Gorg Revista Bibliogràfica. Número 29. Abril 1972

www.faximil.com

www.faximil.com

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista.

No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o polsos, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili.

GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que pugnen cabre en l'espai limitat de què disposem.

No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

Sr. Director: Fa dies que h a u r í e m volgut escriure, però ens em decidit a fer-ho en llegir una carta signada per V. Gaya (València), en la revista GORG. Aquest senyor diu que s'ha decidit a començar la seva pròpia lluita llingüística, escrivint tota classe de papers de la seva feina, en la nostra l l e n g u a . Ens sembla una magnifica idea a seguir per tothom. Nosaltres ja fa temps que en el nostre treball (que és una germandat de llauradors) les factures als p a g e s o s estan escrites en català, i mai no ens han dit res. A l contrari, només hem rebut agradables encoratjaments.

Ara com que els nostres pobles el que manca és organització, i creiem que per molt temps no en tindrem, per diferents circumstàncies, la lluita reivindicativa n o s t r a ha de començar per un mateix.

Cadascú des del seu lloc de t r e b a l l , o d'on siga, però c o m e n ç a r , no ser passiu, ans conscient, ac-

tiu. I també una cosa que creiem que s'ha d'eliminar és en els recitals de cançó o qualsevol acte popular, demanar una altra repetició de cançó amb llengua castellana (otra, otra) per exemple. Tenim mil maneres d'expressar un sentiment envers l'artista, amb la nostra llengua.

També un altra suggerència és, ja siga escribint o p a r l a n t en castellà, el nom dels nostres pobles, f e r - h o pel seu veritable nom català, v a l e n c i à o balear.

C r e i e m nosaltres que per aquest camí hi ha una tasca molt gran a fer, sobretot per la gent del carrer, per la gran massa silenciosa. Si els poetes han v i s c u t per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, nosaltres els homes del poble, em de refermar-ho.

ANTONI CERDÀ FONT VICENÇS MOLINS I CRUSELLES JOAQUIM CASTELLVÍ I AMIGÓ (Barcelona)

www.faximil.com

EMPENTES I REALITATS

Sr. Director: Sóc una vella lectora de la revista GORG des del primer número i sempre hi ha hagut una particularitat que m'ha cridat força l'atenció: les cartes al director. Pareix com si haguessen dos camps absolutament separats, el de les cartes al director i el contingut general de la revista. Almenys les intercomunicacions ha estat ben minses i les poques vegades que això s'ha produït ha estat en referència —almenys en la meua opinió— als aspectes més negatius de la revista. És especialment espectacular el sintementalisme «naïf» de la major part de les comunicacions escrites, que si algunes vegades pot, inclús, produir enteniment, la seua repetició no revela altra cosa que una ingenuitat i superficialitat molt greu sobre els problemes concrets de la nostra comunitat. Serà molt complicat voler aturar el procés d'anorreament al qual estem sotmesos esgrimint arguments tan pobres i que no mouen ningú, o quasi ningú. Per què demanar que ens arribe un programa que fa TVE en català?

O és que no està clar que la dolenteria del programa (sobre això la majoria estem d'acord) invalida el fet de si està en català o no? Efectivament sols als contradictors de la «personalitat valenciana» estan interessats en que prospere un nom tan ofensiu com «Levante». Però no és declarant la «guerra dels mots» com renaix una comunitat. Sols vull insistir en que qüestions tal com: els rètols dels carrers, sobre el nom de la llengua, Pais Valencià regne de V a l è n c i a , l'ortografia dels llinatges, misses en valencià, sobre la catalanitat d'Ausias March, el nom d'una plaça, etc., són visions molt parcials (em permetreu dir: anecdòtiques?, gràcies) de la problemàtica valenciana. I em sembla que ja és hora que entre tots fem un major esforç aclaridor sobre les coordenades que estan condicionant l'endarreriment col·lectiu, endarreriment que afecta a tots els ordres i els lingüístics en són una part i una conseqüència, però sempre sense oblidar que hi ha uns valencians interessats en que res

canvie i uns altres que deurien moure's per tot el contrari.

Atentament.

ANNA GOMAR (Pego) MÉS SOBRE «LLAURADORS EN CALÇOTETS» Sr. Director: Crec que el senyor Forcada, o no ha entès la meua carta o no la volgut entendre. La qüestió no és el grau d'estima que ens han de merèixer els agricultors, ni moltes coses més que el senyor Forcada diu, i en les que estic d'acord.

La qüestió és la de si convé o no convé, quant es fà una obreta en favor del nostre idioma (açò no ho discutisc), plantar en la portada un «llaurador en calçotets». ¿Algú ha vist que els catalans en les seues gramàtiques catalanes pinten un pagès en la portada? Jo crec que els mateixos pagesos estaran d'acord en que no convé.

En allò de l'associació d'idees també em sembla que el senyor Forcada no m'ha entès.

L'associació d'idees no la expressi com «un peu» per a desbarrar (com cortesment diu el senyor Forcada) de coses més o menys relacionades amb el tema.

L'associació d'idees a què em referesc, dissortadament no és la meua, és la de molta gent, que si sent parlar en una llengua als mestres, industrials, senyores, etc., i en un altra als llauradors «en calçotets», creu que en la seua essència, indefectiblement, la llengua primera és «apta» per a aquelles persones i la segona a soles per als llauradors. ¿Està clar? ¿O fan falta més explicacions encara? ¿O no volen entendrem? I a més, sortosament, ara els agricultors no van en calçotets.

PEP PARLA UN JOVE Sr. Director: Sóc un jove de vint anys i m'agrada moltíssim GORG ja que és el màxim exponent de la nostra cultura, al Pais Valencià.

Vull també adherir la meua protesta sobre la denominació de «Levante» i no València que és com s'ha de dir (comentaris a part puix crec que ja se n'ha parlat prou).

I el Teatre Català, puix el nostre País Valencià ho necessita per a una major conjuntura en els altres països germans. ¿A on s'ha d'escriure?

Sóc molt arrelat a la nostra cultura i em complau moltíssim GORG; el felicite molt cordialment per la seua i la de tots els qui col·laboren en aquesta revista tan important per a el País Valencià.

EDUARD SERRANO CALAFORRA (València) FINS QUAN? Sr. Director: La paraula «Levante» em sembla a un càncer al qual no se li pot ficar fre i que sense cap dubte contribueix a fer més crònica la malaltia que es patix en el País Valencià: la indiferència o el «meninfotisme» a tot allò nostre.

Dita parauleta ha estat i és inculcada pels professors ja als infants més menuts quan aquests a penes han deixat el biberó, per això no és d'estranyar que quan dits infants arriben a majors estiguen tan acostumats a sentirse «levantinos» com a menjar arròs, i per això no és d'estranyar que quan algú intente de fer-los veure l'error es tanquen en la seua cabuderia o simplement no escolten perquè no li donen importància a la cosa, i és que no acaben de veure la diferència.

Fins quan durarà açò? ¿Aconseguirem algun dia una mica de positiu? A la vista està.

Per molt que uns quans ens preocupem a no admetre mai la paraula «Levante» per a designar al nostre País, la majoria segueixen erre que erre.

Recentment he pogut comprovar dos exemples més, entre els innumerables que circulen arreu, primer: el 26 de gener i per tot açò del problema de la taronja l'alcalde de Carcaixent en un discurs (molt bo, per cert) que li va fer al Ministre d'Agricultura incloia la paraula «Levante» per a designar el nostre País. És clar que s'hauria

www.faximil.com

UNA OPINIÓ MÉS

JOSEP LLUÍS NAVARRO (Carcaixent)

HA MORT UN GRAN PATRICI Sr. Director: En pocs anys, un plor llarg ens ha atuït a tots els catalans del Principat per la pèrdua irreparable d'insignis patricis, poetes, polítics, novel·listes, filòlegs i pedagogs. Sols en nomenaré uns quants per no fer-me massa llarg. Francesc Cambó, Prat de la Riba, Rovira Virgili, LI. Nicolau d ' O l w e r , Carner, Martí Esteve, J. Maria Segarra, Pompeu Fabra, Carles Riba, Maria Montessorí...

I fa poc darrerament, la pèrdua de Nicolau P r i m i t i u , tan volgut pels desconsolats valencians. Pèrdua, que tant València com Catalunya i tot el Principat, l'han sentida p r o f u n d a m e n t .

Perquè Nicolau, ens fou per mi i la majoria de catalans un bon exemple a seguir. Fou l'home modest, noble, i n v e s t i g a d o r d'arqueologia, paleografia, filologia. L'home de moral íntegra i ortodox per convicció, l'home de l'esperança valenciana i de tota Catalunya.

En vida, esmerçà gairebé, tots els seus anys en activitats literàries e investigacions com pocs valencians abastaren.

Fruint en el treball, foren nombrosos els llibres que va fer en llengua valenciana-catalana i castellana. A la biblioteca del meu despatx hi tinc el «D'Arqueologia. Excavacions de València», «Recordances de Sant

Vicent Ferrer», i «Guerras de Aníbal preparatorias del sitio de Saguntum», llibres, que recordo haver-los d e v o r a t pel gran interés que van despertar-me.

Nicolau, sentia arrapar-se a la seva carn la gran riquesa dels valors comunitaris valencians de la seva terra, i es llençà de ple fins poc abans de la seva mort, a la «Nova Renaixença». Llegim aquestes paraules d'ell, que avui, ens demostra que foren com sentències: «... desig de veure estructurada la seva pàtria espanyola de manera que els pobles que la formaven assoliren una mateixa igualtat "d'oportunitats"...».

Quanta de raó tenia Nicolau! Però, també, quanta raó van tenir Francesc Cambó i Prat de la Riba! Llurs pensaments, amb els anys, havien coincidit.

I la paraula «oportunitats» per fi, avui, sembla que definitivament s'ha obert en bé de tots els peninsulars.

Nicolau Primitiu, fou sens dubte un «valencià exemplar», però també un bon espanyol.

Reposi en pau!

PERE AMAT BORDES (Barcelona)

MÉS SOBRE L'APORTACIÓ LÈXICA VALENCIANA Sr. Director: En un dels articles que el nostre admirat Fuster publica a «Serra d'Or», núm. 143, del 15 d'agost proppassat, «Restriccions mental», «Dificultats valencianes», ens fa uns aclariments sobre la tossuderia pobletana, a les nostres terres, d'aquells qui per aquestes contrades s'oposaven a la unitat de la nostra llengua literària. I jo no em puc estar d'exclamar: quanta raó que té en Fuster!

Tot el que diferència el «parlar valencià» dels altres parlars catalans «són bizantinismes a liquidar». Hi parla també d'altres coses molt interessants que, ara i ací, no em pertoca comentar. Així, doncs, la meua humil aportació dins GORG no té altra finalitat que col·laborar amb la seua posició definida i donarvos-hi una munió de mots literaris, molts dels quals eren

usats pels nostres clàssics i bastants són arreplegats àdhuc en el Diccionari Fabra, i que «com la nostra producció literària autòctona és tan migrada —les nostres lectures es nodreixen principalment d'editores barcelonines— a poc a poc anem arraconant sense cap justificació que ho avale.

El meu objectiu no és altre que no separar-nos massa de la parla del Poble. Sempre he cregut i crec que l'escriptor ha d'estar arrelat a la seua terra, majorment si es tracta de qui —com jo— ha d'adreçar-se al Poble creient i encara és membre i pertany a la «Comissió Interdiocesana de les traduccions litúrgiques a la nostra llengua».

Dins el nostre idioma, hi ha —podríem dir— dues modalitats literàries: la del català del Principat i la del català de València, les quals formen gramaticalment una sola unitat idiomàtica amb algunes v a r i a n t s , moltes de les quals tenen la mateixa arrel, més encara, algunes usades indistintament pel català oriental (Principat, Rosselló i Balears) i pel català occidental (País Valencià, Tortosa, Lleida, etc.). Aquestes dues diferenciacions dialectals es remunten a l'època pre-literària i han perdurat fins a l'època actual; doncs el fet d'aquesta existència dins la mateixa llengua és una realitat que no s'ha de bandejar sistemàticament.

En d e s t a p a r - v o s aquesta «gerra d'ossos» encara substanciosos per al nostre Poble i ensems literaris, no pretenc prendre cap posició reivindicativa (Déu me'n guardi). «Amicus Plato sed magis árnica Veritat»: solament vull «portar l'aigua al nostre molí», i veure si aconseguíem ampliar i enriquir el lèxic literari en ús de la llengua catalana comuna i alhora acostumar els lectors i escriptors del català oriental a no trobar rar el nostre vocabulari, sense pretendre de fer-lo prevaler —«suum quique».

Cal advertir, de bestreta, per tal que es comprenga la valor relativa d'aquesta llista de sinònims, que el mot valencià hi anirà subratllat i que es tracta simplement d'una paraula usada pels qui parlen el català occidental, i ete no subratllats

www.faximil.com

pogut evitar. Un altre exemple: no sé a sant de què un dels últims carrers inaugurats en la Pobla Llarga duu també el nom de «Levante». Han preferit dedicar un carrer a un punt geogràfic abans que a un personatge destacat del mateix poble o del nostre País. Ja m'estic veent en la Pobla un altre carrer dedicat al «Sureste».

La parauleta segueix en la bretxa des de fa molts anys i pareix que seguirà molts més fent impunement de les seues.

Encara ens queda molta tela que tallar si volem almenys reduir un poc l'influència d'aquesta paraula, perquè fer-la desaparèixer, desgraciadamente ho veig impossible.

SINÒNIMS USATS EN EL PAÍS VALENCIÀ I QUE CAL EMPRAR TAMBÉ EN LA LLENGUA LITERÀRIA COMUNA Bou o toro = brau; agranar = escombrar; alacrà = escorpí; albelló = c l a v e g u e r a ; algeps = guix; bacora = figaflor; bambolla = butllofa; birbar = eixarcolar; badall = escletxa; borumballa = encenall; calça = mitja; calçat = calcer; carxot = clatellada; camada = gambada; cucala = Cornelia; dacsa = blat de moro; empinar-se == alzinar-se; endívia = escarola; engolir = empassar; esguitar = esquitxar; espill = mirall; esquellot = boromba; fardatxo = llangardaix; fumeral = xemenia; galló = grill; garbell = enveli; gel = glaç; gesmil = gessamí; melic = llombrígol; meló d'Alger = síndria; molles de pa = engrunes; pigota = verola; pallús = boll; poal = galleda; q u i n z e t = real; rabosa = guineu; sulsida = esllavissada, ensulsiada; teuladí = pardal; titot, polit, indià = gall dindi; verderol = verdum; vespra = vigília; vidriola = guardiola; alçar (una cosa) = desar; bancal = feixa; baralla = joc de cartes; bigot = bigoti; cresol = gresol; fava = taca de pell; fem = escombraries; carabassa = carbassa; gavarrot = tatxa; llavar = rentar; mormolar, bonegar = renyar; panolla = panotxa; porga = purga; tort = borni.

MOTS CATALANS USATS A VALÈNCIA QUE NO SOLEN FIGURAR EN LA LLENGUA LITERÀRIA Abatollar, aponar o emponnar, bac, calbot, camal, cava I Ió, clòtxina, esmussar, esvurar (per «fregar»), jònec, de sobines, empomar, forçat, replanell, ois, etcètera, etcètera.

VICENT SORRIBES (Rocafort) POBRES FALLES! Sr. Director: Vull escriure-li unes línies per a manifestar-li els meus

sentiments de dol per la manca de categoria social amb què s'han desenvolupat enguany les falles. Vaig llegir fa ja temps una entrevista al diari local «Las Provincias», en la qual un dels presidents d'aquestes coses que es diuen «paradors» donava a entendre la seua opinió en conéixer-se la notícia que la Junta C e n t r a l Fallera, o l'Ajuntament —tant s'hi val—, exigia una sèrie de condicionants pràctics que feia molt difícil la instal·lació d'aquests centres de reunions socials d'alta categoria.

V e i a en aquelles declaracions a aquest home molt penedit, i de debò que em vaig posar amb el cor tot enternit en llegir allò que «los paradores le han dado a las fallas un gran relieve social» i que «eran los lugares donde se podia recibir, con toda dignidad y prestancia a las personalidades que tradicionalmente visitan Valencia en fiestas, suponiendo además los paradores el motivo para la celebración de altas reuniones sociales, como galas de debutantes, recepciones sociales, etc.».

Jo no hi veig clara aquesta l i m i t a c i ó donada a la festa, senyor Director, perquè tinc molt a dintre la ¡dea de la i g u a l t a t d'oportunitats i veig que aquest principi ha estat deixat de banda. Segons tinc entès, hi ha famílies que veurien amb molt bons ulls a la filla com a regina d'un parador i que en canvi la trobarien fora del seu lloc si tingués que ser simplement fallera major d'una falla. Encara que sembla igual a primer cop d'ull, no ho és ni molt menys, senyor Director. ¿Per què no s'han d'oferir a tots les mateixes oportunitats? ¿Per què moltes de les famílies distinguides de València tenen d ' e n f r o n t a r - s e amb aquesta mena de limitacions?

Els qui vivim als pobles estem veent aquests darrers anys com van obrint-se aquestes possibilitats per a tothom: regines de festes, falleres majors, cortes d'honor, àngel de la Semana Santa, regines de la poesia, dames dels jocs florals, etc., etc.

Totes les adolescents que jo conec tenen avui l'oportunitat de pertànyer a alguna d'aquestes agrupacions festives i lluïdores, i si les circumstàncies.

la procedència social o el que siga no permet d'arribar a alguna de les plataformes o cadires exposades dalt, sempre queda el recurs de fer-se clava ri esa d'alguna de les festes del poble i lluir el traje el dia de la processó. I que jo sàpiga no hi ha hagut ningún alcalde ni ningún conseller ponent de festes que s'haja atrevit a deixar fora del joc alguna d'aquestes o p o r t u n i t a t s ; al contrari, d'any en any hem anat veent com les famílies més dinàmiques i amb un sentit més renovador han anat trobant celebracions noves i diferents per a lluir les filles que comencen a obrir-se al món.

En canvi, a la ciutat de València, cap i casal del nostre País... No vull ni pensar-ho senyor Director. Cada volta que llegesc les manifestacions esmentades abans, i em trobe amb allò que «las fallas van a perder un complemento muy interesante. Un complemento que estaba muy acreditado no sólo en Valencia y que ha servido de escenario para la puesta de largo de muchas señoritas de grandes familias españolas, no residentes incluso en Valencia. Eso significa el prestigio social que había adquirido nuestra fiesta...», cada volta que em trobe amb un paràgraf així, senyor Director, perc el control de mi mateix i em fique a plorar. No puc remeiar-ho.

Vostè s'imagina l'avorriment amb què s'hauran trobat totes aquestes famílies enguany? Jo i els meus amics tenim prou amb pegar un tomb pels carrers, i en tot cas en arribar al barri del Carme o en Russafa pegar una balladeta en qualsevol orquestrina que faça música. Però torne a repetir allò de la igualtat d'oportunitats. El que jo i els meus amics sigam uns «Mauros» no trau que d'altres persones més refinades necessiten d'altres llocs més selectes d'esbargiment. Esperem que per a l'any venint es trobe una solució o altra. El sentit més elemental de justícia i de rigor social demana que la festa siga per a tots. Veritat que és llastimosa la situació, senyor Director?

JAUME GARCIA BENET (Alaquàs)

www.faximil.com

són els equivalents, molt més usats pel català o r i e n t a l de Barcelona.

EDITORIAL La veritat és que jo no sé como es va Alacant, Xixona, Sant Joan de l'Enova, iniciar el propòsit, ni de qui —persones Alboraia, el discutit i indiscutible Quart o entitats— va eixir la idea; ni tan sols de Poblet, Puçol, Sant Mateu del Maestrat, quins són els tràmits reals a complir per Quart de les Valls, Xilxes, La Vila Joiotal de poder plantejar davant els organis- sa, etc., etc.. Tots ells, per una part o altra, amb grafia incorrecta. Vaig a seguir el joc: mes competents la qüestió.

Però, el cas és que hi ha una escletxa De tres-cents noranta-un pobles en total dins la llei que permet de restituir, d'una que sumen les comarques de llengua valenmanera o d'altra, les correctes nomencla- ciana classificades segons l'Estructura Ecotures catalanes en la toponímia que, per nòmica del País Valencià (L'Estel, 1970), motius històrics passats o, simplement, per aproximadament cap a doscent quinze popura ignorància administrativo-local, a ho- bles presenten una grafia viciada per casres d'ara estiga escrita tant en castellà com tellanització, traducció castellana o qualsecastellanitzada. I, fins i tot amb aquelles vol aberració ortogràfica. Els cent-setantaformes híbrides, ortogràficament o morfo- un pobles restants se'n salvaven de la barlògicament, despersonalitzadores del seu rabasada per homografia (distint significat, nom correcte i genuí. distinta pronuncia, idèntica forma) o hoVinc a dir tot açò perquè llegint "Des- monímia (distint significat i idèntica fortino" (núm. 1782, 27IXI¡71), m'assabente ma) : Sueca, s'escriu i es pronuncia igual de la correcció gramatical operada en la en castellà que en valencià. Fortaleny nomenclatura d'un important i conegut —malgrat la tele que sap pronunciar rus poble del Principat: "...s'ha acabat, ofi- o anglès i no vol saber-ne de gallec o cacialment, aqueixa aberració del Villafranca talà o no se'ls exigeix per exemple—, del Panadés. S'ha aprovat, en Consell de també.

Ministres, el canvi d'aquest nom híbrid i Als altres casos, el riu arribava a les degenerat per l'autèntic Vilafranca del Pe- campanes, de tanta bestiesa. Alto!, no semnedès", diu, traduït, Josep Maria Espinas, pre imputable a la imposició castellanoautor de l'article. I afegeix: "Simultània- oficial sinó també, moltes vegades, a la ment, una altra localitat ha recuperat tam- quinquena columna dels valencians opinantbé el seu nom: Sant Quirze Safaja, ja no hi o decidint-hi amb ignorància, o al col.laserà mai més San Quirico". Al "Destino" boracionisme. O totes dues coses alhora. d'unes setmanes posteriors (núm. 1786, Ningú no obligava de posar un rètol indi251X11/71), el batlle de Sant Quirze Sa- cant el poblat marítim de Les Palmeretes, faja escriu dins l'espai de Cartas al director traduït al castellà i reduït el diminutiu: aclarint que no és el poble que ell repre- Las Palmeras, terme de Sueca. No cal agasenta sinó Sant Quirze de Terrassa al que far bitllet per a contemplar desgavells, volia referir-se Josep Maria Espinas en doncs. l'article esmentat. "No obstant —afegeix Anem per feina, doncs. Airejem el fet el batlle—, em plau d'avisar-lo que aquest Ajuntament també inicia l'expedient per a possible i oficial de la normalització topodemanar de la superioritat que el nostre nímica; que ens explique aquell senyor Municipi puga, igualment, anomenar-se que signa misser l'advocat a les Cartes al director indicant-nos les passes a donar per Sant Quirze Safaja". tal d'aconseguir l'audiència; despertem els Automàticament, vaig repassar uns Ajuntaments persuadint-los de la solució. quants només dels pobles valencians que No divaguem o enyorem. en aquell moment em vingueren a la memòria: l'Atzúvia, Aigües de Busot, Alcoi, JOSEP-LLUÍS FOS MARTÍ

www.faximil.com

ELS NOMS DELS POBLES

«NOSALTRES ELS VALENCIANS» DEU ANYS DESPRÉS

Per a Fuster existeix un punt de partida, «.un poble a cada moment, es allò que l'ha fet la seua història: el seu passat gravita en la seua actualitat, la condiciona...}). L'anàlisi de la dramàtica situació valenciana ràpidament calaria en un ampli sector d'opinió, entorn a les seues hipòtesis i opcions es formaria un corrent que de vegades tindria en «Nosaltres els Valencians» una mena d'ideari, d'alternativa de futur. Les aportacions de l'autor, la seua interpretació històrica i «sociològica» anaven dirigides a estimular una pressa de conciencia, l'única que podia ser la base «d'una resolució salvadora».

El punt de partida esmentat contitueix sense cap dubte l'aportació fonamental del llibre, aviat, però, evidencià tota una llarga sèrie d'insuficiències i ambigüitats. La relectura de « N o s a l t r e s els Valencians» deu anys després de la seua aparició resulta altament positiva ; d'una banda, serveix per apreciar com Fuster ha aconseguit que molts valencians es preocupen seriosament de llur condició com a tais, que nova gent es dedique a desvetllar els problemes del nostre passat i de l'estructura econòmica i sociològica del País Valencia. D'altra banda, tothom interessat per les qüestions publiques es veu forçat a pendre una posició i definir-se davant el cas valencià, tant el perifèric com el de terres endins. És cert a la vegada, que una valoració dels supòsits de l'obra deixa al descobert i en entredit gran part de l'alternativa, o opció de futur que Fuster, d'una forma mes aviat implícita, ens presenta com l'única resolució salvadora.

Des del meu punt de vista, l'ambigüitat del llibre arranca des del propi començament, d'un «parti pris», confessat pel propi autor, un apriorisme militant, en funció d'un poble com a tal poble. Es tracta d'una justificada actitud de de-

fensa que no deixa de constituir un autèntic trauma, i que per tant acabarà elevant els antaganismes nacionals al primer plà de qualsevol opció de futur. Existeix, aleshores, una afirmació reveladora i sorprendent que avui ens planteja múltiples problemes, i que al meu judici, deu sotmetre's a una revisió : «Indiferents o mistificats els valencians —els valencians en bloc— vivint presos en tina espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians més que res. Tota comunitat mitjanament sana manté, per damunt o per baix, dels seus antagonismes interns, uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continua afirmant-se en ella mateixa i és ella mateixa: són aquests nexes els que, entre nosaltres, van relanxant-se de mica en mica, es debiliten s'esvaneixen...».

Hem de dir, que el mateix autor sortiria al pas de futures crítiques indicant que no era ni historiador ni sociòleg, que les hipòtesis quedaven a l'espera de posteriors estudis i aportacions.

En línies generals els punts bàsics del llibre, conformació històrica del poble valencià, problemàtica creada per la dualitat lingüística del país, els fenòmens del sucursalisme, el provincialisme, el valencianisme i la renaixença entre altres, ens ajuden a compendre la realitat actual i fins i tot, poden vincular-se a la transformació dels presupòsits actuals.

Per a Fuster, cal refer-nos com a poble. Ens cal conéixer-nos i saber que som. La llengua i els origens ens criden a integrar-nos juntament amb la resta de pobles de la mateixa parla. Ací, doncs, està per a Fuster el seu apriorisme militant, com ell mateix ens diu. Tota la resta sembla estar dirigida a demostrar les conseqüències de la relaxació dels vinculs comunitaris primitius.

Per a mi, en tant que simple ciutatà, la part més revisable de «Nosaltres els Valencians», és la relacionada amb el diagnòstic de la societat valenciana del segle xx i les opcions implícites que darrere dels seus judicis sempre ens apareixeran.

Estem d'acord que ha estat funest el sucursalisme polític, però no solament perquè es tractava d'un transplant dels esquemes de grups de fora, com sembla sostindré Fuster, sinó que per a mi, caldria abans que res assenyalar que es tractava més

www.faximil.com

En maig de 1962 sortiria a la venda un llibre realment important, fora de sèrie ; per primera vegada s'anava a intentar d'analitzar sense tòpics i seriosament què havia estat i què podia esdevindre al País que va de Morella a Elx. «Nosaltres els Valencians» fou un text terriblement compromès, carregat d'una força de revulsia sense precedents. Avui, deu anys després, «Nosaltres els Valencians» continua essent malgrat tot un text polèmic.

UNA FIRA DEL LLIBRE QUE PROMET SER IMPORTANT PER A LA CULTURA VALENCIANA

També cal indicar que les notes sobre la situació econòmica actual, rauen a continuar considerant al País Valencià com una societat rural que quasi està essent transformada ; quan la realitat demostra que les presents transformacions socials i econòmiques, portades a terme baix la direcció dels centres del poder financer, estant alterant els esquemes tradicionals tant al País Valencià com a tot l'estat espanyol.

Finalment, en sembla confús tot el que es diu sobre la classe dirigent valenciana, no podem demanar a Fuster un estudi que ultrapassa en gran mida les seus possibilitats ; sí considere prou ajustades a la realitat, almenys en tant no es demostré el contrari d'una forma més científica, que la imatge d'una burgesia subordinada, replegada al darrera de l'oligarquia, sense iniciatives —com ha estat la burgesia valenciana—, és bastant diferent de la burgesia d'En Prat de la Riba, por citar quelcom de representatiu ; és cert, però, que podrem sempre pensar si aquestes diferències quedaran r e b a i x a d e s per les afinitats de classe...

Com fa, doncs, deu anys «Nosaltres els Valencians» es un pedra llançada a la polèmica i un vigorós estimulant. /. FERRER

Abans que tot volem donar notícia de l'edició per «Albatros» de les 06servacions de Cavanilles. Obra aquesta d'una importància trascendental pel coneixement geogràfic i econòmic del País Valencià, no superada des del s. XVIII. Igualment volem felicitar l'aparició del llibre de poemes A l'altra vora del riu de Vicent Franc i que ja en el nostre número de febrer vàrem comentar.

També la Llibreria Tres i Quatre, segons tenim entès, pretén treure per la Fira quatre llibres : dintre de la sèrie «la unitat», una reedició de La llengua dels valencians de M. Sanchis Guarner i un volum profundament documentat de Vicent Pitarch Escrits en defensa de l'idioma. En la col·lecció «Quaderns Tres i Quatre» sortiran Lògica Materialista de Galvano Delia Volpe amb pròleg del professor de la nostra universitat Josep Blasco i Teatre i acció popular d'Anatol Lunatxarski amb pròleg del director de l'Institut de Teatre de Barcelona, Xavier Fàbregas.

Coneixem també molt de prop el procés d'edició de la voluminosa «Història de la ciutat de València» de Manuel Sanchis Guarner i que editada pel Cercle de Belles Arts desitjaríem que pogués estar enllestida per la pròxima Fira. També tenim notícies de la publicació imminent d'una novella del prestigiós periodiste Martí Domínguez, que serà editada per L'Estel en la seua sèrie blava.

En definitiva un any força animat per als e d i t o r s valencians. Felicitemnos !

www.faximil.com

aviat del transplant dels interessos i la ideologia de les classes dominants sobre les dominades. ¿ És que la debilitat del poble valencià es diferent i respon a causes distintes que la dels altres pobles treballadors de la resta de l'estat ? L'explicació de les contradiccions entre la perifèria I el centre, dels antagonismes entre el centre i la «província», no pot restar limitada per unes causes d'ordre nacional ; les apreciacions sobre el insurgisme basades en motivacions de reacció en contra de l'estat jacobí són totalment insuficients.

Aquests problemes són presentats amb el teló de fons dels antagonismes socials quan de fet aquests antagonismes, i el desenvolupament de les forces productives operades a nivell d'estat, són el factor primari que està condicionant durant tot el segle xix i xx el nostre present actual; la qüestió bàsica, i marginada en l'anàlisi de Fuster, sobre la realització o no de la revolució burguesa a Espanya gravita i pesa, malgrat que això implique abandonar l'apriorisme militant de l'autor.

Enguany la Fira del Llibre del proper mes d'abril sembla, segons les notícies que ens estan arribant, que serà una de les més d e n s e s —potser la més!— per a la producció editorial valenciana dels darrers anys. Això reaferma el que tantes vegades hem repetit des d'aquestes pàgines recordant l'existència real i coherent d'uns naixents nuclis culturals al nostre País.

comentaris i fragments «L'EMPORDÀ», TRADUÏT ELS DIFÍCILS CAMINS DE LA VERTEBRACIÓ COMARCAL DESCONEIXENÇA INTER-COMARCAL

Deixant de banda aquets aspectes, que afloren generalment a l'hora de conjuminar els Programes de Festes, per a endinsar-nos en altres de més pregons, podríem dir que fins l'aparició de «L'Estructura Econòmica del País Valencià», no hi havia hagut un llibre que ens donés un panorama global del nostre «status» sòcio-econòmic.

Però naturalment, aquest llibre, dins de les seues excel·lències, no deixa de ser una eina de consulta, feta i pensada per a ser usada per aquelles persones embrancades en ciències econòmiques, socials, polítiques. Ens falten per altra banda escriptors que d'una forma planera, amena, popular, relacionen unes comarques amb les altres. Potser n'hi haja i l'exahuriment o la no publicació de llurs obres, o el que és igual, la poca divulgació de les mateixes, fa que no em vinguen a la memòria amb l'abundor que desitjaria i que podria al·ludir en el cas concret d'estar parlant de Catalunya i no del País Valencià. Per tant, ens falten uns escriptors capaços de posar en contacte el món tancat de les taronges de Carcaixent amb el de les joguines de la Foia. Mentre aquests escriptors no ixquen, parlar de sabates a Gandia, és com parlar de taronges a Monòver. No es tracta, naturalment, de donar la llanda al lector explicant-li el procés de la fabricació de la sabata

www.faximil.com

Hi ha qui creu —equivocadament—• que els països haurien de tenir la uniformitat d'una caserna, o pitjor encara, que les particularitats més sobresortints d'una de les seues comarques, haurien de ser les que millor r e p r e s e n t a s s e n la resta davant del món sencer. I no. Els Països Catalans, per exemple, tenen en comú una llengua, i podrien gaudir —a nivell popular— tanmateix d'una cultura comuna, pel que bàsicament podríem dir aleshores que llengua i cultura constituirien el seu primer tret comunitari. Però n'hi ha altres, que jo anomenaria, malgrat la seua importància, secundaris, que venen donats per particulars aspectes sòcio-econòmics, que fan, que, mancats de l'ample i popular suport d'una cultura, els habitants d'unes comarques es mantinguen respecte als de les altres en perfecta i mútua ignorància. I no cal parlar de comarques. M'explicaré : dir a Barcelona que un hom és valencià i pressentir de seguida que et relacionen amb la paella, la taronja, les Falles i la Traca, és tot una. Parle a un nivell popular, és clar. I la culpa ha estat nostra, dels valencians, aspectes típics i tòpics a part. No ens seria gens difícil comprovar com a València, capital, qui acostuma a ser el més folklòric i patrioter, esdevé la majoria de les vegades un perfecte desconeixedor de la resta del seu País.

0 l'esporgament del taronger, sinó que, l'escriptor parla d'homes que tenen un ofici, pertanyen a un partit, comercien, s'estimen... L'escriptor, encara que estiga especialitzat en la branca novellística, quan s'imagina el particular drama d'un home, no pot deslligar-lo de la quotidiana realitat que l'envolta sense cometre pecat de pur idealisme. Mancats no tan sols de novel·listes, sinó també de teatre, i no cal dir, televisió, la coneixença inter-comarcal encara resta per fer. No és el meu propòsit, almenys ara, contar quines serien les dificultats amb que entropessaria el naiximent d'una novel·lística pròpia, així com altres gèneres que podríem anomenar <td'imaginació», descomptada la poesia, que per ser minoritària, només afecta a un grapat de persones. Només remarcaré un detall que farà intuir al lector preocupat per aquests afers a on van a parar els trets. Al País Valencià, no s'hi fa literatura «d'imaginació», ni en castellà!

Altre aspecte a considerar és que a casa nostra tampoc no hi ha hagut una premsa vertaderament interessada a guanyar-se, no diré el País, sinó la «Regió». S'ha quedat en provinciana. La rèplica del Sr. Moróte a Vicent d'Alacant a «Primera Pàgina», reproduïda al número 25 de Gorg ens és ben il·lustrativa al respecte. El Sr. Moróte es defensa de l'acusació d'«alicantinismo» que li fa Vicent, atacant el provincionalisme «valencianista». Total, res : comptat i debatut, batre per la palla. Posats a trobar qui d'antuvi en té la culpa, jo diria que València. València, capital amb prop de vuit-cents-mil habitants, ha estat incapaç de crear, mantenir i vendre, un diari de caire regional que arribe i interesse per igual a l'home de Benassal i d'Elx. Indiscutiblement, València, en aquest aspecte, no és Barcelona, i cap dels seus diaris «La Vanguardia». I la culpa no és, tots ho sabem, precisament dels periodistes valencians, almenys, dels qui a mi m'agraden.

la capital i la seua província. L'aïllament ve donat per dos motius essencials : esclat industrial de la població de parla castellana, Elda, i unes diferències fonètiques que fan dir als habitants de la comarca que ells no parlen valencià, sinó imonovero», «pinosero», tnoveldero», etc. Ignorància pura, per altra banda ben disculpable.

No cal exagerar la nota. Si pregunteu a un home del Carxe —anomenat oficialment El Raspai— què parla, us dirà que valencià, però entre nosaltres, els homes de les Valls, inclòs l'home del Carxe, remarquem perfectament les diferències fonètiques existents entre qui parla valencià pronunciant la ir» etimològica, i nosaltres, que igual que tots els catalans, l'emmudim.

No sé si el meu paisà Azorín, escriptor d'obra molt voluminosa, parlarà d'aquest aspecte fonètic —i en general dels que afectaren a la repoblació de la comarca— en algun del seus nombrosos llibres o articles. Azorín no era cap analfabet en la seua llengua, i nasqué quan a Monòver es parlava un català relativament pur, i no un «volapuk» com ara. Però la filologia, per aquells temps, estava en les beceroles. Cal dir que les persones de l'edat dels meus avis, entenien el castellà —ei, relativament—, però el parlaven amb dificultats, i una besàvia meua del Pinós, no tan sols no el parlava amb dificultats, sinó que no l'entenia. I com la meua besàvia, de persones de la seua edat, a trompons.S'ha de tenir en compte que el Pinós només dista 18 Km. de Jumella, i que de Monòver a Elda, per altra banda, paren l'orella, poden sentir-se les campanades.

Jo, quan vaig a Monòver, m'agafa el desfici de la incomunicació. A Monòver arriben pocs diaris. Allargant-ho molt, dos-cents. De Barcelona, ni parlar-ne. Però és que tampoc n'arriben, que jo sàpia, de València, que s'hi troba a tres hores escasses de tren. N'arriben pocs d'Alacant, 1 menys encara de Múrcia. Tots els altres apleguen de Madrid, i prengueu nota, ho fan el dia següent.

Ventura, un dels millors periodistes valencians, parla més de taronges que de sabates en la premsa catalana —no sé si ho farà amb la mateixa intensitat i assiduïtat en la valenciana— però quan ho fa de sabates, pot tenir la seguretat que de no col·laborar-hi també en la madrilenya, els homes de la comarca més sabatera d'Espanya, ni se n'assabenten.

Degut a això s'ha produït, o millor dit, s'ha accentuat, l'aïllament endèmic de les Valls del Vinalopó respecte a la resta del País Valencià, principalment de cara a la part representada per

www.faximil.com

EL «VOLAPUK» DE LES VALLS DEL VINALOPÓ

Els altiplans que s'estenen entre Monòver i el Pinós, i als que em referia en articles passats, no són pas fondals d'antigues llacunes solobrenques —com deia jo mateix una mica a la lleugera— sinó que són deguts a enfonsaments tectònics del Terciari (no en va cavalquen sobre una de les zones més afectades per les falles i els terratrèmols de la Península), enfonsaments posteriorment reblits per aportacions alluvials de difícil eixida. Aquests altiplans donen la sensació d'haver estat més un focus de dispersió de població que no pas d'atracció durant segles. Els sarraïns semblen haver-hi estat escadussers, i posteriorment, tanmateix els moriscos i els castellans.

Es fà de difícil acceptació com els primers pobladors catalans de les zones més muntanyoses del Migjorn Valencià, no cobejaren i habitaren unes zones planes que, trobant-se en litigi des del temps de la Reconquesta, oferien unes possibilitats molt més adients per a l'assentament humà que no pas els costeruts i pedregosos terrenys que encara ocupaven ben entrat el segle xvn, a no ser que s'hi Ínterposassen poderoses raons per part dels senyors castellans de la Mesta (en la toponímia apareix molt el nom de «Cañadas»), P"rò hi havia un altre motiu que feia que aquelles planes no foren conreades fins el segle xvin, i era el retard considerable en què es trobava ./'agricultura als segles anteriors, la qual era incapaç de vèncer els aiguamolls que d'una manera intermitent es produirien en zones fortament deprimides, com són el Plà del Manyà i el Fondo (catalanització del «Hondón» castellà). Tampoc els coneixements agrícoles eren tan avançats com per a eliminar la salinitat d'una gran zona que, estenent-se del Culebrón al Pinós, rep el descriptiu i aclaridor nom del Salobrar.

UNA PROGRESSIVA CASTELLANITZACIÓ

Sia com sia, mentre els segles xvn, xvni i xix comportaren una valencianització de la comarca, car no debades del divuit ençà els valencians foren capdavanters en agricultura, a partir de la Guerra Europea (1914), o potser abans, s'hi observa una progressiva castellanització deguda al

creixement i n d u s t r i a l , i per tant demogràfic, d'Elda. Entenguem-nos, no és que els eldencs no es consideren valencians, sinó que ho són «sui generis» : la parla els diferencia. Però així coin els alcoians són la gent més catalana del País Valencià, caldria cercar un qualificatiu semblant per als eldencs. Però no cal : ells són eldencs i prou. Mig Monòver i gairebé tot el Pinós, així com molta gent de la Manxa i Múrcia, van anar a buscar i busquen treball a Elda. Sortosament, de Monòver, ja no hi van. I^a gent ja troben feina sense eixir del poble. «Vox populi» diu que el «capital base» que possibilità la indústria eldenca va sortir de les butxaques dels terratinents conservadors de Monòver. I jo m'ho crec. Falta escriure la història moderna de la meua comarca.

Llegint Azorín no us en fareu càrrec.

Azorín no és encara un record a Monòver, almenys per a les persones aficionades a la lectura que hi viuen, sense que per altra banda n'hagen fet totes elles un mite, ja que moltes prefereixen uns altres escriptors i ho diuen sense embuts.

Però la discussió, a nivell de simples preferències, es manté sempre dins d'unes referències a les lletres castellanes. Descomptats aquests lectors i algun lletraferit com Josep Alfonso (que dit sia de passada, continuen tots ells parlant en valencià), la resta del poble viu aferrissada al seu vernacle, cada dia que passa més atrotinat, i sense sentir-se atreta per cap mena de literatura.

Si algú canvia de llengua ho fa per motius «extraliteraris». El procés de castellanització superficial hagués estat el mateix en el cas d'haver nascut Azorín a qualsevol altre poble.

He dit abans que Azorín no era cap analfabet en la seua pròpia llengua. Era capaç de llegir-se clàssics i moderns de llengua catalana. Fuster en parla al seu «Viatge pel País Valencià», recentment aparegut. A Azorín —diu Fuster— no val criticar-lo d'haver-se'n anat a Madrid. Com a escriptor professional que era, en aquells temps no podria fer una altra cosa. D'acord. El que sí que se li podria retraure —dic jo— és de no haver posat èmfasi en la creació d'un pont que establís contacte entre les dues cultures, la castellana i la catalana. ¿Qui és avui capaç de llegir-se, a Monòver, Tirant lo Blanc, del valencià Martorell ?

Una vegada, passejant per Barcelona, vaig veure a l'aparador d'una llibreria El Quixot traduït al català. Vaig dir-me : ¡ quina forma de perdre el temps!. Doncs bé, farà cosa d'uns deu anys, trobant-me un estiu a Monòver, vaig anar a escoltar-me la Coral del poble, la qual es disposava a essajar la cançó catalana «I/Empordà» amb vistes a concursar a Torrevella. En començar a cantar-la em vaig posar de sobte més groc que el safrà. ¡Me l'havien traduït al castellà! Me'n vaig anar a casa amb geni de poagre.

Per acabar com hem començat. Ens falten escriptors que ens parlen de les comarques, i ja que he mentat l'Empordà, escriptors que ho facen com Plà. No tinc res contra Moix o Sontag, que també cal llegir-los, però als valencians ens convendría de moment llegir-nos més a Plà si no volem començar la casa per la teulada.

ANTONI

RODENAS

www.faximil.com

El cvolapuk» que es parla avui en dia a les Valls del Vinalopó no és fruit d'un contacte de segles entre dues llengües o els seus respectius dialectes, com per exemple a succeït a la comarca de la Llitera, on a Tamarit parlen una mescla de català occidental i aragonés, sinó que es degut a un mal generalitzat a totes les comarques dels Països Catalans, on una llengua oficial de cultura desplaça una altra d ús coUoquial, el que porta a no parlar ni escriure bé cap de les dues, professionals de la ploma a part, naturalment, on encara hi trobaríem nombroses excepcions. De fet, quan em referesc al «volapuk» de les Valls, exagere. Si el comparem amb el tamarità, es prosa fusteriana. El català de les Valls no es troba ni més ni menys atrotinat que el es parla a la resta del País Valencià, a on si abans encara hi havien algunes zones incomunicades, ara ja hi arriba a totes la televisió, precedida d'antuvi pels diaris, l'escola i la ràdio, o avantposant-s'hi, que encara és pitjor.

PER UNA TEORIA DE LA DIVERSIÓ Als meus benvolguts Maria Aurèlia Capmany y Jaume Vidal Alcover.

Si pel que fa a la condició d'organismes vivents, però sobretot a la "personalitat", l'ésser humà no pos desconnectar-se de l'entorn,i, com diria Hegel, no som realment més que el tant-quant de la nostra activitat social (bé d'adaptació, bé de retruc a allò que redefineix i normativitza la cultura que hi ha al lloc on vivim), és lògic que no podem romandre en la mera introspecció psicològica, sinó analitzar, en general o en determinats aspectes, les circumstàncies i condicionaments que ocasionen el que som i que impedeixen, moltes vegades, sens dubte, el que voldríem o hauríem d'ésser.

Parlar de la diversió no suposa fer referències abstractes a aquesta altra abstracció que és la concepció de la persona humana com una illa deslligada i independitzada de tot.

Suposa referir-se a un context sòcio-històrico-político-cultural i a una estructura d'espai, preferentement urbana.

Sens dubte, la diversió pot acomplir-se dins el «natural». Recordem la pregona tradició que la poesia bucòlica i la novel·la pastorívola han tingut en certs moments de la literatura. Els hippies, parlant, per exemple, ja d'avui, enyoren d'habitar l'Arcàdia feliç, i Marshall McLuhan, gran estudiós i teòric dels mass media, amb visió futurològica, ens predica l'adveniment de «l'aldea global» (1).

No anem a fer, en aquesta avinentesa, un tractament de la diversió com a quelcom que, complementant-se amb el treball creatiu, contribueix al desenvolupament de les dimensions de la persona humana, i, per consegüent, del suggestiu tema de la «civilització de l'oci» i de «la sociologia del temps lliure», tan d'actualitat per a sociòlegs, psicòlegs i escriptors de ciència-ficció (2).

La futurologia i les ciències de l'adveniment ofereixen una tasca molt atractiva, però és convenient no deixar-se seduir per futuritats, oblidantse de la realitat dins la qual ens trobem.

L'afirmació pot ésser massa tòpica, però resulta escaient repetir-la ara : la societat del consum ho mercantilitza tot, i per tal com «reifica» la materialitat i també l'anímic, no té res d'estrany que s'haja igualment mercantilitzat i normativitzat la diversió. Podríem parlar d'una «diversió alienada» del mateix mode que parlem de «treball alienat». La societat del consum ens incita a consumir diversió com seductorament exhorta, mitjançant la publicitat, a beure Coca-cola, a comprar una marca concreta de camisa, de dentifrici o d'electrodomèstic, o a tenir com lema el vell mens sana in corpore sano (amb el «Contamos contigo», invitant a la pràctica dels esports, o amb el «Un libro ayuda a triunfar», cosa que dubtem molt).

La cultura redefineix les necessitats humanes, fins i tot impulsos tan primaris com la nutrició o la sexualitat. La diversió —aquesta necessitat de l'ésser humà per a fer quelcom diferent del treball durant cert temps del jorn, de la setmana o de l'any (dret, en suma, a viure feliç i a passar-ho bé, o, almenys, a creure que és així)— roman, igual que els altres impulsos biològicopsíquics, dirigida, mecanitzada, normativitzada i

imposada. El «treball alienat» té el seu revers en aquesta altra automatització : la corresponent a les hores fictíciament joioses. Si el treball, en ell mateix, no resulta gens gratificador, tampoc les possibilitats econòmiques que suposa el fet de treballar (un sou rebut a canvi de ics hores de prestació de serveis) no permeten un divertiment alliberador. Ni treballem, llevat de privilegiats casos, en allò que ens agrada ni ens divertim com ens plauria divertir-nos. Les institucions del weck-end o de la saturday-night, fins i tot també el temps de les vacances estivals, malauradament són costum obligat, i ens atansen a la monotonia, el fàstic i l'avorriment. I no és només qüestió de disponibilitats econòmiques. Es troba molt generalitzada la creença que els rics s'enfastigen més que no els pobres. Indubtablement, tenen majors posibilitáis per a consumir diversió qualitativament i quantitativa, puix l'oci i el divertiment no són els mateixos per a tots (el tema caldria també que fos analitzat a tenor de la divisió de les classes socials), però sí per a tots actua, amb gran amplitud de matisos, la regulació de la juerga i d'allò que es troba permès i és factible per als uns i d'allò que és prohibit i és inaccessible per als altres. Per descomptat que la diversió també es determina segons la funció dels diferents rols i status (3).

L'activitat laboral o la diversió mai no són el que s'esperava. D'això ens adonem quan conscientment advertim què és de veritat la vida. Tant o més que el treball, pot frustar-nos la diversió, tal com roman avui estatuït. La diversió no respon pas al «principi del plaer», ans pel contrari, al «principi de la necessitat», diríem seguint termes freudomarcusians (4). Les «creences» de la civilització occidental ens han allunyat durant segles del plaer (d'un hedonisme, ben entès, no cal dir-ho, fruit del dret a la felicitat que tothom té, dret del qual, certament, no ens parlen els manuals de Dret Natural com el principal després del pressuposat de viure) ; ens han donat si de cas el succedani del panem et circenses, però, per damunt de tot, l'amargós antídot del dolor, la paciència i la resignació com a mitjans idonis, més que per al desenvolupament humà, per a una utòpica perfecció arcangèlica. Més escaient que de repressió sexual tan sols, caldria parlar,

www.faximil.com

LA DIVERSIÓ COM FET EMPÍRIC «ARTIFICIAL»

amb termes més amplis, de repressió del plaer i de la felicitat terrenal (les classes dominants —és lògic— mai no s'han aplicat la norma i no han estat ascètiques ni austeres).

Segons explicava el professor Jiménez Blanco, fa alguns anys, a la Facultat de Ciències Econòmiques de València, tota cultura té la pretensió de donar satisfacció a la major part de les necessitats de la majoria de la població, però no a totes les necessitats de tots els membres de la societat. UI fet que hagi gent que es desvia d'una determinada cultura, sense acceptar-la, suposa una font de «desviació» (5). Us rebutja, per tant, la norma imperativa perquè per a un cert tipus de gent no és aquesta la resposta. Prossegueix l'esmentat professor i sociòleg : en certes avinenteses la cultura ofereix una resposta inadequada o bé mancada de qualsevol resposta. I/a desviació —és comprensible— actua com percusor per al canvi social, encara que siga a nivell de «subcultura» o de minifenomen (6).

Si ens centrem de nou en el tema de la diversió, aplicant l'anterior concepte, veurem que, privadament o integrats en grupúsculs, existeixen aquells que es «mengen i beuen» el seu divertiment, creat al marge d'aquell que ha imposat la superestructura sòcio-político-cultural. Fins i tot diríem que també quan arriba el moment de divertir-se, n'hi ha de contestataires. Cadascú juga al joc que més li agrada. En aquest punt no hi ha dubte que les «afinitats electives» (la frase és de Goethe) executen un paper més preponderant pel que fa a la diversió que en relació amb el treball o la professió. Els vincles de convivència en l'àmbit laboral podran ésser de vegades molt cordials i harmònics, però no oblidem que quasi sempre són obligats i necessaris. Ningú, inicialment, no ha triat com a company ningú. La convivència, en canvi, per a la diversió (ja que lhome difícilment es diverteix en solitari, llevat d'algun que altre alcohòlic o en les anomenades, fa anys juergas místicas) implica una voluntarietat en l'elecció d'acompanyants. El prejudici juga la seva funció en allò que pertoca al tipus de diversió. N'hi ha determinats divertiments que no solen compartir-se amb els companys de treball o amb els parents (pensem, per exemple, en el comportament ocultista, degut a la cosificació de la dona, del cònjuge-mascle quan se'n va de picos pardos). En suma, la diversió en convivència suposa certes afinitats ideològiques, estar d'acord en determinadas liberalitats o en botar-se (de moment i excepcionalment) les normes i etiquetes estatuïdes pel codi de l'ètica social vigent, «fer» el que siga sense que la societat s'assabente (tant hi fa que es tracte de «sopars de matrimonis», de parties molt íntims o de «.ballets roses» o «blaus» a la estratosfera de la hight-society).

Aquesta seria una categoria : aquells qui mantenen la seva respetabilitat de «persones decents» públicament i en consonància amb el seu rol i status, i, després, en la clandestinitat, escapant astutament al «què diran», es diverteixen com volen, botant-se «a la torera» la normativitat que ells mateixos defenen en funció dels interessos econòmics o d'una situació social de privilegi.

Comportament típic de l'alta burgesia en contuberni amb els altres sectors del Olimp (artistes, món del cinema i del teatre, mites musicals, toreros i tota la resta d'ídols i d'idolets a la moda..., això que en les cròniques de societat es diu «el tot...», metonímia per a designar tant sols la classe dominant i a una certa mena de privilegiats). Es tracta d'una desviació molt típica i molt tòpica, interessant d'analitzar, perquè quan es treuen els drapets (bruts, sens dubte) al sol ; s'arma l'escàndol, la maquinària sòcio-políticocultural té a la mà tot un sistema de punicions (en aquest cas les «flagel·lacions» solen ésser sempre molt dolces) la qual afecta també a ídols i privilegiats. En certes ocasions, no és pas difícil de trobar justificacions de cara a la societat i arguments per a atenuar i llançar terra a fets d'aquesta mena els quals acostumen a ésser la fal·lera d'Europa de tant en tant (per exemple, l'assassinat de Wilma Montesi i la dolce vita romana, Vaffaire Profumo o la mort també macabra del noi iugoslau que feia de doble de l'actor Alain Delon...).

Un altra categoria és la dels grupúsculs (hauríem de fer referències, en especial, a determinades subcultures jovenívoles). Es tracta generalment de gent de classe mitjana i amb un cert grau de culturització, que postulen ideologies (existencials més que polítiques) no sempre en total oposició al sistema o a la moral burgesa.

Fan de la diversió quelcom per a ús particular.

Recordem els «pisets» de fadrí (o de fadrina) d'abans, o els «apartaments moblats» d'avui, ubiqüacions molt en funció d'aquest fort leiv-motiv de la diversió que és la institució del «lligam»,

www.faximil.com

LA DIVERSIÓ COM DESVIAMENT

LA DIVERSIÓ COM A FORMA D'ADAPTACIÓ INTEGRADORA I NEUROTITZANT

Del mateix mode que s'accepta fatalment, a tenor de la maledicció bíblica, el treball com un mitjà necessari, encara que siga suant la cansalada, per a poder menjar el pa (això que es diu «guanyar-se la vida», com si cada jorn haguéssem de pagar el nostre dret a viure), i és sacralitzat com l'activitat més dignificant de l'ésser humà, la majoria de la societat accepta també els tipus de diversió (drogues per al esperit) estatuïdes com els millors mitjans per a divertir-se, tant a nivell d'espectacles de masses (bous, futbol, boxa, cinema, teatre...) com a un altre nivell molt complementari d'aquest : bars, clubs, cabarets, discoteques, sales de festa, cafeteries, restaurants..., en fi, tota una variada gamma de locals on l'esbargiment s'entén com un premi i una compensació a tota una setmana o un jorn plè d'hores a f a n y o s e s (incloses les extraordinàries). En aquests llocs existeix des de la clientela fixa fins als flotants, i en tots es dóna una brutal massificació barrejada amb sorolls, manca d'espai i... d'altres moltes molèsties (quelcom paregut a les platges atapeïdes de gent en plena època canicular) .

La gent se sotmet al joc tentació-repressió, com si fóra la cosa més natural del món, en molts d'aquests ambients erotitzats, als quals el simple voyeurisme (tant si consisteix en una atracció de strip-tease o a alternar amb alguna «senyoreta») li costa ben car a la cartera. La sexualitat del «veure» té, per descomptat, una major tradició 1 antiguitat que no pas la de «fer» en amplis sectors de la població (pensem en l'indubtable èxit del gènere de «varietés»).

La psicoanalista nord-americana Karen Horney ha evidenciat les neurosis específiques de la so-

cietat de consum occidental. Ens parla d'una necessitat neuròtica d'afecte j del paper de la sexualitat en aquesta necessitat. «La necessitat neuròtica d'afecte —escriu Karen Horney— sovint adopta la forma d'una passió sexual o d'una set insaciable de gaudis eròtics. Vist aquest fet, ens hem de preguntar si el fenomen global de la necessitat neuròtica d'afecte no serà provocat per la insatisfacció en la vida sexual, si tot aquest anhel d'amor, de simpatia, d'apreci, de suport no serà més aviat producte de la libido insatisfeta que no pas de l'afany de seguretat» (7). I també nosaltres ens podríem preguntar : què manca en la societat actual : l'amor o una sexualitat sana i alliberadora? Pensem que totes dues coses.

En suma, mentre la superestructura predica una moralitat que després quasi ningú no acompleix, la libido practica les seues fugides contemplant estrangeres o nadiues en bikini a la platja, anant a veure filmes no molt deteriorats per les tisores o parlant (whisky en la mà), als clubs, amb les cambrereres que «para dar gusto a los señores», com diu el cuplet de la Montiel, alternen amb molta astúcia i desembaràs. Tot això, pot barrejar-se amb comentaris apassionats sobre el Real Madrid, el Cordobés, Urtain o Carrasco (8).

No descartem escriure, en un altre moment, amb referències concretes, sobre las ambientacions i decorats per al consum de diversió que hi ha a la societat contemporània. Poden valer com aperitiu aquestes ràpides pinzellades sobre el fenomen psico-social de la diversió.

S. SALCEDO (1) Sobre aquesta qüestió vegeu : Stuart Hall : Los hippies: una contra-cultura. Editorial Anagrama. Barce'.ona, 1970, pàgs. 27-33.

(2) Pot consultar-se al respecte : Gianni Totti: Sociologia del tiempo libre. Colección de Bolsillo Básica.

Madrid, 1971; Varios : La civilización del ocio (Cultura, moral, economía, sociología: encuesta sobre el mundo del futuro). Ediciones Guadarrama. Madrid, 1968 ; i Varios : Ocio y sociedad de clases. Editorial Fontanella.

Barcelona, 1971.

(3) Es recomana molt especialment llegir : Amando de Miguel : Introducción o la sociologia de la vida cotidiana. Editorial Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1969, llibre en el qual s'examina amb molta clarividència aquest tema dels status i papers socials i també els fenòmens de comunicació i interacció.

(4) A hores d'hara resulta imprescindible llegir també obres tan bàsiques com : Sigmund Freud : El malestar en la cultura. Alianza Editorial. Madrid, 1970, i Herbert Marcuse : Eros y civilización. Editorial Seix Barra!.

Barcelona, 1971.

(5) Per a ampliar el concepte de desviació social pot consultar-se : Salvador Giner : Sociologia. Ediciones Península. Barcelona, 1971, capítol 9.

(6) Per al concepte de subcultura vegeu : Salvador Giner : op. cit., pàg. 86.

(7) Karen Horney : La personalitat neuròtica del nostre temps. Edicions 62. Barcelona, 1969, pàg. 125, i especiamlent els capítols VI, VII, VIII i IX, els quals es referixen a la necessitat neuròtica d'afecte. Vegeu també el comentari a aquest llibre publicat a la revista GORG (núm. 1 - juny de 1969), pàgs. 36-41.

(8) Un signe evident i representatiu del cretinisme i el caràcter neuròtic i alienant de la diversió, tal com circula en la música pop per al consum, poden ésser aquestes paraules de !a cançoneta, interpretada per «Los Albas», que diuen : «Me gusta la noche, me gusta el bochinche...».

www.faximil.com

sobretot, a zones turístiques o a les grans concentracions urbanes. Avui tan sols els bonassos i innocents dels hippies fan (més a les platges del Pacífic que a les d'Eivissa o Formentera) les seves festes públicament (prop de la mar i, si és possible, en les nits de lluna plena). El party, en canvi, és actualment privat, esotèric, només per als components d'un clan, llevat d'algun «catecumen» invitat. Les bacanals i les orgies de les corts romanes o renaixentistes són records històrics, i quelcom molt diferent del comportament formalitzat en recepcions i festes oficials al nostre temps. Del mateix mode, les festes populars avui tenen tot el seu desenvolupament de festeigs programats, sense l'espontaneïtat o la follia desencadenada de les Saturnals romanes o dels Carnavals europeus (no diguem del que es fa encara a Rio de Janeiro).

Aquesta desviació suposa quelcom més que una matisació diferent del rebombori; implica una ètica i una estètica distintes segons el grup 0 la subcultura que es tracta, concepcions diverses de la sexualitat (a excepció dels espectacles de masses i no del tot —pensem en l'erotisme que impregna els mass media i principalment el cinema com a nefast joc de tentació^repressió—, no es concep generalment una diversió sense al·licients sexuals), i una visió, en fi, diferent de la vida i del comportament social.

NURIA ESPERT: LLIRI A L'ERM DE

Núria va córrer després l'Aventura sense límits de «Las Criadas», afer cnltural, afer burocràtic, boom de l'èxit. I definitivament deixà de ser la nostra Núria per esdevenir (això si no ho era ja) una Diva inqüestionable. Una Super-sfar que no tardaria el Cinema a confirmar i que les quasi sagrades mans del crític del New York Times consagraria com una fora sèrie prodigiosa, cosa que sospitàvem. Núria no s'aturà, ans fent un esforç rellevant posà a Madrid «YERMA». Aques-

ta YERMA amb la qual Víctor García desafia l'opinió i el públic, lletra de batalla teatral. I per segona vegada èxit multitudinari. I com no! Polèmica cultural, polèmica burocràtica!

Com que l'estratègia d'un front cultural cal no confondre-la amb la tàctica del moment i la situació i l'afer concret, tampoc les malifetes de Núria no poden enterbolir la mirada crítica, valen pel que valen, i ja veurem la continuació i el conjunt. Núria avant, públic avant, conjuntura cultural avant. Ho vèiem clar la nit de cap d'any, botant a la carpa amb tota la troupe de Núria, oferint-nos raïm i champagne, descalços sobre la lona destensada : mai no podrà esborrar-se la vessant lúdico-pànica d'aquesta gent que treballa al teatre, que imposen, ells també, regles de joc i privilegis, aquesta «élite» negra que fa hores diàries, que es cansa, i que potser, ab libitum, arriba a l'èxit, sovint el zenit de la potència lluitadora i no de l'aburgesament. La festa durà un «moment» (paraula personal de Núria) i tothom tornà al «ròl», el cap a la feina. ¿Quina gent és aquesta que treballa quan els altres descansen ? Aquesta gent que empra noms falsos públicament. Aquesta gent que canvia de PERSONA. Aquest útil i mitjà d'expressió que sovint no sap el que expressa ni per a qui. Aquests pavorosos invasors que des de fa segles van i venen sobre les fronteres cridats i maleïts, perseguits i encimbellats.

A aquesta gent pertany Núria. Nosaltres mirem. ¿ Podríem fer-li unes preguntes ? Cal demanar l'oracle. Núria s'esten entre dues funcions a la «chaise longue», vestida amb la túnica de lona de YERMA, una mena de sac de penitència o de san-benito de comdemnat, darrer producte de l'adaptació al mitjà, color cendra, color brutícia i ronya, color de nit sense estrelles. Els cabells llargs i sedosos li donen aspecte de Circe poderosa, els ulls acuclats tanquen secrets intransferibles.

Cal aprofitar el temps.

—¿Potser és el moment clau de la teua carrera aquell moment que decideixes treballar amb Víctor García?

—No. En una carrera ja bastant llarga com la meva hi ha molts moments claus, el més important és aquell en què es descobreix quina cosa

www.faximil.com

Tot acabant de llegir «À la Recherche du Temps Perdu» jo patia d'una «sui generis» psicosi, més planerament, d'una pallóla, la qual pateixen sovint els lectors per excés de zel, quan duen a terme un perillós procés d'identificació que, s'ha anat insinuant i confirmant al llarg de la lectura apassionant, consciència i inconsciència ensems, perdent-se un darrere l'altre els límits i les fronteres defensius entre el lector i la lectura, acabant aquesta per fagocitar al lector. Per recordar un insigne precedent podria adduir el cas de l'«Ingenioso Hidalgo»a o el del personatge interpretat per part de J. M. Prada en *La Cazan de Saura, l'un devorat pels llibres de cavalleria, l'altre per la Scientific-Ficcion. I aquesta Psicosi meua em portava a l'admiració més terrible del gòtic, de les intermitències del cor, dels escriptors avanguardistes, i, com no ¡ de les actrius consagrades! Així com el narrador amb la Berma, jo teixia un mite cassola amb la Núria Espert que feia a València per les darreries del 68 «HuisClos» de Sartre, peça d'una força reveladora tal per a mi que em catapultà com a aficionat incondicional del teatre. La peça la veia quasi tots els dies i a Núria de lluny estant, com a una deessa, quelcom meravellós i prohibit, fulgurant. Passava les hores mortes a cAusias March» per tal que Frederic em parlés ara i adés de la Núria, aquest era el tema consagrat de les nostres inacabables converses, Núria per ací, Núria per allà. També amb Carlos Ballesteros en parlava. I fins i tot amb Fuster. Aquesta situació experimental durà fins el dia en què Emma em va enviar a per un llapis de llavis al camerino de Núria. No sabia que fer-me davant de «la Divina». I fou bastant senzill, per no dir quotidià, per no dir vulgar.

Dies després Núria ens convidà al show de «Les cançons del Getto». Estant allí va rebre un autèntic tdliri-n wildeà amb una tarja escrita ; deia així: nVous ètez le Lys dans la Valléet, («gs vostè el lliri a la vall»).

SERT

—¿Anàreu a per Víctor o vingué ell a vosaltres?

—Nosaltres volíem donar «Ivas criadas» i una obra d'Arrabal, llavors parlàrem amb Fernando sobre qui podria dirigir la seua funció, aquell que li donara la seua verdadera dimensió, perquè a Fernando solament l'han presentat en Teatre de Cambra. Llavors ens va mostrar fotos dels muntatges de (.(Cementerio de Automóviles», de «Los dos verdugos», i ens va encisar i ens adonàrem que V. G. era aquest personatge al que Armando i jo volem i coneixem tant. Armando mateix el va buscar i el localitzà a Eivissa, on ell hi era d'aqueixa manera, sense ganes de fer res.

—¿Has dit que et formares en la Companyia de Pons, tenia un mètode d'interpretació?

—Sabia molt de teatre i m'ho va ensenyar, ara, ell no tenia cap mètode, era un autodidacta com ho som la major part. Era un home de teatre i em va fer una dona de teatre. Em va donar un munt de treballs i a més em va ensenyar a afrontar la feina, les reflexions que calia fer...

—Tu t'enfrontaries amb la tasca de dirigir o de dirigir-te f —No ho sé, Víctor m'ho deia, que sí, que em calia, però, la veritat és que jo necessito, per tal d'arribar en una empresa fins al final, confiar en algú. Les dificultats de YERMA les hem vençut gràcies a la confiança que teníem Armando i jo en Víctor, potser que per nosaltres mateixos mai no hauríem reeixit.

—¿Seria possible aclarir un dels episodis d'aqueixa odissea, el que va passar amb la lletra que dirigires a un dels grans diaris para-oficials ?

—Era una sèrie de coses que calia aclarir i jo les vaig aclarir, tenia moltes ganes de fer-ho.

—¿El muntatge que li heu fet al Lorca pressuposa un primordial interés vostre envers Lorca 0 més bé es tracta d'una aplicació, d'una pràctica o un exercici sobre un text, casualment de Lorca ?

—Havia llegit Lorca d'adolescent. Fa com tres anys vaig llegir «Poeta en Nueva York», la impressió fou fortíssima, m'entraren ganes de fer quelcom, d'expressar aquesta emoció, amb un espectacle potser. I encara vaig llegir les Obres Completes una altra vegada. Quan vaig parlar amb Víctor, que estava a Brasil muntant «El Balcon» de Genet, li ho vaig proposar, ell es va negar. Víctor em va dir : «No, jo estic molt des-^ esperat, em sent mal amb mi mateix, ¿ com podré posar-me a dir versets? No puc ara. Lorca és vital, és atmetllers en flor i ametlles dolces.

1 jo estic ara fotut. No puc». L'oportunitat va passar. Em vaig operar, vam seguir amb «Las Criadas», la vam fer dos anys encara, i només quan es tractà de buscar nova peça vaig retreure a Lorca, i YERMA perquè, era potser la més esquemàtica i despullada de les seues obres teatrals. Sovint passa així, quelcom t'interessa, no ho pots fer, ho deixes córrer, i més tard arriba l'ocasió.

—¿Doncs no has renunciat a «.Poeta en Nueva York» ?

—No, clar. Però, no sé qui faria el text, no sé res encara, no ho he estudiat. M'agradaria un espectacle com «Ronda de Mort a Sinera», una cosa així, més cruel. Però, és solament una idea.

—Tu has seguit una Unia plena de dificultats, en la qual i segons tu, fas el que el públic vol i

www.faximil.com

importa prou per tal de dedicar-li tota la vida.

Aquest moment foren per a mi els meus setze i disset anys quan treballava amb Esteve Pons a l'Orfeó Gracienc. Al principi fer teatre em semblava una cosa que estava bé i res més, no m'havia adonat del que podia significar d'esforç i de descontent i de lluita. Amb l'Esteve vaig intuir l'assumpte. Després vaig formar Companyia amb el meu marit, Armando Moreno, i la Companyia ha donat guerra de temps ençà i ja va per a 22 anys ! Aleshores les coses ja estaven prou clares per a mi. I que unes coses serveixen més que unes altres no vol dir que son més importants. ~Ès a dir, que mai no hauria tingut cap moment amb Víctor García sense haver tingut abans els moments amb Brecht, Sartre i Salvat, i tot el llarg treball d'Armando i meu de tants anys.

—Si fos una comèdia d ' O s c a r W i l d e que m'agradara, sí, sense cap dubte. N'hi ha una peça de Pinter que m'agrada, vista a Paris, i voldria fer-la, es tracta d'tOld Times*, fis una funció bonica, fermosa és la paraula, en el sentit d'un treball ben fet, un teatre al qual ja hi som acostumats i hem acceptat, ara, un teatre molt intel·ligent i que requereix bons actors. Jo penso que no em costaria massa d'adaptar-me, encertaria o no, això es diferent, la tonyina té la dones igual, quan menys ho esperes, però clar que puc i sóc capaç de fer una comèdia!

—¿Et tornaries a plantejar una peça que ja has fet, ara amb un altre muntatge ?

—Sí. M'agradaria tornar a fer el «Hamlet», però de manera més maura i reflexiva, menys impetuosa. Em va deixar un bon record l'experiència, és una de les coses de les que estic més orgullosa, malgrat que tenia molts defectes, per això voldria corregir-los.

—Es parla de crisi teatral, ¿ com et va a tu en la fira?

—Si parlem de Madrid, no n'hi ha, de crisi.

Més teatres i més públic. Les obres, d'interés : Valle Inclán, Ibsen, Lorca, Shakespeare, Buero.

I els Voldevils no són d'ínfima qualitat, ans al contrari, els més dignes, els més divertidets. Però, això oculta una vida completament acabada per al teatre en la resta d'Espanya. La resta del Pais és la mort pelona, és per a plorar. Podem agafar una cartelera de València i una altra de Barcelona i ho veurem tantost, i ja no parle de Logroño, on no em cap el dubte, no en tenen, ni de cartelera.

—Quan Núria té temps lliure (és una forma de dir), vacances, "reldche", va a veure teatre?

—Vaig a veure més teatre quan no actue, m'agraden els bons i m'interessen els dolents, perquè el que m'agrada és el teatre com a totalitat, ple de contradiccions. Ara, quan treballe no tinc més remei que veure'm solament els millors.

Aquesta temporada he gaudit especialment amb el TEXT de «Luces de Bohemia* i amb la interpretació fora de sèrie de Fernando Fernán Gómez en «Un enemigo del Pueblo*. El que em passa amb el teatre Independent és que solament el veig quan va a Madrid o Barcelona.

—¿Faries un film

"Underground"?

—¡Naturalment! Jo he fet amb Nunes «BIOTAXIA», per la que no vaig cobrar un quinzet, i a més sempre pensí que mai no s'estrenaria..., però, sé que Nunes té molt de talent. I ja li he dit que em té a la seua disposició quan junte les trenta pessetes que li fan falta per a pagar-se una altra pel·lícula. I estic disposada a rodar-la fins i tot mentres faça les meues dues YERMES

diàries, i per açò, cal creure molt amb una persona, oi qne sí!

—Nunes va dir, si mal no recordé, que rodaria amb tu fins a dos-cents films...

—No ho sé, penso que això seria massa...

—I Terenci que pensa escriure una novella amb tu...

—Hem discutit l'assumpte. El meu problema és el terror a no ésser prou sincera. La meva vida és a mig fer, n'hi ha tantes coses que encara em passaran! Tinc por d'acarar-me amb Terenci i amb el seu llibre, és un home sincer i cruel. Tot i això l'hem decidit fer, malgrat tot i tots.

—¿ Núria, què vol dir això: Broock, Persèpolis ?

—Vaig anar a Persèpolis a fer «Las Criadas».

Dirigia el Festival Peter Broock, l'anglés de «Marat-Sade» i d'«El somni d'una nit d'estiu»...

Aniria aquest estiu amb Peter a Persèpolis si no fos per YERMA. Broock està treballant ja. Ell a muntat allí ORGAST amb onze de les dotze persones que estem seleccionades. Es tracta d'una recherche (recerca) i jo no he pogut entrar. Ens hem vist, ens hem escrit, ens truquem per el telèfon, ha vingut a veure YERMA. No he pogut anar encara. I estic morint-me de ganes! Del que tracta a Persèpolis és d'una recerca, d'una investigació, anem recercant una darrera sinceritat, global, en el llenguatge, sí, també física i corporal. Però, no té res a veure amb els Exer cicis de Gotowsky, no es tracta de formar actors.

Podríem parlar d'una recherche a nivell prou humà. S'assembla a un metge que mostra els seus experiments, no té cap matís deliberadament artístic. Persèpolis està a Iran, cap al Sud. Se'n va allí en avió. Primer fins a Genéve, d'ací a Belgrad, de Belgrad a Istambul, i d'Istambul a Teheran. Teheran és una ciutat com Saragossa. Allí hom pot anar al Museu i veure les joies dels Emperadors Meravellosos, i després hom va al Mercat, que és un dels mercats més bonics d'Àsia, diuen els qui els coneixen gairebé tots. Un hom es compra collars i pulseres, i els rics una catifa.

0 perfums. I després en l'avió va a Shiraz. És una gran ciutat. Ciutat bellíssima i nova, on vessa el govern els cabdals. N'hi ha Autopistes, fonts, arbres, jardins i xiprers i Mesquites blanques.

Shiraz sembla un país viu com Teheran sembla un país mort. Parle de les meues intrasferibles impressions. A Shiraz prens l'autobús. I vas pel desert —desert— i arribes a Persèpolis, un lloc perdut, un indret insalvable, on les coles estan en un poal d'aigua. És una cosa sòrdida. I al seu costat la cosa més meravellosa, rica i bella i impressionant : les ruines del Palau de Darius. Un palau que al seu temps ja hi era al desert, al bell mig del desert i del no res. Així ho volia Darius.

1 la idea continua. L'Emperatriu i l'Emperador hi han fet la seua «cfesteta». Espectacles als que vam acudir, fis un lloc molt bell.

La tomba de Cirus, Grotowsky, Farah Diba, Peter Broock, Núria Espert, el Palau, les ruines, el Festival, el desert. Potser YERMA vaja a l'erm desert.

R. VENTURA-MELIA

www.faximil.com

demana, és a dir, que el públic t'empeny, potser, també tu l'empenys a ell. ¿Perd, lluny d'aquestes obres rabioses, dramàtiques, podries fer i plantejar-te una comèdia, posem d'Oscar Wilde, una comèdia de repertori?

TAULA de Novetats

Jean Cohen

Ed. Nova Terra.

Col·lecció Nadal. Barcelona.

131 pàgs., 125 ptes.

No cal dubtar que qualsevol introducció o breu estudi científic del tema de la sexualitat té una funció important a acomplir dins la nostra mitificadora cultura. Allò sexual ha assolit els darrers plantejaments que qüestionen un canvi total, un paper decisiu. El llibre de Jean Cohen és a la vegada clar i profund, destruint tots els tabús que se'ns imposaren a la infantesa, mitjantçant una exposició sistemàtica i gens metafòrica de la problemàtica sexual.

Cohen explica cada cosa de la manera més realista i convincent, ocupant-se en aquest primer volum «d'allò que és "normal", és a dir, habitual, allò amb què ens topem més sovint...».

R e c o r r e àgilment tots els aspectes de la fisiologia sexual a nivell de descripció i funcionament. Para esment en cadascú dels òrgans sexuals i en aquelles particularitats s o v i n t mal conegudes de la interacció fisiologia-psicologia que el món de la sexualitat humana presenta.

Hi trobem una e n c e r t a d a descripció dels fenòmens i etapes per les quals passa l'home des que es desenvolupa la sexualitat pròpiament genital. La menopausia, l'esterilitat, el cicle menstrual de la dona, la relació sexual i el plaer, els a n t i c o n c e p t i u s . . . són alguns dels termes que Jean Cohen explica amb un llenguatge planer i assequible.

Aquest autor forma part de l'equip d'especialistes que, a França, dirigeix, amb èxit notable, una col·lecció de llibres

populars sobre la vida afectiva i sexual. Iniciació a la fisiologia sexual respon a I'interés que, cada dia més, desperten els problemes que fan referència a la vida afectiva i sexual.

V. F. ESGLÉSIA I ESTAT DURANT LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA 1931/1936 Arxiu Vidal i Barraquer

Textos en llengua original, dos vols.

Edició a cura de M. Batllori i V. M. Arbeola.

Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona.

558 pàgs., 800 ptes.

Francesc Vidal i Barraquer, cardenal-arquebisbe de Tarragona, és una figura important a la història religiosa de la Segona República. Metropolità i cardenal més antic, a ell li correspongué la intervenció més directa en els afers religiosos de l ' E s p a n y a d'aquell temps.

En començar la guerra civil fou obligat a romandre al seu domicili de Poblet, essent alliberat pel Govern de la Generalitat i marxant de la Península.

Vidal i Barraquer no firmà la famosa "Carta Colectiva del Episcopado Español". Morí a l'exili, l'any 1943 a Suïssa.

El cardenal-arquebisbe fou sens dubte conscient de la importància del seu Arxiu. Amb l'esclat de la guerra i la seva persecució, el G o v e r n de la Generalitat e n v i à al professor Bosch Gimpera, r e c t o r de la Universitat, per tractar de salvar l'Arxiu. Traslladat a Barcelona, fou confiat a Josep Vidal i Barraquer, germà del Cardenal. Amb la mort d'en Josep els papers restaren escampats entre els membres de la família i els a n t i c s col·laboradors de l'Arquebisbe.

El llibre que ara edita l'Abadia de Montserrat abraça només des del 14 d'abril del 1931 —data de la proclamació de la República— fins al 18 de juliol del 1936. Suposem que aquesta tasca anirà c o m p l e t a n t - s e amb l'edició d'altres volums. El que ara examinem té prop de 200 documents i la seva ordenació i edició respon a criteris crítics i erudits així com de cronologia, de tal mode que podem seguir amb documents de primer ordre tot un desenvolupament històric. Hi figura la correspondència de Vidal i Barraquer amb la Santa Seu i la seva Nunciatura a Madrid, els Ministres de la República, els Presidents del Govern de Madrid i els de la Generalitat de C a t a l u n y a , els Metropolitans espanyols, etc.

Una obra excepcional per estudiosos i no, la continuïtat de la qual esperem que puga realitzar-se.

V. S. 8 CONFERÈNCIES SOBRE CATALUNYA

Varis

Edicions Proa. Barcelona.

236 pàgs.

Aymà acaba d'editar aquest llibre-recull de 8 conferències que foren pronunciades a París en llengua catalana i francesa, i amb l'objecte de donar a conèixer aspectes interessants de la nostra cultura. A la sèrie de dissertacions f i g u r e n intel·lectuals catalans en contacte amb els mitjans universitaris estrangers així com estudiosos francesos que s'ocuparen de la cultura catalana en llurs tesis.

Dues d'aquestes conferències assoleixen especial interès per tal com representen l'exposició de dues institucions autènticament catalanes. Es tracta de Pompeu Fabra, lingüista, a

www.faximil.com

INICIACIÓ A LA FISIOLOGIA SEXUAL

VERSIONS DE HOLDERLIN Carles Riba

Els llibres de L'Escorpí.

Ed. 62. Barcelona.

67 págs., 50 ptes.

Sagrada criatura! Jo he torbat sovint / L'auri repòs dels déus en tu, i dels secrets / Profunds dolors de la vida / Molta cosa has après de mi.

Les Versions de Hò'lderlin de Carles Riba foren editades a Barcelona en 1944, amb un peu d'impremta que deia «Buenos Aires, 1943».

Ha estat molta la influència d'aquests v e r s o s a la poesia catalana contemporània. R i b a Hòlderlin de tal mode que en rellegir a hores d'ara les Versions, les assimilem més que com obra pròpiament hòlderliniana, com un text categòricament inserit dintre la trajectòria poètica de Riba i de la poe-

sia catalana d'aquest segle. Bl seu impacte és evident. El contacte Riba-Hòlderlin (descoberta amb majúscules, en diríem, com sempre que l'artista troba quelcom alié que experimenta entranyablement seu) fou decisiu per a l'obra posterior de Riba. I les Elegies de Bierville (Antologia Catalana, 50. Pròleg de J. Ferraté. Ed. 62) palesen ben clarament aquest fet.

La influència no surt de la quantitat de vers traduït. Són 24 els poemes de les Versions.

No hi ha, però, el senyal d'uní voluntat antologitzadora. Res d'això. Els poemes pertanyen, d'altra banda, a èpoques diverses de la vida de Hòlderlin.

Algunes de les Versions no han estat acabades i d'altres s'ens ofereixen com un simple esbós.

El pròleg de Gabriel Ferrater (poeta, matemàtic, lingüista...) és tan audaç com intel·ligent. El recull queda ustificat per l'excepcional subtilesa i finura poètica de les Versions.

I pel propòsit del traductor : «fer passar la seva pròpia veu per un dels cants lírics absoluts que més púdicament i amb més puresa s'hagin fet sentir mai entre els homes-».

Potser el cas Riba-Hòlderlin siga l'excepció necessària a la famosa r e g l a del tdraduttore, tradittoreyt.

Cal afegir que l ' e d i t o r i a l Hontanar de València ha publicat també una acurada traducció castellana de proses i versos de Hòlderlin a càrrec del professor Kaeil.

P. P. SOBRE JOYCE Ezra Pound

Barral Editores. Barcelona.

434 pàgs., 300 ptes.

JAMES JOYCE Francesca Romana Paci

Ed. Península. Barcelona.

330 pàgs., 240 ptes.

«ULISSES» DE JAMES JOYCE Stuart Gilbert

Siglo XXI. Madrid.

417 pàgs., 300 ptes.

Els darrers anys han estat tèstigs del sorgiment accelerat

d'un boom James Joyce. A l'àmbit de la literatura catalana no sembla que la i n f l u è n c i a de VUlisses haja estat important (potser algunes flebes petjades en forma de m o n ò l e g s interiors...). Crec que això respon a unes causes precises de les quals espere parlar (un avanç : els escriptors catalans hipotèticament influenciables per Joyce no disposaven, per llur joventut, d'un bagatge literari adequat. I això per motius, diguemne conjunturals). No ha esdevingut així amb la literatura castellana, on la influència de Joyce ha estat molt més evident, i en e s c r i p t o r s d'edat diversa (des de Martín Santos fins a Rosa Chácel). Dins Is dinàmica cultural del moment, Joyce és actual a la Península.

Això podrà ésser jutjat des de m o l t e s perspectives, però, és un fet. Sabem que VUlisses, el Retrat de l'artista adolescent, i tants d'altres finiran el trajecte a la biblioteca de l'erudit especialitzat. Junt a molts papers que hauran fet també la consabuda cursa : de la intransigència inicial a la consagració del «clàssic-».

Al pròleg de Ulises de James Joyce, Juan Benet proclama el seu divorci de l'irlandés.

B e n e t , ex-fan-apassionat de Joyce inicia, doncs, aquest dinamisme pel qual la c u l t u r a segueix essent, malgrat tants anquilosaments oficials, un dinamisme canviant. I és que les modes en elles mateixes no són quelcom de pejoratiu. La seva acceptació acrítica, sí que ho és.

Una p r i m e r a l e c t u r a de VUlisses sol estar prou mancada d'interés. En un text on el plaer pot derivar de les múltiples lectures que permet. Una d'elles, que personalment em sedueix, consisteix en la dil·lucidació de l'estructura literària de l'obra. En aquest sentit el llibre d'Stuart G i l b e r t és un ajut extraordinari. Ell col·laborà a la traducció de VUlisses al francés, i d'aquesta pregona coneixença així com de l'amistat amb Joyce surt una obra que és la més valuosa guia per a seguir de les tècniques emprades per Joyce.

Sobre Joyce de Pound és una lectura molt més lateral i complementària que junt amb l'obra de Francesca Romana pot servir per a conèixer la figura

www.faximil.com

càrrec de Joan Corominas, i La universitat autònoma de Barcelona, de Josep R. Xirau. La primera conferència s'havia de donar a la Sorbona a la primavera del 68, amb motiu del centenari de Fabra. Bis esdeveniments la traslladaren a la Sala Pleyel on fou llegida en francés pel seu autor, donant una bona semblança de Fabra, al qual estigué lligat per relacions de treball i d'amistat personal. Corominas fou Cap de la Secció de Toponímia i Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans. Josep R. Xirau resideix a França des de prop de trenta arrys. Fou una de les figures senyeres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per molts motius la seva conferència resulta a hores d'ara altament interessant. Fou pronunciada a l'estatge à'«Omnium Cultural-» de París el 14 de març del 1969.

Bntre les conferències degudes als intel·lectuals francesos cal destacar L'impacte del turisme sobre el paisatge i les activitats de la Costa Brava, d'Ivette Barbaza. Aquest treball ha estat editat per la llibreria Armand Colin de París i per Bd. Ariel de Barcelona. I/autora s'ha especialitzat en l'estudi del Llenguadoc i de Catalunya.

L ' i n t e r è s de cadascuna de les v u i t conferències justifica sobradament l'edició del recull. /. M.

UTOPIA Arnhelm Neusüss

Ed. Barral. Barcelona.

245 pàgs., ptes.

Al moment present (d'actualitat palpitant) n'hi ha als plecs i replecs del front cultural un camp que queda delimitat amb un sol mot, aquest precisament d'Utopia, però, que contràriament al que una esperança esquemàtica d ' i m m e d i a t aclariment i solució superadors voldria, roman com un dels camps de batalla més enverinats de la alta especulació per a les ments j t e s t e s privilegiades, caps gòtics i demés feres negres intel·lectuals. I això en raó de les dificultats que ofereix la delimitació referencial del terme amb el qual, a hores d'ara es recerca un nou i possible terme per a la Teoria, no un terme classificador ans un terme d'abast científic. Part d'aquestes dificultats queden descobertes en tractar de relacionar, oposar, diferenciar o confondre un terme ja c l à s s i c (però, tampoc lliure de dubte i polèmica) com és p. e. IDEOLOGIA amb el terme que es vol reconèixer com a tal nou terme teòric. La cosa queda així per a començar : UTOPIA/ IDEOLOGIA. I amb aquesta dualitat queda obert el treball, que lluny d'acabar es pot seguir amb tota una llarga sèrie d'oposicions, una seqüència o un eix.

L'editora Barral, en el seu recent contra-atac cultural, ha començat a editar uns quants llibres fonamentals de la producció cultural de la més alta i genuïna cultura occidental (per pura i simple oposició antropològica o social o política a d'altres p r o d u c c i o n s específiques

d'altres cultures, així diferenciades per ser Sistemes cadascuna) i així ara reuneix el material més c a n d e n t sobre el tema UTOPIA com a CATEGORIA. Els diferents estudis pertanyen als diferents mestres en pregones especulacions, algunes de raó i altres de no tanta, quasi tots ells marcats per l'oposició a les Dictadures i també relacionats amb l'enlairada Escola de Friburg. Potser el pas més endavant, cap a la Praxi que ha fet aquest replec del front Cultural fou el contacte Marcuse-Cohn Bendit i l'efecte del 68, interacció indubtable de masses i partits i intelligènzies, de necessitats i de problemes en una conjuntura de rebentament.

El problema d'UTOPIA roman encara al impase i al decalage dialèctic.

R. V.

TEATRE CATALÀ D'AGITACIÓ POLÍTICA Xavier Fàbregas

Col·lecció "Libres a l'abast", número 74.

Edicions 62. Barcelona, 1969.

318 pàgines. Preu: 225 pessetes.

"Una altra precisió que cal fef és la del paper del teatre d'agitació política, i la seva mateixa raó d'ésser, en la societat europea d'avui: dit en uns altres termes, si cal el teatre d'agitació política en una època en que nous mitjans de difusió ideològica, com el cinema i la televisió han arrabassat al teatre la influència sobres les capes dèbils de la societat, arrecerant-lo a una posició evidentment mafginal. Una resposta afirmativa a la qüestió cal que recolze en les següents premisses: tant el cinema com la televisió són fàcilment controlables en llur procés creatiu, o, si més no, abans de passar a l'abast del consumidor, sense que siga possible més endavant la modificació dels criteris imposats en aquells moments; davant d'ells el teatre, per primera vegada dins la història dels vehicles de difusió ideològica, frueix d'una major mobilitat, la qual cosa li permet el gaudi d'uns avantatges ben clars en aquells estats controlats per les capes reaccionàries, encara que siga al preu

d'una existència semiclandestina. Enfront de la reproducció mecànica d'un mateix espectacle que comporten el cinema i la televisió, el teatre possibilita el replantejament de l'espectacle cada vegada que aquest és representat, ja que cada fepresentació esdevé una nova creació; això fa viable l'adequació del text i del muntatge al públic al qual hom destina una representació determinada, i tradueix els resultats en uns termes de major eficàcia política."

Com a home de teatre, o més encara, com a historiador del teatre —historiador en el sentit actiu de la paraula, no arqueologista ni folklòric—, Fàbregas analitza el passat des d'uns pressupostos ideològics si no clarament confessats, sí almenys «detectables», que l'aboquen necessàriament a una certa previsió del futur. Vegeu si no l'interés concedit al treball dels grups joves, teatres de cambra, universitaris, o d'altra mena, a partir del terme de la Guerra dels Tres Anys.

Hi ha en tot allò un desig de fer, de que es faça quelcom, per a superar les contradiccions. És claï que Fàbregas saptot açò, i investiga la història cercant-hi unes lleis objectives.

Però la seua formació limpedeix caure en el fàcil maniqueisme de «bons» i «dolents», progressius o reaccionaris. El teatre que analitza és una arma de combat, i com a tal té també les seues lleis, que es juxtaposen a les que són pròpies de la creació artística. L'anàlisi ha de tenir, doncs, dues vessants, malgrat que el que més inteíesse siga el seu sentit «agent» a un moment determinat del desenvolupament històric. Hi ha també una preocupació per l'home creador, tractat individualment i col·lectiva, els seus avanços i retrocessos —Pitarra n'és bon exemple—, dins el mac social on pareix i que alhora reflexa.

Per tot açò, el llibre de Fàbregas és un bon punt de partida. Per la investigació i per la sistematització. El que deplorem, en aquest sentit, és la manca de treballs que tracten d'una faisó unitària els grans problemes cul tuf als, i de tota mena, dels Països Catalans. Hi ha també, doncs, una invitació

www.faximil.com

de J. J. Sempre, però hi ha una remissió a la novel-la capital de l'autor. Els dos darrers llibres poden ajudar a aconseguir el perfil humà i social de Joyce, cosa important per al fruïment d'una obra tan complexa. Perquè en definitiva si quelcom pot arribar a fascinar de l'Ulisses, és la m a t e i x a peripècia bàsica del seu Creador : vianant dublinés que fotografia amb la ploma un entorn objectiu •—paisatge— i s u b j e c t i u —aquell fluir incontrolable de les imatges inconscients.

A. F.

FORMALISME J REALISME Bertold Brecht

Llibres a l'abast.

Edicions 62. Barcelona.

137 pàgs., 140 ptes.

«Ens cal rebutjar la creença que per ser comprés pel poble cal evitar formes d'expressió poc usuals, i servir-nos solament dels punts de vista tradicionals.»

A q u e s t text de B e r t o l d Brecht és un recull d'articles escrits per l'autor entre 1937 i 1941. Bona part d'ells foren publicats a la revista «Das Wortn, que els escriptors antifeixistes editaren a Moscú. Llavors la p o l è m i c a realisme-formalisme assolia un to aspre i definitori per quant que els aparells culturals dels governs totalitaris s'inserien fortament en les discusions.

No cal dir que B r e c h t ha estat un dels més utilitzats a la Península (Massiel, Núria Espert, Campaña Nacional de Teatro...). El present recull fa referència als p r o b l e m e s del realisme i a llur relació amb les tècniques formalistes i el concepte de popularisme.

Brecht exposa com aquestes idees de realisme i formalisme han esdevingut conceptes anquilosats i empresonadors. S'oposa llavors al dogmatisme realista que f o n a m e n t a aquest mode de fer en la teoria construïda a partir d'uns pocs models (la teoria r e a l i s t a fonamentada en la novel·la del segle xix). Per a Brecht el realisme és quelcom més obert i menys constret: í'Ulisses és per ell una novel·la realista i sa tírica.

El r e a l i s m e dogmàtic cau evidentment en aquell formalisme que refusa, puix que els més anti-formalistes han mesurat el realisme des de punts de vista «formals-a, creant una teoria esquifida i pobra. El nou realisme —i cal recordar la data dels escrits— exigeix en ocasions bones dosis d'artificiosi-

tat: de vegades es fa necessària la recurrència a Vartilugio per tal de palesar sinceritat.

El tema del popularisme seria important dur-lo a discussió per tal d'esbossar una teoria de la comunicació entre artista i consumidor. Brecht fa un bon estudi d'aquest c o n c e p t e tan «marcat amb els caràcters d'antihistòric, estàtic, immutable i immutaU. Potser el més important del llibre és que Bertold Brecht, pels voltants del quaranta, afirmara ja que «estem en condicions d'erigir un concepte de realisme molt més intel·ligent, productiu, longànime».

A. F. L'ORGUE DE GATS L. P. de la Trinca Stereo/Mono EDIGSA CPS 280 Ja tenim entre nosaltres un nou L. P. dels trincaires, aquest tres xics, que cada volta que en trauen un nou disc al mercat aconsegueixen un clamorós èxit, i ens fan desitjar cada dia més i més que vinguen a fer alguna actuació personal per les nostres contrades i així poder admirar el seu "savoir faire" dalt de l'escenari, i passar una estona alegre amb les seves cançons.

Aquest nou L. P. —crec que és el que fa tres— consta de temes infantils i populars, perd atenció, el qualificatiu "infantils" no vol dir que aquestes cançons no ens facen passar una estona divertida als qui ja em deixat enrera l'edat dels infants. Fins ara, en escoltar els discos que teníem per ací per a infants, ens feia la impressió que els nens i nenes estaven babaus, i la veritat és que els xiquets d'ara de babaus no en tenen res, és per això que aquest nou disc de la Trinca té unes característiques especials que el conduiran cap a un èxit popular com va passar amb els altres discos dels trincaires.

El disc conté les següents cançons: A la cara A "Llarg i prim, parent d'en Bufa", "La gata i el gos", "Pere Galleris" (en versió renovada i diferent a la que feren Pau i Jordi), "El poll i la pusa" (on amb diferents veus se'ns conta el matrimoni d'un poll i una pusa, divertit no?); "La cabreta",

"El general Bum Bum" (cançó de gran ritme deguda a J. Llongueras), "Tiruriruri" (on se'ns diu que "més val comprar ulleres que empaitar l'autoritat"), i per a tancar aquesta cara A tenim la cançó "La lluna, la pruna" (on els trincaires canten a tres veus, acompanyats per un cor d'infants).

La cara B, ens duu les cançons "El gat", "Napoleó", "La Masovera" (cançó que coneixíem en versió del Grup València Folk amb el nom de "La Mestressa"), "Una d'esdruíxoles" (és una de les cançons més divertides del disc), "L'home de cromanyó" (ací tornen a intervindre els xiquets), i per tancar el disc i la cara B, tenim les "Habaneres de la Costa" (mai no havíem sentit unes habaneres com aquestes, amb tant humor).

Si esteu a soles, si esteu trists, si esteu amb companyia, si esteu alegres, poseu al tocadiscos "L'orgue de gats", de veritat que passareu una estona divertida i sense preocupacions, de tant en tant ens fan falta discos com els de LA TRINCA, per a deslliurar-nos de les nostres diàries preocupacions.

R.ESTEVE-CASANOVA

LLIBRES NOVELLS Joan Martí i Castell: Gramàtica catalana. Curs Mitjà. Col·lecció El Punt. Edhasa. Barcelona. 348 pàgines, 165 ptes.

Vasco Pratolini: Metello. Col. El Balancí. E-d. 62. Barcelona. 316 pàgines, 225 ptes.

Joaquim Rafel i Fontanals: Gramàtica catalana. Curs Elemental.

Col·lecció El Punt. Edhasa. Barcelona. 367 pàgs., 165 ptes.

Departamento de Lógica y Filosofía de la Ciencia. Departamento de H i s t o r i a de la Filosofía: Teorema, Revista de la Filosofia. N.° 3. Universidad de Valencia. 155 pàgs., 60 ptes.

Vicent Franch: A l'altra vora del riu. Col·lecció ((Cinc Barres». València. 60 pàgs., 60 ptes.

Josep E'ías: Per a un duc Bach escriví música d'orgue a Weimar.

Premi C a r l e s Riba, 1970. Els llibres de l'Ossa Menor. Edicions Proa. Barcelona. 48 pàgines, 50 pessetes.

Galvano delia Volpe: Crítica de la ideología contemporánea. Comunicación. Alberto Corazón, editor.

200 pàgs., 140 ptes.

Josep Palau i Fabre: L'extraordinària vida de Picasso. Els llibres blancs. Aymà. Barcelona. 100 pàgines.

www.faximil.com

a la presa de positures davant del fet teatral —teòricament i pragmàtica—, que hem d'analitzar més acuradament, i des d'unes perspectives i unes posicions més fermes que les que fins ara hem assolit.

R. S.

«ELS TREMISI ^EUS CONCURSOS CONVOCATÒRIES II PREMI DE TEATRE «CIUTAT D'ALCOI» Podran optar al II PREMI DE TEATRE «CIU TAT D'ALCOI» tots els autors que ho desitgen, amb obres escrites, indistintament, en castellà o català. EL Premi, dotat amb 50.000 pessetes i estrena de l'obra guardonada, és indivisible i s'adjudicarà a l'obra teatral que el Jurat qualificador considere més meritòria. Si a criteri del Jurat ninguna de les obres presentades fora mereixedora del Premi, aquest podrà declarar-se desert, acumulant-se la dotació econòmica per a l'any següent.

Les obres presentades hauran d'ésser rigorosament originals i inèdites, no considerant-se incloses en aquesta denominació les traduccions o adaptacions, ja siguen de novel·la, cinema, T. V. o del propi teatre. Existeix plena llibertat quant als temes i a les formes dramàtiques de les obres, i cada concursant podrà presentar les que desitge.

L'extensió haurà de correspondre a la duració normal d'una representació teatral.

Els originals seran tramesos per triplicat, mecanografiats a doble espai i per una sola cara, a la següent adreça : Av. Pont Sant Jordi, 2, Alcoi, fent constar : Per al II PREMI DE TEATRE «CIUTAT D'ALCOI».

El termini d'admissió d'originals finalitzarà el 30 de juny de 1972.

Els originals aniran signats, amb expressió del nom, cognoms, domicili i telèfon de l'autor.

El Premi, a més de la dotació de 50.000 pessetes, comporta l'estrena de l'obra premiada a càrrec de l'Agrupació de Teatre de Cambra «La Cazuela», d'Alcoi.

LA COMISSIÓ ORGANITZADORA. — Avda.

Pont de Sant Jordi, 2. ALCOI.

El veredicte es farà públic el dia 21 d'abril a les 10 h. de la vetlla, a l'estatge social on es lliurarà el premi al guanyador.

Aquest certamen no podrà ésser declarat desert. El treball guanyador serà premiat amb 1.000 pessetes. El jurat podrà atorgar un o dos accèssits a les poesies que cregui en siguin mereixedores.

VEREDICTES PREMIS DE CULTURA CATALANA: A CASTELLÓ El veredicte final ha estat el següent : III PREMI «POMPEU FABRA» 1971 al millor recull de guions radiofònics de tema lliure ; atorgat al Sr. Manuel Rosas i Artola, de Castelló de la Plana, pel seu treball «Els mitjans audio-visuals», «Els mitjans escrits» i «Aproximació a la situació a casa nostra».

II PREMI «CARLES SALVADOR» 1971 a la millor carta al Director apareguda en publicacions periòdiques o llegides en emissions radiofòniques durant el passat any ; atorgat al Sr. Rafael Esteve i Casanova, de València, per la seva carta «Sobre la catalanitat d'Ausias March» apareguda al número de març 1971 de la revista GORG. I PREMI «BERNAT ARTOLA» 1971 a la millor composició poètica de tema i metro lliures ; atorgat al Sr. Miquel Maresma i Matas, d'Arenys de Mar, per la seva composició «Núvols». D'aquest Premi s'ha fet menció honorífica al treball «Benaurats els pobres» del Sr. Josep Manuel Sanç, de València.

A la vista de la bona acollida d'aquests Premis 1971, el G. C. d'E. C. proecta afegir a la seva convocatòria per a 1972 un nou Premi dedicat al teatre en llengua nostra. D'aquesta convocatòria informarem degudament al seu temps.

PRIMER CERTAMEN DE POESIA

ELISARD SALA CANALS: CONCURS LITERARI Amb motiu de les festes patronals dedicades a honor de Sant Antoni Abat, ha tingut lloc en aquesta població un Concurs literari de Poesia i Prosa. El Primer Premi de poesia ha estat atorgat a N'Enric Navarro i Bru per la seua composició «La pau de la matinada», i el Primer premi en prosa al Professor del Parc Sant Àngel de la Guarda de Rocafort N'Alfons Vila i Moreno pel seu treball d'investigació «Relacions entre l'Alcúdia i Canals» al segle XVIII. Tots dos treballs escrits en la nostra llengua Catalana.

www.faximil.com

TEMA : Lliure.

Podran optar al Certamen, treballs en vers, escrits en llengua catalana, inèdits, i de tema lliure. L'extensió dels treballs serà lliure, presentats a màquina, i per quadriplicat, sense signar i amb un lema que es repetirà en una plica closa que contindrà el nom, cognoms, edat i domicili de l'autor.

El premi serà atorgat per un jurat format per Bartomeu Colomines, Enric Massana, Francesc de Paula Mansió i Escuder i Emília Oliveras i Planas.

Els originals hauran d'adreçar-se a : Unió Excursionista de Catalunya - Delegació Sants - Biblioteca - Jocs Florals, 51 - BARCELONA (14) El terme d'admissió dels treballs finalitzarà el dia 5 d'abril d'enguany.

FRANCESC MOISÉS Quan va cantar Francesc Moisés a «Studio», massa optimistes, vàrem arribar prompte, pensant que estaria ple. Són les coses que fa l'amistat, per la qual, fins i tot, vàrem ajudar a vendre entrades ; la nostra pressa era injustificada. La sala no era plena d'un públic àvid d'escoltar el gran cantant, el qual per altra banda, no era gens conegut. Al contrari, s'hagué d'esperar vint minuts per tal que s'omplira un poc més. La «gauche divine» no hi assistí, ni tan sols els «incondicionals» de sempre. Són conseqüències de ser un cantant «normal».

CANTE PER DEFENSAR L'HOME

començar a interessar-me per la música i per la gent —perquè la motivació fonamental per a interessar-me per la música, pel teatre, per escriure i per a tot el que faig, és la gent —fa tres anysii... «.Jutge que la gent no és beneïda.

Les lletres de les meues cançons estan molt estudiades i pense prou el que tinc a dir. Defense l'home i no una ideologia determinada; voldria canviar-lo. Ara bé, quan dic "home" parle d'un home molt concret, poc profètic i poc esperançat, i no d'un ens metafísic.-» NO ÉS UN CONSAGRAT

«Les teories de la participació del públic em semblen escaients sempre que la gent espere alguna cosa també del que està allí dalt. Jo vaig a dir algunes coses al públic, però aquest públic d'avui em sembla ja que passa de mida.»

«M'agradaria que la gent anara només a escoltar un individu que canta, i no a enquadrar-lo en un moviment determinat, pel fet, per eixemple, de cantar en català. A James Brown se l'escolta sense considerar mai com a fonamental el fet de ser un "leader" negre. Així doncs, voldria que la gent vingués a escoltar-me d'aquesta manera, a participar-hi amb mi.-» LA NOVA CANÇÓ?

A Francesc Moisés, per a desgràcia seua, no se li trencà cap corda de la guitarra, ni ningú li va cridar cap vegada «Burgès!» o «Venut!», ni tan sols «Ja n'hi ha prou de divisme!».

«L'única relació que tinc amb la gent de la "Nova Cançó" —a banda de l'amistat que m'uneix amb l'Ovidi Montllor— és que tots solem ser molt

fluixos musicalment i que tots cantem en català»...

«Ni sóc messiànic com en Raimon, ni m'adheresc a cap tendència política determinada com l'Ovidi, ni compártese les crítiques al burgès apàtic i indolent de que parla Pi de la Serra.» «.La Nova Cançó ha arribat a la seua pròpia destrucció amb la comercialització, la cotització i la divinització "gauchiste" dels seus elements.

Només resten cantants aillats, com jo espere continuar sent, si no surten més problemes.»

VULL QUE M'ESCOLTEN COM A CANTANT, PURAMENT I SIMPLEMENT

Amb els seus cabells de «Tirant lo Blanc» (que ell va representar amb «La Cassola») i una indumentària tan «normal» : pantalons grissos i l'armilla una mica estranya, ne se n'adonava que així no es pot tenir èxit enlloc. La influència de les seues actuacions al teatre es fa ben palesa en aqueixa teatralització —canvis de to, diàlegs— que imprimeix a les seues cançons.

«Per ara sóc un "cantant de minories" perquè vé només una minoria a escoltar-me (no és cap acudit). La gent que jo faig eixir a les meues cançons és justament la gent que ve a escoltarme; és curiós que fins i tot ve aquella gent amb

www.faximil.com

Francesc Moisés és la tercera vegada que té contacte amb el públic valencià : la primera a la Facultat de Filosofia i Lletres, la segona al «Micalet» —ambdues l'any passat—, i la present. Ha actuat també a diverses emissores de ràdio d'Alacant i de València, les quals no sempre han emès la gravació ; així com a Alcoi i diversos pobles d'Alacant.

UN CANTANT «NORMAL» la que etn clave, potser per sentirse criticada i important o per una mena de masoquisme.* *No voldria que pel fet de cantar en valencià s'esperés cap cosa determinada de mi.»

PER A MI EL PROBLEMA DE LA LLENGUA NO HA ESTAT TAL PROBLEMA

(Xiquet! Com és possible tanta normalitat?) «c/o cante en català perquè parle en el català d'Alcoi, ben o mal parlat. No sé fer, ni m'ha passat mai pel cap, una cançó en castellà (per exemple), malgrat que per la meua "formació" me l'han imposat i el parle millor per a "qüestions intel·lectuals". Per a mi no hi ha hagut cap tipus de problema a l'hora de triar llengua: he agafat la que vaig sentir a casa.

Açò m'ha condicionat només envers la gent, perquè l'haig ajudada a que em classifiqués. Avui encara, el fet de cantar en català et lleva, de vegades, maldecaps, puix almenys sempre et resten els "incondicionals" (llevat d'avui, és clar).

Per la mateixa raó de la llengua, tinc la música popular valenciana ficada endins des que tinc orelles —i no tinc cap afecció malèvola per allò que està de "capa caiguda"— sense haver-la tingut que buscar.

Sí, en canvi, he hagut de bregar molt a l'hora de musicar les meues cançons. La major part de les lletres que he fet són prou pobres; he procurat que no em passarà allò que ocorria amb els primers temps de la "Nova Cançó", quan engegant uns quants crits, però això sí, en català, ja t'escoltaven.*

que es permetien els catalans del Principat front a una Castella misserable, però dominadora. Llegir Eugeni d'Ors, per eixemple, és adonar-se d'una excrecencia de la burgesia catalana, com Proust ho és respecte de la francesa. A València passa una altra cosa. La llavor dels valencians és meritòria, però resulta ridícul que els propis valencians (de València ciutat) tinguen que ensenyar-se la seua pròpia llengua.»

Francesc Moisés ha fet el famós «Tirant lo Blanc», l'adaptació del qual per la M.a Aurèlia Capmany, més que malintencionada li sembla una descarada explotació del sexe. L'esperit de Joanot Martorell no ha estat aconseguit, però sí el de Bocaccio. En l'actualitat treballa per a la representació d'una obra seua.

«No hi ha mitjans econòmics o ajuts de cap mena; només dins d'un Simposium d'Història és possible muntar una obra de teatre perquè vé gent de Nova-York. De "Lo Rat-Penat" i els seus premis decadents, més val no parlar-ne (la sua funció només és la defensa de la llengua, però mai no acceptaran formes noves). Ningú no hi arrisca una pesseta per cosa que no siga segura.i «.L'home d'Alcoi és molt semblant al del Principat: la revolució industrial va ser paral·lela en ambdós llocs i la burgesia "il·lustrada" que ella va provocar suporta avui un moviment cultural també de característiques semblants.» «.A Alcoi ningú no s'ha preocupat per mantenir aquest moviment, i "naturalment" tot açò 'ha conservat sense que siga un "luxe" com a Barcelona. La classe treballadora —d'empresa mitjana i petita majoritàriament— pesa molt a Alcoi i ha pogut fins i tot provocar l'integració dels emigrants, com un fet normal.»

MÚSICA I LLETRA L'INEFABLE RECURS DE L'EMIGRACIÓ

«.L'emigració pot ser una fugida, però jo no tinc res de què fugir, almenys per ara. Potser també un progrés i és clar que materialment ho <njo no puc concebre una cançó sense música; és. En tot cas l'emigració fonamental per a mi música i lletra no formen dos unitats, sinó un seria per ara, als USA, per aprendre bona cosa conjunt que es diu "cançó". Amb la música a de música. Amb tot crec que tots tenim una funsoles es pot dir ja molt, sense cap lletra. Normal- ció ací. Jo oriente la meua labor de cantant a ment una i altra les cree alhora en les meus can- tota la gent que vulga escoltar-me. No crec que çons, i de vegades fins i tot tinc només músiques hi haja cap tipus de cantant intel·lectual com no esperant una lletra escaient. És per això que tn'es- siga en sentit pejoratiu.» time més musicar lletres d'altre, com ara poetes com Foix, Espriu, Papasseit, Pere Quart.»

Decididament, per a Francesc Moisés millor li hauria estat abans de cantar a València, venir primer de Barcelona amb un disc gravat i amb l'aquiescència del públic «comtal». Sembla que CULTURA I SOCIETAT triunfar a València, fer alguna cosa a València, «.Jo sempre he considerat la cultura catalana avui, és plorar...

LLUÏS BARDISSA com una espècie de "superfluitat" o de "luxe",

www.faximil.com

Les cançons d'en Francesc ens recorden, de vegades una barreja original de «negres espirituals» i cançó popular valenciana, tot servit per una fabulosa veu que no necessita amplificadors ni micròfons.

PAÍS VALENCIÀ AVUI

ONTINYENT O L'ESFORÇ COL·LECTIU Ontinyent és, tal volta, el poble de la "província" de València amb una fesomia industrial més acusada, i sols Elx, Alcoi i Elda l'avantagen en aquest aspecte en tot el País Valencià. La tradició de les seues manufactures tèxtils data de segles. Avui la ciutat produeix mantes i tovalles en quantitat i qualitat molt estimables, i a més paper per a embolicar taronja, i licors, i mobles. Pel seu costat, i venint de Bocairent passa el riu Clariano —el riu d'Ontinyent— de curs abrupte, i els salts del qual justament estimulen la instal·lació de les factories industrials: en la seua gola se situen les fàbriques, convertint la rudesa del paisatge en una estampa fabril convincent i prometedora.

Viatge pel País Valencià. Joan Fuster.

La indústria... el tòpic d'Ontinyent se'ns fa realitat només entrem a la ciutat.

EL CARRER MAJOR

Deixem darrera el barri de Sant Rafael •—nucli principal d'immigrants castellans i andalusos— i, travessant la plaça de la Concepció, ens endinsem a l'artèria comercial fonamental : el Carrer Major, on a més a més, prenem contacte amb el mig poble que diàriament té quasi com a única diversió el passeig. L'estret carrer que anys entrera denria ser de cavallers o grans senyors —a jutjar pels escuts que encara resten en les façanes d'algunes cases— s'ha poblat avui de «boites» i cafeteries que desesperadament cerquen d ' i m i t a r amb un mimetisme provincià digne d'altres tasques més profitoses, l'ambient de «capital» que els hi mancava. Al Carrer Major només falta dir

a l'hora del passeig —vora les set del vespre— «ja som tots», després d'haver passat revista a amics i coneguts —la qual cosa, inexplicablement en una ciutat de prop de vint-i-cinc mil habitants— encara és possible.

LA HISTÒRIA ENCARA RESTA

El Carrer Major ens portarà a la Plaça de l'Ajuntament on ens troben cases senyorials d'important valor artístic —com ara l'ocupada avui per la Delegació de Falange—, però sobretot on es destaca l'esvelta silueta del campanar de «La Vila» pertanyent a l'Església de Santa Maria. A aquesta església gòtica —amb una portada plateresca— indubtablement de molt valor (que resta avui com tantes altres de tot el País Valencià oculta a la mirada del visitant sota la infame reforma barroca), pugem per «La Bola», i passarem al mateix temps per l'Arxiu —on es conserven documents que testimonien la secular fidelitat d'Ontinyent al País. I després, «La Vila» el nucli primitiu de població d'Ontinyent, avui acondicionat per una reforma que si bé utilitària, és un assassinat artístic flagrant.

Tornant darrera deixem a la dreta el Convent de les Carmelites i pugem després per l'ctAvinguda del Comte de Torrefiel», antiga eixampla d'Ontinyent, que avui ens condueix com en circunvalació al «Dos de maig». A partir dels bocacarrers de la dreta és on es situen avui les dos eixamples —industrial i de població, amb els barris de Sant Josep i Pius XII— i a l'esquerra el «Poble Nou» o barri de Sant Antoni. Però és cap als anteriors barris on sembla que vaja acostant-se la ciutat fugint de les costeres de la ciutat vella, assentada primitivament en un barranc estret i fondo.

www.faximil.com

En passar el port de l'Olleria anant des de València cap a Ontinyent —una vegada hem deixat la carretera general d'Alacant per l'interior— ens sembla com si haguéssem botat la tàpia del veí pobre. En efecte, gairebé sense transició, i mirant encara el luxuriós paisatge de la Ribera que fuig de nosaltres, ensopeguem amb els blanquinosos camps de secà, animats només pels pins que —quan no hi ha hagut l'incendi forestal de torn—• voregen la carretera. I és continuant aquesta infame carretera que vàrem agafar a l'Alcúdia de Crespins, com arribarem a divisar la silueta de la ciutat, a l'entrada de la qual s'arrengleren els massos —dits ací més sovint simplement «casetes», degut, potser, al seu canvi de funcions—, romanalles d'un passat agrícola ja llunyà : tothom aspira a tenir, si no en té ja, el seu «terreny» que utilitzarà per a projectar-hi les seues frustracions com a treballador de la indústria.

Maquinaria nova. L'esforç d'avui...

I VA DE MANTES

L'AGRICULTURA HEROICA

La industria, el més important factor de riquesa, ha permès d'elevar el nivell de vida, sempre gràcies a l'esforç i el treball del poble, que mai no ha estat inclòs en cap pla de desenvolupament.

A Ontinyent hi ha una clara vocació agrícola, encara que avui l'agricultura siga una font de riquesa secundària. Amb tot són moltes les famílies que tenint una «caseta» amb unes poques fanecades de terra, no volen deslligar-se de tants anys de vida al camp. La distribució dels cultius és la següent :

Avui la indústria, per a fer front a la disminució de la demanda ha començat a fabricar d'altres productes tèxtils, de vegades subsidiaris de la manta. Però, la manta, amb més de cinc milions de unitats anyals, continua sent el producte més important. Més d'un centenar de fàbriques i 6.000 obrers són dades prou significatives en un conjunt de població de 24.000 habitants.

Horta Secà Mont

5'5 % 45'5 % 49 %

L'horta situada al «Llombo» i al «Plà», regada per les escasses aigües del Clarià, produeix verdures per al consum local. El secà produeix especialment raïm destinat a fer vi («Vi bo, poquet i a sovintet, és al cos profitosset», com deia el Pare Lluís Galiana), d'alta graduació ; en l'actualitat una cooperativa ha agrupat la major part dels viticultors.

Els melons, abans tan famosos, no es cultiven quasibé avui degut a enfermetats o secors. Són substituits per melons murcians que passen per ser d'Ontinyent. Olives, cereals i ametlles són els altres cultius del secà.

LA CONSCIÈNCIA COL LECTIVA

«Ontinyent... ha sabut defensar en tot moment la seua vinculació al País Valencià (...) la seua constant històrica ha estat la fidelitat al País Valencià, a la llengua vernacla —encara que no estiga a l'escola— i un gran respecte, quasi veneració, per la figura de Jaume I...»

www.faximil.com

Es tracta d'un fenomen prou curiós : a començaments de segle, l'antiga indústria artesana i gremial era pràcticament desfeta i gairebé només uns pocs batans restaven com a testimoni.

Cap al 1940 es produeix una expansió que dóna com a resultat un augment de fàbriques, les quals dedicades quasi exclusivament a la producció de mantes s'aprofitaren de l'època autàrquica per la que passava l'Estat espanyol i que possibilitava l'absorció de qualsevol producte, bé que amb una gran escasessa de matèries primeres. L'expansió produí a més a més, una forta immigració de gent provinent d'Andalucia i Castella, que no va remetre fins a la meitat dels anys cinquanta. Les dificultats que la indústria familiar tenia quant a l'exportació va provocar l'agrupació de diversos fabricants, encara que la independència subsisteix: en gran part. La manca de crèdits i la inseguretat d'una inversió problemàtica quant als beneficis, creà els anys proppassats una crisi de la qual el ram tèxtil encara no s'ha pogut restablir.

coneixement de la realitat quotidiana del poble ; és possible, però no segur, que pugues ser llegida per unes deu o dotze persones.

Ontinyent posseeix avui una emissora de ràdio i un periòdic setmanal, la dedicació dels quals als problemes del país i del poble és inversament proporcional als mitjans de què disposen. Per a aquestes venerables institucions, dedicar-se a resoldre els problemes del poble suposa entrevistar a la regina de festes i al jugador de l'Ontinyent C. F. que no va poder jugar l'últim diumenge. Actualitat mana. I aquesta actualitat, per minsa, aclapara. L<a prostració cultural continua sent un fet malgrat els esporàdics intents d'algunes ments conscients del problema —com ara els actes organitzats pel «Centre excursionista», «Font d'art», «Club dels joves», «Cine-clubs», etcètera— quasi sempre fets avortar per falta de mitjans, per desídia o per impediments més o menys legals. El desfasament entre unes estructures econòmiques prou desenvolupades —i que en conseqüència haurien pogut possibilitar un paral·lel desenvolupament de la consciència com a poble (al capdavall Alcoi no queda massa lluny)— i la realitat, és per ara insalvable. I sembla com si no convingués de salvar-ho. I,'ensopiment cultural i social és avui dissimulat i afavorit alegrement sota una capa de «cosmopolisme» (llegiu provincianisme) que l'acció mimètica envers la capital els proporciona.

Aquestes optimistes paraules poden ser dites només per un amic del poble. Però la realitat és ben bé un altra, i si els intents de castellanització per part d'Àustries i Borbons no varen fer massa mal, avui la despersonalització i la pèrdua de la consciència com a poble és un fet massa evident. Si l'eslogan «Onteniente calor en sus mantas, color en sus fiestas», és representatiu de la seua realitat, no calen més paraules. Parlar castellà ja suposa avui ser «fi» i canviar d'status social.

CULTURETA AMUNT I AVALL

Parlar de la cultura d'un poble on fins fa dos anys només hi havien dos col·legis regentats per frares i monges, més que una àrdua tasca és una impossibilitat : el buit és quasi bé total. La única cosa «decent» feta en aquest sentit va ser la revista mensual «Escala», una revista d'alts vols, publicada pels anys 1963-64, la qual si bé reunia un fum d'articles de qualitat, pecava d'un des-

ADÉU, ADÉU

Ontinyent espera ara l'aprovació d'un «Plà d'Ordenació urbana». Potser així es resolguen els problemes d'urbanisme i s'acabe amb les edificacions «penitenciáis» que avui sovintegen, i fins i tot amb l'especulació del sòl. Potser que es creen nous jardins o «zones verdes» i àdhuc s'instal·le un heliport. Al capdavall en dos anys s'han construït ja un institut i un camp poliesportiu.

La façana de la ciutat és evident que canvia...

Però nosaltres desitjaríem tornar la propera vegada a Ontinyent per a la inauguració —no oficial— de la «Casa de la cultura» o per a la representació d'una obra de teatre (no fracassada aquest cop) amb la participació d'un públic rescatat o nou.

Ontinyent és el que és gràcies a l'esforç i el treball d'ell mateix, i el seu esperit de comunitat l'ha de fer brollar de si mateix. I això, per sort o per dissort.

LLUÏS BARDISSA JOSEP LLUÏS TORRÓ

www.faximil.com

... amb motlles d'ahir.

DDDIHHS [LiïMFí™

lletraferits MARIA AURÈLIA, LA BÈSTIA ANOMENADA DONA M.a Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover semblen contents. Crec que per primera vegada, la seva visita a València no ha estat un buit.

Més de cent persones ompliren el local on tots dos se'ns revelaren ben agradosament amb la mestria d'uns ambaixadors d'excepció. Dues sintètiques dissertacions foren seguides d'un col·loqui viu, informal i ple d'eufòria. Tot això, és clar, amb l'absència més palesa de la nostra, diguem-ne, avançada cultural. A l'endemà de l'exitòs col·loqui, trenquem amb la convenció de l'entrevista, desbordant els l í m i t s tolerables d'un qüestionari acurat i amatent a l'ajustada resposta.

Amb M.» Aurèlia no cal oblidar el vici de la prudència. En parlar una estona te n'adones de com aquesta dona té cabal d'energia així com el do encobridor de la suavitat (un rictus jovenívol, un tarannà obert, i una veu afalagadora amagant Déu sap quines terribles potencialitats).

Els seus futuribles i les seves opinions inspiren una mica de por. Tot, però, resta adobat amb un aire noble. De noblesa pagesa malgrat la seva ascendència menestral i barcelonina. Ella és el mite femení de les nostres lletres. Diuen que els seus poders són immensos a la galàxia barcelonina... diuen que els seus dictàmens són oracles... diuen...

—Dissortadament no existeix un "clan" Capmany. Perquè si existís, vàries de les coses d'aquest país rutllarien molt millor. Sontag en parlà prou quan l'affaire del "Nifades". Ja li vaig contestar llavors que si hagués un "clan" Capmany amb tota l'eficàcia que ell li suposava, no li haurien donat mai el Sant Jordi i ens haguérem estalviat molts dels disbarats que va fer ell.

Lluita ferotge la d'aquests rings literaris. La Barcelona de la lletra impressa, selvàtica i devoradora, fa basarda.

Ara, una mica espaordit, li demane a M.a Aurèlia breus consells de caire

maquiavèlic per tal d'estalviar escaramusses de segura pèrdua.

—En principi cal no transigir mai. Amb ningú.

Però l'escriptor jove arribat a Barcelona ha d'exercir totes les maneres de dir la veritat que aconsellava Bertold Brecht, entre les quals hi ha, a part de la intel·ligència i la voluntat —que són les grans virtuts— la virtut de l'astúcia. És a dir, ha de fer veure que transigeix i aleshores quan l'altra gent està distreta, tornar a la seva i continuar tossudament amb el que al principi s'havia proposat.

CASUALMENT, PARLEM DE JOYCE —No és cert que Joyce no haja influït en la novel·lística catalana o almenys ha influït tant o més que a la castellana i l'europea en general.

La influència de Joyce cal cercar-la a les novelles d'entre les dues guerres. Tampoc no penso que l'obra de Martín Santos, per la qual tinc una certa admiració, sigui cap novetat a la novel·lística. És una obra feta amb un sistema absolutament corrent i establert. El que passa és que si el comparàvem amb Ferlosio, sembla que això de Martín Santos ens va divertir tant que ho vam trobar una meravella... ...Jo, des de València, carrer dels Canvis, assenyalea la meva disconformitat amb les paraules de M. Aurèlia. I modestament pense en la Redoreda com un ajut a la seva teoria. La Rodoreda i PUlisses, una excepció a les meves hipòtesis.

La Capmany és categòrica : Joyce ha influït en la novel·lística catalana. En la Rodoreda, però, no hi ha cap influència de l'irlandés! Jo seguesc rumiant com fou aquesta hipotètica influència a la novel·la d'entre dues guerres. Llavors M.a Aurèlia esmenta un nom : Pedrolo. Però Pedrolo és «fan» de Faulkner! I de Joyce, porqué això és una mena de cercle tancat. Perquè Faulkner surt de Joyce... I el Pedrolo té una novel·la, "Les finestres s'obren de nit", que està construida pensant en l'estructura de I' "Ulisses". Però aquesta és del 1956! I del període d'entreguerres, què?

En parlem, de Pedrolo. I jo prosseguesc pensant que, per moltes raons, Joyce no ha influït gairebé en la literatura catalana, i que ho ha fet prou més en la castellana. I que Martín Santos és encara una fita important. Malgrat les noves infidelitats sorgides a l'ombra d'unes paraules de Juan Benet.

I que la novel·la catalana és encara dintre l'etapa del realisme psicològic.

www.faximil.com

¿Amadeu Fabregat

—Front a una aproximació entre els Països Catalans veig clarament que ens manquen estructures, institucions que faciliten les comunicacions.

Llavors hem de fer personalment aquesta tasca i l'estructura fa aquestes pujades i baixades que ha fet sempre. Hi ha uns períodes en què la gent es cansa i passats els quals ens tornem a posar en contacte... Em dius que les editorials barcelonines no prenen massa cura del País Valencià.

Hi ha certament un problema greu i penso que tot té el seu origen en una misèria. És un problema dels tècnics que dirigeixen les editorials. És a dir, els escriptors fem la nostra obligació: escrivim els llibres. Ara bé, resulta que el qui els reparteix i el qui els ven no sé pas què fan.

Però no fan la seva obligació. A més a més, cada editor procura fastiguejar el seu veí i aleshores és molt difícil reunir-los amb una finalitat comuna... De vegades les dificultats per a publicar són greus. Jo, dintre les meves possibilitats, he obert les portes de Nova Terra als escriptors mallorquins, perquè penso que tenen forts entrebancs per arribar a editar a Barcelona. El mateix us dic als valencians. D'altra banda i respecte a la comunicació, potser sou vosaltres una mica responsables que a les publicacions barcelonines no arribe una informació coherent i ben donada dels aspectes culturals del País Valencià.

OBRERA QUALIFICADA I LLETRAFERIDA FECUNDA

M.a Aurèlia dirigeix la col·lecció "Joanot Martorell" de- novel·la a l'editorial Nova Terra. Ha publicat ja quatre títols que han fet bon camí.

Ara, per Sant Jordi, sortirà la seva darrera novella, El jaqué de la democràcia, on l'acció s'esdevé en un país imaginari, als voltants dels anys vint, oscil·lant quant a gènere entre la novella negra i la política-ficció. Utilitza sovint la història de les seues obres. A Quim/Quima roman explícita la influència de Virgínia Woolf i el personatge té una llarga vida que li permet d'esbrinar una sèrie d'esdeveniments històrics.

—M'ha influït molt aquesta novel·lista. Virgínia Woolf, contemporània de Joyce, és també el seu paral·lel literari, encara que no ha tingut la fama d'aquest perquè no ha fet una obra escandalosa... la història em serveix per explicar una trama, un argument. No és cosa que jo m'hagi inventat. Sthendal, quan escriu "La cartoixa de Parma", la remet a un temps que ell no ha viscut però que li sembla definitiu per a la creació d'uns personatges determinats. La meva primera clara incursió en aquesta mena d'història inventada va ésser "Un lloc entre els morts", on volia presentar l'actitud de l'intellectual davant la revolució.

L'intel·lectual que des del seu pensament pur es

troba molt còmode amb l'actitud revolucionària teòrica, i aquest mateix intel·lectual en el moment en què, amb la revolució al carrer, sofreix totes les contradiccions que el nou "status" comporta.

Ara bé, jo no volia parlar de la nostra revolució, de la nostra guerra, i aleshores vaig preferir estructurar la novella sobre un altre moment històric significatiu: 1789. ...Tu dius que cal estar obert a tots els corrents literaris.

Jo n'estic d'acord. D'altra banda crec que l'art és una superestructura en el sentit, no ja que puga ésser l'anàlisi de l'estructura social, sinó des del punt de vista de l'individu. És a dir, l'art comença a ésser gaudit com a plaer quan l'home ha cobert les seves necessitats primàries...

Potser Isadora Duncan s'hagués esquinçat les vestimentes en escoltar coses com aquestes. Jo, amb una certa mala consciència, faig transcripció de les paraules de M.a Aurèlia. Paraules que pressuposen la convenció d'una estructura tipus «art/ resta-de-la-vida»... Caldria mesurar molt allò de les «necessitats primàries». I el concepte «art» ha perdut velles delimitacions. Ens manca, però, temps i espai. Un altra vegada trencarem l'esquema. Deixeu, pel moment, penjat el judici.

Aquesta dona té també la seva bèstia negra —la mena, li dic jo, és la lògica matemàtica—.

Ella i Jaume esdevenen apocalíptics en referir-se als dirigents culturals-crítics-mandarins... Maria Aurèlia desbarra divinament en parlar de la crítica. Tots dos emprenen una mena de Santa Creada contra els hipotètics poders inquisidors de dos o tres noms barcelonins que ara tinc a flor de llavi... I com que GORG és encara «underground» i de poc efecte, en dic un : Josep Maria Castellet —crític i editor! !— reuneix les condicions ideals del model esmentat. Amb allò de «L'hora del lector» col·laborà a fer més macabre i endolat un determinat moment històric. Llavors la disjuntiva era clara : o realisme o morir. Després, nous postulats vianants entraren a la Península i el Castellet fou novament infidel. Tot i això, M.a Aurèlia continua generalitzant i emprant eufemismes, però, les seves cordes vocàliques no sacsegen cap nom. Jo li dic que és normal que a una literatura lúdica li corresponga una crítica folla... D'altra banda, tot això de les velieitats teòriques em sembla ben poca cosa. Pitjor seria que el senyor Castellet i d'altres es declararen menéndez-pidalistes o orteguians. I al capdavall resulta que les crítiques a la crítica solen venir sempre de la part més interessada, per això amb M.a Aurèlia i Jaume no se sap mai d'on ve la polèmica : Si de motivacions raonables i racionals o de simple estratègia front a l'enemic competidor. Barcelona, «ciutat de clans i congressos-».

Avui la creativitat artística, com l'intel·lectual pur, difícilment poden restar a banda dels garbuixos i embolics de l'ambient. Predomina la t r a n s a c c i ó . Ara bé, la hipotètica intolerància

www.faximil.com

CATALANS D'ARREU DELS PAÏSOS...

Tot i això (la complexitat del tema i el perill de limitar aquesta intolerància al sector de la teoria) parlar de la crítica amb M.a Aurèlia i Jaume sempre resulta una festa.

—...perquè la bellesa ens proporciona plaer.

Aquesta és la primera condició de la bellesa i sembla que ja no ho recordem. Ara, per exemple, quan parlaves de la novella realista... no tinc cap inconvenient que facin novella realista. Que facin la novella que vulguin!! Ara, que la novella siga atractiva. Perquè amb aquesta llauna de la novella realista ens han donat uns móns que no hi ha qui els aguanti. Però com que, naturalment, els senyors que dictaven la moda no tenien cap sensibilitat... tant els importava llegir Sthendal que El Caballero Audaz... Els nostres crítics no han fet de crítics... Han fet de burots. I aleshores això ha estat una cosa greu. Perquè una crítica, bé adversa o bé afavoridora, sempre pot ésser interessant. Però l'existència d'aquests burots de la crítica ha barrat el pas a molta gent...

LES TRAQUES VALENCIANES LI AGRADEN D'ALLÒ MÉS...

Hem parlat de la ciutat. Jo he insistit de com la suma de negativitat origina físicament un entorn excepcional. Kischt, hibridesa, barroquisme, immaduresa... ens asfixien i assenyalen en una circumstància irrepetible.

Sentiment i metafísica li he oferit a M.a Aurèlia. Ella, però, dialèctica per natura, m'ha sortit amb una defensa constructiva de la ciutat, cosa aquesta prou ofensiva i gens neorromàntica. Penso que no m'ha comprés. Que malgrat la seua magnífica voluntat no deixa d'ésser una catalana de pas per València (...no tot és mal gust. Això s'ha dit massa. Hi ha zones de la ciutat que les trobe precioses... amb aquesta cosa lluminosa i brillant... València és barroca. És l'apertura cap al Renaiximent, cap a fruir la vida). Bé doncs, en això coincidim.

I com que tots dos en som entusiastes, hem parlat de les falles. Del sentit lúdic, mediterrani i pagà de les falles. Hem parlat del Misteri d'Elx. De l'olor tebi i sensual de l'atzur. De la dona valenciana. D'Eugeni Trias i d'en Biel Janer. Amb el micro tancat hem seguit xarrant molta estona.

De projectes, de gent, del Mercat Comú...

I quan acabe d'escriure aquests fulls, penso que al cas Capmany té tot un caire d'èpica.

Aquesta dona ha estat per pròpia convicció el paradigma d'una constància al llarg del temps.

Ara, a despit de la seua revolta permanent, corre el perill d'esdevenir una institució. Quan li he preguntat per les seves Obres Completes ha fet cara d'horror. ¡Quina bestiesa! ¡No penso morirme, encara!... Ella es declara optimista.

A. F.

poesía LA POESIA CÍVICA DE SALVADOR ESPRIU Assabentats de la immediata publicació d'una nova edició de «.La pell de brau* —aquesta vegada en anglès— als EE. UU., li hem demanat al professor Lluís Alpera un extracte de la introducció que, per al públic nord-americà, ha preparat dins aquesta nova edició. Aquest extracte, de caràcter sintètic i afanys aclaridors, ha estat escrit amb la intenció d'iniciar-nos en les preocupacions literàries i cíviques d'en Salvador Espriu.

L,a poesia de Salvador Espriu dels anys quaranta i cinquanta ha estat descrita per un crític com un intent de compensar, amb fantasmes del passat, el sentit del fracàs, de la buidor i de la mort que el poeta constantment arrossega amb si mateix. En efecte : la vida és per a Espriu un laberint grotesc poblat, en la seua poesia, de titelles. El poeta creu que la majoria dels homes, que no mediten i no viuen amb la ferma consciència que han de morir i actuar conseqüentment, són com titelles executant una inútil dansa.

A causa d'aquest ús grotesc, Espriu ha estat comparat amb Valle Inclán ; tanmateix, cal advertir que el nostre poeta subordina la seua tècnica al servei d'una ètica, utilitzant-la com un crit per la justícia i no simplement com un ornament com, de vegades, esdevé en Valle Inclán. Malgrat el pessimisme subjacent en l'obra d'Espriu, el poeta manté l'esperança, mitançant la seua producció, d'ajudar la causa de l'home i de contribuir, d'alguna manera, a la llibertat i la justícia que ell tan insistentment reclama. Salvador Espriu ens dirà que vol oferir una mica d'ajut per tal de viure i morir com cal. Tot i que la seua esperança de llibertat estava ben expressada al llarg de la seua obra anterior, és realment a La pell de brau (1) on aquesta esperança, aquest crit, es fan realment imperatius. Com ja sabem, aquest llibre va ésser immediatament reconegut —tant pels joves poetes com pels crítics— com una de les contribucions cabdals del creixent corrent de la poesia cívica dels anys seixanta.

La pell de brau és una poderosa crítica de la pobresa, de la intolerància, de la manca d'enteniment entre parers oposts a Sepharad. Tot i que l'obra d'Espriu té òbvies implicacions polítiques, no es limita tanmateix a lloar les glòries passades o a lamentar-se dels resultats de la sotragada civil. Més bé cerca una solució pacífica als problemes de Sepharad, una solució que ha d'arribar tant del poble com del govern. Aquesta preocupació d'Espriu més positiva —des d'un punt de vista cívic— significa una ruptura amb l'obsessió per la mort i el no-res grotesc dels laberints de

www.faximil.com

d'aquests crítics-mandarins, potser massa sensibles al moment i destinats a catalitzar una determinada conjuntura cultural, és ben poca cosa si la comparem amb les barricades que, amb motivacions prou extra-culturals, s'alcen sovint davant molta gent jove amatents a fer cultura amb majúscules.

mes als números IX-XII, que presenten diversos aspectes de les condicions depriments de postguerra. La ironia del poeta és ben amarga quan es pregunta : «No saps que les aixetes s'han fet / perquè no hi ragi l'aigua, / i les cases perquè passis / més saludable fred, / i els trens i els camins per al suport / del meritori nivell / de la general felicitat? (XII).

Els vuit poemes següents descriuen, en termes L'home deu guanyar la seua llibertat compor- grotescs, episodis en què el poeta va tenir alguna tant-se honestament : aquell que es comporta experiència o en va ésser testig : la crucifixió de d'una manera vil, mereix el govern que hom H l'ocell solar, el suïcidi del sastre jueu i la trobaimposa (V / No pot escollir príncep / qui vessa lla del braser de tres peus. En el XXI es retorna sang / qui ha traït o roba / o qui no alçà / a al moralisme, a consideracions d'esperança pel poc a poc el temple / del seu treball. / Amb el futur, per la veritat i per la justícia que deuen foc primer cremes / la llibertat.) És necessari acompanyar el destí de Sepharad. El poema final mirar cap el futur més bé que recordar glòries d'aquest grup, el XXX, porta una clara referènpassades i fracassos (VIII / No ploreu més el cia al p r o b l e m a lingüístic : «Diversos són les temple / que fou enderrocat. / A ponent us es- parles i diversos els homes, / i convindran molts peren / lliures camins de mar.) Aquest que es noms a un sol amor». Amb l'aparició d'un titedeixen enganyar, encoratgen l'existència dels es- llaire en el XXXI, Espriu presenta de nou els tafadors (X / Si compres pa i et donen / guix fantasmes i els símbols —la mar, el vent, les barrepintat, / les dents, en rosegar-lo, / se't tren- ques— tan característics dels seus llibres antecaran. / El teu dolor fa riure / l'home que sap / riors. Els vuit poemes següents en revelen aquesta l'indret de la farina / i el de la calç. / Et decan- tendència. En el XLV i XLVI, el poeta es dirideixes mentre / vas engreixant / el lladre que geix al ser estrany que es troba, sota diversos venia / falsedats.) Com que tot un poble mai no aspectes, al llarg de la seua obra. De vegades deu morir a causa d'un home, el diàleg obert és un vell captaire, o Tiresias, o un ser poderós entre opinions dissidents és fa imperatiu. (XLVI / que pot ésser identificat amb el Déu de Job. En De vegades és necessari i forçós / que un home Espriu, d'altra banda, la figura divina és inaccesmori per un poble, / però mai no ha de morir sible, llunyana, indiferent, burlant-se de les seues tot un poble / per un home sol: / recorda això, criatures encara que tem la seva rebellió.

Sepharad.) A més, totes les llengües dins una nació deuen ésser a c c e p t a d e s i normalitzades La sèrie final de poemes s'obre amb un dels (XLVI / Fes que siguin segurs els ponts del més coneguts de La pell de brau, el XLVI, del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les qual ja hem presentat algunes mostres. Els poeraons i les parles diverses dels teus fills.) L'home mes finals del llibre continuen amb un to moral, deu sempre voler treballar i patir per la seua pà- profètic, amb què començava el XLVI, alhora que tria (XLVIII / Pensa, treballa, lluita i sofreix reincorporen els símbols de la poesia anterior per Sepharad, / sota la pluja i el torb, en l'alegre d'Espriu. mar de llamp). Finalment, creu que l'esperança Espriu ocupa indubtablement una posició ben de Sepharad es troba en la juventut immunitzada dels infortunys del fratricidi (XLI / Només uns destacada entre els poetes catalans actuals. El dits joves, si encara són nets, / guariran les reconeixement internacional és ben palés : les seues obres han estat traduïdes, dins prestigioses plagues de l'estesa pell). col·leccions de poesia, al francés, italià, castellà i a l'anglès, a més de nombrosos poemes solts a La pell de brau hauria d'ésser considerat com d'altres llengües. En suma : Espriu incorpora el un sol poema dividit en diverses parts. La con- simbolisme amb èxit a un llenguatge de rebel·lió tinuïtat es fa patent quan el poeta arrossega una cívica, al mateix temps que usa els temes univeridea o una imatge des dels darrers versos d'un sals de la vida, de la mort i de records desespoema fins els primers versos del següent Els perançats dins un context que trascendeix les primers set poemes descriuen, en termes meta- circumstàncies dels Països Catalans. El poeta exfísics, els resultats històrics del conflicte bèl·lic. pressa la seua posició ètica a través d'un llenAcí Espriu presenta la imatge de Sepharad com guatge lliure d'innecessaris ajustos, amb una cuuna estesa pell de brau envestida i enlairada per rosa tria dels mots. La influència de Salvador aquest com una sanguinolenta bandera, represen- Espriu en un ampli sector dels joves poetes catant el patiment i les vexacions del poble de talans és ben evident, la qual cosa resulta ben Sepharad. Paradoxalment, aquestos senten una encoratjadora per a un poeta que, com el nostre, mescla d'amor i d'odi per la seua pàtria, i de- creu que temps pitjors han de succeir i que, malfensen, decididament, la seua elecció. En efecte : grat tot, abriga l'esperança de poder ajudar el quan hom els recorda que la seua no és la millor seu conciutadà a través la seua poesia. terra que podien haver trobat, ells responen : —«En el nostre somni, sn (VII). Aquest vers LLUÏS ALPERA conté també un dels principals temes de La pell Universitat de València C. E. U. Alacant de brau abans esmentat : cercar el futur, els somnis, en lloc de rememorar el passat o allò qne (1) La pell de brau. Edició bilingüe en «Cuadernos podia haver passat. El poema VIII de nou ex- para el Diálogo». També en «Salvador Espriu. Obres presa aquesta idea i enllaça els set primers poe- Completes». Volum I. Poesia. Edicions 62. Clàssics de' Segle XX. Barcelona.

www.faximil.com

la seua obra anterior. L'esperança que ell expressa pel futur de la seua pàtria ha estat considerada massa idealista ; d'altra banda, hom no pot dubtar de la seua sinceritat o del seu sentit ètic. Es més : el poeta ens facilita explicacions concretes sobre per què tais condicions persisteixen, i com millorar-les. Els següents punts sintetitzen, d'alguna manera, alguns dels missatges més palpables continguts en La pell de brau:

EL GATEPAC El 28 de genet* es va obrir al públic, a València, una exposició dedicada al GATEPAC. Es tracta de la mateixa exposició que va organitzar, l'any passat, el Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, i que ha passat ara en préstec, al Col·legi d'Arquitectes de València. Com que la bibliografia sobre el tema no és abundant ni es troba molt difosa, (1) hem pensat que seria interessant dedicar-li un comentari en aquestes pàgines.

L'acció pública del GATEPAC es reflecteix en la revista «A. C.» («Documents d'activitat contemporània») (193-37), publicada, primer en castellà i, després, en quedar reduït el moviment al grup de Barcelona, en català. Les pàgines d'«A. C.», més encara que els edificis realitzats, són una mostra eixemplar d'arrelament polèmic en la realitat de cada dia; els problemes més importants de l'habitatge urbà, la degradació dels nuclis vells i les seues conseqüències socials,

el problema de l'habitació obrera, dels edificis escolars, dels centres d'assistència mèdica, els abusos de la construcció especulativa, etc., van rebre un espai preferent dins la revista. La ideologia dominant n'era, naturalment, la del moviment racionalista internacional; però els perills més evidents del moviment, l'utopisme social i el formalisme estilístic es presentaven, al GATEPAC molt atemperáis per les característiques del seu peculiar arrelament històric i polític.

La Guerra Civil va disgregar en part el nucli del GATEPAC i va posar un fre a les seues realitzacions pràctiques, menties que, per un altre costat, va ser l'ocasió d'algunes de les seues propostes teòriques més interessants. Després de 1939, la millor part dels membíes es va exiliar; pel que fa als seus dos dorigents més importants, Torres Clavé va morir en la Guerra, i Josep Lluís Sert es va exiliar als Estats Units, on va ser contractat com a píofessor per la Universitat de Harvard, de la qual en fou elegit rector després de Walter Gropius.

L'exposició que comentem, concebuda amb una intenció informativa molt correcta, mostra una sèrie d'imatges de les realitzacions més importants del GATEPAC, reproduccions de pàgines de la revista «A. C.» i documentació, en general, de tot tipus.

T. LI.

www.faximil.com

El GATEPAC («Grup d'arquitectes i tècnics catalans per al progrés de l'arquitectura contemporània») fou fundat a Barcelona l'any 1929.

L'any 1930, el grup va promoure l'extensió del moviment a tota la Península, i es va crear, a Saragossa, el GATEPAC («Grupo de arquitectos y técnicos para el progreso de la arquitectura contemporánea»), dividit en tres seccions, de les quals, el nucli animador en fou sempre el grup de Barcelona. Les realitzacions més conegudes d'aquest grup són la "Casa Bloc" (1932-36), el "Dispensari Central Antituberculós" (1934-36), dels arquitectes Sert, Torres Clavé i Subirana, i el Pabelló de la República Espanyola en l'Exposició Internacional de París de 1937 dels arquitectes Sert i Lacasa (per a aquest pabelló, Juli González va fer la Montserrat, Joan Miró va pintar El pagès català i la revolució, i Picasso el Guernica); pel que fa als proyectes urbanístics, els més coneguts són el Pla Macià per a Baïcelona (1932) (en col·laboració amb Le Corbusier i P. Jeanneret), i el projecte per a una Ciutat de Repòs i Vacances entre Gavà i Castelldefels (1931-34). El GATEPAC va organitzar l'any 1932 a Barcelona la reunió preparatòria per al IV Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (CIAM), que va tenir lloc en un creuer pel Mediterrani. D'aquest congrés va eixiria cèlebre Carta d'Atenes (2), text fonamental de tot l'urbanisme contemporani. Amb motiu de la reunió pfeparatòria es van trobar a Barcelona les figures més importants del moviment modern en arquitectura (Le Corbusier, Siegfried Giedion, Walter Gropius, etc.).

BOIX, HERAS, ARMENGOL La doble exposició simultània (al Col·legi d'Arquitectes i a la Galeria Salom) de Boix, Heras i Armengol, ha estat, segurament, l'esdeveniment pictòric més important de la temporada fins ara.

En molts escrits he subratllat la importància que va tenir l'any 1964 per a la renovació de les arts plàstiques a València. 1964 va ser l'any en que es va iniciar el moviment d'Estampa Popular valenciana, l'any de creació de l'Equip Crònica, etcètera. Va ser també l'any en que Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol, tres joves pintors que alesshores no havien acabat encara els seus estudis a l'Escola de Belles Arts, van mostrar en una exposició pública unes obres, en les quals, per primera vegada a València (i gairebé a tota la Península) es feia la introducció del llenguatge pop (o del nou realisme, tendència francesa molt emparentada amb el pop). Es tractava, en realitat d'una pintura lírica, que s'acostava més a l'actitud dels precursors (Rauschemberg, Hamilton...) que a la dels representants avui més coneguts i clàssics de la tendència; una pintura d'evocació^ d'experiències personals, autobiogràfiques. Però per a aquesta evocació els artistes utilitzaven un repertori d'imatges "ja fetes" (no "creades originalment" per ells), procedents de la decoració ambiental de les llars valencianes de classe mitjana, de la iconografia de les devocions infantils de classe mitjana, etc.

Cal dir que, encara que ho semble a primera vista, no es tracta de les dues cares de la mateixa moneda. El fet de que un pintor valencià faça la crítica de l'avantguarda internacional no implica la necessitat d'una "avantguarda valenciana" ; i, per una altra part, el fet de que un pintor s'esforce per construir un moviment d'avantguarda sobre unes bases sociològiques noves no implica la necessitat de fer la crítica (o d'acceptar) les idees i els pressupostos teòrics de l'avantguarda clàssica.

Hom ha parlat, a propòsit de Boix, Heras i Armengol, d'hiper-realisme, de realisme màgic o de surrealisme. Però caldria precisar, en primer

www.faximil.com

Comparats amb altres pintors (l'Equip Crònica, l'Equip Realitat, etc.) elxits també la renovació de ¡964, i que han derivat cap a una actitud de polèmica contra el contingut doctrinal de l'avantguarda clàssica internacional, mentres que, alhora, se situen dins del mateix marc sociològic que aquesta avantguarda internacional, Boix, Heras i Armengol, mantenen una actitud molt més "clàssica" pel que fa al contingut doctrinal, mentres que, per un altre costat, es decanten cap a un marc sociològic diferent del de l'avantguarda internacional; en certa manera representen l'esforç "d'aclimatar" a la societat valenciana l'actitud clàssica de l'artista de vanguarda

El problema a discutir seria el de saber si mereix la pena, o té sentit, la temptativa de desenvolupar, a partir d'aquest marc social concret, una activitat de crítica cultural assumint els models (comunicació de tipus inter-subjectiu, o expressiu, transcendència històrica de l'obra d'art, etcètera) de l'avantguarda clàssica. Però en tot cas ningú no ho havia temptat ací i potser merixia la pena de fer-ho.

T. LL.

NOTICIARI •k Fou també l'autor de l'únic edifici purament racionalista de la ciutat (enfront del Mercat de Russafa). Un edifici que serà enderrocat aviat, sembla, per "ruïna tècnica" (una cosa que, com el "K. 0. tècnic", no es veu a primer cop d'ull: consisteix en lloguers baixos).

•k Amb motiu de la inauguració del seu nou edifici social el Col·legi d'Arquitectes de Canàries ha organitzat un homenatge a Josep Lluís Sert (el primer des de 1939). Un dels aspectes de l'homenatge consistia en una exposición col·lectiva a la qual han estat invitats artistes procedents de tot el territori espanyol ; entre ells, els valencians, Equip Crònica, Hernández Mompó, Sempere, Soria i Yturralde.

•k Uns quants projectes de Sert els haurà pogut veure el públic valencià recentment a l'exposició del Col·legi d'Arquitectes, que comentem en una nota a aquestes mateixes pàgines. Amb motiu de la exposició, l'arquitecte E. Pecourt va parlar sobre el racionalisme arquitectònic. Una conferència bona per a esbrinar el que pensaven (d'Arquitectura; d'altres coses no es va parlar) els arquitectes valencians del temps de la República. Pecourt, que finalitzà els estudis a l'escola de Barcelona l'any 1929, va exposar aquell mateix any

un projecte a la Galeria Dalmau, en la històrica exposició inicial del GATEPAC. Va rebre l'encàrrec de crear la secció valenciana d'aquest moviment, però (segons ens va dir) no va poder-ho acomplir per falta "d'un ambient propici"...

•k Una altra coHectiva important és la que anuncia, per al mes de març el Museu d'Art Contemporani de Sevilla, dedicada a l'avantguarda valenciana, que els crítics sevillans consideren que és una de les més importants de la Península (i, particularment, a ells, la que més els interessa) : Soria, Sempere, Alfaro, Hernández Mompó, Genovés, Equip Crònica, Equip R e a l i t a t , Boix, Heras, Armengol, Anzo, Teixidor i Yturralde. En justa compensació, València oferirà el seu Museu d'Art Contem... (ai, no, que no en té).

Que si en tingués hi hauríem pogut veure Vexposició d'andròmines xineses (o formosanes t) que hi havia a la nostra ciutat durant el mes de febrer. Per eixemple.

• La Galeria Nike ha fet, el mes de març una exposició de Palomar, un pintor que va exposar dins la sèrie "284 Dies d'Art" juntament amb Boix, Heras i Armengol i que podríem situar, més o menys, dins la mateixa línia d'aquests artistes.

ELS NOSTRES PAUPÈRRIMS MITES ARTÍSTICS OFICIALS I L'EMBOLIC EN QUÈ ES FICA UNA CRÍTICA NO ESPECIALITZADA PER A RECOLZAR-LOS Genaro kahuerta, Director de l'Escola de Belles Arts, que compta en el seu haver nombroses medalles, honors, etc., acaba d'exposar en la Galeria Nique durant el mes de febrer.

Donat el respecte que la nostra societat sent pels guardons i títols, això no podia ser més que una bona inversió, a la llarga o a la curta, econòmica. La nostra crítica local periodística, ja reconeguda pel seu caràcter despreocupadament «enciclopèdic» (és a dir, d'eamateur» i falta d'especialització) ha vessat frases de desbordada admiració, com era d'esperar. Però fabricar un mite i intentar de sostenir-lo no és cosa massa fàcil.

I en això els seus fans haurien degut de posar-se d'acord abans d'escriure, a fi, almenys, de podernos oferir una imatge definida perquè el pacient públic disposara d'alguna cosa més sòlida. A falta possiblement de l'existència de material, això no ha estat així, i les flors i enrevessadíssimes elucubracions pseudo-poètiques que se li han oferit haurien pogut aplicar-se a qualsevol altre dels innumerables pintors que tenim. No importa a qui.

Amb això vull dir dues coses : la falta que tenim d'una crítica artística seriosa i especialitzada i la pobresa dels nostres mites. Però també podem pensar que tot això na fa mal a ningú. Només ve a contribuir a la despreocupació del públic vers aquestes qüestions. I davant d'un tal panorama, fan bé, és una manera vital i sana de defensar-se.

T. 5.

www.faximil.com

lloc, que la cohesió d'aquests tres artistes com a grup es deu sobretot a motius pràctics, i que estilísticament es mantenen en unes Unies molt separades (aquesta divergència es veu fins i tot quan fan alguna obra en collaboració, signant-la tots tres, como en el cas de la carpeta de serigrafies titulada "Lligat i lacrat"). En segon lloc que, per més que és veritat que els tres utilitzen fórmules retòriques "inventades" pel surrealisme o el realisme màgic (o per altres sistemes estilístics, com el pop, la nova figuració, l'humor negre, etc.), aquestes fórmules, en recolzar sobre un marc sociològic diferent, adquireixen uns significats diferents. Així, per exemple, en el cas de Boix, l'abast connotatiu dels seus símbols (falcons, ulls, etc.) no depèn tant de la concepció genèrica de la naturalesa humana elaborada per la psicoanàlisi, com dels condicionaments culturals que imposa un determinat sector social del país (especialment les classes mitjanes semi-urbanitzades de les comarques d'horta) als seus membres. També pel que fa a Armengol és impossible entendre completament l'abast crític de la seua pintura si no estem familiaritzats amb la sensibilitat estètica d'aquest mateix marc social concret.

UN «NAÏF» A VALENCIA: L'EXPOSICIÓ DE MARIA DOLORS CASANOVA

I així, d'aquest exercici frustrat d'una professió i d'aquest constant desig de lliurar-se'n, fill d'una sensibilitat endegada carn a l'expressió pictòrica, apareixen unes característiques comunes : un dibuix poc savi en naturalismes academicistes, unes imatges preses des d'un angle entranyablement subjectiu, molt més fidels a allò que representen sentimentalment que no al que podia resultar de la plasmació d'una certa fidelitat fotogràfica i que prové d'aquella manca d'ofici per una part, i per una altra d'un intent de transposició directa (sentiments-món íntim) sense racionalisme ni inhibicions culturals, amb una simplicitat innocent i espontània. De la mateixa manera que amb el tractament de la imatge s'esdevindrà amb el color : aquest serà fonamentalment expressiu, tal com s'esdevé en la pintura infantil ; ni degradacions de tons, nï color-obscur, sinó tot el contrari : uns tons que no reprodueixen sinó que exalten els del món real.

Maria Dolors Casanova és, almenys fins al moment, una pintora (quant a allò del seu sexe, per alguna cosa som ja en ple segle xx, i encara que poc, hem avançat en part respecte a la par-

ticipació activa de la dona en la vida), és una pintora «naïve». Les característiques susdites les trobem en ella. Però les dues coses més extraordinàries de la seua pintura jo les resumiria en el color i en els temes. Quan a aquell és una literal transposició de la seua poesia o del seu sentiment líric vers les coses, feta de tonalitats molt fortes, en una harmonització a base de constrats. Però els seus temes m'inquieten : si per una banda hi ha un alliberament dels seus sentits eròtics, en els quals l'element amorós apareix reiterativament exposat i sense inhibicions, cosa sorprenentment sana en aquest petit, pusil·lànime i encobridor context valencià en el qual, més o menys, tots ens movem, per altra banda, la seua reiterada insistència, la seua quasi exclusiva dedicació a aquest assumpte i sobretot la seua manera de tractar-lo, en la qual l'home brilla com un dispensador de gràcies i donador de sentiments càlids, i en la qual la dona (és cert que sense traves i és cert que també amb una ingenuïtat enyoradissa i poètica) s'ofereix amb una imatge d'ella mateixa terriblement tradicional i pertant submisa, encara que disfressada de «cuplets» i d'erotisme més o menys atrevits, em fan pensar en el petit, subaltern i tràgic univers de la rodeja i que ens comunica amb la seua obra.

De tota manera, Maria Dolors Casanova ens mostra el seu món sense subterfugis, i aquest sembla únicament marcat per les convencions que la seua pròpia mentalitat imposa.

T. S.

www.faximil.com

L'art «naïf» naix directament dels canvis que comporta la revolució industrial de finals del XVIII. No crec que se'n puga parlar, d'art «naïf», anteriorment, si més no com a fenomen sociològic important. Per a la seua existència va caldre que el status professional i econòmic de l'artista, basat en general anteriorment en un llarg aprenentatge en els tallers de les corporacions, cosa que li permetia de guanyar-se la vida i la professionalització alhora, desapareixia. Aquest fou reemplaçat pel taller de l'artista, individual, lliure i per tant indefens davant les fluctuacions econòmiques del mercat artístic, fent que fóra molt més difícil d'exercitar l'ofici de pintor per a tots aquells qui no tingueren un cert suport econòmic.

Comença llavors a prodigar-se l'home (rarament la dona) amb més poesia que ofici, amb més somnis artístics que realitats professionals, i que quan el seu treball (porter, oficinista, el que fos) li ho permet, generalment els diumenges o durant les nits, es lliura al que sempre li ha agradat i que mai no ha pogut exercir com a ofici, ni per tant li ha pogut dedicar la seriositat sistemàtica de cada dia.

ECONOMIA

per

F. VIDAL

VALORACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ Últimament ha estat distribuït un primer estudi que permet de formar-se una idea dels elements integrants dels sectors agrari, industrial i de serveis que són a la disponibilitat dels habitants del País Valencià i que són susceptibles d'ésser valorats. Es tracta d'un inventari de la regió al 31 de decembre de 1965. La tècnica seguida ha estat la mateixa que la utilitzada per la Universitat de Deusto en el càlcul de la riquesa de l'Estat espanyol.

IDEA

GENERAL

Al País Valencià, tal com resulta del citat estudi, el sector industrial representa en les tres províncies la menor participació en la riquesa total provincial. El sector terciari representa en les tres províncies una participació major que la dels altres dos sectors sumats, arribant a superar el doble d'aquesta última a Alacant. El sector primari abasta el percentatge més elevat a la província de Castelló ; el secundari, a la de València, i el terciari, a la d'Alacant. La província de València aporta al total de la riquesa regional un valor superior al de les altres dues províncies en conjunt.

En les tres províncies, el sector primari està compost quasi en llur totalitat per riquesa de terres i plantacions ; en quant al subsector pesca, és Alacant on aconsegueix major valor, representant un total del 69'7 per cent de la riquesa pesquera regional. Però la pesca de la regió solament representa el 0'3 per cent de la riquesa total. Poca cosa.

Respecte del sector secundari, hom dedueix que les tres províncies no en tenen, pràcticament, d'indústries extractives, essent en canvi l'agregat més significatiu el d'indústries de béns de consum.

A Alacant i València, els agregats més significatius són els mateixos : béns de consum ; indústries metàl·liques, transformats i material de transport; aigua, gas i electricitat. A la de Castelló : béns de consum ; aigua, gas i electricitat; indústries químiques.

En relació al sector terciari, l'agregat que major valor aporta al total de la riquesa regional és el relatiu a l'estatge i urbanisme, que assoleix percentatges del 39'6 a Alacant, del 28'2 a Castelló i del 36'8 per cent a València. L'agregat que li segueix en importància és el relatiu a la riquesa en poder de particulars, i a aquest, el de transports i comunicacions.

En resum, tota la riquesa de la regió valenciana ha estat valorada en 565.105 milions de pessetes, corresponent 121.433 al sector primari, al secundari 87.530 i al terciari 356.141 milions. En percentatges, el primari representa el 21 '40 per cent; el secundari, el 15'40, i el terciari, el 63'20. Dintre del sector primari, València província aporta el 61'4 per cent del valor regional del sector ; Alacant el 19'5 i Castelló el 19*1. Dintre del secundari, València aporta el 61'3 del total del sector, Alacant el 26'2 i Castelló el 12'5. I dins el terciari, València el 58'3, Alacant el 28'8 i Castelló el 12'9.

SECTOR

PRIMARI

La valoració del sector ha estat dividida en dues : la pròpiament agrària i la pesquera. En la primera, el final es dedueix de les valoracions parcials de quatre capítols : terres i plantacions, ramaderia, construcciones agràries, maquinària agrícola. El subsector de la pesca valora la flota, les instal·lacions pesqueres i les arts de la pasca. Les dades de partida per a aquestes valoracions són de l'any 1963 i, en ocasions, de 1962. S'ha introduït un coeficient corrector, resultant una valoració a 31 de desembre de 1965.

Valoració del sector primari, en milers de pessetes 20.955.543 20.980.903 69.796.909 111.733.355

758.384 777.381 1.756.040 3.285.805

526.064 340.574 1.043.071 1.909.709

739.388 934.321 1.765.764 3.439.473

743.147 169.081 152.970 1.065.198

23.722.526 23.196.260 74.514.754 121.433.340

La riquesa d'un territori és, simplement, un inventari. El seu interés teòric està sempre en relació d'un estudi comptable del mateix espai, de mode que, considerant l'evolució dels dos aspectes en el transcurs del temps, hom arriba a un balanç any per any. Està fet ja l'estudi comptable, encara que no l'han publicat quan es redacta aquesta nota, del qual resulta una visió parcial. El con-

www.faximil.com

ALACANT CASTELLÓ VALÈNCIA PAÍS

cepte de riquesa del que s'ha partit és el següent : «el conjunt de tots els béns, originaris o produïts, que d'una manera o altra es troben a disposició dels habitants d'un país per al desenvolupament de llur activitat econòmica».

Pasem ara al sector secundari.

SECTOR

SECUNDARI

Per a la realització de l'estudi d'aquest sector s'han considerat dotze agregats. Caldria, des d'un punt de vista crític, indicar el mètode emprat en cada un d'ells. Però el caràcter de pura divulgació d'aquesta pàgina de la nostra revista i l'exigència, d'altra banda, de majors precisions per part dels autors del treball que es considera, ens obliga a passar directament als resultats, que són els següents, referits al 31 de decembre de 1965 : Valoració del sector secundari, en milers de pessetes

Ind. Alimentàries Begudes i tabac Ind. Tèxtils, Cuiro i Calçat Ind. Suro, Fusta i Moble Ind. Paper i Arts Gràfiques Ind. Extractives Ind. Químiques Ind. Metàl·liques i 1.a transformació.

Transformats Metàl·lics Ind. de la Construcció Ind. Vidre, Ceràmica i Ciment Ind. Energètiques i similars Totals SECTOR

Alacant

Castelló

València

País

1.622.000 1.009.000 6.042.000 954.000 1.228.000 129.500 1.452.996 1.915.300 2.225.500 457.000 1.766.000 3.994.800

658.000 247.000 2.826.000 265.000 428.000 43.600 2.030.263 279.100 313.700 209.000 1.504.000 2.155.400

4.224.000 3.106.000 5.916.000 4.088.000 2.709.000 144.600 3.584.057 8.862.500 6.052.500 849.000 3.408.000 10.832.000

6.504.000 4.362.000 14.784.000 5.307.000 4.365.000 317.700 7.067.316 11.056.900 8.591.700 1.515.000 6.678.000 16.982.200

22.796.096

10.959.063

53.775.657

87.530.816

TERCIARI

En aquest sector s'han considerat 64 agregats, molts d'ells subdividits i després aglutinats novament. Les dificultats dimanants són tan grans que, evidentment, no més cap prendre aquestes conclusions valoratòries amb molta precaució. Hom tracta, pense, d'un primer esforç d'aproximació a la realitat del País Valencià, feta des d'un angle nou. D'altra banda, certs productes de valoració encara més dificultosa han quedat fora del 64 agregats ; així, museus, catedrals, etc. El total resultant és el següent : ALACANT 102.843.121 CASTELLÓ 46.010.037 VALÈNCIA 207.288.199 PAÍS

356.141.357

Presentem, a continuació, una selecció dels 64 agregats d'aquest sector terciari :

Parc de vehicles Parc Transports Urbans Ports Aeroports Flota Mercant Comunicacions Estatge Riquesa Urbanística Riquesa e n poder p a r t Hotels i pensions Cinematografia Teatres Emissores d e Ràdio Places de bous Restaurants Cafés-bars

Alacant

Castelló

València

País

2.941 47 986 93 189 1.278 54.834 4.417 21.371 1.509 957 4 14 161 430 429

1.299 23 629 — 1 453 20.490 2.143 12.215 388 291 4 6 62 197 185

5.843 103 1.215 248 2.322 2.387 113.655 10.115 35.113 1.077 2.031 22 34 142 319 757

10.085 175 2.832 342 2.512 4.120 188.980 16.677 68.699 2.976 3.280 31 55 367 947 1.372

www.faximil.com

(En milions de pessetes)

Alacant

(Ve de la pàg. ¡ç)

Pereza» el que millors resultats ha assolit.

Era un teatre de caire naturalista, més assequible, i el nivell de participació, demostrat als col·loquis fou general. També en ^ E s pectáculo Arragal» les dades eren positives, sempre que el públic fos un públic «normal».

Quan als col·loquis intervenen les «élites» de ben pensants, les coses se desenvolupen de faisó ben diferent. Aleshores comencen les disquisicions sobre si el teatre popular, si l'avantguarda o si tu penses o jo pense... etcètera, i la gent del poble, que no té la preparació suficient per a p a r t i c i p a r en aquests jocs de saló, se sent allunyada del que acaba de veure, perd l'interés, s'acomplexa, i a no hi participa. Tanmateix, al «Dies Irae», representat a un barri de la Ciutat Fallera, o a 1/'Eliana, mitjançant un col·loqui en el qual ningú no anava a presumir, ni a parlar de l'últim llibre que havia llegit, ni se sentia «persona important», hom ha pogut arribar a conclusions molt més interessants, que no per exemple a un dels dos Col·legis Majors als quals vam actuar a Madrid.

València

País

165 20 11 29 133 20 — 9 121 52

70 — 9 4 72 10 27 — 81 59

177 56 58 13 417 9 37 18 340 202

413 76 79 47 623 40 65 28 543 314

401 300 5

239 108 3

842 823 251

1.483 1.232 260

40 104 1

23 37 —

84 295 84

148 437 87

116 33 —

91 16 15

246 — 155

454 49 170

35 — — 1.524 275 1.505

27 — 5 980 152 620

74 — 60 5.948 1.036 2.597

136 1 65 8.452 1.465 4.722

Problemes principals que troba al seu treball, i solucions que proposa. — Molts i de tota mena. Un problema econòmic fonamental. No hi ha d i n e r s —almenys «teòricament»— per a promocionar uns espectacles, ni per a ajudar a una determinada gent que treballa, de manera seriosa i responsable, el teatre. En conseqüència, el nivell de dedicació ha de ser forçosament mínim, car la professionalitat és encara més una utopia que un objectiu possible. Un altre problema, l'estructura interna del grup, i les relacions que s'hi originen. Per això, la dinàmica de grups és una de les matèries que cal estudiar. Contradiccions de tota mena : ideològiques, estètiques, etc. I, com no, problemes constants amb la totpoderosa «Administració».

Voleu afegir alguna cosa més ? — Potser seria interessant constatar la desorientació actual que presideix tot treball teatral, per manca de coordinació, de contacte, de continuïtat, i àdhuc de constància mútua del que cadascú fa. Solucions ? Nosaltres no les trobem, ara per ara. www.faximil.com

Tavernes Cafeteries Sales de ball Sales de festa Casinos Campings Balnearis Agències de viatges Recintes i Inst. Esport Centres de recreació Patrim. Immob. en : Centres E n s . Primària Centres E n s . Mitjana Centres E n s . Superior Mobil. Inst. Centr. de : E n s . Primària E n s . Mitjana E n s . Superior Patrim. Immob. de : Biblioteques Cases de Cultura Centres Investig Mobil. Instal·lac. de : Biblioteques Cases de Cultura Centres Investigació Patrim. Immob. dedicat al Culte Mobil. Instalac. adscrit a Edificis Religiosos.

Sanitat i Assistència

Castelló

Teatre QUATRE NOTES SOBRE MANOLO MOLINS

Vaig conèixer Manolo Molins fa més d'un any.

Poques persones, a casa nostra, havien sentit parlar d'ell. Mentre, Manolo, treballava teatre —«és l'única cosa que sé fer, veges...»—, escrivia teatre. («Pense que el fet d'escriure directament per al teatre ajuda molt a l'hora de fer un muntatge, perquè pots anar modificant la idea original, l'argument, el text, a partir de les experiències obtingudes a través del teu propi treball escènic. En aquest sentit sóc un escritor "viu", que mai no pot dir que ha a c a b a t d'escriure l'obra...») Quan vaig veure el seu «Dies Irae» vaig quedar molt sorprès. No estava completa-

ment d'acord amb el fons de l'obra, però vaig haver de descobrir-me davant del muntatge. Ho vaig dir aleshores, i ho torne a repetir ara : Manolo Molins és, inqüestionablement, el director més important i més preparat que tenim entre nosaltres.

I per què, li preguntava jo, si tracteu de fer un teatre compromès amb la realitat social del País, treballeu sempre en castellà? I em contestava : «A partir d'uns fets concrets, d'una problemàtica pròpia del nostre moment històric, tractem de cercar la universalitat. En treballar en un poble amb un alt percentatge d'immigració, utilitzàvem, almenys en un principi, el castellà.»

Però del «Dies Irae» a la «Dansa de Vetllatori» ha hagut no sols una evolució ideològica i estètica molt remarcable, sinó també un important canvi idiomàtic. «La llengua és també un element reivindicatiu. Al prendre consciència real de tota la dimensió concreta de la nostra problemàtica sociocultural, no podíem deixar de donar aquest pas, que pense que és el primer d'un camí al qual havíem d'arribar per força, i a través del qual tractarem de caminar d'ara endavant. El conflicte que es planteja a la "Dansa de Vetllatori" ho requeria també per ell mateix. La "Dansa" és encara un espectacle bilingüe, però aquest bilingüisme és consubstancial a la mateixa intenció política de l'espectacle. La llengua és aquí, a l'obra, com la mateixa realitat que ens ha tocat viure, un veritable "segell de classe.» Sé que la "Dansa" pot marcar tota la nostra trajectòria posterior, i fer caure sobre nosaltres el pes d'una gran responsabilitat, però estem decidits a acceptar-la.» Parlant a un altre nivell, Manolo es queixa, sobretot, de la impossibilitat d'una dedicació exclusiva al teatre, del problema de la professionalitat, de la manca d'ajut econòmic, i de com és de difícil fer un treball coherent a base d'unes poques hores diàries, les que resten després d'una feixuga jornada laboral —necessària per a sobreviure—, dedicada a d'altres activitats completament allunyades de la praxis teatral. El problema de la subsistència econòmica ha de plantejar-se «no d'alguna manera, sinó de la manera en què puga resoldre's. En açò, com en totes les altres coses, no hi ha més que sortides col·lectives, perquè el problema ens afecta també a tots de manera col·lectiva.»

RODOLF

SIRERA

www.faximil.com

Manolo Molins : 29 anys de vida, iniciada a Monteada, onze dels quals al Seminari. Treball teatral al Seminari («la qual cosa feia que la meua estança fos més suportable ; jo no he viscut els problemes del Seminari més que d'una manera, si vols, tangencial. Ara és quan comprenc les coses que aleshores no comprenia, per exemple el per què s'expulsava a la gent. De tota manera, jo he estat marcat per aquests onze anys al Seminari, i això ha marcat també, d'alguna manera, el meu treball posterior. L'ombra teològica, àdhuc si vols el sentit estricte del missatge evangèlic, és constantment dins la meua obra»).

Autodidacta, com ho som tots, i no per gust propi, dirigeix el «Teatre Club 49» d'Alfara del Patriarca des de la seua sortida del Seminari. En certa manera, hom pot dir que el grup és una mica obra personal seua. Li pregunte, potser indiscret, si es pot pensar, ara, en un «Teatre 49» sense que hi participés Manolo Molins. Em diu que abans era difícil, però que ara, i a partir de l'evolució que duu el grup, i la seua pròpia evolució, ja poden destriar-se ambdues coses. («La meua evolució ha estat una evolució personal, però dintre d'un grup. Al mateix Seminari, on ens era negada tota opció política, i àdhuc tota opció social, el nostre treball teatral actuava com a ferment subterrani de crítica interna. Per mig de una veritable estratègia teatral, vam tenir la possibilitat de treballar els autors i espectacles que ens interessaven, i que, alhora, podien acomplir una funció revulsiva. Després, en sortir del Seminari, va ésser també el teatre... En un principi fou el Teatre... Quan era petit, anàvem a veure teatre en valencià, perquè una veïna de casa nostra hi actuava. De fet el teatre ha format part constantment de la meua evolució personal.»)

ENQUESTA

Lloc i adreça. — De moment, el de l'antic «Teatro Club», carrer Calvo Sotelo, 17, Alfara del Patriarca (València).

Data de la fundació. — La fundació legal del grup és de febrer del 69, però la primera volta que vam fer teatre fou el 23-8-68, en les festes del poble.

Entitat d'on depenen. — De cap.

Qualificació del grup. — Ara per ara, teatre d'aficionats ; però som en tràmits de legalització com a Teatre de Cambra i Assaig.

Nombre de

membres.—-Quinze.

Organització administrativa i tècnica del grup.—Dos Directors, administratiu i tècnic. El Director Tècnic s'encarrega de la formació i de la part estrictament teatral del grup. Hi ha també un Secretari, un administrador econòmic, i un encarregat de relacions públiques. Les decisions referents a la marxa del grup són adoptades per Consell Directiu, format per tots els membres. Hi ha també tècnics (escenògrafs, músics, etc.).

Té un lloc estable d'assaigs i actuacions f D'assaigs, sí. D'actuacions, no.

Gran de dedicació i hores setmanals de treball. — Hores setmanals, deu ; però quan les circumstàncies ho exigeixen, s'empra el temps que cal.

Mitjans de subsistència econòmica. — Els ajuts que rebem per les nostres representacions.

Espectacles realitzats. — 1968 : «Muerte de un Pescador», sobre el text de B. Brecht «Els fusils de la Mare Carrar». Cinc representacions (Alfara del P a t r i a r c a , Jarafuel, Massamagrell i Montcada —dues—).

1968-69 : «Investigación sobre la violencia», sobre guió col·lectiu, i text preparat per Manolo Molins. Dues representacions (Anna i València).

1969 : «Matías Calvero», sobre text preparat per Manolo Molins. Cinc representacions (Montcada, Mislata, Alfara, València i Requena.

1969 : «La Pereza», de Ricard Telesnik.

Deu representacions (Alfara —cinc—, Bonrepós —dues—, Picassent, Benaguacil i València) .

1969 : «Espectacle Arrabal», sobre els textos de F . Arrabal, «Fando i Lis» i «Els dos

botxins». Sis representacions (Alfara —tres—, Bellreguart —dues—, i Picassent).

1970 : «Cicle de Pasión», sobre els textos «Auto de la Pasión» de Lucas Fernández, i «Viacrucis» poètic de Gerardo Diego. Vuit representacions (Alfara —dues—, Montcada, Alberic, Bonrepós, Meliana, València, Aldaia). Aquest espectacle fou patrocinat per la Caixa d'Estalvis de València.

1971 : «Dies Irae», sobre textos de la Bíblia, Calderón i León Felipe, preparats per Manolo Molins. Vuit representacions (Studio, C. M. U., C. E . M., i Escoles Professionals de Sant Josep —València—, Barri de la Ciutat Fallera —Benicalap—, L'Eliana, i C. M. U. Pío X I I i C. M. U. Isabel de España —Madrid—). Aquest espectacle ha rebut també el títol de «Balada por un hombre solo».

E n preparació : «Dansa de Vetllatori», de Manolo Molins, sobre el tema de la Segona Germania Valenciana, i la Guerra de Successió. A més a més, primer espectacle del grup en la nostra llengua.

E l «Grup 49» ha participat també, l'any 1970, en el Festival Zero de Teatre Independent, de Sant Sebastià, tenint al seu càrrec la preparació d'una ponència, que no va ésser llegida, per causa de la crisi del mateix Festival.

A principis de l'any 71, i conjuntament amb el «Centre Experimental de Teatre» de València, es va tractar de preparar unes Conversacions sobre Teatre, que no van assolir l'èxit, per la manca absoluta d'interés en participar-hi per part dels grups convocats a tal efecte.

Experiències obtingudes del seu contacte amb el públic.—Les experiències són múltiples, i no massa fàcils de classificar. Podíem dir, però, que en són de dos tipus

principals : i n t e r n e s , quant al treball del grup, i externes, és a dir, referides al treball del grup sobre un públic determinat. A nivell intern, aquest mateix treball continuat, ha fet que hom plantegés una sèrie de problemes, sobretot ideològics, que han revertit en una pregona labor d'anàlisi i crítica, alhora que a un major i més seriós estudi de la nostra realitat històrica de base. A nivell extern, hem constatat el gran interés que hi ha a València pel teatre, però també que aquest mateix públic —efectiu o potencial—, manca de la preparació mínima indispensable per a captar un tipus determinat de teatre. Dels nostres espectacles va ésser «La (Passa a la pàg. yy)

www.faximil.com

Nom del Grup. — En principi va ésser «TEATRO CLUB 49» ; ara, però, està en tràmits de legalització el de «GRUPO 49».

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE «L'EXPRESSIÓ MITJANA DE DESENVOLUPAMENT» Carme i Maria Aimerïch

Editorial "Nova Terra".

196 pàgines. «.L'ésser humà és capaç d'exTots els dies de finals de fepressar el que sent, el que penbrer han aparegut en la prempsa local, les ressenyes que es sa. Sap riure i sap plorar. Pot dir sí i pot dir no tant de parefereisen a la FIRA DE LA JOGUINA per un costat, i al raula com amb el gest. I està fornit per a manifestar tota la CONGRSS INTERNACIONAL gamma de sentiments i d'opiDEL XIQUET I SIMPOSIUM nions continguts entre els dos D'ADULTS, per un altre. La extrems del sí i el no.y> realització de la Fira i del Congrés i el Simposium, ha estat Amb aquestes paraules cosimultània a l'igual que els darmença el llibre de Carme i Mares anys, i el lector els relacioria Aimeirich, guanyador del na encara que les r e s s e n y e s premi "Antoni Balmanya 1966". apareguen en diferents fulls del Diferents tècniques apropiaperiòdic. des per tal de desenvolupar la La qüestió de la joguina és imaginació, V observació, V exinteressant perquè en una certa pressió oral, escrita, corporal, etapa, el món del xiquet és el etcètera, són exposades en món del joc. I cal reflexionar aquest llibre. L'objectiu d'aperquè si bé és cert que una questes tècniques queda clar: joguina ben feta por ajudar la servir a l'educació integral, posimaginació i l'engany de l'insibilitar el desenvolupament de fant i s o b r e t o t pot constituir totes les capacitats de la permotiu de plaer, no cal fixar-se sona perquè: «En un món domassa per tal d'observar que la minat per la tècnica, per la majoria dels que n'hi ha en el massa, per V anonimat, per la mercat manquen d'originalitat mecanització, no els serà pas i d'interés i que moltes vegafàcil de fer prevaldré la podedes un pilot de fang, una nina rosa força humana, vital, espide cartró, unes rajoletes o un ritual i sensible que cada home motor vell, satisfan millor la i cada dona posseeixen per ells necessitat de joc que existeix sols. Totes les possibilitats inen el xiquet. teriors de l'home hauran de sorgir si no volen quedar aixafats Una passejada per la Fira per tot allò que ells mateixos ens pot confirmar que l'objectiu hauran creat, si no volen restar de la mateixa és comercial i no presoners de l'engranatge i quep e d a g ò g i c com alguns pretedar reduïts a ser-ne una peça nen. Ara, allò que no sabem, més. són els objectius que tenen el Simposium d'adults i el ConI encara, no pas solament grés de xiquets, realitzats siper tot això, sinó també perquè multàniament amb la Fira. en el clos íntim de llurs parets

siguin capaços d'acariciar una flor i de trobar el goig del seu color, del seu tacte, del seu perfum. Que puguen ser arrossegats per Vembriaguessa d'una harmonia o d'un ritme. Que sàpiguen donar —d'una manera ben seua— vida a unes línies, a unes formes o a uns colors que els alliberen de la monotonia del treball quotidià. 1 que en un moment donat puguin trobar les seues pròpies i úniques paraules, el propi i únic gesU. Podíem afegir amb Freinet que «.La necessitat d'expressió i de creació és una de les idees força sobre la qual pot construir-se una renovació pedagògica».

El coneixement d'unes tècniques i d'uns exercicis, ajudarà l'educador a possibilitar i enriquir l'expressió del xiquet, expressió que, no ho oblidem, ha de ser lliure. És per açò que el llibre de les germanes Aimeirich pot ser un valuós ajut per als mestres, però no pas una guia o manual, ja que en una classe on existisca un ambient de llibertat i comunicació, els nens aniran descobrint les pròpies tècniques d'expressió, i crearan els exercicis o activitats que els colguen.

BIBI-IOGRÜFIII «4 SOTA UN PI» R. Mathieu

Editorial TEIDE. 103 pàgines.

"4 SOTA UN PI" segueix la sèrie de llibres de la col·lecció "Començar a llegir", formada per BECEROLES, ESTELS i

www.faximil.com

LA XI FIRA DE LA JOGUINA, EL IV CONGRÉS INTERNACIONAL DEL XIQUET I EL II SIMPOSIUM

BON MATI ja ressenyats en anteriors números de GORG. Prenent com a tema les vacances d'una família amb dos fills (un xiquet i una xiqueta), l'autora va mostrant per mitjà d'una sèrie de lectures seguides, els aspectes geogràfics d'una part de la illa de Menorca.

Aspectes de la flora i la fauna, el paisatge i l'oratge de la illa, així com de l'arqueologia, van apareixent relacionats amb les petites aventures de la família estiuejant.

El que destaca en els diferents escrits d'aquest llibre és la gran riquesa de vocabulari i de formes d'expressió, que de manera hàbil estan integrats en els relats. Després de cada capítol hi ha un apartat dedicat a aclarir el significat dels mots que pugnen resultar estranys als nens lectors, tines qüestions per tal d'ajudar a la comprensió lectora, unes nocions gramaticals i uns exercicis d'imaginació.

Els relats resulten àgils. Podem qualificar doncs, aquest, com un bon llibre de lectura.

L'altra funció que podia acomplir, açò és, de servir als nens per al coneixement d'un medi, concretament el de Menorca, no és vàlida, perquè els aspectes econòmic i humà no hi són tractats, donant una visió reduïda del medi que presenta.

NOTÍCIES DE FORA ALEMANYA DE L'EST

La llengua «sorabe» parlada per unes 50.000 persones és una llengua oficial al costat de l'alemany.

SOBRE L'OCCITÀ I D'ALTRES IDIOMES A FRANÇA

Els dies 16 i 17 d'abril de 1971 va tenir lloc a G e n e v e (França) la primera conferència de les m i n o r i e s ètniques de llengua francesa. A propòsit de la tal conferència, II. R o g e r Barthe, el qual acabava de publicar un d i c c i o n a r i FrancésOccità, adresà una lletra, apareguda després en «Les Affiches d'Alsace et de Lorraine», expressant-se en a q u e s t s termes : «Jo desitge que els treballs d ' a q u e s t a Conferència siguen fructuosos, però desitge també que els participants es preocupen també de la sort de les minories de llengua no francesa a França. Jo pense en primer lloc en la llengua i cultura occitanes, en el català, el bretó el basc, el flamenc, el cors, que són víctimes de la mateixa iniquitat...»

ALGÈRIA

Encara no fa un any que es va publicar a Algèria la primera antologia de textos tuaregs, escrita en llengua tamahaq.

Es tracta de c o n t e s èpics, faules, proverbis, recullits en les zones saharianes d'Algèria per una assistenta social.

DE DINS CURSET DE LLENGUA

S'ha cellebrat en la Facultat de Dret de la nostra ciutat el Curset de formació de mestres que ha organitzat el «Secreta-

riat de l'ensenyament de l'idioma». Han assistit a les classes prop de cinquanta persones. El p r o g r a m a de les conferències p r o n u n c i a d e s després de les classes de Gramàtica ha estat com segueix.

«Lingüística», per Salvador Hervás, professor de la Facul tat de Filosofia i Lletres.

«Llenguatge i pensament», per Josep Blasco, professor de la Facultat de Filosofia i Lletres.

«El País Valencià modern», per Alfons Cucó, professor de la Facultat de Filosofia i Lletres.

«Aproximació a la Història de la Llengua», per Vicent Pitarch, p r o f e s s o r de l'Institut d'Onda.

«Llengua i societat valenciana», per Rafael LI. Ninyoles, sociòleg.

«L'ensenyament de la llengua en una societat en crisi», per Josep V. Marqués, professor de la Facultat d'Econòmiques.

«Llenguatge i expressió», per un equip d'ensenyants.

«La L l e n g u a a l'Ensenyament Mitjà», per Vicent Pitarch, p r o f e s s o r de l'Institut d'Onda.

«La Llengua i la Llei d'Educació», per D o m è n e c h Valls, advocat.

Lectura de poemes, per Vicent Andrés Estellés.

Clausura, a càrrec del doctor don Manuel Sanchis i Guarner, Director dels Cursos de Llengua i Cultura Valenciana de la Universitat de València.

DINAMARCA

El «féroié» parlat per 36.000 habitants és una llengua oficial juntament amb el danés.

ILLA DE MAN

«Manx» llengua oficial amb l ' a n g l é s . Població 48.150 habitants.

CURSET DE LLENGUA PER CORRESPONDÈNCIA PER A XIQUETS Organitzat pel III Concurs JOANOT MARTORELL, s'ha iniciat un curset per correspondència, basat en el text EL FARISTOL. Tots aquells xiquets que vulguen seguir-lo, poden inscriure's, i demanar aquest llibre a

El «gales» parlat per 700.000 persones (26 % de la població) és ensenyat obligatòriament a l'escola primària.

JANOT (Societat Coral EL MICALET) Guillem de Castro, 71. VALÈNCIA.

www.faximil.com

PAÍS DE GALES

la veu dels altres • la veu dels altres JOSEP M . CASTELLET: DIRECTOR D'EDICIONS Amb l'any 1972 arriba la notícia que «Edicions 62» havia publicat el llibre número 500.

Durant nou anys ha dirigit l'editorial Josep. M. Castellet.

—¿Quin ha estat el llibíe més venut?

—"Perich Match" —setanta-mil exemplars entre dos edicions, catalana i castellana, i "Els altres catalans", de Candel, també en les dos edicions, amb un total de cinquanta-mil.

—¿El llibre que os ha donat més diners?

—"Catalunya dins l'Espanya moderna", de Pierre Vilar, cuatre volums.

—¿El que vos ha donat més pèrdues?

—La col·lecció "Pensament cristià".

—¿El llibre más popular?

—"Els altres catalans" i "Nosaltres, els valencians", de Fuster.

—¿El llibre que vos han demanat més als medis universitaris de l'extranger?

—"L'escriptor català i els problemes de la llengua", de Francesc Vallverdú.

(Tele/expres) JOSEP PLA: ULTRACONSERVADOR

—Hem d'anar a Tabarca.

—¿A Tabaica?

Josep Pla aplega a Sueca amb eixa idea.

L'acompanyava Josep Quintà, se'ns uní Vicent Ventura, i emprenguérem el camí del sud...

— ¡Es colossal!

Per eixir del pas, Pla sempre té a punt l'adjectiu: «colossal». I, en cer mode, ara hi era bastant justificat. Alacant produeix la impressió de quelcom «enorme»: una prodigiosa efervescència d'apartaments i hotels. Josep Pla en treia estranyes conclusions polítiques a partir de la dada. Ja ho feu a Cullera, i després a Dénia, i JOSEP MÈLIA: REGIONALISTA a Altea, i a Benidorm. Pla, en aquesta últi—¿Te consideres més polític que periodista? ma temporada, predica un ultraconservadurisme —Sense dubte. Abans que periodista, funcio—molt especial, no cal dir-ho, capaç d'escandanari o escriptor me considere un home amb litzar un patriarca de l'Antic Testament. Té por voluntat política. que tot hom malbarate amb una vaga general o —¿Cap a on? amb uns alcaldes de cascos lleugers.

—Sempre per la legalitat. Si vols que em de(Fuster. Tele/expres) fineisca políticament, te diré que per damunt de tot me considere regionalista, en tant que representa una imatge de construcció democràJOAN FUSTER: CAPDAVANTER tica d'Espanya, dins d'un sistema de convivencia Deixant a banda individualitats i cercant sínon són possibles totes les formes d'expresió. Me tomes de magnitud tal que admeta la qualificació considere de centre, liberal, demòcrata, apertude col·lectiva, hem estat testimonis d'un cert canvi rista, pero no revolucionari.

—¿Creus en la regió que pretén el III Pla? a la ciutat de Valencia, d'una ensulsida de tòpics —El regionalisme té una sèrie d'enemics; un que encobrien la nostra realitat. Semblava aplegat és el regionalisme tecnocràtic; altre, la descen- el moment. Perquè si aquells tòpics havien estat tralització administrativa. En el que conté el III prèviament forjats i defensats, potser ho eren perquè servien, si pas no a tota la comunitat, sí, Pla no hi és el regionalisme que jo entenc. Per almenys, una classe d'aquella. Aqueixa mateixa a mí, regionalisme és la participació de l'home en els afers que li afecten; la idea base és la classe intenta ara pujar i desunflar el globus radiant del tòpic, perquè el tòpic d'una València participació. feliç més bé ja li perjudica.

(Tele/expres)

www.faximil.com

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: POETA DE PRIMERA FILA Fa anys que Vicent Andrés Estellés no publica llibres. «Ciutat a cau d'orella», «La nit», el «Donzell amarg», que eixí en «Ossa Menor», «L'amant de tota la vida», queden un poc allunyats: no oblidats, pero lluny. Ara, quasi a l'hora, han aparegut «Primeía audició», «Llibre de meravelles», «La clau que obri tots els panys», «L'inventari clement». Molta poesia de cop. Pero Estellés és un poeta irruent, frenètic: un doll de versos. La irregularitat editorial li ha perjudicat.

Deuria ésser més conegut. Jo el situe entre la dotzena de poetes de primera fila que viuen avui en la llengua catalana. El País Valencià no n'hi havia donat d'altre, de la seva grandària, des del segle XV. Si feia falta, l'últim bloc de poemes ho certificaria. Quantitat i qualitat coincideixen.

Llegint Estellés, no puc evitar la il·lusió de «lo que pudo haber sido y no fue»: la tradició interrompida i, de solté, resuscitada en pur miratge. Pense en Ausias March, en Jaume Roig, en Roís de Corella. I no perquè Estellés se'ls assemble, per supost. Però sí que suggereix un record immediat. El patetisme mortuori i la voracitat eròtica remeten al vell March; la magia verbal, en alguns moments, la parala hisada i centellejant, la música, apunten a Corella; el sarcasme explícit, els passatges de caire col·loquial, la vulgaritat deliberada i insolent, ens porten al fabulós metge Roig... Entre aquesta trinitat medieval i Estellés, el buit s'ompli amb «garbo popular», amb englatines tonsíssimes i amb exercicis de retòrica de sagristia. Hi ha hagut quelcom més, per supost, pero no molt més. La València lírico-mordaç de la bona època recupera la seua veu amb Estellés.

(Fuster. Tele/expres)

la ven dels altres • la veu dels altres Pero anteriormente a aquesta nova expressió més o menys col·lectiva, hagué una avançada intel·lectual realitzada per un home quasi sol. ¿Caldrà citar Joan Fuster? ¿Per ventura la seua esfinx no aplega a ésser cremada en una falla, que aquesta ocasió més bé s'assemblava a la foguera inquisitorial? ¿Per ventura no es fa una campanya d'ostracisme que ara, a penes passats uns anys, farà enrogir ja de vergonya a més d'un?

Però la història és implacable. Pedro Laín Entralgo acava de publicar un nou llibre sobre Espanya —«A qué llamamos España»—. Doncs bé, entfe la bibliografia que dona sobre les diferents regions, per a la de València solament cita un nom: Joan Fuster. I prou. I realment, si férem un petit esforç i ens distaciarem del «hit et nunc», ¿una volta pres Fuster, caldria recórïer a algú més, de moment, per parlar dels valencians? Les aigües acabaran per tornar al seu llit. fis important, puix que no sols l'obra d'art és una certa idea».

Les portes són sempre obertes, les finestres tancades. Premi Nobel per a Faulkner, lectura de Dos Passos a la Residencia d'Oficials. Cine de Vittorio i de tots els altres, somnis d'alta nit amb Gina i la B. B. De mica en mica, treuen el nas Armstrong, Xostakovitx, Juli González, Kafka, Blas, Nertida, Pavese, Maiakovski, Brecht... Ah, la troballa decisiva de Brecht! Canviem Karl Vossler i Leo Spitzer per Gyòrgy Lukács. Tavernes del barri antic amb cants internacionalistes. Un món nou. París, Londres, Liverpool... Fronteres de Carlyle: Edimburg florit, amb la torre de Walter Scott presidint-la. TV, «nouvelle vague», els Beatles que comencen... Lectures de Gramsci a Barcelona i de Goldman a Ginebra. Ja som ahir1, quasi avui. Pero la generació continua, tots continuem. Cap a on?

(Vidal.

FABIÁN ESTAPE: TECNÒCRATA —Però, el seu càrrec és polític o tècnic?

—És un càrrec evidentment polític per al qual calen coneixements tècnics.

—¿Aço nò apunta a tecnòcrata?

—Doncs, si. I estic content de ser un tecnòcrata. Sobre tot des de que per Georges Vedel, ex-degà de Dret de la Sorbona, vaig saber que "un tecnòcrata no és més que un tècnic vist per un opujadista". Sí, estic content de ser un tecnòcrata; almenys suposa un reconeixement social de competència en determinada parcel·la, i en un país on s'ha experimentat tant de temps els resultats de la improvisació, no està de més que quants desenrotllen funcions de responsabilitat pública ofiram al menys l'ingredient de la competència. "Que sóc un tecnòcrata" Doncs perfecte.

(Mundo)

JOAQUIM MOLAS: BIOGRAFIA D'UN TEMPS, D'UN PAÍS La meua consciència es desperta amb la guerra. Imatges vagues d'una revolució, draps bicolors al coll, cromos de bombardeigs, llargues cues, fam, absències, morts, grup escolar «Ramon Llull», avions que raneguen la teulada de les cases i corrues de carros esventrats que fugen cap a França. La meua generació nasqué amb un mal record i, des d'aquell instant, es debaté entre un passat que pesa com una llosa i un futur incert que condiciona els gestos, les paraules. Tots sabem quan comença la postguerra pero ningú sap quan acabará. Visc la falsa pau paradisíaca de Mallorca i tot seguit, a Barcelona, trobo el racionament, l'estraperlo, la fam. De lluny, arriben ecos de Dunkerque i d'Hiroshima i, del Maestrat o dels Pirineus, n'arriben d'altres mig apagats dels maquis. Ah, aquells somnis de vida fabricats als cinemes de barri, a les pagines dels còmics, a les novelles de l'Oest o a les de lladres i serenos! La mística de la radio ens robava el cor: «Raskayú», Machín, Luis Mariano, devessalls de musiquetes «pop», retransmisions esportives... Ah, els grans herois de la pilota, les grans gestes del Barca! «Videttes» al Paral·lel o al final de la Rambla, ah, aquelles «vedettes» de carns tan esplèndides! Comença la inacabable agonia del llicenciat sense horitzons que treballa per a editorials de consum. Insatisfacció, sexe, obsessió, molt sexe. Vivim tancats i descobrim amb sorpresa l'Avatguarda, Picasso, Miró, Sartre. Salons de la Tardor a les Laietanes, Club 49, «Ariel», «Dau al set»... Estilística i, malgrat tot, primeres aventures de compromís.

Milícies a Los Castillejos i a Salamanca. 98 i més 98. Viatges per terres de Castella amb la boca oberta. Passió per Dámaso i Salinas, enveja d'Alberti. Clàssics locals, Salvat-Papasseit.

ELS HIPPIES I GORG «No fa gaire, S. Salcedo s'ocupava en la revista GORG dels hippies espanyols o més excatament, valencians. El lector podrà no simpatitzar amb aquest moviment passiu, pel que sembla inoperant. Anys enrrera, per no dir lustres, m'advertia el doctor V., tot just arribat dels USA, que a Mallorca no podíem comprendre aquests marginats, apòstols de la contra-cultura, que abominaven de la indústria i de la societat de consum; però que si visquérem a Califòrnia i comptàrem vint anys els comprendríem fàcilment. Crec que no li mancava raó.»

(Llorenç Villalonga: Los mutagenes y la confusión inoperante, article publicat en el «Correo Catalán», 15 gener de 1972).

www.faximil.com

Valencià/fruits)

(Molas. Una cultura en crisi)

la veu dels altres • la veu dels altres

Un jove enginyer espanyol que havia tornat a Espanya després d'haver-se doctorat en Física als Estats Units i havia realitzat allí una important labor d'investigació, tingué que sofrir el següent comentari en intentar de trobar treball : «Vostè es ací com un torero a Montreal, que ni té bou, ni plaça, ni afició que li aplaudisca».

L'amarga anècdota la contava un catedràtic de l'Escola d'Enginyers Aeronàutics en un recent número de «Cuadernos para el diálogo», dedicat a la ciència i la tècnica.

Ara, el Battelle Memorial Institute ha fet públic un informe sobre l'evolució de la col·locació a Espanya entre 1964 y 1975, en què s'evidencia nostre notable dèficit de graduats superiors. El citat informe indica que en el decenni estudiat, les places de titulació superior s'incrementaren en 227.000, mentre que el número de graduats universitaris sols augmentarà en 68.000 títols.

L'escassetat de graduats superiors —afegeix el citat informe— que Espanya sofrirà en 1975 superarà probablement amb la promoció de persones de rang inferior.

Aquesta és una de les constants —i un dels misteris— de la societat espanyola : ens manquen i ens mancaran graduats superiors, però no disposem de llocs adequats de treball per als ja titulats.

El malestar professional que ha significat sociològicament l'any que acaba, es deu a múltiples causes, però una d'elles, i no pas la menys important, és la frustració professional dels postgraduats «sense bou, ni plaça, ni afició...». Ni les carreres-mito, com la d'enginyers de Comins, s'han salvat dels estralls produïts per aquest doble desgast; pocs professionals superiors i encara menys llocs de treball per a ells.

nament debatudes al país. Hi ha, naturalment, molts sistemes d'ocultisme en la vida nacional».

(La Voz de Galicia) ALLÒ QUE MANCA A TV-E, SEGONS CELA —Qui és Camilo José Cela ?

—fis un de Padrón que està donant molt de joc.

—Abans d'entrevistar-te, a una locutora de «Radio Galicia» li has manifestat coses poc grates tocant a TV-E. Per què Cela no esta conforme amb TV-E? —Per sentit comú.

—Qué eixigiries a TV-E ?

—Exactament tot allò que no té.

—Per exemple...

—Un mínim d'intel·ligència.

(La Voz de Galicia)

MORAL RACISTA

«En una pel·lícula ambientada a l'Àfrica, en color, una escena, on una dona blanca eixia de prendre el bany d'un riu, havia estat tallada per la censura perquè fugaçment —sols molt fugaçment— deixava entrevore el bust. Però durant la resta de la projecció, hom veien unes senyores d'una «tribu salvatge» portant ben a la vista i al aire lliure el mateix que a la muller blanca no es permitía mostrar. I un hom es pregunta quina classe de subtils distinguos —fins i tot racistes, ja veuen vostès— fa la censura prèviament, i què estrany criteri té d'allò que al públic per ella tutelat i protegit pot o no pot afectar Són misteris.

(Baleares) «QUE INVENTEN ELLOS» (Informaciones) La fracció europeitzant espanyola no podia acceptar aquest chulesco y grotesco desplante. Anem a esquematitzar. Els tres camins pels que Espanya entra en contacte amb la tècnica exterior TVE I ANATOMIA FEMENINA són : a) Sota la Restauració, en el mig segle que En televisió hi havia un xal disponible per T va des del 1875 a 1923, es produeix a Espanya un les cantants i les actrius que es presentaven a l'es- acceptable esperit de convivència i de respecte tudi excessivament fogoses. Era el xal providen- mutu al camp intel·lectual, que permet, per exemcial, la manta que apaga el foc d'aquells escots ple, l'ajut oficial a institucions de tall liberal, com que podien haver-nos incendiat a tots en les fla- la «Junta para Ampliación de Estudios», que fea mes infernals i comdemnatòries. Ara, en televisió, conèixer a joves universitaris espanyols les tècno hi ha cap xal, segons sembla, i no perquè la niques d'investigació europea, b) Hereu, en certa «tele» s'haja soltat el cabell, sinó perquè la tèc- manera, de la «Junta», el Consell Superior d'Innica televisiva ha millorat i n'hi ha coses que vestigacions Científiques, intenta —en l'etapa pospoden evitar-se mitjançant un joc de càmares. terior a la guerra civil— una política d'adaptació El mal del xal no era el rigorisme moralista, ho dels esmentats coneixements, a la recerca de noera el caràcter de potineria. Com que els opera- ves zones del saber, c) Resta un tercer —i inesdors no sabien prendre primers plans, evitant els perat— camí. La denominada «fuga de cervells», escots, se li posava un xal a la descotada. El que ha permès l'accés a als sabers de la tècnica nostre vanguardisme moralitzant camina sempre a ments espanyoles.» per davant de nostra incapacitat tècnica. Però manca un xal al qual recórrer per resoldre d'un els espanyols som improvisadors genials i mai ens cop dues qüestions : la moral i la tècnica, eter(Guillem Díaz-Plaja. Mediterráneo)

www.faximil.com

GRADUATS SUPERIORS I LLOCS DE TREBALL

SEGONA ANTOLOGIA DE POESIA VALENCIANA Editorial L'Estel prepara la «Segona Antologia de JOVE POESIA Valenciana». Amb aquesta intenció preguem als joves poetes valencians la tramesa d'originals per tal de procedir a la selecció. Els enviaments poden fer-se a l'adreça de GORG, consignant en el sobre: Antologia Universitària de Poesia. Els originals caldrà enviar-los per duplicat. Per a més informació dirigir-se a la mateixa adreça.

Cartelera TÚRIA La millor informació i crítica de

CINEMA-TEATRE-TELEVISIÓ www.faximil.com

Preu: UN DURO

NOTICIARI t NOTICIARI SALVADOR SALCEDO • RICARD CERRADA ALCOI Aquest any el Cicle de Teatre Actual muntat pel grup de La Cassola, té una variació dels passats, novetat que és força interessant. Aquest es desenvoluparà a través de tot l'any, p e r d e n t així l'aglomeració a què estàvem acostumats. Com totes les coses, açò duu avantatges i inconvenients. Les primeres les veem més positives, ja que d'aquesta forma, s'evitaran els imponderables d'última hora que sempre hi havien en tots els cicles passats, tan de grups com d'obres a representar.

De moment, ja hi ha estrena del VI Cicle de Teatre Actual, ja que per el proper dia 23 d'aquest febrer, s'obri aquest amb l'actuació dels «JOGLARS» que presenten el seu últim espectacle «EL CRUEL URBIS», i al qual li donem per davant un gran èxit, donat el prestigi i el ben fer tan característic dels «JOGLARS».

NOTÍCIES DE SUÏSSA Un grup de catalans va crear l'any 62 «Casa nostra», associació per a la gent de tots els Països Catalans que treballa a Suïssa.

«Casa nostra» ha avançat i ara conta amb 6 delegacions escampades per la Confederació Helvètica, l'última es va inaugurar a Ginebra.

De les activitats que duu a terme aquesta a s s o c i a c i ó pot servir de mostra la conferència que donà, al obrir la delegació a Ginebra, en Aldo Dami professor a la Universitat de Ginebra de Geografia humana i especialista en qüestions de minories nacionals.

M.a DOLORS CORTEY • RAMON SENA •

• A. S Á N C H E Z PANTOJA R. ESTEVE-CASANOVA

NOVA CANÇÓ PI DE LA SERRA A PEGO

El passat diumenge 27 de febrer ha tingut lloc a Pego (Marina Alta), com a activitat conjunta dels clubs Segle Vint i Unió de Tots, un recital a càrrec del conegut F . Pi de la Serra.

El Saló (Llar Parroquial) estava ple de gent de Gandia, Bellreguart, Oliva i d'altres pobles del contorn, que aplaudí entusiàsticament l'actuació, fabulosa per cert, del Quico.

Fou inaugurat a la nostra vila el 27 també, el casal de l'Agrupació Musical. Després del convit ofert als visitants, va tindré lloc l'actuació de la coral Alma Mater de la nostra vila, que cantà cançons del nostre folklore. Per finalitzar la Banda de Música interpretà l'himne valencià i l'himne de Pego.

Aquesta agrupació pretén de reunir, centralitzar i organitzar totes les activitats musicals que es puguen donar al nostre poble, ser el lloc de reunió de tots els músics, i educar als qui ho vulguen ser.

BELLREGUART: RECITAL FOLK

El diumenge, dia 20 de febrer, a les onze del matí, ha tingut lloc un recital folk, organitzat per la Comissió de Festes del any present. L'assistència de públic ha estat nombrosa i s'han aplaudit molt les destacades actuacions de : «Juli», de Pego ; «Roser Sastre», de Pedreguer ; «Gent del País», de Gandia, «Grup 13 d'agost», de Bellreguart, i els germans Dougan, de Guinea.

RECITAL FOLK A CÀRREC DE "RAICES" El divendres, 18 de febrer, a les 10'30 de la nit, es va celebrar al Saló d'Actes un recital amb el lema "El folk i el tercer món", a benefici de les missions de Kiziguro-Rwanda. Aquest nombrós grup de joves del Barri de Sagunt s'ha orientat, amb un gran polifacetisme, vers la Cançó folk. Després de moltes actuacions pel País i la resta de la península, ens han ofert ací a Valènciaciutat un interessant repertori de folk africà, americà, portugués, hebreu i coreà, també cançons popularitzades per "Agua viva" (com, per exemple, "Apocalipsis", aqueix poema sinfònic extraordinari composat per Manolo Díaz i basat en textos poètics de Brecht i Celaya entre altres). Quant a folk valencià, destaquem ¡es seues interpretacions de "Mare vull casar-me", "Xiula" i "El tio Pep". Tant l'equip tècnic com l'instrumental, l'actuació dels solistes i la direcció del salessià Joan Montesinos, s'han conjuntat en un esforç de perfecció harmònica. Només lamentem que no dediquen en els seus recitals major espai al folk del País, almenys quan actuen per la nostra terra.

PI DE LA SERRA A STUDIO

Studio continua en la seua línia de portar als nostres cantants més representatius. Primer ho va intentar amb Raimon, després actuà Lluís Llach que venia precedit dels seus èxits a París, i ara, el passat gener va portar a Francesc Pi de la Serra, coincidint amb la aparició al mercat del seu elepé DISC-CONFORME. Com sempre, Quico ens va demostrar les seues qualitats com a músic, potser ara més músic que mai, i també ens va donar de

www.faximil.com

CRÒNICA DE LES ILLES Ha sortit el segon volum de la trilogia «La llengua de les Balears». El primer volum està dedicat als primers cursos de batxillerat. El segon als alum-

Premi Borne de Ciutadella (Menorca). Aquest any dedicat a una obra de teatre —55.000 pessetes. Guanyador Joan Màs amb «El sopar agre», que va estrenar-se a Menorca amb gran èxit.

A Maria de la Salut, premi de Narració Curta Josep Albertí amb «La mort que tens a la cara». Finalista Antoni Obrador amb «Quatre temps per una acció».

Antoni Serra, de Palma de Mallorca, guanya el Premi «Recull» de Blanes (Girona).

«Les Illes d'Or», premi instituït per Editorial Moll, ja té el seu primer guanyador : Llorenç Capellà amb «El pallaso espanyat».

LECTURES DE POESIA VALENCIANA A L'ATENEU DE VALÈNCIA Organitzat pel doctor Sanchis G u a r n e r en col·laboració amb les Seccions Literàries de G O R G , estan celebrant-se a l'Ateneu Mercantil una sèrie de lectures de jove poesia valenciana. Emili Rodriguez Bernabeu, L l u í s A l p e r a i Vicent Franch, han fet ja els seus recitals. Al llarg del mes de març pasaran per aquest cicle V. Andrés Estellés, J. Huguet, Josep Lozano, Josep Lluís Fos i d'altres.

noves cançons la majoria del elepé esmentat, cal destacar-ne «Bona Nit» (plena de metàfores), cA Castella», «Musico» (sembla més bé un cdiverttimenttoi del cantant), «Verda» (si canvieu una lletra...) i «Spot» (cançó aquesta que segons ens va dir Quico, ha estat refusada per la crítica barcelonina, per considerar-la desagradable).

En fi, un gran recital donat per un gran músic que al temps és un irònic lletrista de les senes composicions musicals.

TORNEM A M* DEL MAR BONET Igual que vam donar la notícia, que havíem llegit que M.a del Mar havia presentat unes cançons en altres llengües •—notícia que després va resultar falsa—, ara ens complau haver llegit unes declaracions fetes per la cantant a un redactor del diari "Pueblo", on malgrat els paranys posats pel periodista a la cantant, aquesta afirma el següent: «Me gustaria (cantar en castellà), pero no puedo. Tal vez asi la gente, todo el mundo, me entendería, pero iba a perder calidad. Hoy por hoy, no puedo escribir ni pensar mis canciones en castellano hasta vivir unos años fuera de Cataluñai. Torna el enquestador a la càrrega i demana: «Definitivamente, seguirás cantando en catalán...-a, i, respon M.a del Mar: €Es mejor, más puro, que sea así. De momento, no me interesa cantar en castellano que me gusta para ciertas cosas, pero que resulta duro para mis canciones».

Es tracta d'una entrevista per a no perdre detall, per mínim que siga; en ella el enquestador tracta de fer veure que JM.a del Mar és una desconeguda pel fet de cantar en català; entre altres coses diu d'ella: «Tiene las manos frías-a. «Tiene vértigo y poco dineros. «Acaba de actuar en televisión con ropa prestada-e. «Tal vez si cantara en castellano...», però M. a del Mar respon: «.Cantar en castellano no sería ninguna concesión, sino estropear mi trabajo. Y no vale la pena. ¿Puedes entenderme?-».

La cosa interessant és que M.a del Mar va pujant poc a poc els graons de la fama i l'èxit. El seu darrer elepé és un èxit a nivell peninsular, els diaris i revistes parlen d'ella, inclús, com hem vist, el mateix "Pueblo", i la seua versió de "L'àguila negra" és ja classificada en el programa "A todo ritmo' de la TVE. Avant...

NOUS DISCOS

Continuen arribant noves fornades de discos, els darrers són els elepés de La Trinca (L'Orgue de gats), Sisa (Orgia) i Els Sapastres (un conte anomenat Els Timbalers).

I EXPOSICIÓ DEL LLIBRE VALENCIA Som al Centre Excursionista de Castelló. Ens atén el vocal de Cultura Vicent Nos i cap a ell enfilem els nostre ràpid interrogatori.

—Vicent, com va ésser la idea de muntar ima exposició del Llibre Valencià?

—Creiem que a Castelló hi havia buit a aquesta qüestió i tractem d'omplir-ho. No ens limitarem a l'exposició ; tenim previst un servei de llibreria.

—Quants dies ha estat oberta l'exposició?

—Del 8 al 15 de gener.

—Heu exposat molts llibres ?

—Cap als 500, inclosa la secció infantil.

—Com han anat les vendes ?

—No ens podem queixar. Vendre en una setmana 192 llibres en llengua nostra, i a Castelló, no està gens malapient.

www.faximil.com

nes de més de tretze anys i adults c o n e i x e d o r s —bàsicament— del mallorquí. El tercer volum és per a gent de parla castellana que volen conèixer la llengua de les Illes. El complement d'aquesta trilogia és la «Gramàtica C a t a l a n a referida especialment a les I l l e s Balears», actualment utilitzada a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona i a la seva filial de Palma. Cal remarcar que al segon volum, hi figuren fragments d'autors importants com : Pla, Porcel, Rusiñol, Maragall, Campmany, Ginard, etc., que fan més agradable la tasca d'aprendre l'idioma.

TORREBLANCA Organitzat per la Casa de Cultura s'ha iniciat un cicle de conferències sobre temes d'actualitat i problemàtica del País Valencià. La primera de les quals ha tingut lloc el dia 12 de febrer, a càrrec del sociòleg En Salvador Salcedo, dissertant sobre «Erotisme i sexualitat a la societat de consum», seguida d'un a n i m a t col·loqui. També aquest mateix mes han donat conferències En Joan Francesc Mira, c a t e d r à t i c de Llengua Grega a l'Institut de Castelló, parlant sobre «La t r a j e c t ò r i a històrica del País Valencià», i Vicent Soler, economista, fent una exposició sobre «Problemes econòmics del País Valencià».

—Repetireu t —Com que l'experiència ha estat ben profitosa, és segur que repetirem.

—Quina mena de llibres han estat els preferits t —Els temes lingüístics, econòmics i Charlie Brown s'han dut l'interés preferent.

—I d'assistència, com ha anat la cosa?

—Més nodrida del que calia esperar, i a més a més, amb un predomini gairebé absolut de gent jove.

De dins ja demanen per Vicent Nos. Cal posar punt final a la nostra telepàtica entrevista. Acordem tomar un altr dia amb més calma.

ACTIVITAT CULTURAL A LA PLANA

Comissió Interdiocesana de Litúrgia Secció de Versions Valencianes PALAU ARQUEBISBAL VALÈNCIA-3

València, a 18 de març de 1972 En Joan Senent i Anaya, Director del Butlletí Bibliogràfic GORG. Sr. Director : Coneixedors de la vostra amabilitat vos preguem que us digneu incloure en el vostre Butlletí Bibliogràfic GORG la c o m u n i c a c i ó que la Comissió Diocesana de Litúrgia —Versions litúrgiques valencianes— dirigeix al poble de Déu del País Valencià sobre la confecció i edició dels Llibres litúrgics valencians, seguint les prescripcions de l'Església, l'encàrrec dels nostres Bisbes i el desig de molts dels nostres Rectors i fidels de tot el Regne.

Convençuts que acceptareu de bon grat la nostra pregària, vos ho agraïm ja des d'ara. Compteu sempre amb la nostra benvolença.

El Delegat de Castelló-Sogorb,

El Delegat de València,

Avel·lí Flors, pvre.

Lluís Alcon, pvre.

www.faximil.com

Sembla que l'any 72 comença amb una nodrida activitat c u l t u r a l a la nostra comarca.

Deixant a banda l'exposició de llibres i cicle de conferencie? organitzat pel Centre Excursionista de C a s t e l l ó , dels quals i n f o r m e m més àmpliament a aquestes mateixes pàgines, hi ha hagut els següents actes : el dia 27 de febrer i organitzat pel Club d'Estudiants, festival de cançó en homenatge a Pompen Fabra. Van actuar amb força èxit de públic «Els Sols» de Sueca, «Miralles» de Xàtiva i «Equip València Folk», al saló d'actes de l'Escola de Mestres Industrials, de Castelló.

I sortint de Castelló, cal esmentar una interessant conferència què tenint com a tema la problemàtica idiomàtica va pronunciar a Torreblanca el catedràtic de l'Institut de Castelló Joan Francesc Mira. Finalment, i ja en el present mes de març, dues conferències a la Casa de Cultura, organitzades pel Grup Castellonenc d'Estudis Catalans (CLUE), la primera de les quals va ésser a càrrec de Vicent Pitarch, c a t e d r à t i c de l'Institut d'Onda, sobre el tema «Aproximació a la història de la llengua». El segon parlament ha estat a càrrec del sociòleg Rafael Lluís Ninyoles i ha exposat el tema «Conflicte lingüístic valencià» . Ambdues conferències han tingut bona acollida per l'element jove de Castelló.

www.faximil.com

www.faximil.com