REFLEXIONS. Fang i medalles

REFLEXIONS

tassa i mitja

Fang i medalles

JOSEP VALLVERDÚ

Acasa tenim una ampolla coberta de fang, un tresor, una vivència de la tragèdia i de l’amor per una terra que em va acollir durant vint-iset anys. La fangosa no me la van portar fins fa poc. Precisament tot just passaven uns dies que era a casa, em va telefonar un vespre el Molt Honorable Torra per comunicar-me que m’havien atorgat la Medalla d’Or. El goig era inexplicable. Vaig preparar-me per al dia del lliurament, serenament i exaltat alhora per la responsabilitat que em queia. Al Saló de la Generalitat,davant el públic, oficial i popular ( Les Borges Blanques, Balaguer, Lleida, l’Espluga hi tenien representació), vaig fer un parlament de gràcies que em permeto de reproduir: Mots de regraciament Des del més pregon agraïment dic: aquesta medalla pesa. Pesa en sentit espiritual. Captiva totalment la persona. No m’han donat la medalla, la medalla m’ha pres.

I m’aboca llum. Diu la descripció que premia una tasca densa, llarga d’anys, la qual, a més a més, es projecta damunt la societat, i aquesta en trau profit, esdevé més rica. Tanmateix, un reconeixement solemne com aquest no pot crear en qui el rep el sentiment d’haver arribat a la meta. La meta és lluny encara: els guardonats, de segur que farem com els atletes que, en la cursa, s’aturen un moment, just per refer-se i reprendre la marxa. Així, demà mateix nosaltres, els premiats d’avui, tornarem a estar a peu d’obra, que aquesta és una terra de laboriositat, de catalanitat. Sabem d’on som.

Sé d’on soc Jo sé d’on soc, d’una sòlida pàtria, generosa en constant dessagnament, tes� moni de segles, sempre jove, digna de ser viscuda i es� mada. De sempre el meu entorn me la lloava i jo vaig comprometre’m a servir-la en tota conjuntura i averany. He viscut anys i panys sobre el grumoll d’aquesta meva terra, que pregona la dura fi bra històrica, el nervi, els destrets, les heroïcitats, -no debades hem fet de pedres pansel sofriment i exili dels seus fi lls, el sacrifi ci mut de tantes mares, el tossut, repe� t renaixement que és fonament de la nostra esperança: aquella “fl or minúscula i tenaç” a la qual s’aferrava en anys ombrívols la digníssima veu de Màrius Torres.