Projecte de la falla infantil 2019 de l’artista José Gallego Gallego per a la comissió de la Falla Convent de Jerusalem Matemàtic Marzal sent la Fallera Major Infantil la xiqueta Elena Bolumar Fenollar i el President Infantil el xiquet Pablo Gascó Loras.
Index Introducció El dolçainer de Russafín Ampaneus i els set nanets La Bellea i la Bèstia El gat amb espardenyes El traje nou del President Infantil El Geperudet del Micalet Gulli-VERD Anselm i Gretel i la barraqueta de llepolies Pinotxo Els tres porquets (Artistes fallers) El sastre valent Bernardino i la botija meravellosa L’Aneguet lleig Totes les històries juntes!
22 21 17 13 13 12 11 o9 o9 o8 o7 o5 o4 o3 o1
Autor dibuixos: © José Gallego Gallego | Autor textos: © dogullobo@hotmail.com | Disseny i maquetació: Alberto de Sanfélix | Art final : Publimania Gandia Tots els drets d’autor reservats. Queden rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels autors, sota les sancions establides en les lleis, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’ella mitjançant lloguer o préstec públics.
Introducció
D
urant unes obres a un solar al carrer del Convent de Jerusalem de València, es van descobrir unes restes del que en un principi pareixia ser una estança de l’antic convent que dóna nom al carrer. Concretament, tot indicava que es tractava d’una sala d’estudi o de la biblioteca. Poca cosa es va trobar: sols el paviment de la sala i part de les parets, però en netejar i documentar la troballa per tal de catalogar-la, la cosa va fer un gir inesperat. En un dels murs es va trobar un xicotet ninxo amb un antic llibre molt deteriorat. Es tractava d’un antic llibre de contes i rondalles escrit en valencià i ricament il·lustrat. Malauradament, el seu estat de conservació era molt dolent, però evidenciava la riquesa del nostre patrimoni literari. Molts dels contes i rondalles que allí es recollien, més tard recorrerien Europa i fent-se populars amb les versions d’autors centreeuropeus, però pot ser, els seus orígens o la seua entrada a Europa haja sigut possible gràcies a aquest document. Tot això caldrà corroborar-ho amb les investigacions que actualment estan realitzant-se, però mentrestant, el més important és la preservació del poc que queda del llibre original. José Gallego Gallego, va tindre el privilegi de tindre accés a l’esmentat llibre i fruit d’aquest naixen una sèrie de dibuixos i textos que donaran vida i forma a la falleta que plantarà enguany. En ella, descobrim la versió més valenciana dels contes de tota la vida. D’alguns d’ells sols ens mostren xicotetes pinzellades, d’altres fragments més llargs. Contes per a xiquets d’ara i d’abans per una falleta que esperem que recordeu sempre. 22
P El dolçainer de Russafín
er aquells temps, València conservava les seues muralles i quasi tots els valencians vivien dins del recinte emmurallat. Per tal d’entrar i eixir de la capital, havien de fer-ho per un dels quatre grans portals: al nord les Torres de Serrans, a l’est la Porta de la Mar, al sud la Porta de Sant Vicent i a l’oest les Torres de Quart. Juntament amb aquests quatre grans portals, nou portes més menudes obrien la ciutat a l’horta, però València estava ofegant-se. La població havia crescut molt i dins dels murs la gent vivia molt ajustada. El jupetí de pedra de la bella València s’havia quedat menut i l’aglomeració de la població no sols provocava problemes d’espai, també una plaga de rates i ratolins afectava la ciutat
a causa de la gran quantitat de fem i brutícia que els habitants hi generaven. El consell de la ciutat havia provat tots els remeis per tal de desfer-se d’aquella plaga, però res pareixia funcionar. Un dia, un xicot ben parat, va entrar de bon matí per la Porta de Sant Vicent en direcció a l’ajuntament. Venia d’alguna de les alqueries de Russafín, situades al sud de la gran ciutat. Duia el seu vestit de llaurador de l’horta i una manta morellana de la millor llana dels Ports l’abrigava la seua gola de la frescoreta de les primeres hores del matí. S’anomenava Vicent, però tots el coneixien pel seu ofici i procedència: El Dolçainer de Russafín. Vicent es va dirigir cap a l’ajuntament i en arribar, va demanar parlar amb l’alcalde. Aquest el va rebre i El Dolçainer es va oferir per tal de desfer-se de la plaga de rosegadors que envaïa la població. Vicent feia màgia en tocar la seua dolçaina i podia fer que els ratolins i les rates abandonaren la ciutat. Sols demanava que com a pagament pel seu treball, l’alcalde ampliés les muralles per tal que Russafín fos un barri més de València. L’alcalde i el consell de la ciutat van acceptar i Vicent, El Dolçainer de Russafín, va començar a tocar la seua dolçaina pels sis barris de la ciutat, començà per Sant Francesc i el Mercat, va recórrer Velluters, el Carme i la Xerea i en acabar de recórrer la Seu, totes les rates i ratolins de València el seguien hipnotitzats com si es tractara d’una gran cercavila. En aquell moment, Vicent, seguit de tots els rosegadors, va enfilar pel carrer de Serrans cap a les portes 2o
del mateix nom i en aplegar al riu, un canvi en la melodia va fer que tots els animals es llançaren al riu -que per aquells temps duia molta aigua- i van nadar fins al port on es van embarcar i van fundar altres Valències arreu del món. Van fundar una València a Califòrnia i una altra a Nuevo México. També van crear una gran ciutat a Veneçuela prop del llac del mateix nom. València també és el nom de localitats a Filipines, Pakistan, Colòmbia, Sud-àfrica i Equador i fins i tot una illa Austràlia s’anomena València. El poble de València ara estava feliç, ja que la plaga de rates i ratolins havia desaparegut i el seu nom lluïa per tot el planeta, sols restava pagar-li a Vicent segons l’acord, però l’alcalde i els membres del consell es van negar a fer-ho. Aleshores, el Dolçainer de Russafín s’enfilà al més alt de les Torres de Serrans i com si es tractés d’una crida fallera, va començar a tocar una dolça melodia i a poc a poc l’aigua del Túria va anar desapareguen fins a quedar-se sec. En vore el que hi havia passat, el consell va acordar pagar a Vicent segons l’acord i des d’aleshores València va enderrocar les seues muralles i Russafín –ara coneguda com a Russafa- i tots els altres nuclis al voltant de la gran ciutat, formen part de la ciutat de València i al vell llit del Túria es va fer un gran jardí per a tots els ciutadans i un gran Gulliver ple de tobogans on pots sentir-te un ratolí relliscant pels cabells i la roba d’aquell gegant per tal de recordar tots els rosegadors que van recórrer el món duent el nom de València.
18
Ampaneus i els set nanets collidors
C
ap al 19 de Març, la colla de nanets collidors va tornar del bancal de collir les últimes arroves de mandarines Ortanique, una de les varietats més tardanes. Els nanets eren collidors especialitzats en totes les varietats de mandarines, ja que les seues xicotetes manetes s’acoblaven a la perfecció al mida d’eixos cítrics. Cadascú dels set nanets tenia un caràcter que el diferenciava dels altres: Vergonyetes era nascut a Mascarell, un poblet de la província de Castelló molt proper a Nules, el qual conserva la totalitat de les seues muralles medievals. El fet de criar-se dins d’un recinte emmurallat fa forjar el seu caràcter tímid i reservat. Feliç era de les terres dels Alforins i el seu caràcter despreocupat estava marcat perquè sempre duia una bóta de vi per tal que no li faltés vi ni a ell, ni als seus companys. Dormiló era un meninfot i li donava igual tot, sols pensava en dormir en hores de feina, ja que com a bon valencià, el seu temps lliure el tenia completet: era faller, moro i cristià, ballador de dansades, fester de sant Vicent, etc... i clar, amb tanta activitat festiva, sempre tenia son a l’hora de treballar. Mocós era de la Serra Mariola i de menut, un dia, en pujar al Montcabrer per Agres, va caure dins la nevera de gel i van tardar molt en traure’l. Des d’aleshores se li va quedar la moqueta penjant pel fred que va passar. Mudet era de les Riberes i xarrava pels colzes, per eixe motiu l’anomenaven mudet. No callava ni baix l’aigua del Xúquer, però per acabar-ho d’arredonir, era un amant de la pirotècnia. Qualsevol ocasió era bona per tirar un masclet i celebrar des d’un 16
gol del València FC o la boda d’un quinto del poble. Rabut era de Xàtiva i estava molt cremat, tenia el caràcter aspre com el codony de pensar en el que li va passar a Xàtiva quan va ser cremada a la guerra de succeció. El seu menjar favorit era el socarrat de la paella. Docte era molt sabut, molt resabut, i com no, era de Gandia. Era el cap de colla i sabia distingir entre totes les varietats de taronges i mandarines. També sabia calcular el pes de les persones en arroves i amb la seua ment privilegiada va negociar un bon preu per un bancal de Satsumes i en el que van traure anaven a fer a Ampaneus Fallera Major Infantil. Venien del camp cansats i i amb molta gana, però feliços de pensar en la paelleta que Ampaneus els hauria cuinat per al dinar. Tota aquella felicitat es va tornar sorpresa i tristor en entrar a l’alqueria i trobar-se a Ampaneus profundament adormida. Van intentar despertar-la de totes les maneres, fins i tot la van dur a la mascletà per vore si el soroll la despertava, però res, no va poder ser. Ampaneus havia sigut víctima d’un embruix de la malèvola reina que venia d’Almansa, i com tots sabeu, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança. La reina no volia que Ampa fou Fallera Major i volia ser ella per això li va regalar una poma enverinada per tal que caigués en un somni tan profund com les Coves de Sant Josep a la Vall d’Uxó. En vore-la i descobrir el succés, cadascun dels nanets va reaccionar d’una manera: Feliç li va tocar amb la dolçaina una cançó per provar despertar-la, Mudet no va soltar ni una paraula, Mocós li va regalar una floreta i Vergonyetes no parava de plorar. Rabut
va maleir la Reina i va penjar el seu retrat cap per a baix, Dormiló esperava que tot fos un malson i es va pegar una becadeta per tal que al despertar, tot hagués canviat i Docte va agafar el llibre màgic de com desfer maleficis i embruixos per tal d’esbrinar com podien despertar a Ampa. Al final van descobrir que Ampa s’alliberaria de l’embruix quan el seu president li regalés una mocadorada per Sant Donís al 9 d’Octubre.
14
La Bellea i la Bèstia La Bellea d’Alacant no sols mira el que té davant. Mira al monstre sense por i pot veure fins al seu cor. Hauran d’estimar-se abans que arribe l’hora en la qual es passe la bacora.
El gat amb espardenyes Amb el millor espart del Vinalopó, el gat es va fer unes espardenyes per tal d’eixir a caçar ratolins i prosperar. Aquelles espardenyes van resultar un gran encert, com tot el calcer de les Valls del Vinalopó.
El traje nou del President Infantil Uns fils tan finament filats feien el vestit invisible als ulls dels ignorants i els necis. El president lluïa content el seu nou vestit, però la fallera major somreia amb pudor. La veritat de la fallera major era diferent de la del president, però sols un d’ells tenia raó.
12
El Geperudet del Micalet
R
amonet era un xiquet orfe que es va criar i va fer la seua vida al més alt del Micalet. Els seus pares devien ser moros que van viure a l’antiga Balansiya –que és com es coneixia València per aquells temps-, per la qual cosa tot el món el coneixia com Ramonet el Quasi-Moro. Quasi-Moro, no baixava mai del més alt del campanar de la Seu, ja que els capellans de la catedral que el cuidaven, tenien por que la gent es burlara d’ell i li feren “bulling” a causa d’una malformació que tenia que li feia caminar encorbat i tindre gepa. Vivia feliç a la torre més alta de València i observava la gent anar i tornar. Però Quasi-Moro no estava sol, tenia catorze amics inseparables
que vivien amb ell: les campanes del Micalet. Cada campana tenia un nom: La Caterina, El Jaume, l’Úrsula. El Pau, l’Arcís, El Micalet que era la més gran, La Maria, El Vicent, l’Andreu, El Manel, La Bàrbara, La Violant, que duia el nom de la primera Reina valenciana, i per últim la campana dels quarts i la xicoteta campaneta del Cimboriet. Cada campana tenia una veu diferent, cada una sonava distint a causa de la seua grandària i forma i la que més fort sonava era Micalet, que era la campana més gran de tota la Corona d’Aragó i una de les més grans del món. Totes juntes i amb l’ajuda dels amics campaners de la Seu, cantaven alegres melodies els dies de festa gran. Però la millor melodia i el millor volteig –que és com s’anomena quan les campanes fan volantins- era per al dia de la Mare de Déu. Quasi-Moro havia observat des de menut com el poble de València estimava la seua Mare de Déu dels desemparats, com tots celebraven la seua festivitat a pesar que ella també tenia una miqueta de gepa com ell i a ella tots la volien. Per aquest motiu, un dia, Quasi-Moro va deixar de costat la por que li feren burla i es va disposar a baixar de la seua torre i recórrer els carrers de la ciutat que tan bé coneixia i que havia estat observant des de les altures tota la seua vida. Va passejar per tota València i fou feliç sense que ningú li fera burla. Va descobrir que a peu de carrer, totes les persones són diferents, fins i tot els germans bessons tenen alguna cosa que el fan diferent un de l’altre. Va descobrir que ell era diferent com tots, cadascú amb les seues diferències i que podia baixar i passejar per València sempre que volguera. En tornar als voltants de la Seu, va entrar a la basílica de la Mare de Déu i li va donar les gràcies, per l’exemple que havia sigut per a ell. Això va passar ja fa molts anys, però encara hi ha gent que diu haver vist a Ramonet el Quasi-Moro el dia de la Mare de Déu, baixant del Micalet de la Seu per anar a la Basílica per donar-li les gràcies a la seua estimada Mare dels desemparats. 1o
Gulli-VERD
Va créixer tant aquell poble, que no cabia dins de si, rebossava... emportant-se per davant tot. Començà a consumir l’horta, a poc a poc, i aparegueren ells, xicotets, treballadors i tots a una veu. Gent de camp i gent de bé, que volia un Gulli-Verd.
Anselm i Gretel i la barraqueta de llepolies
Anselm i sa germana de dolç sempre tenen gana i en vore la barraqueta, tan bonica i dolceta han caigut en el parany en descobrir a qui pertany. De la Bruixa Maduixa no et refies o t’enganyarà amb llepolies.
Pinotxo
Pinotxo explicava que aquell arròs amb coses era una autèntica paella valenciana, mentre el seu nas creixia i creixia...
o8
Els tres porquets (Artistes fallers)
M
arc, Martí i Manel Porquet vivien a la terra de les flors, de la llum i de l’amor. Els tres Germans Porquet tenien un taller a la ciutat on es fan realitat els somnis: La Ciutat Fallera. Coneixien l’ofici de mans de son pare i encara que Marc i Martí no eren molt treballadors, els tres feien un bon equip. Aquell any, Marc, Martí i Manel van presentar cadascun un ninot per l’exposició del ninot. Marc el féu de palla i el va vestir per tal de no complicar-se molt i fer poca feina. Coneixia la tècnica de sempre i era com s’havien fet els ninots als primers anys de plantar-se falles. Martí tampoc va voler complicar-se molt i amb unes fustes del taller va fer un ninot molt resultó, però molt senzill. Manel, en canvi, no va reparar en esforços i va crear un ninot nou amb suro blanc, el va treballar molt i el va pintar amb molta cura. En passar el jurat qualificador, va procedir a valorar els seus treballs i ho va tindre prou fàcil. El senyor Llop-is era el jurat i va observar els tres ninots. El ninot de Marc, fet amb palla i vestit el va tombar per antiquat. El de Martí també el va tombar per ser massa senzill, però en arribar al de Manel, no va poder tombar-lo i li va donar el premi al millor ninot, per ser un ninot original, treballat i amb molt d’art. En fer públic el resultat, Manel es va alegrar molt del veredicte que era fruit del seu treball, però no podia deixar tristos als seus germans, així que va compartir el premi amb els seus germans, ja que ell era un artista treballador i solidari, ell era un artista faller. o6
El sastre valent Va superar totes les proves cosint i triomfant i li va fer a la monarca el millor vestit que pots imaginar.
Bernardino i la botija meravellosa
Va trobar una botija meravellosa i en llevar-li la pols, d’ella va ixir un gran geni blau que li va concedir tres desitjos. Va demanar felicitat, alegria i bon humor. Des d’aleshores Bernardino viu a València, Ês faller i de la falla Convent de Jerusalem.
o4
L’Aneguet lleig
E
n un gran regne no molt llunyà existia un gran llac anomenat l’Albufera. Allí, una gran ànega va tindre als seus sis aneguets. Tots ells eren uns aneguets molt templats i ben pareguts, tots ells menys el més xicotet de tots. El més xicotet de tots de nom Ximet, no tenia un magnífic plomatge com el dels seus germans, no lluïa un bec brillant i no enlluernava amb el seu solemne caminar. Per tots eixos motius, l’anomenaven Ximet, l’aneguet lleig. Ximet no feia massa cas dels comentaris i tampoc sa mare, que volia tots els seus fills d’igual manera. Així va transcórrer la infantesa de Ximet i la seua família a l’albufera, però un dia, en fer-se gran i començar a mudar el seu plomatge es va descobrir per què Ximet no era com els seus germans. Ximet no era un ànec comú de l’Albufera. Era un Collverd molt ben plantat que per error s’havia criat al niu d’una ànega veïna. El verd del plomatge de Ximet era meravellós i a tots enamorava. Ximet hi havia pasat una infantesa plena de burles, però tant de menut quan era lleig, com ara de major siguent un ànec ben paregut, ell sempre havia sigut un ànec bo i just. Eixe és el motiu per què, la comissió de Convent de Jerusalem té el verd collverd com a color de la falla, sempre bons, tant a les bones com a les dolentes. Verd collverd, verd Convent. o2
©José Gallego Gallego