114 115
FALLES LITERÀRIES
Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015
moment que el sol trenque la ratlla de l’horitzó a aigües vistes des de València, repicaran les campanes de la catedral i la Llum serà restituïda sobre la nostra terra. Quantes vegades havia preguntat als pares pel significat d’aquells mots emmarcats. Pregunta-li a la iaia, obtenia per resposta. Ells no en sabien res, però la iaia tampoc no en sabia res. Ai, mante, la iaia només sap que el teu iaio el guardava amb molta cura. Ell sí que en sabia, però mai no m’ho digué. Havia estat dels seus avis; i abans, dels avis dels seus avis. Això és el que em deia. I també em deia que algun dia... algun dia. I ja no em deia res més. Només que no s’havia de perdre mai, que anàrem passant-lo en herència. “... apareixerà de colp el dia...”. Mirà l’hora. El taxi no tardaria a aparèixer. Apareixeria el taxi i apareixeria, per fi, el dia. Era molt matí encara; era ben bé de matinada. Però mitja horeta no hi havia qui li la llevara des de sa casa a la Malva-rosa. L’Assemblea Nacional havia triat la casa de l’escriptor perquè tenia una visió perfecta de l’horitzó mediterrani. “... apareixerà de colp el dia...”, i ell no se’l volia perdre. La gran explosió de llum li la donaria, la vida, cap al final dels seus dies i no al principi com havia de ser natural. Pensà en el vers del poeta pare del Poeta, “Al punt
que hom naix comença de morir”, i assentí amb el cap. Tota la vida marcada pel misteri del quadre. Moltes vides marcades pel misteri del quadre. Moltes vides vessades perquè un avantpassat escriguera amb lletres de sang l’esperança de la llum. Quina paradoxa més gran! Quin oxímoron infinit! El segle que il·luminà europa ens llançà un mantell de foscúria per damunt. La llum ens trencà pel mig i una falla cultural ens segà el creixement. Fossar, descol·locació, interstici, abisme, riba, avenc... falla; una falla en la línia del temps i del seny ens ha tingut a la deriva durant segles. Ara, però, tot estava a punt. “... apareixerà el dia...”. s’albirarà la llum pel llevant i es desfarà per sempre més l’asfíxia de ponent. L’esfera daurada emergirà de les nostres aigües i jugaran les dolçaines i els tabalets els rajos de la llum. El so de la muixeranga omplirà la sorra malva-rosenca, omplirà la mediterrània com la coa dels peixos del cronista de Xilvella, omplirà el cor dels presents, omplirà la vida dels valencians. El so de la muixeranga esdevindrà la llum que ens fou segrestada. –Porte’m a la Malva-rosa. A l’alçada de la casa de Blasco.