Page 1

Sagrada FamĂ­lia-Corea Any 2015


Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea Any 2015


A Paco “el del forn” i a Enrique “el catedràtic Garcia”, van ser bona gent.


Recolza el llibret:

Agraïments:

Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus què s’inclou en els

Edició adherida: INTERNATIONAL YEAR OF LIGHT (Any Internacional de la Llum)

Aquest link t’adreça al llibret digital: http://www.light2015.org


8

9

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Sagrada Família-Corea

Sagrada Família-Corea Any 2015

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea

2015 Any Internacional de la Llum

PORTADA

Aquest codi QR t’adreça a:

corea.blogspot.es On trobaràs: • El contigut digital d’aquest llibret. • El documental audiovisual Llum, on de manera gràfica veuràs el procés de creació d’aquest Llibret 2015, des de l’inici fins la impressió, entrevistes amb els col·laboradors, creació de la portada i més. • Llum: cançó composada explícita i exclusivament per aquesta edició.

Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col.laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Falla Sagrada Família “Corea” no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la Falla Corea.


ÍNDEX

13 SALUTACIONS 47 EXPLICACIÓ FALLA MAJOR 63 EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL 77 MONOGRÀFICS INTRODUCCIÓ 78 EL LLIBRET ES SENT 80 2015: ANY INTERNACIONAL DE LA LLUM 83 FALLES LITERÀRIES 84 El rigor de la llum

143 AUIR, LLUM I NATURA 144 La platja de l’Auir, un tros de natura

163 DE LA FOSCOR A LA LLUM 164 La Senda d’En Blanch

195 RELATS INFANTILS 209 “VICENT RIBES 2014” 221 EXECUTIVA I CENS FALLER PREMIS I RECOMPENSES 2014 229 COL.LABORADORS

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.


10

11

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

PRÒLEG Que vinga la llum! JOSEP ANTONI FLUIXÀ Director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura

Ja ho diu el Gènesi, al principi, «la terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà» i Déu va dir: «Que existisca la llum. / I la llum va existir». Però també ho diu la teoria científica més actual, la del Bing Bang. Abans no hi havia res. I, de sobte, la gran explosió, amb la conseqüent eclosió de la llum. El no res donava pas a l’existència d’un univers del qual la vida ha estat la seua, potser, darrera conseqüència. Per això, la llum per a nosaltres, els humans –i també per a tots els éssers vius del nostre planeta–, és un element tan important i imprescindible. Sense llum, senzillament, no hi ha vida, perquè la llum és, alhora, energia i protecció. Gràcies a la llum els éssers autòtrofs –com ara les plantes– són capaços de produir nutrients a partir de matèria inorgànica, mitjançant el procediment conegut com a fotosíntesi. La resta, com és natural –inclosos els humans–, subsistim perquè en la nostra dieta mengem aliments que tenen un origen vegetal, directament o indirectament. Per tant, no ens ha d’estranyar que, donada la seua rellevància, l’ONU haja proclamat l’any 2015 com a Any Internacional de la Llum. Tenim motius més que suficients per a fer-ho i, donades les circumstàncies de degradació a què estem portant el nostre planeta, no deixa de ser urgent que comencen a plantejar-se i debatre’s els problemes que amenacen la bona qualitat lumínica de la Terra i les possibles solucions per mantindre la vida tal com l’hem heretada fins ara. I, en aquest sentit, la falla Sagrada Família-Corea de Gandia ha volgut, enguany, adherir-se a aquesta efemèride per aportar el seu granet d’arena a una temàtica d’abast mundial que té, no obstant això –com qualsevol aspecte relacionat amb l’ecologisme, la ciència o la cultura–, un component també local o pròxim. No es pot defensar en paraules un món més net, si a continuació embrutem el sòl amb qualsevol paper o fem que ens molesta. Per això, és digna de ressaltar l’aposta que els fallers i les falleres de la falla Corea fan amb el seu llibre de la falla –dir-ne llibret ja

és anacrònic, per la qualitat i el volum de les produccions fetes des de fa ja anys–. A més, la llum no només és un element natural, sinó també un element cultural de primera línia. Sense llum, tampoc no hi hauria art. La llum és un component essencial de la pintura. Com ho és també de l’escultura, de l’arquitectura, del cinema, de la fotografia, de la màgia..., i fins i tot, també de la literatura. Hi pot haver un poema, una novel.la, una obra de teatre... sense llums i ombres? I una festa? Com entendríem la festa de les falles sense l’eclosió primaveral dels colors, la llum celest del mes de març o sense el foc purificador de la nit de Sant Josep? Seria impensable, evidentment! Potser, per això, el llibre d’enguany, encertadament, havia d’estar protagonitzat per la llum, perquè es tracta d’un tema amb una forta connexió amb el món faller. Però, alhora, no només per això, sinó també pel compromís que els fallers i les falleres d’aquesta falla emblemàtica de Gandia tenen per la cultura i la defensa del nostre entorn, del nostre país. La llum, i això ho han vist ben clar des d’un començament els coordinadors del llibre de la falla, els ha servit –no dic d’excusa, sinó de reclam– per a presentar-los una obra d’extraordinària riquesa literària i artística, però, al mateix temps, reivindicativa d’un paisatge, l’Auir, d’una llengua, la nostra, d’una festa, les falles, i d’una història, la d’un poble o un barri que els és ben a prop. Em permetrà la lectora o el lector –que de tot hi ha a la vinya del Senyor–, en consonància amb el que he dit i amb l’elecció temàtica del llibre, que em servisca també de la llum per fer una entrada –pròleg o introducció– al llibre, perquè aquesta és l’encomanda que tan amablement em van fer els fallers i les falleres d’aquesta extraordinària falla de Gandia. Per això, els propose que tanquen els ulls abans de continuar i que respiren ben fort, disposats a viu-


re les emocions que l’interior d’aquesta magnífica obra els depara. Conten fins a tres, com en els vells contes narrats a la vora del foc, i ja poden obrir els ulls. [...] Jo, mentrestant, he fet clic a l’interruptor i he encés els llums de la casa, o potser del casal o llibre de falla –no ho sé–. «Passen, passen...», els dic. I com un mestre de cerimònies done pas a la salutació dels presidents i a l’esclat multicolor de les fotos i els poemes a les reines falleres, a càrrec d’Enric Pellicer i companys, i presentats ja els de casa, ens disposem a visitar el continent. I, en aquest sentit, no ens podíem topar amb millor façana o portalada: «I lo que te rondaré, morena», el text d’explicació de la falla que acompanya l’esbós, amb il.lustracions d’Àlex Seguí. Es tracta d’un text de lectura intel .ligent i divertida, com tots els que redacta Salvador Bolufer, un poeta satíric excel.lent que destaca sempre per la seua agudesa crítica, i també per la descripció precisa i riquesa verbal extraordinària de tots els seus textos. Explicació de la falla infantil a càrrec d’Enric Pellicer, il.lustrada per P.J. Sens dubte, no hi podia haver un aperitiu més adequat per a fer-nos entrar en ganes de llegir un llibre que s’incia, en la seua part central, amb un text de Jesús Peris Llorca, president de l’Associació d’Estudis Fallers, el qual ens introdueix ja en la temàtica elegida, la de l’Any Internacional de la Llum, i aprofita el text, al mateix temps, per fer-nos una primera descripció més detallada de les quatre parts de què consta el llibre enguany de la Falla Sagrada Família-Corea. Però, l’explicació inicial de Jesús Peris no és l’única, perquè almenys les tres primeres parts conten amb uns textos preliminars que cohesionen el contingut de la resta de les col.laboracions literàries. En la primera part,

la titulada «Llum i falles: falles literàries», per exemple, trobem el text titulat «El rigor de la llum» de l’escriptor Lluís Roda, col.laborador excepcional del llibre també en anys anteriors. Roda ens hi explica amb detall el per què de la proposta i el repte a què s’han vist abocats una sèrie d’artistes fallers de reconeguda fama i un nombre igualitari d’escriptors que formen una bona selecció de noms de la millor literatura valenciana actual. Una presència d’autors que es veu també notablement enriquida pels noms dels col.laboradors en la segona part del llibre, titulada «L’Auir: natura i llum», que conté la introducció reivindicativa de Jesús Vilaplana Ferrer i «El poema d’amor per l’Auir», compost per 17 poemes escrits per diferents poetes, coordinats tots per una altra col·laboradora habitual i especial de la falla, Maria Josep Escrivà. I en la tercera part, titulada «Gènesi d’un barri: de la foscor a la llum», trobem una introducció d’Eva Dénia que encapçala un text d’investigació històrica de Lluís Romero, al qual li acompanyen les fotografies de Suso Monrabal. Però, a més, es complementa amb una magnífica proposta titulada «Els grans escriuen per als xiquets». Hi podem llegir, en aquest apartat, uns textos que són com un regal fet per alguns dels més destacats autors de literatura infantil que escriuen pensant en ells, els xiquets i les xiquetes, com a lectors. Noms com els de Dani Miquel, Almudena Francés, Enric Lluch, Lourdes Boïgues, Lluís Miret i Enric Morant, ja indiquen la validesa del producte final. Una validesa que ningú que òbriga el llibre i es deixe dur per les imatges i la lectura dels diferents textos no podrà negar. Les falles, evidentment, són festa, però tenen també complements d’una gran riquesa gastronòmica, artística, musical, etc. i, en ocasions, com en el cas del llibre que tenen a les mans, obres d’una exquisidesa literària digna de ser llegida i contemplada. Per tant, que vinga la llum! I passen, passen! No es queden a fora.

Que vinga la llum!


salutacions


14

15

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


PRESIDENT Josep Lluís Mascarell García

El refranyer valencià conté sentències tan exactes com aquella que ens diu: “de la vespra, la festa”. Amb aquesta afirmació es posa de manifest que l’emoció i la il.lusió que ens provoquen els preparatius per a celebrar un esdeveniment són de sovint més agradables i fructífers que aquest. Malgrat que el refrany ens parla de la vespra, és a dir del dia anterior, no l’hem d’entendre en sentit estricte. La Vespra inclou tots aquells dies que dediquem a preparar i enllestir totes les coses necessàries per a que la Festa resulte com cal, perfecta i esplendorosa. Per a nosaltres, els fallers, aquesta Vespra sol ser llarga i costosa. Comença quan encara estan en l’aire les cendres de la cremà i hem de pensar en elegir les reines i càrrecs de l’any faller que comença. S’han de trobar els artistes adequats que ens faran les millors de les falles ajustades al nostres pressupostos, cosa actualment complexa per l’estranya manera de confeccionar les categories falleres. Durant tot l’exercici hem de dissenyar i dur a terme variades activitats, actes lúdics, venda de loteries, rifes, concursos de paelles, espònsors, etc.., que ens proporcionaran els recursos necessaris per a confeccionar els monuments i realitzar aquelles activitats que comporten despesa econòmica, com són les cavalcades, les albaes, la banda de música, etc... Però totes aquestes “Vespres” li proporcionen al faller satisfaccions i ganes de gaudir de la “Festa”, aquella que

comença la nit de la plantà i a la qual vos convide a tots: falleres, fallers, veïns, veïnes, amigues i amics. Tots podreu participar de les nostres il.lusions i compartir les nostres emocions. Per a tots vosaltres és la Festa que hem estat preparant durant la Vespra i de tot cor desitgem que ens acompanyeu, per que si falteu no es produirà el miracle que tots els anys fa créixer als carrers les falles la nit del quinze de març. La festa començarà en un tres i no res. Prepareu la metxa i els coets, i feu-me un lloc al vostre costat. Sincerament val la pena compartir taula i vi amb gent sincera que sap convertir una crítica en una Festa i que, com el pa nostre de cada dia, protegix les molles de la seua alegria. Ara me’n vaig, que ja és hora d’anar-se’n a soltar-se el pèl pels carrers del barri i a divertir-se. Que el futur ens porte treball, salut, amor i diners, i que comence el ball. Fora la pena, ací pau i allà glòria i a la faena i com diuen els versos del poble: Molt afaenaes ixen les criaes a dur estos dies al forn la quallà; pus podrà haver festa sens missa ni orquesta, mes sense menjussa mai festa n’hi haurà.


16

17

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Salva Gregori


REINA DE LA FALLA Ester Melo Morant

UN CEL ESTRELLAT

Moren les estrelles i les barques despullen l’alba. Acarona la costa ardent, el cel rogenc de Març, les rondalles de les nostres històries, i les pestanyes de la sorra marina. Moren els crepuscles i són ombres els silencis. Acarona els llavis de l’arbre, del vers, de la pell de l’aire, i dels nostres dies. Cau el temps i les barques desvetllen l’alba, Des del teu terrat, el món és més suau i més net, però dels vaixells d’aquest viatge brollaran noves flors, nous matins solejats i nous laberints que portaran la teua història en forma de vers i inundaran el teu jardí. Enric Pellicer


18

19

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DEL FOC Gema Martí Cabanilles

ESGUARD

Mire els ulls, els teus ulls, i m’imagine que no creuen tot just només en la bellesa tan mundana, d’un aspecte físic. Perquè de sempre que m’han explicat que la raó justa de la bellesa és en la mirada d’uns ulls nets. Mire els ulls, els teus ulls, i vull pensar que cerquen la netedat de qui t’observa, la lluïssor d’una complicitat, la tendresa d’una compassió. Et mire als ulls i vull pensar encara que el món és bell malgrat tot. Josep Vicent


20

21

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DE LA FESTA Aida Jiménez Carretero

CONTACONTES

Molts carrers del paisatge que dibuixaràs esdevindran poema, rere les vinyes del suc, i asseguda, vora l’ombra del canyar, cauran les fulles seques per vindre de noves. Festes en l’aire, animals de carrer, i a l’aljub dels teus cabells cauran els versos que tu m’escrivies. Estimaràs la terra i la nit com a cap altra cosa, i cauran les fulles, i esdevindran confit. Enric Pellicer


22

23

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DE LA POESIA Mireia Rodríguez Bosch

VERSOS DE LLUM

Per senders de llum arriba el teu paisatge, a l’aljub del teu cor color carn, desdoblarem tots els cims i pentinaràs les muntanyes. Fils de llum, postal de versos. Records de mar, i entrebanc de vida. Sovint veuràs de reüll el tastar de la mel, i l’ardent cel nocturn d’aquesta ciutat serà el teu anhel en despertar, en forma de poema, en versos de llum. Enric Pellicer


24

25

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DE L’ART Aïda Miñana García

PINTURA

Del quadre dels dies trobe el vent, l’abril plujós, el sofà de casa, el mar, i dels besos matiners una aroma a vida que s’estén entre els racons de la història. L’art és la música que no s’escolta, és sent, és la venjança dels silenciats, la llibertat en silenci dels nostres poetes. Del quadre dels matins m’he topat amb tu, amb l’aquarel.la dels teus ulls color terra. Seràs el pinzell en forma d’espiral, seràs les corbes transparents, i un cel blavíssim. Enric Pellicer


26

27

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


PADRINA Lola Martí Gadea

A Lola Martí Gadea, padrina de la falla de Corea. Se´t nota d´arrel fallera des dels peus fins al cap. Amb naturalitat i espontaneïtat vius , de ben a prop, les falles i, com un regal de la vida, gaudeixes de cada acte al detall. Enguany acompanyes la teua comissió encesa d´orgull i de passió. Ofrenes el nom de Corea amb il.lusió i molta idea. Lola, ets la fada màgica, original i amb experiència. La teua presència és necessària fins a la llarga nit de la “plantà” Maria Rosa Sabater Soliva


28

29

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


PRESIDENT INFANTIL Jorge Peiró Alcázar

Fallerets i falleretes; com ja sabeu soc Jorge Peiró, i enguany tinc l’honor de dirigir-me a vosaltres a través d’aquestes línies, com a president infantil de la nostra falla de Corea per a convidar-vos a tots a gaudir de la millor festa del món: les falles. Els monuments ja els tenim a punt per a traure’ls al carrer i nosaltres els rebrem amb molta alegria, ja que amb ells comença la festa, la música i com no el coets, allò que ens agrada tant als xiquets. Milers i milers de coets que cada any cremem tots junts, no tan sols els fallers sinó també els xiquets del barri als que m’agradaria convidar a visitar el nostre casal. Tant Martina com jo, estarem desvanits de rebre’ls en aquest lloc tant especial, que és com nostra casa i de presentar-los a la nostra família fallera. No vull despedir-me sense desitjar a nostres reinetes i als seus acompanyants, unes festes molt felices. Tenim les agendes molt ocupades, però de segur que gaudirem de cada moment. I recordar-vos que hi ha que trobar algun que altre moment per a cremar uns quants coets. Vos espere a tots, no falteu.


30

31

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DE LA FALLA INFANTIL Martina Gregori Moreno

SOL DE LLUNA

El vent galopa sorollós en la mirada. Desplegarem les veles en un nou port, plantarem el compàs del piano en la mirada, i dels crepuscles dels anys guardarem els records en una capseta. Eres el Sol de la lluna, amable i sincera. Ens caurà la mar d’aquell cel llunyà, sobre els cabells de la casa, però davall dels marges suaus d’aquest mar, i dels dies, guardarem els records en una capseta. Enric Pellicer


32

33

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DEL FOC Claudia Bañuls Martínez

INFINIT

Creiem en l’infinit d’un univers inesborrable, i per damunt de qualsevol riquesa tenim el foc de la teva absència. La llum segueix sent una treva en l’aire, una postal de flors d’aquella costa oblidada, però de la mancança dels nostres noms, tenim la pólvora i l’espurna de la flama als nostres ulls, petits i amables. Creiem en l’infinit i en l’univers, i el tenim als nostres ulls, petits i amables. Enric Pellicer

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”


34

35

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DE LA FESTA Meritxell Gea Escrivà

L’ARBRE

Vers la llunyania dels teus cabells trontolla un cavall pel desert dels teus muscles de xiqueta. Les carícies s’enreden pels porus dels teus llavis, amables i rogencs, com el terrat dels nostres dies. El pentagrama recau sobre la neu, sobre les valls solitàries dels nostres pobles, i crec, de sobte, que et faràs gran, com les papallones en primavera, o floriran les roses per cuidar-te, i seràs estrella d’argent en florir l’arbre que porte els dies de l’any vinent. Enric Pellicer


36

37

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


REINA DE LA POESIA Mireia Cuenca Ibáñez

Mireia Cuenca Ibáñez, reina de la Poesia, flor del taronger, do de la paraula viva. Per a la falla de Corea ets causa d´orgull per on passes sembles una marieta llançant fanals de llum. Espill de perles on mirar-se quan fas el passacarrer. Tota tu sencera manifestes poesia plena de sentiments. I per acabar, xiqueta meua, la falla sempre et recordarà, poesia i alegria, Mireia, de vocals, plena Maria Rosa Sabater Soliva


38

39

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


PADRINA INFANTIL Carla Carretero García

FLOR DE PRIMAVERA

Vindràs tapada fins als somnis, despertaràs entre els llençols del temps i de la xemeneia de la història seràs tot allò que voldràs ser. El crit del vent et farà de guia, en les nits més fosques de l’any. Vindràs sense avisar, caminant per fils de llum, i de l’aroma dels teus versos escriuràs paisatges exòtics, en aquest conte breu que llegiràs mil vegades. Enric Pellicer


40

41

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch


MASCOTA Leila Pérez Escrivà

TEMPESTA

La neu recau sobre els terrats, la pluja et banya el rostre, i dels pètals del jardí sonen balades romàntiques, a l’ombra d’un taronger. Tempesta sobre els teus cabells, pluja de llum al pit de la mare, els versos d’Estellés, els mesos del calendari, el nèctar de la primavera, i de sobte, aprendràs de les derrotes que vindran amb els anys. Enric Pellicer


42

43

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Javier Alborch

ACOMPANYANTS REINES MAJORS

Iñaki López Vera Hugo Martínez Ibáñez Vicent Serralta Fuster Iván Peiró Alcázar Sergi Enguix Gomar


© Javier Alborch

acompanyants reines infantils

Héctor Ferrer Llorca Eros Cuenca Ibáñez Marc Jiménez Rovira Noel Fuster Gadea Guillermo Tamurejo Martínez


44

45

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

© Salva Gregori


FALLERES MAJORS DE GANDIA María Bernabeu Mascarell Claudia Gasque Peiró

Maria i Claudia, Claudia i Maria: Sou emoció de llorer i frescor d’aigüa salada, del Prat de Joan Climent i de Corella la falla. Claudia i Maria, Maria i Claudia: Doble esclat primaverenc de polsim bru coronat, llavis de semblant somriure que a un temps diuen tin i dam, ulls aclucats a un sol somni tan faller com gandià. Maria i Claudia, Claudia i Maria: Dual enamorament de la festa jovençana, digueu-nos quina és el foc, digueu-nos quina la flama, quina el vers, quina la imatge, quina la font, quina l’aigüa. Claudia i Maria, Maria i Claudia: Quin conflicte este conflicte de no saber on mirar, i quin goig este nou goig d’un premi nou, somniat. Eduardo Montoro


explicaci贸 de la falla


ESBÓS DE LA FALLA


Bluo fer

“ Y lo que te daré ron morena ”

ARTISTA DE LA FALLA

Palacio i Serra AUTOR DE L’EXPLICACIÓ

Salvador Bolufer ASSESSORIA LINGÜÍSTICA

Maria Josep Escrivà LEMA

“Y lo que te rondaré morena” “The volantin’s of morena”

IL.LUSTRACIONS EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Àlex Seguí


50

51

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Que vinga la llum Sempre resulta ardu i difícil explicar un monument faller com aquest, ordit en conciliàbuls secrets entre les fosques penombres de les catacumbes coreanes. Però, per raons estratègiques, enguany s’han dissenyat les escenes amb una forta càrrega metafòrica, i això ha complicat encara més la cosa. El mateix lema de la falla –Y lo que te rondaré morena– és només una parida ideada per a despistar, ja que s’hi pretén impedir que el visitant descobrisca l’assassí abans d’hora. Se suposa també que la crítica fallera radica en la ridiculització –més o menys enginyosa– de determinades situacions atípiques en la normalitat quotidiana. Però l’allau de mediocritat que durant els últims temps ha irromput en el si de les institucions ha propiciat, entre altres coses, que el ridícul s’haja instal.lat de manera permanent en la vida pública i que, per tant, satiritzar les situacions ridícules equivalga a ridiculitzar la pròpia normalitat. Des d’un

Ja saben vostés que, a Corea, són uns maniàtics de la llum. De fet, al lema que remata el seu escut resa: “Sense llum per culpa vostra”.

1

temps ençà, cada any ens trobem davant la mateixa classe d’estupideses i de barbàries, però més carregades de bombo; i això provoca que festejar amb la sàtira acabe sent tan avorrit com avorrits són els que provoquen l’avorriment. Confesse que les susdites reflexions em sacsaven el cervell quan començava a rumiar la trama d’aquesta explicació. Feia uns quants anys que no assumia un treball d’aquest tipus, i quan vaig comprovar que res de nou hi havia sota el Sol que calfa les misèries (i si hi havia alguna cosa nova era encara més dolenta que les anteriors), l’intel.lecte se’m va dispersar entre les fosques tenebres del desànim. Però en veure la paraula LLUM1 que encapçala aquest llibre, vaig trobar la font d’inspiració que necessitava per a traure’m dels dits el compromís. I així, vaig il.luminar la foscor que m’envaïa per versar una introducció i intitular-la, de manera categòrica:


lo te Bluo“ Yrque ondaré morena” fer

A la llum de les tenebres M’encoratgen a explicar aquesta falla entre estrofes de versicles divertits, on ressonen al compàs de la rialla les textures d’una crítica canalla expressada amb els argots més atrevits.

Mes, pensant amb pensaments raonadors, els empastres consumats i consumits han de ser atribuïts als seus autors. Els que manen són per tant els infractors i nosaltres som els màrtirs “infringits”.

Jo no sé si m’ho podré traure dels dits i sabré versificar amb subtilesa contra els clans de mandataris repetits, els perversos bufanúvols avorrits i els mediocres amb deliris de grandesa.

Ni els poders dels governants són infinits ni la força de la crítica és immensa; mes, com veig que els salvapàtries enfebrits ens ataquen amb edictes pervertits, jo escric versos en legítima defensa.

Són molts anys ironitzant l’estupidesa i ara em note l’intel.lecte un tant remís; però hauré de traure forces de flaquesa per mamprendre amb alegria la comesa i salvar amb dignitat el compromís.

...I entre estrofes cridaré contra qui pensa que el poder és com un dret sense mesura que permet, amb el favor de la dispensa, enriquir-se amb la salvatge recompensa d’arrasar els atributs de la natura.

Sé que sóc un pobre indòmit insubmís de criança primitiva i punyetera, a qui agrada despertar algun somrís sota el ritme del llenguatge més castís que contempla la gramàtica fallera.

...I entre cobles de sarcàstica escriptura compondré les estructures del guió; i si cap em burlaré de la censura al.ludint que m’he fotut la dentadura de pegar-li mossegades al torró.2

I amb la mètrica d’arrel farandulera dels meus textos malcarats i llibertins, m’adelite remenant la polseguera entre els brums destemperats de la burrera que m’inspiren els ridículs mandarins.

Heus ací tan sibil.lina explicació, a la llum de les tenebres engendrada, que entre rimes de satírica intenció marcarà sota la pols de la ficció la cruel realitat destarifada...

Jo tinc clar que els caporals i els seus afins ploraran entre despits i pudentors, ser les víctimes dels blasmes viperins que practiquen els versaires clandestins contra els vicis dels polítics corruptors.

Serà el càntic d’una música inspirada en les tristes conseqüències d’un fracàs, que amenaça una ciutat hipotecada sota l’aura corrompuda i saquejada de l’Espanya del Pequeño Nicolás.3

Referència al torró dur, més propens a fotre dentadures. Aquest vers no està relacionat amb cap alcalde que li diguen Torró; això ho poden haver pensat vostés, que són uns malpensats.

2

Que li diguen “El pequeño Nicolás” no vol dir que el tal paio siga xicotet; és una manera de parlar. També diuen que Montserrat Caballé és una “prima dona”... i ja veus!

3


52

53

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Canonades lluminoses Ja hem explicat abans que aquesta falla és difícil d’entendre a primera vista, car les escenes que la componen encobreixen la crítica local a través de la iconografia de l’Espanya més canyí de totes les espanyes. Fins i tot, hi ha escenes que no s’instal.laran per falta de pressupost, però que formen part de l’esperit del monument i, per tant, hi romandran de manera virtual. Es recomana que porten aquest llibre darrere el dia de la visita, ja que la present explicació serà imprescindible per a comprendre la trama argumental. Per a més ajuda encara, hem posat en solfa els versos que podran llegir tot seguit, i la idea és que una massa coral formada per membres de la comissió vagen cantant les es-

trofes mentre els visitants peguen voltes a la falla amb el llibre obert. I començarem amb una ràfega de cànons policromats (8 en total) per a ser cantats a 4 veus (ronques, si pot ser). Les esmentades caloraes sonores estan ordides a base de sextets de mètrica enfebrida, a través dels quals s’expliquen les escenes més entravessades del monument. Aclarim als profans que un cànon és una composició polifònica, i que una canonada és una agrupació de cànons verges ordenats en fila índia. Heus, doncs, aquestes canonades musicals (que no bèl.liques) que, per qüestions argumentals, són també lluminoses:

I. La mosca collonera (The cataplins of mosca) Cànon introductori. Mètrica salvatge

II. Sospirs imperials (The imperials bafade’s) Cànon supositori. Piorrea gramatical

Explicar als parroquians aquest monument faller és, en termes casolans, com remoure en un paper els engruts d’un gran merder sense embrutar-se les mans...

Segons la moral sentència d’aquesta Espanya imperial, Madrid és la capital que marca la referència d’un estatus vertical de corrompuda vigència;

És, en l’argot dels profans, com un cant irreverent que blasma el real present dels aspectes quotidians que afecten els gandians de manera improcedent.

València és la sucursal, l’ofrena i el fumeral de la servil reverència; Gandia és com una agència; un detallet comarcal de llustrosa continència.

És un tic incontinent, com un desig insistent de tocar els cataplins als manaires inquilins que habiten l’ajuntament revestits de paladins...

I així, l’aire argumental d’aquesta falla indiscreta mou la crítica local dintre l’àmbit general de xaranga i pandereta a l’estil més habitual.

És com moure en remolins els sarcasmes llibertins de la mosca collonera... o pintar de colorins els valors adulterins de l’estructura fallera.


lo te Bluo“ Yrque ondaré morena” fer

III. A cos de falla (Fa’ de kos) Cànon silvestre. Cosconelles mètriques

IV. El cobrador del frac (The frak of Montoro) Cànon perpendicular. Fantasia moderna

Un ninot monumental amb el caire angelical d’una típica gitana és la base principal d’aquest cos estructural de la falla coreana.

Entre esguits de fantasia i amb pomposa galania, ronda el cobrador del frac el despatx de l’alcaldia disfressat d’home del sac amb una certa ironia.

I una tuna molt ufana ubicada en la façana canta uns rebles anodins, amb la idea un tant insana d’adular a qui més mana i als llepaires més afins.

Un docte en economia i en comptes rebolicats, diu que els deutes de Gandia són valors arruïnats, i a l’empastre que hi havia s’han sumat nous embolats.

Dos raquítics ballarins enlairats a volantins dalt de tot del bastiment simulen ser dansarins —pantojes i paquirrins— llogats per l’ajuntament.

Uns ninots adulterats suren dalt dels entaulats entre brams i desmesures, escarnint autoritats que s’acacen pels jutjats com si foren criatures.

I així successivament: durant tot el monument brollen aures de Gandia en llenguatge contundent, de metàfora punyent i en format d’al.legoria.

I entre crits i floritures, caixes plenes de factures i querelles criminals, s’assenten les estructures d’on naixen les desventures dels confins municipals.


54

55

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

V. La banda de l’empastre (The blue band) Cànon impossible. Ressonància crepuscular

VI. Fum de canyot (The bufanúvols shore) Cànon judicial. Granulomes mètrics

Hem emprat el nom de la Banda de l’empastre per a practicar les nostres acrobàcies falleres, però ho hem fet amb tots els respectes cap a eixa llegendària banda de música de caire còmic, creada a Catarroja a principis del segle XX i desapareguda cap a l’any dos mil.

Ha resolt el tribunal la sentència judicial que han causat les escoletes, i es reclama un dineral al tresor consistorial per raons insatisfetes.

Cobrint un dels laterals d’aquesta falla impol·luta, es llig amb lletra absoluta de caràcters digitals: “IPG, l’empresa puta4 dels desastres cardinals”. Segons fonts confidencials s’han prestat uns capitals de maneres clandestines, i uns informes especials diuen que els pecats mortals no es curen amb medecines. Deien boques viperines que les gales cantarines havien d’eixir debades, i les pràctiques taurines i altres compres peregrines, a cost zero contractades... I entre entrades regalades, coco-locos rebotats, les boleres fracassades i els bolaires despenjats, els deliris pregonats canten glòries desbravades.5 I ara suren despistades les ruïnes emparades pel balanç municipal, entre veus desafinades que renillen desbocades en l’infern electoral. En realitat hauríem d’haver escrit “IPG, l’empresa pública”, però la terminació “ública” és impossible d’acoblar a la caiguda mètrica d’una rima consonant sense provocar una catàstrofe lingüística. Per això, ens hem pres la petita llicència metafòrica d’utilitzar la paraulota “puta”, tenint en compte també que els diccionaris contemplen l’expressió “dona pública” per a referir les prostitutes, i “home públic” per a referir els polítics. I dic jo: empreses públiques, putes, putos, polítics... què més dóna?

4

5

Total, que si hagueren muntat un circ, els hagueren crescut els nans.

Ens referim a les cabotes dels claus que tenen cabota, i no a altres classes de cabotes més jugarrites. Ací hem vingut a explicar una falla, i no a parlar de política.

6

I és que anar punyint punyetes envilint-se entre rabietes i venent fum de canyot és sumir-se en les desfetes de les tristes batalletes que s’acaben com Camot. Cada quadre té un ninot escarnint cada escarot dels que viu la població, com la dèria del complot que ha patit en pla indevot l’escultura de Miró... I amb la vil devastació —la del parc de l’Estació, Jardinet, Clot de la Mota—, diuen que l’edil Torró viu esclau d’una obsessió: clavar claus per la cabota.6


lo te Bluo“ Yrque ondaré morena” fer

VII. Amanida municipal (The municipal rebolika) Canonada cardiovascular. Insults harmònics

VIII. Deliris de grandesa (The ridikulum esperpentik) Cànon botinflat. Simfonies inflamades

Hi ha escenes molt curioses que s’assenten vigoroses sobre les taules falleres; unes són més tendencioses, unes altres més gracioses i altres més faranduleres.

Sura sobre el monument l’aire fètid d’un ambient de fanfàrries voladores i la imatge depriment d’algun que altre dirigent d’ignoràncies transgressores.

N’hi ha algunes cridaneres, ambientades en floreres color verd primaveral, com al Prado amb les praderes totes plenes d’oliveres en macetes de corral.

I amb proclames seductores, festivals, gandies shores i borrasques campaneres, sonen pífies tronadores de gallines ponedores i cultures patxangueres.

Hi ha un quadre fantasmal d’un drag queen original de caràcter molt fester, amb un Führer especial que presenta un concejal disfressat de pastisser

Entre fums i polsegueres s’enarboren les banderes del poder més ostentós, i es rebenten les barreres que limiten les fronteres del ridícul espantós.8

i un ninot manifasser dels que abracen el poder per impulsos pervertits, amb un bròfec tafaner espantant el galliner amb bravates i alarits. Hi ha també patriaferits i ofrenòlegs enfurits7 pul·lulant pel bastiment, que proclamen enfebrits uns sermons tan avorrits com el propi avorriment.

Ofrenòlegs i ofrenòlogues són persones que es dediquen a l’ofrenologia (ciència que estudia les pràctiques dels ofrenaglòries).

7

8

He dit.


56

57

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

A contrallum Hi ha altres escenes (reals o imaginàries) que també són de la falla, i que no han sigut explicades anteriorment per tal de no marejar massa la perdiu, i també perquè els versos explicadors han estat musicats amb solfes distintes als cànons despenjats que componen les anteriors canonades lluminoses. Heus, doncs, a continuació els textos que, a contrallum, donaran llum a les susdites escenes:

Versant en defensa pròpia Música: A la llum de l’Auir (serenata per a piano i poema) Diu la fosca lucidesa d’algun tèrbol mandatari, que, amb rigorosa certesa, un poble és com una empresa on l’alcalde és l’empresari.

i ompliren els adjacents de xalets incomparables, parcs aquàtics adients, camps de golf, apartaments i terrenys urbanitzables...,

I el tal renill doctrinari ha servit als depravats per a encendre l’inventari amb el foc immobiliari dels paratges saquejats.

sortirien responsables d’instigar tal destrucció?; culparien als culpables de les penes condemnables a purgar en la presó?

Revestits d’autoritats, maquinen els delinqüents a les ombres dels jutjats, reclamant impunitats amb excuses indecents...

Posem per cas la qüestió si al Racó de Tomba es fera un camp de recreació per a omplir de formigó els indrets de Marxuquera.

...i han sacsat ajuntaments amb morbosa lladreria, sense culpes concloents ni culpables inherents a tan vil traïdoria.

Qui ompliria la cartera en favor del senyoret? No hi hauria cap manera d’agitar la polseguera ans que ho deixen tot desfet?

Posem per cas: si a Gandia dissecaren la marjal i amb febril monomania revestiren l’alqueria de quincalla artificial...,

Crida un crit insatisfet que convida a espavilar-se, abans que a colp de decret no quede estaca en paret ni sant a qui encomanar-se.

respondria algú del mal que poguera produir un deliri empresarial, que infringira el dret penal per l’acció de delinquir? Posem per cas: si a l’Auir ordiren els dirigents un pla per a decidir transformar i destruir els naturals components,


lo te Bluo“ Yrque ondaré morena” fer

Un dia qualsevol d’un mes qualsevulla dels que s’enquadren dins d’aquesta legislatura, va venir a Gandia una dama madrilenya –comtessa ella, i “Grande d’Espanya” també–, i va ser rebuda per un fotimer d’autoritats, arribades d’ací i d’allà per tal de complimentar-la. A peu de mar se celebrà un acte oficial, on la noble es va banyar els peuets, i on l’autoritat gandiana li va ofrenar tota la platja sencera. I molta gent es pregunta si la tal ofrena fou com la compra del Coco Loco, o si en el pack podrien entrar també els deutes de l’empresa pública en bancarrota. No és una crítica, és només una pregunta; fallera, això sí. Heus, doncs, la crònica en vers d’allò que va passar aquell dia qualsevol d’aquell mes qualsevulla i d’un any indeterminat:

La platja de l’esperança9 Música: Suspiros d’un barandat (txa-txa-txa) Amb aires de benaurança solcant el Sol de migdia, uns càrrecs de confiança cantaven a l’esperança en la platja de Gandia.

“Esta es tu playa, Esperansa...10 es la playa de Madrid; paraíso de agua mansa donde muere el mal de Almansa11 al sur de Rafalcaíd”.

I entre la llum resplendia com un raig de resplendor, una musa que encenia la flama i la poesia d’aquell edil trobador.

I en un ambient molt sentit, va concloure l’orador plorant com un descosit, demacrat i esbalaït pel tal moment d’esplendor.

La dama i el seu mentor; el trobador i la musa, eren clam i eren clamor... el vers i el mantenidor... el catet... la hipotenusa...

La musa i el trobador, fumats en fums d’alegria, fongueren en el fervor san Isidro Labrador i el sant Borja de Gandia.

La mossa, ferma i conclusa es va banyar els peuets a ritme de semifusa, per por que alguna medusa rondara en aquells indrets.

I un pollastre que hi havia pegant voltes per allí, va enllustrar la llum del dia amb l’harmònica harmonia d’un airós quiquiriquí.

I entre víctors satisfets i entusiasmes de lloança, s’escoltaren uns versets, que el mentor portava fets, al so d’aquesta romança:

Per tal de donar caràcter a la cosa, l’arena que s’utilitzarà per a assentar la base de la falla serà extreta del lloc on donya Esperanza es va banyar els peuets.

9

Per tal d’ajustar la grafia a la pronúncia, ens hem permés escriure ací “Esperansa” en valencià de pedania pobra, seguint la fonètica d’algun que altre portaveu oficial.

10

Sííí...; ja sé que això de “donde muere el mal de Almansa” peca de ser una mica exagerat... però ca! De més grosses se n’han vist, no troben?

11


58

59

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

La romança que podran gaudir a continuació explica amb nitidesa meridiana una de les escenes centrals de la falla, dedicada íntegrament als bous amb banyes. Tot el món sap que la tradició dels bous a Gandia es remunta a l’època del paleolític, però és en els últims temps quan la referida festa ha pres cos de furor entre la ciutadania. En el café de Chinitas dijo a Paquiro un hermano: “Soy más valiente que tú más torero y más gitano.” Federico García Lorca

Romança de valentia12 Música: La maté porquera mía (pasdoble) Plaça de Bous de Gandia joia taurina del Grau, romança de valentia als peus de sant Nicolau. De les ombres del corral va sortir un bou amb banyes, que acaçava al majoral pels camins i les muntanyes.13 Feren falta moltes manyes i un expert ensinistrat per a fer que el bou amb banyes poguera ser captivat. I el tal bou fou torejat de manera contundent; mort a estoc i rematat per un torero valent. Entre el clamor de la gent i el fervor dels parroquians, sortia el destre content amb el rabo entre les mans.14

I enlairant un torcamans, aquell torero emergent rondava sense descans amb el rostre resplendent. I en aquell mateix moment, com un raig inesperat, d’entre els clams d’aquell ambient va sorgir l’autoritat. I aquell edil, desbocat, però amb l’ànima serena, va pegar entusiasmat una volta per l’arena. En mirar aquella escena, un poeta fracassat va escriure amb lletres de pena un poema dedicat. Tal poema féu bondat en favor de l’alcaldia, i el va compondre inspirat per un llamp de poesia (el va escriure en castellà per si algú no l’entenia).

A ma casa no eren massa partidaris que incloguera ací aquesta romança; deien que és molt exagerada i que es burlarien de mi. Però en sentir al president del govern anunciar que el final de la crisi havia arribat la nit anterior a hora de sopar, vaig pensar per a mi: “Tira-li, Martí!..., que ací, o ens escalfem tots o li peguem patà a l’estufa”.

12

Ací hi ha una metàfora encoberta; no vaig trobar altra manera de quadrar la mètrica.

13

14 Per si queda algun malpensat solt, aclarim que el rabo que tenia el torero entre mans era el del bou (altrament dit, la cua); les dues orelles, les portava l’autoritat a les butxaques.


lo te Bluo“ Yrque ondaré morena” fer

Ací hem d’aclarir que, la referida autoritat, encara que, segons deia, és el més valencià del món, usava el castellà per a pegar voltes triomfals a l’arena de la plaça de bous, perquè tots l’entengueren. Lògicament, el poeta fracassat li seguia el joc, a l’amo,... per si queia alguna bacora, encara que fóra per casualitat. Aquest és el poema: Toro, torito toro, toro de la torería, que tienes semblante moro con aires de Andalucía. En la plaza de Gandia, a los pies del arenal, moriste toro aquel día por culpa de un concejal. Y fue tu muerte mortal; romance de valentía que reza en tu pedestal sin faltas de ortografía. Un edil de pedanía vestido de grana y oro, cantará llorando un día el tal romance sonoro…15 Porque a ti, torito toro, ninguna concejalía te roba tu aire moro, torró de la torrerría.16 La caiguda rítmica i la càrrega de profunditat s’assemblen molt a les lletres que escrivien els senyors Quintero, León i Quiroga. Escolten, si no, donya Concha Piquer cantant allò de “Embiste toro bonito…”

15

Aquest vers està escrit imitant determinats turistes estrangers que vénen als bous, que no saben pronunciar la “r” simple i recorren sempre a la doble per a eixir del pas. Així, per a dir “moro” diuen “morro”, per a dir “Gandia chore” diuen “Gandia Chorre”, i per a dir “toro”...

16


60

61

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Miren quina escena més guapeta: Tocar diana Música: Entre roses i entre espines (marxa militant) Del PESOE han disparat i han pegat en la Diana. Alguns s’han felicitat d’eixe tir en filigrana que ha sortit tan encertat, i uns altres han avisat, que un envit de novençana no sol donar resultat, i si sona la campana17 serà per casualitat. Mes per culpa d’un passat de boirosa tessitura; de pactes contra natura i d’argument desfasat, tal partit s’ha escarxofat i ha pegat un esclafit. I al final s’ha decidit renovar tot el consell (amb permís del Mascarell i algun que altre ressentit). Sona un clamor enfurit: “anem, venim i tornem... que vénen els de Podem!”, mentre un càntic ensordit retrona en tot l’esperit del militant descontent, que ara bull entre la gent pesoista i gandiana, i que vol tocar diana18 als peus de l’ajuntament.19

Els politòlegs més tradicionals solen utilitzar la flauta per a fer sonar les casualitats, però l’autor diu que ell sempre ha utilitzat la campana per a aquesta classe de sonamentes.

17

Aquesta metàfora s’inspira en tocates musicals. Les tocamentes perverses no s’han acostat per a res al pensament de l’autor.

18

Sííí, ja sé que els ajuntaments no tenen peus... ni cap! Les muntanyes tampoc no tenen genitals, i ja em diran d’on s’han tret allò dels collons del Montgó.

19


lo te Bluo“ Yrque ondaré morena” fer

La llum s’apaga

Coda Música: The end (himne)

Fins ací hem arribat per ara. S’han quedat en el taller moltes escenes importants que no sortiran a la falla, i s’ha quedat en el tinter molta tinta per a explicar-les. Tal com comentàvem al principi, sentim no haver pogut brindar-los una crítica més fresca, més dinàmica i, si cap, més divertida; però nosaltres som simples notaris de l’actualitat que altres protagonitzen, i la cosa no dóna de si més que misèries repetides emparades per la mediocritat més superlativa. Segurament vindrà a compte recordar aquell refrany que diu “cànter nou fa l’aigua fresca”; i quan diem allò de “cànter nou” volem dir això mateix, i no apanyets a l’estil de Pepe Gotera ni arreglets amb cadiretes de cagar.

Jo no sé si haurem sabut convertir en fum de falla el pes de la borumballa d’aquest moment tan fotut, on l’honor de la virtut s’ha convertit en quincalla; el poder de l’atribut rebufa en brams de metralla, i el producte corromput, se’l juguen a tres en ratlla.

Malauradament, els mandataris han abastat més poder del que els hauria de correspondre, i per això són els principals protagonistes d’aquesta pel.lícula de por. Per tant, no haurien de queixar-se pel fet d’endur-se la major part de les nostres mètriques incendiàries. No voldran que, damunt, paguen el pato els obedients o el paguem els malcreguts. Permeten-me que acabe amb un experiment divertit. He mesclat uns versets que vaig escriure fa més de 10 anys, amb uns altres que acabe d’escriure ara mateix. I m’he trobat amb la sorpresa de veure la lliga que fan els uns amb els altres; els més antics són de rabiosa actualitat, i els més moderns es podrien aplicar també als temps passats, quan els duros botaven i els burros encara volaven. Miren, miren:

Mes, a base de parpalla i entre lletres camuflades, seguirem tirant de tralla contra els vicis de qui balla les cançons desafinades. I entre estrofes descarades i poemes genuïns, aquests versos viperins burlaran les empastrades de les forces desbocades; rimaran en verborrea, remouran la mar marea i sorgint des d’algun lloc, quedaran marcats a foc en la història de Corea. I... bona nit, cresol, que la llum s’apaga.

Bluo end


explicaci贸 infantil


ESBÓS DE LA FALLA INFANTIL


ARTISTA DE LA FALLA

Palacio i Serra AUTOR DE L’EXPLICACIÓ INFANTIL

Enric Pellicer LEMA

Festes a Gandia IL.LUSTRACIONS EXPLICACIÓ DE LA FALLA

José Juan Torres [PJ]


66

67

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Sóc viatger en aquestes pàgines en blanc, en un desert replet d’esperances i de cançons que m’acompanyen sempre. Podria dir que de totes les passes que he fet, tinc un caminar pedregós, entre boires de fum i altres mots que no recorde. Gire la ullada enrere, aprenc del meu punt d’origen i m’assec al fum del teu cigarret.


M’he perdut en aquesta ciutat agònica, plena de fum i de miratges que van i venen, com les onades d’un mar desconegut. Descobrir nous paisatges és com asseure en un banc del passeig i veure la gent que passa, entendre que darrere de cada persona hi trobes una història. He fet parada ací per descobrir el que em venia al davant sense buscar-ho. He vist els Moros i Cristians, les festes patronals, el tio de la Porra, i altres maneres d’entendre el món que pareixen interessants.


68

69

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

De les nostres esperances hem teixit cançons i tradicions que reviuen per sempre. Noms i adhesius de fang a terra, paraules i refranys als nostres barris, terrats rogencs a ritme de tabals, moros i cristians vestits d’incògnit, el món que pega voltes enlloc, perdut entre batalles fosques i anhels de victòria. He conquerit el passat sense remors, de totes les espases del temps m’he quedat amb tu, i el Sol i la Lluna, són germans, guerrillers en la solitud, profetes de terres conquerides i amants entre boscos de fang.


Assegut en aquest banc del passeig, segueixen les converses en el meu interior, que no conec si ets lluny d’aquest vals. Pot ser, tot el que conega en el temps que estiga en aquesta trista ciutat, no siga suficient per entendre una mica més de món.


70

71

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Entenc les converses en el meu interior, son punyalades sense mica de recança però aprenc sense enteniment dels bacs, fruit dels errors. Si del vaixell del vent tinc records, els guarde en aquesta capseta per no deixar-los embarcar si no sóc jo qui t’estima i extrapole els versos que et perden.


Dels Moros i Cristians com del tio de la Porra, he aprés que la major part de les tradicions o festes que es fan en aquesta terra van tapades d’un disfressa, o millor dit, un vestit que ve de molts anys i que representa i dóna color a tot allò que ens envolta. Seguisc assegut al banc del passeig per observar la ciutat sense moure’m, però els dits, pel fred, em turmenten la nit. Pot ser, de tot el que he sentit recorde moltes coses, però sóc qui sóc gràcies als records que caminen amb mi i em fan d’equipatge.


72

73

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Sóc vella disfressa de guerra, ajupit entre terres verdes i llunyanes, i escoltar aquest vals entre violins és, pot ser, el plaer màxim d’un nen. Timbals ressonen a les places, confit tapa el sostre del dia i dels colors de la terra segueixen els mars i oceans fent d’aljub dels nostres cossos. L’estança en aquest paisatge ha sigut curta i enriquidora. Les mans tacades de noves històries, de noves tradicions, però també hi haurà altres mots que no recordaré. Els pedacets que acompanyaven al tio de la Porra, les animacions que feien dels xiquets una estona plena de confit i alegria. Sempre és necessari el temps present replet d’esperances i cançons per viure en harmonia i felicitat. Podria dir que ja mire enrere sobretot el que he viscut, de xicotets moments em quede en grans esperances.


74

75

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015


El temps l’enyore com el tic tac del vent, el pols dels arbres em fan d’equipatge, dels records em queden les memòries, i de les festes patronals he aprés a no doblegar-me. Anhele el temps trobat, nous miratges que venen i van, en aquesta ciutat agònica, que em parla quan tot calla. Seguisc la senda del vent, toque la pell dels dies, el cel de març, la muntanya, i tots els paisatges terrenals que em captiven davall la derrota, són les memòries efímeres de les quals parlava. I parlaré de menjar-me el món, de conèixer carrers de pedra, i de crear mil aventures que em portaran a viure per sempre.


introducció fAlles literàries

monogrÀfics

poemA d’Amor per l’Auir de lA foscor A lA llum

Construïm un país de llums enceses


78

79

EL LLIBRET ES SENT

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

EL LLIBRET ES SENT Eva Gordillo

Els primers llibrets de falla eren pràcticament pasquins que penjàven al voltant del monument i que sols el públic que s´acostava els veia i llegia. Amb el pas dels anys, a eixa fulla manuscrita se li han anat afegint pàgines plenes de continguts diversos fins a convertir-los en els llibrets que hui coneguem. Els tenim a les nostres mans, a banda de veure´ls podem tocar-los i fins i tot olorar la tinta de la imprempta... Any rere any, en la Falla Corea anem a la recerca d´eixe xicotet detall que faça que el nostre llibret esdevinga una peça única. Estem molt il.lusionats, enguany hem traspassat les limitacions pròpies del paper i de la tinta. La imaginació i la creació no tenen fronteres. Un altre cop anem un pas més enllà. El llibret del 2015 es sent. Agustín, Manuel i Bartolo són gitanos, músics i amics... Prenent com a referència la figura central del que serà el nostre monument i el tema principal del llibret, i amb l´esperit agossarat que ens caracteritza, els proposàrem un repte: compondre una cançó que barrejara les dues cultures, les dues maneres de sentir i ens féra veure la llum... Tots tres ens han regalat “Llum”, amb lletra i música fetes exclusivament per a nosaltres. Pensem que és el complement definitiu per al llibret: l´acompanya, l´adorna i l´acarona. Sense més, gaudiu!

Aquesta cançó pots sentir-la a: corea.blogspot.es


El sol amb la seua llum ens “alumbra” tots els matins i els fanals fan el mateix en la foscor de les nits.

Bartolomé Navarro: Veu i percussió

I si no fóra per la llum no tindríem una vida tan còmoda que seria de nosaltres si deixara d´existir. La llum té que vore molt en nostres vides ens fa més fàcil viure de moltes maneres distintes. Que faríem en la obscuritat que faríem en la obscuritat si no fóra per la llum. La llumeta dels teus ulls il.lumina el meu camí i quan s´apaga per les nits es que te´n vas a dormir. Ai xiqueta tu eres meua com el sol és del matí i si la llum és alegria el teu cor és per a mi.

Manuel Navarro: Guitarra

La llum té que vore molt en nostres vides ens fa més fàcil viure de moltes maneres distintes. Que faríem en la obscuritat que faríem en la obscuritat si no fóra per la llum.

© Javier Alborch

La llum té que vore molt en nostres vides ens fa més fàcil viure de moltes maneres distintes. Que faríem en la obscuritat que faríem en la obscuritat si no fóra per la llum.

Agustín Cortés: Lletra


80

81

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

2015: Any internacional de la llum LA FALLA COREA S’IL.LUMINA

JESÚS PERIS LLORCA

L’any 2015 ha estat declarat per l’ONU l’Any Internacional de la Llum amb la intenció de “comunicar a la societat la importància de la llum, i les seues tecnologies associades en el món actual en àrees tan importants com la energia, la educació, la salud, la comunicació, etc”, segons ens explica al seu portal web tan magna institució. Això vol dir que durant l’any assistirem a un allau d’activitats més o menus lluidores d’abast internacional i plenes de glamour. Que quedarà al remat de tanta lluentor? Vés a saber. Una cosa sí que tinc clara: el lluminós, resplendent, brillant llibret de la Falla Sagrada Família-Corea, que el lector té entre les mans. I no és casualitat, clar està. “Faça’s la llum”, és el que en realitat semblen dir cada any els fallers d’aquesta comissió en donar a la llum el seu llibret. Faça’s la llum al món de la festa, al món de la cultura valenciana i en valencià, tan necessitada sempre de punts de llum, d’il.lustrats que l’estimen per ella mateixa, de canons lumínics que travessen espais diferents de la nostra cultura i la nostra societat: la cultura popular, la festa, el valencià literari, units en aquest poderós feix de llum que ho travessa tot i allunya la tenebra.

I enguany van a donar llum, parlant de la llum, en un llamp metalumínic. I ho van a fer situant estratègicament quatre punts de llum als quatre racons de l’estança que faran retrocedir definitivament la foscor i faràn que se n’isca la llum per les finestres. La primera, “Llum i falles: falles literàries” és l’exemple perfecte de transversalitat entre la imatge i el text que s’ha convertit en una de les característiques definidores dels llibrets de Corea. Vint-i-tres escriptors il.luminen esbossos originals de falles amb la seua paraula. Eixes obres d’art, rastre en dues dimensions dels monuments que foren o que seran, llegides en tota la seua capacitat de suggerència, en tota la seua dimensió artística. El focus és posat sobre elles, que no són esta vegada llegits com a signe d’una altra cosa, sinó com a obra en ells mateixos. Si les obres humanes no poden ser sinó provisionals, inacabades, un esbós, amb el seu reconeixement d’incompletud, és, paradoxalment, l’obra perfecta. La segona part, “L’Auir, natura i llum”, se centra en l’Auir, una d’eixes escasses zones de llum que ha deixat al nostre litoral la foscor de l’especulació. La llum relliscant en la natura és, ella sí, la imatge de la plenitud, símbol d’ella

Amb llum, amb molta ll


Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015

mateixa, absolut i còsmic en la seua transparència. Els nostres amics escriptors ho saben i parlar de l’Auir, dedicar-li poemes d’amor, és tractar de reproduir la llum amb paraules. La llum elèctrica i l’enllumenament públic varen ser símbols dels progrés. Així, fer una història de la llum és fer l’història dels processos socials dels pobles que enllumenaven els seus carrers. Cada fanal canviava el món, feia transitable un altre indret de la nit: amb els fanals la conquerirem; amb la llum a les cases les nostres ciutats i els nostres pobles esdevenien constel.lacions terrestres enmig de la nit de l’horta. Sobre això parla la tercera part, “De la foscor a la llum: El Barri de l’Estació: finals del segle XIX, principis del segle XX”. I són carrers ben coneguts i transitats pels lectors del llibret i per la gent de la falla els que sorgeixen il.luminats a les pàgines. I per últim, el llibret infantil, que és sempre un esclat de llum i de rialles. En ell, enguany “els grans escriuen per als xiquets”. En aquesta secció un grapat d’escriptors i d’amics donen llum als xiquets i, al mateix temps i sobre tot, reben llum d’ells. Perquè igual com no brillen mai les primaveres com les primaveres de la infantesa, només és

capaç d’albirar aquella claror primigènia qui s’acosta als xiquets i mira el món amb ells. Any rere any els relats guanyadors del Concurs de Narrativa Infantil i Juvenil “Vicent Ribes” són una de les meues seccions favorites del llibret. Enguany, ben acompanyats, donen un esclat de llum final al llibret més brillant. Una cançò d’un grup que m’agradava molt quan era jove, El Niño Gusano, cantava tristament una i altra vegada: “El hombre bombilla se apagó”. No hi ha perill amb projectes com el que la Falla Corea enceta any rere any, amb ambició intacta i il.lusions renovades, que llanguidesquen els feixos de llum de les bombetes en les garlandes de la festa. “Que no s’apague la llum / que no vacil.le mai més”, cantava Feliu Ventura amb delicadesa emocionada. I la llum, aleshores, en convocar-la cantant, no s’apagava. I brillava més encara perquè els nostres ulls brillaven en sentir-lo. “Construïm un país de llums enceses”: la Falla Corea ha sigut i és una llum encesa i potent en la nit del nostre poble. Així, una prova més, aquest llibret brillant que enguany veu la llum, que dóna llum, que brilla, que fa brillar, la nostra cultura, la nostra llengua... Amb llum, amb molta llum. Per culpa vostra.

a llum. Per culpa vostra.


Compilaci贸 de il路lustracions: Alberto de Sanf茅lix Coordinaci贸 textos: Vicenta Llorca


índex escriptors/res

- Artistes fAllers

MANEL ALONSO • Andrés mArtorell M. CARMEN ARNAU • Vicent AlmelA MANOLO BORONAT • mArisA fAlcó ESPERANÇA CAMPS • dAVid moreno MERCÈ CLIMENT • Vicent lorenZo JOSEP FRANCO • germAns miÑAnA ISABEL GARCIA CANET • mArio guAl ANTONI GÓMEZ • AleJAndro sAntAeulAliA MARISOL GONZÁLEZ • gonZAlo roJAs TOMÀS LLOPIS • José gAllego PASQUAL MOLINA • miguel lópeZ montserrAt

falles literÀries

FRANCESC MOMPÓ • mArinA pucHe OCTAVI MONZONÍS • cArlos correderA VICENT PENYA • toni fornés EMILI PIERA • cebAllos i sAnAbriA JOSEP PORCAR • toÑo sAVAll EDUARD RAMÍREZ • iVÁn tortAJAdA LLUÍS RODA • Josete sAntAeulAliA ROSA ROIG • cArlos benAVent SALVADOR ROVIRA • Julio monterrubio ENCARNA S. CELONI • mAnolo AlgArrA PAU SIF • pAlAcio i sierrA JOSEP TOMÁS • germAns colominA

La llum que no es veu


84

85

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

EL RIGOR DE LA LLUM

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015

PRÒLEG Lluís Roda Quan Javier Alborch, delegat de llibret de la Falla Corea, l’any passat pel febrer, orgullós de l’aclaparant faenassa duta a terme, volgué lliurar-me en mà el primer exemplar eixit d’impremta de l’encara per tots desconegut Sexduïts, em preguntà amb entusiasme: “l’any que ve, què farem?”, vaig considerar-ho un plural majestàtic. Vull començar subratllant un valor consubstancial amb les festes valencianes, del qual el món faller és un exponent indiscutible: tot just acabada una faena, ja estem pensant en la següent! Sense solució de continuïtat. És a dir, amb la continuïtat com a solució. Diuen que és art efímer. Que es tracta d’un esforç malbaratat. Il.lògic. Convindrem, en tot cas, que té una lògica diferent. Una lògica pròpia. Certament, fuig de la comprensió de molts forasters que ens visiten: impressionats, desconcertats o sorpresos. Però, a parer meu, es tracta d’un art permanent. Qui l’ha vist, i l’ha viscut: difícilment l’oblida. D’acord amb què deixa de ser fora. Però s’integra dins nosaltres. S’incorpora. I esdevé una manera de ser i de viure. Cada mascletà se suma a les anteriors, les quals paral.lelament recorda i actualitza: comparant-s’hi. És la mateixa i és distinta. És única: i no s’acaba mai. Les festes falleres són art total per als sentits.* Per mitjà de les Falles, practiquem dues coses insòlites des d’un punt de vista humà: la pervivència renovellada d’allò efímer i la vivència plena de l’instant. És més una resurrecció que una mort. Sabem que el dia que deixem de plantar falles efímeres, una part important de nosaltres morirà per sempre: irreemplaçablement. Hi ha qui creu que sempre estem de festa. Sense arribar a entendre que sempre estem de faena. Que, senzillament, la festa és la culminació de la faena feta. Deslligar faena de festa és cívicament perniciós. Els valors de la festa són molts, des d’un punt de vista humà i col.lectiu: social. El perspicaç sociòleg valencià Lluís V. Aracil ha diferenciat * La reminiscència de l’olor valent de la pólvora. L’exageració perfumada de l’ofrena. El sabor barrejat dels bunyols i la xocolata. El colpidor respecte d’un tabalet i una dolçaina. La treballada harmonia de les bandes de música. El benvingut esglai de la despertà. La continuïtat de la traca. L’apoteosi de tota partitura: les carcasses finals d’una mascletà. L’alegre il·luminació dels barris. La ufanosa vistositat dels vestits de les falleres i els fallers. La màgia cromàtica dels castells de foc nocturns interrogant-nos l’ànima. L’estilitzada bellesa monumental de les falles. La plàstica mordacitat dels ninots. L’humor enginyós d’uns versos sarcàstics estimulant la intel·ligència. Una festa de la vista, de l’oïda, de l’olfacte, del gust, de la intel·ligència. I el tacte?

La cremà. Si els finals intensos dels castells i de les mascletades són intents parcialment reeixits d’allar-

entre fer festa i fer vacances. Sens dubte, estan oposats diametralment. L’un, congrega; l’altre, disgrega. No cal dir que estava agraït a la Falla Corea per la confiança de comptar amb mi per tornar a dur a terme un projecte engrescador. Però em vaig limitar a oferir-li una idea: canvieu. No us repetiu. Continueu trencant motles. Eixamplant límits. Continueu sent capdavanters: arriscant. I vaig suggerir-li que de la mateixa manera que havíem pogut reunir un extraordinari elenc d’escriptors i d’escriptores d’una forma molt interessant i creativa al voltant de la seducció i del sexe, es podria intentar aplegar una mostra significativa de la qualitat i de la varietat dels artistes fallers al llibret de la Falla Corea. Opinava que l’experiment de fer-los coincidir, més enllà d’una bellesa il.lustrativa, podia afavorir una atenció artística i reflexiva addicional, il.luminant no solament un llibret de falla sinó un fet artístic rellevant i singular. D’una qualitat poc usual. Culturalment important. I valorat no sempre al nivell que mereix. Popular i funcional. Sense xovinismes endogàmics paupèrrims. Però també sense prejudicis miops. Mostrar, com a demostració. Com comprovareu, l’esforç ha valgut molt la pena. La reunió d’aquests vint-i-tres artistes, dels quals ha estat possible aconseguir un esbós o un dibuix, és certament única. La tasca ha estat duta a terme per Alberto de Sanfélix, qui ha comptat amb l’inestimable ajut d’Àngel Romero. Tots són noms importants i reconeguts dins el món artístic fester. Han plantat falles i fogueres. Uns preserven l’alt nivell de la tradició, d’altres fan avançar amb finor i intel.ligència la renovació de la festa. Cadascú té un marcat estil que el distingeix de la resta. Aquest ventall d’il.lustracions és una bona mostra dels estadis en què pot trobar-se una obra creativa com la que ací considerem: des de l’expressió eficaç dels primers traços d’un estudi fins a l’obra acabada amb sentit ple i autònom. Amb valor per ella mateixa. Al contemplar aquestes gar l’evanescència pròpia d’un instant, com a mostra fefaent de vida. D’ésser viu, entre un passat i un futur inexistents. Durant la cremà, paradoxalment, aquest intent s’aconsegueix amb plenitud, humilment. I hi assistim a una contemplació prodigiosa, pràcticament a càmera lenta, de la consumpció de la vida i de nosaltres mateixos per mitjà d’aquest instant allargassat: congelat. Hi assistim a la suspensió del temps i del sentit. No és la vetla d’un difunt ni d’un final. Sinó la reminiscència d’un origen. Compartidament. La contemplació en silenci d’unes flames. L’experiència mística de la vida al ralentí. Un instant allargassat que no és res i que ho és tot. Com un resum i un vaticini. El misteri d’una trobada pregona amb nosaltres mateixos. Perquè no ens oblidem de qui som. Ubicats fora del temps. Una carícia atàvica: la calor. I quan l’instant congelat pel foc ens deixa caure, el temps comença novament. I retornem, fredament, cadascú a sa casa.


imatges, reconeixem amb nitidesa la naturalesa artística constructiva. No solament connectiva sinó també amplificativa. A més d’estètica i significativa, evidentment. I podem observar amb claredat el dinamisme de la creació fallera. De la creació. D’una banda, intuïm que la realitat material d’un esbós és el resultat d’un impuls, d’una idea, d’una visió, d’un record, d’una percepció, d’una recerca. D’una altra, que la realitat material d’una falla o d’un ninot naix al seu torn d’un esbós, d’un dibuix: d’una il.lustració. És a dir, ens adonem que el que tenim davant dels ulls és un material creatiu embrionari: ple de vida. I ho sabem perquè l’hem vist créixer moltes vegades. Potentment. Un dibuix pot acabar sent una falla de dimensions colossals, quasi sobrehumanes. Són un primer escaló bidimensional d’una escala llarga, sobre el qual els restants graons s’assenten, part indispensable d’una cadena creativa. Són una brúixola que assenyala el nord: un nord de possibilitats merament apuntades, que cal completar amb la imaginació i que, amb la màgia exclusiva pròpia d’allò que inaugura originalment, mostra la qualitat final: prevista. Es tracta d’un art previsor per a un calendari que no té marge d’error, que no admet retards. Disciplina i seriositat creatives, tot i l’humor i la crítica. El rigor de la llum. Vertaders reptes d’enginyeria, en alguns casos. Són dibuixants i són també escultors. Dibuixen escultures. I esculpeixen dibuixos. Els esbossos són, doncs, plànols. I l’artista esdevé un enginyer, un arquitecte. I també un constructor, en la major part dels casos: un arquitecte-constructor. Ací teniu una mostra. Com observareu, hi ha casos lligats directament a la construcció d’un ninot, d’una falla. I uns altres que pertanyen a la mateixa imaginació, a les habilitats tècniques i creatives pròpies del mateix artista que concep falles i ninots. Aquesta compilació no solament ens permet contemplar fixats alguns moviments dels diferents passos constructius, sinó també gaudir-los independentment, d’una manera aïllada, amb un valor propi. Fins i tot, autònom. És a dir, en alguns casos, ens permet observar-los des d’un punt de vista diferent d’aquell per al qual van ser ideats: una mena d’intrusió voyeur. Legítimament, el que ens correspon veure, sovint, són sols les falles acabades. D’alguna manera, estem visitant els camerinos, els bastidors: la tramoia. I, a tot estirar, el cartell. La publicació en aquest llibret, per tant, facilita una contemplació al marge del procés on habitualment s’insereixen i fa possible una mirada inèdita especial, menys habitual per la descontextualització produïda, que ajuda a subratllar el valor d’obres d’art que també tenen. I permet reconéixer manifestament aquest aspecte més ombrejat per la tècnica artesanal. Art o artesania? No és art amb majúscula la reunió de tots dos? No dic l’un o l’altra, sinó la particular reunió de tots dos, més complexa que l’intent aïllat de procurar l’un o l’altra. Almenys, la pregunta té sentit quan parlem dels artistes que ací reproduïm. Tècnica, mimesi, repetició o originalitat? Quan considerem l’estret marge possible, la nostra valoració augmenta. I la percepció humana pregona? I el to? Els nostres artistes són grans. Molt grans. Qui s’atrevirà a negar-ho? Còmic, caricatura, il.lustració. Però no solament.

Valoreu-ho ara vosaltres a partir de les mostres d’Alejandro Santaeulalia, Andrés Martorell, Carlos Benavent, Carlos Corredera, Ceballos i Sanabria, David Moreno, Gonzalo Rojas, germans Colomina, germans Miñana, Iván Tortajada, José Gallego, Josete Santaeulalia, Julio Monterrubio, Manolo Algarra, Marina Puche, Mario Gual, Fet d’encàrrec (Marisa Falcó i Paco Pellicer), Miguel López Monserrat, Palacio i Serra, Toni Fornes, Toño Savall, Vicent Almela, Vicent Lorenzo. Però la Falla Corea ha volgut comptar, una vegada més, amb la col.laboració literària dels escriptors. En aquesta ocasió, la responsable de la tria i de la coordinació d’aquest apartat ha estat Vicenta Llorca, qui no solament ha volgut convidar novament molts dels escriptors que l’any passat ja van escriure a Sexduïts: Manel Alonso, Mari Carme Arnau, Manolo Boronat, Esperança Camps, Mercè Climent, Josep Franco, Isabel Garcia i Canet, Marisol González, Pasqual Molina, Octavi Monsonís, Emili Piera, Josep Porcar, Eduard Ramírez, Lluís Roda, Rosa Roig, Encarna Sant-Celoni, Pau Sif, sinó que també uns altres noms, igual d’importants de les lletres valencianes, hi han estat incorporats, amb idèntica generositat que els anteriors: Antoni Gómez, Tomàs Llopis, Francesc Mompó, Vicent Penya, Salvador Rovira i Josep Tomàs, alguns dels quals per primera vegada. Enguany, els reptes per als escriptors eren crear a partir de la il.lustració que en cada cas els ha estat assignada per la Falla i, a més, se’ns convidava a usar els mots “falla” i “llum”. En forma de narració, de poesia o d’assaig, hi ha qui ha centrat el diàleg creatiu en relació amb la llum, però majoritàriament l’esbós dels artistes ha estat el motor que ha articulat la creació dels nostres escriptors. De fet, com s’hi ha dialogat en cada cas diu molt sobre la interessant versatilitat dels processos creatius. Com, entre tot un univers de possibilitats, la frase feta i acabada de dir, és una. Creem, però també triem. Conversem. D’això es tracta. De la guspira de llum que naix del contacte, de la topada, de la coincidència. Són els escrits que han nascut a partir d’esbossos dels nostres artistes fallers, falles? Una mena de falles literàries? Per què no? Ja anava sent hora que l’art no visquera d’esquena a ell mateix. Escriptors valencians i artistes fallers: tots a una veu. Ah, no podia negar-me a fer el pròleg. No vols caldo... Post scriptum: En el moment de lliurar aquest pròleg, a París s’ha produït un atac de l’integrisme islàmic contra dibuixants de la revista satírica Charlie Hebdo amb un resultat de dotze morts. Els artistes fallers i els escriptors creem crítica, humor i sàtira des de la llibertat. És a dir, creem la llibertat des de la crítica, l’humor i la sàtira. Per això, en un estat de dret, no pot haver-hi més censura que la que entre tots ens regulem per la justícia. Preservem, doncs, la crítica, l’humor i la sàtira. Sense por. Preservem la llibertat. Visca les Falles! Je suis Charlie.


86

87

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

ANDRÉS MARTORELL


Nina MANEL ALONSO I CATALÁ

Nina, en el teu tendre esguard habita la fada ingènua de l’hora primera, aquella en què els follets encara són immersos en somnis de joguina. Nina, el fruit vermell dels teus llavis crida a escriure relats de passió en els murs que clouen el paradís perdut, del qual, només tu, ets capaç de suggerir el punt exacte on roman encara. Nina, el teu tors nu, el pit petit i turgent són una invitació tòrrida a recórrer els laberíntics senderois de la fantasia. Una bella, magnífica exquisidesa que exigix un cant agosarat. Nina, el teu cabell és un falla de colors, un far de llum traspassada per centenars de prismes que il.luminen en les hores mortes, en els dies obscurs, la tardor d’aquest solitari i trist poeta. Sirena de mars etèries, dansaire al ritme de músiques inexistents, reclam dels desitjos inconfessables, al·legoria, metàfora, paradoxa, carn d’anhel per al poema, Nina...

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”


88

89

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

VICENT ALMELA


Profund record MARI CARME ARNAU I ORTS

Les falles m’atrapaven la pell, lentament, la festa dibuixava colors i l’artista jugava a cercar-me un gest nou o un desig. Vaig estimar la meua veu, fràgil com els fils dels núvols que passen a l’estiu. Sovint m’he preguntat per què el temps s’ha fet solitud als ulls cenyint-me el cos i les paraules. He recordat que les falles passen com cavalls a galop travessant cada març, i encara cal desitjar els camins on a la Verge vaig cedir la sal de les llàgrimes perquè tota la meua vida pogués cabre en un instant de llum.


90

91

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

MARISA FALCÓ


I la llum, somnia MANOLO BORONAT

A Marisa i Paco, per fer-ho d’encàrrec

De la Terra amada surt la vida. Branques de somnis arrelats al cor, recolzen el descans d’un mussol que busca volar. La lluna i els estels t’acompanyen al bell mig del món que has triat. Dorms. I en dormir, dónes alè als éssers que viuen la nit. Nadó de drac que t’acompanya a la recerca d’acaronar la teua esquena. Refugi càlid. El príncep esdevingut gripau vol buscar la princesa. Saps que hi és al teu somni. I el prems amb força per fer-lo entrar-hi. I trobar-la... Atrapat pel fum, un conill no hi vol somiar. El coet al cel, convida el convidat a conèixer aquest planeta. O el seu. A casa, els pares et tenen cura. Deixen el llum obert d’una flama que esdevindrà foc de falla. Descanses i vius.


92

93

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

DAVID MORENO


Una capsa de bombons i Kent a la gasolinera ESPERANÇA CAMPS

Has d’escriure un text de fins a tres pàgines. És un encàrrec d’aquests que et fan per simpatia i que tu assumeixes també per simpatia i per lleugeresa. Per inconsciència, que et fa dir sí a tot i et du a pensar que aquesta vegada tens molt de temps davant i que compliràs el termini. I tant! Només faltaria que no ho feres. I tant? Al text hi ha d’haver els mots llum i falla. Fàcil, no? És per a un llibret de falla. Com no ha d’incloure aquestes dues paraules tan adients? Pitjor hauria estat que llum i falla foren paraules tabú i que Vicenta t’haguera escrit dient-te: “No podeu utilitzar les paraules llum i falla en el vostre text”. Vas malament de temps. Com sempre, t’has engronsat. Avui que t’asseuries a l’ordinador; avui que et sembla que tens aquella idea lluminosa, fosforescent, espaterrant... no pots. Has quedat per dinar, com cada quinze dies, amb la tieta Remei. I a la tieta Remei no li pots telefonar i dir-li, tieta, avui no vindré que tinc faena, que he d’escriure un text amb els mots llum i falla i ja vindré la setmana que ve. Ella no ho entendria. I com que tu no et sents amb forces per a explicar-li-ho, fas el gest d’obrir un nou document a l’ordinador, hi poses el primer títol que et passa pel cap –Una capsa de bombons i Kent a la gasolinera–, tries el tipus de lletra Garamond que no t’agrada gens i comences a escriure que has d’escriure un text de fins a tres pàgines que continga els mots... El deixes obert, amb el cursor fent tentines a la pantalla. Esperant-te. Cridant-te. Et dutxes i et vesteixes de manera molt informal. Estudiadament informal, és clar. El ritual és sempre el mateix. No vols arribar amb les mans buides a casa de la tieta Remei i t’aturaràs a una pastisseria. Tant te fa el que compres. Bombons, trufes, una coca de llanda, un pastís de xocolata, una mousse de cafè, pastissets de moniato. I tant te fa perquè no penses tastar-ho. Engreixa molt! És molt llaminera la tieta. Com totes les fadrines, penses. Les fadrines d’una certa edat, és clar. Encara que mai no saps on posar el llistó de l’edat, aquell que ho mesura tot i que és tan delicat perquè divideix les fadrinetes agradoses de les fadrinotes que s’han quedat per a vestir sants. I no saps on posar la frontera, –que és mental, és clar, perquè les


94

95

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

arruguetes a la vora dels ulls, les quatre canes que ja et tenyeixes i aquesta aspror a la punta del colze no tenen res a veure amb el pas dels anys– perquè tu et veus ben bé en el llindar, ja ets a punt de travessar-lo amb la punteta d’un peu, i ja t’imagines pensant en la indumentària –moderneta, és clar– que li posaràs al sant patró aquest que vesteixen les ties conques. Per això cada vegada ets més laxa. Per això, a mesura que fas anys, la definició de joventut va canviant de punt geogràfic. Ara vius com una obligació anar cada quinze dies a visitar la tieta Remei, però no sempre ha estat així. Quan eres menudeta bé que t’agradava anar-hi amb l’utilitari dels teus pares i banyar-te a la bassa i collir cireres i ferte’n arracades i menjar raïm dolç i arrabassar els ametllons que encara eren àcids i ta mare et deia que et farien mal de panxa. I te’n feien. Ametllons i raïm i cireres i pa amb xocolata i arròs al forn esdevenien un còctel indigerible que acabava en forma de vòmit a la part de darrere del cotxe quan tornaveu cap a casa.

Ara vas a l’alqueria en una Vespa de color rosa i et poses un casc rosa i uns guants de pell blanca perquè els mosquits no et piquen els artells, però abans busques una pastisseria on no hages estat abans. Trenques la rutina i mires de sorprendre la tieta Remei que et farà l’arròs al forn que t’agradava tant quan eres menuda, però ara... ara amb tota la càrrega greixosa del brou del putxero, les botifarres, les quereïlles fregides, els cigrons, la tomaca, la cabeça d’alls plantada allà al mig... ara no en vols d’arròs al forn pel mateix motiu que no tastes ni els bombons ni el tiramisú que fan embogir la teua llaminera tieta Remei. Avui, amb la ciutat col.lapsada, amb tot de carrers tallats, amb les bandes música, amb totes aquestes persones desfilant, amb tota la gent que es pensa que la calçada és seua, tens problemes per a arribar a una pastisseria decent. Podries anar a l’Opencor, però et fa por deixar la moto a la vorera al costat d’un grup de xiquets addictes a la pólvora i al soroll i decideixes que eixiràs de la ciutat i buscaràs alguna cosa. Alguna cosa en lletra cursiva. Alguna cosa per eixir del pas. Hi ha la gasolinera. Podries comprar uns bombons d’allà. Probablement, la tieta Remei no ho notarà que aquesta vegada no t’has esmerçat gaire i que la capsa


roja t’ha eixit al pas mentre anaves a corre-cuita cap a sa casa. Et justifiques pensant que tens molta faena, que deus el text en Garamond amb llum i falles, i un parell de cosetes més que t’han encarregat i últimament les muses et defugen, i ara, just ara que escriuries veus que la Vespa té poca gasolina i pares a la primera benzinera que trobes i saps que allà venen bombons i que pots triar entre els de la capsa roja i els Ferrero. Com li agraden a la teua tia, els bombons Ferrero! I aquí, són tan graciosos en aquesta benzinera, que tenen uns envasos en forma de piràmide, com en l’anunci de les recepcions a ca l’ambaixador. Així, la tieta Remei i tu, quan acabeu de dinar al cobert de l’Alqueria us fareu un tip de riure pensant en la Preysler, imaginant-la vestida de caçadora, amb les botes camperes, esquivant ací i allí animalons de sèquia. Hi ha cua i vas tard. Omplir el dipòsit i comprar bombons hauria de ser un instant, però no. I et fa ràbia. Tanta, que estàs a punt de marxar però sents aquell

clic, aquella cosa que fa que prengues una decisió inesperada en un moment concret i no te’n vas i veus que el tramoista dóna corda al món fa que canvie l’escenari que gira ara fira al teu voltant, però tu continues sense traure’t el casc de color rosa a conjunt amb la teua moto rosa de Barbie princesa rosa i a tu això et té igual perquè el Kent gasoliner amb somriure de cartró i unes cames llarguíssimes, tan llargues com les teues que no saps ni com ni com no s’han allargassat molt i molt, i des de tan amunt et parla amb unes paraules plenes de llumeneres i de futur i tu somrius i et lleves les ulleres de sol i et lleves el casc i els teus cabells se senten alliberats i inicien una dansa floral al voltant dels assortidors de gasolina que esdevenen nenúfars de suro que cobreixen el riu i les sèquies i tu i el teu Kent gasoliner us hi acomodeu i salpeu les aigües i talleu les arrels i us enlaireu i els mots ara són somriures aquosos i ja no teniu ni mans ni peus ni vergonya quan la teua tia et retreu que els Ferrero que li has dut deuen ser de la temporada passada perquè estan florits.


96

97

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

VICENT LORENZO


El present de la llum MERCÈ CLIMENT

Ja feia anys que volia renovar el vestit de faller. Tenia avorrides aquelles flors blaves i verdes sobre la seda de tons liliacis. Ja ho sabia ja, quan la triava aconsellat per la dona sense estar-ne gaire convençut, que l’acabaria avorrint. Els saragüells s’havien descosit quasi cada any des dels darrers cinc. I sempre pel mateix lloc, que semblava que els portava del revés amb aquella cremallera, que només era un recosit damunt d’un altre recosit, al darrere. Tots els companys fallers coneixien el seu repertori de calçotets comprats a grapats en el mercat de dissabte i ell desconeixia ja per complet el que era l’orgull i la dignitat. I la camisa que, malgrat els banys amb lleixiu, s’entestava a no dir-se blanca. El mocador era l’única peça de roba que havia pogut estrenar aquell any en què havia sigut escollit president de la Falla. Un president hauria d’anar millor vestit, pensava ell i, sobretot, la dona. Però què podia fer si la butxaca no opinava el mateix? Des de feia algun temps que era un pou sec, o quasi. Encara de vegades llençava el poal a la fondària d’aquella boca i aconseguia arreplegar-ne unes gotetes. Però no eren suficients per calmar la set d’aquell monstre capitalista. Els colors de la seua llibreta alternaven el roig i el verd com els llums intermitents de l’escullera. I després de l’estiu el seu major aniria a la universitat: el lloguer, la matrícula, el menjar, els llibres... I a l’any següent, la seua segona. El doble de despeses en lloguer, matrícula, llibres... No volia ni pensar-ho, però ho feia. I mentre anava donant-li voltes a això es posà les mans a les butxaques dels vells pantalons i comprovà com encara eren més vells. Per aquells foradets començaren a escolar-se les poques monedes que portava al damunt. El «clinc, clinc» dels euros caient a terra l’obligà a ajupir-se per recollir el petit tresor. I fou en alçar-se que descobrí la ciutat engalanada. Ja ho estava, però s’havia cobert els ulls amb una bena negra: la dels seus pensaments. La intermitència d’unes llumetes captà la seua atenció: «Vols saber si açò millorarà?». I tant que li agradaria, però amb quatre euros i trenta-cinc cèntims cap vident veuria res. Ja havia decidit deixar-ho córrer quan aparegué una dona preciosa de cabells negres i ulls encara més negres. També negra era la indumentària que cobria la seua pell moreníssima i negres també el color amb què havia cobert llavis i ungles. «No et costarà res, només la voluntat», li digué amb un somriure de dents negres que li apagava tota la bellesa. Per segona vegada semblava que li endevinava els pensaments.

En Joan s’apropà a la dona, que el feu passar a través d’unes cortines, com no, negres, a una habitació fosca. L’única llum provenia d’una esfera al centre de la cambra, que descansava sobre un petit tendur. El convidà a seure a la caloreta de les faldes: de les del tendur, no de les d’ella. –Què vols saber? –Doncs... –titubejà– supose que el que tothom vol saber. Posà les mans sobre aquella bola il.luminada. La llum anava atenuant-se amb cada carícia d’ella. La dona de negre convertia en fosca l’única llum de l’estança. Anava mussitant algunes paraules de les quals ell només va entendre tres: «futur», «festa», «fotut». Semblava un embarbussament, amb tanta «f» i tanta «t». –Hi veu alguna cosa? –preguntà ell. –És estrany, del teu futur només veig fosca. És com si no en tingueres. Potser et queda poc de present. Qui sap si només aquestes festes. No et puc dir res més. No era massa esperançador, no. Preferia els pensaments foscos d’abans a la fosca total. Eixa predicció el deixava sense cap esperança. Almenys, feia uns minuts, n’hi guardava alguna. Després d’això no li quedava voluntat, i no solament perquè li haguera pagat a la vident tots els diners que portava al damunt. A les palpentes i amb la sensació que portava plom a les espardenyes es dirigí a la porta de sortida. O millor encara, a la cortina de sortida. La llum de l’exterior l’encegà durant uns segons. En recobrar la visió veié la seua dona vestida de fallera. La primavera sencera en el seu vestit que se cenyia graciosament a la cintura on descansava abraçat cada nit. El rostre, lliure de cabells, es mostrava descarat en tota la seua esplendor. Aquells ulls blaus lluminosíssims i aquell somriure com de convidar-te a viure. Era una festa de dona aquella dona vestida de festa. –No saps que el futur no existeix. Només existeix el present: el regal de l’ara. Vinga, anem a la Falla, tots esperen el seu president. I, amorosida, li arreglà la faixa perquè no es notara aquella enganxada que s’havia fet durant les festes de l’any anterior.


98

99

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

GERMANS MIÑANA


Un esclat de llum en la tenebra JOSEP FRANCO

Daniel va començar l’any de la llum entre tenebres. Irene, la dona amb qui havia compartit més de mitja vida, el va abandonar l’última nit de l’any dels fillsdeputa, farta de misèria i cansada de viure, just quan més la necessitava. No només perquè els calvaris s’afronten millor en companyia, sinó, sobretot, perquè després de la tragèdia, passaven casa amb els quatre-cents euros curts de la seua pensió, que també es va esfumar quan la dona deixà de patir. Irene havia treballat en una cadena de supermercats des dels setze anys fins que li detectaren un càncer de matriu que va estar a punt d’emportar-se-la a l’altre barri. Daniel, que mai no havia cotitzat ni un cèntim a la seguretat social ni, menys encara, a l’agència tributària, havia passat la vida comprant i venent de tot: cases, cotxes, taronges, camps, naus industrials i voluntats, si calia. Gràcies a l’afecte de Daniel, que li lubricava els cromosomes amb paraules tendres i fets amorosos, Irene va superar el càncer, que només li va deixar unes recialles molestes al baix ventre i aquella pensió de mala mort. Però Daniel, a pesar que era un gat vell, no va ser capaç de superar la crisi, aquell monstre que devorava somnis i trencava famílies. Encara com havien tingut la precaució d’estalviar uns milers d’euros que, es mire per on es mire, foren el desencadenant de la desgràcia que el va deixar sol com un mussol i amb una mà davant i l’altra darrere. Perquè, a Daniel, ningú no hauria pogut llevar-li del cap la idea obsessiva que la seua Irene va morir del disgust, no per culpa del càncer. Aquella nit de sant Josep, quasi tres mesos després d’haver-la perduda, Daniel estava desvetllat perquè la música del casal que hi havia a la planta baixa no el deixava dormir. Li passava sovint, des que no tenia la companyia de la seua Irene i vivia sol en aquell pisset que havien llogat quan el banc els va embargar la casa. Endormiscat, deprimit i nerviós, Daniel evocava els primers mesos de la relació, quan trobava totes les por-

tes obertes, quan tot eren somriures i satisfaccions, quan li deien a tot que sí, li concedien totes les peticions i el feien sentir important. Després, la mateixa rutina, que mata el desig i endormisca el criteri, li va fer perdre el cap i era ell qui ho consentia tot, qui tot ho feia bo i qui, sense que ningú li posara una pistola al pit, va posar el seu destí i el de la seua Irene en aquelles mans amigues que li inspiraven confiança. Però la malaltia d’Irene li va obrir els ulls: quan més necessitaven aquells estalvis suats durant tota la vida, la mateixa dona que li somreia li va comunicar, amb un rictus molt lleig als llavis, que no hi havia res a fer, que no podien tocar ni un euro i que ell i la dona havien firmat aquella compra d’accions preferents després d’haver llegit el contracte que els informava que no podrien disposar dels seus estalvis fins a l’any 2026. Després de l’última traca fallera d’aquell any, la resplendor famíliar de la falla, que feia ballar les ombres dels mobles en les parets del dormitori, li va posar entre cella i cella aquella idea inspirada pel dimoni. Encara va tardar uns dies a madurar la trama, a buscar els diners que necessitava pels calaixos i les butxaques dels pantalons vells i a asserenar-se, perquè tot havia d’eixir bé. Dilluns a primera hora, Daniel va entrar a l’oficina arrossegant el carret de la compra, va esperar pacientment el seu torn, a la porta d’aquell despatx on l’havien estafat, amb les venes plenes d’adrenalina i el cervell desbocat, i quan la directora va obrir la porta i el va fer passar avant, amb desgana, sense l’alegria d’aquells primers dies, va obrir el carret on portava una marraixa de plàstic plena de gasolina, la va vessar sobre els dos cossos amb un moviment ràpid i precís, va encendre la mistera i els dos es van fondre en una abraçada càlida, definitiva. Quan els crits alertaren els clients i els treballadors del banc, les flames arribaven al sostre i una claror violenta anunciava l’inici d’una primavera que havia de portar l’esperança a molts cors derrotats.


100 101

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

MARIO GUAL


Llum ISABEL GARCIA I CANET

Encenc el cant, la flama del matí, l’aigua i el verd, la mar Mediterrània. Respire blanca escuma i fum, còdols de vora mar, de rius, astres i estranys pobles endins deshabitats i ociosos. Rialla sóc, i l’ésser del que s’hi veu i la corrent també de l’invisible, l’equilibri la gràcia i l’energia, la llum que ha de combatre amb tu la crisi i la ceguesa. Sóc l’esperança a la nit, sènia del rol, velocitat de color del contratemps, punt de fuga pont del, del sentit. Sóc La falla que ha de vindre telonera: traure la fusta vella la tela que clareja i els ninots avui ni blancs ni negres, ni orientals, daltònics, nòmades, cansats, manifassers, cecs i invisibles, morts de fam, alguns humans que moren de rebot per no tenir la llum que cal per viure per no apagar el llum, quan era hora. La falla que ha de vindre sóc el crit, la gota mare, la mar que vol més mar més sol més alba. I obriré portes, finestres, pous obscurs, somnis d’un món millor, arquitectures d’íntimes dimensions, l’ètica de les arrels al bressol: I, què és l’arbre? i la dansa a la plaça del món, al melic de l’esfera? si el món quasi ni s’abraça, no té temps, ni energia, apaga el llum! Que és la lluna i el sol? si no l’elèctrica corrent de la calor, els nius de dins la casa i la caverna?. Els globus del somni dia i nit sóc, són, Jo tinc un preu I més missions també a l’esbós del món. Sóc llum, i niu d’agulla d’aigua i llet vegetal, lava del ventre de la terra, la larva, la humida llum, la mar.

La falla em treu el rostre càlid: Alforges clandestines, gàbies de pols, ocells tancats encara pelats de fred, el pes de dins la llar, el fem d’un hivern llarg, d’història i canvi. El ventre de la terra la llum. Sóc. I seré arrel, plom eix vertical de l’arbre del teu cosmos, orgànica natura de la pluja al sedàs, del garbell a la terra: Escultura a la mà de l’artista, la flama, terrissaire de l’ombra i del buit, del fang de la sequera, fotògraf sense càmera, l’ull de l’esguard, la nina l’arrel, llum mineral a la fulla, saba a l’arbre, Venus, llavor, llum, espiral i cercle llum, objectiu, varada arquitectura, l’harmonia del ritme sense so. Sóc llum que eclipsa la vida i la presència el ventre de la plaça m’acull, encara per pintar, el taller, cartó, pigments gràcies a la llum que em treu el llustre, la crítica i la vida, la galta i els clots del somni de paper, sóc llum sense corruptes a la mà de qui em vol llum, sóc la llum que celebra el dia llarg, la llum que vol més llum, la festa al cel, Colors que ens sedimenten sóc saó, fotosíntesi del món que es queixa encara per no tenir més aigua i verd, més llum, més nit alta i combustible més matèria, més enginy senzill per reciclar mons, la llum, el ventre de la terra, el baix consum, la llàgrima salada. Un món més net com el cant sense gàbia. I sóc la font que dóna vida a tot, sóc llum lliure corrent la gàbia sense clau vol i revolta, rellotge de llum que rega a degoteig al terra el temps, i la terra. I, a mitjanit calladament pel ferm obscur puntual d’aquest esbós sóc ombra carnaval ocell que balla i encén la falla per dir que és primavera. Sóc llum fora de tu, a dintre si vols, cuida’m i tindràs llum, la teua llum, dóna’m si pots color, jo et donaré més vida.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”


102 103

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

ALEJANDRO SANTAEULALIA


La vedet i l’infant ANTONI GÓMEZ

—Sal del mostrador, niño, y ven para acá. Era la frase que sempre em repetia. Aleshores em tocava eixir de la barra del bar i m’agafava una galta amb aquelles mans amb les ungles pintades de verd i em fotia un pessic de mil dimonis. Després, m’abraçava amb tendresa i m’oferia els seus pits maternalment, fins i tot podia escoltar el bategar del cor. Em posava els pèls de punta, aquella immensa dona madura, que havia sigut una famosa vedet els anys d’esplendor dels espectacles de varietats. El gest cordial em deixava bocabadat, paralitzat davant la immensa dona ben pintada i arreglada. Molts anys després, recorde amb concisió la piga negra que lluïa sobre el llavi superior, una taca que es movia sinuosament al ritme que marcaven les seues paraules. Era alta, amb els cabells rossos, o així em semblaven, perquè el seu color era indeterminat, conseqüència de moltes sessions de tintatge, sessions de camerinos improvisats sobre bastides de fusta en pobles infames, o no tan infames, segons els casos. Si de cas, pobles d’aquells que esperaven cada diumenge l’arribada de les vedets com si foren animadores dels sentits vitals, entumits al llarg de la setmana per les tasques del camp. En un moment determinat, normalment després d’una bona glopada d’un cigarret prim i llarg, de color marró, s’adreçava a mi amb una mirada no tan tendra com la primera, més ferma i categòrica, si més no, com si haguera passat en un instant de ser mare a dona de companyia, i m’ordenava amb un gest sever: —Niño, sírveme una cubalibre de ron, guapo. Aleshores creuava les cames asseguda al tamboret del taulell. Els clients la miraven descaradament i ella gaudia cada mirada amb més fruïció que els glops de cubalibre de


104 105

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

rom que bevia. Sovint arribava acompanyada d’un home amb les orelles llargues i calb, amb un nas llarg i destarifat, que fumava grandiloqüents havans. Després del tercer cubalibre, més o menys, començava el ritual. Podia percebre el seu alè de canya de sucre fermentada, el fum del cigarret empastifant-li el rostre mentre posava la mà plena d’anells i polseres en una bossa negra i ens mostrava un dibuix. Baixava una escala vestida de ballaora flamenca amb un ventall a les mans i una rosa roja al cabell. Tot i que l’havia vist multitud de vegades, mai no em cansava de mirar-lo, la vedet jove, amb els cabells llarguíssims, el gest sensual dels llavis, la mirada perduda en l’embriac dels espectacles de varietats dels anys cinquanta. Just en el moment en què ensenyava el dibuix als tres o quatre clients que es mostraven còmplices amb la intenció gens secreta de toquejar-li els pits una mica, començava a contar la història de l’artista amant que li va regalar el

dibuix. El va conèixer en un espectacle del Teatro Chino de Manolita Chen, ella era la vedet estrella de la revista musical. Es va fer un artista famós, segons contava, encara que mai no ens va dir el seu nom. Si demanava el quart cubalibre, els homes, que ben bé la coneixien, s’acostaven i la palpaven sense tallar-se gens ni mica, sabien per experiència que aquella història era el seu punt dèbil, que es mostrava oberta a qualsevol contacte humà. —Niño, por favor, sirve a estos señores lo que pidan. I servia cubalibres de rom i la tertúlia s’animava de sobte. Jo ja sabia que si havia ensenyat als clients el dibuix de l’artista amant dels temps de l’espectacle de Manolita Chen, hauríem d’omplir de nou l’ampolla de rom de la garrafa corresponent. Ens esforçàvem molt per fer creure a tothom que les ampolles de licors, el conyac, la ginebra i el rom, eren originals i inèdites, acabades de desprecintar. El cicle que seguien podia durar fins i tot mesos. En cert


moment, els segells dels precintes no es distingien tacats per les deixalles de les nombroses sessions de reompliment. Aleshores, compràvem ampolles originals, immaculades, tiràvem les altres i el cicle s’iniciava de nou. Mentre la vedet madura contava històries de la vedet jove i l’èxit passat, el pare i jo recollíem les burilles dels cendrers dels cigarrets prims i llargs i les abocàvem al poal del fem. El perfum que deixava era tan fort que el pare havia d’obrir la porta de l’establiment i oxigenar l’ambient perquè entre el fum del tabac i l’olor de colònia hores després d’haver-se’n anat la seua empremta encara estava present. M’agradava mirar el dibuix alhora que servia els cubalibres de rom als tertulians que s’avalotaven al seu costat, excitats per la vehemència que posava en relatar els anys de la joventut, els grans aplaudiments, la gran acollida que els espectacles tenien entre els homes dels pobles, ben

arreglats i pentinats, que acudien a les sales de festa els diumenges. Minuts abans de tancar el bar, el pare i jo sabíem que calia telefonar un taxi perquè tornara a sa casa, un lloc indeterminat que ningú no coneixia, perquè repetia frases inconnexes amb un alè a canya de sucre fermentada que feia caure d’esquena. Aquella dona madura era una llum apagada, nosaltres únicament arreplegàvem les cendres d’una falla cremada fa dècades. Es deixava la bossa negra amb el dibuix damunt de la barra i havíem d’acostar-li’l al taxi. Després, em llançava una mirada melangiosa a través del cristall de darrere del vehicle mentre se n’anava castell avall. La lluna il·luminava l’antiguitat de les ruïnes alhora que els gats, asseguts sobre les llambordes del carrer, esperaven pacientment que els veïns deixaren les bosses del fem a les portes de les cases.


106 107

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

GONZALO ROJAS


Terra de llum MARISOL GONZÁLEZ

seràs la llum, la llum il.limitada, seràs confí on l´aurora comença, seràs forment, escala il.luminada! VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Terra de llum, el seu cos esveltíssim travessant la plaça meridiana d’un quart de segle bastit de desig. La pluja sobre l’asfalt i els mots. Eixia de l’estació del Nord com una cançó que pessiga l’aire, s’acostaven les seues celles dignes als meus ulls com castells de foc antics i molt llargs, com dos batecs de memòria en cànters alegres sobre Russafa. El desert tènue de l’esquena batejat amb dunes i estels i una medalla oculta de torxes que encenien els dits de tots els somnis. Terra de llum, el seu cos nobilíssim per als negres silencis de les illes. En l’obscura travessia de sal vaixells amb brúixoles fosforescents naveguen la mar ferida d’absències, cerquen el far absolut del seu rostre, mentre les palmeres esclaten en cant i els peixos, en paneres de nit, celebren les comissures de test d’uns llavis com les carcasses de març. I el fang de la terra és llum certa com els raigs i les arrels del seu cos quan les meues ombres s’hi arreceren amb fam de dies i carn de poema. Terra de llum, el seu cos suavíssim, argila d’aigua les extremitats solemnes com una aurora blanca, intenses com un plany groc de tulipes.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”


108 109

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

JOSÉ GALLEGO


Europa canyí TOMÀS LLOPIS

És “pintar como querer” la tasca que fa l’artista i és feina del faller donar al poeta la pista perquè faça el seu quefer i des del seu punt de vista remoga un poc el femer d’aquesta vida tan trista. Dit així en general pareix que no tinguem tema, però el faller es posa on cal, no dóna lloc al dilema, i em presenta el carnaval d’una Europa de cinema que no ha trobat el sistema de calmar el capital. A l’escala encimbellat treu pit el guàrdia anglès que es mira el cas de través perquè no vol veïnat. té una torre en un grapat, el Parlament diuen que és i es mostra molt confiat que és millor que el del francès. Més avall està el gavaxt vestit de Napoleó i com l’altre, sense empatx, juga “torre” el molt bacó. Tres-cents metres, crec, i escaig té la torre en qüestió i a dalt de tot un faró que fa llum de maig a maig.

Jeu el torero als peus d’esta falla maleïda i també dels europeus que ací canvien de vida. el torero amb els arreus, banderilla i capa a mida, espera fer la “corrida” que és el pa per als plebeus. CONCLUSIÓ Aquesta gent pintoresca, l’Europa de pandereta, no sé com se les empesca però mana de l’aixeta. Ara ens posa la traveta amb la banca canallesca que no vol soltar la bresca i fa la gent més pobreta. Prou, cal presentar batalla i fer una Europa neta noble, culta, rica i lliure, tal com va dir el poeta, on tothom hi puga viure d’esquerra del mig o de dreta sense fer-se la punyeta. i ara tu, poeta, calla, deixa que cremen la falla.


110 111

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

MIGUEL LÓPEZ MONTSERRAT


I tu, qui eres? PASQUAL MOLINA

Qui eres? En l’esbós, què hi ha de realitat? On comença l’al.legoria? Les celles, el nas i la bífia són de caricatura, però a qui vols caricaturitzar? El llapis a l’orella, és per a crear o per a marcar on tallar? Eres un artista? Un artesà? Les dues coses? Em descol.loca la tonsura al cap egregi, perquè el teu parar és mundanal. Vas vestit a la manera d’ara, el clauer del desarmament nuclear et dona proximitat, però de quin temps arribes? Dubtes que busquen respostes! I, a més a més, contradiccions que em confonen. D’una banda, mostres, ufanós, el broquet antitabac regalat per qui t’estima i, d’una altra banda, somrius, maliciós, mantenint a la comissura la burilla. I el nivell de boles què fa a l’entrecuix? És una presumpció fàl.lica personal? Aleshores, el metre és per a provocar? O no és més que una bufonada teua perquè gairebé és per on et passes tots els principis? Per això no comprenc que fas amb el martell. No t’identifique! Qui sí que he reconegut, aviat, és l’abellot que et voleteja. És un de Podemos. Encara que amague la cua sota el barret, s’haja deixat la barba i s’haja engreixat prou, el delata l’actitud espectadora guaitant el moment de picar. A l’esquerra, és clar, porta la llapissera per escriure un dia el programa electoral. No crec que, en dibuixar, les ales siguen d’àngel ni de fantasma, deuen ser per a volar i poder tornar un dia a la realitat! Supose! Ara, que ja és mala llet vestir-lo de Rumasa i fer amb el dit gros l’okey americà. Però tu, realment, tu qui eres?


112 113

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

MARIA PUCHE


Els cors vessaren llàgrimas de sos ulls FRANCESC MOMPÓ I VALLS

“Així com les tenebres s’anaren engolint la llum, apareixerà de colp el dia en què tota paraula serà l’àngel de la llum” El tornà a embolicar amb l’esgrogueït llençol que el servava i el deixà al fons d’un bagul que amenaçava ruïna per l’entramat de diminutes galeries amb què els corcs el festejaven des de qui-sap-lo. Joan Serra i Rius estava encisat pel magnetisme d’aquelles paraules. Des que recorda que aprofitant el silenci pairal de les migdiades d’estiu feia camí cap al daltdemesamunt del casalot i descobria paradisos llunyans entre les despulles moblars de diverses generacions, que els mots d’aquell quadre se li havien acomodat al racó del cervell on no moren mai les coses. Una i altra vegada... i una altra... i una altra més... i... tantes vegades que li haguera resultat impossible de contar-les. “...Així com les tenebres...”, assentí amb el cap un parell de vegades, deixà anar l’inici del que volia ser un somrís i, penosament, donà la volta i tornà a enfilar escales amunt. Se li havia escolat d’esquintelletes des de feia ja un bon grapat d’anys una artrosi genoll endins que el feia coixejar. Els membres superiors tampoc no havien estat indemnes i les mans tenien tendència a garratibar-se un poc. Remogué paperam i andròmines i agafà el farcell. Se’l collocà sota el braç, amanollant-lo amb el cos com si fóra un vell company de batalla i enfilà esglaó a esglaó cap a la sala gran de casa. El posà recolzat sobre el respatller d’una cadira, davall de l’aranya, i s’assegué enfront a contemplar-lo. Un devessall de llum banyà la tela. Un devessall humit li banyà el tel dels ulls. “... engolint la llum, ...”. Sí, el temps era un continu i la llum havia d’haver generat més llum. Li vingué al cap el poeta; “la carn vol carn”. La llum fa llum. Així havia d’ha-

ver estat, però no: hi hagué una falla. Una gran falla que s’allargassà més de tres-cents anys. “... engolint la llum, ...”. La falla s’engolí la llum; una llum mil.lenària que ens havia il.luminat tant de temps. Segles i segles. El segle de les llums ens portà la fosca. I una gran falla ens descol.locà el temps. Joan Serra i Rius era el temps. Ell era el temps. La primera vegada que va trobar el quadre, a males penes el podia traure del bagul, no li va donar més importància que a la resta de descobriments. La màgia dels sis o set anys ja té aquest cubisme impressionista en la lectura de la vida. Joan Serra i Rius era el temps. Era l’alimara de llum necessària perquè la fosca mai no s’hi sentira còmoda. Des d’aquella primera vegada fins a avui que en seria l’última havia transcorregut l’espai d’història concreta que li pertocava viure. Els versos del poeta li ballaven també pel cap ara que la filosa acabava treballs i l’alba estava a punt de vèncer les tenebres. Setanta anys de capbussades a les golfes del casalot pairal i... “... apareixerà de colp el dia...” i la llum vencerà les tenebres. L’alba s’imposarà sobre la nit dels temps que ens obligaren a viure. La falla serà refeta. Demà li donarà la mà a ahir. La fosca pegarà a fugir. Són les quatre de la matinada. Joan Serra i Rius no podia dormir. Joan Serra i Rius tenia motius per a estar desvetlat. Joan Serra i Rius mirava el quadre i mirava la finestra. El quadre sumava llum per tots els intersticis de les lletres. Per la finestra, tot i la tossudesa de la foscúria, s’endevinava que darrere l’últim tel de l’horitzó cavalcaven els genets de la llum a mans plenes. “... apareixerà de colp el dia...”. Sí, al dia, a aquest dia, al dia dels dies de la llarga nit li pertoca aparèixer de colp. I així serà. I així s’ha acordat entre els representants de l’Assemblea Nacional. En el


114 115

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

moment que el sol trenque la ratlla de l’horitzó a aigües vistes des de València, repicaran les campanes de la catedral i la Llum serà restituïda sobre la nostra terra. Quantes vegades havia preguntat als pares pel significat d’aquells mots emmarcats. Pregunta-li a la iaia, obtenia per resposta. Ells no en sabien res, però la iaia tampoc no en sabia res. Ai, mante, la iaia només sap que el teu iaio el guardava amb molta cura. Ell sí que en sabia, però mai no m’ho digué. Havia estat dels seus avis; i abans, dels avis dels seus avis. Això és el que em deia. I també em deia que algun dia... algun dia. I ja no em deia res més. Només que no s’havia de perdre mai, que anàrem passant-lo en herència. “... apareixerà de colp el dia...”. Mirà l’hora. El taxi no tardaria a aparèixer. Apareixeria el taxi i apareixeria, per fi, el dia. Era molt matí encara; era ben bé de matinada. Però mitja horeta no hi havia qui li la llevara des de sa casa a la Malva-rosa. L’Assemblea Nacional havia triat la casa de l’escriptor perquè tenia una visió perfecta de l’horitzó mediterrani. “... apareixerà de colp el dia...”, i ell no se’l volia perdre. La gran explosió de llum li la donaria, la vida, cap al final dels seus dies i no al principi com havia de ser natural. Pensà en el vers del poeta pare del Poeta, “Al punt

que hom naix comença de morir”, i assentí amb el cap. Tota la vida marcada pel misteri del quadre. Moltes vides marcades pel misteri del quadre. Moltes vides vessades perquè un avantpassat escriguera amb lletres de sang l’esperança de la llum. Quina paradoxa més gran! Quin oxímoron infinit! El segle que il·luminà europa ens llançà un mantell de foscúria per damunt. La llum ens trencà pel mig i una falla cultural ens segà el creixement. Fossar, descol·locació, interstici, abisme, riba, avenc... falla; una falla en la línia del temps i del seny ens ha tingut a la deriva durant segles. Ara, però, tot estava a punt. “... apareixerà el dia...”. s’albirarà la llum pel llevant i es desfarà per sempre més l’asfíxia de ponent. L’esfera daurada emergirà de les nostres aigües i jugaran les dolçaines i els tabalets els rajos de la llum. El so de la muixeranga omplirà la sorra malva-rosenca, omplirà la mediterrània com la coa dels peixos del cronista de Xilvella, omplirà el cor dels presents, omplirà la vida dels valencians. El so de la muixeranga esdevindrà la llum que ens fou segrestada. –Porte’m a la Malva-rosa. A l’alçada de la casa de Blasco.


–Avui tot el món ens està demanant el mateix servei. Si jo poguera, també hi estaria. Serà un gran dia. És un gran dia. –Sí, és un gran dia. Llum. Llum. La llum. Aquella llum que havia de ser llum només fou llengua de pólvora i escarni de canons. Sofre per a la set. Llum de flama sobre el groc de la terra. Una llarguíssima nit de llum fosca. Un silenci roent mossegant-nos el fetge. Una terra de prometeus subjugats, vençuts, nugats, presoners. L’àguila de l’imperi menjant-nos permanentment el fetge. Un bec ferotge que no cessa. Una ànsia infinita d’eliminar. I una resistència més infinita encara. Una veu que no cessa. “... paraula serà l’àngel de la llum.” Tots els sons de tots els segles, tots els sons mil.lenaris es concentraran avui en unes poques paraules i Joan Serra i Rius serà el representant de tots els Joan Serra i Rius que obligaren a callar mentre els bequejaven el fetge. Una munió de valencians, a aquelles hores de la matinada, a pocs minuts de llostrejar la mar, a pocs minuts de llostrejar el dia, a pocs minuts de llostrejar la terra, a pocs minuts de llostrejar la vida, esperaven sobre l’arena de la

Malva-rosa, sobre el passeig de la Malva-rosa, sobre els pètals de llibertat de la rosa. Joan Serra i Rius, coixejant de cama, però ple d’esperit, aconseguí arribar a l’arena i s’hi assegué. Necessitava sentir plenament la terra quan la terra començara a batre, quan la llum de la terra refera al lloc necessari la falla que l’havia portada en via de la mort més freda. Poc hagué d’esperar Joan Serra i Rius. “... paraula serà l’àngel de la llum.”. Una xarxa d’altaveus vertebrava la platja de la Malva-rosa. Una xarxa d’altaveus vertebrava la terra. Una xarxa d’altaveus vertebrava els cors. El xerric d’un grill metàl.lic alertà tots els presents. El xerric d’un crit metàl.lic alertà l’astre del dia. El xerric d’un crit metàl.lic començà a portar les paraules de l’àngel de la llum. “... paraula de l’àngel de la llum.”. El president de l’Assemblea Nacional digué la paraula exacta. La veu d’un país subjugat durant segles digué la paraula exacta. La llum digué la paraula exacta. “Des d’aquesta hora precisa, valencians, el nostre País torna a ser sobirà. El clam s’omplí de llum i els cors vessaren llàgrimes de sos ulls.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015


116 117

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

CARLOS CORREDERA


Els dansaires OCTAVI MONSONÍS

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015

Hi havia l’estàtua i el verd de gespa que s’estenia als seus peus i les mirades socarrades pel sol que cau a dolls llampurnejaven per tanta exhuberància. I els trepigs damunt l’herbatge decoratiu, com el rastre del bestiar de ciutat que tot ho atropella.

I hi havia mirades, que no sabríem dir si eren de curiositat o d’estranyesa. Nosaltres manteníem els ulls en aquella direcció. Els desafiàvem, ja veus, a través de la verdor i dels vehicles i de la vorera on eren apostades les mirades. I réiem que rebentàvem i, de vegades, ens tombàvem a terra per fer veure que féiem el que no havíem fet mai i que tant somiàvem fer. Tanmateix, en aquell moment en què la rialla era tota nostra, no pensàvem altre que aparentar, que es foten, no?

I hi havia les nostres vesprades desesperades amb l’esquena repenjada contra els ferratges que havien pres el color de l’oxidació i deixàvem transcòrrer les hores indolents i sublims, la nostra arrogància que s’arraulia un tant minvada allà mateix, a l’ombra espectral de l’escultura. I hi havia la circulaciò automobilística, incessant i anhelada. Tinc l’ull posat en un de segona mà, ens hi acostumaríem, al cotxe? Clar que sí, és ferratge com l’estátua. No hi ha tanta diferència. I hi havia també la remor, vinga remor, alló era quasi un brogit que aturava els nostres silencis. I era com si aquell monument s’haguera acostumat al soroll que no té final i, també, al nostre estar-nos allà asseguts sense deixar pas a la paraula. I hi havia el fum. El nostre. El dels nostres cigarrets que embolicàvem amb fruïció, i aquesta se situava prop dels núvols a mesura que la maria escassejava, i ja no ens tréiem el peta dels llavis per si no ens n’arribava per a un altre, i tu me’l treies de la boca, amb el desesper de riure i en l’entremig de rialla i pipada els nostres llavis es fregaven, un a penes de fregament, que era el màxim d’atreviment a què arribava, idiota de mi. I hi havia de vegades la pluja i allà restàvem, amb la caputxa encasquetada, i no cercàvem recer, perquè d’aquella mola de ferro rovellat no se’n fugia cap ixent, i ens premíem l’un contra l’altre, i emplaçats a sotavent no ens feia res deixar escolar el ruixat per damunt nostre i llavors era la mà que s’esmunyia per davall la roba, i aquesta vegada no sabia quina mà era, si la teua o la meua, de tant com perdia els sentits. I hi havia les pudors que l’aigua destapava i s’escampaven a través dels nostres narius i més enllà, cap als dominis dels motors que duien les finestretes apujades i no olien els pixats i les ferums, els herbatges agredolços, la terra remullada, que és l’olor preferida de tanta gent. Però nosaltres només teníem nassos per a les nostres pells que emanaven desig de sexe a cabassades.

I hi havia els municipals que ens guipaven de lluny i s’afanyaven a fer-nos malbé la vesprada, i ens regiraven per si portàvem maria, i tan ràpids com eren ells a vindre érem nosaltres a desfer-nos-en, que la soterràvem i, en acabant, busca qui t’ha pegat. Però ens tiraven fora d’allà, era prohibit aixafar l’herba, com si fórem uns àtiles. I encara no havien tombat la cantonada i ja hi érem una altra vegada. I hi havia l’amic de la moto que s’aturava a tocar de l’embalum gegant de ferro i venia fins a nosaltres, s’embolicava el seu peta i treia el mòbil i sentíem Valor, i els del Cor brutal, i exclamàvem, hòstia, hòstia, hòstia, i ja quedarem per a l’actuació que faran a falles. I pensàvem, il.lusos, que la vila despendria calers per aquells cantants i per aquells músics que tant ens agradaven. I hi havia els moments irreals en què fosquejava i perdies de vista el món que esdevenia ombra, i nosaltres també vam perdre el món de vista i vam pensar, au, ja n’hi ha prou de fer el gamarús, i quasi sense llevar-nos la roba vam follar a cor què vols, i sí, vam comprovar que el desig que ens teníem era de l’alçada de l’escultura rovellada com a mínim. I hi havia... No, no hi havia res, perquè el ferratge va desaparéixer. Si no haguera estat pels rastres de la grua i dels camions i de les petjades que tot ho sollen i que havien fet malbé l’herbatge, hauríem estat disposats fins i tot a pensar que s’havia enlairat com una nau interestel.lar. I hi havia els dansaires que ens escarnien perquè ens havíem quedat sense el nostre tros de món des d’on guaitàvem la vida. I encara hi ha aquests dansaires, ninots de fireta, que giren i tomben i tomben i giren, i somriuen satisfets, però nosaltres ja no els seguim la veta, que ells, de tant dansar, ja se’ls acaba la corda, eh que sí!


118 119

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

TONI FORNES


I es va fer la llum VICENT PENYA

A l’artista faller, de sobte, se li ha fet la llum. Però no es tracta d’una llum intensa i clarivident, sinó tènue i dubtosa, una llum crispada, esquerdada, la llum d’una bombeta barata de pa sucat amb oli. Empastifat de pintura, amb la llapissera penjant d’una orella, atabalat per tot i per res — pel seu univers de compromisos i de presses, de coordinació infinita amb infinits mitjancers—, jeu al divan del psicoanalista amb una diarrea mental de collons. La bacinilla la té a un costat per si li entra la cagarel.la de costum, aquella que va començar a experimentar, sense previ avís, des de l’inici de la crisi econòmica, quan va ser incapaç d’arribar a conciliar la qualitat del seu enginy amb el preu real i hiperajustat de tots els seus afanys i treballs. A l’artista faller, la llum, de sobte, se li ha aparegut com la Mare de Déu de Lourdes a la pastora Bernadeta Soubirous. La falla, la maleïda falla té tants maldecaps! Representa tant de quefer, acumula un esforç gairebé titànic. I, total, per a què? Per a desaparèixer d’un bufit en la nit de Sant Josep a mercè de les flames del foc purificador, enmig d’una llum tan misteriosa com la que se li ha acabat d’aparèixer ara, i com a colofó d’uns instants eterns, d’unes immenses hores estressants, angoixoses i aclaparadores?

Les factures amb l’IVA inclòs (i terriblement apujat d’un temps ençà); la contractació de multitud de recursos materials i humans per a la consecució del producte final; el transport adequat i el desplaçament acurat d’aquest producte final; l’adquisició de la grua que haurà d’ajudar al muntatge durant el dia —o més aviat els dies— de duració de la plantà; les poesies encarregades al poeta local de torn, al qual se l’haurà de compensar d’alguna manera; els esbossos; el lloguer; la presentació; la maqueta; la visita de la comissió; el pagament de la contribució; les gestions amb els gestors...; la massilla! Sí, la massilla que taparà tots els forats i tots els defectes que es puguen detectar una vegada muntat el “producte final”, la celebrada massilla que dissimularà la mediocritat i les imperfeccions, la vulgaritat i els desperfectes ocasionats per la improvisació final... Tot això ha conformat un conjunt d’elements que no fan més que anorrear-lo com a persona, com a individu, com a artista. La llum sempre és benvinguda, però la que se li ha aparegut a l’artista faller és una llum d’una claror opaca, clandestina, bruta, i el psicoanalista a què ha acudit, després de contemplar-la detingudament, després de ser-ne conscient del que tenia al davant, ha fugit cames ajudeu-me i ha deixat sol el seu client, ben sol amb les seues cabòries.


120 121

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

CEBALLOS I SANABRIA


Teclat de llums EMILI PIERA

Pensaran que estic mal del terrat: m’he quedat a València per falles. En realitat, no tenia opció: no tinc un duro en la butxaca. M’entretinc mirant a les finestres de la finca d’enfront: és com un teclat de llums. Un orgue de llums que fabrica escales cromàtiques, acords, amb clarors vibrants, o somortes i filtrades; que creixen en diagonal o s’alternen, les llums, amb misteriosos forats de foscor i silenci; lletres o xifres i espais en blanc (que aquí són negres), qui sap si volent dir alguna frase: ara el gat taronja del primer esquerra, que ahir va caure al carrer, torna a passejar per la voreta funàmbula de la finestra oberta, on s’acaba d’encendre un requadre de llum. El violinista del tercer dreta practica des de les nou del vespre i, deu minuts desprès, dalt o baix, s’inicia la bronca famíliar al pis de baix. L’atzar és benèvol, en té per a tots, però no acabem de decidir-nos a deixar les coses en les seues mans. M’arriben els crits del pare i amb considerable potència, els de la filla –una adolescent amb pentinat mohicà que té un germanet menut– i no tan clarament, la veu del violí, que ara toca un passatge animós del que sembla una ranxera. El violinista tindrà un mariachi? I al centre del tercer pis –n’hi ha una quarta planta i tinc una excel.lent perspectiva, però té poca cosa que veure–, encesa la finestra des que declina el dia, està ella. Vull dir el seu braç, molt bru i elegant i, al fons, un vell amb una cadira de rodes. Un braç amb un rellotge d’or, l’esfera color caramel i la corretja blau cel, això ho he vist amb uns prismàtics, no m’he pogut resistir. Un moment! Però ja estan aquí? Espetega una traca, bufen els coets i, omplint tot el meu tros de cel un devessall d’espurnes de color que fan que m’ aparte de la finestra en una reacció instintiva. Avui s’han avançat els estudiants del segon esquerra que tenen conxorxa amb els meus veïns de l’esquerra i llancen una cable de banda a banda del carrer i l’estenen perquè faça de guia: coets captius i combinats; impulsors i explosius, míssils de creuer en miniatura que esclaten dins dels pisos, de tot... arriba la policia –l’ haurà cridada un veí– i ja no queda res a la vista: ni el cable, ni els coets anellats, ni les plataformes de llançament...


122 123

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Com en la pantalla segmentada d’un thriller, prove a pensar en cada finestra com imatges d’una seqüència o, millor encara, de diverses seqüències convergents: toca el violinista i el pare de la família discutidora el posa com a exemple de vida útil i profitosa: -S’ha clavat en el cap ser músic. I ho serà –imagine que diu el pare. La filla mohicana s’ofèn per la comparació i l’escridassa i els estudiants, farts de tanta bronca, inicien el festival pirotècnic. Sobre les onze, s’hi suma un gosset que lladra des de la finestra central del primer pis, un gosset pelut, dels que semblen acumular tota la pols que hi ha entre les potes dels mobles de casa. El gosset fa la darrera funció a les onze i mitja, quan baixa amb l’amo i pixa en el requadre de terra endurida on s’hi cria, més mal que bé, un taronger bord. Clar que les coses podrien passar d’una altra manera: el pare rebufa perquè el violinista comença a practicar. Una

mica cremat, li diu a la filla mohicana (o arapahoe) que no comprèn com pot donar-los conversa –“sí, t’he vist moltes vegades”– a la colla d’estudiants malfaeners i pirotècnics. La filla –“ara m’espies?”– li contesta que això és cosa seua i que no té dret a clavar-se en la seua vida... la xica del rellotge amb corretja blava, farta de l’enrenou, no sap que fer, passeja molt acostada a la finestra, només li puc veure ara un maluc, adés un perfil, la melena sedosa, del color de la llum atrapada en un pot de mel... i m’he d’acontentar amb això. El vell de la cadira de rodes ha de tenir bon oït: parlen a distància i semblen entendre’s. Una història i l’altra només coincideixen en el personatge del gos granera que, al remat, acaba sempre la funció lladrant i pixant abans de les dotze, sóc de gitar-me d’hora. Sí, m’he quedat a València perquè vaig enviar al meu fill, a Quico, a Malta, a un curs intensiu d’anglès durant les vacances de Nadal i no tinc un clau. Ui, però i la xica del tercer? Collons, si està al carrer! Baixe. La seguesc excitat, sí. Sembla que vol fer una ullada a la revetlla de la falla que acaba de començar.


L’orquestrina toca un vals: em presente i li pregunte si vol ballar. Un somrís descregut m’amida, però em diu que sí. Ballem mentre li conte qui sóc i on visc, però ella em contesta: –Ja et conec. Eres el dels prismàtics. Pillat. Li conte que em vaig separar fa tres anys i que la meua ex m’ha reprotxat unes quantes vegades –“en realitat és una màquina de fabricar retrets”– això del curs de Quico a Malta. Però un Nadal de pares separats, li dic, “no és particularment divertit per a un xiquet, tret de quan Quico va a Vila de Prunes, a casa dels meus pares i juga amb els cosins i els gossos de...”. Li dic que m’ encanta el seu rellotge, i ella precisa que no és un rellotge, sinó una mena de busca per si la necessita el vell postrat, el vell és el seu pare. Un adolescent soldat de la Quinta del Biberó que ara té 95 anys... –De la generació que arribava a tot o massa d’hora o massa tard –diu ella. –Ha de ser molt dur fer-te càrrec del pare –dic jo.

–De cap manera. Vull tornar-li un poc de la dolçor i la dedicació que em feren feliç durant molts anys. Vaig nàixer quan mon pare ja tenia seixanta anys i el faig riure quan li puje a casa les malícies polítiques que corren pel carrer i les botigues. Reviscola en cada xarrada. Em demana detalls. Riu com el gos Patán, el dels dibuixos animats: un riure cap a dins, panteixant, sense esclats. No pot: té un emfisema i unes quantes coses més. No sé com ho fa, però estic segur que, de tant en tant, es fuma un cigarret: passa cada vegada que la casa put a ambientador de maduixa. És un home de brega: la primera empresa la muntà amb el nom del germà menut perquè ell encara estava fitxat i li ho complicaven tot...” Acaba el vals. De sobte. Pensava que duraria més. –Me’ n vaig –diu– . Només volia estirar les cames. –Ens tornarem a veure? De moment, no ho crec. Bona nit, Miquel. –Bona nit, Eva.


124 125

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

TOÑO SAVALL


Els girs copernicans JOSEP PORCAR

Dubta per què encara és de nit, per què una tenebra l’enlluerna. L’astre mirat no el mira i crema els gira-sols que als ulls li obren la llum segrestada entre espills giratoris: malsons avall, al taüt de plata, pregunta quin dubte és el centre exacte, heliotròpic, que en treu la tapa, el fica dret i se l’emporta, vampir de llamps, amb un breu moviment oscil.latori, a la cerca fosca d’un darrer raig o sota els retolats neons d’un bar on tornarà a pouar tot l’esguard en la trencadissa rodonor d’una copa. Massa lineal, massa pla, massa fàcil, si al buit ha de morir la profunditat i la pols d’estels pot agranar-se com molles de pa. En algun dolor necessari hi ha d’haver l’espiral que en penombra el desclou i descentra, que el fa i el desfà, soluble i bell, com una tendra veritat desvestint-se a l’emprovador: si tot flueix mentre ell flueix en un bucle immarcessible, i sempre és cos i llunyania tot el que l’orbita, per quin adéu, amb quin vol, en quin gir espera no tornar? Un abella dansa entre mirades. Un poeta li plantarà gira-llunes. Als vorals del dubte neixen roses.


126 127

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

IVÁN TORTAJADA


A l’aguait EDUARD RAMÍREZ

Com l’olor del pa recent cuit en l’hospitalitat d’una fleca diu la plenitud més senzilla... La vida ens rescata amb la llum de mil colors plurals, que dansen dins la flama, com el desig. Creixem com un cabdell, guanyem textures, lluïssors que enredren quan la vida bull, quan desborda i se’ns escola entre les mans el doll primer, com un tumult, entre el barranc que ens arrossega... La paciència ha aguaitat damunt ombres en espiral i els somnis d’espurnes de l’ímpetu. La brisa anuncia el nou sol, com l’abraçada que sargeix orfandats i allunya intempèries, torna amb les falles l’escalfor de primavera, saba nova que esmola els ulls sobre el somriure.


128 129

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

JOSETE SANTAEULALIA


Fava, munta i calla! (o Iwo Jima mon amour) LLUÍS RODA

Aquests amics són uns sants, Ajudant-se els uns als altres, Cada “jo” esdevé un “nosaltres”, Com si foren grans amants!

Fa de bou o picador? Tothom amaga la llança, Que sacsar els daus, tots cansa! En la flor del seu valor!

S’ha sumat l’agüelo al trio, Com si fóra al “Xurro va”, S’agarra al coll amb la mà, Com un nebot amb son tio!

No hi ha gallines d’ous d’or, A la tómbola que toca, Com en el joc: d’oca en oca, El que s’apona té por!

I com si aquell l’estrenara, Pel seu sant o per Nadal, Sembla clavar-li el pardal, A qui, sens puro, cridara!

El primer no toca mare, Que ell diu “adéu” i no “hola!” En l’efecte carambola!, Rumiant qualcosa fare?

No li manca al iaio brio!, Agarrat, fort, com paparra!, No té dents però té barra!, Acceptant tal desafío!

El carro, la burra i l’amo, Mediamanga, mangotero, Mouen tots tres el pandero, Com, la bici, la dinamo!

Que al piu no diga ni piu, Té un motiu molt evident! No és el que es pensa la gent! L’avi li diu: “Jo no ho fiu!”

Burro no val una palla, Si s’escagaixa al bum-bum!, Fava és qui és far sense llum! A la falla, munta i calla!

Però amb el puro a la boca, No pot moure’s cap avant Com si estiguera clavant-la Allà on no es fa el boca a boca!

I si et fan figa, les cames: Falles enceses en flames!,

I a l’arrimar el melic, Qui hi ha davant s’equivoca, Que té la panxa com roca! Creent-la el pic de l’amic!

Que qui juga a “Cavall fort”, Ja pot donar-se per mort!

M’enxisa si t’escarrames...

Preferisc jo el joc de dames!


130 131

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

CARLOS BENAVENT


Foc i Flama ROSA ROIG

L’olor intens de la pólvora acompanyava l’ensordidor ritme de l’esclat dels coets en aquella intensa i humil “cremà”. La llum del foc impactà en els ulls i en l’ànima de la Dolçaneus, que mai havia vist cremar una falla i només sabia el que sa mare li contava sobre l’ofici de son pare i de sa iaio, i sobre la passió fallera de sa mare. Aquella llum, intensa, càlida, trencant, de la flama encesa, robà el cor a la xiqueta com havia robat el de Santi, sa mare, feia 20 anys. Una dona que aquella nit mirava fit a fit com cremava la imatge del dictador, el ninot de Franco en aquella falla feta a l’exili, rodejada de cares amigues. Una dona jove, però malferida, que no deixava de repetir en veu baixa les paraules que havia sentit i aprés, unes paraules apassionades d’un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, que defensava la necessitat d’alçar les Falles en l’any 37: “el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament”. El temps els havia dipositat en Perpinyà, era l’any 1946, veien com el cos de cartó i fusta del dictador, convertit en el “parot” es desfeia i mentre es cremava creixia l’esperança entre els exiliats i Franco era el “parot”, el tronc ritual, el símbol de la desfeta d’un poble i d’una il·lusió, Franco “cremava” aquella nit i amb ells totes les injustícies i els patiments. La flama encesa, en els ulls de la xiqueta, era el roig viu de l’esperança de totes les ànimes ferides per la traïció dels sublevats contra la República. En les cares de les falleres i fallers de Perpinyà es reflectia una ombra, i s’endevinava una nova expressió, la que havia sobreviscut a l’èxode, el desengany, el patiment en els camps que els havien acollit en França, com ara a Argelers, i el fred i les violacions i la impunitat, i després la fam i la desesperació i la por i la II Guerra Mundial, i la Resistència, i una nova lluita, i els camps de concentració de dones i el tren de les 27.000 a Ravensbrück… i la guerra que s’acaba, i la tornada a una casa que no era casa nostra, i les notícies, les males i les bones, i el retrobament i el tornar a fer, i la Dolçaneus que havia sobreviscut malgrat tot, perquè n’hi ha gent bona i, si la trobes, segur que acabes guanyant, encara que perdes peces en cada bugada. I a Santi, li’n quedaven poques de bugades perquè mare i filla, l’endemà marxaven a Mèxic, amb l’artista que havia encés la falla de l’exili, Balbino Giner, que havia fet possible que els republicans i les republicanes en l’exili cremaren el dictador i convertiren el foc i la flama en símbol

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015

d’esperança. I mentre miraven ploraven per tots els que havien desaparegut i per tot el que havien deixat i havien de tornar a deixar. Quan el 30 de març de 1939 el general Aranda entrava victoriós pels carrers de València una bona colla d’artistes fallers marxaven a l’exili, i uns altres buscaren complicitats per a l’exili interior. El pare de Santi es quedà, no volia fugir, i va fer cadafals per als vencedors que en necessitaven per a desfilar i demostrar que havien guanyat i eren forts i no perdonarien. I aquella imprudència acabava d’esclatar, com una traca fora de temps, l’havien traït, estava empresonat, i la seua filla, Santi, i la seua neta corrien perill i havien d’allunyar-se més, molt més. A l’altra banda del món, a l’altra cara del temps. El foc que havia encés aquella falla, atrotinada, s’estenia uniforme, veloç i intens mentre Santi, que s’havia convertit en una dona valenta i trista, camí d’un exili definitiu a l’altra banda de l’Atlàntic, cap a un país que no coneixia l’olor embriagador de la tarongina, recordava. Què? Les Falles del 1931, només un record, i els vagons dels trens que portaven els 500.000 viatgers de Barcelona i Madrid, i a ell, a Armando, estimat, perdut, desaparegut a la vora d’un camí, rebentat; recordava el passeig per les 120 falles plantades el 19 de març de 1936 i els besos, i la passió de la flama de l’última falla de la pau; i recordava l’any 1937, mentre donava de mamar a la seua criatura, la visita a la Llotja per veure aquells ninots de Regino Mas que s’havien salvat de ser cremats, per l’amenaça d’un mala bèstia que feia crides a la violació de dones i xiquetes, a l’atac cruel als defensors de la República, Queipo de Llano, “Si ellos ponen las Fallas, yo pondré las tracas”, la por al bombardeig, els havia deixat sense les flames de la falla. I perderen la guerra i marxaren a l’exili, i el Dictador segresta la festa… però a Perpinyà, aquella nit tornaren a sentir que la voluntat de seguir vivint i lluitant creixia, que s’encenien nous i vells desitjos, posseïen records de falles passades, d’amors esgarrats per la pèrdua. I l’amor, la democràcia, la joventut, la felicitat, que els havia durat tan poc com la festa del foc en una nit de “cremà”, tornaria com la vida de la flama, de les flames si un bon “ninot” les alimentava. Aquella nit a Perpinyà, mentre la banda improvisada i desafinada, al principi, tocava l’Himne de la República, el foc creixia, en els cors, en les cares i en les pupil·les d’aquella reunió de cossos afamats, ferits, quasi secs, però disposats a reviure al caliu d’una flama, de falla venjadora, de flama que, per un moment, semblava l’anunci esperançat d’un futur millor.


132 133

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

JULIO MONTERRUBIO


La Falla del Quixot SALVADOR ROVIRA I LLORENS

A mode d’introducció Tinc davant de mi un esplèndid esbós de falla de Julio Monterrubio. És una figura que em sembla un Don Quixot de perfil en una postura de doble flexió: flexiona les cames i els braços en actitud esportiva. Eixa “re-flexió” em mou a reflexionar sobre la seua figura emblemàtica universal, encara que algun pardal va dient per allí que Don Quixot és català i Cervantes un tal Servent, alacantí per més senyes, òbviament català també. Don Quixot no és una figura ridiculitzable de cap de manera, per molt que les seues aventures mostren facetes que mouen a somriure i inclús a esclatar a riure francament: darrere l’escena narrada està la moralitat que adolla a borbollons i trau a la llum la part viciada de les persones, eixa part, si més no, punible, criticable i a la fi reduïble a cendres en la falla dels vicis capitals i de les vanitats humanes. Espanya, o si no voleu encaixonar-vos, les terres de la pell de brau, no han estat mai propícies a donar científics de renom, inventors de prestigi més enllà del de la “fregona”. Si repasseu els llibres de batxillerat de Física, de Química, de Matemàtiques, no trobareu cap nom d’espanyols –a

Catalunya no sé com estaran les coses. En canvi, quan arribeu als manuals de Llengua i Literatura, la plèiade de grans escriptors és aclaparant. “¡Que inventen ellos!”, digué Unamuno. La llum de la ciència ha estat sempre esmortida, diuen, per la forta influència educativa del catolicisme, tan retrògrad en tants aspectes de la vida. Als països, diguem-ne, protestants, més tolerants, l’evolució ha sigut ben diferent. I així ens va: molts sants al cel y a la terra... polítics. Espanya és el país del món amb més polítics i “xuplons” per kilòmetre quadrat. El alguna cosa teníem que ser capdavanters. Al voltant de Don Quixot estaven sempre els encantaments, la màgia dels nigromants que, en cert mode, eren els “científics” d’època que adobaven els llibres de cavalleria dels quals Cervantes fa burla, rematant, amb la crema dels volums de la biblioteca d’Alonso Quijano el Bueno, tota una història proto-fallera plena d’ironia i segones lectures. Com reaccionaria Don Quixot davant les notícies i situacions que a diari ens mostren els mitjans de comunicació? Ell, cavaller d’acció, aparellaria la llança contra els autors de delictes o pensaria que som víctimes d’encantaments? Realitat o ficció?


134 135

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Explicació de la falla Domina l’estructura la figura gegantina d’un Don Quixot estilitzat, pletòric de dinamisme, al peu de la qual distribuirem quatre escenes com en les falles tradicionals. Un gran rètol llegible des de lluny dirà: Ací tenim Don Quixot. No sabem si ve o se’n va. No porta res a la mà i cameja a un bon trot. Vindrà a demanar almoina per omplir un poc la panxa, o és que ha vist en la distància enllumenar-se la glòria? Primer quartó. És el que veureu quan vingau a Corea després de pegar-li la rodà, sense presa, a la Falla de Màrtirs. Representa la botiga d’un ferroveller i entre tanta ferregada reconeixereu fetes trossos les escultures del monument que adornava l’entrada de Gandia-Nord venint des de València, fins fa ben poc. Assegut damunt d’un caixó de sidra El Gaitero Extra està Don Quixot dolent-se de la boca i davant d’ell una sollà de dents y queixals. Un verset ho explica tot: I és que el pobre Don Quixot sense dents es va quedar al intentar rosegar una barra de torró.

Segon quartó. Una estància amb poca llum. De fet és la Cova d’Alí-Babà. Amuntegats trobareu tresors immensos, feixos de bitllets d’alta titulació nous de trinca, cabassos de targetes bancàries opaques... Quaranta moros raonen pacíficament a la voreta del foc però si bé us fixeu se n’adonareu que no són moros, que són cristians disfressats. De tant en tant el joc de les flames enllumena algun rostre i podreu reconèixer baix el maquillatge cares conegudes de polítics i pares de la pàtria. Un d’ells, amb una destral, trau estelles d’un tauló de fusta sobre el qual encara es pot llegir amb lletres negres sobre fons daurat Tesoro Público, i les llança a la foguera. La roca que tanca l’entrada de la cova té un badall ample; no s’ha tancat del tot perquè una grossa barra de ferro amb la inscripció Aforados ho impedeix. Pel badall aguaiten Don Quixot i, entre les cames flaques del cavaller, un home aponat, amb toga i bonet de jutge. L’expressió dels seus rostres, mescla de sorpresa i d’indignació, és indescriptible. De la boca del manxego –que pel llenguatge emprat es veu que no era català– surt un globus en el qual llegireu: ¡Bergantes y malandrines, si no fuerais aforados, por los diablos desatados que os corto los cataplines! Tercer quartó. Ambient de platja solitària. Don Quixot, envellit, en camisola, està tombat en una hamaca. Les peces de l’armadura reposen al seu costat calfant-se al sol


de la tardor; tan sols l’elm de Mambrino resta al cap, brillant a la llum d’un dia esplèndid. És migdia. El cavaller mira pensatiu la mar, potser recordant aventures passades en una altra platja dels països valencians del nord de l’Ebre, molts anys abans... Dret davant d’ell està un cambrer, un xicot de Gandia que rondarà la cinquantena, amb una safata ben lluenta en la que li duu un refresc d’eixos que anuncia la televisió i un plateret d’olives sevillanes. El cambrer, mentre serveix al vell, pensa: Ai Gandia que inclemència! Si la crisi no s’aplaca tindré que endur-me la hamaca i al vell a la residència. Quart quartó. Una estació ultramoderna de tren d’alta velocitat. L’artista de la falla farà el miracle d’aconseguir donar la impressió que el tren està posant-se en marxa. Els vagons van retolats amb un gran cartell que diu “Política central, comunitària i vilatjana. Reservat el dret d’admissió”. Per l’andana corre un tropell de gent acalorada tractant de pujar al tren, tots perseguits per un cavaller muntat en un esgavellat rossí, pell i ossos el cavall i l’amo. És Don Quixot llança a la mà en actitud ferotge. De la tija de la llança penja una banderola de tela blanca de llençol on està escrit en lletres roges fosforescents Podemos. Enmig del soroll i crits dels polítics espantats s’ou la veu plorosa amb accent gallec d’un barbut:

–Aquest xicot ens fotrà, que enmig de tanta flaquesa parlar amb tota franquesa descobreix la veritat. D’aquell “Espanya va bé” que ens va omplir les butxaques ara venen vaques flaques i perdrem fins els cabells. No sé quina falta fa que repartim la riquesa. Amb bon nivell de pobresa Espanya segueix marxant– En arribar a aquest punt li xafà un peu el rossí i exclamà fora de si: –Ai mare, ja m’han fotut! Hem fet la rodà completa. Si la Falla del Quixot us ha agradat, bé. Si no, que li anem a fer? Tot és relatiu. Ja ho digué Campoamor fa molts anys: ...todo es según el color / del cristal con que se mira. De qualsevol mode, gràcies per parar-vos a llegir i és un bon moment per entrar al Llar de la Falla de Corea, ací al costat, a fer-se allò que l’hora demana.


136 137

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

MANOLO ALGARRA


Portadora de la llum ENCARNA SANT-CELONI I VERGER

Dévoilez-vous, mes soeurs! UMM KALSUM

De bell antuvi el temps no hi era, ni tampoc cap déu, ni hòmens: no hi havia res. I llavors, Eurínome, dea de Totes les Coses, va sorgir nua del Caos i, al no trobar-hi una base sòlida sobre la qual recolzar els peus, va separar la mar del cel i va dansar sola damunt de les ones. A poc d’espai, va exclamar: «¡Que hi haja llum!». I hi hagué llum, i veié que la llum era bona. En acabant, va guimbar sense rumb, incansable, i el vent que anava creant al seu pas li semblà quelcom nou i distint, apropiat per a començar una obra de creació. Aleshores, la deïtat demiürga es va donar la volta i, apoderant-se d’aquell vent, el va fregar entre les mans i heus ací que en féu aparéixer el gran serpent Ofíon. Eurínome va ballar i ballar per entrar en calor, girant sobre ella mateixa, delirosa, cada vegada més de pressa; fins que Ofíon, envaït per la luxúria, es va enroscar a l’entorn dels membres divins i es va veure impel.lit a acoblar-s’hi. I així va ser com Eurínome va quedar encinta. Després, en havent assumit la forma d’una coloma, Eurínome va niar en les ones i, arribat el moment, va pondre l’Ou Universal. A petició seua, Ofíon es va caragolar set vegades al voltant d’aquell ou i el va covar fins que la closca es migpartí, i de l’ou va nàixer tot el que existeix, les filles i els fills de la dea primigènia: el Sol, la Lluna, els planetes, les estrelles, la Terra amb les muntanyes i els rius, els arbres, les herbes i totes les criatures vivents. Eurínome i Ofíon establiren llur residència al cim del mont Olimp, on el fill va ofendre la mare en afirmar que era ell el creador de l’univers. Sense pensar-s’ho dues vegades, la suprema faedora colpejà el cap d’Ofíon amb el taló, li arrancà les dents amb un puntelló i el desterrà a les fosques cavernes subterrànies. Tot seguit, Eurínome va crear les set potències planetàries i va posar una titànida i un tità en cadascuna, perquè en tingués bona cura: Tea i Hiperió, per al Sol; Febe i At-

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015

lant, per a la Lluna; Metis i Ceos, per a Mercuri; Tetis i Oceà, per a Venus; Dione i Crios, per a Mart; Temis i Eurimedont, per a Júpiter, i Rea i Cronos, per a Saturn. Llavors, va fer fructificar les dents del gran ofidi espargides arreu del sòl de les costes banyades per la mar Egea. I d’una d’elles va prendre existència Lilit, seguida de moltes i molts més, a qui va ensenyar a fer foc i a bastir falles, a viure en coves i a construir cabanes, a alimentar-se de bellotes i a cosir túniques de pell de porc i de bèsties vàries. I aquell fou el principi de l’edat d’or i d’argent de la humanitat. Papallona de la llum que ens aculls sota ton mant, enlluerna l’ombrívol telarany que ens traeix, vilipendia i enganya. Nimfa inflamada pels giravolts del Sol i de la Lluna, oscil.la, extàtica, i fes voltes sobre el teu eix al compàs del cor del món, com giròvaga febril en executar la dansa planetària. Lucífera i eòsfora, del millor benifet dadora, foragita tanta tenebra ignara i fes-nos flama, llàntia, palometa i falla. Nota de l’autora: Text inspirat en el mite pelasg de la creació esmentat per Robert Graves en The Greek Myths, 1960; un mite que forma part del sistema religiós arcaic condemnat a l’oblit quan el baró relegà la dona i el déu usurpà el lloc de la dea universal. Eurínome (‘viatge llarg’ o ‘govern extens’) era el títol de la dea com a lluna visible que, en cosmogonies posteriors, rep el nom de Gea. Quant al terme ‘pelasg’ –‘antic’ o ‘navegant’–, potser fa referència al poble neolític de la ceràmica impresa que arribà a Grècia des de Palestina fa més de 5.500 anys; un nom que més endavant s’acabaria aplicant a tots els habitants prehel.lènics de Grècia.


138 139

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

PALACIO I SERRA


El ball PAU SIF

La llum expandeix amb el ball esguits de remix a la plaça, un xic mou els peus de cristall amb por de collir carabassa. Obri foc amb pas de bolero i les mans es tornen d’estrassa, si en un gir li toca el pandero, li diu que es que té mala traça. Ja es gira la xica i el mira i el fa anar al temps del pasdoble, se l’arrima i li encén la fira i en el cap li sona un redoble. Li esvara dels dits quan la roda, però pot fer que el pas s’acoble, quan ballen la cançó de moda i canten molt junts el recoble. A poc a poc solta les cames, els dits als malucs fan tenalla, amb el pit confronta les mames, perquè el ritme dels peus ja qualla. Són les dotze i la carabassa l’han torrada al foc de la falla.


140 141

FALLES LITERÀRIES

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

GERMANS COLOMINA


Llum més llum JOSEP TOMÀS

Si un servidor de vostès tirara mà del tòpic i enllaçara amb honestedat i vehemència els termes de llum i de foc, aplicats sobre el trespeus d’una falla, estic segur que faríem un paper d’aquells d’anar passant i ben poc més. M’agradaria, però, portar fins ací una modesta reflexió –sí, quina paraula, benvolguts i espantats lectors d’un llibret de falla, mes que siga la d’una falla com la present– sobre què és la llum per a una falla –i si és falla literària doncs amb més raó encara. Em preguntaria, per obrir foc literal i literari, què es crema realment la nit de Sant Josep... Si és que el benaurat fuster de Natzaret sospità mai que el seu nom batejaria o cristianitzaria unes festes flamígeres i tan paganes com hom vulga descobrir-les. Això, què crema aqueixa nit? La llum n’és el producte. M’agrada pensar que la llum de les falles és especial, més enllà de la puresa química de la transformació de la matèria. Potser, tan sols potser, la nostra matèria també es transforme en contemplar –i viure d’alguna manera– la lluminositat incandescent. Som uns eterns espectadors del foc: què ens atreu d’ell? La sinuositat de la forma, el regust de la prohibició, la certesa del risc i la llum sempre canviant i sempre igual que exhala la dolça i apòcrifa santedat de les flames. Ens hi aboquem i meditem fugaços sobre què apareixerà rere el teló que les flames eleven en la nostra ment. O és que sou, benemèrits lectors, dels qui es permeten deixar perdre la mirada sobre el foc? Un bell i gratuït vici ara per ara innocent: perdre’s sobre les flames, beure’s la llum de la falla amb els ulls a grapats plens. No podem assumir la totalitat de l’espectacle; ens perdem, ens dissolem, ens amaguem pels milers de cataus efímers que conformen la fastuosa armadura en què es converteix per moments la falla. Sí, sí, aquest era l’objectiu, i la catarsi, la transformació, la purificació, però? Els ulls ferits per l’espectacle recobren moments després la foscor primera: ja no hi ha res. La literatura ens ha previngut

del moment exacte, però cada llum és diferent en la seua fugacitat. Potser són les nostres pupil.les les qui amb benevolència i bona intenció atorguen una claredat o una foscor especial a tot allò que crema aqueixa nit. Què cremem a la falla? Literatura, també. Tota l’artilleria literària que des de fa potser un parell de segles acompanya les falles, caduca aparentment amb la flama. Aparentment, perquè la llum, la seua llum entre les tenebres tipogràfiques, perdura molt més enllà del 20 de març a la matinada. Si filem prim, poca cosa resta de la falla de fa 25 o 50 anys llevat del testimoni gràfic i escrit de tot plegat. Uns versos, codolades i redolins, articles i ressenyes, que el temps ha permès com un raig de llum que s’allarguen cap a l’infinit perdurable d’arxius i biblioteques. Ens trobaríem amb la rara llum que es projecta cap avant, vers un futur incògnit. El mateix futur que potser provoque la lectura d’aquestes línies d’ací a cent anys... Stendhal, el gran escriptor francès del XIX, afirmava que el premi gros de la literatura era ser llegit al cap de cent anys. Més enllà del concurs anual, serà llegit un llibret al cap de cent anys? Lamentablement dubte que cap dels presents puga respondre en primera persona aquesta pregunta; llavors poca llum ens il·luminarà ja. L’insòlit i últim combustible, en qualsevol cas, que potser acaba de cremar a la falla siguen les nostres pròpies frustracions. Cremen els ninots per a que les nostres vides es purifiquen d’alguna cosa poc o molt confessable, d’alguns sentiments, d’algunes pors i patiments. Potser siga així. És llavors quan la llum esdevé sòlida i il·lumina els plecs més recòndits del cor o del cap i ens sentim un poc més lliures, il.luminats i alliberats del foc que ens crema cada dia un poquet, en un perpetu auto de fe. Potser siga aqueixa la millor o la més poderosa llum de la falla. Cadascú tria la seua llum i il.lumina el tros de món que gaudeix o que pateix, fins i tot simultàniament. Llum, més llum!


Fotografia: Alberto de SanfĂŠlix, Elisa Vila i Javier Alborch


índex escriptors/res

01 mAriA Josep escriVà 02 Josep lluís roig 03 Vicent lloret 04 VicentA llorcA 05 Josep pierA 06 José mAnuel prieto 07 AlexAndrA péreZ 08 Josep-cArles cAtAlà

auir, llum i natura

09 teresA pAscuAl 10 Vicent olAso 11 pAco cAstells 12 àngelA guixot 13 J. V. cAbrerA 14 Juli cApillA 15 Jordi puig 16 miQuel moigA 17 cArles mulet

No ho sentiu? No sentiu com batega l'Auir?


144 145

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

LA PLATJA DE L’AUIR, UN TROS DE NATURA A LA VORA DE LA DESAPARICIÓ Jesús Vilaplana Ferrer

Hi ha espais on els elements de la natura s’expressen amb tota la seua força, llocs que penetren fàcilment a través dels sentits, paisatges que una vegada vistos queden per a sempre gravats en la memòria, escenaris que situen a la persona en el punt exacte de la seua dimensió. Un d’ells és, sense cap dubte, la platja de l’Auir, un dels últims reductes d’un paisatge que fou comú en el passat en molts municipis costaners, però que ha sucumbit davant la cobdícia i el menyspreu d’una societat que no ha sabut valorar-lo com devia. Com qualsevol altra platja, la de l’Auir és filla de la interacció entre l’aigua i la roca, com també ho és la veïna marjal a la que s’hi troba tan lligada. Són espais de transició entre la mar i terra ferma, i participen d’aquesta doble influència. Les dunes i les marjals ens conten una llarga història, una història de milers d’anys, plena de canvis en les temperatures, les pluges, els rius i els corrents marins, que acabaren per modelar-les, una història en la que els nostres avantpassats sols foren espectadors, tot el contrari del que veiem a hores d’ara, on els humans volem ser els actors principals, els artífexs del nostre entorn, els guionistes d’una obra de la que mai escriurem el seu final. A l’Auir la mar es percep d’una altra manera, sembla més blava, més immensa, més salvatge... A la seua vora diposita mostres dels tresors que amaga, closques de petxines de mil formes i colors, algues verdes, roges i brunes, estrelles de mar, meduses i carrancs, inclús de quan en quan els cadàvers de tortugues marines i dofins que ens recorden que el drama de la vida també ocorre allí davall.

En pocs llocs de les nostres comarques es pot sentir la soledat com a la platja de l’Auir, en pocs llocs es percep un silenci trencat sols pel soroll de les ones i els crits de les gavines, i el vent humit sobre la pell, i l’olor a algues i a sal. En pocs llocs es pot caminar amb els peus nus sobre camins fets per les ones, i contemplar el primer raig del dia... o l’últim de la vesprada. Val la pena asseure’s sobre l’arena i observar a l’hivern el vol picat dels xatracs i mascarells llançant-se sobre l’aigua per a capturar els peixos dels que alimentar-se, els bàndols de morells capelluts volant en filera i fregant amb el ventre l’aigua, les carreres dels corriols a la vora de la mar buscant aliment desprès de la retirada de les ones, inclús les siluetes negres d’uns cetacis, els caps d’olla, nedant a prop de la costa. La platja de l’Auir és sorra daurada, amuntegada pel vent fins a formar les dunes, els muntanyars, un substrat arenós, sec, solt, movedís, esguitat contínuament per gotetes salades de la mar, un ambient que sembla prop propici per a la vida, però res més lluny de la realitat; les dunes formen un microcosmos on multitud d’éssers, sols ací, troben les condicions idònies per a viure. Si observem atentament veurem les ràpides carreres de les precioses sargantanes de cua roja, que fugen i s’amaguen entre les arrels de les plantes al menor perill. Allí comparteixen llar amb la rara sargantana cendrosa, la més xicoteta dels nostres sauris, i amb els no menys rars caragols plans de les dunes, presents sols en unes porques localitats valencianes. Una gran


varietat d’insectes poblen aquest ecosistema, alguns tan interessants com la formiga lleó, la larva de la qual construeix paranys en forma de con en l’arena i espera el pas de qualsevol altre xicotet insecte que incautament redole fins al fons per atrapar-lo. Hi viuen també una gran diversitat d’escarabats, entre els quals destaca l’escarabat piloter, animal sagrat dels egipcis i amplament representat en el jeroglífics de les tombes dels faraons per ser símbol de la resurrecció. Els munts d’arena també són el bressol d’un ocell, el piuló camanegre, que diposita els ous de la posta directament sobre l’arena; immediatament desprès de l’eclosió els xicotets pollets, ja corren junt als pares. És tot un espectacle veure als progenitors arrossegar-se per l’arena fingint estar ferits per atraure l’atenció de persones, gossos i altres animals que consideren depredadors per a desviar-los del lloc on s’amaguen els nounats. Les dunes són també l’hàbitat relicte d’algunes plantes, entre elles el borró, les llargues tiges del qual són les que més contribueixen a conformar aquest paisatge litoral, i no sols per la preeminència en la seua talla sinó perquè les seues arrels són el que retenen i fixen els munts d’arena que s’alcen com a muralla front a l’avanç de la mar. Altres plantes com la malcòlmia, el melgó marí, el rave de mar o la corretjola de mar, pinten amb els grocs i liles de les seues flors el paisatge primaveral del muntanyar. I entre totes elles la reina, l’assutzena de mar, les flors grans, blanques i aromà-

tiques de la qual emergeixen quasi miraculosament entre la sorra per a potenciar encara més la bellesa de l’Auir. Caminar per la platja, admirar la vida, les formes, els colors i els olors de la natura, amb la línia del cel emmarcada sols pel cim del Mondúver i l’horitzó marí, sense cap edifici, carretera, ni fanal que introduisquen artificialitat, és tot un luxe que no podem perdre, un signe de qualitat ambiental difícil de trobar en altres municipis costaners valencians, un regal per als sentits dels gandians i els visitants, un patrimoni natural que no podem canviar per diners perquè amb diners no es pot fer de nou. És per això que quan es promouen i s’incentiven projectes d’urbanització d’aquesta àrea amb la construcció d’hotels, cases, aparcaments, càmpings, carreteres, xiringuitos i passarel.les, inevitablement pensem en la pèrdua d’aquests valors naturals; l’experiència del que ha ocorregut en altres llocs semblants així ho confirma. La pràctica totalitat del litoral valencià ja ha estat urbanitzada, la proposta de construir en els últims reductes sense formigó sembla una irresponsabilitat. Estem davant un moment crucial per la irreversibilitat que comportaria la urbanització, però si optem per la conservació i la regeneració, com en el seu moment es va decidir amb la Devesa del Saler de València, segur que a llarg termini eixirem guanyant i les futures generacions ens ho agrairan.


146 147

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Existeixen els llocs on s’esborren les fronteres, on les persones són i es troben, llocs on s’ajunta el mar amb l’aigua dolça per a estimar-se a sota i damunt l’arena, per fecundar-la en tamarits i peixos. [02]

No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


Salnitre que mulla la sorra Vent que acarona el rostre Clivells de mar que senten El pols d’un cor amb vida [03]

No ho sentiu? No sentiu com batega l'Auir? [01]


148 149

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Pot ser sigues bes marí surant damunt la mar. O suport indefugible que la terra verge exigeix a la pluja. Millor el cant terrerós de l'alosa a sobre d’un cirerer florit. El vol dels vilans a la recerca de recer fecund. [04]

No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


Sonen les ones del mar a l’Auir. Sonen els brolls dels ullals a l’Auir. Sonen els cants de les aus a l’Auir.[05] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


150 151

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Deixeu-nos-la intacta entre la línia d’horitzó i el deliri, entre el batec de l’aire amb el frec de les ones on vam ser. [06] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


Mira les ones que, a l’ullal, fa la pluja escolta el vent que canta als canyars eixe que pentina dunes que a l’hivern llepa la mar. [07] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


152 153

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Amb peus ferms a la terra dic al vent que m’acompanye amb el seu cant sinuós perquè sóc part ineludible de la seua bellesa i equilibri i amb el meu compromís done sentit a la desinteressada voluntat pròpia de ser terra fèrtil i verda benaurança. [08] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


El prec commou l’arena de les dunes obertes, l’espiga del borró tremola entre el canyís. [09] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


154 155

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

He caigut damunt l’arena. S’escola per uns punys que retenen entre els dits pirates desembarcats, mercaders perduts, infants segrestats. A la vora de l’oceà, sempre igual, sempre canviant. Dels cabells fins a la punta dels peus, el plaer de cobrir-se de sorra és major en primavera. [10] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


Danses improvisades al compàs del vent vida latent, esclats sobtats l’etern espectador, ert, privilegiat respon amb atronador ressò. [11] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


156 157

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Qui és que no ve del cau de la sargantana? Qui és que no mira amb parpelles de borró? Qui és que no sap qui és, i posa en subhasta la sang de la mar, el batec del peixos a les venes? [12] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


El pacte podrit popular toca amb pedra i el parany es perfila com un polp. El peus mamprendran les petges de la pena apamada en plors. [13] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


158 159

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

A la platja de l’Auir volen fer una desfeta; hòmens terribles, terrossos, torrossos... Aturem-los els peus, les mans, l’escassa intel.ligència, en nom de la divina servitud a la deessa Minerva. [14] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


No veieu, estúpids, l’anar del corriol, el pas silent d’un cargol; l’escarabat, entre el senill; un miracle de sargantana; les dunes i el borró? I si fóra, tan sols, el meu cor? Si fóra que ho decidim... [15] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]


160 161

AUIR, LLUM I NATURA

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Milers d’arrels a les trinxeres s’hi juren que mai no beuran l’aigua d’una terra enverinada ni s’hi deixaran trepitjar. [16] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]M


Deixeu l’Auir en pau que el pasturen les ones touchez pas ma peau de plage quin vol blau de pessigolles! [17] No ho sentiu? No sentiu com batega l’Auir? [01]CARLES MULET


La Senda d’En Blanch

de la foscor a la llum

Algunes notes sobre la història del barri de l’estació


164 165

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

De la foscor a la llum EVA DÉNIA

De la foscor a la llum hi ha tot un camí de boira i silenci. La nit va vindre a buscar-me i em trobà jugant amb l’or del crepuscle, arrapant-li blaus al cel i pintant-li estels i llunes de plata. Vingué la nit i em va trobar distreta i en allargar-me la mà moriren els darrers rajos vermells i em vaig deixar dur per ella. La mar es va tornar cendra i vaig cavalcar amb els ulls boirosos sobre l’escuma invisible amb el pes de la soledat als muscles. Prompte la nit va ser la meua llar i del foscam vaig ser l’ama. Em vaig ensenyorir dels seus silencis i l’hora es tornà dispersa. Amb el temps ja diluït començà a fer-se pas el desconcert i a les palpentes vaig córrer apartant amb les mans els draps de boira. La nit em va mostrar totes les cares, desvetlant-me els seus enigmes, i així em donà a tastar la seda amarga i en vaig palpar les arestes.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”

D’ombres estava tan èbria –posseïda pel boirim i el badall– que no vaig veure l’escletxa que s’obria al bell mig de la foscúria. Però poc a poc la pedra desperta. Una vaga lluïssor travessa mandrosament la clivella i la nit pren comiat. Comença a tacar-se el cel amb núvols rosats de cotó de sucre que encotonen els meus somnis poc abans que s’extravien per sempre. Entre tots hem aturat el silenci i la llum ha obrat el miracle: ha donat mort a la nit ja gastada fent esclatar els colors. El blanc de la rosa blanca, el blau que confon el cel i la mar, el verd de les tiges tendres, El roig del foc que va cremant la falla. De la foscor a la llum hi ha un camí que sempre duu a l’esperança.


Ìndex

INTRODUCCIÓ.

EL MAGATZEM DE MAYANS.

LA VIA D’ENTRADA A GANDIA.

EL MAGATZEM DE CAÑADA.

ARRIBEN ELS TRENS. EL TRAMWAY. EL FERROCARRIL. ELS PRIMERS HABITANTS “URBANS” DEL BARRI.

LA INDÚSTRIA AUXILIAR. EL PARAL.LEL 38. LES ESCOLES DEL BARRI. LA FUNDACIÓ SAGRADA FAMÍLIA.

NOUS NOMS I NOUS CARRERS

EL CENTRO ESCOLAR CERVANTES. EL COL.LEGI ABECÉ.

EXPEDIENT D’AMPLIACIÓ DE LA SERRADORA. PER A COMUNICAR-LA AMB L’ESTACIÓ. EL CARRER MAGISTRAT CATALÀ.

AUSIÀS MARCH.

EL CARRER CERVANTES.

ESPORTS.

EL CARRER LEPANTO.

TRINQUETS.

CARRER DEL PORT I LA CASA PARÍS.

PISTES DE TENIS.

ELS HOTELS. INDÚSTRIES. LA FUSTA. CONSERVES. FUNDICIÓ. ALTRES EMPRESES SINGULARS. LA TARONJA, MOTOR DEL BARRI.

EL PRIMER CAMP DE FUTBOL. OCI. LA PLAÇA DE

BOUS DE L’ESTACIÓ.

EL CINE D’ESTIU MAR I CEL. EL CINE BOSTON. LA PEÑA DEPORTIVA AVENIDA.

LA FESA.

EL BAR ROSALES.

EL MAGATZEM DE JUAN OLASO.

EL TORO NEGRO.

DOCUMENTACIÓ I SELECCIÓ FOTOGRÀFICA:

SUSO MONRABAL JUST REDACCIÓ: LLUÍS ROMERO QUILES

COL·LECCIONS FOTOGRÀFIQUES:

EDICIONS TIVOLI, JOSÉ MIGUEL BORJA, SUSO MONRABAL, LLUÍS ROMERO, IMAB (ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE GANDIA), TERESA ESCRIVÀ, EDUARDO MONTORO, ELÍAS GARCÍA.


166 167

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

VISTA GENERAL DEL BARRI. PARTIDA BENICANENA, ALS PEUS DE SANTA ANNA.

INTRODUCCIÓ L’any 1881 un decret de l’alcalde Rausell donava pas a l’enderrocament de les muralles que havien encerclat Gandia des del segle XIII. Els primers efectes del nou model urbà es deixaren veure en els plans d’eixample i d’alineació dels carres al nord i al sud de la ciutat.

PARTIDA DE LA BANYOSA.

A la zona nord, que hui coneixem com el barri de Corea o anteriorment com el barri de l’Estació s’implanten les primeres residències i indústries a iniciativa d’empresaris com els germans París-Morla o la família González. L’altra banda de la ciutat inicia les primeres construccions extramurs de la mà de les famílies Rausell i Val.lier, rics terratinents, en el que serà el nou centre neuràlgic de la vida social de la ciutat, el passeig de les Germanies.

ALQUERIA DE CHUST.

Tanmateix, amb anterioritat a la data simbòlica de 1881 hi havia vida més enllà de les muralles. A les enormes extensions de cultius de blat de la zona nord podíem trobar una gran quantitat de construccions rurals i alqueries hui pràcticament desaparegudes o en franc deteriorament. Entre les més importants, l’alqueria de les Flors, Arremendía, Chust, Morant, etc. L’alqueria Laborde, en la rotonda on comença la carretera de la platja, és una de les poques que s’ha pogut conservar gràcies a la intervenció municipal que ens els anys 90 la va rehabilitar i dotar d’usos públics, entre ells el de Gandia Televisió.


LA VIA D’ENTRADA A GANDIA Aquest amplíssim territori d’horts i construccions rurals, situat a la zona nord del terme, era la via d’entrada a la ciutat des de València. S’hi accedia a través del “camí fondo de València” travessant les terres d’Alcodar (ara polígon industrial) des dels peus del Castell de Bairén fins al barranc de Beniopa. Era un camí que transcorria paral·lel a l’actual carretera de València fins arribar a la creu de terme, element referencial de benvinguda a la ciutat, la qual es trobava a uns 80 metres a l’esquerre de l’actual plaça Joaquín Ballester. Acabava als peus de la porta de València, entre l’edifici de l’antiga universitat i el desaparegut palau del Marqués del Vasto, per on s’entrava a la Vila des del carrer Major. Des de l’esmentat “camí fondo” naixien tres sendes o camins en direcció a Beniopa. El primer, des de la finca de Rausell per la partida de la Banyosa. El segon ho feia des de l’ereta de Carbó (actual accés al polígon Alcodar), vorejant la muntanyeta de Santa Anna. El tercer camí, el més pròxim a Gandia, partia de la creu de terme i per la dreta es dirigía al cementeri antic de Gandia, en la partida de Benicanena, als peus de Santa Anna, i des d’allí a Beniopa.

ACCÉS A GANDIA DES DE VALÈNCIA.

Tots tres creuaven de nord a sud una enorme extensió de camps de blat que al llarg dels anys anirà a poc a poc urbanitzant-se per convertir-se en el barri de l’Estació on aquells caminals al cap d’un segle esdevindran tres grans importants vies de comunicació: la ronda de circumvalació, l’avinguda Blasco Ibáñez i el carrer Benissuai, autèntica diagonal del barri. L’altre accés important a la ciutat des de València era la senda d’En Blanch. Aquesta via s’iniciava en el camí fondo del Grau o camí Assagador (on actualment comença la urbanització Porta de la Mar), creuava en línea recta la part central del futur barri i finalitzava davant de la porta de Sant Lluís (carrer Alcalá de Olmo). Podem dir que, aproximadament, la senda d’En Blanch correspondria a l’actual carrer Magistrat Català i la plaça de l’Exèrcit Espanyol fins al Parc Joan Fuster. Pel nordest s’entrava a la ciutat a través del pont nou, un pont que va ser construït el segle XIX per tal de poder creuar el riu sense haver de travesar-lo. Hom pot establir correspodències entre aquells antics camins i els actuals accessos a la ciutat. El camí fondo de València fou absorbit per la urbanització del polígon Alcodar i substituït per l’actual carretera de València; la senda de València es transforma en l’actual carretera de València; la Senda d’En Blanch serà el carrer Magistrat Català i l’Avinguda del Mar esdevindrà la que hui coneixem com Avinguda del Grau. Aquesta avinguda era la via d’accés a la ciutat per la porta de la Mar, ubicada en l’actual plaça de la duquessa Maria Enríquez. ARRIBEN ELS TRENS Les dos fites que certificaran la gènesi i desenvolupament d’un nou barri en la zona nord de la ciutat als inicis del se-

LA PARTIDA ALCODAR ABANS DE CONVERTIR-SE EN POLÍGON INDUSTRIAL.


168 169

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

VISTA GENERAL DE L’ESTACIÓ DEL FERROCARRIL L’ANY

PONT NOU, CONSTRUCCIÓ DEL S.XIX

1958.


gle XX són la creació del tramway entre Carcaixent i Gandia i, posteriorment, la constitució de la companyia Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, promotora i constructora del Ferrocarril Alcoi-Gandia i del Port. El Tramway El tramway era un tren amb tracció animal que enllaçava els 35’7 Km que separen Gandia i Carcaixent. Les quadres s’ubicaven en l’actual confluència de l’Avda. Marqués de Campo amb el carrer Perú, un edifici menut que albergava també la part administrativa i logística. D’aquelles dependències no queda cap vestigi hui dia, tot i que segons informava el diari El Litoral (11-12-1885) “La Acadèmia de Bellas Artes y la Junta de Conservación de Monumentos Históricos recomendaron que el ayuntamiento se ocupe de dicho edificio para que se conserve en pie.”

ACCIÓ DEL TRAMWAY PER VALOR DE

1.000 REALS.

El dia 8 de febrer de 1864 començà la història d’un tramvia que emprava cavalls com a material de tracció per a fer el trajecte Gandia-Carcaixent dos vegades al dia en cada sentit. Sobre vies separades 1’38 metres, el Tramway iniciava el seu viatge entre horts i marjals per a posteriorment remuntar la vall de Tavernes, franquejar el Portixol i entre el Realenc i la serra de les Agulles baixar fins a Carcaixent. Segons Esteban Gonzalo Rogel va ser el segon tramvia obert al servei públic en Espanya (el primer s’inaugurà en Jerez el 1859). Els antecedents es remunten al 8 de setembre de 1860, quan Vicente Alcalà de Olmo obtingué l’aprovació d’un projecte que uniria l’estació del ferrocarril de Carcaixent amb Gandia i Dénia. En subhasta pública aconseguí el 6 de març de 1861 la concesió per a la secció entre Gandia i Carcaixent i la cedí a la Sociedad del Tranvia de Carcagente a Gandia creada el 12 d’agost del 1861. En el plec de condicions i com a material de tracció figuraven “30 caballos de tiro a 3.000 reales cada uno, con sus arneses”.

EL TRAMWAY ES DISPOSA A INICIAR EL VIATGE.

El tramvia fou un mal negoci amb explotació deficitària que derivà en fallida de la societat el 8 d’octubre de 1878. El seu principal accionista, la família Trénor, la reflota i transforma en ferrocarril de vapor “y ancho métrico” el 1880 però acabarà venent-la José Campo, gerent de l’empresa AVT al cap de només un any. La prolongació fins a Dénia, el projecte de la qual va ser elaborat per l’enginyer Navarro Reverter, fou inaugurada el 30 de març de 1884, data de bon record per a Gandia ja que Gabriel Moreno Campo, promotor del ferrocarril i nebot del Marqués de Campo, va voler fer una festa a l’estil valencià i com a part principal pagà una falla que es plantà en la plaça de l’Escola Pia i fou l’inici de les importants festes falleres de la capital de la Safor. El Ferrocarril L’altra gran infraestructura que suposarà el naixement del barri serà la construcció de l’estació i del ferrocarril Gandia-Alcoi, una iniciativa empresarial nascuda del diputat Sinibaldo Gutiérrez Más i de Josep Rausell, alcalde de Gandia.

RETRAT DE VICENTE ALCALÁ DE OLMO, PROMOTOR DEL TRAMWAY.


170 171

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

El 1889, la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited construí la línea fèrria que uniria les poblacions d’Alcoi i Gandia. Ho feu en només dos anys. El primer tren promocional recorregué el trajecte el 18 de juliol de 1892, però no va ser fins a principi de l’any 1893 que els combois van circular amb regularitat. Durant els primers anys arribaven a Gandia mercaderies per a l’exportació (paper, teixits, oli, fruites i verdures) i es pujaven a Alcoi productes fonamentalment d’importació anglesa com el carbó, la sal, la fusta i el tabac. El nombre de viatgers que empraven el ferrocarril per a desplaçar-se a les poblacions de l’Alcoià o per a baixar a la Safor anà en augment amb els anys.

MAGATZEMS I DEPÒSITS DE CARBÓ DE L’ESTACIÓ.

Durant la Guerra Civil els bombardejos de l’aviació italiana, aliada de Franco, produïren importants danys en el port, un lloc estratègic per a l’exportació de cítrics que reportaven divises al govern de la República. Les estacions i els trajectes de la línia del ferrocarril, durant els anys de postguerra, serviren per a l’estraperlo davant la manca d’aliments i d’altres productes bàsics. Amb la millora econòmica dels anys 50 el desplaçament de viatgers a la platja de Gandia va adquirir certa rellevància. En a penes uns anys el transport per carretera començaria a guanyar-li la partida al ferrocarril, cosa que va suposar el final d’aquesta línia i de moltes altres que també van desaparèixer per tota la península. El 1965 la companyia finalitza la seua activitat empresarial i la línia va pasar a dependre de VEFE (Ferrocarriles Españoles de Vía Estrecha). Finalment, el 30 d’abril de 1969 fou clausurada i a l’any següent es desmantellaren totes les instal·lacions i les estructures metàl·liques es vengueren a pes. ELS PRIMERS HABITANTS “URBANS” DEL BARRI

UN DELS ÚLTIMS VIATGES DEL TREN ALCOI-GANDIA.

LA FAMÍLIA GONZÁLEZ A FINAL DEL SEGLE XIX.

La ciutat emmurallada toca a la seua fi. Trobem notícia del que pot ser l’inici del deteriorament de la muralla en el document del dia 1 d’octubre de 1880 en el qual Antoni Vicent Vidal, mestre d’obres municipal, posava en coneixement de l’alcalde l’estat ruïnós en què es trobava la porta de Sant Lluís del carrer Alcalá de Olmo. El perill de despreniment d’algunes pedres feia considerar l’urgent l’enderroc i l’alcalde, com a conseqüència de la denúncia decretà el tancament immediat d’aquesta porta d’accés nord a la Vila. A la part de fora comencen a establir-se habitatges, construccions que adossades a la muralla invadien el fossar i la feien servir com a mur posterior. Al marge de les alqueries de la zona, els primers veïns extramurs de la ciutat el 1880 ascendien a 256, tots ells ubicats en el Prado de València i la majoria llauradors de professió. Dos d’ells eren propietaris: Ignacio Lloret i Andrés Escrivà; dos sabaters i el fuster Andrés Moratal hi figuraven també com a professionals en el cens municipal. Podríem ben bé afirmar que aquests va ser els primers habitants del barri en el sentit estricte ja que abans només podem parlar de cases de camp i d’alqueries sense cap estructura urbana.


Trobem també en el padró municipal informació de dos posades, a nom de Baptista González Vallés i de Vicent Moratal Cangrós. De la primera se’ns informa en un expedient municipal del 1882 de la seua instal.lació en l’extrem est del carrer, prop de l’actual edifici de la TASA, i de la sol.licitud de la tala d’un arbre que dificultava l’entrada a l’establiment. L’altra, la de Moratal, ocupa un edifici front al portal de Sant Lluís, on ara comença el carrer Magistrat Català. En el futur, gràcies a la puixant economia generada per la implantació de l’estació del ferrocarril, el nou barri serà l’espai on s’establisquen el major nombre de negocis hostalers de la ciutat. Després de dotze anys de l’ampliació de la ciutat el barri ja té un nivell de desenvolupament considerable. Gràcies al Padró d’Indústria de 1893 podem conèixer els negocis i activitats professionals que s’hi han instal.lat en els nous carrers que van lentament configurant la trama urbana al voltant de l’Estació. Observem com la majoria de les matrícules industrials són conseqüència de l’activitat ferroviària i portuària del nou barri i de la seua configuració geogràfica, estratègicament situada entre les carreteres de València, d’Alacant i del Port. El 10 d’agost de 1888, el Governador Civil de València, Luis Palomo, concedí a Miguel Canet Català el permís per a poder realitzar el transport de viatgers de Gandia al Grau i altres pobles del districte amb la tartana núm 1 de la recentment inaugurada empresa, amb capacitat per a huit persones.

L’AVINGUDA D’ALACANT AMB L’ESCOLA PIA AL FONS.

Serreries

2

Salaurers

1

Fusteries

2

Metges cirugians

1

Carro amb cavalleries

5

Arquitectes

1

Ferrers

1

Notaris

1

Comissionistes de fruita

3

Cantiners

1

Marmolistes

1

Expendedors de vi

6

Guarnicioners

1

Boters

1

Magatzems de fusta

1

Comerciants

1

RELACIÓ DE NEGOCIS I ACTIVITATS PROFESSIONALS DEL NOU BARRI EL

NOUS NOMS I NOUS CARRERS El diari Litoral anunciava el dia 1 de juny de 1884 la nova retolació dels carrers de Gandia, molts d’ells situats en l’eixample de la zona nord. El Prado de València canviarà de nom segons l’acord de la comissió municipal creada a l’efecte i d’aquesta manera apareix anunciat en la premsa local: “El antiguo Prado de Valencia, constituido en anchurosa calle, no podría guardar su título de Prado por cuanto esto supone carencia de edificios, y se titulará calle del Mar, como indicando el derrotero desde esta ciudad al Mediterráneo”. El 9 de novembre de 1885 s’obri un expedient de subhasta per a arrancar els 49 arbres que ombrejaven el Prado de València.

EL PRADO DE VALÈNCIA EN PLENA URBANITZACIÓ CAP AL

1884.

L’avinguda que va des de l’estació del ferrocarril fins al carrer Major estarà dedicada al Marqués de Campo “por cuanto a este egregio señor debe Gandia la primera línea férrea que contribuyó y contribuye al desarrollo de las tres principales fuentes de riqueza de los pueblos: la agricultura, la industria y el comercio. Justo es que se le tribute honor tan merecido” El carrer que partint de l’anterior, front a l’angle que ocupava el torrejó de l’Escola Pia, acabarà en el camí de la Mar, rebrà el nom d’Alcalá de Olmo (posteriorment s’anomenaran així els dos últims trams dels carrer Sant Pasqual fins al carrer Canalejas). Per al bateig s’havia tingut en compte que “a la iniciativa de este señor debió Gandia la

DOCUMENTS DE LA REVISIÓ FETA A LA TARTANA DE MIGUEL CANET.

1893.


172 173

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

LA MURALLA A L’ENTRADA DEL CARRER ALCALÁ DE OLMO.


CAMIONS PER L’AVINGUDA D’ALACANT, VIA DE COMUNICACIÓ ENTRE LES CARRETERES D’ALACANT I VALÈNCIA.


174 175

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

AMBIENT QUE PRESENTAVEN ELS NOUS CARRERS DEL BARRI A PRINCIPI DEL SEGLE XX


realización del TRAM-WAY, mejora importantísima que ha dado por resultado la más importante del ferrocarril.” La continuació del carrer del Mar fins al riu va rebre el nom de carrer González, senyor a qui segons els membres de la comissió municipal “se debe el notable impulso dado a la edificación de esta zona”. Entre el carrer del Mar i el carrer González es projecta el carrer de Port, perquè es considera que en un dia no llunyà i gràcies als esforços de Gutiérrez i Rausell, pot tindre Gandia “tan importante mejora, que determinará una nueva era de prosperidad.” En aquell any ja hi havia en aquest carrer alguns petits tallers de carros, guarnicioners i carreters. Per les dades que ens facilita el Padró d’Indústria de l’any 1893 també sabem que nous carrers van incorporant-se a la trama urbana que s’ha configurat al voltant de l’estació. Les noves vies encara sense condicionar seran el carrer Alfaro i el carrer Alcoy, zona que en l’actualitat correspondria al carrer Magistrat Català fins al creuament amb el carrer Maldonado.

CASA PARÍS EN L’AVINGUDA DEL GRAU.

Expedient d’ampliació de la serradora per a comunicar-la amb l’estació. Segons consta en expedient municipal de 5 de noviembre de 1898, Vicent París Morla, propietari d’uns terrenys en la partida del camí del Port, sol·licitava establir una via fèrria des de l’estació del ferrocarril d’Alcoi al magatzem de fusta que explotava junt al seu germà, Baptista. Literalment consta a l’esmentat document: “el que suscribe está conforme en ceder para vía pública todo el terreno que de su finca se necesite por la parte del campo del mar y por la de la calle de Alcoy, prolongando la línea de estas y la que marque el proyecto de alineación por la parte del camino del Mar, siempre que el ayuntamiento se conforme en concederle a perpetuidad el derecho de establecer (…) una vía férrea desde los almacenes de maderas (…) hasta la estación de ferrocarril de Alcoy para la conducción de maderas entre dichos puntos”. L’ajuntament acceptà aquesta sol.licitud en acord de plenari el 24 de novembre, sent alcalde Francisco Romaguera i secretari de la corporació Juan Andreu. La comissió de Policia Urbana dictaminà favorablement aquesta pretensió amb l’argument de que “fomentaría la industria de la serrería mecánica sin causar perjuicio al público ni a particulares”. Tanmateix informa que abans caldrà escoltar l’opinió de l’empresa Ferrocarrils del Nord. El document, de maig de 1900 està signat per l’alcalde Andrés Lapeyre. Finalment, i després de l’acord entre els empresaris París Morla i l’Ajuntament de Gandia, s’engegaren les obres d’explanació i adequació del carrer Alcoy i els adjacents Alfaro i Maldonado. El carrer del Magistrat Català El conegut advocat gandià José Català, destinat a Barcelona, va ser elevat al càrrec de Magistrat President de l’Audiència de Barcelona l’any 1915.

ELS GERMANS VICENT I BAPTISTA PARÍS MORLA.


176 177

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

EDIFICI DEL CARRER MAGISTRAT CATALÀ ON ES FUNDA EN L’AGRUPACIÓ SOCIALISTA DE GANDIA.

1907

Segons el setmanari “El Distrito de Gandia”, quan entrà a desempenyar el seu càrrec observà que en la capella de l’audiència hi havia una imatge de Sant Francesc de Borja. Va ordenar que fóra netejada i presidira l’altar de la capella. Comprà una magnífica làmpara per a embellir la capella i va organitzar una festa a Sant Francesc de Borja, a la qual va invitar a destacades personalitats de la política local. El tribunal en ple de l’audiència de Barcelona presidit per Federico Serrants prengué l’acord de col.locar en la capella del Palau de Justícia la imatge del sant de Gandia i nomenar-lo patró i titular d’ella. En la peanya hi havia la següent inscripció: “Sant Francesc de Borja, Duc de Gandia, Virrei de Catalunya i president d’aquest suprem tribunal”. Potser aquest fet va propiciar que l’Ajuntament de Gandia posara el nom de Magistrat Català a la primera fase del carrer Alcoy. L’agrupació socialista de Gandia es fundà l’any 1907 en aquest carrer, en l’edifici cantoner amb el carrer Alfaro. Amb motiu del 25 aniversari de la fundació, va visitar la ciutat el ministre d’Instrucció Pública, Fernando de los Ríos, a qui van oferir un dinar els militatns i simpatitzants socialistes en l’hotel Ferrocarril. Carrer Cervantes

LA CASA PARÍS I ELS TERRENYS POSTERIORS.

L’any 1925 pot fixar-se com el de l’inici del carrer Cervantes. Era el dia 25 de maig quan José Ferrer García presentava


ELS DEPÒSITS I LES COTXERES DE L’ESTACIÓ.

la sol.licitud per a construir la seua vivenda entre la senda d’En Blanch i l’avinguda del Grau. Al llarg dels 10 anys següents hi aniran assentant-se famílies com els Pellicer, Martí, Alegre, Seguí, Aparisi, Grimalt, Donderis, Miret, Serra, Signes, Estruch, Terrades, Bonet, Domènech, Prefasi, Femenia, Bonastre, Sancho, Moragues, Sanchis, Fort, Estornell, Bañuls, Sabater, Adrover, Millet, Bertó o Moratal. També coneixem per documents municipals la construcció de cent quaranta habitatges entre el carrer Cervantes i el que després seria el carrer Calderón de la Barca. Carrer Lepanto Pel que fa a l’estructura urbana és significativa la configuració del carrer Lepanto (actual carrer Perú), frontera oest de l’estació del Nord. En aquest carrer i en uns terrenys del Marqués de Val.lier es construí el primer trinquet modern de la ciutat, on van competir entre d’altres l’afamat Faixer i el conegut artista gandià Gonzalo López Rancaño.

JOSÉ Mª ÁNGEL AMB UN XIQUET ALS BRAÇOS EN EL CARRER CERVANTES.

Carrer del Port i la Casa París El 9 de novembre de 1890 el diari de Tortosa dona la noticia de què l’arquitecte Víctor Beltrí Roqueta havia sigut nomenat nou arquitecte municipal de Gandia. Només un any després presentà un plànol on podia apreciar-se les primeres actuacions urbanístiques extramurs de la ciutat, corresponents a l’actual plaça de María Enríquez, on es troba el convent de Santa Clara, per tal d’aconseguir una obertura de la Vila cap al mar. Després de tres anys de treball i del poc interés del consistori per dur endavant els seus projectes, Beltrí abandonà el càrrec d’arquitecte municipal de Gandia per prestar els seus serveis a Cartagena, considerada actualment un important centre del modernisme gràcies a l’herència arquitectònica que hi deixà. L’únic testimoni a Gandia del seu talent com a arquitecte es troba en l’actual Avinguda del Grau: la casa París, residència famíliar originàriament i reconvertida en col·legi durant els anys

GRUP DE JOVES EN EL CARRER LEPANTO.


178 179

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

60. Aquest edifici modernista va ser un encàrrec de Vicent París Morla a Beltrí quan l’arquitecte ja treballava i vivia a Cartagena. Al costat de la serradora de la seua propietat es va alçar una mansió a l’estil “Mansard” amb un dels jardins més bonics de la ciutat, on podien trobar-se multitud de plantes i arbres exòtics. L’entrada a la gran mansió estava franquejada per dos esveltes araucàries i una gran gàbia de canya de bambú. La família París era propietària d’un negoci de fusta molt important, amb nombrosos treballadors i una flota de vaixells que transportava la matèria primera, ja tallada, des de Galícia fins a Gandia. Com a curiositat, apareix en la premsa del moment que els treballadors, davant l’augment de preus dels queviures, el març de 1905 decidiren muntar una botiga cooperativa de consum amb l’objecte d’afavorir-se mútuament comprant els articles de consum de primera necessitat per a l’obrer. ELS HOTELS

L’HOSPEDERIA DEL FERROCARRIL A PRINCIPI DEL SEGLE XX.

La implantació del ferrocarril juntament a l’auge del comerç i la cada vegada més potent indústria generaren un augment de viatgers que necessitaven pernoctar en la ciutat per motius laborals. L’aparició d’un hotel, construït a la vora de l’Estació fou un gran esdeveniment ja que Gandia només comptava amb posades però no disposava de cap establiment del nivell de l’Hotel Ferrocarril, que així es va nomenar. El 1908, Miguel Doménech presenta el seu establiment en el principi del marge dret de l’Avinguda Marqués de Campo. Cinc balcons en cadascuna de les dos plantes resaltaven sobre la façana. En la planta baixa, la porta principal feia d’eix de simetria a les dos parts de grans finestrals que donaven llum al menjador i salons. Sobre la porta el rètol Hospedería del Ferrocarril. Miguel Doménech. A la part de l’edifici que donava al carrer Lepanto només hi havia un balcó per planta.

LA FALLA AMB L’HOTEL COMERCIO AL FONS.

L’any 1915, el nou propietari de l’hotel Ferrocarril, Ramiro Sospedra, anunciava coberts a 2 pessetes, i era recomanada en la prensa local per “esmero, economía y limpieza, salón de lectura, timbres, luz eléctrica y water-closed ”. Amb posterioritat anà configurant-se una xarxa hostalera de certa consideració per tota la ciutat però principalment al voltant de l’estació. El més important a principi del segle XX és el Gran Hotel (1928), en el carrer Major, el promotor del qual és Juan Román. L’Hotel Comercio de finals dels anys 30, s’ubicarà en l’inici del carrer Magistrat Català. L’Hotel Avenida, propietat de la família Novell, fou creat en la dècada dels 40 del segle XX i es trobava front a l’antiga universitat, en la cantonada dels carrers Alfaro i Marqués de Campo.

L’HOTEL RESTAURANT AVENIDA EN ELS ANYS

60.

L’Hotel Ernesto, construït en la dècada dels 60, va ser inicialment una fonda que amb els anys es va reconvertir en hotel. Fa uns anys, després de diverses intervencions i


actualitzacions, l’edifici va ser enderrocat com a conseqüència de la pressió constructiva. La crisi que la va seguir ha deixat un solar com a record de l’històric “Ernesto” a l’entrada de Gandia, on molts joves dels anys 70 acabaven les nits de festa fent-se la penúltima copa o un bon cafè carregat abans de tornar a casa. Tampoc cap dels altres establiments hotelers que hem relacionat va sobreviure i hui són només memòria del que va ser una important xarxa nascuda al caliu de la puixant economia de la zona. INDÚSTRIES Degut probablement a que la nova zona disposava de carrers amples, estava estratègicament situada en la ruta de trànsit entre València i Alacant i era la via d’accés natural al Port, la implantació d’indústries pesades va anar creixent progressivament amb l’entrada del nou segle. Si atenem al padró industrial de 1914 podem comprovar la consolidació de negocis i la creació de nous serveis per al barri on cada vegada més gent havia decidit viure. Entre d’altres hi tobem referenciats 2 forns de coure, 8 carros de cavalleries, 2 magatzems de fusta, 4 serreries, 2 tartaners, 4 exportadors de fruites, 2 consignataris de barcos i 2 notaris.

HOTEL ERNESTO, A LA CARRETERA DE VALÈNCIA.

La fusta Hem vist com en el Camí de la Mar els germans París Morla assentaren en els darrers anys del segle XIX una potent indústria de la fusta amb la voluntat de connectar-la amb l’estació del Ferrocarril d’Alcoi.

FAMÍLIA COLOMINA, PROPIETÀRIA DE LA SERRADORA DEL CARRER PERÚ.

A l’altra banda de l’estació, en l’actual carrer Perú, l’empresari Joan Colomina inicia el 22 de juliol de 1904 l’expedient per a la construcció de dos façanes de tancament d’un nou magatzem de fustes. La serradora de Diego Morell Adrover, per la seua banda, s’instal.la al carrer Alfaro. Anava configurant-se al voltant de l’estació una incipient indústria de la fusta que tindrà un important pes en el futur econòmic del barri.

PUBLICITAT DE LA CONSERVERA ROMÁN Y MASCARELL.

Conserves Els empresaris Román i Mascarell alçaren a principi del segle XX sobre una antiga fàbrica de gel la indústria de conserves que fou l’antecedent de la que crearia l’industrial alemany Carlos Schneider durant els anys 40 amb el nom de Vital S.A. Segons el setmanari El Distrito de Gandia, el dia 13 d’octubre de 1915 el bergantí Asunta, procedent de Camposaucos (Galícia), descarregava en el port de Gandia per a l’empresa Román y Mascarell S.A. 15.000 caixes de fusta sense muntar. Uns mesos més tard la càrrega completa del vapor Santa Ana arribava al port amb més caixes de fusta per a la mateixa indústria conservera de Melchor Román & Cía.

FÀBRICA DE CONSERVES, ANTECESSORA DE LA VITAL.


180 181

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Fundició L’any 1928, l’empresari alcoià Josep Melitón Bardisa feia publicar en la revista Bayrén la seua intenció de construir un edifici destinat a la fundició de metalls en el carrer Sant Joan de Ribera perquè en 15 dies hàbils els veïns pogueren presentar les queixes a l’ajuntament, en cas d’haver-les. Altres empreses singulars

TREBALLADORS A LA PORTA DE LA FÀBRICA DE SABATES DE LA FAMÍLIA BORRULL.

La fàbrica de gasoses de Francisco Herrero es trobava al carrer Alfaro, on també hi va haver una fàbrica de sabates, de la família Borrull. Els empresaris José Novell Català al carrer Alcalá de Olmo i Vicente Malonda Mahiques a la carretera de València, completaven, amb Herrero la terna de fabricants de gasoses al barri segons el padró d’indústria de 1938. Durant la postguerra, els fills de Nicolás Nogueroles Pérez, José y Manuel, obrin nous mercats, amplien la producció, la zona d’acció comercial i construeixen una nova fàbrica sobre un solar en una zona encara sense urbanitzar entre els carrers Plus Ultra, Colom i Sant Rafael. El projecte de l’edifici va ser segellat pel Col·legi d’Arquitectes de València el 12 de juny de 1940 i estava signat per Pablo Soler Lluch, arquitecte municipal aleshores. La fàbrica va ser durant molts anys puntera en el sector en tot l’àmbit nacional fins a la dècada dels 80 en què va arribar a anunciar els seus productes amb spots televisius.

LA FÀBRICA NOGUEROLES.

L’EMPRESARI GERARDO KONINKX.

L’any 1983 a causa de la crisi econòmica i amb una plantilla en plena temporada de més de 200 treballadors, la fàbrica Nogueroles va haver de tancar les portes després d’un últim intent per obrir nous mercats amb noves inversions, sobretot en els sectors de les creïlles fregides i del cafè. L’objectiu final estava destinat a maximitzar la plantilla i cobrir els mesos d’estiu quan la venda de xocolates era pràcticament nul.la. Després d’aquella xemeneia que en temps de postguerra amb aromes xocolaters alimentà psicològicament als nostres veïns, vingué l’oblit. Res no ha quedat d’aquella immensa fàbrica per a deixar constància d’una de les empreses més potents i duradores del sector productiu gandià. La intervenció de les institucions públiques per a la conservació de l’edifici com a museu del xocolate o com a centre amb usos culturals o d’oci, hagueren estat més que justificades en una ciutat que permanentment oblida el seu patrimoni arquitectònic a causa de la pressió urbanística. LA TARONJA, MOTOR DEL BARRI

PUBLICITAT D’AGRUNA.

La indústria tarongera va ser durant molt de temps l’activitat predominant del barri. A partir de finals de la década dels 40 comencen a implantar-se magatzems de taronja i durant la década dels 50 podíem comptabilitzar un nombre important d’empreses dedicades a l’exportació de la taronja i indústries derivades, com les serradores, timbradores, tallers mecànics i transportistes. Als magatzems familiars de Mayans, d’Olaso, de Concha Sancho, Koninckx i Cañada s’afegiren companyies de gran potencia econòmica i amb implantació en tot el territori valencià. Parlem d’importants


grups financers com FESA (Frutos españoles SA) i AGRUNA (Agrupación Levantina de Exportadores y Cosecheros de Naranjas), comercialitzadora de la coneguda marca El gato negro, propietat, entre d’altres, de l’empresari valencià Julio de Miguel i presidida per Vicent Iborra. La FESA El 17 d’octubre de 1949, Miguel Salort Torres, en representació de FESA registrava en l’Ajuntament de Gandia la sol.licitud per a construir un magatzem en el carrer Sant Joan de Ribera, cantonada amb Pius XI (actual avinguda del Grau). El projecte del nou edifici redactat i signat per l’arquitecte Pablo Soler Lluch va esdevenir el magatzem de cítrics més gran d’Espanya i durant molts anys la FESA fou l’empresa exportadora líder en l’àmbit nacional i europeu.

MAGATZEM DE FESA A L’AVINGUDA DEL GRAU.

El setmanari Ciudad del 3 de juny de 1950 anunciava l’èxit aconseguit per Salvador Frasquet amb una varietat de mandarina àcida en la finca extremenya La adelantada. Les satsumes, d’11,5 grams de sucre i 12,5 grams d’acidesa quan les màximes conegudes no en tenien o, si en tenien, era poc rellevant. Elías García Monzó, procedent del magatzem de Múrcia, fou designat director general del magatzem de Gandia l’any 1952 i va desenvolupar el seu treball fins que l’empresa tancà en la campanya del 72. En la historia de la FESA i del barri consta de manera destacada la visita que l’any 1963 va realitzar a les installacions de Gandia Joan Carles de Borbó. Va ser la primera vegada que el futur rei, encara sense cap càrrec oficial, visitava la ciutat a instàncies dels propietaris de l’empresa i acompanyat per l’alcalde Juan Lorente i pel director Elías García.

VISITA DE JOAN CARLES DE BORBÓ A FESA.

El magatzem d’Olaso En acabar la guerra civil, Juan Olaso, industrial taronger de Potríes, inicia l’ampliació de les xarxes per a l’exportació i edifica un nou i gran magatzem al carrer Magistrat Català. Les seues marques comercials més famoses eren Robin, Olaso o La Paloma, totes elles d’extrema qualitat. Durant els millors anys 50 la capacitat de producció del magatzem voltava les 350.000 tones per temporada i comptava amb una plantilla de 140 dones i 40 homes durant els moments àlgids de la campanya exportadora. Els principals països receptors de les marques d’Olaso eren els del nord d’Europa com ara Suècia, Finlàndia i Noruega.

XIQUETS DAVANT DEL MAGATZEM D’OLASO.

Pel que fa al sistema de transports, ja s’observava l’any 1963 una preferència entre els exportadors pel ferrocarril en detriment del desplaçament per mar. Els vagons especials, dotats de càmeres frigorífiques, permetien mantenir en perfecte estat les fruites en els trajectes llargs, com era el cas dels llunyans països bàltics. El magatzem de Mayans El magatzem d’Antonio Mayans López es trobava en el carrer Sant Joan de Ribera número 13. L’any 1963 ja era un

ANTONIO MAYANS LÓPEZ.


182 183

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

SERRADORA DE LA FAMÍLIA CANO.

dels primers magatzems que obria cada temporada per comercialitzar les marques Zaida, As de Rombos i Die-ko, amb és de 2.500 tones de producció. Més de 1.500 caixes al dia era la tirada d’un dels magatzems més importants del barri al qual calia sumar les 500 que produïa el que Mayans explotava a Oliva. El preu de la taronja Navel en aquell any va arribar a les 60 pessetes per arrova i el principal mercat era l’alemany, segons informacions de qui fou encarregat del magatzem durant 17 anys, Salvador Aparisi. El magatzem de Cañada El magatzem dels germans Blas i Ernesto Cañada Blanch es trobava en el número 11 de l’avinguda Calvo Sotelo (Magistrat Català, actualment). Les seues marques més conegudes eren Agilas, Alster, Coronas i algunes més de segon ordre. Diàriament confeccionaven prop de 2.000 caixes la major part de les quals destinades als mercats alemanys d’Hamburg i Bremen, i una petita part era enviada als Països Baixos i a Gran Bretanya.

GRUP DE BOMBERS EN LA JUBILACIÓ DEL PARE D’ALFREDO IBÁÑEZ.

S’hi confeccionaven tot tipus de varietats de taronges i llimes. L’organigrama directiu estava conformat pel gerent, José Femenia, que portava en l’empresa 34 anys en la campanya 62-63; l’encarregat, Juan Estornell i el cap de compres, Francisco Moragues Martí. Part important de l’empresa eren també Vicenta Morant Gregori l’encarregada del magatzem i el cap dels fusters, José Escolano, probablement el més antic de la plantilla amb 38 anys de


TALLER DE REPARACIÓ DE PNEUMÀTICS DE JOSÉ Mª JUAN.

servici. El magatzem, un dels més moderns de València, disposava d’un ampli menjador, serveis, un pati per al descans i, fins i tot, guarda-roba. Aquest magatzem fou motiu d’una gran festa amb música i banquet per a tots els treballadors en honor a Inés, la filla de Blas Cañada, després de ser presentada l’any 1961 com a Fallera Major de Gandia en el Teatre Serrano. La indústria auxiliar El nucli taronger del barri de l’estació va propiciar durant els anys 40 i 50 l’aparició d’una indústria proveïdora dels productes necessaris per a la confecció i embalatge dels cítrics. Hi proliferaren en aquelles dos dècades molts magatzems de fusta i serradores. Al costat de les més antigues d’Adrover, els germans París i Colomina, anaren creant-se noves empreses de la fusta en el barri. Algunes de les més importants foren les de José Cano, Enrique Melo i José Gualde. Un fatídic dia de desembre de 1945 la serradora de la família Cano va sofrir un impressionant incendi que tardà tres dies en ser sufocat pel cossos de bombers d’Alzira i de València. La tràgica notícia tingué repercussió en la premsa forània i també quedà reflectida en les actes municipals. El jove bomber Alfredo Ibáñez va ser testimoni d’aquell gran incendi, la seua valerosa acció va quedar immortalitzada en diverses imatges fotogràfiques. Una fotografia d’un grup de bombers de Gandia i familiars ens mostra la jubilació del pare d’Ibáñez.

MÀQUINA TIMBRADORA.


184 185

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

FILÀ MORA DAVANT DEL MAGATZEM DE CAÑADA AL CARRER MAGISTRAT CATALÀ.

Una altra indústria fonamental per a l’exportació tarongera la constituïen les timbradores, que abastien als magatzems de paper de seda timbrat amb les respectives marques. Una de les singularitats en les decoracions de les caixes de fruites destinades principalment al mercat europeu eren els populars “cromos”, il.lustracions a tot color amb motius al.legòrics a la marca o al món de la taronja que feien més atractiva la seua presentació. Les podíem trobar als carrers Wilson número 19, Canonge Manjón 1 i a la carretera de València i estaven regentades per Carlos Fuster García, Eudaldo González Besós i per la viuda de Vicente Malonda Mahiques respectivament.

“CROMOS” DE L’EMPRESA GKF.

La més destacada empresa relacionada amb la taronja va ser, sens dubte, Zumos Vital, al cap de la qual es trobava l’empresari d’origen alemany Carlos Schneider.


EDIFICI DE LA TASA EN ELS ANYS

60.

Les instal.lacions es construïren a l’altra banda del riu Serpis, on ara s’alça el complex comercial La Vital. També la carretera d’accés ha pres el nom de l’emblemàtica indústria i preserva la memòria de la fàbrica una xemeneia a l’entrada del Centre comercial. Tot i que un poc allunyada de la trama urbana del barri que ens ocupa, la Vital va ser un importantíssim centre de transformació dels cítrics amb marques comercials de sucs implantades per tot Espanya.Va tancar a finals del segle XX després de més de seixanta anys d’activitat. Importants van ser les empreses de l’automòbil, gasolineres i tallers com la TASA i Firestone, dels germans Selgas. L’empresa Bosch, especialitzada en serveis al transport automobilístic, es trobava en un edifici racionalista en la carretera de València que singularitzava l’entrada a la


186 187

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

ciutat. Els tallers i servicis per a l’automòbil de l’empresari José Maria Juan, inicialment ubicats al carrer Canalejas (Avda. Alacant), van haver de traslladar-se a finals del segle XX a una de les zones d’expansió del barri, prop de l’Avinguda del Grau, on poder instal.lar un parc de grues de gran tonatge. EL PARAL.LEL 38 Si des del seu naixement el nou barri creat a partir de la construcció del Ferrocarril havia adoptat el nom del barri de l’Estació per haver-se expandit al seu voltant, uns versets apareguts en l’emissió fallera de l’any 1952 propiciaran un canvi en la denominació. El to satíric de la poesia fallera batejava la via del tren que creuava el barri com el paral.lel 38, fent un paral.lelisme amb la línia divisòria que separava Corea del Nord de Corea del Sud. Des d’aquell moment la broma es va popularitzar a tal velocitat que Corea va passar a ser el nom “oficial” del barri. “Tenim un pas a nivell que és una meravella. Qui té presa allí es fa vell LA VIA QUE SEPARAVA GANDIA DE COREA.

esperant que passe el tren i quan ja has passat la via fes-te compte que eixes de Gandia. Si vols llum, pren un cresol que de nit tot sembla de dol de tan negre que ho voràs. Jo no vull posar-me bord ni fer-me cap il.lusió però és que els del barri de l’estació som de Corea del Nord.”

MOMPÓ, XIMO GONGA I

“EL ROIG” EN EL PREGÓ DE LA FALLA DE 1961.

L’any 1961, nou anys després de la cèlebre emissió, Juan Salvador Mompó, president de la falla Sagrada Família, llegí un pregó al carrer Calderón de la Barca en el qual sol·licitava al consistori més llum per al barri i l’adoquinat dels carrers. Hi quedà per a la posteritat un excel.lent document gràfic amb els actors Joaquim Roig Boix, conegut com “el Roig”, Ximo Gonga, Pep Romaguera i Enric Llorens, escenificant l’acte més reivindicatiu de l’època. En l’escut de la falla trobem les flames que encenien les goles dels veïns i el cresol volia ridiculitzar els retards consistorials en fer arribar la llum. En una gran sanefa a manera de corona mortuòria el lema “sense llum per culpa vostra”, que amb esperit reivindicatiu ha arribat fins a hui com a paròdia del Sic luceant opera tua que apareix en l’escut de Gandia.


LES ESCOLES DEL BARRI La Fundació Sagrada Família L’any 1948, l’arquebisbe Marcelino Olaechea acceptà les condicions de la sol·licitud realitzada per Joaquín Ballester Lloret, amb la finalitat de crear una fundació beneficodocent en Gandia sota l’advocació de la Sagrada Família. Tenia la seu en el carrer Sant Joan de Ribera, continuació del carrer Cervantes, en una planta baixa destinada a vivenda amb pati i un pis. La terra accessòria era una donació a la parròquia de la Sagrada Família com a dot de l’esmentada fundació. El primer pis es destinaria a local per a les escoles catòliques de xiquets i xiquetes amb pocs recursos econòmics. La dirección i govern de la fundació recauria en els homes de major edat, amb un president, un secretari, un comptador, un tresorer i dos vocals. La primera junta va ser designada per l’arquebisbe de València els càrrecs de la qual tindrien una duració il·limitada. El Centro Escolar Cervantes Un any abans de la iniciativa docent de Joaquín Ballester, l’ajuntament incloïa en les bases de la subhasta per a la construcció de cent quaranta vivendes protegides en el carrer Calderón de la Barca, la necessitat d’espais on instal·lar escoles públiques. L’empresa que optara a realitzar l’obra de l’esmentat edifici hauria d’habilitar en els baixos aules per a impartir ensenyament primari. L’única escola pública que hi havia a Gandia des de l’any 1932 era el centre escolar Sant Francesc de Borja, en el barri del Raval, amb gairebé set-cents alumnes. La resta eren centres privats regentats pels religiosos escolapis, jesuïtes, escolàpies i carmelites. Tant les Escoles Nacionals com les religioses es trobaven saturades d’alumnes i allunyades del barri de l’estació, un nucli poblacional que anava creixent en dimensions i en població.

PROJECTE I EDIFICI DEL COL.LEGI CERVANTES.

Però no serà fins l’any 1961 quan conste en l’inventari de bens de l’ajuntament una finca urbana de 6.190 m2 valorada en 1.527.839,25 pessetes en el carrer Calvo Sotelo (actual Magistrat Català), destinada a la construcció del Grupo Escolar Cervantes. La colocació de la primera pedra del nou edifici escolar, obra adjudicada a l’empresa constructora de Salvador Borràs Ribes, tinguè lloc el dia 31 de maig de 1963 amb assistència del gobernador civil de València. El col.legi Cervantes, amb una superficie de estimada de 5.440 m2, tindria una capacitat per a 500 alumnes en set aules per a xiquets i huit aules per a xiquetes. A les classes s’instal·larien interfonos per a intercomunicar a professors i alumnes. Segons el seu primer director, José Soldevila Escrivà, el nou centre disposaria també d’instal.lacions esportives i “d’un dels millors salons d’actes de la província”. Quasi vint anys després d’aquells primers documents municipals que constataven la necessitat d’una escola en el barri, el dia 25 de maig de 1965 l’arquebisbe de València visitava Gandia per inaugurar el Grupo Escolar Cervantes que enguany celebra el cinquanta aniversari.

VISTA GENERAL DEL BARRI DE SANTA ANNA.


188 189

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

El mateix dia l’arquebisbe beneí també la renovada plaza del Caudillo (ara plaça Major) amb un jardí central presidit per l’escultura del IV duc de Gandia Francesc de Borja en substitució d’un obsolet edifici que havia acollit el Mercat Municipal. El Col.legi Abecé A mitjan de la dècada dels anys seixanta obria les seues portes en el barri el primer col.legi mixt, privat i laic de Gandia des de la desaparició de la II República. Es tractava del Colegio Abecé, ubicat en la mansió modernista que es va alçar a principi del segle XX a instàncies de l’empresari París i sota el projecte de l’arquitecte català Víctor Beltrí. La família que durant cinc dècades l’havia habitat gestionaria ara un Centre Escolar, la qual cosa permetrà a la ciutat, entre altres consideracions, la pervivència de tan singular construcció. COL.LEGI ABECÉ

Ausiàs March Va ser l’any 1959 quan amb motiu del V Centenari de la mort del poeta Ausiàs March l’ajuntament va organitzar diversos actes com a homenatge al més gran autor de les nostres lletres. Entre altres activitats es creà el premi de poesía que porta el nom del poeta i s’instal.là en l’Avinguda Marqués de Campo una escultura en pedra, obra de José Rausell Sanchis. L’acte presidit per l’alcalde Juan Lorente i per diverses autoritats provincials, significava la implantació de la primera estàtua de la ciutat en un espai públic, una emblemàtica cruïlla del barri on conflueixen els carrers Alfaro, Perú, València, Alzira, Maldonado i la pròpia Avinguda Marqués de Campo. A causa d’aquesta ubicació l’entorn de l’escultura ha sigut objecte de diverses adaptacions al trànsit rodat (la més important, en l’any 1997, amb motiu del VI Centenari del naixement, va suposar l’ampliació de la zona enjardinada i va incorporar una placa de l’efemèride). A pesar de tot, el nostre poeta clàssic continua observant orma permanentment. ESPORTS Trinquets

ESCULTURA D’AUSIÀS MARCH A L’AVINGUDA MARQUÉS DE CAMPO.

En la part posterior dels terrenys de l’ermita de les ànimes s’habilità un trinquet on jugar als birlos. L’any 1881 apareix la concessió en pública subhasta d’aquest trinquet, adjudicat a Cristóbal González Vallés el qual havia sol.licitat prèviament que fóra per un període de quatre anys amb la finalitat de poder recuperar les inversions fetes en ell. El plec de condicions presentat per la comissió d’hisenda municipal per l’arrendament del trinquet de birlos mitjançant el procedimient de subhasta fixava la data d’inici de l’explotació el dia 19 de juliol de 1881 i finalitzava el 30 de juny de 1884. L’algutzil pregoner de la ciutat Sebastià Marzal Portell era l’encarregat d’informar d’aquesta concessió al veïns.

MUR DE L’ANTIC TRINQUET DEL PRADO DE VALÈNCIA.

Amb el temps els murs del trinquet van ser aprofitats per a la instal.lació de les quadres de la funerària La soledad, propietat de Francisco Borràs.


En uns terrenys annexos a l’estació, propietat del Marqués del Vasto, es construí el que pot considerar-se tercer espai destinal al joc de pilota a Gandia. Amb anterioritat s’havia practicat al carrer Pilota i, si ens remuntem al segle XIX, també al trinquet del Prado de València junt a la porta de València (actual Raconada Leandro Calvo). En unes obres de remodelació de les dependències del la notaria d’Iranzo l’any 2004 van ser descoberts murs de l’antic trinquet amb les numeracions pròpies del joc de pilota. Pistes de tenis També el tenis, un esport encara ben minoritari en els anys 50 del segle XX, va tindre la seua presència en el barri. Uns terrenys de la família Cañada a la vora del carrer Calvo Sotelo (actual Magistrat Català) van ser destinats a la construcció de dos pistes per a la pràctica d’aquell desconegut joc. La vida del complex esportiu va ser curta i potser per això pràcticament ningú recorda tan exòtica iniciativa. El joves Jaime Mayans i José Melis junt amb alguns companys d’estudis poden ser considerats els primers tenistes de Gandia.

EQUIP DE FUTBOL AL CAMP DE SIMANCAS.

El primer camp de futbol del barri Des de l’any 1922 en que un grup d’estudiants creà el primer equip de futbol a Gandia, aquest esport va anar adquirint un gran auge fins que la Guerra Civil el va fer desaparèixer pràcticament. Durant la postguerra va anar recuperant-se de tal manera aquest joc que va culminar amb la creació del CF Gandia i la inauguració del camp de futbol Mondúber, hui desaparegut. La creació de penyes futbolístiques i petits clubs esportius impulsà en aquells anys l’adequació d’espais per a la pràctica futbolística en solars i camps dels afores de la ciutat. Un d’ells va ser el de Simancas, entre el carrer Plus Ultra i la fàbrica Nogueroles, del qual conservem aquesta entranyable foto. OCI La plaça de bous de l’estació Al costat de les oficines de la Companyia de Ferrocarrils del Nord solia muntar-se a principi del segle XX una plaça de fusta per a les corregudes de bous que tant apassionaven al públic de Gandia en aquells anys. Tomàs Melo Prolí, industrial de la fusta va ser el constructor d’aquella plaça coneguda com “La Sabonera”.

CARTELL DE BOUS DE

1906

Entre els acords a que es va haver d’arribar entre els promotors i la Companyia del Ferrocarril hi figurava que la responsabilitat en cas d’incendi, degut als productes que llançaven les locomotores a vapor, seria dels propietaris de la plaça. El cine d’estiu Mar i Cel El 28 d’abril de 1943 l’arquitecte Vicent Valls Gadea presentava en el Col.legi Oficial d’Arquitectes de València el projecte de construcció d’un camp d’atraccions de 2.361 m2 destinat a projeccions cinematogràfiques durant la temporada estival i a pistes de tenis i skating mentre l’oratge

BAR DEL CINE MARICEL.


190 191

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

PRESENTACIÓ FALLERA AL CINE BOSTON.

ho permetera, gimnàs i bar. Aquest centre d’oci denominat Mar i Cel, va ser construït en la cantonada dels carrers Calvo Sotelo (ara Magistrat Català) i Sant Tomàs de Villanueva, amb 15 i 12 metres de façana respectivament, amb una tanca rectangular i una arbreda circumdant. El cine tenia una capacitat de 752 butaques a les quals calia afegir els 200 espectadors que podien ocupar les taules de la terrassa del bar. Tres grans portes de tres metres d’amplària donaven accés a un petit rebedor ajardinat, antesala del pati de butaques. Una altra obertura de la mateixa mida permetia l’eixida pel carrer sant Tomàs de Villanueva Abans d’arribar al pati central hi havia el bar i damunt d’ell la cabina de projecció. Com el pati de butaques era utilitzat en hivern com a pista de patinatge i esports menors, el cine comptava també amb dutxes i vestidors a més dels preceptius serveis per a dones i homes. El seu promotor fou l’acreditat empresari Ernesto Moratal Martí, el mateix que uns anys després obriria el bar “el toro negro” on s’havia alçat la plaça de bous “la sabonera”, i el popular Hotel Ernesto, repòs habitual de comerciants i firers.


PARADA DE LES MARINES ANYS

60. CARRER MAGISTRAT CATALÀ.

El cine Boston Després d’inaugurar-se les 140 vivendes de protecció oficial que l’Ajuntament havia construït a finals dels anys 40 del passat segle, una empresària local que ja era propietària d’un cine en Beniopa, coneguda popularment com “la tia garretes”, va construir una sala de projeccions que va batejar amb el cosmopolita nom de Cine Boston. La falla de Corea tingué l’honor de presentar les seues reines en la flamant sala. En aquell acte van actuar com a mantenidors Josep Romaguera i el xiquet Albert Àngel Selfa; entre les reines podem reconèixer a Mª Josep Gonga i a Empar Brotons i al seu costat dos incipients fallerets, els malaurats germans Toni i Lluís Colomina. La Peña Deportiva Avenida El Bar Restaurant Avenida, en els baixos de l’hotel del mateix nom de l’Avinguda Marqués de Campo, era punt de trobada i centre de reunió, entre d’altres, d’empresaris, exportadors de taronges i de metges. Entre partides de cartes i tertúlies de cafè va sorgir a mitjans dels anys 50 la iniciativa de crear un equip de futbol que portara el nom de tan il·lustre local. Nombroses instantànies deixen constància dels partits amistosos i tornejos que disputà la Peña Deportiva Avenida en el Mondúver. Els seus

EQUIP DE FUTBOL DE LA PEÑA AVENIDA.


192 193

LA SENDA D’EN BLANCH Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

components habituals eren el Dr. Carbonell, el notari Iranzo, el constructor José Mª Ángel “Pitet”, Miguel Miñana i el que anys després fou president del CF Gandia, Guillermo Olagüe. El Bar Rosales EL CARRER TOSSAL PRESENTAVA AQUEST ASPECTE L’ANY

1920.

Front al parador de la Marina Gandiense, a l’inici del carrer Magistat Català els transportistes de Gandia, la major part dels quals tenien les oficines en el carrer Alfaro, es trobaven al Bar Rosales. Durant els anys 70 del passat segle aquell local cantoner va ser testimoni de tractes comercials i moments d’oci dedicats a llargues tertúlies i a apassionants partides de dòmino a l’hora de l’esmorzar o en acabar la jornada laboral. Amb el trasllat de les empreses fora del nucli urbà el Bar Rosales va acabar sent un lloc residual, espai per a xòfers jubilats i nostàlgics dels motors d’un altre temps. El record de l’olor a sofre dels seus urinaris encara perviu en la meua memòria i en la de molts gandians que paràvem en el Rosales de tornada a casa després del partit del Gandia en el Guillermo Olagüe. El Toro Negro / El cortijo

UNA CERCAVILA FALLERA PASSA PER DAVANT DEL BAR TORO NEGRO.

L’any 1960 s’inaugurà un bar-restaurant en la cantonada del carrer Maldonado amb l’Avinguda Marqués de Campo, paret per paret amb el pati de l’estació del Nord. El seu propietari, Ernesto Moratal, obriria uns anys després el popular Hotel Ernesto en l’Avinguda de València, recentment enderrocat.


EL DESAPAREGUT EDIFICI DELS TALLERS BOSCH A L’ENTRADA DE GANDIA.

En la façana, un gran cap de bou era la referència del bar “El Cortijo”. L’interior del local estava decorat amb tota mena d’objectes taurins, fins l’últim detall, ja que anteriorment fou museu taurí. Els treballadors, des del primer al penúltim són admiradors del món del bou. L’últim treballador fou “Saldaña”, el conegut exfutbolista del CF Gandia. Toniquín, el seu cuiner, té com ajudant a la senyora Josefina. Presideix el “ruedo” un autèntic cap de bou dissecat envoltat de banderilles, cordells, coixinets, etc. Els nombres dels “tendidos” de la plaça són autèntics. Hi trobem també la clau simbòlica que obri les “corregudes”, la presidència d’infinitat de detalls que produïen als clients l’efecte de trobar-se en una plaça de bous.

INTERIOR DEL BAR EL CORTIJO

Al costat d’un gran cartell de 1933, una extensa zona de fotografies amb imatges de El Cordobés, Antonio Bienvenida, Pepe Osuna, faenes de Peralta i Álvaro Domecq, el gran Joselito, junt a figures locals, com El Mellaíto de Gandia. Les corregudes televisades i els partits de futbol eren seguits en el bar per autèntiques multituds en uns anys en què poques cases disposaven d’aparells. El Cortijo tenia un jardí i una terrassa àmplies que les parelles i els grups d’amics aprofitaven com a lloc de trobada. En la loteria dels Reis de 1965, Gandia fou afortunada amb 1.750.000 pessetes. El bar va repartir participacions que van agraciar al barber Salvador Escrivà, amb 8.000 pessetes.

NOTÍCIA DE LA INAUGURACIÓ DEL BAR DEL CASAL FALLER DE COREA

(OCTUBRE DE 1967)


Il路lustraci贸

oronat

de Manel B

Il路lustracions interiors de Javier Alborch i Patchwork de Elisa Vila


índex escriptors/res

lourdes boÏgues AlmudenA frAncés

relats infantils

enric llucH dAni miQuel lluís miret emili morAnt

Els grans escriuen per als xiquets: llegir cerca la màgia de la llum


196 197

RELATS INFANTILS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


Com un esclat LOURDES BOÏGUES

A través de la nit, la xiqueta va avançar fins el llit de sa mare, va apartar les mantes i va ficar-se al seu costat per a abraçar-se al cos estimat. Era tan reconfortant! –Has tingut un malson, filleta? –va preguntar sa mare amb veu encara adormida. –Sí, el mateix de sempre: que la foscor se m’engolix va queixar-se la xiqueta. –Oh, pobreta meua! –Mare, per què em vau posar el nom de Llum? –Diuen els metges que ton pare va nàixer cec, però ell afirmava que durant les primeres setmanes de la seua vida, veia. De fet, recordava la llum però no sabia com descriure-la. Aleshores jo li vaig proposar que inventara una història per tal que jo em fera una idea del seu record. Aquesta és la història: “Això diu que era un món soterrani i fosc, els habitants del qual vivien en unes coves que es comunicaven entre elles a través de llargues galeries. Eren persones de pell pàl·lida, cabells clars i ulls aigualits. No volien eixir a l’exterior perquè se sentien protegides i molt a gust en les coves, caminant a les palpentes a través dels túnels. De quan en quan encenien fogueres que apagaven ràpidament perquè temien ser descoberts per no se sap quins enemics. Cultivaven horts de verdures músties i insípides, criaven animals estrambòtics sense ulls i amb boques diminutes. En aquell món soterrani no feia ni fred ni calor, no hi havia dies ni nits, no s’estava ni bé ni malament. El temps transcorria amb lentitud sense que cap rellotge marcara les hores, els minuts o els segons. Però un dia va nàixer una criatura especial, un nen de pell daurada i cabellera fosca, amb els ulls rodons i grans. També era robust i àgil, li agradava córrer i saltar, la cova se li feia menuda i s’ofegava per la falta d’espai. Els seus pares no l’entenien i el castigaven perquè volien que fos com la resta dels xiquets. Els veïns li tenien por, l’evitaven pels passadisos i malparlaven d’ell. Tanmateix, al nen, res de tot això li importava. Sovint s’oïen les seus alegres riallades que ressonaven per les galeries i escandalitzaven als vells. Durant una de les seues nombroses exploracions, el xiquet va entreveure un forat gran i misteriós, com la boca d’una bèstia enorme. Una alenada de vent va deixar-lo glaçat i, de moment, va aturar-se espantat. Però va recuperar-se de seguida i va avançar a les fosques cap aquell forat que l’atreia com un imant.

D’aquesta manera va eixir a l’exterior. Ho va saber per la falta de parets, pel vent que corria lliurement i perquè el crit que va emetre va perdre’s en el buit sense cap ressò. “L’exterior també és fosc”, va pensar una mica decebut. Com que l’excursió l’havia deixat cansat, va adormir-se sobre el sòl que va trobar especialment càlid i tou. Els somnis van ser tan agradables que va tardar a despertar-se una bona estona. Al capdavall va estirar-se, va badallar i va obrir els ulls... Fou com una explosió espectacular d’imatges i colors! Va descobrir objectes desconeguts de totes les formes i grandàries, mil tonalitats d’una brillantor esfereïdora, línies rectes i corbes que formaven dibuixos, horitzons infinits que es perdien en la llunyania, la vida que despertava ufanosa, la mort que fugia com un ratolí. Així era la llum. Tot plegat va durar només uns segons, després es va fer la negror novament. El xiquet tenia la certesa que algú havia encés al seu davant una immensa falla; però ignorava si l’havien apagat o, en canvi, s’havia quedat cec perquè els seus ulls no estaven acostumats a tanta claror. En canvi sí que sabia que mai més tornaria a les coves, sinó que es quedaria a l’exterior esperant que es produira novament aquell meravellós miracle que era la llum. Va cercar una branca i va fabricar-se un bastó per a guiar-se en aquell nou món. Des d’aleshores ençà, res no el va aturar”. –Quin conte més bonic! –va exclamar la xiqueta. –És més que un conte. Per a ton pare, tornar a veure la llum era la seua màxima il.lusió. Quan vas nàixer, va comprendre que aquella llum eres tu. –El pare no tenia por de la foscor, veritat? –No en tenia gens, filla meua. Llum va sortir del llit, poc a poc va deixar l’habitació i va encaminar-se cap a la porta d’eixida de la casa. Pel camí, va aturar-se en la cuina i va agafar una capsa de llumins. Després va eixir al jardí, on la foscor era quasi absoluta perquè la lluna minvant s’amagava entre núvols. Fent-se la valenta, va avançar amb molt de compte cap al seu racó favorit i va amuntegar unes quantes fulles i branquetes. Amb un dels llumins va encendre una xicoteta foguera i la foscor va i.luminar-se de sobte. Les flames ballaren amb alegria i algunes guspires volaren cap amunt a la cerca de les estrelles. La xiqueta va observar el seu voltant i el món va aparèixer davant seu com un miratge tremolós. Va somriure per fi i, a continuació, amb els peus va apagar la falleta. Ja no tenia por, perquè sabia que després de la foscor sempre arriba la llum com un esclat.


198 199

RELATS INFANTILS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Silenci ALMUDENA FRANCÉS

Això era i no era una velleta a qui li agradava molt la companyia de la gent: passava llargues hores parlant al llavador, fent barrets a la porta de casa o prenent un cafè. En la soledat de la llar cantava, i vos puc assegurar que, fins i tot, parlava i discutia mentre dormia. Entre les seues ocupacions tenia una que li donava gran fama i renom i la tenia torbada part del temps; la tia Clara era bruixa. No, no vos espanteu, que no era d’eixes bruixes de berruga al nas i set faldes. Era una dona sabuda que coneixia les herbes, preparava infusions, curava mals ordinaris i també de difícil remei. Era molt coneguda al poble i als voltants per la seua bona mà a l’hora de curar els refredats, els mals d’esquena i també les “botiges”. D’aquesta dolència va guarir a un veí de Castelló que s’enganxava al parlar: Des que començava a dir “bon” i acabava de dir “dia”, als veïns els donava temps d’anar a comprar el pa i tornar. Les paraules se li amuntegaven a la llengua i només li eixien a trompades lentes i desordenades. Una única visita a la tia Clara va ser suficient per tornar al poble tot recitant versos d’Ausiàs March. A Clara se li coneixia un únic defecte: no soportava la soledat ni el silenci, parlava a totes hores i a tot arreu. El més gran és que no deia mai cap mentida... Als vetlatoris, explicava la vida del mort de tal manera que, si algun l’hagués pogut escoltar, no li hauria rebatut res de res. Sabia dites, rondalles, anècdotes, acudits… sabia de tot, menys callar! Un dia va pujar a la serra a buscar unes herbes i, per no avorrir-se, anava xiuxiuejant el costumari botànic d’un amic seu, dient les característiques de les plantetes que anava trobant. Pujava per un senderol empinat, i no sé ni com li quedaven forces per anar xerrant, però l’havia fet tantes vegades que ja no la cansava. Li va cridar sobre manera veure fum en la casa de la tia Brígida, deshabitada des de feia més de deu anys. Així que, amb l’esperança de poder entablir una bona conversa, s’hi va apropar en dues gambades i tocà a la porta. Però aquesta no es va obrir; tornà a provar sort i la porta va cedir. Al principi, semblava que havia sigut per la força del seu braç, però prompte es va adonar que havia estat un home baixet i arrugadet de pell bruna i brillant, com si fos un ninot de falla, qui l’havia oberta des de dins. –Què vol vosté? Va preguntar aquell, de molt mal humor.

La tia Clara es va presentar, fent referència a tres generacions anteriors; també digué alguna cosa sobre l’oratge i va tardar cinc minuts en dir: –Només volia xerrar un poquet i que em conte què fa en aquesta casa deshabitada. L’home, mentre l’escoltava, feia males cares com qui té mal de cap i no vol escoltar paraules ni sorolls i menys escoltar la vida d’una desconeguda. Però, quan la dona va pronunciar l’última frase, aquell ésser va contestar ràpidament i amb mal humor: –Casa deshabitada, diu? Ací visc jo des de fa més de deu anys. Però ara deixem, que no tinc ganes ni temps de xerrar. I va fer un intent per tancar la porta. Com vos podeu imaginar, Clara no el va deixar de cap de les maneres i va insistir fins que l’home va accedir, més per cansament que per convicció, a obrir la porta i deixar-la cuinar una de les seves famoses infusions. Encara no havia nascut la persona que es poguera resistir a les paraules d’aquella dona, ni a la temptació de provar una de les seues famoses tisanes. I així va ser com Clara va poder veure l’interior màgic de la caseta: tenia les parets folrades de prestatgeries i les prestatgeries repletes de pots de vidre. Però a diferència de sa casa, on els pots estaven fins a dalt d’herbes, aquests estaven buits. O això semblava, perquè mil reflexos de tots els colors es desprenien dels pots, convertint l’habitacle en un caleidoscopi. En un altre moment, a Clara, les paraules li haurien vingut totes juntes a la gola: voldria que l’home li explicara com ho feia allò, quina cosa estranya tenien els pots, per què desprenien aquelles llums. Però aquella visió l’havia omplit de calma i les paraules se li esvaraven suament gola avall, sense ser pronunciades. Per primera vegada a la vida, no va badar boca; preferia emprar un dels seus remeis per a ablanir el cor, suavitzar l’humor i alleugerir la llengua d’aquell homenet. Decidida, va posar aigua a calfar i va treure del sarró unes arrels de regalíssia. El tuf de la regalíssia bollida va impregnar la casa i Clara va servir dues tasses. L’home la mirava sense amollar paraula, fixant-se en tots els seus moviments, impacient perquè acabara prompte i el deixara estar amb els seus quefers. Amb la tassa a la mà, l’home es va dirigir al banquet de la porta... i Clara darrere! Des d’aquell lloc, es veia tota


la Vall als seus peus i es va haver de mossegar la llengua unes quantes vegades per tal de no fer comentaris. Però, al primer glop, l’home va dir: –Ummm. I Clara va saber que el remei estava funcionant, perquè no hi havia múscul blanet que es resistira al poder de la regalíssia.

ha mentre un nadó mama. La grisa és la del silenci després d’un incendi devastador que res deixa a la serra. La llum blava dels pots menuts és la de la mar en calma, aquest és el més difícil d’aconseguir. La llum verda és la del silenci d’un muntó de xiquets mentre escolten un conte…

Van beure la resta de la infusió en silenci i Clara ja tenia una llaga a la llengua de tant com se l’estava xafant. Finalment, l’humor se li va suavitzar i l’home va parlar:

–Vol dir, bon home, que el silenci és tan necessari com per a tindre’l tan atrafegat? Va dir Clara.

–Senyora, ja que té tant d’interès, li contaré què faig ací i per a què serveixen eixos pots: Jo sóc collidor de silencis; vaig per les valls, ciutats i muntanyes buscant el silenci per tal de conservar-lo. Aquest món cada vegada és més sorollós i els silencis són molt difícils de trobar. La gent parla molt, les màquines fan bullícia, els cotxes, els avions… no hi ha un minut de calma! Així que jo recull silencis i els porte allà on més falta fan. Crec que vostè necessita un pot ben gran. Clara va somriure i va deixar que l’home seguira. –Hi ha silencis de tots els colors i cadascun fa una llum diferent: La llum clara és la del silenci després d’una tronada d’estiu. La llum marronosa és la del silenci a les llargues nits d’insomni. La llum groga és la del silenci que hi

–Tant i més, sense silenci no existiria la música, ni les històries tindrien sentit; sense silenci les mirades no parlarien, ni els cors s’omplirien de joia, les coses importants de la vida demanen silenci... Mentre va durar el vol d’un esparver sobre els seus caps, la parella va guardar silenci i, quan l’animalot va desaparèixer entre el rocam, l’home va concloure: –Però, què bonica és també una bona conversa. Clara va baixar de la serra amb un pot de silenci de llum clara dins del sarró. A partir d’aquell dia, totes les setmanes pujava a la caseta. Si hi trobava l’home, tenien una bona conversa i, si no estava, gaudia del silenci, en complet silenci.


200 201

RELATS INFANTILS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Un cavall de fusta ENRIC LLUCH Diuen i conten que, quan els pobles a penes apareixien als mapes, hi havia un fuster que tenia un fill. El xiquet havia nascut tan menut que cabia dins d’un didal. Al nanet l’havien batejat amb el nom de Martí. I tot perquè, a l’hora de portar-lo a l’església per primera vegada, el pare s’entossudí amb el nom de Roger i la mare amb el d’Adrià. I quan el mossén preguntà pel nom que havien de posar-li, el pare i la mare es van esgargamellar a l’hora de defensar la seua postura. Així que el capellà tirà pel dret, llançà l’urpa a l’únic llibrot que tenia, l’obrí i sentencià: —Li diran Martí, perquè va nàixer el 20 de març, dia de sant Martí Dumiense. I ara, fiqueu-li el cap dins la pila baptismal i acabem amb el desori. No cal dir que la criatura, a penes sentí la fredor de l’aigua, començà a bramar com si li arrancaren l’ànima de pessics. El pare encara preguntà què volia dir allò de Dumiense, però el mossén, que tenia poques llums, no sabé com traure’s la pasta de les mans: —Potser perquè el diumenge es diu així en la llengua dels sants... Doncs bé. El xiquet es crià prim i engolit; però tot el que tenia d’escarransit ho tenia d’entremaliat i manifasser, de manera que no es podia estar quiet ni que el lligaren a la soca d’una figuera. —Teniu compte del xiquet— escridassà el pare—, que m’ha escampat totes les tatxes per terra! —Això dic jo també— afegí la mare—, que ha llançat a perdre el llibrell nou d’una codolada. L’àvia s’ajustà els faldons i rematà: —Dimoni de xiquet! Ja m’ha tornat a enredar la madeixa de llana! Els pares decidiren portar-lo a l’única escola del poble per tal que el mestre endreçara la criatura. —A veure, Martí, digues les vocals. Però el nanet, a penes arribà a la e s’escapà per la finestra i es dedicà a perseguir un gat gris, a escorcollar entre les pedres a la recerca d’una sargantana i a alliberar un pomer de mitja dotzena de pomes de l’agredolç.

El que són les coses! Martí només tragué entrellat de l’escola el dia que el mestre tragué un tros de pergamí i una ploma de gallina. Quan el mestre untà la ploma amb tinta i féu un dibuix sobre el pergamí, al xiquet se li obriren les portes del coneixement i, sense pensar-s’ho, exclamà: —Jo tamé vu fe u ibuis! Que és com dir “jo també vull fer un dibuix” però en boca d’un nanet de cinc anys més desinquiet que una mosca en un malet. Però, a banda dels dibuixos i d’alguna caseta de joguet fabricada amb fang i pallús, Martí continuà prestant poca atenció a les lletres i als números i, a més, continuà amb la vivesa descontrolada que el caracteritzava des que va nàixer, repetim, el dia 20 de març, festivitat de sant Martí Dumiense que, per a qui ho vulga saber, es deia així perquè va veure la llum del món al poble de Dume, a quatre pams mal comptats de la ciutat portuguesa de Braga. Temps després, el xiquet veié un veí que tenia un cavall de fusta, pintat de blau i de roig. Després d’observar-lo amb atenció, tornà a casa com un projectil de fona. —Pare!— cridà— Fes-me un cavall de fusta, pintat de blau i de roig. El pare deixà la garlopa damunt del banc de l’obrador i contestà: —Quan et portes bé, te’n faré un que serà el més bonic del món. Martí doblegà els morros. —Pare, jo vull un cavall de fusta!—repetí. Però el pare tornà a agafar la garlopa i es dedicà a adreçar un tauló de noguer per a fabricar un armari que li havien encomanat. —Pare, vull un cavall de fusta! Quan ho digué una dotzena de vegades el xiquet s’adonà que perdia el temps. Així que buscà la mare i l’àvia i els ho demanà tantes vegades que les dones acabaren amb el cap com un bombo. I com que tampoc no tragué entrellat, intentà fer-se un cavall amb una soca de magraner mig corcada i un enformador vell; però, un parell d’hores després, amb la mà dreta encesa en flames, desistí de l’empresa.

—Martí, torna a classe de seguida!— el mestre ho digué amb les venes del coll inflades i enrogides.

Tot just després, tornà a veure el veí i el cavall de fusta.

Res. El xiquet, com si sentira ploure, va continuar a la seua, en aquesta ocasió es dedicà a fer boletes de fang i a guardar-se-les dins de les butxaques.

—Mon pare me’n farà un igualet...— murmurà Martí.

— Mala pècora, que ets un mala pècora! — el mestre acabà estirant-se els cabells i més afònic que una merla a l’hivern.

—A que és bonic?— digué l’amo del cavall. I després de dir-ho considerà que, per aconseguir-ho, caldria fer una miqueta de cas a allò que li havia dit el pare. Així doncs, l’endemà, a l’escola repetí les cinc vocals i els deu primers números abans d’escapar-se per la finestra per perseguir els teuladins que picotejaven pel carrer.


—Ja va millorant— murmurà el mestre. A més, quan el mestre tornà a traure un altre tros de pergamí, el xiquet féu sis dibuixos dels quals un tenia forma de cap de cavall. Sense orelles i amb tres ulls, però cavall al cap i a la fi. —Això està molt bé— comentà el mestre. I mira per on que Martí s’unflà com una lloca i, quan arribà a casa, ho contà amb tots els ets i els uts i va acabar dient: —I el mestre m’ha felicitat i tot. Tot seguit, enfilà la tonada: —Jo vull un cavall de fusta. Aleshores, el pare assegurà que, si continuava portant-se bé, tindria el cavall pel seu aniversari. Sembla ser que els filaments del cervell de Martí s’entossudiren a portar-se millor, de manera que, des d’aquell dia, aprengué a recitar deu consonants, a sumar dos i dos, tres i tres i quatre i quatre i, a més, dibuixà un cavall sencer. Amb cinc potes i tres cues, però cavall. I per si de cas el pare no considerava que l’esforç era suficient, el mateix dia 19, vespra de l’aniversari, es posà a barrinar quina cosa més podia fer per aconseguir el cavall de fusta. Quan el pare acabà la feina en l’obrador, el xiquet començà a traure al mig del carrer trossos de fusta, borumballa, llistons inservibles i, fins i tot, dos parots coixos que, per a qui no ho sàpia, eren uns pals que sostenien els gresols dels fusters. A l’hora de sopar, mentre l’àvia buscava una agulla de fer calça que li havia caigut balcó avall, el xiquet botà foc al material amuntegat i, del tric al trac, el

carrer s’inundà de tanta llum que l’àvia trobà l’agulla a la primera de canvi. —Què has fet, fill?— cridà la mare des del balcó. El pare baixà els graons que duien a l’obrador de quatre en quatre i, amb la llum que venia del carrer, s’adonà que l’estança estava més neta que una espasa. Martí se li apropà i, amb un filet de veu, improvisà una mentideta redona, com una boleta d’anís: —He encés una fàcula per fer llum i que l’àvia poguera trobar l’agulla de fer calça. A continuació, una veritat com una casa de gran: —He fet neteja de l’obrador perquè volia un cavall de fusta. Preguntareu: i què és això de la fàcula? Doncs bé, pel que diuen i conten, és la manera que tenien les persones d’anomenar les falles en l’època en què els gats volaven, els gossos tenien urpes com els pollastres i els pobles a penes apareixien en els mapes. I Martí tingué el cavall? I tant! El dia 20, dia de sant Martí Dumiense, l’endemà del dia de sant Josep, el pare tragué de davall de la màrfega que li servia de llit, un cavall de fusta de sabina, la més dura i preciosa que hi ha al món sencer. Ah! I pintat de roig i de blau. Caram! Al cap i a la fi, el xiquet havia intentat portar-se com una personeta.


202 203

RELATS INFANTILS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Per abans de dormir DANI MIQUEL Dani Miquel per a Manel i Miquel per a que ens il·luminen la vida.

–Vinga Manel, Miquel! És hora d’anar a dormir. –Encara no tenim son –digueren els nens. –Va! A dormir, vaig a apagar la llum. –No! No apagues la llum, conta’ns un conte! [cantant] Que vinga, que vinga, que vinga la llum abans que el petroli ens òmpliga de fum; les bigues són plantades i la llum ja vindrà, perquè les xiques guapes es miren la cara. Que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al senyor alcalde, li peguen en el cul... [somriures] –De què es rigueu? –Has dit cul. –Va dir Miquel. –Això no és un conte, això és una cançó. –Afegí Manel. –Què no vos agraden les cançons? Abans es cantava molt, mireu: Es cantava per a contar històries que havien passat, històries divertides o que feien por. Es deien romanços, i solien cantar els cecs que arribaven al poble. Les lletres les portaven escrites en un paperet i enrotllades en un fil. No heu escoltat mai la cançoneta: Si em pose a cantar cançons vos en cantaré més de mil que les porte en la butxaca nugadetes en un fil. Aquestes cançons que cantaven els cecs entretenien a la gent, tant era així que la gent quan els veia arribar a la plaça del poble deixava el seu treball, oblidava que havia anat a comprar al mercat, tancava la seua paradeta de verdures i tots s’acostaven a sentir la història que venien a explicar. Podríem dir que aquestes cançons entretenien tant a tothom com la televisió fa hui en dia. També es cantava a les xiques i als xics, per a rondar-los a boqueta de nit o per a explicar històries que havien passat als pobles veïns. Es deien cançons de festeig, no conegueu aquella de "Doloretes tenia un nòvio" o "Amparito, la filla del mestre”?

Al treball també es cantava, a l’horta es cantava als animals per a què feren millor la feina, com en les cançons de batre, a la fàbrica per passar millor l’estona i que es fes més lleugera la càrrega. Es cantava a totes les estacions de l’any, hi havia les cançons de Nadal, de Pasqua, d’estiu,... Hi havia cançons per ballar, per jugar, cançons de falda, es cantava fins i tot per a fer riure, i també cançons per a dormir, que ja sabeu com es diuen, cançons de bressol. Però avui no vos cantaré cap d’aquestes ja que no voleu sentir-me cantar. Com que voleu que vos explique un conte començaré tot seguit: Hi havia una vegada un vell, que a més a més era cec. Un bon dia quan tornava a casa al cor de la nit, creuava pel carrer major amb una llum a la mà. En això un xicot que passava per allí en veure’l va dir: –Mira quin ximple! És cec i du una llum a la mà. Ah! però és que el cec, duia la llum per tal que els que s'hi veuen no s'estamparen amb ell. En això va passar aquella nit un fet inesperat. El cec continuà el seu camí guiant-se de memòria, comptant les petjades, sentint els aromes, notant el remor del vent en la seua cara, creuant-se amb el sereno a l’hora de costum. –Bona nit. –Bona la tinga vosté. En arribar quasi bé a sa casa sentí un maular estrany d’un gat, un miolar que li crida l’atenció i que el va fer aturar-se un instant. –Aquest gat no maula com si estigues en zel, ni tampoc com si tinguera gana– va pensar el cec. –Més bé sembla que hi demane ajuda. El cec orientant-se per la seua fina oïda s’acosta fins al lloc d’on provenien aquells miols. A les palpentes descobrí que enmig d’una reixa es trobava atrapat aquell animalet. L’acaricià amb tendresa i li parla amb veu suau. Amb tacte i delicadesa li tragué la seua pota del forat on s’havia quedat enganxada, l’agafà amb suavitat i se la posà sobre el pit per dur-lo a sa casa i curar-li aquella ferida. I així ho va fer.


Passat tres dies el cec descobrí que aquell felí no era un gat qualsevol. Quan va entrar a sa casa al caure la nit va sentir una veu que li parlava. –Qui ets tu? –preguntà el cec. –El teu amic el gat. –El gat? Els gats no parlen –respongué el cec. –Això és que fins ara no havies obert l’oïda per a sentir-los. –Però... com pot ser? –El meu amo, el mag de la Llum m’ha encomanat una cosa per a tu. –El teu amo? El mag? –El cec no entenia res, no cabia en ell mateix.

–Sí, des d’avui mateix hi podràs veure sota la llum de la lluna amb ulls de gat, hi podràs veure sempre que hi hagi lluna, en el moment dels somnis, de les intuïcions i dels misteris de la vida, durant les nits. I així va ser com aquell cec va viure cada dia esperant a que es fes de nit per a que vinguera llavors per a ell la llum de la lluna, la llum de la nit. En acabar el seu conte Miquel i Manel ja dormien, somiarien amb cançons, amb la lluna, la nit i la llum que il.lumina als qui volen creure en un món ple d’imaginació i fantasia.


204 205

RELATS INFANTILS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Xavi i els cargolets d’En Jordi LLUÍS MIRET Fa set mesos, tenia una família perfecta. Però ara ha vingut a molestar, una bestiola menudeta, amb una dent a la boca i quatre pels al cap, on es reflexa la llum del sol. Li diuen Xavi i és el meu germà. Xavi només sap fer tres o quatre coses: 1-Succionar ma mare quan menja 2-Posar-se vermell com una perilla incandescent quan caga 3-Imitar l’alarma d’un banc quan plora. La resta del temps, ell dorm i nosaltres descansem. Si m’obligueu a buscar-li una cosa bona, diré que dóna gustet acaronar el cap del meu germà. En comptes de cabells, Xavi té una pelusseta escassa i fineta. M’agrada passar-li la mà i dir-li “pelusseta”. Cada vegada que m’acoste al pelusseta em reb amb un somriure gran i innocent. Però en quant em descuide, Xam! Ja m’ha enganxat un cargolet. Tota la feblesa i poca traça que té, li desapareix en quant m’agafa un rínxol. Pelusseta estira amb força i traça, rient-se i cridant en japonès “ta-ta-to”, i a mi em fa molt de mal. Com a germà major no puc consentir-ho. No pot ser que un sis mesos em vacil.le. Fins ací podríem arribar! He elaborat uns quants plans per venjar-me. Pla 1: En quant el pelusseta em pose la mà al cargol li pegue una castanya. Resultat: els pares cabrejats, el pelussa plorant i jo castigat a la cadira de pensar. Pla 2: En quant el pelusseta em pose la mà al cargol em llançe a terra cridant que m’ha agredit –jo he vist que els futbolistes ho fan a sovint: cride que m’ha arrencat els cabells, m’ha pegat un puntelló a l’ull i un mos a l’orella. Resultat: rialla general. Ningú no em pren amb seriositat. Decidisc tornar al pla 1 i acabe novament a la cadira de pensar. Pla 3: En quant el pelusseta em pose la mà al cargol em llance a terra plorant, imitant els crits del Xavi i expulsant llàgrimes i mocs com si fora l’aspersor del jardí. Resultat: el pare i la mare em miren espantats i en cara de no entendre res. Frustrat i incomprès decidisc tornar al pla 1 i acabe a la cadira de pensar. Darrerament he tingut molt de temps per a pensar. Arribe a la dolorosa conclusió que els meus plans han fracassat. Potser siga el moment d’una retirada tàctica, el problema és que no sé on retirar-me. Donant per impossible el meu germà, he decidit centrar-me en les obligacions escolars. En acabar cada jornada, eixim del col.le cansats, famolencs i feliços de mostrar a casa un munt de nous dibuixos, cançons i bonys. Tot i que aquell dia portava una novetat: polls!


Els polls són unes bestioles diminutes, llardoses i desagraïdes. Pobretes, no troben una llar millor on viure que el cap de les persones. A mi no m’importaria cedir-los un parell de rínxols, però és que damunt que els dónes allotjament, et piquen. Ma mare m’ha vist rascar-me, ha posat els ulls com a plats, m’ha alçat un cargol i a cridat com si li faltara un bull: POLLS!!! Ha estat el començament d’una autèntica tortura xinesa. M’han rentat el monyo cinc o sis vegades –sabent el poc que m’agrada, m’han pentinat durant vora vint minuts, amb sanya i violència –sabent de sobra com odie que em pentine. Jo he plorat i he cridat, però novament han passat de mi. El meu germà Xavi –o siga pelusseta– observava tota l’escena espantat. No sé si per solidaritat, afany de protagonisme o egoisme –ell considera que els meus cargolets són una propietat privada seua– ha començat a plorar. Atureu-vos un moment i contempleu el panorama: jo i el meu germà plorant, la mare i el pare cridant i els polls pegant bots. Com són de curioses les relacions familiars: odie que Xavi m’estire els cargols, però ha estat prohibir que el pelussa s’acoste a mi i començar a tirar-lo a faltar. Pelusseta també m’enyorava. Jo el veia observant-me des d’uns metres de distància, amb la mirada fixada en els meus cabells, obrint i tancant les manetes amb llàstima. Quan li han caigut unes llagrimetes, m’ha entrat tanta pena que de bon grat m’hauria deixat estirar els cargolets. Al matí següent, en compte d’anar al col.le vaig al perruquer. En eixir ja no tenia polls, ni cabells ni cargolets, m’havien deixat el cap tan llis i rodó com una taronja. Jo em sentia estrany, però Xavi s’ho ha pres molt pitjor. Va ser veure’m i començar a plorar, enyora els meus cargolets i no sap que fer amb les mans. Afortunadament, la mare va tindre una idea brillant, com que s’acostava la cavalcada fallera va comprar-me una perruca enorme. És gegant, negra com el carbó i amb uns cargols grans com a melons. Xavi està encantat, perquè no té prou perruca per on començar. A mi també m’agrada molt, perquè les estirades del pelusseta ja no em fan mal. Per cert, han passat uns pocs dies I ja ha començat a eixir-me els cabells, o més bé uns pels prims, finets i escassos, igual que els del meu germà. De fet, ara és el pare al que li agrada acariciar-los, mentre riu i ens crida “els meus pelussetes”


206 207

RELATS INFANTILS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


El meu país EMILI MORANT LLORCA

Fa poc que ha començat aquest curs tan estrany i nou: l’estiu acaba lentament i s’endevina la tardor com cada any. La tardor, de nou, i després l’hivern, un altre hivern: d’un salt –enorme, això sí– m’he estalviat la millor meitat de l’any. La gent de classe sembla interessant, tothom em tracta bé, però la veritat és que no m’apetix gens, després de tant de temps, tornar a ser el nou, aprendre’m tots els noms, preguntar on està tot. Els matins són avorrits, les vesprades solitàries i tristes a ma casa. L’única finestra que uneix l’habitació i el món és el meu telèfon; m’escric amb els amics o em limite a llegir el que s’han dit durant el dia. Qualsevol distància és poca per a la velocitat de la llum. Això sí, cada vegada entenc menys de què parlen: són els meus amics, encara, però totes les coses que havíem compartit des que tinc memòria es fan cada dia més borroses. Whatsapp estava molt bé quan no era l’única cosa que teníem; ara és només un eco de la vida, com escoltar la teua música preferida a través de la paret dels veïns. Els darrers dies han sigut més durs, encara. Després d’escola, en tornar a casa, el degoteig de missatges s’ha allargat més que la resta de les vesprades: fotos, preguntes d’on esteu, quan veniu, fins quan estareu... Els meus amics de festa i jo atrapat en aquesta habitació estranya, encara no meua. Hui, 19 de març, festa de Sant Josep, ha estat el pitjor de tots: per si no era suficient haver d’anar a classe un dia que sempre havia sigut festa, per la vesprada m’he trobat amb fotos de falles cremant-se; les xicotetes, primer, les grans vindran després. Se m’ha fet un nus a la gola i abans de trencar a plorar com una fallereta –jo, que hi feia broma!– he hagut d’escapar. He agafat les claus, el telèfon, diners, i he començat a caminar i caminar, com si es pogués

creuar el món a peu, saltar aquesta mar nova i immensa i veure de nou els meus amics. Però no: només la llum viatja a la velocitat de la llum. Després d’una hora o més, amb la vesprada ja esgotantse, m’he aturat a Plaza de Mayo, que és com el centre de Buenos Aires, de l’Argentina i del món sencer: em pregunte quina classe de falla gegantina podrien cremar ací aquesta nit les gents orgulloses del que sempre ha estat el meu país desconegut. “El meu país”: curiosa expressió. L’he usada durant anys per a referir-me al lloc on vaig nàixer, d’on són els meus pares, però no el coneixia, ni el conec encara. No fa tant que em va corregir una professora meua: –Si tens tretze anys i en duus deu ací, el teu país és aquest, el mateix que el meu: no sigues estranger en la teua terra. I tenia raó: Argentina era poc més que els records de la família, un equip de futbol que quasi guanya el Mundial i tebeos de Mafalda. Llàstima descobrir-ho mesos abans que els meus pares, desesperats de nou, decidiren donar-li una segona oportunitat al seu país: expulsats de nou, ells tornaven, jo només me n’anava. L’última claror del dia s’acomiada de Buenos Aires. Agafe el mòbil per tranquil.litzar els meus pares i comprove que a Gandia, mentrestant, les flames van apagant-se: han cremat ja totes les falles grans, els meus amics es retiren. I pense de nou en el que em va dir la professora: jo no era un exiliat, però ho sóc ara. “El meu país” dorm ja sobre un llit de cendra i m’oblida poc a poc: allà el centre del món és la Plaça Jardinet, la República Argentina és només un carrer llarguíssim i el meu barri, en què he conegut gent de tots els llocs excepte coreans, es diu Corea. Hi tornaré algun d’estiu, si és que l’estiu torna algun dia.


XVIé Concurs de Narrativa Infantil i Juvenil

Premis guanyadors XVIé Premi Narrativa Infantil i Juvenil “Vicent Ribes” Any 2014 Premi Poesia Infantil i Edició “Vicent Ribes” Any 2014


vicent ribes

2014


210 211

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

La metxa CLAUDIA ALBELDA CABANILLES M.A.S. Calderón (Grau de Gandia) 4rt. d’Eso Premi Poesia

Nit d’emocions contingudes, un home mira la metxa que sosté amb les mans unides, pot ser, hi ha qui l’enveja. Sols tu, humil serp de cotó eres qui encén una flama senyera és el teu prim cos i el foc el tens per ànima. En un punt un esclat tot serà, de traca, llum, foc i color i el foc la nit calfarà, xiquetes es desfaran en plors. Elles no es poden contindre, els seus ulls alegres abans molt prompte líquid vidre ompliran la nit de brillants.

Il .lustr

ació: A

driana

Gadea

Fuster


A

Ha arribat el moment MARC BLASCO LÓPEZ Col.legi Borja Jesuites (Gandia) 8 anys 1r PREMI CATEGORIA A

tina Gadea Il.lustració: Mar

Sí, ha arribat el dia, demà comencen les falles tot el material pirotècnic ha d’estar preparat i en forma. – Reme, Reme desperta´t! – Crida la bombeta Blauetd’ací mig hora hem d’estar formant files.

Fuster

Les “traques” estan realitzant les seues maniobres terrestres i els “masclets” s’emocionen per poder participar amb sorolls musicals en la mascletà.

Quan Reme s’asoma a la finestra es queda bocabadada, tothom està ocupat fent l’últim entrenament abans d’esclatar.

Més enllà hi ha uns quants petards amb la metxa descuidada i un poc descolorits. Aquests quasi no han treballat, s’han passat els dies sense fer res de res. Així que de segur faran molt de fum però gens de soroll.

– Un, dos, un, dos... passen els “Xinos” corrent al pas marcat pel seu sergent.

– Reme, ens hem d’anar! Ja és l’hora! El sergent ens espera! – diu Blauet.

– Una volta a l’esquerra, una volta a ala dreta – ballen els “focs artificials”.

– Reme i Blauet es reuneixen amb la resta dels seus companys “les bombetes” que ja estan en fila i preparats per a partir.

Reme és una bombeta de color roig i Blauet és el seu amic, que com haureu endevinat és una bombeta de color blau. Els dos s´ho passen molt bé i quasi sempre estan junts. Així que han decidit donar una volta pel campament, per vore tot el desplegament que hui hi ha per allí. El primer que veuen és un exercit de “trons” que desfilen amb pas ferm, són de color marró i la seua metxa està brillant impecable. Els “trons” són uns coets que han entrenat dur i estan forts, d’aquesta manera el soroll que faran al explotar serà potent, cosa que els plena d’orgull. – Molts d’ells de segur que són llançats en les despertades! – exclama Blauet mentre els mira fixament. Entretant, Reme s’ha quedat observant com els focs artificials fan l’últim assaig de la seua coreografia abans de que els llancen cap al cel en la Nit del Foc.

– Reme! Blauet! Per què esteu tan trists? – pregunta el sergent – Hui és un dia per estar feliços i posar en pràctica tot el que heu après. Per fi aneu a explotar. – Hem vist la resta dels coets –contestà Reme- ells ompliran els carrers de soroll, color i olor a pólvora. I a nosaltres quasi no ens sentiran. – Nosaltres les bombetes ens encarreguem de fer que els xiquets gaudeixen i s’ho passen molt bé. Sense nosaltres els menuts no podrien participar en la festa amb soroll com ho fan els majors. No us pareix genial? – va explicar el sergent. I amb un tres i no res el campament va quedar desert. De segur que van ser unes festes EXPLOSIVES!


212 213

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

B

Una nova meravella GEORGIA MARTÍNEZ MARCARELLL Col·legi Carmelites (Gandia) 6é de Primaria 1r PREMI CATEGORIA B

– Maiday, mayday! Ací l’avioneta nº 7432 en vol particular!! – Maiday, mayday! Algú m’escolta? El pilot de l’avioneta cridava per la ràdio, però malgastà les seues cridades d’auxili, no l’escoltava ningú. Estava enmig d’una tempesta i la càrrega que portava no li deixava estabilitzar l’aparell. A més a més el combustible estava acabant-se-li , encara que per el recorregut que devia fer tenia més que de sobra, però des de que havia entrat en aquell núvol de tempesta els aparells s’havien tornat bojos i no eren massa de fiar. – Maiday, mayday!! Vaig a desprendrem de la càrrega! Estic en algun punt al sud-est... al sud-est de cap lloc – va acabar murmurant – A mi qui em mana acceptar aquesta feina? Dit i fet, el pilot va accedir a la palanca que aguantava la càrrega i es va desfer d’ella. De seguida l’aparell es va alleugerar i va agafar altura fins a superar la tempesta. – Com que no tens el ninot? Què l’has perdut? – el mestre faller escoltava a algú a través de l’aparell del telèfon i passejava amunt i avall a la seua oficina. – No vull excuses de mal pagador, has de trobar-lo abans del dia de la plantà. Em jugue molt! La meua feina i el meua prestigi estan en joc! Troba’l i porta’l! – va cridar , i penjà el telèfon. Tenia pocs dies per presentar el seu treball a la comissió de la falla que l’havia contractat i si no ho tenia tot apunt li esperava una bona. No tenia temps a fer un altre projecte. Quedaven pocs dies per a la festa i els ninots devien d’embalar-se per anar al lloc de la plantà.

– Com dimonis es pot perdre un ninot de quasi cinc metres d’altura? Crec que vaig a prendre’m una til.la i anar-me’n a dormir. De segur que açò és un mal son... Però a l’endemà la realitat dels fets no li va deixar cap dubte. El ninot principal s’havia perdut. La feina de tot un any al poal de les deixalles. – Ara que faig? Cride a la falla per dir què ha passat o m’espere a veure si podem trobar-lo? – El millor serà afrontar-ho. Sí, això faré. Anava a agafar el telèfon quan una notícia a la tele el va aturar. La locutora parlava i darrere apareixien unes imatges. – “Un descobriment històric ha ocorregut! Una nova meravella de la humanitat ha aparegut de la nit al matí i ningú s’explica com! Tot va ocórrer en l’última tempesta. Els científics diuen que el fort vent que ha hagut a la zona durant els últims dies ha pogut desterrar-la. Anem en directe al lloc dels fets. Parlem amb la nostra corresponsal a Egipte”... A partir d’ahí el cap del mestre faller va deixar d’escoltar. El món s’havia tornat boig? El que estava veient al monitor era el seu ninot perdut. El ninot principal de la falla, que tractava de l’Antic Egipte. El seu ninot perdut era una piràmide! I mira per on havia anat a parar al mateix Egipte! I el que era més fort, era que pensaven que era de veritat! L’alegria d’haver-la trobada xocava amb la impossibilitat de poder recuperar-la. Va seguir escoltant el que deien les notícies, però el seu cap estava cavil.lant. Passaren els dies i la notícia de la nova piràmide apareguda recorria tots els noticiaris del món.


a

a Martí Garcí Il.lustració: Mirei

Dia darrere dia, milers de visitants anaven a Egipte per poder contemplar-la i després dels dies passats, la solució no estava més prop.

Bo, ara ja estaven dalt de l’avió camí del desert. Els de seguretat no havien trobat els coets de la traca que duien cosits als saragüells, si no ja estarien a la presó.

Va parlar amb els fallers que l’havien contractat i els va dir el que passava.

Quan l’avió va aterrar, van agafar un autobús que els portà al desert. Però el dia passava de pressa i era ja el dia de Sant Josep. Podrien cremar la seua falla abans d’acabar el dia?

– Estàs dient-me que la piràmide apareguda no és més que un ninot? – Sí, sí ja sé que és difícil d’entendre, però mira el dibuix i mira la foto. – I vols dir-me com els científics i els experts no s’han adonat de la veritat?

Un reporter de la televisió els acompanyarà en la seua aventura i ho gravarà tot. Després farien un documental que vendrien a la BBC. Açò anava a reportar-los molts diners i la seua festa seria mundialment coneguda.

– No tinc ni idea, no ho sé. Estic tornant-me boig des que ho vaig saber i cada dia que passa no estic més prop de la solució. Al contrari, no sé com desfer tot aquest embolic – es va deixar caure a la cadira derrotat.

Van arribar al desert. La veritat és que el seu ninot era molt real. Es feia tard i els turistes ja se n’anaven, així que tenien el camí lliure.

– tranquil home, tranquil. Pensem. Tractar d’emportar-nos ara la piràmide serà impossible, així que el que podem fer és anar a Egipte i celebrar allí la cremà.

El pirotècnic va desplegar la traca pel voltant de la piràmide. El president va posar un CD al radio casset i va apretar el play.

El mestre faller el va mirar bocabadat. No sabia qui estava més boig si ell, els científics o el president de la falla.

Els primers acords de l’himne de València van inundar “La Vall dels Reis”.

– No ho dius en serio, veritat? – Clar que sí! Preparem els passaports que ens anem de viatge! Dit i fet. Als pocs dies tota la comissió de Corea al complet embarcava cap a Egipte. Passar els detectors de metalls a l’aeroport havia sigut interminable, és clar, ja que tots anaven vestits amb les seues vestimentes falleres. No hi havia temps ni diners per a facturar les maletes amb tots els tratges i demés. I si perdien les maletes? No, no millor portar-ho tot damunt.

Tots els fallers també el van entonar, la reina del foc va encendre la metxa i la xispa va cremar la pólvora. Plaf, bum, plof... la traca va explotar i la piràmide apareguda va començar a cremar mentre l’himne acabava. L’aventura d’aquell ninot arribà a la fi. Els bombers i la policia van arribar entre crits que els fallers no entenien. Ara l’esquelet de la fusta ja era visible i tots s’adonaren del error. De nou va ocupar tots els noticiaris, però aquesta vegada era per aclarir el malentès. La meravella apareguda no havia sigut més que un ninot perfecte.


214 215

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

C

Història d’una abraçada ALBA MARTÍNEZ ALBELDA Col.legi Abecé (Gandia) 6é de Primària 1r PREMI CATEGORIA C

Ja ha arribat l’hora, camine cap a tu, em mires, l’emoció d’aquest moment em fa recordar com va començar la nostra història... Recorde perfectament aquell matí per tan fred i gris com era. El cel estava cobert per núvols de plom i els arbres, convertits ja en esquelets davant del taller, feien d’aquell dia el més gèlid de la meua vida. No es veia ningú pel carrer, ni tampoc al taller se sentien sorolls. Tot pareixia estar desert. De sobte, algú va entrar al taller. Era Toni, l’artista faller, un xic d’uns vint i tants anys. Encara que era poqueta cosa, jo sabia que era un “tio” ben gran. La manera de cuidar-me i la delicadesa amb què arreglava les seues ferramentes deixava veure que era sensible i tendre, malgrat que el seu rostre sempre fera pensar que estava trist, o angoixat, o enfadat. No es pot dir que fórem amics, però jo sempre estava allí, al taller, fent-li companyia. I quan estava trist o desanimat, jo l’ajudava amb una calorosa abraçada. La foscor del dia obligà Toni a engegar els llums. I ell, remugant, digué: Serà possible! Justament com més necessita el sol una persona , aquest va i desapareix!!! Al preu que està la llum... I jo, damunt, he d’estalviar... Toni em va mirar i, en comprovar que estava bé, va seure en una de les cadires. Va començar a murmurar coses que jo no entenia mentre arreglava els pinzells, però vaig deduir que es tractava de les Falles, perquè eren la gran passió de Toni que, sempre parlava del mateix. Jo no sabia molt d’aquestes festes, sols el que li havia sentit contar: que es plantaven uns ninots gegantins, que després es cremaven, que els xiquets i les xiquetes desfilaven pels carrers

vestits amb roba antiga en moltes cercaviles. Ah!, i que es tiraven coets, molts, coets. I ara que et mire més de prop, tan prop que sé que ja pots sentir el meu alé i el bategar del meu cor, puc recordar la primera vegada que et vaig veure... No sabia d’on havies eixit, però allí estaves, enmig del taller. Tal vegada havies estat sempre allí. No sabria com descriure’t, no estaves trista, més bé diria que apagada, buida, sense sentiments. I Toni va estar tot el dia donant-te la seua atenció, i preocupant-se de que no et passara res, de que estigueres segura. Aquella nit, no se’n va anar del taller, s’havia portat un catret i es va quedar a dormir amb nosaltres ajupit al meu costat. Abans de gitar-se, ens va dedicar un somriure a tu i a mi. Això em va fer molt feliç, perquè he de dir que era la primera vegada que el veia somriure. I després, ens va prometre que al dia següent s’alçaria prompte per a comprovar que estàvem bé. I així ho va fer. Es va alçar més prompte que mai. I va tornar a donar-te tota la seua atenció. Va estar amb tu tot el matí, intentant que millorares i que el color il.luminara la teua cara. Importaves molt per a ell, i sempre et deia: Gràcies a tu, la meua vida canviarà completament. I tu mai responies res. A l’hora de dinar ja semblaves estar millor, doncs havies cobrat un poc de color. Alguna cosa en tu em va fer sentir que hi havia vida endins teu. No vaig poder saber què era fins que no va passar una estona, era aquell gest un tant forçat que havia començat a brollar a la teua cara i que semblava l’inici d’un somriure. Però els teus ulls encara continuaven sense donar senyals que tu estigueres viva. Pareixies víctima d’una malaltia de la qual a poc a poc Toni t’estava curant.


adea Fuster

Roser G Il. lustració:

El matí següent, Toni es va alçar més prompte que el dia abans, i amb una cara diferent. Tenia menys cara de trist, cada dia semblava més content.

poc a poc, em consumia i ara era jo el que em quedava sense vida... Només reviscolava quan Toni, a les nits, venia a fer una ullada i em parava un poc de la seua atenció.

Aquell dia, no et vaig poder contemplar fins a la vesprada, perquè Toni havia estat molt de temps cuidant-te. I quan et vaig mirar, tu em vas tornar la mirada, per a la meua sorpresa. Des d’aquell moment vaig tindre la necessitat que Toni estiguera amb tu tot el dia, perquè així tu estigueres cada vegada més viva.

Els coets esclataven a la porta del taller. Les Falles ja havien arribat. I amb elles, les esperances que tu tornares anaven disminuint cada dia un poquet més.

La màgia d’aquest moment ha aconseguit que oblide completament la part més dolorosa de la nostra història... Els dies havien anat passant. Toni ja no era la persona trista i amb cara de malhumorat que havia sigut sempre, sinó que estava content i alegre, gastava bromes a la gent que venia al taller... Gràcies a tu la seua vida havia canviat. I tu, tu ja tenies color, llum, alegria, ja estaves plena de sentiments... Em miraves, i jo, et tornava la mirada. I a mesura que transcorrien els dies, anava creixent en mi el desig d’abraçar-te, però allò no era possible.

Però quan les falles ja s’acabaven, Toni va entrar al taller acompanyat d’una de les persones que, no feia tant, se t’havien emportat. Em van agafar i, arrossegant-me, em van traure del taller. Jo no volia eixir. Mai no ho havia fet, i, simplement, tenia por de fer-ho. Tan sols l’esperança de tornar a veure’t m’encoratjava. Estaves allí, enmig del carrer, lluint-te com mai. I tota la gent es parava a contemplar-te i admirar-te. Ja s’estava fent de nit, i tot anava cobrant sentit. Semblava que els meus desitjos anaven a fer-se realitat.

Un dia, unes persones van entrar al taller acompanyades de Toni. Tots portaven un somriure a la cara. I van fer el que jo ja em temia que farien: et van agafar i et van portar amb ells. Jo no sabia on et portaven, sols sabia que tu te n’anaves i jo em quedava al taller, sol. I tu, contenta i confiada, em vas dedicar un últim somriure. No, no podia ser! No et podien traure del taller! “No us l’emporteu!” Tenia ganes de dir. Però no podia.

Quan la nit va caure sobre la ciutat i tots els fallers de la falla Corea es van posar al teu voltant vaig estar segur que per fi podria abraçar-te, perquè això és el que faig JO, el FOC, a la Nit de la Cremà. Abraçar-te a TU, la FALLA.

Els següents dies els vaig passar lamentant-me que te n’hagueres anat. Em sentia més sol que mai. Toni ja no estava tant amb mi, i el taller estava desert. Jo era l’únic allí dins, esperant que algun dia tu tornares al taller i entrares per aquella porta que ara quasi sempre estava tancada. Però sabia que era impossible que allò es fera realitat. I, a

I això és tot. Ara ja estic més prop que mai de tu. I em mires amb els mateixos ulls somrients de la nostra primera mirada. Ningú sap si morim o si quedem vius per sempre, però el que és ben cert, és que darrere de tu vindrà una altra falla bonica com tu. I el foc, en abraçar-la, tornarà a ser un amb ella.

De sobte, va arribar el moment més esperat per tots, fallers, foc i falla. Entre plors, la Reineta va prendre la metxa que em portaria a tu .


216 217

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

D

La dona del turbant BELEN TARRASÓ VAÑÓ Col.legi Abecé (Gandia) 4rt d’Eso 1r PREMI CATEGORIA D

Imatges borroses em vénen al cap quan intente pensar en el record més vell que conserve, siluetes indefinides color blanc difuminat, intentava pestanyejar però no ho aconseguia del tot. Aquelles imatges em marejaven prou, sentia veus de persones humanes, però no entenia bé el que deien i no era perquè ells no vocalitzaven, sinó perquè la meua capacitat auditiva encara no estava definida del tot, així que decidí tancar els ulls i esperar que els meus sentits estigueren desenvolupats. No sabria dir tampoc, quant de temps exacte va passar des d’aquell moment fins que per fi vaig poder observar amb claredat tot el que es trobava al meu voltant. Hi havia ballarines, xiquets i xiquetes, polítics, cantants i genis, fades, bruixes, nans, però sobretot, hi havia moltíssims fallerets i falleretes de totes les grandàries: gegants, diminutes, mitjanes, etc, elles eren boniques, amb les cares llises i alguna que altra amb pigues, els cabells amb els monyos típics, les faldes amples i els davantals treballats, i els fallerets, amb eixes caretes picaresques, rubiets, castanys i inclós pelrojos! Jo no sabia encara quina forma tenia, seria una fada? Una princesa? Una bruixa? I una fallera? Podría ser una? De vegades m’imaginava que ho era , i m’encantava. Les fades, les bruixes, les ballarines i la resta anaven acolorint-se. Totes les vesprades venien homes i dones amb

poals de diferents colors de pintura i acolorien els diferents ninots del que pareixia un magatzem, anomenat taller faller. Quasi tots els ninots del meu voltant ja tenien color, excepte jo, a mi ningú em pintava, ni tan sols sabia quina forma tenia. Un dia entrà al taller una dona que no havia vist fins el momento, estava parlant amb un home que l’escoltava atentament i es girà cap a mi per asssenyalar-me. La dona es va apropar a mi, era de cabells castanys clars i ondulats, duia un turbant per tindre la cara aclarida, era allargada amb unes quantes pigues i la seua expressió era de cansament, esgotament…m’observà durant una estona, com si m’analitzara, crec que fins i tot em va paréixer veure una llàgrima. La dona obrí un maletí que resultà ser una caixa de pintures, però no eren com les dels altres ninots, pareixien estar barrejades amb més cura. La dona agafà una banqueta, es col.locà davant de mi, mullà el pinzell en l’aigua i en la pintura i després feia petites pinzellades al que crec que més o menys serien els meus cabells i utulitzava un color paregut al dels seus. Quan em pintava, era una sensació increïble, era com si a cada pinzellada que em fera, em donara un puntet de vida. Anava espai, amb molta cura. Aquella vesprada no va canviar el color, i vaig entendre que no tenia pressa i volia fer-ho perfecte. La cara d’esgotament anava desapareixent


sa Xaixo

Marta In Il. lustració:

un poc a mesura que passaven les hores. Quan se n’anà la trobava a faltar i volia que tornara, que em continuara pintant, doncs no hi havia viscut millor sensació. A la vesprada següent esperava impacient que tornara, i quan jo pensava que no anava a fer-ho , aparegué per la porta amb la banqueta davall l’aixella, el maletí de pintures i el seu turbant al cap. Es passà tota la vesprada pintantme. Per a mi era un misteri, per què sols em pintava a mi? Per què sempre tenia l’expressió cansada? Per què m’havia triat? Totes les vesprades en veure-la se’m passaven pel cap eixes preguntes i sabia també, que mai tindriem resposta. Cada vegada, el taller estava més buit, els ninots que ja estaven acabats, els tapaven amb plàstics gegants i els pujaven a camions per a ser transportats a les respectives falles. Cada vegada hi havia més espais buits i també venien menys homes i dones a treballar, fins que passat un mes, sols quedàvem la dona del turbant i jo. Hi havia vegades que encenia un ciri i es passava fins altes hores de la nit pintant-me, fins i tot, hi va haver una vegada que s’hi va quedar dormida. Últimament utilitzava colors com el rosa, el blanc... i feia xicotets detalls en els quals es concentrava moltíssim i quan acabava podia observar-hi la cara de satisfacció acompanyada d’un somriure.

Pocs dies després, va aplegar una vesprada en què no duia maletí ni banquet, ni ta sols turbant. Anava vestida amb roba més formal i els petits metxons de cabellli queien a la cara. Es va seure al sól i es quedà mirant-me fins que s’adormí. Al mati següent, fou ella mateixa la que em tirà un plàstic damunt i amb ajuda de diversos homes, empujaren a un camió, però la dona no pujà, es quedà baix observant-me, a la seua boca, s’asomava un tímid somriure acomapnyat d’un parell de llàgrimes. El camió es posa en marxa i poc a poc anavem allunyant-nos del taller, i cada vegada veia més menuda la silueta de la meua pintora, vaig estar mirant-la fins que em va permetre la distància. Fou un viatge prou llarguet per a mi, i això que mai havia viatjat. Aplegarem a un lloc que devia ser una falla, doncs hi havia al mig una quasi acabada, reconeixia alguns dels ninots del taller, però a molts no, devien ser d’altres tallers em va estranyar que no em posaren directament a la falla, sinó que em guardaren dins d’una mena de caixa durant mes o menys dos dies fins que al tercer em van traure de la caixa i el primer que vaig vuere va ser un fum de gent al meu voltant i entre ells, vaig distingir a la dona del turbant. Quan un conjunt d’homes em col.locà al monument la gent començà a aplaudir i fins i tot hi havia preparat algun que altre coet, però jo no podia apartar la mirada de la dona


218 219

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

del turbant, esta vegada somrient, on es veia a molta gent que anava a felicitar-la pel seu treball...i jo no sabia ni com era jo mateixa i em moria per saber-ho. Estigué tres dies a la falla, i el quart em carregaren en un camió molt més menut que l’anterior i em dugueren a un altre local on a l’entrada es podia veure un cartell quedeua “Ninots indultats” m’agafaren i entrarem dins, em col.locaren al centre de tots els ninots i pogué observar la perfecció dels ninots del meu voltant, tenien tota mena de detalls i fins i tot pareixent reals... i jo estava entre ells? No m’ho creia... si era així la dona del turbant degué fer bona faena amb mí. I així va ser. Per la vesprada començà a entrar gent, gent que mirava cadascun dels ninots del local i feia fotografia de quasi tots els ninots que estavem allí. En una d’aquelles hi va haver un xiquet que es va col.locar davant la meua i sa mare va fer la fotografia i només acabà de fer-la, abans que el xiquet es movera, girà la càmara perquè el fill veguera la fotografia i ací fou quan, per fi, em vaig veure. Em vaig quedar sorpresa en veure’m, no era ni una fada, ni una princesa, ni una fallera, era ella, la dona del turbant, jo era ella, encara que el paregut no estava molt encertat, duia el turbant i els cabells eren del mateix color, tenia també les pigues al nas i a les galtes, no tenia dubte que era ella. Estava asseguda en una mena de butaca rosa, un tant antiga i duia un bebé acabat de nàixer als braços.

La meua cara era d’alegria i felicitat, concretament la que tenen les mares en veure per primera vegada als fills. Estava mes que satisfeta de ser una rèplica quasi exacta, de la dona del turbant. Al dia següent venia mes gent a veure’m que l’habitual. Hi havia murmuris que no podia entendre, estava un poc angoixada, no sabia el que passava fins que una xiqueta d’uns cinc anys cridà: – Mare, eixe és el ninot indultat? En escoltar-ho em vaig quedar sense paraules, jo el ninot indultat? No podia ser! Però era cert, no em cremarien. Els ninots de la sala anaven emportant-se’ls a mesura que anaven acabant-se les falles.tots excepte a mi, era l’única que quedava. S’acabaven d’emportar el del meu costat dret, i quan em pensava que anava a quedar-me sola, aparegué la dona del turbant. Caminava fins on estava jo amb els braços creuats i amb un somriure en la cara, era una expressió de satisfacció d’haver guanyat, mai m’havia alegrat tant de veure-la. Seguit entraren dos homes més i em carregaren al mateix camió que em dugué a aquella exposició. En eixir vaig olorar cendra, era el dia de la cremà, anirien a cremar-me a mi també? Em vaig espantar, no sabia si em faria mal, però era el que tocava.


D Aplegàrem a la falla i em col.locaren al meu lloc, hi hagué de nou molta gent, alguns aplaudien, altres simplement miraven i altres anaven a parlar amb la dona del tubant i li pegaven palmadetes a l’esquena. Per part meua, sols em quedava esperar. Començaren a posar la traca bona estona després que jo aplegara, i quan ja pensava que anaven a cremar-me també, em van traure de la falla i em dugueren a un edifici on em pujaren a la tercera planta i m’entraren dins d’una casa. El primer que veies d’eixa casa era un corredor recte prou llarg, amb dues portes a la part esquerra i tres a la dreta. A mi em van entrar en la primera de l’esquerra que resultava ser el saló on la dona del turbant hi era d’esquenes a mi mirant la paret. En notar la nostra presència i girà i estirà el cap a un costat deixant veure un espai entre el sofà i la paret, els homes que em subjectaven em deixaren en aquell espai, anava a quedar-me ahi per a sempre? La dona del turbant es quedà de peu davant meua mirant-me amb nostàlgia, i això no ho entenia, i jo era ella... de sobte vaig notar que algú entrava, es tractava d’un home ja major que caminava recolzat en un bastó. – Hola pare! Així que era son pare. La dona del turbant l’agafà del braç i recolçà el cap sobre el seu muscle, continuava havent alguna cosa que no em quadrava.

– És exactament l’expressió que va fer quan et va tindre, mai se m’oblidarà. Jo no era ella, jo era sa mare, per això el paregut no era del tot encertat i jo era la mare de la dona del turbant, i ella era el bebé que sostenia als meus braços. –Estic segur que li hauria encantat. Agafà ben forta la mà de la seua estimada filla a la qual se li asomaven unes llàgrimes barreja de pena, alegria, nostàlgia i emoció. Des d’aquell dia, abans d’anar-se’n a dormir, la dona del turbant venia al saló on jo estava i s’asseia a la part del sofà més pròxima a mi. Era un moment de pau, on ella descansava del treball i de la feina que li donaven els seus fills menuts. Moltes vegades es quedava dormida, i era el seu home qui la portava en braços al llit. Però per molt tard que fóra o molt cansada que estiguera, mai faltava, res li ho podia impedir. Al poc temps, vaig saber que el seu nom vertader era Sofia, que sa mare havia mort a finals d’any i que era el que més volia. Si poguera parlar li diria a ella , la dona del turbant, que sa mare no podia haver tingut millor filla, que des del cel la cuida i la protegeix i que l’estima molt, perquè per als sentiments, amics i amigues, no existeix cap tipus de distància.


executiva cens faller premis recompenses


222 223

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Executiva Major EXERCICI 2014 - 2015

President: José Luis Mascarell García

Delegat d’Emissió: Diego Rufat Melo

SotsPresident: Vicent Serralta Fuster

Delegada de Premsa i Radio: Sayo Pelayo Melo

Secretari: Joanvi Miñana Segura

Delegat d’Arxiu: Santiago Peiró Tarrazó

Sots Secretari: David Alfaro Aparisi Tresorer: Santiago Peiro Tarrazó

Delegació Vicent Ribes: Mara Ribes Broseta, Marivi Rives Broseta i Lolín Serralta Martí

Comptador: Kiko Lloret Blasco

Delegat de Cavalcada: Óscar Climent Martínez

Delegat de Festes: Pablo Laporta Frasquet

Delegada Cavalcada Infantil: Berta Rovira Moncho

Sots Delegat de Festes: Ignacio Franco Navarro

Delegació Cavalcades: Pura Ruiz de Gordejuela Almodóvar, Facundo de Sanfélix Muñoz, Paco Rovira Llorens, Amparo Brotons Olcina i Lola Martí Gadea

Delegació de Festes: Verónica Sabater Martínez, Arantxa Orengo Morant, David Alfaro Aparisi, Carles Morant Romaguera i Salva Gregori Cervera

Delegat de Jocs: Lluís Orengo Castelló

Delegat de Rifes: Salva Gregori Cervera

Delegat de Truc Absolut: Lluís Orengo Castelló

Loter: Rafa Gregori Cervera

Delegada de Truc Femení: Paqui Cardona Cerezo

SotsLoter: Andrés Verdú Martí

Delegada de Bac: Marian Morant Sendra

Delegada de Dones: Gema Cabanilles Sendra

Delegat de Truc Senior Mixte: Kiko Lloret Blasco

Delegada d’Infantils: Imma Carretero Saez

Delegats de Monument: Alberto de Sanfélix Brotons i Pablo Laporta Frasquet

Delegats Junta Local Fallera: Josep Lluís Mascarell Garcia, Joanvi Miñana Segura i Pablo Laporta Frasquet Delegat Junta de Govern: Santiago Peiró Tarrazó Delegat de Llibret: Javier Alborch Canet

Delegat de G rua: Rosendo Estruch Camarena Delegats de Crema: Juan Luis Bañuls Alborch i Quique Miñana Peiró

Delegació de Llibret: Alberto de Sanféfix, Eva Gordillo, Elisa Vila, Eduardo Montoro i Lolín Serralta

Delegat d’Estandart: Paquito Pérez Almiñana

Delegats de Publicitat: Facundo de Sanfélix Brotons i Paco Bonet Canet Delegat Artistic: Vicent Vila Sarch

Delegats de Cremà: Juan Luis Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Antonio Pérez Acosta i Enric Miñana Peiró

Delegada de festival: Esther Moragues Castelló

Delegat de Transport: Juan Martí Serra

Coeters: Rafa Gregori Pascual i Alfonso Rufat Moragues


Abargues Blasco, Ferrán

Castellá Lloret, Lorena

Frasquet Vidal, Josefa Teresa

Abargues Carbó, Borja

Castelló Martínez, Enric

Fuster Burguera, Eustaquio

Abargues Carbó, Paula

Chova Vila, Cristina

Fuster Moragues, Liliana

Alborch Canet, Javier

Chova Vila, Sergio

Fuster Rovira, María

Alborch Chafer, Antoni

Climent Gomar, Carmina

Gadea Boix, Telmo

Alborch Cortell, Miquel

Climent Martínez, Oscar

García Bañó, Vicenta

Alcázar Tebar, Cristina

Colubi González, Kristel

García Figueres, Vicente

Alcázar Tébar, Mª José

Cortés Juan, Eva

García López, Mari Carmen

Alfaro Aparisi, David

Cuenca Estruch, Carles

García Moncho, Eva

Aparisi Belenguer, José Luís

Cuquerella Gomar, Elvira

García Moragues, Carmina

Arcos Aranda, Sonia

de Sanfélix Brotons, Albert

García Morant, Camilo

Bañuls Alborch, David

de Sanfélix Brotons, Enric

García Moratal, Sandra

Bañuls Alborch, Empar

de Sanfélix Brotons, Facund

García Moratal, Enric

Bañuls Alborch, Joan Lluis

de Sanfélix Muñoz, Facund

García Moratal, Teresa

Bañuls Pérez, Elena

Enguix Denia, Josep Germán

García Polop, Jordi

Bañuls Tro, Joan

Enguix Gomar, Germán

García Ribes, Mª del Mar

Bergaz Zamora, Diego

Enguix Gomar, Sergi

García Sarrión, Beatriz

Bertó García, Vicente

Escrivá Barón, Josep

Garrigós Ferrairó, Carmela

Boluda Valdés, Ana

Escrivà Blay, Sofía

Gomar Martínez, José Luis

Bonet Canet, Francesc

Escrivá Chova, Pau

Gomar Peiró, Ana Mª

Bonet Cardona, Francesc

Escrivá Chova, Sergi

Gordillo Cana, Eva

Bonet Cardona, Víctor

Escrivà Romero, Amelia

Granados Mafé, Rosa

Boronat Llorca, Manolo

Estruch Bañuls, Eva

Gregori, Mary Ann

Boronat Seguí, Fernando

Estruch Camarena, Rosendo

Gregori Cervera, Rafael

Boscá Sanfélix, Marisa

Estruch Sarrió, Pilar

Gregori Cervera, Salvador

Bosch Melo, Rosa

Faus Gregori, Paula

Gregori Pascual, Rafael

Broseta Pla, Rosalía

Faus López, Joan

Ibáñez Puig, Mª Pilar

Brotons Olcina, Empar

Felis Bertó, Vicent

Ibáñez Puig, Sabina

Cabanilles Sendra, Gema

Fernández Bermúdez, Juan

Insa García, Justo

Cámara Bernal, Alba

Ferrairó Reig, Óscar

Insa García, Marina Isabel

Canet Camarena, Gloria

Ferrer Millet, Miguel Ángel

Jiménez Carranco, Emilio

Carbó Miñana, Reyes

Ferri Mascarell, María

Jiménez Carretero, Aida

Cardona Cardona, Mª Angels

Fitor Vilaplana, Marisa

Jimenez Carretero, Lidia

Cardona Cerezo, Mª Josep

Fort Ferri, Carmela

Jordá Fornés, Kiko

Cardona Cerezo, Paqui

Franco Navarro, Natxo

Julio García, Vicente

Carretero Sáez, Inma

Franco Revuelta, Empar

Laporta Benedito, José Luis

Carretero Sáez, Juanma

Franco Revuelta, Fausti

Laporta Frasquet, Pablo Eugenio

Caselles Ballester, Siomara

Franco Ros, Silvia

Lerma Escrivà, Paula


224 225

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Lerma Gadea, Begoña H.

Montoro Algaba, Eduard

Rodríguez Navarro, José Miguel

Lerma Gadea, Domingo R.

Moragues Castelló, Esther

Romaguera Bertó, Suni

Llamas Luque, Fali

Moragues Palma, Ester

Romaguera Romaguera, Josep

Llorente Seguí, Antoni

Moragues Fort, Mª Lola

Ros Alfaro, Pepa

Lloret Blasco, Francisco Javier

Morant Esparza, Alicia

Ros Bolta, Ana

López Gordillo, Paula

Morant Morant, Remei

Rovira Llorens, Francesc

Máñez Blasco, Inma

Morant Romaguera, Carles

Rovira Llorens, Salvador

Martí Cabanilles, Gema

Morant Romaguera, Mireia

Rovira Moncho, Berta

Martí Gadea, Mª Lola

Morant Sendra, Marián

Martí Gavilá, Jesús

Rovira Moncho, Lydia

Moratal Climent, Teresa

Martí Perales, Pepa

Moratal Valls, Lucía

Rufat Melo, Diego

Martí Serra, Joan

Moratal Valls, Paula

Martínez Aparisi, Blanca

Moreno Borrás, Nuria

Martínez Borrull, Empar

Muñoz Melo, Rosa

Martínez Ibáñez, Héctor

Muñoz Moragues, Jordi

Martínez Ibáñez, Hugo

Naranjo López, Roberto

Martínez Martínez, Josep Ramón

Olaso Castelló, Rafael

Martínez Peiró, Iolanda

Olcina Sendra, Mª Àngels

Martínez Ribes, Joan

Orengo Castelló, J. Lluis

Martínez Ribes, Vicent

Orengo Morant, Arantxa

Martí-Serra Part, Cristina

Orengo Morant, Edgar

Martí-Serra Part, Joan

Part Vidal, Cristina

Mascarell García, Josep Lluis

Peiró Alcázar, Iván

Mateo Bover, Isabel

Peiró Aparisi, Gema

Matoses Boscá, Francisco

Peiró Gregori, Cayetano Miguel

Mayor Cortés, Josep

Peiró Pelayo, Carlos

Mayor Ochoa, José

Peiró Pelayo, Lucía

Melo Morant, Ester

Peiró Pelayo, Santiago

Melo Morant, Inma

Peiró Tarrazó, Santiago

Melo Morant, Reme

Pelayo Melo, Mª del Rosario

Micó Granados, María

Perales Peiró, Suni

Micó Granados, Miguel

Pérez Almiñana, Francesc

Micó Marzal, Miquel

Pérez Carbó, Marién

Millá Romero, Juan

Pérez Costa, Antonio

Milvaques Faus, Lorena

Pérez Morant, Borja

Uceda Carrió, Teresa

Miñana García, Aïda

Quiles Molina, Pepa

Valls Álvarez, Inma

Miñana García, Hector

Ramis Miguel, Anna Mª

Verdú Martí, Andreu

Miñana Peiró, Enric

Ribes Broseta, Mara

Vila Castellá, Ausias

Miñana Segura, Joan Vicent

Ribes Broseta, Mariví

Vila Castellá, Iris

Miñana Segura, Lara

Ribes Ibáñez, Salvador

Vila García, Elisa

Molina Faus, Pascual

Rodríguez Bosch, Mireia

Vila Montaner, Ignacio

Moncho Ivars, Teresa

Rodrigo Córdoba, Javier

Vila Sarch, Vicente

Montero Sancristóbal, Laura

Rodrigo Ruiz, Miguel Ángel

Vivó García, Susana

Montoro Alfaro, Enric

Rodríguez Millet, Fernando

Xaixo Pérez, Raquel

Rufat Moragues, Alfons Rufat Muñoz, Alfons Ruiz de Gordejuela Almodóvar, Pura Sabater Aura, Andrés Sabater Martínez, Arantxa Sabater Martínez, Verónica Sanchis Gregori, Lorena Sancristóbal Estruch, Facundo Sancristóbal Llamas, Concha Sanfélix Fornés, Cristina Sanfélix Martínez, Empar Sanfélix Roselló, Joan Antoni Seguí Romero, Joaquín Segura Fort, Rosa Serralta Fuster, Antoni Vicent Serralta Martí, Mª Dolors Timoner Aparisi, Víctor Timoner Cuquerella, Blanca Timoner Cuquerella, Lidia Tormo Gregori, Isidre Tormo Mullor, Carmina Tormo Olcina, Elena Tovar Rubio, Alejandra


Executiva Infantil EXERCICI 2014 - 2015 President: Jorge Peiró Alcázar Sots President: Jorge Jordá Tormo Secretari: Marc Jiménez Rovira Tresorer: Enric de Sanfélix Colomina Delegat de Festes: Manel Boronat Moragues Delegació de Festes: Marta Insa Xaixo, Altea Faus Milvaques, Marc Bergaz Serralta, Gal.la Rufat Miñana Loter: Juan Bañuls Caselles Delegada de Llibret: Aitana de Sanfélix Romero Delagat de Jocs: Noel Gadea Fuster Delegades de Cavalcada: Mireia Martí García i Candela Franco Sanchis Delegada de Rifes: Daniela Gregori Ferrer Coeter: Ángel Rodrigo Garrigós Alborch Gordillo, Abril Alfaro Piñero, Salvador Aparisi Vivó, María Arlandis Melo, Aitana Arlandis Melo, Joan Bañuls Caselles, Joan Bañuls Caselles, Naira Bañuls Martínez, Claudia Barber Vila, María Barberá Camarena, Marta Bergaz Serralta, Marc Bertó Moragues, Arón Bertó Moragues, Ian Boronat Climent, Blanca Boronat Climent, Ferràn Boronat Moragues, Manel Boronat Moragues, Miquel Bou Moratal, Lucas Cabanilles Escrivà, Paula Carretero García, Carla Costa Juan, Claudia Chova Boluda, Marta Chova Boluda, Rubén Cuenca Ibáñez, Eros Cuenca Ibañez, Mireia de Sanfélix Colomina, Enric de Sanfélix Colomina, Maria de Sanfélix Romero, Aitana de Sanfélix Romero, Nicolás Estruch Bañuls, Paula

Faus Milvaques, Altea Faus Milvaques, Didac Fernández Morant, María Ferrairó Perales, María Ferrairó Tovar, Alba Ferrairó Tovar, Jorge Ferrer Fitor, Borja Ferrer Fitor, Nicolás Franco Sanchis, Candela Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Martina Gadea Fuster, Noel Gadea Fuster, Roser García Ramis, Joana Gea Escrivá, Meritxell Gomar Ferri, Carlota Gregori Ferrer, Daniela Gregori Moreno, Martina Insa Xaixo, Marta Jiménez Rovira, Marc Jordá Tormo, Carmen Jordá Tormo, Jorge Jordá Tormo, Kiko Lerma Escrivà, Inés Lerma Escrivà, Nicolás Martí García, Jesús Martí García, Mireia Martínez Ibáñez, Hugo Mascarell Ferri, Blanca Matoses Ramis, Fran

Mayor Cortés, Lara Millá Mateo, Paula Miralles, Cesar Fermín Muñoz Faus, Jordi Muñoz Faus, Mar Naranjo Alcazar, Eva Naranjo Alcazar, Roberto Olaso Timoner, Rafael Pascual Gost, Margarida Peiró Alcazar, Jordi Penades Alborch, Mónica Ribes Sanfélix, Alejandro Ribes Sanfélix, María Rodrigo Garrigós, Ángel Rodrigo Lerma, Alba Rodrigo Lerma, Hireia Rodríguez Bosch, Águeda Rufat Miñana, Gal.la Rufat Quispe, Joana Sanfélix Escrivá, Álvaro Sanfélix Escrivá, Jorge Seguí Martínez, Cayetana Soler Tormo, India Tormo Donat, Daniela Torres Melo, Lourdes Torres Olcina, Marta Vilaplana Sendra, Marc Vilaplana Sendra, Pau


226 227

LLUM Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Premis FALLES 2014 3r Premi Falla Major 3r Premi Falla Infantil 3r Premi Millor Crítica Local 2n Premi Emissio Fallera 1r Premi Informatiu Faller 10é Premi de la Generalitat Valenciana a l’ús del Valencià Premi Joan Climent de Poesia amb al Poema “Vinyet Panyella” 1r Premi Campionat de Truc Absolut

Recompenses EXERCICI 2014-2015 Escuts d’Argent Bergaz Zamora, Diego Fernández Bermúdez, Juan Máñez Blasco, Inma

Escuts d’Or Cabanilles Sendra, Gema Cardona Cerezo, Mª José Llamas Luque, Fali

J. L. F. Gesmils d’Argent Franco Revuelta, Faustino Tormo Mullor, Carmina


col.laboradors


230 231

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


Sant Tomás de Villanueva, 1 · 46701 GANDIA (Valencia) Tel. 96 296 65 33 · e-mail: administracion@safortemporis.es Empresa de trabajo temporal con autorización nº 46/0030/2007


232 233

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Cafetería Bocatería Ludoteca

Celebraciones Juegos

Servicio de catering personalizado y la creación creación de de espacios espacios


Centro Residencial para Personas Mayores

PLAZAS CONCERTADAS CON LA CONSELLERÍA DE BIENESTAR SOCIAL

SERVICIOS BÁSICOS

PREVENCIÓN Y PROMOCIÓN DE LA SALUD

PASTORAL DE LA SALUD

SERVICIOS COMPLEMENTARIOS

Alojamiento Restauración Lavandería Higiene personal Atención social Animación sociocultural

Atención médica Atención enfermería Atención psicológica Terapia ocupacional Rehabilitación y fisioterapia Dietas personalizadas

Capilla Misa diaria

Peluquería Podología Acompañamiento exterior

Calidad y bienestar a su alcance


234 235

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


236 237

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Duc Alfons el Vell nº 11 46701 GANDIA (Valencia) TEl. 96 287 73 44 - Tel / Fax 96 287 37 84 www.elducdelasort.es


238 239

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


240 241

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


Goleta, 9 - Tel. 96 284 21 75 - 46730 GRAO DE GANDIA


242 243

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Germanías, 43 · Esc - 3ª - Piso 3º - Puerta 6ª - 46702 Gandia (Valencia) Telf: 96 287 66 99 - FAx 96 287 57 69 - email: asesoria@agarrigos.com


Assesorament Laboral Fiscal Comptable C/ Bairen, 2 Bajo. Tel. 96 287 22 58 - Fax 96 287 81 17 GANDIA (Valencia)

CASA CARMEN Roba de Casa per a la Llar Matalafs i Somiers Roba de Treball Uniformes de Col路legi Articles de Neteja Cervantes, 5 - Gandia (Valencia) Tel. 96 287 29 70


244 245

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


RESTAURANTE

CALDERÓN DE LA BARCA, 6 TEL. 96 286 68 68 - GANDIA


246 247

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

Magistrado Català, 24 Teléfono 96 287 38 58 GANDIA (Valencia)


SENCOTEL

Maquinaria para la Hostelería Polígono Industrial de Rafelcofer Tel. 96 280 11 12


248 249

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


250 251

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


252 253

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

OLIVA Fonteta de Soria, 4 Tel. 96 285 07 88 PLAYA DE GANDIA Castilla la Vella, 11 Tel. 96 284 23 95 GANDIA Duque Carlos de Borja, 14 Tel. 96 287 13 69 SERVICIO A DOMICILIO Tel. 96 287 13 69


SERVICIO A LA HOSTELERÍA

Canonge Manjón, 3 · GANDIA (Valencia) Tel. 96 204 28 95 / Mov. 678 763 712


254 255

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2015

GESTORÍA, CORREDURÍA DE SEGUROS, ASESORÍA FISCAL, LABORAL Y CONTABLE

CALDERÓN DE LA BARCA, 53 B / 46701 GANDIA (Valencia) / Tel. 96 286 27 17 / Fax. 96 287 90 10


Móvil 692 574 230 / Teléfono 961 062 203 Magistrado Catalá, 9 Bajo / 46701 GANDIA / Valencia miclinicadentalgandia@gmail.com


256 257

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


258 259

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


260 261

COL.LABORADORS

Llibret de la Falla Sagrada FamĂ­lia-Corea 2015


Editors / Associació Cultural Falla Sagrada Família Corea Delegat de llibret / Javier Alborch Canet Delegació de llibret / Alberto de Sanfélix, Eva Gordillo, Elisa Vila, Vicenta Llorca, Lolín Serralta i Eduardo Montoro © portada: Javier Alborch Model portada: Esther Moragues Castelló © il.lustracions explicació falla major: Àlex Seguí © il.lustracions explicació falla infantil: José Juan Torres Text explicació de la falla major / Salvador Bolufer Text explicació de la falla infantil / Enric Pellicer Correcció lingüística / Vicenta Llorca Disseny gràfic, maquetació i arts finals / Mister Lessmore

Impressió / Impressa.es Imprés a Espanya_Printed in Spain Depòsit Legal / V-380-2010 ISBN / 978-84-616-8180-8


Aquest llibret editat per la falla Sagrada Família-Corea es va acabar de produïr en els tallers litogràfics d’Impressa el 16 de febrer de 2015, dia en que s’inaugurava a Barcelona: THE INTERNATIONAL YEAR OF LIGHT (Any Internacional de la Llum)


Sagrada FamĂ­lia-Corea

LLUM 2015  

Llibret de la Falla Sagrada Família Corea

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you