibres darrers (els dedicats a Renau i Peset, El procés, El corb, Document de Morella i part del Manual de conformitats i del Balanc de mar)

CESPILL ofereixen al lector, si no el trebdl actual, sí el gairebé actual del poeta.

En l’Obra Completa V ens trobem materials recents, i el primer d’ells el llarg poema que obre i dona títol al Ilibre. El Cant Temporal és datat entre 1973 i 1975. Potser els futurs manuals d’historia de la literatura catalana -amb la forcada esquematització de tots els manualstrien aquest poema per tal de fer esment de les principals característiques de la poesia de I’Estellés. 1 efectivament és un dels V.A.E. mes característics: hi ha la seua incontinència verbal, les reiteracions obsessives i la manca d’autocrítica sintetitzadora, pero també el tipus de poema lliure, fragmentat pero de continuïtat discursiva, de vers ampli i molt acostat a la prosa, de llarga marxa i capacitat narratòria, facultat per a recórrer el trajecte de la rabia al patetisme, de la ironia esperpentitzadora al cant messi&nic i a l’ària èpica.

Poema torrencial, en una paraula, ple d’arrels ausiasmarquianes i de referències a la propia obra, i bastit amb eixa musculada, brancuda retòrica que li es inconfundiblement peculiar. També temàticament es manté fidel a ell mateix. Tanmateix hi ha quelcom de nou en aquest llarg poema. 1 Bs la seua voluntat totalitzadora, la seua dimensi6 de raonament apurat fins els pòsits, la decisió * Joan Oleza. ul’obra lona (en preparacib).

amb la qual emprén una mena d’acta o de balanc definitiu.

Potser mai V.A.E. no havia fet un poema tan ambiciós, tan panoràmic alhora que tan espés, i amb tota seguretat mai no havia extremat tant els trets d’allò que, no fa molt, jo mateix definia com la seua darrera etapa.* «Aquests papers de síllabes terrestres» aspiren a tant com a un cant temporal, capac de donar testimoni de tota una vida, ben terrestre ella i ben concreta, com un «dolgut manual», car «ja no val / l’elemental inventari clement», i el poeta el llanca als lectors en el llindar mateix de la mort. «Heus ací», ens apostrofa, «el greu memorial», «el deixe ací, a la porta dels dies», pero amb decisió germinadora: «El1 florirà de metralles i florw.

L’Estellés enceta aleshores un raonament que es desplega a través dels seus temes més estimats, que entra a fons en les seues contradiccions, pero que en resorgeix finalment carregat de coherències últimes. Arrenquen els seus mots des d’un estat d’ànim en el qual domina la conformitat («o acabament, de decebudes mans»), la fatiga per un llarg camí fet, i on «els voltors» de la mort no són ja una amenaca sobre el demà sinó una presencia determinant i efectiva: «M’he de morir un dia qualse~01,. Assisteix a ul’enter-

rament tristíssim de I’estiu» i a l’arribada de la tardor en que s’ha de fer present, necessàriament, la mort. El poeta imagina la seua arribada («Vindra la mort i l’he de rebre a casa») i l’encontre («S’asseurà finalment al divan,), i fins i tot passa a dialogar amb ella («Molt t’lk esperat, pero mai no arribavesa). Pero si la mort és ja una imminència feta habitual en la vida del poeta, la conformitat no arriba a destruir l’amor, «amor de res, amor de tot», Cs a dir, humanitat pura, ulls oberts, encara, al món, #Amor em mou com un vent principal! ». ~2s des d’aquest posat, des d’aquest mapa anímic, que V.A.E. convoca i repassa els seus mate rials: l’esposa, el país, el passat humiliat, els germans, la por, els greuges personals i collectius, la poesia... El que en un altre lloc hem anomenat «I’estètica iradan del V.A. E.,* la ‘seua revolta rabiosa contra la realitat, reapareix nodrida, i ben nodrida, pels seus tres principals motors. El sentiment de la vida personal com una formidable humiliació, agredida per totes les formes del poder en una guerra mesquina i quotidiana de grotesques desfetes, els vencedors de la qual son usinistres becs de molta activitat, / panxacontents amb el cigar encés» i USOcietats Anonimes,.

En aquestes condicions l’home se sent, sovint, per-

poetica de Vicent Andrés EstellésB, Els Marges. Barce-

137

tESPILL dut, «sotmés a forces molt obscenes / que han bandejat la meua vida pobra», mogudes per arguments que no comprén, i que li impedeixen la seua realització: «no he pogut fer allò que m’estimava». Davant d’aquesta realitat hostil retorna el mite de l’exiliat, tan constant en V.A.E.: «Jo cante ací com, desterrat, Ovidi, / contra un injust i tenebrós exili / que no comprenc ni comprendré en la vida». La soledat n’és el producte, i un nihilisme que, a voltes, sembla anorrear-ho tot: «Jo sé que escric i escric per a ningú / jo sé que escric amb pregon esgarrany / pero ningú del meu dolor no es plany / ningú no ateny el foc que se m’enduu», si no fos perquè sempre hi ha una eixida: l’amor de la muller, la solidaritat amb els germans. 1 perquè la soledat és també una eina de resistencia: «Preserve molt la meua soledat. Com un gran bé l’acaricie i tempte. / Ningú no sap el que a ella li dec, un sentiment ferocment solidari / amb qui pateix, amb qui espera en silenci; / un vast amor per la mort i la vida, / cosa total, universal principi. / Defense molt la meua soledat, / el meu racó, petit, de cada dia / cl meu jardí o el meu convenciment. / Si el deixe un jorn, em moriré aleshores. / 1 el deixaré, arribat el moment, / per la més gran soledat irreducta.»

Tanmateix aquesta poesia de la desolació individual té el seu moviment

dialèctic, a diferencia de la poesia dels anys 50 i primers 60. Si és cert que la realitat, ara com abans, és «un amarg inventari», «un mural de I’horror», si és cert que «han aterrit les nostres existencies» i «tot ens va ser interdit», no és menys cert que l’aurora ens espera (cal recordar la data del poema: 19731975), una aurora en la qual «el fose país inerme» s’ha de transformar en «un brusc país de falc i de martellw i que «galls matiners ja I’han endevinada / per sobre els murs i les altes terrasses». Si és cert que el poeta, exiliat, es corba sota el pes d’interrogants sense resposta, es perd per la ciutat i «em busque en va, per mi mateix pregunte» també és cert que sempre hi ha un tornar a casa, un recuperar la pròpia dignitat, un reprendre les coses estimades, i el poeta «desvalgut» s’omple d’arrels: «Valencia de catalana arrel», convoca el passat comunitari, l’horta, «les fulles grans, la terra productiva, / els cavallons de sintaxi opulenta» i wénen els rius, de tremp reconegut, / i els done jo benvinguda i hostatge» i «els pose el vi i el pa damunt la taula».

Els altres dos motors de l’estètica irada de l’Estellés, que es fonien en la primera època amb la humiliació personal, com ara la desfeta popular i cívica de la postguerra i l’opressió nacional, motors ambdós que tot plegat amb el personal construyen la imatge de la ne-

138

gativitat d’un món, no hi són tan presents. En bona mesura atés el caire pregonament, íntimament personal del poema. Pero també perquè s’aguditzen els trets típics de la seua poesia dels 70: el clam profètic i el crit activista, d’un costat, la serenitat en la contemplació de la propia vida i el patètic (positiu alhora que trist) sospesar l’amor conjugal, de l’altre. V.A.E. abandona la tonalitat excessivament municipal de bona part de la seua poesia primerenca, i amplia la visió (sempre dins el marc duna poesia basada en l’emotivitat) i l’ambició poemàtiques, tot condensant-reduint la narrativitat del poema en benefici de la seua capacitat simbòlica.

El messianisme n’es una constan& com en la Lletra a... Josep Renau i en bona part del Mural del País Valencià: s’acosten «aquells jorns clars que ens deuen / i vindran» i en els quals «tothom sera lluminosament lliure». 1 el poeta assumeix més que mai la veu d’un poble: «Jo cantaré i per mi / tota la gent que amargament espera (...) No ha de trigar la llibertat, unànime. / Jo duc al pit, socarrada, una estrella / que resplendeix sobretot a la nit». Jorns que duran la justicia per als humiliats i que «guanyarem saltant les barricades». L’enemic per altra banda es delimita i perfila: «Societats Anònimes de corbs / corporatius, corporativitzats, / xuclant la sang honorable del pable». L’única

LESPU por en aquest posat messiànic és no arribar a temps, morir abans que hi arribe el jorn, pero és una por ben relativa: uEm moriré, potser, abans que arribe / aquest moment, aquest ram, aques dia / que m’ha de fer aixecar a la fossa / veient passar les multituds compactes».

1 una altra constant és la mesura ponderada, sospesada, de l’amor conjugal. A diferencia de la primera poesia del V.A. E., en la qual l’amor o bé pertany a un passat irremeiablement perdut, o s’inscriu en l’àmbit d’un somni frustradorament inassolible! o bé és un amor conJuga1 consumit per la degradació de la quotidianitat, ací, com als llibres anteriors, la figura de la dona, Isabel, s’eixampla en múltiples dimensions. És, per damunt de tot, la compawa, el marc de referencia per a totes les humiliacions viscudes, les miseries, l’envelliment implacable, la joventut agostada, l’acostament de la mort, i en la mateixa mesura obre els canals de la solidaritat i obre, així mateix, el ponderar la propia vida, en reivindicar-la tristament pero digna, una tendresa plena de vivencies compartides i necessàries solidaritats. Pero al mateix temps es també el record, a través de la fotografia, d’un amor salvatge i jove.

1 es el País sencer, la pàtria, els carrers i els canyars, la geografia d’Alacant a Castelló, l’amor dels quals es lliga indes-

triablement a I’amor de la muller.

Al llarg de tot el Cant temporal, bandejat contradictòriament entre la negativitat i el messianisme, i articulat com un raonament en marxa, tot passant revista als temes més obsessius de l’Estellés, hom troba els punts, regularment recurrents, en que hi qualla la reflexió, el balanc, millor dit, sobre la propia tasca poètica. V.A.E., que tant s’ha burlat de la figura del poeta, que, tant ha ironitzat -i de vegades amb sarcasme gens benevolent- sobre si mateix (ara només una puntada, en la qual es descriu com «patriarca pelut»), es torna en aquest poema ponderador i seriós. Des de la seua situació («sent avancar les passes de l’edat») límit d’arribada i culminació, el poeta gira els ulls envers la seua obra i revisa el seu treball: si quelcom el defineix és que «he pogut dir el mot amarg i just. / Tothom ho sap i no entraré en detalls: / mireu alio que he dit i el que he callat / i en els moments en que ho caIlava o ho deis». També I’objectiu ha estat clar i sense ambigüitats: «sols he volgut servir les meues gents, / sols he volgut servir el meu País», «Jo sóc aquel1 que un cert moment va dir / ‘Assumiras la veu d’un poble. ..’ Jo / també he sofert, i he fet meua la fúria / del meu País i de les meues gents». Un valor suprem ha presidit tota la feina de tants llibres, la dignitat: *He

139

procurat la dignitat més casta (àdhuc en greus moments contradictoris (...) La dignitat era un íntim tresor / que m’he mirat amb ulls d’afany secret: i l’he preservat amb ungles, dents i colzes, / l’he defensat a tota ultranca sempre, / i no he permés cap taca ni cap dubte. / Puc ben be dir que ha estat llarga la lluita». Precisament si revisa obsessivament el seu treball es «sols per saber si mantenia íntegra / la dignitat...». 1 en aquesta revisió «no he trobat motius d’esmena bruscas.

Per això pot oferir-se tranquil i orgullós al judici de les seues gents: «mireu allò que he dit i el que he callat.. )D.1 reivindicar el seu patiment junt amb el de tot el poble, i especialment amb el d’aquells que mes han sofert: «Demane un lloc per al meu patimentn. Al capdavall, molt li ha castigat la vida, i molts han atemptat contra ella i la seua dignitat: xcar m’han volgut anihilar, cortar. / Mes no han pogut i la meua veu s’aixeca / i entre les veus canta I’himne fecund / que arribara als confins de la terra. / Molt hem patit, companys, i molt se’ns deu. / Ho puanyarem saltant .les b&ricadesu, Ara com abans l’estètica de V.A.E. és la del «dome11 amarg com una rama tendra / que es pot vinclar pero no es trenca mai». És una estètica de la resistencia: usempre dolgut, pero invencible sempre,.

Al meu mode de veure les coses, el Cant temporal és, dins la poesia de

CESPU V.A.E., una obra mestra, de poderosa densitat i ambiciós alé. Pero el volum inclou una altra sèrie de materials, alguns dels quals no es podrien qualificar de menors. Hi ha la continuació d’un dels seus millors llibres, El gran foc dels garbons, encetat en 1954, publicat el 1972 al volum 1 de l’obra completa, Recomane tenebres, i reeditat en solitari per Tres i Quatre el 1975. Aquest llibre que, per si mateix, omple el buit de la nostra narrativa de postguerra, malgrat les escasses repercussions que ha tingut en els novellistes valencians (potser Els cucs de seda, del J. F. Mira, n’és el cas mes notable d’atinitat), suscita una altra vegada en mi la temptació de demanar-li, al Vicent, si no una novella, en el ‘sentit tradicional del terme, sí una epopeia bufa i patètica, que en tantes ocasions esta a punt de fer quallar, per la tendencia narratbria, l’habilitat per a una oratoria èpica i desmitificada, la capacitat de weure» la realitat, la ironia, la seua facilitat per a moure’s entre tipus i situacions populars, i sobretot per la mirada tctalitzadora, que enquadra els detalls i les anècdotes en un projecte coherent.

En aquesta entrega I’Estellés segueix les passes duna de les seues criatures del primer llibre, la cordovesa del raval, i n’escriu -a banda duna invocació homèrica a la fama: uEt seguiran, pels segles, els galfins, / mereixeràs paràgrafs i banderes: / t’han d’alabar

els segles piamentb set episodis que són com altres tants assalts d’un erotisme bròfegament deslliurat, poc apte per a paladars venecians, i no mancats, per altra banda, d’ironia. Deliciós, pel caràcter experimental -quasi un monòleg interior en un sonet!es l’episodi IV, mentre el VI copsa les tonalitats esperpèntiques tan sovintetjades en l’obra original. Segueixen després 42 sonets, alguns autobiografics, des del Ilit de malalt («el trist malalt que no s’hi sent un peu / i sent pujar les flors de la gangrena») on el dolor concret i terriblement físic arriba a ser l’únic protagonista.

El sonet com eina poètica en les seues mans, 0 el malalt com material inerme («paquet huma», «garbó d’ossos i sentimentw) en mans alienes, són altres tants temes de reflexió.

Del 12 endavant tornen els sonets típics de la primera època: anècdotes concretes (el nebot agonitzant, la mare envellida), records i paisatges d’un món rural i bucòlic, sonets d’un erotisme que estima els detalls més explícits (plens de mamades, fotudes per darrere, pixums i altres «excessos»), costums i rituals de la vida pobletana, el tríptic del mort anònim, tipus curiosos (el forner voyew i frustrat, les dues germanes que es masturben per separat o que ballen al baleó de dalt, el pescador de Santa Ponsa que per no pescar ja no pesca ni preservatius, el cec dels iguales i les 140

seues proeses amatbries), sonets dels amants vells i resignats 0 entregats als records, etc. Jo destacaria l’esplèndid sonet 19 del suïcida, el 28 sobre un mutilat que camina amb crosses i agafa «bufes de catorze dies,, o el 34 que imagina -com tan sovint en la seua poesial’arribada de la mort com si es tractàs d’una visita de diumenge.

També de caràcter narratiu és el llibre Vida secreta, la primera part del qual ens presenta el poeta que contempla, com qui mira el món per darrera vegada, des de la seua finestra un matf de sol, ple de cossos joves, a la platja i al bosc. En la segona part, forca suggerent, el poeta se sent oficiant la cerimònia de la desfeta en una medie val Morella.

Tot un bloc de breus tercets, sintètics i nus, lírics i cantadors, fan l’homenatge de l’aigua. Notables, per la seua fantasia, són les Festes de la mar, amb la seua pro cessó engalanada de les illes.

El Progrés de la llum és un bloc de 15 sonets de temes molt variats.

El sonet de la taula reivindica un motiu líric molt propi de l’Estellés, I’amor per les eines quotidianes; els VI, VII, IX i X tornen al motiu dels amants envellits, A la manera de Carner és IXI himne paga a la jove donzella que s’endinsa en la mar; també el XIII re cobra l’escena pagana dels cossos joves i el Me diterrani.

La pallissa, que forma

part d’Elegia, és un con junt de 8 elegies dedicades al record, i a I’enyor, del m6n infantil de Burjassot, al qual hom diu, patèticament, adéu. En Mallorca hi ha un heme natge fet de descripcions impressionistes i exaltadores dels paisatges, els costums (el treball de l’espart, els cants pagesos), els fruits illencs (l’oliva, i l’ametla), els ambients, els molins que acanten i elaboren el tempsm, un homenatge a una illa en la qual «el jorn [esta] ben fet».

Els Escrits del castell son un conjunt de 25 poemes de temàtica heterogenia, tot i marcant el seu pes els amatoris. Pero un dels blocs més inte ressants de tot el volum 6s el titulat L’amant, poema llarg, elaborat en 16 fragments narratius, amb un tema inèdit: l’arribada inesperada, a la vida de poeta, acorralat ja per l’edat, la soledat i el dolor, duna jove amant. El poema trascendeix el nou despertar de la sensualitat i lluny de disparar-se en esclats nuament eròtics i obsessivament descriptius, investiga aquesta nova relació humana: les sensacions, la lucidesa i I’agraïment del ve11 poeta, el misteriós -inapresable- tarannà d’una jove que accepta l’amor per& el tradueix carnalment en un joc de plaers separats, com refugiant una part de si mateixa rera una última barrera infranquejable.

El volum es tanca amb les notes cívico-nacionalistes del Prat de la Mola, amb la visita emocionada

a Organyà, on el sentiment antic de la terra («Aquesta terra, / aquesta terra nostra (...) és molt més que una terra»), i de la llengua («Organyà, si evocaves / les homilies, / veies florir textos / pertot arreu. Oh pàtria! »), reviscolen sacra litzats i es projecten so bre Andorra («petita pàtria! ))) on el poeta sent com li arriben «els dictats dels segles / de pau i convivencia», «no sols antigues pedres, / sinó normes de vida», i on el mestre Fabra «que ordena l’idioma, / indestructibleu i gràcies al qual «participe en la vostra / festa, greu, fervent, digne» apareix realitzat definitivament: «El que el1 volia, / allb que somniava / al llarg dels dies, / Cs realitat clara, / quotidiana, invicta.»

Des del Prat de la Mola contempla el poeta les «patria lliumuntanyes: re / i lluminosa i alta» i tanca el seu poema dedicant-lo als amics d’Andorra, «amb gest com de qui testa».

Joan Oleza Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Paises Catalans (segles XVIII-XX). A cura de F. Artal, P. Gabriel, Enric Lluch i F. Roca. Barcelona, Edicions 62, 1979, 554 pagines.

No cal perdre el temps a definir quina es, ara, la situació pública de la «qüestióB dels Països Catalans, no ja al País Va-

141

lencià 0 a les Illes, sinó fins i tot al Principat.

Després d’uns anys -els immediatament anteriors i posteriors a 197% en que vam viure una certa euforia, diríem, pancatalanista, diversos factors d’ordre polític han inflingit càstigs considerables al nacionalisme compartit i ens trobem amb l’aparició de signes evidents duna nova accentuaci6 dels particularismes suïcides, com en tants moments anteriors de la nostra historia. No cal dir qui guanya amb tot això, ni qui hi perd.

En aquest ambient de clar retro&, s’ha editat aquest Diccionari, COBOcat, molt agudament, sota l’advocació del venerable protosubmarí de Narcfs Monturiol, republicà fe deral de Figueres. Fet i fet, l’obra esta elaborada, precisament, en aquells anys del Debat sobre els Països Catalans (octubre de 1936), de la gran època de la Universitat Catalana d’Estiu, de les coordinadores entre «germans» dels partits tres paises (PS, PC, MC, carlins), del Congrés de Cultura Catalana, del relatiu ascens del PSAN, dels Encontres de Ciencies Socials (el primer se celebra a Perpinyà en mar-9 de 1976), etc.; uns anys que cal considerar ja com a historia, no diré que amb una visió escèp tica ni enrabiada, pero almenys amb una sang freda especial. En efecte, les primeres llistes provisionals d’entrades de l’lctineu foren confeccionades en octubre de 1972, ja assegurada la infras-

EESPILL tructura material de I’obra, gràcies a la Fundaci Jaume Bofill, a partir d’una idea inicial d’Enric Lluch (ja fundador de la Gran enciclopèdia catalana) i de Francesc Roca. En aquests set anys, més d’un centenar de redactors, amb nou assessors i onze consultors (quasi tots ells universitaris) de tots els Països Catalans, ha fet els 352 articles que componen el volum. D’acord amb el pla, les entrades responen a la següent tipologia: el) veus generals sobre disciplines o sobre els grans corrents científics; 2) veus relatives a les grans qüestions que han suscitat literatura científica lligada a la societat; 3) autors de fora que han tingut una influencia específica entre nosaltres; i 4) autors catalansu.

El conjunt de l’obra sofreix d’unes certes desigualtats, ja clarament advertides en la introducció: «unes disciplines han tingut un tractament més exhaustiu que d’altres», «en alguns casos ha estat ben difícil de tenir en compte, a la vegada, tres factors: el temps històric (els segles XVIII, x1x i xx), l’àmbit territorials (tots els Pabos Catalans), i l’enfocament totalitzador (multidisciplinari)».

No cal dir que els estudis existents sobre ciències socials, als Països Catalans, tenen un desenvolupament desigual (i de vegades combinat), que pràcticament impedeix de parlar a fons de certs temes, encara no tractats

en monografies solvents, o, almenys, de parlar-ne amb referencia a tota l’àrea nacional. Així, els qui, com els autors de l’lctineu, pretenen fer un «balanc crític» i, més encara, una «síntesi» es veuen obligats a tirar al recte, recollir allò que hi ha i deixar constancia d’allò que falta per conéixer 0 per investigar.

No hi ha més cera que la que crema, ja se sap, i, si no, no hi hauria manera de publicar obres panoràmiques duna mínima ambicio.

Tanmateix, un repàs immediat de l’lctineu ens dóna una breu serie de dèficits que caldria subsanar en una segona edició.

Així, l’article «viatgers» només fa referencia als qui, en els tres segles elegits, visitaren les Illes i deixaren referencia escrita de les seues impressions. No cal dir que la redacció d’un apartat semblant, si més no per al País Valencia, hauria estat enormement fàcil (a través de treballs de Bru i Vidal, Sanchis Guarner i Lluís Guarner). Cas encara més de doldre és el de l’article «universitatn, en el qual es parla únicament de la de Barcelona i sols durant el franquisme (1’Autònoma de la Segona República és alludida citant la bibliografia que ha produyt); hi falta, dones, no sols l’estudi de la de Valencia, i dels centres recents de Perpinyà, Ciutat de Mallorca, Alacant i altres ciutats, sinó qualsevol notícia sobre més de doscents anys.

142

Trobem una deficiencia més grossa encara en l’article «comarca», únicament referit al Principat, tot i que les divisions comarcals de la resta dels Palsos Catalans eren ben fàcils de localitzar i de comentar.

Benvingut Oliver sols és citat incidentalment (i com a «Bienvenido,), tot i que les seues obres haurien pogut oferir més d’una titxa (Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, La nación y la realeza en los Estados de la Corona de Aragón, etc.). Queda igual-

ment oblidat el fet que utilitzà el terme «países catalanes,, potser per primera vegada (Joan Fuster publica aquest adescobrimentn a Serra d’Or en julio1 de 1978). Tampoc no hi ha menció d’altres valencians (Miquel Duran, Tomas i Martí, Pizcueta, Carles Salvador, Vicent Venceslau Querol, etcètera) que molt sovint, i en diversos moments, mantingueren la idea de la comunitat, si més no lingüística i cultural i en alguns casos simplement nacional, dels Països Catalans. No hi ha cap estudi sobre Blasco Ibáñez o sobre el blasquisme -ni tan sols sobre el radicalisme de Lerroux-.

Els criteris d’inclusió son vacillants, també, en altres casos: Llombart té article, pero Llorente no en té; falta Carreras Candi, pero hi ha, per exemple, Miquel i Planas; hi ha Torres Amat i Joaquim M. Bover, pero no el pare Rodríguez ni Just Pastor Fuster, tots ells bibliògrafs de semblant impor-

tància; hi ha Chandler R. Post, pero no Robert 1.

Burns, ni A. Pagés; hi ha Ignasi Villalonga, pero no Joaquim Reig.

El sistema de remissions entre noms i pseudònims tampoc no es molt segur: C. E. Jeanneret té el seu article en uLe Corbusier», pero Constantí Llombart el té en «Navarro i Llombart, Carmel»; no hi ha manera de saber que la G. d’Emili G. Nadal (el nom del qual apareix ressenyat, amb justícia, freqüentment) respon al seu primer cognom, Gómez, que, d’altra banda, és com figura en altres repertoris (p. e., la Gran enciclopèdia catalana), citats pels autors com a referencia suplementaria.

Trobe igualment a faltar un article, 0 un conjunt d’articles, que explicassen la contrapartida d’aquesta realitat que els autors d’lctineu prenen com a base d’estudi i que s’anomena Països Catalans. Si hi ha un article «nació», en el qual s’inclou explícitament allò que hauria d’aparéixer sota I’epígraf «catalanisme», jno caldria haver parlat de l’«anticatalanisme» o dels wacionalismes» que tenen entre els seus supòsits bàsics, precisament, la negació de la nació catalana, és a dir, dels Països Catalans?

Finalment, entre els retrets que jo faria a Zctineu, n’hi ha un d’ideològic que només vull insinuar. Sembla que la major part dels autors del diccionari, si no tots, són gent d’esquerra, socialistes i comunistes. No puc

saber, ara, el pes específic de cada una d’aquestes famílies polítiques en el procés d’elaboració del volum ni, als efectes de la meua insinuació, cal saber-ho. En tot cas, s6n gent a la dreta d’allò que, molt per acabar, s’anomena l’extrema esquerra 0, en l’actualitat, esquerra extraparlamentaria.

Involuntàriament, supose, això traspua en el contingut general d’lctineu.

Així, no hi ha articles com ara «maoisme», «stalinisme» 0 «trotsquismeu (sí que hi ha «anarquisme», «marxisme» i «leninismen). 1 el mal és que de la veu «marxisme», que almenys en principi hauria d’explicar tot això, en parla ben poc, mentre que engloba, amb prou amplitud, un altre epígraf possible, «socialisme», que no té entrada propia. 1 als Països Catalans hi ha hagut maoisme i trotsquisme. 1 no diguem stalinisme, que potser encara es troba en certs subterfugis.

Per exemple, i potser és l’únic, l’article sobre Joan Comorera en que s’afirma que aquest, a partir de 1943 (dissolució per Stalin de la III Internacional) «abandona en part la tesi staliniana que considerava la Imita per I’aIliberació nacional com una part de la revolució proletaria i enunciava una certa ‘comunitat de destí’ [referencia transparent dels autors, Martín Ramos i Colomer, a la «unidad de destino» de J. A. Primo de Rivera] de les classes duna nació en la Imita per I’alliberació nacional».

Dit

143

així, només sembla que Comorera es mantenia fidel a les posicions que el PSUC en pes (amb Stalin i la III Internacional darrere) defengueren durant tota la guerra d’Espanya i potser fou així, en realitat.

Calia parlar de tot això i cal esperar que les pròximes edicions d’lctineu resoldran els problemes, molts d’ells inevitables, que una publicació d’aquest tipus comporta.

Zctineu és, alhora, una obra de síntesi -i per tant una eina de treballi una incitació a l’estudi, a l’anàlisi i al debat; al capdavall, una incitació a continuar insistint en aquesta, diríem, línia d’acci que són els Països Catalans.

Fruncesc Pkrez i Moragon

Miquel BATLLORI: A través

de

la històriu

i la

cultura, Barcelona, Publicacions de 1’Abadia de Montserrat, 1979, 440 pagines.

Aquest gros i dens volum pretén celebrar el setanté aniversari del naixement del seu autor; no cal dir que ens unim amb entusiasme a aquesta commemoració, perquè el pare Batllori és un dels més sòlids prestigis de la historiografia catalana de la postguerra.

En efecte, investigador rigorós, autor duna vasta bibliografia, home duna enorme curiositat i duna exemplar capacitat d’ex-

CESPILL posició, el pare Batllori ha dedicat la seua gran capacitat de treball a un bon nombre de temes que podríem situar confluint en dos eixos: la historia de la cultura als Països Catalans i en altres Estats de l’antiga Corona d’Aragó (sobre la qual esta vertebrada la província jesuítica a la qual pertany) i la relació d’aquestes qüestions amb la cultura general, sobretot l’europea, de cada moment tractat. Home d’arxiu i de fitxer, es mou dins dels esquemes de treball acadèmic amb la naturalitat precisa que li ha donat la seua vocació d’historiador, acordada, no tant amb la dificultosa i desballestada activitat dels centres intellectuals dels Països Catalans, gràcies al franquisme, com amb la vida a Roma i la immersió en la prodigiosa maquinaria de treball intellectual que l’orde de sant Ignasi ha sabut crear.

El pare Batllori coneix de fa molts anys el País Valencia, els nostres arxius i la nostra vida intellectual. Almenys, des de la dècada de 1940, en que va participar a diverses activitats de la nostra, llavors única, Universitat: conferencies sobre el luklisme local (1944) sobre Arnau de Vilanova (1946) i participació en números de la revista Mediterráneo dedicats -oh, temps!a Jacint Verdaguer i a Costa i Llobera, en els quals la seua collaboració anava al costat d’altres de Jordi Rubió, Pere Bohigas, Manuel de Montoliu, Mi-

que1 Dolc, Sanchis Guarner, Joan Estelrich o Guillem Colom.El 19 d’abril de 1975 fou investit doctor honoris causa de la nostra Universitat Literària. Havia participat en els treballs del 1 Congrés d’Història del País Valencia (1971), com participa en l’acte inaugural del Congrés de Cultura Catalana al País Valencia (abril de 1976) celebrat en homenatge als doctors Peset i Aleixandre i Peset i Llorca. Aquestes dades, pero, no són sinó les més públiques i conegudes del seu contacte freqüent amb el nostre país, la cronologia del qual sols la coneixen, probablement, el1 mateix, alguns seus corresponsals i els empleats de les oficines que conserven fons documentals, especialment els de l’admirable Arxiu del Regne.

Aquesta llarga introducció i aquesta esquifida ressenya bibliogràfica tenen sentit, especialment, perquè A través de la història i la cultura és un volum ple de referències a qüestions i personatges valencians. Per representar-ho quasi grkficament, podem dir que en l’índex onomàstic de l’obra hi ha moltes més citacions de Valencia, País Valencia 0 diòcesi de Valencia, posem per cas, que no de Catalunya o Barcelona. fis, sense cap mena de dubte, un llibre que mereix ser àmpliament difos en el nostre país; entre els estudiosos i també -1’autor l’ha qualificat modestament com a recull «purament vulgaritzadornentre un pú-

144

blic relativament ampli.

En aquest sentit, son especialment interessants les seccions 1 i II. A la primera, titulada Sis parlaments, trobem els textos següents: #Ramon Llull i Arnau de Vilanova en relació amb la filosofia i amb les ciències orientals del segle XIII*; «Sant Ramon de Penyafort en la historia político-religiosa de CatalunyaAragó», que, entre altres temes planteja la influencia del sant en la política episcopal de Jaume 1 a Valencia, arran de la conquista: aDe l’humanisme catalana-aragonèsn; UAE guns moments d’expansió de la historia i de la cultura valencianes», versió catalana de la seua llicó en ser nomenat doctor honoris causa a València; «Reflexions sobre la cultura catalana del Renaixement i del Barrocu, també ple de referències valencianes.

La segona secció és íntegrament dedicada als Borja. Batllori 8h.a estudiat molt a fons aquesta família -molt sovint en contacte amb les investigacions de Lluís Cerveró i Gomis- i té en preparació, de fa temps, l’edició del seu epistolari. Titulada L’enaltiment de la familia Borja, conté els estudis següents: «Del segle XII* al segle xv@», avenc de la seua introducció a «l’obra monumentaln de L. Cerver6 Genealogía documentada de los Borjas: sig¿os XII-XVI, que veura la llum en la serie Miscellanea historiae pontificiae, de la Pontifícia Un i ver si tat Gregoriana:

EESPILL «La llengua literaria a I’euistolari català dels Borja»; «Alexandre VI i Alfons II de Nàpols» i «El naixement de Joan de Borja i Enríquez, tercer duc borgià de Gandia».

A través de la història i la cultura ens permet

l’accés a una serie de treballs del pare Batllori, fins ara dispersos en actes de congressos, llibres d’altri o revistes d’accés no sempre fàcil.

Aureli

Company

Treballs de Sociolingiiística Catalana.

2, Va-

lencia. E. Climent editor, 1979, 158 pagines.

Lluís V. Aracil, Antoni M. Badia i Margarit, Jordi Carbonell, Miquel Dolc, Gentil Puig i Teresa Turell han confeccionat sis papers, molt diferents entre ells, que integren el segon volum de Treballs de Sociolingiiística Catalana.

Aquesta publicació, duna pretesa i mínima periodicitat anual, és I’òrgan vehicular d’expressió dels estudis i aporta,cions teòriques dels membres del Grup Catala de Sociolingüística (això és, GCS) i d’altres investigadors de l’ús de l’idioma que no en formen part -pero que tampoc no en són estranys.

L’abast qualitatiu i l’extensió mateixa dels articles resulta forca divergent, tot i que coincideixen en un mateix eix d’intencions: la reflexió sociolingüística.

Segura-

ment que cadascun d’aquets papers necessitaria una ressenya propia.

Aplegar ací un resum de llur exposició no pressuposa la seva uniformitat, ni argumenta1 ni de tractament.

Lluís V. Aracil, vicepresident de 1 Research Committee on Sociolinguistics, hi presenta un llarg estudi sota el títol d’«Educació i Sociolingüística», inèdit fins ara. És, no solament per la seva llargària, sinó sobretot a causa del seu caràcter teòric i per la urgencia d’acompliment d’algunes de les intelligents tesis plantejades, que esdevé una aportació d’importància capital. Només l’anàlisi mínima d’aquest article precisaria molt més espai que el destinat a la present ressenya, i potser caldria fer-ho. Els arguments d’«Educació i Sociolingüística» s’articulen en 18 articles (‘0’ i 17) duna agudesa briIlant, dels quals destaquen: 1) «Llenguatge» i Educació; 4) Ambits d’ús; 10) Idioma i Educació; ll) El procés de substitució; 12) Ensenyar noves normes d’ús; 13) El procés de normalització; 15) La qüestió dels dialectes.

Són molts els conceptes teòrics de la sociolingüística que Aracil «aporta» o «adapta» al cas català, entre els quals excelleix el concepte d’ús lingüístic al costat del d’àmbit. En la introducció, ja es proposa «la unitat sociolingüística de la nostra comunitat» front a «la

145

unitat de la llengua catalana» com una aportació de la sociolingüística front a la lingüística, apèndix de la filologia del segle passat. L’article és una reflexió -plena de matisacions penetrants, exemples alliconadors i divertits, cites d’alta erudició lingüística i sentencies lapidàries que resumeixen una Ilarga demostració-, destinada sobretot a reflexionar sobre la importancia que juga(ria) dins I’educació «formal» l’ensenyament no solament del català i en cata%, sinó sobretot de l’ús del català; la qual cosa pressuposa la transformació del concepte no-sociolingüístic actualment vigent ‘a l’escola d’ús, el d’àmbit, llurs implicacions i la conseqüència de dit canvi. La posada en practica d’aqueixes orientacions teòriques canviaria immediatament la mateixa escola, és a dir, I’educació «formal» avui vigent, amb la qual cosa s’acompliria la interao ció: «L’ús duna determinada varietat lingüística fora del(s) seu àmbit( s) convencional(s) és aleshores efectivament revolucionaria».

1 més endavant: «El fet és que, en les nostres circumstàncies actuals, el reconeixement i I’ús del català dins l’educació «formal» és -tant si en som conscients com si no- una alteració revolucionària de les normes d’ús lingüístic actualment en vigor». Podríem

afegir que la transformació -revolucionàriadels actuals àmbits d’ús

CESPILL transformaria l’actual ús social de l’idioma -revolucionàriament.

Per això, I’escola juga un paper tant important «pri. vilegiada per posar en circulació les normes i -cosa mes importantinculcar-les en les noves generacions», perquè &educació és una activitat necessàriament orientada cap al futur i que condiciona prou directament (en bé o en mal) el futur duna societat». Tot això suposa, al mateix temps, una altra transformació simultània: la de la mateixa educació formal, la ideològico-lingüística (política) de molts educadors, els quals «potser per docilitat o per peresa raríssimament han gosat posar en qüestió» la «inexistencia» del català vehicular dins l’educació.

1, encara, caldrà véncer les resistències d’alguns sectors socials -t 0 t s?front als quals, als educadors, «la tàctica i el tacte han d’ajudar-nos a esquivar 0 a vencer». Per això, «l’enginy és un recurs -el més típicament huma, de fet».

Per centrar el seu discurs Aracil ha hagut de definir, dones, l’ús: «podríem definir l’ús lingüístic com la totalitat de les relacions existencials (necessàriament dinàmiques) entre la llengua i la resta del sistema soo també: ciocultural»; «per ‘ús’ no entenc pas solament la manera com la llengua és usada, sinó una cosa molt més fonamental: el fet mateix que és efectivament usada».

1 l’àmbit: «àmbit és el conjunt d’ocasions en que

la llengua (0 una certa varietat lingüística) és usada». La interacció úsàmbit: «Les qüestions Eonamentals s6n aquestes: qui parla a qui (de vegades també en presencia de qui), de que, en quina mena de situació, per quin mitjà (oral 0 escrit, per exemple) amb quina intenció, etc.»

Per arribar a l’epígraf 10, «Idioma i Educació», l’autor analitza la correlatió entre l’ús lingüístic i Yestructura lingüística; l’engendrament d’una Ilengua per un sistema sociocultural concret -el seu-; el que anomena ‘la veu del sentit comú’ -on es demostra com l’ús d’un idioma és un fet més inquirit socialment que no pas la seva estructurai ‘les resistències’ (de caire reaccionari, val a dir-ho) amb que es pot trobar no només aquel1 educador que tracta de ‘forcar’ I’actual ús de l’idioma en l’àmbit educatiu, sinó fins i tot la mateixa sociolingüística oposada als ‘epígons de la filologia’.

«Idioma i Educació» és, com ja ha estat dit, el contingut principal no només de I’epígraf 10 -el qual es titula així, justament- sinó dels set que se’n segueixen -i, en essència, de tot el paper.

El «procés de substituci6» (quantitatiy atenent al nombre dels parlants, i qualitatiu, pel que fa als sectors de parlants i camps d’activitat) és analitzat en l’epígraf ll. En general, i concretament en el domini educatiu «formal», hom ha d’ésser conscient que «unes nor-

146

mes d’ús restrictives produiran un desús gradual i menaran, a la llarga, a l’extinció pura i simple» perquè n’és una característica “que 1’ús manté (i de vegades estèn) l’ús en funció de les normes que el regeixew. En efectuar un canvi de caràcter usual pel que fa al nostre idioma hem de preveure, pero, que «com la substitució, tamné la normalització lingüística és un procés històric més o menys Ilarg i complex que consisteix en una concatenació». Aquesta concatenació és explicada prou minuciosament en els apartats següents i consisteix a «ensenyar noves normes d’ús»: «El punt fonamental és que l’educació no ha de -ni tan sols pot- limitar-se a inculcar les regles de I’estructura de I’idioma.

Aqueix esforc sera escandalosament inútil si no s’inculquen, a més, noves normes d’ús lingüístic».

Dins l’apartat 13 s’analitza «el procés de normalització» que pressuposa un «procés de normativitzación doble: «de convergència en un sentit (sobretot pel que fa als dialectes) i de diferenciació en un altre sentit (pel que fa a allò que anomenem ‘es ti 1s’)», de fixació i d’expansió alhora -amb la cultivació literaria, sobretotque constituesca 1’s tandard.

La reflexió sobre «l’ús del català standard» ocupa I’apartat 14. La seva aplicació segueix essent dins el nostre domini, en la majo, part dels casos, «revolucionaria» i I’aventura resulta «ambiciosa»

LESPU segons l’autor, perquè qels ambits propis del català standard són precisament aquells que l’idioma ‘superior’ no-catala ocupa i dels quals el nostre idioma és (quasi) totalment exclosn. Aquesta varietat, I’standavd, ha de coexistir, en el nostre cas, amb els altres nivells de l’idioma d’un ús ja funcional: «els educadors no han pas d’assajar de resoldre-la (‘la qüestió de 1 s dialectes’, 15) solament a l’interior de l’escola, perdent de vista la totalitat de la nostra societat. [ . ..] La manera co m l’educació abordara la qüestió dels dialectes (en relació a l’slandard comú) té una importancia enorme».

Per això, Aracil proposa que per a una etapa primaria 0 nivel1 inicial, el vernacle local (de caràcter colloquial) siga usat com a vehicle general de l’ensenyament, inicialment. En una etapa superior 0 nivel1 avancat, l’standard comú hauria d’ésser la materia d’estudi. Al mateix temps, «l’educació deu( ria) familiaritzar els catalans amb algun( s) dialecte( s) diferent(s) del local, per tal d’acostumar-los a reconèixer i entendre l’idioma sota diverses formes».

L’article d’ilracil encara dedica algunes pagines a reflexionar sobre la importancia de la sociologia i la tasca que duu a terme amb un grau mínim d’institucionalització («no-oficial») el GCS. L’enginy és (encara) un recurs.

Antoni M. Badia, president del GCS ens dóna

a conéixer un treball sobre les activitats del Grup al Seminari Internacional de Sociolingüística que se celebra a la Universitat de Perpinyà del 18 al 30 de julio1 de 1977. Del seu paper, intitulat justament «El Grup Català de Sociolingüística i el Seminari Internacional de Sociolingüística de Perpinyà (julio1 de 1977)» ja coneixíem una exposició anterior, encara que molt menys exhaustiva, publicada a Serra d’Or (octubre 1977). El Seminari estava dedicat a problemes generals de sociolingüística, pero no per això deixà de tenir un enorme interès per als sociolingüistes catalans.

Una part del Seminari fou integrada per una Taula Rodona dedicada a temes més estrictament científics.

També es confecciona una enquesta sociolingüística que s’adrecà a 24 persones de Toluges per tal de comprovar-ne I’ús del català.

El 25 de julio1 tingué lloc, amb quatre intervencions (de Badia, Torres, Aracil i Bernardo) la presentació als assistents del GCS. Badia parla «De la lingüística catalana a la sociolingüística catalana»; Torres, d’«El Congrés de Cultura Catalana i els debats sobre la Ilengua catalana»; Aracil, sobre «El Grup C a ta 1à de Sociolingüística: el voler i el camí»; Bernardo finalment, de CcL’originalitat del Grup Català de Sociolingüístican. Les intervencions foren seguides d’un debat. En resum, en opinió

147

de Badia, «el Grup Catala de Sociolingüística és un lloc de convergència de persones diferents i de punts de vista heterogenis sobre el funcionament de la llengua.

Units tots, això sí, per I’interès comú per aquest funcionament de la llengua. D’altra banda, cree que això retrata amb molt d’exactitud la realitat de la llengua catalana».

Prèviament a la «Conclusió», l’article del professor Badia distribueix en sis punts 1.a relatió sobre la discussió haguda: 1) «La situació del cata&» («la discussió hi versa sobre la demografia dels catalanoparlants -sobretot pensat en la Catalunya del Nordi la vitalitat del català davant la forca i el poder de la llengua oficial -en el cas present, el frances»); 2) Un episodi de caràcter sociolingüístic esdevingut a Toluges; 3) «La qüestió dels metodes» («no m’estranyaria que un dia hom arribés a la conclusió que no podem establir el mètode de la sociolingüísticaa); 4) «Científics i militantw («Si el sociolingüista, evidentment home de ciencia, ha de limitar-se a ésser un científic o si ha d’ésser ensems un militant -sense deixar d’ésser, és clar, un científic-». (...) «El Grup Català de Sociolingüística, fent honor Ials seus orígens personals múltiples, resta obert a totes les possibilitats, dins un mínim d’engatjament que considera indispensable».

Pero respecte a l’administració

LESPILL «no han estat sollicitats patrocinis ni subvencions, que en alguns caSOS semblaven indispensables, per a conservar una independencia de militan& que no hauria pogut tolerar immixtions de caràcter polític en empreses purament científiques»); 5) «La concepci democràtica» («la nostra sociolingüística es troba lligada, indefectiblement, irremeiablement, amb els comportaments idiomàtics més populars...>); 6) «La consciencia d’universitaris» (No hem perdut la condició d’universitaris [ . ..] Aspirem a tenir una universitat nova, en la qual precisament les dades que provenen de la base popular seran també objecte de recerca i d’estudi»). Com adés assenyalàvem, l’article de Badia i Margarit acaba amb unes «Conclusions» (4), don extraíem una opinió que relaciona el GCS amb el Seminari Internacional de Perpinyà: «La lli9ó que traguérem d’aquella gran experiencia és que el nostre treball ací, tot i la seva modestia quantitativa, té un sentit i una validesa qualitatius que no deixen d’ésser universals». 1 també: «sembla innegable que, lluny d’ésser provincial, tímida, receptiva i endarrerida, la nostra sociolingüística és a l’avantguarda d’un moviment mundial».

Jordi Carbone11 hi aporta, sota el títol d’«Elements d’història social i política de la llengua catalana» el que fou la seua comunicació a les

Setmanes Catalanes de Berlín de juny-julio1 de 1978: es tracta d’una aportació reduïda d’un estudi més extens sobre ,alguns elements de la historia social i política de la llengua catalana: «al costat dels factors socials, endògens, que tenen un paper en el desenvolupament duna llengua de cultura, hi ha uns factors polítics, exògens que n’hi juguen un de no menys important». Jordi Carbone11 revisa diacrònicament l’ús del català com a llengua nacional, des de l’Edat Mitjana fins arribar al «primer període d’interferència exògena: 1516-1713~ Si bé «el punt de partenca, en el moment de plena independencia dels Paï‘sos Catalans, era una situació de llengua nacio nal completa, en un estadi més aviat avancat de realització, per mals estàndards de l’època, dins el món romànic», la victoria de l’aristocràcia en les guerres de les Germanies, l’establiment de la Inquisició castellana, el Tractat del Pirineu i la desaparició de l’aristocràcia en tant que classe social catalana, <deixava sense un suport social i econòmic important la literatura culta, sostinguda fonamentalment en aquest període a Europa per les corts reials 0 aristocràtiquew.

Pero «tampoc al comencament del segle XVIII el català no era, dones, un vernacle sinó que s’acostava a una Ilengua completa, bé que les interferències exògenes havien incidit damunt una

148

capa molt petita de la societat i havien afectat determinats sectors de la literatura culta». La repressió, per ò, comen& brutalment quan toca a la fi I’estructura estatal independent dels Països Catalans amb la pèrdua de la guerra de Successió i el Tractat d’utrecht (1713). Exceptuant-ne el cas de Menorca, a la resta dels Països Catalans s’imposa, territorialment repartit sota la influència dels dos estats centralistes, el castellà i el francés. El català, llengua d’un estat fins a comencaments del segle XVIII, ha passat a ésser una llengua reprimida -si exceptuem «el breu període de la ‘Segona República entre 1931 i 1938/ 39». Per jaixò, «la historia sociolingüística del catala dins I’Estat espanyol només po t ser entesa correctament a partir daquesta serie ininterrompuda i progressiva de mesures de repressió aplicades amb tota la forca de I’aparell de l’Estat». «La reacció endògena contra la repressió», epígraf previ a la «Conclusió» amb que es tanca I’article, s’ha manifestat «duna band,a, amb la simple resistencia al seu ús [el d’una llengua estrangera]; de l’altra, amb la declaració explícita en defensa de la Ilengua propia».

Miquel Do19 analitza els problemes de la traducció al català, i la interpretació dels escriptors llatins. El seu trebah, «Traducció i interpretació dels escriptors llatins,, és una comuni-

LESPILL cació que havia estat presentada al VII Congrés Mundial de Sociologia (Toronto, 1974) i que havia d’haver-se publicat al volum 1 de «Treballs de Sociolingüística Catalana» que fou dedicat a divulgar, precisament, les contribucions que féu la sociolingüística catalana a l’esmentat Congrés.

Per defugir l’absurd a que es veuen abocats molts alumnes, i que consisteix a acceptar una traducció del llatí absolutament falta de sentit, cal «aprendre a comprendre el text, en successives lectures, en un setge cada vegada mes estret, i traslladar a la nostra llengua, la llengua i l’esperit», tot tractant d’estalviar perills basics: la precipitació -invocada co m «intuIció»i l’error consistent a «intentar traduir un passatge per el1 mateix, és a dir, després o separat del seu context». Cal, també, no refiar-se de les possibles semblantes entre el català i el llatí, així com la traducció etimolbgica. Les estructures sintàctiques, contràriament a algunes funcions, han d’intentar ésser conservades en la traducció.

Miquel Do19 hi formula algunes «regles ineludiblesu per fer una bona traducció que no s’allunyi de l’original llatí.

Com que cal considerar aquesta «com un objecte d’estudi lligat a la lingüfstica i a l’estètica» cal no sacrificar ni la fidelitat textual ni la qualitat formal: «tota traducció -acaba l’articleha d’ésser una lluita en-

tre dues llengües i ha de romandre sempre en estat de guerra literari».

«Diglòssia, normalització i ensenyament de la llengua vernacla dins la societat nord-catalana» és l’aportació de Gentil Puig, que havia aparegut prèviament al número 5 de Cahiers du Groupe de Recherche sur la glossie Franco-Occitane

Di-

(1976). L’autor reflexiona sobre alguns dels problemes que la situació del català i el seu ensenyament presenten ‘a la Catalunya del Nord.

Podríem dividir I’article en dues parts: la primera, destinada a analitzar una polèmica sociolingüística motivada per la publicació del ministeri d’Educaci6 Francés de tres circulars sobre l’ensenyament de les llengües i dialectes locals reconeguts oficialment per l’Estat, en la qual s’enfrontaren els partidaris del català normatiu i els del dialectal: Puig hi analitza les opinions sobre la Llengua dels autors dels articles (a L’Zndépendant i a Sant Joan i Barres) i n’extreu les conclusions. «Alguns conceptes sociolingüístics» integraria encara aquesta primera part en la qual els conceptes de la teoria sociolingüística són confrontats amb la realitat idiomàtica de la Catalunya-Nord (2.1. «Diglbssia versus bilingüisme»; 2.2. «Diglòssia doble o lleialtat lingüística a Catalunya-Nord»; 2.3. «El trasllat de llengua a Catalunya-Nord (shift)»; 2.4.

SLlengua estàndard/llengua dialectal»; 2.5. «Nor-

149

ma, subnorma i nivells de llengua»; 2.6. «Els àmbi t s lingüístics (Domains)»; 2.7. «Conclusions».

En la segona part Gentil Puig aporta la seva tesi sobre aquin català ensenyar?» (apartat 3): per diverses raons anomés es po t comentar l’ensenyament del catala per la llengua oral de cada lloc, és a dir, pel cata& dialectal perquè no hi ha altra alternativa». Per passar de l’us oral del català al seu codi escrit s’hi proposen quatre criteris que fan referencia a una major adquisició de l’ús oral, del sistema ortogràfic, del morfo-sintàctic i la redacció comencada pels nivells de llenguatge dialectals. Un adequat reciclatge dels mestres nordcatalans i una intervenci pedagògica amb el propòsit d’«equipar amb material pedagògic de tot tipus» els centres i d’lassessorar amb «un contacte continu amb els mestres» a fi de comprcvar el rendiment d’aquell material, podrà transformar l’actual situació del català a l’escola, tot prestigiant-lo, al temps que això repercutir-à dins els àmbits d’ús.

Treballs...

2 es tanca amb l’aportació de Teresa Turell sobre la coni ducta lingüística de dos grups professionals bar& celonins: els metges i els advocats. Aquesta investigació fou el treball que l’autora presenta el 1975 per al grau de Master of Arts en lingüística a la Universitat de Leeds (Yorkshire). La mostra,

CESPILL que estudia 85 individus, 55 metges i 30 advocats barcelonins, tracta de de mostrar les actituds diglòssiques que aquesta dos grups de professionals estaven experimentant, amb la influencia del castellà sobre el catala. La tècnica emprada fou el sistema d’entrevista personal on es requeria contestar a una enquesta prèviament elaborada. El treball de Teresa Turell desglossa per taules les xifres amb percentatges de metges, d!advocats i totals corresponents a les respostes a les qüestions formulades en I’enquesta, i va des de dades que po-

dríem considerar generals -edat, lloc de naixement, lloc de naixement dels pares i de la dona o marit, nombre de fills si en té, etc.fins a dades més concretes sobre la llengua -1lengua emprada a l’escola, llengua maternai a dades d’àmbits d’ús -1lengua emprada per adrecar-se als infants segons diverses situacions, etc. Més concretament: l’enquesta es troba planificada d’acord amb sis grups de preguntes: 1) Els participants i Ilur estat; 2) La llengua i la família; 3) La llengua parlada; 4) La llengua llegida; 5) La llengua escrita; 6) L’ús del català

150

o del castellà segons I’interlocutor, el Iloc i el tema de la situació lingüística.

De la mostra es desprén el capítol de conclusions, que enuncien el fet sociolingüístic: hi ha, efectívament, uuna diversificació de funcionsn.

«Es confirma, per tant, la diglòssia que preníem com a hipòtesi preliminar.. . >P «I és per això que ens importa tant de no enganyar-nos miserablement», havia sentenciat Lluís V. Aracil dins c(Educació i Sociolingüktica*.

Josep Palomero

Alcover-Moll

DICCIONARI CATALA VALENCIABALEI

L’obra magna de la filologia catalana

Inventari Gxic i etimolòqic dc la Ilengua catalana antiga i moderna, dialectal i literàha.

Una obra completa, sempre actual, a la vostra disporició per assahorir la nostra Ileyua en tots els scus matisos.

10 volums, 9.850 pàgines, 160.000 articles. sblidament enquademat format: lHX27 cms.

CAIRELL Revista de Literatura

n.O 1 0 Novembre

de 1979

Josep Piera: TRES POEMES. Ignasi Mora: MAR (1, 2, 3) Pere Gomila: QUATRE POEMES. Emili X. Jaqués: LA PERSECUCIO Pier P. Pasolini: SIS POEMES DE TRASVMANAR E ORGANIZZAR (versió de Salvador Jàfer). Josep-Lluís Seguí: NOTES A

UNA PRACTICA

EROTICA

DE L’ESCRIPTVRA.

Joan Brossa: EL PESCADOR. Vicent Escrivà: DEL BRAV D’AUSIAS A L’ANIMALOGIA POETICA VALENCIANA Vicent Escrivá, Josep-Lluís Seguí, Eduard RESSENYES 1 COMENTARIS.

MARC ACTUAL (1).

J. Verger:

n.O 2 0 Gener de 1980 F. Cremades i Arlandis: NA MAMELLUDA. Gaspar J. Urban: PORTIC DE LA GLORIA. Joan M. Monjo: PRIMAVERA D’HIVERN. M. Rodríguez Castelló: S’AMOTINEN ELS MOTS. Adolf Beltran: NOCTURNAL SIS. E. E. Cummings: SIS POEMES (traducció d’habel Robles Gómez i Jaume Pérez Montaner).

Arnau Carpi: AVANTGUARDA DE POT. Jaume Pont: NOTES A L’OBRA POETICA D’ALBERT RAFOLS CASAMADA. Vicent Escrivà: DEL BRAV D’AUSIAS MARC A L’ANIMOLAGIA POETICA VALENCIANA ACTUAL (II), Adolf Beltran, Josep-Lluís Seguí, Eduard J. Verger: RESSENYES 1 COMENTARIS.

Redacció

Comte

i subscripcions:

de Salvatierra, VALENCIA-4

4

9

TRES 1 QUATRE

NOVETATS CRIM DE GERMANIA Josep Lozano (Premi Andròmina, 1979) DIABLES D’ESCUMA Joan Barceló (Premi Vicent Andrés Estellés, 1979) CANT TEMPORAL. Obra completa-S Vicent Andrés Estellés PAfS VALENCIA: GEOGRAFIA 1 HISTORIA R. Pérez Casado, V. Rosselló, M. Ardit, E. Belenguer, E. Llobregat, F. Pérez Moragon INTRODUCCIO A L’ECONOMIA DEL PAfS VALENCIA J. A. Martínez Serrano, E. Reig, V. Soler, J. Sorribes DEMETRI RIBES Immaculada Aguilar EL CAPVESPRE DEL TROPIC Rodolf i Josep-Lluís Sirera (Premi Ciutat d’Alcoi, 1977) TIRANT LO BLANC Joanot Martorell.

Adaptació teatral de Maria Aurèlia Capmany OLIBA DE LA FOSCÚRIA Andreu More11 TREBALLS DE SOCIOLINGUfSTICA CATALANA, 3 H. Calsamiglia, E. Tuson, M. Pueyo, G. Puig, J. Bernadó, F. Prat, G. Kremnitz

REEDICIONS V. Andres Estelles: MANUAL DE CONFORMITATS. OBRA COMPLETA, 3 (2.” edició) 0 Isa Tròlec: RAMONA ROSBIF (3.” edició) 0 Joan F. Mira: ELS CUCS DE SEDA (2.” edició) 0 Carmelina Sánchez-Cuti-. llas: MATERIA DE BRETANYA (2.” edició) 0 Isa Tròlec: MAR1 CATÚFOLS (2.” edició) 0 M. Sanchis Guarner: LA LLENGUA DELS VALENCIANS (7.” edició) 0 E. Valor: CURS MITJA DE GRAMATICA CATALANA (2.” edició) l Pere M. Orts: HISTORIA DE LA SENYERA AL PAfS VALENCIA (2.” edició)

Petit CuriaZEnciclopèdic La primera

enciclopt?dia manual en catali (en 1 volum) Dirigida per.Max Cahner

Els Marges Revista de llengua i literatura Dirigida per Joaquim Molas

de la LIengua Catalana Ha sortit

ja el primer volum de l’obra de Joan Coromines

tan esperada

Esttdis Uziversitaris Catalans ‘;Uiscel-linia

Volum XXIII, primer de la tercera kpoca d ‘homenatge a Ramon Aramon i Serra” (1.”

bruc, 144 - barceloraa-37

t. 258 8101

i 207 13 40

volum)