Recull llibret Sant Jordi 2018 by Escola Sant Medir

XXXVI JOCS FLORALS

2018 RECULL DE LES OBRES PREMIADES

VEREDICTE DEL JURAT Enguany el jurat ha estat format per les mares i pares Irene Pavía, Vanessa Llop, Xevi Lobo, Fran Moreno i pels mestres Marta Leiva, Berta Tolosana, Cèlia Valiente, Cisco González i l'Olga Cantós en la categoria d’anglès. Després del recompte de vots resolen que els guanyadors del XXXVI Concurs Literari de Sant Jordi de l'escola Sant Medir de l'any 2018 són: CATEGORIA 1 (Educació Infantil 3 anys) 1r. premi: “MIRANT LES FLORS” ARITZ CALATAYUD I SUGASTI 2n.premi: “ESTEM AL PARC” LAIA GONZÁLEZ I GARCÍA 3r. premi: “UN SOL I UN GLOBUS” ALBA RIOJA I ÁLVAREZ

CATEGORIA 2 (Educació Infantil 4 anys) 1r. premi: “JO PASSEJANT PER L’HERBA” DANIELA IBARRA I MONREAL 2n.premi: “FLORS” NOA URBEA I ESCARTIN 3r. premi: “L’ARC DE SANT MARTÍ DAMUNT LA CASA” BIEL QUEROL I MAURI

CATEGORIA 3 (Educació Infantil 5 anys) 1r. premi: “EL DRACA ATACA LA PRINCESA” GABRIEL LOBO I NAVARRO 2n.premi: “UNA ILLA ENCANTADA” JOANA ORTIZ I BOU 3r. premi: “LA MORT DEL T-REX” RAÜL SAN MARTÍN I ÁLVAREZ CATEGORIA 4 (1r de Primària) 1r. premi: “LA CASA DEL TERROR” MARTINA MARZO I GARCIA 2n.premi: ”LA PRINCESA I EL CAVALL” ARIANNA FEFÉ I PAULOS 3r. premi: ”EL CEMENTIRI EMBRUIXAT” EIDUR CALATAYUD I SUGASTI 2

CATEGORIA 5 (2n de Primària) 1r. premi: “UNA MUNTANYA IMPRESSIONANT” CLARA LOBO I NAVARRO 2n.premi: ”EL NEN I LA FLOR FLUORESCENT” GUILLEM REIGADA I CWEN 3r. premi: ”L’EXPLORADOR PEP I EL BOSC ENCANTAT” MASSIMO PONZINI I POVEDA CATEGORIA 6 (3r de Primària) PROSA 1r. premi: ”L’AVENTURA A LA NEU” SOFIA MARMOLEJO I PLOCIKIEWICZ 2n.premi: ”L’EXAMEN” MAR SERRA I SENSADA POESIA 1r. premi: “LA GOSSETA PETITETA” TAISA SHEPILOVA 2n.premi: ”LA NEU” ALEXIA DONG

CATEGORIA 7 (4t de Primària) PROSA 1r. premi: ”CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA” ONA MORENO I RODRÍGUEZ 2n.premi: ”ELS MEUS AVIS” AMANDA TRELLES I IZQUIERDO POESIA 1r. premi: “LA POESIA DE L’ECOLOGIA” PAU SERRA I SENSADA 2n.premi: “L’AMISTAT” JAN CREUS I LAROQUE CATEGORIA 8 (5è de Primària) PROSA 1r. premi: “FORMEM UN BON EQUIP” LIDIA VILLANUEVA I RODRÍGUEZ 2n.premi: ”UN SOMNI, DE VERITAT?” ALBA CRESPO I VELANDO POESIA 1r. premi: ”EL SOMRIURE DELS MEUS PARES” MAYA LINARES I SOTO 2n.premi: ”L’ESCOLA” SARA LÓPEZ I DÍAZ 3

CATEGORIA 9 (6è de Primària) PROSA 1r. premi: “VIATGE A ALEMANYA” VÍCTOR BRAVO I CASTILLO 2n.premi: “SOMNI I TELEVISIÓ” CARLA ABAN I MONROY POESIA 1r. premi: ”QUIN MUNT D’OUERES” DÍDAC VILLANUEVA I ANDREO 2n.premi: ”L’AMISTAT” SARA PELLÚS I SANTORO CATEGORIA 10 (1r i 2n d’ESO) PROSA 1r. premi: ”EFECTE MIRALL” LAURA BAIGET I RERALTA 2n.premi: ”ARRIBAR A UN PAÍS MILLOR” CARLOTA GARCIA I LÓPEZ POESIA 1r. premi: ”EL MEU MÓN” JOEL LÓPEZ I GÓMEZ 2n.premi: ”TOTS SOM IGUALS” LAIA MARQUEZ I SALDAÑA

CATEGORIA 11 (3r i 4t d’ESO) PROSA 1r. premi: ”LLIBERTAT” ÀLEX MATEU I GARCÍA 2n.premi: ”48 HORES DINS D’UN CERVELL” DANIEL FU POESIA Menció: ”DISSET ESTELS” PAULA MONTERO I CABAÑAS Menció: “LA VIDA” ESTHER VILLANUEVA I CABANES

CATEGORIA 12 (ANGLÈS) WRITING PROSE IN ENGLISH 1st. prize.- “HER” by CARLA POWELL I PUIG 2nd.prize.- “SMILE SLIGHTLY, DEAR” by AITANA CARCELLER I LLORET WRITING POETRY IN ENGLISH 1st. prize.- “DEAR HAPPINESS” by TOMA MUSHKUDIANI 2nd.prize.- “BAT AND DARKNESS” by VITALY SIMON I DÍEZ CONCURS DEL PUNT DE LLIBRE ESO 1r. premi: CARLA POWELL I PUIG 2n. premi: AITANA CARCELLER I LLORET 3r. premi: LAIA BASTOS I BALAGUER CONCURS DEL III CERTAMEN 'FOTOGRAFIA MATEMÀTICA' CATEGORIA (1r i 2n d'ESO): 1r. premi: NATALIA VILLANUEVA I ANDREO 2n. premi: OSCAR VILLANUEVA I RODRÍGUEZ CATEGORIA (3r i 4t d'ESO): 1r. premi: TOMA MUSHKUDIANI 2n. premi: JUDIT ORTS I ARRIBES

AGRAÏMENTS Cal agrair : La participació activa de tots els membres del jurat. A l'AMPA per la seva col·laboració facilitant tots els premis i obsequis que han rebut tots els participants. Sense tots ells la festa no hauria estat possible. Moltes gràcies a tothom. -

La Comissió de Sant Jordi 2018 5

CATEGORIA 1. Primer premi

E.Infantil (I3)

DIBUIX

CATEGORIA 1. Primer premi “MIRANT LES FLORS” ARITZ CALATAYUD I SUGASTI “

CATEGORIA 1. Segon premi “ESTEM AL PARC” LAIA GONZÁLEZ I GARCÍA

CATEGORIA 1. Tercer premi “UN SOL I UN GLOBUS” ALBA RIOJA I ÁLVAREZ “

E.Infantil (I4)

DIBUIX

“JO PASSEJANT PER L’HERBA” DANIELA IBARRA I MONREAL “

CATEGORIA 2. Primer premi 11

CATEGORIA 2. Segon premi “FLORS” NOA URBEA I ESCARTIN

CATEGORIA 2. Tercer premi “L’ARC DE SANT MARTÍ DAMUNT LA CASA” BIEL QUEROL I MAURI “

E.Infantil (I5)

DIBUIX

CATEGORIA 3. Primer premi “EL DRACA ATACA LA PRINCESA” GABRIEL LOBO I NAVARRO “ 15

CATEGORIA 3. Segon premi “UNA ILLA ENCANTADA” JOANA ORTIZ I BOU 16

CATEGORIA 3. Tercer premi “LA MORT DEL T-REX” RAÜL SAN MARTÍN I ÁLVAREZ

E.Primària (1r)

CONTES

CATEGORIA 4. Primer premi “LA CASA DEL TERROR” MARTINA MARZO I GARCIA “

CATEGORIA 4. Segon premi ”LA PRINCESA I EL CAVALL” ARIANNA FEFÉ I PAULOS “

CATEGORIA 4. Tercer premi ”EL CEMENTIRI EMBRUIXAT” EIDUR CALATAYUD I SUGASTI “ 23

E.Primària (2n)

PROSA

UNA MUNTANYA IMPRESSIONANT

CATEGORIA 5. Primer premi

Hi havia una vegada una família amb una mare, un pare i un fill: en Marc. Un dia el Marc li va dir als seus pares:

“UNA MUNTANYA IMPRESSIONANT” CLARA LOBO I NAVARRO

- Vull anar a fer una excursió a la muntanya, si us plau !!! - D´acord, . Posa´t a fer la motxilla, demà ens llevarem ben aviat per anar tots junts a la muntanya van dir els pares. En Marc els va fer cas. Quan va acabar de fer la motxilla va anar a sopar, es va rentar les dents, va anar a dormir i rumiant que ja estava a la muntanya va arribar el dia de l´excursió. Van emprendre el camí i van arribar al peu de la muntanya. Van començar a escalar per arribar al cim. Primer va començar a escalar una mica en Marc, després la mare i l´últim el pare. Els va costar una mica perquè la muntanya era molt alta i plena de pedres. Quan van ser tots a dalt van trobar una cova. Van entrar, van explorar la cova i sentien que la muntanya els parlava. I realment era així. La muntanya els estava parlant i els deia: -Llegiu totes les històries que apareixin a la cova. La família va fer cas i van començar a llegir un munt d´històries que hi havia escrites a la cova i quan van acabar van aparèixer totes les siluetes de tots els personatges de les històries que havien llegit. Realment era una muntanya encantada! La família tenia molta por perquè no era gens normal que una muntanya parlés i que una cova expliqués històries. Espantats, van sortir corrents cap a casa seva. Quan van arribar a casa no sabien si allò que havia passat era un somni o era realitat. I hi havia una vegada un gat i hi havia una vegada un gos i aquest conte ja s´ha fos. La lluna trencada

CATEGORIA 5. Segon premi ”EL NEN I LA FLOR FLUORESCENT” GUILLEM REIGADA I CWEN

EL NEN I LA FLOR FLUORESCENT Hi havia una vegada un nen que es deia Pau. El Pau volia escalar la serralada de l´Himalaia on hi havia la muntanya més alta de tot el món: lÉverest. Quan anava cap a l´Himalaia es va trobar un senyor que també es dirigia a la muntanya de lÉverest i li va preguntar: - Per què és tant important lÉverest ? El senyor li va dir: - És important perquè hi ha la clau de la cova de la muntanya. - I que hi ha a la cova? -va preguntar el Pau. - Hi ha la flor fluorescent ! Van escalar la muntanya, van agafar la clau i van entrar a la cova.Quan estaven dins la cova no sabien què fer. De sobte van aparèixer uns monstres i seń van anar ràpid fins al final de la cova on van trobar unes escales per sortir. Es van adonar que eren a láltre costat de la muntanya. Van trobar una porta que no es podia obrir. Quan estaven intentant obrir la porta va aparèixer un gos, el gos va empènyer i va poder obrir la porta. Van veure que hi havia la flor fluorescent però també hi havia una trampa. Les parets es van anar movent cap al centre però ells eren molt forts i van córrer ja que el terra sánava trencant !!! Van allargar la mà, van agafar la flor i van sortir dáquella trampa. Quan van arribar a casa van fer una festa i van veure que la flor que brillava tant es convertia en una persona fluorescent. Havien salvat aquella persona. I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s´ha fos.

JAC

L'EXPLORADOR PEP I EL BOSC ENCANTAT

Vet aquí una vegada, en un bosc encantat, hi havia un explorador que es deia Pep. Era un explorador molt valent, era jove, fort i tenia un company que es deia Pol. Anava a buscar un mineral dór!!! però hi havia un problema: per arribar a torbar aquest mineral dór necessitaria un mapa. On estaria aquest mapa ? Léxplorador Pep era molt llest i entenia el llenguatge dels ocells i va decidir demanar ajuda a tots els ocells del bosc.

CATEGORIA 5. Tercer premi

En Pep va dir als ocells: - Em podríeu guiar fins el mapa del mineral dór? Però els ocells es feien els despistat i van marxar volant cap a un altre lloc. En Pep no entenia perquè els ocells amb cara de ximples no li feien gens de cas, però no s´ho va pensar gaire i va seguir el seu camí. Finalment, a dalt de tot dúna muntanya, va trobar el mapa. Va seguir les instruccions i, quan va acabar, el mapa va desaparèixer. El mineral dór feia soroll i brillava molt. Quan es va apropar per agafar-lo es va trobar amb un esquelet que estava viu. El Pep el va matar amb una espasa que portava a la butxaca. Va poder agafar el mineral i va marxar cap a casa. Quan va arribar a casa el va posar amb la seva col.lecció de minerals. I... conte contat ja s´ha acabat.

LLUÍS

”L’EXPLORADOR PEP I EL BOSC ENCANTAT” MASSIMO PONZINI I POVEDA

E.Primària (3r)

PROSA

L'AVENTURA A LA NEU Hi havia una vegada una nena que es deia Camila que vivia amb el seu pare Robert i la seva mare Claudia ,i vivia a l’Equador. Però la Camila sempre havia desitjat una cosa que era anar a la neu. És clar, allà a l’ Equador estava tot el temps o plovent o feia molta calor. Gairebé tots els nens de la seva classe deien que és molt millor la calor, que a la neu fa molt de fred.

CATEGORIA 6. PROSA. Primer premi L’AVENTURA A LA NEU” SOFIA MARMOLEJO I PLOCIKIEWICZ

I els seus pares tampoc volien, però ella insistia molt i molt i molt. I finalment la van deixar, li van dir que anirien a Andorra, la Camila es va emocionar molt. Dit i fet, van anar a Andorra. Quan van arribar van entrar a un hotel molt xulo, ja volien que fos el dia següent. Al dia següent es van despertar, van esmorzar i van vestir-se.Van agafar el cotxe, i van anar cap a la muntanya. Però no portaven cadenes i es van desviar, la Camila estava una mica preocupada, però després es van quedar encallats a la neu, llavors la Camila estava molt preocupada. Van decidir que anirien caminant fins on poguessin. Quan ja portaven un bon tros caminant la Camila va cridar auuuuu! Va trepitjar un missatge en una ampolla i posava : “ En aquesta carta et diré per on anar al meu palau, hauràs d’anar al nord i ho trobaràs”. No estava firmat, però van seguir les instruccions. Quan van arribar van seguir cap a un altre camí que es deia CAMÍ MÀGIC, quan caminaven anaven trobant coses màgiques. Van seguir caminant i van arribar al seu hotel. Estaven molt cansats i se’n va anar tots tres a dormir. Ara estaven segurs que l’endemà podrien anar a esquiar perquè ja sabien el camí cap a la muntanya. Conte contat aquest conte s´ha acabat. purpi.

L'EXAMEN Hi havia una vegada una nena que es deia Lluna que vivia a Premià de Mar i tenia uns pares molt estrictes però ella se'ls estimava molt. Un dia la Lluna va arribar a casa una mica cansada, directament va seure a la seva cadira i va començar a estudiar perquè tenia un examen de matemàtiques que per a ella era molt difícil ,però s'estava angoixant perquè no li sortia ,i no li sortia, i no li sortia, i no li sortia i va sortir a jugar a la platja. Més tard va fer una amiga que es deia Joana. Després d'haver fet una volta per la platja van quedar que es trobarien l’en- demà. La Lluna sabia que havia d'estudiar però per escapar-se'n li va dir que li anava bé. Va sopar verdura i va somiar amb un monstre terrorífic però ella estava la mar de contenta perquè havia quedat amb la seva millor amiga. Van estar tota la setmana fent això de quedar i no fer els deures, però llavors quan la professora de la Lluna va dir: “Control de matemàtiques", el cor de la Lluna va començar a bategar molt ràpid pum pum ,pum pum, pum pum , pum pum . Quan la Lluna va començar l’examen plink! No us ho podeu imaginar el llapis estava escrivint sol !!!!!!!!!!!!! , la Lluna es va sorprendre molt ,però molt, va acabar la primera de tot. Quan va acabar l’examen i va sortir de l’escola i se'n va anar cap a casa. Pel camí estava molt nerviosa per la nota que havia tret el llapis perquè sinó la mare l'estomacaria. L'endemà quan la professora de la Lluna li va donar l’examen el va mirar iiiiiii, va treure un 10!!!!!!!!! No s’havia equivocat en res de res. Es va posar molt contenta i conte contat ja s’ha acabat. LIBÈLULA

CATEGORIA 6. PROSA. Segon premi ”L’EXAMEN” MAR SERRA I SENSADA

E.Primària (3r)

POESIA

LA GOSSETA PETITETA

Hi havia una vegada una gosseta molt petiteta que havia escapat de la casa d’en Vlad.

CATEGORIA 6. POESIA. Primer premi “LA GOSSETA PETITETA” TAISA SHEPILOVA

I havia anat a un llac i endevineu a qui s’ha trobat. A un ocell que estava malalt. I va preguntar: ocell què t’ha passat m’he trobat un gat i m’ha esgarrapat i després se n'ha anat. I va preguntar l'ocell malalt: gosseta em pots donar el teu collaret ? és clar que sí, ocellet va agafar l'ocellet el collaret i se’n va anar volant. I va pensar la gosseta quin ocellet més trapella no sap que el collaret és molt vell ja.

Mis Misteri

CATEGORIA 6. POESIA. Segon premi

LA NEU

”LA NEU” ALEXIA DONG

Quan n’hi ha poca, sembla lleu, la neu és com tèbia de tan flonja. Si la prems dintre la mà es contrau com una esponja i els dits t’envermellirà.

Purpurina.

E.Primària (4t)

PROSA

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA Per què? Em pregunto: Per què ho fem? Un dia la meva mare em va explicar que els homes maltractaven a les dones i la veritat és que no sé per què ho fan. Som tots iguals, tothom té dret a fer el que vulgui. Hem de respectar a tots. La mare em va dir que les dones porten molts anys lluitant perquè els homes no les maltractin em diferents nivells: no tenien dret a votar, a treballar, a conduir, en definitiva, a fer res. En alguns països segueixen sense poder fer aquestes coses. És molt dur per a totes les dones. La mare i jo vam veure una pel·lícula en què un home maltractava una dona que es deia: Indefensa. I també vam escoltar una cançó: La puerta Violeta, de Rozálen. Tinc molta sort de viure aquí a Barcelona i no viure en alguns països de l’Àfrica on segueixen sense poder votar, treballar... De gran vull veure si encara algú segueix maltractant a les dones m’encantaria veure el futur de les dones!!! Què hauria de fer el món perquè tot això canvies? Potser hauríem de ser millors persones o pensar una mica més en què fem quan maltractem a persones com per exemple: Les dones.

Angela Davis

CATEGORIA 7. PROSA. Primer premi. ”CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA” ONA MORENO I RODRÍGUEZ

ELS MEUS AVIS

CATEGORIA 7. PROSA. Segon premi. ”ELS MEUS AVIS” AMANDA TRELLES I IZQUIERDO

Hola em dic Naila i tinc 10 anys. Bé, avui no vull explicar la meva vida, sinó la dels meus avis. Els meus avis no veuen. La meva àvia des de petita que no veu, em va dir que de petita va fer una pujada i es va quedar cega del tot. Sempre m’explica que tenia vergonya de sortir al carrer i que tots la miressin, així que es va posar ulleres de sol i sortia amb la seva mare al carrer. També explica que si no fos per la seva mare, que l’acompanyava pel carrer, s’hagués xocat contra més d’una farola i el Ratolí Pérez li hauria portat tants diners que seria rica. Ara us explicaré la història de per què el meu avi no hi veu. Bé, el meu avi me n’ha explicat dues, d’històries, però les dues m’agraden molt. La primera explica que de petit estava mirant els focs artificials des de la terrassa de casa seva a Segur de Calafell amb els seus pares quan, de sobte, li va anar un coet a l’ull. Bé, el meu avi no està cec del tot, sinó que només veu d’un ull i de l’altre no veu res. I si aquesta primera història no us la creieu, hi ha una altra. Després de la guerra, ell i un amic seu anaven pel camp i es van trobar una bomba. Com que eren nens, el seu amic la va agafar amb les dos mans mentre caminaven i, de sobte, BAM!!! Va explotar. El meu avi es va quedar sense ull i el seu amic sense mans. Ara tots els divendres ens preparen uns menjars boníssims i els estimo molt.

GOLONDRINA

E.Primària (4t)

POESIA

LA POESIA DE L'ECOLOGIA L’ecologia és important i també pot ser interessant excepte per Donald Trump. S’ha de reduir i reutilitzar i també reciclar si és que el canvi climàtic vols arreglar. No s’ha de malgastar i tampoc desaprofitar

Primer premi.

Ni aigua, ni menjar.

“LA POESIA DE L’ECOLOGIA”

Hem de saber i estar explicant

PAU SERRA I SENSADA

tot el que està passant perquè al final a tots ens està afectant.

Independentista.

CATEGORIA 7. POESIA.

L'AMISTAT L’amistat és un sentiment molt compartit i és molt bonic.

CATEGORIA 7. POESIA. Segon premi. “L’AMISTAT” JAN CREUS I LAROQUE

És molt alegre, però... Mai es trenca? Sí, es trenca. Però també es crea... L’amistat no és un sentiment petit, però, de debò, és molt bonic.

MisterBrown

E.Primària (5è)

PROSA

CATEGORIA 8. PROSA. Primer premi. “FORMEM UN BON EQUIP” LIDIA VILLANUEVA I RODRÍGUEZ

FORMEM UN BON EQUIP Tot comença el dia 15 de febrer del 2017. El meu germà ........un moment, un moment, no m’he presentat. Jo sóc la Clàudia, tinc 11 anys i visc a Barcelona. Tinc un germà que és molt pesat, però l’hi aguanto tot, me l’estimo molt, és el meu germà ,és clar. Es diu Leo i té 6 anys. El que anava dient....., tot va començar quan al meu germà li van regalar una bola del món i va començar a descobrir països, capitals...Llavors va començar a insistir que volia anar a Brasil, perquè a part que li agradava, era un gran admirador del Neymar. Així és com li va preguntar a la mama: -

Mami, tu saps que jo t’estimo molt veritat? –va dir-li en Leo

És clar que sí que ho sé.- va respondre la mare.

Em podries portar al Brasil? Va preguntar en Leo

M’acabes de dir el que he sentit?- va dir la mare sorpresa.

Sí,has sentit que vull anar a Brasil, sí que ho has sentit bé. -va reafirmar en Leo.

A fer deures!!! -va cridar la mare.

Calleu que no sento la sèrie!!! –vaig protestar jo.

A mi em semblava bé anar a Brasil, però la mama deia que estava molt lluny i era molt car. Va arribar l’hora de sopar i en Leo no va parar en tota la nit de dir: -

Vull anar a Brasil, i GOL del Barça., - perquè aquell dia jugava el Barça.

Al dia següent hi vaig estar rumiant a l’escola i vaig pensar que anar a Brasil no estaria malament ,perquè l’únic viatge que fem és anar al poble dels avis i sortir a llençar la brossa. A veure ,que sí que és divertit anar al poble dels avis, pels cosins i pel menjar de l’avia, però..... -

TINC UNA IDEA!

Ara que parlo dels meus cosins, ells em podrien ajudar. Encara que un tingui 18 anys potser te ganes d’ ajudar-nos, total ara no fa res, només sortir de festa amb els amics. A la tarda quan tornava de ball li vaig comentar aquesta idea a en Leo. En arribar a casa li vam dir a la mare: 42

Et volem fer una proposta, com que no ens deixes anar a Brasil hem pensat que quan us vagi bé podríem anar al poble dels avis amb els cosins.

Mama, si us plau!!!!- li va suplicar en Leo posant careta de pena.

La mama va acceptar la PROPOSTA!!!!!!! Dos caps de setmana després vam anar tots cinc cap al poble, perquè tinc un gos encara que no ho havia dit. Jo tinc molta confiança amb la tieta i com diria ella tenim «Bon rotllo» i sempre anem cantant la mateixa cançó. El que anava dient, perdó sempre em desvio del tema, sóc així de xerraire. El Leo i jo vam anar a parlar amb la tieta: -

Tieta, volem dir-te una cosa però no li pots dir a ningú -va dir el Leo.

Va Leo, anem directes al gra. –el vaig increpar jo.

Espera Clàudia, que això és important! - i ens vam barallar com tots el germans.

Quina cosa em volíeu dir?- va preguntar la tieta impacient.

Doncs, que si ens podries portar al BRASIL!!!!!!!

Acabo de sentir el que he sentit? –va preguntar sorpresa.

Has dit el mateix que la mama- vaig dir.

Sí o no ? –va insistir en Leo.

A mi també m’agradaria anar a Brasil i amb vosaltres encara més, però..... és hora de fer un pla!

Primer vam començar pels diners ,fent accions per guanyar-ne molts. LLISTA D’ACCIONS: Rentar cotxes dels veïns , fer una paradeta de llimonada , fer polseres per vendre..... Vam aconseguir molts diners,fins i tot ens en van sobrar. Vam poder regalar als pares un viatge a Madrid. SEGÜENT PAS: Buscar una data pel viatge. A la tieta li anava bé al juliol, però a mi no perquè havia de fer deures. Aaaiiii,... amb els deures! Aquell estiu per sort la 43

professora estava de bon humor i no ens en va posar gaires. La tieta va intentar buscar algun dia al seu calendari i el va trobar. ESTRATÈGIA PER DESPISTAR ALS PARES: Amb els diners que ens sobraven vam enviar als pares a Madrid de vacances ells sols. EL DIA ESPECIAL: Ja ha arribat el gran dia ho tenia tot preparat la tieta els vindria a buscar a casa de l’avia perquè els pares ja estaven de viatge. Jo com que sóc la gran em vaig haver d’encarregar de tot: fer les maletes, l’ esmorzar , de la roba que ens posaríem, que en Leo fes les seves necessitats, estar atenta al telèfon per a quan truqués la tieta..... Aaiiiiii, no m'estranya que la pobre mama s'estressi !!! Ja ha sonat el telèfon i en Leo encara està defecant. Així diu la professora que ho diguem que queda més fi. No vull interrompre, però espero que acabi ràpid .Bé,ha tirat de la cadena. Ja podia obrir a la tieta. EL VIATGE Va anar tot bé. Van ser moltes hores de vol i quan vam arribar ja era de nit. L’endemà vam visitar la ciutat i en Leo seguia pensant amb en Neymar. Tota l’estona observant a veure si el veia. -

A veure babau, que no saps que està entrenant amb el Barça!!!-li vaig recordar.

Ei, acabo de veure un amic seu i potser està aquí! –ens va comentar la tieta.

Ella sempre està enganxada a les xarxes socials: INSTAGRAM ,TWITER, FACEBOOK,....i va trobar-ho a INSTAGRAM.. -

A veure la foto! –vaig dir.

Sembla que està al mateix carrer que nosaltres.-va dir la tieta. A la fotografia estava ell i posava”El mejor amigo del año: Neymar.” En Leo va sortir disparat carrer enllà, i la tieta i jo quan hi vam arribar el vam veure parlant amb en Fabio, crec que es deia.

Escolta ets tu el que surt a la fotografia, que ets amic del Neymar, Fabio? –li preguntava en Leo.

“Sí, bueno, no se si lo sigo siendo però de pequeños lo eramos mucho»-va contestar.

Él es mi idooooloooooo- li va dir en Leo

En Leo es va posar molt content, va començar a saltar, a cridar d’alegria. Sort que en Fabio entenia una mica el català. En Fabio es va sorprendre quan va veure tanta emoció. Feia tard i no es podia quedar més estona, però ens va dir que tenia una proposta 44

per fer-nos i que podíem quedar l’endemà a les 10. En Leo va mirar a la tieta amb cara de no haver trencat un plat. La tieta va fer que sí amb el cap. En Leo la va abraçar. Al dia següent en Leo es va despertar molt d’hora ,estava molt intrigat . Va començar a donar voltes i ens va despertar. Vam esmorzar dutxar-nos...Després vam sortir i com sempre vam arribar justos. Ell ja estava esperant. Nosaltres el vam convidar a prendre alguna cosa. Llavors ens va explicar que ell i el Neymar tenien un equip de futbol amb els amics que s’anomenava: FC NEYFAMABIO. Ens va proposar que quan anéssim a veure un partit a Barcelona, escrivíssim la frase del nom en una pancarta a veure si la reconeixia. En fi,vam passar una setmana genial i quan vam arribar a Barcelona ,vam anar al camp del Barça. Durant el partit en Neymar es va fixar en la pancarta i va reconèixer el nom. Al final del partit es va apropar i ens va regalar la samarreta .En Leo es va posar “super” content i així es com acaba tot. En Leo feliç i jo també.

Blue23

CATEGORIA 8. PROSA. Segon premi. ”UN SOMNI, DE VERITAT?” ALBA CRESPO I VELANDO

UN SOMNI, DE VERITAT? El dia 23 de juny per la nit vaig tenir un somni estrany. Fins i tot vaig tenir por. Quan em vaig despertar... Voleu saber que em va passar de veritat? Doncs, ara us ho explico! Abans d’anar a dormir, com sempre, veig una estona la televisió. En un moment vaig pensar què somiaria avui, i vaig dir: potser ser una bombera o ser un gos o un... el cap se m'omplia d’idees. Aquell dia, pensant en què somiaria no vaig trigar gaire en adormir-me al sofà. Em vaig endinsar en els meus profunds somnis. Notava alguna cosa estranya dins el meu cap, em sentia molt diferent. Al principi semblava jo, però no ho tenia molt clar. I on està la idea de ser bombera i la del gos? - No ho entenc. No era el lloc fantàstic que esperava. Era tot el contrari, era un lloc espantós però bastant acolorit. Vaig observar pels voltants i seguidament vaig entrar a una casa. Allí hi vaig veure unes claus, una llanterna, un rellotge ,una motxilla, un pic i un sobre amb un pergamí a dins. Vaig agafar-ho tot, però el que em va cridar més l´atenció va ser el sobre amb el pergamí. No m’ ho vaig pensar i el vaig obrir. Hi havia una carta que anava dirigida a mi, amb les mans tremolant la vaig llegir i deia:

Estimada Alba. Fa poc que en aquest territori hi va haver un crim. Esperem que hagis agafat les claus, la llanterna, el rellotge, el pic i la motxilla per guardar-ho tot. Tot això et servirà per descobrir on va passar. No perdis el temps, a la motxilla hi ha un mapa de tota la ciutat. Sort! Ah, i una cosa més, si no ho descobreixes en 12 hores et quedaràs aquí per sempre. Adéu sense signatura

-Què? -em vaig dir jo mateixa-, això no pot ser veritat, però si no ho descobreixo no podré sortir. O més ben dit, no em despertaré, em quedaré com hivernant! 46

No ho entenia gaire bé, però em vaig posar el rellotge i vaig mirar el mapa. En primer lloc el mapa indicava que havia d’anar a una llibreria i trobar el llibre més vell, dins hi trobaria una pista per continuar. En arribar a la llibreria vaig haver de treure la llanterna, perquè estava molt fosc i em vaig posar a buscar el llibre més vell. Quan el vaig trobar el vaig obrir i dins hi havia un petit paper amb una pista: “El crim va passar en un lloc acolorit”. -Perfecte, ja tinc una pista! Me’n vaig anar a passejar per la ciutat a buscar llocs acolorits, però el problema era que tots eren acolorits menys dos. Vaig decidir entrar al que més a prop tenia, però no hi vaig trobar res. Llavors vaig pensar amb la motxilla, a veure si tenia alguna cosa a dins. Les claus crec que eren les més convenients en aquell moment. Tot caminat i mirant si les portes tenien pany en vaig trobar una que encaixava amb la clau que tenia a la mà. Estava a punt d’entrar, vaig mirar el rellotge i em vaig adonar que ja havien passat 6 hores. Vaig pensar que m’havia d’ afanyar. Buscant vaig trobar una altra pista que deia: “Estic en un lloc acolorit i no estic a nivell de mar , si em vols veure ,neu has de trobar”. -On hi pot haver neu? -vaig dir tota pensativa. Ja està, és a la muntanya! De sobte, quan vaig dir la paraula “muntanya” es va il·luminar un circ, que justament estava dalt d’ un cim. Vaig mirar el rellotge i només em quedaven 30 minuts. Em vaig organitzar i primer vaig escalar la muntanya amb el pic que tenia a la motxilla. Una mica espantada, quan vaig arribar vaig entrar a dins del circ. Allà vaig trobar una taula i a dalt de la taula una caixa forta. Ràpidament la vaig obrir i contenia una carta que deia: “Molt bé, has trobat el lloc on va passar i ara com a recompensa tornaràs a la realitat. Ah,... i cal que sàpigues que en al teu món són ja les 10 del matí”.

Al despertar, vaig anar a abraçar ràpidament als meus pares. Des d’ aquell dia vaig tenir por al circ. Els vaig explicar als meus pares el que m’havia passat. Ells, per a que veiés que no havia de tenir por, em van portar un cap de setmana al circ. Mai oblidaria aquell somni!

COCO

E.Primària (5è)

POESIA

EL SOMRIURE DELS MEUS PARES

Jo puc veure cada dia el somriure que porteu pintat,

CATEGORIA 8. POESIA. Primer premi.

i vosaltres sempre el porteu retratat. En dies de pluja no se’n va,

”EL SOMRIURE DELS MEUS PARES”

i em fa pensar com és que no s’esborra mai.

MAYA LINARES I SOTO

Subjectat per galtes grassones o clotets ben endinsats per això puc saber que mai no se us caurà. Per si de cas sempre porto un pinzell, perquè a vegades no hi ha cap remei. Un dia veniu amb el somriure blau, l’altre groc, verd, l’altre púrpura, magenta... I el més curiós és que oloren a menta. Pintats o no, sempre us puc veure rient i aquesta és la manera de fer-me somriure a mi i a la gent.

MACHERI

L'ESCOLA A l'escola nens hi ha, jugant, estudiant o cantant, i l'escola plena està.

CATEGORIA 8. POESIA. Segon premi. ”L’ESCOLA” SARA LÓPEZ I DÍAZ

Hi ha nens entremaliats o interessats pel que estan explicant. Hi ha mestres que no paren d’ensenyar, per això no fartes estan. Hi ha aules buides o plenes, els nens que no estan, esport fan. Nens esmorzant o dinant, contents o avorrits estan. A les cinc surten, però dubtes i dubtes tenen per si deures hi ha. Miren l’ agenda i diuen : -Mare, no n’hi ha. -Al trimestre que ve, ja es veurà, -diuen les mares que enfadades estan.

Unicorn

E.Primària (6è)

PROSA

VIATGE A ALEMANYA Hola! Sóc en Mohamed Aboukar i sóc d’Irak. Visc a casa amb la meva mare, el meu pare, la meva àvia i els meus germans l’Abdula i la Fatema. Com molt sabeu el meu país està en guerra i ara us explicaré el meu viatge cap a Alemanya. Dia 1 Avui han caigut dues bombes més, la meva família ha decidit que hem de marxar d’aquí, no podem viure amb bombes explotant al nostre costat. Dia 2 Avui hem recollit tot el necessari per fer aquest viatge tan llarg. Hem agafat tot el menjar i l’aigua que hem pogut però crec que en necessitarem més per arribar bé i sans a Alemanya. He parlat amb el pare i m’ha dit que haurem de creuar molts països i ciutats diferents. Dia 3 Avui ens hem acomiadat dels amics i hem començat el viatge, jo estava molt content perquè no sentiria el soroll de més bombes, però a la vegada em sentia trist perquè segurament no podria veure més els meus amics. Els pares feien cara de preocupats però jo no sabia per què. Dia 7 Què bé! Ja estem a Síria!!! Però hem gastat més menjar del què pensàvem que necessitarem per arribar a Alemanya. Ara ja sé perquè els pares estan preocupats..., és perquè l’àvia és vella, no pot seguir el ritme i estem endarrerint-nos. Dia 14 Ja estem a punt d’arribar a Turquia però ens hem trobat amb una mena de barrera que ens ha fet aturar però no podem perdre més temps...hem d’anar el més ràpid possible. El pare en ha impulsat a l’altra banda de la barrera. Jo m’he fet mal al braç però l’avia diu que s’ha fet mal a les cames i no pot caminar. El pare l’ha portada en braços i s’ha quedat amb una família que la cuidaran fins que tornem a buscar-la. Ens hem acomiadat d’ella i esperem tornar a estar amb ella ben aviat . Dia 20 Avui se´ns ha acabat l’aigua però hem trobat un riu i hem pogut agafar-ne, menjar no en tenim i no trobem res silvestre. Estic preocupat, no sé si podrem arribar sans a Alemanya, Ja estem a prop de Romania. 52

CATEGORIA 9. PROSA. Primer premi. “VIATGE A ALEMANYA” VÍCTOR BRAVO I CASTILLO

Dia 26 Avui hem trobat una altra barrera però no ens hem preocupat perquè ja n’havíem passat una, aquesta vegada no m’he fet mal... he caigut bé. Dia 32 Estem a punt d’arribar a Suïssa i hem trobat quatre persones. Hem anat corrent cap a elles per a demanar-los una mica de menjar però no tenien res, era una família com nosaltres que havia marxat per la guerra. Ens hem fet amics, eren molt simpàtics, volien anar a Alemanya com nosaltres i hem continuat el camí junts. Dia 43 Crec que ja ens queda poc per arribar a Alemanya. Portem molts dies sense menjar i tenim molta gana, no sé si podrem arribar a Alemanya. Ara estem veient una casa a uns quants metres. Al principi pensàvem que era una imaginació però cada vegada que ens apropem més sembla una casa...sembla un petit poble. Ens hem posat a córrer i... era un camp de refugiats ha dit la meva mare. Això és com un poble per a la gent com nosaltres que no té casa, nosaltres ens hem alegrat molt que hi haguem pogut arribar. Els meus germans i jo hem plorat de l’alegria i ens hem pogut quedar allà amb menjar i aigua. Dia 50 Estem molt contents del viatge i hem fet molts amics. Avui estava jugant a pilota amb els meus amics i ha vingut un famós català, no me’n recordo de com es deia però era una persona que cantava. Dia 60 M’ho estic passant molt bé aquí, amb els amics, la família .... Però avui ha arribat una família. Jo al principi pensava que era una família famosa o alguna cosa així però no, no era el que pensava, era una família que volia acollir una família. Ens han escollit a nosaltres. Aquesta família eren: la mare, el pare, un fill i una filla. Hem anat amb ells. Són una família rica, tenen molts diners : una mansió i moltes serventes i moltes habitacions i molt de tot. Ara tinc 34 anys i tinc dona i fills, i aquesta experiència em serveix per a pensar que res és impossible que pots passar de ser pobre a ser ric.

Mohamed Aboukar

SOMNI I TELEVISIÓ Estava fent els deures de català i el meu gat, en Minso, va engegar la televisió.

CATEGORIA 9. PROSA. Segon premi. “SOMNI I TELEVISIÓ” CARLA ABAN I MONROY

Quan em vaig adonar en Minso estava mirant una sèrie que tractava sobre pirates, va aparèixer un peix i......en Minso va saltar a la pantalla! De cop i volta va desaparèixer. -Minso! Minso! -vaig cridar. Una força em va portar dins la televisió! Estava dins l'aparell! No trobava en Minso. Estava preocupat...potser havia tornat a casa. Ho vaig deixar estar i vaig sortir per una porta. Vaig obrir la porta i......estava enmig del mar! No m'ho podia creure hi havia un capità, ho sé per les pel·lícules de pirates que he vist. Aquell capità estava llençant una persona per la taula de fusta, ho havia d'impedir!!! Vaig dir al capità: - És una persona!!! Et posaran a la presó! (Va dir-li-ho per veure si així no feia mal a ningú). Però no em va fer cas. No sabia què fer i quan menys m’ho esperava.... Tot em donava voltes, tot era fosc, estava marejat.... Vaig caure en un castell ple de joies i diamants, vaig escoltar veus i vaig anar a mirar, era una reina. Ah, ja me'n recordo és la série preferida de la meva germana petita, potser ella ho ha posat a la televisió. La serie tracta sobre una reina dolenta, que mai deia el seu nom o si més no, no me'n recordo, i volia ser la més bella del regne. Aquesta reina feia por, perquè volia matar a qui fos mes bella que ella. Vaig veure un servent i ell em va veure, immediatament ho va dir a la reina i em van agafar. Socors!,socors!- vaig cridar amb tota la meva veu.

Però ningú em va fer cas. La reina digué: -Talleu-li el cap! Ara mateix! Jo no parava de cridar i demanar ajuda i quan m’estaven preparant, va acabar el capítol! Casi em moro! Em vaig quedar a les fosques, ara ve.... la serie de la meva mare! Aquesta si que és perillosa perquè els robots s'estaven convertint en dolents! Esperava que la mare s' oblides de la serie però....,acabava de començar la lluita entre humans i robots! Tot va començar a girar, aquest cop vomitaré! Vaig caure en un edifici enorme de metàl.lic, aiiiiii! No! És l’amagatall dels robots, em mataran! Vaig començar a córrer i per darrere tenia un munt de robots que em perseguien, els vaig distreure amb una altra cosa i em van deixar tranquil. Estava espantat, vaig sortir de l’edifici, estava tot ple d’herba, arbres... -Tot és verd! On són els edificis, les cases i les persones?- em vaig preguntar. Vaig estar una estona caminant pel bosc i ja veia edificis destrossats, cases incendiades i persones inconscients. Tot estava ple de fum i no podia respirar bé, a poc a poc m'adormia..., fins que vaig caure a terra, inconscient. Quan em vaig despertar vaig veure un munt de robots i estava lligat en una camilla. Em vaig fer l'adormit però em van posar un segell que cremava i del dolor em vaig desmaiar. Sentia veus: -Linderbrocken,Linderbrocken! Para la taula! La mare era a la cuina. Vaig començar a plorar perquè em pensava que no la tornaria a veure.

Allà mateix estava en Minso i em va llepar la mà. -Tot era un somni!! Vaig fer una abraçada a la mare i ella es va sorprendre. -Linderbrocken, et trobes bé? Ves-ten al llit si no et trobes bé!- em va dir la mare. Al llit vaig pensar en tota la bogeria que havia viscut i vaig recordar una cosa super important: -NO HAVIA FET ELS DEURES DE CATALÀ!!

Alrac

E.Primària (6è)

POESIA

QUIN MUNT D'OUERES

CATEGORIA 9. POESIA.

Déu meu quantes oueres he divisat en teoria les vam utilitzar per fer un arbre de Nadal molt original però a l’hora d’utilitzar-los allà es van quedar res no vam fer amb elles... quant de temps malgastat recopilant milions d’oueres per tenir-les just allà esperant a fer aquell arbre de Nadal si les intentessis comptar moriries abans d’acabar perquè fa tant de temps que les vam recopilar que alguna perduda estarà però si en veus tantes alguna cosa pensaràs: déu meu quant cartró s’ha utilitzat! I de segur que n´hi ha moltes més... alguna cosa hem de fer! Hi ha molta contaminació si ho penses bé... amb tot allò res no es pot fer fins que desaparegui fins a no quedar res. Pensa-ho bé en un futur la Terra hem de cuidar molt més del que ara pensem perquè la cosa amb més seriositat ens l’hem d’agafar és un assumpte que s’ha de prendre amb molta més serietat!

Anonimus Thing

Primer premi. ”QUIN MUNT D’OUERES” DÍDAC VILLANUEVA I ANDREO

L'AMISTAT CATEGORIA 9. POESIA. Segon premi. ”L’AMISTAT” SARA PELLÚS I SANTORO

L’amistat són sentiments, alegria, ira, sorpresa, dolor... L’amistat no val diners, però l’has de valorar. Sinó ploraràs. Els amics et tenen confiança, encara que de vegades et poden fer mal. Has de respectar els teus amics sinó estaràs molt sol. Cada dia pots fer un amic i cada dia en pots perdre un altre. Però si els estimes de veritat sempre al teu cor els tindràs.

GRAMI

ESO (1r i 2n)

PROSA

EFECTE MIRALL Hola, jo sóc la Clara, però ara mateix no puc parlar……. Tot comença aquí… Un dia estava a casa estirada al llit, i de cop vaig pensar en el mirall. Aquell mirall que tenia davant meu, en aquell que es veia un reflex: el meu, o potser no ho era…. Vaig pensar en un món, en un món que fos tot al revés, en un món on les coses es veiessin d’una altra manera. Però aleshores vaig pensar que tot allò era una tonteria, i que no tenia cap importància. Ara estic de camí cap a casa, i porto un paraigües per si plou, i si abans parlo…. acaba de començar a ploure!!! Caminant per aquest carrer, mirant el terra, no només he observat un toll d’aigua, sinó que també he observat el mateix que vaig veure al mirall. M’ha vingut al cap el mateix pensament que l’altre dia, aquell món al revés o al contrari, que no sé si és de veritat o no. Però tampoc li he donat importància. Jo finalment penso que m’he tornat boja, o que vaig pel camí de tornar-m’hi. Per fi he arribat a casa i el primer que he fet ha sigut asseure’m al llit davant d’aquell mirall, que cada cop em crida més l’atenció…. He notat una sensació molt estranya, una sensació com si el mirall m’intentés atrapar. De cop s’han apagar tots el llums, fa fred, però tinc una sensació de calor a la vegada. Penso que passarà alguna cosa dolenta i decideixo marxar a casa d’un amic, pel meu bé. Aquesta paranoia que m’havia muntat al cap, no la podia guardar com un secret, havia de sortir a la llum. Vaig arribar i em va obrir la porta el meu millor amic. Vam pujar a la seva habitació, i mentre pujava les escales, dintre del meu cap hi havia una laberint, un laberint sense sortida, pensant què era el millor, si dir-ho o no. Finalment li vaig explicar totes les sensacions que tenia, i que segueixo tenint. El meu amic no es va creure ni una paraula del que vaig dir-li, em prenia per boja, i jo ja no sabia com fer-li creure tota aquesta història. Farta que no em creiés vaig tornar a casa indignada, desesperada, ja no em quedaven forces per a res. L’únic que jo volia era estirar-me al meu llit, però per això havia d’ entrar a casa, i mirar un 61

CATEGORIA 10. PROSA. Primer premi. ”EFECTE MIRALL” LAURA BAIGET I RERALTA

altre cop aquell mirall. Finalment decidida vaig fer-ho. Vaig entrar molt poc a poc, intentant fer el mínim de soroll possible. La casa era fosca, i jo tan pàl·lida en aquells instants que era impossible camuflar-me entre tota aquella foscor. De cop i volta…. RING RING! - va sonar el telèfon. Vaig fer un salt que semblava que estigués volant. No el vaig agafar per por a qui era que estava a l’altre costat de la línia. Vaig entrar a la meva habitació, i vaig observar el mirall amb una cara desafiadora, una cara de fàstic impressionant, però aquelles cares van durar un petit instant. De cop no sentia res, estava començant a suar, i vaig sentir una cosa nova diferent de les altres vegades. Un sentiment de valentia es va apoderar de mi, vaig caminar dues passes cap al mirall, i vaig tocar-lo amb la meva mà. De sobte vaig veure que el mirall anava més enllà, i seguidament una mà va tocar la meva. Em vaig espantar i vaig tapar-me amb moltes mantes, fins que em vaig quedar adormida. Al dia següent vaig decidir anar a parlar amb el meu professor de ciències, (que li tinc molta confiança), i li vaig començar a explicar el que havia succeït. Ell em va creure i va decidir anar a casa meva, per veure què passava. Vam arribar i el mirall seguia igual, llavors el professor va tocar el mirall, però no li va passar el mateix que m’havia passat a mi, i ell em va dir que havia de passar a l’altre costat. Així ho vam fer, i em vaig emportar una gravadora, per anar gravant tota aquella aventura. Vaig entrar, ja estava dintre. Al principi no vaig veure res, fins que finalment vaig veure….. la meva habitació, amb el professor, però em vaig girar cap enrrere i vaig veure que el mirall que havia traspassat encara estava allà. Estava confosa, i no sabia què pensar. Vaig recordar-me que tenia la gravadora, i vaig començar a gravar: “Hola, jo sóc la Clara, però ara mateix no puc parlar, perquè m’he quedat una mica en blanc al descobrir què hi havia a l’altre costat del mirall. La casa és igual, l’única cosa és que tot està al revés, com si fos un efecte mirall. Per fi he sortit de la casa, i he observat que la gent és igual, no hi ha cap diferència. He observat una noia….. és el meu doble! L’única cosa és que no sóc igual que en la vida real…. Me'n Vaig d’aquí corrents…..” Vaig tornar a la vida real i vaig cridar: Professor! Professor! Li vaig explicar tot, i després em vaig adonar que totes les persones que conec són d’una manera i a l’altre costat eren tot el 62

contrari. L'única cosa que vull destacar d’aquesta petita aventura, és que no a tot arreu som iguals, però segur que hi ha alguna cosa que ens connecta, i sobretot, penseu: Què hi pot haver a l’altre costat dels vostres miralls?

Eleven

CATEGORIA 10. PROSA. Segon premi. ”ARRIBAR A UN PAÍS MILLOR” CARLOTA GARCIA I LÓPEZ

ARRIBAR A UN PAÍS MILLOR Hola sóc la Dania, tinc cinc anys i visc a Síria amb els pares i el meu germà, en una casa petita construïda per nosaltres mateixos amb fusta. El meu germà i jo anàvem cada dia a l’escola a uns 10km de casa nostra sols i caminant, perquè el pare havia d’anar a treballar i la mare havia d’anar a recollir menjar pels camps i cuidar tota la casa. Al meu germà i a mi ens agradava anar a l’escola perquè podíem aprendre i estar amb els amics. Un dia estàvem dormint iii... de sobte vam començar a sentir avions i avionetes que estaven tirant bombes i disparant a les cases amb escopetes. -Què passa?- va preguntar en Said. -Ens estan bombardejant Síria, hem de fugir corrents, agafeu quatre coses de menjar que hi a la nevera i la vostra joguina preferida i marxem -va dir la mare. -Vinga som-hi marxem ja- va afirmar el pare. Tots quatre vam sortir corrents per un camí de sorra que sortia de Síria intentaven marxar cap una altre ciutat sense cap guerra, vam caminar i caminar, dormíem molt poc estàvem molt cansats i teníem molt poc menjar, no sabíem cap a on anàvem. Mentre nosaltres caminàvem ens anàvem trobant a gent que també havia marxat de casa seva pels bombardejos Estàvem amb molta gent pel carrer fugint de Síria, i sabeu a qui ens vam trobar? era en Tai el meu millor amic i el seu germà en Josuè, que anava a la classe del meu germà. -Hola!- vam saludar. -Hola!, com esteu?- va preguntar en Josuè i en Tai. -Més o menys bé, però amb por, gana i son. I vosaltres com esteu? -Bé, però amb molta por. Després de ben ve tres dies amb gana i amb son vam arribar a un camp de refugiats, ja estàvem fora de perill, i ens vam quedar un parell de dies a descansar fins que podem marxar. Dos dies després vam sortir del camp de refugiats i vam intentar anar cap a una estació del tren, amb l’esperança que ens portessin a un país on no hi hagués guerres. Un cop trobada l’estació del tren, ens vam trobar que molta gent també estava esperant un tren per

anar a un país on no hi haguessin guerres, totes les famílies es barallaven per poder entrar. Però finalment vam arribar a Europa i ens van acollir a tota la família en un centre on dormíem i menjàvem tots junts. Tots els nens vam poder anar a l’escola. Aquesta família va tenir sort però hi ha moltes famílies que no tenen tanta sort així que hem de fer tot el possible perquè els refugiats puguin viure donant-los menjar i acollint els nens que s’han quedat sense pares per culpa de les guerres. Perquè ells són uns nens que han d’aprendre a llegir i a escriure com tots nosaltres.

Amic

ESO (1r i 2n)

POESIA

EL MEU MÓN Vull un món feliç, en què tothom es respecti i que cadascú pugui expressar el que pensi. Tots som diferents, amb les nostres peculiaritats per això vull un món amb molta diversitat. Vull un planeta sense armes, sense bales ni explosius. Un món que estigui en pau i que no sigui destructiu. Vull un món sense fam i amb aliments, aigua i medicaments. I que tots fem un clam perquè sigui una realitat. Vull energies renovables aprofitant l´aire, l´aigua i el sol amb gent responsable i sense tanta contaminació. Vull un món sense categories ni primer, ni segon, ni tercer món sense tantes diferències ni tantes aberracions. Vull un món on es respectin les cultures, les races i les religions però que no es permetin ni els abusos ni les discriminacions. Vull canvis i evolucions, perquè canviï la situació que algú posi solucions per a tota la població. 67

CATEGORIA 10. POESIA. Primer premi. ”EL MEU MÓN” JOEL LÓPEZ I GÓMEZ

Vull lleis que millorin el món en què vivim, no vull que coincideixin amb les que ara tenim. Aquest és el món per a tothom, que m´agradaria a mi I si tots col·laborem el podem aconseguir.

Un habitant del món

TOS SOM IGUALS

El tema aquest és molt important ja que alguns de nosaltres l’estem oblidant. Hem de pensar en solucionar-ho si no, podem acabar empitjorant-ho. És igual el color del nostre rostre potser ets tu el desastre, si ho mires així és com el color del ulls. T’importa?, oi que no? això ningú ho escull. Fa falta la venda d’esclaus potser per a tu és la clau, encara que no té sentit, algú t’ha abduït? Passa res si ets homosexual ara es cosa habitual i què?, s’ha de fer algun ritual, per com diu la gent treure el mal la gent així et molesta? potser ets tu el que ha de tenir respecte. Això és el mateix que la raça és molt pitjor qui caça. També dir-vos que en aquest món hi ha persones conscients que no se’n riuen de la gent ens ha de ser igual el que pensin l'important és que no ens abatin. Només dir que força per aquesta gent que li costa donar front a aquelles persones immadures que es fan les dures i que segurament tenen elles el problema 69

CATEGORIA 10. POESIA. Segon premi. ”TOTS SOM IGUALS” LAIA MARQUEZ I SALDAÑA

i és un gran dilema. Hem d’ajudar si us plau en aquest tema ja que, com veieu, a alguns els supera perquè no tenen molta autoestima i elles poden arribar molt lluny, però no s’estimen. Gràcies per escoltar-me espero que hagueu reflexionat amb aquest poema, de veritat. La pera llimonera

ESO (3r i 4t)

PROSA

LLIBERTAT En Joan va despertar-se, com cada matí, a les 8:30, quinze minuts abans de l'hora d'esmorzar. Va aixecar-se, es va vestir i es va rentar la cara. Després, va obrir el calaix dels medicaments i va empassar-se, una rere l'altre, les tres pastilles que s'havia de prendre cada matí. Va parar-se un moment per mirar per la finestra. Allà estava ell, a la Residència d'Ancians de Sant Patrici, des de feia ja més de 8 anys. La seva família, o com a ell li agradava dir-los, els seus dimonis castradors, l'havien tancat allà amb la jove edat de 83 anys. Per la mísera quota de 130 euros al mes, s'havien desempallegat d'ell com si fos un simple vegetal, i esperaven, amb els braços oberts, la seva part de l'herència. L'única cosa bona que havia trobat a la residència era en Patrici, que li havia despertat, dins seu, uns sentiments que ja creia morts. Des que havia mort la seva dona, feia ja més de 10 anys, no havia tornat a sentir aquell amor i aquella escalfor que se sent quan de veritat estimes algú. En Joan va obrir les cortines i va deixar que entrés més llum a l'habitació. En Patrici, havia arribat dos anys després d'ell, i s'havien vist, per primera vegada, a l'hora d'esmorzar. Al principi, simplement, havien fet amistat, ja que havien descobert que tenien moltes coses en comú. Passat un temps, però, en Patrici se li havia insinuat i, un dia, de sobte, li havia fet un petó. En Joan, desconcertat, havia marxat corrents cap al seu dormitori, maleint-se a si mateix per no haver-se adonat que aquell home, aquell vell escanyolit, era homosexual. Després d'això, havien passat mesos sense parlar. En Patrici, ho havia intentat diversos cops, però, en Joan, sense saber que dir, s'havia excusat i havia marxat del seu costat. Tot i això, aquell petó que li havia fet en Patrici, mesos enrere, li havia agradat, encara que ell volgués negar-ho de tota manera sabia que li havia agradat, i això el feia sentir encara més desconcertat. Així, després d'haver estat molts dies reflexionant, en Joan es va presentar una nit davant la porta del dormitori d'en Patrici, llest per rendir-se als seus sentiments. Durant un temps tot havia anat molt bé, durant el dia, actuaven com si fossin solament amics, i a la nit, es veien d'amagat a les seves cambres. Va passar que, un dia, una de les monges de la residència els va descobrir. En veure'ls, va deixar anar un xiscle d'espant i va cridar, ràpidament, a les altres monges. A partir d'aquell dia, tot va canviar, van portar a cadascú a la cambra més allunyada possible de la de l'altre. A més, a la nit, s'asseguraven que tots dos estiguessin a les seves habitacions i els tancaven la porta amb clau. Ara, ja portaven dos mesos sense quasi veure's, però avui, això canviaria i podrien passar el que els quedava de vida junts. En Joan va seure als peus del seu llit i va somriure. Va obrir el calaix de la tauleta de nit i va treure la seva preuada gravadora, amb la que portava enregistrant el seu dia a dia des que havia arribat a 72

CATEGORIA 11. PROSA. Primer premi. ”LLIBERTAT” ÀLEX MATEU I GARCÍA

la residència. Després, va prémer el botó de gravar. – Per fi, avui – es va aixecar del llit, va córrer a mirar el calendari penjat de la paret i va tornar a seure – 22 de desembre del 2014, escaparem d'aquest antre podent i vell i començarem una nova vida lluny d'aquí. Encara no sabem si anirem al bosc o a la ciutat... Segurament al bosc, ja que els hi serà més difícil trobar-nos entre tots aquells arbres que entre els carrers sempre il·luminats de la ciutat. Si tot funciona com ho hem planejat, haurem sortit d'aquí a les 21:00, quan tothom hagi sopat i estigui ja al llit. Ufff... com desitjo ja la llibertat. Dit això, seguiré informant, tallo la gravació.– Així, en Joan, es va posar dempeus, va guardar-se la gravadora a la butxaca del pantaló i va sortir a esmorzar. Quan va arribar al menjador en Patrici ja estava assegut a una de les taules i estava esmorzant. Els dos van compartir una ràpida mirada de complicitat. Dies abans, els dos s'havien vist d'amagat durant uns molt ràpids 5 minuts, en els que el Joan li havia explicat a en Patrici el seu pla de fuga. Li havia dit com pensava anar de nit a la recepció, agafar sigil·losament les claus de la porta principal i escapar-se. Primerament en Patrici li havia dit que era una bogeria, però finalment, després de prometre-li una fantàstica vida junts fora de la residència, en Joan l'havia aconseguit convèncer. Així, havien quedat que avui, a les 20:50, posarien, cadascú dins dels seus llençols, alguna cosa que simulés una forma humana, i així fer veure que ja estaven dormint. Ells s'amagarien a algun lloc fora de les seves habitacions i, a les 21:00, es trobarien al vestíbul, agafarien les claus i s'escaparien. Després d'aquesta conversa els dos havien marxat a les seves cambres, per preparar-se pel dia de la fuga. Ara, en Joan s'asseia a una de les taules del menjador, una mica allunyada de la del Patrici, perquè les monges no el fessin fora per apropar-s'hi massa. Els dos es van mirar diverses vegades, per estar segurs que l'altre s'enrecordava bé del pla, i quan van acabar d'esmorzar, cadascú va marxar per la seva banda. Quan el Joan va arribar a la seva habitació, el primer que va fer va ser agrupar les seves pertinences més importants, juntament amb algunes peces de roba, i ficar-ho tot dins la motxilla de les excursions de la residència. Deia excursions per no dir excursió, ja que només n'havien fet una en els 8 anys que portava allà. Després, va tornar a treure la seva gravadora i es va posar a parlar. –Acabo de fer-me l'equipatge per a la nostra fuga, crec que tinc tot el necessari. L'única cosa que ens faria falta és menjar, però crec que amb els pocs diners que tenia guardats sota el matalàs en tindrem prou, almenys per un temps. Espero que tot surti bé, i que d'aquí poc puguem estar junts el Patrici i jo. Dit això, tallo la gravació. Seguiré informant quan hàgim sortit d'aquí.– Així, en Joan es va tornar a guardar la gravadora i es va posar a veure el televisor. Després de dinar, en Joan es va passar gran part de la tarda rumiant i repassant el seu pla de fugida pas per pas. Quan quedaven 3 hores per la seva fugida, en Joan es va tornar a posar a veure el televisor, i sense adonar-se'n es va adormir. Hores després, la mare Cristina, va entrar a l'habitació i el va despertar. En obrir els ulls i veure-la en Joan va deixar anar un crit. Ràpidament va mirar el rellotge de la paret, i en veure l'hora, l'ànima li va caure als peus. Eren les 20:50, l'hora en què les monges entraven a les habitacions dels residents i s'asseguraven que estiguessin ja al llit. Segurament, ara mateix en Patrici ja devia ser amagat en algun lloc de la residència, esperant que arribessin les 21:00 per anar a trobar-se amb ell al vestíbul. –Vinga senyor Joan– va dir la mare Cristina–és hora d'anar a dormir.– 73

El cap d'en Joan no parava de donar voltes, que podia fer ara? Ara, la mare Cristina el portaria al llit, tancaria la porta amb clau i ell no podria sortir fins l'endemà al matí. No, no podia fer-li això a en Patrici, havia de trobar la manera de sortir com fos. En aquell moment va tenir una idea, una idea sense cap ni peus i molt horrible, però era l'única manera de poder sortir d'allà. Mentre s'aixecava de la butaca i apagava la televisió va demanar disculpes interiorment a la mare Cristina, per allò que li estava a punt de fer. –Mare Cristina– va dir –em podria vostè ajudar amb les pastilles per a la son? És que aquesta nit encara no me les he pres.– La mare Cristina va rondinar una mica, però finalment va acceptar. Quan estaven al lavabo i en Joan tenia ja la pastilla a la mà va fer veure que li queia. Mentre la Mare Cristina s'ajupia per buscarla, en Joan va sortir del lavabo ràpidament, va tancar la porta i va posar-hi una cadira a l'altra banda perquè no es pogués obrir, com tantes vegades havia vist a les pel·lícules del canal Hollywood Center. La mare Cristina va començar a donar cops a la porta i a xisclar, però en Joan va agafar la seva motxilla i va sortir de l'habitació, tancant la porta darrere d'ell. Va recórrer els passadissos de la residència en direcció al vestíbul, no sabia quina hora era, però se suposava que devien ser vora les 21:00. Quan hi va arribar va veure en Patrici mal amagat darrere un gerro de flors, per sort ni hi havia ningú més. –Pssst, Patrici– va dir. En Patrici va sortir del seu amagatall i els dos es van fer un petó, un petó curt però molt intens, carregat de sentiments. Després, els dos es van apropar a la taula de la recepció i van començar a regirar els calaixos, a la recerca de les claus de la porta, que, a aquelles hores de la nit, ja era tancada. Van estar buscant durant poc més d'un minut, fins que en Patrici va dir: –Bingo, la tinc– traient la cau d'un dels calaixos. Els dos es van apropar a la porta, però en aquell moment va aparèixer, d'un dels passadissos que donaven al vestíbul, la mare Paciència, una dona grassa, amb ulleres i que amb prou feines veia més del que tenia a dos pams de la cara. –Mare Cristina? Mare Antònia? Que sou vosaltres?– va dir –A on aneu? En Joan i en Patrici es van quedar callats, sense saber que fer. –Cristina, Antònia – va tornar a dir– contesteu d'una vegada, que m'esteu espantant.– En aquell moment, en Patrici es va escurar la veu, i va dir amb una veu molt dolça –Sí Paciència, tranquil·la que som nosaltres, vagi-se'n vostè a dormir que ja és molt tard.– La Mare Paciència va dubtar un instant, però després va dir: –D'acord, que passeu una bona nit.– i va marxar. En Joan va sospirar, i va felicitar a en Patrici per la seva gran actuació. Després els dos es van dirigir cap a la porta i van introduir la clau al pany. En obrir la porta una ràfega d'aire fred els va colpejar la cara. Van baixar corrents les escales del jardí en direcció a 74

la tanca exterior de la residència i quan anaven a obrir-la va aparèixer de dins de l'edifici la mare Cristina, seguida d'una comparsa de monges. Aquesta, havia aconseguit escapar-se del lavabo i havia avisat a les altres monges per anar-los a buscar. En Joan i en Patrici van obrir la tanca exterior i van començar a córrer, el més ràpid que van poder, pel llarg descampat que els separava del bosc dels voltants de la residència. Mentre corrien, agafats de la mà, a en Joan li va caure de la butxaca la seva preuada gravadora, però no li va importar. Ara, tornava a sentir, després de tants anys, una sensació que ja havia oblidat: la LLIBERTAT.

Sentiment

48 HORES DINS D'UN CERVELL El doctor Golgi es disposava a fer un viatge mai vist: un viatge a dins d’un cervell. Ni la volta al món, ni al centre de la Terra, sinó a un lloc que a tots ens resulta familiar: a dins del nostre cap. Per això es va construir el Neuro, una nau esfèrica dissenyada per navegar entre les neurones dins d’un cervell humà. Era totalment llisa per fora per intentar tocar el cervell el menys possible i així no danyar-lo. Tan gran com una habitació, es reduiria i així podria navegar entre les neurones. Tenia una gran finestra a la part del davant per on es podia veure el que passava. L’objectiu era curar la malaltia del pacient, que no es podia curar amb l’ajuda d’un psicòleg o d’un psiquiatre. El doctor Golgi va exposar la seva nau i el seu pacient voluntari: en Tim, un pacient que sofria depressió crònica i que no tenia res a perdre, de fet, encara que aquest viatge no el matés, tard o d’hora ell es suïcidaria.

CATEGORIA 11. PROSA. Segon premi. ”48 HORES DINS D’UN CERVELL” DANIEL FU

Es va col·locar el Neuro en una gran plataforma al costat del pacient, al qual se li va injectar un somnífer. El doctor Golgi es ficaria dins i la nau seria reduïda per poder caber al cervell d’en Tim. Tot anava bé fins que sense voler-ho em vaig ficar dins la nau. Jo era un ajudant de laboratori del doctor Golgi. Mentre estava fent les últimes revisions a la nau del doctor, vaig caure a dins des de l’entrada superior i el procés automàtic de reducció va començar. El doctor Golgi em va trobar massa tard. Va anar a la sala de control i va encendre el canal de comunicació. - James, em sents? -va dir - Sí doctor, i ara què faig? -vaig preguntar, preocupat. - El procés per reduir la nau és molt costós, no ens podem permetre treure’t d’allà, ara, hauràs d’entrar tu, al cervell - Però si jo no se què he de fer! - No passa res, jo et guiaré, ara t’injectaré dins Mentre esperava vaig observar la nau. No era molt gran, només hi havia un panell de control tant gran com dues o tres taules, el braç quasi no m’arribava as botons dels extrems. El panell estava sobre un bloc de metall que tenia un forat al centre per posar el seient, que estava fixat a terra, i per acomodar les cames. Era com un escriptori. Per la finestra podia veure el laboratori, que ara

era molt més gran que jo. Llavors el doctor em va ficar en una xeringa i em va injectar al braç del pacient. Estranyament no vaig notar cap moviment, ni de la xeringa ni dels vasos sanguinis. La vista a dins del Neuro era impressionant. La au era molt més petita que qualsevol cèl·lula, per això es podia veure els glòbuls vermells circulant amb la seva forma tan característica de disc arrodonit, eren tant grans com un camp de futbol, passaven al meu costat, per dalt i també per baix; també unes boles amb punxes que eren els glòbuls blancs, patrullant la sang en busca de bacteris, tan alt com un edifici de sis pisos i les plaquetes, boletes una mica més grans que jo. Les cèl·lules a les parets de la vena eren enormes, crec que era com mitja ciutat, de gran!” - Doctor, com és possible que no experimenti cap turbulència? - El Neuro es va dissenyar per a això. A la part exterior hi ha una capa de vidre transparent que està separada de la interior ,així que totes les turbulències les absorveix la capa de vidre i com que està separada, la turbulència no t’arriba -Llavors la capa de vidre és com una bola de hàmster? La bola gira però el hàmster segueix recte” -Sí, una cosa semblant. Estàs arribant al cor, prepara’t Vaig entrar a un ventricle del cor i vaig sortir per l’artèria en menys d’un segon, però l’estimbada em va marejar i quasi vomito. La nau podia parar turbulències, però no va poder amb el cor. - Ara estàs a l’artèria que va al cervell, quan arribis busca una cèl·lula d’alimentació i enganxa-t’hi -Una cèl·lula d’alimentació? -Sí. La sang no arriba directament a les neurones. Primer arriben a una cèl·lula especial i aquesta li passa els nutrients a la neurona. El Neuro es pot enganxar en aquestes, ara et donaré les instruccions - Què haig de fer? - Obre el calaix i treu el comandament - Quin calaix? - Prem el botó blanc davant teu Del bloc metàl·lic va sortir un calaix, al calaix hi havia un comandament com de consola. - Amb això has de fer anar el Neuro fins a una cèl·lula i passar per ella a una neurona -Com entro a la cèl·lula?

- El neuro té un recipient de sabó i un petit canó a la part de davant, apunta a la membrana cel·lular i dispara - Com? - El sabó trenca la membrana, i mentre el forat estigui obert tu entra a la cèl·lula - I com hi arribo? - El neuro té turbines, tu pilota Vaig agafar el comandament i vaig intentar moure la nau, anava fent tombs fins que per fi vaig arribar a la cèl·lula, vaig disparar i vaig entrar-hi. La cèl·lula per dins era una màquina increïblement complexa. Els nutrients entraven pel que semblaven petits forats a la membrana cel·lular i arriaven a diferents parts de la cèl·lula, que ho transformaven en combustible per a la cèl·lula. Les parts es coordinen i treballen junts, com els òrgans al nostre cos per fer-nos viure. - I ara què faig, doctor? - Ves a l’altra punta sense tocar res, vés amb compte - Aquí dins tot sembla igual, com sabré que he arribat? - La membrana cel·lular s’allarga com una trompa fins a la neurona, des de dins semblaran túnels, busca’ls Vaig trigar una estona en arribar a la neurona, aquesta era totalment diferent. La neurona no produïa nutrients, les senyals elèctriques arribaven i eren processades per sortir cap a una altra neurona. - Què he de fer, a la neurona? - No has de fer res, en aquesta neurona. Has de seguir el nervi fins a la zona que controla els sentiments El doctor em va guiar fins al centre de l’encèfal, vam trigar vàries hores en arribar i trobar el problema: un grup de neurones que tenien el nervi trencat, per això no podia deixar d’estar deprimit. -A ra vull que enganxis els nervis amb la cola especial que tens, serà com un treball de tecnologia, quan acabis podràs sortir d’allà Després d’arreglar els nervis vaig tornar al torrent sanguini tal com vaig entrar, per una cèl·lula d’alimentació, i vaig sortir del pacient quan el doctor li va extreure la part de la sang on em trobava. El doctor Golgi va fer-se famós arreu del món per haver pogut curar una malaltia mental incurable i va rebre el Premi Nobel de Medicina. Jo vaig deixar de ser ajudant del doctor i em vaig fer escriptor i vaig escriure aquest llibre, on explico les experiències que vaig viure. Leinad 78

ESO (3r i 4t)

POESIA

DISSET ESTELS Una tarda clara del mes d’Agost

CATEGORIA 11. POESIA.

es va tornar fosca, es va tornar horror.

Menció especial

Una tarda clara del mes d’Agost les flors de les Rambles es van tenyir de dol.

El sol de l’estiu va perdre claror un núvol d’ombra va cobrir-ho tot. Crits, sorolls, tothom buscava quelcom. Carreres, plors a tots va envair la por.

Barcelona oberta, Barcelona de tots T’han trencat l’ànima, t’han ferit de mort. Tu que obres les portes a tot aquell que ho vol, T’han deixat orfe, no trobes consol.

Però Barcelona és forta, Barcelona no té por, després del dolor cal cridar: ja n’hi ha prou!! Un alè d’esperança ens fa llevar de nou sense esperit de revenja, només de pau al cor.

”DISSET ESTELS” PAULA MONTERO I CABAÑAS

A les flors de les Rambles tornen els colors, al cel de Barcelona torna la claror. Units en l’esperança de viure un món millor cridant tots junt al vent: no tenim por!!

Una nit clara del mes d’Agost el cel de Barcelona té una nova dimensió, disset estels llueixen amb molt més claror disset estels que per sempre seran al nostre cor.

Sinsajo

LA VIDA La vida té moments bons i dolents,

CATEGORIA 11. POESIA.

però de tots ells aprens.

Menció especial

A vegades et trobes pedres al camí, i tu has de decidir. És una lluita constant per anar-te superant.

Quan ets petit tot et sembla bonic, només has de jugar i no t’has de preocupar. Quan et vas fent gran les coses et van passant, van tant ràpid que no te’n vas assabentant

Has d’aprofitar cada moment perquè la vida passa corrent i és lleugera com el vent. I d’aquí traiem que has d’estar content amb tot el que tens.

Kiwi

“LA VIDA” ESTHER VILLANUEVA I CABANES

ESO (3r i 4t)

PROSE

HER Can I tell you that your beauty catches me? That your shape confesses that I have a secret between my

CATEGORIA ANGLÈS PROSA.

lips? I would like to provoke the greatest happiness through my gift and accompany you by the hand to tell

Primer premi.

I could talk to you about a thousand things; I love you and I don't know how to show it to others, or try to

you my secrets. express your essence through my hands, but I'm never satisfied with the result. Because you are so

“HER”

abstract, you exist in so many places and it hurts me to share you, It hurts when you are with others at the

by CARLA POWELL I PUIG

same time as me , what I would give to have you only for me, but that would be unfair. I can't deprive so many people of your beauty. Confess them that I love you, that I am waiting for you, my lady of heaven, the days don't exist without your presence, is there anyone else here who can speak to you about love ? It hurts me not being able to touch you. I can't have you, it hurts me that you avoid me and that you don’t give me the gift of loving you, I could talk to you about how I try it every day, and that only helps me to fall, but how am I going to forget you? If I see you in the sunlight, in the street of the corner, in the wave of the most powerful sea, in the eyes of the most faithful animal, in the taller flower, in the whitest cloud, even in my worst enemy, except in myself. What should I do to make this love be mutual? What can I do to cover myself in your wisdom and nourish myself with your magic? When I see you I can only cry. Now everyone thinks that I am crazy, that something bad happens to me, that after so much naming you, my lips no longer know another word. But I don't care beautiful lady, I don't care what others says and think about me, because I just let you judge me. Charge of illusions and thief of souls, you transports me and paralyze me at the same time, you hug me and let me go when I fall, you look at me and leave me with the desire of the kiss. Evil snake but brilliant diamond, how to forget you? I could be the highest cloud if you were the sun that lights me up, i would be the brightest lighthouse if you were the rain that wet me in a perfect romantic scene. Let me touch your strings and mix your colours, let me see your movements and hear your voice, let me be your apprentice of

art, let me be your apprentice of love, my beloved. Don't listen to those who don't love you, don't let them hurt you, because if they hurt you I'll die. How can it be that they don't love you? That they don't love you as I do? They doesn't have you in the heart but they are still alive. What will it be like to live without you? I'm afraid to die, I confess it to you because I love you, I'm afraid to leave, ma'am. But not because I can't continue living, I am afraid of not seeing you anymore. What would I do without your sweet smell of flowers? Without your silent walk at night? I would be talking to you without getting an answer, I would live without an objective to follow and without a passion to work. If I don't have you ..... I do not want to think about that, ma'am, please donâ&#x20AC;&#x2122;t force me to do it. At last come to me. Cover my body with your blue mantle and absorb me to form only one heart.Bite my chest and eat my flesh , use my bones as maracas to animate the party of heaven, and my eyes to see the most beautiful places of the earth from the highest pedestal of hell, after having committed the greatest sin, together, united by the same love, me and you, the ART and me. ART that springs through the veins of the world and that only I can see from my desk, ART that appears to me in every corner and that I see as the most elegant women, strong and pure women that appears from among the shades to save your day with her gift. ART is what I need to continue living and what the world needs to stop suffering. ART, the most beautiful women on earth. KAT

SMILE SLIGHTLY, DEAR Have you ever seen two people who’ve fallen in love? I’m sure you have. But did you realize about that way of looking at each other? I mean, when you look something and really like it, the sparkle in your eyes change. The pupil in your eyes begins to dilate, and suddenly you look a bit happier. Probably when this happens, you smile slightly. But I know someone who… has always that way of looking on his face. He loves what he does. He enjoys every single thing that happens every day. And that, ladies and gentlemen, is called selflove. Self-love is a really rare thing in a world full of hate. Are you having a good day? Don’t worry, there’s always going to be someone there to remind that you’re only human. Have you looked yourself in the mirror this morning and thought, ‘I’m beautiful and comfortable with my body’? Well, probably five minutes later someone will be judging you. But please, I don’t want you to give them more importance. What they want is to make noise, dear. Just let them be. Because there’s people, unhappy people, who need to make others feel bad to feel they’re leading. And that people, what really need, is love. So please, I’m asking you to tell the world what you think. It costs you nothing. And trust me, people value positive comments. If you like someone’s way of dressing, just tell them. If you like someone’s smile, just tell them. Because maybe you don’t like your wrinckles in your eyes when you smile, or your dimples on your back, but trust me, someone’s going to love them. And probably you’ll smile slightly when that happens. Agust D

CATEGORIA ANGLÈS PROSA. Segon premi. “SMILE SLIGHTLY, DEAR” by AITANA CARCELLER I LLORET

ESO (3r i 4t)

POETRY

DEAR HAPPINESS I thought you were here… and I didn’t found you anywhere, dear happiness. I didn’t get nothing from sadness Cause’ nothing happened there. And I decided to come back to you again. Cause’ we’re in that period of our lives That something makes us feel whether happy, whether angry. Cause’ we don’t control our feelings, we are not ourselves. I try to make people happy Without being myself. Some realize it, and others not, But the best part of this is we aren’t silly at all. Cause’ we are different from each other, And “NO ONE IS LIKE US”

OMAT

CATEGORIA ANGLÈS POESIA. Primer premi. “DEAR HAPPINESS” by TOMA MUSHKUDIANI

BAT AND DARKNESS Darkness, My princess, I’m surrounded by you. Darkness, My Love, Without you I don’t know what to do.

CATEGORIA ANGLÈS POESIA. Segon premi. “BAT AND DARKNESS” by VITALY SIMON I DÍEZ

People says that you are bad, That you are evil and sad. Animals are afraid of you And humans are afraid of me. I’m blind and small, I’m defearless at all. You are my protector, My guardian, My weapon. You guide me, You teach me, You give me strength. I obey you, I follow you And I give to you my heart, You are my true love. Darkness, My princess, I’m surrounded by you.

Darkness, My Love, Without you I donâ&#x20AC;&#x2122;t know what to do. Always yours:

BAT