Rèplica a una resposta

Joves escriptores

Rèplica a una resposta

JUDIT DELGADO

Heus aquí una resposta de bona fe, lector. Abans començar la meva resposta, faré un correc� u que, per a ser sincera, m’esgarrifa haver de fer (i que, també per a ser sincera, no havia hagut de fer des dels meus primers anys dins del feminisme, deu fer-ne uns vuit o nou anys. Pensava, vaja, que era un tema superat i sabut per a tots). El cas és que tot i que la meva vessant humanista sempre té un ull als diccionaris per concretar i defi nir acuradament tot allò de què parlo, des de la consciència feminista (i sabent que aquestes ins� tucions són sempre regides per homes i que fan tuf a ranci) sé que no sempre en puc fer ús. En aquesta ocasió, però, em serviré d’un diccionari per exposar com el feminisme no és «el mateix però al revés» que el masclisme. I no ho dic jo! Recordem-ho: ho diuen homes que fan tuf a ranci (que sempre tenen més validesa). En fi , em deixo de retòrica, vaig al gra: «Feminisme», segons el DIEC: 1 1 m. [LC] [SO] [PO] Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i

promou l’equiparació de drets en-

tre els dos gèneres. 1 2 m. [LC] [SO] Conjunt de teories que al llarg del temps fonamen-

ten la lluita de les dones a favor

de l’emancipació. I «masclisme», segons el DIEC: m. [LC] [SO] Ac� tud basada en l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona. Bé, tema tancat: el feminisme lluita contra el masclisme perquè aquest -el masclisme- és un sistema desigual que discrimina per raó de gènere i en què, com és evident, les dones són concebudes, tractades i defi nides com a inferiors respecte als homes. Un altre dia parlarem del patriarcat.

Vostè diu que «no li agrada veure que les dones es defensin»... Però a cas ens importa, a les dones, què li agrada i què espera vostè -i els homes en general, eh!?, no és pas una cosa personal- de nosaltres? Bé, almenys a mi m’importa més aviat poc. En qualsevol cas, si les dones ens defensem, no ho fem pas perquè siguem dèbils -ja ho sé, que no ho som!-, sinó perquè la posició que se’ns ha atribuït dins la societat (patriarcal) ha quedat històricament relegada. Crec que no és di� cil de comprendre que no és una qües� ó d’ap� tud o de potència, sinó de reconeixement social (bé, no només, però ja m’es� c allargant massa).

Ara bé, es� c d’acord amb vostè: les persones no es guanyen la seva personalitat i credibilitat per la seva diferència, ans el contrari: no crec que sigui casual que tots els personatges reconeguts i exitosos coincideixin en ser homes, blancs, cisgènere, heterosexuals i de classe alta. En fi , que si han arribat a ser exitosos, segurament no ha estat per la seva diferència, sinó pel mer fet -que no és un mèrit, ja que res d’això s’escull, sinó que és un atzar- d’estar al cantó privilegiat: entre homes i dones, entre blancs i negres, entre cisgèneres i trangèneres, entre heterosexuals o homosexuals (o bisexuals... en fi , hi ha una àmplia gamma), entre rics i pobres... No em sorprèn gens, la veritat, que els exitosos sempre siguin els d’un costat, i asseguraria que molts no ho són per ap� tud, sinó per la sort d’haver nascut d’una condició i no d’una altra.

Una cosa més: parlar de les dones com a massa homogènia i homogeneïtzada, entenent que totes pateixen les mateixes discriminacions i assegurant que «les dones parlem massa de les nostres ap� tuds» és simplista i ofensiu, a banda de masclista. Em sembla tremendament irònic que em comen� , precisament vostè i precisament en aquest paràgraf «que no cal que ens defensem de la supremacia dels homes».

Em comenta, a més a més, que la igualtat no s’ha de reivindicar des de la diferència (que ja és fort que un home es cregui amb llicència de dir-nos

EL FRANCOLÍ

9

quina és la lluita del moviment feminista i com s’ha de fer, eh!), però li parlaré una qües� ó que em van introduir quan vaig començar humanitats: la igualtat, l’equitat i la jus� cia.

Resumint-ho molt: la igualtat es defi neix com el tracte per igual a totes les persones (sense tenir en compte les diferents circumstàncies i necessitats de cadascú); l’equitat s’entén com una manera d’oferir a tothom el mateix, sense discriminar a ningú, però tenint en compte, ara sí, les circumstàncies específi ques de cada individu (aquí hi entraria el que entenem com a «discriminació posi� va»). Què és just i què no, suposo que queda relegat a l’opinió de cadascú, però per a mi, personalment, no és just tractar les persones amb igualtat en un sistema on les discriminacions són sistemà� ques. El feminisme, com haurà pogut intuir, pretén arribar a una igualtat per mitjà de l’equitat, no perquè les dones siguem menys capaces ni inferiors, sinó perquè històricament hem estat discriminades i, malauradament, és un llastre que encara arrosseguem.

Acabaré explicant que no volia estendre’m en la meva resposta, especialment perquè m’agrada reservar el mes de març a parlar sobre feminisme i, a més a més, no volia, en cap cas, que aquest mes de març en fos protagonista la resposta a un home, precisament. Però és cert, també, que per a construir un món feminista és necessari combatre amb el masclisme estructural i social de què pa� m. No parlem del dimoni quan parlem de masclisme. Encara pitjor: parlem de tot un sistema que ens oprimeix (també als homes, eh?!) i de què no en podem escapar: el patriarcat és el model que impera a les nostres a famílies, a l’escola, a la feina, a les nostres polí� ques, arreu, absolutament a tot arreu.

En fi , em deixo de retòrica i torno a la lluita -si és que això no és també una lluita-. Com diria Montaigne: «adiéu ; donc». ■