Jo i els altres | Llibret 2025 Falla El Castell

Segons aquesta definició, el jo és allò que ens diferencia de la resta. El que intentem en aquest llibret és, precisament, posar el focus sobre aquestes qualitats diferenciadores i la manera com individualment ens relacionem amb l’entorn. En contraposició, però, trobem els altres, tots aquells que considerem diferents a nosaltres i que, en el pitjor dels casos, arribem a menystenir, ignorar i sotmetre. Agafat des del prisma eurocèntric, la màxima expressió d’aquesta alteritat la representa el continent africà amb tota la seua diversitat.

Pel que fa a les portades, l’espill és una concreció de la nostra imatge exterior. En canvi, aquest llibret, i la lectura en general, pretenen ser un espill on poder mirar cap al nostre interior i on veure’ns identificats per a incitar a una autoanàlisi conscient. Contràriament, la finestra representa la nostra manera d’observar els altres, des de la distància i com que la cosa ens és totalment aliena, quan realment l’única que ens separa és una fina làmina de vidre.

Ego

[éɣo]:m.PSIC.

tuïxenConjuntdinàmicdefacultatsqueconstielnuclidelapersonalitatd’unindi-viduilaseuarelacióambelmedi.

Altre -a [áltɾe] o [átɾe]: adj i pron. Restant,laresta.

Una

Nosaltres, els valencians

Carles Fenollosa Laguarda

PROFESSOR I ESCRIPTOR

La identitat és una recerca que sempre està oberta”, deia Claudio Magris. Sempre oberta i per tant boirosa, canviant... i sovint perillosa. A pesar d’això, és necessària per a entendre l’ésser humà, perquè si l’entitat és l’ens –o siga, l’individu, la persona–, l’id és tota la resta: allò que ens posa en relació amb el món, que ens “col·loca”, que ens diu qui som enmig de tot açò que anomenem vida. Ens diu qui som: qui sóc “jo”, per tant, qui som “nosaltres”... i també qui són “els altres”. Per això, normalment, quan algú es pregunta quina és la seua identitat i respon, per exemple: “jo soc Joana, de la Pobla Llarga, i soc valenciana”, posa en joc tota una sèrie de mecanismes d’identificació, més abstractes o més palpables, però que sent: des de la fidelitat política a unes institucions o a uns símbols, fins a la manera de menjar cada dia o les llengües que parla.

Tot això, deia Magris i han dit molts altres, és canviant, voluble i complex. Hi ha, en el fons, moltes “identitats” simultànies ballant i entrellaçant-se, amb tota una sèrie d’ingredients més o menys importants segons la visió respectiva. En el cas valencià, també. Últimament, per exemple, hi ha una mania prou estesa que consistix a fer de la “identitat” valenciana una cosa informe feta sobretot de capacitat festiva, arròs cuinat d’una manera determinada i... I en realitat de poc més. Per a eixa visió, ser valencians és ser espanyols i fer paelles.

D’altres, mentrestant, confonen la nacionalitat amb la ciutadania, i per tant parlen d’un únic requisit: viure i pagar impostos ací –que després són portats a la Cort de Madrid, però això no solen dir-ho–. Estes són només dos possibilitats entre moltes altres i són perfectament legítimes –faltaria més!–, però obliden bona part dels ingredients històrics que han conformat la canviant, voluble i complexa identitat valenciana a través dels segles.

Qui som, els valencians? Millor dit: què ens ha fet sentir-nos o pensar-nos valencians al llarg del temps? La pregunta fa molta por, ho reconec, perquè a partir d’ací és facilíssim entrar en generalitzacions, anacronismes, fantasies i essencialismes. Tractant este tema és també molt fàcil dir animalades. Siga com siga, trobe que hi ha alguns trets comuns, allargats i pastats per les mans de la història, que han permés que una certa idea de “valencianitat” (sic) haja arribat a 2024, malgrat totes les turbulències. Podem dir, per tant, que “ser valencià”, tal com s’ha entés fins ara –no sé si a partir d’ara–, s’ha basat en alguns pilars històrics.

Detall del quadre “La Batalla d’Almansa”. Obra de Buonaventura Ligli sobre dibuix de Filippo Pallotta. 1709.

La “personalitat política valenciana”, per exemple, la mateixa noció de “ser valencià” , deu molt a la creació, en el segle XIII, d’un nou regne, el Regne de València, amb lleis –els Furs– i Corts pròpies dins de la confederació catalano-aragonesa. És obvi que l’existència d’un Estat medieval amb tot el que podia tindre un Estat medieval creà progressivament una identitat, primer en les seues capes dirigents i després en tota la resta. Al capdavall, els valencians de finals del segle XIV ja sabien que ho eren, i els de després, també. Fins el dia de hui.

El fet és que aquell regne tenia unes institucions que implicaven una manera de fer, de funcionar i de relacionar-se... una manera i una capacitat de governar este tros de terra i la seua gent. També de parlar i d’escriure. Que aquell regne prenguera com a llengua oficial el valencià, i que esta llengua, juntament amb el llatí, dominara els primers segles d’existència política fou determinant en la construcció identitària valenciana. Ser valencià implicava residir i participar de la vida pública del Regne de València, clar que sí, però també, d’una forma o una altra, fer servir “la seua” llengua. El Segle d’Or de la nostra literatura, el XV, fou la mostra incomparable d’una existència nacional en plenitud: hi havia un poble que existita, perquè s’escrivia.

Però l’existència institucional d’aquell Estat acabà l’any 1707, quan fou derrotat i annexionat per Castella. Desaparegué el Regne, però no la seua gent, ni la seua memòria, ni, encara que ferides, la seua literatura i la seua llengua. Prèviament a eixa data funesta i simbòlica, i durant el segle XVI, per diversos factors que ara no venen al cas, la plenitud literària s’havia perdut i la plenitud lingüística s’havia ressentit en àmbits formals... i entre les capes altes de la societat: entre els rics, vaja. A pesar de tot, durant el segle XVII el valencià era encara la llengua de tot el món, del dia a dia, de la literatura popular... i la dels Furs. És a dir, es tractava de la llengua en què la majoria dels hòmens i dones vivien –en totes les accepcions de la paraula “viure”. Mentrestant mantenia posicions dins dels àmbits escrits i cultes. El poble valencià encara tenia les seues institucions i els seus representants: encara, d’una manera o una altra, es governava.

Tot això, com deia, a principis del XVIII saltà pels aires. L’annexió del Regne de València per part de Castella després de la derrota en la Guerra de Successió confirmava un altre terreny de joc: ara el valencià era un poble amb memòria però sense poder ni política, i el valencià només la llengua d’eixe poble.

Durant el segle XIX la situació varià una mica. La creació de la divisió provincial partí l’antic territori valencià en tres trossos lligats més directament a Madrid que entre ells. Alacant, València i Castelló eren províncies d’una nació obligatòria: l’espanyola. La identitat provinciana, per tant, s’escampà, i la identitat regional valenciana significà cada vegada més una manera de ser vitalista, encesa, excitada políticament... però sempre depenent de l’espanyola.

La nostra llengua, mentrestant, era coneguda com “la morta-viva”: morta als àmbits formals, vivíssima com sempre en la resta. La Renaixença intentà canviar una mica les coses: tornar a escriurela amb seriositat i amb bellesa. En alguns casos arribà fins on volgué; en general, fins on pogué. Així s’allargà la història durant els primers compassos del segle XX. En els anys trenta, però, tot s’accelerà. He dit abans que la conquesta, invasió i dissolució del Regne de València en 1707 no feu desaparéixer la seua gent, ni la seua memòria col·lectiva, ni tampoc la seua literatura ni la seua llengua. És això el que explica que el projecte d’Estatut d’Autonomia, a finals de la primavera i principis d’estiu de 1936, incloguera encara a tots els valencians: d’Oriola a Vinaròs..., que demanara la restitució de part de l’antiga sobirania política d’aquell territori i l’oficialitat del valencià. Els diaris anunciaven que la Comissió pro Estatut havia de reunir-se per primera vegada a final d’aquell mes de juliol. Però això no passà mai.

El colp d’Estat, la guerra i la derrota portaren tot encara més lluny de la casella d’eixida. La postguerra fou molt dura i molt llarga: el poble valencià havia sigut novament rebel i fou tractat com a tal. La seua llengua, també. Fou el temps de l’háblame en cristiano. Després arribà el desarrollismo, el turisme, la construcció... La Transició, ací, fou turbulenta i traumàtica. En 1982 un nou Estatut fou per fi aprovat, i novament, incloïa tots els valencians. Les coses, això sí, havien canviat substancialment. Ser valencià encara implicava participar de la vida pública del País Valencià, clar que sí, però ni el pes polític d’aquella autonomia ni el d’altres ingredients històrics no era ja el mateix. La llengua, sense anar més lluny, per primera vegada en la història del nostre poble, no era majoritària.

I ara, què diríem? El segle XXI ha vist una nova acceleració: més desarrollismo, més turisme, més construcció i una globalització que sembla que no té fi. Qui som, nosaltres, els valencians, enmig d’esta voràgine? Hi ha, ja ho he dit, la via fàcil: podem prendre la pastilla blava i ser una gent de províncies que diu que fa paelles i que no sap o no vol saber tot el que està escrit en estes pàgines. Hi ha l’altra pastilla, també...

Il·lustració de Vane Julian. PV-Memòria i Llibertat.

Carles

Chiner:

“Sense l’ego no seríem més que cossos escindits de la realitat, incapaços de cap reflexió”

Esteve Torres Rubió FALLER

arles Chiner és un dels talents més singulars i polifacètics del panorama artístic valencià. Amb una sensibilitat per l’art que traspassa gèneres i una veu que destil·la autenticitat, Chiner ha teixit un univers creatiu profundament personal que, malgrat la seua qualitat innegable, sovint ha quedat eclipsat en l’escena mediàtica. Cara, veu i cervell dels desapareguts Gener, també ha gravat discos en solitari i ha produït per a altres cantants. Per si no tinguera prou amb això, també és guionista, actor, director i autor de bandes sonores per a obres teatrals. Aquesta entrevista busca explorar el seu procés creatiu i reflexionar sobre com entén la creació artística, des del seu jo per a tots nosaltres.

Com estàs? Què està fent ara Carles Chiner?

La meua vida ha canviat molt en l’àmbit familiar. Ser pare de tres fills té tant de gratificació com d’exigència. Per sort, fa anys que treballe principalment des de casa, el que em permet atendre-ho tot. Això sí, sempre fent malabars en la corda del funambulista de l’autònom. En l’àmbit professional, he acabat aquest mes la darrera temporada de L’Alqueria Blanca, on he treballat de guionista, i ara mateix em trobe enllestint la música d’un parell d’espectacles: “Yo soy 451” de la Teta Calva i “Alicia”, una obra de dansa per a la companyia Marea Danza.

Com definiries la relació entre el teu jo més íntim i l’ego en el procés creatiu?

És difícil parlar d’aquestes coses sense posar-se solemne o plasta. Sense tindre cap teoria definida al respecte, diria que la major part de les activitats artístiques, almenys les que jo he practicat (música, escriptura, dramatúrgia, imatge), depenen d’un pacte entre la pròpia consciència (l’ego, vaja) i el corrent tumultuós i subterrani dels somnis i les idees no racionalitzades. En bona part, compondre o escriure és perseguir una idea que escapa a raons i paraules i tractar d’abillar-la, justament, de raó i de paraules. Diria que és imprescindible defugir de qualsevol tipus de dogmatisme per no anar a parar a llocs comuns. Tal i com ho entenc, l’art és potent quan llança preguntes i ridícul quan tracta d’oferir respostes.

Penses que l’ego és un obstacle o una eina en la teua creació artística?

Massa sovint es confon el significat de la paraula ego, convertint-la en sinònim d’ambició excessiva, intransigència o alta estima d’un mateix. Però atenent al seu significat objectiu, l’ego és la consciència del propi cos i la pròpia personalitat. Sense ell no seríem més que cossos escindits de la realitat, incapaços de cap reflexió. Si prenem la pitjor de les accepcions, la d’una persona només pendent d’ella mateixa, dels resultats, de la mirada dels altres… en eixe cas sí que diria que pot arribar a ser un verí per al procés creatiu. Tant com escriure pensant en ser subvencionat per un jurat.

La gent normal i corrent sempre hem parlat de l’ego dels artistes, en “Tu vals” portes aquesta fama al límit. Com creus que ho gestiones tu?

Afortunadament no soc cap celebritat. I porte prou de temps allunyat del directe, la qual cosa em distancia d’eixe frenetisme de voler figurar en xarxes socials. Però, vaja, ningú de nosaltres està lliure de culpa. Tots som narcisos potencials i és prou sentir la mirada dels altres a través de les pantalles, rebre el coret o el comentari ací o allà… per mamprendre a edificar una noció falsària i indolent de la realitat i d’un mateix. En “Tu vals” vaig voler tractar el tema amb humor i autoconsciència, criticant una actitud massa estesa en la que jo mateix, clar, he pogut caure.

Com treballes per mantenir un equilibri entre la teua identitat personal i l’artista que mostres al públic?

Sempre ho he tingut difícil en eixe sentit, perquè soc una persona amb tendència a l’exposició emocional i la meua música mai ha defugit d’exposar les pròpies contradiccions o febleses. Aquesta tendència topa de front amb un cert sentit de la moral que em diu que una cosa és exposar-se i una altra molt distinta ser un ploró o un victimista que percep l’art com una ferramenta d’autosuperació i que es mostra morbosament als altres només per aconseguir la seua aprovació. Supose que tracte de conviure equilibrant aquestes contradiccions i buscant estímuls fora de mi per a no tornar-me egòtic o autoindulgent.

Quan el “jo” de Carles Chiner no està inspirat… a què recorres? Quan no parles de tu, em fa la sensació que t’agrada parlar dels altres: dones, les teues germanes, ta mare, nimfes, el Sevi, màquines…

És una bona pregunta. No crec massa en la inspiració. Pren la guitarra, escriu, pinta… però fes-ho cada dia, no només quan penses que és urgent. Amb sort, entre un grapat de cançons, quadres o textos inservibles hi haurà una xicoteta palleta d’or. Com anar construint un iceberg. Cal una base sòlida de coses que no t’han dut a cap lloc per fer emergir la punta sobre l’aigua. Però és cert que no som una illa i que ningú té una vida interior tan prolífica com per a tindre sempre coses importants a dir. En eixos casos en què no és fàcil trobar l’impuls per mi mateix o que trobe que no tinc res a dir, m’agrada tirar mà dels llibres que he llegit, del teatre que he vist, de les pelis que m’agraden, de les experiències de la gent del meu voltant.

A banda de cantar dels altres, també t'agrada cantar pels altres, “Vudú contra els senyors de la guerra” és un molt bon exemple.

No soc propens a cultivar la ideologia en les meues cançons. La qual cosa no vol dir que, de vegades, m’agrade encarar temes amb clares connotacions polítiques. Però sempre tracte de no adoptar un llenguatge doctrinari o alliçonador, mesurant molt deliberadament les paraules (de vegades a contracor!). L’art, com la religió, sol demandar al públic deixar el barret crític a la porta. És, per tant, un moment de baixada de guàrdia per a l’audiència. Aprofitar eixe moment per a vendre qualsevol tipus de moto és temptador i perillós a parts iguals. En el cas de “Vudú”, precisament intentant defugir la temptació d’indicar com de roïn és la guerra, cosa que ja sap tothom, vaig triar un format quasi salmòdic, de ritual dionisíac.

Aquest llibret gira al voltant del “Jo”, però Gener va ser capaç de fer dos discos pràcticament parlant d’altres: un sobre dones i un sobre màquines i tecnologia. Com van ser els processos de creació?

Com he dit abans, ningú està complet per si mateix. Forma part d’aquella contradicció de la que parlava abans: la meua música sol ser testimonial, en el sentit que, quan no parle de mi, parle de les coses a través de com impacten en mi. És un arma de doble fil, que pot fer-te arribar als altres pels murs emocionals que decideixes enderrocar per mostrar-te, però que alhora et posa en el risc potencial de l’autocompassió i l’autoimportància, dues coses que quasi sempre caminen de la maneta. Per això m’agrada moltes vegades triar temes o conceptes al voltant dels quals girar lliurement. És una manera d’eixir de mi mateix, de borrar-me una mica en el procés. Quant al meu procés creatiu, ha sigut el mateix des de fa anys: tinc instruments sempre a mà, així com llibres o autors significatius per al meu imaginari. Quasevol suma de paraules o d’acords que em semble mínimament interessant, l’enregistre en una nota de veu i tanque l’armari. I deixe que eixe armari vaja omplint-se. Així no he de confiar en cap tipus de “inspiració”, només he d’anar fent ulladetes furtives a eixe armari. Amb sort, quan està massa ple, trac d’allà dins un disc, un relat, el que siga.

El 2018 amb Cante el cos elèctric afirmaves que vivíem tots pendents del like, del share, del clic i del play, quin diagnòstic faries 6 anys després?

Com en tantes coses, tinc contradiccions internes. La pell i el cor em diuen que vivim molt a prop del malson perfecte, aquell en què ni tan sols som conscients que estem somniant. No

obstant, el cap em diu que les mateixes ferramentes que usem per a perdre el temps i mirarnos en un espill deformat, són potencialment la clau per a ser millors, per a estar més informats, per a mirar el món tangible amb ulls renovats pel coneixement. Personalment, cada vegada em sent més desconnectat de les xarxes socials. Segurament perquè em costa com al que més resistir-me a l’impuls de la vanitat i a la facilitat de demanar a l’oracle de l’algoritme quin xiclet nou té per a que els meus ulls el masteguen. I enmig de tot açò, l’experiència més masiva de creació artística que haja sacsat la humanitat, el moment de la història en què més s’escriu, més es compon, més pantalles s’il·luminen… i possiblement en el que menys necessàries són i més devaluades estan totes aquestes coses. Tot és una gran paradoxa. Així que no soc optimista ni catastrofista, em limite a observar estupefacte. Supose que a no molt tardar, molta gent acabarà produint i consumint el seu propi art, com en una falla autoincendiada.

I amb Esto no es un disco de Gener vau fer pràcticament un joc de doble personalitat, amb quin objectiu?

Mai ho havia vist des d’aquesta perspectiva, però potser no és del tot desajustada. Jo sempre he fet cançons indistintament en valencià i castellà. En la meua primera banda, Home Fòssil, teníem repertori bilingüe. Dit açò, és cert que el valencià, com a llengua materna, em connecta amb immediatesa amb certes emocions a les quals, en castellà, arribe per vies retòriques o formals. I Gener fou des del principi un projecte arrelat a les meues emocions. Però sent tan propi a Estellés com a Cortázar. En el cas del darrer disc de la banda, jo portava un temps emmagatzemant temes en castellà. Em va passar pel cap fins i tot fer un projecte paral·lel, però les persones disposades a conformar-lo i amb les que volia comptar eren els mateixos músics de Gener. Així que, arribat el moment, em va semblar del tot absurd no convertir allò en un disc de Gener. És una llàstima que la banda estigués ja tocada de mort per altres qüestions, perquè és un disc que m’estime molt i que m’hagués encantat defensar en directe.

Ja que estem parlem un poc de Gener… Què sents quan et demanen que torne?

Home, doncs gratitud. I també certa incomoditat, per què no dir-ho, perquè la meua part complaent voldria poder oferir a eixa gent el que la meua energia vital no és capaç de donar en aquestos moments. La ruptura, a més, no va deixar bon sabor de boca. Parle per mi, però entenc que fou així per a tots. Són coses personales que no cal ventilar en públic, però que van precipitar la situació d’una manera insalvable. Una cosa que va mamprendre com un projecte exclusivament personal amb El temps del llop, sense massa expectatives, va acabar acomboiant les vides d’altres quatre persones. No és gens fàcil crear un paisatge harmònic amb cinc personalitats compartint viatge i jo tenia la batuta del director. Les retretes personals van poder més que la il·lusió. En qualsevol cas, no puc estar més orgullós del treball fet amb la banda. I, per descomptat, quan em trobe amb ganes i energia per al directe, no descarte poder recuperar moltes d’aquelles cançons d’una manera o d’una altra.

Com vas viure la transició de deixar Gener i començar a treballar en solitari?

Estranya per la part emocional. Però jo sempre he escrit i compost en solitari i ja feia molts anys que produïa les meues pròpies demos quan va arribar el moment de la ruptura. Així que el que va canviar, més que el procés de creació, fou el procés de producció. Treballant sol

aconsegueixes el que vols, però trobes poques sorpreses pel camí. Treballant amb companyia, difícilment aconsegueixes el que vols, però arribes a llocs inesperats. Sempre és més divertit amb companyia, clar. Com siga, la meua creació personal dels darrers anys (Amateur, Cos Mortal, Salvatge) obeeix més a la incontinència que a la necessitat de mantindre un projecte. El que ara m’alimenta i on pose més hores és en la música que faig per a altres (companyies de teatre, artistes), la qual cosa, sumada a l’activitat de guionista i a la vida familiar, fa molt difícil conciliar una agenda regular de concerts i totes les inversions que implica un projecte seriós. Per això no m’he molestat en fer cap campanya, videoclip, etc. dels darrers tres discos. Tot això ja vindrà quan tornen les ganes de pujar a un escenari.

El “jo” de Carles Chiner s’exposa molt amb la seua música?

Sí. No sé si és virtut o vici. Tinc un àngel i un dimoni debatent al respecte constantment. Però sí, de vegades em fa vergonya escoltar-me

Una tragèdia que ens uneix: solidaritat davant la DANA

Cristina Chacón Moratalla FALLERA

l passat 29 d’octubre, la vida de moltes persones va canviar. Una greu DANA va provocar el desbordament del riu Magre, del barranc del Poio i del barranc de Pozalet-Saleta, inundant pobles sencers de les comarques de la Ribera Alta i Baixa, la Foia de Bunyol-Xiva, Els Serrans, l’Horta Sud i les pedanies del Sud de la ciutat de València. La gravetat de la situació deixa xifres com més de 200 persones mortes, centenars de vivendes i infraestructures públiques i privades arrasades per la força de l’aigua i, al món faller, ràbia, impotència i incertesa. Però també deixa altre missatge: com hem deixat de banda els nostres interessos particulars per unir-nos a la gent, fins i tot desconeguda, per eixir del fang.

Mesos després, aquests sentiments de ràbia no desapareixen entre les comissions falleres afectades, com és el cas de la Falla Parque Alcosa d’Alfafar, en plena zona zero de la catàstrofe. Aquest 2025 venia marcat per la il·lusió de celebrar una cita tan especial com el seu 50 aniversari, però l’efemèride ha fet un gir de 180º i es recordarà com l’inici d’una nova etapa de reconstrucció per a la comissió.

Trini Ramón és fallera del Parque Alcosa des de l’any 1988, i com la resta de companyes i companys de falla, encara no es creu el que ha passat. Després d’un estiu de feina pintant, netejant, reorganitzant i fent xicotetes obres, en setembre estrenaven el remodelat casal per a iniciar la desitjada celebració. El President Infantil, Nacho Gutiérrez; la Fallera Major Infantil, Neus Martorell; el President, Federico Buch; i la Fallera Major, Alba Ramón, neboda de Trini, lluïen ja el seu orgull per representar la falla.

Casal de la Falla Parque Alcosa d’Alfafar després de la riuada (imatge de Falla Parque Alcosa)

Però la riuada del Poio es va endur l’alegria. El casal es troba al soterrani d’un edifici municipal i va omplir-se d’aigua fins al sostre. “Quan vam accedir, ens vam trobar tot destrossat, l’escenari arrancat, neveres i barra inservibles, com la resta del mobiliari, la nostra Mare de Déu dels Desemparats i les seues joies sota el fang, d’igual forma que la nostra senyera i estendards o els quadres amb totes les falleres majors, que just havíem fet nous… una autèntica desgràcia”, assenyala Trini.

A més, molts fallers i falleres també s’han vist afectats per la DANA amb la pèrdua de les seues cases, plantes baixes o vehicles. Almenys, conta la fallera, tothom ha sobreviscut, igual que la seua falla gran i l’infantil, i són moltes les iniciatives que han sorgit per tractar d’ajudar-los, com un sopar benèfic organitzat per la Falla Conde Salvatierra, la Falla Isabel La Católica i l’Agrupació de Falles de Gran Via o donacions d’altres associacions i persones a títol individual.

“Ara sentim molt de pesar, perquè no sabem quin futur ens espera. Som al voltant de 300 fallers i falleres i esperem eixir d’aquesta situació entre tots i totes i veure com podrem celebrar les Falles de 2025. Persones com ma mare, falleres de tota la vida, compten els dies perquè arribe un nou divendres de falla per a retrobar-se amb la resta de la comissió i tornar a la normalitat”, destaca Trini.

La Falla El Castell se suma a la lluita

La Pobla Llarga forma part de la llista de municipis afectats per la DANA. Eixe fatídic dimarts va començar el dia amb una forta tempesta que va provocar l’entrada d’aigua en algunes vivendes, la suspensió de les classes als centres educatius, camps negats i totes les mirades posades al Barranc de Barxeta. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) va establir l’alerta roja a la comarca, però, finalment, a la localitat, no es van produir inundacions tan greus.

No obstant això, el veïnat no va continuar amb el seu dia a dia com si res, tot el contrari. Ràpidament, va haver-hi diferents vies per a col·laborar amb els municipis més afectats i la Falla El Castell va posar el seu granet d’arena. La comissió va comprar material per a netejar -pales, cabassos, botes d’aigua o guants-, va cedir el casal per a cuinar menjar calent per a repartir als pobles afectats i diversos fallers i falleres van acudir a la zona zero per ajudar. Així mateix, el passat desembre, la Falla va col·laborar amb la gala benèfica ‘Junts per la DANA’ de Xàtiva com a punt de recollida de material necessari per a famílies.

Casal de la Falla Parque Alcosa d’Alfafar abans i després de la riuada

“És el mínim que podíem fer com a associació i a títol individual. Ha col·laborat molta gent i és un gest molt important unir-nos en una causa com aquesta. Si a nosaltres ens passara alguna cosa similar, voldríem tindre tanta ajuda i estima com la que hem vist amb la DANA”, assenyala Patrícia Ribero, presidenta de la Falla El Castell.

Les Falles de 2025 seran ben diferents per a moltes i molts. Per als qui no poden celebrar-les o no poden fer-ho com voldrien. Per als qui pensaven que no seria possible i finalment podran gaudir-les. I per a les persones que, havent perdut una vida, trobaran en elles un símbol de renaixement. Com ens ensenyen aquestes festes, entre totes i tots, si deixem de mirar-nos el melic, es pot tirar endavant

Menjar per a veïnat afectat per la DANA cuinat al casal de la Falla El Castell i repartiment de menjar a pobles afectats

Recollida de productes i material per a ajudar i col·laborar als municipis afectats

L’enigma dels espills

Juan Antonio Cloquell Cuñat FALLER

la Falla El Castell de la Pobla Llarga, no sols se celebra la tradició, la pólvora i la germanor festiva. Entre els i les 250 membres de la comissió, hi ha una característica que destaca: l’alt nombre de bessons, bessones i fins i tot trigèmines que formen part d’aquest heterogeni grup de persones. Este fenomen ha donat lloc a innombrables anècdotes i moments que han forjat una curiosa realitat, on el “jo” es multiplica i es reflecteix en un altre.

Pau i Laia Enguix Borredà, Marta i Mónica Vercher Richart, Patricia i Helena Furió Richart, Inma i Amparo Sapena Mollà, Paula i Víctor Sancho Vercher (encara que Víctor no és faller), David i Carlos Gomis Sapena (només el primer és faller actualment), Maria i Amparo Asins Navarro i les trigèmines Arantxa, Mireia i Erika Pascual Tortosa (Erika no pertany a la comissió) són els exemples d’aquesta peculiaritat que distingeix El Castell de la resta de comissions.

Un dels episodis més curiosos que ens deixa aquesta singularitat el van protagonitzar Inma i Amparo, les qui van viure un moment inoblidable en 1990. Durant aquelles falles, Inma ostentava el càrrec de Fallera Major, un honor que comporta també un gran desgast. Després de diverses nits d’intensa activitat, Inma va caure rendida pel cansament, però la seua germana Amparo, sempre còmplice, va decidir prendre el seu lloc durant una nit de festa. Mentre Inma descansava, Amparo es va posar la seua banda i es va fer passar per ella. Cap faller o fallera va notar la diferència, excepte aquells més pròxims que sabien diferenciar-les amb precisió. Aquesta malifeta no sols va quedar en la memòria de la família, sinó que va demostrar com d’estreta pot ser la connexió entre dues germanes bessones, fins al punt de poder intercanviar les seues identitats sense alçar sospites.

La connexió entre bessones també es reflecteix clarament en el vincle entre Marta i Mónica, les qui, al llarg de la seua vida, han compartit no sols la seua semblança física, sinó una identitat quasi fusionada. Elles mateixes expliquen com, des de xicotetes, les confusions han sigut constants: “Ens han anomenat tantes vegades pel nom de l’altra que hem perdut el compte. Quan escoltem ‘Marta’ o ‘Moni’, ens girem per inèrcia, sense pensar-ho, perquè per a nosaltres, respondre com l’altra ja és una cosa natural”. Aquesta simbiosi s’estén fins i tot a les seues vides adultes, quan sovint es troben amb companys o companyes del treball de l’altra i han d’aclarir la confusió. Com elles mateixes diuen: “És habitual que ens diguen: ‘crec que t’has confós, jo soc Moni, la germana bessona de Marta’, i viceversa”.

Les anècdotes no es queden ací. Marta i Mónica relaten com fins i tot les seues veus són idèntiques: “A vegades, quan escoltem l’altra parlar, sembla la nostra pròpia veu”. Eixa connexió tan estreta es reflecteix no sols en la seua aparença o en el seu entorn, sinó també en el més profund del seu ésser: “La nostra àvia sempre ens deia que som més que germanes, i tenia raó. Pensem, ens vestim i fins i tot sentim de la mateixa forma, tant si estem juntes com separades”.

El cas de Patricia i Helena també és digne de menció, ja que la seua identitat compartida ha donat lloc a divertides anècdotes. Una de les més destacades va ocórrer en un hospital, quan Patricia estava ingressada i Helena va anar a visitar-la. La confusió de la infermera en veure a Helena fora del llit és una de tantes situacions en les quals la seua semblança ha generat moments inesperats. En una altra ocasió, estant a la platja, Helena es va perdre i la cerca va ser molt més senzilla quan els seus pares simplement van dir: “És igual que ella, són bessones”. En aquestos casos, ser idèntiques no sols ha sigut motiu de confusió, sinó també un avantatge inesperat.

Finalment, no podem deixar d’esmentar les trigèmines Arantxa, Mireia i Erika, un cas encara més estrany i especial en la comissió. Encara que només Arantxa i Mireia són falleres actives actualment, la presència d’estes tres germanes és un reflex d’un mateix “jo” que multipliquen per tres la unió familiar i el sentit de pertinença.

En definitiva, en la Falla El Castell, els bessons, bessones i trigèmines no sols comparteixen una aparença física, sinó una connexió profunda que va més enllà del que a simple vista es pot percebre. La reflexió sobre el “jo” es converteix en una exploració del “nosaltres”, una manera de viure la individualitat i la col·lectivitat al mateix temps. Perquè, com bé diuen Marta i Mónica: “Som més que germanes, ens necessitem per a sentir el nostre ‘jo’ complet”. Aquesta frase encapsula el que anomenem l’”enigma dels espills”, una metàfora que ens convida a reflexionar sobre com els bessons i bessones viuen una dualitat única: veure’s reflectits en un altre que és quasi idèntic a si mateixos. Aquest “enigma” no sols implica una connexió física, sinó també emocional i psicològica, on la identitat personal es mescla amb la d’un altre ésser que, encara que diferent, sembla un reflex.

A la Falla El Castell, este “misteri” es viu diàriament, multiplicant el sentit de germanor en formes que només els bessons i bessones poden entendre

Helena i Patricia Mónica i Marta

Imma i M. Amparo amb el seu pare Vicente

Victor i Paula

Erika, Arantxa i Mireia

David i Carlos

Amparo i María Laia i Pau amb Patri, la seua mare

Grans egòlatres de la història

Tenir autoestima i creure en un mateix són dos atributs que no hem de confondre amb estar flipats.

A continuació vos presentem sis genis i gènies que van aconseguir ser els millors escriptors, clergues, futbolistes, emperadors, narcotraficants i estrelles mediàtiques, però que, com a contrapunt van, patir les conseqüències negatives de la seu egoisme, el mateixa que els va portar al cim.

Alexandre VI, papa

(Xàtiva, 1431 - Roma, 1503)

Tot va començar amb una recomanació de son tio, Calixt III, papa de Roma, que va arrossegar el jove i llest Roderic de Borja des de Xàtiva cap a Bolonya, on, com a adolescent promesa, va començar a enfilar-se pels càrrecs eclesiàstics amb una velocitat semblat a la de Lamine Yamal al Camp Nou. Als vint-i-huit anys, Roderic ja era vicecanceller de l’Església romana, bisbe de València i sumava 16 bisbats i una dotzena d’abadies que li funcionaven com a negoci agrícola. Desplegava els seus dots administratius amb una ambició incansable, comparable a la de Rita Barberà.

En aquesta etapa ja anhelava ser papa, però va haver d’esperar. Va començar a moure fils per tindre molt de pes en les eleccions dels següents papes, tot era un pla per accedir ell al papat quan arribara el seu moment. Finalment, el seu moment va arribar amb la mort d’Innocenci VIII. Roderic de Borja sabia que no era senzill guanyar el favor dels cardenals, majoritàriament italians, però no hi havia cap traba que no es poguera superar amb el vell art de la simonia. Aquest antic truc consistia a comprar càrrecs, vendre favors i prometre posicions a qui el recolzara. Amb aquesta estratègia d’or líquid, va arribar a ser el papa Alexandre VI. Per guanyarse els romans, Alexandre va fer gala de la seua implacabilitat: va condemnar criminals, els va executar públicament i va destruir propietats de sospitosos, una mena de “papa-populisme”.

Va consolidar el poder de la família Borja: va nomenar bisbes i cardenals els seus familiars, repartint càrrecs i terres a conveniència. La seua prole incloïa Cèsar, convertit en general despietat i inspiració per a Maquiavel; Lucrècia, coneguda per les intrigues familiars i matrimonis polítics; i Joan, víctima de l’ambició de Cèsar. La seua filla Lucrècia va quedar atrapada en una teranyina de rumors d’incest, matrimonis frustrats i jocs de poder que van fer d’ella una llegenda negra.

No va ser fins al final que Alexandre VI va pagar el preu de la seua depravació. En intentar enverinar un cardenal enemic, el verí es va servir erròniament, i el mateix Alexandre va acabar enverinat. Amb la seua, el cadàver del papa va quedar exposat, inflat i putrefacte, un símbol macabre del destí que el seu regnat corrupte havia traçat. Així es va esfondrar el sistema Borja, però no el seu llegat… per comprovar-ho, només cal pegar una volta per ciutats com València o Roma. En definitiva, Alexandre VI és un dels valencians més universals, va posar la primera pedra a la fama que ens persegueix sempre: bona vida, festa i corrupció

Isabel la Catòlica, reina

(Castella, 1451 - 1504)

Isabel I de Castella o la Catòlica, també coneguda com a Cristiana Ronalda, va nàixer l’any 1451. Des de menuda, Isabel va demostrar tenir una predilecció especial per les corones, no les de flors, sinó les de reialesa. Es va casar amb Ferran II d’Aragó, formant la parella més poderosa fins que es van conéixer Tommy Shelby i Grace Burgess, però amb menys pistoles i més castells. Junts van unificar Espanya, o això diu l’Abascal, van expulsar els moros de Granada i van enviar Cristòfor Colom a trobar les Índies, tot i que es va perdre i va acabar descobrint (i saquejant i colonitzant) Amèrica per accident, si hui visquera afirmaria que gràcies a ella hem conegut a Leo Messi.

Com a reina, Isabel va decidir que la millor manera de mantenir l’ordre era mitjançant la Inquisició Espanyola, perquè res com unes pinzellades de tortura per mantenir l’esperit nacional encés. Els seus fills no van tenir sort; la seua filla Joana la Boja va heretar la bogeria familiar, i els altres van tenir vides plenes de maldecaps i tragèdies.

Isabel va morir l’any 1504, deixant un llegat de religió, repressió i fervor reial. Sense ella, la història d’Espanya seria molt menys dramàtica i els llibres d’història més avorrits. Gràcies a Isabel, la història té un punt d’autèntic reality show medieval ple de traïcions, confabulacions i fanatisme religiós

Napoleó Bonaparte, militar

(Ajaccio, 1769 - Santa Helena, 1821)

Napoleó Bonaparte, el prodigi corc que va nàixer el mateix dia que França conqueria la seua estimada illa. Per a ser un futur emperador, la vida començava de manera irònica: el jove Napoleó, amb un ressentiment innat cap als francesos, va créixer envoltat de compatriotes que el despreciaven pel seu mal francès, semblant al valencià de Mazón, i el seu aire de foraster. Però Napoleó no era d’aquells que es deixaven doblegar: entre assetjament i burles, va descobrir que sabia bastant més d’història i geografia que qualsevol dels seus companys, un detall insignificant per a un destí imperial, però que li va valdre el respecte. Un professor, mig visionari i mig incitat per l’ego desbordant del jove, li va dir que algun dia seria un gran comandant; i amb això, l’ambició de Napoleó va començar a pujar com l’oli.

La mort del seu pare el va portar a intentar salvar Còrsega, però prompte es va adonar que aquella illa era un territori de “salvatges”, l’adoctrinament centralista francès ja era eficient en aquella època. Es va vendre a la Revolució Francesa i, com si res, va tornar a França en 1893, amb el títol de capità i el somni d’una glòria més gran. Se les va arreglar per ser readmès en l’exèrcit, i no li va faltar temps per reprimir revoltes i fer-se un lloc a l’escena política. A poc a poc, el món començava a reconèixer el nom de Napoleó, qui mai no tenia vacances, no com els conquerits que només havien que deixar-se colonitzar... una cosa fàcil.

El van enviar a Egipte, i com un jugador de Monopoly amb més ganes que seny, es va apoderar de Malta, acumulant propietats com si foren hotels i cases de joguet. Quan va tornar a París, amb un colp d’estat, va ser proclamat cònsol. Però, no en tenia prou; va reformar la llei, va tolerar totes les religions, va implantar l’educació com qui planta una horta per recollir glòria i, de pas, es va proclamar emperador.

Però, el poble començava a dubtar del seu líder omnipotent, sobretot quan va fallar en la conquesta de Rússia. Una derrota en ple hivern, com si no sabés que cal portar una bona rebequeta per a aquests climes, va marcar el principi de la seua fi. A Waterloo, va protagonitzar una batalla que va resultar un desastre monumental, potser el seu Waterloo personal –els qui escolten ABBA sabran de què parlem–.

Exiliat a l’illa d’Elba, encara va tenir temps d’intentar tornar al poder. Amb només 700 homes es va plantar davant de milers de soldats lleials al rei Lluís XVI. Però les coses no es mantindrien així per molt de temps. Europa sencera, farta de les seues ànsies de poder, va unir forces per acabar amb ell. Després d’un segon exili, aquesta vegada a Santa Elena, va morir lluny de la civilització.

Les seues últimes voluntats, volia ser enterrat al Sena, van ser ignorades. Anys després, França el va dur a París, on encara avui dorm en pau, com si mai no haguera passat mitja vida alterant la tranquil·litat d’Europa

Mercè Rodoreda i Gurguí, escriptora

(Barcelona, 1908 - Girona, 1983)

(Avís per als futurs estudiants que prepareu les PAU: aquest text és un reflex de la realitat però per traure bona nota, millor seguiu la versió oficial per a l’examen.)

Mercè Rodoreda, va ser més que una escriptora: va ser un esperit lliure amb un fort sentit de supervivència. Encara que va nàixer en una família de classe mitjana, sempre va gaudir de les excentricitats dels seus avantpassats: un tiet indià ric que va fer fortuna a les Amèriques, un avi que era amo d’un antiquari i amic de Jacint Verdaguer... Aquest context li va propiciar una infantesa plena de llibres i flors, Mercè va començar a devorar llibres i poesia de manera tan desenfrenada com les generacions modernes ho fan amb TikTok.

Un bon dia, amb només catorze anys, va rebre una oferta que no podia rebutjar: casar-se amb el seu oncle (catorze anys més gran que ella), que va remoure cel i terra per convèncer-la. El matrimoni era la porta a la fortuna de son tio. Però ai,aquella fortuna va resultar més fictícia que real. L’oncle era un agarrat de manual, i ella es va haver de conformar amb un matrimoni on el romanticisme quedava relegat a les reclamacions d’herència.

I parlant d’herències... en les cartes que intercanvia amb el seu fill durant l’exili, el tema dominant no eren precisament els “t’estime” sinó els diners. Rodoreda, és clar, va decidir anar-se’n sense ell quan va esclatar la Guerra Civil. Un camí a l’exili que es va prendre com qui se’n va a la fira de Frankfurt en l’actualitat... Diuen que el bus anava ple, però que ella no li va tremolar la mà en furtar-li el seient a Pompeu Fabra, davant la mirada estupefacta de la filla del lingüista.

A França, la Mercè va començar una relació amb Armand Obiols, per afegir encara més picant a una ja complexa xarxa de relacions personals entre els escriptors catalans exiliats, que semblaven protagonitzar una versió literària de “L’illa de les temptacions”. Obiols, com molts altres, caigué en les xarxes de la seua astúcia i creativitat sense límits, perquè la Mercè sabia perfectament com manipular, però sempre, amb aquell aire de dona ferida i de cor profund.

El seu fill, per altra banda, va patir esquizofrènia, però la Mercè va preferir dedicarse a les seues entrevistes ben pagades a la televisió abans que assistir al casament del seu nét. Va fer com Shakira “las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan”. Visionària o pragmàtica? Una mica de les dues, però el que queda clar és que no va ser una dona massa familiar.

Les seues obres, entre les quals hi ha la colpidora La plaça del Diamant, reflectien els horrors quotidians de la seua vida amb més realisme del que la majoria podríem suportar. Si la Colometa volia matar coloms, a casa de la Mercè, les víctimes eren les tórtores de son pare. I quan parlava de fetus en formol a El carrer de les Camèlies, tampoc és que fóra una metàfora: a sa casa també hi havia algun record d’aquell estil: un germà no nat.

En paraules de la pròpia Rodoreda, “Soy una persona insoportable, pero mis libros, no.”

La Mercè sabia ser temible, egoista, manipuladora... però també sabia que era una de les millors escriptores del segle XX

Diego Armando Maradona, futbolista

(Lanús, 1960 - Dique Luján, 2020)

Diego Armando Maradona, conegut com “el Pelusa”, “D10S” o, a les pizzeries napolitanes, “el sant patró de la bona pizza”, va néixer a Villa Fiorito, un barri més humil que la moral d’una porta giratòria. A casa seva, el pa s’havia de guanyar cada dia, però un dia li van regalar una pilota, i ell, no fora cas que li la furtaren, dormia amb ella com si fos un tresor. I tan bé li va anar, que als quinze anys ja debutava en primera divisió, un somni fet realitat per aquell nen que regatejava entre els forats del seu barri.

Maradona va arribar al Mundial d’Espanya disposat a donar guerra, però va acabar emportant-se més colps que gols. Aquella experiència va fer que el Barça pagara un preu estratosfèric per fitxar-lo, només perquè l’aventura acabés en una baralla campal amb l’Athletic Club, amb uns aires de torneig de barri. L’entrenador Javier Clemente, sempre fi de llengua, va assegurar en la prèvia del partit que Maradona era “bon jugador però un imbècil de tomo y lomo”.Diego no es va poder resisitir a aquella provocació.. Durant la seva etapa a Barcelona, no només va conèixer les tàctiques defensives sinó també la cocaïna, les amistats d’alt standing i un estil de vida que adoptaria per sempre.

El seu ascens va continuar a Nàpols, on va arribar a un club a punt de descendir i el va conduir fins a la glòria. La tercera temporada va ser tot un èxit, van guanyar l’scudetto, i ell es va guanyar també la confiança de la Camorra. Es rumorejava que la màfia napolitana havia posat diners perquè arribara al club que estava immers en una crisi profunda; Nàpols tenia un nou sant i el seu nom era Diego. Però les seues “aficions” es multiplicaven: festa i desintoxicació cada setmana com si fora una estrella de rock. Va guanyar la Pilota d’Or i li van robar, va acudir a la màfia, però la pilota ja havia estat destrossada abans que ningú la poguera recuperar. La seua relació amb les drogues va eixir a la llum, i la Camorra, que preferia menys publicitat, el va deixar caure.

La seua vida sentimental no era menys dramàtica. Es va casar amb Clàudia, a qui coneixia des dels deset anys, però el matrimoni va acabar quan es va saber d’un fill amb una model italiana. El que va seguir va ser una desfilada de denúncies, judicis i fills reconeguts a mitges. El 2014, la seua parella el va acusar de maltractament i un vídeo el mostrava pegant punyades perquè ella havia mirat el mòbil. Quan la policia va aparèixer, ell va justificar-se dient que no era “un tipo pegador”, però que la situació ho requeria. Amb el temps, també van eixir acusacions de pedofília i fotografies compromeses amb menors cubanes que afegien més ombres a la seua figura.

Maradona, el Pelusa, D10s, és hui un monument a Nàpols, una icona de la cultura del futbol. Polèmic i genial, un dels millors jugadors que mai ha xafat la gespa, i també un exemple de com l’èxit i els dimonis interns es poden fondre en una vida ple de foscor

Yoko Ono, artista

(Tòquio, 1933)

Nascuda el 1933 a Tòquio en el si d’una família acomodada, Yoko Ono, nom que significa “xiqueta de l’oceà,” va créixer com una tempesta sense control. Filla d’un banquer i d’una pianista, la xicoteta Yoko va començar a tocar el piano als quatre anys, exhibint ja una inclinació cap a les excentricitats. La seua família viatjava pel món, però aquesta manera de viure va durar ben poc. En plena Segona Guerra Mundial, ho van perdre tot. Alguns, a hores d’ara, encara pensen que en quina mala hora els bombardejos no la van pillar a ella. Quan el seu pare va ser internat en un camp de concentració, Yoko i la seua família es van trobar demanant almoines per sobreviure. Però la seva determinació era a prova de bombes.

Yoko va ser la primera dona a estudiar Filosofia al Japó, però el que realment l’atreia era la vida bohèmia novaiorquesa. En el que va ser potser un dels seus primers happenings, va abandonar els estudis al cap d’un semestre i va fugir cap a Nova York, on començaria a llaurar el seu camí cap a la controvèrsia. Allí, amb actuacions extravagants com cremar quadres enmig de les seues pròpies exposicions, va captivar els esperits més alternatius i els escèptics de la ciutat. El seu matrimoni amb un compositor japonès no va ser més que un altre dels capítols del seu drama personal: després de la seua mort, Yoko va tocar fons, acabant en un manicomi.

Tot just recuperada, es va casar amb Anthony Cox, amb qui compartia una particular afició pels experiments musicals. Van tenir una filla, però la maternitat no era el seu fort; el seu marit se’n va endur la xiqueta davant dels problemes de drogues de la sa mare. Era el moment perfecte per topar-se amb el mite: John Lennon. MAi va ser una beatlemaniaca i el seu poder d’influència va fer que Lennon deixara la banda que l’havia catapultat a l’èxit. Yoko, com l’ona que arrossega tot al seu pas, va entrar als estudis d’enregistrament dels Fab Four. Amb el seu llit instal·lat a l’estudi i crítiques velades sobre els altres membres de la banda (“vividors que viuen del talent del seu marit”), les tensions van arribar a un punt irreconciliable, i els Beatles van esclatar per sempre.

A partir d’ací, John i Yoko van formar el seu duet: ell, cantant i ella, cridant. Després de l’assassinat de Lennon, Yoko es va endinsar més en el seu món d’art abstracte i música “per a qui la vulga aguantar”. Els novaiorquesos diuen que si et topes amb una iaia japonesa que pren te mentre juga als escacs, pega a fugir. Potser és Yoko, l’eterna xiqueta de l’oceà, però millor deixar-la allà, navegant sola en les seues pròpies aigües.

Però avui he entès que us estimàveu com molts no haurem estimat mai. Però avui he entès que us estimàveu. ‘Ai, Yoko’, Manel

Joan Fuster: el JO contra els tòpics

J. Àngel Cano Mateu FILÒLEG

ingú no negarà que les falles de 1963 van marcar un abans i un després per a Joan Fuster. Una frase innocent i descontextualitzada d’El País Valenciano a propòsit de la festa –«las muchachas se disfrazan en la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano»–serví de pretext perquè Las Provincias i altres mitjans s’hi acarnissaren. I passà el que havia de passar: sembla que unes llauradores van arrastrar una gran pàgina 53 amb el text al·ludit. Tanmateix, l’acte que tingué un gran caire simbòlic fou, sens dubte, la crema d’un ninot que representava l’assagista en la Cavalcada del Ninot de València per a goig de les autoritats presents. «A vostés ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic “auto de fe”», escrivia el mateix Fuster uns dies després.

Tota aquella campanya de desprestigi, en realitat, obeí a dos factors. Per una banda, a l’atreviment de pensar i parlar sobre el País Valencià, i, en aquest cas concret, sobre les festes més importants –compte, que l’adjectiu no implica qualitat–, des del jo, que, al capdavall, és l’únic pronom que tenia dret a utilitzar. Des d’aquella subjectivitat, Fuster emetia la seua opinió crítica, lliure de dogmatismes, tot cercant la implicació activa i reflexiva dels lectors contra els tòpics, en general, i contra el «regionalismo bien entendido», en particular; contra l’immobilisme imperant, en definitiva. De fet, uns anys abans, arran del cinquantenari de la mort de Teodor Llorente, ja havia intercanviat colps dialèctics amb Josep M. Bayarri per la defensa d’un homenatge al Patriarca que estiguera exempta de sentimentalismes i del panxacontentisme assidus de la societat valenciana. Per una altra, més de caire personal, a l’enveja i la rancúnia del director de Las Provincias d’aleshores, José Ombuena, per no haver estat ell l’escollit per Destino per a la confecció de la guia sobre el país.

Aquella anècdota li costà, al suecà, que es guanyava la vida escrivint als periòdics, el veto en la premsa valenciana durant els anys seixanta i part dels setanta. També fou l’embrió dels diversos atacs violents que sofrí el 1977, el 1978 i el 1981; els dos darrers, amb clares intencions d’assassinar-lo. El jo fusterià –el textual i el físic, que, en el gènere assagístic, són el mateix–molestà i enfadà els diferents règims: el franquista i el de la Transició. Li valgué la pena? No soc –no som– qui per a dir-ho. Ara bé, del que no hi ha dubte és de la vigència i la perdurabilitat dels seus escrits enfront de l’oblit d’aquells que el volgueren aniquilar. Això és una victòria, la victòria: la rellevància dels papers fusterians encara hui en dia per entendre una mica més el tros de món que habitem. I no sols pel que diuen, sinó, sobretot, per la manera com el miren, com l’observen, com el pensen: des d’un jo que no accepta els discursos establerts, que no admet els tòpics

Alba Castelló:

“Per a mi és molt important ser autèntica i ser jo”

Carlota Àvila Mateu FALLERA

lba Castelló és una creadora de contingut de Borriol, amb casi un milió de seguidors i seguidores a Tik Tok i més de 55.000 a Instagram. Aquesta jove de 21 anys, que va començar al món de les xarxes socials als 12, ens parla de com conviu amb eixa exposició constant.

Pots parlar-nos un poc de tu i com et descrius a tu mateixa com a influenciadora?

Jo soc Alba, una jove de 21 anys que porta en el món de les xarxes socials des dels 12. Vaig començar per avorriment, fer vídeos sempre m’ha agradat i amb el Musical.ly passava vesprades senceres fent diferents balls i vídeos d’humor. Amb el temps he anat formant-me, creixent com a creadora i també madurant personalment. Però l’essència del que soc no ha canviat. Faig contingut alegre, fresc i majoritàriament d’humor, sempre amb l’objectiu de passar-ho bé i entretindre els meus seguidors.

Com i quan va començar la teua aventura en les xarxes socials? Va haver-hi algun moment específic o contingut que va marcar el començament del teu ‘boom’ personal?

La meua aventura va començar l’estiu del 2015. Aquest any vaig tindre el meu primer mòbil, així que explorant per les apps que podia utilitzar em va sortir una aplicació de fer vídeos amb diferents àudios que creava la gent. Poc de temps després gaudint d’esta app, vaig descobrir que existia una molt millor que ara estava de moda, que es deia Musical.ly. Allí vaig començar a publicar vídeos passant-ho bé. Però no va ser fins a 2017 que vaig començar a ser més coneguda amb els meus vídeos de transicions la qual cosa encantava a la gent aleshores. Durant tots aquests anys he passat per molts tipus de contingut, actualment ja no faig transicions.

Quin paper juga l’autenticitat en la imatge que projectes en les teues plataformes?

Per a mi és molt important ser autèntica i ser jo. M’agrada molt fer el pallasso, però al final en tots els meus vídeos es pot veure com soc. I els seguidors que m’han conegut en persona poden confirmar-ho. Pense que és la forma més senzilla per a arribar a la gent, sent jo mateixa i deixant-me veure amb transparència.

Creus que ha evolucionat la teua estètica personal des que vas començar en les xarxes socials?

La meua estètica personal ha anat evolucionant a mesura que he aprés de les xarxes. Encara que considere que jo soc la mateixa, no ho és la meua forma de crear contingut. He canviat els materials amb què grave, tinc cura del so, la il·luminació i el meu aspecte, per tal de donar un contingut no sols personal, sinó de qualitat. I amb el temps l’esforç dona recompensa.

De quina manera ha impactat la teua exposició pública en la teua autoestima?

Sempre he sigut des de molt menuda una persona amb molta estima pròpia. També tinc la gran sort de no tindre quasi comentaris negatius ni ara ni en els 9 anys que porte sent un personatge públic. Aleshores la meua exposició pública no m’ha afectat de cap manera, podria dir que al contrari. Però heu de saber que aquesta és una excepció i no la realitat, que molts creadors de contingut reben missatges negatius diàriament i si no eres fort mentalment pot fer-te patir molt. Jo em sent molt afortunada de la meua comunitat.

Creus que ser “influencer” ha canviat la teua percepció sobre tu mateixa? Si és així, de quina manera?

La meua percepció de mi mateixa crec que no ha canviat amb els anys. Sé qui soc i el que vull, potser a voltes m’adone d’on he arribat i de tot el que he aconseguit, i veig els privilegis que el món dels “influencers” et dona. Però seguisc pensant que són privilegis, i valore molt el que tinc. És per això que seguisc veient-me a mi mateixa com una xica normal, planera i amable.

Sents pressió per mantindre una imatge idealitzada? Com lídies amb ser un exemple o un model a seguir per als teus seguidors i seguidores?

En el meu cas no em sent forçada a mantindre una imatge o a ser d’una forma específica. L’únic que no vull perdre és la meua essència i m’agrada ensenyar-li a la gent que en les xarxes no tot és idíl·lic i perfecte. M’agrada fer-me veure com una persona qualsevol amb els meus errors, i això ho veuen sobretot els meus seguidors de Twitch, que passen totes les nits amb mi i saben que soc jo mateixa sense aparences.

De quina manera creus que influeixes en l’autoestima i la percepció personal dels teus seguidors i seguidores?

Mai no m’he considerat una persona important ni influenciadora per a la resta. Però moltes voltes em parlen dient-me que els he ajudat a ser més feliços, i em quede amb això.

Quin consell li donaries a algú que vol començar a destacar en les xarxes socials? I a aquelles persones que idealitzen allò que veuen en les xarxes?

Si alguna persona vol començar en xarxes li diria que no tinga por i que comence amb el contingut que més li agrade i el motive, sense pensar en les visites, els likes o els seguidors. És important gaudir del procés, provar distintes opcions i errar per a millorar. Sent més objectiva li diria que siga constant i que és normal tindre temporades millors i pitjors, que forma part del procés.

A les persones que idealitzen tot allò que veuen en xarxes un recordatori: no hi ha res que estiguen veient que no haja sigut pensat i planificat, que normalment de 10 fotos es puja la millor, però que les altres 9 també estan, encara que no les mostren. La vida real està al carrer i a la gent del vostre voltant, no a les xarxes, a la tele o a les pel·lícules i sèries. Agraïu el que teniu i no vos compareu amb la resta

El JO poètic

Marc Torres Rubió FALLER

a poesia i la música són ferramentes fonamentals per a l’expressió dels sentiments d’un mateix. La veu personal del qui decideix obrir-se a través dels versos apareix a través del que anomenem jo poètic. Milers de jo poètics expressen veus íntimes i personals de vivències pròpies i amors de tot tipus, romàntics, frustrats, presents i passats. Tanmateix, no ens hem de deixar enganyar per les filigranes retòriques de poetes i cantants, ja que moltes vegades darrere d’aquest jo no s’amaguen els seus sentiments ni la seua veu personal, sinó que sovint el jo dona veu a personatges, fins i tot a éssers inanimats. També és habitual trobar-nos un jo que assumeix —com diria el burjassoter— la veu d’un poble, d’una col·lectivitat. A continuació vos deixem un grapat de versos que il·lustren clarament les tres maneres principals en què es fa servir el jo poètic perquè així, ni poetes ni cantants, vos puguen marejar; però, sobretot, perquè els gaudiu

JO ESCINDIT

“Balada de la Garsa i l’esmerla”

[…]“Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir.[…]

(Joan Roís de Corella)

“Els raïms immortals”

iii

Aquest raïm, oh Cronos, t’ha plagut; els grans daurats les teves mans m’arrenquen. Que trist no és el so de quan es trenquen en tos queixals movents de senectut. No vull el lent i desvagat destí de dar al no-res mon oci inconegut; val més ésser esclafat i escorregut, la sang inútil trasmudant en vi.

(Josep Carner: Els fruits saborosos)

“Les dues torres”

[...]Cigonyes blanques m’han fet niu a l’ampit del terrat però ja s’envolen cap a Àfrica, baten les ales dins d’un cel daurat. Eixams brunzents d’abellots em ronden testos del hall però ja es dispersen per Barna com bojos, un altre nèctar els vol...[…]

(Guillem Gisbert: Balla la Masurca!)

JO ÍNTIM

“Cos

mortal”

[...]Ara estic en l’andaneta a on t’escric esta cançó, mentre un altre jo entropessa perquè no sap despassar-te el clic del sostenidor…[...]

(Carles Chiner: Cos mortal)

“Els

amants”

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.[…]

(V.A. Estellés: Llibre de meravelles)

“Cançó

per a mi”

[…]Ja estic cansat, vull fer una cançó Que parli només de mi Del que m’agrada i de tot el que soc I del que em fa feliç.[…]

(Ginestà: Vida meva)

Com l’assassí que torna al lloc del crim havent perdut memòria i oblit i en el llindar troba qui creia mort i se’n fa esclau sense saber per què i es torna gos, i li vetlla el casal contra la mort, contra aquest lladre absent que pot robar-li el preu del seu rescat, així tornava jo al lloc de l’amor.

(Maria Mercè Marçal: Desglaç)

JO COL·LECTIU

“Un

entre tants”

[…]Un entre tants, en un lloc de la Terra. És el meu lloc i és el lloc on els meus treballen, lluiten, esperen i blasmen, fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.[…]

(V.A. Estellés: Llibre de meravelles)

“XLVI”

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol:[…]

(Salvador Espriu: La pell de brau)

“Generació

de cristall”

[…] Vull, convertir-me en el teu enemic, ocupar-te el pis mentre estàs de vacances al meu paradís vaig a expropiar-te els estalvis.[…]

(Zoo, Charly Efe, Poetas puestos)

Què són les Falles?

• Familiaritat i unió

• Casa, responsabilitat i compromís

• Comboi i faena

• Més que un sentiment

• Una forma de viure

• M’agrada més la falla que la cassalla

• Transmetre tradicions de pares a fills

• Les falles són alegria, tradició, música, soroll, olor de pólvora, veure monuments, falleres, flors i molta emoció en tots els actes

• Un punt d’escapament

• Estar amb la gent fallera

• Un creixement personal, emocional i vivencial. Compartir espais i temps

• Maldecaps i perdre diners

• Gaudir

• Nou lletres, un sentiment

• Fantasia i diversió

• El lloc on gaudir amb la família. Retrobaments. Tornar a l’origen, tornar a casa

• Tornar a casa

• Reunió, colla, comboi, germanor

• Amics de sempre, noves amistats, emoció i alegria

• Diversitat de persones unides per un mateix sentiment

• Grup de gent amb ganes de fer festa

• Compartir moments especials gaudint de la millor festa del món

• Il·lusió

• Amor

• El sentiment faller pur és la unió de resiliència, responsabilitat, alegria, tristesa, i de vegades, frustració. Tot ens pessiga l’ànima i ens fa sentir la festa del foc dins de nosaltres. Una gran família en la qual, cadascú aportem el que millor sabem fer, un dur treball que es porta a terme durant 365 dies, perquè el mes de març puguem gaudir del que s’ha fet durant eixos dotze mesos

SALUDES

Vicente J. Mompó Aledo

President de la Diputació de València

SALUDA DEL PRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

Ja estan ací les Falles! La Pobla Llarga se prepara per a celebrar, com només nosaltres sabem, la que no és només la millor festa del món, sinó també una explosió de tradició, art i alegria que ens unix com a poble.

L’olor de pólvora ja se cola per cada racó, els bunyols comencen a competir en les paelles i la música de les nostres bandes de música ja s’escolta en els casals. Perquè les Falles no se viuen, se senten! Des del primer tro de bac fins a l’última flama, tot en estes festes té un únic objectiu: disfrutar i fer disfrutar.

Les tres comissions —la Falla Sant Josep, la Falla El Castell i la Falla El Colmenar— ja porten mesos treballant perquè estes Falles siguen inoblidables. Ells són els verdaders motors d’esta festa, els que fan possible que generació rere generació mantinguen viva una tradició que és molt més que una celebració: és la nostra manera de ser, la nostra identitat. Són les millors ambaixadores de les nostres costums i valors, i la seua labor incansable ha contribuït, sens subte, al reconeiximent de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Este mèrit és un orgull compartit per totes les valencianes i els valencians i un homenatge al treball, la passió i la creativitat del nostre col·lectiu faller.

Però les Falles no sols són art i espectacle; també són solidaritat i humanitat. Este esperit va quedar demostrat una vegada més durant els difícils moments que vam viure en la terrible DANA del passat mes d’octubre. Les comissions falleres no van dubtar en bolcar-se en les persones més afectades, mostrant que el col·lectiu faller és molt més que festa, és una comunitat compromesa que sap unir-se en l’adversitat, deixant-nos, a més, un aprenentatge: Un poble que s’ajuda mútuament en temps difícils és un poble fort i resilient, capaç de superar qualsevol repre.

I és que en això també som únics. Les Falles són art en estat pur, en eixos monuments que ens fan riure i reflexionar al mateix temps, però també són música, tradició, festa, i sí, molta, molta pólvora. Perquè no hi ha res com una bona mascletà, l’ofrena o els passacarrers.

Així que enguany, demostrarem una vegada més per què som l’exemple mundial de com respectar, viure i cuidar una tradició que ens fa únics. A les comissions, gràcies pel vostre esforç i dedicació. I al poble, vos anime a viure estes Falles en intensitat, a disfrutar de cada acte perquè estes són les nostres festes i la nostra millor carta de presentació al món.

Que ningú se quede sense viure la festa més gran de les valencianes i els valencians! Visca La Pobla Llarga i visquen les Falles!

SALUDES

Neus

Garrigues Calatayud

Alcaldessa de la Pobla Llarga

SALUDA DE L’ ALCALDESSA

Estimats fallers i falleres, amics i amigues de les Falles:

Quan arriba març, la nostra Pobla Llarga s’ompli de llum i alegria. L’olor inconfundible de la pólvora, els colors brillants dels monuments, la música que ressona sense parar i la passió dels fallers inunden els nostres carrers, recordant la força de les nostres arrels i costums.

Aquest any, vull dedicar un pensament molt especial a totes les persones afectades per la DANA que ha colpejat durament la nostra terra. Sent profundament els danys i les dificultats que han hagut de viure tantes famílies en aquests moments complicats. Desitge que aquestes Falles, siguen una font d’esperança i força per a tots, recordant-nos que, malgrat les dificultats, la unió i la solidaritat ens ajudaran a superar-ho tot.

Les falles són un tribut a la constància de cada comissió, que treballa sense descans durant tot l’any. Cada detall dels monuments, cada acte que es celebra, cada experiència compartida, són possibles gràcies a aquells que, amb un amor profund per aquesta tradició, fan que les Falles de la Pobla Llarga siguen més entranyables cada any. És a vosaltres, comissions falleres, a qui vull expressar el meu agraïment més sincer.

També vull felicitar els càrrecs de les comissions, espere que gaudiu d’aquest any tan especial i ple de moments únics i inoblidables, que segur recordareu amb molt d’orgull.

Convide a tots els poblatans i poblatanes, i a tots els que ens visiten, a viure aquestes festes amb intensitat i respecte. És una ocasió per aturar-se, desconnectar de la rutina i retrobar-se amb els vostres, alhora que obrim el nostre poble a tots aquells que volen conèixer la festa.

Gaudiu de cada acte, cada cançó, cada moment, orgullosos de la nostra Pobla Llarga, sé que, en alguns moments, les festes poden ocasionar molèsties, especialment al veïnat. Per això, vull demanar les meues disculpes per qualsevol inconvenient que es puga causar i agraïsc la vostra comprensió i paciència.

Tot i això, amb la col·laboració i l’enteniment de totes i tots, podrem gaudir d’uns dies inoblidables i fer que aquesta festa siga un motiu de convivència i germanor per a tots i totes!

Bones Falles!

SALUDES

Patricia Ribero Martínez

Presidenta de la Falla El Castell

SALUDA DE LA PRESIDENTA

Falleres i fallers,

Sembla l’altre dia… i han passat ja quasi 4 anys. Em sent una veterana camí de la jubilació!! I com que sempre m’agrada fer balanç en finalitzar els projectes, he de dir: primer, que m’he sentit molt volguda i ha estat un vertader plaer ser la vostra presi, la primera dona i de segur que no l’última. I segon, GRÀCIES per tot i per tant!! Perquè un/a president/a no és res sense un gran equip, i jo tinc al millor.

Gràcies falleres i fallers de la Falla El Castell per estimar la falla, per voler fer-la més gran encara, i per ser coherents i conseqüents en totes les decisions que es prenen. Gràcies per adaptar-vos, per ser resilients i per tractar de veure sempre el got mig ple.

Deixem enrere un final d’any molt dur, d’eixos que tots i totes voldríem oblidar. Però, fins i tot en els moments més dolents, s’ha demostrat que la solidaritat de la gent està per damunt de colors, que la unió fa la força i que és més poderosa la paraula i l’enteniment que el conflicte.

Vos desitge que gaudiu d’unes grans falles en harmonia, participant i col·laborant en tots i cadascun dels actes i activitats que s’organitzen, perquè com més en som, més festa fem!

També vull aprofitar i donar l’enhorabona als càrrecs del 2025 i desitjar-los tota la felicitat del món en el seu any.

Per últim, gràcies als col·laboradors i patrocinadors per fer possible la publicació del nostre llibret. I com no, un xicotet reconeixement a l’equip de llibret, que no sempre se’ls ha tractat com mereixen. Gràcies pel treball incansable i silenciós i, sobretot, per deixar plasmada en unes pàgines part de la nostra història cada any.

Per molts anys, i per sempre, VISCA LA FALLA EL CASTELL

PRESIDENT HONORÍFIC

José David Santamaria Navarro

PRESIDENTA

Patricia Ribero Martínez

VICEPRESIDENT

Andreu Torres Rubió

VICEPRESIDÈNCIA CASAL, COMPRES I LOGÍSTICA

Ximo Vidal Micó

Ricardo Aliaga Torres

CASALERS

Izan Àvila Mateu

Miguel Puchal Belda

David Gomis Sapena

Jonathan Hedrosa Gadea

Jose Luis Calatayud Bares

Deiby Ariel Torres Guayanay

Quique Cloquell Murgui

EQUIP CUINA

Cayetano Carbonell Rovira

Juan Sancho Benavent

Paco Espí Momparler

Pepe Àvila Lancero

Juana M. Rubió Diert

M. Amparo Sapena Mollà

Cristina Santamaría Navarro

Rosa M. Pachés Ureña

VICEPRESIDÈNCIA INFANTILS I PROTOCOL

Elena Albert Cloquell

Maria Carbonell Pachés

EQUIP PROTOCOL, FLORS I JOIERIA

Elisa M. Cuñat Sanjosé

Marisa Casanova Tormo

Àngela Pellicer Talens

DELEGADES INFANTILS

Esther Francés Alonso

Noemí Martínez Fernández

EQUIP INFANTILS

Davinia Oltra Mahiques

M. José Escoms Araque

Mónica Vercher Richart

Mónica Carbonell Pachés

Sandra Castelló Martínez

Marta Vercher Richart

Clara Moncho Alarcón

Laia Belda Delatorre

Aina Àvila Sapena

VICEPRESIDÈNCIA FESTEJOS I DIVERSES

Carlota Àvila Mateu

Èric López Durà

DELEGADA DIVERSES

Bea Basterra Arroyo

EQUIP DIVERSES

Nerea Quesada Soler

Nati Vizcaíno Tudela

Estefania Basterra Arroyo

Natxo Sampedro Sapena

CAVALCADA

Pep Larrossa Garcia

BANDA MÚSICA

Bernat Carrasco Ordiñaga

DELEGATS LLIBRET

Marc Torres Rubió

Cristina Chacón Moratalla

XARXES SOCIALS

Juan Antonio Cloquell Cuñat

PUBLICITAT

Pili Sapena Mollà

DELEGATS PRESENTACIÓ

Rubén Perales Oltra

Juanjo Piris Albelda

DELEGAT FALLA

Esteve Torres Rubió

MUNTATGE, SO I IL·LUMINACIÓ

Esteban Aranda Delgado

Francisco José Escribà González

DELEGATS PIROTÈCNIA

Emeterio Torres Grimaltos

Nacho Furió Richart

SECRETARIA

Jesús López Durà

Rosana Borrull Castera

TRESORERIA

Juan Antonio Cloquell Merí

COMPTABILITAT

Josué Feliu Pérez

LOTERIES I RIFES

Ana Arias Ferrando

Reme Martínez Sebastià

RECOMPENSES I CENS

Mónica Talens Carbonell

Gisela Gomar Conejero

Adrià Vila Cucó

Adrián Pachés González

Adriana Llin Galdón

Aila Tomás De La Asunción

Aina Àvila Sapena

Aitor Gómez San Valero

Alba Vila Cucó

Alberto Moscardó Giner

Alexandra Donet Gascó

Alicia Soler Castelló

Amparo Asins Navarro

Ana Arias Ferrando

Ana Maria Calatayud Martínez

Andrea Vidal Santamaria

Andrea Aliaga Torres

Andreu Torres Rubió

Àngela Requena Soler

Àngela Pellicer Talens

Àngela Solves Cogollos

Àngels Misa Canet

Antonio Sancho Murgui

Arantxa Pascual Tortosa

Beatriz Basterra Arroyo

Begoña Cucó Esteve

Bernardo Borràs Soler

Bernardo Carrasco Ordiñaga

Bernardo Talens Ferrer

Blanca Ferrús Casanova

Blanca Palacios Navarro

Borja Sanchis Todolí

Borja Calatayud Castell

Bruno Fogués Vidal

Calixto Navarro Grimaltos

Calixto Navarro Benavent

Carla Sancho Chafes

Carla Àvila Sapena

Carla Pérez Montagud

Carla Richart Tudela

Carla Calatayud Francés

Carles Moreno Moreno

Carlota Àvila Mateu

Cayetano Carbonell Rovira

Christine Àvila Bacchini

Clara Moncho Alarcón

Claudia Marcilla Talens

Claudia Armiñana Prats

Cristian Sanchis Saiz

Cristian Pachés González

Cristina Santamaria Navarro

Cristina Chacón Moratalla

David Gomis Sapena

Davinia Oltra Mahiques

Deiby Ariel Torres Guayanay

Diego Buceta Colomer

Elena Albert Cloquell

Elisa M. Cuñat Sanjosé

Elisabeth Royo Tacias

Elsa Vidal Martínez

Emeterio Torres Grimaltos

Enrique Cloquell Murgui

Èric López Durà

Esteban José Aranda Delgado

Estefania Basterra Arroyo

Esteve Torres Rubió

Esther Francés Alonso

Eva Maria Enguix Santamaria

Ferran Misa Canet

Francisco Espí Momparler

Francisco Buceta González

Francisco Espí Bixquert

Francisco Javier Basterra Arroyo

Francisco Javier Sampedro Sanz

Francisco José Escribà González

Francisco José Buceta Colomer

Gema García Merí

Gisela Gomar Conejero

Gracia Soler Castelló

Gracia Armengol Soler

Gracia Espí Momparler

Helena Furió Richart

Ignacio Furió Richart

Ignacio Sampedro Sapena

Inmaculada Sapena Mollà

Irma Enguix Ordiñana

Isabel Albelda Enguix

Ismael Requena Soler

Itziar Sampedro Sapena

Iván Ríos Garcia

Izan Àvila Mateu

Jairo Mompó Martínez

Jessica Hernández Domènech

Jessica Chofre Murcia

Jesús Igual Castelló

Jesús López Durà

Joan Onrubia Francés

Joan Francés Moreno

Joaquín Vidal Micó

Joaquín Alarcón Garcia

Jonathan Hedrosa Gadea

José Larrosa Garcia

José Albert Cloquell

José Àvila Lancero

José Carlos Talens Martorell

José Luis Calatayud Bares

José Miguel Richart Cremades

José Miguel Armengol Moscardó

Josué Feliu Pérez

Juan Sancho Benavent

Juan Sancho Murgui

Juan Antonio Cloquell Merí

Juan Antonio Cloquell Cuñat

Juan José Piris Albelda

Juana M. Rubió Diert

Júlia Tudela Domènech

Laia Belda De La Torre

Laura Oliver Caldés

Laura Borredà Climent

Laura González Domènech

Laura Inés Guillem Albelda

Lilian Todolí Alpuente

Lourdes Colomer Martínez

Luis Hurtado Alarcón

M. Carmen Roca Tarazona

M. José Escoms Araque

Mar Tudela Cucó

Marc Benavent Onrubia

Marc Torres Rubió

Marcos Vercher Barrachina

Maria Carbonell Pachés

Maria Asins Navarro

Maria Gumilla Blesa

Maria Amparo Sapena Mollà

Maria José Moncho Salom

Maria Pilar Sapena Mollà

Maria Pilar Sebastià Colomer

Maria Teresa Àvila Ribero

Marian Cogollos Calatayud

Marisa Casanova Tormo

Mariví Domènech Parreño

Marley Negre Álvarez

Marta Vercher Richart

Miguel Puchal Belda

Miquel Garcia Domènech

Mireia Pascual Tortosa

Mónica Richart Cremades

Mónica Talens Carbonell

Mónica Carbonell Pachés

Mónica Vercher Richart

Natalia Soler Pérez

Nati Vizcaíno Tudela

Nerea Quesada Soler

Nerea Vidal Martínez

Noemí Martínez Fernández

Núria Colomer Roca

Òscar Sánchez Furió

Òscar Sánchez Gorris

Pablo Garcia Merí

Pascual Enrique Gomis Garcia

Patricia Ribero Martínez

Patricia Bixquert Calatayud

Patricia Onrubia Francés

Patricia Piris Albelda

Patricia Borredà Climent

Patricia Castellà Soler

Patricia Furió Richart

Paula Grande Garcia

Paula Sancho Vercher

Rafael Garcia Sancho

Rafael Àvila Lancero

Raquel Armengol Soler

Remedios Martínez Sebastià

Reyes Cloquell Murgui

Ricardo Aliaga Torres

Robert Landete Bermell

Rosa Morant Albelda

Rosa Maria Pachés Ureña

Rosana Tudela Martínez

Rosana Borrull Castera

Rubén Francés Moreno

Rubén Payà Torregrosa

Rubén Perales Oltra

Salomé Benetó Gómez

Samia Azzazi Fossati

Sandra Castelló Martínez

Sara Pérez Negre

Sarai Salom Hernándiz

Sergio Benet Alonso

Sílvia Domènech Parreño

Sílvia Llàcer Sanchis

Sonia Bixquert Calatayud

Susana Diert Sancho

Tomàs Salvador Pascual Olivares

Verònica Negre Pujante

Verònica Moragues Sancho

Xavier Garcia Domènech

BRILLANTS

OR

Pep Larrosa Garcia

Òscar Sánchez Furió

Rafael Àvila Lancero

Òscar Sánchez Gorris

Cristina Santamaria Navarro

ARGENT

Beatriz Basterra Arroyo

Marian Cogollos Calatayud

Adriana Llin Galdón

Davinia Oltra Mahiques

MADRINA I PRESIDENT D’HONOR

Carla Àvila Sapena i Natxo Sampedro Sapena

FALLERES MAJORS

Itziar Sampedro Sapena i Mia Alabor Castelló

FALLERA MAJOR

Itziar Sampedro Sapena

Estimada Itziar, vas arribar al món un 13 de març i, com no podia ser d’una altra manera en la nostra família, anaves a ser fallera des del bressol.

Des de xicoteta has crescut en la falla participant en tot i eixe amor per la nostra festa ha crescut dins de tu. No saps l’alegria que em dona veure’t convertida en la nostra Fallera Major, càrrec que sempre et feia molta il·lusió, i cada vegada que algú de la família ostentava algun càrrec, sempre deies: “d’ací a poc seré jo”.

Sé que gaudiràs molt de cada acte, riuràs, ploraràs i sobretot t’emocionaràs, i això és bonic perquè el sentiment faller és així.

Itziar, el 2025 és el teu any i, amb la resta de càrrecs, especialment Carla i Natxo, et desitge que gaudiu de la millor festa del món.

No saps l’orgullosa i contenta que estic de veure’t com a Fallera Major de la nostra falla, et vull un món

La tia Pili

Itziar, no podem tindre aquest any millor representant que tu. Eres llum, tendresa, bellesa, amistat i sobretot força fallera, allà on vas demostres el que aquesta tradició fallera significa per a tu.

Gaudeix de totes les emocions i sensacions que et brinda aquesta festa perquè seran inoblidables per a tu i tots els que tant et volem

FALLEGO

Artistes: JJ Falles

Diuen que hi ha quatre formes d’aconseguir una reflexió obligada i descobrir la consciència no local. La primera, i menys recomanable, és una experiència propera a la mort. La segona és la meditació, concentrats en un ciri, per exemple, per a aconseguir eliminar el soroll de la nostra ment i silenciar l’ego. La tercera és una crisi existencial profunda: un abandonament, una traïció… on l’ego en forma d’afecció serà el primer a aparéixer i el nostre deure serà combatre’l. La quarta, i última, serà servir, ja que “El que no viu per servir no serveix per a viure” cal ser altruista, bondadós, just i amorós.

Al FALLEGO li hem de dir que no per seguir aquestes pautes l’ego desapareixerà, però un ampli coneixement del sentiment ens evitarà aquests tres errors.

La paciència i la mansuetud enforteixen els vicis del pusil·lànime. El coratge i l’energia fan més perillosos els del fanfarró. Fins i tot l’amor propi pot extralimitar-se i degenerar en excés d’indulgència i neciesa.

D’aquesta manera ens trobem amb un rei coronat per l’ego, mirant amb por la mort i aferrant-se a la vida. De la corona apareixen les tres formes per a descobrir el coneixement no local. Del front la crisi, armada, a punt d’atacar. Del mig la meditació sostenint un ciri. I darrere, pràcticament de genolls, la servitud. Al voltant de tots ells uns dimonis que no paren de fer soroll, que fan referència al bombardeig constant de l’ego amb pensaments que eviten la possibilitat de viure el present

•DIVENDRES 24 GENER 2025

20.00h INAUGURACIÓ DE “L’ESCAPARATE 2025” .

21.00h SOPAR de baix braç al casal.

• DISSABTE 1 FEBRER 2025

17.00h PRESENTACIÓ DE LA FALLERA MAJOR INFANTIL 2025 I LA SEUA CORT D’HONOR:

MIA ALABOR CASTELLÓ.

22.00h PRESENTACIÓ DE LA FALLERA MAJOR 2025 I LA SEUA CORT D’HONOR:

ITZIAR SAMPEDRO SAPENA

• DISSABTE 8 FEBRER 2025

10.00h ESMORZAR a càrrec de la FALLA

12.00h XARANGA pels carrers del poble i visita als establiments col·laboradors de la falla.

14.00h PAELLES a càrrec de la FALLA

• DISSABTE 22 FEBRER 2025

11.00h PARC INFANTIL al recinte faller. El parc infantil serà fins les 14.00h.

14.00h DINAR a càrrec de la FALLA.

16.00h PRESENTACIÓ DEL LLIBRET 2025 i entrega de PREMIS del microrelat i dels contes infantils.

20.00h CRIDA FALLERA a la Plaça del País Valencià. Es convoca a tots els fallers i falleres a les 19.30 .00h en la Glorieta.

21.00h SOPAR DE GERMANOR de baix braç.

• DIUMENGE 23 FEBRER 2025

14.00h DINAR de baix braç al casal.

• DIVENDRES 28 FEBRER 2025

17.00h BERENAR de GERMANOR de les tres falles.

19.00h Inauguració EXPOSICIÓ DEL NINOT 2025

21.00h SOPAR de baix braç al casal.

22.00h PENJADA BANDERES OFICIAL als càrrecs.

• DISSABTE 1 MARÇ 2025

10.00h ESMORZAR a càrrec de la FALLA.

14.00h DINAR a càrrec de la FALLA

17.00h CAVALCADA DEL NINOT.

• DIUMENGE 2 MARÇ 2025

09.00h ESMORZAR a càrrec de la FALLA i a continuació muntatge de cadires i taules per a la paella.

11.00h REPLEGA de les noves falleretes i fallerets nascuts entre març de 2024 i febrer de 2025.

13.00h BATEIG FALLER.

13.00h ENTREGA DE RECOMPENSES

14.00h BOTELLÀ a càrrec de la comissió infantil.

14.00h TRADICIONAL PAELLA GALBIS

16.00h POPULAR BINGO i SUBHASTA.

• Del DILLUNS 3 al DIMECRES 6 MARÇ

21.00h SOPAR de baix braç al casal i a continuació PENJADA DE BANDERES AL RECINTE FALLER.

• DIVENDRES 7 MARÇ 2025

Al llarg del dia muntatge de la carpa i preparar el recinte faller

17.00h BERENAR INFANTIL a càrrec de la PRESIDENTA.

19.00h RECOLLIDA dels ninots de l'exposició.

21.00h SOPAR de baix braç.

I a continuació I TRIVIAL FALLER FALLA EL CASTELL.

• DISSABTE 8 MARÇ 2025

14.00h DINAR a càrrec de la FALLERA MAJOR. Es convoca a tota la comissió major a les 13.00h al casal.

• DIUMENGE 9 MARÇ 2025

Abans de dinar treta de NINOTS per a la PLANTÀ.

14.00h DINAR DE LA PLANTÀ a càrrec de la FALLA.

16.00h TALLER DE LA PLANTÀ. Visitem el primer continent: ÀFRICA.

17.00h PLANTÀ de LES FALLES 2025

17.00h BERENAR a càrrec de la FALLA.

I a continuació traca d’Inici de la Setmana Fallera.

• DILLUNS 10 MARÇ 2025

17.00h BERENAR a càrrec de la FALLA i a continuació visitem el segon continent: AMÈRICA.

21.00h SOPAR de baix braç, HUI BOLLIT I TORRAT PER A SOPAR QUE ÉS DILLUNS!

A continuació JOCS DE TAULA POPULARS.

programació FALLES·2025

• DIMARTS 11 MARÇ 2025

17.00h BERENAR a càrrec de la FALLA i a continuació visitem el tercer continent: ÀSIA.

21.00h SOPAR de baix braç. HUI EL TEU SOPAR HA DE SER D’UN SOL COLOR.

A continuació EL GRAN JOC DEL CABÀS

• DIMECRES 12 MARÇ 2025

17.00h BERENAR a càrrec de la FALLA i a continuació visitem el quart continent: OCEANIA

21.00h SOPAR de baix braç. HUI EL TEU SOPAR HA DE COMENÇAR AMB LA INICIAL DEL TEU NOM

A continuació JOC “Tu eres la cassoleta, busca la teua tapadoreta”.

• DIJOUS 13 MARÇ 2025

17.00h BERENAR a càrrec de la FALLA i a continuació visitem el cinqué continent: EUROPA.

21.00h SOPAR de baix braç. HUI SOLS ES POT PORTAR TRUITA PER A SOPAR!

A continuació JOC “El Akinator, endevina en qui pense”.

• DIVENDRES 14 MARÇ 2025

14.00h DINAR de baix braç.

17.00h BERENAR a càrrec de la FALLERA MAJOR INFANTIL.

21.00h SOPAR a càrrec dels VICEPRESIDENTS i VICEPRESIDENTES.

00.00h FESTA DJ FALLERS.

• DISSABTE 15 MARÇ 2025

09.00h DESPERTÀ INFANTIL.

10.00h ESMORZAR a càrrec de la FALLERA MAJOR INFANTIL.

14.00h DINAR a càrrec de la PRESIDENTA.

A continuació BATALLA DE XARANGUES: JALEO JALEO vs LA GRAMOLA.

21.00h SOPAR de baix braç.

• DIUMENGE 16 MARÇ 2025

12.30h PASSACARRER GENERAL pels carrers del poble.

14.00h DINAR, cadasú es porta el seu.

17.30h VISITA DE CORTESIA A LES ALTRES FALLES.

20.00h SOPAR a càrrec de la FALLA .

Després DISCO-CASAL.

• DILLUNS 17 MARÇ 2025

14.00h DINAR a la falla, cadascú es porta el seu.

18.00h PASSACARRER GENERAL pels carrers del poble.

20.00h FESTA DEL PIJAMA i TORRÀ a càrrec de la MADRINA i el PRESIDENT D’HONOR. Tots i totes hauran d'acudir al casal amb el PIJAMA posat!!!

00.00h DISCO-MÒBIL A LA CARPA.

• DIMARTS 18 MARÇ 2025

07.00h DESPERTÀ i a continuació ESMORZAR a càrrec de la FALLERA MAJOR, MADRINA i PRESIDENT D’HONOR.

17.00h OFRENA A LA VERGE DELS DESAMPARATS.

21.00h SOPAR a càrrec de la FALLA amb la temàtica CIRC.

00.00h SIOPARA BAND i a continuació DISCO-CASAL a càrrec de DJ FERRAN CAMPOS.

02.00h XOCOLATÀ oferida pels CÀRRECS

• DIMECRES 19 MARÇ 2025

07.00h DESPERTÀ i a continuació ESMORZAR a càrrec de la PRESIDENTA.

12.00h MISA EN HONOR A SANT JOSEP.

13.00h OFRENA A SANT JOSEP.

14.00h MASCLETÀ a càrrec del Ajuntament de La Pobla Llarga.

14.00h DINAR DE SANT JOSEP. Cadascú es paga el seu.

18.00h PASSACARRER conjunt de les tres falles.

20.00h CREMÀ FALLA INFANTIL.

21.00h SOPAR de baix braç.

A continuació NIT de la CREMÀ .

• DIJOUS 20 MARÇ 2025

15.00h RETIRADA DE BANDERES i TRASTOS, NETEJA CASAL i RECINTE FALLER.

Una vegada finalitzada la feina, traca d’inici de l’exercici 2025-26.

• DISSABTE 21 MARÇ 2025

21.00h SOPAR.

23.00h PREMIS FALLERS.

** La programació podrà ser adaptada segons la conjuntura del moment

BONES FALLES!

La comissió de la Falla El Castell vol expressar el seu més sincer agraïment a les següents empreses comercials.

La seua valuosa col·laboració és fonamental per a la publicació d’aquest llibret faller.

En directe en el 90.2 FM i al nostre lloc web

BONES FALLES!

Carrer Nou, 1 La Pobla Llarga 659525827

Pobla Llarga València

662 144 253

962 591 021

Servei a domicili

C/ Ramón i Cajal, 11 La Pobla Llarga

C/ Covadona, 13 Algemesí

C/ Pare Castell, 12 Alzira

Parc Eugeni, 1 Carcaixent

Després d’obrir la finestra, mirem cap el món dels altres, al qual sentim que no pertanyem. Àfrica és la màxima representació de l’alteritat vista des del la visió de l’home blanc europeu, per aquest motiu l’hem escollida com a fil conductor del nostre llibret infantil: Els altres.

ÀFRICA ÀFRICA

Índex Índex Índex

Àfrica és un continent ple de vida, històries i colors. És tan gran que hi viuen moltes persones diferents, cadascuna amb les seues tradicions i maneres de fer. Allà també es parlen més de 2.000 llengües diferents.

Les llegendes africanes parlen d’animals, muntanyes i rius. Són històries que ens ensenyen a estimar la natura i a ser empàtics. Un altre tresor de la cultura africana són les màscares. Són molt especials, es fan servir a festes i cerimònies. Algunes representen animals, esperits o emocions, i les porten per ballar i explicar històries.

La natura d’Àfrica també és espectacular. Hi trobem animals com lleons, elefants, zebres i girafes, i arbres gegants com el baobab.

Però no tot és fàcil. Per una banda, les dones han hagut de lluitar per ocupar el lloc que els pertoca a la societat. Per altra banda, a moltes parts d’Àfrica hi ha problemes, com la falta d’aigua o menjar, malalties que provoquen que molts africanes hagen de fugir de sa casa per intentar trobar una vida millor.

Àfrica és un lloc ple d’ensenyances, bellesa i valentia.

Saluda de la Saluda de la Fallera Major Infantil Fallera Major Infantil

Hola a tots, fallers i fallerets, en un obrir i tancar d’ulls arriba el meu mes preferit, el mes de març. És el moment d’anar a la falla a berenar, gaudir dels actes fallers, però sobretot de compartir moments amb gent que m’ompli d’alegria. Aquest any, més que mai, exprimiré cada segon com a fallera major infantil de la meua falla, un somni que s’ha fet realitat.

Després de tot el que estem vivint els valencians en aquests moments, és necessari passar temps amb gent que estimes perquè això és realment la felicitat.

Vos convide a tots i a totes a gaudir tots de les falles, compartint, ballant, rient i sobretot units.

Un bes molt gran a tots. Que visquen les falles i que visca la Falla el Castell!

Mia Alabor Castelló Mia Alabor Castelló

Fallera Major Infantil Fallera Major Infantil

A Mia A Mia A Mia

Mia, saps bé que en aquesta vida cal aprofitar els moments i envoltar-te de les persones que realment et volen i vulguen compartir el seu temps. Saps apreciar als teus amics i donar-los una amistat sincera des del cor.

Eres una xiqueta bondadosa, responsable, lluitadora, sincera, respectuosa, justa i que no té maldat.

Gaudeix del teu regnat com a Fallera Major tant com ho has fet aquestos anys enrere al costat de la teua cosineta i la teua estimada amigueta.

Sigues tu a cada moment, amb la teua essència, saps que tens una responsabilitat molt gran, però sé que estaràs a l'altura del teu càrrec. Riu-te, balla, i aprofita tot al màxim, serà inoblidable, d'això estic segura. Nosaltres estarem al teu costat.

Et volem preciosa Mia. La nostra Fallera Major Infantil.

Mia, el dia que em vas comunicar que anaves a ser la Fallera Major d'aquesta falla, em va fer molta alegria, i més encara, veure't amb la il·lusió que et feia, ja que no t'ho esperaves.

Amb el teu encant, senzillesa i la discreció que et caracteritza, lluiràs els teus vestits de Fallera Major amb l'elegància natural que tens. He cosit amb gran il·lusió i amor per a tu, perquè pugues fer el teu somni realitat. Ha sigut una gran satisfacció per a mi, sabent que els tindràs com a tresors de per vida.

Gaudeix moltíssim, t'ho mereixes. Eres la xiqueta dels nostres ulls junt amb el teu germanet. No deixes que mai ningú apague la teua llum.

Els abuelitos gaudirem de veure't disfrutar de les falles que tant estimes, feliç regnat, Mia.

Et volem moltíssim.

L’abuelita, Maria

En la vida et vas trobant amb xicotets àngels. Uns que venen, altres que van i altres que estan destinats a estar al teu costat sempre… I així és com et descric jo!! Com el meu xicotet gran Àngel des del dia que et vaig veure aparéixer per la porta del club de gimnàstica rítmica. Aquella xiqueta de tan sols 3 anyets, tímida i sense quasi parlar, es va convertir en la meua ombra. Juntes vam créixer i et vas convertir en una gran gimnasta, treballadora, disciplinada i, sobretot, lluitadora.

Quan la teua mami em va proposar escriure't unes paraules no ho vaig dubtar, ja que per a mi és un honor poder dedicarte-les, xiqueta dels meus ulls! Així és com jo et veig, un ésser especial que va aparéixer de nou en la meua vida, però esta vegada per a quedar-se. Feliç regnat princesa Mia, i feliç jo de tindre't de nou en la meua vida.

La teua entrenadora, Eva

La teua mare, Sandra

Cens Cens Cens

ADRIANA VERCHER OLTRA

ÀFRICA CASTELLÓ RIBERO

ÀNGEL CHAFES PARDO

ARES ALABOR CASTELLÓ

CARLOS SÁNCHEZ MONCHO

CARMEN FOGUÉS IGUAL

CHLOE MOMPÓ PIRIS

CLAUDIA LÓPEZ VERCHER

DANIELA ARMENGOL OLIVER

ELMA MARTÍ MORAGUES

ELSA GARCIA ÀVILA

EMMA FELIU ASINS

ENZO GARCIA HERNÁNDEZ

ERIC ESCRIBÀ LLIN

FERRAN MUNT VILA

GABRIEL TALENS BASTERRA

HUGO GARCIA ÀVILA

INÉS HURTADO CARBONELL

JOAN SANCHO BELDA

JOAN BENET ARMENGOL

JOSE TORMO VERCHER

LAIA ENGUIX BORREDÀ

LEO GARCIA HERNÁNDEZ

LLUM PERALES MONCHO

LUCA GARCIA HERNÁNDEZ

LUCIA HERNÁNDEZ BIXQUERT

LUNE PERIS COGOLLOS

MARC GARCIA CALATAYUD

MARTINA FOGUÉS GARCIA

MATEO ALBERT TALENS

MIA ALABOR CASTELLÓ

MIREIA LANDETE ESPÍ

NICOLAU ARMENGOL OLIVER

NOA SÁNCHEZ MARTÍ

NÚRIA PASCUAL DIERT

OIHAN ONRUBIA ROYO

ONA PACHÉS SALOM

PAU SANCHIS ENGUIX

PAU ENGUIX BORREDÀ

PAZ ARMENGOL BASTERRA

POL PERALES MONCHO

RICARD FOGUÉS IGUAL

RODRIGO ARANDA ALBERT

SALIOU DIOP MARCILLA

SARA GARCIA BORREDÀ

SILVIA GRAU DOMÉNECH

SILVIA LÓPEZ VERCHER

SOFIA TALENS BASTERRA

SOFIA FOGUÉS FEMENIA

THIAGO MOMPÓ PIRIS

TRIANA GOMIS ANGULO

VALERIA BENLLOCH DONET

VEGA ARMENGOL BASTERRA

VERA BORRÀS LLACER

YANIRA CHAFES PARDO

YERAY TALENS ESCOMS

Recompenses Recompenses Recompenses

Núria Pascual Diert

OR

ARGENT

Carlos Sánchez Moncho

Gabriel Talens Basterra

Ricard Fogués Igual

Cens Cens Cens

Goliat

Noa

Lola

Duque

Baloo

Haru

Mandarina

Paquito

Mia

Pruna

Tonet

Ron

Roc

Brownie

Freya

Manuelita Coco

Kiko

Harry Potter

Maia

Braco Kira

Tom

Kika Reina de corazones

Hugo i Sofia

Falla infantil Falla infantil Falla infantil

Artistes: Barraques Art

ÀFRICA ÀFRICA ÀFRICA

A l’Àfrica, les dones són molt importants i fan coses increïbles cada dia. Algunes treballen als camps, cultivant aliments per al seu poble. D’altres són mestres, metgesses o científiques, i ajuden a fer del món un lloc millor. També hi ha dones que creen cançons, pintures i vestits preciosos, compartint la seua cultura amb tot el món. També hi ha que són líders i prenen decisions importants per a les seues comunitats. Altres són mares que tenen cura de les seues famílies amb molt d’amor, assegurant-se que hi haja menjar a taula i que els seus fills puguen anar a l’escola per tindre una formació i un futur millor. Amb la seua força, intel·ligència i bondat, les dones africanes ajuden a construir un futur ple d’esperança per al seu continent i per al món sencer. Són un exemple de valentia i esforç que tots podem admirar. Àfrica és nom de dona.

Tucans de molts colors n’hi ha tota aquesta diversitat hem d’aprendre a respectar.

I hem deixat un rastre de verí, de mares a fills, podeu traure pit. I amics no patiu per mi Que vaig tindre sort i bona vida. Missió complida, xe, què he sigut feliç!

Una màscara tribal per a tractar d’espantar els mals governants que els han espoliat.

El tigre ferotge ens podria menjar però tranquil prefereix estar lluny de les bales de l’humà.

Són mares i artistes i també polítiques i científiques.

Per un món millor lluitarà i per fer brillar de nou el continent africà

El xiquets volen jugar i que no els obliguen a treballar. Aprendre en l’escola  i jugar a la consola.

Al continent Africà la dona és molt important.

Àfrica té nom de dona.

En la seua mare té un espill Per seguir combatint.

Són un exemple a seguir

Un nou món volen construir.

C C Concurs ninot infantil oncurs ninot infantil oncurs ninot infantil

Pol Perales Moncho

Mia Alabor Castelló

Silvia López Vercher

Àfrica Castelló Ribero

Inés Hurtado Carbonell

Yeray Talens Escoms

Rodrigo Aranda Albert

Elma Martí Moragues

Ares Alabor Castelló

Guanyador del concurs Guanyador del concurs

Després de visitar el taller dels nostres artistes infantils, les més menudes i els més menuts de la Falla van voler fer la seua aportació. Aquestes han sigut les seues propostes. La guanyadora tindrá un lloc a la falla infantil.

Saliou Diop Marcilla

Concurs de contes: Els altres Concurs de contes: Els altres Concurs de contes: Els altres

El donyet dels colors El donyet dels colors

Blanca Ferrús Casanova

En un bosc molt antic, on els arbres eren tan alts que tocaven els núvols i les flors brillaven com estrelletes, vivia un elf molt especial. Es deia Sento i tenia un do únic: podia crear qualsevol color només sacsejant la seua vareta màgica!

Un dia, Sento va despertar molt trist. Els colors del bosc s’havien tornat grisos i apagats. Les fulles dels arbres ja no eren d’un verd brillant, les flors havien perdut els colors vius i el cel estava cobert de núvols foscos.

-Quin avorriment és tot sense colors! – Va exclamar Sento sospirant. Va decidir que s’havia de fer alguna cosa per a tornar els colors al bosc. Va agafar la seua vareta màgica i es va escapar. Primer, va volar cap al riu i, amb un moviment de la seua vareta, l’aigua es va tornar cristal·lina i brillava com un diamant. Després, va tocar les flors amb la seua vareta i es van omplir dels colors més bonics. Els arbres també estaven feliços de veure les noves fulles verdes i grogues. Però faltava una cosa: el cel encara era gris. Sento va mirar cap amunt i amb totes les seues forces va pintar el cel amb un blau intens, ple d’esponjosos núvols blancs. Va sortir el sol i el bosc es va omplir d’alegria.

Tots els animals del bosc estaven feliços. Les papallones anaven de flor en flor, els ocells cantaven melodies alegres i els esquirols jugaven entre les branques dels arbres. Sento estava molt satisfet. Havia tornat els colors al bosc i tots els seus amics estaven feliços. Des d’aleshores, Sento va cuidar els colors del bosc, assegurant-se que sempre estigueren brillants i vius.

En fi. Després d’aquest meravellós esdeveniment, Sento va respirar tranquil. A partir d’aquell moment, l’alegria i la prosperitat tornaren al bosc.

Sento era un donyet de la prosperitat. Un ésser màgic que, segons conta la llegenda, habita en dimensions a les quals només algunes persones poden arribar. No els agrada viure en la soledat i per això sempre busquen la felicitat de la resta de persones i animals. Éssers que dediquen el seu temps a ajudar als altres sense esperar res a canvi, ens donen suport incondicionalment i ens fan sentir estimats. Herois com Sento que ens inspiren i ens mostren que és possible superar obstacles i aconseguir grans coses.

La gosseta Bimba La gosseta Bimba

Àfrica Castellò Ribero

Un any per Nadal, els pares d’un xiquet li regalaren una gosseta a qui anomenaren Bimba. Ell estava molt content, ja que després d’insistir molt, finalment havia aconseguit el que volia.

Al principi tot era comboi, perquè Bimba, de menuda, era molt bonica i molt graciosa, i tota la família jugava molt amb ella. Però això va durar ben poc, ja que en pocs mesos la gosseta es va fer gran, i també les necessitats que ella tenia. I el que va començar sent un joguet per a la família va acabar sent una càrrega. Aleshores tot va canviar, ja no era graciosa, ja no jugaven amb ella, ja molestava en tots els llocs… Bimba passava dies i dies tancada sense eixir del soterrani i, de vegades, fins i tot, s’oblidaven de donar-li menjar i ella plorava molt. La família, farta de tenir la gossa plorant cada nit, l’agafaren i se la van endur ben lluny i al mig del camp la va abandonar.

Bimba tenia por, estava trista i es va posar a caminar pel camp sense saber cap on anar. Així va estar un temps fins que un dia com qualsevol altre, una parella que passejava per allí la va veure i la va agafar. Bimba es va posar molt contenta perquè creia que després de molt de temps, havia trobat a una nova família! Però les coses no sempre són com pareixen… Prompte Bimba es va adonar que aquella parella sols la volia per a guanyar diners en baralles d’animals… Bimba ho va passar molt malament, sempre estava ferida i molt trista, eixa no era la vida que ella esperava.

Una nit, Bimba va veure la porta oberta i es va escapar. Va córrer tot el que va poder, estava espantada, però el que tenia clar és que no volia tornar a eixe lloc. Van passar els dies i Bimba continuava perduda pel carrer, quan una xiqueta anomenada Lola, la va trobar. Bimba estava molt espantada, tenia por, però la xiqueta la va tranquil·litzar, la va acaronar i quan la gosseta es va confiar un poc… la va poder agafar.

Lola li va demanar al seu pare que l’adoptara, perquè semblava que aquella gosseta ho havia passat molt malament, i com que al pare li va saber greu deixar-la al carrer abandonada, se la van endur a casa.

Una vegada a casa, Lola i son pare li la van presentar a sa mare, i encara que sa mare no ho tenia molt clar... Quan li va veure la careta, va acceptar que es quedara a casa.

Aquesta vegada Bimba sí que havia trobat una bona família. Li donaren molt d’amor i una bona vida, perquè després de tot s’ho mereixia. Bimba aquesta vegada sí que era feliç. Els animals de companyia no són joguets, ni coses que pots tirar quan ja no les necessites o quan ja no t’agraden. Tampoc s’han de maltractar ni utilitzar per a coses males. Són éssers vius, formen part de la família i es mereixen respecte i amor.

Àfrica: Els Àfrica: Els Àfrica: Els

El Baobab El Baobab

Conta una llegenda africana que fa molts anys, el baobab era

l'arbre més bonic de tots. El seu tronc era molt fort, tenia branques molt llargues i un color que captivava. A més, era un arbre amb una vida molt llarga, així tots podrien gaudir de la seua bellesa durant molts anys. Aprofitant això, el baobab va voler créixer i créixer fins a tocar el cel i ser com els déus. Quan els déus es van adonar del que estava fent, i que el baobab estava

creixent tant que estava llevant la llum a altres arbres, el van castigar llevant-li la seua bellesa. Per això, ara el baobab té una forma tan estranya però bella a la seua manera.

Quina lliçó moral ens vol donar aquesta història?

Saps com és un baobab? Dibuxa’l a la teua manera, tan com si els coneixes com si no.

Segur que coneixes molts altres arbres, escriu tots noms d’arbres que sàpigues, comença pels més típics del bosc mediterranicomperexemplelacarrasca.

L’elefant i la pluja L’elefant i la pluja

Fa molts però que molts anys un dia un elefant li va dir a la pluja que havia d'estar orgullosa i contenta per tot el que naixia en la Terra amb la seua ajuda: flors, arbres i herba . "Però què passaria si xafara i em menjara totes les plantes?", va dir l'elefant. La pluja no va entredre massa el raonament de l’elefant. L’animal que era un poc curiós i arogant va desafiar a la pluja i va complir amb la seua paraula. La pluja, enfadada pel que estava fent, va decidir donar-li un escarment i no caure durant un temps. Els camps van començar a assecar-se i fins i tot l'elefant va començar a tindre molta set, perquè no trobava cap lloc on beure.

La pluja, que el va sentir plorar, va comprendre que a la fi l'elefant havia aprés la lliçó, i va tornar a portar aigua a la terra.

Van renàixer les plantes, els arbres i l’herba. Des de llavors tots els animals saben que han de cuidar les plantes i que l'aigua és un bé comú i molt preuat que l’han de compartir.

Quina lliçó moral ens vol donar aquesta història?

Entens l’actitud de l’aigua? Com hagueres actuat en el seu lloc?

Per a tu, a banda de l’aigua quins altres elements consideres que són imprescindibles per als éssers humans?

Ubuntu Ubuntu

Un antropòleg va visitar un poblat africà. Va voler conéixer la seua cultura i esbrinar quins eren els seus valors fonamentals.

Així que se li va ocórrer un joc per als xiquets. Va posar una cistella plena de fruita prop d'un arbre. I els va dir: - El primer que arribe a l'arbre, es quedarà la cistella amb fruita.

Però quan l'home va donar el senyal perquè començara la carrera, va ocórrer una cosa insòlita: els xiquets es van agafar de la mà i van començar a córrer junts. En arribar al mateix temps, van gaudir tots del premi. Es van asseure i es van repartir les fruites.

L'antropòleg els va preguntar per què havien fet això, quan un només podia haver-se quedat amb tota la cistella. Un dels xiquets va respondre: - 'Ubuntu'. Com ha d’estar un de nosaltres feliç si la resta estan tristos?

L'home va quedar impressionat per la resposta d'eixe xiquet. Ubuntu, és una antiga paraula africana que en la cultura Zulú i Xhosa significa 'Jo soc perquè nosaltres som'. És una filosofia de vida, que consisteix a creure que cooperant s'aconsegueix l'harmonia ja que així s'aconsegueix la felicitat de tots.

Penses que en el nostre entorn més pròxim apliquem aquesta manera de viure?

Quins valors t’han vingut a la ment quan has llegit la història?

Quina va ser l’última vegada que vas ajudar algú a ser més feliç?

Sabies que? Sabies que?

Àfrica és el major productor de diamants. En el continent es produeix un 50% de la producció mundial

L ’ animal més perillós d ’ Àfrica és l ’ hipopòtam

Hi ha 1.500 llengües diferents

En la regió d'Al ´ Aziziyah, Líbia, es troba la regió més calorosa del planeta, on el termòmetre ha arribat a marcar 58 º c

Sabies que? Sabies que?

A Sudan hi ha més piràmides que a Egipte i que qualsevol altre país del món. Compta amb 223 piràmides

Una dona de mitjana té sis fills durant la seua vida

L ’ elefant africà és l ’ animal més gran del món

Àfrica aporta prop del 15% de la població total del planeta

Les llengües d’Àfrica Les llengües d’Àfrica

WÒLOF

CRIOLL GUINENSI

KRIO

CRIOLL GUINEÀ MANDÉ FUL

ÀRAB

GANDA

KINYARUANDA KIRUNDI

KONGO BEMBA

SOTO SEPTENTRIONAL

SOTO DE PRETÒRIA

AFRIKAANS

LLENGÜES AFROASIÀTIQUES

LLENGÜES NIGER-CONGO NO BANTUS

LLENGÜES NIGER-CONGO BANTUS

LLENGÜES AUSTRONÈSIQUES

LLENGÜES CRIOLLES INDOEUROPEES

SOMALI

MALGAIX

A l’Àfrica hi ha molts països,

escaneja el codi QR i descobreix-los

MOÇAMBIC

SENEGAL

KÈNIA

TANZÀNIA

SOMÀLIA EGIPTE ETIÒPIA

ALGÈRIA

CAP VERD

UGANDA ZÀMBIA SOMÀLIA

Tribus Tribus

El continent africà gaudeix d’una gran riquesa i diversitat també gràcies a les seues tribus. El nombre és incalculable i cadascuna té les seues característiques.

Pigmeus

Viuen en la selva i són bons caçadors. Són persones molt baixetes i tenen els cabells rulls. No solen portar molta roba, però cada vegada utilitzen més. D’aquesta tribu, cal destacar els cants polifònics, són una tradició que consisteix en una forma complexa de polifonia a quatre veus que els pigmeus aka dominen perfectament, normalment acompanyats per diversos instruments de percussió i corda.

Foto de Wikip

Massais

Viuen en poblats, en la sabana i són pastors, viuen principalment del bestiar. Visten amb teles o túniques de colors i sempre porten collarets i polseres. La música i la dansa són elements fonamentals en la seua cultura, especialment la dansa, que es realitza en ocasions especials. La seua música tradicional es toca amb instruments de corda.

Tuaregs

Són un poble berber de tradició nòmada del desert del Sàhara. Per a evitar que el sol els creme la pell, visten amb robes que els tapen tot el cos, generalment de color blau. Els homes es cobreixen el rostre amb turbants i les dones no es tapen la cara, però utilitzen vels per a tapar-se els cabells. A més, es desplacen amb dromedaris, animals similars als camells.

Foto de Sneha Cecil

Foto de Wikipedia

Dones Dones

Com en altres continents, la dona es troba en situació d’inferioritat respecte als homes, tant a casa com en l’àmbit públic. En molts contextos, és difícil per a elles tindre un paper destacat en el desenvolupament del seu poble, regió o país. Malgrat eixa invisibilització, les dones africanes són clau en el desenvolupament social, econòmic, polític i cultural i a poc a poc van guanyant drets i autonomia, especialment gràcies a dones que els últims anys han trencat barreres.

Phumzile

Mlambo-Ngcuka Phumzile Mlambo-Ngcuka

En 1994 va ser elegida diputada per a més tard ser viceministra en diversos ministeris. En 2005 va ser nomenada vicepresidenta, convertint-se així en la primera dona africana a ocupar aquest càrrec. Va crear també la Fundació Umlambo, per a fer costat a les escoles més pobres de Sud-àfrica.

Ellen Johnson-Sirleaf Ellen Johnson-Sirleaf

Es va convertir en la primera dona a ser elegida presidenta d'un país a Àfrica, a Libèria i pertany a l'elit que va dirigir aquest país durant els anys d'independència. A més d'això ha rebut el Nobel de la Pau compartit amb Leymah Gbowee i Tawakkul Karman per la seva lluita no violenta pels drets de la dona.

Nkosazana Dlamini-Zuma Nkosazana Dlamini-Zuma

Durant la seua etapa d’estudiant es va convertir en un membre actiu en la clandestinitat del Congrés Nacional Africà, presidit per Nelson Mandela, on eren activistes anti-apartheid. Va haver d'exiliar-se i posteriorment i quan va tornar va ser nomenada Ministra d'Interior del seu país. Més tard va ser elegida Presidenta de la Comissió de la Unió Africana, convertint-se en la primera dona que va ocupar aquest càrrec.

africanes africanes

Wangari Maathai Wangari Maathai

Nascuda en Kenya, va aconseguir conjuminar medi ambient, feminisme i drets humans en la seua lluita. En 1977 va fundar el Moviment Cinturó Verd, gestionat per dones, per a frenar la desforestació que estava sofrint Kenya, i que ha aconseguit plantar 47 milions d'arbres. En 2004 li van concedir el premi Nobel de la Pau per la seua contribució al desenvolupament sostenible, la democràcia i la pau.

Ransome-Kuti

Va nàixer en 1900 a Nigèria, filla d'esclaus, i ha estat una de les majors activistes femenines al seu país. Va ser líder de la lluita per la independència de Nigèria. Va liderar la lluita pels drets de les dones en els anys 50, fundant una organització per a dones en Abeokuta, amb més de 20.000 dones que van lluitar pel seu dret al vot, per la igualtat i la justícia.

Hadijatou Mani Hadijatou Mani

Mani tenia 12 anys quan va ser venuda com a esclava a Níger. En 2003 l'estat va endurir les penes per esclavitud per la qual cosa el seu “amo” la va alliberar, però exigint-li que es casara amb ell. Mentre això passava Mani i les ONGs per la lluita contra l'esclavitud van portar el seu cas als tribunals i ella es va casar amb un altre xic. Els tribunals de Níger, seguint les lleis tradicionals van donar la raó a l'esclavista, condemnant-la a ella per bígama. En eixir de presó, en 2008 va denunciar al seu antic “amo” i a l'Estat i va guanyar. Aquesta resolució és de vital importància ja que en països com Mali, Muritania i Níger es continua practicant l'esclavitud malgrat estar prohibida per llei.

Funmilayo Ransome-Kuti Funmilayo

Pal de pluja Pal de pluja

El pal de pluja és un instrument senzill i relaxant que imita el so de la pluja quan es gira lentament. Crear-ne un pot ser una activitat divertida i creativa per a totes les edats. A més, pots personalitzar-lo al teu gust. Segueix aquestes instruccions per fer el teu propi pal de pluja amb materials fàcils de trobar a casa.

Material Material

Un tub llarg (pot ser de cartró resistent, com el d'un rotllo de cuina o de paper d'alumini).

Caragols, claus o furgadents de fusta (per crear obstacles dins del tub).

Arròs o llentilles

Cinta adhesiva o cola.

Paper decoratiu, pintures o altres materials per decorar el tub.

Començarem preparant l'estructura del nostre pal de pluja. Agafa el tub i fes-li forats a la llarga distribuïts en forma d’espiral. En aquests forats, introduirem elements menuts com caragols, claus, o broquetes de fusta que actuaran com a obstacles per als grans. Aquests faran que el so de la pluja siga més realista.

Amb el tub preparat, tanca un dels seus extrems utilitzant un tros de cartó. Fixa’l bé amb cinta adhesiva o cola. Després, introdueix dins del tub l’arròs o les llentilles, que serà el que produirà el so en moure el pal de pluja. Prova quina quantitat és l’adequada per obtenir el so que preferisques: menys per un so més suau o més per un so més intens. Quan ho tingues, tanca també l’altre extrem del tub.

Ara és moment de decorar el teu pal de pluja! Pots utilitzar pintures acríliques, cinta adhesiva de colors, paper decoratiu o fins i tot afegir-hi elements naturals com fibres de ràfia, fulles seques o llavors grans. Si has pintat el tub, assegura’t de deixar-lo assecar completament abans d’utilitzar-lo.

Una vegada decorat, inclina el pal de pluja d’un costat a l’altre i gaudeix del so relaxant de la pluja que has creat!

Collar massai Collar massai

Com hem vist, moltes tribus africanes tenen complements molt especials, com els masáis, que normalment porten collars de colors molt cridaners. Et proposem deixar volar la teua imaginació fent-ne un amb els materials i colors que més t’agraden. Cadascú és únic i diferent!

Plat de cartó

Pintura acrílica de diversos colors i pinzells

Llapis

Material Material

Tisores

Elements decoratius per a fer manualitats o de casa: boletes de polseres, paper de seda de colors, brillantets, purpurina, llentilles, macarrons...

Cola

1.En un plat de cartó, dibuixarem la forma que veus a la imatge. Cal deixar un espai lliure, per on podrem posar-nos el collar finalment.

2. Retallem la forma i amb un llapis marquem rectangles per a pintar-los de diferents colors amb pintures acríliques. Podem pintar-ho totalment o fer puntets, línies...

3. Ara sí... deixa volar la teua imaginació! Fes la composició que vulgues amb les pintures o pega elements decoratius.

Màscara Màscara

No hi ha una tribu determinada que faça ús de les màscares, perquè tots els africans en alguna ocasió fan ús d'elles, ja que es tracta d’un element que forma part de la seua cultura i art. Hi ha de diferents formes i colors, són creades per ells mateixos, normalment amb fusta, encara que també utilitzen altres materials com a fibres, petxines, coure, bronze, plantes, metall o ivori. Les decoren amb determinats colors ja que per a ells depenent del color tenen un significat o un altre. Per a ells representen símbols religiosos, les utilitzen en dies especials, festes, funeraris, ritus agraris i/o balls. Són complements que van en conjunt amb les seues vestimentes, en col·locar-se la màscara es transformen/converteixen com si foren herois, éssers vius amb poders.

Cartó

Pintura acrílica de diversos colors i pinzells

Llapis

Gomets de diferents colors i de formes

Material Material

Cola líquida

Tisores o cúter

Elements naturals. (Llavors, cereals, arròs inflat, cereals de xocolate, etc.)

Començarem amb la forma de la nostra màscara, el més comú és que siga de la forma del rostre humà, la forma ovalada pot ser l'opció més viable. Encara que si vols, pots fer una forma quadrada o triangular també és vàlid! És important que penses en el disseny i colors que portarà la teua màscara.

Amb el cartó donarem forma a la nostra màscara, dibuixa la forma a la grandària del teu rostre i retalla'l, tens la llibertat d'agregar-li qualsevol element que consideres necessari com a extensions, banyes, formes geomètriques o el que a tu se t'ocórrega.

PAS 1

Una vegada que tingues tot el disseny de la màscara retallat, situa cada element on ha d'anar i d'aquesta manera sabràs si la grandària correspon al tipus i forma que tens al cap. Comença a pintar cadascuna de les parts amb els colors triats pega cadascuna d'elles en el seu lloc amb la cola líquida.

PAS 1

En aquest pas final utilitzarem els elements naturals que hages aconseguit, recorda que poden ser qualsevol tipus de llavors com arròs, menjar de pardal, llavoretes, dacsa, o potser algunes fibres naturals o sintètiques com a ràfia o l’espart. La decoració dependrà de tu, i ajudarà al fet que la teua màscara es veja encara més atractiva.

Fauna africana Fauna africana

ÀNGELA PELLICER TALENS ÀNGELA PELLICER TALENS

L’Àfrica és un continent gran on habiten animals que només trobem allà. Hi ha rius cabalosos, pantans i llacs immensos que acullen nombrosos ocells i on s’acosten els mamífers per refrescarse i caçar. Alberga una increïble diversitat de vida salvatge, des de les vastes planes de la sabana fins a les denses selves tropicals i els àrids deserts. Aquesta varietat de paisatges ofereix hàbitats únics per a una àmplia gamma d'espècies. Des dels “Big Five” fins als xicotets mamífers i aus acolorides, la fauna africana és verdaderament sorprenent en la seua diversitat i bellesa.

ANIMALS MÉS COMUNS ANIMALS MÉS COMUNS

Els “Big Five” d'Àfrica són una famosa llista dels cinc grans animals que són considerats els més difícils de caçar a peu en el continent africà. Aquesta llista inclou l'elefant, el búfal africà, el lleopard, el rinoceront i al lleó.

L’elefant africà, el major mamífer terrestre del món. Pot arribar a aconseguir els 5 metres d'altura, els 7 metres de longitud i uns 6.000 quilograms. Les femelles són una mica menors, no obstant això, aquests animal tenen un sistema social matriarcal i és una femella "Alfa" la que manté unida al ramat.

El búfal o també conegut com búfal del Cabo. és probablement un dels animals més temuts, tant pels animals com per les persones. És un animal gregari que passa tota la seua vida desplaçant-se acompanyat d'una gran comunitat

El lleopard és present en tota Àfrica subsahariana, preferint els entorns de la sabana i els pasturatges. Gràcies a la seua versatilitat, que li permet grimpar, córrer i nadar, el lleopard africà és capaç de caçar nyus, xacals, senglars, antílops i fins a cries de girafa. Com a curiositat podem assenyalar que quan és completament negre, fruit del melanisme, el lleopard rep el nom de "pantera negra".

El rinoceront negre, també conegut com a rinoceront de llavi ganxut, un dels animals d'Àfrica més grans, podent aconseguir fins a dos metres d'altura i 1.500 quilograms.

El lleó, és l'únic que presenta dimorfisme sexual, la qual cosa ens permet diferenciar als mascles, amb la seua densa cabellera, de les femelles, que manquen d'ella. És considerat el felí més gran d'Àfrica i el segon del món, només per darrere del tigre

Endevina l’animal Endevina l’animal

Soc un ocell, tinc plomes negres i suaus. Tinc el bec llarg, groc i corbat, el coll una mica blanc i m’agafe a les branques dels arbres de la selva i soc molt simpàtic!

FLAMENC

OPCIÓ A OPCIÓ A

OPCIÓ B OPCIÓ B

TUCÀ

Tinc un collar de pèl perquè soc presumit i valent. Soc un mamífer respectat perquè quan em veuen, tots es queden parats. Diuen que soc el rei, però la que caça és la meva companya.

LLEÓ

OPCIÓ A OPCIÓ A

OPCIÓ B OPCIÓ B

PANTERA

Soc un ocell que corre i no vola. Quan veig algun perill, amague el cap de seguida.

ESTRUÇ

OPCIÓ A OPCIÓ A

OPCIÓ B OPCIÓ B

TORTUGA

A LA FALLA PODEM TROBAR 4 ANIMALS TÍPICS DE L’ÀFRICA.

IDENTIFICA QUINS SON I FES UN DIBUIX DE CADASCUN D’ELLS.

HÀBITAT DELS ANIMALS HÀBITAT DELS ANIMALS

Els animals d’Àfrica poden viure en diferents llocs, com poden ser:

LA SELVA LA SELVA

Al cor de l’Àfrica hi ha la selva tropical, càlida i humida. Entre la vegetació viuen molts micos, insectes i ocells amagats entre grans arbres, lianes i plantes gegantines.

LA SABANA LA SABANA

La sabana reuneix la concentració més gran de grans herbívors del planeta i les seves extenses planes són l'escenari de llargues migracions a la recerca d'aigua i aliment vinculades al transcórrer de les dues estacions d'aquest bioma: l'estació seca i l'estació humida.

EL DESERT EL DESERT

Els deserts són grans extensions de pedra i sorra on no plou mai; durant el dia fa molta calor i les nits són tan fredes que fins i tot glaça.

RELACIONA CADA ANIMAL AMB EL SEU HÀBITAT

L’altra cara L’altra cara

Coneixem la part més curiosa d’Àfrica. La seua diversitat ètnica enriqueix el continent a cada racó. No obstant això, també té greus problemes que marquen el dia a dia de la població i afecten la seua qualitat de vida, com la fam, les malalties, els refugiats o la colonització i explotació de recursos.

LA FAM LA FAM

Una de cada cinc persones continua patint fam a països africans, una xifra que ha crescut en els últims anys. Afecta especialment a la República Centreafricana, el Txad, el Iemen, Madagascar i Zàmbia, així com als xiquets i xiquetes.

MALALTIES MALALTIES

Els i les habitants d’Àfrica pateixen moltes malalties, principalment pel difícil accés a l’aigua potable o per viure als deserts o zones tropicals, on les malalties són molt contagioses. Preocupa especialment l’VIH-Sida, la diarrea, la malària, la meningitis, la tuberculosi i malalties respiratòries.

d’Àfrica d’Àfrica

IMMIGRACIÓ I PERSONES REFUGIADES IMMIGRACIÓ I PERSONES REFUGIADES

Els i les habitants d’Àfrica pateixen moltes malalties, principalment pel difícil accés a l’aigua potable o per viure als deserts o zones tropicals, on les malalties són molt contagioses. Preocupa especialment l’VIH-Sida, la diarrea, la malària, la meningitis, la tuberculosi i malalties respiratòries.

EXPLOTACIÓ DE RECURSOS EXPLOTACIÓ DE RECURSOS

El continent africà és el territori amb més recursos naturals del planeta. Els seus minerals i energies fòssils són molt nombroses, però el seu accés no és igual per a totes i tots. Molts governs i empreses volen tindre el poder sobre aquests recursos i això provoca conflictes i desigualtats.