Mantenir la separació entre estat i religió

amb tres ulls, no amb un de sol com és ara.

Quina tranquil·litat no? Va durar molt poc, doncs un any després, l’octubre de 1930, venia, compar� nt fama amb el de Santa Tecla, el no menys famós aiguat de Sant Lluc.

Aquest sí que fou un autèn� c aiguat, no una riuada. I és que, tot i ser bastant general, no ens vingué tanta aigua d’altres llocs.

A l’Espluga, en canvi, fou diferent. La pluja caiguda la nit del 18 al 19 d’octubre va ser desaforada i, dins del poble, l’aigua no havia arribat mai a un nivell tan alt.

Els sacs de guano de cent quilos sor� en dels baixos de cal Fartet, actual número 18 de la Plaça de l’Església, com fulles de paper. Aquella família s’arruïnà i tots els seus béns varen anar a subhasta.

Al carrer Major, en una de les cases que hi havia en allò que ara és la Plaça del Novè Centenari, hi vivien els Marçalets, que molts hem conegut. Doncs els veïns els van haver de treure pel balcó, perquè l’aigua arribava als tres metres i hi havia perill que la casa fos engolida pel Sequiot que passa per sota.

Però el riu no va fer mal. El pont, que era novíssim, va resis� r, la llera estava neta degut a l’aiguat de 1916, i els edifi cis que aquell any havia destruït l’aigua encara no s’havien tornat a fer.

Aquí començà un llarg descans i ni el riu ni la natura van molestar-nos durant molt temps, 64 anys concretament. L’any 1994, com tots recordem, a les muntanyes de Prades hi van caure uns 500 litres per metre quadrat, que tots van fer cap aquí però, gràcies al tornado de St. Ramon, es va evitar una desgràcia major.

I és que, l’Ajuntament d’aleshores, amb molt bon criteri, va fer netejar llavors mateix la llera del riu, re� rant tots aquells arbres de gran volum que el tornado havia tombat, perquè era previsible, després d’un es� u extremadament sec i calorós, que hi hagués un aiguat. I així va ser. 40 dies després, el 10 d’octubre, el riu feia estralls. Prengué mol� ssims horts que ja no es recuperarien, magatzems, i destruí la fàbrica de budells que s’havia aixecat 30 anys enrere, en el lloc on poc després s’hi construí el celler Rendé Masdeu. Han passat 25 anys, i el riu hi ha tornat. I aquesta vegada, amb una força poques vegades vista. Però hem de tenir present que no ha inundat res que no s’hagués ja inundat abans.

I aquí és on hi ha la nostra responsabilitat i, en part, també la nostra culpa: per conrear on potser no ho hauríem de fer; per plantar o deixar créixer arbres allí on no n’hi hauria d’haver ni un. Ni un! Deixem-la estar l’ACA. L’ACA no tornarà la vida als que han mort, ni les propietats als seus amos. Ens hem de defensar nosaltres, i per això no necessitem el seu permís.

I la culpa també es nostra per construir allí on sabem que el riu ens ho prendrà. Allí on el riu ho ha pres tot sempre.

Als anys 60, l’Ajuntament va autoritzar l’empresa Abelló a engrandir el molí de la barita tapant un dels tres ulls del pont.

Als anys 90, un altre Ajuntament, al construir la carretera de circumval·lació, va aixecar l’imponent mur que la suporta tocant el pont, quasi al mig de la llera del riu! I va tapar-ne un altre ull. Ara, al trobar ocupada pel mur i la carretera tota la part dreta de la llera del riu, l’aigua se’n ha anat cap a l’altre costat i ha pres el safareig i els horts d’allí en avall que s’havien salvat sempre.

Com es podia fer un disbarat així! Enlloc d’engrandir aquells dos ulls rebaixant el cingle que hi havia a sota, els van tapar!

Algú dirà que això és culpa dels enginyers, però els enginyers són persones de fora que potser aquí no hi han estat mai. Algú havia d’adver� r-los de l’aigua que baixa per allí!

On era l’Ajuntament? Segur que era al mateix lloc que quan la Renfe va fer el pas per sota les vies i enlloc d’obrirlo davant l’estació el va fer 100 o 200 metres més amunt. Quins monuments a la intel·ligència!

Sempre s’ha dit que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I és veritat. Però s’ha de reconèixer que l’autor de la frase va fer molt curt, perquè que caram, nosaltres hi ensopeguem sempre! I ara, després d’això, hi tornarem? Es� c segur que sí. ■ Frederic Torruella

Diuen que viure és aprendre. I no s'acaba mai fi ns que ets mort. Vaig fer el batxiller a l' "Ins� tuto Luis Vives" de València, un an� c convent dels Jesuites davant de l'estació. Un dia que recordo molt bé, acabaren les classes molt abans d'hora i ens feren anar a una manifestació "Avenida de Calvo Sotelo", a un costat de l'ins� ut, avall a la "Plaza del Caudillo" i anàrem a parar al davant de l'Hotel Londres, es veu que considerat, simplement pel seu nom, com representant del colmo d'estrangeria. Érem contra l'ONU i aleshores (aquets dies, llegint la premsa de BCN veig que era el 1946, jo recentment arribat de l'Espluga a València i que no havia ni complert els 11 anys) pensava que ens mofàvem del nom ONU comparat amb UNO. Manipulat. Aquests dies del furor an� europeista de l'Espanya "carpetovetónica" per les sentències dels tribunals europeus, m'assabento que allò que cridàvem a la manifestació és que "ellos � enen UNO i nosotros tenemos DOS" he de dir-ne tes� cles per l'educació... I m'assabento que l'ONU havia declarat el "gobierno" com a feixista i recomanava que els països no hi enviessin ambaixades...

Al fi nal de curs, el 1952, oferien el viatge gratuit València-Barcelona per asis� r a la gran missa fi nal del Congreso Eucarísti co Internacional. Un company de curs i jo