Recull llibret sant jordi 2016 by Escola Sant Medir

VEREDICTE DEL JURAT Enguany el jurat ha estat format per les mares Núria Izquierdo Girona, Judith Velando Vivero i Mercedes Castaño Jordán, i per les mestres Montserrat Rosell Carbonell, Esperanza Pascual Repiso, Maria Montané i Montané i l'Olga Cantós Cortés en la categoria d’anglès. Després del recompte de vots resolen que els guanyadors del XXXIVè Concurs Literari de Sant Jordi de l'escola Sant Medir de l'any 2016 són: CATEGORIA 1 (Educació Infantil 3 anys) 1r. premi.- “Aranyes” de Laia Pérez González 2n.premi.- “Vaig en patinet” de l’Isaac Barbezat Delgado 3r. premi.- “Taquetes” d'en Gabriel Lobo Navarro CATEGORIA 2 (Educació Infantil 4 anys) 1r. premi.- “El món dels gegants” de la Sabela Salcedo Pouso 2n.premi.- “Jo amb bicicleta” d'en Ferran Gómez Martínez 3r. premi.- “Jo recollint flors” de l'Arianna Fefé Paulos

CATEGORIA 3 (Educació Infantil 5 anys) 1r. premi.- “La natura” de la Clara Lobo Navarro 2n.premi.- “El Sol davant la casa” de l'Adriana Sapiña Gámez 3r. premi.- “Un castell de reis” de l'Aina López Gómez CATEGORIA 4 (1r de Primària) 1r. premi.- “L'Ot, en Tu i en Jot” de la Mar Serra Sensada 2n.premi.- “En Jordi fa una aventura” de la Sofia Marmolejo Plocikiewicz 3r. premi.- “Les dues nenes i els seus gossos” de l'Andrea Flores Estay 2

CATEGORIA 5 (2n de Primària) 1r. premi.- “Les formigues perdudes” d'en Pau Serra Sensada 2n.premi.- “Les quatre noies i la caixa màgica” de la Mireia Pifarré Giménez 3r. premi.- “L'ós de peluix perdut” d'en Diego Obregón Calero CATEGORIA 6 (3r de Primària) PROSA 1r. premi.- “L'ensurt del viatge” de la Lídia Villanueva Rodríguez 2n.premi.- “En Jordi està de pega” de l'Unai Serrano Yegros POESIA 1r. premi.- “Les bates llampants” de la Júlia Edo Fontecha 2n.premi.- “La vida” de la Maia Linares Soro

CATEGORIA 7 (4t de Primària) PROSA 1r. premi.- “La gran cursa de cotxes” d'en Víctor Bravo Castillo 2n.premi.- “La nena que volia ser científica” de la Chaima Lamharrar POESIA 1r. premi.- “Els colors” d'en Xin Yu Yang 2n.premi.- “Els animals” de la Carla Aban Monroy

CATEGORIA 8 (5è de Primària) PROSA 1r. premi.- “Un fet de la vida important” de la Bruna Asensio Gil 2n.premi.- “L'Oriol i la Lluna” de la Sandra Llagostera Colet POESIA 1r. premi.- “Instruccions per fer un poema” de la Laia Márquez Saldaña 2n.premi.- “La primavera” de la Laia Bastos Balaguer 3

CATEGORIA 9 (6è de Primària) PROSA 1r. premi.- “La novel·la més real” del Marc Garcia Arroyo 2n.premi.- “L'inventor” de l'Arnau Moreno Rodríguez POESIA 1r. premi.- “Els petons” de la Minerva Sánchez Muñoz 2n.premi.- “Els amics” de la Belén Jiménez Albanell CATEGORIA 10 (1r i 2n d’ESO) PROSA 1r. premi.- “Una vida millor” de l'Olivia Haverkamp Tudó 2n.premi.- “Lúltima pàgina” de l'Aitana Carceller Lloret

CATEGORIA 11 (3r i 4t d’ESO) PROSA 1r. premi.- “Diari d'un jove somniador” de l'Ariadna Pardo Grima 2n.premi.- “Les expectatives de vida i la realitat” de l'Helena Corrales Fernández

CATEGORIA 12 (ANGLÈS) WRITING PROSE IN ENGLISH 1st. prize.- “Fatima's diary” de l'Alba Aguilar Jiménez 2nd.prize.- “The meeting” d'en Daniel López Valverde WRITING POETRY IN ENGLISH 1st. prize.- “Through the months” de la Duda de Souza Gois 2nd.prize.- “When I close my eyes” de l'Alejandro Manuel Lebrón Díaz 4

AGRAÏMENTS Cal agrair : - La participació activa de tots els alumnes, mestres i als membres del jurat. - A l'AMPA per la seva col·laboració en els premis i obsequis. Sense tots ells la festa no hauria estat possible. Moltes gràcies a tothom.

La Comissió de Sant Jordi 2016

CATEGORIA 1. Primer premi

E.Infantil (I3)

DIBUIX

CATEGORIA 1. Primer premi “Aranyes”. LAIA PÉREZ

CATEGORIA 1. Segon premi “Vaig en patinet”. ISAAC BARBEZAT

CATEGORIA 1. Tercer premi “Taquetes”. GABRIEL LOBO

E.Infantil (I4)

DIBUIX DIBUIX 10

CATEGORIA 2. Primer premi “El món dels gegants”. SABELA SALCEDO 11

CATEGORIA 2. Segon premi “Jo amb bicicleta”. FERRAN GÓMEZ

CATEGORIA 2. Tercer premi “Jo recollint flors”. ARIANNA FEFÉ

E.Infantil (I5)

DIBUIX

CATEGORIA 3. Primer premi “La natura”. CLARA LOBO 15

CATEGORIA 3. Segon premi “El Sol davant la casa”. ADRIANA SAPIÑA 16

CATEGORIA 3. Tercer premi “Un castell de reis”.

AINA LÓPEZ

E.Primària (1r)

CONTES CONTE 18

CATEGORIA 4. Primer premi “L'Ot en tu i en Jot”. MAR SERRA “

CATEGORIA 4. Segon premi “En Jordi fa una aventura”. SOFIA MARMOLEJO “

CATEGORIA 4. Tercer premi “Les dues nenes i els seus gossos”. ANDREA FLORES “ 26

E.Primària (2n)

PROSA CONTE 29

LES FORMIGUES PERDUDES Fa uns dos mesos, més o menys, va passar una aventura molt curiosa entre tres formigues que s’havien perdut en mig d’un bosc i volien trobar el camí per tornar al seu formiguer. La més alta es deia Pa, i era molt llesta; la mitjana es deia Dri, i era molt forta; la més baixeta es deia Po i era molt ràpida. No sabien què fer, estaven perduts i van pensar que podien triar el camí a la sort. Van agafar un pal, el van llençar en l’aire i en la direcció que marcava quan va caure a terra van triar el camí de tornada. Al cap d’una estona de caminar se’n van adonar que no anaven bé. La Pa va tenir una idea i va dir: - Per què no ens enfilem en un pi a veure si veiem el formiguer? - Sí, és una bona idea! – van contestar les seves amigues molt contentes. Els va costar una mica enfilar-se al pi perquè era força alt, però al final van arribar a la capçada. - Quina vista més impressionant! – va dir en Po. - Es veu tot el bosc ! - va fer el Dri. - Em sembla que ja l’he vist!- va dir emocionada la Pa.- Mirem quina direcció marca la brúixola. Van baixar de l’arbre contentes i emocionades, tenien moltes ganes de tornar a casa. Van seguir el camí però es van trobar un riu força ample i no sabien com travessar-ho, la Po va dir: - Per què no fem una barca ? - Però se’ns emportarà la corrent. - va dir la Pa. - I si fem un pont? - va dir la Dri. - I com en farem un ? – va dir la Pa - Ja ho sé!. Posarem aquest fanal al costat d’un arbre i si cau llamp el tirarà a terra – va dir convençuda la Po.

CATEGORIA 5. Primer premi “Les formigues perdudes” PAU SERRA

Al cap d’una estona va venir una tempesta i dit i fet va caure un llamp i va tirar l’arbre a terra. Les formigues es van amagar fins que passar la tempesta i després van passar el riu per l’arbre i van continuar el seu camí. Van haver de caminar força estona perquè estaven força lluny de casa seva. Es va fer de nit i es van quedar a dormir a dins del tronc foradat d’un cirerer i van aprofitar per a menjar alguna cirera. Quan es va fer de dia, van començar a trobar pistes de les seves companyes i això volia dir que ja s’apropaven al formiguer. De cop, van veure la muntanya que hi ha sobre el seu formiguer i van cridar totes tres emocionades: - Ja som a casa! Van entrar al formiguer però no van trobar a ningú. Tot estava destrossat. Només quedava una formiga mig ferida que els va explicar que un ós formiguer havia entrat i havia fet tot aquell desastre. Els va explicar que les formigues que havien pogut escapar havien anat a un altre lloc més segur. Van ajudar a la seva companya i li van fer una llitera per poder-la portar. La formiga ferida els va ensenyar on eren les seves companyes. Van trobar moltes senyals i al final van acabar trobant el nou formiguer. Es van posar molt contentes i van fer una festa per celebrar que s’havien retrobat. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat!

L'AVENTURER

CATEGORIA 5. Segon premi

LES QUATRE NOIES I LA CAIXA MÀGICA Hi havia una vegada 4 noies. Totes tenien 17 anys.

“Les quatre noies i la caixa màgica”

Una es deia Leire, tenia una rialla molt sorollosa; una altre es deia Lia, va ser qui va unir el grup; la tercera es deia Leia, era molt llesta; i la última es deia Carla, era la més presumida.

MIREIA PIFARRÉ

Un dia quan la Lia es va despertar, després del llarg descans de les vacances, se’n va recordar de que era el primer dia d’Institut, i de seguida va enviar un missatge a les seves amigues: - INSTIIIIIIIÍ!!!!!! Al cap d’un segon totes contestaven: - Sí, ara ens veiem! – va dir la Leire. - No me’n enrecordava! Gràcies! – va dir la Carla. - Encara no m’he vestit! Ja, ja, ja! – va riure la Leia. Al cap d’una estona es van trobar al parc, com havien quedat. - Veig que ja t’has vestit! – va dir la Lia a la Leia, tot rient. Quan eren al passadís de l'Institut, la Carla es va oblidar de que tenia classes de ball, i es va distreure parlant amb les amigues. Llavors la Lia va dir rient: - Se t'ha oblidat alguna cosa?... el ball....? - És veritat! Faig tard, i avui és el dia de la presentació del que hem estudiat durant les vacances! La mestra de ball anava cridant les alumnes i va dir: - Carla... Carla! No ha vingut la Carla!!! - Sí, sí, ja sóc aquí! - cridava la nena cansada de córrer per tot el passadís. Quan va arribar el descans la Leia va anar al lavabo a rentar-se les mans va veure sota la pica una caixa molt bonica. La va agafar i va cridar a les seves amigues per ensenyar-la: - Què fem amb aquesta caixa? - L'hem de portar al conserge.

Va estar uns dies en la porteria i com que ningú la va demanar els hi van tornar. - Ara és nostra!- va dir la Carla. La Lia va tenir la idea de què fer amb ella: - Serà la nostra caixa de l'amistat. Llavors totes van posar les mans sobre la caixa i de cop i volta va començar a brillar i es va obrir. Dins hi van trobar un mapa d'un altre món. La Leire va preguntar: - On és això? La Leia va respondre: - Pot ser és d'un altre món! S'hi van fixar i van descobrir que un dels llocs del mapa brillava, llavors la Leia va dir: - Pot ser és el lloc on hem d'anar. I si algú ens demana ajuda? Sense que poguessin dir res un remolí se les va emportar al lloc on el mapa brillava. Quan van obrir els ulls estaven volant per damunt d'un prat molt bonic i estrany. Llavors van veure la fada que els hi va dir: - Benvingudes al Regne Secret. La fada els va explicar que un bruixot els estava atacant llençant-los raig amb maleficis. La fada els va demanar: - Vosaltres sou les úniques que em podeu ajudar a desfer l'encanteri dels raig del bruixot. Amb el pensament podeu volar fins la vall dels unicorns, ells us sabran dir on s'amaguen els raigs del bruixot. Van fer els que els va dir la fada. En la vall dels unicorns van trobat a la seva reina i aquesta els va explicar com trobar els raigs del bruixot. Amb altres unicorns les va acompanyar fin un arbre molt gran i vell. Allí la Carla va pujar en un unicorn de pèl vermell i la va acostar a l'arbre gegant. Troben una porta amagada dins el tronc. Allí troben els raigs i amb la banya màgica de l'unicorn vermell els desfan i el país de la fada queda alliberat dels poders del bruixot. Abans de tornar cap a l'Institut la reina dels unicorns els regala una banya màgica que els permetia parlar amb els animals. Totes van arribar a temps al ball de la festa d'inici de l'Institut però la seva aventura no la van explicar a ningú. I conte contat , aquest conte ja s'ha acabat.

LA LIA 33

L'ÓS DE PELUIX PERDUT Una vegada, fa set anys, un senyor anava passejant pel carrer, i al costat d’un contenidor va trobar un ós de peluix que algú l’havia deixat perquè estava mig estripat. Li va semblar que es podria arreglar i se’l va endur a casa seva. Va cosir els estrips i, com que estava molt brut, el va posar a la rentadora: Va sortir net i polit, feia molt de goig, i va pensar: - Li portaré a l’Aurora que acaba de tenir un nadó, en Diego. Dit i fet, un dia va anar a casa de la seva amiga i li va regalar l’osset de peluix. L’Aurora quan el va veure va dir: - Oh quin regal més bonic, segur que en Diego li encantarà! I així va ser al nen li va agradar tant que sempre el tenia al seu llit i al seu costat. Quan en Diego va aprendre a parlar una de les primeres paraules que va dir va ser per posar-li el nom: “Osito Gaupo”. Quan en Diego va saber el seu nom sencer, li va afegir “Calero”. Ara es deia “Osito Guapo Calero”. Els dos sempre estaven junts. Ho van estar tant que l’osset de peluix va aprendre a parlar. Un dia en Diego se’n va anar a llençar les escombraries amb l’osset i quan van ser al contenidor li va explicar la seva aventura: - A mi em van trobar aquí,... Així va ser com en Diego va conèixer la història del seu amic. I conte contat, ja s’ha acabat!

LLAUNA DE SAL

CATEGORIA 5. Tercer premi “L'ós de peluix perdut” DIEGO OBREGÓN

E.Primària (3r)

PROSA CONTE 35

L'ENSURT DEL VIATGE Aquesta va ser la història d’una família de quatre persones: la mare, que es deia Judit , el pare, que es deia Joan, un fill, que es deia Jordi i que tenia un any i un altre fill, que es deia Gerard i tenia tres anys. Era l’estiu i el pare treballava, se n’havia d’anar a França. La mare i els dos fills van decidir anar a visitar la seva família que vivia a Girona.

CATEGORIA 6. PROSA. Primer premi “L'ensurt del viatge” LÍDIA VILLANUEVA

L’endemà al matí van començar a fer les maletes i preparar-se pel viatge. La mare es va emportar el cotxet, la seva bossa i les maletes. Van anar a l'estació i van agafar el tren cap a Girona. Quan ja estaven a Girona la mare li va dir a un senyor que vigilés els nens perquè ella havia de recollir el cotxet. Però es van tancar les portes i els nens es van quedar sols al tren. Ells ploraven i ningú entenia què havia passat. Al cap d’una estona per un altaveu van dir que uns nens s’havien quedat sols al tren. Aleshores un senyor que tenia una “tablet” els va posar la pel·lícula de Nemo. En Jordi, que era el més petit, es va adormir. Suposem que la mare va anar amb taxi fins la següent parada. La mare va trucar per veure si baixaven i va poder connectar amb ells. Van arribar a la següent parada i la mare estava plorant... els nens van sortir del tren corrents. Després van haver de tornar a Girona, perquè havien arribat fins a Bilbao. Finalment van anar a veure la seva família i els nens s’ho van passar molt bé i van oblidar de l’ensurt del tren. Van ser feliços!

MIMI

EN JORDI ESTÀ DE PEGA En Jordi era un nen que volia anar de viatge a Mallorca. Van preparar-ho tot amb els seus pares i just quan estaven a punt de marxar en Jordi va relliscar i es va fer molt de mal. Van haver d'anar al metge. Allí li van dir que s'havia trencat un os i hauria d'estar tres setmanes en repòs! Grrrrrrrrr....amb tantes ganes que tenia ell de fer aquell viatge! Ara s'estava a casa veient tranquil·lament la televisió! De sobte va sortir un ratolí que portava un missatge i hi posava... Quedem a les cinc? Ohhh...nooooo....Era el seu amic, en Carlos! Però ell no podia sortir a jugar amb els seus amics! Tres setmanes després li van treure el guix i finalment va poder fer el viatge a Mallorca. S’ho va passar molt bé....tot i que un dia jugant a la platja gairebé s'ofega! El seu pare el va salvar. - La propera vegada has d'anar més en compte! - va dir el pare tot enfadat. - Ho sento pare -va respondre el Jordi. Al final el Jordi es quedar jugant a la sorra i va fer uns castells de sorra molts grans i preciosos. Es va acabar el viatge i van tornar a Barcelona molt contents i alegres.

TINTÍN

CATEGORIA 6. PROSA. Segon premi “En Jordi està de pega” UNAI SERRANO

E.Primària (3r)

POESIA CONTE 38

LES BATES LLAMPANTS De moltes talles en trobareu i no us avorrireu.

N’hi ha que són llampants i les trobareu als mercats.

CATEGORIA 6. POESIA. Primer premi

De color taronja, vermell, groc i blau... fins i tot n’hi ha una amb una gripau.

“Les bates llampants” JÚLIA EDO

Se les emproven petits i grans i tots queden molt il·lusionats.

En un armari les pots guardar així més temps et poden durar.

Me'n vaig comprar una que m'anava bé i al cap d'uns dies em va malament.

La vaig donar al meu cosí petit i li va pel dit.

DINOU

CATEGORIA 6. POESIA. Segon premi “La vida”

LA VIDA

MAIA LINARES La vida et dóna alegries cada dia, t’ajuda a seguir endavant com en Superman.

A la vida trobes amistats més ràpid que creix el blat.

La família et recolza en tot i te l’estimes molt.

NUBE

E.Primària (4t)

PROSA CONTE 41

LA GRAN CURSA DE COTXES Hi havia una vegada cinc cotxes molt amics que es deien Roda, Motor, Volant, Retrovisor i Baca. Tots tenien deu anys menys en Motor que en tenia onze. Sempre anaven fent curses per la carretera i, és clar, en Motor sempre guanyava perquè era el més gran. Tots els altres sempre deien que era injust i cada dia s´enfadaven més, fins que un dia es ven separar per sempre més i mai es van tornar a veure. Els pares dels cotxes es van començar a preocupar perquè abans eren super amics i ja feia dos anys que no es veien. Els pares un dia van pensar que podrien organitzar una cursa per fer que els cotxes es tornessin a veure i, amb una mica de sort, que tornessin a ser amics. Un any després es va fer la cursa i estaven tots preparats per córrer. Van sortir dels garatges i es van veure, i les cares de ganes de córrer que tenien, es van canviar per cares enfadades al veure els seus examics. La cursa estava a punt de començar ja no podien tornar endarrera i ja havien de córrer aquella cursa preparada pels pares des cotxes. L’ àrbitre va cridar super fort: - PREPARATS!!!! LLESTOS!!! !!!! JA!!!! I van sortir tots com una bala. De moment anava bé, ningú empentava a ningú però uns minuts després en Motor va tirar-li unes punxes a en Roda, en Roda va esquiva-les totes menys una que li va fer petar una roda i va haver d’anar al garatge. En Motor anava primer, segon anava Volant que li anava llençant pedretes però no passava res. En Motor estava a punt de guanyar però una pedreta d`en Volant el va tocar, va perdre al control i va xocar contra un arbre. En Volant, en Retrovisor i en Baca el van agafar i el van portar fins l´hospital de cotxes i li van dir que estava bé. Però després d’aquella cursa i d’aquells accident van veure que encara s’apreciaven i van tornar a ser millors amics per sempre.

EL CONDUCTOR

CATEGORIA 7. PROSA. Primer premi. “La gran cursa de cotxes” VÍCTOR BRAVO

CATEGORIA 7. PROSA. Segon premi. “La nena que volia ser científica” CHAIMA LAMHARRAR

LA NENA QUE VOLIA SER CIENTÍFICA Hi havia una noia de 20 anys que cada diumenge anava a una escola per aprendre a ser científica. La noia, que es deia Maria, sempre estudiava i estudiava fins que va arribar el dia de l’examen i va suspendre. La Maria tenia la impressió de que mai seria una científica. La Maria pensava i pensava què podria ser si no aconseguia ser científica : podria ser pintora, constructora, doctora, advocada, conductora d' autobusos, taxista, mestra ...... La Maria va anar-se'n a casa seva enfadada i plorant perquè no sabia què fer, estava molt nerviosa i la seva mare li va dir: - No ploris, que si tu vols ser científica, esforça't més i no et rendeixis. - Gràcies mare, ets la millor- va dir la Maria. La Maria, molt orgullosa, va escoltar a la seva mare i va esforçar-se. Un altre dia va tornar ha fer l’examen i li va costar una mica però el va aprovar i va aconseguir ser científica i es va posar molt contenta. I va dir en veu molt alta la Maria: - HO HE ACONSEGUIT!!!! PER FI !!!! La Maria, tan contenta, se'n va anar a casa a ensenyar-li la nota a la seva mare. Quan va arribar a casa, la mare va dir: - A veure, les teves notes on estan? - Aquí estan les notes, mare. He aprovat !!!! La mare es va posar molt contenta i la va felicitar i li va dir: - Corre Maria ves a buscar el diploma !! I la Maria va anar a recollir el diploma. Quan la Maria va agafar el diploma se'n va anar a casa i va dir en veu alta: - HO HE CONSEGUIT!!!!!! JA SÓC CIENTiFICA!!!!!.

CAVALL 43

E.Primària (4t)

POESIA

ELS COLORS El groc dóna energia com el sol alegria. El blau dóna pau com la pluja que cau. El gris dóna tristor

CATEGORIA 7. POESIA.

com la boira dóna fredor.

Primer premi.

El vermell dóna amor

“Els colors”

com el foc dóna escalfor.

EL DRAC

XIN YU YANG

ELS ANIMALS L'hàmster roda, roda i el menjar es posa a la bola. Al llit s'acomoda i s'adorm ben d'hora.

CATEGORIA 7. POESIA. Segon premi. “Els animals" CARLA ABAN

El gos borda, borda i a casa sempre torna. Amb el seu olfacte, troba qualsevol rastre. El conill salta, salta i mai es cansa. Quan veu una pastanaga de seguida se l' amaga. Els llops udolen, udolen i els gossos li responen. Quan és lluna plena, udolen amb més pena.

GINGER

E.Primària (5è)

PROSA

CONTE 47

L'ORIOL I LA LLUNA

CATEGORIA 8. PROSA. Segon premi. “L'Oriol i la Lluna” SANDRA LLAGOSTERA

Hi havia un nen que es deia Oriol. L'Oriol volia un gos però els seus pares no el deixaven. Un dia tornant de l'escola va veure un gos al carrer, sol i abandonat. L'Oriol va anar corrent cap a casa seva. Quan va arribar a casa va dir a la seva mare que havia vist un gos al carrer. Li va preguntar que si se'l podien quedar però la seva mare li va dir que no. L'Oriol cada dia veia al gos. Sempre tornava a casa trist i intentava convèncer a la seva mare. La mare de l'Oriol sempre deia que no. Un dia, quan va passar per allà, va agafar el gos i se'l va emportar a casa. Quan va arribar a casa va anar corrents a la seva habitació perquè la seva mare no veiés el gos. El va amagar a sota del seu llit. Quan la seva mare entrava a l' habitació de l 'Oriol, ell sempre hi era per comprovar que la seva mare no el trobés. Un dia quan va marxar a l'escola, la seva mare anava a netejar l' habitació de l' Oriol i va sentir alguna cosa sota el llit. Va mirar i quan va veure un gos es va espantar molt. Quan va arribar l'Oriol la seva mare l'estava esperant a la seva habitació i agafant el gos. Quan l'Oriol va entrar, la seva mare li va dir: - Què fa aquí aquest gos! Si em vas preguntar si ens el podíem quedar i et vaig dir que no!- va dir la mare enfadada. - Ja, però em va fer molta pena deixar el gos sol!- va dir l’Oriol. - Mare, si em deixes quedar-me’l el cuidaré i el treuré a passejar. La mare va dubtar i va afegir: - D'acord, ens el quedem, però l’hauràs de cuidar tu. - Moltes gràcies mare!- va exclamar l’Oriol. L’Oriol va estar pensant noms pel gos durant molt de temps. Va trobar un nom que li agradava a ell i als seus pares. El nom que van escollir va ser Lluna. L’Oriol estava tot el dia amb la Lluna. La mare va dir: - Oriol, és l’hora de treure a la Lluna.

- Ara la trec mare. L’Oriol va agafar la corretja i va treure a la Lluna a passejar. A la Lluna li agradava molt sortir a passejar perquè li agradava molt córrer. La Lluna feia molt de cas. Llavors l’Oriol la va apuntar a concursos d’obediència. Els del concurs van agafar a la Lluna. El dia del concurs la Lluna estava una mica nerviosa. Al final va quedar tercera. Amb el temps la Lluna va quedar primera i es va posar molt contenta. Amb els concursos que va fer va guanyar molts premis. La mare no es va penedir d'haver-se quedat a la Lluna perquè amb els concursos que van fer van guanyar molts premis!

CUQUI

E.Primària (5è)

POESIA

INSTRUCCIONS PER FER UN POEMA

CATEGORIA 8. POESIA.

Amb aquesta poesia

Primer premi.

aprendreu amb alegria que heu de fer servir la intel·ligència

“Instruccions per fer un poema”

amb temes importants com la ciència.

LAIA MÁRQUEZ El que primer hem de fer és callar ara ja us puc explicar que per fer una poesia hem de pensar, també repensar el vocabulari, què volem dir, el rimar...

Desprès hem d'escriure en brut tots els pensaments que hem tingut. Ara sí que podem escriure en net i que sapigueu que anirà molt ràpid el vostre batec.

Per acabar de veritat ens falta una paraula molt important que es tracta d’investigar-la . Quin pseudònim és l’adequat, que rimi amb tot el que has treballat.

LA RINXOLADA

LA PRIMAVERA Hola, sóc la primavera l'estació en que els animals neixen les flors floreixen.

CATEGORIA 8. POESIA. Segon premi.

L'altre dia vaig veure una flor i una abella s'hi va apropar captivada pel seu preciós color

“La primavera”

i de tant contemplar, no podia ni parlar.

LAIA BASTOS Dos dies després, observava un cérvol encantador, bell i bonic però un mosquit malèvol no el deixava dormir.

Però, ara plou molt i per això vaig veure un roure que deia a tothom: - Que és tard i vol ploure!

Ara aviat arriba l'estiu i jo me n'hauré d'anar: - Adéu! Adéu!- deia a tot el bestiar.

- Adéu flor, adéu roure, adéu abella, cérvol i mosquit-. Per desgràcia, el meu cor ja s'ha florit.

L'estiu és aquí! Ai que bé! I jo mentrestant us dic: - Fins l'any que ve!

PRIMAVERA

E.Primària (6è)

PROSA CONTE 54

LA NOVEL·LA MÉS REAL Hola em dic Víctor i sóc escriptor,això és una cosa que em va passar fa anys. Era el 23 d'agost del 2008 per a mi un gran dia. La meva tercera novel·la, ''La ciutat fantasma'' acabava de sortir a la venda. El dia va començar molt bé,vaig fer una roda de premsa i després vaig anar a dinar al restaurant ''Taglliatella''.Després de dinar vaig llegir el primer capítol del meu nou llibre. Al tornar a casa vaig veure que no hi havia ningú. Vaig esperar una estona i ningú venia a casa. Vaig trucar a la meva dona, però no em va agafar el mòbil, després a la meva filla, però el resultat va ser el mateix. Vaig esperar fins a la nit, però seguien sense aparèixer. Vaig tornar a trucar-les però tampoc van donar senyals de vida. Finalment vaig anar a la comissaria i allà em van dir que fins que no passessin tres dies no podia demanar l'ordre de segrest. Al tornar a casa ja era tard i quan anava a ficar-me al llit vaig veure una nota. Vaig pensar que la meva família havia hagut de marxar o que m'havien deixat plantat, però estava molt, però que molt, equivocat. Vaig llegir la nota. Em suaven molt les mans.“Els teus fills i la teva dona em faran companyia una estona, si els vols recuperar a casa del veí hauràs d’anar”. No m'equivoco si dic que vaig trigar cinc segons en arribar a casa del veí, allà no vaig veure a ningú, però sí una nota que ficava: “Ben enganyat estàs perquè a la teva família molt aviat no la veuràs”. Al matí quan vaig anar a esmorzar, a la nevera hi havia una altra nota que ficava: “La teva família morirà,però tranquil mira el llibre on més informació i trobaràs” Vaig agafar el llibre ràpidament allà hi havia una nova nota : “Mai oblidaré el que m'has fet, humiliar-me sense cap dret. O un milió d'euros em donaràs o la teva família ho pagarà.” No sabia que fer, tampoc sabia si la meva dona i els meus fills encara eren vius. Em vaig adonar que havia de ser algú que vivia a prop de casa meva perquè veia tot el que feia. Vaig pensar que seria un veí o alguna persona del barri, però quan pensava que anava pel bon camí vaig trobar una altra nota: “Ben enganyat estàs i t’asseguro que a la meva trampa cauràs”. Què volia dir tot allò? No sabia que fer i vaig decidir trucar al meu amic Cesc que era del G.I.P.I (Grup d'Investigació i Protecció Internacional). Va venir a casa meva i vam parlar. Llavors va trucar a cinc companys de la feina i va començar la investigació. Tots van mirar les notes. Un company d'en 55

CATEGORIA 9. PROSA. Primer premi. “La novel·la més real” MARC GARCIA

Cesc, que es deia Rovi, va trobar una cosa molt i molt important ,la direcció del fax. Un altre company d'en Cesc, que es deia José Manuel, va dir que potser havia enviat el fax des d’algun altre lloc que no fos casa seva. Això sí que era un gran problema havien d’investigar més. Van observar que les direccions eren diferents, la primera era del barri del costat, la segona d’un barri de l’altra punta de la ciutat i les altres del meu barri. Aquí es van adonar que el segrestador era massa llest perquè havia enviat el fax des de direccions diferents per despistar-nos. En Daniel, un altre company d'en Cesc, va dir que la casa havia de ser al meu barri perquè ho eren la majoria de faxos. En Rovi va proposar una nova hipòtesi: - El segrestador és massa llest segurament el que vol és que nosaltres pensem que la direcció és la del teu barri,però pot ser qualsevol dels altres barris. Si ha pensat en tot perquè no ha pensat en això. Les dues opcions eren lògiques, però em creia més a en Rovi. Van continuar investigant. El Cesc, el Rovi i el Jose Manuel em van fer força preguntes, si coneixia alguna persona molt rica o que tingui família per tota la cuitat, si algú em tenia enveja per alguna cosa,... De totes elles en van treure la següent conclusió: La persona és un poeta que jo no conec però que ell a mi sí. Que no és molt conegut i que ho vol ser. No té massa diners ja que sempre està dins de la ciutat. Té entre 30 i 50 anys i que coneix bé a la meva família. Sembla que no tingui família o que està divorciat. Per un moment vaig pensar en el Santi, l'exparella de la meva dona, l'exparella de fa 28 anys, però vaig pensar que això només passava a les pel·lícules. Havien passat els dies i ja podia demanar l'ordre de segrest. En Cesc em va portar als jutjats per demanar l'ordre. Llavors ens va trucar en Rovi i ens va dir que havia trobat la direcció de la casa, gràcies a una taca que el segrestador havia fet amb el seu dit ple de tinta de bolígraf. Ens va dir el nom, Santi Aleñez Domínguez Em vaig adonar que era l’exparella de la meva dona. De cop i volta vaig veure que la descripció de la última hipòtesi descrivia perfectament al Santi. Divorciat de la meva dona, poeta poc conegut, té pocs diners , i va viatjant per la ciutat en busca d'inspiració. Vam agafar els dos cotxes el Cesc, en Daniel, en Rovi, en José Manuel i jo ,vam anar a casa d'en Santi. No vam trigar gens en sortir del cotxe i tirar la porta avall . Vaig veure al Santi davant nostre i el Daniel, que té una punteria impressionant, el va disparar a la cama. El Santi va intentar arrossegar-se per terra per tancar una porta, però en José Manuel li va posar les manilles. Jo vaig veure que la porta que volia tancar el Santi duia a un passadís sense gens de llum que finalitzava en unes escales que et portaven a una habitació subterrània. Allà vam trobar a la meva família. Vaig fer un petó als meus fills i després a la meva dona. El dia següent ja érem tots a casa.

Aquesta va ser una dolenta història que em va passar, però també va ser bona ja que aprens a valorar millor les coses, vaig millorar l’ amistat amb el meu amic de la infància, el Cesc, i vaig fer tres nous amics en Rovi, en Daniel i en José Manuel. La veritat és que sinó hagués succeït tot això no, hauria pogut aconseguir la meva millor novel·la amb més de vint milions de persones que l'han llegit ''La novel·la més real''. He escrit més de deu novel·les però cap com aquesta. Espero que us hagi agradat i fins la pròxima.

PS4

L'INVENTOR CATEGORIA 9. PROSA. Segon premi. “L'inventor” ARNAU MORENO

L’Anna, després d’haver llegit un text, ens va proposar una activitat. El text tractava dels invents i necessitats que ens hem arribat a crear les persones, i l’activitat que va proposar era la següent; havíem d’escriure un text sobre que crearíem nosaltres si fóssim inventors. Per a mi serà fàcil, perquè d’imaginació no me’n falta. Ostres! perdó, se m’ha oblidat presentar-me. Em dic Àlex, tinc 11 anys i vaig a sisè. Sóc el més llest de la classe, simplement perquè penso, cosa que els altres no fan. Tothom m’ho diu això de que sóc llest. Per l’activitat que ens han proposat, tinc pensat fer una mena de bolígraf que escrigui el que tu li diguis, i que tingui altres funcions més. A mi de gran, m’agradaria ser inventor. L’ Anna ha dit que el text tindrà nota. L’ havíem de fer a classe, però teníem temps. Vaig començar posant que inventaria un bolígraf que escrigués el que tu li diguessis, tindria més funcions, seria de color... - Ja he acabat! -vaig exclamar. Quan li vaig entregar i tornava al meu lloc, l’Anna em mirava amb cara de satisfacció. Baixàvem al pati. Tothom havia entregat el text. Vaig preguntar a la Paula de què anava el seu. - No t’ho diré- va exclamar. Jo li vaig respondre amb un simple: - D’acord. Vaig anar preguntant, però ningú m’ho va voler dir. Ja s’havia acabat l’estona del pati, i tots pujàvem a classe. Ens tocava classe amb l’Anna. Ens va començar a parlar dels errors que havíem comès. M’avorria, vaig aixecar la mà i quan em va donar la paraula vaig preguntar: - Tens els textos corregits i amb la nota? - Sí, m’ha donat temps de corregir-los, ara us els dono -va respondre l’Anna. Jo vaig posar cara d’alegria i discretament amb la mà vaig fer un gest de satisfacció. Va començar a repartir els textos. La Paula va posar mala cara quan li van entregar el text. Suposo que havia tret mala nota. L’Anna me’l va entregar. - Siiiiiiiiiiiií, un excel·lent -vaig cridar.

L’Anna es va dirigir a la pissarra, i va dir: - He d’admetre una cosa, qui millor ho ha fet és l’Àlex. Vaig sentir alegria per dins. 15 ANYS DESPRÉS Ara, amb 26 anys sóc inventor. L’empresa on treballo es diu M'ats. A Anglaterra, no té molta fama. He treballat en un projecte per fer un invent que vaig pensar quan era petit, el bolígraf que escriuria el que tu li diguessis. M’hi vaig posar en serio, havia d’estar llest abans de la seva presentació. Després de treballar durant setmanes, i moltes hores, estava llest. L'havia construït amb mecanismes que no us explico, perquè no és fàcil de que ho entengueu. He informat al meu cap de que tot estava llest per a la seva presentació en la que, a part de la meva empresa M'ats, hi havia altres empreses més famoses com HP o APPL .El meu cap ja m'havia dit que el meu invent era important per a l'empresa. Era el dia de la presentació. Estava molt nerviós. Vaig sortir molt convençut davant de tot el públic. Vaig començar explicant les funcions després on es vendria i finalment el preu i la data de sortida al mercat. Quan vaig acabar i tornava cap a casa ,el meu cap em va trucar per felicitar-me. Ja faltaven tres dies per la sortida del bolígraf al mercat quan... Riiiiiiiiiiiiiiing! Trucaven al telèfon. Era un treballador de la marca HP, el seu cap li havia dit que em volia comprar l’invent. Vaig estar parlant amb ell i m’oferia 5 milions d’euros. Li vaig dir que m’ho havia de pensar. Després d’estar rumiant durant dues hores, ja ho tenia clar. Vaig trucar al número de telèfon que em va donar i li vaig dir que no, que ho sentia molt. Vaig rebutjar l’oferta perquè jo sabia que aquest bolígraf triomfaria. El meu producte ja és a la venda. Costa 510 euros, encara és barat. Ja ha passat un mes i el meu bolígraf s’ha venut moltíssim. Estic molt orgullós, perquè m’he adonat que també el poden utilitzar persones cegues o discapacitades. I a part d’això, perquè quan vaig a una botiga, veig que tenen el meu bolígraf a la venta.

FUT 16

E.Primària (6è)

POESIA

ELS PETONS CATEGORIA 9. POESIA.

Petons, molts petons per a tothom. Petons grans, mitjans i petitons.

Primer premi.

Petons pels pares, pels germans,

“Els petons”

pels avis, pels tiets, pels cosins i pels amics,

MINERVA SÁNCHEZ

i...per què no?, també pels veïns. Petons d'amor i d'alegria, d'amistat i bogeria. Petons de dracs i cavallers, de princeses i castells. Petons somiats mai no triats, de vegades vénen i de vegades van. No oblidem els refugiats! Petons pels Siris, que han de ser estimats. A tothom li pot passar, no els deixem de costat. L'últim petó molt especial, per l'enemic no ha de faltar, fem petons a l'enemic potser trobarem un amic!

COLOR 61

ELS AMICS CATEGORIA 9. POESIA. Segon premi.

Els amics es poden contar amb una o dues mans perquè són com els nostres germans. No només serveixen per jugar sinó també per poder-te ajudar.

“Els amics” BELÉN JIMÉNEZ

Els amics són difícils d’aconseguir per tant intenta que siguin feliços. A vegades ens enfadem i després estem tristos, això passa perquè els estimem.

A vegades pensem què passaria si ells no estiguessin M’avorriria cada dia, i marxaria la meva alegria.

Si un dia tu faltes, no dubtis la meva enyorança, Si tu te’n vas, t’acompanyarà la meva esperança .

Si algun dia alguna cosa et passa No esperis per avisar-me Saps que jo sempre estaré, allà per ajudar-te.

MINION 62

ESO (1r i 2n)

PROSA CONTE 63

UNA VIDA MILLOR? Port de Tartús, Síria. 23 de Gener de 2016. En Khaled està nerviós i té molta por. Es posa la motxilla que pesa tant i li fa un petó a la seva dona Hala. Ella, amb totes les llàgrimes que li cauen pel seu rostre, com si volgués que tota l’aigua del cos és desfés, li torna el petó. Li apropa la seva filla Fàtima de 6 mesos, i ell li fa un altre petó. S’acomiaden, en Khaled puja a la llanxa… I es quan a ell també li regalimen les llàgrimes...

La Hala no pot evitar de tornar a llegir la carta. S’asseu en un banc i ...

CATEGORIA 10. PROSA. Per el Sr. Khaled Azán Balut Li ordenem des de l’ exèrcit sirià la seva col·laboració obligatòria en la participació a la guerra. Ens falten molts militars i ciutadans degut a la quantitat de baixes que hi ha hagut últimament.

“Una vida millor?”

S’entrenarà durant 4 setmanes en un camp de l’exèrcit protegit, sense cap mena de perill, per a desprès poder incorporar-se a files. Serà transportat en un tanc. L’uniforme ja li donarem allà, és gratuït. El passarem a buscar el proper 12 de febrer de 2016 a les 9h.

OLIVIA HAVERKAMP

Gràcies per a la seva atenció i fins aviat. 16 de Gener de 2016. Ella pensa en la sort que ha tingut ell de poder fugir a l’altre continent, gràcies als diners que tenia estalviats. Així no correrà el risc de morir… o potser si… En Khaled estava molt apretat en aquella llanxa, tenia por. Molta por. Por que es tombés, por que vingués un dels monstres marins que vivien allà i que els mengés, por de morir ofegat, por que se li espatllés el motor de la llanxa, por que el soldats l’anessin a buscar,... També tenia gana, el menjar ja se li havia acabat. Tampoc no podia dormir bé . Les cames li feien mal d’estar tantes hores assegut, sense poder-se moure, sense poder fer res. L’única cosa que l’animava i que el feia tirar endavant era la conversa que havia tingut amb la Hala pel mòbil, abans que se li acabés la cobertura i la bateria, i ella li deia que tot anava bé, encara que en Khaled li 64

Primer premi.

explicava el malament que ho estava passant... I que cada vegada faltava menys per arribar a Lesbos, la seva única esperança de canviar la seva vida. Els dies anaven passant a Tartús, i ella anava sobrevivint amb el menjar que trobava a les escombraries. No podia més Cada dia que s’aixecava del llit, cada dia que pensava que el seu marit podria estar mort… Però ella quant el trucava li deia que tot li anava molt bé a ell i a la Fàtima i que tenia menjar, per no preocupar-lo.

Fins que no va poder suportar-ho més. Només tenia una esperança. Anar a buscar el seu marit. Va vendre totes les joies que tenia, la casa, el cotxet de la seva filla,... ho va vendre tot. Només quedava ellen i la seva filla.

Així que la Hala va agafar una altra llanxa cap a Lesbos, el mateix que el seu marit. Al dia de l’embarcació, (el 7 de Febrer de 2016). va pujar a la llanxa, i de cop, quan es va asseure, va recordar aquells moments de felicitat que passava a la seva infància: Els diumenges quan hi havia tabule: la seva mare, tallava la ceba en trossets molt petits tac, tac, tac... una muntanya blanca. I els tomàquets, tac, tac, tac… una muntanya vermella; i la muntanya de julivert. I ara la menta... quan anava a l’escola i arribava molt d’hora a casa per a poder fer els deures i desprès a parar la taula gran i amb les estovalles que a ella li agradaven tant, abans que vingués el pare. Quan reia amb les seves amigues i podien sortir al carrer abans que comencés la guerra. Perquè és clar, la culpa de tot això la té la guerra. I quina culpa en tinc jo de la guerra? Es va preguntar. I a poc a poc, es va anar acomiadant de la seva ciutat, Tartús, de la seva terra, del seu país, de la seva casa… de la seva vida. La Hala, a partir de llavors, no sabia què era el que l’esperava. Mentrestant, nosaltres, ho anem veient a la televisió com si aquesta notícia fos normal de tantes vegades que l’han repetit.

LEYLA

CATEGORIA 10. PROSA. Segon premi. “L'última pàgina” AITANA CARCELLER

L'ÚLTIMA PÀGINA Vaig obrir els ulls i, com acte reflex, vaig encendre el llum. La meva mirada va quedar fixada al rellotge, amb la son costava reconèixer en quina posició estaven les busques. Les quatre del matí, l’insomni va poder amb mi. La temptació d’agafar el mòbil era cada cop més gran, i anava creixent, però no la vaig deixar passar, no eren hores. Em vaig aixecar del llit, sense saber ben bé què fer. Em va venir a la ment que llegir sempre m’havia agradat, sempre que el llibre sigui interessant. Vaig clavar la meva misteriosa mirada, que mai definia el que expressava, a la prestatgeria dels llibres. Tots llegits i rellegits. A una banda de la tauleta de nit estava el lector digital que sempre havia odiat. El que arruïnava les editorials clàssiques, que no donava diners als escriptors, aquells que, segons la meva opinió mereixen tot el reconeixement. Però si no hi havia cap més remei... El vaig encendre. Els meus ulls lluitaven per reconèixer cada minúscula lletra d’aquell aparell. Vaig trigar uns minuts per trobar l’opció de la mida de la lletra, però un cop feta gran, em vaig adonar que un llibre estava començat. Estrany, doncs jo mai l’havia tocat. “Aquella sensació m’encantava. Em vaig acostar al mar, i vaig dibuixar un mig somriure del meus. Em vaig treure les ulleres de sol, els meus ulls blaus, brillants, que semblaven tenir el mar tancat a dins es van deixar veure. Cosa poc comuna, degut a que el sol m’acostuma a molestar. La sorra començava a mullar-se, i al cap d’uns segons, també els meus peus. L’aigua estava freda, però era agradable. - Millor? –vaig sentir com em preguntava una veu dolça, que vaig reconèixer a l’instant. - Exactament –vaig respondre, després de deixar anar un sospir. - Com t’imagines la mar? –em va preguntar, suposo que amb certa curiositat. - Blava –li vaig dir, en to irònic. En veritat, pensava que devia d’ impressionar bastant una massa d’aigua de quilometres cúbics. No sabia com era l’aigua ni la mida d’un quilòmetre, però segons m’havien explicat, era impressionant. - Defineix que es “blava” per a tu -em va dir en to burleta, odiava aquell to miserable. Creure’s millor que qualsevol persona només per tenir un sentit més, ridícul. - Mentre que pugui sentir l’aigua, m’és igual com sigui. És una mica com les persones, el físic no és important mentre que el psicològic t’agradi. Veritat? -vaig preguntar, innocentment. - Bona manera d’expressar-ho. -em va respondre- Comparar-ho -va rectificar. - Gràcies. -vaig dir, i seguidament vaig sospirar de nou. No sabia ben bé com em sentia. - Una lliura pels teus pensaments -vaig sentir que em deia i vaig riure, inevitablement. Es pensaria

que em deixaria vendre? Encara menys als meus pensaments. Privats, personals i per tant intransferibles. Bé, no estava pensant en res tan important…. Almenys per als altres milions d’humans al món. - Si cada cop que em diguessis el mateix me la donessis, ja tindria una mansió -li vaig replicar, doncs no volia dir-li en aquell moment. Li podria haver mentit i explicar qualsevol cosa, però aquell cop vaig notar precisament per què ho deia. - No estem parlant precisament de una mansió, estem parlant d’una cosa que val molt més. Jo no li vaig donar resposta, em vaig limitar a sospirar per tercer cop.” Definitivament, tenia raó. Un sentiment val molt més que qualsevol cosa. Vaig anar a passar pàgina, però era la ultima pàgina del llibre i la més important. En tancar els ulls, em vaig quedar adormida.

TANI

ESO (3r i 4t)

PROSA CONTE 68

DIARI D'UN JOVE SOMNIADOR 23 de Març de 2015

Demà és el dia, per fi! Feia temps que buscava feina i no la trobava, i per fi m’han agafat a una de les millors empreses alemanyes, ThyssenKrupp AG, de Düsselford, Alemanya. Sóc enginyer industrial, i vaig fer aquesta carrera amb la intenció de guanyar molts diners, fer el que m’agradava i satisfer la meva mare, ja que ella també és enginyera. Vaig acabar la carrera a la UPC fa 5 anys, i com veia que la cosa no anava molt bé en el món laboral per els joves, em vaig proposar fer un màster d’enginyeria industrial a la Universitat Ramon Llull. Van ser dos anys de la meva vida en els que van haver-hi moments bons i moments dolents, però una etapa que mai s’oblidarà! Durant aquest últim any, el meu objectiu ha estat buscar la feina perfecte per a mi, enviant currículums per aquí, currículums per allà. I mentre no la trobava, com tots els joves avui en dia, m’he dedicat a fer feines de mes i mig, inestables, i en les que et pagaven menys que a un sense sostre quan li donen almoina. Les coses en el món laboral no anaven tal i com jo esperava, fins que un dia, aquesta fantàstica empresa, em va trucar per demanar-me una entrevista de feina, que vaig haver de fer per vídeo trucada. Vaig estar molt nerviós, ja que l’entrevista era en anglès, i el meu “speaking” no és cap cosa extraordinària. Però, encara així, tot va anar bé, i a la setmana m’estaven dient que m’havia de anar a viure a Düsselford i que començava el 1 d’abril a la empresa. No m’ho vaig pensar ni dues vegades, com havia de rebutjar una oferta de més de 4.000€ al mes fent la feina que més m’agrada? I així és, demà agafo l’avió a les deu del matí, amb la companyia de Germanwings, a l’aeroport de Barcelona-El Prat direcció Düsselford. Cap cosa em podrà espatllar aquest dia, sempre el recordaré!

24 de Març de 2015

10:00 Quins nervis, estic a l’avió i queden pocs minuts per que el meu somni estigui una mica més a prop. Tinc ganes de conèixer Düsselford, caminar per els seus carrers, visitar el EKÔ-Haus, que és el centre de cultura japonesa, i passejar per el costat de la Ribera del Rin… Aquest dies que em queden fins l’1 d’abril faré una mica de turisme a la meva futura ciutat, aviam com és!

CATEGORIA 11. PROSA. Primer premi. “Diari d'un jove somniador” ARIADNA PARDO

10:27 Quines vistes que hi ha des de l’avió! Estarem a uns 2000 metres sobre els Alps. Els Alps francesos són preciosos, me’n recordo de tots aquells documentals de la 2 on es veien tots els paisatges verds que hi ha. Algun dia m’agradaria visitar-los, esquiar i estar uns dies en família i amb els amics. Sento cops a la cabina, i veig el pilot donant cops. No se que passa, la gent comença estar molt nerviosa, molts crits i molts nervis. Que està passant?

10:31 Que són aquests crits? Què passa? Per què el paisatge s’apropa cada cop més i més? Ens estem caient? I tot el que tenia pensat fer? I tot el que he fet? Tota la meva vida, totes les meves experiències se’m venen al cap, tot, absolutament tot, no hi ha cap detall que se m’escapi. I la mare i el pare? Què hi serà d’ells? Ara havia de ser el meu moment, ara tot m’anava a anar bé, tenia el que jo volia entre les mans. Faltava menys d’una setmana per a que comences a fer realment el que m’agradava i deixar enrere els treballs temporals. Per que ara? Per que a nosaltres? És així el destí? Et prepara la vida que sempre havies volgut tenir, per desprès treure-te-la en menys de quatre minuts sense haver-la pogut tocar amb la punta dels dits? Tantes preguntes sense resposta, en tant pocs segons... Tants sentiments junts alhora... Quina sensació més horrible, saber que tu i cent quaranta-nou persones més morireu i no podreu evitar-ho. Això s’acaba, totes les esperances que en algun moment hi havia hagut, desapareixen com si no haguessin existit mai, l’avió en poc temps xocarà i…

El vol 9525 de Germanwings va sortir de l’aeroport de Barcelona- El Prat el 24 de Març del 2015 cap a l’aeroport internacional de Düsselford. El copilot es va suïcidar estavellant l’avió a Prats de Blèuna, a prop de la localitat de Barceloneta de Provença. Hi havia 150 passatgers, dels quals 2 eren pilots i 4 tripulants, i van morir tots. És considerat la pitjor catàstrofe d’aviació europea dels últims cinc anys i el segon sinistre de una aerolínia de low-cost a la Unió Europea. La noticia em va impactar des de el moment zero, i vaig pensar: Que deurien pensar en aquell moment les víctimes? I després d’un any, els hi he volgut fer una mena de homenatge inventant-me una història que podria haver sigut real.

TRES

LES EXPECTATIVES DE VIDA I LA REALITAT Què és la vida exactament? La gent té moltes expectatives de la vida. Tothom ven les mateixes mentides: que la vida és fàcil si tens gent al costat, que has de mirar el que és bo i deixar les coses dolentes, que has de recolzar-te en qui saps que et convé, però...tots tenim dies on t’aixeques i no trobes massa sentit a res. No saps valorar el que et fa feliç i et deixes enfonsar pels teus pensaments.

CATEGORIA 11. PROSA. Segon premi. “Les expectatives de vida i la realitat" HELENA CORRALES

En el meu cas, estic en plena adolescència i sincerament crec que és una etapa molt complicada, i ja no només ho crec, ho confirmo. Es una edat complicada, on els adults no t’entenen i el que és pitjor, ni tu mateix t’entens. Intentes animar-te esperant les vacances o sortint amb els amics. Jo sempre em pregunto... mai arribes a ser completament feliç o què? Si no es per l’adolescència és perquè ets adult i has de treballar, si no és per aquest motiu, has de tirar endavant a la família, buscar-te la vida per poder tenir el que necessites, cuidar algun familiar que no ho està passant bé... Quan pots gaudir? És complicat això de mirar endavant i intentar veure el que hi ha de positiu en el que tens. El més important és recolzar-te en qui saps que mai et fallarà, com ara la família, i si tens la sort de tenir amics de veritat pots recolzar-te també en ells. Però parlant d’amics, quants creus que en tens? Em fa gràcia la gent que diu tenir molts amics! Prefereixo tenir-ne pocs i de veritat, perquè de que et serveix algú que només el mou l’interès? O algú que es hipòcrita i fals? No et serveix de res, és més m’atreveixo a dir que l’únic que et dóna una persona així són mals de cap. Un dia, la meva tutora em va dir que has de gaudir del que tens i valorar el que es positiu, donar-li la mínima importància al que és negatiu, i des d’aquell dia quan no estic bé i m’angoixo, ho recordo. Pot ser que no sigui fàcil l’adolescència o qualsevol etapa de la vida, però no és millor gaudir el bo i buscar-li la part agradable al que sembla més dolent? Oi que si? Doncs això es el que penso jo. Lla vida és complicada, i crec que tots ho sabeu més que jo, però hem de valorar el que tenim perquè el dia que ens falti serà tard per fer-ho. Si vols alguna cosa, lluita fins aconseguir-la perquè a la fi, qui ha de ser feliç ets tu mateix, i mentre tu ho siguis, els que t’envolten també ho seran.

LLUITAR

ESO (3r i 4t)

PROSE CONTE 72

FATIMA'S DIARY January 11th , 2016

CATEGORIA ANGLÈS PROSA. Primer premi.

This morning, my parents has told me that today I don’t have to go to school. They say to me that I must prepare a small baggage to start a special trip. The travel will start in Damasco, Syria, my city and I don’t know where it will finish. In the afternoon we have to go to the bus station to take a bus, and my father says to me that we’re going to

“Fatima's diary” ALBA AGUILAR

Turkey to start a new life. Now I understand that this isn’t a holiday’s travel. January 12th 2016 We have been in the bus all night. The travel has been very uncomfortable, the road was bad because there were a lot of holes and stones; the bus has been jumping every time. Now are 5 a.m. and I can’t sleep. After more than 15 hours in the bus, we’re arriving to Adana, a Turkey city. A small city near a lake. We’re in the bus station and now my parents have to buy tickets to go to Ankara by train. There are many people from my country trying to buy the same tickets. I don’t know when we will take the train. January 13th , 2016 Finally we bought the tickets and now we are into train going to Ankara, the capital of Turkey. The train is full of people and I’m sitting on the floor. I’m very tired and I miss my home and my friends. January 14th , 2016 In the morning we arrived to Ankara and now we are in the hall of a big bus station. My father explains to me that our destination is the Mediterranean coast. We are trying to arrive to Esmirna city by bus. At my side, there is other Syrian family with two children, a little boy and a girl of my age. We have got the bus tickets and now we’re getting on the bus. The other family is sitting in the seats behind ours. The travel has been very quickly because I have been speaking to Hala, the girl or the other family, during all the journey.. Now we’re friends.

January 16th , 2016 Last night we arrived to the train station. We walked to the port but finding a boat at night was very difficult; it was a cold and rainy night. We didn’t have money to go to a hotel and we slept in the street under a small cover. I’ve never been so cold. My parents only have a small quantity of money to pay a little fisher boat to go to Greece. I’m on the deck of the boat because inside fish smell is very strong and unpleasant. Far away I can see a beach. I think that beach will be the start of a new long travel.

ANT

very

THE MEETING I am going faster than the other days because this afternoon there is a Meeting with Sparkles at Spain I´m so excited because I like so much the videos that he makes and he is my idol; but I’m a bit nervous too.

CATEGORIA ANGLÈS PROSA.

I’m too shy with unknown people, but he posted on twitter there will be PCs and we will be able to play

Segon premi.

square.

together. Sadly, I have homework for the next day and I must do it before going to the meeting. I do it quickly and

“The meeting”

maybe some of the answers can be wrong but I don’t care, I want to go there. I call my friend Nik, he is more

DANIEL LÓPEZ

fan

than

and

wants

too.

are

Meeting

his

house

minutes.

As usual, I’m there before him, I have to wait 5 minutes more! - Sorry Dan, I have to feed my cat. - No matter. We got both to Gran Via talking about how many people can be there, because it’s an English youtuber, what can we do there with him... Finally we arrive there and... OMG there are too many people! We are so impressive because we think there can’t be too many people but there are like hundreds of people more or less. Sparkles was staying in a hotel near the square, and when he walked out the hotel lobby, greeted us. In front of the hotel there is a building, the Fira building. - There are a lot of PCs to play, please come with me. We followed him to a big room with a lot of cubicles with a gaming PC. Nik and I didn’t like the keyboard of a desktop computer and we had our MSI® laptop, so we asked if we could use it. There was no problem, so we connected our laptops to the WI-FI and we started playing. Two hours later we finished the game and there was the time for questions, photos and autographs if you wanted one. Finally, we did a group selfie and all those who wanted the picture, gave him our e-mail address. The photo will arrive to us in one week. It was a fantastic experience, I learnt a lot about the game and the teacher was one of the best gamers of Counter Strike. When I got home, I still didn’t believe this fabulous afternoon.

YANDRAK 75

ESO (3r i 4t)

POETRY

THROUGH THE MONTHS I met you, it was January Maybe it was temporary Thought you were visionary Suddenly you were necessary

Kissed you ,it was February Kind of legendary The way you let me smiling I was sure it wasn't ordinary

March gave us a marge Maybe too early for a start So, it was April And I was faithful

I hoped May, kiss you again I hoped May, have you for me In June someday in the afternoon We talked about honeymoon

July and everything was dry And all I did was cry I have to be honest August was the darkest

CATEGORIA ANGLÈS POESIA. Primer premi. “Through the months” DUDA DE SOUZA

September with some anger All October fighting like a soldier It was hard to get over Wish you were not that close November was and adventure I swear I did whatever to be together But like they say One heart can't beat for two And I missed you all December And I usually remember How you used to love me Before it was over

CASSIOPEIA

WHEN I CLOSE MY EYES When I close my eyes, I imagine a dreamed world, in which all the people coexist without wars.

CATEGORIA ANGLÈS POESIA. Segon premi. “When I close my eyes” ÀLEX LEBRÓN

When I close my eyes, I see a world with equality, without social differences.

When I close my eyes, I imagine a world, in whic we talk with those people who have gone.

When I close my eyes, I see a world, where all the people can achieve their dreams.

WILLYREX

w w w .escolasantmedir.cat