Llibret Falla La Marina 2021 by A. C. Falla La Marina

MANS “Deixo uns somnis, deixo alegria que jo al meu poble forgí un dia” Manuel Hernández - Ferro i Vida

Edita

Fotografies

Associació Cultural Falla la Marina.

Banc d’imatges fet exclusivament per aquest llibret, Roberto Martínez, Francisco Herráiz,Paoco Quiles, Kalos fotógrafos, L’Arxiu Camp de Morvedre i Arxiu de fallers A.C. Falla la Marina.

Equip de llibret Alicia Gil, Carolina Górriz, Encarna Ramiro, Enrique Docón, Pau Gallart, Rubén Villarroya i Victor Belinchón.

Júlia Rosa Romero, Alfons Navarret, Carles Cano, Raúl Francés, Josep Usó, Mari Carmen Sáez, Josepa Montagut, Marta Montoliu,Nicolau Colomar, Albert Llueca, Alberto Villalba (Calderona Viva), Antoni Rovira, Oscar Gongora, Jose Maria Prats, Sergi Vega, Encarna Ramiro, Alicia Gil, Paco Quiles, Carolina Fuertes,Celia Peris, Juanjo Medina, Vicente Vayà, Versantalfoc i María Alcami.

Falla La Marina

EDITORIAL

Col·laboració literària i poètica

Adaptació Llibret Víctor Palomo i Picó: Mestre i especialista en integració social.

Col·laboració anuncis publicitaris Ángel Pérez, Carolina Górriz, Rubén José Villarroya, Eva Cayuela, Víctor Belinchón, Pau Gallart, Beni Ruiz, Alicia Gil, Luis Cesar Díaz, Sonia Salinas i Anna Miguel.

Correció del text

Portada Mario Gual i del Olmo: Artista faller.

Disseny i maquetació yogurdefresa.es

Narració d’àudios

Dipòsit legal

Encarna Ramiro i Martínez: Periodista.

V-3219 – 2013

Part didàctica infantil

Justificació de tirada

Alicia Gil i Soler: Mestra d’educació infantil.

300 exemplars. Tirada digital il·limitada

El present llibret ha participat

www.fallalamarina.es

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021.

Falles de Sagunt festa d’interés turístic nacional.

Aquest llibret participa en els Premis Premi Santa Anna i Premi Josep M. Francés i Duato.

Falles Valencianes #SomPatrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Aquest llibret participa en els Premis (Soler i Godes, Malva Alzira, Mocador i/o Emili Llueca, Ortifus, Comfet, Portal de Valldigna, Murta, Bernat i Baldoví, +Complet i Climent Mata) de les Lletres Falleres. (https://lletresfalleres.org) L’associació Cultural Falla la Marina no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

Hi col·labora

Llibret digital

Llibret accesible

009 010 015 016 BENVINGUDA

PRÒLEG “LES MANS”

SALUDA

DE L´ALCALDIA EXCM. AJUNTAMENT DE SAGUNT: DARIO MORENO I LERGA

SALUDA

DE LA REGIDORIA DE CULTURA POPULAR I FESTES EXCM. AJUNTAMENT DE SAGUNT: ASUN MOLL I CASTELLÓ

017 020 022 026 SALUDA

PRESIDÈNCIA FEDERACIÓ JUNTA FALLERA DE SAGUNT: JAIME GIL I ARASTELL

LA NOSTRA PRESIDÈNCIA

EVA MARIA CAYUELA I MEDINA

COMISSIÓ EXECUTIVA MAJOR

LA NOSTRA FALLERA MAJOR CRISTINA BOIX I CASANOVA

029 031 032 034 COMISSIÓ MAJOR

VISCA EL NUVIS!

RECOMPENSES MAJORS

SOCIS D’HONOR

035 038 056 104 SOCIS

EL NOSTRE MONUMENT GRAN “FERRO I VIDA”

OBRES LITERÀRIES

Poble, col·lectiu i personal

PRESIDÈNCIA INFANTIL

JOAN CEBRIÀN I LÀZARO

106 108 111 113 COMISSIÓ EXECUTIVA INFANTIL

LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL

AITANA VERDEJO I HERNÁNDEZ

COMISSIÓ INFANTIL

RECENTMENT NASCUSTS

114 116 124 137 RECOMPENSES INFANTILS

EL NOSTRE MONUMENT INFANTIL

“SENTIR, VIURE, SOMRIURE”

OBRES LITERÀRIES INFANTILS

Pertinença, patrimoni i meu

GUÍA DIDÀCTICA

157 171 184 199 ACTIVITATS DIDÀCTIQUES

MATERIAL FOTOGRÀFIC 2020-2021

GUANYADOR PREMI LA MARINA

COL·LABORADORS

219 220 222 223 VALÈNCIA TINDRÀ FALLES

AGRAÏMENTS

HIMNE A SAGUNT

HIMNE DE VALÈNCIA

BENVINGUDA

9 Hola i benvinguts com cada any al nostre llibert. Malgrat les circumstàncies la nostra comissió al costat de tots els col·laboradors hem posat tot el nostre cor perquè en la història no quedara aqueix buit cultual i de records dins de la nostra associació, així com seguir amb l’activitat de les nostres empreses de confiança. Fins que puguem celebrar una setmana fallera hem pensat que el més lògic seria continuar amb el treball que fins ara no hem pogut gaudir en la nostra plaça. Per això això no és un llibret més, és la continuació d’un any inacabat i que esperem acabar quan siga possible fer-lo de manera segura i tots junts. Malgrat ser un any complicat i un llibret difícil d’escriure esperem que el gaudiu tant com ho hem gaudit nosaltres elaborant-lo.

Cuidar-vos molt! Feliç lectura!

PRÒLEG

LES MANS Hi ha una història darrere de cada persona. Si l’any passat parlàvem de MATERIALS, enguany li volem donar la volta a la falla i centrar-nos en la part de darrere, el que sustenta el remat, i que parla dels nostres orígens com a poble. Un poble d’immigrants. El municipi de Sagunt, que en 1900 comptava amb uns 6.500 habitants, va passar en 1920 a quasi 10.500 i en 1930 a més de 20.000. La procedència de la immigració és variada, però predomina preferentment, i per ordre d’importància, la província de València (sobretot les comarques pròximes), Terol (procedents dels pobles situats en la línia del ferrocarril miner), Albacete, Castelló, Almeria (pel fet que la Companyia Minera de Sierra Menera posseïa les mines de la serra Alhamilla i va fer saber en aquella zona que a Sagunt hi havia treball), etc. La major part d’aqueixa població era jornalera i a pesar que des del principi es va tractar que aprenguera els rudiments del seu nou treball, resultava necessària la presència de mà d’obra qualificada. Una gran proporció del personal directiu i dels sectors intermedis van vindre directament des de Biscaia.

El seu nombre respecte a la població total va ser sempre reduït, en canvi la seua influència va ser enorme, però cal tindre present que el Port de Sagunt era un poble creat del no-res, i que no adquiria la seua pròpia personalitat fins a molt de temps després. Els seus habitants, quasi exclusivament homes al principi, estaven desarrelats, sense llaços familiars que els uniren als seus veïns.

El referit augment demogràfic va ocasionar a la població treballadora problemes de tota mena, principalment urbanístics, d’habitatge, sanitaris i escolars. Els primers que van arribar per a treballar a la CMSM van fabricar ells mateixos unes barraques amb les travesses sobrants del ferrocarril, i es van instal·lar sobre la fins llavors virginal platja mediterrània. Més endavant alguns buscaran habitatges a Sagunt, on resideixen els directors de la Companyia, a Canet i a les alqueries que es troben disseminades per tota l’horta. En 1907 augmenta de manera considerable el nombre de treballadors i l’empresa comença a construir barracons al port. Durant els anys següents el que més tard seria el Port de Sagunt travessa per una fase que podem denomina manchesteriana: creixement desordenat amb manca de qualsevol criteri urbanístic, embornals descoberts que discorren pels carrers, manca encara en 1911 d’enllumenat i col·legi, etc. L’autoritat municipal de Sagunt tancarà l’orella a les reclamacions i serà l’empresa, sota la pressió dels seus obrers, la que vaja cobrint lentament alguns d’aquests serveis. En 1911 Sota emprendrà les labors de construcció d’un col·legi, que va ser inaugurat l’any següent i s’encarregaria també de la instrucció d’adults, empleats, obrers, i les seues famílies. Durant la dècada dels vint, amb l’arribada massiva de nous contingents de població, els problemes s’agreugen. L’únic criteri urbanístic és l’alineació de cases (pla ortogonal) que va sorgint. Al costat de cada nou “pas” o entrada a la fàbrica apareixen ràpidament nous habitatges. El Port manca de cementeri, mercat, escorxador i safaretjos.

En 1926, i davant la passivitat de l’Ajuntament, al port sorgeix un moviment segregacionista, pel que sembla fomentat per l’empresa. L’intent de crear un nou poble, anomenat Port de Ferro, finalment no fructificaria. Aquest últim esdeveniment ens marca un dels punts àlgids del ser d’un poble.

PERTINENÇA A UN POBLE En el marc de la diversitat cultural que tenim als nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret a sobreviure o a existir en condicions d’igualtat. Però les cultures són molt resistents als canvis i, en la interrelació entre elles i en el dia a dia, prenen especial protagonisme els senyals d’identitat, en forma de diferències amb els altres, des d’on s’estableix el diàleg. Els senyals d’identitat, personals o col·lectius, estan formats pel conjunt de característiques que defineixen les persones o grups i que configuren la imatge que tenen i volen donar en les relacions amb els altres. Per tant, la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i en la qual intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i que podem tindre molts senyals que ens

identifiquen (lingüístiques, esportives, territorials, musicals, mediambientals, tecnològiques, etc.). I aquesta diversitat de senyals d’identitat pot ser un element d’interacció, de coincidència, d’ancoratge, de coneixement de l’altre, de suma en el diàleg intercultural i en la millora de la convivència. Aquest procés de coneixement i enriquiment entre cultures és lent i presenta moltes resistències. En el dia a dia de les relacions de convivència, els senyals d’identitat i el sentiment de pertinença es reforcen tant per part d’uns com dels altres com a element diferenciador, de defensa i subsistència, i com a cohesió dels grups que comparteixen identitats. En aquest procés es corre el perill que la identitat personal (la privada) vulga considerar les seues diferències com a superiors respecte a l’altre i vulga imposar-se com a identitat pública amb actituds de xenofòbia. És per això que ha de tornar a insistir-se en la necessitat d’explicar el dret a ser diferent, al diàleg i a la interacció entre cultures, persones, grups… Fins i tot a parlar i reflexionar sobre aquest sentiment com a contingut del diàleg. El sentiment de pertinença és un element fonamental en la definició i cohesió de la identitat personal i cultural. Podríem definir-lo com el conjunt de sentiments, percepcions, desitjos, necessitats, afectes, vincles, etc., que van construint-se a partir de les experiències i de les pràctiques quotidianes desenvolupades per les

persones o els grups en els espais de vida. La pertinença a un lloc o a un grup, encara que no tots tinguen aquesta necessitat (com a mínim de manera conscient), intervé en la cobertura d’una sèrie de necessitats bàsiques com la seguretat, l’estima, el reconeixement, el benestar, el compromís, les actituds positives, etc. De la mateixa manera que la identitat, la construcció del sentiment de pertinença d’una persona, com a sentiment i vincle afectiu, és complex, i encara que normalment es manifeste de manera irracional, en la seua construcció intervenen molts factors. Entre altres, podem esmentar les característiques del context, les idees i experiències prèvies, les relacions socials i afectives, la cobertura de les necessitats bàsiques, les experiències positives i satisfactòries en el lloc de residència, els símbols i valors propis i compartits amb la col·lectivitat, la participació i cooperació en la comunitat i el reconeixement i acceptació en la comunitat. Per tant, aquest sentiment, que sol utilitzar-se com a bandera en les relacions, és una construcció que pot presentar-se de forma molt diversa, pot tindre a veure amb molts aspectes i àmbits de la vida i és dinàmic i canviant. Fàcilment pot succeir que dins d’un grup amb un mateix sentit de pertinença, aquest sentiment presente característiques molt diferents, o que un sentiment canvie amb els anys de residència en un nou territori.

13 El sentiment de pertinença està molt lligat a la identitat del lloc on es viu i al qual es diu pertànyer, on s’estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències més significatives. Aquests llocs viscuts, amb les seues característiques, configuren la identitat de les persones, que li acaben atorgant valors d’arrelament positius (topofílics) o negatius i de rebuig (topofòbics). És cert que els factors o elements que configuren aquest sentiment són diferents segons l’escala territorial del lloc d’on se senten principalment. En l’escala local, generalment s’expliquen per experiències personals o socioafectives i per aspectes funcionals de territori, i en escales supralocals per qüestions ideològiques, històriques o lingüístiques. Per això és molt important l’aprehensió dels espais de convivència en la construcció del sentiment de pertinença, a partir de la configuració de relacions inclusives com, per exemple, la participació i cooperació entre iguals. El desenvolupament i l’enfortiment del sentiment de pertinença de les persones o els grups en un territori ajuda a construir consciència de vinculació, afavoreix les actituds participatives i de cooperació en el mitjà i en la comunitat, i facilita el procés d’inclusió i la cohesió social. Com deia Turner, el sentiment de pertinença és un element positiu mobilitzador en els grups i comunitats.

PERTANYEM A UN COL·LECTIU Dins de l’estructura associativa del nostre poble els col·lectius festers i regionals tenim tres trets diferencials clars, les FALLES (on aglutinem tots i totes les nouvingudes valencianes), CENTRE ARAGONÉS i CASA D’ANDALUSIA. Per altra banda l’Associació Iniciativa Portenca, que lluita per les senyes d’identitat del Port de Sagunt. I com diferents persones que han fet història i que tenen un pes específic al Port de Sagunt com Ramón de la Sota, i herois anònims que varen lluitar per aquest poble i contra el tancament de la Fàbrica. Així com les diferents interaccions, ja més formals, amb diferents poblacions i els seus protocols d’amistat, Ojos Negros, Aranjuez, o agermanaments com Cecina, Zakyntos o Millau.

QUÈ TENEN EN COMÚ? Les seues mans, que han treballat el material i que han fet nàixer, créixer, renàixer i ressorgir aquest poble, i açò en les mans dels pobles, els col·lectius i les persones, sense oblidar-nos del sentiment de pertinença.

Sentiment de pertinença

Darío Moreno i Lerga

SALUDA

de l’Alcaldia Excm. Ajuntament de Sagunt

Les Falles són la festa gran del poble valencià, les celebrem des de fa segles i involucren tota la comunitat. Són una festa cultural transmesa de generació en generació que reforça la cohesió i la identitat, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat perquè són un patrimoni compartit amb un gran caràcter identitari per a la ciutadania valenciana. Les senyes d’identitat de la cultura valenciana estan reflectides en cada acte faller. Ho podem veure a través dels vestits que es llueixen en les desfilades i actes fallers, en la pólvora que envolta cada celebració o en la tradicional paella que reuneix al casal fallers i falleres. Sense cap mena de dubte, les falles són un gran esdeveniment de germanor per al poble valencià. Són unes festes on la fraternitat, l’amistat i la solidaritat ixen a relluir en cada celebració. Però també són unes festes on la inclusió es fa patent. Perquè sempre hi haurà un casal, un faller o una fallera disposats a acollir-te. Gràcies a l’esforç, el sacrifici i la dedicació de les diferents comissions falleres s’ha mantingut viva aquesta tradició i ha perdurat fins al nostre temps. Vull aprofitar i donar les gràcies a la junta directiva, les falleres

majors i els presidents de la Falla La Marina per la seua dedicació. En aquest any tan complicat heu mantingut viva la tradició, enfortint el sentiment de pertinença i la il·lusió cap a les Falles. Perquè alguna cosa que no hem de perdre mai són les nostres arrels culturals. Si les falles ressorgeixen cada any de les cendres com l’ocell fènix, aquesta garrotada causada pel coronavirus només serà una altra manera de demostrar al món que les Falles ressorgiran amb força i energia per a manifestar el seu art, màgia i esplendor. Perquè, com diu el poema del gran Vicent Vayà: Mentres quede en l’horta un taronger brodant or la flor blanca de les rames, mentres nasquen baladres i llorers, València tindrà falles!” Reprendrem la festa gran del poble valencià! Que visquen, ara i sempre, les Falles!

Un any més em demaneu la col·laboració escrivint un saluda per al vostre llibret i una gran alegria per a mi. M’ompli d’il·lusió rebre de nou el vostre correu electrònic que em convida a participar-hi, perquè no és un llibret qualsevol. Hi ha molt de treball darrere i les vostres publicacions ho avalen.

Asun Moll i Castelló

SALUDA

Regidoria de Cultura, Festes i Cultura Popular Excm. Ajuntament de Sagunt

Repeteixen els càrrecs, com no podia ser d’una altra manera, doncs la Covid-19 ens va furtar les nostres celebracions del fatídic 2020. Eva, Joan, Cristina i Aitana, aquest any sí. L’espera ha valgut la pena. I ja sabeu les meues preferències per les dones presidentes de comissions, tot un orgull, que evidencia que els càrrecs que tradicionalment han sigut ocupats per homes es modernitzen i donen espai a les dones. Quin mal hem comés per tal de complir la penitència d’haver hagut de paralitzar i ajornar les activitats festives i culturals de les nostres falles durant un any? Tots complim penitències en les nostres vides. Jo com regidora de Festes, i especialment pel que respecta a les falles, n’he hagut de complir moltes, igual que tots vosaltres. No he pogut gaudir colze amb colze dels passacarrers de les comissions, ni dels premis, ni de la pólvora, ni de les nits d’orquestra, ni del sentiment de fervor a l’ofrena, ni viure des de la perspectiva que em

dona aquest càrrec públic la il·lusió contagiant de totes les falles i les falleres de la ciutat quan arriben els dies més propers a Sant Josep. I, sobretot, el fet de sentir-te impotent quan hem arreplegat els monuments i emmagatzemar-los sense poder cremar el dia 19 de març. Però aquest és un any nou. Un any que afrontem amb esperança i moltes ganes. Plantem cara a les penitències que ens toquen acceptar, pegant-li la volta a les circumstàncies, busquem sempre la part positiva i tornem a eixir al carrer per celebrar la nostra festa, encara que siga amb limitacions, però festa. Tornarem a tindre FALLES el 2021!

Benvolguts fallers i falleres

Jaime Gil i Arastell

SALUDA

de la Presidència de Federació Junta Fallera de Sagunt

Aprofite aquestes línies per poder dirigir-me a totes i tots. Un any més, tinc el privilegí de poder escriure al vostre llibret, com a Presidente de Federació Junta Fallera de Sagunt. M´hagués agradat escriure aquestes paraules en una situació molt diferent a la que estem patint des de fa ja molts mesos a causa del Covid-19. El dia 10 de març de lány passat, ens va caure un gerro dáigua freda en el moment que ens van supendre la setmana fallera, van ser dates de molta tristor i estressants per a tots nosaltres, ja que la incertesa i la poca informació, no ens ajudava gens a trobar una solució per poder celebrar la tant desitjada setmana fallera. Definitivament vam pendre la decisió dájornar la setmana fallera fins al mes de març de lány 2021 amb el vist i plau de la taula de Presidents i lópinió de les comissions. Amb aquella decisió, des de FJFS vam adoptar el compromís de treballar , adaptant-se a la nova situació i de constant canvi, desenvolupar la

majoria d´actes i fer que durant aquest temps d´espera, es mantinguera la il.lusió dins el col.lectiu faller, creant resiliència fallera.

M´agradaria donar les gràcies a l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt i als Ajuntaments de Gilet i Faura; per escoltar-nos i donar-nos el suport i totes les facilitats per poder realitzar els actes que hem pogut celebrar. Però per damunt de tot, per lluitar junt al nostre col·lectiu per mantindre les tradicions i els nostres arrels. També no volía deixar passar l´oportunitat per recordar a totes aquelles persones que desgraciadament ja nos estan amb nosaltres i donar una salutació molt especial a les seues famílies. Amb la vostra participació als actes i activitats organitzats per les diferents delegacions de FJFS, esforçant-se per millorar, competint i amb ganes de pasar-ho bé amb la resta de comissions, feu més gran si cap el nostre món faller. Una mostra del gran treball que feu, és aquest llibret, és uns dels llibrets destacats en les diverses convocatòries

per a la promoció de l´ús del valencià que fan tant a l´àrea de Cultura de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt com la Conselleria d´Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana. Volia aprofitar per donar la meua salutació més especial a les Falleres Majors Cristina i Aitana, com també a la Presidenta i President Infantil, Eva i Joan. Enhorabona per ser els representants d´aquesta gran comissió, desitge que enguany definitivament tingueu unes molt bones i desitjades falles i deixem enrere aquest mal somni. Als veïns i veïnes, que viuen al voltant del Casal, agrair la paciència que tenen amb totes i tots nosaltres, sobretot a la setmana fallera, ja que no és fàcil conviure i mantindre la harmonia al barri. Gràcies.

i molt gaudides per totes i tots, que sómpliguen de soroll i música els carrers i que pogam retre-li homenatge a Sant Josep i la la Verge dels Desamparats amb la nostra ofrena de flors. Però sobre tot amb responsabilitat i civisme, tenint en compte la situació sanitaria actual i les recomanacions sanitàries, i demostrem una vegada més perquè som Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I com diu al seu poema, el nostre benvolgut Vicent Vayà : Mentre una déstes comissions segueixca i els seus fallers il.lusionats, treballen i el cor dúna fallera en flama ardisca Amunt germans, València tindrà Falles!!! Bones Falles 2021

Falleres i Fallers de l´Associació Cultural Falla La Marina, no heu de perdre la il.lusió i esperem que més prompte que tard, donem inici a la tant esperada setmana fallera, que puguem plantar els nostres monuments, que tornem a lluir les nostres millors sedes i joies, que aquestes falles siguen excepcionals

19 LA NOSTRA PRESIDÈNCIA

Després de la pandèmia que vam començar a viure el darrer any a les portes de la nostra setmana gran, i que ens va deixar entre altres moltes coses sense gaudir de la festa que més ens agrada als valencians, la primera cosa que em mana el cor és oferir les meues condolences a totes i tots els familiars i amics de les persones que han perdut la vida en aquesta guerra sense armes que estem vivint i que tant de mal està fent en la societat. Al costat de la meua executiva, torne a viure aquesta experiència que la meua comissió em va permetre gaudir fa dos anys. Gràcies, mariners, per la vostra confiança i el vostre suport. Enguany continue la capitania marinera amb la mateixa tripulació: Aitana, Joan i Cristina. Gràcies per haver estat els meus companys d’aventures durant tot l’any, encara que ens va faltar la setmana fallera que tant desitjàvem els quatre.

Presidenta 2021

EVA MARIA CAYUELA I MEDINA

Estimat lector, Un any més, i amb aquest ja en van tres, tinc l’honor de dirigir-me a vostè com a presidenta d’aquesta, la meua falla.

Em reitere en el que vaig dir el primer any, en el que pense des que vaig començar a viure aquest món de les falles: la nostra festa no seria possible sense la col·laboració del nostres veïns i abonats. Gràcies per la vostra ajuda. La meua executiva està composta per gent que treballa per a la nostra falla i la van fent millor si cal. Gràcies a tots pel vostre treball.

Falleres majors, presidentes i presidents d’altres comissions, desitge de tot cor que la situació es normalitze, i per a 2021 puguem gaudir d’eixa setmana que una tal covid-19 ens va furtar. Aitana, la meua fallera major infantil. Encara que eres una xiqueta tímida i de parlar poc, tens un saber estar de persona major. Joan, el meu president infantil, eres un xiquet molt afectuós a qui li encanta ballar. Encara hem de veure qui balla més dels dos en les cercaviles, tu o jo. Cristina, la meua fallera major. Estic segura que les cercaviles al teu costat es faran curtes. Humor, simpatia, tremp..., ho té tot “maravilloso, maravilloso!!!” Per últim, però no per això menys importants, la meua família. Gràcies per estar ací, sempre al meu costat, i no deixar-me mai a soles. Recolzantme, ajudant-me, sempre amb una paciència infinita. Vos vull! Lector, només puc dir-te, i ho dic amb el cor en la mà, que si el 2021 tenim la sort de gaudir de les nostres falles, no t’oblides de dir a la gent que esteu tots convidats a gaudir la nostra festa al costat dels mariners, a la nostra placeta. Un any més, bon vent i bona mar per a tots!

Falla La Marina 2021

COMISSIÓ EXECUTIVA MAJOR

Presidència d’honor

Antonio Blasco i Novella

Presidència

Eva Mª Cayuela i Medina

Vicepresidència

Víctor Belinchón i Monge

Vicepresidència

Emilio José Cebrián i Hernández

Vicepresidència

Loli Torres i García

Vicepresidència

Rubén Lucas Lucas i Rahona

Secretaria

Lídia García i Martínez

Vicesecretaria

Pau Gallart i Solé

Tresoreria

Sergio Alcolea i Blasco

Comptadoria

Alejandra Dasí i Jurado

Vicecomptadoria

Ana Belén Bueno i López

Delegació de loteria

Ricardo Císter i Martínez

Biblioteca - arxiu

Alejandra Rubio i Dasí

Delegació de festejos

Miguel Blasco i Garcerá

Delegació de llibret

Rubén Villarroya i García

Delegació de llibret

Alicia Gil i Soler

Delegació de llibret

Carolina Górriz i Polo

Delegació de comunicacions

Enrique Javier Docón i Barriopedro

Delegació de cultura

Maria del Mar Villalba i Pérez

Delegació de cultura

Mercedes Villalba i Pérez

Delegació d’esports

Victor Palomo i Picó

Delegació de secció femenina

Luisa Sabater i Romero

Delegació de pirotècnia

José Ignacio Marín i Heredia

Delegació de presentació

Natalia Pérez i Holguín

Delegació de presentació

Paula Cabrera i Vega

Delegació de playback

Lara de la Cruz i Huguet

Delegació de playback

Merxe Martín i Blasco

Delegació de disfresses

Anna Miguel i Martín

Delegació de disfresses

Sonia Salinas i Tomás

Delegació de disfresses

Sonia Huguet i Aguilar

Delegació de socis

Rosa Mª Segura i Pradas

Delegació d’infantils

Gerardo Agüe i Zarzoso

Delegació d’infantils

Ángel Peréz i Luna

Delegació d’infantils

Ana Hernández i Gómez

Delegació d’infantils

Manolo Ortells i Hernández

Delegació d’infantils

Mayra Sánchez i Blasco

Delegació de casal

Reme Ferri i Calabuig

Delegació de barra

Benigno Alfredo Ruiz i López

Delegació de barra

Llorenç González i Julià

Delegació de barra

Iván Aleixandre i Hernández

Delegació de barra

Vicente Calvo i Ramírez

Delegació de barra

Eduardo Palanca i Escrig

Del. de manteniment casal

Francisco de la Cruz i Cantero

Del. de manteniment casal

Alberto Gea i López

Del. d’activitats diverses

Rosi Gil i Soler

Delegació de reglament intern-incidències

Julio Cervera i Alfonso

Delegació de secció juvenil

Germán Císter i Lazaro

Delegació de secció juvenil

Luis Aliaga i López

25 LA NOSTRA FALLERA MAJOR

CRISTINA BOIX I CASANOVA Fallera Major 2021

Però si hi ha alguna cosa que sempre està i estarà, això que mai, mai se’n va, és, sense dubte, Cristina, l’alegria al teu mirar.

Per fi celebrem, Cristina, la festa que tots volem per fi estan ací les falles, Patrimoni Immaterial.

Has sigut inspiració, has sigut el nostre far, en eixos moments difícils que ens han tocat travessar.

Encarna Ramiro Martínez

A LA NOSTRA FALLERA MAJOR

I com també ve, tot se’n va.

Les falles en què tu, com sempre o més, gaudiràs les falles de la teua vida, les falles amb La Marina engalanada al voltant.

Tot té un inici i tot té un final.

I com a bona marinera que no té por a la mar, Cristina ens ha demostrat la seua gran enteresa i que sempre, hem de mirar endavant. Al mal temps, cal bona cara, ha sigut eixe el teu lema i com tot a la vida, ací tens la recompensa. Les falles arriben, Cristina, eixes falles que et devien les que havies esperat, pensat, volgut i somiat.

Les falles mai se n’han anat, han estat sempre ací dins, dins del pit i molt propet d’eixa banda que amb honor hui ja tornes a portar, eixa banda que t’acredita com la nostra sobirana i, dins de la teua falla, la nostra gran capitana, la del somriure constant, la Regina de la falla, l’alegria del casal.

HOMES / Falla La Marina 2021

MEMBRES DE LA COMISSIÓ MAJOR

Agüe i Zarzoso, Gerardo / Alcaide i López, José Joaquin / Alcolea i Blasco, Sergio Aleixandre i Fernández, Iván / Aliaga i Calabuig, Vicente José / Aliaga i López, Luis Alijarde i García, Mario Alberto / Alijarde i Sánchez, Alberto / Alonso i López, Pedro Luis / Alpuente i Marín, Francisco Vicente / Bea i Martínez, Rafael / Belinchón i Monge, Víctor / Belinchón i Salinas, Pablo / Belinchón i Salinas, Víctor / Beltrán i Botia, Alejandro / Beltrán i Martínez, Francisco / Benabdeljelil i Bechari, Ahmed Blasco i Garcerá, Miguel / Caballero i Torres, Iván / Calvo i Ramírez, Vicente Cebrián i García, Antonio / Cebrián i Hernández, Alberto / Cebrián i Hernández, Emilio José / Cebrián i Villalba, Antonio / Centelles i Couverchel, Alejandro Cervera i Alfonso, Julio / Checa i Alguacil, Domingo / Chirivella i De Andrés, Diego Jesus / Císter i Carbonell, Ricardo / Císter i Lázaro, Germán / Císter i Lázaro, Jorge Císter i Martinez, Ricardo / Curto i Diaz, Pedro Alberto / de la Cruz i Cantero, Francisco / de la Cruz i Huguet, Javier / Díaz i Fernández, Luis Cesar / Docón i Barriopedro, Enrique Javier / Domingo i Sánchez, Fran / Estal i Bonet, Ricardo Javier / Fernández i Villalba, Juan Antonio / Gallart i Solé, Pau / García i Coca, Antonio / García i Esteban, Carlos / García i Garrido, Sergio / Gascó i Fuster, Juan Diego / Gea i López, Alberto / Ghadban i Diaz, Ali Alejandro / Gimeno i Flores, Santiago / Gimeno i López, Vicente / Gómez i Camara, Agustín / Gónzalez i Garrido, Francisco / Gónzalez i Julia, Llorenç / Gónzalez i Manzanares, Carlos / Izquierdo i Martínez, Adrián / Lacoba i Macián, Carlos / Lezcano i Romero, Fernando López i Pernas, Javier / Lucas i Gimenez, Cristobal / Lucas i Rahona, Ruben Lucas Marín i Heredia, José Ignacio / Martínez i Andrés, Carlos / Martínez i Fernández, Jos Martínez i Folch, Roberto / Martínez i Lorente, Miguel Angel / Martínez i Morales, Jesús Ignacio / Mestre i Palomo, Fernando / Monge i García, Juan Jose / Monge i Navarro, Alejandro / Muñoz i Conesa, Venancio / Muñoz i Pelegrin, Manuel / Muñoz i Villalba, David / Muñoz i Villalba, Jorge / Ortells i Hernández, Manuel / Palanca i Escrig, Eduardo / Palomo i Picó, Víctor / Pardo i Badia, Carles / Pérez i Luna, Ángel Pérez i Martínez, Oscar / Queralt i Badenes, Luis Javier / Quesada i Mercado, Juan Carlos / Rojo i Soriano, Antonio Andrés / Ruiz i López, Benigno Alfredo / Sánchez i Morillas, Jesús / Sánchez i Sanchez, Rubén / Soto i Ramos, Francisco José Torres i Sesé, Adrián / Tortajada i Ferriz, Jose Antonio / Tortajada i Segura, Jose Antonio / Turmo i Samitier, David / Valera i Sabater, Jordi / Verdejo i Tercero, Javier Verdejo i Tercero, José Alberto / Villalba i Jabonero, Antonio / Villalba i Pérez, José Domingo / Villar i Bueno, José / Villarroya i García, Rubén José / Vizcaino i Tobarra, Alberto / Zarzoso i Selles, Juan Carlos / Zarzoso i Torres, Daniel / Zarzoso i Torres, Jorge

EVA MARÍA CAYUELA I MEDINA

DONES / Falla La Marina 2021

MEMBRES DE LA COMISSIÓ MAJOR

PRESIDÈNCIA

FALLERA MAJOR

CRISTINA BOIX I CASANOVA

Alcaide i Sánchez, Judith / Alcolea i Martín, Vega / Alijarde i García, Carolina / Alpuente i Misiego, Tatiana / Andrés i Sánchez, Marisol / Andrés i Soto, Mª José / Antoni i Cayuela, Mª José / Aparicio i Cuadrado, Virginia / Arabi i Ortíz, Kheira / Arnau i Adán, Eva María Bazataqui i López, Sandra / Becerra i Grande, Rosa / Benito i Adobes, Julia María Blasco i Soto, Marta / Blasco i Soto, Mireia / Bronchú i Navarro, Alicia / Bueno i López, Ana Belén / Cabañero i Torres, Laura / Cabrera i Vega, Paula / Casado i Paul, Rossana Catalá i Zalvez, Laura / Cebrián i Villalba, Belén / Cerdán i Lechón, Soledad / Cervera i Luzón, Ana / Cervera i Luzón, Jessica / Cidad i Alarcón, Núria / Cidad i Alarcón, Sandra Concha i De Silva, Aranzazu / Cortés i Fernández, Andrea / Couverchel i Camañas, Sylvia Dasí i Jurado, María Alejandra / de la Calle i Fernández, Andrea / de la Cruz i Huguet, Lara Díaz i Martínez, Paula / Domingo i Sánchez, Marina / Esteban i Agüe, Lucía / Esteban i Torada, Irene / Fernández i Andrés, Marisol / Ferri i Calabuig, Remedios / García i Cervera, Andrea / García i Fernández, María Amparo / García i Gómez, Lorena / García i Martínez, Lidia / Gargallo i Villar, Susana / Gil i Soler, Alicia / Gil i Soler, Rosa / Ginés i Villaescusa, María / González i Villalba, María / Górriz i Polo, Carolina / Hernández i Gómez, Ana María / Hernández i Gómez, Cristina / Huguet i Aguilar, Sonia / Kaddour i Galdran, Laura / Lacoba i Saez, Paula / Lázaro i Ferri, Lourdes / Lázaro i Inglada, Mª Carmen / Llamas i Pérez, Pilar Vanessa / Llorens i Blasco, María Pilar / López i Guzmán, Mª Luisa / López i Luzón, María / Luzón i Sánchez, Juana / Martín i Blasco, Mercedes Martín i Martínez, María Rosario / Martínez i Diaz, Mª Mar / Miguel i Martín, Anna Misiego i Rodriguez, María Del Mar / Monge i García, Ana / Monge i Navarro, Alicia Montalt i Císter, Cristina / Moreno i Terrón, Patricia / Muñoz i Garcia, Patricia / Muñoz i Pelegrin, Maria de los Angeles / Navarro i Romero, Diana / Navarro i Santibañez, María Pablos i Huguet, Sofía / Pareja i Avila, Rosa María / Pérez i Holguín, Carolina / Pérez i Holguín, Natalia / Portillo i Marín, Yolanda / Pradas i Asensio, Laura / Pradas i Palomera, Seila / Puga i Ayuso, Laura / Queralt i Antoni, Cristina / Rahona i Pascual, Mª Carmen Ramiro i Martínez, Encarna / Ramos i Bellocq, Sofía / Rey i Belmonte, María Amparo Romero i López, Catalina / Rubio i Dasi, Alejandra / Ruiz i Monsalve, Monica / Ruiz i Monsalve, Rocio / Sabater i Romero, Maria Luisa / Saez i Martínez, Maria Jesus / Salas i Martínez, Laura / Salas i Martínez, Patricia / Salinas i Tomas, Sonia / Sánchez i Blasco, Mayra Pilar / Sánchez i Rodriguez, Ángela / Sánchez i Soria, Rosa Mara / Segura i Pradas, Rosa María / Serrano i Rivas, Maria Rosario / Sese i Valero, Maribel / Soto i Ramos, Mª Carmen / Sotoca i Sanchez, Maeva / Torrecillas i Gil, Amparo Elián / Torrent i Ortizá, Remei / Torres i García, Maria Dolores / Torres i Ortiz, Almudena / Valera i Sabater, Marta Maria / Vega i Algarra, Esther / Villalba i Pérez, Mª del Mar / Villalba i Pérez, Mercedes Villar i Cayuela, María / Yeste i Gómez, Mayra

Estem d’enhorabona! Una parella de la nostra comissió han començat una nova aventura en les seues vides, la de formar una nova família. I, des de la vostra segona família, us desitgem tota la felicitat del món, i, sobretot, que siga al nostre costat. Que el vostre amor siga etern, un bes molt fort i… Que visquen els nuvis!

VISCA ELS NUVIS

Oscar i Sofia

Aprofitem aquest espai per donar l’enhorabona a tots els membres de la nostra comissió que enguany reben una de les recompenses de la JCFS i de la JCFV per la seua trajectòria fallera. Moltíssimes felicitats i esperem que continueu aportant més coses a la nostra família marinera.

FJF Sagunt

Masclets majors 2020-2021 ALTA DISTINCIÓ Miguel Blasco i Garcerá

Masclet d’argent Andrea de la Calle i Fernández

RECOMPENSES

Lorena García i Gómez

Masclet de platí

Ali Alejandro Ghadban i Diaz

Marisol Andrés i Sanchéz

Santiago Gimeno i Flores

Eva María Arnau i Adán

Sonia Huguet i Aguilar

José Antonio Tortajada i Ferriz

Carolina Pérez i Holguín

Masclet de diamants Lourdes Lázaro i Ferri

Masclet de fulles de llorer Alicia Bronchú i Navarro María Carmen Lázaro i Inglada Victor Palomo i Picó Seilas Pradas i Palomera

Masclet d’or Sergio Alcolea i Blasco Tatiana Alpuente i Misiego Fernando Mestre i Palomo Juan Carlos Quesada i Mercado Antonio Andrés Rojo i Soriano

Laura Puga i Ayuso Jorge Zarzoso i Torres

JCF València

Bunyols majors 2020-2021

María Jesús Sáez i Martínez Laura Salas i Martínez Rubén Sánchez i Sánchez Rosa María Sánchez i Soria

Bunyol de brillants

Daniel Zarzoso i Torres

Rosa Gil i Soler Enrique Javier Docón i Barriopedro Rubén Luca Lucas i Rahona

Bunyol de fulles

Bunyol d’argent María José Andrés i Soto Victor Belinchón i Salinas Marta Blasco i Soto

Pau Gallart i Solé

Jorge Císter i Lázaro

Ana María Hernández i Gómez

Sylvia Couverchel i Camañas

Luis Javier Queralt i Badenes

María Alejandra Dasí i Jurado

Patricia Salas i Martínez

Francisco de la Cruz i Cantero

Diana Navarro i Romero

Llorenç González i Julià

Bunyol d’or Josep Joaquín Alcaide i López Ivan Aleixandre i Hernández Vicente José Aliaga i Calabuig Mario Alberto Alijarde i García Belén Cebrián i Villalba Nuria Cidad i Alarcón Sandra Cidad i Alarcón Agustín Gómez i Cámara Pilar Vanessa Llamas i Pérez Benigno Alfredo Ruiz i López Rocío Ruiz i Monsalve

Alejandra Rubio i Dasí Mónica Ruiz i Monsalve Adrián Torres i Sesé

SOCIS D’HONOR

President Honorific Excm. President de Diputació de València Antoni Francesc Gaspar i Ramos

ISMED SERVICIOS INTEGRALES NOATUM TERMINAL SAGUNTO, S.L.U. SAGEP LUIS DIEGO BAEZA FRANCISCO SALES JOSÉ BOSQUE LUNA DE AZAHAR INMA & EVA, S.L. TALLERES BEADSA AGROZONO-AGRO3

SOCIS

Adrian Izquierdo / Adrian Torres / Agustín Gómez / Ahmed Benabdeljelil / Alberto Alijarde / Alberto Cebrián / Alberto Gea / Alicia Bronchú / Amando Cidad / Amparo Serer Ana Belén Bueno / Ana Monge / Andrea Cortés / Andrea de la Calle / Andrea Fátima Ferruses / Andrea García / Ángel Ortiz / Ángeles Vicente / Anna Miguel / Antonio Cebrián Antonio Cebrián / Antonio García / Begoña Jurado / Bibiana Bueno / Carlos Gómez Carolina Górriz / Carolina Pérez / Catalina Romero / Chusa Sáez / Consuelo Piculo Cristina Hernández / Cristina Montalt / Cristina Queralt / Cristóbal Lucas / David Muñoz Eduardo Palanca / Elo Valero / Emilio Cebrián / Emilio José Cebrián / Emilio Martínez Enrique Javier Docón / Esther Vega / Eva Mª Arnau / Eva Mª Cayuela / Fernando Lezcano Fernando Mestre / Fina Sanz / Francisca Cayuela / Francisco de la Cruz / Francisco José Soto / Francisco Sales / Francisco Vicente Alpuente / Gerardo Agüe / Gerardo Agüe Gregorio Muñoz / Guillermo Calvo / Inma Martínez / Irene Esteban / Iván Aleixandre Iván Caballero / Iván Gómis / Javier Verdejo / Jesús Sánchez / Joaquina Badal / Jordi Valera / Jorge Muñoz / Jorge Pérez / José Alberto Verdejo / José Antonio Tortajada / José Domingo Villalba / José Ignacio Marín / José Luis Verdejo / José Manuel Escrig José Vicente Fernández / José Villalba / Juan Antonio Fernández / Juan Carlos Quesada Juan Carlos Quesada / Juan Carlos Zarzoso / Juan José Llamas / Juan José Monge Juana Ruiz / Juani Ramírez / Juani Serrano / Judith Alcaide / Julia Muñoz / Julio Cervera / Kheira Arabi / Laia Blanco / Laura Cabañero / Laura Catalá / Laura Kaddour Laura Puga / Laura Salas / Leire Martínez / Llorenç González / Loli Martínez / Lucia Esteban / Lucia Navarro / Luis Cesar Díaz / Luis Javier Queralt / Luis López / Mª Amparo Rey / Mª Ángeles Muñoz / Mª Carmen Aliaga / Mª del Mar Martínez / Mª del Mar Villalba Mª Dolores Ramos / Mª José Andrés / Mª Luisa Sabater / Mª Salome Lázaro / Maeva Sotoca / Magdalena Heredia / Manolo Ortells / Manuel Muñoz / Manuel Pozuelo / María Ginés / María López / Maribel Sesé / Marina Domingo / Marisa Bermúdez / Maruja Castello / Mateo Gea / Mayra Sánchez / Mayra Yeste / Merxe Martin / Miguel Ángel Martin / Miguel Blasco / Miguel Giménez / Miguel Sales / Milagros Blasco / Miriam García / Mónica Ruiz / Mónica Segura / Natalia Pérez / Neus Galvete / Nieves Pérez Noelia Merlos / Nuria Alarcón / Oscar Pérez / Paco Cayuelas / Pau Gallart / Paula Cabrera / Paula Díaz / Pedro Luis Alonso / Pepa Soto / Piedad Llamas / Pilar Blasco Rafa Martín / Rafael Burgos / Reme Ferri / Remei Torrent / Ricardo Cister / Ricardo Cister / Ricardo Hernández / Roberto Martínez / Rosa Mª Segura / Rosa Martín Rosa Rodríguez / Rosa Soler / Rosario López / Rosi Gil / Rubén Lucas Lucas Rubén Sánchez / Rubén Villarroya / Sandra Bazataqui / Sandra Cidad / Sandra Martínez Sandra Patrón / Santiago Cayuela / Santiago Gimeno / Saray Ortiz / Sofía Pablos Soledad Cerdán / Susana Gargallo / Tatiana Alpuente / Tere olmos / Venancio Muñoz Vicente Calvo / Vicente Gimeno / Vicente José Aliaga / Vicente Madrid / Vicente Montalt Vicente Rivero / Víctor Belinchón / Víctor Palomo / Virginia Aparicio

37 EL NOSTRE MONUMENT GRAN

FERRO I VIDA ARTISTA Mario Gual i del Olmo

FERRO I VIDA A Juesas, Olmos i tants i tants cognoms que varen ‘patir’ la fàbrica.

CANT I

(homenatge a Jaume Bru i Vidal)

ESTAVEN ESPERANT-ME

CRÍTICA

Als germans siderúrgics de Sagunt Jaume Bru i Vidal Estaven esperant-me de de l’hora resolta en què poguí jo llevar-me les espardenyes, estaven esperant-me vora el càlid migdia, estaven esperant-me i jo, volta que volta, sense agafar la fusta oberta al testimoni. Primer eren uns hòmens que treien [carbó i pedra; després hòmens d’esquenes roges de [sol i d’aire i sal de la mar blava —mans dures [com el ferro que per tot arreu guanya la vida i el [coratge—; més tard, uns altres hòmens amb [cicatrius lluentes pel cos, on relliscaven els torns, el [fum, les màquines (Crec que tots esperaven, si per cas, [que un bon dia el jove que jo era els fera companyia).

De sobte —tot callava, com als grans [espectacles—, tots miraven uns hòmens que [semblaven disfresses, cobert el cos, i uns altres —els més [valents, sens dubte— que sols duien manoples i pit i [esquena a l’aire. El silenci envaïa els ulls, el cor, la pell...

CANT II Tan sols el poble —el meu— viu tot fidel, a l’ombra del passat, cara al futur. Poble nascut del Déu del foc i de la tekne, Vulcà o Hefest. Poble nascut al calor del forn del port i de la mort.

Poble nascut a l’ombra la Calderona, la Espadán i de la Mar.

Just quan els seus pares estaven fent una assemblea i mobilitzant-se contra el tancament de la capçalera.

Un poble antic d’homes i dones, treballadors i treballadores.

Veig a eixes dones que es van anar a Madrid per a demanar pa, treball i futur per als seus marits i les seues filles i fills, lluitant contra la mort d’un poble.

Gents que ens han precedit i que al costat de vinyes, tarongers i fàbriques van alçar a esta vila i al mateix temps construïen les seues cases i magatzems, alçant els seus temples, un a un, i així forjar una vida. Una vida en comú. Les seues mans son d’acer de ferro, de níquel, del mineral que vam treballar com Manuel Hernandez va cantar.

CANT IV

(homenatge a Alberti) Fills de la mar de Morvedre El nostre far la torre d’Hèrcules les nostres cases les ones la nostra vida la mar. Vam creure en les sirenes que canten entre les ones vam comerciar amb grecs, fenicis i romans.

CANT III

El Grau ens mirarà un dia i ens dirà que aneu a fer? jo sóc el port d’eixida que és el que voleu fer?

Veig a aquells xiquets que van tallar la nacional i van arribar fins dins del Fornás.

Som els mateixos que el vent ens va tirar en les mateixes ones som els mateixos que jugàvem a navegar.

Port d’expulsió de jueus, moriscos i pirates, gran frontí amurallat sols faltava una industria per unir la muntanya i la mar.

CANT V Dos empresaris van idear un negoci. I d’ací va sorgir una línia de ferrocarril, hui quasi recordada amb nostàlgia: el tren miner de Sierra Menera. Amb ella també van nàixer un nou embarcador i un nucli urbà industrial que aspira a convertir-se en ciutat. El Port de Sagunt de l’època moderna va nàixer, fa 120 anys, en Ojos Negros. En el límit de Terol i Guadalajara. A 204 quilòmetres de la mar. A 1.243 metres d’altitud. Als peus d’un ric jaciment de ferro, embrió dels Alts Forns desmantellats fa 35 anys. El tren miner es va gestar en la ment de dos industrials bascos, de la Sota i Aznar.

Una nova línia de ferrocarril portaria el ferro fins a Sagunt i allí, en una despoblada platja, es construiria un embarcador i s’instal·laria una siderúrgia, ciutat.

CANT VI Tinc fred per omplir de coure les meues venes. El meu poble no té riu, ni té unes nobles ruines. Però tenim homes i dones, que el fan viu. Dones i homes que cohabitaven en Montíber, la Vila i Gausa. On gaudien de la vida els fills i filles de Fornàs, Palmereta, Almudafer, Barraquero, Baladre, la Vallessa, els Plans, Penyetes, Regló, el Figueral, Tamarit i els Rolls. I que van ajudar a forjar els néts i nétes de Wichita, Ferroland, el Congo, els Vents, els Metalls, Pare Jaime, Barri Obrer, Ciutat Adormida, els Rius, Gerència, de l’Albereda i de Biensa.

I que sense l’ajuda dels besnéts i besnétes de les gents que van vindre de València, Castelló, Bizkaia, Terol, Alacant, Albacete, Granada, Palència, Salamanca, Logronyo, Saragossa, Almeria, Burgos, Áraba, Astúries, la Corunya, Guipuzkoa, Madrid, Santander, Màlaga, Lleó, Navarra, Valladolid, Tarragona, Múrcia, Balears, Osca, Sòria, Guadalajara, Lugo, Cordoba, Girona, Jaén i fins i tot l’Argentina, no seriem el que som.

CANT VII

(homenatge a Fernando Cardoso) Mireu, mireu aquestes mans Les vostres pròpies mans Són mans treballadores Són mans generoses Mans treballadores hàbils Que generen com a entranyes La riquesa més gran que hi ha Aquesta és la riquesa de treballar.

Però aquesta riquesa tan gran Tan enorme i tan sagrat Aquesta immensa riquesa Aquesta no és la justa recompensa De qualsevol peó.

Mireu, mireu aquests braços, Els teus propis braços, Són armes de treball Són braços generosos Treballador i potent, Són armes d’unió Aquests braços es produeixen com a [màquines La riquesa més gran que hi ha Això mou a tothom, Aquesta és la riquesa de treballar, Mireu, mireu els vostres cossos Tan diferents que són Però no són els cossos Són cossos diferents De color vermell i vermell fosc Amb la suor més sant que hi ha La suor més sagnant i més sentida Aquesta és la suor que funciona Escolta escoltar aquesta veu Quina és la veu de la classe treballadora La classe més sagrada que hi ha Més generós i més oníric Més nombrosos i més patiments Sempre a la feina

Però la nostra classe té somnis Els nostres somnis ... Estan tan contents, Somnis de pau, abundància i generositat, Somni de democràcia, somni de llibertat, I avui només hi ha un somni aquí Quin és el nostre somni Resoneu i aneu endavant A cada cop la nostra veu, 6000 veus de veus.

CANT VIII

(Homenatge a Sor Juana Inés de la Cruz) Signatura Pilat Sentència, i és Qui creurà que el mateix jutge

la que jutja aliena la seua. Oh cas fort! signant aliena mort en ella es condemna?

L’ambició, per entrar en eurpa, de si [tant li aliena Que amb el vil temor cec no adverteix Que càrrega sobre si la infausta sort, Qui al just sentència a injusta pena. Jutges del món, judes, detingueu la mà, Encara no signeu, que se mor un poble I la vida serà inhumà; Mireu les consciències, Mireu que passarà, El jutge és part i no pot signar.

CANT IX Pots plorar perquè s’ha anat, o pots somriure perquè ha viscut. Pots tancar els ulls i resar perquè torne o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat; el teu cor pot estar buit perquè no ho pots veure, o pot estar ple de l’amor que vau compartir. Pots plorar, tancar la teua ment, sentir el buit i donar l’esquena, o pots fer el que a ella li agradaria: somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.

CANT X Sóc foc que calcina, que crema en el meu propi niu, on abrasa i incinera. Em creme a tal grau que el meu ser en cendres s’ha incendiat

Dels calius d’aqueixes brases, en les quals encara hi ha flames, ressorgiré com sempre. De l’escòria de la pirita dels forns. De les meues cendres es van reunint les brases, xicotetes flames que tornen a ser un tot. De cendres tornen a ser foc i novament, alce el vol. Sóc ocell fènix sempre retornant, incendiant, renaixent…

CANT XI

Oh ciutat beneïda com t’estime... però que cor més duro el teu... serà serà serà serà

per tant penar... per tants oblits... per tant plorar... pels colps patits...

però que cor més dur el teu... que en metall s’ha convertit.. però en contemplar-te... puc sentir la teua ànima nua.. puc trobar els teus dubtes.. i saber que vaig nàixer per a estimar-te... i com a gel cedint a la calor així el teu cor anirà cedint al meu amor...

CRÍTICA ADAPTADA

CANT I

CANT II

CANT III

CANT IV

CANT V

CANT VI

CANT VII

CANT VIII

CANT IX

CANT X

CANT XI

poble,-es (Del llatí pŏpŭlu, mat. sign.) s. m. Conjunt d’habitants d’un municipi, país, etc., units per lligams naturals, culturals i socials. // Habitants d’un municipi, vila, aldea o qualsevol atre conjunt d’edificacions. // Gent comuna i humil d’un municipi o qualsevol atra població. // Núcleu de població chicotet, població de menor categoria que la ciutat o la vila.

Recorde les llums, roges color foc, feien cremar aquell edifici en el seu gran apogeu, realçaven la seua noblesa, la seua antiguitat, tot allò que es va viure dins, per fora brotava de llibertat.

Carolina Fuertes i Gallur

POBLE

Perquè dos colors componien la bandera, blanc i roig, llum i passió, dos colors que els varen armar de valor, dos colors que els varen acompanyar en la batalla, els varen fer enfrontar-se. Aquests colors, groc i blanc, són que per senya un alt forn té. És lluent i senyorial, és un poble gran, amb història imperial. Una pena enorme que no es conega, perquè aquest poble té moltes glòries. Si el coneixes t’enamoraràs. Si el visites, et captivarà. Amb les vies del tren, fent-lo més senyorial, la gent esperava i mai van decidir canviar, fins que un dia van desaparèixer i només en van deixar aquest tros d’història, que no oblidaríem mai. Però aquest forn no està sol, ja que té una immensa platja desbordant, un sol lluent, que eclipsa amb el vent, que a l’estiu és prou intrigant, l’arena mullada pots tocar caminant, una arena fina, clara i més flamant, plena de vida que acompanya el segon Forn Alt.

Paco Quiles, periodista i autor del llibre ‘España abandonada’

L’EFIMERITAT DEL PATRIMONI CULTURAL

VIRTUTS I ATEMPTATS CAP AL PATRIMONI INDUSTRIAL EN UNA CIUTAT FANTASMA

Per tots és ben sabut que les falles tenen un caràcter efímer. És la seua essència sense la qual no existirien. El seu destí és ser pastura de les flames cada 19 de març, a través del foc purificador que les redueix a cendres i que simbolitza el fet de renàixer de la natura amb la primavera i la volta a començar del cicle de la vida, excepte aquest exercici passat i l’actual, en els quals encara no sabem què ocorrerà amb la festa fallera a causa del coronavirus. Però en aquest article només esmentaré les falles pel paral·lelisme existent entre aquestes i el patrimoni industrial. A priori, poc tenen de semblança excepte els exercicis en els quals alguns monuments reprodueixen en les seues escenes o remates elements destacats del llegat industrial que va forjar la concepció d’aquesta ciutat. Desgraciadament, en les últimes dècades s’ha traslladat la naturalesa efímera de l’art faller, consagrat com a patrimoni cultural

immaterial de la Humanitat per la Unesco, fins al nostre patrimoni cultural material. Un greu error del qual desafortunadament no som del tot conscients i no caiem en la magnitud d’aquest oblit sistemàtic que afecta llocs destacats de tota la geografia valenciana, però que afecta especialment la comarca del Camp de Morvedre. I no sols al patrimoni industrial, en el qual ens centrarem, sinó també a l’arqueològic, però això donaria per a un altre assaig molt més extens dels greus atemptats que contra ell s’ha comés, vegeu el Teatre Romà o el Castell de Sagunt. En concret, en Port de Sagunt s’estan cometent deplorables oblits -a voltes descaradament intencionats- de llocs com el Pantalà, la Ciutat Jardí o la Nau de Tallers. A vegades, no obstant això, s’intenten recuperar alguns espais, però de res serveix finalment perquè mai arriben a materialitzar-se com un nou espai repensat per a un altre ús. És el cas del fallit museu industrial, fa més d’una dècada rehabilitat, però les obres i la museïtzació de la qual mai es donen. Les autoritats sempre s’escuden en problemes administratius o a tirar-li la culpa a l’anterior govern executiu. Alguns polítics, fins i tot, es posen medalles per tot el que diuen que han fet durant el seu mandat pel patrimoni industrial. Una afirmació que pretenen que siga axiomàtica,

61 però els resultats obtinguts en l’estat del llegat fabril no constaten aqueixos “ardus” treballs realitzats en la seua recuperació perquè les actuacions han resultat incompletes o, en cas de ser escomeses per complet, com el Forn Alt Núm. 2, la seua gestió ha sigut nefasta i han provocat el seu tancament i desaprofitament, en aquest cas, d’un dels majors exponents de la recuperació patrimonial industrial d’Europa, del qual parlarem detalladament més endavant. A continuació analitzarem la llista roja del patrimoni morvedrí, al qual com deia se li ha conferit, un caràcter caduc en vista del seu lamentable estat i conservació. Una llista que està virant del roig al granat, o al negre en alguns casos, per a determinades estructures que s’han deixat perdre en la ruïna; autèntics tresors que podrien haver-se recuperat i fer-les valdre, convertint-los en exponent turístic. A més, en una comarca que ofereix una àmplia gamma de possibilitats: des del seu litoral amb platges extraordinàries de fina arena i aigües cristal·lines, fins a paratges plens de pinars i miradors naturals, així com monestirs al cor de la serra, restes arqueològiques de primer ordre, muntanyes llegendàries

com la serra Calderona, pobles de muntanya, castells, brolladors d’aigua i una llarga llista de recursos que es veu embrutada per la deixadesa del patrimoni industrial, que fins i tot es ven com a un al·licient més de l’oferta turística, tot i el seu abandonament ensordidor malgrat el silenci que els envolta. Una ciutat fantasma.

La catedral de la siderúrgia La Nau de Tallers Generals o, senzillament, La Nau -denominació aquesta última com s’ha volgut imposar malgrat la seua denominació inicial, més estesa- ha sigut descrita com la Catedral de la Indústria per la seua forma i grandària. Pocs edificis hi ha en tota Espanya d’aquesta envergadura, amb un enorme potencial que es va demostrar en molt poques ocasions amb el festival Sagunt a Escena i que hauria de ser un centre neuràlgic de l’activitat cultural i social del Camp de Morvedre. En 1918 va començar a construir-se aquesta edificació. Sis anys després, treballaven en els Tallers Generals més de 700 operaris, dedicats a la reparació de locomotores, treballs de caldereria i de fosa i ajust. La vista des de l’exterior és impressionant, amb les seues quatre naus, dues centrals d’igual altura i 22,5 metres

d’amplària, i dos laterals de 15 metres d’amplària i un poc més baixes que les anteriors. Aquest desnivell és aprofitat per a incloure un corregut d’obertures que il·lumina les estades centrals. Per problemes de gestió administrativa, actualment està en desús, tot i que la població reclama que siga un gran contenidor cultural. La seua restauració va ser realitzada en 2001, a tota pressa i amb una despesa de 21 milions d’euros, per a albergar l’estrena de Las troyanas, un espectacle d’Irene Papas i la Fura dels Baus que va costar 2,4 milions d’euros, amb escenari de Calatrava inclòs i amb la visita de la reina Sofia. Era la Ciutat de les Arts Escèniques, un projecte fantasma més dels molts que s’han creat en la capital del Camp de Morvedre i que no han servit per a res més que per a cremar diners, tot i que en aquest cas van salvar la Nau de Tallers o, almenys, van alentir la seua decadència perquè només es van realitzar algunes representacions musicals i teatrals més, juntament amb la celebració d’algunes obres del festival Sagunt a Escena, fins que el 2009 va ser abandonada de nou. Durant anys, ha servit com a dipòsit de peces que han d’estar en un museu industrial també inexistent i l’abandó ha tornat a danyar el sostre, que té filtracions i fan impossible el seu ús. A més, falta adaptar l’edifici a les noves normatives.

Ja fa tres anys, el desembre de 2017, que la Generalitat Valenciana va adquirir la titularitat d’aquest edifici, que abans estava en mans de l’Estat, a la Societat Estatal de Participacions Industrials. Però ara, en 2021, la seua situació és la mateixa: un espai de 10.000 metres quadrats sense ús, tot i que l’anterior alcalde va anunciar que albergaria de nou el festival Sagunt a Escena aquell mateix any. Fins i tot, els pressupostos autonòmics han destinat més de quatre milions d’euros per a l’adequació i reconfiguració de l’edifici com a espai polivalent, però no s’ha fet res encara. Com tots els ciutadans ja sabíem i estem acostumats ací: novament ens han venut més fum, en un edifici únic i amb molt de potencial que únicament serveix per a avergonyir-nos pel seu estat. Fins i tot, el que escriu aquestes línies va denunciar a les xarxes socials en gener de 2020 uns desperfectes a la façana principal i tot seguit, Generalitat i ajuntament van anunciar que les obres s’iniciarien el mes següent. Ha passat un any des d’aleshores i segueix igual o pitjor. I és que segons fonts fidedignes, diverses productores audiovisuals s’hi han interessat per la Nau com a plató de gravació i s’han trobat amb el silenci sepulcral de la Generalitat Valenciana, actual propietària. A més, pagarien una quantitat alta de diners pel seu ús que podria revertir-se en la conservació del patrimoni industrial… Ara, ja no tenim l’excusa de la titularitat estatal, sinó d’unes obres que haurien d’haver-se executat fa temps i que mai arriben.

El Pantalà

És una icona de la ciutat, que perfila indubtablement una de les millors platges d’arena fina i daurada de la província. Però al mateix temps, és la trista icona del que succeeix a la ciutat amb la gestió del patrimoni industrial. Excuses i més excuses centrades en l’exempció de responsabilitat per la titularitat de l’estructura i promeses de la seua recuperació durant dècades. Fins i tot, amb projectes amb renderitzacions per a la seua recuperació per als vianants amb l’extensió del passeig marítim sobre ell. Novament, res s’ha fet i l’han deixat morir. Els culpables? L’Autoritat Portuària de València i l’Ajuntament de Sagunt. Els dos, i ara veurem per què. Aquesta gran obra d’enginyeria, va ser creada per la Compañía Minera de Sierra Menera per a la càrrega en bucs del mineral de ferro procedent de les seues mines d’Ojos Negros i va estar en servei des de 1975 fins al tancament de l’empresa en 1987. En total, la construcció té 1.750 metres de longitud des de la seua arrancada en la zona contigua on acaba el passeig marítim. Sobre ell es va instal·lar una cinta que portava el mineral fins a les tremuges, al llarg dels 1.050 metres d’estructura que emergeixen de la mar des del final de l’espigó. La corrosió de les grans pilastres sobre les quals se sustenta sobre la mar, de 35 metres de profunditat, així com la falta de manteniment per part de l’Autoritat Portuària de València -actual propietària i hereua del moll construït per la fàbrica miner-metal·lúrgica que el va projectar- estan propiciant la seua desaparició. El 5 de desembre de 2019, un temporal marítim amb ones de 9 metres va afonar el primer dels seus 35 trams sobre la mar, de 30 metres cadascun i amb el formigó armat en un gran estat de deterioració. Menys de dos mesos després, el 20 de gener, un nou temporal va provocar l’enfonsament de dues noves obertures i les tres pilastres que els mantenien. Aquests incidents han sigut l’excusa perfecta per a l’Autoritat Portuària

de València per a sentenciar el futur d’aquest important element en la història i en la silueta urbana de Port de Sagunt. En novembre de 2020, el gestor portuari va anunciar de forma unilateral que la seua intenció és demolir el pantalà perquè, segons indicava, era impossible la seua restauració i apuntava la necessitat de construir-ho de nou amb més altura per a evitar les ones de 7 metres d’altura. Indicava l’APV que el deteriorament continuat era la causa, però obviava que estava obligada a evitar aquest deteriore en els distints convenis subscrits amb el consistori. Per la seua banda, l’Ajuntament de Sagunt ha rebutjat la postura de l’APV i ha aprovat en el plenari recórrer-

la per la via judicial, encarregant a més un informe de sostenibilitat per a evitar la seua demolició sobre el que, en el moment d’escriure aquest assaig, no hi ha novetats. No obstant això, durant el mateix temps en què el gestor portuari ha obviat les seues obligacions de manteniment del pantalà, l’ajuntament no li ha exigit el compliment del conveni.

La ciutat-jardí La trama urbana de Port de Sagunt es va configurar seguint els models de ciutat factoria imperants al principi del segle XX. D’aquesta manera,

la separació entre la fàbrica i la població es feia arran una barrera verda de grans eucaliptols i de parcs diversos. Una d’aquestes zones enjardinades, al costat de l’avinguda de Jerónimo Roure que donava accés a la factoria, es va configurar com a ciutat jardí, on a més d’albergar els xalets dels directius de la fàbrica, se situaven les oficines generals i altres zones recreatives. Es tracta del conjunt de la Gerència, configurat en 1921 com a ciutat-jardí en una àrea residencial d’alt nivell, amb grans espais enjardinats i cases que recorden a l’arquitectura basca, ja que per als directius que anaven a viure allí, s’havia de recrear les condicions de vida que tenien al País Basc, amb una major grandària o menor en funció de la categoria laboral dels seus habitants, que es distribuirien en grans mansions en cas de ser directius o en xalets adossats per als caps mitjans. No obstant això, les primeres cases es van construir uns anys abans, en 1907, per al personal que treballava i gestionava l’embarcador.

La ciutat-jardí està barrada perimetralment i és d’accés lliure durant el dia. És un gran pulmó verd per a la població, replet de cases que semblen encantades, sumides en l’actualitat en el més complet abandó després de dècades deshabitades. En l’actualitat, els xalets estan recoberts de plantes enfiladisses i de males herbes, en un estat molt deficient malgrat les constants reivindicacions de la societat civil que han demanat la seua restauració per a albergar diferents usos. No obstant això, durant tres dècades la Gerència s’ha trobat en mans privades, de l’empresa que va heretar els terrenys i els immobles de la desapareguda Altos Hornos del Mediterráneo, després del seu tancament en els anys huitanta. En tot aquest temps, l’abandó ha fet estralls en els immobles, malgrat el seu valor arquitectònic amb ornamentacions en pedra, com per exemple les columnes tornades o els balcons als cantons, entre d’altres. Quasi deu anys després que l’Ajuntament de Sagunt recuperara el recinte gràcies a la pressió ciutadana, tan sols s’ha condicionat un dels xalets i l’edifici d’oficines generals. És la mateixa història de sempre: per problemes de propietat dels terrenys, no s’ha pogut fer res durant el temps en què no era pública. Però des de fa una dècada que pertany al municipi, tampoc. Diversos tallers ocupacionals han restaurat les façanes d’alguns immobles, en una rentada de cara exterior que desentona amb la resta de cases d’aquesta ciutatjardí i sense assegurar l’estructura ni els tancaments dels xalets. És més, molts d’ells estan enfonsant-se, tot i que per fora no és evident des dels carrers, a menys que es vega el recinte des d’un edifici més alt dels voltants. El temps corre en contra de la Gerència a passos agegantats, tot i les aprovacions de dos

projectes d’urbanització i execució per a consolidar les estructures immobles i fer-ne un catàleg de les espècies vegetals del recinte, dins del pla director de la Gerència. Van ser aprovats per unanimitat al ple municipal en novembre de 2019 així com dotació pressupostària per a iniciar les obres enguany. De tot açò, res hi ha transcendit i només s’ha netejat la brossa dels carrers. A diferència del Pantalà, la Gerència és municipal i és l’ajuntament qui té l’obligació de mantenir-la. Si finalment es cau, no valen excuses com al Pantalà. Més projectes.

Les oficines generals Un dels pocs espais del conjunt fabril porteny que s’han recuperat són les oficines generals, que guarden la mateixa estètica constructiva que els grans edificis abandonats del complex industrial que no van ser demolits. No obstant això, aquest espai mereix estar també en aquesta llista, no pel seu estat de conservació, ara perfecte, sinó perquè no es pot visitar el seu interior. Les oficines van ser rehabilitades fa quasi deu anys, però no es van omplir d’espais municipals fins a 2018. En l’actualitat concentra els departaments del consistori d’Ensenyament, Participació Ciutadana, Patrimoni i Serveis Socials, a més del gabinet psicopedagògic municipal. L’edifici és una obra de maçoneria i pedra llaurada, amb un interior revestit

de materials nobles. Al seu soterrani hi ha un antic laboratori fotogràfic de la factoria, curiós per la forma en què estan disposats les parets per evitar l’entrada de llum i el subseqüent malbaratament del suport fotoquímic. Allí es van revelar gran quantitat de fotografies que formen part de l’extens catàleg que hauria d’integrar el museu industrial encara inacabat. Ni aquest espai, com tampoc l’enorme vidriera de temàtica siderúrgica -que es va salvar de les pedrades d’una de les manifestacions durant el tancament de la factoria mentre la resta de finestres van ser rebentades- o els sanejaments antics de l’edifici -amb uns urinaris antics anglesos que han sigut exposats darrere de cristalls- o les sales nobles poden visitar-se, tot i les peticions de diferents associacions. Diuen que és un edifici amb gent treballant i que hi han dades confidencials per la temàtica de les oficines, però ben és cert que es podria habilitar un horari especial fora de la jornada de treball i amb un itinerari marcat per gaudir de l’interior d’aquest edifici, donada la seua importància en el conjunt industrial de Port de Sagunt.

Casino recreatiu i arxiu miner-siderúrgic En aquest enclavament també es troba el casino recreatiu i cultural, on vivien els enginyers solters de la fàbrica siderúrgica. Les seues dependències

també acollien els serveis administratius de l’empresa abans que es traslladaren a les oficines generals. Es troba a l’interior del perímetre de la ciutat-jardí, però té un accés independent per l’avinguda 9 d’Octubre. L’antiga residència va ser reconvertida en casino després de la guerra i també ha sigut restaurada. Compta amb una cafeteria i jardins propis, que encara estan en ús i on se celebren revetles i actes diversos. A la primera planta, el 2009 encara hi havia sales amb mobiliari antic que pareixia transportar-te a una altra època i vaig tindre el gust de visitar-les per a la gravació d’un documental, com també a la planta baixa on es guardava una gran maqueta de la fàbrica, del recinte de la Gerència i de part de la població. Desconec ara l’estat d’aquestes zones i sobretot la conservació de la maqueta, que va estar tapada amb plàstics quan la vam gravar tot i que en 2017 va ser traslladada en acabar la restauració de l’edifici. És un autèntic tresor que fa temps de hauria d’estar exposada al museu industrial que mai obri les portes.

Igual que amb la resta de l’arxiu miner-siderúrgic, la maqueta està emmagatzemada en l’edifici de les antigues oficines generals de la Gerència. El patronat que gestiona la fundació de la Comunitat Valenciana del Patrimoni Industrial i Memòria Obrera de Port de Sagunt va decidir en octubre de 2020 la cessió de l’arxiu a l’Ajuntament de Sagunt per a integrar-lo en l’arxiu municipal, en condicions òptimes -en teoria- per a la seua custòdia, tractament, digitalització i museïtzació.

L’economat El paternalisme industrial té a Espanya un dels seus exemples més evidents en Port de Sagunt, amb la ciutat factoria sorgida a la calor de l’activitat de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, que feia les vegades de consistori en la població en garantir entre els seus treballadors la sanitat, l’educació, l’oci o el subministrament de béns i serveis. Potser l’element més important d’aquest paternalisme siga l’antiga cooperativa de consum de productors d’Alts Forns de Biscaia, més coneguda pels veïns com ‘la Cope’, que encara espera un altre ús públic mentre els seus interiors són objecte del vandalisme, més de trenta anys després de tirar el tancament.

En les ocasions que l’he visitada, ja abandonada, encara recorde el so tintineant de les botelles de cristall, la intensa olor de la pescateria o el de la zona de vins, mentre acompanyava a la meua àvia a fer la compra quan tan sols era un xiquet i em sorprenien les caixes registradores en un moment –allà per 1986- en el qual encara no existien els grans supermercats en la zona, per la qual cosa era un lloc avançat a la seua època. Igual que succeïa en altres grans complexos fabrils durant el segle XX, l’empresa mantenia fermes als seus empleats de manera indirecta, evitant la conflictivitat soci-laboral en controlar el subministrament de productes de primera necessitat a preus econòmics, optimitzant també els salaris. Tot, en moments en els quals el país travessava l’autarquia i condicions de vida delicades.

L’economat va obrir les seues portes en 1928 on es trobava l’antiga Casa del Marí, edificada anys arrere per la Companyia Minera de Sierra Menera per a allotjar a les tripulacions dels vaixells que arribaven al port. En 1954, l’edifici va ser ampliat a les dues plantes actuals i amb naus cobertes, unides per una gran galeria. Des de 1990, ha patit l’espoli dels seus elements interiors i el vandalisme ha fet mossa en els seus tancaments, patint incendis en repetides ocasions. Ara, un nou projecte (més) ha sigut planificat per a donar-li un altre ús. En aquesta ocasió no es tracta d’un rocambolesc centre de perfeccionament vocal d’alt nivell, com es va vendre en el seu moment amb maqueta inclosa, sinó d’un centre d’atenció a persones majors. Diuen que ja ha eixit a licitació; veurem si es realitza.

El museu industrial que mai arriba

El Magatzem d’Efectes i Recanvis, construït el 1927, ha estat en desús en Port de Sagunt durant tres dècades, des del tancament de la factoria siderúrgica a la qual proveïa de recanvis de peces utilitzades en la maquinària de la fàbrica i emmagatzemava matrius. En ell entraven les locomotores a través d’una via ferroviària que passava per dins de la nau principal. Un pont-grua transportava el material, capaç de suportar fins a deu tones de pes, emmagatzemat a diferents altures en les seues dues andanes laterals construïdes en estructures porticades de formigó armat. En el seu interior, milers de motles de fusta i maquinària de diferents parts del procés fabril testificaven en silenci el fragor de l’activitat industrial, amb l’únic murmuri de les xitxarres que abarroten a l’estiu els seus voltants, plens de vegetació. Almenys, així va ser fins a 2010, moment en què van començar les obres de restauració d’aquest immoble que, se suposa, algun dia albergarà el museu industrial de Port de Sagunt. Es tracta d’un projecte que porta paralitzat quasi una dècada, sumint a aquest edifici en un nou abandó, un altre símbol de la deixadesa amb el patrimoni industrial i la memòria obrera.

Novament, per problemes administratius, la museïtzació mai arriba i no s’acaben les obres d’adequació. Els polítics que han governat Sagunt de quasi tots els colors han assegurat que aquest espai s’obriria al públic “l’any que ve”. I no em referisc a 2022, sinó a tots els anys que han passat i en els quals els polítics de torn han assegurat que el museu seria una realitat l’any vinent a quan van anunciar-ho, reafirmant a més que aquest projecte era una de les seues prioritats durant la legislatura (fora la legislatura que fora). El resultat de qualsevol govern ha sigut el mateix: l’abandonament, llevada la seua rehabilitació, digna d’analitzar perquè amb ella van despullar l’edifici de la seua essència en retirar les finestres de fusta i altres elements de l’edifici, convertir-lo en una mole de formigó i acer que res té a veure amb l’estat anterior.

El Forn Alt L’element d’arqueologia industrial més impactant de la ciutat és el Forn Alt Núm. 2. Va ser l’únic dels tres que hi havia a la capçalera siderúrgica que es va salvar de la dinamita. La resta de forns, canonades i fumerals van ser demolides en 1985 després del tancament de la factoria. Amb els seus 64,2 metres

d’altura i diferents plataformes d’accés, s’ha convertit en un símbol de la població. Va començar a construir-se en 1922, quan ja treballaven en la fàbrica 1.800 obrers, però no va llançar la seua primera producció d’acer fins a 1926 i es va reconstruir des dels fonaments en 1961. Va produir la seua última bugada d’acer el 24 de març de 1984. L’òxid va anar corroint aquesta gran mola durant molts d’anys i podria dirse que la seua història recent constata l’abandó de l’abandó. En aquestes quasi quatre dècades ha sigut restaurat en dues ocasions -1998 i 2009- per a tornar a ser abandonat poc temps després de les obres i, en l’actualitat, està intentant ressorgir com a museu didàctic, sent un dels pocs alts forns visitables d’Europa i en el qual pot entrar-se en el mateix cresol i veure el seu interior. El pla inclinat de càrrega, en el qual s’ha instal·lat un muntacàrregues que mai ha arribat a entrar en funcionament, i els ponts-grua van ser reconstruïts en les dues rehabilitacions, però la resta d’elements són originals. Per problemes econòmics i per deixadesa administrativa no pot visitarse des de fa temps, tot i que es tracta d’un projecte guardonat en 2012 amb el premi European Heritage Awards Europa Nostra. El jurat va reconéixer la restauració d’aquesta estructura industrial “per l’esforç continuat per a salvar aquest monument excepcional i

per a permetre la seua comprensió per part de les generacions futures”, com van valorar. Sense dubte, una valoració que no farien actualment, ja que no hi ha esforços per a mantenir-lo obert al públic, amb una gestió decebuda de la fundació que administra el patrimoni industrial de la ciutat, amb pocs treballadors que no permeten la seua reobertura, com tampoc la comprensió de les generacions futures a què es referia la comissió avaluadora del premi, perquè ningú el pot visitar i, per tant, no contribueix a la divulgació de l’herència industrial de l’acer ni la comprensió de la història comú d’Europa. Una vegada més, un desenvolupament lamentable de la gestió del patrimoni industrial. En 2020, quasi quatre dècades desprès del seu apagament, el forn alt veu l’inici de l’expedient per a declarar-lo Bé d’Interés Cultural. No hi ha hagut temps per a fer-ho abans?

Una ciutat ‘en projecte’ La pandèmia que ens ha deixat sense falles en 2020 i segurament també ho fa enguany ha posat en escac a la festa fallera com mai havia passat des de l’inici de la tradició en el gremi fuster, excepte el parèntesi de la guerra civil en què no es van plantar monuments. Un virus també letal, però en aquest cas contra el patrimoni industrial, actua silenciosament des

de fa anys en el nostre entorn i poques veus clamen contra ell, que avança imparable contra importants elements que estan desapareixent lentament i que, a diferència de les falles, no tornaran de nou a posar-se en peus, perquè són irrepetibles. A més d’aquesta llista roja -a vegades negra- que hem repassat, podriem fer referència també a altres localitzacions de la comarca, com ara el taller Götz de Sagunt, més conegut com el Taller de l’Alemà, que es va deteriorant a ritme agegantat per culpa del vandalisme, o la casa Noguera, tot i que són espais privats però amb trets importants que els haurien de fer valdre una figura de protecció administrativa per a conservar-los. Juntament amb ells, tants altres espais que ja han desaparegut o estan en risc de fer-ho mentre els polítics jugàven a planificar grans projectes de recuperació que mai s’han executat. Però es necessitaria un llibret de falla sencer, així que no entrarem en detall.

Una ciutat fantasma plena de fantasmades polítiques. Podríem dir, sense dubte, que vivim en una ciutat ‘en projecte’, on mai acaben de concretar-se les obres programades i no hi ha any en què les autoritats ens anuncien que de seguida s’iniciaran les obres de recuperació d’un determinat element del nostre patrimoni. En una ciutat acostumada a vendre fum, ara l’excusa perfecta és el coronavirus, però el cert és que hi ha gent treballant a les administracions públiques en les àrees que pertoquen al patrimoni, a més que en les dos dècades precedents no hi ha hagut cap pandèmia que els haja paralitzat. No obstant això, el personal és escàs en una ciutat que es jacta de la importància del seu patrimoni i que dota a aquest departament de quatre gats per a gestionar-ho. Tot i la professionalitat d’aquestes persones, és manifestament insuficient.

Ja no ens prenen el pèl; sabem que la majoria dels grans anunciaments són mentida i que mai es concreten. És hora de passar a l’acció amb la constitució d’una gran plataforma ciutadana que reclame fets i no paraules, amb la presència de les associacions que reivindiquen la protecció del patrimoni industrial i les veïnals. Només amb la pressió ciutadana funcionen els projectes de veritat en aquesta ciutat; una ciutat forjada en acer i ferro amb un fort sentiment de pertinença que s’està diluint amb la deixadesa municipal en la seua recuperació. Pot ser perquè s’esborre el sentiment identitari dels portenys com a poble? Moltes persones argumenten això, i no necessàriament són segregacionistes. Pense que, si el que intenten aconseguir amb l’abandonament és la desfiguració identitària, estan assolint precisament el contrari: fer més fort eixe sentiment i lluitar per a la conservació de la nostra història.

L’AIGUA

Alberto Villalba i Ramos L’aigua està present a les nostres vides, està present als nostres cossos i al nostre entorn. En aquest territori, el líquid de la vida marca la geografia, la societat i l’economia i ens ha fet adaptar-nos a la seua presència i a la seua absència. Ha aconseguit que l’estimem i li tinguem por al mateix temps. S’ha convertit en l’eix de la nostra cultura. Salutacions.

Les festes són un dels símbols més clars de la identitat d’un poble. Un llegat cultural, en alguns casos transmès des de ben antic, extraordinàriament popular, ric i divers. Constitueixen, sens dubte, un dels atractius principals de qualsevol ciutat.

Albert Llueca

MANIFESTACIONS FESTIVES MIGRADES

73 Les manifestacions festives a Sagunt són molt diverses i moltes d’elles es recolzen amb les festes religioses. Les festes religioses en general han sigut una de les manifestacions culturals més importants al llarg de la història, i, en certa manera, encara ho continuen sent. Sagunt, com a part de la Comunitat Valenciana, té amb el seu caràcter mediterrani i d’acollida les seues arrels en les influències que els diferents pobles han deixat després del seu pas per ella al llarg dels segles. A més de la història, la geografia i la presència del mar Mediterrani han contribuït significativament en la formació de la cultura actual. Encara que hi ha un patrimoni cultural comú a tots els saguntins i saguntines, la marcada singularitat de les regions migrants durant anys a la nostra terra ens ha donat lloc a múltiples manifestacions culturals al llarg la ciutat. Aqueixes manifestacions han tingut reflex en tots els camps: les llengües, la música, la gastronomia, les festes, etc.

Les Falles Un reflex clar bé amb el món de les falles on un grup de migrants, encara que des de València, plantaven la primera falla. Era el 1927, al Port de Sagunt, quan un grup de fallers muntà en un carrer del Port, carrer del poeta Llombart, la primera falla, dedicada al ferro. Estava representada per un colós dominador sobre la banya de l’abundància, del qual sobreeixien els productes minerals; al·ludia també a la gestió municipal i a les dues empreses de cotxes que es disputaven els viatgers. Els components de la primera comissió foren: Bautista López,

Antonio Blasco, Ángel Gabarda, Francisco Cervantes, Vicente Rams, Ángel Xirivella i Antoni Pérez, entre altres. Una temàtica ben vinculada a la major migració que ha tingut la nostra ciutat, la provocada per la instal·lació de la fàbrica d’AHM. En conseqüència, els immigrats que van fundar la ciutat del Port de Sagunt procedeixen, en la seua majoria, de l’àmbit geogràfic extracomarcal i van arribar en tres onades successives interrompudes per sengles crisis siderúrgiques que hem estudiat anteriorment: 1915-1930, 1950-1960 i 1970-1975.1 En la primera i més llarga de les tres fases immigratòries (19151930) destaca la massiva arribada d’immigrants procedents de comarques limítrofes en comparació amb la segona onada (1950-1960), que va ser quasi exclusivament protagonitzada per contingents oriünds de l’exterior de la Comunitat Valenciana. En el seu conjunt, la majoria dels immigrats al Port procedeixen de regions vinculades amb la siderúrgia saguntina: el País Basc (especialment Biscaia), Aragó (Terol), La Manxa (Albacete, Conca i Guadalajara), Múrcia i Andalusia Oriental (Almeria).

1 Centenari del Port de Sagunt QUADERN DE CLASSE Materials per a preparar l’itinerari, Ajuntament de Sagunt.

A través de l’anàlisi de l’ascendència dels primers nascuts al Port de Sagunt entre 1907 i 1913 es pot demostrar que, durant la primera onada immigratòria, eren majoria els procedents de la província de València, seguits dels de Castelló i Biscaia; en segon lloc estaven els oriünds d’Almeria i Terol i, finalment, els procedents de les províncies limítrofes a totes les anteriors. En canvi, els bascos, que van portar la indústria i són els principals responsables de l’atracció immigratòria, constitueixen en la seua majoria mà d’obra molt qualificada (enginyers, delineants, administratius i altres quadres tècnics). El seu establiment al Port de Sagunt pot qualificar-se de migració organitzada, ja que van acudir prèviament contractats per l’empresa. D’eixes migracions es varen crear diferents associacions que intentaren recuperar la memòria de les seues terres a la nostra ciutat.

Andalusia i la festa de la Creu de Maig Té els seus antecedents en la celebració precristiana coneguda com la Festivitat dels Majos, en la qual es commemorava el temps mitjà de la primavera retent cultes a la naturalesa. Especialment, es festejava adornant un arbre o erigint un tronc o tòtem al qual se li posaven adorns o flors, mentre es feien danses rituals i es cantaven o feien recitacions. Amb l’arribada del cristianisme, aquesta festa va ser adaptada a la nova fe, de manera que es reemplaçà el tòtem per la creu cristiana. En l’actualitat són les falles les que mantenen aquesta tradició junt a diferents parròquies del municipi. Això sí, per a la Casa d’Andalusia del Port de Sagunt es dia de festa gran. Rondava l’any 1985 quan un grup d’amics andalusos arribats al Port de Sagunt per a treballar van decidir constituir una associació amb la finalitat de donar a conèixer la cultura andalusa i mantindre així el vincle amb la seua terra des de la seua nova llar, les terres valencianes. Lluny estaven aquests 14 amics d’imaginar que, 30 anys després, l’entitat seria un dels col·lectius de referència del Camp de Morvedre. L’art, el ball, el cant i l’hospitalitat característica del sud han sigut els ingredients principals d’aquest col·lectiu que enguany celebra el seu 30 aniversari.

I per a celebrar-ho, la Casa Cultural d’Andalusia del Port de Sagunt celebrarà aquests dies una infinitat d’actes capitanejats pel seu president, Pedro J. García, i les seues reines, Mapi Molina i Carlota García, en els quals la diversió i l’art no faltaran. La seua setmana cultural ha començat. Pertanyent a la Federació d’entitats culturals andaluses de la Comunitat Valenciana (FECA CV), integrada per 45 cases d’Andalusia de la Comunitat Valenciana, aquest col·lectiu és present en tots els actes programats per aquesta federació i la resta de cases d’Andalusia de la Comunitat Valenciana, per la qual cosa representen la ciutat allà on van, i es fan ressò de la seua alegria, elegància i duende.

Aragó i les festes de Sant Jordi i la Pilarica

de Sagunt). Els aragonesos baixaven acompanyant el mineral de ferro d’Ojos Negros i Setiles. Els anys 1914 i 1915 va nàixer la fàbrica siderúrgica d’AH del Mediterrani, i és quan els de Terol van trobar en aquestes terres una mica més del treball, com és el respecte i l’afecte dels seus nous conciutadans, als quals hi havia prou de conèixer la seua identitat aragonesa per a obrirlos de bat a bat les portes. Aquests aragonesos enyoren el folklore d’Aragó i no hi ha noces, bateig, comunió, festa, etc., sense que les guitarres, guitarricos, bandúrries i llaüts no sonen. Celebració de la festivitat de la Mare de Déu del Pilar amb nombrosos actes, concursos de guanya-perd, cinquet, dòmino, parxís.

Per una banda el CENTRE CULTURAL I RECREATIU ARAGONÉS DEL PORT DE SAGUNT, que va ser fundat el 1941, i amb seu al Port de Sagunt, i per altra banda la CASA D’ARAGÓ DE SAGUNT fundada el 1995 a Sagunt. Celebren els dos festes aragoneses.

La Casa d’Aragó a Sagunt es constitueix en la representació viva del folklore i la tradició aragonesa al nucli de la ciutat de Sagunt. El seu naixement es remunta, amb la denominació de la Colònia Aragonesa de Sagunt, a principis dels anys 30, de manera que aquest detall és en el que es continua investigant atés que existeixen molt pocs documents de l’època.

El Centre Aragonés va ser fundat el 1941. Ja l’any 1902 es van establir els primers aragonesos en el que llavors era un modest poblat conegut com moll de Canet (poble proper del qual més tard nasquera com el Port

En els inicis es va constituir perquè els habitants aragonesos que havien emigrat a la ciutat de Sagunt, i tots els simpatitzants que s’hi unien, pogueren celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Pilar.

Amb el pas del temps i sent gran l’enyorança que sentien cap a la seua patrona, la Pilarica, van sol·licitar permís a l’Arquebisbat de València i van alçar un altar en honor seu, rèplica en molts dels seus detalls del que té la Mare de Déu del Pilar a la Basílica de Saragossa, a la bella església arxiprestal de Santa Maria de Sagunt; en aquest altar està tancat un lligall amb la història de la Fundació de la Colònia Aragonesa, i aquesta és l’única còpia fins avui coneguda a la qual ara com ara és quasi impossible accedir. En l’actualitat, la Casa d’Aragó es troba en una nova fase de la seua vida, ja que amb el suport unànime dels socis es va realitzar la compra d’un local on poder desenvolupar totes les activitats que es realitzaven fins avui i les que no es podien dur a terme per falta d’espai, i així poder donar un millor acolliment i serveis als socis, convidats i simpatitzants, ja que, fins a aqueix moment, depenien de sol·licitar locals aliens per a celebrar els actes.

Mare de Déu de Begonya

És una de les més importants festivitats al Port de Sagunt. Oficialment els Sants de la Pedra i la Mare de Déu del Bon Succés ocupen el lloc de festes patronals de la ciutat, però per a molts hauríem d’ampliar en dos més eixe patronatge. La Mare de Déu del Carme i Begonya es mereixen estar en eixe llistat, encara que l’Església Catòlica no ho permeta.

Begonya és una advocació mariana originària de l’església de Begonya, actualment pertanyent a Bilbao, Espanya. Va ser declarada canònicament patrona de Bilbao i Biscaia el 1903 per Pius X, i al Port de Sagunt en celebrem la festivitat el 15 d’agost. Des dels anys 20 del passat segle la Mare de Déu de Begonya es considera Patrona del Port de Sagunt. Sí que és cert que la festa a la patrona es realitzava de la mà de la fàbrica d’Alts Forns de Biscaia, posteriorment del Mediterrani, i que una volta desmantellada l’empresa als anys 80 passa a la Parròquia de Begonya i no és fins fa pocs anys que ja existeix una confraria que agafa la celebració de la patrona com a seua i recupera la memòria d’aquells biscaïns que varen vindre junt a la fàbrica per fundar una nova devoció i un nou poble. El calendari festiu de la ciutat és molt ample i és interessant veure com és manté viva la flama de les comunitats migrades durant aquests anys.

colectiu,-iva, -us,-ives (Del llatí collectivum, mat. sign.) adj. m. Fet per molts o referent a molts. // s. Grup en interessos o fins comuns. // Nom colectiu, paraula que en singular expressa una pluralitat o conjunt de persones o coses com ara tribu, eixèrcit, rabera, poble... // Sufix colectiu, sufix que servix per a expressar pluralitat com el sufix -am en botellam, velam...

Óscar Góngora i Pérez

VIURE LLUNY DE CASA

No vaig ser bon estudiant. Sempre em va costar treball fer-me amb els llibres. Mai va ser per aqueixa oportunitat que els pares et donen per a continuar estudiant, simplement no era bo memoritzant temes sencers per a poder aprovar el meu COU. Una vesprada d’estiu, vaig veure un anunci de les Forces Armades, on els joves dels quatre exèrcits somreien mentre desenvolupaven diverses especialitats. L’eslògan deia “seràs el que tu vulgues…”. I ací comença la meua història. Vaig nàixer, vaig créixer i em vaig criar a Còrdova, en el si d’una família humil que poc aniria fent-se un buit en la zona de confort d’aquesta societat. Mai va faltar de res a casa, i el motiu d’eixir de casa amb divuit anys no va ser per

a buscar alguna cosa millor…, no volia caure any rere any en els mateixos cursos acadèmics, ni que aqueix cost recaiguera en uns pares que tant havien treballat per a donar-nos totes les oportunitats en aquesta vida. Aqueix simple eslògan va canviar la meua vida. Així que una cosa va portar l’altra i vaig aprovar dues oposicions en cinc anys que em van portar de ruta per Alacant, Còrdova, Saragossa, Madrid, Jaén, Cadis, Guadalajara, Castelló, per a finalment acabar a la província de València…, concretament al Port de Sagunt. La meua intenció passava per quedarme en aquesta localitat valenciana un parell d’anys, o tres màxim, però estic parlant de l’any 2006 i ja n’han passat catorze…

Admetre que no va ser gens fàcil viure lluny dels teus costums, les teues arrels, tradicions, lluny dels teus amics de la infància (els de sempre), la teua família, fins i tot del barri on has viscut tota la teua vida…, perquè mentre et mous d’una ciutat a una altra, veus noves formes de vida i aprens molt de cada lloc. Però quan t’estaciones en un lloc més temps del que preveus, els records et ronden, l’enyorança sorgeix, la tristesa apareix i comences a trobar a faltar els consells i les paraules dels teus. Al Port de Sagunt, després de molt de canvi, vaig passejar molt… i vaig arribar a trobar més d’una diferència. Un dia, en passar per una plaça, vaig sentir una cançó tradicional de la meua terra: una sevillana. Això va fer que la meua família i jo buscàrem recer en un racó d’Andalusia en aquest poble costaner. I és que tot el que sonava al sud m’ajudava a cobrir part d’aqueixa enyorança i tristesa…

Aqueixa entitat em va donar l’oportunitat de conéixer molts andalusos que, com jo, recordaven les festes tradicionals de cada província de la Comunitat Autònoma Andalusa. Aquestes persones, en la seua majoria, eren descendents d’aquelles que van vindre buscant una vida millor eixint de la seua terra d’origen per a treballar de la siderúrgia d’aquesta localitat. Aquests andalusos van fundar la Casa Cultural d’Andalusia, on vaig compartir, al costat d’ells, bons moments de rialles, alegries, cant i ball.

Dins del col·lectiu andalús, em vaig emportar una altra sorpresa: la relació amb altres col·lectius emigrants instal·lats a la zona amb els mateixos objectius. Així vaig conéixer el col·lectiu aragonés, i concretament amics del Centre Cultural i Recreatiu Aragonés del Port de Sagunt. Després van ser el col·lectiu faller i altres d’índole cultural i esportiu…, tots ells són culpables que hui hagen passat catorze anys i continue ací. L’amabilitat, la diversitat de les seues gents d’històries paradigmàtiques, les motivacions que els van impulsar a viure ací, la proximitat de la mar, la tranquil·litat dels seus carrers… Emigrants agraïts que hui formem part del Port de Sagunt, que continuem formant-nos en un viatge nou i comú; amb oportunitats laborals i de vida familiar. Ara no em plantege viure fora; viure lluny de la mar… No sé si això de viure ací, en el meu cas, va ser un cas més d’emigració, o una elecció voluntària. Però la veritat és que de moment no em plantege tornar el meu lloc d’origen, perquè ací em trobe com a casa i sent temor de tornar i no sentir-me “en el meu lloc”.

José María Emilio Prats i Escriche

ELS D’ARAGÓ

A causa de la ubicació geogràfica de Sagunt en el tram final de la vall del Palància, una de les eixides naturals de l’antic Regne d’Aragó al Mediterrani, la seua relació amb les terres aragoneses és històrica. No obstant això, a principis del segle XX, la mineria a gran escala, amb l’exportació a través de Sagunt del ferro de serra Menera (mines d’Ojos NegrosSetiles), i la subsegüent macroindústria siderúrgica, van intensificar el moviment humà des d’Aragó cap a la nostra costa a partir de 1900. És lògic per temps i oportunitat que els treballadors aragonesos, especialment els de Terol, formaren en l’avantguarda, tant en la construcció del ferrocarril de serra Menera com en la de les instal·lacions portuàries per a l’exportació del mineral de ferro. I el contingent va continuar creixent amb la inauguració de les plantes per a aglomerar el pulverulent mineral (briquetes i nòduls) i, sobretot, amb la posada en marxa de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani. Sorprén, però no és d’estranyar, que segons testimoniatges recollits fa dècades, en data tan primerenca com 1902 —abans de la urbanització del nucli del Port— ja s’escoltara la música de la ronda aragonesa per les alqueries i cases disperses on s’allotjaven els primers treballadors. La implantació progressiva d’aquest nou complex industrial va donar lloc al nucli poblacional del Port de Sagunt i a una immigració no temporal

sinó de caràcter permanent. Ho explica el context socioeconòmic dels immigrants aragonesos, i certament el de tots en general, excepte els bascos: eren llauradors en un món rural on predominava el treball en precari i en la seua major part de mera subsistència, és a dir, de supervivència. Els processos migratoris sempre els encapçalen aquells que són més humils i pitjors condicions experimenten: es tractava en gran part de jornalers, sempre subjectes als vaivens dels cacics i grans propietaris, submisos si volien treballar; així mateix xicotets propietaris que, no obstant això, per a subsistir també necessitaven dels jornals; i a més masovers de masies amb contractes de parceria que no tenien expectatives de prosperar, perquè de qualsevol hipotètica millora es beneficiava granment el propietari. Així doncs, la possibilitat i l’oportunitat de llaurar-se un millor futur per a ells i les seues famílies amb un treball estable i segur, tant als Alts Forns com a les instal·lacions de serra Menera a Sagunt, era un esperó decisiu; en prou casos ho era fins i tot malgrat deixar arrere terres, cases, i part de la família, en tant que el poble i el seu paisatge vital heretat de generacions quedava arrere per a tots. Segons un testimoniatge real: “Diguem que deixaves la teua terra per a buscar un millor futur, perquè a Aragó en aqueixos moments no n’hi havia. Va haver-hi de tot, gent que va

vendre les terres per a vindre a treballar al Port de Sagunt i poder instal·lar-s’hi. Uns altres en canvi van deixar al poble la casa i les terres, i una vegada ací s’allotjaven en cases d’uns altres del mateix poble o de pobles del costat, i quan li ho permetia el treball tornaven al poble. Hui molta gent, en festes o quan té vacances, torna al poble dels seus orígens, perquè encara conserven les seues cases o la d’algun familiar, o perquè han comprat una casa”. Caldria afegir que alguns, per exemple bona part dels masovers, mai van tindre casa en propietat i van haver de comprar-la dècades després per a facilitar el retrobament amb els orígens.

El Port de Sagunt es va conformar com una ciutat d’al·luvió, o com un cresol de gents, dit en to literari. Pot dir-se que els aragonesos compartien una viva identitat de grup, una identitat geogràfica i d’entorn de procedència —el món rural— vivificada pel sentiment religiós entorn del seu arxiconegut santuari marià (El Pilar), per un accent específic i peculiar (encara que codificat en els escenaris amb una mica d’histrionisme) i fins per una de denominació pròpia, la de maño/a, mañico/a, que se superposa a la geogràfica o toponímica d’aragonés/a. Però sobretot per un folklore singular, molt sentit i volgut, lligat a allò lúdic i emocional, i que alçava passió i emoció a tot Espanya tant directament com a través de nombroses i famosíssimes sarsueles d’ambient aragonés (Gigantes y cabezudos, 1898; La Dolores, 1895; o la més tardana Los de Aragón, 1927). La divisa central d’aquest folklore, la jota, era tan popular des de l’últim quart del segle XIX que nombroses jotes van poblar els llibrets de sarsueles les accions de les quals es desenvolupaven en altres regions (per exemple, la famosa La Gran Vía, de 1886, amb una jota en acabar el segon quadre). I, igualment, l’ambient aragonés va ser també triat per a obres purament teatrals. Aprofundint en això, no hi ha risc a dir que l’aragonés tenia especialment “bona premsa”, encara que és possible que això sorprenga ara perquè la comunitat d’Aragó té actualment una escassa presència a escala nacional. El fenomen, com ha desentranyat Javier Barreiro, escriptor i musicòleg aragonés, obeeix a una suma de factors, començant per la gesta èpica dels Sitios de Zaragoza, la petjada i la retòrica dels quals es va mantindre present fins i tot a Europa i molt viva a Espanya a través de les lliçons d’història des de l’escola primària; seguint amb el moviment romàntic, que es va focalitzar en el que de pintoresc oferia Aragó al segle XIX: els seus balls, la indumentària popular i la idiosincràsia aragonesa xifrada entorn de la necessitat i la defensa de la llibertat (en suma, l’aragonés com a encarnació de virtuts); i acabant amb el fet que en els conflictes polítics de l’Espanya del XIX Saragossa fora un bastió liberal, i cosa que és encara més rellevant, amb l’auge i la difusió de la jota aragonesa —i la preferència amb la qual va ser acollida— des de l’últim terç del XIX. Finalment, val la pena recordar que

el major èxit de taquilla del cinema espanyol anterior a la Guerra Civil va ser una pel·lícula sonora també d’ambient aragonés, Nobleza baturra (1935), del director Florián Rey, amb molta presència de la jota i en la qual hi havia aragonesos “dolents”, però que al final es redimien. Segurament el record d’aqueixa “bona premsa” que llavors envoltava l’aragonés explica aquesta part de la introducció de la web del Centre Aragonés del Port de Sagunt: “... naix la fàbrica siderúrgica... i és quan es forma una desbandada…, a centenars van creuar la gent de Terol la tortuosa serra per a accedir a la mar…, ací van trobar, a més de treball, el respecte i l’afecte dels seus nous conciutadans als quals bastava la identitat aragonesa per a obrir-los de bat a bat les seues portes. Aquests aragonesos enyoren el seu folklore d’Aragó i no hi haurà noces,

bateig, comunió, festa, etc., sense que les guitarres, guitarricos, bandúrries i llaüts no sonen.” Seguint amb més testimoniatges reals, aquests confirmen que “el principal senyal d’identitat i costum que els aragonesos van portar al Port de Sagunt va ser la jota; ja des d’un principi, aprofitant festes o qualsevol motiu de celebració, es reunien tocant i cantant la jota, i posteriorment van constituir el Centre Aragonés i van introduir els costums del folklore aragonés, a més de la gastronomia” (i afegim els jocs típics aragonesos, tant de cartes com de camp). Així doncs, als aragonesos, que compartien una viva identitat de grup, la formació del Centre Cultural i Recreatiu Aragonés del Port de Sagunt els va facilitar mantindre la vinculació amb la cultura i el sentiment aragonesos en la seua nova terra valenciana i, a més, transmetre’ls a

fills, nets i noves generacions; i en segon lloc els va oferir un lloc de trobada fixa on reunir-se, xarrar, menjar i cantar la jota amb una cobertura oficial i municipal com a societat cultural (a més a l’octubre de 1970 serà declarat Centre d’Utilitat Pública pel Consell de Ministres). El Centre Aragonés del nucli del Port es va fundar el 1941 en un pis del carrer de Primo de Rivera, encara que no va tindre quadres i escoles folklòrics fins a 1951; però veus i castanyoles no faltaven i l’acompanyament estava assegurat per una rondalla que, segons la memòria oral, existia des dels anys vint i que amenitzava festes i celebracions. Precisament un dels seus músics serà el primer mestre de corda premuda el 1951. Finalment, a l’octubre de 1952 el Centre es va traslladar ja a la seua actual ubicació al carrer del Treball.

També complia el Centre Aragonés una funció de cresol per a la convivència i la socialització en el temps d’oci o festiu d’aquestes famílies aragoneses, a les quals molt prompte es van sumar persones d’altres orígens: castellans, andalusos, valencians, murcians... “Moltes de les persones d’altres procedències se’n van fer socis, perquè els agradava el folklore aragonés i també perquè es feia ball i aquesta era una forma molt important de divertir-se en aquells anys. Després es va afegir el bingo i en l’actualitat continua la funció principal de promoure el folklore aragonés en cant, ball i rondalla, però també els balls de societat, ball de Nit de Cap d’Any, ball en línia, teatre, taitxí, celebració a l’estil aragonés de les Festes de Santa Àgueda, de Sant Jordi, del Pilar —aquestes lògicament molt arrelades—, festivals folklòrics, etc., i, a més, el servei de bar restaurant.” El Centre Aragonés del Port de Sagunt va ser, doncs, molt més que una entitat pensada per a cultivar i satisfer a través del folklore la inclinació a la cultura tradicional aragonesa. Molt més perquè, certament, es va convertir fent honor al seu nom oficial en una societat recreativa oberta a tots i, per tant, en un espai vertebrador d’aquesta ciutat en un època en què l’oferta i els espais lúdics eren molt escassos. D’aquesta manera, van formar i continuen formant part d’ell, com a socis i també com a membres dels seus quadres folklòrics, persones dels més variats orígens. I quant al purament musical, el Centre no sols destaca per l’execució tècnica en el cant i en el ball, amb molts premis acumulats, sinó que s’ha convertit en un autèntic nucli generador de coneixement musicològic sobre la jota, conegut i reconegut a Aragó.

Després de procurar perfilar la identitat de la comunitat aragonesa en aquesta ciutat nova, encara que ja centenària, que és el Port de Sagunt, intentarem perfilar succintament la personalitat de la pròpia ciutat basant-nos en els testimoniatges recaptats d’aragonesos: “Els aragonesos van trobar un entorn i un ambient a la mesura d’ells perquè hi havia molta gent d’Aragó, solien fins i tot viure a la mateixa zona del Port, també va ajudar que hi havia gent de totes les zones d’Espanya: Aragó Andalusia, País Basc, Castella-la Manxa, zones de València. Vaja, que al Port de Sagunt hi ha molta diversitat cultural, i això provoca una identitat i una entitat diverses, i això ajuda a una millor convivència, cadascun aporta el millor de la seua regió; la població com a tal conjunt no tenia un identitat pròpia, diguem que el Port Sagunt és un poble que és de tots”. La identitat del nucli del Port no va poder ser una hipotètica i impossible síntesi d’identitats, les diverses de procedència forana i la valenciana, sinó una coordinació d’aquestes; dit d’una altra manera, la seua vertadera identitat va ser la conformació d’una “unitat de convivència i respecte mutu” entre comunitats i orígens, el funcionament dels quals ha sigut en conjunt francament bo, i amb això últim podem gratament quedar-nos.

Potser un dia tornaré a casa. Em creixeran arrels al cor, serralades als dits. Em rajarà l’enyor dels cabells i la pell se’m farà aigua. Hi tornaré, allà on reposa la meua gent.

M. Carmen Sáez i Llorente

UN SOMNI

Perquè duc un llac al pit que amera les petjades de la coloma als cimals. Em brollen alzines a la nineta dels ulls, la cançó de la riera entre els barrancs mentre batega la lluna del Caroig.

87 Josep Usó

ARRELS

FornAlt número 2. Mariela Apollonio

Ser d’un lloc, sentir que s’és d’allà, és un sentiment molt potent. Dona estabilitat emocional i proporciona unes referències que, malgrat qualsevol circumstància, sempre et lliguen amb un lloc: un territori, una ciutat, un barri, un paisatge... Aquell és, per lluny que estigues, el lloc de les teues arrels. I les arrels són molt importants. En una ocasió, una mare alemanya em va explicar que als fills cal donar-los ales perquè volen i arrels perquè sempre sàpiguen d’on són. La gent de Sagunt ho té molt fàcil. Pertanyen a una ciutat que fa milers d’anys que és important. No debades, abans de l’arribada dels romans, Arse, que era el nom iber de la ciutat, ja era la que tenia la seca més important de tota la Edetània. Ciutat pròspera d’origen grec, ben situada en un enclavament estratègic. Aliada dels romans, comerciava amb tota la Mediterrània. Justament aquest enclavament li va valdre la primera desgràcia. En la segona guerra Púnica, la Arse aliada dels romans es va veure assetjada pels cartaginesos, comandats pel propi Anníbal. El setge va ser dur. I l’ajut dels romans no va arribar mai. De manera que aquell setge mític i mitificat va acabar amb la destrucció de la ciutat.

Restes carrer Valencia

Una ciutat que va renàixer de les seues cendres quan els romans van acabar guanyant la guerra. Fou llavors quan es van edificar el teatre i un circ. Els àrabs la van ocupar l’any 713. Pel camí, la ciutat s’havia arribat a despoblar. Per això es diu que li van posar de nom “muri veteres” (parets velles). D’ací el Morvedre, que encara dona nom a la comarca. En aquesta època comença a perdre importància davant Balansiia. La València que està més al sud. Després, al llarg de l’Edat Mitjana, va haver de patir nous setges, conquestes i reconquestes diverses. Conquerida inicialment per Jaume I, pateix molt en la Guerra dels dos Peres (El Cruel, de Castella, i el Cerimoniós, de la Corona d’Aragó). Però el cas és que els saguntins continuen apegats a la seua ciutat

que, no debades, ho té tot per a prosperar. Port de mar, bona situació estratègica i les millors comunicacions de l’època cap al sud, cap al nord i també cap a l’interior. L’oest. Al segle XIX, els saguntins han de suportar noves guerres. La conquereixen els francesos de Suchet. La recuperen els espanyols i els vilatans encara han de viure des de la primera fila tot un pronunciament que va acabar amb la primera República. El de Martínez Campos. Pel camí, havia quedat un assentament de jueus de primera magnitud, del qual encara queda un cementiri tan fantàstic com desconegut. A principis del segle XX s’hi instal·la una potent indústria siderúrgica, aprofitant el port de Sagunt. (Que en realitat és el de Canet d’en Berenguer.)

D’aquell temps prové el nucli del Port de Sagunt. Una ciutat nova que creix al voltant dels Alts Forns. Milers d’immigrants s’hi instal·len i, al cap de quatre dies, ja són d’ací. Del Port. Però, alerta, que els del Port no són de Sagunt: són del Port, que no és el mateix. Com no ho és treballar la terra o treballar en la indústria siderúrgica. La siderúrgia de Sagunt arriba a ser de les més potents i més modernes d’Europa. Per això és objectiu dels bombardejos al llarg de la Guerra Civil. Però com ja li ha passat tantes vegades, a Sagunt li toca pagar els deutes d’altres. I és moneda de canvi amb les siderúrgiques italianes i basques (més antigues i menys eficients). La Quarta Planta es tanca del tot els mil nou-cents vuitantaquatre, després d’una lluita ferotge dels treballadors, que sabien que defensaven el seu pa però també la més moderna tecnologia.

Després d’aquella desfeta, s’hi instal·len noves empreses: auxiliars de l’automòbil, vidrieres, cimenteres, química... Pel camí, platges i marjals s’omplen d’edificis turístics. Com en tot el litoral valencià. Però aquest fet tampoc despersonalitza els saguntins. Ells, com des de fa milers d’anys, continuen sent d’allà. Els pocs que tenen llinatges que es remunten a moltes generacions i els qui encara tenen pares que han nascut molt lluny. És el que té la ciutat. Malgrat totes les proves de foc, desfetes, guerres i setges que ha hagut de passar, sempre ha sobreviscut. I aquesta certesa, la de ser una ciutat decidida a sobreviure, és la que fa que els seus habitants se’n senten tan orgullosos. Cadascú del seu nucli: del “Poble” o del “Port”. O del seu barri. Però orgullosos de tindre les arrels en un lloc que, des de sempre, ha acollit els seus fills per damunt de qualsevol dificultat. I, a Sagunt, les arrels estan ben a la vista. No només pel seu enorme castell, just al damunt del nucli antic. Ni pel Teatre Romà, que es va restaurar cap al principi de la transició i que encara fa de teatre. Les arrels de Sagunt apareixen quasi a cada cantonada. Allà on es fa un clot per a qualsevol cosa, hi apareixen de seguida les restes d’alguna edificació antiga. Les arrels. De la mateixa manera que, al mig d’una redona del Port, ens trobem un alt forn sencer. I visitable. Una altra arrel. Perquè els portenys recorden sempre amb orgull la seua siderúrgia i la lluita que van mantindre per defensar-la.

La meua història amb les falles comença des que vaig nàixer, bo, això encara no ho sabia, ho dic per la data de naixement, un 19 de març, però això sí, vaig nàixer a Terol. Els meus pares ja vivien al Port de Sagunt, per motius laborals vivien ací.

Sergi Vega

UN ARAGONÉS A LA FALLA

No sempre vivia les falles ací. Quan coincidien que el meu pare tenia festa, aqueixos dies ens n’anàvem al poble dels meus avis, Galve, que és on he passat tots els estius de la meua infància i aprofitàvem qualsevol festa o pont per a anar a visitar-los. Alguna vegada venien a visitar-nos els meus avis, cosins i els meus oncles durant les falles. Sempre preguntaven allò típic: “Això ho cremaran?”. Clar, llavors jo no entenia per què cremaven les falles i no sabia què contestar.

La meua primera trobada amb les falles, que jo recorde, era quan de xiquet arribaven les dates de les festes josefines i treia el cap a la finestra per a veure com plantaven la falla Xurruca. Tots els dies mirava per la finestra fins que el dia 15 plantaven la falla. Després anàvem amb els meus pares per a veure les falles, tots els matins m’alçava per a veure les despertades, que llavors eren pels carrers, sempre estava esperant que passaren per davall de casa. El més curiós era que m’agradava veure-ho, però no m’agradava tirar petards, em feien una mica de por.

Amb el pas dels anys arribe a l’adolescència. Llavors vivia les falles d’una altra manera. Algun amic meu era o havia sigut faller. Llavors la nit d’albades, que era tota la nit, anàvem de casal en casal menjant i bevent aigua de València. Ja al març esperàvem la setmana fallera. Acabàvem l’institut i pensàvem ja en les revetles i passar-ho bé amb els amics. Crec que a vegades no miràvem els monuments, bo, només en les falles a les quals anàvem a l’orquestra. El destí m’anava a oferir un canvi per veure d’una altra manera les falles. Els meus pares des dels anys vuitanta van estar vinculats al Centre Aragonés del Port de Sagunt. Ací va començar a ballar i cantar la meua germana. Jo anava per allí, em cridava l’atenció el ball, però no hi feia molt de cas. Molts socis del Centre em deien que m’hi apuntara. La meua resposta era sempre la mateixa: “No”. Però amb divuit anys un dia em van preguntar i vaig dir: “D’acord, provaré”. Vaig provar, m’agradà i vaig

continuar. De fet un dels meus primers actes va ser anar a l’ofrena de falles a la Mare de Déu dels Desemparats. Tal era la concentració que portava a tocar les castanyoles que no li vaig veure la cara a la Mare de Déu. Aqueix acte és un dels més emocionants que es pot viure com a aragonés a València. És un acolliment molt bonic el que els valencians donen al poble aragonés. Ens aplaudeixen i victoregen molt. L’any 2005 em presente de president del Centre Aragonés del Port de Sagunt, i soc el president més jove que ha tingut el Centre al llarg de la seua llarga història. Vaig estar de president durant vuit anys. Durant aqueixos anys vaig descobrir la gran relació que tenia aquesta casa amb el món de les falles, tant a nivell local com a nivell de la ciutat de València. Durant l’exercici anàvem a actes molt importants de València convidats per la Junta Central Fallera i l’Ajuntament de València, com a exaltació de la fallera major de València, Cavalcada del Regne, invitació al balcó de l’Ajuntament el Dia de les Cases Regionals i l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. A nivell local la Federació Junta Fallera de Sagunt ens conviden a l’exaltació de les falleres majors de la comarca, ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, etc.

Durant la meua època al Centre Aragonés vaig conéixer la que ara és la meua dona. Ella també ballava. Ella és la que m’ha inculcat i ficat en el món faller. Em parlava sempre de les falles, de la setmana fallera, de com la vivia des de dins, perquè havia pertangut a la Falla La Palmereta. Sempre em deia que es volia tornar a apuntar a una falla. En aquells dies es va crear una falla de nova creació, Els Vents. Era la més pròxima on la meua dona vivia i, en el segon any de la seua creació, s’hi apuntà. Jo, al principi, no m’apuntí, però com que no m’agrada estar en els llocs d’una forma passiva, vaig anar l’endemà i m’apuntí. L’ambient era bo, creem un bon grup d’amics. Anàvem quan podíem, però sobretot en la setmana fallera. Durant aquesta època alternava el càrrec de president del Centre amb la falla. A vegades coincidien actes del Centre amb les Falles. Era molt emotiu estar en els dos ambients que m’agradaven. Això no ha canviat molt, seguia i seguisc vinculat als dos mons, l’aragonés i el faller. Quan deixe el càrrec de president del Centre, forme part de l’equip de festejos de la Federació Junta Fallera de Sagunt. D’aqueixa forma vaig viure l’organització i el desenvolupament dels actes del món faller del Camp de Morvedre. Per circumstàncies ens canviem de falla a l’A. C. Falla La Marina. Des del primer moment que entrem al casal ens sentim com a casa. Ací és on vaig viure el sentiment de germanor que es diu. És una falla on coneixia prou gent i, la que no coneixia, semblava que els coneguera tota vida. Es notava que és una falla amb història i solera. És una falla que té activitat durant tot l’any. Els divendres el casal sempre està obert per a sopar, assajos de playbacks, setmanes culturals, dansa, disfresses, activitats per als xiquets, etc. Un ambient on els meus fills s’ho passen molt bé i gaudeixen moltíssim. Tal ha sigut la meua involucració, que m’han ficat en un món totalment desconegut per a mi, el llibret, una manera de mostrar la cultura de les falles d’una altra manera. Jo el veig de la següent forma: el llibret és on es deixa la història de les falles d’aqueix exercici, diguem-ne, com la viquipèdia de la falla. Però quan realment es veu l’ambient de la Falla La Marina són els mesos de febrer i març, quasi tots els fallers estan esperant els actes previs a les falles, nit d’albades, cridà, cavalcada, i amb el pessigolleig d’anar a per les peces per a veure ja el monument plantat a la plaça. Aquest ambient em recorda molt quan preparem les Festes del Pilar dies previs d’assajos per a després mostrar-ho en l’escenari. El que sí que tinc clar és que les arrels d’un poble són molt importants. Tant el Centre Aragonés i la Falla La Marina ho estan aconseguint conservant les tradicions, la festa i la cultura dels seus avantpassats, perquè tracten de donar a conéixer i guarden la història a través de les noves generacions.

personal,-ls (Del llatí persōnale, mat. sign.) adj. m. i f. Relatiu a la persona o propi d’ella. // Gram. Se diu dels elements llingüístics que poden tindre la categoria gramatical de persona. // Privatiu, propi, particular, etc., d’una persona. // Conjunt de persones que treballen en un establiment, dependència, organisme, taller, fàbrica, etc. // Públic en general. En alguns llocs s’utilisa com a substitutiu de gent, per tindre esta paraula un matís despectiu. // Partida d’una empresa a on se consignen les despeses dels sous dels treballadors.

Nicolau Colomar I Lloret

QUI ETS?

—Sempre el veig per ací. Per este camí. —Sí! Així és! —I per què? —M’agrada recordar. —El què li agrada recordar? —Qui soc! —I se’n ve ací, a tres quilòmetres del poble, al bell mig del camp, a recordar? —Sí! Clar! —Com és això? —Vinc per «este camí», com diu vosté, perquè este és l’origen del poble. —Ací, en este camí dels afores? Què té este camí? Jo el veig un camí igual a tots els altres que hi ha al terme del poble. —No! Este camí és diferent. És especial. Per això m’agrada tant de vindre-hi! —I què té d’«especial»? —Ja li ho he dit... Ací començà TOT! —TOT? Tot per a qui? —Per a la gent del poble. Ací es fundà el nostre poble. I tots els anys en les festes més importants venim caminant des d’allí fins ací, i festegem el dia d’«EL CAMÍ». —Tota la gent del poble hi ve? —Sí! TOTS! I, en realitat, estan convidats TOTS a vindre-hi a caminar El Camí! —Vol dir tots els habitants de la comarca també, d’altres pobles? —Sí! TOTS! —I d’altres comarques, també? —Sí! TOTS! —I d’altres regions, també? —Sí! TOTS!

—I d’altres països, també? —Sí! TOTS! —I d’altres continents, també? —Sí! TOTS! —I de tot el món, també? —Sí! TOTS! —Es tracta d’una festa LOCALUNIVERSAL? —Efectivament, vosté ho ha entés molt bé! —Sí que és, vosté, devot del seu poble! Sí! És molt poc habitual, això! —Per a mi l’origen, el principi, ho és TOT! Em dona igual si és una història mítica de transmissió oral o el que siga. L’origen i, en concret, «EL LLOC» de l’origen són la font principal d’aliment de la qual es nodreix qualsevol grup humà amb esperit comunitari i que es reconeix a si mateix al bell mig de «LA CREACIÓ» com a subjecte col·lectiu, precisament creador de TOT. —Per què no em conta eixa història de l’origen del poble ací, ací mateix, en este camí on som? —Fa molt de temps, molt, un grup de pelegrins, que no es coneixien entre si, fugint de la persecució i la violència, acabaren coincidint ací, en este camí de terra, que ja hi era, com si estiguera «esperant-los». Tots ells, havien decidit parar-s’hi a descansar. No es coneixien de res, com li he dit. Cadascú venia d’un lloc molt llunyà i molt diferent entre si en història, costums i llinatge. Però, TOTS ells es miraren els uns als altres als ulls i veieren un altre que l’únic que volia era viure en pau. Així de simple!

En pau! Començaren a mirar de trobar un lloc on viure i el trobaren justetament a uns tres quilòmetres d’ací, com vosté m’ha dit molt bé abans, un lloc d’accés fàcil, ben comunicat, amb tota la comarca i al mateix temps ben protegit, perquè les seues vistes permetien veure immediatament si s’acostava algun enemic. Com li he dit, els costums, la cultura i la llengua que tenien els pelegrins eren molt diferents. Hagueren d’APRENDRE a comunicar-se, a posar els béns en comú, a decidir sobre els assumptes públics i, per damunt de TOT, a respectar-se els uns als altres. Per a nosaltres, tots eixos esdeveniments que li he contat

tenen una importància immensa... No hi ha paraules!!! I, per això, tots els anys venim ací i ho celebrem i ho recordem. —I m’ha dit que està convidat qualsevol a eixa festa local? —Sí! Clar! —Són, vostés, un cas únic! Normalment, les festes locals tenen un cert caire..., diguem-ne, local... —«Tancat», volgué dir? —Sí! Com si només fora per a la gent del poble! —Nosaltres, pensem que la creació del nostre poble és un exemple, en xicotet, del que hauria de ser la creació de qualsevol lloc on visquen aquells que volen estar junts. I per això ho oferim com a exemple, tots els anys, com un acte universal... Per al coneixement de tothom, a tot arreu! —Sí, senyor! És un gran exemple... Potser, l’any que ve, m’hi acoste i participe de la festa jo també! —Serà benvingut! —Gràcies, jo soc un viatger que mercadege tot tipus d’objectes i per això passe per ací... Però, mai ningú m’havia contat eixa història! Com li he dit abans m’havia creuat amb vosté, ja, d’altres vegades, i mai li ho havia preguntat tampoc, perquè jo vaig de ciutat en ciutat, on estan els grans mercats, no em pare en els pobles xicotets com el seu... —Sí! Ho entenc... Però, recorde, vosté, que eixes ciutats on va, on estan eixos grans mercats, on treballa, vosté, també tingueren un origen com el del meu poble... Un origen, al principi, també, xicotet, d’uns quants fundadors... Que volgueren crear un món de pau i de bé per a TOTS! Recorde-ho!!! —Sí! És ben cert! Miraré de recordar-ho! Adeu! —Adeu!

Alfons Navarret

NOMÉS PARAULES?

Emmudit, a penes amb la sensació de les coses que sempre romanen lluny, puc tocar objectes, mes no hi són al meu abast. Una soledat m’embolcalla. Una sensació de buidor a frec del tacte, una invasora sensació que, com vertigen, m’assetja i em nega el pa i la sal. Abastar el món és impossible. Fins i tot el món de més a prop. Les parets que et guareixen les ferides, el sostre que t’ha emparat del pas el temps, res no té sentit si romans en la mudesa de les paraules. Saps que t’han acompanyat, que sempre han estat el bell amic, el sincer confident, l’entusiasta admirador, o senzillament la companyia quan la necessitaves. Què hi faràs, si et fan el buit, si se’t giren d’esquena i fugen, enllà sempre hi trobaran esguards millors carícies més amables que no pas les teues. Emmudit, amb les cordes tallades, com un titella sense força, que a penes pot acaronar-se les ferides, n’has d’implorar el retorn, el seu, el suau retorn de totes les paraules. També les dures i feixugues, les embafadores, les tristes, les amargues àdhuc. Totes elles basteixen la teua essència, el teu bocí d’univers

abocat a definir-te, a fer de tu un espectacle únic, com un foc que es consumeix i per ço ens mostra una lluentor especial i única. La flama ets tu. El dolor que en elles naix i floreix. Els fruits, no sempre dolços. Els colps que el destí hi fendeix, i tu amb elles, pots esdevenir, un colp més, tu. El teu jo d’enyorar-te, sota el seu caliu, estaràs perdent d’una altra forma. Són, ai, elles, aquestes estimades, les paraules, les teues paraules han estat, són i continuaran sent, mentre tu sigues tu, la teua veritable i estimada pàtria. Un colp essencial, un destí per no deixar enrere, un únic paisatge que, més que parlar, et defineix i sempre, sempre, et configura.

Antoni Rovira

PAU I LA NOVA NORMALITAT

97 Els últims dies havien estat els més devastadors. Pau no podia més i no ho amagava. La seua manera de ser no acabava d’anar bé amb tant de confinament i de tanta història. Pau era un home senzill, fill de la terra, solidari, amatent amb la família i generós amb amics i veïns. Pau es desvivia per tothom, però qui es preocupava d’ell? D’on treia tot aquell bon humor tan resistent a les desgràcies? Fins quan podria mantenir aquell tarannà durant l’aïllament? Realment, se li suposava una bona predisposició infinita, absolutament aliena als mals auguris i a les calamitats, però no era així. Pau no deixava de ser un ésser humà amb tots els defectes i limitacions de qualsevol de nosaltres. L’única defensa seua era un ample somriure,

tan atractiu com sempitern que, molt sovint, no manifestava el seu estat anímic. Aquesta fou la seua virtut més destacada, però també el seu defecte més evident. Molt sovint, Pau s’alçava enfadat amb el món, descregut, enfurismat i amb ganes de maleir algú, però era eixir al carrer i creuar-se amb qualsevol veí i l’energia positiva se li desbocava i s’apoderava dels seus gestos, fins que feia aquell hipnòtic somriure. Pau no podia demostrar que estava trist i, després de tres mesos d’isolament, realment ho estava. Era, però, una informació no compartida ni tan sols amb els amics. Ben mirat, aquell somriure era com una mena de cuirassa que havia impedit que ningú el coneguera com realment era, ni tan sols els seus amics.

L’encís d’aquell somriure era la sinceritat que desprenia. Era com el somriure d’un bon germà o com el d’un pare orgullós del seu fill. Transmetia amor vertader en tot moment. Malauradament, era una transmissió unidireccional. Després de tres mesos de confinament, Pau se sentia sol. Havia comprés que només els seus pares coneixen l’autèntic Pau: el Pau que plorava d’impotència quan totes les amigues li telefonaven per a contar-li les últimes confidències amoroses, el Pau enamorat que no gosava de dir el que sentia a la seua estimada, el Pau inconformista que maleïa els polítics quan els veia per televisió, el Pau que havia de rentarse la cara tres i quatre vegades abans d’eixir al carrer, el Pau que pregava totes les nits perquè aquella situació s’acabara. Pau necessitava desfogar-se amb algú que l’escoltara, però on era aquest amic? Ell havia adoptat el rol d’amic fort i mai ningú li havia oferit el muscle perquè plorara. Havia de plorar en solitud, donar-se ànims ell mateix i parlar tot sol, fins que allò, que òbviament era un fet extraordinari, esdevingué d’allò més quotidià. Presoner de la fama que s’havia creat durant tant de temps, estava condemnat a morir d’èxit o renunciar a aquell encís que tants anys l’havia acompanyat. Necessitava fer nous amics, amics que l’escoltaren i amigues que s’interessaren per les coses que ell els poguera contar i no per la seua paciència per a escoltar

confessions indiscretes i aquell mateix matí va prendre la decisió: deixaria de ser romà i es faria viking. Va trobar un pis moblat que es llogava al carrer del Trobador i en el mateix dia s’hi instal·là. Al matí següent, feu la primera passejada. Va aproparse al mercat i quan se’n tornava va passar pel casal de la Falla La Marina i aleshores tingué com una mena de flaix que li va sacsejar el cervell. Era allí on realment començava la segona part de la seua vida. Sense pensars’ho gaire, s’hi apuntà. El temps va passar. Pau és un home casat. Encara somriu d’aquella manera, però el somriure ja no el fa servir d’escut, només és l’evidència de la felicitat immensa d’un home que se sent estimat, benvolgut i ajudat en tot moment per nous amics, per una gran família que li va obrir el cor des del primer dia: la Falla La Marina.

Júlia Rosa Romero

L’ENYORADA PRIMAVERA

99 Com més passen els dies dispersos i com més tancats a les cases som, més m’envaeix la nostàlgia dels carrers, les places i la mar del meu cor. Encara que viatges per tot el món i pugues veure llocs meravellosos no hi ha res com el retorn al teu niu, la teua llar, el teu lloc. El meu poble, el meu amic, de tota la vida conegut, gegant i xicotet a la vegada, tant de bo ple, que no buit. Però com que la vida no és un somni ni la meua terra tampoc, hui els núvols grisos l’envolten i tot és tristor i foscor. Els carrers del meu poble desperten buits i desolats, com flotant i envoltats d’un silenci ensordidor. Només el so de les campanes, l’únic que ens marca la fuita

inexorable del temps. Però la primavera és a l’aire amb els seus colors alegres i vius i fa ressò de l’esperança d’un futur tan brillant, que farà trist aquest període ric i amarg de tragèdia, però, per sort, també llunyà de nosaltres. I com que som ciutadans de cor, igual de festers que d’acollidors, habitants de la nostra il·lustre ciutat, lluitadors i molt forts. Els carrers es tornaran a omplir de somriures sincers i amorosos, d’abraçades càlides i afectuoses, a l’alba d’un nou i proper dia d’esplendorosa primavera. I com l’au Fènix renaix de les cendres, les nostres falles tornaran a brillar en la nit cridant amb llum i pólvora a essència de florida primavera.

Josepa Montagut i Mariner

DESCOBRINT UN CAMÍ

Paula, amb els seus ulls oberts de la primavera que ja s’acostava, anava mirant des de la cabina del camió a totes dues bandes de la carretera. Tenia set anyets i una gran il·lusió per eixir de la ciutat on quedava ja poc de temps per encetar la festa. Ella no coneixia els voltants de la ciutat de València, ni sabia què era l’horta ni el secà. Ara aniria per tot arreu i coneixeria els voltants perquè tenia una feina per fer molt important, que li havien encomanat a son pare Eduard. Ella l’ajudaria.

Prompte s’encaminaren cap a l’autovia de la mar. Eixiren per la rodona de Blasco Ibáñez al túnel i de seguida vingué l’horta a un costat i la mar a l’altre. Paula es meravellà del paisatge tan bonic. Mira, pare, mira, li anava dient, i a Eduard els ulls li somreien per dalt de la mascareta. Ah!, l’horta d’Alboraia venia ara amb una barraca solitària en tot aquell terreny, a hores d’ara tan disminuït! Son pare li digué: Paula, abans la gent de l’horta vivia en barraques, ara

sols en queda aquesta. Tot seguit aparegué a la dreta “Port Sa Playa” i la mar. La mar escumosa i un poc rebolicada pel vent. Paula es va arrupir en el seient. Passaren Meliana i els camps de cebes i creïlles tan blanques i bones. Ella no distingia què era allò que hi havia plantat a la terra, però deu ser bo, pensà, les fulles estan d’un verd intens. Quan arribaren a la platja de la Pobla de Farnals, es veien uns quants gratacels. La xiqueta va exclamar, mira, pare com a València! Sí, filla, quasi, somrigué son pare. Aleshores es desviaren carretera amunt, passant Museros cap a Nàquera, començava el secà.

101

Aqueixa és una terra àrida on es planten ametlers, garroferes i oliveres. Antigament hi havia vinyes també de roseti i moscatell. També veieren taronjars, plantats en l’època d’abundància.

Bé, passaven ara més espai pel camí cap a Nàquera i les seues urbanitzacions. El clima del poble és molt sa per als pulmons i Nàquera en estiu està plena de gent. Digueren que les serres de secà d’aquesta zona són les situades a la falda de la serra Calderona entre la muntanya i el pla, vora mar.

Estaven arribant a la seua destinació, un taller on havien anat a parar dues peces de la falleta infantil “El Ferrer”, perquè a última hora s’hi havia espatllat, i era en casa del tio Toni on arreglaven a última hora peces trencades o d’emmanillades que no podien anar-hi al taller de la Ciutat Fallera. Eduard tocà el clàxon del camió i de seguida l’amo isqué a la porta. Ah! Ja vos estava esperant, digué el tio Toni. Ací teniu el braç del Ferrer i la maneta de la xiqueta, així ja tota la falla completa. I aquesta xiqueta tan bonica, qui és? Com és que has vingut amb l’Eduard? Soc Paula, la seua filla, i he vingut a acompanyar-lo i a conéixer el terreny. Molt bé, xiqueta, ara a la feina. Ella baixà del camió i començà a mirar el taller de reparacions de ninots de falla. Prompte es baixaren a València, ara pel camí de Montcada. També hi havia horta, però deixaren el seu visionatge per una altra ocasió.

Carles Cano

ENVEJA

Com m’agradaria, pintor, traslladar un tros de vida en un llenç; O, en el meu cas, en un full en blanc. Copsar amb pinzellada hàbil, o potser amb paraules senzilles, l’olor de les roselles, l’escalfor d’un raig de sol, el zumzeig de les abelles, l’aleteig imperceptible d’una papallona, la brisa que mou suau la llimera, l’alegria, l’emoció que brilla en uns ulls, el fred dels pobres després de la nevada... Canviaria, a ulls clucs, sense pensar, la ploma pel teu pinzell, per sentir, encara que només fos una vegada, el goig de pintar amb tots els sentits.

PRESIDÈNCIA INFANTIL

Amics, amigues, us salude un altre any com a president infantil de la AC Falla La Marina. L’any passat no vàrem poder gaudir de la nostra setmana fallera i per això torne a capitanejar els infantils de la meua falla aquest exercici.

Presidència Infantil 2021

JOAN CEBRIÁN I LÁZARO

Hola,

Ha sigut llarga l’espera, però tot arriba i per fi estem a les portes de les nostres esperades falles. Sempre es diu que hem estat esperant tot l’any per a aquest moment, en aquest cas l’espera ha sigut un poc més llarga, però això només ha fet que les estimem més encara. Només desitge que visqueu la nostra festa com es mereix però complint les normes sanitàries. I que això no reste ni una mica de la il·lusió per gaudir les nostres volgudes falles. De cor, us desitge unes bones falles i, com sempre, a La Marina tindreu el vostre amic Joan.

105

Falla La Marina 2021

COMISSIÓ EXECUTIVA INFANTIL

Presidència

Joan Cebriàn i Làzaro

Vicepresidència

Mario Pérez i Cabrera

Vicepresidència

Matías Alberto Marco i Bronchú

Secretaria

Nora Bea i Miguel

Tresoreria

Marta Estal i Martínez

Comptadoria

Vega Cebriàn i Làzaro

Delegació

Cristian Císter i Gil

Delegació

Alvaro Verdejo i Hermàndez

LA NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL

107

AITANA VERDEJO I HERNÁNDEZ Fallera Major Infantil 2021

109

Els carrers lluiran banderes, i la música tornarà, a engalanar la nostra plaça com si mai haguera parat. I la teua cort d’honor, Aitana, tornarà al teu costat, perquè lluïsques com sempre, com la infantil sobirana de la falla del teu cor.

Encarna Ramiro i Martínez

A LA NOSTRA FALLERA M.INFANTIL

Viuràs el teu moment màgic, lluiràs el teu vestit de nou, sentiràs que l’ànima esclata, sonarà la traca al teu cor, tornen les falles, Aitana, i, amb elles, també tornarà la il·lusió per viure una festa que portes dins teu, xiqueta.

Pintes, monyos i adreços, pandes, vestits, cancans tornaran a la Marina i els mariners, encantats, et faran sentir regina. La comissió, emocionada, rebrà la seua xiqueta i Aitana tornarà a ser la gran dins de la falleta. I el teu somriure, bonica, que mai has deixat de lluir ens servirà com a guia, far, capitana i espill.

I la il·lusió que sentires quan et vàrem nominar tornarà com si el temps, Aitana, mai s’haguera paralitzat. I l’orgull que tots sentim quan llueixes la teua banda tornarà a la nostra plaça com si mai se n’haguera anat. Tornen les falles, Aitana, encara que al nostre cor mai ens havien deixat, igual que al teu, veritat? I és que el qui és faller i porta això dins la sang, mai deixa de ser faller, mai deixa de sentir la festa, i menys de ser marinera. Tornen les falles, Aitana, pots sentir-ho, veritat? Nosaltres ja tenim ganes de tornar a cridar ben fort “Ací ve la nostra Aitana! Nostra infantil capitana! La reina del nostre cor!”

CEBRIÁN I LÁZARO, JOAN

Falla La Marina 2021

COMISSIÓ INFANTIL

PRESIDÈNCIA INFANTIL

111 XIQUETS

Alcolea i Martín, Alejandro / Beltrán i Hernández, Alejandro / Calvo i Casado, Thiago / Cebrián i Pradas, Alejandro / Chirivella i Cortés, Adrián / Císter i Gil, Cristian / Curto i Bazataquí, Izan / Docón i Sánchez, Mateo / Esquer i Sesé Daniel Esquer i Sesé Mateo / García i Bueno, Daniel / Ghadban i Pérez, Luis / Ghadban i Pérez, Martin / Guerrero i Cidad, Hugo / Izquierdo i Valera, Adrian / López i Queralt, Erik / Lucas i Boix, Mario / Marco i Bronchú, Diego Alberto / Marco i Bronchú, Matias Alberto / Martínez i Pareja, Miguel Angel / Muñoz i Navarro, Pablo Palanca i Benito, Eduardo / Pardo i Salas, Martin / Pérez i Cabrera, Hugo Pérez i Cabrera, Mario / Rojo i Sánchez, Ivan / Rojo i Sánchez, Pau / Sánchez i Ruiz, Mario / Sotoca i Sánchez, Edrian / Tortajada i Salas. Sergio / Turmo i Muñoz, Juan / Turmo i Muñoz, Lucas / Turmo i Muñoz, Mateo / Verdejo i Hernández, Alvaro Verdejo i Portillo, Lucas / Verdejo i Portillo, Martin / Villarroya i Torrecillas, Sergio

VERDEJO HERNÁNDEZ, AITANA

Falla La Marina 2021

COMISSIÓ INFANTIL

FALLERA MAJOR INFANTIL

XIQUETES

Agüe i Ramiro, Emma / Aleixandre i García, Naiara / Aleixandre i García, Sandra Aliaga i López, Nagore / Bea i Miguel, Nora / Beltrán i Pérez, Clara / Beltrán i Pérez, Maria / Benabdeljelil i Hamraiti, Lara / Cebrián i Lázaro,Vega / Chirivella i Cortés, Erika / Diago i Gargallo, Alejandra / Docón i Sánchez, Jimena / Docón i Sánchez, Lucia / Estal i Martínez, Marta / Estal i Martínez, Sofia / Gascó i Monge, Angelica / Gómez i Llamas, Myriam / Gónzalez i Cerdan, Dafne / Izquierdo i Valera, Marta / Marín i Sabater, Daniela / Martínez i Andrés, Sara / Martínez i Moreno, Leire / Martínez i Pareja, Valeria / Muñoz i Mullor, Nerea / Muñoz i Navarro, Carla Palanca i Benito, Julia / Pérez i Aparicio, Sofía / Ruiz i Catalá, Carmen / Travieso i Puga, Valentina Celeste / Valera i Llorens, Alejandra / Valera i Llorens, Martina Villalba i Iglesias, Erika / Villarroya i Torrecillas, Vega / Vizcaino i Alpuente, Saioa

RECENTMENT NASCUTS

BENVINGUTS A LA NOSTRA FAMÍLIA MARINERA

Amerats de felicitat podem dir que la nostra família marinera cada any augmenta gràcies a naixements d’aquests marinerets tan bonics. Des d’ací volem aprofitar l’avinentesa per a donar la benvinguda a aquests angelets a la nostra gran família, i l’enhorabona als seus pares per tindre aquests bombonets tan rebonics. Gràcies per omplir el nostre casal d’il·lusió i alegria, us estimem. 1. Daniel i Mateo 2. Martín 3. Saioa

113

Aprofitem aquest espai per donar l’enhorabona a tots els xiquets de la nostra comissió que enguany reben una de les recompenses de la FJFS i de la JCF per la seua trajectòria fallera. Moltíssimes felicitats i esperem que continueu creixent i aportant noves experiències dins de la nostra família marinera.

JCF València

Bunyols infantils 2020-2021

RECOMPENSES

Distintiu d’or Vega Cebrián i Lázaro Myriam Gómez i Llamas Alejandra Valera i Llorens Álvaro Verdejo i Hernández Adrián Izquierdo i Valera

Distintiu d’argent Naiara Aleixandre i García Nagore Aliaga i López Mateo Docón i Sánchez

FJF Sagunt

Masclets infantils 2020-2021 Masclet de platí Daniel García i Bueno Javier de la Cruz i Huguet Sofía Pablos i Huguet Cristian Císter i Gil

Masclet de diamants Nora Bea i Miguel Martín Ghadban i Pérez

Masclet de fulles Vega Cebrián i Lázaro Myriam Gómez i Llamas Alejandra Valera i Llorens Álvaro Verdejo i Hernández Adrián Izquierdo i Valera

Masclet d’or Alejandro Alcolea i Martínez Sandra Aleixandre i García Marta Izquierdo i Valera

Masclet d’argent Alejandro Beltrán i Hernández María Beltrán i Pérez Leire Martínez i Moreno Julia Palanca i Benito Mario Sánchez i Ruiz Vega Villarroya i Torrecillas

EL NOSTRE MONUMENT INFANTIL

115

SENTIR, VIURE, SOMRIURE ARTISTA Raúl García i Pertusa

117

SENTIR VIURE SOMRIURE Quan ens fem tots majors I mirem cap al passat Hi ha tres paraules Que ens han acompanyat.

Per a ser feliç necessites sentir I experiències has de viure. Agafa totes les vivències i sempre Dedica un gran somriure.

VIURE Viure sense caça No fer sofrir cap animal Ha de ser la teua responsabilitat.

CRÍTICA

Viure el clima (pluja i sol) Al mal temps posa bona cara. Amb sol o si la pluja ens tocara.

Viure la natura La natura, el centre de la vida és. Amor, aigua i sol per al seu bé.

Viure en llibertat I és que res importa més Que lliure poder ser.

Viure reciclant El món no és il·limitat. Per tant, comença a reciclar!

Viure en equip El treball serà més senzill Si tots treballem en equip.

Viure enamorats Si estàs enamorat has d’anar amb cura, Perquè l’amor pot fer mal... amb una pua.

Viure respectant El medi ambient has de respectar Per a ser un bon ésser humà!

SOMRIURE A la vida Cal anar amb un somriure a la boca. Això, felicitat és el que provoca.

En blanc i negre Laurel i Hardy eren una còmica parella. En blanc i negre feien riure d’orella a orella.

Amb ganes

119

No tenim cosa més sana Que riure amb molta gana.

Amb burla

I si veus algú que ha caigut, No et burles... I si fores tu?

Digital Les rialles poden ser digitals, Amb emojis o likes.

Clàssica Encara que et posares molt cabut, Chaplin feia riure amb el cine mut.

Absurd La rialla absurda en veure porquets, Disfressats com si foren vedets.

SENTIR La família Els iaios ens donen la vida. Aprofita si pots cada dia!

CRÍTICA ADAPTADA

VIURE

121

SOMRIURE

SENTIR

123

pertinença, -nces (Del llatí pertinentĭa, mat. sign.) s. f. Fet de pertànyer ad alguna persona o cosa. // Cosa accessòria d’una atra que forma part d’ella: La casa i les seues pertinences. // plr. Coses que són propietat d’algú. // Territori que depén o està baix una jurisdicció.

125

Encarna Ramiro i Martínez

EL MILLOR LLOC DEL MÓN

Quan el despertador toca a les vuit del matí, Ivan ja està despert. Sempre li ha agradat matinar i aprofitar el dia. D’un salt ix del llit i obri la finestra. I li ompli el cor una meravellosa oloreta a mar. Una oloreta que li recorda la seua la casa, el seu barri i el seu poble. No s’imagina poder viure lluny de la mar, la seua mar, la que l’ha vist créixer i de la qual està completament enamorat. A la cuina ja hi és la mare fent el desdejuni per a tota la família. Hui és un dissabte qualsevol però a casa de la família Zhou els dissabtes són

frenètics, són el dia de més treball a les tendes de roba que regenten. Ivan està acostumat a acompanyar els seus pares a la tenda i li encanta. Allí coneix tot el món del barri, Joana, la fornera; Josep, el fruiter; Sara, la de la ferreteria; o Maria, la perruquera. Moltes voltes passen a visitar-lo els seus amics i passen hores jugant allí i ell ho agraeix perquè, si no, tot seria més avorrit. Li encanta veure despertar el barri, caminar pels carrers i veure tantes cares conegudes i volgudes. Dir hola a un costat i l’altre, xarrar amb tots, sentir-se en casa. Són com una gran

família. Ivan no té oncles, avis o cosins a prop, però sembla que no és una cosa estranya al seu barri, la majoria tenen la família lluny, tal volta no tant com ell, però qui més qui menys li fa falta algú. A voltes pensa que el seu poble és com un tauler de tetris, aquest joc en el qual cadascuna de les peces són d’una manera, diferents, però acaben encaixant i formant un tot. Un conjunt harmoniós que sembla que sempre haja estat ací i siga perfecte, encara que cadascun té un origen i una història darrere. Aquest és el seu món. Un món perfecte en què sempre està a gust i hi ha algú amb qui parlar. Extravertit i xarrador, sempre té una paraula divertida i amable per a tots els qui visiten la tenda de la seua mare, en la qual ell passa les hores quan no està a l’escola o a les classes de xinés que el seu pare s’ha encabotat que assistisca. No és que no li agrade el xinés, li encanta, però pensa que ja sap prou per al que ell necessitarà. Només ha anat una volta a la Xina, fa uns dos estius. Va passar allí dos mesos amb la seua família xinesa. Conéixer els seus avis, oncles i cosins va ser tota una experiència, va entendre els seus orígens, la cultura de la seua família, el país on van nàixer els seus pares…, va ser una passada, però va ser l’única volta en la qual va necessitar parlar xinés. I amb el que li havia ensenyat el pare va ser suficient. Li encanta la Xina, és preciosa i és la terra dels seus avantpassats. Però és això, la seua terra, no la d’Ivan. No va poder evitar, encara que la seua família va ser molt amable i hospitalària, sentir-se estrany, en un lloc de visita, però que no era la seua llar, la seua casa.

127

Ell és feliç a Sagunt, el seu poble, on va nàixer. I a més prefereix aprendre valencià. Pensa que li serà més útil. És el que utilitza a l’escola, amb els seus companys, i fora, amb els seus amics. És la seua llengua, i per això vol saber expressar-se perfectament i cada dia aprendre paraules noves.

I, encara que ell és valencià, els seus trets xinesos li porten mal de cap a voltes. Sempre hi ha qui pensa que ell és menys valencià. I això l’ompli de tristor. Un dia, al parc, un xic major que ell li va cridar: Ei, xino, aparta’t! Ple de fúria, Ivan va voler dir-li alguna cosa o fins i tot plantar-li cara, però els seus amics li van llevar la idea, no valia la pena. Sempre hi haurà algú que pense que té més drets que altres, per ser més alt, més gran, més “valencià”…, i no podem estar lluitant amb aquesta gent contínuament. No val la pena. És gent curta de cap, amb prejudicis i que jutgen les persones sense parar-se a preguntar ni tan sols. Però ell sap qui és i, el més important, el que vol ser i això no ho canviarà ningú.

Ivan vol ser president a la seua falla. Ha estat desitjant-lo des que té records. Des que va convéncer els seus pares per apuntar-se a la falla del seu barri. Al principi, van estar reticents, però els veïns i la insistència d’Ivan van acabar de convéncer-los. Ara no entendrien la seua vida sense la falla. En ella han trobat una comunitat de gent unida pel mateix sentiment, un grup de gent que conformen una família. Sempre hi ha alguna cosa a fer a la falla, activitats solidàries, actes culturals, ajudar en qualsevol cosa, sopars, jocs…

El seu caràcter extravertit i la seua iniciativa fan que Ivan vulga estar en tots els saraus. Però no sempre és tant fàcil, els seus pares treballen molt a les botigues i no sempre poden portar-lo. Però ara que és més gran i independent, la mare de la seua amiga Laia sempre s’ofereix a dur-lo amb ella. Li encanta estar amb Laia, és divertida, xarradora i la millor amiga del món. Són amics des que van entrar a l’escola als tres anys i van seure’s junts. Des d’eixe dia no van separar-se mai. Són els millors amics, per això han decidit presentar-se junts aquest any a president i fallera major. No imagina una companya millor. Seria l’any perfecte, president de la falla del seu cor i amb la seua amiga al costat. Un somni fet realitat. Ivan i Laia van estar planejant com dir-ho als pares durant setmanes, buscant solucions per a cada problema que plantejaren els pares. Els qui més preocupaven eren els pares d’Ivan. Era lògic, el treball a les botigues els omplia quasi tot el dia i era complicat combinar-ho amb els actes fallers i les activitats a les quals ha d’assistir un president infantil. Però després de pensar-lo i assajarlo molt va arribar el dia. Va ser en un sopar de les dues famílies un cap de setmana de gener. Ivan i Laia van alçar-se tot protocol·laris i van anunciar que volien parlar. Aleshores van soltar la bomba. Els pares, els

quatre, van riure’s a l’uníson. Ivan i Laia no sabien què passava, estava tot perdut, no anava a eixir bé. Però aleshores els van dir que sí, que ja sabien que volien ser president i fallera major i que ja ho havien parlat i trobat una solució. Guau, les seues cares d’incredulitat ho deien tot. Els pares eren increïbles i ells… tan transparents? Tant se’ls notava que aquest era el seu somni? Sembla que sí. Però no només pels seus pares, també a la seua falla. En el moment que van inscriure’s com a candidats, ningú més es va inscriure. Tota la seua falla entenia que era el seu moment i que volien viure’l junts, el seu somni. I van respectar que així fora. I hui era el dia. La seua falla els nominaria oficialment com a nous representants infantils. En el moment en què van dir el seu nom i es va alçar per a rebre la calor i l’aplaudiment dels seus amics, de la seua gent, va sentir que no podia estar en cap lloc millor. Seria representant de la falla del seu barri, la falla del seu cor. I mentre escoltava l’himne de la seua terra, i li arribava l’oloreta de la traca mesclada amb la de la seua mar volguda, va sentir el millor sentiment del món…, el de felicitat. Felicitat per sentir-se en el millor lloc del món. El seu.

129

Carles Cano

PINAZO, PINTOR

Pintar com una passió irrefrenable, amb l’ànima, pintar la vida; pintar-ho tot, com qui fa l’inventari complet de l’univers. Amb pinzellada ràpida, amb un gest de la mà, com un raig que colpejara el llenç a cremadent i deixara una impressió, immortalitzaves allò que veies amb mirada amable, amorosa. Amb els verds luxuriants de l’horta que t’ameraven els ulls, i els blaus del cel i la mar, i els rojos, i els blancs, i tots els colors! I la llum i les ombres d’aquest tros de la Mediterrània tan teu, que et serviren per plasmar el món petit, els arbres de la terra: l’humil figuera, l’orgullós ametler a la ratlla entre l’horta i el secà, la parra fresca, les flors, els carrers, les cases, la gent, els vaixells, sempre els vaixells i les barques; a la mar o esperant els mariners, els banyistes, la festa profana i religiosa, les dones, els xiquets, els teus i els d’altres, amb la impaciència reflectida als ulls, sentint la crida del carrer del Pi, de les séquies i l’horta propera on altres xiquets jugaven als jocs de sempre i armaven cridòria. T’imagine eixint de casa al matí amb els materials senzills, l’estoig de fusta on cabia tot: els pinzells, els olis, les tauletes... T’imagine tornant frustrat més d’un dia perquè se t’havien acabat, o la vesprada havia anat escampant la foscor a poc a poc. I encara hi havia gallines, flors, paons o barques per pintar. Feres de Godella, el teu poble. Preferires la vida pobletana als cants de sirena de la fama, els diners i la glòria a la capital. Sant Bartomeu, el Molí, l’ermita del Salvador, el teu carrer, el jardí de ta casa, les alqueries... viuen als ulls del món sencer. I això, els godellans de hui, d’ahir i de demà, sempre t’ho agrairan.

Dylan passejava sense pressa per la vora de la mar, les seues passes relaxades semblaven surar al vaivé de les ones. El contacte amb la natura el feia feliç.

Prop d’allí, però, el desordre i el caos havien reviscolat com una xicoteta flama que amenaçava d’esdevenir foguera i posar en perill tot allò que havien aconseguit.

Marta Montoliu

PERTINENÇA

El temps passava ràpid, feia quasi trenta anys des que el gran vent es va instal·lar en la vida de tots i portà la pau i la tranquil·litat que ara gaudien. La família, el poble i el medi ambient eren la prioritat, l’origen i la fi de la comunitat.

L’explicació d’aquest imprevist calia cercar-la en l’origen de tot, en el moment en què els xiquets treballaven l’argila i crearen tot allò que el vent transformaria en renovació. Aleshores ningú se n’adonà que un pessic d’argila havia caigut a terra, una xiqueta el xafà accidentalment i aquell trosset esdevingué una estranya figura insignificant que tothom oblidà per l’excitació del moment. La deforme figureta anomenada Maquiava cresqué com la resta de noves creacions. La seua discreció i el fet que visquera allunyada del poble l’havien fet passar desapercebuda per a la resta de veïns. La família que se n’havia compadit d’ella en trobar-la indefensa a la porta de la llar vivia

ara un calvari que mai hagueren intuït quan decidiren adoptar-la. Maquiava suposà des del començament una ràfega d’il·lusió en la casa de Xesc i Maria, a qui el destí només els havia concedit una filla, Amàlia. Els pares es dedicaven a les tasques del camp i el fet que visqueren tan allunyats del poble no permetia a la xiqueta relacionar-se amb la resta d’infants. Però ara tot era diferent, Maquiava era la germaneta que Amàlia necessitava. Els primers anys foren perfectes, mentre els pares treballaven, les dues germanes compartien tasques, jocs i somriures. Feien un bon tàndem, Amàlia era tot cor i sentiment mentre Maquiava, molt més freda, semblava guiar-se exclusivament per la raó. Però un bon dia, sense solta ni volta, la situació canvià. Amàlia sentí que l’actitud de Maquiava cap a ella no era la de sempre, la deixava de banda contínuament, volia fer-ho tot ella i amb paraules enganyoses la convencia perquè s’ocupara de les accions més imperceptibles. Amb els pares, però, el posat que mostrava era ben diferent, amable, atenta i servicial, es guanyava el seu interès i els feia veure que tot funcionava bé gràcies a ella. Amb subtils estratagemes havia aconseguit relegar Amàlia a un segon plànol. La pobra Amàlia, que no volia disgustar els pares, callava. Cada

dia es mostrava, però, més trista i apagada, no entenia què havia provocat un canvi tan gran en Maquiava: havia fet alguna cosa malament?, l’havia ofesa...? Innocent com era, pensava que parlant amb ella tot s’aclariria i tornarien a ser les germanes que sempre havien estat, però s’equivocà, Maquiava la ignorava i fins i tot mostrava un ressentiment que semblava haver eixit de l’odi més intens, sempre pretenia deixar-la en evidència, ridiculitzar-la. Amàlia fins i tot se’n sentia culpable per protagonitzar situacions que ella no provocava però que indirectament entristien els pares. La situació s’havia tornat tan insuportable que els pares no sabien què pensar i fins i tot es barallaven entre ells defensant l’actitud d’una o de l’altra filla. Consultaren el metge del poble i aquest els recomanà penjar una palera a la porta de la casa ja que segons ell el que motivava tanta tensió era la gelosia que les germanes sentien. La palera era un remei tradicional que allunyaria l’enveja de la casa. Però la metzina no funcionà i els pares, angoixats i frustrats, tornaren a la consulta del metge i li recriminaren enfadats la poca professionalitat que tenia. La ira del matrimoni s’enredà com un verí per la ment del metge que en arribar a casa alçà la veu a la seua muller per un malentès insignificant, aquesta, contagiada per l’enuig de l’home, discutí amb la veïna per una opinió que no compartien, la veïna s’enemistà amb el carter perquè no li agradava el contingut d’una carta que li havia fet arribar, i així un darrere d’un altre tots els habitants del poble s’infectaren de l’agressivitat que envaïa l’ambient. El sentiment, l’opinió i el desig individuals esdevingueren més importants que el bé de la col·lectivitat. Era com si hagueren perdut el sentiment de pertinença al poble del qual tan orgullosos estaven.

131

Dylan, a diferència de la resta, es mantenia immune a l’egoisme imperant i decidí dissenyar un estratagema que els permetera retornar a la situació anterior. Convocà tots els habitants del poble al bosc prop del riu, el contacte amb la natura els ajudaria a estar més relaxats, més predisposats a trobar la resposta al mal que patien. Una vegada reunits preguntà a cadascú d’ells quin era el motiu del seu enuig i un a un com si estigués desfent els nusos d’una madeixa els feu veure com d’insignificants eren les seues inquietuds. Tots assentiren avergonyits.

Per últim conegueren el discurs d’Amàlia i dels pares. Dylan de seguida s’adonà que el germen de tots els mals es trobava en la persona de Maquiava. No podien ignorar-la, per a bé o per a mal formava part de la comunitat, però tampoc podien permetre que se n’isquera amb la seua i els destrossara. Mentre Dylan pensava què fer, un raig de llum que travessà les fulles dels arbres li suggerí la resposta, l’única i la més senzilla de les solucions: calia dissipar les tenebres amb la força i la calidesa del sol. La jove s’havia de sentir estimada per tots els habitants fins aconseguir que li cresqueren les arrels que necessitava per a sentir-se poble i així recuperar la dignitat que mai havia conegut. I així fou, i una vegada més l’amor i el bé aconseguiren enderrocar el mal.

patrimoni,-is s. m. Bens que s’hereten dels seus ascendents, que passen de pares a fills. // Bens privatius d’algú. // Valors culturals, llingüístics, artístics, etc.: El Monasteri d’El Puig és un patrimoni artístic i cultural valencià. // Patrimoni nacional, bens propietat de l’Estat. // Patrimoni real, bens que són propietat de la corona o la família real. // El patrimoni de Sant Pere, les terres i propietats que el Papa posseïa en Itàlia.

133

María Alcamí

LA MEMÒRIA DELS JUESAS

Patrimoni industrial De segur que teniu clar quin és l’origen del Port de Sagunt, o, si no, us faig cinc cèntims en un moment. El Port de Sagunt té el seu origen en l’autorització administrativa atorgada l’11 d’agost de 1902 a la Companyia Minera de Sierra Menera per a construir un embarcador a la platja de Sagunt per a la càrrega de minerals procedents de les seues mines d’Ojos Negros i Setiles, a Terol. Es va tractar d’una nova ciutat industrial sorgida arran de la construcció d’unes instal·lacions portuàries per al transport i pretransformat de mineral de ferro i posterior implantació d’indústria siderúrgica. Per aquest motiu la majoria de la població es compon de fills dels emigrants d’altres províncies a la recerca de treball (principalment Aragó i Andalusia). Però no sols de fora varen vindre a treballar a la fàbrica. Moltes persones de la nostra comarca varen canviar la seua feina i es van transformar en treballadors de fàbrica. Podríem contar la història del cap de família dels Juesas, Alfredo, però no ho farem així! Anem a veure la visió de tot en els ulls de la seua filla, Maria. Maria cada dia agafava el trenet —també anomenat trenillo— que anava de Sagunt al Port de Sagunt, que transportava els treballadors de fàbrica i les seues famílies. Maria anava al col·legi Maria Immaculada, era xica, per ser filla de treballador de fàbrica. Però hui en

dia no podem veure la resta ni de les vies ni de l’antiga estació. Això sí, Maria baixava on ara hi ha l’avinguda Adolfo Suárez i caminava deixant arrere l’estació (hui en dia hi ha una reproducció) i els xalets dels tècnics d’AHM cap al barri obrer a arreplegar la seua amiga Elena i juntes caminar fins al col·legi. El barri obrer va ser construït entre 1917 i 1921 i es va plantejar com les vivendes de la plantilla obrera de confiança, que no arribaven a ser enginyers. Eren cases, 112, molt xicotetes, però totes tenien un trosset de jardí. Des de fa molt de temps en aquest barri es fan festes populars i es pinten els carrers per al 15 d’agost. A vegades quan Maria acabava l’escola anava caminant fins a la mar i després tornava prop d’on treballava el seu pare. Quan sonava la sirena del col·legi eixia corrents per la porta, i se n’anava prop de la ciutatjardí de la Gerència i per les reixes mirava les persones que allí habitaven. Ella sempre pensava que algun dia tots i totes podríem entrar allí dins i jugar en els parcs que dins hi havia. A poc a poc caminava cap a la mar i entrava a l’Economat a saludar el seu tiet, Juan, que treballava allí dins i sempre li donava una xocolatina. I des de la porta de l’Economat sempre mirava el Casino Recreatiu esperant a veure si veia algun cap de la fàbrica o alguna foto de Ramón de la Sota, el fundador de la companyia. Un poquet més avall mirava l’església de Begonya i la seua Albereda. Una edificació que rememora l’origen basc de la

135 companyia i que impregna totes les construccions originàries del Port de Sagunt. Ja quasi tocant l’arena veu l’Hospital, ella mai havia anat a eixe hospital, sempre que li havia passat alguna cosa havia anat al Sanatori. Quina immensitat de mar i quin embarcador de mineral. Piiiiiii!! A Maria no li donarà temps!!! El xiulet de fàbrica ja ha sonat i vol arribar a la porta de la Nau de Tallers on es canvia el seu pare després de pujar amb dues bombones d’oxigen i un vestit molt pesat fins a dalt de l’Alt Forn per a netejar-lo. Però sí que arriba a temps. El pare, cansat, la veu córrer fins a ella i l’abraça. El treball està finalitzat i, al costat del seu pare, va camí del trenet. Els dos seuen un al costat de l’altre, miren per la finestra, Fornàs, la Vallesa i en res a casa, on la mare, Lola, estarà amb el dinar preparat com sempre.

GUÍA DIDÀCTICA

137

Quan es va construir? En 1975.

Ús original La Companyia Minera de Sierra Menera projecta el pantalà per a la descàrrega en vaixells de mineral de ferro procedent de la mina d’Ulls Negres a Terol. Per a aquesta funció també s’estudia una línia de ferrocarril de via estreta per a unir els dos punts.

Ús en la actualitat

PANTALÀ

Pendent d’enderrocament o rehabilitació.

Paco Quiles

Quan es va construir?

GRUP DE SIERRA MENERA

En 1956.

Ús original Habitatge dels treballadors.

139 Ús en la actualitat

Són habitatges privats.

Quan es va construir? A la fi de la primera dècada del segle XX.

Ús original

HOSPITAL VELL

Albergar dependències d’oficines, habitatges d’especialistes en enginyeria i serveis hospitalaris.

Ús en la actualitat Són habitatges privats.

NAU DE TALLERS GENERALS

Quan es va construir? A la fi de la primera dècada del segle XX. Es remunta a 1919 però és en 1930 quan adquireix pràcticament la seua dimensió i fisonomia actuals.

Ús original Inicialment les naus centrals estaven destinades a Caldereria i reparació de locomotores, mentre que les laterals es dedicaven a la Fosa i Ajust, fins que en 1957 es destinen a nous tallers la maquinària i els serveis adjacents i en 1965 totes aquestes naus van ser destinades a taller de fosa.

Ús en la actualitat Una nau que ens recorda la nostra història i pot albergar activitats culturals.

141 Paco Quiles

NAU MAGATZEM D’EFECTES I REPOSATS

Quan es va construir? En 1927.

Ús original Magatzem de les matrius i recanvis de peces utilitzades en la maquinària siderúrgica.

Paco Quiles

Ús en la actualitat S’estan fent treballs per al seu pròxim ús com a museu.

Quan es va construir?

FORN ALT NÚM. 2

La seua construcció va començar en 1922.

143 Paco Quiles

Ús original Realitzar bugades formades per mineral de ferro, carbó de coc i calcària, que suposaven el pas previ a l’obtenció de l’acer. La primera bugada es va realitzar en 1926 i l’última en 1984.

Ús en la actualitat Supervivent dels tres, en l’actualitat és una de les nostres relíquies, iniciat l´expedient per declarar-lo Bé D´interés Cultural.

ESGLÈSIA PARROQUIAL DE LA NOSTRA SENYORA DE BEGOÑA

Paco Quiles

Quan es va construir? Es va encarregar en 1927 i es va construir en 1928.

Ús original Església catòlica.

Ús en la actualitat Mateixa funció.

Quan es va construir?

CASA DEL MARÍNS I ECONOMAT O COOP.DE PRODUCTORS DE AHV

En 1917.

Ús original Va sorgir per a hostalatge de les tripulacions dels vaixells que arribaven al port i posteriorment amb la formació de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, es va transformar en economat o cooperativa. Tanca en 1990.

Ús en la actualitat Pròxima construcció CEAM.

145

Quan es va construir?

CASINO RECREATIU

En 1921.

Ús original Es va destinar a allotjament dels enginyers solters i a funcions de gerència de l’empresa, albergant actes oficials i reunions del Consell d’Administració de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani.

Ús en la actualitat Ús recreatiu i públic.

Quan es va construir? En 1921.

Ús original

OFICINES GENERALS

Oficines per a administració i gerència de l’empresa.

Ús en la actualitat Dependències de l’ajuntament i Unió musical Portenya.

147

LA GERÈNCIA

Paco Quiles

Quan es va construir? En 1907.

Ús original Es constitueixen una Ciutat-Jardí amb habitatges residencials de treballadors de tres nivells socials diferents.

Ús en la actualitat Jardins oberts al públic.

BARRI OBRER

Paco Quiles

Quan es va construir? En 1917.

Ús original

149

Habitatges per a les treballadores i treballadors de confiança que no aconseguien el rang professional d’enginyeria.

Ús en la actualitat Són habitatges privats.

Quan es va construir? En 1949.

Ús original

SANATORI

L’edifici centra era un hospital, destinat principalment per a les persones que treballaven en l’empresa siderúrgica i de la Companyia Minera de Sierra Menera, va prolongar la seua activitat fins a 1984. Els xalets del seu entorn, eren utilitzats pels metges de l’hospital.

Paco Quiles

Ús en la actualitat Actualment tot el sanatori és municipal. L’edifici central és el Centre Cívic i els xalets de voltant alberguen l’àrea de la dóna i les oficines de promoció econòmica entre altres.

Quan es va construir? Enguany compleix 75 anys.

Ús original

TINENÇA D’ALCALDIA

Centre d’ensenyament mitjà de AHV coneguda com l’acadèmia.

151 Paco Quiles

Ús en la actualitat Dependències municipals.

Quan es va construir? En 1950.

Ús original Mercat municipal tancat d’alimentació.

Ús en la actualitat

MERCAT

El mateix ús original, incloent servei de cafeteria i lavabos públics.

Paco Quiles

Quan es va construir? En 1957.

Ús original

BARRI WICHITA

Eren habitatges per a treballadors.

153 Ús en la actualitat Són habitatges privats.

Quan es va construir?

BARRI DEL CONGO

Finals dels anys 50 i principis dels anys 60.

Ús original En aquells dies grup Churruca, eren habitatges per a treballadors.

Ús en la actualitat Són habitatges privats.

ENS ANEM DE PASSEIG?

RUTA PEL PORT DE SAGUNT

155

1. Pantalà | 2. Hospital vell | 3. Grupo Sierra Menera | 4. Tinença d’alcaldia

ACTIVITATS DIDÀCTIQUES

157

Ens recordem del que hem llegit? Què companyia minera es va instal·lar a la nostra ciutat creant un poble sencer?

Quants forns havien?

I quin podem veure en l’actualitat?

Què es va aconstruir abans el Pantalà o el mercat?

Quants hospitals havien?

Que funció tenien Nau Magatzem d’Efectes i Reposats?

I la Nau de Tallers Generals?

MOTS ENCREUATS 3

HORITZONTALS

159

1. Enguany compleix 75 anys. | 2. Es va construir en 1949 i en l’actualitat es troba el Centre Cívic. | 3. Es va destinar a funcions de gerència de l’empresa.

VERTICALS

1. És municipal i en l’actualitat té la mateixa funció. | 2. Havien tres i en ell feien bugades. | 3. És una Ciutat-Jardí. | 4. Es va construir per a per a la descàrrega en vaixells de mineral de ferro procedent de la mina d’Ulls Negres.

ENDEVINALLA És alt, de ferro i calfava les bugades.

BUSCA ELS MATERIALS

SOPA DE LLETRES

1. PATRIMONI 2. BARRI 3. COLADA 4. TALLERS 5. TREBALLADORS 6. SIERRA MENERA

H O T R E B A L L A D O R S G

E B P P A I C O L A D A I S T

T N T A L L E R S N A G X E A

R C O C T E U I P C R N Y T V

E U K P Q R O X T C B I S S M

M R T F A S I K V A I Q E F E

O V D A I X O M A J N E N O N

L B A R R I X Q O T K N R N E

N I I P G U I T A N R P Q G R

C M E L E S P I V S I E R R A

LABERINT Perquè camí arribarem al forn alt?

161

TROBA LES DIFERÈNCIES

DIBUIX Sabem que eres un gran artista. T’animes a dibuixar els teus llocs favorits?

163

SOLUCIONS Ens recordem del que hem llegit? 1. La Companyia Minera de Sierra Menera | 2. 3. | 3. Forn Alt núm2 | 4. El Mercat 5. 2, el hospital vell i el hospital del Sanatori. | 6. Magatzem de les matrius i recanvis de peces utilitzades en la maquinària siderúrgica. | 7. Destinades a Caldereria, reparació de locomotores i taller de fosa.

Endevinalla Forn Alt núm.2

Les 7 diferències

igut . s n a na, h d e taula o b cosa els j o cs a n u rtat l retorn d o p a e mia h família i è d n n pa ? o Si la oments e renar j o c a-t’h g t e m s r e r els lleix esca e D b a Us str la no és de m a t mique ertit. s una e u s div g e t’hage a con i c i t t i c d à u es ga ia did ta gu o hag s h e u e q u ,q d’a prés mptat e des desco u r q e p m e li Esper ustria a ind i r ò t s hi

165

meu, -ua, -us, -ues (Del llatí mĕum, mat. sign.) adj. i pron. Adjectiu i pronom possessiu de primera persona. / Sense artícul, pospost al nom: Mare meua. / Antepost al nom, va sempre en artícul: El meu amic. // Com a pronom, precedit sempre de l’artícul: La teua cara és bonica, la meua no. // Pospost al nom precedit d’artícul: Els germans meus. // Sense anar acompanyat de nom, i en plural, indicant parentesc familiar, pertinença a un grup...: Anirem a sopar en els meus. // Lo meu, la meua propietat, els meus bens. // Acompanyant a una preposició o adverbi: Davant meu. Baix meu.

Falla La Marina 2020

CONCURS DE DIBUIX I FOTOGRAFIA

ENHORABONA ARTISTES!

Versantalfoc

MARINA

Per a @fallalamarina MARINA Es fa de dia al port i Marina trau el cap per la finestra. Un cel rogenc i mig ennuvolat tiny de color rosa-daurat la mar, mentre els primers tronadors de la despertà a la plaça comencen a ressonar. Marina es sent feliç pel momento que està contemplant, el fum desl masclets al voltant del cadafal i de fons el soroll de les ones de la mar.

169

Per a una fallera i filla des pescater aquest instant l´ompli d´emoció per veure com les seues passions jugen de matinada abans de que vinga el foc. I quan la nit de la cremà el réflex del cadafal en flama il.lumine el port i la platja, Marina es sentirà orgullosa per ser parida en esta Falla. Versantalfoc

MATERIAL FOTOGRÀFIC 2020

171

Ja sabem que les falles tenim la fama de ser unes festes meravelloses el mes de març, quatre dies meravellosos plens de pólvora, música, indumentària i monuments espectaculars, però els fallers sabem que és molt més que això. És un any ple d’experiències i cultura, de moments únics i gaudi, i, per descomptat, de moltíssima faena. Per això enguany malgrat la pandèmia i la primera no plantà dels nostres monuments en la nostra història, enguany també disposem d’arxiu fotogràfic d’un any que recordarem per sempre i no sols per la covid-19.

Proclamació

Exaltació Falleres Majors de la FJFS

173

Presentació representants 2020-21

Playbacks majors

3er Premi al millor playback / 2on Premi a la millor coreografia 1er Premi a millor interpretació

175

Playbacks infantils

Nit d’albades

Cavalcada

177

Crida

Repartiment de llibrets

Premi a la promoció a l’ús del valencià 25é Ens sentim privilegiats de seguir un any més entre els millors llibrets de la Comunitat Valenciana, enguany amb un 25é que, encara que està pendent d’arribar al nostre casal, ja l’hem celebrat, però el celebrarem més quan puguem tornar-nos a ajuntar. Evidentment també ens sentim orgullosos de pertànyer a una comarca reconeguda dins d’aquests, enhorabona a tots els nostres companys d’altres comissions pels seus espectaculars treballs, alguns reconeguts amb premi i altres no. Enhorabona a tots!

179

Premi La Marina a la consciència ecològica en un article d’un llibret de falla Enguany, la nostra associació cultural ha convocat la que ha sigut la primera edició del Premi La Marina sobre consciencia ecològica com a objectiu de premiar el treball que fan les comissions falleres per a promoure i transmetre l’emergència i la necessitat social de treballar tots a l’una per a la cura del planeta i l’esforç, utilitzant el llibret de falla com a vehicle de comunicació fent ús del valencià. Vàrem creure que en la societat en la qual vivim era necessària la seua creació i véiem important premiar les comissions falleres que posen el seu granet d’arena per a fer cura del medi ambient; hi poden participar tots els llibrets de falla de qualsevol localitat de la Comunitat Valenciana.

Guanyador “Premi La Marina” Falla Plaça Sant Roc, Gómez Ferrer i Voltants de Torrent Article: Falles (in)sostenibles Autor: Juanjo Medina i Bonilla

Finalistes “Premi La Marina” Falla Plaça Malva d’Alzira Article: Per què arbres en les ciutats? | Autora: Adelina España Falla del Raval, Xátiva Article: Natura i antinatura | Autor: José Ramón Cerdà Bellver Falla Portal de la Valldigna de Tavernes de la Valldigna Article: Visc en una terra que té tres noms | Autor: Raquel Donet Climent Falla Portal de la Valldigna de Tavernes de la Valldigna Article: Emocions i raonaments | Autor: Enric Borràs Chofre Enhorabona a tots! Moltíssimes gràcies per participar i per descomptat us esperem en la pròxima edició.

181

GUANYADOR PREMI LA MARINA

183

D’un temps ençà, bàsicament des que la cremà de les falles deixà de vore’s i passàrem a contemplar columnes de fum negre i espés que emboiren les nits de Sant Josep, s’han alçat veus que demanen una renovació, regulació, o prohibició, o tot alhora, dels materials que s’empren per a fer falles.

Juanjo Medina Bonilla

FALLES (IN)SOSTENIBLES

GUANYADOR PREMI LA MARINA

Al llarg dels temps, estos materials han anat canviat, com és lògic. Alguns que ara es gasten per fer un ninot ni s’havien descobert quan es començà a plantar falles. D’esta manera, s’ha passat del paper amb què es vestien els ninots -que simulava les robes, i tapava i decorava els cadafals que alçaven l’escena representada- junt a les carasses de cartó que bastament els donaven expressió, al poliestiré expandit que servix hui per hui per a conformar la majoria de les figures, escenografies i grans volums de les falles. Enmig estarien la cera pintada a l’oli -per a mans i cares-, la roba -bé siga vella o bé feta a mida per als ninots- i, finalment, el cartó faller i les fibres com la de vidre, que ompliren els obradors des dels anys trenta -el primeri els setanta del segle XX -les segones-, i que van canviar els processos constructius en cada producte.

En diaris, programes de ràdio, debats o soliloquis, s’aposta per tornar al cartó, recuperar la vareta, o inclús tornar a la cera i la roba per a rematar les figures. També, en els últims anys, saluden l’aparició de nous materials resultants de l’aprofitament de residus provinents del camp, tot adduint que contaminen en menor grau que el suro blanc, i que, per tant, haurien d’implantar-se, canviant -de nou- la manera de fer falles. Tenim clar que el fi de tots estos materials sempre ha passat pel foc i que els derivats d’eixa combustió, ara més que mai, estan baix la lupa; per la lògica preocupació, de tota la societat, davant les conseqüències per al medi ambient i les persones que comporten els residus de la crema d’estos materials, especialment el poliestiré, que, al ser un derivat plàstic del petroli, alça més fum... mai millor dit. Però, és això així? Quins són els materials més o menys beneficiosos per al medi? I per a l’economia dels tallers? Anem a vore si podem respondre a estes qüestions relacionades amb els materials que poden acabar fets falla.

Materials tradicionals: fusta, paper, cartó, roba i cera. Com ja he apuntat, les primeres falles estaven conformades per un cadafal que formava un escenari, damunt del qual, un ninot, o excepcionalment dos o tres figures, representaven l’escena de la falla en una única lectura frontal, ja que les falles es plantaven arrimades a les parets de les cases, fins que un edicte del Corregidor de la ciutat, en 1781, exigia separar-les-en per tal d’evitar problemes en la cremà. Segons les cròniques d’eixos anys, especialment d’alguns viatgers estrangers que descriuen la festa fallera de principis del segle XIX, els materials amb què es construïen eren fusta, palla, paper i cartó. Un dels que fa una descripció més detallada és Alexandre de Laborde al seu llibre Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, quan descriu les falles que va conéixer en la seua visita a València: «Se trata de figuras de tamaño natural, vestidas con la ropa adecuada. Su estructura interior es de madera muy ligera, su cara una máscara de cartón, y los vestidos, peinado y adornos son de papel, a veces hechos con mucha destreza. Las figuras están sobre una gran pira, oculta por un espeso circulo que la rodea, formado por falsos adornos dispuestos artísticamente, que presentan, con cierta propiedad la figura de un teatro.» Com s’hi veu, tots els materials eren més o menys naturals, com el primer que vingué a afegir-se, la cera verge, que va introduir Antonio Cortina en la falla del carrer Alt de 1863, per aportar major naturalitat als ninots i una expressivitat i força estètiques inèdites fins llavors. La cera va estar present als ninots fins els anys quaranta, compartint espai temporal amb el cartó, i es pot apreciar en els primers ninots indultats quan es visita el Museu Faller1. El major problema d’este material seria l’alt cost de la cera verge -si volem fer uns ninots més ecològics-, ja que té un preu mitjà d’uns 30€ per quilo. Però si mirem per ajustar els pressupostos i volem utilitzar cera de parafina, més assequible pels seus 5€ per quilo, ens trobem que la parafina és un derivat del petroli, i, per tant, ens topetaríem amb un material més inadequat per al medi ambient. No obstant, els processos de combustió, sempre que siga completa2, produïxen els mateixos derivats en els dos casos, cera i parafina, CO2, en una quantitat molt menuda, i vapor d’aigua. Clar que, si es construïren les falles amb un plantejament similar a quan la cera donava vida a les figures, esta s’hauria de combinar amb materials com la roba, el cartó o el paper, i els residus de la seua combustió.

185

1 En concret, en les figures que van des de l’any 1936 al 1958, exceptuant el ninot de 1956, fet en cartó, i aquells que, per diferents motius -com la riuada de 1957-, patiren desperfectes o es perderen completament. El que es pot vore a l’exposició és una reproducció amb tècniques diferents a la cera, com el de l’any 1953.

2 La combustió completa es produïx quan la presència d’oxigen permet la crema total d’un material i, per tant, l’oxidació de tots els seus components. Mentre que si l’oxigen es reduïx o s’acaba, la crema del material no serà total i les partícules resultants no estaran dissociades en la seua totalitat, per la qual cosa es parlarà de combustió incompleta.

Els materials tèxtils com el cotó, les llanes o el polièster, produïxen al cremar-se residus gasosos com el monòxid i el diòxid de carboni i el sulfur d’hidrogen (SH2), així com hidrocarburs volàtils com el metà, l’eté o etilé i el benzé, i semivolàtils, dels quals es troben en major proporció el naftalé, l’acenaftilé i l’estiré, en diferents percentatges i fins arribar a més de noranta composts. A més, produïxen unes cendres de color negre o blanc, en funció de la temperatura i la quantitat d’oxigen presents en la combustió de matèries com el cotó. Tot açò, sens comptar amb els tints que donen color a les fibres. El paper i el cartó produïxen, si la combustió és completa, CO2 i vapor d’aigua, i, si no ho és, a més s’alliberen monòxid de carboni (CO) i cianuri d’hidrogen (CHN)... sempre que parlem de paper i cartó nets i sense cap additiu, com les coles adhesives, i les tintes o les pintures. Però, hui per hui, podem trobar que en alguns obradors s’utilitzen papers i cartons molt entintats provinents de fullets publicitaris, que poden afegir els residus de la combustió de les tintes a les emissions durant la cremà. Cal aclarir que el denominat cartó faller tenia un primer ús en les pescateries, per a absorbir l’aigua i el líquids orgànics provinents dels peixos, i que, al deixar d’utilitzar-se per part de les pescateries, es destinà la seua producció exclusivament als obradors fallers; però que era de tot menys un material net i poc contaminant. Utilitzat des de quasi sempre en la creació de falles, ja que els primers ninots tenien carasses de cartó que damunt d’un esquemàtic cap de palla els donaven vida, el cartó comença a imposar-se als altres materials -cera i roba principalment-, quan els subtituïx o es combina amb ells per a donar forma a caps, mans i robes, en l’època que els cossos basts de fusta i palla es vestien de cartó i es modelaven les robes damunt, o es creaven ninots després de untar peces de les diferents parts anatòmiques amb este material. Però en 1954 per a la falla Arxiduc Carles-Xiva, Manuel Viguer i Juan Huerta modelen íntegrament un bomber amb cartó, usant per a positivar-lo un motle buidat d’un model de fang, tot canviant la manera de fer falles. El cartó no permet els grans volums que facilita el menor pes, en principi, del pàntex, però facilita la reproducció a partir dels motles de les figures, i permet que s’aprofite durant més temps el treball dels escultors, la qual cosa revertix positivament en l’economia dels obradors. Això sí, queda marcat per l’etiqueta del refregit, encara que esta reutilització de figures, inclús de falles senceres, està a l’ordre del dia en les digitalitzacions que es fan de ninots i coronaments. Però com el fi era el foc, el cartó faller es fabricava amb la pitjor qualitat i contenia infinitat d’afegits que no aportaven gens de bo a l’hora de la cremà. Es podien trobar restes de ràfia, plàstics, grapes, fil d’aram, draps provinents de tallers mecànics que aportaven olis o gasolines, i, fins i tot, quan va desaparèixer la pesseta, una part dels bitllets acabaren triturats entre els ninots de moltes falles. I caldria sumar-li a tot açò les coles i els engruts, el blanc de panet, la pintura i els vernissos que donaven acabat a les figures i escenografies, i que feien de la cremà una cosa no tan neta com el romanticisme ens ven.

187

Esta problemàtica d’un cartó brut pot haver-se acabat, en part per l’ús de diferents tipus de cartó com el corrugat en algunes falles innovadores, principalment, que sí que és un producte net, i, per damunt de tot, pel tancament, el 31 de desembre de 2016, de La Papelera de Sant Jordi, l’única fàbrica de cartó faller que encara el produïa. I és que la baixada de les vendes, de fins un 90%, propiciada per la massificació de l’ús

del suro blanc, comportà una caiguda de la producció; la qual, a finals del segle XX, era d’unes 500 tones, 300 d’elles per a fer falles. Havia baixat, en el moment de tancar-se la fàbrica de Bunyol, a 50 tones, quedantne només 30.000 kg destinats a la producció fallera.

els grans volums es modelaven en fang, per a extraure un motle, eixe modelat, la consolidació del motle d’escaiola i la subjecció del buidatge en cartó es feia damunt de l’estructura de fusta formada per la vareta, que solia quedar amagada, quan no era eliminada, per la peça definitiva.

Totes estes circumstàncies han fet que el Gremi d’Artistes Fallers haja buscat un nou cartó, que s’ha nomenat cartó de modelar, com a substitut del tradicional, però que s’ha trobat fora de la Comunitat. Entre les seues característiques té que, al buidarse un motle en este cartó, el ninot resultant té una major duresa, però també un major cost econòmic derivat dels processos constructius -perquè necessita més passos-, a pesar del menor cost del kg del nou cartó de modelar respecte al tradicional.

Els derivats de la combustió de la fusta són, majoritàriament, partícules de matèria d’ínfima grandària i composta per contaminants que s’envolen adherits a la cendra i al carbó, i que poden acabar als pulmons de qui respira el fum resultant: el monòxid de carboni; l’acroleïna (C3H4O), formada al cremar-se fusta, tabac o petroli, i que resulta molt irritant al ser respirada; hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP), que se formen en la combustió incompleta de qualsevol matèria orgànica, com l’antracé, el benzoapiré, el naftalé o el fenantré. També es produïxen composts orgànics volàtils com el benzé i les dioxines, que, com tots els anteriors productes, tenen efectes cancerígens si ens exposem a dosis elevades.

L’últim material faller clàssic, i que ens servirà per enllaçar amb els moderns, és la fusta, que s’ha usat, des dels inicis de la Festa, per a formar les estructures de cossos centrals i figures, a més de la construcció de les bases, normalment de contraxapat, i que en algunes ocasions ha servit quasi com a únic element de la falla. A més, està posant-se de moda i està valorantse molt per part del públic i de la crítica l’acabat amb la tècnica de la vareta de grans peces, que donen un resultat molt vistós, i que no deixa de ser un aprofitament d’un dels passos productius de les falles, ja que quan

El que sí que és cert, si fem cas dels qui demanen una cremà visualment neta, és que en estos materials es té una millor visió de les falles mentre cremen, i que la cremà té una major duració, el que ajuda a revitalitzar el ritu primigeni de la Festa. En este punt, caldria preguntarse si és més respectuosa amb el

medi una falla de fusta, en funció d’on prové eixa fusta. Perquè si estem cremant fustes de boscs arrasats per la indústria, tampoc no contribuïm a una major conservació del espais naturals. Es pot utilitzar fusta ecològica, que ha d’estar certificada amb el segell FSC (Forest Stepwardship Council o Consell d’Administració Forestal), un distintiu que significa que el material prové de boscs de gestió responsable; és a dir, d’explotacions en què es reforesta el bosc de manera progressiva per a no desequilibrar l’ecosistema, que ha de ser mantingut d’acord amb l’entorn. A més, ha de ser una fusta de proximitat, autòctona, i sense cap tractament químic per a evitar el seu deteriorament, el que també reduiria les emissions de productes nocius en la cremà. A açò li podem sumar els materials que imiten la fusta -encara que tenen un ús principalment per a decoració-, que estan fets amb restes de borumballa d’arròs o de plàstic reciclat, tot i que esta última no seria la millor opció per a cremar. Estos materials eviten la tala d’arbres i reutilitzen residus industrials, com ja està començant a fer-se amb alguns dels materials que a poc a poc van introduint-se en les falles.

Nous materials: porexpan, palla d’arròs, senill, canyes... Etiquetar com a nou material al suro blanc o poliestiré expandit pot ser atrevit, ja que ve gastant-se en xicotets detalls, escenografies i part de ninots des de principis dels anys setanta, inclús en alguns dels indultats d’eixos anys, i, de forma habitual, des de finals dels huitanta, com en la falla Espartero-G. V. Ramón y Cajal de 1988, La mar de falles, de Vicente Almela -en un 80%, segons ell mateix, de pàntex-, i massiva des de mitjans dels noranta, com El verí del teatre, de Miguel Santaeulalia Núñez per a Na Jordana, que, en 1994, va ser la primera falla completa de poliestiré en la secció Especial. A dia de hui, el pàntex ocupa quasi el total de la producció fallera, exceptuant cadafals de molt baix pressupost, que encara s’omplin de figures i coronaments de cartó, extrets de vells motles, i algunes excepcions d’artistes que fugen d’este material amb la idea de tornar a aquells que ja hem vist i que se suposa que tenen manys capacitat contaminant.

189

En 1831, es descubrix l’estiré, un líquid transparent que provenia d’un arbre. Actualment l’estiré s’obté calfant etilbenzé, un líquid que de forma majoritària està present en el carbó i el petroli, que és la raó de la seua mala fama. En 1911, se sintetitza a Alemanya, per polimerització d’estiré amb l’afegit de catalitzadors,

conservació i higiene de productes alimentaris com el peix o el iogurt -els potets en què el comprem i consumim estan fets de poliestiré-, pel fet de no ser un nutrient per als microorganismes; o en construcció, per a aïllar i com a base d’elements decoratius, i, també, com a protector en l’embalatge i el transport.

i s’obté el poliestiré, i, a finals dels anys cinquanta, la firma BASF, baix la direcció del Dr. F. Stastny, produïx un aïllant per a la construcció denominat Styropor, que és el poliestiré expandit o suro blanc que coneixem hui en dia. L’estiré es presenta en perles que són expandides amb un agent expansor, el pentà, un hidrocarbur saturat i vapor d’aigua, que acabarà conformant el 98% del volum del pàntex, davant d’un 2% de material plàstic. Donades les seues característiques de durabilitat i les seues propietats físiques, la més rellevant de les quals és l’aïllament tèrmic que proporciona, s’ha emprat en moltes indústries, des de l’alimentació, per a transport,

Però el que ens interessa és la combustió del suro blanc. En una combustió completa del poliestirè, els únics elements resultants serien diòxid de carboni i vapor d’aigua, i el problema radica que en una cremà normal no s’arriba als 1000º C necessaris per a la completa combustió d’este material. Açò provoca que el carboni no reaccione completament i es produïx follí, que, en suspensió, és tot eixe fum negre que veiem pujar des d’una falla en la nit de la cremà. A més, es generen fins a prop d’un centenar de hidrocarburs policíclics aromàtics, alguns dels quals ja he comentat abans. Estos hidrocarburs són els nocius per a la salut, encara que és cert que la nit de la cremà es reduïx a un curt espai temporal i que, normalment, si les condicions climatològiques son adequades 3, les columnes de fum, cendres i

3 Circumstàncies climàtiques com la que es va donar la nit de la Cremà de 2015, quan una combinació de pluges i vent provocà que les aigües residuals de la ciutat no pogueren ser tractades adequadament en la depuradora de Pinedo, i que s’abocara al mar aigua sense tractar, el que va fer que restes materials de la cremà acabaren en algunes de les platges del Parc Natural de l’Albufera, amb tots els riscs que açò suposa per a l’entorn.

hidrocarburs es dissipen ràpidament. No obstant, s’han de considerar els alts pics de contaminació que s’hi arriben a donar, i que l’efecte verí augmenta amb l’exposició a l’agent causant. S’ha de valorar la gran quantitat de suro blanc que es crema de manera incompleta eixa nit, el que suposa que uns 5.500 m² de suro blanc 4 tinguen una combustió incompleta. Això sí, les falles de porexpan tenen un temps de cremà més curt; sempre que els bombers o els servicis de neteja no apaguen les falles a mitat de cremar-se, com ha passat en moltes ocasions, fent que una bona part de la falla quede quasi intacta, sense vore’s afectada pel foc. Este material crema més ràpidament, de forma menys lluïda, però sense allargar, com passa en els casos del cartó i la fusta, els temps d’expulsió de residus tòxics produïts. A tot açò, li hem d’afegir la quantitat de residus sòlids que, als tallers, provoca la producció de falles amb porexpan, al ser tallat i rascat, i els excedents de les planxes que s’han de tirar en no poder aprofitar-se; a pesar del procés de digitalització que intenta minimitzar l’excedent de producte, que sol acabar en els abocadors o escampat pel vent en milions de boletes blanques. Tots estos excedents provoquen un cost que entra en els pressupostos de les falles, tot assumint les pèrdues els artistes fallers, que veuen com es llança, en part, al fem un producte que han pagat; la qual cosa, unida al major volum que tenen les falles des que es gasta el suro blanc en la seua confecció, ajuda a acabar amb el mite que este producte les fa més barates; ja que, encara que és cert que simplifica alguns dels processos, pel fet d’evitar el buidatge en fang de les peces, n’ha provocat de nous o de més especialitzats, com la fusteria que ara necessita un cos de falla o un coronament, i també ha implicat canvis en els dissenys, com ara el disseny per ordinador i el modelatge 3D amb programes com el ZBrush5. Tot açò encarix la falla, ja que s’ha d’empaperar, massillar, i, com no, pintar cada peça esculpida en poliestiré expandit. I això quan una falla de secció mitjana es fa amb uns 80 m² de pàntex, amb un cost aproximat de 500€, només el suro. A més, els artistes han de patir l’efecte de treballar escatant, tallant o calfant este material, que en tots estos processos també expel·lix partícules nocives, que els treballadors, sense una bona protecció, acaben inhalant, com ja succeïa en els anys en què les fibres de polièster i vidre es feren un lloc en els tallers fallers, amb nefastes conseqüències, en forma de greus malalties per als qui les manejaven. Acaben els nous materials que estan investigant-se amb tots estos maldecaps tòxics?

191

4 Referència de 2004. No he trobat cap mesura més actualitzada de la quantitat de suro blanc que s’utilitza en la construcció de falles.

5 ZBrush és un software de modelat 3D, escultura i pintura digital, que constituïx un nou paradigma dins de l’àmbit de la creació d’imatges de síntesi gràcies a l’original plantejament del seu procés creatiu. ZBrush començà como un original programa que permetia crear pintures digitals a més d’insertar en elles objectes 3D, que podien ser simples primitives originades en el mateix programa, o podien ser importades en format “obj”. El descobriment de ZBrush como un software capaç d’esculpir detallats models d’una manera semblant a pintar en els mateixos facilità la seua popularització entre els artistes 3D de les indústries del cine, videojoc i il·lustració. Açò ha espentat els desenrotlladors de l’aplicació a posar èmfasi en esta faceta en cada actualització del programa.

Sembla ser que sí, ja que la majoria estan extrets de residus orgànics derivats de plantes; als quals es vol atorgar una nova possibilitat d’ús i una vida més enllà de la seua destrucció, una vegada aprofitada per al seu ús habitual la planta d’origen, com és el cas de l’arròs; o bé donant-li eixida a plantes invasores com el carrís o senill, una gramínia semblant a la canya; o fins i tot el PLA o àcid polilàctic, que és un derivat del midó de dacsa, que és biodegradable i en fondre’s fa olor a menjar i pot usar-se per a recipients d’ús alimentari, una vegada modelat, com a filament plàstic, per una impressora 3D. Estos materials, palla i corfa d’arròs, serradura o senill, solen barrejarse amb aglutinants químics, i convertir-se, resumint els processos, en una pasta que, com el PLA, pot ser bastament modelada en estat fluid per una impressora 3D, o convertida en planxes més semblants a les que coneixem de poliestiré. Amb la impressió 3D, es reduirien dràsticament els residus ocasionats al modelar les peces, ja que estes estarien pràcticament esculpides per l’ordinador, i només faltaria un últim repàs i els acabats tradicionals. La palla i la corfa de l’arròs portaria afegit el benefici d’acabar amb la crema o abandonament de les més de cinquanta-mil tones d’estos residus que deixa el cultiu d’este cereal en l’entorn del Parc Natural de l’Albufera de València. Estes cremes de la palla

es prohibiren justament per les grans columnes de fum que produïen, encara que el remei quasi va ser pitjor i la palla es podria als camps, contaminant l’aigua a causa dels productes químics que duia adherits i que eren provinents d’insecticides i d’adobs industrials, la qual cosa acabava provocant una gran mortaldat de la fauna del llac. Des de 2016, les cremes es tornaren a autoritzat i es van reprendre els problemes d’elles derivats. Alguns dels productes que intenten aprofitar estos residus han sigut investigats per dos grups de la Universitat Politècnica de Valencia, encara que només un, el compost per Miguel Sánchez, José Ramón Albiol, Xavier Mas-Barberà i Rubén Tortosa, s’ha trobat amb la repercussió mediàtica i amb l’espenta suficients per part de les autoritats municipals. Ninots fets amb estes tècniques s’han pogut vore en la plaça de l’Ajuntament de València en 2017, o bé en la falla Menorca-Luis Bolinches en 2018, quan Iván Martínez fa una barreja de tècniques i quasi d’èpoques, i, des d’un model de plastilina, trau un motle de silicona que després positivarà en pasta de palla d’arròs, per a acabar el ninot mitjançant els processos habituals d’empaperat, emmassillat i pintat. O en 2019, quan un drac de foc cremava la falla infantil municipal de València... drac que havia sigut realitzat amb palla i corfa d’arròs per l’equip de la UPV.

L’equip conformat per Ana Blasco i Tomás Llorente començà buscant eixe nou material de palla d’arròs, i va fer alguna prova cremant una barraca junt a la falla de la plaça de la Mercé en 2018, i ha acabat, amb el nom d’Hyperin®, com a material aïllant tèrmic i acústic i de gran resistència al foc per a la construcció, impulsat pel projecte Lanzadera avalat per Juan Roig. Estos materials, que, com ja he apuntat, quasi no deixen excedents quan es manufacturen, per les seues característiques, es comporten de manera similar al suro, pel que fa a la duresa i a la mal·leabilitat, i en els processos de modelat, tallat o raspat, i també es poden esculpir en una impressora 3D. A més, en tot cas, els residus poden tornar a triturar-se i tornar a entrar en el cicle de producció, la qual cosa comporta un nou benefici per al medi.

193

Quant al senill o carrís, l’artista pegolí Dani Bertó va utilitzar-lo per tal de, una vegada triturat algunes vegades i aglutinat, donar forma a un borreguet, fet amb planxes d’este material recollit al terme de Carrícola, i que va plantar en la falla Sant Joan d’Alzira. Un altre ús d’este material permetria netejar rambles, barrancs o rius d’esta planta invasora, restablint en part l’equilibri ecològic de les zones en què s’arreplegara.

També és destacable, si pensem en l’economia dels obradors, que estos materials són bastant barats, ja que les matèries primeres -si exceptuem el transport- quasi tenen cost zero, per ara... Això sí, tenen, de moment, un alt cost de producció, ja que es fabriquen en xicotetes quantitats per les seues particularitats. Però si s’arribara a una producció suficient, i mantiguera un preu raonable d’acord amb l’origen d’eixa primera matèria, podrien repercutir positivament en els pressuposts de les comissions i, per damunt de tot, dels artistes fallers. Amb estos materials, s’eviten grans quantitats d’elements nocius per al medi i la salut en la seua incineració; això sí, sempre que esta es realitze en unes condicions d’humitat baixes, en l’entorn del 5%, com seria el cas dels ninots, ja que la palla estaria seca. Amb esta humitat per cada quilo de palla, es generen 776 gr. de CO2, front als 835 que son alliberats amb una humitat del 20%. A més, amb la palla més humida, les partícules en suspensió es multipliquen per quatre respecte a la palla més seca, segons estudis de la Universitat Politècnica de València (UPV) i l’Àrea de Seguretat Alimentària de FISABIO-Salud Pública, realitzats en 2014. A més, com passa en tots els materials, esta combustió ha de ser completa, en la qual es produïxen CO2 i vapor d’aigua; si no, al tindre un alt component de

cel·lulosa, també s’allibera monòxid de carboni, que sí que suposa un greu problema ambiental i sanitari. Només caldria pregar perquè no ploguera molt en Falles.

Materials per acabar: pintures, vernissos, purpurines... I açò no acaba ací. Les falles es massillen, es pinten, es decoren i s’acaben amb vernissos que afegixen productes químics a la cremà. Si parem atenció a les pintures, les ecològiques, que no contenen dissolvents tòxics i tant les bases com els pigments estan elaborats amb productes naturals, com olis vegetals, cera d’abelles, corfes i fulles d’arbres, i inclús productes reciclats com pigments a base d’òxid de ferro, estarien dins del grup de productes que podríem acceptar en una cremà. Però, el seu cost es dispara, i encara que algunes falles s’han pintat amb pintures d’esta composició, son molt més cares que les pintures habituals. Això sí, i gràcies als canvis en els estils artístics, han passat, en la gran majoria, de pintar-se amb pintura a l’oli, que necessita emulgents i dissolvents -com l’essència de trementina o l’aiguarràs, que no és més que d’una destil·lació d’un hidrocarbur o de resina de pi-, a pintar-se amb productes el medi dels quals és l’aigua, com a base i com a

dissolvent, el que ja elimina una part important d’elements perniciosos de la cremà. Clar que els pigments habituals provenen d’òxids minerals, i s’utilitzen, per als blancs, alguns com el diòxid de titani (TiO2), l’òxid d’antimoni (Sb2O3), l’òxid i el sulfur de zinc (ZnO i ZnS), o el sulfat de bari (BaSO4). Per als colors bàsics, es gasten pigments com l’òxid de ferro (Fe2O3), per al groc, roig o color terra; l’òxid de crom (Cr2O3), per al verd, i l’òxid de plom (Pb3O4), també per al color roig. Alguns cromats de plom, zinc, estronci i níquel s’aprofiten per a fer distintes gammes de grocs i ataronjats. Cal apuntar que estos productes, pintures i dissolvents només es poden comercialitzar baix una forta regulació tant nacional com europea, i que molts productes que venien usant-se en la seua fabricació han sigut eliminats. Vos imagineu quins productes podrien resultar de la combustió, segurament incompleta, de pintures amb estos components? Fa por, pensar-ho. No valdria la pena reduir els temps de cremà amb falles de materials que es consumiren ràpidament? Dit en altres paraules: Què és millor? Una cremà neta, bonica i llarga o una més lletja, invisible i més curta? Després de tot el que hem vist: Estem segurs que la cremà d’una falla de cartó és més respectuosa amb el medi si dura tres vegades més que la d’una feta amb suro? Quina és més perillosa per a la salut dels qui les vivim en la fila zero? S’acabarà per prohibir la cremà com ha passat amb el tro de bac? Farem falles hologràfiques? Té o tindrà sentit una festa que prové d’un ritual igni i que amb tots estos condicionants pot acabar per canviar el seu ritu final? Massa preguntes, no totes amb fàcil contestació, ja que la cremà de tots estos materials produïx gasos inconvenients per al medi i per al públic. Per si fa falta, he de dir-te, lector pacient, que hi ha un ampli catàleg de màscares antigàs a preus bastant assequibles. Jo vaig a anar consultant-lo...

Falla Plaça Sant Roc, Gómez Ferrer i Voltants de Torrent

195

Batege monuments

Reis Mags D’una manera diferent però si cal més especial que mai, les nostres Majestats ens han visitat un any més, i aquesta vegada a casa.

Enguany, per motius obvis, és el primer any després de més de setanta que la nostra comissió, com moltes altres, no s’ha pogut ajuntar al nostre casal per a posar el tancament d’or a la nostra setmana gran. Gràcies a les noves tecnologies, vam poder celebrar-ho de manera molt diferent, però junts, com fan les grans famílies.-Premis FJFS

Premis FJFS

197

Sant Josep

Ofrena a la Verge dels Desamparats

Calendari setmana fallera Enguany no sabem si tindrem falles 2021 i, si les tenim, no sabem en quines condicions, per això no indiquem el calendari faller d’activitat habitual de la nostra setmana gran. Del que estem segurs és que siga com siga, de la manera que siga, i quan siga, tornarem, i, si és possible, amb major força i il·lusió que mai, perquè si d’alguna cosa estem segurs és que València tindrà falles.

COL·LABORADORS

199

Mai ens cansarem de reiterar que tot el nostre treball seria debades sense vosaltres, els col·laboradors. Que amb la vostra ajuda, i el vostre granet d’arena, aconseguim fer una muntanya gegant que transformem en el llibret que teniu al davant. En aquests temps tan complicats, molts enguany no heu pogut estar com sempre, però enguany ens toca estar a nosaltres al vostre costat.

COL·LABORADORS 2020

Tots els autònoms sou valents guerrers i ens agradaria agafar-vos de la mà ben forta, dir-vos que no esteu sols i la nostra manera de fer-ho és, malgrat que enguany no podem ajudar-nos com sempre, que continueu formant part de la nostra família i d’aquest llibret, apareixent en el següent llistat, perquè les circumstàncies no faran que enguany no avancem de la mà. Gràcies per tants anys de suport incondicional.

COL·LABORADORS PUBLICITARIS INDUSTRIALS • • • • • • • • • • • • • •

Noatum Ismed Marmedsa Atlante Construcciones Ferriz Perez Plumed TTM Sumiport Tecno plásticos Feyma Gasso ingenieros Juan José Monge Qman cerrajeros Carpintería Alco Autocares José Puerto

ALIMENTACIÓ • • • • •

Hornos Domingo Carnicería Cañas Frutas Lucas Carnicería Tino y Macián Frutas Valero

• • •

Maxi Cash Lyonesa Lotes de España

SALUT • • •

Clínica Podos Peus Farmacia Avelina

PAPERERIA •

Papyros

HOSTALERIA • • • • •

Fuqui Sol de mar Bar Teruel El Faro Bar Zaidin

• • • • • • • • • • • •

Tasca Bacco Pizzería Mariotti Mesón el Cordero Racó Paco Gernika Telepizza Cirus y borda Telepizza Ca surdo Bar 11 de Abril Cafeteria Luxmar Pipes

ESTÈTICA • • •

Julia Guillem Peluquería Laudel estética Mari Carmen Pinto Peluqueria

DIVERSOS • • • • • • • • • • • • • • • • •

Samper Opel Kodak Pinillos Flex Viza zaballos A escena Recambios vives Servitaxi Seguros Larrea Sagunt Sort Berolina Mundo tour Art Floral Tribike Roberto Fotografo Global Propiedad

MODA I COMPLEMENTS • • • • • • • • • •

Luna de Azahar Calzados Salinas Rasos Sary Joyeros Bordados Costa Azahar Joyeria Maite Deportes Moreno 7 colores Xinfu No-Is

Gràcies a tots de tot cor.

201

I per descomptat als valents lluitadors que si heu pogut posar el vostre granet d’arena i continuar col·laborant amb nosaltres, gràcies infinites, per a nosaltres sou el nostre pilar fonamental. Gràcies per confiar un any més en nosaltres.

203

205

207

COL·LABORADORS 2021

COL·LABORADORS PUBLICITARIS INDUSTRIALS • • • • • • • • • • • •

Noatum Ismed Samper Marmedsa Atlante Perez Plumed TTM Sumiport Tecno plásticos Feyma Juan José Monge Viza Ceballos Recambios Vives

ALIMENTACIÓ • • •

Frutas Lucas Carnicería Tino y Macián Frutas Valero

SALUT I ESTÈTICA • • • • •

Clínica Podos Julia Guillem Laudel estética Mari Carmen Pinto Peluqueria Peus

PAPERERIA •

Papyros

HOSTALERIA • • • •

Bar Teruel El Faro Mesón el Cordero Racó Paco

MODA I COMPLEMENTS • • • •

Luna de Azahar Calzados Salinas Rasos Deportes Moreno

DIVERSOS • • • • • • • • • • • •

Sagunto Sort A Escena Berolina Garcera Flex Kodak Papyros Art Floral Tribike Roberto Fotografo Global Propiedad Lotes De España Autocares Jose Puerto

GRÀCIES A TOTS DE TOR COR

217

A tots aqueixos herois… GRÀCIES

Si estàs llegint això és que ja ha passat un any en què escoltem aqueixa frase que mai oblidarem “s’han cancel·lat les falles”. Carpes al carrer, molts monuments, mascletás gaudides, sopars tradicionals previs a la setmana gran realitzades, era impossible que tot això d’un dia a un altre s’esfumara per una cosa de la qual mai havíem sentit parlar, però que hui dia forma part del nostre dia a dia, covid-19. Un virus que va vindre per a quedarse massa temps i amb el qual encara estem lliurant una dura batalla. Les nostres armes hidrogel, màscares, vacunes i responsabilitat ciutadana, la seues aqueixes maleïdes mutacions i aqueix poder invisible amb alta facilitat de contagi, que dia a dia ens sorprenen però que estem segurs que derrotarem. Està sent un procés massa llarg i dur, en què els nostres xiquets, joves i majors ens estan donant una lliçó de vida, en el qual estem aprenent a viure amb poc i a valorar coses que passen per desapercebudes, com els besos i les abraçades i el cuide dels més febles de part dels més valents. De tots aqueixos valents volem aprofitar aquest racó per a donar-los les gràcies de manera general a tots, però en particular als nostres mariners

al capdavant, netejadors en hospitals i residències, treballadors de mercats i supermercats, treballadors dels cossos de l’estat, sanitaris (tècnics, auxiliars, infermers i metges), professors i mestres, mestresses de casa que no van dubtar a posar-se a cosir màscares dia i nit per a protegir-nos a tots… i una infinitat més. A tots i totes moltíssimes gràcies per ser els nostres súper herois, per no dubtar a estar en primera línia perquè gràcies a vosaltres vencerem la batalla. Gràcies per fer que quede menys per a fer olor de pólvora i escoltar les xarangues, sens dubte, la nostra setmana gran tornarà amb més força que mai i València tindrà falles. Per descomptat no ens oblidem de totes aqueixes famílies que estan patint les conseqüències de tot això amb pèrdues de sers estimats i perdudes de manteniment familiar, a tots i totes manar-vos el nostre ànim i afecte.

Mentres dins de la seua capella la Geperuda als valencians empare i queden unes flors per a l’ofrena,

València tindrà falles.

Mentres en la marjal els arrossers [cullen arròs entre el fang i entre les canyes, a la creu, o a la llarga dels carrers,

Mentres les dones, fruit del seu amor, parisquen fills i filles valencianes que porten València dins del cor, València tindrà falles.

es plantaran les falles. Mentres aguante en peu el Micalet punxant el cel d’estreles assurades baix la pluja de les traques i els masclets,

Mentres seguisquen onejant al vent senyeres per la historia coronades, mentres el sol s’amague per ponent, València tindrà falles.

València tindrà falles. Mentres la plana laboriosa del fuster arranque la fusta deixant les borumballes al tindre l’estoreta en San Josep,

Mentres quede un Judes traïdorenc que renegue per tres monedes falses, mentres queden ninots pel carrer, València tindrà falles.

es cremaran les falles.

Vicent Vayà i Pla

VALÈNCIA TINDRÀ FALLES

Mentres quede en l’horta un taronger brodant or la flor blanca de les rames, mentres nasquen baladres i llorers,

Mentres quede un poeta només que enamorat a nostra terra cante i quede un cor de fe i amor encés,

Mentres una d’estes comissions seguisca i els seus fallers, il·lusionats, treballen i el cor d’una fallera en flama ardisca,

219

amunt, germans, València tindrà falles! València tindrà falles Mentres quede ací dins un palleter que visca i tinga foc en les entranyes en cada població, barri o carrer, es plantaran les falles.

AGRAÏMENTS

Recordem que la unió fa la força i que el que es fa entre tots sempre és millor, perquè entre tots plegats constituïm un ésser més complet. Enguany hem tingut la sort de comptar amb moltíssimes persones per a l’elaboració d’aquest llibret. Totes han estat d’una importància cabdal i des d’ací vull agrair-vos una vegada més l’esforç per fer, d’aquest llibret, un dels millors llibrets fallers de l’exercici faller 2020-21.

ESCRIPTORS Enguany hem tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració sincera i desinteressada de 24 lletraferits, molts d’ells escriptors de renom dins el panorama literari valencià, i altres persones rellevants en el tema a tractar, els quals no han dubtat ni un instant a participar d’aquest projecte i crear els seus textos, amb la temàtica dels nostres monuments i donant vida al projecte Materials. Els quals han estat essencials per a la creació de la secció cultural d’aquest llibret. Des d’ací, que servisca un agraïment col·lectiu a tot el grup, per regalar-nos aquest valor cultural que ha aportat tant a la nostra vida.

221

HIMNE A SAGUNT

De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial. Oh! Ciutat de bellesa exquisida sota un cel blau que és un pali d’atzur, reclinada en la teua flora infinita fistonada pel mar que mussita versos grecs en escuma de tul! T’has vestit de llums el cel i has copiat en els teus fruits el sol; la teua bellesa es mostra sense vel i de tu, els colossos del sòl captaren almoina d’amor. De l’altar de la Pàtria estimada puge l’himne com una oració, com un bes que l’ànima encesa done a Sagunt, la Pàtria invençuda… Saguntí, Sagunt és el teu honor! És tan alt el teu noble destí que la teua glòria cap n’assolí. Continua airós el teu invicte camí i demostra que ser saguntí és dues vegades ser bon espanyol! De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial.

HIMNE DE VALÈNCIA

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra Senyera!

Pas a la regió que avança en marxa triomfal!

Visca València!

Glòria a la Pàtria!

Visca! Visca! Visca! Per a tu la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora... Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines. Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres. Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressò notes de nostra albada canten les glòries de la regió. Valencians: en peu alceu-se Que nostra veu la llum salude d’un sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

223

#TORNAREM Encara que mai ens hem anat