Llibret 2022 A. C. Falla La Marina by A. C. Falla La Marina

“Un brivall no riu d’igual forma que un home honest, un hipòcrita no plora amb les llàgrimes que un home de bona fe. Tota falsedat és una màscara, i per ben feta que estiga la màscara, sempre s’arriba, amb una mica d’atenció, a distingir-la del rostre.” Alexandre Dumas

Editorial Falla

La Marina

Edita

Narració d’àudios

Portada

Associació Cultural Falla la Marina.

Encarna Ramiro i Martínez: Periodista.

Mario Gual i del Olmo: Artista faller.

Equip de llibret Cristina Boix, Carolina Górriz, Alejandra Rubio, Encarna Ramiro, Yolanda Portillo, Víctor Belinchón, Enrique Docón i Emilio Cebrián.

Col·laboració literària i poètica Alfons Navarret, Josep Usó, Josepa Montagut, Jaume Joan, Juan V. Martínez Luciano, Kike Alapont, Nicolau Colomar, Lara de la Cruz Huguet, Carme Arnau Orts, Albert Vidal, Albert Llueca, Júlia Rosa Romero, Jesús Giron, Yolanda Portillo, Conxa Guilabert, Tamara Enrech (Amigas Supervivientes).

Adaptació Llibret Víctor Palomo i Picó: Mestre i especialista en integració social.

Part didàctica infantil Alejandra Rubio Dasí i Cristina Boix.

Disseny i maquetació yogurdefresa.es

Fotografies Arxiu de fallers A.C. Falla La Marina, L’Arxiu Camp de Morvedre i Roberto Martínez.

Dipòsit legal

Col·laboració anuncis publicitaris

Justificació de tirada

Carolina Górriz, Ángel Pérez, Rubén J. Villarroya, Luis César Díaz i Eva Cayuela

Correció del text i Cristina Boix.

V-3219 – 2013

340 exemplars. Tirada digital il·limitada

El present llibret ha participat

Hi col·labora

Falles de Sagunt festa d’interés turístic nacional Falles Valencianes #SomPatrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022. Aquest llibret participa en els Premis: Premi Santa Anna i Premi J.M. Francés.

www.fallalamarina.es

Aquest llibret participa en els Premis Malva Alzira, Mocador i/o Emili Llueca, Ortifus, Climent Mata, Comfet, Portal de la Valldigna i Murta de les Lletres Falleres. (https://lletresfalleres.org) L’associació Cultural Falla la Marina no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

Llibret digital

Llibret accessible

Índex

Benvinguda Pròleg Saluda Asun Moll

Regidora de Festes i Cultura Popular

Saluda Darío Moreno Alcalde de l’Excm. Ajuntament de Sagunt

Saluda Jaime Gil

President Executiu de FJFS

La nostra presidència

Eva María Cayuela i Medina

Comissió Executiva Major

15 La nostra Fallera Major

Víctor Belinchón i Monge

Membres Comissió Major Recompenses Majors

El nostre monument gran “Camaleònica”

Crítica Falla gran Crítica adaptada

El racò dels infantils Presidència infantil Marta Estal i Martínez

Comissió Executiva Infantil

La nostra Fallera Major Infantil Nora Bea i Miguel

Comissió Infantil Recompenses infantils

El nostre monument infantil “Menys és més”

Crítica falla infantil Crítica adaptada Socis

Calendari d’actes fallers 2022 Àlbum fotogràfic 2021 Comiat presidència infantil 2021 Joan Cebrián i Lázaro

Comiat Fallera Major infantil 2021 Aitana Verdejo i Hernández

Comiat Fallera Major 2021 Cristina Boix i Casanova

Àlbum fotogràfic 2022 Col·laboradors

73 Part literària “Desemmascara’t”

101

Kike Alapont, Josep Usó, Maria Carme Arnau, Nicolau Colomar Albert Llueca, Josepa Montagut Juan V. Martínez Luciano, Jaume Joan Alfons Navarret i Lara de la Cruz

Part literària infantil “Educació en valors” Conxa Gilabert, Yolanda Portillo, Jesús Girón, Júlia Rosa i Tamara Enrech

147

Activitats didàctiques

Alejandra Rubio i Cristina Boix

Agraïments Himnes

173

Benvinguda B

envinguts al llibret de l’Associació Cultural Falla La Marina. Enguany ens estrenem com equip de llibret per a dur a terme aquest projecte. No ha sigut una tasca fàcil però ho hem fet amb la millor de les intencions i atencions. Hem pogut sentir a la nostra pell el gran repte de la creació i el treball de tot un equip per a traure endavant una vegada més el record negre sobre blanc per a futures generacions. Aquest llibret va dedicat a totes aquelles persones que lluiten i treballen incansablement per fer falla afrontant aquests temps difícils amb més esforç si cap per la nostra festa. Als socis d´honor i del barri, als comerços, empreses i veïnat que col·laboren any rere any per les seues inestimables aportacions sense les quals açò no seria possible. Agraïr als autors literaris que amb les seues creacions il·luminen les pàgines amb emocions i poesia fruit de la seua inspiració en els nostres monuments.

Per descomptat, desitgem als nostres màxims representants de 2022 una setmana fallera meravellosa plena de germanor al casal, de música als passacarrers, d’olor a traca i de flors a l’ofrena. Només ens queda convidar-vos a gaudir de la lectura i de la nostra festa. Equip de llibret

Pròleg U

na màscara ha passat a formar part del nostre dia a dia amb moltíssim protagonisme i de forma accidental. Al nostre monument gran el geni de la tribu convoca als camaleons, que canvien de color a voluntat, per que aconseguisquen que la situació d’incertesa i pandèmia que estem vivint canvie i torne a ser no sols com estava sinó molt millor que abans. Els xamans s’afanyen per trobar diferents pocions que ens emmascaren enfront del virus i que ens facen passar desapercebuts si aquest fa la seua presència. Així, amb el lema “Camaleònica” tractem diferents emocions i sentiments que solem emmascarar pel què diran o perque no som capaços d’enfrontar-los. Als humans ens fascinen les màscares. Ens encanta amagarnos, adoptar un personatge que no és el nostre o senzillament canviar de pell per plaer. Gran exemple d’allò el trobem al teatre. Des de temps immemorials està present a les nostres vides i forma part de la societat. De les tragèdies i comèdies grecollatines, passant pel teatre isabelí de Shakespeare i els corrals de comèdies al segle d’or espanyol, als sainets valencians que eren un reflexe de la vida social i la moralitat de l’època.

No obstant, a vegades canviar de màscara es converteix en un exercici de resistència i fins i tot, de supervivència si volem tirar avant. Amb el lema “Menys és més” la nostra falla infantil tracta de donar llum a l’educació en valors de igualtat de gènere, justícia, solidaritat i el rebuig a la violència des de la més tendra infància. El nostre llibret “Desemmascara’t” tracta de la capacitat de l’ésser humà per a canviar i per a poder avançar, millorar o simplement transformarse. Aquest és el punt de partida per a la creació d’enguany. I tu? Lleva’t la màscara de la indiferència i atreveix-te a gaudir de la lectura sense filtres!

envolguda comissió de la Falla La Marina. Hem tornat. I este llarguíssim camí que ha dut al nostre sector faller a viure tan de prop les conseqüències de la crisi sanitària, ens ha fet valorar, encara més, el vostre paper de catalitzadors socials, culturals i festius. Per això, i per la magnífica resposta, per la voluntat de col·laborar tot i les restriccions, per la mostra de responsabilitat continuada, només puc tornar a fer palès el meu sincer agraïment. Sou un exemple. Ara i ací, davant d’esta nova oportunitat que m’oferiu per dirigir-me a món faller de la nostra ciutat des de les pàgines d’este llibret, vull subratllar en gran valor cultural que, any rere any, aporteu al sector. Els vostres llibrets, hom ho sap, són peces de col·lecció. Formar part, de nou, d’una d’elles és tot un honor per a mi. Al llarg d’estos fulls ens poseu davant d’un concepte que, imposat durant darrers mesos ha aconseguit instal·lar-se a la nostra quotidianitat. Les màscares ens transformen o ens ajuden a adaptarnos. Ens ofereixen l’oportunitat de ser moltes persones dins d’una mateixa i, alhora, asseguren la nostra capacitat d’enfrontar les circumstàncies de la vida. I este és un requeriment humà que, permeteume traure el tema, ens ha ajudat a les dones a ser camaleòniques al llarg de la Història. Cada dona és, i ha hagut de ser, moltes dones al mateix temps. Les nostres màscares ens han ajudat, no a transformarnos, sinó a demostrar què som. En estos temps d’incertesa, una cosa és segura: ens posem la màscara que ens posem, no hem de

trair l’essència del nostre esperit. El vostre esperit, durant les properes setmanes, ens ajudarà a tornar a gaudir de la festa fallera als nostres carrers. Enhorabona als i les vostres representants i a la comissió sencera perquè, com sempre, torneu a ser un gran exemple de valia. Vos desitge unes Falles emocionants, compartides, plorades, celebrades i, sobretot, desitge que la vostra màscara fallera ens ajude a seguir entenent que esta festa tan nostra no és només monument, sinó també sentiment, tinta i paper, pólvora i... esperança. Bones Falles 2022

ASUNMoll Regidora de Festes i Cultura Popular

esprés d’un temps complicat en el qual hem vist com la nostra vida era sacsejada, a la fi tornem a gaudir de l’anhelada normalitat o, almenys, el més semblant a ella. Tornem a gaudir de les nostres festes i tradicions, tornem a vestir la indumentària fallera i els nostres carrers fan olor de pólvora. Perquè després de l’exercici més llarg de la història tornem a gaudir de les esperades festes de Sant Josep en el seu dia gran. Perquè amb el començament de març i l’entrada de la primavera, els nostres carrers tornen a engalanar-se per a rebre com toca a les Falles. Després de mesos d’incertesa, gràcies a l’esperança i no al descoratjament, hui podem gaudir de la festa gran del poble valencià. Gràcies a la responsabilitat col·lectiva i individual, aquest març torna ser el mes de la pólvora i la llum. Durant aquests mesos hem aprés a adaptar-nos per a seguir avant. La nostra manera de vida s’ha vist afectada, han sigut mesos de canvi, de resistència i evolució. Tirem la vista arrere i només queda el record d’algunes mesures preses: el confinament, la limitació d’horaris i la restricció del desplaçament regional, així com el tancament d’horaris. Però no tot s’ha anat i forma part del passat. Continuem convivint amb el virus i per tant seguim sempre alerta. Les precaucions sempre han de ser presents i així ho veiem en algunes mesures preses que han vingut per a quedar-se, ja que la transmissió zero és quasi impossible en un món globalitzat com en el que vivim. Enguany la Falla La Marina ha volgut reflexionar sobre la situació que vivim, com les mesures

adoptades en la pandèmia conviuen amb nosaltres dia a dia, formant part de la nostra rutina, del nostre ésser. L’objectiu prioritari és controlar la pandèmia per a garantir la salut pública i protegir la població més vulnerable però cal també una reflexió. Aquest és un bon exercici que impulsa aquest llibret. No podem oblidar tot el viscut i, quan l’horitzó albira la fi, és el moment del record i de l’anàlisi. Agrair l’esforç realitzat per la directiva de la Falla La Marina, per seguir avant i lluitar per a celebrar les Falles en moments tan durs com els viscuts. També m’agradaria fer esment especial al primer Faller Major de la nostra ciutat, enhorabona per la teua responsabilitat. I també gràcies a tu, a la Presidenta i els representants infantils de la Falla per tot el treball realitzat per a celebrar aquestes Falles 2022 amb garantia, il·lusió i esperança. Després d’un exercici dur, les Falles ressorgeixen amb més força i energia. Visquen les Falles! Visca la festa gran del poble valencià!

Moreno DARÍO Alcalde de l’Excm. Ajuntament de Sagunt

envolguts fallers i falleres Un any més, tinc el privilegi de poder escriure al vostre llibret com a President de Federació Junta Fallera de Sagunt. Al igual que lány passat, m´haguera agradat escriure aquestes paraules amb una situació ben diferent però, malauradament, seguim patint els efectes dela Covid-19. Després de superar moments difícils, amb la celebració de les falles al mes de setembre vam fer un pas endavant per a demostrar que treballant units amb responsabilitat, trellat i coherència amb la situació es poden realitzar esdeveniments com son les nostres benvolgudes falles. Amb el foc i les cendres de les falles de setembre, iniciarem un nou exercici faller amb la il·lusió de poder desenvolupar totes les activitats possibles i arribar al mes de març per a gaudir de la tan esperada setmana marcera. És una gran satisfacció per a mi veure com la vostra comissió amb léspenta i esforç de totes les falleres i fallers treballa unida per mantindre viva la nostra festa i les nostres tradicions. Com cada any, amb la vostra participació als actes i activitats organitzades per les diferents delegacions de FJFS junt a la resta de comissions, feu més gran si cap, el món faller morvedrí, demostrant que amb esforç i constància es poden aconseguir els objectius marcats. Una mostra del gran treball que feu és aquest llibret. Llibret destacat en les diverses convocatòries per a la promoció de l´ús del valencià tant a l´àrea de Cultura de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt com la Conselleria dÉducació, Cultura i

Esports de la Generalitat Valenciana. Mágradaria donar les gràcies a l’Excel·lentíssim Ajuntament de Sagunt i als Ajuntaments de Gilet i Faura per escoltar-nos i donar-nos el suport necessariper a seguir endavant i lluitar junts al nostre col·lectiu per mantindre les nostres tradicions. Volia aprofitar per donar la meua salutació més especial a les Falleres Majors Víctor i Nora, com també ales Presidentes, Eva i Marta. Enhorabona per ser els representants dáquesta gran comissió.Desitge que enguany tingueu unes molt bonesfalles i gaudiu del que serà un any ple de records inoblidables. També agrair l’esforç realitzat per la junta directiva, per la resiliència mostrada al llarg dáquests temps poc lluïdors, per lluitar quan pareixia estar tot perdut, per defensar les falles com a mode de vida i per fer possible que puguem gaudir d’aquestes Falles 2022. Als veïns i veïnes que viuen al voltant del Casal, agraïr la paciència que tenen amb totes i tots nosaltres, sobretot a la setmana fallera, ja que no és fàcil conviure i mantindre l´harmonia al barri. Gràcies. Falleres i Fallers de lÁssociació Cultural Falla La Marina, mes que mai,heu de mantindrela il·lusió i lésperança. El mes de març donarà inici a la tant esperada setmana fallera i a la plantà de les nostres falles, engalanant els carrers del poble de color, dénginy i eixa sàtira tant característica dels valencians.Tornarem a lluir la nostra rica indumentària i les millors joies, omplirem de soroll i música els carrers, dólor a pólvora i com cada mes de març

li retrem homenatge a Sant Josep i la Verge dels Desemparats amb la nostra ofrena de flors. Espere que aquestes falles siguen excepcionals i molt gaudides per totes i tots nosaltres. Mostrem al mon la germanor que ens caracteritza però, sobre tot,amb responsabilitat i civisme tenint en compte la situaciói les recomanacions sanitàries. Demostrem una vegada més perquè som Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Bones Falles 2022

JAIME Gil President Executiu de FJFS

La Nostra a i c n è d i s e r P

EVA MARÍA Cayuela Presidenta 2022

stimat lector,

Enguany per quarta vegada, tinc l’honor de saludar-te com a presidenta de la meua falla, l’Associació Cultural Falla La Marina. Encara que no va ser en la data en que nosaltres els valencians fem honor a nostra cultura i festa celebrant la nostra setmana gran, el darrer mes de Setembre, vam poder gaudir de les nostres costums i tradicions podent arribar així a la cremà del nostres monuments, que impacients esperaven la calor de les flames que cremaria tot lo roin que ens va dur la pandèmia que vam viure, i donaria pas, a la “quasi” normalitat que volem arribar a aconseguir en l’ esforç i la dedicació que la societat està fent perquè tot açò quede en un mal somni. A les primeres persones que dedicaré les meues paraules, son als tres companys, que junt a mi van viure la desil·lusió de tindre la setmana fallera davant i no poder gaudir-la com a màxims representats. Aitana, Joan i Cristina, donar-vos la meua enhorabona pels premis que la nostra

i Medina

Marina va aconseguir en les darreres falles. Quina il·lusió visquérem al poder arreplegar tots eixos banderins que reconeixien el treball dut a terme per la nostra comissió! Mai oblidaré eixe moment en el que sentiem el nom de la nostra falla durant tota l’entrega de premis. Gràcies per la vostra companyia en el dur viatje que hem viscut, però que a la fi, va tindre un bon final. Al present exercici continue treballant junt a la meua executiva per tal d’intentar que la nostra falla es mantinga en lo mes alt. La capitania de La Marina enguany es renova i tindrem una fallera major particular, ja que aquest càrrec l’ocuparà el nostre faller Víctor Belinchón. A més, els mariners infantils estaran representats per dos xiquetes: Nora Bea com a fallera major infantil i Marta Estal que serà la nostra primera presidenta infantil. Estic segura que anem a viure un exercici meravellós. Després d’aquests darrers anys tan complicats, enguany més que mai he d’agrair als nostres socis i abonats la participació i l’ajuda

amb la nostra falla perquè com dic sempre: “la nostra festa no seria possible sense l’ajuda desinteressada dels nostres veïns i abonats”. Falleres majors, presidentes i presidents d’altres comissions, aprofitem junts l’oportunitat que tornem a tindre per gaudir de les nostres falles i demostrem que la pandèmia viscuda no ha pogut amb la germanor que regna a les falles de la Federació Junta Fallera de Sagunt. Família, no m’oblide de vosaltres. Sou el pilar de la meua vida, oferint-me sempre l’ajuda i el suport necessari. Vos vull! Mariners i marineres, anem a per la nostra setmana gran de les falles 2022. Omplim de nou la nostra plaça amb el color i l’alegria que el mariners desprenem els dies de falles. Lector, com cada any, no t’oblides que a la setmana fallera tens una cita en la plaça de La Marina. Els mariners i marineres, t’esperem allí. Un any més, bon vent i bona mar per a tots!

Comissió Executiva Falla La Marina 2022

PRESIDÈNCIA HONORÍFICA Presidència Vicepresidència 1ª Vicepresidència 2ª Vicepresidència 3ª Vicepresidència 4ª Secretaria Vicesecretaria Tresoreria Comptadoria Vicecomptadoria Delegació de loteria Coordinació Covid-19 Delegació de Festejos Delegació de llibret

Antonio Blasco Novella Eva M.ª Cayuela i Medina Rubén Lucas Lucas i Rahona Emilio José Cebrián i Hernández Loli Torres i García Ángel Pérez i Luna Lidia García i Martínez Juan José Monge i García Sergio Alcolea i Blasco Alejandra Dasí i Jurado Ana Belén Bueno i López Ricardo Císter i Martínez Rosa Becerra i Grande Miguel Blasco i Garcerá Alejandra Rubio i Dasí / Cristina Boix i Casanova Carolina Górriz i Polo / Yolanda Portillo i Marín

Delegació de comunicació Delegació de cultura Delegació d’esports

Enrique Javier Docón i Barriopedro María del Mar Villalba i Pérez / Mercedes Villalba i Pérez Víctor Palomo i Picó

Delegació secció femenina Delegació de piroctènia Delegació de presentació

Luisa Sabater i Romero José Ignacio Marín i Heredia Paula Cabrera i Vega / Natalia Pérez i Holguín / Carolina Górriz i Polo

Delegació de playback Delegació de disfresses

Merxe Martín i Blasco Anna Miguel i Martín / Sonia Salinas i Tomás / Sonia Huguet i Aguilar

Delegació de socis Delegació d’ infantils

Rosa Mª Segura i Pradas Gerardo Agüe i Zarzoso / Manolo Ortells i Hernández / Javier Verdejo i Tercero

Delegació de casal Delegació de barra

Reme Ferri i Calabuig

Del. de manteniment

Francisco de la Cruz i Cantero / Alberto Gea i López

Del. d’activitats diverses Del. Reglam. intern-incidències

Rosi Gil i Soler

Llorenç González i Juliá / Eduardo Palanca i Escrig

Julio Cervera i Alfonso

La Nostra or j a M a Faller

VÍCTOR Belinchón Fallera Major 2022

Dur la festa dins del cor, vibrar escoltant la traca. Dur a la sang i amb orgull, l’escut de la teua falla. Voler fer un passet més i per tot arreu portar el símbol de la Marina i a la Cort representar. Eixos són els ingredients que porten dins molts fallers, els que fan que el teu cor diga: «És el moment, ara o mai. Jo vull, dins de la festa, i a la Marina regnar, jo vull ser de cor i ànima el seu gran representant». I això vas sentir tu, Víctor, dins del cor i fa ja temps. Més enllà de tradicions, distincions o controvèrsies, tu vols, com moltes falleres, representar a la Cort, portar al pit eixe escut pel qual tots junts treballem i poder dir, per tot arreu, Jo sóc fallera major!

i Monge

Perque a un representant no el fa una pinta o un monyo, no el fa un vestit o uns adreços, el fa un sentiment que naix i que ja no para de créixer. Sentiment per la teua falla. Sentiment pel que representa. Sentiment per una festa que és arrels i tradició, però també ha de ser reflex, futur i present. I és que al segle XXI ningú hauria de pensar si és un home o una dona el qui vol representar. Només s’ha de veure, Víctor, Com el veiem al teu cas, la il·lusió per fer-ho bé l’alegria de regnar, el voler a la teua falla i a la Cort representar. Per això a la Marina podem dir ben alt i ben fort que ets tu, Víctor Belinchón, el símbol dins de la cort el més gran a la Marina, Nostra fallera major!!

E.R.M.

ComissióMajor MASCULINA | Falla La Marina 2022

Adrián Izquierdo i Valera Adrián Torres i Sesé Agustín Gómez i Cámara Ahmed Benabdeljelil Alberto Cebrián i Hernández Alberto Géa i López Alberto Vizcaíno i Tobarra Alejandro Centelles i Couverchel Alejandro Monge i Navarro Ali-Alejandro Ghadbán i Díaz Ángel Pérez i Luna Ángel Joaquín Flores i Pozuelo Antonio Cebrián i García Antonio Cebrián i Villalba Antonio García i Coca Antonio Villalba i Jabonero Antonio Andrés Rojo i Soriano Beni Ruiz i López Carles Pardo i Badía Carlos García i Esteban Carlos González i Manzanares Carlos Lacoba i Macián Carlos Martínez i Andrés Cristóbal Lucas i Giménez Daniel García i Bueno Daniel Zarzoso i Torres David Muñoz i Villalba David Turmo i Samitier Diego Jesús Chirivella i de Andrés Domingo Checa i Alguacil Edrian Sotoca i Sánchez Eduardo Palanca i Escrig Emilio José Cebrián i Hernández Enrique Javier Docón i Barriopedro Fernando Lezcano i Romero

Fernando Mestre i Palomo Fran Domingo i Sánchez Francisco Beltrán i Martínez Francisco de La Cruz i Cantero Francisco González i Garrido Francisco José Soto i Ramos Francisco Vicente Alpuente i Marín Gerardo Agüe i Zarzoso Germán Císter i Lázaro Iván Aleixandre i Hernández Iván Caballero i Torres Javier de La Cruz i Huguet Javier López i Pernas Javier Verdejo i Tercero Jesús Sánchez i Morillas Jesús Ignacio Martínez i Morales Jorge Císter i Lázaro José Martínez i Fernández José Villar i Bueno José Alberto Verdejo i Tercero José Antonio Tortajada i Férriz José Antonio Tortajada i Segura José Domingo Villalba i Pérez José Ignacio Marín i Heredia José Joaquín Alcaide i López Jose Manuel Escrig i lucas Juan Antonio Fernández i Villalba Juan Carlos Quesada i Mercado Juan Carlos Zarzoso i Sellés Juan Diego Gascó i Fuster Juan José Monge i García Julio Cervera i Alfonso Llorenç González i Juliá Luis Aliaga i López Luis Andrés Comán i Farcas

Luis César Díaz i Fernández Luis Javier Queralt i Badenes Manolo Ortells i Hernández Manuel Muñoz i Pelegrín Matías Alberto Marco i Bronchú Miguel Blasco i Garcerá Miguel Ángel Martínez i Lorente Óscar Pérez i Martínez Pablo Belinchón i Salinas Pedro Gassó i Arcas Pedro Alberto Curto i Díaz Pedro Luis Alonso i López Rafa Bea i Martínez Ricardo Císter i Carbonell Ricardo Císter i Martínez Ricardo Javier Estal i Bonet Roberto Martínez i Folch Rubén Sánchez i Sánchez Rubén Villarroya i García Rubén Lucas Lucas i Rahona Santiago Gimeno i Flores Sergi Beltrán i Estany Sergio Alcolea i Blasco Sergio García i Garrido Vicente Calvo i Ramírez Vicente Gimeno i López Vicente José Aliaga i Calabuig Víctor Belinchón i Monge Víctor Belinchón i Salinas Víctor Palomo i Picó

FEMENINA Alejandra Dasí i Jurado Alejandra Rubio i Dasí Alicia Bronchú i Navarro Alicia Monge i Navarro Amparo Elián Torrecillas i Gil Ana Cervera i Luzón Ana Monge i García Ana Belén Bueno i López Ana María Hernández i Gómez Andrea Cortés i Fernández Ainara Diaz i Aldea Andrea de La Calle i Fernández Andrea García i Cervera Andrea Mañogil i Aparicio Angela Sánchez i Rodríguez Anna Miguel i Martín Arantxa Concha i Silva Belén Cebrián i Villalba Carla Ángel i Orosia Carolina Górriz i Polo Carolina Pérez i Holguín Catalina Romero i López Cristina Boix i Casanova Cristina Montalt i Císter Cristina Queralt i Antoni Daniela Marín i Sabater Encarna Ramiro i Martínez Eva María Cayuela i Medina Eva María Arnau i Adán Hakina Hamraití Inma Salinas i Villaescusa Irene Esteban i Torada Jessica Cervera i Luzón Juana Luzón i Sánchez Judith Alcaide i Sánchez Julia María Benito i Adobes Kheira Arabí i Ortiz Lara de La Cruz i Huguet

Laura Kaddour i Galdran Laura Cabañero i Torres Laura Catalá i Zálvez Laura Pradas i Asensio Laura Puga i Ayuso Laura Salas i Martínez Lidia García i Martínez Loli Torres i García Lorena García i Gómez Lourdes Lázaro i Ferri Luisa Sabater i Romero Maeva Sotoca i Sánchez Mamen Soto i Ramos Mari Carmen Lázaro i Inglada Mari Carmen Rahona i Pascual María Ginés i Villaescusa María González i Villalba María Lopez i Luzón María Navarro i Santibáñez María Villar i Cayuela María Amparo Rey i Belmonte María Ángeles Muñoz i Pelegrín María del Mar Martínez i Díaz María del Mar Misiego i Rodríguez María del Mar Villalba Pérez María Jesús Sáez i Martínez María José Andrés i Soto María José Antoni i Cayuela María Luisa Benito i Hernández María Luisa López i Guzmán María Rosario Serrano i Rivas Maribel Sesé i Valero Marina Domingo i Sánchez Marisol Andrés i Sánchez Marisol Fernández i Andrés Marta Blasco i Soto Mayra Sánchez i Blasco Mayra Yeste i Gómez

Mercedes Villalba i Pérez Merxe Martín i Blasco Mireia Blasco i Soto Mónica Ruiz i Monsalve Naima Jonbeili i García Natalia Perez i Holguín Nuria Cidad i Alarcón Patricia Muñoz i García Patricia Salas i Martínez Patricia Moreno i Terrón Paula Cabrera i Vega Paula Díaz i Martínez Paula Lacoba i Sáez Reme Ferri i Calabuig Rocio Ruiz i Monsalve Rosa Becerra i Grande Rosa Martín i Martínez Rosa María Pareja i Ávila Rosa María Sánchez i Soria Rosa María Segura i Pradas Rosi Gil i Soler Rossana Casado i Paúl Sandra Bazataqui i López Sandra Cidad i Alarcón Seila Pradas i Palomera Sylvia Couverchel i Camañas Sofía Ramos i Belloch Sofía Pablos i Huguet Soledad Cerdán i Lechón Sonia Huguet i Aguilar Sonia Salinas i Tomás Susana Gargallo i Villar Tatiana Alpuente i Misiego Vanessa Llamas i Pérez Vega Alcolea i Martín Virginia Aparicio i Cuadrado Yolanda Portillo i Marín

Viscaels nuvis Enguany donem l’enhorabona pel seu enllaç matrimonial a Maribel i Dani. La família marinera us desitja una vida de felicitat i amor etern. Felicitats

Recompenses Majors Federació Junta Fallera de Sagunt

MASCLET D’OR I DIAMANTS AMB FULLES DE PLATÍ Rosa María Becerra i Grande MASCLET D’OR I DIAMANTS AMB FULLES DE LLORER Victor Belinchón i Monge Ricardo Císter i Martínez Cristóbal Lucas i Giménez Mari Carmen Rahona i Pascual Encarna Ramiro Martínez MASCLET D’OR AMB FULLES DE LLORER Francisco Beltrán i Martínez Jessica Cervera i Luzón Juan Carlos Zarzoso i Sellés MASCLET D’OR Ana Cervera i Luzón Diego Jesús Chirivella i Andrés Andrea Cortés i Fernández Lara De la Cruz i Huguet María González i Villalba Carlos Lacoba i Macián Mercedes Martín i Blasco Carles Pardo i Badía MASCLET D’ARGENT Luis Aliaga i López Francisco Vicente Alpuente i Marín Iván Caballero i Torres Rossana Casado i Paul Germán Císter i Lázaro Marina Domingo i Sánchez Irene Esteban i Torada Juan Diego Gascó i Fuster

María Ginés i Villaescusa María del Mar Misiego i Rodríguez Alejandro Monge i Navarro Patricia Muñoz i García María Amparo Rey i Belmonte

Junta Central Fallera de València BUNYOL D’OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER Gerardo Agüe i Zarzoso Ana Belén Bueno i López Catalina Romero i López Francisco José Soto i Ramos BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Ángel Pérez i Luna Maria Dolores Torres i García BUNYOL D’OR Sergio Alcolea i Blasco Tatiana Alpuente i Misiego Fran Domingo i Sánchez Fernando Mestre i Palomo Juan Carlos Quesada i Mercado Antonio Andrés Rojo i Soriano Luis Javier Queralt i Badenes BUNYOL D’ARGENT Andrea De La Calle i Fernández Lorena García i Gómez Ali-Alejandro Ghadban i Díaz Santiago Gimeno i Flores Sonia Huguet i Aguilar Carolina Pérez i Holguín Laura Puga i Ayuso

Socisd’honor President honorífic Excm. President de Diputació de València Antoni Francesc Gaspar i Ramos

NOATUM TERMINAL SAGUNTO S.L.U. ISMED CPE BEADSA TRANSPORTES Y TRINCAJES DEL MEDITERRANEO FORFLESA

Col·laboradors Luis Diego Baeza Juan Ramón Abad José Bosque 28

El nostre t n e m u n o M gran

Artista

MARIO Gual Camaleònica

i delOlmo

Fums, màscares i encisaments és del que tracta enguany la falla amb un calder ben calent de bruixeria i baralla de camuflar-se es tracta manipular el que veu l’ull de forma sinistra i abstracta crear en la ment un barull.

Astra Zeneca es l’anglesa feta ara al te de les cinc aprovada per la reialesa que se l’ha posada sovint. Encara salvaran els mobles amb tota la moguda Brexit que com si fora Sue Flowers li costa trobar l’exit.

Sinovac és la xinesa amb la gràcia de l’orient ens queda ací la incertesa de si ens caurà malament amb tofu i salsa de soja adobat amb tres delícies aquesta recepta es troba en Europa amb diferències.

Moderna ens tenen a tots esperant la segona punxada, en Amèrica solicitar-la pots, és dels gringos abanderada. Si no se la va posar Trump i ho va fer d’aquelles maneres, entenible és el poc triomf al país de les barres i estreles.

Sputnik és la més bona criada en la mare Rússia de vodka porta una ona que s’estén per tota Àsia com si fora una Matrioska et pot deixar marejat et deixa ací la raó fosca com si et prens un barrejat.

Ací Pfizer és de fiar puix tots la tenim posada dona goix deixar-se punxar i se sofreix una volta punxada. Han fabricat més que ningú i ací foren els primers. Queixant-se no queda ningú. Només ací, els infermers.

Un esperit ben cridaner, emmascarada de bona persona puix s’amagava darrer la troglodita més criticona. Estan ací eixint de l’armari de fallers políticament correctes armant molt de rebombori com si foren tertulians selectes que si es perden les tradicions. Opinen de tot el que passa, ens deixen poques opcions. Massa per a la carabassa! Per a unes festes perfectes Eva trau ací cares noves per si vols sentir els efectes de la mala llet en les falles: de feminista enfadada al veí fill de sa mare, que ens monte ací una redada perquè ell vol que tot es pare. També tenim de fallera una màscara ben singular i de pare de la més barallera que ací molt té que callar. Exposem ací una mostra amb el propi dibuix i ens deixa clar la proposta que no és or tot el que relluïx. Fallers que fan còpia i pega i es creuen uns artistes puix el protagonisme els cega dels que es veuen inversionistes.

Crítica Adaptada ALS

HUMANS

ENS

ENCANTEN

MÀSCARES

PER A

PODER

AVANÇAR

XAMAN

ADIVINA

DEL

PORT

LES

FUTUR

SAGUNT

XAMAN

SANA

PANDÈMIA

PER

LES

MÀSCARES

ENS

PANDÈMIA

PER

AMAGUEN

CANVIAR

MILLOR

Crítica Adaptada UN

FALLER

DISFRESSAT

VEN

BONA

SORT

ELS

FALLERS

LLEVEN

LES

PARLAR

MAL

FALLES

SAGUNT

MÀSCARES

NOSTRE

FALLERA

AMB

UNES

TISORES

MAQUETES

SAGUNT

MAJOR

L’

LES

INAGURA

EXPOSICIÓ

FALLES

El racó s l i t n a f n dels i

MARTA Estal Presidenta Infantil 2022

i Martínez

ola, mariners i marineres! Soc Marta, la presidenta infantil de l’A. C. Falla La Marina de l’exercici 2021-22. Estic molt contenta per poder tornar a representar la meua comissió infantil per segona vegada i per poder tindre el plaer de ser la primera presidenta infantil de la Falla. Per això, volia donar-li les gràcies a la comissió marinera, especialment a la meua cosina i fallera major infantil, Nora, al meu FM, Víctor, i a la meua presi, Eva, per fer d’enguany un record inoblidable. També volia donar-li les gràcies a la meua família per acompanyar-me sempre i per estar al meu costat per a tot. Per acabar, m’agradaria donar-li les gràcies als meus amics i amigues de la Falla per formar part d’un any tan especial. Espere que el gaudiu tant com jo! Ara a gaudir d’una setmana fallera com ens mereixem i amb més ganes i il·lusió que mai, fins i tot amb alguna mesura sanitària. Us desitge a tots i totes unes falles increïbles i que visca LA FALLA LA MARINA!

Executiva Infantil Falla La Marina 2022

Presidència Vice-presidència Vice-presidència Secretaria Tresoreria Comptadoria Delegació

Marta Estal i Martínez Joan Cebrian i Lázaro Mario Pérez i Cabrera Aitana Verdejo i Hernández Mario Lucas i Boix Vega Cebrián i Lázaro Cristian Císter i Gil Emma Agüe i Ramiro

La Nostra or j a M a Faller Infantil

NORA Bea Fallera Major Infantil 2022

Nora, jo sabia que tornaries, Però el que no imaginava és que ho faries tan prompte, bonica xiqueta guapa. Però quan es viuen les falles com les vius tu, xiqueta, és normal voler ja tindre una altra volta, altre any, meravellós i bonic com el que tu vas gaudir fa només un parell d’anys. I si a més la guinda està a compartir-lo amb qui ho fas, què més es pot demanar? Veure’t sempre amb un somriure és, senzillament, preciós. Contagiar-nos amb l’alegria que desprens tu, tendra xiqueta, dona força a qualsevol. Bonica nineta meua de somriure contagiós tornaràs a viure tot aquest any meravellós, tornaràs a sentir que et crema l’orgull de portar la banda i de tindre al teu costat a Marta com a companya.

i Miguel

Marta i Nora, Nora i Marta, no es pot entendre l’una sense l’altra, l’altra sense l’una. Per això en aquest any que viuràs al seu costat encara gaudiràs més si això es pot, tu podràs. Perquè l’alegria que tu tens, la il·lusió que sents per dins, les ganes de fer-ho bé, l’amor per la teua falla, gaudir i passar-ho bé no es pot comparar a res.

Al costat de la teua amiga, amb la teua falla amada Brilla i llueix com saps, Nora, que la teua comissió està feliç i enamorada de què sigues altre any la més alta sobirana, la nostra infantil regina, la més gran dins de la Cort i a la falla la marina, Nostra fallera major!!

E.R.M.

Per això estic segura que aquest any, Nora, serà molt, molt especial. Gaudeix Nora, un altre any, de l’orgull i privilegi de ser una altra vegada nostra infantil sobirana. La teua falla et vol molt, la teua cort ja t’adora així que aquest any només gaudeix com només saps tu, Nora.

Comissió Infantil Falla La Marina 2022 Xiquets

Xiquetes

Óliver Sánchez i Ruiz Martín Pardo i Salas Daniel Esquer i Sesé Mateo Esquer i Sesé Martín Verdejo i Portillo Luis Ghadbán i Pérez Alejandro Cebrián i Pradas Hugo Guerrero i Cidad Lucas Turmo i Muñoz Sergio Tortajada i Salas Erik López i Queralt Thiago Calvo i Casado Eduardo Palanca i Benito Mateo Turmo i Muñoz Mario Sánchez i Ruiz Mateo Docón i Sánchez Lucas Verdejo i Portillo Juan Turmo i Muñoz Miguel Ángel Martínez i Pareja Diego Alberto Marco i Bronchú Pau Rojo i Sánchez Sergio Villarroya i Torrecillas Mario Lucas i Boix Álvaro Masip i Salinas Hugo Pérez i Cabrera Iván Rojo i Sánchez Álvaro Verdejo i Hernández Alejandro Alcolea i Martin Mario Pérez i Cabrera Ízan Curto i Bazataqui Joan Cebrián i Lázaro Martín Ghadbán i Pérez Adrián Chirivella i Cortés Cristian Císter i Gil

Cayetana Beltran i Cervera Laia López i Queralt Saioa Vizcaíno i Alpuente Lara Benabdeljelil Hamraiti Angelica Gascó i Monge Martina Valera i Llorens Jimena Docón i Sánchez Lucia Docón i Sánchez Valeria Martínez i Pareja Vega Villarroya i Torrecillas María Beltrán i Pérez Naiara Aleixandre i García Valentina Travieso i Puga Leire Martínez i Moreno Sofia Estal i Martínez Julia Palanca i Benito Erika Villalba i Iglesias Carmen Ruiz i Catalá Dafne González i Cerdán Sofia Pérez i Aparicio Emma Agüe i Ramiro Clara Beltrán i Pérez Alejandra Diago i Gargallo Vega Cebrián i Lázaro Marta Izquierdo i Valera Alejandra Valera i Llorens Nerea Muñoz i Mullor Erika Chirivella i Cortés Myriam Gómez i Llamas Nagore Aliaga i López Nora Bea i Miguel Sara Martínez i Andrés Sandra Aleixandre i García Aitana Verdejo i Hernández Marta Estal i Martínez

Xicotets mariners Estem d’enhorabona. La família marinera continua creixent. El casal s’ompli de rialles i jocs. Donem la benvinguda als nostres xicotets mariners. Felicitats

Cayetana Beltrán i Cervera

Oliver Sánchez i Ruíz

Laia López i Queralt

Recompenses Infantils Federació Junta Fallera de Sagunt

Junta Central Fallera de València

MASCLET D’OR I DIAMANTS AMB FULLES DE PLATÍ Joan Cebrián i Lázaro Marta Estal i Martínez Daniela Marín i Sabater Mario Pérez i Cabrera Aitana Verdejo i Hernandez Edrian Sotoca i Sánchez

DISTINTIU D’OR Emma Agüe i Ramiro Clara Beltrán i Pérez Hugo Pérez i Cabrera

MASCLET D’OR AMB FULLES DE LLORER Emma Agüe i Ramiro Clara Beltrán i Pérez Hugo Pérez i Cabrera

DISTINTIU D’ARGENT María Beltrán i Pérez Mateo Docón i Sánchez Leire Martínez i Moreno Julia Palanca i Benito Mario Sánchez i Ruiz Vega Villarroya i Torrecillas

MASCLET D’OR Sofía Estal i Martínez Diego Alberto Marco i Bronchú MASCLET D’ARGENT Thiago Manuel Calvo i Casado Izan Curto i Bazataquí Jimena Docón i Sánchez Lucía Docón i Sánchez Dafne González i Cerdán Erik López i Queralt Sara Martínez i Andrés Nerea Muñoz i Mullor Eduardo Palanca i Benito Martina Valera i Llorens

El Nostre t n e m u n o M fantil in

Artista

RAÚL García Menys és més Esta és la presentació Ací està “Menys és més” Vos mostrem la falla I és el lema que portem No sempre “més” significa Que algo millor siga Pot resultar bo algo xicotet Però tot en la seua mida Vos convidem a una ruta Per a vore que en la ment El tamany no sempre guanya I de vegades “Menys és més” Les matemàtiques molt MÉS [agraïdes estan A Pitagoràs que un teorema va crear Depén si vol MÉS o menys festa Farà una suma o una resta Els teatre és el que volen [necessiten els xiquets I demanen que a l’escola es [practique MÉS

i Pertusa

Ja saps que MÉS sa has de menjar Que amb la salut no es pot jugar Viatja i escapa en MÉS ocasions Si pots… pega la volta al mon! El cap mai no té que parar MÉS imaginació per gastar En ocasions deus estar MÉS calmat Respira, recapacita i… un poc de relax MÉS artistes con ella deurien existir Frida Kahlo és l’exemple preferit

Si penseu que el tamany Sempre és el més important Un poc d’atenció presteu i al final vos sorprendreu El perfum i el verí sempre van En botelles del mateix tamany Quan el més xicotet ix guanyador Per que el tamany ací no ho és tot! Vols tindre el cavall més gran Però recorda que no és el més [important!

L’amor sempre será el MÉS important A la família i a qui tingues al costat Deuràs ser MENYS roïn amb la gent O acabaran tirant-te al fem! És cosa de tots la natura cuidar MENYS calfament global i més [reciclar

MÉS científics serien importants Per a curar les enfermetats

A l’hora de qualsevol problema [afrontar MENYS pors i amb la família pots [contar

Llegir moltes novel.les MÉS et portarà a grans aventures que protagonitzar

La mar està diguent-nos a crits Que MENYS plàstics tiren dins

Crítica Adaptada EN

MENT

TAMANY

SEMPRE

GUANYA

VEGADES

MENYS

ÉS

MÉS

LES

MATEMÀTIQUES

MOLT

MÉS

AGRAÏDES

ESTAN

PITÀGORAS

QUE

DEPÉN

VOL

MÉS

MENYS

FESTA

FARÀ

UNA

SUMA

RESTA

Crítica Adaptada ELS

TEATRES

ÉS

QUE

VOLEN

ELS

XIQUETS

VOLEN

QUE

L’

PRACTIQUE

MÉS

ESCOLA

LLEGIR

MÉS

PORTARÀ

AVENTURES

AMB

SALUT

POT PUJAR

VIATJA

MÉS

OCASIONS

CAP

TÉ

QUE PARAR

Crítica Adaptada MÉS

CALMAT

REPARTIR

MÉS

AMOR

MENYS

ROÏN

AMB

MENYS

CALFAMENT

GLOBAL

LA GENT

MENYS

PORS

AMB

FAMÍLIA

CONTAR

MENYS

CONTAMINACIÓ

MAR

ATENCIÓ

TAMANY

POT

SORPRENDRE

CABALL

GRAN

ANDE

O NO

ANDE

SocisFalla La Marina Fina Sanz i Flores Ana Belén Bueno i López José Vicente Fernández Juani Ramírez Vicenta Vicente i Villalba Guillermo Calvo Ángeles Vicente Marisa Bermúdez Maruja Castello Nuria Alarcón Emilio Cebrián Ricardo Cister i Carbonell Mateo Gea Alberto Cebrián i Hernández Julia Muñoz Mónica Segura Rosa Rodríguez Rosa María Segura i Pradas Emilio Martínez Gerardo Agüe i Sánchez Gerardo Agüe i Zarzoso Lucia Esteban i Agüe Amparo Serer Miguel Giménez Maribel Sesé i Valero Magdalena Heredia Manuel Ortells i Hernández Amando Cidad Elo Valero i Torrent Adrian Torres i Sesé Carlos Gómez Inma Martínez i Cañada Noelia Merlos i Abella Paco Cayuelas Luis Cesar Díaz i Fernández Milagros Blasco Francisco Sales

Pilar Blasco Joaquina Badal Jorge Perez Miguel Sales Rafael Burgos Mª Salomé Lázaro Remedios Ferri i Calabuig Vicente Rivero Julio Cervera i Alfonso Miguel Blasco i Garcerá Eva Mª Arnaui Adan Antonio Cebrián i Martínez Juan Antonio Fernández i Villalba Santiago Gimeno i Flores Pau Gallart i Solé Merxe Martin i Blasco Nieves Pérez José Villalba Lucia Navarro i Cubell Francisco José soto i Ramos Begoña Jurado Mª Dolores Ramos i Bermúdez Sandra Martínez Juani Serrano Mª Luisa Sabater i Romero Francisca Cayuela Luis Javier Queralt i Badenes Venancio Muñoz i Conesa Catalina Romero i López Mª del Mar Martínez i Diaz Juan Carlos Quesada i Mercado Tatiana Alpuente i Misiego Francisco Vicente Alpuente i Marín Antonio García i Coca Paula Cabrera i Vega Adrian Izquierdo Ahmed Benanbdekjelil

Agustín Gómez i Cámara Ainara Díaz i Aldea Alberto Gea i López Alicia Bronchú i Navarro Ana Monge i García Andrea Cortés i Hernández Andrea García i Cervera Andrea de la calle i Fernández Andrea Manogil i Aparicio Ángel Joaquín Flores i Pozuelo Anna Miguel i Martín Antonio Cebrián i García Antonio Villalba i Jabonero Arantxa Concha Bibiana Bueno i Moreno Carolina Górriz i Polo Carolina Pérez i Holguín Mª Jesús Sáez i Martínez Consuelo Piculo i Rodríguez Cristina Hernández i Gómez Cristina Queralt i Antoni Cristina Montalt i Cister Cristóbal Lucas i Giménez David Muñoz i Villalba David Turmo Eduardo Palanca i Escrig Emilio José Cebrián i Hernández Enrique Javier Docón i Barriopedro Eva Mª Cayuela i Medina Francisco de la Cruz i Cantero Fernando Lezcano i Romero Fernando Mestre i Palomo Gregorio Muñoz Inma Salinas Irene Esteban i Torada Iván Caballero i Torres

Iván Aleixandre i Hernández Javier Verdejo i Tercero Jesús Sánchez i Morillas Jordi Valera i Sabater José Alberto Verdejo i Tercero José Antonio Tortajada i Segura José Ignacio Marín i Heredia José Manuel Escrig José Luis Verdejo Juan Carlos Zarzoso i Selles Juan José Monge i García Juan José Llamas Judith Alcaide i Sánchez Kheira Arabi i Ortiz Laura Cabañero i Torres Laura Catalá i Zalvez Laura Kaddour Galdran Laura Pradas i Asensio Laura Puga i Ayuso Laura Salas i Martínez Leire Martínez i Moreno Llorenç González i Juliá Loli Martínez i Solís Luis Andrés Coman i Farcas Luis López i Piñero Maeva Sotoca i Sánchez María Gines i Villaescusa María López i Luzón Mª Amparo Rey i Belmonte Mª del Mar Villalba i Pérez Mº José Andrés i soto Mª Carmen Aliaga i Calabuig Manuel Muñoz i Pelegrin Marina domingo i Sánchez Mayra Sánchez i Blasco Miguel Ángel Martínez i Lorente

Mónica Ruiz i Monsalve Naima Monbejili i García Natalia Pérez i Holguín Oscar Pérez i Martínez Paula Díaz i Martínez Pedro Luis Alonso i López Pedro Gassó Pepa Soto i Ramos Piedad Llamas Rafa Martín Remei Torrent i Ortizá Ricardo Cister i Martínez Rosa Soler i Moreno Rosa Martín i Martínez Rosa Mª Pareja i i Ávila Rosario López Rosario Serrano i Rivas Rosi Gil i Soler Rubén Sánchez i Sánchez Rubén Villarroya i García Rubén Lucas Lucas i Rahona Sandra Bazataqui i López Sandra Cidad i Alarcón Santiago Cayuela I Pérez Sergi Beltrán Sofía Pablos i Huguet Soledad Cerdán Lechón Susana Gargallo i Villar Vicente Calvo i Ramírez Vicente Gimeno i López Vicente Montalt Vicente José Aliaba i Calabuig Víctor Palomo i Picó Víctor Belinchón i Monge Virginia Aparicio i Cuadrado

Calendari Setmana fallera 14 de març Plantà. Muntatge dels monuments fallers i de l’ornamentació dels carrers 22:00 Sopar al casal cortesia dels nostres representants

15 de març

15:00 Concentració al casal. Visita

21:00 Sopar al casal

a les falles del Port de Sagunt

22:00 Cremà Falla Infantil

21:00 Sopar al casal

00:00 Cremà Falla segons

23:00 Orquestra Magia Negra

el premi obtingut

18 de març 8:00 Despertà. A continuació,

L’Assosiació Cultural Falla

esmorçar cortesia dels

La Marina es reserva el dret

nostres representants

d’alterar la programació.

11:30 Parc infantil

En el cas que hi haguera canvis,

13:30 Tradicional fideuà al casal

s’indicaran amb temps al casal.

cortesia dels nostres representants

Es prega a totes les persones

15:30 Animació infantil

que respecten les zones de foc.

23:00 Orquestra Venus

17:30 Tradicional xocolatà

Gràcies

16 de març

21:00 Sopar al casal

8:00 Despertà. A continuació, esmorçar cortesia dels nostres representants 15:00 Concentració al casal. Visita a les falles de Faura i Gilet 21:00 Sopar al casal

8:00 Despertà. A continuació, esmorçar cortesia dels nostres representants 15:00 Concentració al casal. Entrega de premis a l’Ajuntament i visita a les falles de Sagunt 21:00 Sopar al casal

amb bunyols 23:00 Actuació Tribut Manolos Plateados

19 de març 7:30 Despertà. A continuació, esmorçar cortesia dels nostres representants

23:00 Orquestra Cougan

10:00 Concentració al casal.

17 de març

14:30 Mascletà a la nostra plaça

8:00 Despertà. A continuació, esmorçar cortesia dels nostres representants

Ofrena de flors a la Mare de Déu 16:30 Animació infantil 17:30 Tradicional xocolatà amb bunyols

Àlbum fotogràfic 2 02 1

Transport

Plantà

Plantà raonant

Falla infantil

Falla gran

Fideuà

Faura

Primer premi Eva i Cris

Entrega de premis Ajuntament

Cremà falla infantil

Visita FJFS cremà 2021

Cremà falla infantil

Cremà falla gran

Presentació de llibret

Lletres Falleres

Premis U 2021

Despertà

Comiat

Comiats a n i r a M Falla

En el dia del meu aniversari no podia tindre millor regal que estar ací festejant tot el que hem viscut en aquestos últims anys. Hui en toca acomiadar-me i vull fer-ho molt feliç donant les gràcies a tots per voler estar ací. Per descomptat a la meua família, pares, germana, avis, oncles, que sempre han estat al meu costat. I a tots vosaltres mariners per acompanyar-me aquest any. Aitana, la meua cosina, sempre junts i de la mà. Cristina, la meua fallera major, gràcies per donar color. I a Eva, presidenta, gràcies pel treball i esforç.

JOANCebrián iLázaro President Infantil 2021

Ha sigut un regnat molt rar, difícil i amb molt de corbes, el meu braç, una pandèmia, anul·lacions i contagi. Però res ha pogut allunyar-me d’aquest any poder gaudir les meues volgudes falles amb vosaltres, mariners. Me´n vaig però ho faig feliç perquè sé que tornaré, Així que mai oblideu que Joan va ser aquest any el vostre infantil president.

ot va començar un 4 de maig de 2019, quan de sobte i per sorpresa em van nominar per a representar els infantils mariners. Era tanta la meua alegria i il·lusió per representar la meua comissió, que mai haguera despertat deixe somni. Després d’un any meravellós, he pogut compartir i conéixer persones meravelloses que sentien el mateix amor que jo per aquesta festa. I si d’amor he de parlar, no puc oblidar-me de la meua família, papa, mama i tete, gràcies per fer del meu somni el vostre també i sempre estar al meu costat. Als meus iaios per fer que sempre estiga feliç i lluint els vestits que m’han convertit en una verdadera princesa. A tota la meua família i amics: gràcies per sempre recolzar-me en cada moment i estar al meu costat. I, com no, a la meua família marinera: gràcies per deixar-me viure aquesta meravellosa festa al costat de tots vosaltres. Al final hem pogut tancar l’any i viure les nostres volgudes falles. Com podia oblidar-me d’ells? Els que m’han acompanyat en aquest somni. Joan, el meu cosí: gràcies per no soltar-me mai de la mà; Cristina, gràcies per cuidar-me i estar sempre pendent de mi; i Eva, gràcies per estar sempre donantnos ànims en aquests dies difícils. Hi ha una dita que diu: “No estigues trista perquè s’acaba, estigues contenta perquè va succeir”. I, així, estic molt contenta per poder haver sigut la vostra representant. No vull dir adeu, sinó fins prompte perquè estic segura que dins d’uns anys tornaré i seré, una altra volta..., la vostra fallera major.

AITANA Verdejo Fallera Major Infantil 2021

i Hernández

inc el plaer de compartir amb tots vosaltres un moment on els records, les vivències i els sentiments brollen del meu cor. Després de dos anys des que vaig ser proclamada, acaba l’aventura de ser la vostra fallera major. Poder representar la teua falla sempre és un honor però és tot un privilegi quan ho fas de la mà de tres persones que des de l’inici m’han regalat la seua complicitat i estima sense límits junt a les seues famílies, que han sigut el nostre suport sempre amb un somriure. Joan i Aitana. El Sol i la Lluna. Tan diferents però amb les mateixes ganes per ser els capitans dels infantils. Gràcies per no perdre mai la il·lusió i l’esperança per arribar a port tots junts. Eva, tu que continues al timó, et desitge tota la força i bona mar per arribar on et proposes. A Víctor, Nora i Marta. Teniu experiència, il·lusió i ganes per ser uns magnífics representants de La Marina. Gaudiu de cada moment! Als representants de les altres vint-i-nou comissions junt a Sandra, Aitana i les seues corts d’honor. Els bons moments ens feren amics però els contratemps ens han unit més encara i “os quiero una hartà, Antonios y Antonias.” Per sempre, meravellós 2020! 2020 serà recordat en el món faller com un any ple d’incertesa, però al meu cor no vull deixar lloc a eixe patiment, sinó a la lluita i l’esforç per poder gaudir de les falles. Els nostres monuments regnaren a la plaça a setembre gràcies a l’esperit mariner, a l’esforç dels fallers que heu treballat de valent perquè així fora. No ha sigut gens fàcil però

és un orgull veure com les noves generacions, pala en mà i tirant de carretó, fan seua la plantà. El futur de La Marina està ben assegurat. Me’n vaig amb la sort d’haver viscut a primera fila uns dels moments més dolços d’aquests dos anys. Havien passat més de dues dècades fins que la nostra falla arribara al lloc més alt i, per fi, hi és. Mai oblidaré la felicitat i l’alegria que vàrem viure tots junts al escoltar els premis a la plaça. Que vinguen molts més i puguem continuar celebrant-ho! A la família marinera. M’heu vist plorar d’alegria, d’emoció i també de dolor després dels passacarrers. En eixos moments, trobar-te recolzada i abraçada té un valor incalculable. Gràcies! Als meus familiars i amics. Estic molt orgullosa i plenament agraïda per tot el que heu fet perquè jo haja pogut viure aquesta experiència. No tinc paraules per expressar la meua estima i gratitud. Al xiquet dels meus ulls, qui va ser responsable que s’encenguera en mi la flama de tornar a ser fallera major. Mario, eres el millor fill i el nostre tresoret. Eres tot un expert en llevar-me els monyos i ordenar els ganxos! Gràcies per entendre’m i perdonar-me que no poguera anar a tots els partits. T’estime, carinyet! I si algú em fa la vida més fàcil, eixe eres tu, Rubén. Tu, tan sols amb la mirada, ja sabies allò que em rondava. Tu, que eres un crack vestintme en temps record, comprovant que tot estiga al seu lloc, amb el cotxe a punt i disposat per a mi. Tu, que eres el meu suport diari, m’has ensenyat l’amor per la teua falla de l’ànima i sols espere continuar gaudint-la junts amb el nostre fill. T’estime, amor!

És moment de fer balanç i acomiadar-me d’un regnat que s’ha fet més llarg del compte. En el nostre quadern de bitàcola quedarà escrit que hem hagut de remar enmig d’una tempesta pandèmica, afrontar vendavals, diluvis i inundacions i desfilar amb el caloret, que deia “la Rita”. Encara que tan sols ens ha faltat un meteorit, puc dir que soc plenament feliç per haver sigut la fallera major 2020 de la millor falla del món. Fins sempre, mariners! Visca la Falla La Marina!

CRIS Boix

a v o n Casa

Fallera Major 2021

Àlbum fotogràfic 2 02 2

Elecció Fallera Major 2022

Proclamació

Presentació llibret Proclamació

Playbacks infantils

Playbacks majors

9 d’octubre

Mocadorà 9 d’octubre

Ofrena Verge del Pilar

Teatre romà. 50 aniversari FJFS

Premis dibuix i fotografia

Esports frontó

Esports tenis

Halloween

Concurs de Paelles FJFS

Paelles FJFS 2022

Cistella Nadal

Nadal al casal

Visita dels reis

Col·laboradors

2 02 2

Col·laboradors 2022 Agraïments socis i anunciants

No hem tornat perquè mai ens hem anat. Hem continuat treballant i lluitant per les falles i les nostres tradicions. Festa que entre tots fem possible. Des d’ací, volem agraïr-vos als socis i anunciants la vostra inestimable ajuda per continuar al nostre costat malgrat les dificultats que estem vivint en aquests moments tant difícils. El llibret de l’A.C. Falla La Marina 2022 ja està a les vostres mans. GRÀCIES!

Col·laboradors publicitaris INDUSTRIALS • • • • • • • • • • • •

Noatum Terminal Sagunto S.L.U. Ismed Marmedsa TTM Transporte y Trinca de Mercancías Pérez Plumed Tecno-plásticos Feyma Sumiport Viza Zaballos Recambios Vives Suministros de Pinturas Samper Alejandro Monge Autocares José Puerto

PAPERERIA I IMPRESSIÓ •

•

Papyros

Berolina

ALIMENTACIÓ • •

Frutas Lucas Lotes de España

HOSTALERIA • • • • • •

SALUT •

Bar Malecón Asador Gernika Tasca Bacco Pizzería Mariotti Telepizza Mesón del Cordero

DIVERSOS • • • • • •

Garcerá - Flex Adm. Loteria Sagunt Sort Roses Art Floral Resaca Producciones Roberto Fotógrafo Global Propiedad

Peus

ESTÈTICA • •

Julia Guillem Peluquería Laudel Estética

MODA I COMPLEMENTS • • •

Luna de Azahar Los Rasos de Marga Bordados Costa Azahar

ESPORTS • •

Deportes Moreno Tribike

100

102

Gràcies a tots els col·laboradors

104

Part literària t ’ a r a c s a Desemm

s e r a c s à M

Kike Alapont

108

110

112

a t e r a c a L

Josep Usó

ada matí, Marina es creuava amb ell. Cada vegada, tots dos es quedaven mirant-se. només un instant; però es miraven. Ella no sabria dir quin dels dos havia sigut el primer en mirar a l’altre amb atenció. En fixar-se; però el que estava clar era que es miraven. Després continuaven el seu camí. Al capdavall, ella bé havia d’anar a treballar, que Vicent, el propietari del forn del Raval era molt estricte en els horaris. — A les set et vull ací, cada matí –li havia dit el primer dia de feina. L’endemà, ella ja havia après que el que de veritat li volia dir Vicent era que havia d’estar al seu lloc deu minuts abans de les deu. Feia quasi tres anys que hi treballava, allà. La feina era pesada i l’horari molt llarg; però li agradava, el tracte amb la gent. Al menys, fins uns mesos enrere. Des que havia esclatat allò de la “pandèmia”, que

tothom en deia així però ningú sabia ben bé què volia dir aquella paraula, tot havia canviat. Les parroquianes entraven amb por. Totes duien guants i aquelles caretes, que els primers dies no n’hi havia. I només podien entrar de dues en dues. Des que va començar la pandèmia, Marina anava amb por, a treballar. Perquè per la televisió i per la ràdio, cada dia anaven donant unes xifres de morts i hospitalitzats més i més terribles. I a tothom se’l mirava amb aprensió. Es passava l’estona llavant-se les mans i empastifantse-les amb aquell gel fastigós. De sobte, quan varen declarar l’estat d’alarma, pels carrers no hi anava ningú. Dues vegades, la policia la va aturar per a preguntarli on anava. I ella va haver de treure el paper que li havia fet Vicent. — Vaig a treballar al forn del carrer sant Antoni.

Havia respost cada vegada. El policia, amagat darrere d’un uniforme que es completava amb una màscara negra, li va rettornar el paper i la va acomiadar amb un sec: — Pot continuar. Per aquells dies va ser quan es va començar a fixar en el desconegut. Sempre es creuaven al voltant de la cantonada del carrer Major i el de santa Bàrbera. De vegades una mica abans; de vegades, ja dins del carrer Major. Va arribar un dia en el que la curiositat que sentia per aquell desconegut era tanta, que no va poder resistir la temptació. Va ser ella, qui va fer un breu gest amb el cap al temps que el saludava amb un tímid: — Bon dia. — Bon dia, bon dia –li va respondre el desconegut. Semblava sorprès, que algú el saludara. L’endemà, ja es van saludar amb

114

una miqueta més de formalitat. Fins i tot es van aturar un instant. Al cap d’una setmana, ja es preguntaven per la família. Marina s’havia assabentat que Àngel, que era infermer, anava a treballar al centre de salut del carrer del Calvari. — És que m’han contractat com a reforç, perquè no hi ha prou personal. Li va explicar, just abans de continuar el seu camí.

Marina va pensar, per primera vegada, que estava un poc enamorada de Àngel. Sense ser-ne conscient, Marina va anar avançant l’hora de passar per aquella cantonada, perquè així tenia més temps per a xerrar amb Àngel, l’infermer a qui mai li havia vist la cara. Ell també ho feia; de manera que cap a finals de maig, ja es passaven quasi deu minuts parlant. De tant en tant, algun veí els escridassava des d’una finestra; però ells l’ignoraven. Se sentien molt còmodes, parlant. Perquè el que cap dels dos es va plantejar mai va ser apropar-se a l’altre més del que demanaven les normes més estrictes. A primers de juny Marina va pensar, per primera vegada, que estava un poc enamorada de Àngel. I el set de juny, ho recordarà sempre, va ser quan ell li va confessar el mateix. — Si ara em pogueres veure la cara, estic roig com un titot – li va confessar ell, amb un fil de veu. Ella

li va dedicar un somriure feliç, que va quedar del tot amagat al darrere de la careta FFP2 que li cobria quasi tota la cara. Només es podia fixar en els ulls. Uns ulls negres que la miraven amb tanta intensitat que semblava que la volien travessar. Aquell dia va ser el primer en el que tots dos van gosar agafar-se de la mà. Primer, ella es va empastifar bé les mans amb el gel d’una ampolleta que li havien donat a la perruqueria. Les perruqueries feia poc més de una setmana que havien tornat a obrir. Després, li va allargar l’ampolla a ell, que també se les va empastifar bé. Per fi, es van agafar de les mans. Marina va sentir una escalfor, unes vibracions, que la van fer tremolar d’emoció. Quan l’endemà ell no va acudir a la seua cita diària, ella no va saber què fer. De sobte, es va adonar que no tenien cap altre mitjà de comunicar-se que aquelles trobades matinals. Ni tan sols se’ls havia acudit passar-se el número de mòbil. Per això es va passar dies i dies aturant-se a la cantonada del carrer sant Bàrbera, esperant en va l’arribada d’ell. Després de dues setmanes, el va deixar d’esperar. N’haurà trobat alguna altra que li faça més goig –va pensar, ofegada per un despit del qual no podia deslliurar una petita espurna d’esperança. Àngel sentia veus al seu voltant. — L’haurem d’entubar. No hi ha alternativa –deia la que tenia més autoritat. Ell coneixia aquella veu. Era la del doctor Serrano, el cap de la UCI de l’hospital. — Vols dir que no seria millor avisar a la família? Protestava una altra veu. Aquella no la coneixia.

Van ignorar les dues dones que van entrar després i que van decidir esperar el seu torn sense donar pressa. Al cap i a la fi, el forn també era un lloc on cada dia es podien comentar les novetats del veïnat. I aquella semblava molt interessant. Marina i Àngel es van separar i, molt a poc a poc, es van treure les caretes. — Quan temps hem trigat en veure’ns la cara, Marina – va mormolar ell, amb un somriure. — Massa temps –va concloure ella. El va tornar a abraçar i li va donar un dels besos més bonics que recorda mai haver-li donat a ningú. I mira que han passat anys, d’allò.

— No. Encara no. A més a més, no s’hi pot fer res més. La família no pot vindre a veure’l. I ell és infermer. Es mereix que lluitem per ell fins el final. Llavors va ser quan Àngel va saber que parlaven d’ell. Els hauria volgut dir que avisaren a Marina, la que treballava al forn del carrer sant Antoni; però ni tan sols podia respirar. Marina va sentir la campaneta de la porta; va deixar el que estava fent i va eixir cap al despatx. Un home acabava d’entrar. Malgrat que semblava jove, es veia de seguida que estava malalt. Caminava una mica encorbat i s’ajudava amb un gaiato. — Bon dia. Vostè dirà. Li va dir ella. Malgrat el temps que havia passat, les caretes encara eren obligatòries, als espais tancats. — Només et volia tornar a veure, Marina.

Va respondre el desconegut, amb un fil de veu. Ella se’l va quedar mirant amb incredulitat. Però els ulls eren els mateixos. I la miraven de la mateixa manera. Llavors, va caminar fins a l’extrem del taulell, va passar a l’altra banda i va preguntar: — Àngel? Eres tu? El jove va assentir amb el cap, abans d’explicar: — Sóc jo. o el què en queda. Ho vaig agafar molt fort, Marina. M’han explicat que em vaig estar dos mesos ingressat a la UCI. Però jo no me’n recorde quasi de res. Només patia perquè no et vaig poder avisar. Va ser tot tan ràpid... Àngel no va poder continuar, perquè ella va fer una passa endavant i el va abraçar com mai havia abraçat a ningú. — Has tornat. Has tornat. M’estimes de debò. Li mormolava a cau d’orella. Tots dos ploraven, però d’alegria.

116

Castellent de v Mª Carme Arnau

Els tatuatges de colors al pit són murs inevitables. La fantasia ens ajuda a canviar la mirada de l’univers. La veritable realitat és encoberta. Les contradiccions han pintat la pell de mabre. Els déus de l’aparença ens devoren els sentits. Hi ha un desig de nodrir-nos de ficcions. Res no serà mai la visió que aparenta. L’existència és un esbós d’interrogants sense resposta. La tendència al canvi es va encallar com un fatigós monòleg. Va estimbar la piràmide de la mateixa desolació. I les màscares dibuixades ens preservaran quan la fusta grinyola un futur incert.

118

or c s o f a L

Nicolau Colomar

LA FOSCOR és EL REGNE de LA LLIBERTAT perquè LA FOSCOR és EL REGNE de LA INTUÏCIÓ... — Qui sou? — Uns esclaus! — Ho dius amb orgull! — Naturalment! — És la primera vegada que conec uns esclaus que s’enorgulleixen de ser-ho!!! — Nosaltres som així! — Els esclaus que oculten la seua cara... — Així és! — Qui us ha obligat, a vosaltres? — Ningú! — Ningú? — Ningú! — Com pot ser això? — Perquè tenim por! — De qui? — No ho sabem... — Esteu esclavitzats a anar pel món amb la cara tapada, i no sabeu per què? — Sí, així és! — No entenc res... On és el perill? — Quin perill? — Supose que el perill que us aterreix! — No ho sé... No el veig amb els meus ulls! — I aneu ocultant-vos la cara els uns als altres sense motiu? — No, sense motiu, no! Tenim por! — Ja, ja m’ho has dit, però no sabeu de què exactament! — No! — No sabreu qui és qui, aleshores... — De vegades ens confonem... És cert! — I, què feu? — Ens hem inventat un llenguatge amb les mans per tal “d’identificar-nos”...

— I és efectiu? — Sí! Molt! — I com pot estar algú orgullós de ser alguna cosa sense saber-ne el motiu? — T’hi acostumes... — T’hi acostumes? Però, quina animalada és eixa? — LA POR és així... No té un motiu clar per tal de manifestar-se... Hi és i prou! TU no la notes? — JO, no! — És clar! — Per què dius això? — Perquè LA FOSCOR no pot tindre mai por de res! — I, TU, com ho saps això? Qui t’ho ha contat? — És el que sempre he escoltat dir PERTOT ARREU... — Doncs, això és un mite! — Un què? — Un MITE! — I això què significa? — Doncs, que és mentida! — És mentida que LA FOSCOR no té por de res? — Així és! — I de què pots tindre por tu, a veure? — EL MITE és una careta que oculta una altra cosa... Literalment és mentida, però, oculta una VERITAT. Potser, com en este cas, exactament el contrari! — No entenc res! — Potser siga veritat EL MITE literalment com te’l conten... O, potser, siga senzillament mentida TOT ELL... O, potser, siga una explicació figurada d’UNA VERITAT que es vol ocultar... — Però, abans, has dit que la interpretació literal és mentida... — Sí! Sol ser la interpretació més generalment acceptada! En este cas, JO, LA FOSCOR, HE DIFÓS EL MITE que no tinc por de res... Mentre que vosaltres,

ELS HUMANS, sí que sou poregosos..., poregosos, dèbils, ignorants... — Ara ho entenc, per això sempre hem tingut por de tu! Perquè crèiem que ets molt forta i invencible! — Sí! Però, tindre por de mi té un sentit... Encara que us haja enganyat amb una carasseta sobre mi mateix! Però, quin sentit té que aneu TOTS amb la cara tapada sense saber què feu? — No ho sé! Ja t’ho he dit... Un dia “algú” m’ho digué a mi que hem tapara la cara i li vaig fer cas... — Així, sense preguntar-li el motiu? — Sí! — Per què? — Perquè CONFIAVA EN ELL! — I per què no confieu en mi? — Ets boja, TU? — Per què dius això? — No es pot confiar en LA FOSCOR!!! — Per què? — Perquè NO! — I QUI ho diu això? — TOTHOM ho diu! — I QUI és TOTHOM? — No ho sé! — Tampoc ho saps? — NO! — Tanca els ulls... — Si tanque els ulls es tornarà TOT FOSC... — Si tanques els ulls vindràs a mi! Si tanques els ulls deixaràs de tindre por! Perquè estaràs obligat a confiar en TU MATEIX, en la teua INTUÏCIÓ... I qui confia en la seua intuïció és LLIURE DE TOT... Ja no té por de res i ja no necessita dur cap carasseta!

120

i s t e n i a s De a b l A e p Pe Albert Llueca L’Arxiu – Camp de Morvedre

rimer que res seria necessari explicar que és això de sainet. Formalment la paraula sainet prové de la forma castellana sainete, diminutiu de saín, equivalent a la forma valenciana sagí. Originàriament, esta paraula s’utilitzava per a designar un ‘mosset molt gustós’, fóra de sagí, de cervellets o de qualsevol altra matèria grassa. Passà després a designar, figuradament, qualsevol cosa que es percebera com una expressió de bon gust, des de les bones maneres fins als ornaments dels vestits. I, finalment, passà a utilitzar-se per a referir-se a una peça teatral breu de caràcter jocós i costumista.

En l’àmbit valencià, el sainet adquirí una gran rellevància amb figures com Eduard Escalante o Josep Bernat i Baldoví, que se serviren d’este gènere teatral per a reflectir la vida social valenciana, especialment les actituds lingüístiques de determinats sectors de la població, que tendien a usar el castellà com a signe de distinció. Aquest gènere dramàtic caracteritzat generalment per l›extensió —al voltant d›un acte de durada convencional—, pel to còmic —o, si més no, humorístic— i pel fet de reproduir els costums culturals, socials i lingüístics de les capes populars de la societat (camperols, menestrals i obrers, petita burgesia, etc.).

El terme sainet prové de l’espanyol sainete, que es troba documentat des del segle XVII en el teatre espanyol per a denominar un subgènere dramàtic que presenta nombrosos punts de contacte amb els entremeses barrocs, dels que se’n diferenciaria per una major presència de trets costumistes i un menor desenvolupament dels aspectes paròdics i carnavalescos. Al teatre en català, la denominació comença a estendre’s a les darreries del segle XVIII, tot i que en molts indrets i durant molt de temps haurà de competir amb d’altres, com ara la d’entremès (Serrà, 1987: 33-50). Durant els segles XIX i XX el terme

122

compartirà presència amb d’altres, com joguet, peça exiqueta, etc., sense que aquesta diversitat terminològica implique forçosament diferències estructurals o temàtiques. Els orígens del sainet al nostre teatre cal situar-los en el darrer quart del segle XVIII i caldria buscar-los tant en la història teatral autòctona, com en la influència del teatre espanyol contemporani. En el primer cas, s’han buscat les arrels dels nostres sainets en les diferents modalitats de teatre burlesc ben presents a Mallorca (Serrà, 1987 i 1995) o al Principat (Sala, 2007). Al País Valencià, en els col·loquis (Sansano, 2009). En el segon, en la

repercussió que va tenir al nostre teatre la producció sainetística de Ramón de la Cruz, les obres del qual van gaudir de gran èxit entre els espectadors i van inspirar la producció dels primers autors catalans de sainets, que van emprar la fórmula dramàtica del madrileny i la van adaptar als diferents contextos socioculturals dels territoris

hom pot distingir diversos tipus de sainet en funció de l’estructura i de la temàtica de parla catalana (Sala, 2007: 26-34; Sansano, 2013). Hom pot afirmar, doncs, que els models teatrals dels sainets de Ramón de la Cruz es troben ben presents en la sainetística en català de començaments del XIX. Des dels seus orígens mateixos, hom pot distingir diversos tipus de sainet en funció de l’estructura i de la temàtica (Fàbregas, 1975: 122-126). Trobem, en efecte, els de caire més costumista, que reflecteixen tipus, tradicions, costums, etc. (cas, per exemple, dels de Francesc Renart o Eduard Escalante), adés siga amb una voluntat crítica, adés simplement descriptiva. D’altres optaran per la paròdia de costums o, fins i tot, per la paròdia teatral o literària, com és el cas d’algunes peces de Josep Bernat i Baldoví (p. ex. L’agüelo pollastre); en el cas de les paròdies literàries, serà el romanticisme en totes les seues manifestacions un dels objectius predilectes (p. ex. El Cantador, de Frederic Soler). No hi manquen tampoc sainets amb

una clara intencionalitat política, com els escrits per Josep Robrenyo, d’exaltació liberal, o algunes de les obres de Frederic Soler a propòsit de la guerra d’Àfrica. Estructuralment, trobem des de sainets que se situen a prop de la comèdia —que desenvolupen una trama que neix d’un conflicte amorós (generalment una parella d’enamorats joves que han de véncer l’oposició paterna)— fins a sainets que es construeixen a partir de la juxtaposició de quadres d’escenes costumistes lligades amb un fil argumental sovint feble. Aquesta estructura es troba també en la base de les revistes (amb música o sense) de les darreries del segle, bastants de les quals presenten trets propis del sainet. Segons avança el segle XIX, el gènere presenta una evolució diferenciada als diferents territoris de parla catalana: mentre que al Principat autors com Frederic Soler impulsaran el pas del sainet a la comèdia i al drama, al País Valencià el sainet no podrà fer-ho malgrat els esforços d’alguns dramaturgs com Joaquim Balader o Francesc Palanca i Roca, i restarà com a paradigma del teatre valencià (val a dir: l’escrit en valencià). Això significa que mentre que al Principat el sainet es manté com un gènere menys prestigiós i de menys qualitat —amb excepcions, això sí, tan notables com les obres d’Emili Vilanova o Juli Vallmitjana—, al País Valencià serà pràcticament l’únic gènere dramàtic conreat en català, fins al punt que moltes obres hauran d’acollir-se a aquesta denominació genèrica per a poder ser acceptats pel públic, malgrat que el que els dramaturgs escriguen siguen comèdies sentimentals,

124

joguets còmics o, fins i tot, drames més o menys melodramàtics. Malgrat la decadència del gènere d’ençà la segona meitat del segle XX, són encara molts els recursos propis del sainet els que podem trobar en el teatre valencià actual. En el cas de les Illes, la perduració de les formes pròpies dels entremesos tradicionals conferirà al teatre breu uns trets específics que aniran diluint-se en el trànsit del segle XIX al XX, tot i que alguns d’aquests trets sobreviuran en forma de comèdies de costums, com pot apreciar-se a les obres de Bartomeu Ferrà (Mas i Vives, 1986: 273-329). EL SAINET VALENCIÀ DURANT EL SEGLE XX Com explica Jaume Lloret i Esquerdo a l’article publicat a la revista de literatura L’Aiguadolç, editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Pedreguer, 1994. “A principis del segle XX, el teatre valencià de la Restauració, que tanta popularitat assolí als anys setanta i vuitanta de la centúria anterior, estava donant els últims espeternecs. Aquest fenomen coincidia amb una forta crisi de l’espectacle teatral, la qual s’aguditzà a finals de la primera dècada del nou segle per la competència

dels flamants locals dedicats a les projeccions cinematogràfiques i per la greu conjuntura econòmica i social. El sainet valencià entrava, així, en un període de letargia que es perllongarà fins els anys vint. Solament trencaven l’ensopiment generalitzat les esporàdiques representacions dels grups d’aficionats que florien per tota la geografia valenciana i les breus estades que algunes companyies professionals de la ciutat de València realitzaven, de tant en tant, per les més importants poblacions del país.

Els conjunts d’amateurs actuaven en ateneus obrers, centres recreatius i cercles culturals de pobles i barriades. Aquestes comparses representaven tant en castellà com en valencià, però sempre amb un predomini de les peces breus líriques i còmiques. El caràcter popular dels grups de diletants, i la seua funció divulgativa, els convertia en els mantenidors del teatre vernacle en aquests difícils anys. Totes les ciutats importants, i molts dels pobles menuts, tenien colles d’aficionats.

Poden comptar-se per centenars les societats recreatives de caràcter no comercial que disposaven d’un petit teatret i d’una secció dramàtica. Els actors aficionats eren treballadors, d’origen social baix o mitjà-baix, que tenien el seu ofici, però que per vocació personal o per influència familiar es dedicaren a fer comèdia. La major part dels actors començaren de xiquets o joves en el teatre castellà, tot alternant amb el gènere valencià, per a canviar posteriorment i en exclusiva al nostre teatre, una vegada comprovada la seua popularitat i els guanys que donava. Els nostres comediants eren autodidactes en l’art dramàtic, ja que solament cursaren estudis primaris, però els qui posseïen més dots histriònics van arribar a professionalitzar-se. Donar el pas de l’amateurisme al professionalisme no era gens fàcil, sobretot en una època de crisi teatral. Tanmateix, a partir dels anys vint, tot aprofitant la forta expansió econòmica que coincidí amb la Dictadura de Primo de Rivera, va entrar en joc una nova generació d’actors que es va professionalitzar, si bé la majoria compatibilitzà l’activitat dramàtica amb altre ofici. No tots tragueren el mateix profit, sinó que els guanys dels principals actors eren molt superiors als de la resta de la companyia i als sous normals de l’època. El poder dels primers actors també es manifestava en la confecció de la programació i, molt especialment, en la decisió d’estrenar, o no, les noves produccions. En aquest sentit, podem afirmar que el món de la faràndula valenciana era tremendament conformista i conservador, i va representar un obstacle insalvable per al redreçament del nostre teatre.

126

Les companyies professionals tenien la seu als teatres oficials de les grans ciutats (fonamentalment València), però solien fer incursions a les poblacions de les comarques properes en les jornades o estacions que no tenien funció als seus locals habituals. Durant les dues primeres dècades del segle eren comptades les comparses còmiques i líriques que, amb un repertori més o menys autòcton, gosaven fer eixides fora del cap i casal: Manuel Llorens, Francesc Palanca i Martínez, Jaume Rivelles, Salvador Soler Lluch, Josep Valls, Vicent Pellicer i Ricard Sendra.

l’any 1925 és el moment en què Pepe Alba opta per la representació exclusivament en valencià En canvi, als anys vint s’observà a València un vigor teatral tan gran que, de manera semblant al que havia ocorregut durant la Restauració, veteranes o flamants companyies van estendre per tot el País Valencià, i també per Catalunya i les colònies valencianes de l’estranger, la producció de la nova generació d’autors. Les formacions de Manolo Taberner, Vicent Broseta, Pep Alba, Antoni Virosque, Manuel Herrero, Daniel Alberich, Vicent Mauri i Pepe Beüt, entre altres, van fer gires per les comarques valencianes”. PEPE ALBA MORENO José María, Pepe, Alba Moreno. Va nàixer a Sagunt 04/07/1885 i va morir a València, 1951. Pintor i actor còmic. Fill d’un modest industrial

calderer. Va cursar els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de València treballant al mateix temps en un taller de decorats. La seua vida artística va començar als 17 anys pintant els decorats de la “Penya els Tranquils”, un teatre d’aficionats que existia al carrer del Pilar de València. Pepe Alba va passejar amb orgull el nom de la seua ciutat natal pels teatres de mig món. Li agradava fer gala del seu lloc de naixement, de manera que mai deixava passar una oportunitat per a, amb orgull, dir que era natural de Sagunt. Alba va cultivar al llarg de la seua vida les seues dues grans passions; la pintura i el teatre. Des de molt jove va demostrar una forta inclinació per la pintura obtenint una ajuda econòmica de l’Ajuntament de Sagunt per a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, dependent de la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles de València. Va treballar en el taller dels decoradors Oliver. Molt prop d’aqueix taller, al carrer Pilar, existia un teatre d’aficionats que seria el primer escenari en el qual va actuar el nostre paisà. Més tard formaria part de l’agrupació teatral dels “XX”. Als 24 anys inicia Pepe Alba la seua carrera com a actor professional a Alacant (1909) amb l’obra “Sang Mora”. En 1921 va actuar en el teatre “Apol·lo” de València amb la companyia de Ramón Peña. D’aquesta va passar a la companyia del teatre “Regües”. Després d’algunes temporades en el teatre “Modern” se’n va anar a Madrid en 1929 actuant en alguns dels teatres de la capital d’Espanya, sobretot amb obres còmiques i líriques, en aquestes últimes com a tenor.

Va actuar en els teatres de Barcelona. És molt conegut en els teatres d’alguns països d’Amèrica Llatina. En 1924 va contraure matrimoni amb la també actriu Emilia Climent. Com explica Òscar Silvestre en memoriavalencianista.cat, “Podríem dir que l’any 1925 és el moment en què Pepe Alba opta per la representació exclusivament en valencià, amb un repertori amplíssim que té en compte les obres amb garantia d’èxit escrites ja en el XIX i principis del XX, juntament amb les nombroses estrenes setmanals. Alba anima i participa del reviscolament del teatre en la llengua pròpia dels valencians. Els motius socials, econòmics i culturals d’aquest renaixement del gènere han estat àmpliament descrits per Caterina Solà i Jaume Lloret, entre altres. Per resumir, la positiva expansió econòmica que té lloc durant la dictadura de Primo de Rivera té un reflex en un espectacle teatral que ha de competir amb un altre espectacle de masses: el cinema. La comèdia es posa per davant d’altres gèneres com el líric, les varietats o la revista, i això genera un ampli grup de comediògrafs –veterans i també de novells– que es dediquen com més va més al conreu del sainet valencià. Al costat d’això, apareix un grup nodrit de companyies professionals que capitalitzen el gènere. Lògicament, l’estabilització de les representacions en valencià en un o en diversos establiments teatrals de les capitals només és possible a partir del moment que es veu que resulta rendible per als empresaris, per als autors i per als actors. D’aquesta manera sorgeix el

mercat lucratiu del sainet, que coneix en els anys 20 i 30 la major expansió de la seua història, amb un públic fidel format ara pels treballadors urbans que accedeixen a aquesta cultura a uns preus econòmics. No és estrany, per tant, que una companyia estrenara setmanalment fins a quatre o cinc obres, de les quals només es mantenia alguna en cartellera i, més tard, era exportada a altres localitats del país si havia funcionat a la ciutat d’estrena. Al capdavall, aquestes peces còmiques (sainet, joguet, entremés, apropòsit, astracanada...) es converteixen en un negoci, en un producte de consum àgil per a un mercat cultural dissenyat per a una societat delerosa d’esbargiment. Les bones perspectives del gènere animaren Pepe Alba a escriure o a traduir algunes peces, com ara Pulmonia triple (1926) – traducció al valencià de l’obra de Ramón López Montenegro i Ramón Peña Pulmonía doble (1919)–, amb Lluís Juan Alcaraz és autor de l’entremés representadíssim Una conferència (1927) i tradueix també El ser honrat és negoci (1946).” Tots dos regentaven una companyia teatral que va obtindre rotunds èxits a Buenos Aires i a l’Havana. En 1930 va viatjar a l’Argentina com a director i primer actor de la companyia del mestre Guerrer. Després de la campanya americana torna a Madrid i d’ací va tornar de nou a València en 1934 inaugurant un saló dedicat per complet al teatre en valencià; “Nostre Teatre”, conegut més tard com a “Teatre Serrà”, fins a la seua demolició en 1962. I amb les mateixes paraules de Óscar Silvestre acabem “el 13

de març de 1951, després d’una llarga malaltia, moria Pepe Alba a València. Segons les ressenyes publicades en la premsa valenciana, el soterrar fou molt concorregut per artistes, empresaris, autors, periodistes i amics de la família. Els diaris ressalten la seua dedicació al teatre valencià, amb èxits notables a València i Barcelona, on era molt estimat i on, de fet, viu una part de la seua família. El valor artístic de Pepe Alba és indiscutible, i no és estrany que fora idolatrat pel públic valencià d’abans i de després de guerra. Per això, l’Ajuntament de València li retolà el dia 29 de setembre de 1963 un carrer, i el de Sagunt feu el mateix el 26 de setembre de 1980. El premi de teatre dels Ciutat de Sagunt porta el seu nom des del 2005.”

128

a r a c s à m La Josepa Montagut

n dia, com un altre qualsevol, la meua ment, però no parava de donar-li voltes al cap, perquè s’apropava el carnaval i jo no tenia comprada la màscara, ni tampoc el vestit. Això era important. Podia fer-me-la jo i a més de no gastar despeses en ella, seria més personal. El problema era que faltaven pocs dies per a la festa i tenia molt de treball. Saben!, era modista, Angèlica la modista. Així que ara mateix tot era cosir i cosir, fer vestits d’època nous i també remenar els ja portats, que no vol dir que siguen vells. Reformats queden molt bé. Per altra banda no volia renunciar a confeccionar-se la seua màscara. Au! Va dir-se a si mateix. Ja està bé de

dubtes, em faré la màscara encara que no dorma a la nit, i serà ben bonica. Angèlica va cavil·lar com volia que fos aquella careta fictícia que tots mirarien el dia i la nit dels carnavals a l’esplèndida ciutat de Venècia, puntal dels carnavals europeus majestuosos i senyorials que ens reporten a temps antics i tan diferents dels que se celebren en Amèrica del Sud, posem per cas. Bo, la nostra protagonista es va posar a la feina de dissenyar la màscara. Estava contenta, però no tenia molt clar que era el que volia fer, ni si el vestit seria adequat. Havia de ser una figura especial, alguna cosa diferent. Per pura casualitat com passen moltes coses, va vindre a les seues mans un tros de paper de revista enciclopèdia, en el qual hi havia reflectida una imatge preciosa, impressionant. Pareixia que anava a traspassar el full. Mirà diverses vegades. Allí estava el seu vestit i la seua màscara. Comença a llegir el que es podia en aquell paper arrugat. Parlava de la reina Tòmiris, la invencible guerrera d’Orient, que va venjar el seu fill, matant a Cir el Gran. Miraria qui era aquesta dona tan valenta i important, després es faria una màscara com la que apareixia en les fotos de la seua ressenya. Meravellós, quina sort haver trobat la seua guerrera. La màscara havia de ser daurada i elevada, que es vera de lluny, amb cintes que la subjectaren bé al coll. Un coll esvelt i blanc com ella tenia. Tòmiris era una guerrera. Pel que fa al vestit que estava pensant confeccionar, hauria d’estar en consonància amb el seu honor.

Immediatament Angèlica es posà mans a l’obra i cada dia s’imaginava com seria la reina Tòmiris, que feia poc no coneixia de res. D’alguna manera ella se sentia també guerrera de la vida, lluitadora del seu món, i la màscara per cert, prenia vida i color. Somniava haver sigut la reina d’eixos pobles que la seguien i admiraven. Mentrestant esperaven que vinguera el primer dia de carnavals per a ser admirada per la seua màscara esplèndida i daurada. Així va ser, i un dia de febrer bastant gris a la ciutat de Venècia començaren els carnavals. Ella aparegué amb el seu grup, entre altres, a la gran plaça de Sant Marc per gaudir de la festa i mostrar orgullosa el seu gran treball de sàvia modista. La màscara sobreeixia entre les altres, fabulosa. Pensà, jo una senzilla modista convertida en una reina medieval, per mor de la meua inseparable Tòmiris. Anaven desfilant, i Angèlica cada vegada s’il·lusionava més i més. Totes i tots l’aplaudien amb admiració per on passava. Ella estava d’allò més cofoia. No sabia on mirar, quina alegria. De cop i volta, un paper se li enredà als peus, es va acatxar i, que penseu que era? Allí mateix tenia altra vegada a la seua reina, la valenta, la forta reina Tòmiris. S’apropà el paper al seu rostre mig cobert i va escoltar com una veu que li deia, Angèlica, valenta, no pares d’imaginar…

130

e r t a e t l Sobre e sentació i la repre Juan V. Martínez Luciano

e sol considerar, sobretot en cercles acadèmics, que hem de buscar els orígens del teatre entre els segles V i VI abans de Crist dins del marc de la cultura grega. I possiblement és així si ens referim al teatre textual; és a dir, a la representació teatral que té com a principal element un text que transmet un argument determinat. Tinguem en compte, no obstant això, que amb anterioritat a aqueixes dates ja se celebraven cerimònies rituals que poden ser considerades així mateix com a representacions teatrals. Ens atreviríem a dir, per tant, que els orígens del teatre bé podrien coincidir amb la concepció de l’home com a ser social. No obstant això, quan ens referim al teatre com a espectacle, al teatre com a lloc de trobada o al teatre com a vehicle d’expressió artística, solem centrar-nos en èpoques molt determinades en les quals el teatre ha tingut una enorme importància social, econòmica i fins i tot política. De fet, en la història de molts països del nostre entorn existeixen moments que solen explicar-se culturalment pels moviments teatrals. Per anomenar tan sols alguns exemples, podríem esmentar l’Anglaterra isabelina, en

la qual apareixen les grans tragèdies shakesperianes; l’Espanya del Segle d’Or, amb les seues tragèdies d’honor i les actuacions sacramentals calderonianes o les comèdies de Lope; la Itàlia de la comèdia dell’art, amb els seus representatius i tantes vegades imitats personatges amb Arlequí al capdavant, etc. Amb tots aquests exemples, i alguns més que podríem esmentar, el teatre ha demostrat al llarg de la història el seu vessant cultural, la seua funció social i, a vegades, la seua labor educativa i formadora. I, com qualsevol altra manifestació artística, el teatre com a espectacle creat per a un públic espectador també ha anat canviant al llarg dels segles. Des dels teatres

132

grecs i romans a l’aire lliure –amb el magnífic exemple del Teatre Romà de Sagunt–, els corrals de comèdia –com el d’Almagro–, els més tradicionals teatres “a la italiana” o victorians, fins als monumentals auditoris construïts fonamentalment en la segona meitat del segle XX, el lloc de la representació ha anat canviant i ha obligat a una adaptació dels textos adequada a l’espai i a les característiques tècniques inherents a cada espai. Per no allargar-nos massa en aquest aspecte, pensem en el que va poder suposar, a l’hora

de representar un text clàssic grec o isabelí, per exemple, la introducció de possibilitats tècniques com ara l’electricitat, els enregistraments de so, etc. De fet, hui dia és difícil concebre l’adaptació d’un text clàssic atenent tan sols el text i la capacitat actoral, sense tindre en compte escenografia, so, il·luminació, vestuari i, en moltes ocasions, fins i tot l’adaptació musical. Aquesta versatilitat, i la capacitat d’adaptació a noves tecnologies que ha demostrat el teatre, són algunes de les

característiques que han fet perdurar autors i obres al llarg de la història, i han permés que grans directors d’escena feren lectures diferents d’aqueixos textos adequats al moment de la seua representació escènica, adaptant-les als gustos dels espectadors a cada moment, a les possibilitats tècniques de l’espai o, per exemple, a la necessitat de transmetre un missatge determinat en un moment social o polític determinat. Malgrat la més que demostrada importància cultural i social del teatre, i malgrat la seua inqüestionable repercussió econòmica, resulta evident que, conforme ens acostem a moments més recents en la història de l’escriptura dramàtica i de les representacions teatrals, no podem sinó observar amb preocupació el cada vegada major nombre d’elements que, per la seua simplicitat, proximitat, baix cost econòmic, etc., dificulten el fet teatral. Ja va succeir amb el naixement i posterior auge del cinema i de la televisió, però no és gens comparable a la situació present en la qual la digitalització, l’aparició de plataformes televisives i les xarxes socials, entre altres, semblen voler arraconar el teatre com a espectacle, especialment entre el potencial públic més jove. No obstant això, amb la seua capacitat de resistir, de reinventar-se, d’adaptar-se a les diferents modes i necessitats socials, el teatre, en tots els seus vessants, continua present com una més de les nostres formes d’entreteniment i interacció social. Especialment significatiu, en aquest sentit, és l’auge experimentat pel

teatre musical que, sobretot des de la segona meitat del passat segle XX, s’ha convertit en el més important, almenys en potencial econòmic i resposta popular, dels llenguatges teatrals, i ens atrevim a augurar que així serà durant molt de temps donada la gran versatilitat que ha demostrat. Els textos clàssics del teatre, de la narrativa, del cinema han trobat en el musical un nou mitjà d’actualització i de difusió entre públics que potser d’una altra forma no s’havien acostat al fet teatral. I segur que, en l’immediat futur, el teatre continua explorant i mostrant noves possibilitats per a continuar oferint, possiblement amb l’adopció de les noves tecnologies, la capacitat que té per a adaptar-se a qualsevol situació com ho ha fet al llarg de la història. Per tant, llarga vida al teatre!

134

r e p s n o i c Instruc te ús de un correc scareta a M a l Jaume Joan

avia vingut per quedar-se diem ara. La mascareta que apareixia per televisió als rostres dels habitants de remotes ciutats asiàtiques ens assemblava aleshores quelcom estrany, llunyà, incomprensible. Cobrir-se la cara esdevenia, amb la pandèmia habitual, comú, corrent, em preguntava si abans no ens la cobríem ja d’alguna manera.Tenia també la impressió molta gent es sentia força bé darrere d’aquella peça de tela o del que fos cobrintli part de la cara. Ara, si més no, ens havia fet més irreconeixibles. Tapar-se el rostre, en altres temps, era cosa de delinqüents, de celebracions carnavalesques, de balls de disfresses, de jocs infantils, del vestuari de pobles d’altres geografies. El gran món del consum en poques setmanes introduí en les nostres vides un allau de models, els polítics imposaren per norma el seu ús irreversible. Als llocs tancats,

especialment als mitjans de transport, la sensació d’opressió s’incrementava amb la boca i el nas tapats. Se’ns demanava silenci als combois, part de la gestualitat de cop i volta havia perdut significació, era possible els, les alumnes no li veieren la cara al mestre o la mestra en la vida. Els paquets de mascaretes portaven a l’interior una certificació amb una estrella roja estampada en garantia de la procedència. Les trobàvem arreu, a les farmàcies, a les perfumeries, als supermercats, al periòdic dominical, fins i tot, amb profusió de tamanys per totes les edats, de colors, de dibuixos, de materials. En portar-la no podia deixar de pensar en el morrió dels gossos perillosos. Les molèsties respiratòries, visuals, es multiplicaven amb l’ús quasi permanent. Gràcies que als exteriors va deixar de ser obligatòria. Desenganxar-les de les orelles era com una mena d’alliberament, un acte de reafirmació personal,

136

d’insubmissió en baixar de l’autobús o en eixir de la feina. No havien mancat ocasions en què l’oblit havia fet que ens cridés l’atenció un vigilant, una dependenta, un conductor de vehicle públic, una criatura acompanyant al pare o la mare. Havíem presenciat veritables enfrontaments, agressions fins i tot, per advertir del seu necessari ús, calia anar amb compte en com es feia l’advertiment. No portar-la permetia als altres d’etiquetarte d’insolidari, d’irrespectuós, de maleducat. Apareixia així una sensació de malestar, un sentiment de culpa, un pensar-se a un mateix com a inadaptat, fins i tot antisistema o antimascaretes. La troballa primer i la posterior lectura de la traducció de les instruccions, que un fabricant de mascaretes havia introduït dins una capseta adquirida per mi al basar habitual i que va arribar accidentalment a aquesta riba de la Mediterrània occidental, segurament, dins un contenidor amb milers i milers de capses de mascaretes, em va permetre fer-me alguna idea del que se’ns havia vingut al damunt. Tot seguit, amb la intenció de compartirles amb unes lectores deleroses, uns lectors delerosos del veritable coneixement i perquè puguen fer-se una idea de la magnitud del fenomen entre nosaltres, durant aquest començ convuls de la tercera dècada del segle, passe a transcriure la traducció íntegra i plenament entenedora, per tots vostès i per mi, de les susdites instruccions, feta per la meua bona i estimada amiga la senyora Xan Pam, Doctora en Llengües Romàniques per la Facultat de Filologia de la Universitat de Xe Quin Xou.

“El fabricant de mascaretes Xuan, que garanteix la qualitat d’aquest producte, estimat client, estimada clienta, usuari, usuària, vostè que ha tingut la gentilesa de seleccionarnos, recomana, per un correcte ús, el seguiment estricte i acurat de les següents instruccions. No cal que es pose la mascareta per la lectura d’aquest document, tot i que és convenient es rente les mans amb gel hidroalcohòlic abans de fer-ho. La mascareta que ha triat ha passat els tests i controls de qualitat més exigents del Ministeri de Sanitat i ho acredita el certificat de garantia que podrà trobar a l’interior de la capsa que té a les seues mans, estampació immaculada d’una estrella roja inclosa al peu. La seua seguretat és la nostra raó de ser i en tot moment, ha de saber, compta amb el suport del Departament d’Atenció al Client de les nostres delegacions d’arreu del món, la relació de les quals figuren al llistat de l’esmentada garantia. Rebutge imitacions. Trie primer que res la talla de mascareta que més s’adeqüe al tamany del seu cap. Cadascuna de les dues gomes laterals s’ha d’acoblar a cadascuna de les seues orelles, en deu de tindre dues, d’orelles. S’ha de tapar nas i boca, no les orelles, no els ulls, no el front, no el bescoll, no li pot restar cap dels conductes respiratoris sense cobrir, recorde que el virus pot introduir-se al seu cos si no ha barrat el seu pas adequadament. Procure de seguir estrictament els consells del fabricant per una prevenció eficaç de la malaltia, estem parlant senyores i senyors de Coronavirus, COVID-19, en totes

les seues variants, Òmicron inclosa, que després passa el que passa, és a dir el que no deuria de passar. Mantinga-la fora de l’abast dels antivacunes, és molt possible vulguen treure-li-la i la protecció es perdria fatalment de manera immediata. La Mascareta Xuan, ha de saber, ha estat dissenyada per portar-la còmodament als espais on és d’ús obligatori per decisió de les autoritats sanitàries de l’ONU, la UE, la Junta Central Fallera, la NASA. El codi de seguretat UE-24 li ha estat atorgat després de confirmar l’adequació a les exigents Directives Anti-Covid, en passar els controls més rigorosos als millors laboratoris de referència. La qualitat dels teixits fets servir per la seua confecció permeten un ús ininterromput durant 12 hores, a ple rendiment, sense deixar d’alenar ni un minut. Respire i, sobretot, treballe tranquil. La Mascareta Xuan no és ni una bufanda o tapaboques, ni un mocador, ni un barret, ni un joguet. Si les criatures precisen de portar-la han de fer servir les dissenyades per a elles, procure no deixar-les a la vista dels més menuts de la casa, podrien veure-hi quelcom no desitjat, compte amb la seua imaginació, amb la imaginació en general. Es recomana consultar el catàleg en línia a la pàgina web de Xuan Mascaretes, estant disponibles tots els models a la xarxa de basars més pròxima al seu domicili. Especialment recomanables per celebracions religioses silencioses, si s’ha de cantar o comulgar l’empresa no es fa responsable de possibles contagis. Tot respectant la seua llibertat religiosa, caldria pregara, només, interiorment.

Els atracadors d’entitats bancàries han d’abstenir-se de cobrir-se el rostre amb elles durant qualsevol tipus d’acte delictiu. Ni la mascareta assegura l’anonimat, ni tampoc cobreix cap dany a tercers. Se’ls recomana, en tot cas, als atracadors, fer servir mètodes clàssics d’ocultació facial com la calça color carn o el passamuntanyes. Li recordem, el robatori, a cara descoberta o no, està penat severament per la llei.

Quant a les relacions sexuals, si vol, o pot, tindre-les, procure portar-la sempre posada Si s’ha d’adreçar al seu, a la seua cap per causa d’acomiadament pot treure-se-la momentàniament, això sí, procure ser breu, que aquell, l’acomiadament, no deixe de ser improcedent en cap moment. Li recordem, l’acomiadament improcedent sovint acaba sent procedent. Quant a les relacions sexuals, si vol, o pot, tindre-les, procure portar-la sempre posada, sobretot amb desconeguts o desconegudes, no estant contraindicada amb cap postura del Kamasutra, tot advertint-li en algunes caldrà posar molta imaginació, insistim la imaginació és molt perillosa. Les autoritats sanitàries certifiquen no és incompatible amb l´ús simultani de mètodes anticonceptius, això sí, impossibilita totalment per la pràctica de sexe oral. La mascareta tampoc és un joguet sexual.

138

Si ha de participar en processons als sants patrons o a les santes patrones, desfilades festeres, falleres, de moros o cristians o no, o de moda primavera-estiu o tardorhivern, Xuan Mascaretes disposa de tota una varietat de models per combinar amb els estampats més originals i agosarats, tant de vestits tradicionals com de les disfresses més atrevides, posant al seu servici, també, una línia de producció d’alta costura. La mascareta ja és una peça més del nostre, del seu vestuari. Posem al seu abast, a més, tota una col·lecció exclusiva per temporada, que de segur farà joc amb el seu vestuari més casual o el de la més rigorosa etiqueta. Pel que fa als efectes secundaris, s’ha observat en un 2% d’usuaris la pèrdua total o parcial de les facultats de reconeixement facial: o bé acaben no reconeixent, de cap de les maneres, rostres de persones pròximes o pateixen una seriosa dificultat per a la seua identificació en una primera ullada, fins i tot durant observacions perllongades. En un 3% d’usuaris s’ha descrit disminució de la capacitat olfactiva, podent reduir totes les olors a la corresponent a la del seu teixit. També en un 3% d’usuaris s’ha detectat una minva de la capacitat respiratòria, senten que s’ofeguen als pocs segons de la seua col·locació. En l’1% dels consumidors s’han descrit quadres d’angoixa aguda, sentint ganes de perbocar només desprecintar el producte. S’ha detectat el seu ús en exteriors, sense una correcta protecció solar, produeix en un 4 % dels usuaris, de les usuàries cremades facials de diversa consideració. La mascareta, recordem-ho, no és un protector solar.

L’ús de la mascareta és del tot punt incompatible amb la ingesta de begudes alcohòliques o no, d’aliments de proximitat o llunyans, igual que amb el consum de cigarretes electròniques o no, així com de cigars havans o no. Als serveis d’urgències d’alguns hospitals s’han atès casos de pacients que se l’han tragada en tractar d’ingerir líquids o aliments sòlids o de tragar-se el fum sense desenganxar-se-la correctament, obstruint, perillosament per la vida humana, els conductes respiratoris i digestius. El fabricant recomana no adherir enganxines a la superfície de la mascareta, aquesta pràctica redueix sensiblement la seua capacitat de filtratge, independentment del que aquelles representen, sia una bandereta o un escut. Enganxarhi un pin o una medalla pot tindre conseqüències fatals. Aquest producte no és apte per protegir-se individualment en cap supòsit de guerra química, així com tampoc del fum, ja sia d’un incendi forestal, d’un foc de campament, d’una falla, una foguera o fogueró, del tabac, dels tubs d’escapament. Evite en qualsevol circumstància compartir la mascareta, és un producte d’ús individual, una per persona. La mascareta no es pot llavar, ni a mà, ni a màquina. Evite aplicar-hi cap tipus de producte desinfectant, així com fer servir per la seua neteja tovalloletes higièniques, tant fa sien per infants com per adults. Per una eficient protecció del medi ambient llance la mascareta, després del seu ús, als llocs destinats a la seua recollida selectiva i correcte reciclatge, ni al contenidor groc,

ni al blau, ni al verd, ni al marró, ni al destinat a olis usats, ni a petits electrodomèstics, això sí als etiquetats convenientment per les autoritats gestores dels residus urbans o no. No abandone les usades enmig de la via pública, solars apartats, mitjans de transport públic, tampoc les llance per la finestra del seu automòbil al primer lloc on li parega, ni al segon. Si en mirar-se a l’espill no es reconeix, segurament és perquè no s’ha tret la mascareta. Si se l’ha treta i continua sense reconéixerse demane cita urgentment amb el seu o la seua psicoanalista. S’han descrit casos d’amnèsia i fins i tot de doble personalitat entre les usuàries, els usuaris. Si té que conduir i va vosté sol al vehicle no cal que se la pose, podria causar algun accident en manipular-la. Es recomana portar-ne alguna sempre de recanvi a l’interior, especialment si li para un o una agent de trànsit i comença a demanar-

li mostre les armilles grogues, els triangles, les ulleres per si de cas se li trenquen les que porta, si és que en porta. Baixe tranquil·lament les finestres del cotxe per renovar periòdicament l’aire de l’habitacle. Tot i que no està contraindicada per a conciliar el son, millor no se la pose per dormir. Alguns estudis han demostrat l’ús continuat de la mascareta durant les primeres dues hores de descans pot produir trastorns freqüents del son, així com puntuals episodis espasmòdics i desagradables malsons. L’ús de mascaretes està totalment contraindicat amb l’aprenentatge de llengües peninsulars o no, tant de les més oficials, com de les menys, la pràctica del cant coral o individual, així com la d’activitats subaquàtiques per raons òbvies. Per qüestions d’espai, la descripció de la col·locació de la mascareta compatible amb l’ús d’ulleres de sol o no la podrà

consultar íntegrament a la nostra pàgina web. Si nota perd la visió durant l’ús simultani d’ulleres i el nostre producte, segurament no serà la boira, ni la de Londres ni la del Camp de Morvedre, ni una ceguesa sobtada, molt probablement es tracte del seu propi alé entelant-li els vidres. Vacunar-se una, dues, tres o més vegades, independentment del braç on s’aplique la injecció, contra el coronavirus o contra el que sia, no eximeix de l’ús de la mascareta allà on és obligatòria. El fabricant de mascaretes Xuan li dóna les gràcies per haver llegit atentament les seues instruccions i haver arribat fins ací: igual és l’únic, l’única que ho ha fet, amb aquests prospectes passa. Compte, en tot cas, amb la lectura. Ja es pot posar la Mascareta Xuan amb completa seguretat!”

140

a d a r a c s Ma Alfons Navarret

III

Arlequí

Colomina

Tartaglia

A penes sense cinc, de mentides ben sortir, a tot la sort malfies mes, de tots, desconfies per por d’un fosc destí.

Vol de coloma que l’amor adora. Lluny, que n’ets de bellesa i distància, com de neguit et pren el pols, si mai, d’ací, hi podré posar pal i bandera, com prendre núvol, somriure, mur de ciutat devastada, per l’absència és l’infern en què m’habite, oh coloma missatgera d’uns missatges sovint per desxifrar!

Ser el llop que ma-manega el pla-planeta, o potser el ball sens cap es-ce-na-ri.

Com un romb, les línies del futur se’t creuen, àdhuc tortes i fatals. A penes el teu nom prendrà la forma humana dins l’escena més pueril. I que la sang no esguite l’escenari.

II Pol·litxinela El blanc com a símbol del dolor. A cada colp, naix una nota més bella. A cada paraula, colors crepusculars ofereixen a l’ull sota el seu particular eclipsi. Com eixir del laberint on t’ha entaforat la bellesa. Ni les branques del cel podran desfer-te els núvols...

IV Scaramuccia Ser valent o no ser-ho és qüestió de perspectiva, voraç en l’amor i lògic d’una acció funesta, sempre es quedarà en mi allò mai no aconseguit en infinita (pre-)potència.

V Coviell Pren la memòria d’una mandolina i envia mentides fetes de nit,

Tot és pols de decadència, sota l’influx del llençol de Venus. Què en podrà dur, sinó el forment de passes que s’allunyen sempre. En l’amor, els dies són passos corromputs i un rastre d’arena.

VII Beltram On has deixat el teu tresor, què n’ha quedat de les cendres? Encara amable, veus com s’enfonsen dies i negocis van quedant enrere, tots ells perduts, com hom perd paraigües i records. Tot just cloure els ulls, ja t’has fet vell, encongit i cínic, i res del que saps et servirà ara sinó per l’oblit.

si és que la lluna més plena que buida et deixa pastar pel seu fals jardí.

142

t e f l e r Executançant mitja a… disfress Lara de la Cruz

AGREUJANT DE L’ARTICLE 22.2ª DEL CODI PENAL: “EXECUTAR EL FET MITJANÇANT DISFRESSA…”

odria dir-se que, en la societat, com a part integrant d’aquesta, hi ha un conjunt dels éssers humans que la componen als quals se’ls podria trobar una analogia amb les monedes: hi ha alguns que compten amb dues cares, però no tots ofereixen totes dues cares al públic. Probablement, a la ment hagen acudit exemples amb nom i cognoms d’allò que generalment es denomina “una persona falsa”. Tanmateix, no és el cas en el qual aquest escrit vol incidir. El delinqüent ha anat adquirint diversos llocs a l’hora de conformar la seua relació amb la vida en societat. En les èpoques que ens precedeixen, han pogut observar-se diferents tractaments cap a la seua persona, indiscutiblement relacionats amb el moment històric protagonista. En temps d’Émile Durkheim, al criminal ja no se li manifestava com un ésser radicalment apartat de la societat, com un humà d’altra naturalesa que no semblava encaixar amb les persones de bé, sinó que es va assumir que vivia entre nosaltres. Era aquell home que et creuaves cada matí en anar pel periòdic, o eixa senyora que tan amablement et rebia en la recepció d’un hotel. En eixe moment, just en eixe, va ser quan el delicte deixà de ser un

144

fet estrany i propi de rodamons, dels sectors més desfavorits de la societat, o d’aquelles persones que no havien tingut sort a la vida i ho feien pagar d’eixa manera. S’observà empíricament que depenia de la persona, no únicament i exclusiva del factor influent de la situació. Els prejudicis i els menyspreus van jugar un nou paper, demostrant que no eren més que això, un judici de caràcter desfavorable i preconcebut davant d’alguna cosa que no s’havien donat el permís de conéixer. I, una vegada descobert això, què? Els estudis es van succeir de manera destacable, intentant abastar cada tipologia delictiva coneguda. S’assumia la diferència, quasi palpable, entre la personalitat i característiques d’un individu els delictes del qual eren de caràcter violent, enfront d’aquells que es limitaven a cometre infraccions a la llei en menor escala. D’aquesta manera, el lloc principal el van ocupar aquells delictes que ofenien, i fins i tot hui ofenen, en major mesura, els sentiments col·lectius. D’ací sorgeix un clar protagonista: el bé jurídic “vida”. Si parlem d’ella i de la més cruel manera d’atacar-la, segur que al nostre cap acudeixen l’homicidi i l’assassinat. No obstant això, propi de la societat, la morbositat també va ser un paper a tindre en compte sobre quins delictes havien de prevaldre. És, doncs, per l’increment que aquests delictes van experimentar a partir dels anys seixanta, que els assassins en sèrie van passar a ser el punt central. Arran d’això es va succeir el naixement de la ciència coneguda com profiling. Es va materialitzar a partir dels anys huitanta, però va

iniciar les seues marxes al segle XIX a les mans del doctor Thomas Bond, qui es va aventurar a aportar el primer perfil que es coneix, amb la voluntat d’identificar Jack l’Esbudellador (Jack el Destripador). En línies generals, va sorgir com una eina amb la qual crear perfils per a desemmascarar aqueixos delinqüents desconeguts, que havien sabut adaptar-se al moment històric

en el qual es trobaven i ocultar-se entre les ombres del dia a dia. A causa d’això, la revolució industrial, testimoni de l’increment de delictes (sobretot violents) va ser, a la vegada, testimoni de l’impuls definitiu que va patir aquesta ciència. Aquests clàssics, que han protagonitzat portades, cartelleres, novel·les... han sigut quasi esmicolats amb la condició

d’analitzar les seues ments. Per què?, què els fa convertir-se en assassins serials?, quin és el motiu que els condueix a matar compulsivament? Aquest tipus de delinqüent és, sens dubte, el que més por ha ocasionat, el que tots voldrien descobrir darrere de la seua màscara amb la condició d’evitar creuar-se en el seu camí. Les desafortunades víctimes són les úniques persones que, realment, poden veure la persona sense aquest element propi de l’ocultació: l’individu demostrant les seues fantasies i duent-les a terme, alliberat i expressant-se en el seu màxim exponent. Aqueixa seria l’última vegada que la seua víctima estaria amb vida i s’emportaria amb ella el secret a la tomba, res ni ningú continuaria en el món coneixent la persona sense la màscara. Això és així perquè, fins i tot una vegada atrapats, eixa màscara no permet accedir al seu jo real, per molt que creguem que s’ha

146

deixat entreveure. Ells mateixos han conformat la seua història, sense intentar donar-li sentit cara al públic, ja que no els interessa que puguen donar-los caça. La màscara protegeix el seu vertader jo. Simplement busquen amagar-se per a poder continuar fent allò que anhelen, sabent que la població desaprovaria rotundament els seus actes i pulsions internes. En aquest punt és on entra en joc el ple coneixement que aquests individus ostenten sobre l’existència de multiplicitat de consciències. Aquestes consciències es divideixen entre la col·lectiva i la individual, havent-n’hi una d’individual per cadascun de nosaltres. La primera de les esmentades no és més que la concepció social de què està bé i

què no, “el bé i el mal”, la direcció que tria la societat. I, com és d’esperar, aquesta no resulta encaixable amb la individual dels delinqüents, més allunyada com més cruel és el delicte comés. Exclusivament arribaríem a aproximar-nos un àpex a la seua veritat veient-los en acció i deixantlos fer. I dic “un àpex” perquè els seus anhels i pulsions s›allunyen tant de les quotidianes que molt poca gent, si és que hi ha algú, aconseguiria comprendre el perquè, assumint que ja s’haguera esbrinat el què. Si bé és cert que la tipologia delictiva esmentada és molt més característica d’altres enclavaments geogràfics, com els Estats Units, resulta una obvietat dir que ha tingut cabuda en la majoria de societats de les que es tenen registres, ja haja

sigut en major o en menor mesura. Però, havent caigut ja en el tòpic, aquest text no reflectiria la realitat del delicte si no s’endinsara en terreny conegut. Sí, cap a aqueixes tipologies delictives amb les quals, segurament, podem identificar-nos més. Qui no ha sucumbit alguna vegada a l’impuls d’emportar-se alguna cosa que no era seua? Eixa botella de vi, ja acabada, però tan bonica d’aquell restaurant, o aquella flor d’un jardí alié. Almenys, qui no ho ha valorat alguna vegada? I ja no només individualment, sinó com a societat, caiem en el que critiquem, en el que tant retraiem i intentem fer veure la immoralitat que presenten aquests actes. Qui no ha dit o escoltat en més d’una ocasió “a eixe el deixava jo en la plaça del poble i que l’enxampara la família”,

quan hi ha hagut algun homicidi o assassinat? Amb això, ni de bon tros es busca la justificació dels atroços actes que arriba a cometre l’ésser humà, sinó que per molt justificat que pensem que el nostre acte es trobaria, no deixa de desitjar-se que es duga a terme la mateixa acció que tant desaprovem: “el que matara a un altre serà castigat com a reu d’homicidi”.

lesiona o la intensitat amb la qual ho fa, correspon a una categoria -greu, menys greu o lleu-, i consegüentment els trobem en el Codi Penal. Tanmateix, això no ens lliura que, en alguna ocasió, hàgem desitjat col·locar-nos aqueixa màscara que poguera ocultar una necessitat o sentiment que se’ns ha plantejat i hem sigut plenament conscients

Per la qual cosa, qui estiga lliure, qui mai abans s’haja si més no plantejat una situació en la qual cometre un xicotet il·lícit darrere de la màscara del bé, que llance la primera pedra. Garrido, V. (2020). Nuevos perfiles criminales. Los mayores desafíos de la investigación criminal. Barcelona: Ariel, Planeta S.A.

tots hem sentit en algun moment el desig intern de realitzar un acte il·lícit, contrari a les lleis positives, Tots, o la majoria, en alguna ocasió hem utilitzat aqueixa màscara. Si ens parem a pensar-ho, tots hem sentit en algun moment el desig intern de realitzar una acte il·lícit, contrari a les lleis positives, o, almenys, se’ns ha passat pel cap. Forma part de la nostra naturalesa. No totes són tan opaques o intenten ocultar accions tan infames com les esmentades en els paràgrafs anteriors, però, al cap i a la fi, intenten ocultar un aspecte de la nostra personalitat que bé sabem que seria reprovat en cas de no aconseguir ocultar-ho. Com a éssers humans som egoistes, egocèntrics, freds per mancar, a vegades, d’empatia en pro dels nostres propis interessos, però la consciència col·lectiva i el que identifiquem individualment com “el bé i el mal” ens porten a conduir les nostres accions buscant l’aprovació externa, buscant encaixar en allò socialment establit. És clar que cada delicte, segons el bé jurídic que

que estava fora de lloc o que seríem jutjats socialment i, amb probabilitat, penalment, per això. Com bé va dir Robert I. Simon, psiquiatre forense, la voluntat de sobrepassar els límits, d’aproparnos a la il·legalitat, és un aspecte que existeix en tots nosaltres, que ens atemoreix, però, alhora, ens fascina. La diferència consisteix en què adquireix la predominança en nosaltres. En paraules del gran Vicente Garrido, catedràtic de Criminologia en la Universitat de València i una de les grans eminències d’aquesta ciència, “L’afany per millorar en la investigació criminal és la història d’una frustració crònica. Al mateix temps, aqueix fracàs és també testimoniatge de la naturalesa de l’ésser humà, que es debat entre el vici i la virtut, l’autocontrol i el desenfrenament, el sacrifici pel bé comú i la freqüent immolació personal amb la condició de satisfer un projecte de possessió total de la resta.”

148

Part literària infantil ó i c a c u d E s or l a v n e

g i o r p l o p El Yolanda Portillo

i havia una vegada dos grans polps enamorats que volien tindre un polpet bebé. Fruit del seu amor va nàixer el Polp Roig. El xicotet polp va nàixer amb uns grans tentacles rosats. Era el polp més bonic i afectuós de l’oceà i era molt estimat. Però un dia assoleiat, tot va canviar: un vaixell pesquer als seus dos pares va caçar.

El polpet solet es va quedar. Estava trist en un oceà immens… A poc a poc, la seua soledat li va fer canviar: ja no desprenia amor. Ara estava enfadat i els seus tentacles rojos es van tornar. Sempre estava de mal humor, el seu caràcter no era calmat, ja en ell no regnava l’amor. El Polp Roig s’amagava entre les algues del grandiós oceà, amb ningú volia parlar i si algun animal de l’oceà se li acostava, ell no podia evitar espantar, fins i tot pegava, no es podia controlar.

La Mantarraya Blava, era un dels animals més afectuosos del lloc, sempre envoltat d’amics, però al Polp Roig mai podia abraçar perquè els seus tentacles sempre li colpejaven en passar. Hi havia també un Cavallet Groc de Mar. Era alegre i simpàtic, contava acudits sense parar! Tots els animals de la mar amb ell reien sense parar, però al Polp Roig mai aconseguia conquistar. El Cranc Pincetes ballant sempre estava en qualsevol lloc. Al Polp Roig el molestava el seu ritme i el seu saber ballar, així que sempre que el veia, l’intentava atemorir. Els peixos que en bancs solien nadar, quan passaven prop del Polp Roig, tots nadaven ràpid sense parar: temien que el Polp Roig els poguera pegar.

El Polp Roig sempre estava sol. Ningú volia al seu costat algú que li pegara o li fera sentir malament, així que cada vegada més era oblidat en les grans festes de la mar.

152

Va a arribar el Gran Dia de l’Oceà, la festa més esperada per tots els animals de la mar… El Cavallet Groc de mar, el Peix Globus, el Cranc Pincetes, els eriçons negres, els peixos rosats, els ermitans rialletes…fins al tauró blanc estaven convidats a aquest gran esdeveniment. Tots menys el Polp Roig. Ningú s’atrevia a convidar-lo perquè segur que amb els seus grans tentacles un colp li anava a donar…

En una cova fosca el Polp Roig es va a amagar, solitari i enfadat. Ningú amb ell volia parlar. Però l’afectuosa Mantarraya Blava es va acostar a aquell lloc, amb el Polp Roig volia conversar. Va entrar una mica espantada…feia fred, era un lloc molt fosc i no sabía què podia trobar allí dins… Allà estava el Polp Roig, sol i enfurit. De seguida va estirar els seus grans tentacles semblava que a la Mantarraya Blava volia pegar… - “Para! Per què em vols pegar?” -va dir la Mantarraya Blava. “Ni tan sols hem parlat i ja em vols pegar?” - cridava la Mantarraya Blava amagada després d’una enorme roca. -“Ix, no et pegaré…pots eixir tranquil·la”- va dir el Polp Roig. -“Què fas ací, Mantarraya Blava?, Per què has vingut a veure’m?” - va preguntar el Polp Roig- “Hui és el dia de la Gran Festa de la Mar, per què no eres allí ja?” - “Anava a preguntar-te si vols acompanyar-me a la festa”- va dir la Mantarraya Blava.

- “Què? Estàs boja! Ningú voldrà veure’m allí!” - va exclamar el Polp Roig -“Perquè dius això? És veritat que ningú vol veure a algú que no li faça sentir bé o especial, però tots tenim un dia l’oportunitat de canviar i tu, aquesta nit, en la gran festa de la mar ho pots aconseguir.”- va dir la Mantarraya Blava. -“Em costa ser feliç i no enfadar-me amb els altres, no sé si podré aconseguir-ho.”, va contestar el Polp Roig. - “Per a poder canviar, el primer que has de fer és pensar què no li agrada a la resta i a tu de tu mateix.”- va dir la Mantarraya Blava.

154

-“No m’agraden els meus tentacles, són molts i no sempre els puc controlar, per això a vegades els peixos em fugen perquè quan els vull saludar, algun tentacle s’escapa, es descontrola i els pega per darrere.”- lamentava el Polp Roig. - “Tinc una idea!” - va dir la Mantarraya Blava. “Si vols els teus tentacles ja mai més pegaran.” - “Com?” - va preguntar el Polp Roig - “A partir d’ara els teus tentacles serviran per a abraçar.”- va contestar contenta la Mantarraya Blava. - “Com farem això? Creus que els altres deixaran que els abrace?” preguntava el Polp Roig. - “Clar que sí!” - va exclamar la Mantarraya Blava. “Ningú pot rebutjar a algú que ofereix cor de veritat i tu tens tres cors… Tens molt amor que donar!”

La Mantarraya Blava i el Polp Roig van anar a la Gran Festa de la Mar. Tots van mirar sorpresos al Polp Roig arribar. Ningú s’atrevia a acostar-se, però, la Mantarraya Blava va començar a ballar…va agafar un dels tentacles del Polp Roig i el movia al ritme de la música sense parar… En veure que no passava res, el Cranc Pincetes es va unir a ballar, el Cavallet Groc de mar va començar a contar acudits sense parar… El Polp Roig reia i començava a gaudir. Tots els animals de la mar es van acostar a ell i quan estaven tots molt a prop del Polp Roig, la Mantarraya Blava va cridar “ARA” i el Polp Roig una gran abraçada li va donar a tots els peixos del lloc. Sorpresos però agraïts, els altres animals li van començar a abraçar. A partir d’aqueix dia el Polp Roig va veure que no era necessari pegar i si volia amics, a ningú havia d’atemorir.

El Polp Roig ja mai més va tornar a pegar, regalava abraçades de huit braços a tot el que li anava a visitar. El Polp Roig va tornar a riure, va tornar a gaudir i ja mai a cap festa va tornar a faltar perquè en els seus amics de la mar havia trobat una família a la qual estimar.

156

Conte

Conxa Guilabert

158

a mare crida ben fort. El pare crida ben fort. Tots dos plegat criden mooooolt fort. L’Olaia amaga el cap sota el coixí com una estruç. No suporta els crits. De fet odia els crits. Té moooolta por dels crits. I dels colps. No són colps xicotets com els que fa la mestra de música per a imitar el so del tabal. Són colps beeeen grans. Colps a la taula, a la paret, a la mare. Colps al cor de l’Olaia. La mare plora i després calla i ja no s’escolta res. Hi ha el silenci. I la xiqueta es pregunta què ha fet malament. Ha aprés que els pares s’enfaden quan ella no fa bé alguna cosa. Així que l’Olaia comença a pensar i a repassar. Mentre raona es torna sorda com una rella. El pare sempre li ho diu: estàs sorda com una rella! I l’Olaia es pregunta perquè estan sordes les relles si no tenen orelles. L’Olaia recapacita: 1. La suma que hui no ha sabut fer. I escolta en silenci els crits del pare: Ets un cap de suro, estàs apardalada i sempre seràs una bajoca! 2. El vestit que s’ha tacat de fang mentre jugava al jardí. Torna a escoltar els crits del pare: Ets una marrana i una deixada, no et voldrà mai ningú! 3. La carassa que ha posat davant el pla de llentilles. El pare segueix cridant: Ets una desagraïda i una malcarada. Em passe el dia treballant per a donar-te de menjar i així m’ho agraeixes. 4. El regal que ha demanat pel Nadal (un gosset ). Ara el pare es riu:

Un altre animal? Ja en tenim prou amb tu! 5. ... Puuf! L’Olaia deixa de pensar. Són tantes les coses que ha fet malament! I qui em manaria a mi tenir una filla!? No en tenia prou amb la mare!? L’Olaia intueix que el pare no l’estima. Però està confosa. Hi ha dies que el pare l’abraça i li porta un regal. De fet després dels crits sempre li porta un regal. Una nina de porcellana. L’Olaia té una col·lecció de nines de porcellana beeen gran. Mentre les mira des del llit els dóna la bona nit. Les nines tenen noms ben estranys: Fúria , Ràbia, Sorpresa, Frustració ,Indignació , Ira , Crueltat, ... L’Olaia ha tret els noms de les rondalles que li conta la mestra Anna al taller de les emocions. Mentre els repeteix l’Olaia s’adorm: bona nit Fúria, bona nit Ràbia, bona nit Frustració... L’Olaia ja dorm. A l’endemà la mare la desperta per anar al col·legi. La mare està molt guapa, s’ha maquillat. Després dels crits la mare sempre es maquilla. Al col·legi l’Olaia riu i juga. Li agrada jugar especialment amb el seu amic Leo. El Leo també deu escoltar crits. L’Olaia s’ho imagina perquè el veu plorar quan ningú se n’adona. Mentre estan junts l’Olaia i el Leo se n’obliden dels crits. L’Olaia està contenta. Hui és l’aniversari de la mare i li ha fet un regal. Un marc de fotos decorat amb pasta de sopa de colors. La mestra Laura li ha ajudat. L’Olaia ha posat una foto que li agrada molt de la mare i el pare i ella a la fira. Tots tres somriuen. L’Olaia tenia un anyet i ara ja en té sis. No ha trobat cap altra foto que li agrade. Un dia li

va preguntar a la mare per què el pare sempre eixia seriós a les fotos. La mare li va dir que el pare tenia problemes. L’Olaia no entenia ben bé què era això dels problemes. Coses de majors li explicava la mare. La mare ha cuinat lasanya. Al pare i a l’Olaia els agrada moltíííííssim la lasanya. L’Olaia aprofita l’alegria del dia i pregunta si algun dia poden anar a la fira. La mare respon que segur que sí. L’Olaia està contenta, la mare també. I comencen els crits. Què et sobren els diners? A la fira? Sou les dues igualetes! Teniu un forat a la butxaca! Gastar, gastar, gastar, només penseu a gastar! I jo ací treballant com un ase ... La mare mana l’Olaia a la seua cambra. El dinar ja s’ha acabat, l’alegria també. Els crits són méeees forts que altres vegades. L’Olaia porta el regal a la mà. La mare plora. L’Olaia també. Hi ha mooooolt de soroll. L’Olaia té poooooor i vol desaparèixer. Crida les nines: Fúuuuria, Ràaaabia, Sorpreeesa... Els demana ajuda. L’Olaia plora. Els crits no cessen. El regal cau al terra I la pasta de colors s’escampa per tot arreu. L’Olaia vol ser invisible. La nina Sorpresa baixa de la prestatgeria i la toca i l’Olaia es fa de porcellana, és una altra nina. La veu de la mare ja no s’escolta. El silenci ho envolta tot. L’Olaia no tornarà mai més, serà sempre una nina i es dirà Esperanca i es tornarà sorda con una rella I no escoltarà més crits. La porta de la cambra s’obri i el pare entra. Mou els llavis i els braços moooolt ràpidament però L’Olaia no escolta res. Mira darrere la porta I sota el llit però no la troba. Sembla moooolt enfadat. Llença coses enlaire : els coixins, la cadira, el pelutx, la

tauleta de nit... Però L’Olaia ja no té por, és una nina. I de sobte el pare la mira però no la veu. Està tan, tan, tan enfadat que tanca amb força els ulls, estreny els punys I d’una manotada fa volar totes les nines. L’Olaia alça el vol i remunta per damunt les altres nines I s’imagina que és a la fira i riu. La mare riu amb ella. És feliç. I després cau i quan arriba baix es desfà en trossets , de fúria, de ràbia, de sorpresa, de dolor . Aleshores s’escolten veus. Són les amigues supervivents que han escoltat els crits i venen a ajudar. Són moltes i saben molt de crits. Abracen la mare. Som amb tu li diuen i la consolen. Totes juntes arrepleguen els trossets de porcellana. Saben que l’Olaia és allí i que la seua innocència els dona la força per a seguir lluitant contra la bogeria de l’enuig I del maltractament. A l’endemà el Leo i la mare decideixen canviar els crits de la por pels de la llibertat I la denúncia. Ara són supervivents. El Leo sap que l’Olaia li ha regalat amb el seu vol el dret a l’esperança.

160

a n o ll a p La pa arlu M Yolanda Portillo

arlu era una bella papallona però ella se sentia xicoteta, fràgil, fins i tot, feble a l’hora de volar pel verd Prat. Sempre temorosa de fracturar una de les seues xicotetes ales. Marlu no creia que era prou bella en la seua prada. Les flors preferien a les grans papallones d’ales acolorides, ales amb colors que enlluernaven quan requeia en elles els raigs del sol. Marlu era diferent. Les seues ales eren xicotetes amb uns puntets diminuts que deixaven veure un xicotet centelleig quan el sol les reconeixia en la bella prada. Eren ales xicotetes però, encara que ella no ho creia, amb elles també podia volar, solcar bufons llocs i del prat gaudir. Travessar fronteres, posarse en les flors més boniques del lloc i pol·linitzar. Les papallones d’aquell prat eren grans amb ales enormes i voluminoses. Eren majestuoses. Més alt que Marlu sempre

volien volar, triar les flors més boniques i a Marlu menysprear. Un dia Marlu, volava trista i amb la bella rosella es va trobar; - “Què et passa Marlu?”va preguntar la rosella - “No vull ser jo”- va dir Marlu preocupada. “Vull ser algú especial, lluir grans ales i a llocs insospitats volar per a pol·linitzar.” - “Però què li passa a les teues ales? Per què no pots volar?” - va preguntar la rosella. - “Són xicotetes amb pigues diminutes i molts dels seus colors no s’arriben a apreciar” - lamentava Marlu. -“Mira, Marlu!”- va dir la Rosella. “Una història et contaré: El xicotet no és xicotet llevat que tu vulgues que aqueixa siga la veritat. El gran i vistós no és el més bell, llevat que tu vulgues que siga la veritat. Les fronteres no són fronteres, llevat que tu vulgues que aqueixa siga la veritat. La màgia de les coses a soles tu mateixa les pots crear

i si consideres que eres fràgil i les teues ales no et deixen volar, no dubtes que aqueixa serà la teua realitat. Però si et mires fixament i veus tota la bellesa que pots aportar, ningú tindrà dubtes que el que vulgues ho aconseguiràs. Perquè la gran és gran i la xicoteta és xicoteta, perquè aixó bell és bell i el menys bell és menys bell, perquè tots som diferents i a ningú cal menysprear. L’essència vostra és igual: sou dues papallones a cadascú més especial que porteu vida de planta en planta sent igual d’importants per a la vegetació. Marlu va entendre perfectament aquell savi missatge que la seua amiga la rosella li va dir. Mai més es va queixar de les seues belles ales perque aquesta xicoteta voladora va comprendre que, tal com era, era molt important en la naturalesa i va continuar il·lusionada anant de flor en flor, a la recerca d’aliment, portant el pol·len d’una planta a una altra per a millorar la reproducció vegetal.

162

l o s s e r b e Cançó d n dormir per a be semparades e d s e r u t cria Jesús Girón

Dorm tranquil que no venen els monstres a buscar-te. Dorm tranquil que no venen fantasmes a esglaiar-te. Lleva’t les llàgrimes, que només la pluja ara ha de banyar ta cara. No cal que t’amagues. La porta no tanques, àngels guardians sempre et vetllaran. La llum de les estreles t’acarona els cabells, et fa cosquerelles i amb tu s’entreté. De matinada, a cau d’orella, la lluna espanta la teua pena. El sol arribarà amb nova llum demà; rajos silenciosos et miraran curiosos.

Dibuix de Jesús Girón Araque.

Dorm-te criatura, que els teus somnis són de tots els colors: verds sense mesura, blaus com la mar pura, també de color groc, n’hi ha de marró i blancs sense costura. L’arc de Sant Martí, et cobrirà amb un llençol de color anyil. Dorm-te criatura, que la nit és llarga. Bona nit, cresol, que la llum s’apaga.

164

a i r à c i v Violència Júlia Rosa

au i Mireia només tenien sis i deu anys quan vivien amb els seus pares en un petit pis d’una gran ciutat. Pràcticament no eixien al carrer a jugar perquè al pare no li agradava passar ni una estoneta al parc veient com jugaven els seus fills, però tampoc els deixava anar tot sols a pesar que tenien un preciós parc a la cantonada del carrer. Tenia un caràcter molt difícil, igual s’aixecava de bon humor, que ho feia maleint i blasfemant perquè algú havia oblidat pujar la tapa del vàter perquè ell no haguera d’alçarla per fer les seues necessitats. La mare era una dona molt afectuosa, educada i amable. Intentava no fer ni soroll per a evitar un disgust a casa. Lamentablement, no tenia gens de temps per a estar amb els seus fills. Era molt

treballadora. Feia dos treballs alhora per a mantenir la família i que no els faltara res ja que el pare portava set anys aturat i ni buscava treball, ni tenia intenció de treballar. Passava la vida assegut davant del televisor i, entre brega i basta, anant a pescar o a furonejar per les botigues dels xinesos on es gastava gran part dels diners que guanyava la dona comprant capritxos i coses que no necessitava amb les quals omplia la petita casa d’andròmines inútils. Quan la mare arribava tard perquè s’havia complicat el treball, hi havia disgust segur. Fet que aprofitava el pare per manipular els fills perquè es posaren en contra de la mare. A poc a poc, la tensió anà creixent fins que va arribar un moment en què Pau i Mireia no sabien a què atenir-se, preferien

166

estar en el col·legi abans que tornar a casa i feien el possible per apuntarse a totes les activitats que el col·legi programava fora d’horari per a evadir-se de la seua trista realitat. No volien que el seu pare s’enfadara i li donaven la raó en tot però, encara que eren molt petits, en el fons dels seus cors alguna cosa els deia que no alguna cosa no anava bé. No parlaven amb ningú del que passava dins de casa per por que el seu pare s’assabentara, s’enfadara i els castigara. Però un dia va arribar al col·legi Antoni, un professor d’italià, perquè anaven a fer un intercanvi d'una setmana amb uns alumnes de Nàpols i van demanar alumnes voluntaris per a aprendre l'idioma i ajudar els napolitans a fer que se sentiren com a casa. Pau i Mireia es van apuntar els primers sense

dubtar-ho. Era una oportunitat més per a retardar la tornada a casa. Antoni es va guanyar la confiança dels xiquets des del primer dia. Era encantador, educat, simpàtic, amable, parlava com ells, no els cridava, ni els insultava, ni feia res que els poguera recordar el pare. Tan a gust estaven que un dia Pau va tenir un problema amb la seua sabatilla, se li va enlairar la sola i es va posar a plorar. Antoni se’l va emportar a la infermeria del col·legi, li va pegar la sola amb una cola extraforta i llavors, es va produir el miracle: Pau va començar a parlar, li va dir que tenia un amic el pare del qual li cridava, i cridava a la seua germana i a la seua mare. Que el seu amic volia el seu papà però que tenia por, tanta por que no s’atrevia a moure’s dins de casa

perquè no s’enfadés. Antoni li va preguntar que si aquest amic anava al seu col·legi. Pau li va dir que sí, però que havia oblidat el seu nom. El professor va voler forçar més la situació i va deixar de preguntar-li, tan sols es va limitar a dir-li que li diguera al seu amic que no tinguera por, que hi havia vegades que els papàs tenien com una la bestiola al cap que no els deixava pensar amb claredat. Que segurament el seu papà se l’estimava molt, però que si aquesta bestiola el feia enfadar, possiblement faria coses que en estat normal no faria, però per aquesta la bestiola ho feia. Antoni es va posar de genolls i li va dir a cau d’orella: “Pau, et conte un secret perquè li ho digues al teu amic: digues-li que no tinga por, però que estiga alerta perquè és possible que sense que s’adone el

seu papà puga guarir-li la bestiola i deixe d’enfadar-se. Digues-li que quan note que el seu papà s’enfade o parle sol alguna cosa que a ell no li semble normal, que intente marcar en un telèfon d’amagat el 112 i vindran uns herois a curar la bestiola del seu papà”. Li va dir que a partir d’aquest dia nomenava el seu amic el supervigilant de la bestiola de papà i que segur que així la pau i la felicitat regnarien a la seua casa. Quan van tornar de la infermeria a Mireia se li saltaven les llàgrimes. — Què et passa Mireia? —li va preguntar Antoni. — Nada. Crec que se m’ha ficat alguna cosa en l’ull —va contestar Mireia en veure que la sabatilla del seu germà estava arreglada. — No et preocupes, que tot anirà bé —li va dir el professor manant-la al bany perquè es rentara la cara. L’endemà, a l’hora en què la mamà dels germans havia de tornar a casa, va sonar el telèfon i no l’agafà ningú. El pare hi havia els havia prohibit agafar-lo. Va saltar el contestador i era la mamà que anomenava per a dir que es retardaria perquè havia plogut molt. Es trobava recollint aigua d’un garatge i els caps li havien demanat que es quedara una hora més per a deixar la feina acabada. Al pare li va canviar la cara. Se li van encendre els ulls i va començar a dir paraulotes insultant la mare i cridant sense parar. Pau i Mireia es van mirar i van córrer a amagar-se en un armari encastat que hi havia al passadís. El pare cridava sense parar i caminava de pressa per tota la casa. De sobte, va baixar la veu. Era com si no volguera que el sentiren i sense deixar de caminar passadís

168

avance i enrere, els xiquets van escoltar com deia: mala dona! Aquesta vegada, les pagarà totes juntes! Amb mi, no es juga! Com dins de mitja hora no siga aquí es quedarà sense els seus fills! No els tornarà a veure més!

Quan van tornar de la infermeria a Mireia se li saltaven les llàgrimes. Mireia i Pau es van abraçar. Estaven terroritzats. Sentien por cerval i no podien contenir les llàgrimes, però sense fer soroll. No volien que el seu pare els veiera però, el pis era molt petit, en un moment o un altre els trobaria. Al cap d’una estoneta van deixar de sentir pel passadís els passos del seu pare. Pau li va dir a Mireia. He de vigilar la bestiola. Mireia no entenia res. Li va dir que es quedera quiet, però Pau no va fer cas. Amb cent ulls, isqué de l’armari sense fer soroll i de puntetes va arribar fins a la porta de l’habitació de matrimoni on va veure al seu pare buscant nerviós alguna cosa entre les coses que amagava sota el llit. De sobte va aixecar la mà. El pare havia agafat una pistola que no semblava de joguina. Pau va córrer passadís com un esperitat, però passant pel menjador va agafar el telèfon mòbil del seu pare i va tornar a ficar-se en l’armari amb la germana. En veu baixa, li va demanar a Mireia que el cobrira amb totes les jaquetes que tenia en l’armari, que havia de cridar als herois que curen bestioles. Mireia, en veure que li havia agafat el telèfon al seu pare, li va dir que li’l tornara, que sinó el seu

pare els mataria. Pau no en va fer cas i va marcar el 112. Mireia i Pau es va tapar corrents amb totes les jaquetes. Temia que el seu pare els sentira. A l’altra banda del telèfon van contestar de seguida. Pau va intentar explicar-se amb veu baixeta. Li va dir que el seu pare estava per la bestiola. Que la bestiola havia fet que s’enfadara. Al principi, no entenien res, però quan Pau va dir que el seu professor Antoni li havia dit que trucara al 112, que l’havia nomenat supervigilant i que el seu pare tenia una pistola, van reaccionar i li van dir que no es preocupera que de seguida anirien a curar al seu papà, que li donara l’adreça i que procurara no eixir de l’armari. Quan Mireia va penjar, li va dir que havia escoltat l’aixeta del bany, que aprofitara i li tornara el telèfon perquè tenia por del que el seu pare els poguera fer. Pau li va dir que no podia eixir de l’armari. Que els herois que curen li havien dit que no ho fera. Mireia no s’ho va pensar dues vegades: li va arrabassar el telèfon i en va eixir corrents de l’armari sense fer soroll. Va deixar el telèfon en el menjador i quan tornava per a amagar-se en l’armari el seu pare la va veure i li va fer un crit: “Mireia, veniu aquí!” Mireia es va quedar immòbil. No podia ni girar-se. El pare, en veure l’actitud de Mireia va canviar el to i amb veu més amable li va dir que estiguera tranquil·la, que no passava res, que anara a buscar el seu germà i acudiren els dos al menjador perquè havia de parlar amb ells. Mireia, amb veu tremolosa, li va dir que tenien molts deures, que anirien quan els acabaren. El pare li va dir que tenia un super gelat de xocolata en el

menjador que els esperava. Mireia penjà el telèfon sense dir res i anà a cercar Pau amb passos curts, però estava com petrificat. Seguia sense voler eixir-ne. Finalment, en parlar-li del gelat de xocolata i de la sobtada fugida de la bestiola, el va convéncer. Li va dir que el papà ja no estava enfadat i que havien d’anarhi, perquè no es tornara a enfadar. Pau es va convèncer i va seguir la seua germana, de totes maneres, si es tornava a enfadar, el guaririen els herois que venien de camí. Quan van arribar al menjador, van veure al seu pare caminant nerviós al voltant dels gelats que estaven en la taula amb la mirada fixa a la butxaca, on tenia ficada la mà dreta. — Ja som aquí —va dir Mireia sense gosar de mirar-lo a la cara. — Molt bé. Asseureu-vos i mentre us mengeu el gelat us contaré per què no heu d’estimat la vostra mare perquè diu que està treballant, però en realitat està en el bar, jugant i rient amb uns altres homes, malgastant-se els diners perquè no pugueu tenir res. En realitat no treballa, el que passa és que ni us vol ni vol estar amb vosaltres. — Papà, tinc ganetes de pixar, vaig al bany! —va dir Pau aixecantse corrents. El pare seguia ofuscat en el seu monòleg i en els seus pensaments. Mentrestant, Pau va aprofitar la distracció per a deixar la porta oberta del carrer i va tornar corrent perquè el seu pare no se n’adonara. Havia pensat que els herois que curen necessitarien entrar a matar a la bestiola que enfadava el seu papà. — Mengeu-vos el gelat! Jo soc un bon pare i us cuide, cosa que no

fa la vostra mare. No es recorda de vosaltres per a res, perquè no us vol! M’enteneu? La vostra mare no us vol! El pare havia pujat el to de veu. Mireia i Pau es miraven als ulls terroritzats. Eren incapaços d’agafar la cullera. — No us vol! No us vol! — repetia sense parar. De sobte, va treure la mà de la butxaca aferrant una pistola. Era la pistola que havia vist Pau quan va fer de supervigilant. Mireia va trencar a plorar i es va ficar sota la taula cridant. — Papà, no ens mates! No ens mates! —cridà Mireia entre llàgrimes. Pau va agafar la mà del seu pare i el mirà de fit a fit. — Papà! No deixes que la bestiola et faça mal! —li digué amb la calma d’un adult. Tot just quan el pare havia començat a abaixar la pistola, hi van irrompre dos policies i en un segon fou immobilitzat i li van llevar la pistola. Emmanillat i amb el cap cot, se’l van emportar a comissaria i quan hi va arribar la mare, no s’ho podia creure. Els xiquets la van abraçar i li ho van explicar tot. Pau li va contar que el seu professor li havia dit que era un supervigilant i que per això havia cridat els herois que curen. Li va dir que estiguera tranquil·la, perquè el seu professor li havia dit que a partir d’aquell dia la pau i la felicitat tornarien a regnar a casa. Quan la mare en va parlar amb Antoni, no sabia com donar-li les gràcies, perquè el consell que li havia donat al seu fill els havia salvat la vida.

170

s e l i a i r à c i v Violència bles de la i s i v n i s e m i t c ví : e r e n è g e d a i c n violè s t e u q i x s l e , s les xiquete escents. i els adol Tamara Enrech

“Perquè l’exposició a la violència de gènere és una forma de maltractament infantil

a Violència Vicària és una de les violències més invisibilitzades tant a nivell públic com polític. A Espanya, es reconeixen com a víctimes a les filles i fills d’aquelles dones víctimes de violència de gènere i, per tant, se’ls identifica com un col·lectiu que ha de ser atés amb la mateixa prioritat (i fins i tot, major) que a les pròpies dones que la pateixen o la van patir i se’ls va incloure en la Llei Orgànica 1/2004. Encara que fins a l’any 2015 no han sigut reconegudes per la Llei de Protecció a la Infància com a víctimes de Violència de Gènere. A qui ens referim quan parlem de víctimes de violència vicària? Segons *Pâquet-*Deehy (2004) són xiquets, xiquetes i adolescents exposats/as a la violència de gènere en el seu àmbit familiar, totes les filles i fills que viuen en una llar on el seu pare o la parella de la seua mare és violent contra la dona, i inclouen també aquelles situacions en què, després de la separació de la parella, els seus fills i filles continúen patint l’abús i maltractament després del cessament de la convivència, per exemple quan succeeix una interacció abusiva durant el règim de visites, o quan s’utilitza als xiquets i a les xiquetes per a controlar o danyar a la seua mare.

Quin tipus d’exposició a la violència de gènere es veuen sotmesos aquestes xiquetes i xiquets? Això ocorre no sols quan són presents davant una agressió física cap a la mare, sinó que es poden presentar de formes diverses, i són: Perinatal: aquesta ocorre durant el període de gestació de la mare, podent ser física o psicològica; Intervenció: ocorre quan els fills o les filles s’interposen entre el maltractador i la mare, amb la fi última de protegir-la; Victimització: s’identifica en els casos que els xiquets i xiquetes es converteixen en l’objecte de violència psicològica o física en una agressió cap a la mare; Participació: succeeix quan l’agressor converteix als fills i filles en actors principals de la violència cap a les mares. Per exemple quan vigilen a la mare a petició de l’agressor; quan desvaloren a la mare com a procés de col·laboració amb l’agressor; Ser testimoni presencial: ocorre quan els fills i filles observen les agressions cap a la mare; Escolta: quan els arriba el so de les disputes i trobades violentes; Observació de conseqüències immediates de l’agressió: quan els fills i filles només evidencien les seqüeles físiques en la mare d’aquella agressió exercida sobre ella, però que ocorre fora de la presència d’aquests/as. I és en la “Victimització” on es troba immersa la violència vicària tan replicada hui dia en els nostres mitjans de comunicació. Aquella que és exercida sobre els fills i filles amb la finalitat de danyar o matar en vida a les mares, com a forma de venjança per no poder continuar exercint control sobre els cossos i ments

172

de les pròpies dones. I lamentem profundament que aquest tipus de violència moltes vegades siga duta a terme pel fet que es valora el dret dels agressors a exercir com a pares, abans o per damunt que el propi benestar dels xiquets, xiquetes i adolescents, havent sigut reconeguts prèviament i per llei, com a víctimes de maltractament infantil en haver estat exposats/des a violència de gènere. Havent reconegut l’ampli ventall sobre el qual es pot categoritzar el tipus d’exposicions de violències que viuen quasi diàriament molts xiquets i xiquetes, es busca sensibilitzar a la població que quan eres un/a xiquet/a i creixes en una família en la qual estàs acompanyat/da d’actes violents (tant físics com verbals) i aquests no són gestionats per persones adultes sanes emocionalment, la teua ment acaba normalitzant aquest tipus de realitats, la qual cosa s’acaba decantant en possibles reproduccions de nous perfils de maltractadors i/o víctimes a nivell social. Els efectes de l’exposició a aquesta violència han també de veure amb l’exposició en la seua vida diària a les creences de l’agressor i a com exerceix el seu paper de pare o marit, ja que això també afecta en el desenvolupament de la personalitat dels fills i filles (*Bancroft i *Silverman, 2002). Com es pot previndre aquesta Violència? La major mesura de prevenció davant aquesta problemàtica social és l’educació per a la igualtat o coeducació des de les institucions públiques de contacte directe i, per descomptat, des dels diversos agents socials cap a les xiquetes, xiquets i adolescents.

Què és la coeducació? En paraules de la filòsofa, catedràtica i professora, Mª José Urruzola, la coeducació: “consisteix a educar a les xiques i als xics al marge del gènere femení o masculí, és a dir, educar-los partint del fet de la seua diferència de sexe, potenciant el desenvolupament de la seua individualitat, però sense tindre en compte els rols que se’ls exigeix complir des d’una societat sexista, per ser de l’un o l’altre sexe” (1995). El que es planteja és una proposta en pro de la creació d’un nou model home-dona (des d’una perspectiva inicialment binària), amb l’objectiu d’identificar-se com a persones capaces d’assumir, lliurement, aqueix rol comú-igualitari, des de la seua individualitat, però formant-se per a una ciutadania democràtica, sent persones felices i sanes que permeten l’evolució a una societat més justa, igualitària i basada en el respecte a la diversitat. L’educació per a la igualtat es basa en la destrucció dels estereotips relacionats al gènere, que justifiquen i perpetuen les desigualtats personals i socials, les quals han vingut fomentant un sistema d’inseguretat i injustícia fins al dia de hui reproduït des de cada racó de la societat. Com podem educar en igualtat? Per a poder previndre la violència de gènere i treballar a erradicar la cultura de la violència podem enfocar-nos en aquests pilars bàsics: • Ús no sexista del llenguatge. L’ús no sexista del llenguatge ajuda a la visibilització de les dones i la visibilització és clau per a

•

l’autoestima. I l’autoestima és la base de l’apoderament i del lideratge. Visibilització de la labor de les dones, tant al llarg de la història com actualment. Les xiques necessiten referents de dones il·lustres i fortes. Els xics han de saber que no solament els homes han contribuït a l’evolució de la societat i que la labor i les paraules de les dones és, també, la base del progrés i de l’avanç de les societats. Crítica al sexisme en qualsevol manifestació, hem de mostrar tolerància “0” a qualsevol mostra de sexisme dins de qualsevol cercle social en el qual ens desemboliquem. Masculinitats igualitàries: demostrar en la pràctica diària que hi ha alternativa a la masculinitat tradicional, que existeixen les masculinitats igualitàries i que hi ha homes referents en aquest sentit; afegint a aquesta qüestió la corresponsabilitat domèstica, la cura de si mateixos i de les altres persones, les relacions afectives i sexuals en igualtat, etc. Resolució pacífica de conflictes: cultura de pau i educació emocional. Educació sexual en igualtat i en llibertat: desmuntar els mites de l’amor romàntic, lluita contra els prejudicis discriminatoris, la sexualitat com a comunicació. Lluita contra la lgtbifobia

(*lgtbiq+ = lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals, *queer i +), ja que la lgtbifobia és una mostra més del masclisme existent, de la ignorància i de la falta de referents positius en la nostra adolescència. • Lluita contra la violència cap a les dones: aclariment de conceptes, ensenyar a descubrir els primers símptomes de maltractament, lluitar contra els prejudicis i el desconeixement arrelat en els mites que invisibilitzen la realitat de tots els tipus de violència, així com els trets dels agressors i les víctimes dels mateixos. Sens dubte, ens queda molta feina a fer, tenim un camí llarg i ardu de recórrer com a individus i com a societat perquè totes les persones aconseguim el benestar sense importar sexe, creença, condició, nacionalitat o nivell socioeconòmic. Tots i totes hem d’implicar-nos a treballar entorn de la visibilització de les dones i el seu apoderament, així com de tots aquells col·lectius que han sigut descartats i relegats a l’ombra d’aquells portadors de major poder i privilegis. La infància i l’adolescència és justament un d’aqueixos col·lectius (sinó el que més) que, per no posseir la capacitat i el dret reconegut a la defensa, la seua veu va ser anul·lada, però si ens eduquem per la igualtat com a persones adultes i treballem de forma transgeneracional sobre la base d’aquests principis, el camí d’assegurança serà menys costera amunt del que creem fins al moment.

174

Activitats didàctiques Falla a n i r a La M

Cooperació Dos xiquets están jugant a portar les sabates nugades. De sobte, veuen dues bosses de dolços… Observa, relfexiona i escriu:

1. Descriu el que veus.

2. Per què creus que cadascú tira cap al seu costat? 3. Tarden molt o poc de temps en adonar-se del que estan fent malament? Per què creus que tarden?

4. Quina és la solució a la que arriben? 5. Què opines d’aquesta història? 176

Laberint Ajudem el monstre a trobar-se amb el seu amic

178

Sudoku

Pinta

180

182

Sopa de lletres IGUALTAT / RESPECTE / EMPATÍA / SOLIDARITAT / COMPRENSIÓ

Fem el nostre escut Amb aquesta activitat reconeixerem les nostres qualitats i les nostres fortaleses. Pintarem el nostre escut i després respondrem en la part de darrere les següents preguntes:

1. Què se’t dona bé? 2. Què és el que més t’agrada fer? 3. Què és el que més t’agrada de tu? 4. On et sents segur i còmode? 5. Dibuixa a la teua família! Què t’agrada de cadascun?

184

186

Diferències Troba les cinc diferències al monstre

Solucions

188

Agraïments Falla a n i r a M La

Escriptors E

nguany hem tingut la sort de comptar amb moltes persones per a la creació d’aquest llibret. Des d’aquestes línies volem agraïr-vos una vegada més l’esforç i la generositat que heu demostrat amb les vostres col∙laboracions literàries per donar vida al projecte Desemmascara’t. GRÀCIES!

Alfons Navarret, Josep Usó, Josepa Montagut, Jaume Joan, Juan V. Martínez Luciano, Kike Alapont, Nicolau Colomar, Lara de la Cruz Huguet, Carme Arnau Orts, Albert Vidal, Albert Llueca, Júlia Rosa Romero, Jesús Giron, Yolanda Portillo, Conxa Guilabert, Tamara Enrech (Amigas Supervivientes).

190

Himne a Sagunt De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial. Oh! Ciutat de bellesa exquisida sota un cel blau que és un pali d’atzur, reclinada en la teua flora infinita fistonada pel mar que mussita versos grecs en escuma de tul! T’has vestit de llums el cel i has copiat en els teus fruits el sol; la teua bellesa es mostra sense vel i de tu, els colossos del sòl captaren almoina d’amor. De l’altar de la Pàtria estimada puge l’himne com una oració, com un bes que l’ànima encesa done a Sagunt, la Pàtria invençuda… Saguntí, Sagunt és el teu honor! És tan alt el teu noble destí que la teua glòria cap n’assolí. Continua airós el teu invicte camí i demostra que ser saguntí és dues vegades ser bon espanyol! De llorers i roses trencem corones de glòria a Sagunt immortal; als mons, els seus himnes llancem i en flames de sang avivar jurem la seua foguera genial.

192

Himne de València Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres. Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressò notes de nostra albada canten les glòries de la regió. Valencians: en peu alceu-se Que nostra veu la llum salude d’un sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingueu. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Pas a la regió que avança en marxa triomfal! Per a tu la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora... Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines.

Flamege en l’aire nostra Senyera! Glòria a la Pàtria! Visca València! Visca! Visca! Visca!

194

196