4 minute read

ELS JUGADORS ALZIRENYS MÉS DESTACATS

ENRIQUITO D’ALZIRA

Enrique Ferrandis Carbonell va nàixer a Alzira en el mes de febrer de 1935, molt a prop del trinquet. Esta proximitat li va permetre començar prompte a jugar. “Enriquito” va cridar l’atenció d’Antonio Richard, empresari del trinquet de Sueca, i es va emportar al xiquet a viure amb ell amb 12 anys.

Advertisement

Es va formar com a jugador de pilota i amb 15 anys va debutar a Pelayo. Va jugar amb Danielet d’Algemesí i s’enfrontaren contra Miguel Royo de Masamagrell i Gómez. Va guanyar la partida i va agradar molt als aficionats, per la qual cosa ja no va deixar de jugar al Pelayo.

En 1952, Enriquito va guanyar la setmana esportiva que es va disputar en el trinquet del Pelayo.

A partir d’eixe moment, progressà ràpidament, i en 1953, ja s’enfrontà junt al Xato de Carlet i Peiró contra Rovellet i Deval. L’alzireny va ser un jugador molt complet i passava sempre la pilota per dalt de la corda, amb un gran sentit de la col·locació, sense fer jugades espectaculars però buscant les altures. Va ser “el tercer en discòrdia” en la disputa que mantenien Rovellet i Juliet per la supremacia.

En 1955, es van organitzar quatre partides extraordinàries, a Alzira, Carcaixent, Algemesí i Gandia. S’enfrontaven un trio format pel Xato de Carlet, el Xato de Museros i Enriquito contra Juliet, que restava, i Rovellet “que feria i es feia arrere”. Tots aquells desafiaments -que arribaren a jugar-se 10- van crear una gran expectació.

Però Enriquito va tindre molt mala sort perquè en el seu millor moment, corria l’any 1963, es va lesionar de gravetat en el braç, fet que el va allunyar dels trinquets com a jugador.

A partir d’eixe moment es va dedicar a ser marxador a Pelayo i fent de trinqueter a Benissa, Pedreguer i Ondara. També va ajudar a Benidorm i Guadassuar, entre d’altres. Va ser un gran empresari i així la gent ho reconeixia.

Fer debutar a un jove Paco Cabanes al trinquet de Benissa va ser un dels seus èxits, ja que era molt jove i la gent encara no el coneixia. Anys desprès, Genovés ha reconegut que Enriquito té part de culpa de que la seua vida professional haja sigut tan exitosa.

Daràs

Dar S

Salvador Daràs, natural d’Alzira, es va presentar en Pelayo el 5 de juliol de 1947. La seua primera partida va ser amb el Blanquet, també d’Alzira, contra Rullo i Juanito. Al contrari del que marca la tradició, es va presentar a jugar amb una camisa de color negre, cosa que no és normal en un trinquet. Van guanyar i va causar una bona impressió als aficionats per les seues bones traces al jugar.

A finals dels cinquanta, Daràs actuà com a gran figura contra el Xiquet de Gata, Cotet de Simat, Ibáñez, Quart, i en repetides ocasions, davant Juliet. Un exemple de la seua categoria fou un desafiament el 8 d’octubre de 1949, en que Daràs i Miliet van jugar contra Rovellet i el Xato de Museros.

Daràs tenia molt de nervi, molta sang, i posava molta passió en el joc, tant es així que si perdia un quinze es pujava per les parets. Va ser un gran passador de pilotes, sense errar cap, però li va faltar potència per a ser un número un. De vegades tenia tanta afició a la pilota, que el perdia, ja que jugava desafiaments en els que la possibilitat de guanyar eres mínimes, i a més de perdre l’apostat, quedava desfet físicament. No tenia por de reptar a cap figura.

VICENTE D’ALZIRA

Vicente Ferrandis Carbonell, germà d’Enriquito, va jugar pels anys 50, i ho feia de rest. No va arribar a la categoria del seu germà, però va ser un gran pilotari de segona.

En paraules del mateix Enriquito, amb més sort Vicente podia haver arribat lluny, perquè era molt valent i fins i tot més tècnic que ell.

En l’any 1957 es va jugar un desafiament de 5.000 pessetes d’aquell temps, en el que Vicente d’Alzira i Gómez van guanyar a Soro i Deval. Aquella victòria suposà la consagració quasi definitiva del d’Alzira. Poc de temps després, una lesió de braç va privar de la possibilitat de poder admirar una figura del nostre esport en haver de retirar-se. La lesió es va produir perquè Vicente era molt lluitador i no donava cap pilota per perduda. Un dimarts va jugar una partida a Algemesí i es va fer mal al braç. Sense descansar, va jugar als dos dies a Gandia i acabà lesionant-se greument.

ALBERTO D’ALZIRA

Alberto Santamaria va jugar als anys quaranta i cinquanta com a mitger o ferint i fent-se arrere. Va ser jugador més coneixedor de la pilota i manyós que fort. Per motius de paisanatge, va jugar moltes vegades amb Daràs encara que també alternà amb altres jugadors de categoria com Juliet o Quart. Se li coneixia per la seua altura, i per l’elegant i pulcre que anava sempre.

BLANQUET D’ALZIRA

Va jugar de mitger i ferint i fent-se arrere entre finals de la dècada dels vint i la dels quaranta. Acompanyà a Daràs en alguna partida i va fer parella amb ell en el debut de Daràs al Pelayo enfrontant-se al Rullo i a Juanito. En altres ocasions acompanyà al Xiquet de Gata. Al trinquet vell d’Alzira ja apareix el seu nom el 6 de març de 1927, amb una interessant partida entre Fusteret, pare i fill, contra Rochet i Blanquet d’Alzira. Després d’un vertader pugilat, la partida es va decidir a favor de l’equip d’Alzira per cinc tants.

Ferrer Ii

Jesús Rodríguez Ferrer va nàixer en 1938 a Miramar. Nét i fill de jugadors de pilota, deixà d’estudiar per a començar en 16 anys a jugar a pilota.

Va debutar en una partida fent parella amb son pare i s’enfrontaren als Suret, pare i fill també. Els Ferrer van guanyar i prompte es presentà a Pelayo. Durant 13 anys va estar jugant a la Catedral i era un assidu de les partides del dissabtes, considerades les millors de la setmana.

En 1964, fent parella amb Ruiz, i representant al trinquet de Tavernes de la Valldigna, va guanyar el Campionat d’Espanya d’escala i corda. Encara que perderen la primera partida, totes les altres les van guanyar i va demostrar que era un gran saguer.

Era pilotari de talla, complexió atlètica i de fortes cames. Tot el necessari per a triomfar en un trinquet. Era de pilota molt forta i en especial les caigudes d’escala.

Li agradava molt jugar de calbot. De vegades era irregular alternant jugades excepcionals de gran mèrit amb errades. La seua carrera com a jugador arribà fins als 40 anys, quan el dolor en els braços i les mans no el permeté continuar. Passà a ser trinqueter i marxador al mateix temps. Va portar diferents trinquets, com el de Tavernes i Sueca, i durant més de 20 anys, va portar el trinquet d’Alzira, lluitant des del primer dia fins a l’últim per fer la pilota valenciana en Alzira un referent.

El 13 de gener de 2014 va rebre l’homenatge del món de la pilota al nou trinquet d’Alzira.