La culpa també és nostra

La tragèdia causada per l’aiguat del 22 d’octubre ha fet que molta gent es preguntés una cosa que abans no es plantejava ningú: La culpa. Què o qui en té la culpa, com si tots volguéssim defugir responsabilitats.

Uns diuen que el canvi climà� c, altres que l’ACA. I nosaltres, no hem fet res malament? D’entrada, una cosa que en qües� ó de rius i meteorologia no hauríem de dir mai: això no es veurà mai més! Renoi, que en tenim poca de memòria.

L’any 1862, per anar una mica enrere, un gran aiguat el dia 1 de setembre deixà el pont de la Font Baixa en estat ruïnós. I hi va estar tot un any. L’Ajuntament no tenia diners per reconstruir-lo.

Una anomenada “Sociedad de Ganados”, que assegurava els pagesos en cas que morís l’animal que tenien, va haver-hi d’aportar tot el cabal que posseïa, 1200 duros, i tot el poble a obra de vila, s’encarregà de la construcció. També la Comissió de l’Església Nova, hi aportà els materials que tenia per a la construcció del nou temple.

Devia quedar bé. Segur que també van pensar que seria per sempre; però 4 anys després, a l’octubre de 1866, un altre aiguat s’enduia 20 metres de paret al Cemen� ri Vell i ocasionava tantes destrosses al terme que es va manar que un home de cada casa del poble s’incorporés a les brigades de reconstrucció.

Però això només era un avís. Vuit anys després, només vuit, el 23 de setembre de 1874 va tenir lloc el famós aiguat de Santa Tecla. Aquest va ser, sens dubte, el més fort que en els úl� ms dos-cents anys ha sofert l’Espluga.

S’endugué els dos ponts: el de la Font Baixa i el de la Palanca i pràc� cament tots els horts. El Cemen� ri Vell quedà destrossat i els taüts amb els cadàvers dintre feien cap a l’hort de cal Panadés, com sempre han explicat els d’aquella casa.

L’aigua arribà també, com ara, a mig carrer de la Font i s’emportà la imatge que hi havia a la Font Baixa, damunt de les fonts.

A la Plaça de la Vila, a la casa que toca amb l’Ajuntament, on hi ha aquell gran conducte soterrani que recull l’aigua que allí es concentra i on desemboca la que baixa del carrer de l’Abadia, s’emportà l’amo i la mula cap al Sequiot i cap al riu.

22 morts en total a la Vila. Fora d’aquí les destrosses també foren enormes perquè el seu abast va ser molt general.

En plena guerra carlina, les tropes d’aquesta facció es trobaven en campanya pel camp de Tarragona i van morir tants soldats ofegats que, per saber-ne el nombre, van comptar les boines de l’uniforme carlí que trobaven a les rames dels arbres, la qual cosa, a més indicà el nivell que l’aigua havia assolit . Es va fer nou el pont de la Font Baixa i es rebaixà el cingle per fer-hi la boca més gran. El de la Palanca, en canvi, tardà més temps i no fou fi ns el 1914 que s’iniciaren les obres del nou, havent-hi, entretant, una palanca so

bre el riu, d’aquí el seu nom, que l’aigua s’enduia cada vegada que plovia.

També es reconstruí el cemen� ri, però no va tornar a ser tan bonic com era, i, ja des de llavors, es pensà en traslladar-lo tot i que només tenia 58 anys. De totes maneres no corria pressa perquè com que sempre diem que això no passa mai....

I, de fet, el riu, reposà bastant temps. Tot i així, l’any 1906, el regidor Josep Rendé Micó, pare del fundador del Celler Coopera� u, va demanar que es plantessin arbres entre el cemen� ri i el riu per tapar el mal aspecte que oferia aquell i protegir-lo en cas d’un nou aiguat.

No anava malament, però fou un error. Els arbres se’ls endugué aviat l’aigua i, els que quedaren, una vegada grossos com eren ara, han tapat el pont.

I, efec� vament, només 10 anys després, el novembre del 1916 un altre aiguat feia estralls. Tornà a malmetre el cemen� ri, s’endugué quasi tots els arbres que hi havia fet plantar el regidor Rendé i el pont quedà en tal estat de ruïna que es tancà el trànsit, fi ns i tot de persones, tota vegada que el riu s’havia endut els fonaments i es podia ensorrar en qualsevol moment.

Així mateix, un edifi ci grandiós, bastant nou, que en una fotografi a de 1908, feta des de la Font Major, apareix, més o menys, a l’indret on fi ns fa poc hi havia el celler Rendé-Masdeu, després de l’aiguat de 1916 ja no es veu. L’aigua el destruí.

L’Ajuntament va demanar al Ministeri de la Governació una subvenció de 15.000 pts., per reconstruir el pont, però només n’hi van concedir 5.000, de manera que el municipi es va haver d’endeutar fi ns el coll i juntament amb obra de vila, es va refer.

El cemen� ri, en canvi, quedà igual. No s’hi va fer res. Estava destruït i d’aquesta manera quedà durant molt de temps, fi ns que l’any 1926, el Governador Civil comunica a l’Ajuntament que si no procedia immediatament a la construcció del Cemen� ri Nou li imposaria les sancions que calguessin donat l’atemptat que es feia a la salut pública prac� cant els enterraments en aquell lloc.

Es va fer una subscripció popular per recollir diners. No es va recaptar res. Per tant, donada la pressió a que estava sotmès, el municipi demanà un préstec de 60.000 pts., al Banc de Crèdit Local, i començà a construir el Cemen� ri que tenim avui, en terrenys d’Albert Salas que comprà per 3.500 pts.

El nou cemen� ri s’inaugurà, juntament amb l’escorxador, l’any 1929 i fou beneït, amb tota solemnitat el dia 1 de gener de 1930.

Però les desgràcies no venen mai soles i, aquell mateix any, 1929, els enginyers de la Diputació van determinar que el pont que s’havia fet l’any 1916 amb molt pocs mitjans amenaçava ruïna i calia fer-lo nou.

Sort que l’Estat, que en aquell moment construïa l’actual carretera que baixa de la general cap a Prades, va ferse càrrec de l’obra, fent-nos el pont que tenim avui. Però