LLIBRET FALLA CENTRO 2019

Llibre(t) Falla Centro 2019 CONTES, LLEGENDES I PANTOMIMES

CONTES, LLEGENDES I PANTOMIMES

Llibret 2019 Falla Centro Dénia

El Present Llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià 2019 El present llibret ha participat en la convocatòria dels Premis de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dénia per a la promoció de la cultura popular als llibrets de falles 2019 Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres falleres 2019

Edita Associació Cultural i Festiva Falla Districte Centro- Dénia Idea Original Manolo Catalán i Lluís Grimalt Coordinació Editorial Manolo Catalán Disseny i maquetació El Búho Disseny Fotografies Peke Fotógrafos Portada José Gallego Versos i Explicació Falla Infantil Juan Céspedes Il·lustracions explicació Falla Infantil José Gallego Explicació Falla Gran Manolo Catalán Il·lustracions Pantomimes Blanca Fernández Coordinació Publicitats La Comissió Correcció Lingüística Lluís Grimalt Col·labora Oficina de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Dénia Col·laboració i Textos Roberto Roig, Lluís Grimalt, Raúl Sanchis, J.V. Bolta, Manuel Muñoz, Tania Sáez, Lidia Sarrión, Toni Reig, Ferran Martínez, Manolo Catalán i Rafa Soler Dipòsit legal A-160-2012

No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o altre mitjà, sense permís previ de la Associació Cultural i Festiva Falla Districte Centro.

La Falla Centro no es responsabilitza del contingut dels articles publicats.

ÍNDEX

pàgina

Introducció

VII

Capítol I: Contes

IX

Saluda Tico Romany i Terencio

XI

Pepe a Sant Josep / Maria Romany

XII

Poema a Elena Llorca i García de la Reina

XV

Records / Miguel Llorca i García de la Reina

XVI

Saluda Carlos Ramis i González

IXX

El jardí de les delícies / Equipo José Gallego

XX

Poema a Maria Ots Mut

XXIII

Recreació de la Sonatina de Rubén Dario

XXIV

Comissió Gran

XXVI

Comissió Infantil Les més dures

XXVIII XXX

Faller Ejemplar

XXXIII

Carrosses 2018

XXXIV

Presentació Fallera Major Falla Centro 2019 Presentació Fallera Major Infantil Falla Centro 2019 Explicació Falla Gran

XXXVIII XXXIX XLI

Explicació Falla Infantil

LI

Falleres Majors de Dénia 2019

LX

Cort d’Honor Fallera Major de Dénia

LXI

Cort d’Honor Fallera Major Infantil de Dénia

LXII

Capítol II: Llegendes

LXIII

Les falles de poble son millors o pitjors que les del cap i casal / Roberto Roig

LXVI

Falles de Sagunt / Lidia Sarrión

LXX

Les Falles en la meua població / Tània Sáez

LXXII

Ser o paréixer , el nostre és pur teatre / Ferran Martínez

LXXVI

Falles: Cultura o Festiva? / Rafa Soler Capítol III: Pantomimes

LXXVIII LXXXI

Les llumenetes de San Nicolau / Antoni Reig

LXXXII

Veritats i mentides en la política local / J. V. Bolta

LXXXVI

La joventut i les Falles / Lluis Grimalt

XC

Jurats de falles, contes o llegendes / Manolo Catalán

XCIII

Conta en mi president, veritat o mentida / Raul Sanchis

XCVII

Per a fantasia, la de cap i casal / Manuel Muñoz

XCIX

Capítol IV / Col·laboradors Comercials

CIV

Les persones conten les seues històries tantes vegades que al final elles mateixes es converteixen en eixes històries.

Continuen vivint quan elles ja no està.

D’aquesta forma, les persones es fan immortals.

VII

INTRODUCCIÓ

E

ls Contes transmesos de generació en generació han complit en totes les societats la funció d’inculcar des de molt joves als xiquets i xiquetes els valors de la comunitat.

No és estrany, per aquesta raó, trobar narracions dels contes molt conservadores i immobilistes. Els contes reforçaven una moral social, i explicaven les regles que regien la vida de la comunitat i els seus valors en l’època. Hui en dia, aquests contes continuen formant part de les nostres vides, encara que el pas del temps ha provocat xicotets canvis en els seus arguments, amb l’únic propòsit de modificar els rols predeterminats, intentant evitar que perderen el seu caràcter pedagògic i instrument d’aprenentatge per als més xicotets i xicotetes.

En canvi, les Llegendes han servit per a explicar el desconegut, l’origen d’una societat, la seua història... i han donat sentit a situacions de la comunitat. La necessitat per part de les persones de trobar una explicació a totes les circumstàncies de la vida, provoca que aquestes sempre hagen estat presents entre nosaltres. És en aquesta situació quan apareixen les Pantomimes, l’engany o simulació per a ocultar alguna cosa. Les falles d’això entenem molt i per això hem buscat pantomimes falleres que realment oculten altres circumstàncies que s’han de valorar: la falla, el llibret, els joves.

Contes, llegendes i pantomimes no deixen de ser un al·legat a les falles, on uns càrrecs plens d’il·lusió converteixen els seus somnis en un conte de realitat. Les llegendes que emboliquen tot el que envolta els monuments ens expliquen com és la societat en l’actualitat, on moltes de les circumstàncies que ens envolten donen la sensació de paranormals. I unes pantomimes que mostren “bulos” i narracions fictícies que intenten ocultar el que són realment les falles: un moviment social imparable.

capítol I

CONTES

XI

Tico Romany i Terencio President Falla Districte Centro

Q

uatre cantons d’història. Quatre cantons d’identitat. Quatre cantons de pólvora, música i color. Quatre cantons d’il·lusió, treball, esforç i dedicació desinteressada.

Quatre cantons que són epicentre de la festa, l’alegria i la cultura; abraçades, brindis, somriures i alguna llàgrima.

Som part de la memòria de Dénia, referència cultural, artística i festiva durant la celebració josefina. Encarnem molt bé una festivitat que és molt més que això, i la representem amb valors i dignitat en tots els aspectes. I tot sempre gràcies a les falleres i fallers amb els quals tinc el plaer de compartir aquesta passió. Perquè la Falla és això, passió: la força que ens impulsa a mantindre viva la flama d’aquesta gran comissió, i amb la qual intentem superar-nos any rere any; l’espenta que ens condueix a compartir, destacar i difondre aquest sentiment de pertinença, aquesta estima cap a les arrels.

Aquest llibret és una bona mostra del que parle. Com també ho són totes i cadascuna de les activitats que s’organitzen amb la finalitat de fer i ser falla. Gràcies a delegats, directiva, encarregats de presentacions, carrosses, pergamins, festes i publicitats per fer tot això possible.

En el meu nom i en el d’Elena Llorca, Fallera Major, Carlos Ramis, President Infantil i María Ots, Fallera Major Infantil, us convidem a gaudir de les mascletaes, l’espectacle, la música i la germanor. Fem de les Falles 2019 un any inoblidable. Compartim moments i dibuixem records que pervisquen en la nostra memòria col·lectiva. Siguem de les Falles l’espill!

Ací, en el mateix cor de la ciutat ens obrirem al món per a donar a conéixer tota la nostra essència fallera. I si algun visitant em pregunta -Què és una Falla? Jo li diré que és tot el que hi ha al voltant del gran monument; li diré que una Falla són quatre cantons de passió, col·laboració i, sobretot, quatre cantons de família.

Salut, pau i bones Falles.

Som #TerritoriCentro2019.

CONTES

XII

Pepe a Sant Josep

E

s conta que fa molts molts anys, aquesta era una ciutat molt pròspera en la qual els veïns de cada barri es reunien per a celebrar qualsevol cosa. Menjaven, bevien, cantaven i ballaven, i festejaven a sants i patrons, abillats amb vestidures de colors. Però sempre ho feien dins d'una estructura de fusta de quatre parets. La llum del sol acompanya sempre els seus dies i la seua felicitat era desmesurada i eterna.

Un bon dia, un foraster es va acostar a una de les grans places de la vila. Era un home ancià, recolzat sobre un estrany bastó de fusta i vestit de negre. L'home, es va presentar com Hibernus, i va dir que provenia del nord, que estava sols de pas, per a quedar-se un parell de mesos. Va ser barri per barri, però cap dels veïns li van deixar passar.

Un bon dia, el vell Hibernus es va presentar enmig de la plaça major, on tots els vilatans es trobaven reunits per a rebre de mans dels lloctinents el premi a millor decoració, mobiliari i estructura del barri.

-Escolteu veïns d'aquesta gran vila. Sou avariciosos, superbs i ignorants. Creieu que la vostra prosperitat és només vostra; que el vostre barri és millor que els dels altres; que la vostra cultura és sols per a vosaltres –va dir, alçant la veu.- Teniu la sort de viure sempre sota la calor del sol, amb abundància d'aliments rics i únics.

No sabeu apreciar el que teniu, ni molt menys compartir. Per això, jo us maleïsc a un hivern etern.

I amb un colp de bastó en el sòl, el vell va desaparéixer, deixant el tros de fusta allí tirat, sense que ningú s'atrevira a apropar-se mai. Tots els del poble van arrancar a córrer cap a les seues cases, atemorits.

Tal com va maleir Hibernus, un terrible fred va arribar a la ciutat per a quedar-

CONTES

se. La meitat del poble va perir davant les baixes temperatures i l'escassetat d'aliments. Ningú eixia ja a passar l'estona a la plaça. Ningú cantava ja. Ni ballava. Tot estava en ruïnes.

Jo, que era fuster d'una de les places del centre de la ciutat, m'havia quedat orfe i sense treball. Desesperat, un dia vaig ser a la plaça major on estava l'estàtua del meu patró i el de tots els fusters, San Josep, i li vaig cridar amb força: -Per què!

Per què, Sant Josep! Vull recuperar a la meua família, vull treballar de nou, vull que el meu poble recupere la il·lusió, que tornem a riure, a cantar, a ballar, que s'acabe aquest maleït hivern! – Però clar, l'estàtua romania impertèrrita.

Aquella nit no vaig poder pegar ull. De sobte, una fogonada, una llum d'un blau immens em va fer alçar-me.

-Hola Vicentico. Sóc el teu patró, Sant Josep. –va dir la figura que provenia d'aquella llum encegadora.

- Sant Josep? Però…però…pe…?

- He vingut per a ajudar-te –em va interrompre el sant-. Hi ha una forma que acabes amb la maledicció. Reuneix a tots els fusters de la zona. Recolliu totes les ruïnes de la plaça: mobles, estris i sobretot l'estructura que us tancava a l'exterior. Apileu-los i cremeu-ho tot.

Però abans, hauràs d'anar a la plaça major i agafar aquell bastó de fusta que va deixar aquell vell.

- El bastó maleït? Per a què?

- Per a acabar amb la maledicció. Els éssers humans necessitem símbols per a creure en les idees. I les idees són capaces de tot. Tu portaràs el comandament aquesta vegada. El bastó serà el teu símbol.

Ara, ix fora i aconsegueix traure'ls a tots al carrer.

– A poc a poc, la figura de Sant Josep va

XIII

anar esvaint-se, així com l'intens blau que li acompanyava.

Vaig persuadir a uns quants fusters al fet que m'ajudaren a apilar les ruïnes i estris de la plaça. Vaig convidar a les meues veïnes Elena i María a que isqueren vestides amb indumentària floral. I vaig convéncer a uns quants amics, entre ells a Carlos, a que tocaren un parell d'instruments que tenia a casa. Despertats per la música i unes restes de pólvora que em quedaven, van acudir tots els veïns a la plaça a primera hora del dia.

-Benvolguts veïns i veïnes. Potser ens acompanya aquest terrible hivern tota la vida, però nosaltres podem ser la primavera. Cremem tot el vell en aquesta falla i comencem de nou. Precioses dones, vestiu-vos amb flors de colors perquè vosaltres sou les que millor encarneu el naixement i la bellesa de la primavera.

Tornem a cantar i a ballar; a menjar i viure en família al carrer. Celebrem la nostra cultura, faça fred, ploga o neve.

Però això sí, fem-ho sense parets, oberts a tothom, orgullosos del que tenim. Perquè només compartint la nostra riquesa serem realment rics.

En la vesprada d'aqueix 19 de març les places de tota la ciutat estaven ja plenes de “falles”. La música tornava a sonar.

La gent tornava a brindar i a ballar amb els seus veïns. I a la nit cremarem tot allò vell.

L'endemà vaig anar a l'estàtua de Sant Josep. Li vaig deixar el bastó de fusta sobre la seua figura. I li vaig donar les gràcies, tal volta esperant una resposta.

De nou, l'estàtua va romandre immòbil.

Però una bella flor va començar a brollar del bastó. Sí, havia tornat la primavera. Entre tots, havíem trencat amb la maledicció, i fera fred o calor, compartíem l’estima per la festa amb la resta del poble i el món”.

-I aquest és l'origen de les Falles, i el perquè el 19 de març és Sant Josep –li va dir Tico al seu fill - Ala papà, però tu no erez fuster –li va dir el xicotet, mirant-li amb els seus intensos i innocents ulls blaus – I per aizò el dia de Zan Jozep és el teu dia favodit?

- No, fill, això només era un conte. Però sí, el meu dia favorit és Sant Josep. No per ser el dia de les Falles. Sinó perquè és el dia en què tu em vas fer pare. Feliç aniversari Pepe!

- Papà papà.... Però què és un conte?

María Romany

CONTES

XV

Poema a

Elena Llorca i García de la Reina Fallera Major Falla Centro 2019

Segon volta que vius,

i lluitar,

sentiràs

lluitar fins aconseguir allò proposat.

i t’emocionaràs

Estàs rodejada d’estima,

a les falles

ja siga la falla o la família,

com a màxima representant.

i aquest març gojaràs

Per tu corre la flama,

de la música,

l’antic brodat en negre

de la sonora pólvora

despertant la il·lusió

que la festa anunciarà.

d’aquells que et contemplen.

Sola no estaràs,

Amant de la terreta

mira enrere i ho veuràs

orgullosa dels arrels que t’envolten,

perquè si tu rius

somrient,

tots riem.

de perfil,

I si tu plores,

mai de front,

plorarem.

per la Dénia marinera

Elena,

il·luminada pel sol.

nom de grega,

Ets jove,

gaudeix de l’amor

alegre,

i l’estima

de ment lliure,

que el Centro et brinda

valenta

com a Fallera major.

amb ganes de viure

CONTES

XVI

Records

A

questa història, començà fa ara ja vora 20 anys, quan un 10 de juliol del 1998 arribà al món Elena, la meua germana, aquesta xiqueta de cor taronja de qui hui us mostraré un xicotet trosset.

Començarem doncs, pel principi, com tota bona història; jo era menut també quan Elena arribà a casa, i el primer record que tinc d’ella és voler cuidar-la i agafarla a tota hora. Des de ben menudeta ha mostrat gran imaginació, aquella xiqueta d’ulls grans penetrants, sempre tenia algun ofici a aprendre, alguns dies era infermera, altres era caixera, o inclús la més moderna perruquera; però realment, quan més feliç estava, era quan treia les seues disfresses de princesa, fins que de sobte, totes aquestes disfresses es convertiren en vestits de valenciana, fins a arribar al seu actual trage de regina valenciana.

Com ocorregué açò? Doncs bé, ella anhelava desfilar com les joves que veia pel carrer quan anava de la mà de la nostra mare, a penes alçant mig metre del terra, ella somiava amb la música de les bandes, la rialla de la xicalla i l’aroma a pólvora que cada mes de març recorre els nostres quatre cantons del cor de la nostra Dénia.

Prompte, aquella xiqueta, esvelta i divertida, tingué clar que ella volia ser del Centro, i lluir amb l’elegància que sols ella sap els meravellosos trages i pentinats fallers.

Després de moltes súpliques, aconseguirem que els nostres pares, Pepa i Miguel ens apuntaren al Centro. Aquest any fou meravellós, tant, que el següent fou el meu torn com a màxim representat de la xicalla taronja. La meua germana, fallera de pinta a peus, no pogué amagar el seu anhel de convertir-se en fallereta

CONTES

major, i altra vegada, els seus genis de la meravellosa làmpada: Quique i Mayte, al costat dels nostres pares, convertiren en la més bonica realitat el seu desig, junt amb el seu president Alex.

Recorde amb estima cada viatge que féiem per tal que el seu trage preferit quedara perfecte, la seua cara reflectia emoció en cada pas del camí cap a les falles del 2007. Gaudí com ningú la seua preciosa presentació, on la seua cara d’alegria durant tot el dia va envair a tots els que l’acompanyàrem. El seu any acabà, la nit de la cremà, però Elena tenia metxa per a una llarga estona.

Cinc anys més tard, la falla Centro tornava a entrar fort a la nostra casa, aquesta vegada, era el torn del nostre pare, qui esdevingué quasi sense adonarse’n president de la nostra gran comissió.

Elena no és perguè cap detall, aquella xiqueta que somiava en ser fallera ja era una doneta de 14 anys que seguia amb pas orgullós el seu recorregut a la nostra falla. La meua germana, sempre atenta, no pergué cap detall del que representava ser màxims representants de la falla Centro, seguint els millors exemples que podia tindre. Després d’aquell any, com bé podreu imaginar, el desig d’aquella menuda xiqueta que un dia comença el seu recorregut al nostre casal, no pogué ser un altre que el de ser algun dia la màxima representant d’aquesta Falla.

Els anys passaren, però de sobte, 6 anys després, la Falla tornava a trucar la nostra porta de la mà de Tico com a president, qui decidí que no existia ningú millor que la meua germana per representar al seu costat tot el que envolta al Centro.

Recorde la telefonada de ma mare que em va fer tremolar les cames, era la primera vegada que féiem facetime, allò significava que alguna cosa important

XVII

anava a dir-me, i així fou: “Miguel, tengo algo importante que contarte, Elena será fallera mayor el año que viene”. El meu cervell començà a processar el que acabava d’ocórrer, una mescla d’alegria i sorpresa m’envaí.

Les coses succeïren tan ràpid des d’aquell moment…

El dia de la seua treta fou curiós, tots estàvem expectants, no sabíem com anava a ocórrer, però aquell mateix dia 20, la meua germana seria proclamada fallera major per al següent exercici. A migdia ja sabíem que aquella vesprada tindríem visita, Tico ens havia comunicat que vindria a casa amb el ramell, i així ocorregué. Al tardet la nostra casa era un sac de nervis, per sort, la meua germana no ho notà.

El moment en què cridaren a la nostra porta estava més nerviós jo que ella, jo era l’encarregat d’obrir-li la porta al 2019. El ramell arribà i amb ell, l’emoció i incredulitat de la meua germana. De la mà de Tico anaren a pels seus xiquets, Maria i Carlos.

Han passat ja més de 10 mesos des d’aquell moment, i fins hui, ella, Elena, la meua germana menuda no ha parat de gaudir del que un dia fou somni i hui és realitat, un conte, que encara no ha acabat, i que coneixent-la, durarà molts anys, ja que la seua falla va dins d’ella i ella riu i canta, bota i balla allà on el nostre himne ressona.

Miguel Llorca i García de la Reina

CONTES

IXX

Carlos Ramis i González President Infantil Falla Districte Centro

D

es d’aquestes línies voldria dirigir-me a tots vosaltres com a President Infantil de la meua ben volguda Falla Centro .... ha sigut un any molt especial i bonic, on he pogut gaudir de moments inoblidables junt amb Maria, Tico i Elena.

On he conegut i he fet molts amics i amigues d’altres comissions falleres, amb els que he gaudit jugant i ballant en cada presentació infantil.

M’agradaria donar-li les gràcies a Tico per pensar en mi per ostentar aquest càrrec tan important dins de la falla i als papàs perquè sí!!!!

He pogut pujar en una de les millors carrosses de la Comunitat Valenciana.... He sigut protagonista en una presentació infantil que no ha deixat indiferent a ningú... He gaudit d’activitats infantils “xulíssimes” on els fallerets i falleretes ho hem passat molt bé. Inclús he sigut actor!!! En un teatre que van fer la xicalla de la falla..... Imagineu l’any que m’he passat!!!!

Ja arriba el final, i tot lo bo s’acaba, però l’ara ve el més bonic, ens queda el millor , els dies grans de la festa!!! On tots i totes treuen les millors gales al carrer. Des d’aquestes línies sols en queda convidar-los que que vinguen als 4 Cantons a vorer els 2 monuments, a sentir les mascletades i a gaudir de la Falla Centro com jo la gaudisc!!!!!

Visca Dénia, visca les falles, però sobre tot visca la falla Centro!!!

CONTES

XX

El jardí de les delícies

H

i havia una vegada en un regne fantàstic anomenat “Jardí de les Delícies”, on tots els habitants estaven sempre contents i vivien amb llum i colors gràcies a una font màgica feta per un mag dels colors anomenat “El Bosco”.

El temps passava mentre les rondalles i rialles eren el dia a dia de cada habitant d’aquest món màgic.

Però un dia tota aquesta alegria va canviar. De sobte, la font rosada que tant estimaven va deixar de subministrar aigua, i lamentablement totes les plantes, animals i persones que en aquest regne vivien es varen fer foscos i antipàtics. Ja no sentien la música alegre que tots estaven acostumats. Tan sols veies cares pudentes i discussions per totes bandes.

Tots estaven malhumorats excepte dos xiquets que allí vivien.

Maria, descendent de la tradicional Xina que li donava una bellesa increïble i valenciana de cor que la feia tendra i dolça.

I Carlos, amb arrels navarreses que el feien dur i valent, i descendència de les muntanyes de Laguar, que el feia simpàtic i bonàs.

Tots dos feien un tàndem perfecte per a descobrir què havia ocorregut en el seu volgut regne.

Carlos.- Què ha passat? Estan tots malhumorats. No podem deixar el nostre regne així.

Maria.- Tinc una idea!! Anem a parlar en Cronos, el Déu del Temps. Qui millor que ell per a saber que hem de fer per a recuperar l’alegria i els colors del Jardí de les Delícies?

I així van fer. Van caminar i caminar fins que arribaren a “la primavera”, a una biblioteca on estava tot ple de llibres, saviesa i xiquets molt enfadats.

Estaven tan enfadats que tiraven tots els llibres a terra i fent muntons. Quin desastre!

Enmig d’una sala immensa estava Cronos. El Déu del temps.

Però havia perdut tot el seu poder. Estava cobert de llibres i llibres. Estava atrapat i era impossible eixir d’allí. Tan sols podies veure el cap i pareixia un pobre vellet sense forces.

Carlos.- Bon dia Cronos. Venim a veure’t perquè estem molt preocupats pel regne.

La font ja no té aigua . Tot està fosc i de mal humor. Damunt tu estàs atrapat.

Tu saps que podem fer?

Cronos.- Jo trobe que hi ha una manera. Heu d’anar a veure un ogre en “La tardor” que té un colgant de calavera.

Agafeu-lo i pugeu fins als núvols del regne. Ahí estarà el Sol que il·luminarà i donarà el poder suficient per a posar-lo a la font i que tot siga com abans.

Hi ha un xiquet molt roín que ha agafat aquesta calavera de la font i li l’ha donat a l’ogre.

Per això ha deixat de funcionar.

No patiu per mi perquè no teniu temps. Teniu de temps fins que aquest rellotge d’arena s’acabe.

Si no arribeu a temps, mai més podrem tindre colors i simpatia en el nostre regne.

CONTES

XXI

Maria i Carlos van començar a córrer i varen passar molt de fred per “l’hivern”. Van saludar uns ninots de neu molt guapets que no paraven de llançar voles de neu contra un vellet científic que es defensava en fórmules magistrals d’experiments de laboratori.

Arribaren a “la tardor” i es trobaren a un elefant, un conill, un gosset, una tortuga, un gat, un monet i un pardalet.

Tots estaven molt nerviosos i no sabien per què.

Al costat estava l’ogre dormint i roncant, però Maria i Carlos no sabien com agafar el colgant sense despertar-lo.

De sobte, Maria va començar a cantar. I en el cant tan bonic i la seua tendresa, el pardalet, que tan nerviós es trobava, es va posar en la seua mà calmat i disposat a fer el que Maria li diguera.

Maria.Pardalet bonic.

Podries volar fins a l’ogre i agafar el colgant? El necessite per a donar-li color i bon humor al nostre regne.

I amb un vol silenciós, el pardalet ho va fer.

Només el varen agarrar, tots dos van començar a córrer camí a “l’estiu”. Quedava molt poquet temps per a aconseguir-ho.

Arribaren al costat de la font, però el Sol estava molt lluny.

Com podríem arribar al Sol per a donar-li poder al colgant?

Carlos.- Ja està Maria! Tinc una idea.

Vaig a pujar per aquest arbre fins a la seua copa i xutaré tan fort que posaré el colgant al costat del Sol el temps suficient per a carregar–lo i donar-li el poder suficient.

I així ho varen fer. En un tir perfecte, el colgant es va carregar de poder i tots dos el varen col·locar en la font a temps.

La font va començar a funcionar, i el regne es va omplir de llum, color i bon humor.

I “dia a dia” van gaudir Carlos i Maria de la seua amistat formada en una aventura espectacular.

Conte contat, conte acabat.

Equipo José Gallego

CONTES

XXIII

Poema a

Maria Ots i Mut Fallera Major Infantil Falla Centro 2019

D

’allà on s’inventà la pólvora on els dracs són éssers sagrats, de l’imperi on el sol no es posa pertanys a una cultura milenar.

A

P

erò hui ets l’emperadriu d’una terra més llunyana.

Un sense fi de similituds té la teua Dénia estimada.

D

U

na flor de lotus sembles, tímida, esperant el moment per mostrar la teua puresa als que et veuen en el present.

E

E

D

t veus com seda, delicada però ferma amb el teu pas, del Centro eres la destacada donant-li el teu toc oriental.

mant del foc i la pólvora que encendràs el denou de març, esclatant la falla alhora amb la que et brinden un abraç.

e la primavera gaudiràs i anunciarà la teua arribada: la música serà melodia per sentir-te acompanyada. t proclamaré amb estranyesa per tancar aquest poema, pot ser parega una sorpresa però està fet a consciència. e sobte tu surts regina de la falla:

Maria Ots i Mut.

CONTES

XXIV

Recreació de la Sonatina de Rubén Dario

CONTES

XXV

M

aria Ots està trista... Què tindrà la xiqueta?

Els sospirs s’escapen del seu cor de fallera, que ha perdut el somriure, que ha perdut el color.

Maria està pàl·lida en la seua cadira d’or, està mut el negre dels seus ulls sonors, i en un got, oblidada, es desmaia una flor.

E

ls fallers i falleres porten lluents fanals, alegrant-nos floreixen a la vora els bancals, i els ninots ja arriben al més alt del camió.

La xiqueta no riu, la xiqueta no sent; la xiqueta persegueix pel cel d’Orient la libèl·lula vaga d’una vaga il·lusió.

P

ensa, per ventura, en la falla menuda, o en els amics que ha anat fent, en la joia rebuda en l’amor que ha sentit junt a Tico i Elena?

O en els regals que l’han fet d’eixes roses fragants, o en el seu president, que val més que els diamants, i passeja orgullós del seu braç a la nena?

A

i! La pobra xiqueta de la boca de rosa vol ser oroneta, vol ser papallona, tindre ales lleugeres, sota el cel volar; anar al sol per l’escala lluminosa d’un llamp, saludar als lliris amb els versos de maig o perdre’s en el vent sobre el tro del mar.

J

a no vol la mantellina, ni la pinta de plata, ni el davantal encantat, ni la joia escarlata, ni els brodats celestials en la falda i els tuls.

I estan tristes les flors per la flor de la cort, els gesmilers d’Orient, els nelumbes del nord, de la terreta els tarongers i les roses del sud.

P

obreta fallereta major dels ulls negres!

Està presa en els seus ors, i no està gens alegre, en la gàbia de marbre dels seus pensaments falta encara massa per a les falles gaudir, i no se n’adona que ja pot posseir, les flors d’or i sucre regals del president.

O

h, qui fóra fallereta major de la falla!

(La xiqueta està trista. La fallera està pàl·lida.)

Oh visió adorada d’or, rosa i marfil!

Qui poguera cantar “de les falles l’espill”, (La fallera està pàl·lida. La xiqueta està trista.) més brillant que l’alba, més bonica que abril!

-«Calla, calla, fallera -diu sa mare, Maria-; que per la senda de les flors cap ací s’encamina, la plantà, mascletà, cercaviles, les festes, lluiràs els vestits i els figons, i com gestes estarem per a veure’t la mamà i el papà i les iaies, i els germans, i els fallers i falleres.

CONTES

XXVI

COMISSIÓ GRAN PRESIDENT Tico Romany i Terencio

REPRESENTANT J.L.F. Raquel Jorrillo i Romero

VICEPRESIDENT 1 Esteban Arnau i Ibañez

DELEGATS J.L.F. Juan Ots i Llacer Marta Carrió i Font

VICEPRESIDENT 2 Roque Simó i Marí VICEPRESIDENT 3 David Ramis i Pérez

DELEGADES LOTERIAS María Marsal i Senen Marina Marsal i Senen Valle Salvá i Ruiz

VICEPRESIDENT 4 Iván Jorrillo i Romero

PRESIDENT ASOCIACIÓ Raul Sanchis i Morera

SECRETARI Miguel A. Martínez i Messabi

PRESIDENTA FUNDACIÓ María Giménez i Pérez

VICESECRETARI 1 Marc Grimalt i Ribes VICESECRETARI 2 Vanessa Femenía i Catalá TESORER J. Rafael Pérez i Belenguer COMPTADOR Ramón Bertó i Martí

DELEGAT RECOMPENSES Francisco Serra i Ronda DELEGACIÓ INFANTILS Silvia Castañón i Jaime Sandra Hernández i Vizuete Sofia Hernández i Vizuete Alicia Calabuig i París Paula Lledó i Gil Mireya Contreras i Sánchez DELEGADA PRENSA Rosa Ivars i Ribes DELEGAT PLANTÀ Juan Catalán i Moreno José Vcte. Riera i Ballester

CONTES

DELEGAT ARTÍSTICA Eduardo Romany i Terencio José Pedro i Sastre Nicolas Bertó i Mahurandi Joan Tormo i Soler DELEGAT ACTIV. DIVERSES Álvaro Verdú i Palú DELEGADA FESTEJOS Laura Chardí i Cervera DELEGADA DE BANDA Mónica Dimech i Tortosa DELEGATS CASAL Kiko Sentí i Timoner Luis Sentí i Timoner J. Ma Guerri i Quintanilla Oscar Sánchez i Ordoñez Andoni Blanquer i Vallés Álvaro Pérez i Font DELEGAT TRANSPORTS Jaime Bertomeu i Catalán DELEGADA PROTOCOL Marta Fernández i Perelló

XXVII

DELEGATS SPORTS Dani Mut i Pastor David Jaen i García Alejandro Pla i Catalá Luis Llinares i Escriva Toni Tent i Cantó

ARXIVER Tomás Chiner i Marsal DELEGATS CARROÇA Fco. Silvestre i Calbo Aida Simó i Marí

DELEGATS LLIBRET: Lluis Grimalt i Timoner, Manuel Catalán i Moreno VOCALS Oscar Ahuir i Ribes Javier Balaguer i Marti Federico Barber i Higueras Jaime Barber i Higueras Jose Vte. Barona de Ramón Javier Bonilla i Marsal Juan Bueno i Gómez Pau Camarasa i Vives Rafael Carrió i Company Pablo Carrió i García Jose Ma Chornet i Adsuar Esteban Chornet i Baides Jorge Chornet i Baides Antonio Fdez. i Luna Antonio Gadea i Romany Ricardo García i Terencio Salvador Gil i Ga. Ángel González Senti David Guerri i Almiñana J. Vicente Ivars i Giner Iván Ivars i Simó Eric Letellier i Grabriel Miguel Llorca i Bolta Miguel LLorca i Ga de la Reina Antonio Llorca i Torres Fco. Javier Llull i Gomez Vicente Llull i Gómez Aarón Marcilla i Fullana Alex Marco i Esteve Joan Marco i Esteve Emilio Monfort i Higueras Miquel Montaner i Biosca Bernat Ortega i Madrid Ignacio Ots i Mut Juan Patricio Ots i Mut Manel Pastor i Orozco Vicente Pastor i Torres Julián Pinar i Diaz Jordi Rayo i Ivars

Jordi Ramis i Teruel Fernando Reig i Mascarell Cuqui Ribes i Fornes Quique Romany i Terencio Josep Roselló i García Quique Sánchez i Albi Roberto Sánchez i Montero Raul Sanchis i Morera Andrés Sarrate i Costa Massu Sentí i Ribes Javier Serer i Gutiérrez Marc Serra i Romero J. Carlos Signes i Gómez Luis Simó i Cuesta Paco Sivera i Ribes Alejandro Tabernero i San Miguel Adrián Verdú i Palú FALLERA MAJOR Elena Llorca i García de la Reina CORT D`HONOR Belén Alacreu i Saez Alba Balaguer i Romans Marina Bertomeu i Rodríguez Laura Buigues i Antequera Belén Cañamás i Puig Paula Carrió i Palomo Teresa Cerdá i Portoles Raquel Chelet i Asperilla Lua Fernández i García Blanca Fernández i Glez-Albo Marta Fernández i Perelló Olivia Fornés i Pérez Carlota Gadea i Romany Laura García de la Reina i Salort

Ana García i Terencio Aina Grimalt i Timoner Teresa Jardón i Chornet Ángeles Jensen i Cabrerizo Ana Leonís i Lorente Sara Llorca i Pedraza Elsa Llorens i Piera Cecilia Lugo i Korobkoff Marta Maldonado i Gasquet Mar Marí i Mora Sabela Marrades i Domenech Rita Martínez i Marsal Mar Miralles i Higueras Inés Murillo i Gómez Laura Ochoa i Delgado Silvia Olivares i Sánchez María Olivert i Ruiz Sheila Palomares i Martín Eunice Pastor i Walton Rocío Pérez i Giraldez Lluna Pérez i Pérez Marina Polo i Villena Andrea Pons i Tomás Elena Portillo i Fontanet Beatriz Romany i Sevilla Ana Roselló i Mestre Iciar Sala i Utrilla Mar Sala i Vinuesa María Sánchez i Albi Elena Santonja i Balaguer Alicia Sentí i Calabuig María Signes i Sentí Marta Tabernero i San Miguel Llanos Ygarza i Pérez

CONTES

XXVIII

COMISSIÓ INFANTIL PRESIDENT INFANTIL Carlos Ramis i González

COMPTADOR Javier Balaguer i Marsal

VICEPRESIDENT 1 Francisco Sentí i Pérez

REPRESENTANT J.L.F. Ainara Linero i Oltra

VICEPRESIDENT 2 Manuel Catalán i Pulido

VOCALS Marc Ahuir i Maldonado Víctor Almenar i Zamora Eric Bertomeu i Mas Marc Blanco i Ribes Rafael Calabuig i Domenech Hector Caravaca i Dimech Alejandro Catalán i Pulido Tomás Chiner i Boulah Jose Maria Chornet i Fornés Eiden Cuadros i Palu Pablo Durá i Romany Nicolau Gilabert i Pedraza Ricardo Jung i Sanchis

VICEPRESIDENT 3 Nicolas Rodríguez i Sentí VICEPRESIDENT 4 Luis Sentí i Pérez SECRETARI Daniel Ramis i González TESORER Rafael Balaguer i Marsal

CONTES

XXIX

Albert Llorca i Costa Pau Llorca i Costa Francesc Miralles i Bertó Bruno Monfort i Pérez Carlos Noguera i Cardona Alex Ochoa i Marrades Joan Palao i Martínez Miguel Angel Piera i Parreño Pablo Pinar i Diaz Pablo Ramis i Fornés Pepe Reig i Sala Óscar Rivera i Santos Hugo Roig i Buigues Pepe Romany i Elvira Álvaro Sánchez i Bosca Jorge Sánchez i Fornes Bernardo Serra i Klyuchko Fco. Javier Serra i Marsal Migue Silvestre i Simó Gorka Soeiro i Signes Carlos Tur i Pereto Adrián Verdú i Paredes FALLERA MAJOR INFANTIL María Ots i Mut CORT D`HONOR Amparo Andrés i Pastor Elisa Aspas i Castañón Gala Aspas i Castañón Mar Ballesteros i Serra Elisa Bertomeu i Mas Jimena Botella i Poveda Lucía Caballero i Fontanet Elena Calabuig i Domenech Amelia i Caravaca Dimech Sara Casarrubios i Bustos Adela Chornet i Fornés Arish Cuadros i Palu Elena Durá i Romany Alba Fernández i Glez.- Albo Alba Ferrer i Bisquert María Ferrer i Bisquert Daniela García i Gómez

Alba García i Lorente Irene García i Santillo Gloria Gil i López Aroa González i Marrero Ángela González i Tamarit Shayla Govea i Palu Leida Jaramillo i Maza Marina Juan i Reig Laura Juan i Reig Naiara Linero i Oltra Sara Llorca i Costa Helena Martínez i Alvarez Clara Mezquida i Femenía Carmen Montesinos i Ribera Teresa Montesinos i Ribera Lucía Monfort i Pérez Martina Moreno i Segarra María Mut i Maquilla Carla Palomo i Reig Elena Palomo i Reig Naiara Papio i Gonzalez Carla Pastor i Ferrando Ma Begoña Perles i Giménez María Pons i Alberola Alba Quiñones i Pastor Maria Reig i Sala Marta Rescalvo i Dimech Alejandra Rodríguez i Sentí Sofía Roelofs i Aspas Lucía Sánchez i Chornet Marina Adara Sanchis i Flores Vera Sanchis i Ortiz Blanca Sanjuan i Pérez Marta Selles i Cascales Ainoa Sendra i Wlazlinski María Serra i Marsal Carla Serra i Montoya Elena Signes i Sentí Lucía Signes Sentí Ariadna Soeiro i Signes Lucía Tabernero i López Alba Tur i Marcilla Lara Valverde i Salvador Carla Vizcarro i Cabrera

CONTES

XXX

LES MÉS DURES

CONTES

XXXI

María Clara Femenía i Avellà

Beatriz Yanguas i Santos

Maria José Guillém i Pastor

Silvia Castañón i Jaime

Pepa García de la Reina i Rodado

Marian Tamarit i Mengual

Sisca Lorente i Sala

Ana Galán i Chiner

Sefa Albi i Caselles

Aurora Elvira i Aguilar

Marta Kneubühl-Doblas

María Riera i Segui

Laura Perucha i Gasen

Mayte Cabrera i Belda

Charo Esteve i Perales

Pepa Ortolá i Serra

Ma Dolores Rodríguez i Martínez

Nuria Vengut i Marco

Isabel Domenech i Mestre

Marilyn Berto i Martí

María Teresa Belda i Vila

Ángeles Pérez i Arbona

Fina Palu i Crespo

María José Maurandi i Guillem

Encarna Adam i Ferrer

Catherine Celma

Gloria Sentí i Ribes

Brigitte Houder-di i Luccio

Rosa Ana García i Pons

Ma Tere Timoner i Villó

Rosa Ivars i Jorro

Isabel Babaloni i Mena

Tere Ribes i Albi

Amparo Chiner i Marsal

Cuqui Ribes i Fornés

Lola Ibáñez i Gilabert

Massu Sentí i Ribes

Yoanni Álvarez i González

Patricia Sentí i Ribes

María Segarra i Guillem

Angeles Ribes i Albi

Claudia Llorente i Ribes

Patricia Peretó i Martín

Amanda Signes i Peretó

Tere Terrades i Cabrera

Marina Signes i Peretó

Ma

Angeles Parreño i García

Isa Ribes i Pedro

María Mut i Mezquida

Rosa Ivars i Ribes

Isabel Pérez i Conejero

Gloria Dedent i García

Marina González i Hermoso de Mendoza

Isabel Giraldez i Hiraldo

CONTES

XXXII

CONTES

XXXIII

A JOSÉ RAFAEL PÉREZ I BELENGUER, PETETE, MON PARE!

M

’han demanat escriure unes paraules de felicitació per al meu papi. És la primera vegada que escric per a un llibre de falles i em resulta molt complicat, però per un pare es fa el que calga.

Diuen que la família no s’escull i és ben cert. Però jo, per sort, en tinc dos, la que em va tocar, sí o sí, i la família fallera. Hui ens toca parlar d’ambdues, de la meua i de la fallera, perquè es dóna la circumstància que mon pare ha estat nomenat Faller Exemplar en aquest gloriós 2019 en què he assolit la majoria d’edat.

Els que conegueu el meu pare, que de segur sou tots, sabeu que és un home “fora de sèrie”, amb milions de defectes, però també amb milions de virtuts. De tot això em quede amb les virtuts, amb les bones qualitats que m’ha sabut transmetre al llarg dels meus divuit anys i que en resum són la constància, el sacrifici i la honestedat.

Són moltes les batalletes que el meu pare m’ha contat des de ben menudeta i he de dir que mal, mal, no ho ha passat. També he de dir, per si no ho sabíeu, que discutim molt, més que parlem, però com no crec que canvie, i és en definitiva el que m’ha tocat, des d’aquí vull dir-li que l’estime

així com és i que no el barate per cap altre pare del món.

Tot i que el pare no es va criar dins del món de les falles, des què vaig nàixer sempre ha estat ben present a casa nostra. Tant ell com la meua mare, m’han ensenyat a estimar i extreure el millor i més bonic d’aquesta realitat tan meravellosa. Com és ben sabut, Petete, el meu pare, va entrar a formar part de la falla Centro a resultes d’una aposta amb un amic, enguany fa vint-i-sis anys. Des d’aleshores, crec que no ha deixat cap càrrec per atendre. Per què tot i no haver nascut en una llar de tradició fallera, vos puc assegurar que és un apassionat de les falles en general i del Centro en particular. I el més important de tot, que ha sabut fer-se una família fallera pròpia, per què em consta que en aquest món té moltes amistats que són més que família.

Ja només em queda donar-li l’enhorabona per eixa trajectòria fallera, enguany reconeguda. Així que papi, aquest any has sigut nomenat FALLER EXEMPLAR de la teua Dénia tan estimada, vaja per a tu tota la meua admiració i el meu reconeixement cap a la teva labor fallera tan intensa i tan dilatada.

T’estime.

Lluna Pérez i Pérez Dénia, Falles 2019

CONTES

XXXIV

CARROSSES 2018

CONTES

XXXV

CONTES

XXXVI

CONTES

XXXVII

CONTES

XXXVIII

PRESENTACIÓ FALLERA MAJOR FALLA CENTRO 2019

CONTES

XXXIX

PRESENTACIÓ FALLERA MAJOR INFANTIL FALLA CENTRO 2019

CONTES

PANTOMIMA Pere Baenas García Daimúz (Valencia)

XLI

XLII

LA FALLA ENGUANY NO

PLANTA FIGURES NUETES

XLIII

L

a falla enguany no planta figures nuetes D’això l’any passat compliren de braç.

Tampoc de Borriana enguany són els artistes Malgrat que semble agredolç el desenllaç Als Quatre Cantons dues grans falles hem plantat.

Mil gràcies a Rafa pel seu magnífic treball Amb Miguel i Quino sempre al tall.

D

e molt prop, a març, tindrem un bon artista Amb èxits al cap i casal i també a la Glorieta.

A Pere Baenas no cal mostrar-li la revista Massa sap on ve i com ha de fer la feineta.

Som comissió lluitadora i competitiva en tot Per això a vegades ens volen espantar al clot.

L

a falla enguany tindrà una bona Pantomima Amb una parella de nuvis molt acaramel·lada Sembla fàcilbuscar-los paraules per a la rima Tan sols cal posar que sembla enamorada.

Però amb la cara ben coberta pel maquillatge Alguna cosa fosca amaguen baix del plomatge.

E

lla, sembla estar distreta amb altra cosa Sense perdre de vista la flor que el cavaller Li dóna de cor amb estima i mà tremolosa Apurat perquè no es presente cap safraner I li done la volta a la seua estimada dama Tirant-li un poal d’aigua sufocant-li la flama.

L

a nostra dóna a la faràndula està acostumada Pretendents i “moscons” en té per avorrir Això fa que ella permaneixca gens amoïnada Si no té ni mica de gana d’adulador repetir El cap té ple de pardals i cabareteres “fresques” Que la trontollen amb promeses inconcluses.

CONTES

XLIV

CONTES

XLV

E

l món de la faràndula és bona Pantomima I cap temporada alta ens dirigim prompte.

Poc després de falles vindrà amb poca estima Promeses i llegendes que més semblen un conte De polítics i farandulers tindrem els carrers plens I a un servidor , a la “vellea”, gràcia li fa gens.

E

lls i elles estan tan sols per a buscar negoci I a falles tots apareixeran com a paneroles Que ningú pense que ho fan com a mitjà d’oci Sols buscaran fotografiar-se per mostrar “dentoles”.

Abans una palmadeta a l’esquena suposava un vot Hui si no tenen un “like” agarren un batistot.

V

icentico el boticari haurà de somriure de nou Mentre Rafa el cantador va d’esmorzar en esmorzar. Àlex, de cognom impronunciable té clar que va de nou I Marieta tindrà que primer als seus fumigar, A Benito no sabem si el volen com a un fill O prefereixen a Pepita clavant-la per un clavill.

A

ls xics que han eixit per la dreta més fosca Tan sols s’hauria de fer-los una pregunteta.

Rapideta i sense por encara que semble tosca Per molt que pense que els tancaria la paradeta.

Si tots els drets que volen llevar a les dones Ja ho apliquen a casa o allí mana la que toca....

P

erquè els drets no són sols de les dones, Són de tota la societat, gràcies a Déu Si volen que es tornen a tapar com les mores Que ho diguen i aixina no anirem a gatameu.

Ens plantarem en front del món més esgarrifador I els plantarem cara com un poble lluitador.

CONTES

XLVI

A

nem a fer un poc de memòria als fadrins I per als que no ho són tant i obliden l’evident Fa trenta anys i anem per als mateixos camins Que aquesta explicació la coneix sobradament Continuem amb unplantejament de Pantomima La notícia ja està més agra que una llima.

U

n recorda de menut que per tot arreu Es muntava un bar, un al costat d’altre.

No feia falta que ficaren un altaveu, Era trobar-los fàcilment un rere l’altre.

Tothom sabia posar un café i l’ofici d’hosteleria Malgrat sempre haver treballar en la ramaderia.

A

primers de segle XX amb la bombolla urbanística Els que abans obrien un bar ara una immobiliària Aprofitant que ens trobàvem en zona turística I els visitants tenien el conter ple de ganància La gent construïa sense control ni trellat Pensava que això creixia com el blat.

H

ui som hereus d’aquells desficacis muntats Urbanitzacions on sols viuen rates penades I carrers sense llum i plens de forats On de tant és tant algú l’habita d’amagades Una bona pel·lícula a Hollywood caldria oferir Amb zombis que de sobte ens poden sortir

I

així seguim els del poble uns anys després Encenent un ciri al Pare Pere per cada legislatura Pregant-li no donen permís per fer res més En la zona de l’ermita ni d’una ni de cap altura.

Algun polític avisat prompte voldrà fer ressort I un parc temàtic anomenat PARE PERE WORDS.

CONTES

XLVII

S

embla que el guardó de la UNESCO té reconeixement Per un poble que semblava un poquet “menfotero” Creien que sols per a quatre aprofitava l’instrument I ja sembla ser algo més que un bonic “florero”.

Cavallers!!!, tots a la taula ens hem de seure amb gana Per si ve la UNESCO i ens quedem sols amb la tartana.

Q

uique Llagosta ens està ajudant en fer soroll I que Dénia no fora tan sols una Pantomima Cada vegada que parla de la gamba com d’un fenoll El nom de la ciutat sempre el gasta amb estima A vegades de fora han de vindre a mostrar-nos Tot el que des de dins no som capaços d’adonar-nos.

P

el seu cap va plantejar una idea meravellosa Per mostrar al món que ens dóna la terra i la mar I fer que la Marineta Cassiana es tornara exitosa De tanta gent que anés no és pugués ni passejar.

Mira que és complicat fer a Dénia les coses amb trellat Per una vegada tots treballant a una com a ciutat.

R

estauradors, productors i tot el sector creatiu Arremangats per un esdeveniment complicat El futur ens té a donar un creixement progressiu Aplicant totes les tècniques que dóna la modernitat Sense oblidar les receptes dels nostres avantpassats Que mostrarem com cuinar els productes seleccionats

L

a veritat és que fa goig que coneguen la ciutat En tot el regne i pels països de més enllà Per la gastronomia i no per alguna fatalitat Com cada vegada que la platja es queda badà.

A veure què dura tot aquest rebombori cuiner No torne a “l’axuntament” el xic montanyer.

CONTES

XLIX

P

er a tancar aquesta explicació festívola Seguirem amb una bona Pantomima Aquesta vegada al voltant Junta Local sangrisola.

Amb la vestimenta li tenen tanta estima Donc sembla el problema més greu a les falles Si anem de torrentí, de saragüells o amb quincalles.

A

les falles ens volen assessorar amb la indumentària I dir-nos que ens engalanem com ens vinga de bo Sense adornar-se’n que ja ho fem en cada pleitesia O cada vegada que disparem un bon tro.

A Dénia tenim la peculiaritat que tot a la vegada Ens vestim, de la mateixa forma sense cap algarada.

C

adascuna de les onze comissions tenim un reglament Si no ens agrada, el podem canviar amb llibertat Pretendre substituir un article fent-se el valent Que les falles no ho demanaren sembla poc trellat Hi haurà que vorer si la modificació era per als junters Anar pels voltants vestint-se com als forasters.

E

lls han sigut sempre els primers a incomplir El reglament que enguany han canviat perquè sí Eixint als actes on anaven convidats a lluir Amb la part de dalt un jupetí cordat i baix de torrentí Això sí que és una auténtica Pantomima I no les crítiques amb una sola rima.

N

o hi haurà coses importants per a canviar Com potenciar els artistes fallers locals I que realment fan la festa perillar Una “mascletà” amb permisos municipals Sembla ja quasi un suïcidi general D’una festa al carrer ni parlar cal.

CONTES

DIA A DIA José Gallego i Gallego Beniarjó (València)

LII

Tempus fugit El temps és eixe moment que ens ajuda a recordar els dies que vivim al present i les dates que cal destacar.

Cada estació té la seua festa, cada dia la seua celebració.

Mireu i llegiu aquesta falleta que ho conta amb il·lusió.

Et propose endevinalles per identificar quin dia és i si ho fas abans de falles un premi et donaré!

Acceptes el repte?

CONTES

LIII

A l’hivern, el millor abric és un amic 1 de gener: Menja el raïm o et quedaràs prim 6 de gener: Corre, corre, n’hi ha un fum de presents!

19 de gener: L’aigua la fa i el sol la desfà 4 de febrer: El cervell et menjarà si no corres al instant 11 de febrer: Si tens febra o constipat, ja ho saps, tu estàs...

13 de febrer: L’escoltes sense parar al cotxe, al mòbil o a la mar 8 de març: Sense dubte la que més dóna 17 de març: Apareix al gitar-te i quan t’alces ja no està.

Romandrà esperant-te després de sopar 19 de març: ... ma mare és xata, i un germanet que tinc, i un germanet que tinc el nas li falta

CONTES

LIV

CONTES

LV

Primavera arribada, ovella esquilada 23 de març: Plou i fa sol, soc el protagonista, plou i fa sol, aquesta és la pista.

2 d’abril: Per als infants la lectura ha de ser una aventura.

13 d’abril: Hui te’l furte jo, demà seràs tu.

Pega-me’l a la galta, a la boca o al cul.

23 d’abril: Tinc fulles i no soc arbre, et parle i no tinc veu.

Si m’obris no em queixe, qui caram soc jo?

29 d’abril: A un escenari o al carrer em menege sense parar, encara que el tutú me l’haja oblidat.

1 de maig: Som tan faeners, tan faeners que sols un dia descansem.

14 de juny: Soc roja i estic dins teua, si et fas una ferida, corre i cura’m!

CONTES

LVI

CONTES

LVII

A l’estiu tot el món viu 21 de juny: Mai desaparec, treballe sense parar.

A l’estiu abrasisc i a la mar t’has de clavar.

25 de juny: Si puja ens anem, si baixa ens quedem.

Però hi ha gent que l’estima igualment.

28 de juny: Per dalt té el sol, veu aigua per la terra.

Com s’anomena?

21 de juliol: És el que més ens estima, el millor amic de companyia!

26 de juliol: Deurien ser eterns perquè ens mimen sense mirament.

13 d’agost: No són de dretes, ho tenen complicat.

Si agafen unes tisores que siguen...

13 de setembre: És el millor company del bunyol.

CONTES

LVIII

A la tardor, ni fred ni calor 26 de setembre: A Europa hi ha moltes i l’anglès és el que més costa.

6 d’octubre: És l’espill de l’ànima.

11 d’octubre: A elles també els agrada el futbol, la play i no són xicons.

20 de novembre: Si no és una xica és un...

3 de desembre: Encara que no veja, que no escolte o no camine, és una persona.

10 de desembre: No parlen, però tenen sentiments.

No pensen però ens estimem com un més.

11 de desembre: Soc tan alta que coste de pujar, però quan em baixes, amb cura que cauràs.

CONTES

LIX

CONTES

LVI

CONTES

LX

Poema a

Amparo Petrie i Fernández Neus Suárez i Femenia Falleres Majors de Dénia 2019

En sentir la música fallera allà lluny, de sobte, els pardals comencen a volar apropant-se mentre sona per damunt el so de les nostres veus en cantar.

“Xiqueta meua, que del carrer eres l’ama, per culpa teua tinc el cor encés en flama”.

Fins el Monjo en veure-us exclama: “Ací hi ha les més boniques dames”.

La música vos obri pas per la ciutat amb una processó cerimoniosa i elegant de fallers i falleres de tots els llocs han aplegat on vos estimen amb germanor radiant.

Sols demanem que seguiu per aquesta senda, amb goig, elegància i devoció, junt l'estima de tota la Dénia Fallera, de la nostra festa, la més gran del món.

CONTES

Cort d’Honor Fallera Major de DÊnia

R

m aq uel Jorrillo i Ro ero

Cort d’Honor Fallera Major Infantil de DÊnia

Ainara Line ro i Oltra

capítol II

LLEGENDES

LXVI

LES FALLES DE POBLE SÓN MILLORS O PITJORS QUE LES DEL CAP I CASAL Roberto Roig

A

mal sant s’encomaneu, si s’adoneu quin és el meu malnom faller veureu com la decisió aquesta presa des del minut 1...Ales7aValència. Aquest malnom, és el reflex de les meues hores de vol faller, i crec que dóna prou pistes de quines són les millors falles per a mi, us explicaré per què.

Si ens remuntem als inicis, els primers records de la meua infantesa fallera són les contínues ullades al taller de falles que hi havia de camí a l’escola, sempre girava el cap per veure què estava coentse dins del taller.

Les primeres falles de les quals guarde memòria i encara puc situar-me al lloc com si estiguera mirant-les són les de l’any 1981 al Cap i Casal. Al març, tenia jo 6 anys i recorde anar a València amb la meua àvia materna i els meus oncles vinguts de Barcelona per veure les falles. Ma tia, la germana de ma mare, havia sigut fallera de jove de la falla del Passeig de Carcaixent i aprofitàrem l’ocasió perquè el meu oncle, el català, veiés les falles per primera vegada a València. No sé si per les dimensions o per l’impacte visual que causaren en mi, recorde la falla del Concorde de la plaça de l’Ajuntament i la dels marcians de Santaeulària de la plaça de la Mercè.

Falla Mercat Germans Cortell 1970

L’any 1985, m’apunte de faller al poble, i ja sols pensava a veure monuments, era típic per a mi fer la volta abans dels premis, el matí del 16 de març amb els majors entesos de la comissió per tal de vore quin palet obtindríem en l’entrega de premis. En aquells anys em vaig centrar en les falles de Carcaixent, ja que la frenètica activitat fallera no et deixa visitar altres llocs.

Sóc de Carcaixent, poble amb gran tradició fallera i bressol de molts artistes consagrats al llarg de la història de la festa.

Les falles tots els dies estan ben presents a la meua vida.

L’any 1990, ja havia deixat de ser faller i recorde que una mestra de l’institut que estava suplint la baixa de la nostra mestra titular de valencià ens plantejà fer una excursió a València fora de l’horari lectiu per anar a passar el dia i veure les falles.

LLEGENDES

LXVII

Aquell dia va ser una festa gran. El grup que formàvem s’agrupava i es dissolia per moments entre la magnitud de la València fallera i cadascú a la seua manera, com pogué, va anar veient d’una forma poc ordenada les falles que hi trobava pels carrers, veritablement no sabíem massa bé on estaven emplaçades, ni quines eren les principals.

Però aquell dia serví per a marcar-nos a mi i a un grup d’amics de l’institut el repte de tornar tots els anys a veure les falles del Cap i Casal. Com sempre he sigut el més interessat en el tema i el que més sentit de l’orientació tenia vaig començar a fer de guia i amb el Turista Fallero a les mans preparava els itineraris a seguir. Primer vaig començar amb rutes habituals i a mesura que anàvem coneixent València i anàvem profunditzant en l’anàlisi dels esbossos del Turista Fallero, ens anàvem endinsant en rutes no tan generalistes.

Recorde que per aquells primers anys inclús amb algun amic també vaig anar a veure les falles d’Alzira i de Gandia, eren

moments de descobriments, sols m’interessava veure el major nombre de monuments possibles. En aquell moment el meu gust era més bé clàssic i el que volia era veure monuments molt grans i molt barrocs.

A mesura que observava monuments fallers la meua ment va obrint-se a les noves tendències que sols observava al Cap i Casal, recorde falles més menudes i més experimentals, el jugador de golf d’Alfredo Ruiz i l’escena de l’avi amb els xiquets cubistes em va marcar, vaig veure que altres formes d’expressions falleres eren possibles, no sols calia centrar-se amb el barroc, i vaig anar descobrint els sentits dels guions i el concepte de falla amb missatge crític. L’any 1992 descobrisc les noves plàstiques de Julio Monterrubio amb la seua magnífica “Caceries” de la falla del Pilar i fa que comence a buscar totes aquelles falles que en aquell moment es desmarquen del llenguatge acadèmic i classiciste de l’època.

A poc a poc les falles dels pobles van perdent interés per a mi, ja que comence a

Falla Plaça de les Dies Taller Germans Navarro. 1971

LLEGENDES

LXVIII

pensar que el que vaig a trobar-me és una repetició del que ja he vist a València, i preferisc centrar-me en el Cap i Casal, si puc vaig dos dies a veure falles. Les rutes van especialitzant-se i fent-se molt selectives, comence a triar amb les impressions causades en l’exposició del ninot i pel bon fer de comissions i artistes.

Comence a quedar-me sol, ja que el meu ritme és difícil de suportar, la majoria del gran grup d’amics no concebeix deixar de veure la mascletada per anar a veure una falla de 5-B, per posar un exemple. Però jo continue descobrint llenguatges, emplaçaments i artistes, m’encisa veure les evolucions i comprovar com encerte quin futur depararà als artistes d’acord amb els seus treballs, si aniran cap amunt o s’estancaran. I així van passant els anys.

Les circumstàncies de la vida fan que trobe una parella fallera i en casar-me torne a formar part d’una comissió, aquesta vegada d’una de les més monumentalistes històricament del meu poble, la Plaça Major de Carcaixent. Agafe la secció de monument però continue vinculant la meua activitat fallera a visitar el Cap i Casal. Per poder assistir-hi als actes de la falla agafe el costum de matinar dos matins i estar a les 7 hores a l’estació del Nord per tal de visitar els monuments seleccionats, un dia la zona est i l’altre la zona oest, tot minuciosament planificat, i a les 14.30 hores arribar al casal per a dinar. Actualment els meus dos fills han fet que deixe més de costat aquest costum meu i haja de fer la ruta més virtual, amb el Cendra Digital. No obstant, si puc aprofite alguna vesprada de plantà i encara faig un itinerari prou representatiu.

Les meues opinions expressades a continuació es plantegen de forma general, sempre hi ha excepcions que confirmen que passa tot el contrari però no deixen de ser casos aïllats.

No és que desmeresca a les falles de poble, i trobe que són imprescindibles per a la sostenibilitat del sistema de producció fallera actual, però pot ser que el faller

LLEGENDES

de poble isca a jugar en desavantatge. Per dos motius, un perquè estan massa obcecats amb el tema dels premis i necessita justificar pressupost, té al seu abast els models ja exposats a València i sols té a triar segons com tinga la xequera. L’altre motiu que ve també relacionat amb el primer és que al ser menor el nombre de comissions pareix que hi haja poc de marge en la diversitat, sols un pressupost baix justifica prendre una decisió que se n’isca dels cànons establits.

A València, com que hi ha un gran nombre de falles pareix que hi haja més opcions i possibilitats de plantejar-se un monument fora dels cànons, pots triar l’opció de ser clàssic, modern, crític, experimental... Qualsevol opció serà vàlida pel fet que el gran públic visite la nostra demarcació. Així i tot, moltes passaran desapercebudes perquè es consideraran mediocres.

El que trobe que pose a les falles del Cap i Casal per davant de les dels pobles és la coherència de les distintes parts del monument. Quan es planteja un monument nou tant les escenes com el cos central com el remat busquen un mateix llenguatge en l’àmbit del disseny i modelat de les peces. Quan s’exporta part d’un monument ja plantat és molt fàcil que alguna de les parts de la falla no guarde relació amb la resta dels elements que la componen perquè es tira mà de tot allò que es té a l’abast per tal de completar el cadafal, açò passa molt als pobles amb els baixos de les falles i sobretot amb l’escena o ninot que representarà al monument en l’exposició del ninot.

Sempre he defés davant de tots aquells que fan gala dels grans conjunts de ninots que s’exposen per algun poble a les seues exposicions del ninot són de molta menys qualitat que les figures de dimensions més reduïdes exposades al Cap i Casal. Les grans mesures de les exposicions dels pobles davant de les mesures mes reduïdes de l’exposició de la capital fan que l’artista haja de fer uns treballs que trastoquen tota la marxa del taller, buscant un preciosisme i una filigrana que després fa que

LXIX

desentone amb la resta del monument. A més a més, aquests grans volums acostumen a mostrar una sèrie de mancances en l’acabat de la peces que no se n’adonen quan el plantejament de treball d’una sola peça on l’artista és capaç de mostrat tot el seu bon saber fer.

Tinc molt clar que un artista no pot estar plantejant tots els seus projectes com a nous, ha de ser esgotador tindre aquesta càrrega de feina i a més a més, econòmicament és inviable, perquè cada vegada que es planteja una nova falla la feina per desgràcia no s’amortitza en eixe ús. No estic en contra dels refregits, són més que necessaris per a mantindre la salut econòmica dels tallers. Del que sí que estic en contra és d’aquells fallers que tenint un gran pressupost als pobles aposten per crear un monument on el volum i la falta de cohesió del conjunt estan per damunt dels plantejaments més artístics com poden ser la qualitat dels acabats, la composició del monument, el guió i la coherència de les escenes amb la resta del conjunt del cadafal...

Per tot açò, crec que les falles de poble estan per sota de les del Cap i Casal, perquè molts fallers de poble mostren la seua inferioritat al voler buscar ser de capital i no reconéixer com funciona el mercat i les seues limitacions. Ens fa falta més educació artística que ens porte pels camins de la coherència amb el que podem arribar a fer, deixant de costat la idea del “culo veo, culo quiero” que al cap i a la fi, fa que mai tinguem la possibilitat de tindre aquell cul

tan bonic que vam veure en aquell emplaçament del Cap i Casal.

Hauríem d’alliberar-nos dels complexos de voler demostrar que som els que més potencial malgastem al nostre poble i canviar-los per plantejaments de ser els que més estimem i creiem què ha de ser allò que traem al carrer, un “bombonet” de falla on l’artista puga mostrar el seu bon saber fer i on els fallers puguem dir, aquest monument té una identitat pròpia, sent o no refregit.

Falla plaça del Caudill, actual plaça Major Artista Paco Baldovi 1979

LLEGENDES

LXX

FALLES DE SAGUNT Lidia Sarrión

C

ada ciutat, per la seua situació geogràfica, història, llengua, cultura, clima, indústria, treball i població... fa que tinga les seues pròpies peculiaritats, i la fa única i especial en comparació amb altres del seu entorn. El mateix ocorre amb les falles, que és allò que ens ocupa en un llibret de falla.

Allò que totes les poblacions que plantem falles tenim en comú, són les comissions agrupades en juntes locals, que al llarg de tot l’any treballen i fan quantitat d’activitats per tal d’arreplegar els diners suficients per a plantar la falla i fer festa la setmana de Sant Josep. Deixant això com una descripció mínima, passem a conéixer algunes diferències.

La meua falla està a Sagunt, en la comarca del Camp de Morvedre, situada al nord de la província de València.

Sagunt és una ciutat particular, hi ha dos nuclis de població, un nucli històric de més de 2.000 anys d’antiguitat, per on passaren, ibers, romans, jueus...deixant una empremta ferma i molt visible. I el nucli industrial del port, que va sorgir fa més de 100 anys al caliu de la instal·lació de la fàbrica d’Alts Forns del Mediterrani, de la mà de la siderúrgia, va arribar la industrialització a la nostra població i comarca.

Aquesta explicació serveix per a entendre algunes peculiaritats de les nostres falles.

Som 30 les comissions que formem la Federació Junta Fallera de Sagunt, única agrupació fallera a la Comunitat Valenciana que no és Junta Local, perquè a més de les 15 falles del nucli del Port de Sagunt i les 13 del nucli històric de Sagunt, també estan incloses les falles de Gilet i Faura, dos falles de dos poblacions properes amb les que compartim la nostra festa.

La nostra ciutat està agermanada amb la ciutat italiana de Cecina, a la zona de la Toscana, i les nostres festes més populars també estan agermanades, la Targa Ceci-

LLEGENDES

na i les Falles de Sagunt. En març rebem una delegació de membres de la Targa per a gaudir la nostra festa i en setembre una delegació de fallers visiten Cecina.

Les Falleres Majors de Sagunt són elegides al mes de maig, mitjançant un jurat.

Però realment quan comença el seu regnat és el tercer cap de setmana de setembre. Divendres per la vesprada es fa la proclamació a l’Ajuntament de Sagunt on estrenen el vestit oficial confeccionat amb la seda “SAGUNTO” i al dia següent es celebra l’Exaltació al Teatre Romà, que va ser declarat Monument Nacional l’any 1896. El fet de realitzar aquest acte a l’aire lliure i en un monument de grandioses dimensions i història, el fa únic.

El concurs de Playbacks és un altre acte que acaparà l’atenció de tots, fallers i veïnat. Amb molta participació, molts són els fallers que mostren la seua capacitat d’actuar com artistes damunt d’un escenari. S’ha passat a fer en setembre per aprofitar el bon oratge i poder gaudir a l’aire lliure i tindre així més possibilitats d’ampliar l’aforament per al públic. Un jurat enviat per la Junta Central Fallera de València és l’encarregat de decidir els premis que s’entreguen en la mateixa nit.

Després arriba el torn de les comissions, amb un calendari organitzat, per a desenvolupar les presentacions de les Falleres Majors de totes les comissions. Sempre s’ha tingut la creença que els fallers només estem per a fer festa i soroll, és cert, no vaig a negar-ho, però és la part més visible, n’hi ha una altra, prou interessant.

Les comissions durant tot l’any realitzen les seues setmanes culturals, cada vegada més interessants i millor treballades. Dediquen un gran esforç a fer llibrets plens de cultura, escrits en la nostra llengua, que són premiats en diferents convocatòries que es fan a la Comunitat Valenciana. Realitzen teatre en valencià, recu-

LXXI

perant vells sainets i algunes comissions amb obres inèdites escrites pels propis fallers.

També s’ha establit a les comissions la realització d’activitats solidàries, sostenibles amb el medi ambient i amb la igualtat de gènere. Donant visibilitat a altres associacions que necessiten de l’ajuda de tota la societat i fent una gran pedagogia amb les comissions infantils.

En la cultura dels valencians està la dolçaina, el tabal i les albaes. A les nostres falles els cuatre divendres de febrer celebrem les Nits d’Albaes, acte cultural i festiu on tabal i dolçaina acompanyen a les Falleres Majors de la nostra Federació per anar a tots els casals, allí els seus representants reben una dedicatòria en forma d’albaes.

Al tindre dos nuclis de població, es fan dos cavalcades falleres, premiant per separat la disfressa, carrossa, ball i comparsa. A les dues cavalcades es pot gaudir del brillant treball que es fa d’enginy i inventiva per a fer gaudir a tota la població.

Les nostres falles duren cinc dies, sí cinc, aquesta és una altra peculiaritat. La plantà de les falles es fa el dia 14 de març, el 15 de març es fa visita de pleitesia a les falles de Gilet i Faura, per al 16 de març deixem la il·lusió, expectació i nervis per la lectura i entrega de premis. Aquesta es realitza a l’Ajuntament de Sagunt. Totes les comissions amb els fallers engalanats escoltem els premis als llibrets, cavalcades, ninots indultats, falles infantils, falles majors... Després uns feliços i contents, altres tristos i enfadats arrepleguem els premis de les mans de les Falleres Majors de Sagunt, per a continuar fent passacarrer i pleitesia a les falles del nucli històric.

Respecte dels premis, mai plou al gust de tots i sempre sorgeix alguna polèmica. El jurat l’envia Junta Central Fallera, estan preparats per a realitzar aquesta tasca i res té a vore que

els membres de Federació siguen d’una o altra falla. A vegades és complicat però hem d’aprendre a acceptar les decisions encara que no siguen del teu gust.

El 17 de març es visiten i fa pleitesia a les falles del nucli del Port de Sagunt.

I acabant la setmana fallera tenim un altre acte que es fa per duplicat, l’ofrena a la Mare de Déu del Desemparats. El 18 de març per la vesprada es celebra al nucli històric i el 19 de març pel matí es celebra al nucli del port.

Respecte de la pólvora que acompanya la nostra festa, les comissions realitzen les tradicionals despertaes, cal explicar que és l’únic moment en el qual les comissions entreguen pólvora als fallers, a més que s’ha de tindre el curs CRE o RGCRE, el qual autoritza a participar en les despertaes. La resta de masclets que s’escolten són per la venda d’aquest producte a locals autoritzats. No sempre som els fallers els que molestem al veïnat.

La cremà tanca festa, les infantils amb llibertat d’horari, i les majors a partir de les 23 h en ordre invers als premis rebuts.

L’última en fer-se cendra és la falla que haja obtingut el primer premi de la secció especial.

Les falles, associacions culturals que mantenen la tradició, on tots podem participar per igual. De segur que amb diferències, però és això el que engrandeix la nostra festa. He pogut gaudir un poc de les falles de Dénia, espere que aquestes línies vos apropen a Sagunt a conéixer les nostres.

LLEGENDES

LXXII

LES FALLES EN LA MEUA POBLACIÓ Tània Sáez i López Fallera Major de Sueca 2018

F

a uns mesos em proposaren escriure unes línies sobre les falles a la meua població; començaria amb els tres dies forts de març, amb el mes faller... ni idea. Al meu parer, i no crec estar equivocada, les falles van més enllà d’uns dies en concret, d’un mes que ens representa, sí, les falles són tot un any.

Un any de grans aventures, batalles i maratons.

Sueca viu les falles intensament durant tot un any, un any de gran treball no sols pels fallers sinó per tot l’entramat que du al darrere i que no es veu. Una lluita diria jo, no som fallers som lluitadors de la nostra festa perquè les nostres arrels, el nostre patrimoni, costums i tradicions puguen eixir al carrer. Som gladiadors que treballem de valent, ens entrenem dia rere de dia amb discursos, històries que contar i representar, melodies que compondre, vestits que lluir, soroll a fer sentir, etc.

Així són les falles a Sueca, un còmput de grans gremis que treballen en conjunt, en equip. Doncs, les falles no es podrien reflectir sense el treball cooperatiu d’indumentaristes, músics, artistes falleres, presidents, comissions, pintors... què hi penseu? I el que diga el contrari no entén de falles. Hi ha gent que ens odia, clar que sí, com en totes les poblacions, pense jo, gent que els molesta tot: la música perquè no es paren a sentir les grans melodies que hi ha al darrere, els coets que transmetre aquell soroll que ens fa obrir els ulls i sentir que estem de festa, la nostra festa. Ahí teniu la mentida de les falles de Sueca, eixa gent que no hi ha manera que

LLEGENDES

reaccione davant la falla. Jo no dic que a tot el món li haja d’agradar però sí estaria bé que tot el món la respectara, és la nostra festa, la festa que ens caracteritza a tots els valencians.

Canviant de variant, vull fer menció especial a la poesia. La poesia és un art literari que està molt present en tot aquest món, és una gran arma dins el món faller, si es pareu a pensar podreu comprovar com la poesia dolça, satírica, es fa present a cada pas i enginy faller. Qui no ha imitat un recital poètic? Personalment, des de ben menuda les lletres han sigut el meu punt fort i quan venien falles sols volia que llegir els elogis a les regines falleres, i em preguntava a mi mateixa, si algun dia aconseguiria jo ser una poetessa fallera, que deia jo... jajaja.

Fa un quants anys, quan els meus nebots foren representants infantils de la nostra comissió, quan vaig tindre el privilegi de poder escriure el sentiment faller cap a ells al capdavant d’un cau replet de gom a gom de gent. I em vaig sentir una persona molt afortunada, doncs quin faller pot negar-se a ser mantenidor d’uns representats fallers?

Uns anys després, l’esclat va vindre pel mes de febrer del 2018, on els nervis no em deixaven ni articular paraula, no podia creure que en unes hores anava a dirigir-me a les 16 comissions falleres que conformen les Falles de Sueca, el Mareny de Barraquetes i el Perelló per donar el tir d’eixida a la nostra festa fallera com no ho havíem fet mai, ja que sols feia 1 any que havíem sigut declarades Patri-

LXXIII

moni Immaterial i Cultural de la Humanitat. Buff, ho recorde com si hagués passat ahir amb la pell de gallina al cos, us vull transmetre que en eixos 10 minuts que va durar la meua crida, com a FM 2018 de Sueca, vaig sentir, presenciar, veure i tocar de primera mà el que són les Falles de Sueca.

sofriment. Gent resant a qualsevol sant perquè parara l’aigua, però no fou així. El 1989 va quedar gravat a foc a les retines de molts fallers i falleres però sobretot en les representants de les comissions que no van poder vestir-se ni tan sols un dia, un complet desastre, una mala jugada que ens va jugar el cel.

I què són? Per a mi, un món màgic de colors. Sí, de colors, no us estranyeu perquè els colors poden transmetre infinitats de coses segons els context on els ubiques.

Com a professional de l’educació, sempre intente que els meus alumnes aprenguen tot el que poden transmetre, la importància del saber veure les coses del nostre voltant i més a la nostra Sueca. Ciutat privilegiada que viu la seua transformació en tots els colors segons les estacions de l’any.

No van tindre eixe color blau al cel que ens transmet tranquil·litat i estabilitat, dos estats d’ànims que formen part de tot faller, un color que està obert a noves idees, somnis que protagonitzar i que en un revés del vent tot pot canviar i convertir aquest color blau en gris i, fins i tot, negre.

Si tot això ho transportem a les falles podem apreciar com tenim una gran gamma de colors que fan a les falles ja no de Sueca sinó de tota València úniques.

El color blanc es troba present en els motles dels artistes fallers, transmet la puresa, innocència i representa la pau, la humilitat. Pareu i penseu: Què representa cada ninot de falla al seu interior? Aquest color blanc no es veu però sí trau a la llum el que representa i transmet.

L’anhelat blau, aquest color el tenim al cel i als nostres pensaments des de l’1 de març, o no? Doncs tot faller sempre hi té a la boca: “plourà el dia de la cavalcada? pronostiquen aigua per al concurs de paelles”... hi haurà dies a l’any i sempre un dia o altre en Sueca ens visita aquest fenomen atmosfèric. Aquesta és una realitat pura i dura a la nostra ciutat, una veritat com una casa.

Tot faller suecà recorda l’aigua caiguda l’any 1989, eixe any on tot es va convertir en un episodi gris i trist, tots el monuments fets pols, carrers inundats, perruqueries buides, ni una ànima pel carrer, els caus plens de fallers aclamant què havien fet malament per a meréixer tant de

Què em dieu del color taronja? Color de la carabassa i els bunyols, postres que no poden faltar a la taula en els dies de falles. Aquestes postres venen dels nostre avantpassats moros, que van introduir la recepta en els Califats i posteriorment arriba a la Taifa valenciana. Aleshores, ja us podeu imaginar si fa anys de les nostres arrels falleres.

A la València del segle XIX era molt típic consumir els bunyols i un bon aiguardent valencià mentre es plantava la falla, no tinc el menor dubte que seria per fer entrar el cos en calor perquè qui diga que a la plantà no fa fred, mentida.

L’arròs de Sueca, el color groc que ens caracteritza, el nostre daurat de la marjal.

Sueca té un nexe especial amb la terra i la producció de l’arròs, i no cap el menor dubte que per menjar una bona paella s’ha de vindre a Sueca.

Eixa paella que ens identifica com a bons valencians i valencianes, i cert és que no hi pot faltar a la taula els dies de falles, i esperem que a la resta de poblacions tampoc.

El verd, el trobem caracteritzat el dia 19 de març pel matí, on les diferents comissions fan l’ofrena de corones de fulles de llorer als personatges insignes de Sueca.

A Sueca, el 19 de març és el dia més fort

LLEGENDES

LXXIV

de falles, on des de bon matí al finalitzar els trons de bac, la ciutat comença a despertar per emprende el gran dia, i la gent comença a baixar les seues cadires per tal de reservar-se un lloc, per veure passar en desfilada a totes les comissions falleres de Sueca ofrenant tant als insignes de Sueca com a la nostra patrona la Mare de Déu de Sales.

El matí del 19 de març és per als il·lustres de Sueca, tres destacats veïns que marcaren la història de la ciutat: l’escriptor Joan Fuster “l’homenot de Sueca”, el compositor Josep Serrano i, Josep Bernat i Baldoví, iniciador del teatre popular modern valencià i també autor dels primer llibrets de falla. Les falles honoren aquesta història amb les tradicionals corones de fulles de llorer, la melodia del pasdoble el fallero i s’encén una traca per a cadascun d’ells.

Aquesta ofrena es va fer de manera contínua des del 1945 i des del 1957 s’hi va deixar de celebrar el 18 de març per realitzar-se el matí de Sant Josep. Abans, les comissions dipositaven les corones a les respectives cases natalícies d’aquests il·lustres fins a la inauguració dels seus monuments.

La pólvora i el color negre naixen d’un invent dels monjos taoístas o alquimistes xinesos en el segle IX dC, els quals buscaven l’eterna joventut. Què us pareix?

I sense adornar-se’n van i troben la pólvora, un gran invent en la història de la humanitat. I a que no sabeu que fins el segle XI no van arribar els coneixements dels focs d’artifici al Regne de València i ho feren de mans dels grecs, denominats focs grecs, i més tard van ser els àrabs els que van reactivar aquestes pràctiques disparant focs artificials en el segle XII a València.

Què serien unes falles sense la pólvora?

Res. Les falles són soroll i aquest soroll va unit a una purificació de tota maldat que és on entra a formar part el màgic món de les Falles. És cert que hi ha moltes festivitats que van unides al foc però

LLEGENDES

el misteri de les Falles el fa especial i marca el gran sentiment i passió en els fallers. Així, les falles són la festa del foc per excel·lència.

Vull aprofitar aquestes línies per remarcar unes paraules del gran coeter suecà Daniel Claver Herrera que ens deia: “la història diu dels coeters que són alquimistes, mags, bruixots, però en realitat són mestres de l’art del foc, són artistes de la pólvora, un coeter no sols fabrica coets sinó que avui en dia arrisca la seua vida per l’amor a la pólvora, fan de l’art del foc un ofici, saben que dia a dia s’endinsen en la seua labor però mai saben si al final de la jornada eixiran d’ella, alegren les nostres festes, fabriquen il·lusió amb els focs artificials, dibuixen al cel lluminàries que fetillen, que roben llàgrimes d’emoció transmetent sentiments que, amb paraules no es poden expressar, aquest és per a Daniel Claver el mestre pirotècnic, és el polvorista, este és el MESTRE COETER VALENCIÀ.

Per tancar aquest capítol, sols queda el color roig, el color de la cremà, color que hi porten els bombers, i han de ser mencionats. Aquest col·lectiu que també forma part de tot el conjunt de batalló fallers, fa una gran labor la nit del 19 de març però no sols eixa nit. Els bombers han d’estudiar cada monument al detall perquè tot isca perfecte i sense cap incident, perquè una gran mentida recau quan es diu que els bombers sols han d’apagar el foc, no. Va més enllà, ells han de vetlar per la seguretat de totes les persones que estan presenciant la cremà i això es tradueix en: refredar els voltants, rebaixar la càrrega del foc, abatre espurnes que volen lliurement, abatre fums tòxics, mantenir a la gent fora de l’àrea perillosa, etc.

I fins ací, el meu sentiment, vivències, de les falles de la meua ciutat. Veritats que sols un faller podrà corroborar i mentides que una paisà aferrarà.

LXXV

LLEGENDES

LXXVI

SER O PARÉIXER EL NOSTRE ÉS PUR TEATRE Ferran Martínez i Gómez

Q

uina és la diferència entre falla i foguera?

Doncs, és molt senzill, va dir l’artista. Si es planta el mes de març i a València és una falla, i si es fa al juny i a Alacant és una foguera.

He de reconéixer que amb aquesta afirmació el tema hauria de queda resolt, però és impossible fer-ho amb la nostra obsessió de pretendre estandarditzarho tot, etiquetar-ho tot, normalitzar-ho tot. A més, què us he de dir als de Dénia que sou valencians per als alacantins i alacantins per als valencians?

Foguera Ciutat d’Asís 1963.

1r Premi Categoria Especial. Constructor: Ramón Marco. Fotògrafs: Hermanos García

Només cal fixar-nos una mica en la vostra forma d'entendre les falles per a entendre la nostra mania per estandarditzar-ho tot, la indumentària fallera masculina.

He de reconéixer que un servidor és més partidari de la diversitat, en tots els

LLEGENDES

aspectes, per això d'estandarditzar, pel simple interés d'estandarditzar, perquè no va amb la meua forma d'entendre la festa. Quan em vist de valencià i en alguna ocasió m'han preguntat com anava vestit, sempre he contestat de valencià, indistintament que portara un saragüell, un torrentí, o un calçó just, perquè encara que ens obstinem a voler catalogar-ho tot, no ens vestim de saragüell, sinó amb saragüell, ja que és una peça, no ens vestim de torrentí, sinó amb un torrentí, ja que és com es denomina a un tipus de vestit (i no és originari de Torrent encara que la gent pense això).

Pretendre diferenciar falles i fogueres no deixa de ser una obstinació més d'estandarditzar-ho tot. I sobretot limitar i encaixonar l'enorme potencial artístic que ha sigut característic sempre en les nostres festes.

Aprofitant que aquest text me l'heu demanat des de Dénia, m'agradaria usar el símil gastronòmic, que per a alguna cosa sou Ciutat Creativa UNESCO de la Gastronomia. Us imagineu aquest tipus d'estandardització en la gastronomia? Us imagineu cuinant sempre, una vegada i una altra, el mateix plat? La veritat és que sense aqueixos atrevits que en algun moment decideixen saltar-se els cànons tradicionals de la cuina hui no parlaríem de la gastronomia de Dénia com se la coneix. I això no lleva que existisca una excel·lent cuina tradicional, una excel·lent cuina de mercat.

Jo entenc que les falles i les fogueres són més equiparables a una final de Masterchef, en la qual cada aspirant ha de conquistar-nos usant els millors productes i les tècniques més apropiades i amb un emplatat ben estudiat, que a un concurs de paelles, ací també tindríem

LXXVII

seriosos problemes amb la definició de la vertadera paella i si l'arròs ha de ser sofregit o bullit, que seria marcar una diferència entre falles i fogueres.

Des de fa anys visite Alacant en fogueres, i la veritat que mai he entés l'obsessió de pretendre marcar les diferències entre falles i fogueres. Realment no sé a qui beneficia intentar posar-li tanques a la muntanya.

Falla Plaça del Caudill 1964 Artista: Ricardo Rubert

En la meua humil opinió l'obstinació a diferenciar coste el que coste ve donat per 2 motius principalment: 1.- El que tinc en la meua ment assimilat com a estàndard és el correcte i el que se n’isca d'ací no té cabuda.

2.Una obstinació obsessiva per diferenciar-se com siga de l’“altre”. Això jo ho compare com si algú s'obstinara a diferenciar l'argentí del castellà (que n'hi ha).

Segurament si a algú pròxim a la nostra festa, però no nivell “expert en falles i fogueres”, li posem la foto de la foguera realitzada per Ramón Marco l’any 1963 per a la comissió de Ciutat d'Assís, que va obtindre el 1r premi de la màxima categoria no dubtaria a afirmar que és una falla. Potser afirmaria que és una foguera la falla que Ricardo Rubert va plantar l’any 1961 per al Mercat Central, per no parlar de la mítica “malgrat tants” plantada en la plaça del cabdill l’any 1964, obra també de Rubert. Segurament seguint aqueixos cànons que s'encarreguen de deixar clar què és una falla i què és una foguera arribarà a aqueixa conclusió.

Em fa gràcia quan et pares a peu de falla, escoltar els comentaris d'alguns espectadors “això és una foguera” simplement perquè l'estil emprat pel seu autor destaca per les línies rectes, geometries, i colors plans i cridaners.

Però més gràcia em fa estar a peu de foguera gaudint de l'obra que el mateix autor ha plantat a Alacant per Sant Joan i escoltar dels espectadors “això és una falla”. Xé com els de Dénia.

I permeteu-me que no faça referència als premis, que encara que és cert que poden tindre una importància a l'hora d'apostar per un artista o estil en funció dels resultats, un ja està fart que sempre que es parla d'això no es tinga en compte la diversitat d'estils que ens poden aportar tant falles com fogueres i tots seguim la tendència que marquen els jurats.

La veritat és que continuarem discutint, ens encanta i ens passem la vida debatent entre mar o muntanya, paella o fideuà, l'arròs sofregit o bullit, Tennis o Cerveró… però el que jo sempre tindré clar és que si es planta al març i a València (Dénia, Benicarló o Borriana també compta) és una falla, i si es planta al juny i a Alacant, és una foguera. La resta serà pur teatre per a paréixer que són diferents.

LLEGENDES

LXXVIII

FALLES: CULTURA O FESTIVA? Rafael Soler i Sherpa, historiador de l’art per la Universitat de València i Vicepresident de la A.C. Falla Arxiduc Carles - Music Gomis de València

E

nguany farà quatre anys que es va canviar el nom de la regidoria de l'Ajuntament de València encarregada de les festes de València baix el nom de Cultura Festiva. De tots és conegut que mai plou a gust de tothom i cadascú pot tindre diferents necessitats fluvials...

Però sense valorar la seua gestió i centrant-nos en el nom toca esbrinar si es tracta d'una pantomima o d'una realitat: són les falles realment cultura festiva?

Quines vessants culturals tenen? Van lligades la cultura valenciana i la fallera?

La festa de les falles va tindre el seu naixement baix un caràcter popular i festiu, una antiga tradició dels fusters en honor al seu patró, Sant Josep, i on cremaven allò inservible, replegant els trastos pa' la falla com marca la coneguda cançó.

Fins ací estem parlant d’una tradició per a rebre la primavera per part d'un gremi, poc més i poc menys, però on està eixa afirmació que diu que les falles són cultura valenciana? És certa o és llegenda?

Les falles han adquirit amb el pas del temps eixa afirmació i és un fet, va ser la societat valenciana qui les va transformar fins arribar, per exemple, a la cultura visual que hui en dia entenem com a ninot o com a falla. El cadafal del fuster va anar convertint-se i acompanyant-se d'un sentit crític i irònic, senya valenciana i hui en dia entesa també com a fallera: l’enginy i la gràcia. La capacitat de criticar d'una manera satírica tot el que ens envolta i fer-ho d'una manera visual i literària.

No va ser fins ja passat el 1870 quan la preocupació estètica va començar a imperar fins arribar a eixa mena d'esclavitud a la que hui la falla està sotmesa. Però recuperem el fil, eixa cultura visual es

LLEGENDES

l’actual evolució, o involució per alguns, de la falla i ahí resideix altra gran afirmació cultural i artística.

Deixem la part central de la festa i observem també la part més social. Organitzades en grups constituïts com associacions de veïns, de barri, de districte o de localitats, així nasqueren les comissions de falla. Una font de creació cultural gràcies al poder associatiu, de fet la gran majoria de falles són alhora oficialment associacions culturals.

Des de l'òptica de l'antropologia arriba un gran desembarcament cultural, les comissions falleres varen assolir les tradicions d'un poble, que evidentment com a tal ja posseïa uns atributs i costums culturals, una dansa, una música, una gastronomia, una indumentària...

Hi ha una imatge més valenciana que una fallera amb una orxata o un faller amb un cabàs de taronges?

Les falles absorbiren i a voltes reinterpretaren estes senyes culturals que aportaren els seus membres, també naixeren unes noves per simbiosis, com la literatura del llibret que té a les mans, el teatre faller, la pirotècnia, la cercavila, l’exaltació...

Desenvoluparen poc a poc tradicions pròpies segons la localitat on es celebraven les falles, també fins i tots segons cada comissió de falla. I també va nàixer la inquietud per fer falla i cultura, la necessitat d'organitzar actes culturals, de fer tasques, accions o promocions de la cultura, una inquietud que aporta riquesa al conjunt. Podríem aleshores afirmar que al remat les falles són associacions culturals que fomenten la seua pròpia cultura, al mateix temps que fomenten

LXXIX

part de la cultura i tradició valenciana.

Això sí que ha estat una vertadera pantomima! Una bonica llegenda fantàstica d'un món de colors...

Senyores i senyors, fallers i falleres: les falles i més concretament les comissions moltes voltes estem més per la cassalla que per la falla, mes pendents de celebrar el festival que el cultural. Cada volta la tendència és celebrar més i més festes de cultures alienes com Halloween i obviar festivitats tan valencianes com el Nou d'octubre.

Ja no parlem del tracte donat a la falla com a cadafal, si total és per a cremar, o actes en clara disminució com la despertà, són massa prompte.

A falles podem pensar feliçment que l'objecte que més sostenim a les mans un faller o una fallera és un ram de flors camí de l'ofrena, gespa a la nit de la plantà, el ninot indultat, un palet o una traca... Però en realitat l'objecte per excel·lència que més passa per les nostres mans és el got de plàstic.

Les falles cada volta són més nocturnes i més festives i això moltes voltes les avoca a ser menys culturals. Aquesta problemàtica naix des de dins de la festa, com un cavall de Troia i no sembla que tinga fàcil solució. Un dilema dins de cada falla: faller o fester?

Sempre parlem de "la millor festa del món", "la festa de les falles" o "la festa valenciana" però ens diu el diccionari que festa és una reunió de persones en un lloc per a divertir-se i celebrar un esdeveniment en el que es balla, es menja, etc...

Això més be sembla la descripció d'una festa d'altre lloc i no la definició de les nostres falles, veritat?

a la peatonalització.

Si recuperem llibrets dels anys 50 o 60 observem que la festa ja estava allà, grans orquestres, concerts o revetlles en harmonia amb altres actes com la despertà, la cercavila o la recollida i lectura de premis.

Eixa transformació cap a una revetlla constant té difícil convivència amb la vessant cultural, difícil però necessària. Un equilibri per a continuar desenvolupant més cultura fallera i valenciana sense cap perjudici del gaudiment com a celebració de benvinguda a la primavera.

Un equilibri urgent, per continuar impulsant una tradició que és Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per la UNESCO i que es vertebra per tot un territori amb diversitat i riquesa.

Les falles han assolit i reinterpretat la cultura valenciana, manifestant amb nous codis una cultura visual expressament fallera. Podem esbrinar que aquesta celebració fallera pot estar baix el paraigües de la denominació "cultura festiva" si així volem els fallers i els valencians que siga, o si pel contrari continuem cap a una deriva merament festiva, on aquesta paraula finalment acabe menjant-se la cultura.

Deia Ramón de Campoamor, tot depèn del color del cristall amb el que es mire.

Aquesta és la meua realitat, quina vols que siga la teua?

Es un tòpic la disminució de la vessant cultural? Sempre han estat festives i populars les falles?

Les falles sempre han tingut eixe caràcter festiu, eixa màgia de detenir la rutina i derruir les normes establides de la ciutat o del poble per rendir-la als cadafals i

LLEGENDES

capítol III

PANTOMIMES

LXXXII

LES LLUMETES DE SANT NICOLAU Quan germanòfils i anglòfils feien la Gran Guerra en el Casino Neutro Antoni Reig

E

l que vos contaré en les línies següents va ocórrer a Dénia fa poc més de cent anys. O no. M’explique. És cert que per davant hi ha uns fets històrics innegables, però també hauré de confessar, d’entrada, que no puc assegurar la infal·libilitat de moltes de les contarelles que corrien per les pàgines de la premsa. En aquesta història incerta hi ha una guerra que no és nostra, un misteriós personatge, una espia que s’allotja a l’Hotel Comerç, llumetes roges i verdes a poqueta nit i una població dividida entre germanòfils i anglòfils que contaven, cadascun, la seua història. Dues històries diferents? Dues realitats diferents? Alguna veritat?

En la primavera del 1917 el món estava en guerra. En la Gran Guerra, anys després coneguda com la Primera Guerra Mundial, perquè n’hi hauria una segona.

Els grans imperis europeus s’enfrontaven en les seues fronteres i en les colònies. Per un costat estaven els imperis alemany i austro-hongarés. Per l’altre, l’imperi britànic i el francés, cadascun amb els seus aliats. Espanya, a qui a penes li quedava a Àfrica unes restes insignificants del vell imperi on no es posava el sol, havia decidit declarar-se neutral. Aquella guerra no era del seu interés. La població espanyola, però, seguia batalles, estratègies i avanços militars com si li anara la vida.

En els casinos s’enfrontaven els anglòfils i els germanòfils, partidaris d’un bàndol i de l’altre que, en la passió de les seues conviccions arribaven freqüentment a l’agressió física i a l’enemistat perpètua.

A tots els pobles es vivia aquesta divisió

PANTOMIMES

política. Als cafés es formaven tertúlies en un sentit o en l’altre, i tots, al final, quedaven retractats en les seues posicions.

El 1917 la guerra arribava a Dénia. Davant del port totes les setmanes se sentien explosions i es veien les resplendors d’incendis a bord de vapors anglesos, francesos o italians que vorejaven la costa. Un submarí alemany, l’U-34 -la més moderna arma de guerra al servei de la Marina del Kàiser Guillem II, patrullava diàriament la zona compresa entre Cullera, Eivissa, el Cap de Sant Antoni i Cartagena, en el límit per evitar les aigües jurisdiccionals espanyoles. A les ordres del comandant Johannes Klasing, interceptava qualsevol vaixell amb bandera enemiga que poguera abastir el Regne Unit des de la costa mediterrània francesa i o els ports italians.

El mètode era sempre el mateix. Unes bengales llançades a l’aire obliguen a detindre’s el vaixell. Si no hi havia oposició armada, els alemanys emergien, abordaven l’embarcació, la regiraven, obligaven la tripulació a pujar a les barques de salvament, prenien un parell de presoners de guerra i, minuts després, sense tripulació, afonaven amb torpedes el vaixell. Si hi havia resistència, el combat era immediat.

A primera hora del matí del 15 de maig del 1917 tota Dénia assistia, esbalaïda, a un combat de llums i trons que tenia lloc davant del port. Un vapor anglés, el “Tung Shan”, anava armat i el capità havia decidit fer front al submarí. El combat va durar una hora, però finalment la màquina de destrucció alemanya imposava la

LXXXIII

seua força i les aigües s’engolien el vaixell envoltat en flames. Una generosa barca de Dénia, “Amàlia”, del patró Vicent Segarra, recollia els 38 tripulants ara nàufrags, tres dels quals havien rebut l’impacte de la metralla.

Fins ací tot és històric. S’ajusta a la realitat contrastada. El que relatarem a continuació és tot qüestió de fe. Els anglòfils ho conten a la seua manera, ho denuncien fins i tot de manera indignada. Els germanòfils intenten rebatre amb arguments més o menys sòlids, neguen els fets i fan burleta d’algunes interpretacions dels rivals.

Començarem parlant d’un estrany personatge que aquell mateix 15 de maig, a les 20.30 hores arribava a l’estació de Dénia en el tren que venia de Carcaixent. Sembla que havia pujat en una estació molt pròxima, la del Verger. Calçava botins i unes polaines en les quals recollia la part baixa dels pantalons. Diuen que era austríac i que el seu nom era Karl Karkova. L’home es dirigeix directament a casa del cònsol alemany a Dénia, que segons uns, no el va rebre perquè estava absent, i segons altres, va estar conversant llargament amb ell, va córrer amb totes les seues despeses i el va acompanyar a buscar allotjament en una modesta casa d’hostalatge.

Al migdia de l’endemà, Karkova ix de la pensió i fa camí cap a les Rotes, on se li perd la pista. A la vesprada, amb la primera fosca, alguns asseguren haver vist unes llums a la muntanyeta de Sant Nicolau: “A las siete de la tarde se ha visto que en dicho sitio se encendían luces rojas, que aparecieron cinco veces. Después surgieron otras tantas verdes y, al final, un cohete”, asegura el periòdic republicà i anglòfil de València El Pueblo. Una hora després es veuen bengales de colors prop del Cap de Sant Antoni. És l’avís del submarí alemany per fer parar un vaixell.

No són les primeres llums que denuncien els anglòfils a les costes de Dénia. Des de sis mesos arrere circulaven freqüents rumors sobre una xarxa d’espionatge alemany que prestava assistència als sub-

marins des de la costa de la Safor i la Marina. Això significava una innegable violació de la neutralitat espanyola. El govern, presidit pel Comte de Romanones, ho negava reiteradament i parlava de “invenciones absurdas”, tot i que la premsa anglòfila no deixava de contar casos amb tota classe de detalls. Un dels més cridaners és el d’una dona separada, Amàlia Carbonell, que s’allotjava a l’Hotel Comercio de Dénia amb la seua filla de curta edat. Era cunyada d’Hipòlit Busquet, propietari d’una barca de pesca de la matrícula de València, la “Carmen”, a la qual insistentment assenyalaven els anglòfils per fer compres abusives de benzina i petroli amb l’excusa que era una de les poques barques que tenia motor.

Consideraven que el combustible que adquiria era excessiu, però misteriosament el consumia en la seua totalitat quan la barca atracava en el port de Dénia, cosa que feia freqüentment, després d’endinsar-se en les aigües pròximes al Cap de Sant Antoni.

Una crònica publicada en diversos periòdics d’Alacant i Madrid conta les aventures de la Sra. Amàlia a Dénia amb aquestes paraules: “es mujer intrépida que no teme a la soledad de la noche ni a las inclemencias atmosféricas, pues cierta vez que la siguió el camarero Antonio, de la Fonda del Comercio, la vio, con las faldas bien recogidas, dirigirse apresuradamente al sitio conocido como Agua Dulce, donde un marinero atlético la recogió abundante documentación, lo cual pudo presenciar el curioso camarero gracias a una linterna de que la audaz dama se servía. Pero no hay solo esta prueba. Otra noche llamaron a su cuarto de la fonda y no encontraron allí más que a su hija, una niña de nueve a diez años. En otra ocasión, y por orden del dueño del hospedaje, don Román Mendiburo, el vigilante no le abrió la puerta cuando de madrugada regresó de su nocturno paseo”. L’article no dubta a qualificar-la com “capitana de l’espionatge alemany” i l’acusa de fer, amb el seu cunyat, contraban de la benzina que després se subministra als submarins.

PANTOMIMES

LXXXV

Sembla que la “Carmen” va ser objecte d’alguna investigació, on es va comprovar que comprava més combustible del que necessitava, però l’assumpte es va tapar per les autoritats amb la intervenció del pare d’Amàlia, un ric comerciant amb grans influències en la ciutat de València.

A Dénia, el comandant de Marina, Juan de la Vega, havia fet algunes indagacions, però els seus informes es perdien en els despatxos dels superiors. A més, els anglòfils locals es queixaven perquè personalitats com el capità de la Guardia Civil, el metge oficial de Sanitat i l’administrador de les Duanes portuàries no eren fiables perquè formaven part de la coneguda tertúlia germanòfila que es reunia tots els dies al Casino Neutro.

Els llums de presumpte contacte amb l’U-34 tindrien com a principal objectiu orientar el submarí sobre la seua situació exacta i determinar els punts possibles d’aprovisionament. Una informació molt valuosa que sembla que convertia Sant Nicolau en una base estratègica, però no seria l’única a la ciutat. O almenys tindria punts de connexió i informació pròxims si atenem a altres referències anglòfiles.

Diuen, per exemple, que un rector de Dénia se’n pujava a les nits al castell i des del cim enviava senyals lluminosos dirigits cap a Sant Nicolau, d’on rebia rèpliques que només el rector podia desxifrar.

El sacerdot va ser traslladat a un altre poble poc després, però sense ser objecte de cap investigació. En la polèmica de l’espionatge va intervindre també el guarda de la finca de Sant Nicolau, que negava públicament haver vist mai ni llumetes ni sospitosos vagant a la nit per aquell lloc.

Un testimoni que, per cert, els anglòfils desdenyaven perquè l’amo de Sant Nicolau també era habitual en les tertúlies del Neutro.

Sense donar dades tan precises, es parla d’un altre cas, ocorregut davant el Cap de Sant Antoni. El submarí U-34 es deixa veure en la superfície prop de la costa. Hissa i arria tres vegades una bandera negra, i uns minuts després, un veler s’acosta i es manté una bona estona a la vora del submarí. Una acció semblant tenia lloc

dos dies després davant d’una cala de les Rotes. Corria igualment el rumor que un dels tripulants de l’U-43 era un alemany que havia viscut molts anys a Dénia, que coneixia pam a pam tota aquesta costa i que per això, el submarí tenia informació privilegiada, contactes i especial predilecció per actuar en les immediacions d’un litoral conegut i controlat.

Tornem per un moment al 16 de maig del 1917 i recuperem el fil de la història, de la realitat contrastada. Des del submarí alemany s’acabaven de llançar tres bengales d’avís. Un poc després, al voltant de les 21 hores, se sentien a Dénia diverses detonacions. De matinada arribaven al port dos bots de salvament amb 32 homes, un ja cadàver. Eren tots espanyols.

El submarí alemany, per primera vegada, havia atacat un vapor, el “Patricio”, de nacionalitat espanyola. S’encetarà una nova fase on la veritat i la mentida serà difícil d’esbrinar: declaracions contradictòries sobre l’incident entre la tripulació; informes oficials que desautoritzen les diligències fetes en primera instància a Dénia, el comandant de Marina destinat a Almeria, la Marina de Guerra que pren directament el control de la investigació...

Per als anglòfils aquella agressió era intolerable i motiu suficient per a declarar la guerra a Alemanya i els imperis centrals.

Per als germanòfils, l’incident era la causa d’una imprudència que va cometre el vapor espanyol i un consegüent error del submarí alemany, uns fets unflats pels anglòfils.

Alemanya demana disculpes.

Espanya les accepta.

Ningú recorda l’home austríac que usava polaines i que mai va tornar a ser vist des que va enfilar el 16 de maig del 1917 cap a les Rotes. Ha existit alguna vegada Karl Karkova?

PANTOMIMES

LXXXVI

PANTOMIMES

LXXXVII

VERITATS I MENTIDES EN LA POLÍTICA LOCAL J.V. Bolta

E

ls psicòlegs asseguren que tots mentim en la nostra vida diària, davant de familiars i amics, en el treball, en totes parts. I expliquen que és molt habitual mentir per a evitar possibles perjudicis de les nostres accions o per a elogiar, alegrar i fer més feliços als altres. Els polítics no estan al marge i també utilitzen la mentida i l’engany com a part de la seua estratègia per a aconseguir el poder o mantindre’s en ell. També falten a la veritat quan presenten la seua dimissió. Quantes voltes hem llegit o escoltat que tal o qual regidor ha dimitit “per raons personals” quan en la majoria de casos s’amagaven problemes interns de partit! Hi ha molt pocs casos de regidors que han abandonat l’Ajuntament reconeixent els vertaders motius.

Recordarem alguns exemples d’enganys polítics en l’àmbit local de les últimes dècades, encara que aplicant el conegut refrany “es diu el pecat però no el pecador”.

Més que res per a no ferir sensibilitats.

El cas més significatiu és el del tren de via ampla. Ja des del mateix tancament de la línia Dénia-Carxaixent, l’any 1974, van començar a dir falsedats, com que el tren no era rendible econòmicament. Posteriorment, es va demostrar que això no era cert. Potser per a emmudir el malestar ciutadà que va provocar la decisió, les autoritats de l’època van anunciar que prompte arribaria la via ampla a Dénia.

L’assumpte va quedar en l’oblit fins que l’any 1995, les Corts Valencianes van aprovar sol·licitar al govern central que es realitzaren els estudis necessaris per a fer possible el projecte. La proposta la van presentar l’alcalde, Pedro Pastor, i els portaveus del PSOE i del PP, Adolfo Utor

i Domingo Monserrat, que van anar fins al parlament valencià amb la maqueta d’un tren. Fou el primer pas en el conjunt de reivindicacions i promeses incomplides que s’han anat succeint en els anys següents. Fins i tot va haver un conseller que mesos abans de les eleccions municipals de 2003 va anunciar que les obres de l’enllaç ferroviari començarien de forma immediata en el tram entre Gandia i Oliva, per a després continuar fins a Dénia.

Ha passat el temps i l’única cosa que s’ha aconseguit són partides pressupostàries ridícules per a estudis informatius, convertint el tren de via ampla en un dels projectes més estudiats de la història.

Un altre episodi curiós va ser l’anunci de l’ampliació de l’hospital de la Pedrera, degut a la saturació que patia. Tots estaven convençuts que la Generalitat anava a fer les obres per donar més espai a l’edifici i poder posar més habitacions i serveis sanitaris. L’Ajuntament va comprar els terrenys i, quan pareixia que la cosa anava avant, un bon dia el conseller de Sanitat va fer una visita de cortesia a l’hospital i per a sorpresa de tots va manifestar que del que s’havia dit, res de res. En compte d’ampliar l’edifici, es construiria un nou hospital de concessió privada. Segons es va comentar en aquells moments, ni tan sols el canvi de plans era conegut pels membres del PP de Dénia (grup al qual pertanyia l’esmentat conseller).

Els macro projectes solen ser un terreny perfecte per a generar falses expectatives.

I com més grans siguen les obres que es prometen, més grosses són les mentides.

Recorden la idea de crear un centre cultural i comercial en la cantera del castell? Malgrat que afectava un Bé d’Interés

PANTOMIMES

LXXXVIII

PANTOMIMES

LXXXIX

Cultural i que no es sabia si la Conselleria anava a autoritzar-ho, a l’estiu de 2002 els polítics que governaven en l’Ajuntament de Dénia van plantejar este projecte faraònic, que incloïa un teatre amb 800 butaques, un aparcament per a 1.200 vehicles, un hotel de luxe i un centre comercial. El projecte, que es va adjudicar a un arquitecte valencià establit a Barcelona, va obtindre diversos premis internacionals. La idea era irrealitzable però això no va ser obstacle perquè molts anys després fora rescatada en els programes electorals d’altres partits. L’últim gran projecte que mai veurà la llum és el del teatre municipal la Nau, que incorporava un auditori de 1.150 butaques (que posteriorment es va rebaixar), un amfiteatre a l’aire lliure de més de 1.000 localitats i un escenari flotant. Crec que cap dels polítics que van estar en la presentació del projecte (abril de 2009) es van creure mai que aquella obra es poguera executar pel seu alt cost i els efectes estètics negatius sobre la zona del port. El tema va donar molt de joc. Es va arribar a adjudicar la redacció del projecte i es va organitzar una exposició, amb el títol de “La forma de un sueño” (molt oportú) en què es van exhibir unes quantes maquetes de l’edifici, que tenia forma de barco. En efecte, tot era un somni. Finalment, l’any 2013, la Nau va naufragar, encara que la versió oficial fou que els 9 milions d’euros que aportaria la Generalitat no cobria el cost total de les obres i que l’Ajuntament no disposava dels 4 milions restants.

Si ens remuntem molt més arrere en el temps, al desembre de 1991 el ple de Dénia va aprovar quatre convenis amb la Generalitat per a finançar diferents obres. Una d’elles era la potabilitzadora situada junt amb el riu Molinell i la renovació de canonades. Es tractava d’una subvenció que havia sigut proclamada als quatre vents per l’equip de govern municipal anterior, especialment pel CDS. El diputat autonòmic d’este partit, José Luis Boado, va ser presentat com l’artífex d’un acord amb el consell, presidit per Joan Lerma, per tal de sufragar part de la potabilitzadora i altres obres. Amb el canvi de govern

van arribar els dubtes i els socialistes van assegurar que a València ningú sabia res respecte a este compromís. Al final, es va descobrir que el conveni s’havia acordat verbalment i que, com no hi havia cap paper que ho ratificara, no tenia validesa.

Les mentides polítiques tenen efectes més greus que aquelles que es puguen dir en l’àmbit familiar o en el laboral perquè afecten tota la societat i generen desconfiança cap a les persones a qui s’ha encomanat la tasca d’administrar els béns i servicis municipals. Moltes vegades, quan el temps s’encarrega de traure-les a la llum, és massa tard per a demanar responsabilitats perquè el dany ja està fet.

Resulta trist que, quan es descobrix que algú ha mentit, el culpable mai demana disculpes. Moltes voltes es llancen acusacions falses que es poden disculpar dins del debat entre contrincants polítics. A Dénia s’han fet declaracions com les següents: - “El PSOE es va gastar 65.000 euros en dinars i sopars”.

- “L’increment de la desocupació a Dénia és fruit de la desídia de l’equip de govern PP-CU” .

- “Ens van tombar un Pla General que va ser molt participatiu, en el qual es van arreplegar i acceptar la majoria de les seues al·legacions” - “El partit va decidir posar punt i final al pacte perquè sobretot hi havia coses de les quals no se’ns estava informant”.

Veritat o mentida? Són coses de la política.

PANTOMIMES

XCI

LA JOVENTUT I LES FALLES UNA PARELLA TAN COMPLICADA COM NECESSÀRIA Lluis Grimalt i Timoner

L

a joventut i les falles són com qualsevol parella, es necessiten mútuament, però de vegades tenen les seues desavinences. És inevitable, però també és el que permet que la parella seguisca viva i sana. Sense la primera no hi ha futur i sense la segona no hi ha res.

Si bé és cert que en una parella el culpable dels problemes pot ser qualsevol dels dos membres, en el cas d’aquesta parella, el culpable sol ser, quasi sempre, el mateix: el jove. I també és cert que la causa sol ser comú: la falta de respecte cap a la festa.

Aquest article parlarà d’aspectes que tothom ja coneix però que no són habituals en un llibret de falla. Abans que algú ho puga pensar: no hi ha cap estudi sociològic darrere. No és necessari per a parlar d’obvietats. Simplement tractarem de plasmar en paraules el dia a dia de les falles i la seua relació directa amb les persones més joves de la festa.

Entenem les falles com una festa que combina sis aspectes (sis que considerarem principals, però no únics): el monument, la pirotècnia, la música, la indumentària, la cultura i la festa. Si bé és cert que alguns d’aquests aspectes són combinables i poden anar units (per exemple, podem separar la indumentària o la música de la cultura? Doncs no, les dues primeres formen part de la tercera, però són aspectes que, tot i això, tenen ànima pròpia), a aquest article els tractarem per separat.

Comencem precisament per la cultura.

La creença que els joves no participem d’aquest aspecte i que sols volem falla per festa i alcohol està ben estesa i no s’ha de

mirar molt lluny per veure que, en part, és cert. Però, podem admetre i afirmar que degut a això el jovent no vol cultura? És fàcil caure en l’error però abans de fer-ho, peguem una ullada als centenars de llibrets de falla que s’escriuen al llarg i ample del País Valencià. No són pocs els autors joves (de menys de 26 anys), i ja no sols això, hi ha qui inclús, tot i ser jove, s’atreveix a dur endavant la dura tasca de gestionar la creació d’un llibret, de principi a fi. Cal mirar, per exemple, el d’una falla de Xàtiva que existeix gràcies a, entre altres, un jove de 25 anys.

José Luis Lagardera és faller de la falla Salgas Tovar i ha estat l’encarregat de fer possible aquesta creació i no sols això, és dels pocs que, amb poc més de 20 anys va formar part d’una Junta Local Fallera d’una de les ciutats més importants de la festa. A Dénia també podem presumir d’açò últim, si no que li ho pregunten a gent com Juan Céspedes (de la falla Diana i que va formar part de la Junta baix la presidència de Jaume Bertomeu) o a les falleres Laia Vinaroz o Cristina Benavente (de Campaments i Oeste respectivament) que formen part de la Junta actual, presidida per José Vicente Benavente.

Com déiem, dins de la cultura pot estar perfectament la indumentària. Aquesta àrea de la festa segueix dominada en gran part per firmes antigues i clàssiques. No vol dir que aquestes siguen roïnes, sinó que simplement la joventut encara no ha calat massa fort en aquest món. Tot i això hi ha excepcions: ja s’ha obert alguna tenda a Dénia de teixits regentada per persones joves que estimen les teles i les sedes. Al carrer Sant Josep, barri del Centro, hi ha des de fa uns mesos la tenda de Raquel

PANTOMIMES

XCII

Llobell, jove costurera que a més té l’honor aquest any de ser la fallera major de la falla Saladar.

d’unes oportunitats prou més justes que fa uns anys. Però encara hi ha camí per recórrer.

Cal fer un incís, ja que té a veure en indumentària. Sí que hi ha gent molt jove pentinant falleres sense parar a cada presentació o els dies previs als dies grans de falles. Els cursos per a aprendre proliferen i la joventut es mostra prou més interessada per açò que per altres aspectes de la cultura.

Acabem pel que més es veu: el monument, en tot el seu procés de creació i plantà.

No cal mirar molt lluny per a apreciar com la joventut s’ha fet un lloc molt gran al gremi d’artistes. De fet, mirant aquest llibret hi ha un nom que crida l’atenció: és el de l’artista de la falla infantil de la falla Centro, José Gallego. Aquest artista que ha conquerit ja els èxits més valorats a València i a Alacant, va començar a fer falles amb una edat en què molts encara estan pensant en el futur. Ell va ser el precursor d’un estil i s’ha convertit en l’espill al qual mirar per part de molts artistes joves. Entre ells destaca el també triomfador Iván Tortajada, i per gent com ell, moltes opten per clavar-se al món faller amb cursos i cicles superiors com el que organitza la Universitat Politècnica de València. Exemple d’aquests últims és la mateixa il·lustradora d’aquest llibret, Blanca Fernàndez, també fallera del districte Centro.

La música no és l’aspecte que més domina la gent de falles. Bo, cal aclarir que no és perquè no ens agrade sinó perquè la música la posen les bandes i xarangues i els que componen una banda o una xaranga és un fet que escapa a la decisió de les comissions (aquestes no tenen res a dir en qui toca o no toca a la banda o xaranga que tenen contractada). Amb açò no volem dir que no hi haja músics que siguen fallers a la vegada, que n’hi ha, i molts. Però la majoria de músics no són membres de cap falla. Si així fora, no tindríem músics disposats a perdre’s la festa (tot i que els que componen les xarangues s’ho arriben a passar fins i tot millor que els fallers). Tot i això no cal mirar molt lluny per a veure que també hi ha joves (fins i tot xiquets) tocant als carrers durant els dies de falles. De fet, a Dénia la xaranga “Va de Band” ha tocat per a alguna comissió local i comarcal.

La mitjana d’edat d’aquesta no supera els 20 anys.

En la pirotècnia ocorre el mateix que amb la música: les falles i els fallers poc podem dir sobre aquesta, ja que els experts en el tema no estan dins de les comissions a Dénia. De fet, són professionals que viuen gràcies a la festa, característica que no comparteixen amb els fallers, que viuen per a la festa però no d’ella. De totes maneres, és bonic veure com els joves relleven els majors a les empreses més conegudes (l’exemple més obvi són els Caballer). I ja no sols això, és important recalcar la força que estan agafant les dones (moltes d’elles joves) que, hui en dia, afortunadament, comencen a gaudir

PANTOMIMES

No podem finalitzar aquest article sense parlar de les figures més importants d’una falla: els presidents i les falleres majors. És cert que aquests càrrecs han estat ocupats quasi sempre per persones joves (quasi sempre menors de 30 anys), però cal remarcar la valentia d’aquelles persones que s’atreveixen, tot i la seua joventut, a dur endavant una comissió, tasca que, per descomptat, no és fàcil.

Com es pot llegir, no cal un estudi sociològic per a demostrar que el mite que la joventut sols vol festa i alcohol no és una veritat absoluta. Afortunadament, el futur és cada vegada més present i la parella sobreviu més sana que mai.

XCIV

JURATS DE FALLES CONTES O LLEGENDES Manolo Catalán i Moreno

P

artint de la base que no tinc “ni puta idea de falles” com diu el meu amic Rafa Ibáñez, i després de 15 anys eixint de jurat pels diferents pobles i ciutats falleres, moltes són les històries que arriben tots els anys a les meues oïdes. Per aqueix motiu, i gràcies a les pàgines en blanc que m'ofereix aquest llibret, em permetré comptar algunes de les experiències viscudes i reflexions al voltant de la dura vida del jurat de falles.

La meua primera experiència com a jurat va ser un 17 de març a la veïna ciutat de Pego, (si, a Pego també fan Falles), acompanyat d'altres tres fallers de la ciutat. Estem parlant de la dècada passada, mes bé a inicis. La convocatòria era a l'Ajuntament a les 9 crec recordar.

En una època en la qual no existia Google Maps, preguntant arribem a una plaça on es trobaven multitud de fallers i falleres acompanyats d'una banda de música. Cal tindre en compte que érem de Dénia, on la gent es fia menys dels jurats que dels polítics, i no podíem permetre que algun conegut ens reconeguera. Preguntem a una amable senyora per la casa consistorial i ens va dir que era ací on estaven tots aqueixos fallers. Nostra sospresa era majúscula, però allà que ens vam anar.

Preguntem per la junta local fallera i molt amablement es van presentar, donant-nos passe a una sala on ens van donar les pertinents carpetes i bolígrafs, eines imprescindibles per a un jurat faller.

Ens anem?, perquè ens anem. Eixim a la plaça i de sobte tota la comitiva de fallers i falleres amb la banda de música s'incorporen al nostre grup. Eren la Junta Local de Pego. I vam emprendre la marxa, com una cercavila mes pels carrers de Pego.

El tracte rebut va ser magnifique

PANTOMIMES

per part de les tres comissions de la ciutat, oferint-nos esmorzar en totes, i entregant-nos els pertinents llibret i pin de cadascuna d'elles. Una vegada acabada la cercavila, tota la comitiva ens dirigim a un cèntric bar de la ciutat on esmorzem copiosament, ens van indicar que teníem una taula en el fons del local on podíem deliberar les puntuacions. La deliberació no va ser llarga ja que en ser únicament tres falles a valorar les opinions estaven bastant consensuades. Un dels membres de la Junta s'acoste en indicar-li que havíem acabat i es va sorprendre que li donàrem el resultat en un sobre tancat i signat en la solapa posterior per tots nosaltres, i ens va dir que, si el podia obrir, això si, davant de nosaltres. Per descomptat que li vam dir que no, que el prefectiu era obrir-ho en el moment que s'anaren a donar els premis, aqueixa mateixa vesprada. Sorprés per la nostra reacció, es va resignar. Perquè clar, si ho diuen els de Dénia que en tema de falles entenen, doncs caldrà fer-los cas.

A les 11.30 ja estàvem a Dénia, em vaig dirigir a posar-me el meu vestit de faller i recuperar l'activitat fallera. Per culpa del meu pare, tinc el vici de posar la ràdio cada vegada que he de va entrar a la meua habitació. En aqueix moment es trobaven emetent la tertúlia que Ràdio Dénia Ser realitza tots els anys des de *els *Quatre *Cantons, i la meua sorpresa va ser quan un dels meus acompanyants de jurat ja es trobava allí formant part de l'equip de tertulians. Després d'explicar per antena d'on vènia i que és el que havia fet, un contertulià li va incitar a revelar els premis. I ni curt ni peresós, que allà que els va comptar.

Per ordre invers argumentant cadascun

XCV

d'ells. El meu enuig era majúscul. Quan vaig arribar allí i ho vaig veure, es va portar una brega monumental. Crec que no he tornat a anar de jurat amb el.

Per a ser la meua primera experiència no està malament, i he de reconéixer que també va ser la més “diferent” de totes, i clar és com la primera núvia, el primer bes, o el primer ……. entrepà de clòtxines de Casa Benjamí. Això, que no es pot oblidar.

Les següents eixides van ser a municipis pròxims a València, en algun dels casos, fins i tot érem nosaltres els que orientàvem a alguns membres de les Juntes Locals que ens acompanyaven, ja que molts eren molt jovenets i sense experiència en això dels jurats. Quan no se'ns indicaven directrius a seguir, intentàvem aplicar les mateixa que a Dénia: entrar a la falla per la cara davantera si pot ser, amb una distància que permeta veure l'impacte, les critiques en valencià….

Les crítiques en valencià és un altre dels dilemes que ens trobem, especialment en la zona de Horta de València on moltes comissions apliquen el valencià de la Real Acadèmia Valenciana de la Llengua, en lloc de les Normes de Castelló. No entraré en la disjuntiva de qual és mes valencià que l'altre, però estiga escrit mira cap a la zona de la Plana mes que cap al Puig.

I aquest problema ens el trobem el jurat de Dénia, en un conegut municipi de la zona limítrofa de València. En arribar a una de les millors falles, observem que les critiques estaven escrites en un valencià que no era el que nosaltres tenim per “correcte”, i a l'hora de valorar l'enginy i gràcia, a més de les crítiques optem per entregar una puntuació mes baixa.

Després de consultar a la persona que teníem assignada de la Junta Local, ens va dir que no tenien un reglament sobre aquest tema i que aplicàrem el criteri que nosaltres consideràrem adequat. Per tant, no valorem positivament les critiques i la releguem a les ultimes plaça en l'apartat d'enginy i gràcia. En l'actualitat segurament hauríem actuat d'una altra manera, donant-li mes importància al

contingut dels cartells que a la normativa en la qual estigueren escrits. L'esforç de les comissions per escriure uns textos de qualitat no ha de ser jutjat depenent de la normativa lingüística en la qual es realitzen.

Diversos anys després, i sent els mateixos integrants del jurat en la mateixa població, ja ens van entregar una espècie de normes per a valoració en la qual ens indicaven que eren correctes a l'hora de valorar-les, prevalent el seu contingut mes que altres temes lingüístics.

Al llarg de tots aquests anys, hem trobat tot tipus de comissions. Des de la qual està esperant-te amb un avisador a la cantonada i pega un xiscle perquè tots ens vegen i busquen els nostres perfils de Facebook, fins a la comissió que no hi ha ningú en la falla, ni tan sols per a dir-te per on accedir al recinte barrat. En aquest ultime cas, recorde una falla plantada enmig d'un mercat ambulant, perquè va coincidir el 16 de març amb mercat ambulant i clar, no se suspendrà ni traslladar perquè uns fallers planten una falla. Si en lloc d'una falla, hi haguera en el seu lloc un concessionari de cotxes amb diversos vehicles, ningú haguera notat la diferència.

Una de les modes que s'aquesta imposant últimament és la d'arribar a un municipi i que la Junta Local et diga, “repartir-vos com vulgueu, trieu vosaltres que secció vulgueu”.

El cas més sagnant va ocórrer l'any passat. Tenint en compte que Dénia no està prop dels principals municipis, el madrugó va ser important per a estar en el lloc citat a les 8 del matí. En la seua seu ens concentrem 28 persones, de municipis de tots els llocs imaginables, esperant que ens distribuïren en seccions. Tres dianenses allí, seriosos, formals, molt professionals, a l'espera de destinació. En aqueix moment apareixen els integrants de la Junta Local i ens comencen a dir, organitzar-vos en grups de set vosaltres mateixos i ara us direm on aneu.

Casualitats de la vida, o, millor dit, del lamentable que era el café que ens prenem

PANTOMIMES

XCVI

en arribar, un dels meus companys, es trobava en un lloc al qual solament pot anar el. En eixir es trobava en un grup que solament eren tres, molt tímids, per cert, i un grup d'una població que encara no havia arribat, segurament perquè venien del lloc més al nord on es realitzen falles.

Damunt els diuen que han de visitar tots els monuments de la ciutat, 19 comissions amb els seus respectius monuments grans i infantils. Els pobres havien realitzat mes de 200 quilòmetres per a valorar l'Enginy i gràcia de 38 monuments.

L'enuig que tenien era majúscul, però allà que van eixir de la seu fallera en direcció als vehicles que ens estaven esperant, uns taxis habilitats per la Junta Local, de 7 places per a poder anar tots junts.

Després de caminar uns pocs metres, ens trobem al nostre transport sent retingut per un grup de policies municipals, perquè eren taxis d'un altre municipi diferent i post suposat no poden recollir clients en un lloc diferent al de la seua llicència.

Els membres de la gestora fallera local ràpidament es van acostar per a explicarlos als agents, que els havien cridats ells perquè a la ciutat no tenien disponibles.

Davant la intransigència dels policies, la conya que tenien els taxistes locals i l'enuig dels nostres amics del jurat d'enginy i gràcia amenaçant amb marxar-se, es va optar per sol·licitar taxis locals, dos per grup ja que érem set. Arribem a les 8 i eren quasi les 10 i encara no havíem començat.

El meu recorregut va ser plagut, una secció gran amb 4 monuments i una infantil amb 7. Encara que a causa del retard, al final ens van ficar una mica de pressa perquè es tancaven els accessos a la seu de la Junta Local a causa de la mascletà municipal ales 14.00. Al nostre company d'Enginy i Gracia, ni estava ni se li esperava.

Una de les integrants del jurat en el qual anava, va estar tot el matí com a despistada, sense prendre anotacions ni fotografies per a després poder deliberar les puntuacions. Els seus dos companys de ciutat si ho feien i fins ací tot bé fins que va arribar el moment de prendre

PANTOMIMES

decisions. Es va dedicar tota la deliberació a preguntar-li al seu company que puntuacions atorga i anotar-les sense cap pudor. La seua única valoració personal va ser dir que li agradava la falla del qual havia plantat en una comissió de valència d'especial, sense cap argument mes. Ningú mes estàvem d'acord en eixa asseveració sense fonament i mostrà el seu enuig de mala manera. A punt d'entregar les puntuacions van arribar els enginyers graciosos, com els anomenàvem a manera burleta. Eren les 15.30.

Entreguem la nostra valoració nominal i signada, com ha de ser, i de seguida se'ns va unir el company que acabava d'arribar, ja que diu que veient la situació anava valorant a mesura que anava veientles i que li era igual com guanyava. Que estava cansat i altres coses que millor no reproduir.

Aquesta ultima aventura, em porta a diverses conclusions. És de reconéixer l'esforç des de Junta Central de València, especialment a la seua delegació d'Ajuntar Locals, per a la formació de jurats, però siguem realistes, ni tothom està preparat per a ser jurat, ni totes les ajunten locals preparades per a demanar jurats.

Partint de la circumstància que tots ho fem per amor a l'art, costejant de la nostra butxaca les despeses de desplaçament, i renunciant en molts casos a estar amb les nostres comissions, no s'hauria d'enviar cap jurat des de la Delegació a les Juntes Locals que no seguisquen el protocol de puntuacions recomanat en els cursos de formació. No té cap sentit que t'indiquen com ha d'actuar un jurat i com valorar les falles, per a arribar a un municipi que t'impose unes normes diferents. Si vols que et vaig enviar jurat, aquestes són les normes, tants membres per jurat, amb aquesta plantilla de valoració, màxim una categoria gran i una infantil per jurat, etc… sinó són les que s'han aprovat per la respectiva assemblea, no et va enviar jurat.

No tothom que ha anat als cursos de formació està preparat per a ser jurat

XCVII

de falles. No pot dir-te un company de jurat, que tarde molt perquè em llig fins les critiques, ni dir-te un altre que això se subjecta en equilibri perquè li ha posat ferro, perquè en una falla del meu poble ho va fer una vegada. Conéixer els mètodes de treball dels artistes fallers és principal per a poder valorar un treball, evitant prejudicis pel nom de l'artista o si ha plantat en la falla que em guanya al meu poble.

los i aprendre, encara que com pinta la gosseta poc els queda.

Tampoc m'han cridat mai perquè guanyara una falla o una altra, ací si que puc dir que pel que fa a un servidor és mes una llegenda que realitat.

Cal pensar, i ací parle com a faller, que totes les comissions realitzem un esforç immens per a poder tindre les millors falles possible, sempre dins de les possibilitats de cadascuna. Són igual de respectables les grans que les xicotetes, les infantils o les innovadores. Totes tenen un esforç i un treball darrere de molta gent, i cal ser conscient que les nostres valoracions poden afectar la relació de les comissions amb els artistes, amb el que comporta la no renovació.

Això no significa que tinguem en compte aquesta variable, però si ens ha de fer pensar que la nostra valoració ha *der ser responsable i conseqüent amb el treball exposat al carrer.

Sense interferències externes.

La visita dels tallers hauria de ser obligatòria per a les persones que vulguen ser jurats de falles, coneixent els processos de la creació, els seus passos i la seua execució. Gràcies a Déu, continuen oberts perquè puguem visitar-

PANTOMIMES

XCVIII

CONTA EN MI PRESIDENT VERITAT O MENTIDA Raul Sanchis i Morera

Q

uan un faller com jo que des que va nàixer, un dia de febrer d’un cert any, i al mes següent el van vestir de faller i va desfilar en l’ofrena -sembla que eixe dia va ploure i va calar tant dins de mi, que eixe sentiment tan fort no hi ha manera de desprendre’s, i un s’adona que, amb el pas del temps, la Falla Centro és part de la seua vida.

Però com tot en esta vida, hi ha veritats i mentides dins del món faller, totes molt curioses i anecdòtiques. De les primeres n’hi ha moltes, i pot ser, la principal és que gaudeixes la festa tant amb els amics pràcticament, de tota la vida, com amb la teua família, pel fet que pertanyem a un districte de descendència fallera on moltes generacions han passat per la comissió, d’avis a pares, a fills i a nets. Tots ens han transmés eixe sentiment. (MÉS RAÓ QUE UN SANT).

De les “mentiretes” en el món de la faràndula fallera la més típica sol ser que quan ix el president, tots s’arrimem per a felicitar-lo amb eixa recorreguda expressió, que sembla quasi màgica de “Compta amb mi” i te’n vas més satisfet que ningú.

Però amic, quan arriba el dia 20 de març sempre estan els mateixos de sempre i els més propers del president de torn.

Amb això s’ha de posar el focus que sempre estan els mateixos, aquells que si un any descansen, damunt són els roïns.

(VERITAT FALLERA). Per no dir que els que fan poc almenys paguen la quota i l’any que apareixen en escena volen ser els inventors de tot, d’una forma tan radical que sembla que la falla acaba per a sempre en eixe exercici. No, amics, la falla continua i les cares pràcticament són les mateixes.

Tot això sense al·ludir a eixe tipus de fallers que descansen durant molts anys,

PANTOMIMES

apareixen en la corona i es pensen que són el Rei Arturo. Sí, la vida és així i aquest món de les falles m’encisa (JOAN FELIP DIXIT).

També diuen que quan acaba un president i surt un altre, el que ix es posa a disposició del que entra (MENTIDA PODRIDA).

Per descomptat que ho fa –no té més remei- però per a donar-li les claus del casal, la signatura del banc i pegar a fugir. I és, cal dir, que el ritme de les presidències a la nostra ciutat és tan elevat, que amb un any, el tema ja està saturat.

Fallers que no apareixen mai i s’apropen pels Quatre Cantons per a donar lliçons i agafar la seua quota de protagonisme per a ser presidents o perquè els seus fills o filles són en edat de meréixer. VERITAT GRAN COM EL MONTGÓ.

Diuen els fallers que hem d’ajudar el president, però també cal dir que aquest ha de fer-se de voler i això es guanya amb el temps. Amb açò cal incidir que un president que sols busca a la gent a l’hora de fer feina, a la llarga ni per a això ni per a la festa.

Fallers o falleres que pareix siguen els més faeners i que saben vendre la moto amb frases de l’ordre de “No puc més, vaig d’ací cap allà”, “compten fins els taulells que hi ha en el casal”, al cap i a la fi no aprofiten per a res més... que no siga riure’ns una estona.

Amb tota aquesta dinàmica, la VERITAT més gran que he vist o he viscut, és que el faller que no ix en la palestra, que treballa els problemes diaris, els papers en l’Ajuntament, va a cobrar quotes, fa un bon nombre de pergamins...mai resulta tan aplaudit com els que fan paelles, presentacions o carrosses. En la meua humil opinió per descomptat, que s’ho mereixen però els altres també pel fet que, eixe sa-

XCIX

ber estar entre bambolines és el que genera els diners per a poder portar a cap tota la resta.

En definitiva són MENTIDES i VERITATS falleres mirades des d’un punt de vista sarcàstic, així que tot el que s’ha de traure han de ser conclusions positives. Som molta gent en la comissió, cadascú d’un pare i una mare, i s’imposa la necessitat de saber conviure entre tots. Aquestes coses ocorren en les millors famílies i nosaltres tenim a bé considerar-nos una nombrosa, així que el que sempre ha de regnar, ha de ser el respecte entre tots nosaltres pel fet

que així anirem avançant en esta societat que cada volta més, ens lleva molt d’eixe temps que aprofitava per l’esplai, fins no fa tant de temps.

Per acabar, vull agrair a tota la comissió, des del que paga i no fa res -ja fa proufins al que paga i fa faena, perquè resulta admirable qualsevol quantitat de temps invertit en la falla amb l’únic motiu de fer-la més gran i això és d´alabar.

En conclusió, tan sols veig una veritat en el món faller. SOM LA MILLOR FALLA DE DÉNIA. Moltes gràcies per la seua atenció.

PANTOMIMES

C

PER A FANTASIA, LA DEL CAP I CASAL! Manuel Muñoz Expert Universitari en Falles i Creativitat

D

eixeu-me que parle d’aquest tema amb prou coneixement de causa, ja que em considere damnificat per la fantasia de les falles “originals” per així dir-ho, ja que, sense cap dubte, tot el que envolta a les falles del cap i casal em té atret i molt. Però primer vos advertisc que si vos atreviu a llegir aquestes línies, ho feu baix la vostra responsabilitat, ja que les opinions aquí vessades són exclusives de l’autor –meues, en tot cas—i no reflecteixen el sentir de tota la falla, que quede clar.

Jo de menut vaig ser faller, no massa proactiu dins de la comissió, ja que vestir-me o eixir als passacarrers no m’apassionava; a la carrossa eixia de pura casualitat i no era massa fan de la vida al casal, coses de xiquets, supose.

Però sempre he tingut gust per les falles i la pirotècnia, però del fallerio, no massa.

I tot i que faça molt de temps, sempre diré amb orgull que he format part del barri de la granota (eh, Mr. Coordinador del llibre?).

Recorde la primera experiència en una València que respirava ja la festa, i d’això ja fa 20 anys! El temps passa molt ràpid, però encara ho recorde quan dies abans veient la mascletà per Canal 9 els meus pares em digueren que eixe dissabte anàvem a la capi a per la vestimenta per a la meua comunió. El que no sabia és que aquesta visita marcaria un abans i un després. Arribant fins i tot a ser determinant per a elegir València com a lloc on fer la carrera i també com a residència i

PANTOMIMES

fins i tot, encarar part dels meus estudis cap a les falles, frikisme en tota regla.

El fet és que la fantasia de les llums, el color i el colossalisme que representa per a un xiquet les falles valencianes va derivant conforme vas fen-te major. I tant per a bé, com per a no tant. Les Falles, com qualsevol festa en aquest món, té coses positives i també negatives, i al rovellet de l’ou no podria ser d’altra manera.

I és ben graciós que tant la part bona com la menys bona de la festa atrapen, com una droga podríem dir. Quan eres una miqueta més majoret encara comparteixes aquest sentiment amb el teu tu de 8 anys.

Tot és un món de fantasia, color, foc, tot és idíl·lic i una meravella. Però, en tot conte de fades sempre hi ha algun fet o persona que et desmunta aquesta imatge, i conforme coneixes a gent de la capi vas descobrint la cara oculta fallera. Amb el temps s’agreuja i més si t’envoltes de la gent de l’aquelarre progre/faller.

Quan venim al cap i casal ens deixem enlluernar prou per la peineta, pels acabats de les falles de les categories reines, per l’espectacularitat de les mascletades de la plaça de l’Ajuntament, per ficar exemples. Però ja vos dic que hi ha una part obscura, ben negra al darrere de tot el

brilli-brilli.

Ho dic amb el cor a la mà, perquè he sigut el primer en fer-ho; però quan fem la ruta cap als suposats temples de la creació artística, és a dir, les comissions que planten a Secció Especial, moltes ve-

CI

gades sempre menyspreem les falles que no tenen eixe mateix poder econòmic ni el nivell artístic de la flor i la nata monumental. I el pitjor, moltes voltes ho exportem quan tornem a casa, tant que el passat exercici es va haver de llançar la campanya de TOTES LES FALLES SÓN ESPECIALS, així que anem a ficar-nos ben a dins aquest mantra.

També dins d’aquesta admiració de la champions league fallera veiem que tots els cadafals són cosins germans, canviant la temàtica, els colors, i potser canviant una miqueta el disseny. Però sempre, sempre molt semblant entre unes falles i altres, i amb crítica, doncs la justa i més dolça com una mandarina, que no àcida com una taronja que no acaba d’estar madura. És curiós, perquè últimament per raons de treball freqüente la ciutat de l’Artista Faller (un lloc en franca decadència i que podria ser perfectament el Camden Town o el Poblenou valencià). A l’hora de l’esmorzar escoltes històries que podrien ser perfectament de terror, on l’artista és moltes vegades considerat com un proveïdor més dins dels dies grans de la festa, com el de les begudes, o el dj de la discomòbil.

I hi ha una fantasia i de ben gran en l’atmosfera fallera del centre anomenada peineta, jo més que una fantasia l’anomenaria pandèmia, perquè la veritat, ho sembla. Quan eres un pipiolet i arribes a la capi et penses que aquí és un continu desviure’s pel monument, que es cuida, que es fuig del refregit, el bressol del #VolemFalla. Res més enllà de la realitat... Et trobes en el fet que gran part del cens faller no creu que és la falla l’element central de la festa, ÉS LA FALLERA MAJOR!! Així, tal qual, existeix un univers al voltant de ‘la màxima representant de la nostra festa que portarà a València al més alt’ (recomane llegir-ho en carrereta, que sona més solemne i divertit), com certes persones es refereixen a ella. Hui hi ha tot un sistema de satèl·lits mediàtics –o aficionats amb ganes

de ser periodista- que giren al voltant de la senyoreta i les seues dotze acompanyants i en un cas molt semblant amb les xiquetes.

Sobre aquest tema vos puc contar una anècdota ben curiosa que passa sempre l’últim dissabte de cada mes de juliol, quan ja es sap que joves i xiquetes accedeixen al terreny de joc de la Fonteta, i no per a jugar al bàsquet, precisament. Per si no ho sabeu, cosa que no em sorprendria perquè gran part dels valencians i les valencianes tampoc ho dominen massa, eixa nit es celebra el sopar de la punxà, que traduït al calendari faller denier es tracta d’una nit de “fer carrossa”, bàsicament.

Amb una gran diferència, les protagonistes no són les carrosses, ni els artistes, ni s’ajuda a ficar pètals de clavell on encara es veu la fusta. De cap manera, no. Bàsicament al que es va és a vore com un grup de xicones i xiquetes, arreglades com qui va a un bateig socialitza amb les seues rivals, a fer quinieles sobre quines seran les elegides i a veure si alguna té una eixida de to en la revetla que la perjudique. Totalment cert i vist amb els meus ulls.

Però la peineta no sols queda ací, ni molt menys, es fixa en cada moviment de les FMV i les CHFM. Efectivament, tenen fins i tot maneres de dir-ho de manera abreviada, perquè si altra cosa són en aquestes qüestions, és estar a l’última. És que la veritat, la part bonica ens la sabem de memorieta, o pot ser no? Perquè com he dit abans, la gent de poble ens deixem enlluernar amb el més (pre)visible de la festa i el que ocorre entre l’1 i el 19 de març, però, la resta de l’any és impressionant el que tenen, i forma part del conte. I per a mostra un botonet, amb el Teatre Faller, que durant la tardor ens ofereixen teatre, del bo. Els playbacks, plens d’imaginació i també de treball, i inclús dins de la seua coentor inigualable tenim el concurs de declamació –es tracta de recitar poemes--, que això si que és una F-A-N-T-A-S-I-A. També em deixa bocabadat que en moltes comissions tenen la seua pròpia banda de música, o el grup

PANTOMIMES

CII

de danses, a això se li diu autogestió en tota l’extensió de la paraula. Perquè sí, com a tots els llocs, hi ha de bo com de no tant, i és que totes les festes en tots els llocs, siga ciutat o poble hi ha llums i ombres, amb les seues llegendes i les seues pantomimes.

I no vull deixar de parlar que aquest exercici passat va passar un fet que recorda que la vida són cicles i que les històries es poden repetir, i qui sap si convertir-se en llegenda. Com he començat aquestes línies amb la història d’un xiquet de 8 anys no massa actiu a la comissió, ja vos puc contar que ha tornat a passar, amb el

PANTOMIMES

meu nebot, i de manera semblant. I vos avise, aquest xiquet forma part ni més ni menys d’aquesta falla que m’ha encarregat escriure tot açò. Tampoc fa massa vida de casal, però s’ha deixat enlluernar, i molt amb tota la fantasia fallera capitolina. Així que aneu amb compte, que aquest verí no te antídot. Vos ho puc certificar! Ja que com el gran Rafael Conde, el Titi cantava:

“el que lo prueba, repite, yo no sé por que será”

capítol IV

COL·LABORADORS COMERCIALS

CVI

Carretera de les Marines km. 2 03700 Dénia, Alicante T. 965 78 40 76 restaurante-fernando.es

COL·LABORADORS COMERCIALS

CVII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CVIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CIX

COL·LABORADORS COMERCIALS

CX

Centre d’Educació Infantil

HORARIO INVIERNO 7 am. - 20 h HORARIO VERANO 7 am. - 18 h HUERTO ESCOLAR / COMEDOR COMIDA CASERA MENÚS ELABORADOS INICIACIÓN AL INGLÉS SERVICIO DE PSICOPEDAGOGÍA AULA DE USOS MÚLTIPLES / GRANJA PERIODOS VACACIONALES NAVIDAD Y VERANO

DE 0 A 10 AÑOS Avda. de València, 26 · DÉNIA T. 966 174 222 ceibombonets@gmail.com www.ceibombonets.es

ceibombonets

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXI

Tienda Mercado Central · Valencia C/ Plaza del Mercado, 35 (Valencia) T. 963 918 480 Tienda Estación Joaquín Sorolla · Valencia T. 961 141 354 Tienda Grabador Esteve · Valencia C/ Grabador Esteve, 15 T. 960 728 670 info@originalcv.es · www.originalcv.es

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXIV

Carrer del Temple de Sant Telm, 19 · 03700 Dénia (Alacant) · T. 965 06 59 10

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXV

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXVI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXVII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXVIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXIX

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXX

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXIV

LENCERÍA Y HOGAR C/ Quevedo, 3 - Dénia T. 966 430 376

Ensenyant des de 1981

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXV

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXVI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXVII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXVIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXIX

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXX

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXII

Avenida Marquesado (esquina C/ Carlos Senti)

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXIV

C/ Sandunga, 50 · Dénia T. 96 648 88 22 laxernadelmar.com

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXV

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXVI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXVII

Tropicana Park Carrer Atlas, 1 · 03700 DÉNIA (Alacant) T. 966 42 63 93

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXVIII

Explanada Cervantes 23, 8º · 03700 DÉNIA - Alicante Tel: +34 966 421 062

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXXXIX

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXL

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLII

elbúho disseny

T. 96 642 45 96 elbuho.disseny@gmail.com

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLIII

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLIV

Plaça les Drassanes · DÉNIA (Alacant) T. 966 43 29 66 www.laposadadelmar.com

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLV

Restaurant Los Arcos Carretera Nacional 332, km. 194 Tel. 965 760 036 PEDREGUER

@losarcospedreguer

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLVI

COL·LABORADORS COMERCIALS

CXLVII

COL·LABORADORS COMERCIALS

Aquest llibre es va acabar d'imprimir mentre l'aroma a falles prenia els carrers de DĂŠnia, a principis de febrer de l'any 2019

C

ONTES, LLEGENDES I PANTOMIMES és un llibre[t] com els d'abans, allunyat de noves tendències i avantguardes, amb l'únic propòsit que acostar a les mans de la gent, un llibre.

L

es noves generacions prefereixen altres formats de lectura, molt més atractius i moderns, en dispositius digitals. Poca gent recorda ja el tacte del paper recentment eixit de la impremta, amb el seu característic olor a tinta.

I

ho hem omplit de contes, poesies, opinions i sobretot de molta falla. La nostra, la dels altres i sobretot la de tots.

P

erquè les falles són de tots, fallers i no fallers. No trobarà temes de moda en la nostra societat actual, no apareixen en aquest llibre[t], ho sentim, per a això ja hi ha altres llibrets més moderns.

FALLA CENTRO 2019