Page 1

TERRORS VICTORIANS

HORROR, MISTERI I FANTASIA A LA NARRATIVA ANGLESA DEL SEGLE XIX


L’home és un misteri, i ha sigut fet per als misteris i les visions. Arthur Machen, Un fragment de vida

El problema de la nostra ciència és que vol explicar-ho tot; i quan veu que no pot fer-ho, ho resol dient que no hi ha res a explicar. Bram Stoker, Dràcula

Què n’és de perillós, el coneixement; l’home que no creu que hi hagi un món més enllà del poble on ha nascut és infinitament més feliç que aquell que aspira a elevar-se per sobre de la seva natura. Mary W. Shelley, Frankenstein

Tots els éssers humans som una barreja del bo i el dolent. R. L. Stevenson, El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde


LA PART FOSCA DEL SOMNI VICTORIÀ ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Escrivia H. P. Lovecraft a l’inici del seu assaig sobre El horror sobrenatural en la literatura (Valdemar, 2010) que «la emoción más antigua y más fuerte de la humanidad es el miedo, y el miedo más antiguo y más fuerte es el miedo a lo desconocido». La història de la literatura universal així ho confirma: des d’Homer i fins a J. G. Ballard, des de Goethe i fins al propi Lovecraft, aquesta fascinació antiga de l’ésser humà per tot allò que li és desconegut ha esdevingut sempre una de les seves principals fonts d’inspiració. Hi ha èpoques històriques, però, que semblen haver-se sentit especialment atretes per la part més fosca o menys quotidiana de la realitat; i el segle XIX anglès fou sens dubte una d’elles. Ja des de finals del segle XVIII, amb l’aparició de l’anomenada «novel—la gòtica» com a desviació particularment britànica dins el corrent més general del Romanticisme europeu, la literatura de les Illes havia encetat un idili amb l’horror, el misteri i l’aventura de caire sobrenatural que no va deixar d’enfortir-se al llarg dels 64 anys de regnat de la sobirana Victòria. Amb aquesta nova guia, la segona que dediquem al vell Londres de Charles Dickens i de Sherlock Holmes, des de la Biblioteca Ca n’Altimira us volem proposar un viatge per la cara més sinistra de les lletres victorianes. Un viatge ple d’ensurts, de sobresalts i de sorpreses de la mà d’unes quantes ficcions (i també d’un parell de realitats) que al seu dia van esfereir milions de lectors arreu del mon, i que avui encara formen, en molts casos, part viva del nostre imaginari del segle XXI.


L’INICI DE TOT PLEGAT: LA NOVEL—LA GÒTICA ANGLESA ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Per buscar els orígens del gran auge que va experimentar la narrativa de terror durant la segona part de l’època victoriana, hem de girar la mirada cap a les darreres dècades del segle XVIII i fixar-nos en un gènere literari que al seu dia no va gaudir de cap prestigi, i que de fet mai no ha estat gaire ben valorat, però que resulta imprescindible per comprendre l’evolució posterior de l’horror com a assumpte literari. La novel—la gòtica anglesa, amb el seu gust pel tremendisme i pels excessos sentimentals, va néixer com un subproducte de consum molt lligat a l’esperit del Romanticisme. Imatges recurrents en aquest tipus de novel—les, com ara els castells en ruïnes, els boscos, els cementiris o les abadies medievals, ens remeten d’immediat a la poesia i a la pintura europees del període; i la seva fascinació pels fantasmes, els esperits i la vida d’ultratomba pot llegir-se igualment com una senzilla encarnació de les preocupacions metafísiques dels grans poetes romàntics. La primera novel—la gòtica de la història, obra de l’aristòcrata Horace Walpole, va ser El castell d’Otranto (1764). El seu èxit fou immediat i aclaparador, i de seguida va propiciar l’aparició d’innumerables imitadors. La seva fòrmula (ambientació medieval + misteri sobrenatural + acció frenètica) va ser heretada, així, per la londinenca Ann Radcliffe, autora d’Els misteris d’Udolfo (1794), i per Matthew Gregory Lewis, que amb El monjo (1796) va aconseguir la primera obra mestra del gènere introduint-hi, entre tots els recursos habituals, una nova tensió sexual més o menys soterrada que es convertiria en una de les característiques més notables de la futura narrativa de terror victoriana. La novel—la gòtica va començar a perdre lectors a partir de la dècada del 1800, i avui s’acostuma a considerar que el seu cicle vital es tanca amb Melmoth el errabundo (1820), una novel—la de Charles Maturin que molts crítics consideren no només l’exponent més depurat del gènere, sinó també una de les grans novel—les de la primera meitat del segle XIX.


MARY SHELLEY, Frankenstein. El País. Tot i no ser una novel—la gòtica pròpiament dita, l’obra mestra de Mary Shelley està fortament influenciada per aquest gènere. Publicada l’any 1818, la història de Victor Frankenstein, el científic que juga a ser Déu i que aconsegueix crear del no-res una vida que acabarà destrossant-li la seva, té la força i la profunditat dels grans mites immortals, i és potser la plasmació més efectiva del gran esperit romàntic d’aquells anys. La història de la seva gestació, en una nit vora el llac Leman en companyia de Lord Byron, de P. B. Shelley i de John Polidori, és digna d’una altra novel—la (i de fet, ja se n’han escrit unes quantes). A la nostra biblioteca hi trobareu, a més, un altre llibre de Mary Shelley titulat precisament Cuentos góticos (Valdemar).

[Il—lustració original del Frankenstein de Mary Shelley, amb una criatura molt diferent al monstre que va encarnar al cinema Boris Karloff.]


HORRORS ASSORTITS ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Abans de continuar el nostre viatge pel horrors més destacats de les lletres victorianes, us volem proposar la lectura de tres antologies generals imprescindibles per conèixer la història d’aquest gènere. La por i la brevetat combinen de meravella, i els contes recollits en aquests llibres en són la millor prova.

Antología de cuentos de terror. Alianza. Publicada l’any 1981, aquesta antologia és la millor introducció al gènere clàssic de terror. La selecció i traducció dels textos és a cura de Rafael Llopis, un dels grans experts europeus en aquest tipus de literatura (ell va ser qui va introduir a Espanya l’obra d’H. P. Lovecraft, a través d’una altra antologia històrica que també trobareu a la nostra biblioteca: Los mitos de Cthulhu). Pels seus tres volums discorren figures principals de les lletres angleses com Daniel Defoe, Walter Scott o el mateix Charles Dickens, al costat d’altres autors dedicats gairebé en exclusiva al gènere fantàstic com M. G. Lewis, Joseph Sheridan Le Fanu, Bram Stoker, Arthur Machen o M. R. James, dels quals en parlarem en aquesta guia, i en companyia també de noms avui més oblidats (però igualment interessants) com John Polidori, Margaret Oliphant, Oliver Onions o el capità Frederick Marryat.

Cuentos fantásticos del XIX. Siruela. Aquesta altra antologia clàssica, publicada l’any 1987 per Siruela, té un editor de luxe: Italo Calvino. Ell n’és el responsable de la selecció dels textos, agrupats en dos volums d’acord a una personal classificació teòrica («Lo fantástico visionario» i «Lo fantástico cotidiano») que el propi Calvino justifica en la seva introducció general a l’obra. Clàssics de les lletres europees i nord-americanes com Balzac, Gogol, Maupassant, Poe, Hoffmann i Turguéniev comparteixen espai amb un bon nombre d’il—lustres victorians: R. L. Stevenson, Vernon Lee, Rudyard Kipling, H. G. Wells, l’anglès d’adopció (i també d’esperit) Henry James i, un altre cop, Charles Dickens i Joseph Sheridan Le Fanu. Dickens, per cert, hi participa amb «El guardavías», un meravellós conte de fantasmes ple de sobrietat i d’elegància.


Felices pesadillas / Malos sueños. Valdemar. L’editorial Valdemar porta vint-i-cinc anys publicant els grans clàssics internacionals de la narrativa fantàstica, de terror i de misteri en col—leccions avui ja mítiques com Avatares, El Club Diógenes i Gótica. Tot i que el seu fons abasta des de joies oblidades de la literatura francesa fins a autors nord-americans de l’òrbita dels pulp magazines, la marca de la casa ha estat sempre l’atenció preferent a les lletres angleses dels segles XVIII i XIX. Aquests dos volums antològics que ara us recomanem, Felices pesadillas (2003) i Malos sueños (2004), recullen en gairebé dues mil pàgines el bo i millor de la narrativa de terror publicada fins aquell moment a Valdemar. Entre els autors victorians, a més dels ja esmentats en parlar de les dues antologies anteriors, hi trobem a Wilkie Collins, Saki, William Butler Yeats, Thomas Hardy, W. W. Jacobs i Sir Arthur Conan Doyle. També hi trobem dos escriptors britànics una mica posteriors, però que val la pena conèixer: Hugh Walpole i Richard Middleton. I tampoc no hi falten grans escriptors nord-americans del XIX com Poe, Hawthorne, Ambrose Bierce, Fitz-James O’Brian i Mary Wilkins Freeman. Un veritable festí d’històries sinistres de primera qualitat.

[Una imatge del cementiri victorià de Highgate. Des de les novel—les d’Ann Radcliffe fins al Dràcula de Bram Stoker, els cementiris són escenari d’algunes de les escenes més aterridores de la ficció anglesa del segle XIX.]


HISTÒRIES DE FANTASMES ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Podem imaginar cap gènere més pròpiament anglès i victorià que la ghost story, la tradicional història de fantasmes per llegir o explicar a la vora del foc? El segle XIX britànic va viure un idil—li molt particular amb aquest tipus de ficcions, que van néixer en el si de la novel—la gòtica però que molt aviat van adquirir una natura pròpia ben reconeixible. Com a gènere, la ghost story imposava als seus conreadors la rigidesa d’una estructura fermament establerta, gairebé codificada, a la vegada que els oferia una llibertat d’imaginació que sovint va servir perquè aquests contes, amb l’excusa del seu caire sobrenatural i fantasiós, tractessin assumptes que la moral i el bon gust de l’època no haurien permés de debatre en novel—les més «tradicionals». Hem seleccionat per a vosaltres els llibres de quatre grans autors que exemplifiquen, cadascú dintre del seu propi estil, l’evolució d’un gènere que no va morir amb el final de l’època victoriana, i que de fet va continuar creiexent i transformant-se al llarg de tot segle XX.

JOSEPH SHERIDAN LE FANU, Te verd. Laertes. L’irlandès Joseph Sheridan Le Fanu (1814-1873) no fou l’inventor de la ghost story, però sí va ser ell qui va fixar definitivament l’estructura clàssica del relat de fantasmes. Le Fanu va eliminar de les seves ficcions qualsevol rastre dels excesos heretats de la vella novel—la gòtica, i en el seu lloc va introduir-hi valors com la verosimilitut, l’equilibri formal, l’absència d’un excessiu sentimentalisme, el respecte per la raó (en front de la qual destacava encara més la irrupció inexplicable del fantasma de torn) i una certa voluntat d’estil. Tot i que alguns textos de Le Fanu pequen encara d’una certa retòrica que avui se’ns fa envellida, el conjunt de la seva obra continua sent molt més llegible que la de la majoria dels seus contemporanis. Els sis contes que recull aquest volum són del millor de tota la seva producció, que també compta amb novel—les com El tío Silas (Siruela) i amb el famós relat vampíric «Carmilla», que més endavant comentarem.


HENRY JAMES, 13 cuentos de fantasmas. Valdemar. Que la ghost story no és terreny només d’escriptors més aviat foscos o de segona fila, ho prova l’atracció que per ella han sentit autors cabdals com Henry James (1843-1916). Amb «Otra vuelta de rosca», una extraordinària novel—la recollida en aquest volum, James va demostrar que una història sobrenatural por ser també literatura amb majúscules. Com tota la resta de la seva obra, les històries de fantasmes de Henry James són complexes, subtils i molt suggestives, i estan carregades alhora d’emocions i d’idees potentíssimes.

E. F. BENSON, La habitación de la torre. Valdemar. Fill d’una família d’escriptors, erudits i homes d’església, E. F. Benson (1867-1940) fou en vida un novel—lista de gran èxit conegut sobretot per les seves històries lleugeres sobre la bona societat victoriana i edwardiana. Avui, però, se’l recorda sobretot per les seves històries de fantasmes, i en especial per la que dóna títol a aquest volum, «La habitación de la torre», que està considerada com un clàssic absolut del gènere. Benson no va introduir gaires canvis en el model establert per Le Fanu, però sí el va endur a uns nivells de perfecció molt notables.

M. R. JAMES, Corazones perdidos. Valdemar. Tot i ser cinc anys més gran que E. F. Benson, M. R. James (18621936) va iniciar la seva carrera literària més tard que ell, quan ja era un home molt conegut i respectat per la seva tasca d’antiquari i erudit. I ho va fer amb una col—lecció de contes que redefiniria per sempre el gènere de la ghost story. James, admirador incondicional de Le Fanu, va aprofitar tot allò que de bo hi havia al motlle establert pel mestre, però hi va afegir uns quants ingredients de la seva pròpia collita: el sentit de l’humor, el realisme, l’ambientació estrictament contemporània, l’understatement, la violència de vegades macabra i, sobretot, un cert rerafons sexual molt modern. Els seus fantasmes típics no són les figures dignes i vaporoses dels seus antecesors, sinó éssers peluts i estranyíssims, més animals que esperits, que fan embogir de terror els vius amb la seva sola presència.


PENNY DREADFULS: L’HORROR DE CADA SETMANA ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

L’atracció que molts victorians sentien pels aspectes més fantàstics i sinistres de la realitat queda perfectament il—lustrada per l’èxit popular dels penny dreadfuls, uns fulletons d’infima qualitat literària famosos pel sensacionalisme dels seus continguts. En els seus inicis, els penny dreadfuls oferien una alternativa barata a aquells lectors que volien gaudir del plaer d’una bona història, però que no disposaven dels dotze penics que costaven aquells altres fulletons, molt més respectables, on anaven apareixent les històries dels Dickens, Collins i companyia. Gràcies a ells, i per un sol penic, aquest nombrós grup de lectors sense mitjans econòmics podien gaudir de la seva dosi setmanal d’horror, de misteri i d’aventures dispensada per una sèrie d’escriptors avui totalment oblidats, però que en el seu dia van arribar a ser tan llegits com el propi pare d’Oliver Twist. Les aventures d’herois i de villans populars com Dick Turpin, Sweeney Todd o Spring Heeled Jack, els horrors d’estirp gòtica (en un altre apartat parlarem de l’exitós vampir Varney) o els crims famosos d’ahir, d’avui i de sempre eren alguns dels temes preferits d’aquestes publicacions, que es trobaven per dotzenes als quioscos i que podien assolir unes tirades avui només imaginables per als grans best-sellers internacionals. SPRING HEELED JACK El segle XIX anglès va ser pròdig en mites populars (avui en diriem llegendes urbanes) de caire fantàstic i/o criminal. Un dels més antics i persistents va ser el de l’estranyíssim Spring Heeled Jack: un personatge conegut per la seva fisonomia aterridora, pels seus salts prodigiosos i per la seva afició a provocar esvaïments entre les joves londinenques. La seva primera aparició va produir-se el 1837, justament l’any de la coronació de Victòria, i se’l va “veure” per últim cop a Liverpool l’any 1904. Tot i que la figura de Spring Heeled Jack es troba avui dia completament enfosquida per altres mites populars del període com Sweeney Todd o Jack l’Esbudellador, les seves suposades activitats van arribar a ocupar (i a preocupar) als diaris, al públic i fins i tot a les autoritats policials de l’època.


[Portada d’un dels molts penny dreadfuls inspirats en la història de Spring Heeled Jack que van publicar-se durant les dècades centrals del segle XIX.]


L’ESTRANY CAS DE ROBERT LOUIS STEVENSON ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Parlant en un apartat anterior dels contes de fantasmes de Henry James, dèiem que el terror ha atret sempre l’atenció d’escriptors de primera línia. És el cas, com no, de l’escocès Robert Louis Stevenson (1850-1894), que a més de les seves clàssiques novel—les d’aventures com L’illa del tresor, L’hereu de Ballantrae o Marea minvant, i al costat també de la seva interessant poesia, ens va deixar algunes de les imatges més perdurables de tota la narrativa fantàstica del segle XIX. Stevenson va convertir la sinistra història real dels «ressurreccionistes» William Burke i William Hare, dos assassins d’Edimburg que mataven les seves víctimes per després vendre els seus cossos als estudiants d’anatomia, en l’avui conegudíssim relat «Los ladrones de cadáveres» (que podeu trobar a la nostra biblioteca en forma d’audiollibre), i també va donar una de les formes més perfectes al vell tema literari del doppelganger, del doble o «altre jo», amb la seva història «Markheim». Però, per sobre tot, ell va ser el creador d’una de les històries que millor defineixen, per la via de la metàfora i del simbolisme, la cultura i la societat victorianes del seu temps: El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886).

R. L. STEVENSON, El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Sapiens. La història del doctor Henry Jekyll, un home decent i respectable que en prendre’s un estrany medicament s’allibera de totes les seves inhibicions morals i arriba a convertir-se en un altre home que també és ell mateix, admet tota mena de lectures psicològiques, sociològiques i fins i tot religioses. La dualitat natural de l’èsser humà, el conflicte entre instint i raó, la breu distància que separa el seny de la bogeria o la doble moral imposada per la societat són alguns dels temes essencials del llibre, que remeten de forma directa, no cal dir-ho, al moment històric tan particular (i tan contradictori) en què va néixer. Tot i la fama universal del seu argument, de ben segur que us sorprendran el to d’aquesta novel—la, el seu estil i, sobretot, la saviesa amb la què Stevenson ens deixa entreveure el fons del seu misteri.


ARTHUR MACHEN: L’HORROR A PLENA LLUM DEL DIA ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Tot i la sorprenent varietat de la seva obra, que inclou des d’una apologia raonada del tabac fins a una novel—la de cavalleries escrita en clau simbolista, podem dir que Arthur Machen (1863-1947) és un escriptor amb un únic tema, que és la intuïció que el nostre món, allò que veuen els nostres ulls i perceben el nostres sentits, és només una il—lusió darrera de la qual s’amaga una realitat que els homes ni tan sols podem imaginar. Si veiéssim el món tal com és en realitat, ens diuen les ficcions de Machen, si poguéssim descórrer per un segon el vel que ens imposen els nostres sentits i miréssim què hi ha al darrera, embogiriem. Els seus personatges, místics laïcs amb una fam insaciable de coneixement, es rebel—len davant d’aquests límits i ho acaben pagant (com el Dr. Jekyll d’Stevenson) amb la perdua de la seva vida o de la seva raó. Un altre tret característic de les novel—les i els contes de Machen és la lluminositat: els seus horrors es donen sempre a plena llum del dia, i en un context de total realisme. En comptes de recórrer a la vella escenografia de castells i cementiris heretada de la novel—la gòtica, ell convoca el misteri en els espais oberts del seu Gal—les natal, entre boscos i carenes, o en els carrers més familiars de Londres. Pocs escriptors saben descobrir com ell allò que de terrible i de meravellós hi ha a la ciutat del Tàmesis, i encara són menys els capaços de transmetre’ns-ho als seus lectors amb la força i l’elegancia que ell ho fa.

ARTHUR MACHEN, El Gran Dios Pan y otros relatos de terror sobrenatural. Valdemar. La publicació l’any 1894 del conte que dóna títol a aquest llibre, amb la seva barreja particularíssima d’horror, de misteri i d’erotisme, va associar durant un temps el nom d’Arthur Machen amb l’esteticisme i el decadentisme dels Wilde, Beardsley i companyia. Altres peces com «N», «El sello negro» (que és en realitat un dels capítols de Los tres impostores, tot i que sovint s’edita en forma de conte independent) o, sobretot, la meravellosa «El pueblo blanco», són també lectures que no s’obliden. Aquesta darrera història és avui reconeguda com un dels cims de la literatura fantàstica de tots els temps.


HORRORS BEN REALS: THE ILLUSTRATED POLICE NEWS ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Al llarg de més de setanta anys, The Illustrated Police News va ser sinònim d’escàndol i de sensacionalisme. Fundat l’any 1864 com un setmanari d’informacions relacionades amb el món del crim i la justícia, la seva cobertura dels assassinats de Whitechapel de 1888 li va guanyar una merescudíssima fama de joc brut, de falta d’ètica i de populisme cridaner i desvergonyit que ja mai no va poder (ni va voler) treure’s de sobre. Avui les seves portades són una lliçó d’història i de sociologia: no hi ha millor forma d’entendre les pors i les misèries dels victorians que conéixer les històries que despertaven la seva morbositat... i que són, en essència, les mateixes que els escriptors de l’època imaginaven a les seves ficcions més terrorífiques. Sense necessitat de fantasmes, de vampirs ni de fets sobrenaturals, aquest setmanari, antecedent directe de la premsa groga anglosaxona d’avui dia, posava els pèls de punta al seu públic amb el relat de tragèdies privades que es llegien com veritables contes de por: assassinats, violacions, judicis publics, desaparicions, maltractaments i violències vàries. El seu moment de glòria, però, va produir-se durant el regnat de l’horror de Jack l’Esbudellador, l’assassí de prostitutes que va trasbalsar la ciutat sencera durant l’estiu i la tardor de 1888.

JACK L’ESBUDELLADOR Són moltes les raons per les quals el mite de Jack l’Esbudellador ha fet fortuna a l’imaginari popular. Més enllà, però, de la crueltat insospitada dels seus crims, de l’atractiu que avui tenen per a nosaltres els escenaris de les seves malifetes o del misteri que encara envolta la seva identitat, el principal interés de la història de l’assassí de Whitechapel rau en el paper amplificador i/o distorsionador que hi va jugar sovint la premsa del moment. Cap al novembre de 1888, quan es va produir el seu darrer crim, la imatge popular de l’Esbudellador havia pres formes gairebé sobrenaturals, i expressions com «dimoni», «fantasma» o «esperit maligne» eren presència habitual en els articles i els fulletons que tractaven l’assumpte. Llegir avui aquells textos és assistir a la creació, en temps real, d’un monstre digne de la millor història de terror.


[Portada d’un exemplar de The Illustrated Police News de setembre de 1888, amb el relat de l’assassinat d’Annie Chapman, una de les víctimes de Jack l’Esbudellador.]


LA SEDUCCIÓ DEL VAMPIR ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Tot i haver-se convertit des de fa més d’un segle en la imatge definitiva del vampir, aquell ésser sobrenatural que s’alimenta de la sang dels vius i que arrosega pel món la seva condemna a una eternitat de foscor i de cacera contínua, el llegendari comte Dràcula imaginat per Bram Stoker és només l’últim d’una respectable sèrie de vampirs britànics que van omplir d’horror les lletres del segle XIX. El primer d’ells va ser Lord Ruthven, un atractiu vampir que John William Polidori (1795-1821) va crear durant aquella nit vora el llac Leman en què també va néixer el Frankenstein de Mary Shelley. Polidori, metge personal de Lord Byron i escriptor d’una sola obra, va dotar el seu personatge de molts dels trets característics que després heretarien tots els vampirs posteriors, com ara l’atractiu físic, la capacitat de manipulació i l’absència de sentit moral... trets que Polidori va agafar justament de Byron. L’any 1845, l’avui oblidadíssim James Malcolm Rymer va començar a publicar els primers lliuraments d’un dels penny dreadfuls més longeus i exitosos de tota la història: Varney el vampir. Les aventures impossibles d’aquest personatge es van estendre al llarg de 220 capítols, i tot i que avui resulten gairebé il—legibles, al seu dia van contribuir a implantar fermament la imatge del vampir dintre de l’imaginari col—lectiu de les Illes. Un altre vell conegut d’aquesta guia, Joseph Sheridan Le Fanu, va introduir una novetat de pes al concepte de vampir amb la seva novel—la curta Carmilla (1872). La protagonista homònima era una antiga aristòcrata convertida segles enrere en vampiresa que buscava la sang de jovenetes del seu mateix sexe, i ho feia d’una forma que a molts contemporanis de Le Fanu els va semblar d’allò més immoral (i atraient). Amb Carmilla va arribar l’erotisme a les històries de vampirs, i ja no va marxar mai més. Totes tres històries (la de Rymer, en forma de petit tastet) podeu trobarles, juntament amb moltes altres, a la completíssima antologia El vampiro, publicada per Siruela l’any 2001. D’allò més recomanable.


BRAM STOKER, Drácula. Valdemar. Publicada l’any 1897, ja en plena recta final del regnat de Victòria, la novel—la de Bram Stoker va donar forma a les pors i les incerteses de tota una generació que se sentia protagonista d’un clar final de cicle. Dràcula, el vell aristòcrata centreeuropeu que arriba a les Illes amb la intenció d’estendre el seu domini de sang, mort i corrupció, se’ns presenta com una encarnació no gaire disfressada de totes les amenaces que els victorians creien veure a l’altra banda del tombant de segle. Com en el cas de la novel—la ja comentada de Robert Louis Stevenson, Drácula pot llegir-se com un veritable manual sobre les dualitats que niaven a l’interior de la societat anglesa fin-de-siècle: la mort i el sexe, la culpa i el plaer, la innocència i la condemnació... Aquesta nova edició de Valdemar, amb un munt de notes i apèndixs de gran interés, és una oportunitat immillorable de redescobrir un clàssic de l’horror absolutament vigent.

[El cinema va apropiar-se ben aviat de la figura de Dràcula, convertint-lo en el gran mite per excel—lència del terror popular. A la imatge, Bela Lugosi en la pel—lícula de 1931 dirigida per Tod Browning.]


I TAMBÉ… ‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾‾

Per acabar, aquí us deixem un ràpid llistat de llibres relacionats també amb el món dels terrors victorians. Veureu que entre ells hi ha El gos dels Baskerville, la gran aventura sobrenatural de Sherlock Holmes. Si no hem parlat fins ara d’aquest llibre, és perquè ho farem amb tot detall en una propera guia de lectura dedicada en exclusiva al nostre estimat detectiu de Baker Street.

La Eva fantástica. Siruela.

El llibre dels fantasmes. Columna.

El llit sota la tomba. Laertes.

Los vigilantes del más allá. Valdemar.

ALGERNON BLACKWOOD, La casa vacía. Siruela.

ARTHUR CONAN DOYLE, El gos dels Baskerville. Columna.

W. W. JACOBS, La pata de mono. Valdemar.

VERNON LEE, La verge dels set punyals. Laertes.

MARGARET OLIPHANT, La porta oberta. Laertes.

BRAM STOKER, El convidat de Dràcula. Edicions 3 i 4.


[El gos fosforescent dels Baskerville, en una ilツ様ustraciテウ de Sidney Paget (1901) per a la novelツ様a de Sir Arthur Conan Doyle.]


2012 – ANY DICKENS A CA N’ALTIMIRA http://espaidellibres.wordpress.com

Biblioteca Ca n' Altimira Abril de 2012 Av. Primavera, 2-10 08290 Cerdanyola del Vallès Tel: 93/ 580.76.02 Fax: 93/ 580.72.79 e-mail: b.cerdanyola@diba.cat

Terrors victorians  

Horror, misteri i fantasia a la narrativa anglesa del segle XIX

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you