Recull llibret sant jordi 2017 by Escola Sant Medir

XXXVÃ¨ JOCS FLORALS

2017

VEREDICTE DEL JURAT Enguany el jurat ha estat format per les mares i pares Josep Cabedo, Fina Castillo, Mireia Padró i pels mestres Erola Masip, Pere Roig, Berta Tolosana i l'Olga Cantós en la categoria d’anglès. Després del recompte de vots resolen que els guanyadors del XXXVè Concurs Literari de Sant Jordi de l'escola Sant Medir de l'any 2017 són: CATEGORIA 1 (Educació Infantil 3 anys) 1r. premi.- “Una fira d'atraccions” de l'Eric Figueras Bové 2n.premi.- “Un nen content” del Marc Lozano Busquets 3r. premi.- “El sol de colorins” de l’Eider Llop Fernández CATEGORIA 2 (Educació Infantil 4 anys) 1r. premi.- “Formigues i flors” de la Marina Bernabé Vidal 2n.premi.- “M’agraden els cors i les flors” de la Carla Gallego Garayoa 3r. premi.- “La mama, el papa i jo passejant” de la Joana Ortiz Bou

CATEGORIA 3 (Educació Infantil 5 anys) 1r. premi.- “Aliens investigadors” de la Sabela Salcedo Pouso 2n.premi.- “La meva família” de l’Arianna Fefé Paulos 3r. premi.- “Jo dins d’un robot volador” del Paquito Trelles Izquierdo CATEGORIA 4 (1r de Primària) 1r. premi.- “La sireneta i el peixet” de la Clara Lobo Navarro 2n.premi.- “La marieta i la seva primera amiga la granota” de l'Adriana Sapiña Gamez 3r. premi.- “El tió” de l'Arlet Carceller Lloret. 2

CATEGORIA 5 (2n de Primària) 1r. premi.- “El país dels contes” del Joel Navarro Alleano 2n.premi.- “L’aranya Pocatraça i el grill Saltarí” del Marc Serra Sensada 3r. premi.- “L’Ona i el país dels seus somnis” de la Sofia Malmolejo Plocikiewi CATEGORIA 6 (3r de Primària) PROSA 1r. premi.- “El meu avi” de l’Ona Moreno Rodríguez 2n.premi.- “La llegenda dels monuments de Gaudí” del Pau Serra Sensada POESIA 1r. premi.- “L'amor” de l'Adrià Pérez Ansede 2n.premi.- “L’amistat” de la Laia Munt Sánchez

CATEGORIA 7 (4t de Primària) PROSA 1r. premi.- “L’acampada dels cinc amics” de la Laura Balcells Sánchez 2n.premi.- “Idees bessones” de la Lídia Villanueva Rodríguez POESIA 1r. premi.- “L'amistat” de la Itziar Dupré Camps 2n.premi.- “El jugar” de la Maya Linares Soro CATEGORIA 8 (5è de Primària) PROSA 1r. premi.- “El meu diari” de l'Adrián Barras Calvo 2n.premi.- “El viatge a Madrid” de la Núria Vidal Taipe POESIA 1r. premi.- “Futbol” de l'Adrián Bravo Castillo 2n.premi.- “La família” de l’Alicia Xu 3

CATEGORIA 9 (6è de Primària) PROSA 1r. premi.- “Una nova vida” del Joel López Gómez 2n.premi.- “Decisions dures” de la Laia Bastos Balaguer POESIA 1r. premi.- “L’amor és vida” del Joel Martín López 2n.premi.- “L’amor” de l’Alberto Cano Sánchez CATEGORIA 10 (1r i 2n d’ESO) PROSA 1r. premi.- “Una nova vida” del Vitaly Simón Díez 2n.premi.- “Un somni una mica literari” de la Paula Montero Cabañas POESIA 1r. premi.- “Una nova vida” de la Judit Orts Arribas 2n.premi.- “Jo voldria” de la Belén Jiménez Albanell

CATEGORIA 11 (3r i 4t d’ESO) PROSA 1r. premi.- “L’avui” de la Carla Powel Puig 2n.premi.- “Carta a la nostra societat” de la Paula Puyo Arévalo POESIA 1r. premi.- “A tu” de l'Alex Lebrón Díaz 2n.premi.- “Soledat” de la Claudia López Bergés

CATEGORIA 12 (ANGLÈS) WRITING PROSE IN ENGLISH 1st. prize.- “My text” by Carla Powell 2nd.prize.- “Through your eyes” by Judit Asensio WRITING POETRY IN ENGLISH 1st. prize.- “A loss” by Andrea Montenegro 2nd.prize.- “Starting today” by Camille Soliven SPECIAL MENTION FOR: "The tracks" by Isaac Dixon CONCURS DEL PUNT DE LLIBRE Guanyadora: Carla Powell de 3r d'ESO CONCURS DEL II CERTAMEN 'FOTOGRAFIA MATEMÀTICA' CATEGORIA (1r i 2n d'ESO): Daniel Fu de 2n d'ESO CATEGORIA (3r i 4t d'ESO): Paula Puyo de 4t d'ESO

AGRAÏMENTS Cal agrair : - La participació activa de tots els membres del jurat. - A l'AMPA per la seva col·laboració facilitant tots els premis i obsequis que han rebut tots els participants. Sense tots ells la festa no hauria estat possible. Moltes gràcies a tothom.

La Comissió de Sant Jordi 2017

CATEGORIA 1. Primer premi

E.Infantil (I3)

DIBUIX

CATEGORIA 1. Primer premi “Una fira d'atraccions”. ERIC FIGUERAS

CATEGORIA 1. Segon premi “Un nen content”. MARC LOZANO

CATEGORIA 1. Tercer premi “El sol de colorins”. EIDER LLOP

E.Infantil (I4)

DIBUIX

DIBUIX 10

“Formigues i flors”. MARINA BERNABÉ 11

CATEGORIA 2. Segon premi “M'agraden els cors i les flors”. CARLA GALLEGO

CATEGORIA 2. Tercer premi “La mama, el papa i jo passejant”. JOANA ORTIZ

E.Infantil (I5)

DIBUIX

CATEGORIA 3. Primer premi “Aliens investigadors”. SABELA SALCEDO 15

CATEGORIA 3. Segon premi “La meva família”. ARIANNA FEFÉ 16

CATEGORIA 3. Tercer premi “Jo dins d'un robot volador”.

PAQUITO TRELLES

E.Primària (1r)

CONTES

CONTE 18

CATEGORIA 4. Primer premi “La sireneta i el peixet”. CLARA LOBO “

CATEGORIA 4. Segon premi “La marieta i la seva primera amiga la granota”. ADRIANA SAPIÑA

CATEGORIA 4. Tercer premi “El tió”. ARLET CARCELLER “ 23

E.Primària (2n)

PROSA

CONTE 25

CATEGORIA 5. Primer premi EL PAÍS DELS CONTES

“El país dels contes”

Hi havia una vegada un nen que estava molt emocionat, era el dia de Sant Jordi! Els nens i les nenes de sisè de primària regalaven llibres i roses i els pares també. El nen no estava massa content perquè volia una joguina, no un llibre. Els pares li van dir que no, que avui era un dia de llibres no de joguines. Ja era de nit i el nen es va animar a llegir el llibre que li havien regalat els seus pares, quan el va obrir i va començar a llegir... una porta màgica es va obrir, va entrar i es va anar trobant els personatges dels contes que havia llegit, Hansel i Gretel i els hi va dir que vigilessin amb la bruixa, que els volia enganyar, a la Caputxeta Vermella, li va dir que tingués cura amb el llop i a la llebre i la tortuga, que no sempre guanya el que corre més i així amb molts altres personatges dels contes. També es va trobar un laberint i dintre hi havia una bruixa, però va aparèixer el mag i la va fer desaparèixer. Per sort! El nen va aconseguir sortir dels laberint i va a tornar a sortir per la porta màgica. Allí es va trobar a una princesa que li va regalar una rosa. Però quan es va despertar va veure que tot va ser un somni o no? I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.

Els futboleros

JOEL NAVARRO

CATEGORIA 5. Segon premi

L'ARANYA POCATRAÇA I EL GRILL SALTARÍ Hi havia una vegada una aranya pocatraça que anava caminant per la muntanya del Montseny.

“L’aranya Pocatraça i el grill Saltarí”

Un dia va començar a ploure i l’aranya pocatraça es va trencar la pota esquerra de davant i es va posar a sota d’una fulla, perquè va

MARC SERRA

començar a ploure molt. Quan va parar de ploure ja estava millor i va sortir i es va acostumar a anar a la pota coixa, tenia gana i va anar a buscar alguna cosa per a menjar. Quan estava al costat de la seva teranyina, va veure que s’havia desfet com sempre, era una pocatraça i no sabia fer-la gairebé i va haver de fer una altra, però alguna cosa va poder menjar, perquè alguns animalons s’havien quedat enganxats. Mentre la feia i menjava es va trobar amb un grill saltarí... i mirant-se’l va dir : -

Uhmmm ! Quina bona pinta.

I es va anant acostant sense fer soroll , però quan estava a prop va pensar que ja no tenia gana i que estava prou plena i no se’l va menjar. El grill que era cec no es adonar de res, fins que va sentir un soroll i va dir : -

Qui ets ?

Sóc una aranya. -Vols ser la meva amiga? I l’aranya que es va adonar que era cec , li va dir que sí. Anaven xerrant de les coses que els hi agradaven a cadascú i l’aranya pocatraça li va dir que a ella el que més li agradava era menjar i el grill saltarí li va preguntar : -

No em menjaràs a mi, oi?

No, a tu no, què ets el meu amic.

I xerrant, xerrant, van arribar a un bosc que estava encantat per una fada, van entrar i li van veure la cara a la fada i semblava un peluix, amb els ulls blaus, el cabell taronja amb pigues al nas, vaja ,bastant bufona. La fada es deia Laura i quan els va veure va dir: Va estar uns dies en la porteria i com que ningú la va demanar els hi van tornar. - Ara és nostra!- va dir la Carla. La Lia va tenir la idea de què fer amb ella: 27

-Què feu aquí animalons? -Com heu arribat aquí? El grill saltarí li va explicar que s’acabaven de conèixer i que estaven donant una volta per la muntanya i havien anat a parar a aquell indret. La fada Laura els va deixar entrar , però el va avisar que havien de vigilar perquè estava ple de coses màgiques. Van marxar cap el camí estret que la Laura els hi havia dit, l’aranya va guiar al grill. Al final del camí ,de nou es van trobar a la Laura que els hi va dir : -Molt bé heu arribat fins aquí, ara us puc concedir un desig temporal. Tots dos es va posar molt contents i li van dir que sí. L’aranya volia saber fer bé les seves teranyines i el grill volia veure-hi. La Laura els hi va dir que al cap d’un hora s’hauria complert la seva posició. El grill va cridar: -

Què maco és veure-ho tot !

I l’aranya va anar corrents a fer una teranyina, que li va sortir perfecta, maca , forta i gran. Estaven molt contents i li van demanar a la fada si no podia fer que durés per a sempre. La fada s’ho va pensar i els hi va dir que sí. I tots tres van viure feliços i van menjar pastissos.

Marieta Taques Grogues

L'ONA I EL PAÍS DELS SEUS SOMNIS Hi havia una vegada una nena que es deia Ona, volia anar al parc d’atraccions, però no podia perquè plovia molt. L’Ona estava avorrida i així va arribar la nit i se’n va anar a dormir. Al dia següent quan es va despertar, va mirar per la finestra i va veure un món diferent, ple de gats. Es va impressionar perquè ella sempre somiava en tenir gats. Va obrir la porta i va sortir molt emocionada, quan anava caminant es va trobar un gat que es deia Amat. L’Amat la va portar a la font de xocolata en la que tots podien menjar un tros i cada nit de lluna plena es reformava. Després li va ensenyar l’antiga fàbrica del seu tiet Oscar, que l’havia reformat i era una fàbrica d’invents. L’Oscar era un gran inventor , el més famós d’aquell món. Li va ensenyar tots els seus invents, tenia un invent , que si picaves un botó s’obria la porta, un altre que si posaves un full podia esborrar tinta i molts altres. Li va proposar a l’Ona anar amb una nau que havia inventat ell i que no era gaire normal, perquè era una nau helicòpter i també llanxa. L’Ona li va dir que la portés a donar una volta per aquell país. Primer van passar per la fon de xocolata, després pel pou dels desitjos, que no era un pou qualsevol, perquè si escrivies el teu desig es feia realitat, però el pou ja era tancat. Van continuar i van passar per molt llocs , fins que van arribar al gran laberint de la bruixa Juni. L’Oscar li va explicar que la bruixa tenia un gran diamant vermell i que si passaves el laberint, te’l podies quedar. L’Ona , l’Amat i l’Oscar van baixar de la nau i van transformar-la en cotxe i van entrar al laberint. Hi havia moltes trampes i havien de vigilar. Hi havia moltes roques i van punxar una rosa, però sort que tenien una de recanvi . Van avançar i van caure a una cova del laberint, van trigar molt de temps però van poder sortir. Van seguir el camí fins que van arribar al Palau de bruixa Juni, que sempre guardava el diamant a la seva caixa forta que estava a sota del seu tro. La bruixa no hi era, però es va deixar la caixa forta oberta, van agafar el diamant i en el seu llos van posar una pedra pintada de vermell. Van marxar corrents a la fabrica de l’Oscar molt contents amb el seu diamant que li van regalar a l’Ona. Va anar a la seva casa molt contenta i es va guardar el diamant a un cofre. I quina sorpresa quan es va despertar, tot havia estat un somni! I conte contat ja s’ha acabat. 29

La granota

CATEGORIA 5. Tercer premi “L’Ona i el país dels seus somnis” SOFIA MALMOLEJO

E.Primària (3r)

PROSA

CONTE 30

EL MEU AVI

CATEGORIA 6. PROSA. Primer premi “El meu avi” ONA MORENO

El meu avi va néixer el 1939 i va morir el dia 20 de gener de 2.017. Es deia Julian i tenia 78 anys. Des que la meva àvia va morir ell es va anar a una residència. Va morir d’alzhèimer que significa que no recordes res i que no saps qui es el teu fill. Llavors va ser quan el meu pare es va quedar sense família, bé no del tot, es va quedar amb els seus dos germans (la Mari i el Mariano) i també amb la meva mare, el meu germà i jo. Però la família que se li va morir és la meva àvia, el meu avi, el meu besavi, la meva besàvia... El dia 20 de gener estava a l'escola i em van dir que el meu avi no estava fi. Aquell dia no em quedava a dinar i la mare em va portar a casa amb cotxe. Al principi vaig començar a plorar perquè jo l’estimava molt i no sabia què fer si ell moria. Per mi no és just morir amb alzhèimer. En aquella tarda freda tot era ràbia i tristesa i jo estava molt sensible. No vaig anar a l'escola, estava plorant com una mona. A dos quarts de vuit vam anar a l'hospital a dir-li l’últim adéu. No vaig entrar a la seva habitació perquè em posaria a plorar. El meu germà i jo estàvem esperant fora i el meu germà va treure el mòbil per tranquil·litzar-me. Aleshores va sortir el meu pare i el vaig veure plorant llavors ens vam donar un abraçada molt, molt forta i a mi se’m va posar una cara arrugada i molt trista. Vaig dir per dintre “adéu avi, sempre estaràs al meu cor, t'estimo moltíssim, adéu, adéu!!!”.

Poncho

LA LLEGENDA DELS MONUMENTS DE GAUDÍ Fa molt de temps Barcelona era una ciutat normal, però hi havia un senyor que es deia Feliu, era diferent i feia coses rares. Ningú li feia cas perquè creien que estava boig. Fins que un dia de la seva ràbia es va convertir en un bruixot malvat i va crear un exèrcit de soldats,un drac enforma de casa, un parc embruixat, un edifici de batalla, una torre en forma de castell i una església per pensar i reunir-se. Llavors va començar a apoderar-se de Barcelona i va començar a inventar-se lleis i a ser ric. Després va construir biblioteques, cines, restaurants... només per ell i feia servir la gent com a esclaus. Unes setmanes més tard va néixer un nen que tenia poders de petrificar i es va convertir en un mag. Un dia va decidir enfrontar-se a l'exercit. Llavors va atacar al mag Gaudí i ell va petrificar tot l'exèrcit (es va convertir en la pedrera) llavors va anar al parc embruixat i el va petrificar (parc Güell) va anar al drac en forma de casa i també el va petrificar(la casa Batlló) i va fer el mateix amb tot el que havia fet. I quan en Feliu va veure que no tenia res a fer es va rendir. Un dia van arribar a un acord, en Feliu creava i Gaudí petrificava i al final van fer molts monuments. Però en Feliu es va morir de vell i quan la gent es va assabentar dels monuments(la Torre de Bellesguard, la Sagrada Família, el Palau Güell...) com que Feliu va morir es pesaven que ho havia fet Gaudí. Unes setmanes més tard quan Feliu es va pensar (des de l'Avern) que Gaudí havia fet creure a la gent que ell era el creador del dels monuments li va fer caure una maledicció. I al dia següent quan anava caminant va passar un tramvia just quan ell passava i el va atropellar i quan el van portar a l'hospital Gaudí ja era mort. I així es va acabar la història de Gaudí.

Bob Esponja

CATEGORIA 6. PROSA. Segon premi “La llegenda dels monuments de Gaudí” PAU SERRA

E.Primària (3r)

POESIA

CONTE 33

L'AMOR L’amor és molt gran i s’escampa per tot el món. L’amor és molt bonic i també és molt divertit.

CATEGORIA 6. POESIA. Primer premi “L’amor” ADRIÀ PÉREZ

El cor et batega i estàs nerviós com un ós .

La flor surt i el cor fa un esternut la primavera ja arribat. I totes les flors s’han escampat.

Amir

CATEGORIA 6. POESIA. Segon premi

L'AMISTAT

“L’amistat” LAIA MUNT

Això és l’amistat, quan trobes algú estimat. La pluja i la foscor no és pas la calor.

Algú m’ha regalat or perquè estic a dintre del seu cor. Quan ell es fa mal el cos a mi em fa mal l’os.

Això és l’amistat quan trobes algú estimat.

Pupi

E.Primària (4t)

PROSA

CONTE 36

L’ACAMPADA DELS CINC AMICS Era un bon dia d’estiu. Uns nens que es deien Eric que tenia 9 anys, la Daniela 10, la Paula 10, la Martina també 10 i en Pol 9, eren una colla d’amics. Els agradaria molt poder anar a la muntanya per fer una acampada tots junts.

CATEGORIA 7. PROSA.

-Pares- van preguntar els nens –podríem anar a la muntanya, si us plau?

Primer premi.

-D’acord- van respondre els pares –però anirem amb vosaltres. -D’acord! Al dia següent van anar a la muntanya però abans es van assegurar que ho portessin tot. Portaven: un sac de dormir, uns entrepans, una mica de roba pel dia següent i una tenda de campanya. Es respirava aire fresc, no se sentia cap cotxe i llavors els nens van dir: -Que xulo! Segur que ens ho passarem pipa! -Sí, i per la nit...- va xiuxiuejar la Daniela –allò, us en recordeu? -Si –van respondre els nens. Els nens tenien un pla! -Però nens, què dieu?- va preguntar el pare de la Martina. -No, no res. Llavors quan va arribar la nit van despertar-se, però només els nens, i van dir: -Nois, voleu anar a explorar la muntanya, tal i com vam planejar?- va suggerir la Martina. -Sí!- van respondre. Després de caminar durant 5minuts, van veure una cova. La Daniela, la més valenta, volia entrar però els seus amics tenien moltíssima por, a més estava molt fosca. 37

“L’acampada dels cinc amics” LAURA BALCELLS

-Nois, que no passa res, tranquils...- deia la Daniela per calmar-los i tranquil·litzar-los. -Però...però és...és que...- deia la Paula tartamudejant. I al cap d’una estona, que portava la Daniela insistint, van entrar. Més tard, que ja portaven una bona estona explorant, van veure una X al terra. -Un tresor!- va exclamar el Pol. -OOOOHHHH, ALA!- van respondre els altres. -Desenterrem-lo!- va dir l’Eric. -Sííííí- van dir molt emocionats. Una estona més tard van desenterrar el tresor i van sortir de la cova. Quan van sortir, ja era de dia, i segurament els pares estarien a punt de despertar-se. Els hi van ensenyar als pares. Els pares van flipar. -Nois però...però què...què és això???-van preguntar els pares com si fossin tartamuts. -Un tresor. -D’on l’heu tret? -D’una cova, ah, i era molt xula, si voleu us l’ensenyem. -L’heu obert? -No, el volíem obrir amb vosaltres. -Obrim-lo! -D’acord. Quan el van obrir, estava ple d’or!!! Van quedar-se tots bocabadats. Des d’aquell dia tots van ser milionaris!!! I ho van celebrar amb una gran festa! Que va durar hores i més hores. LOLA 38

CATEGORIA 7. PROSA. Segon premi. “Idees bessones” LÍDIA VILLANUEVA

IDEES BESSONES Hi havia una vegada una noia que es deia Noa i era morena amb el cabell bru ,els ulls marrons, els llavis finets i el nas petit. Volia fer un conte de la seva infància però no tenia gaire pensada la idea. Va sortir al carrer i feia molt de vent i li recordava a quan era petita a l’hivern quan sortia a jugar a la terrassa. Ja tenia una idea per al conte. Va tornar a casa corrent però li va costar pel vent . Va començar a escriure el conte que es deia ´´La meva infància´´. Ho va fer a l’ordinador , idea darrera idea. Quan li faltaven dues pàgines es va quedar sense idees. Va pensar, però res , va passejar per la casa i va veure un àlbum de fotos que li van regalar quan tenia 10 anys. Se’l va mirar i va trobar una foto de quan complia un any. Aquelles pàgines que li quedaven... ho va escriure. Quan va acabar va dir: Uf per fi l’he acabat .Se’l va revisar per veure que tot estava bé i no tenir cap falta d’ortografia. Ara sí i per fi ja ho podia imprimir però no tenia tinta i a més les botigues estaven molt lluny i va anar en cotxe. Va agafar cinc cartutxos de tinta per si de cas se li gastava i va tornar amb els cinc cartutxos de tinta . Ara sí, ja era hora d’imprimir. Va agafar l’ordinador , el va endollar a la impressora. Quan es va acabar de imprimir ja eren les 12:00 de la nit i llavors va dir entusiasmada i mig adormida : “al·leluia”. Per fi. Ja ho tenia tot preparat per demà . Al dia següent va anar a l’editorial ràpidament . Allà hi havia un senyor que es deia Joan i la Noa li va donar el llibre. En Joan el va ficar a una màquina que servia per a veure si era una còpia o si ja existia i doncs li va sonar molt fort: això volia dir que era una còpia. En Joan li va dir :

- Ho sento, ja ho han fet. - Però si és de la meva infància, com pot ser? Se’n va anar a casa pensant, enfadada i desesperada .Va pensar que potser quan va venir la seva amiga li va copiar .Però va pensar que no podien ser la seves amigues, mai ho farien .Va seguir pensant tot el dia donant-li voltes al cap, fins i tot a la discoteca. De sobte va recordar una noia que passava pel carrer . Només li sonava la cara i l'altra, que es deia Edurne, li va dir: -Em sones. I la Noa va dir: 39

- I tu a mi . Van parlar per veure si eren amigues, cosines o germanes, que segurament no. L’Edurne li va dir :

- T’has llegit el meu llibre? La Noa li va dir :

- No, perquè no sé quin és. - Un de la meva infància. - D'acord, me'l llegiré . Quan la Noa se'l va llegir li va recordar a la seva infància. Va trucar a l’Edurne, perquè li havia donat el seu telèfon. I li va dir:

- Tinc una notícia Va dir: - Crec que som bessones. L’Edurne li va dir:

- Si !!!!!!! Ens van separar als 5 anys . LILI 33

E.Primària (4t)

POESIA

L'AMISTAT A l’amistat la pots defensar com un soldat. A vegades l’amistat es pot partir per la meitat. L’amistat dóna

CATEGORIA 7. POESIA.

felicitat si és de veritat.

Primer premi.

A vegades et poden mentir

“L’amistat”

si és un mal amic. Per tenir amistat has de tenir personalitat.

CASCADA

ITZIAR DUPRÉ

EL JUGAR El jugar pot ser de marranejar o imaginar. Quan ve un altre nen fas funcionar la ment. Pots jugar amb els soldadets que es fan els petitets.

CATEGORIA 7. POESIA. Segon premi. “El jugar " MAYA LINARES

O amb nines que es fan les fines. Poden estar les joguines en qualsevol lloc. Com en un desert que de tot n’hi ha molt poc. Les meves joguines preferides són el drac Marlí i el Parlanchí I la pilota que sempre es fa la prota. Aquesta poesia del jugar crec que s’haurà d’acabar. Per jugar sobretot només cal imaginar.

ILLA

E.Primària (5è)

PROSA

CONTE 44

CATEGORIA 8. PROSA. Primer premi. “El meu diari” ADRIAN BARRAS

EL MEU DIARI Estimat diari, avui m’ha passat una cosa molt estranya. De cop i volta he vist que no era a l’escola, estava dins un vaixell, més que un vaixell...era un creuer! Estava espantat perquè no sàbia cap a on aniria aquell creuer. M'he relaxat i he anat a buscar la meva família. Però no hi eren!!! He intentat dir a la gent que estava per allà que truquessin el meu pare....però no m’entenien...eren anglesos. Per uns moments he pensat que no veuria mai més la família... Llavors.... he notat com si xoqués contra alguna cosa! I no recordo res més, nomès que m'he despertat en una illa deserta amb unes estranyes criatures amb màscares estranyes. Parlaven un idioma diferent a base de sorolls i crits. M'han portat davant del cap que em cridava: - Haaaaa ooo ii uuuu - No t'entenc- he respost jo molt atemorit. Ell tornava a repetir-m'ho. - Haaaaa ooo ii uuu - Però què vols dir-me? M'han tancat en una presó feta de canya de bambú, poc resistent. Ells no eren molt llestos però eren molts i tenien molta força. Llavors he sentit uns sorolls. - Aaaaaoooooo Era una altra tribu que atacava el poblat. En plena batalla he aprofitat per escapar-me. He corregut fins que ja no he sentit cap soroll. Allà he agafat una barca i he navegat moltes milles fins que he trobat un transatlàntic que anava al port de Barcelona! Allà he trobat la mare!!! De cop i volta he sentit un soroll: riiiiiiiiing riiiiiiiiiiing És el despertador!!! Tot ha estat un somni. Adéu diari, fins demà. PEP MARINER

CATEGORIA 8. PROSA. Segon premi.

EL VIATGE A MADRID Hola!!! Em dic Laura i tinc deu anys. Visc a Barcelona. Estic molt emocionada perquè demà el meu pare, la mare i jo anirem a Madrid.

“El viatge a Madrid” NÚRIA VIDAL

A Madrid vaig néixer i allí viu la família del meu pare. Visitaré els meus besavis, avis, tiets i cosins. He començat a fer les maletes i les he acabat molt ràpidament. Els deures no els he acabat...me'ls hauré d'emportar a Madrid en una motxilla. En el moment que la mare m'ha dit que havia d'anar a dormir perquè l'endemà ens hauríem de llevar molt aviat....no he pogut aclucar l'ull! No estic gens cansada però he de dormir....però...zzzzzzzz De sobte sento la mare que diu «Bon dia i amunt» Jo li explico que no he dormit gaire i que estic molt cansada. Esmorzo amb molta son. Viatgem en cotxe, però com és llarg el viatge aprofitaré per dormir una mica. El pare condueix el cotxe i para al davant de la porta de casa. La mare i jo anem baixant per l'ascensor amb els entrepans pel camí, les jaquetes, la roba i la meva gosseta, la Reina. Jo vaig insistir molt per emportar-nos la meva gosseta, perquè no la volia deixar sola a casa. Hem pujat al cotxe, tots estem molt contens i jo puc dormir! Quan M'he despertat ja estem a la per la meitat del camí. Ens hem menjat els entrepans i la Reina s'ha menjat el seu pinso. Després hem continuat el viatge, ja ens quedava molt poc! Per fi hem arribat!!! Tots estem molt contents.... Els meus pares agafen les maletes i jo a la Reina. Ens dirigím a casa dels meus avis. Quan obren la porta tots estan al menjador. Ens hem abraçat i jo he estat molt i molt feliç.

LA VIATGERA

E.Primària (5è)

POESIA

FUTBOL Al futbol es marquen molts gols

CATEGORIA 8. POESIA.

i sovint hi ha bon joc.

Primer premi. A vegades l'àrbitre s'equivoca

“Futbol”

i és per això que la gent obre la boca.

ADRIÁN BRAVO Hi ha bones i males jugades però quasi sempre estan bastant igualades.

Els jugadors tenen lesions i s'han de recuperar en poques sessions.

A la lliga tots els equips s'enfronten en els partits.

Els jugadors estan entrenats per jugar partits importants.

El futbol és el meu esport preferit i per això jugo de dia i de nit. INIESTA

LA FAMÍLIA El pare t’estima, la mare també.

CATEGORIA 8. POESIA. Segon premi. “La família” ALICIA XU

Els avis raonen, els teus sentiments. Els germans t'ajuden i jo a ells. Els tiets t’animen molt contents. Els cosins et fan riure quan estàs malament. Els fills ploren i somriuen quan els convé. Els nebots cauen bé a tots ells. Per tot això jo us estimaré .

LA ROSA

E.Primària (6è)

PROSA

CONTE 50

UNA NOVA VIDA Hi havia una vegada un nen sirià que es deia Markel, era un nen de 8 anys i era molt llest i divertit. Un dia estava a l’escola fent història, estaven estudiant l’època medieval. De cop i volta vam sentir un soroll molt fort. Va venir un professor d’una altra classe i els va dir que estàvem entrant en guerra. La seva professora es va posar a plora. Com no sabien què era la paraula guerra van preguntar al professor que havia vingut i els va contestar: “ una guerra és una lluita entre dos o més països, però la nostra és una guerra amb gent del mateix país”. Nosaltres ens vam espantar tant que vam anar a casa. En Markel va ser el primer en arribar a casa , però la casa estava en ruïnes per culpa d’una bomba. No s’ho podia creure. Els seus pares estaven morts. No sabia on anar, però va trobar als seus germans amb ferides per tot el cos. No sabia que fer, allò era un infern. Va anar corrents a ajudar als seus germans però el més petit, en Josef, semblava mort. En Markus va cridar ràpidament a un senyor que passava per allí i li va confirmar la mala notícia, el seu germà petit patia una paràlisi a les cames. En Markus i la seva germana gran van anar plorant a preguntar a aquell senyor què podien fer, ara on anirien si tenien els pares morts i un germà amb paràlisi. El senyor els va respondre que el podien acompanyar a ell i a les altres cent persones a sortir fora del país, perquè aquí a Síria moririen tots. En Markus va fer cas a aquell home,va anar a buscar al germà petit i li va comunicar les seves intencions d’acompanyar al grup per marxar. El germà no volia, però no hi havia altre remei. El va agafar i se’l va posar a l’esquena ,van agafar una mica de menjar que van trobar i van marxar tots tres a reunir-se amb l’home. Quan van arribar van veure que eren cent persones plenes de ferides. Un home va treure un mapa on sortia tota Europa i van fer una línia des de on estaven fins a Alemanya, en concret Berlín. La línia marcava que anirien cap a l’oest, creuant el mar Mediterrani. Desprès senyalava Grècia, desprès anirien cap al nord passant per Albània , Montenegro, Croàcia, Eslovènia, Àustria i finalment a Alemanya . Això eren molts quilòmetres per a ells i van dir que en alguns països no els deixarien passar. Van iniciar el viatge per carrers destrossats per les bombes, per camps de blat amb mines,....fins que van arribar a Alem una ciutat al costat de Turquia. Van intentar entrar a Turquia per a fer el camí més fàcil, però hi havia un mur de vuit metres d’alçada. Havien de seguir el camí pel Mediterrani. La gent anava morint, però ell no podia morir perquè el meu germà es quedaria allà on ell moris . Van arribar a la costa i en lloc de cent persones eren unes vuitanta, i van pujar en un vaixell. Però a la meitat del mediterrani la barca va bolcar. En Markus s’ofegava, el seu germà s’enfonsava i la seva germana buscava a en Josef. Va trobar al seu germà i el va posar sobre una fusta, va cridar a la 51

CATEGORIA 9. PROSA. Primer premi. “Una nova vida” JOEL LÓPEZ

meva germana però no la trobava. Van passar tres hores i no hi havia rastre i per fi la va trobar entre la gent. Van pujar els tres al tros de fusta i van remar amb força durant dos dies i llavors van veure terra. Remant amb més força que mai, no s’ho podíem creure, van arribar a terra. Tot era molt bonic i van seguir caminant fins arribar a un lloc ple de cases fetes amb plàstics. Ell no sabia que era, però la seva germana semblava que sí, perquè es va posar a saltar i a plorar. Els va dir cridant que estaven salvats. Pensaven que estava boja per algun cop al cap. Li van preguntar que era allò, perquè deia que estaven salvats. Els va contestar que era un camp de refugiats, que allò els salvaria, que allí els cuidarien i els donarien menjar. En Josef i jo ens vam abraçar d’una forma que mai oblidaré. Ara ja tinc tretze anys, segueixo al camp de refugiats però sé que algun dia no caldran camps de refugiats.

Golejador

DECISIONS DURES CATEGORIA 9. PROSA. Segon premi. “Decisions dures” LAIA BASTOS

Una tarda ennuvolada de febrer, un escriptor estava tranquil amb el seu material, un llapis i un full. Ell era feliç. No necessitava res més, però es sentia una mica pressionat. A l'abril, concretament divendres 21, es celebra el concurs literari de Sant Jordi. I ara us preguntareu: «Perquè el dia 21, si Sant Jordi és el 23?». Doncs molt fàcil, el dia 23 cau en diumenge i la gent que fa una escapada els caps de setmana no hi podria participar. Anem al gra. L'escriptor anava escrivint un text en prosa i va pensar: «Segur que vull presentar prosa? Total, la poesia també l'hauré de fer igualment». Aquest era el problema, només podia presentar un text dels dos que estava obligat a fer, prosa o poesia. Es va decidir a començar a fer la prosa i un cop acabada ,que va costar una mica, s'hi va posar amb la poesia; però no trobava la inspiració. Va estar pensant i pensant gairebé una hora, però l'únic que hi havia al full era una trista rima de res. Tenint en compte que la prosa encara estava per corregir, va decidir deixar-ho per una estona i va guardar els dos textos en un mateix calaix. Va tancar el calaix, va anar a sopar i, com estava esgotat ,va anar a dormir. Mentrestant en el calaix, la prosa i la poesia estaven conversant (per dir-ho d'alguna manera). - Escolta! Tu no ets ningú per dir-me això. Ets una trista, trista i penosa rima!- cridava la prosa -. Semblava que havia estat ofesa per algun comentari de la poesia. A més, sóc més interessant. Tu, ets molt avorrida; la poesia és per a gent gran. Avui en dia, a les noves generacions els agraden les històries, les aventures, el drama, el romanticisme... però tot ben explicat, no amb una simple poesia de la que no s'entén res.- seguia cridant la prosa enfadada. Pel contrari, la poesia ( o rima, que és el que era de moment ) deia: - Oh, simple prosa, el teu llenguatge no té res a veure amb la meva veu preciosa; quan jo sigui poesia, transmetré a tothom alegria, guanyaré el concurs i sortiré a tots els diaris que la gent llegeix a l'autobús.- es defensava la poesia. La prosa, a qui cada cop li feia més mandra discutir va dir: - Millor esperem fins a que estiguis acabada, aleshores ja opinarem. Començà un nou dia, l'escriptor despertà inspirat. Agafant la poesia del calaix, deixà la prosa sobre la tauleta de nit. Treballant i treballant, al final aconsegueix una poesia completa del tot. Una poesia preciosa, perfecta, i per títol tenia... Espera. No tenia títol! Per sort, l'escriptor se n'adonà ràpidament. Li posà un títol preciós, però és secret!

Es tornà a fer de nit i al calaix van tornar-hi els dos textos. Aquest cop, els dos acabats. - Veus, prosa, cap insult em pot, perquè poesia m'he tornat d'un bot.- es burlava la poesia, venjant-se dels insults que havia rebut la nit anterior. - Do....doncs... ara... J.....jo em preocuparia d'una altra cosa...-va dir la prosa, espantada. - Què et passa, estimada companya, sembles espantada, inquieta i estranya? -preguntà preocupada la poesia. - Jo de tu miraria cap enrere.- deia gairebé plorant, la prosa. La poesia es girà lentament però abans d'acabar de girar-se, va sentir una música que semblava una ''rap'' estrany. -Nosaltres som els barbarismes; els ''xungos'' del barri!- cridava una veu greu i fantasmal. La poesia es va girar del tot i va exclamar: -Oh, no! Els barbarismes! Ells emprenyen més que uns despistats turistes!-. Tot i que el que acabava de dir no tenia ni cap ni peus, era el primer que li va passar pel cap. La prosa directament no deia res senzillament perquè estava tant espantada que no podia ni parlar. Els barbarismes van agafar a la prosa i a la poesia i les van arraconar. -Doneu-nos tots els accents diacrítics que porteu a sobre, es tracta d'un robatori!- cridaven els barbarismes, apuntant als pobres textos de paper amb unes tisores. La prosa i la poesia, sense remugar, van fer el que se’ls ordenava. I tot seguit el líder dels barbarismes va cridar: - “Vinga tios» anem a llençar això a la «basura» i després al gimnàs a fer una mica de «deport» I van marxar tranquil·lament. Si és que només sentir-los ja fa mal d'orella.I ara què, no tenien accents diacrítics! Però, ara mateix, el millor que podien fer per a passar aquella nit de bojos era descansar fins al dia següent. Nou dia. Pel matí l'escriptor s'aixeca feliç. Ja sap quin text presentar. Decideix presentar la prosa. L’agafa del calaix i la llegeix... '' Però què ha passat?'' pensa desesperat ''No hi ha accents? I ara què?''. De sobte, arriba un e-mail a l'ordinador de l'escriptor .Era de l'equip directiu dels Jocs Florals de Sant Jordi, que deia que portava dos dies d’endarreriment per a presentar el text i que si no l'enviava de seguida quedaria desqualificat. Va pensar : '' I ara què faig?'' . El pobre no podia més, així que el va enviar tal i com estava. A finals de mes com ell esperava, no va guanyar el concurs literari. Però el misteri dels accents seguia sent un cas per a solucionar. L’escriptor misteriós 54

E.Primària (6è)

POESIA

L'AMOR ÉS VIDA Oh, flor del meu jardí

CATEGORIA 9. POESIA.

que olores a romaní, ets tan bella i formosa com un gran ram de roses

Primer premi.

Quan vas arribar

“L’amor és vida”

em vas deixar pres

JOEL MARTÍN

del teu cor sense pietat. No em vaig poder alliberar encara que ho vaig intentar. Aquest intent en falç em va ajudar a veure la veritat, per això he plantat un jardí d’alegria per a fer més feliços els nostres dies. Perquè quan un estima una muller encara que ho facis sense voler et quedes presoner ja no saps que fer Ets la llum de la meva vida i et besaria cada dia. Sense tu moriria, perquè el meu cor en mil trossets és trencaria. Sense el teu amor em quedaria i molt trist estaria perquè quan em vaig enamorar va ser amb el fi d’abraçar-te sense parar. Konor 56

L'AMOR CATEGORIA 9. POESIA. Segon premi. “L’amor” ALBERTO CANO

Aquest tipus d'amor és molt fort perquè es troba al cor. Però hi ha un amor que es troba al vent i aquest és molt prudent que prové del meu cor. És un sentiment l’amor? No ho sé,però si ho és,és molt fort. Amor surt al diccionari? Segur, perquè va sortir al diari. Alguns diuen que és una broma, però si els que ho diuen troben l'amor ho esborraré amb una goma perquè l'amor és una cosa que dona bondat i també molta felicitat. L'amor es comparteix i un altre ho agraeix. L'amor s'acaba quan ets difunt, i pena de que s'acabi tens un munt. L'amor no es pot imitar perquè cadascú té la seva forma d'estimar La majoria de gent sent amor quan és jove i lluny de la mort. L'amor és un sentiment que s'agraeix però a vegades algú sempre menteix. L'amor és el sentiment més fort fins que arriba el pitjor, la mort.

Manolito

ESO (1r i 2n)

PROSA

CONTE 58

UNA NOVA VIDA Les adopcions són com un embaràs: mai saps qui et tocarà i als meus pares els vaig tocar jo. Menjàvem en una gran sala rectangular, blanca, amb taules del mateix color i enganxades als seients, color gris blanquinós. Dormíem en habitacions separades, nens i nenes. Cada sexe una sala diferent. El terra de la sala era de fusta, cobert d’una catifa gran i plena de formes estranyes i curioses. Els llits eren petits i separats, col·locats en fila índia, com els dels set nans de la Blancaneus. Parets de pedra polida i pintada de blanc envoltaven la sala i unes grans finestres de vidres transparents i lluents donaven al parc que hi havia al costat. Jo no entenia res, només em limitava a obeir i a fer el que feien tots els altres nens. I un dia, van arribar ells, uns desconeguts, uns gegants que no paraven de mirar-me. Jo estava aterrat, no els coneixia, no els havia vist mai. Quan parlaven, jo no els entenia, d’on eren? i qui eren?. Cada vegada que els mirava, havia d’aixecar el cap fins que no podia més. Ens van fer passar a la sala de jocs, plena de pilotes cotxets i joguines infantils. La sala no era molt diferent del dormitori, però sense llits i més gran, amb el terra de fusta cobert de la mateixa catifa que hi havia a les habitacions, parets de pedra blanques i grans finestres. Aquells desconeguts venien un cop cada setmana, jugaven amb mi, em feien riure, divertir-me, i em parlaven encara que jo no els entengués. Un dia, se’m van emportar a un lloc on em van fer unes fotografies. On era?, què hi feia allà?, per què m’hi havien dut?. Els acompanyava la Irina, la traductora, sempre em vigilava, em mirava i em controlava. Cada vegada els tenia més confiança a aquells desconeguts, tot i que no els parlava, fins que un dia, a la sala de jocs, jo estava amb un cotxet a la mà, i un d’ells me’l va prendre. No em va agradar gens i em vaig enfadar. Li vaig dir: -Dai, que en rus significa dóna-me’l. Va ser la meva primera paraula cap a ells. I un dia, se’m van emportar, les cuidadores es van acomiadar de mi. Vam anar cap a l’hotel on s’allotjaven. A l’endemà ens vam dirigir cap a l’aeroport, el viatge va durar tres dies. En arribar a lloc, m’esperaven més desconeguts: la meva àvia,la meva tieta i el meu tiet i l’avi. La meva nova vida havia començat. Adoptat/da

CATEGORIA 10. PROSA. Primer premi. “Una nova vida” VITALY SIMÓN

CATEGORIA 10. PROSA. Segon premi. “Un somni una mica literari” PAULA MONTERO

UN SOMNI UNA MICA LITERARI Faltaven 10 minuts per a les 11 de la nit, i em tocava anar a dormir. Vaig desitjar bona nit als meus pares i vaig anar cap a l’habitació, vaig tancar la porta i em vaig estirar al llit. Vaig agafar el llibre que m’estava llegint, sempre m’ha agradat llegir abans de dormir. Mentre esperava que m’arribés la son em vaig llegir unes set pàgines, van passar uns minuts i vaig decidir que ja estava bé, que era hora de dormir. Vaig deixar el llibre a la tauleta de nit. Ja eren les onze i cinc minuts i començava a agafar el son. Van passar una estona i de sobte vaig sentir una veueta que em va dir: -Tsss……..Ei… Em vaig reincorporar de cop del llit, estava sola a l’habitació, no sabia qui em parlava, ho devia haver somiat. Em vaig tornar a estirar al llit i vaig tancar els ulls. Però la veueta va tornar : -Eii…..Júliaaa…sóc aquí Vaig pensar a no dir ni piu però m’ho vaig repensar i vaig exclamar: -Qui ets?? Qui em parla?? -Sóc jo, el llibre que t’estàs llegint -va dir. -COM???!!-és l’única paraula que em va sortir Va trigar una estoneta a contestar però al final va dir: -El qui et parla sóc jo, el teu llibre. Em vaig quedar bocabadada, un llibre m’estava parlant!!!. No m’ho creia encara que sóc una gran fanàtica de la lectura, però no pensava que un llibre arribés a parlar. -Com saps el meu nom??-li vaig preguntar -Visc a casa teva, els teus pares et criden pel nom i jo els sento. -Ah…..-vaig deixar anar. Començava a creure-ho però el que no sabia era per què m’havia parlat el llibre, i va ser aleshores quan li vaig preguntar: -Per que m’has cridat? -T’he cridat perquè vull que experimentis per tu mateixa el que viuen alguns dels personatges dels llibres que t’has llegit. Podràs ser protagonista per una estona de cinc dels llibres que t’has llegit darrerament-

Al sentir allò vaig fer uns ulls com unes taronges. Un llibre m’estava parlant perquè volia que jo recorregués el camí que fan els personatges dels llibres. Això era……….INCREÍBLE!!! -Vinga vaaaaa Júlia, no t’ho pensis més i acompanya’m, no tenim tota la nit i podràs viure una experiència única. Vaig fer-li cas, vaig comptar fins a cinc ……….. De cop i volta em trobava en una sala amb més nois que demostraven les seves aptituds. Uns llençaven ganivets contra una mena de maniquins, altres demostraven les seves habilitats per a construir trampes i jo vaig dirigir-me on estaven els arcs i les fletxes per entrenar una miqueta la millor habilitat que tenia. Vaig agafar-los i em vaig col·locar davant un maniquí llavors vaig disparar, la fletxa va caure just a la diana que hi havia dibuixada al pit del ninot. De sobte tot va desaparèixer i es va enfosquir, això era massa, havia fet de protagonista de la novel.la “Els Jocs de la Fam”, un dels llibres amb que havia gaudit força en llegir-lo. Van passar uns segons i vaig aparèixer en el següent llibre. Em trobava en una illa deserta, no hi havia ningú més que jo. Em sentia una mica espantada. Tenia set. Vaig aixecar-me de la sorra de la platja i vaig començar a caminar, vaig pensar en construir alguna mena de refugi on passar la nit, vaig agafar troncs i en uns trenta minuts ja la tenia feta. Va fer-se de nit de seguida, va arribar un nou dia, i jo tenia gana. Vaig anar a inspeccionar l’illa per trobar menjar, de sobte vaig veure a un grup de persones assegudes a la vora d’un foc…….. i de sobte, tot negre una altra vegada. Vaig intuir també que aquell personatge era en Robinson Crusoe, jo vaig ser Robinson Crusoe per una estona!!!. M’ho estava passant d’allò més bé i encara quedaven tres llibres per fer de protagonista, allò m’anava agradant. De cop em vaig trobar en un cotxe, amb un noi al costat. Portava les finestres abaixades i la ràdio un pèl alta pel meu gust. Vaig intuir que ens dirigíem a una zona d’aparcament, i ja sabia quin llibre era: “El teorema Katherin”. La història es va acabar passats uns minuts. Aquesta va ser més curta, potser perquè aquest llibre no em va agradar gaire, no sempre es gaudeix com esperes en llegir un llibre.. Es va enfosquir tot, on apareixeria ara?. De seguida ho vaig esbrinar, vaig aparèixer en una sala on hi havia gent adulta asseguda al centre i els joves érem en peu fent cua. Un noi em mirava i amb aquell senyal vaig descobrir que es tractava del llibre “Divergent”, el qual m’havia acabat feia uns quants dies. Aquell noi que em mirava era el germà de la protagonistaaa!!!. Es va tornar a enfosquir, només em quedava viatjar a un llibre. Al ser el darrer vaig pensar que seria el més important i, així va ser. Aquest darrer fragment de llibre l’havia de formar jo amb tot el que m’havia passat, tots els sentiments que havia tingut, etc…, era el llibre de la meva vida i l’havia escrit jo. Va ser fàcil, era protagonista de la meva pròpia vida, el llibre més important per a mi de tots els que havia llegit. Sí que havia gaudit amb tots els llibres que havia llegit però el que s’ha de gaudir de veritat és la teva pròpia vida, la teva veritable història. Va ser aquí on vaig poder veure la sort que tenia. Jo era la protagonista i els personatges que sortien eren la meva família i els meus amics, i vaig poder adonar-me del que m’estimen i de que sóc feliç amb ells. De cop va sonar una alarma, eren les 7 del matí., jo era al llit i havia d’anar a l’institut!! Quina nit de somnis que havia passat!, això em passava per llegir fins tard. 61

Vaig vestir-me ràpidament, vaig rentar-me les dents i la cara, vaig agafar la motxilla i vaig sortir disparada. Quan era a la porta però vaig tenir una sensació estranya, vaig tornar a la meva habitació i... era allà!!!, el llibre era allà damunt la tauleta de nit on l’havia deixat quan em vaig posar a dormir. El vaig mirar i vaig sentir un calfred, jo l’havia deixat tancat i ara era obert aproximadament pel mig. Vaig acostar-me per tancar-lo i a les pàgines on era obert deia: Que passis un bon dia Júlia, gaudeix de la teva vida i no deixis mai de llegir. M’havia passat la nit somiant?

Sinsajo

ESO (1r i 2n)

POESIA CONTE 63

UNA NOVA VIDA

CATEGORIA 10. POESIA.

Amb un últim sospir, tanco els ulls. Tot negre, noto el meu cor deixant de bategar.

Primer premi.

De sobte un fred comença a impactar; fora, tot ha marxat, em sento buida,

“Una nova vida”

com si no tingués ànima, res, només una mota de pols flotant. Comença el somni, o això hauria de passar. Començo a patir, sento una força al meu pit que no puc controlar, por , impacient començo a córrer. No, fora, no hi ha res, la força ha desaparegut. Si tan sols pogués saber que faig en un lloc com aquest! Començo a veure una llum, cada vegada més gran. Què serà? No sé per què ho vull esbrinar. Em sento estranya, com si una petita espelma comencés a flamejar a poc a poc al meu cor. Obro els ulls, ho veig tot vermell, amb una substància gelatinosa com si em portessin en una bossa plena d’aigua, Buit, l’aigua se’n va, i és hora de sortir, de sortir d’on? Una força comença a empènyer-me, i la llum comença a fer-se blanca. Plors, rialles, escolto de tot, i entre sons i sons se m’oblida tot. M’agafen, em posen del revés, uns colps, no sé per què. Fred, emocions, calor, tranquil·litat, i em posen davant d’un gegant. El seu somriure m’alegra la ment després d’un intent de pensament, ja que no recordo quasi res, ploro , és hora de menjar , sembla que una nova vida acaba de començar

Sakura

JUDIT ORTS

JO VOLDRIA

Jo voldria ser pintora sense dibuixar cap quadre,

Segon premi.

Ser cantant

“Jo voldria”

sense seguir cap pauta

BELÉN JIMÉNEZ

Tenir un coet sense ser astronauta Estar al cel, però sense ser un astre Anar al pol nord sense congelar-me Tenir jardins, però sense regar les plantes Ser fotògraf sense tenir cap càmera Ser esportista, però sense cansar-me Poder volar sense tenir ales Tenir un vaixell sense ser pirata Seguir somiant sense despertar-me

MIMI

CATEGORIA 10. POESIA.

ESO (3r i 4t)

PROSA CONTE 66

L'AVUI La felicitat que tots busquem, la tenim i no la veiem. Ens creiem invencibles i ens preocupem per tonteries, ens sentim lluitadors i no em viscut el verdader patiment, parlem de tant i en sabem tan poc. No fem cas dels petits detalls de la vida, ens preocupem per ser feliços però què és ser feliç? Creus que és l'absència de patiment? No ho és, no es pot arribar a la felicitat , perquè simplement és un estat d'ànim , no és un propòsit a la vida. Sense dolor no es pot ser feliç igual que sense por no es pot ser valent. La tristesa ens fa més forts ,més valents, més humans. Preferim la felicitat al dolor, l'amor a l'odi, l'alegria a la tristesa, però, a la vegada volem créixer com a persones, volem madurar i ser psicològicament forts, aguantar qualsevol obstacle que ens posi la vida... Els humans som totalment contradictoris. No busquis la resistència si mai has caigut. No busquis la maduresa si mai has patit. Em va costar veure-ho. Al principi només sentia que la vida l'estava pagant amb mi, tan petita i tantes coses vistes que ningú hauria de veure, són aquestes petites injustícies que en veritat no són tan fortes comparades amb d'altres, però fan mal. Tot i això no em vaig permetre el dret de queixar-me, perquè, en realitat, tenia tanta sort, tanta sort de néixer al país que vaig néixer, tanta sort de créixer saludable i sobretot, tanta sort de sentir angoixa, tristesa, ràbia, perquè aquell moment era dolorós però després seria un gran aprenentatge i una forma de valorar més la vida. I, 6 anys després segueixo pensant el mateix. No tinguis por de caure, de fallar, de no complir les teves expectatives. No tinguis por de plorar, de cridar, perquè creus que si ho fas seràs més dèbil. La fortalesa, la superació, no es mesura en quants cops caus, sinó en quants t'aixeques. Ens quedem bloquejats i no sabem com avançar, ens desesperem quan tot és mes fàcil del que crèiem, no sabem trobar els petits plaers de la vida, les petites coses que ens poden fer una mica més feliços o mentalment més sans. Estem tan perjudicats per la vida sense saber-ho, tants estereotips, tantes discriminacions, tant d’odi i rencor, tantes comoditats, prejudicis, tanta indiferència per al que de veritat importa, però tot i així seguim tenint por a l'amor, a expressar-lo amb llibertat, tot i sabent que és el que més necessita aquest món. Tenim por al que és desconegut i per això ho jutgem en comptes d'intentarho conèixer. Ens és més còmode seguir en el nostre món en comptes d'ajudar els altres i creiem que tothom ha de pensar com nosaltres, en comptes de veure la situació com a una oportunitat de veure altres visions del món, aprendre d'elles i crear una opinió pròpia que ni els personatges més poderosos, amb els seus enganys i manipulacions podran enderrocar. Per això és tan important ser tu mateix, tenir la teva pròpia forma de ser, d'actuar, d'estimar, perquè seràs un altre esperit 67

CATEGORIA 11. PROSA. Primer premi. “L’avui” CARLA POWELL

crític al món que podrà formar part de tota la varietat d'opinions i d’idees que formen una petita obra d'art dins la galeria de la vida, on anar-hi quan vulguis alimentar el teu esperit. Només avui tractaré de viure exclusivament el dia, sense voler resoldre els meus problemes tots de cop. Només avui no criticaré, no pretendre criticar ni disciplinar ningú, sinó a mi mateix. Només avui seré feliç. M'adaptaré a les circumstàncies sense pretendre que les circumstàncies s'adaptin totes als meus desitjos. Només per avui dedicaré una estona a una bona lectura recordant que com l'aliment és necessària per a la vida del cos, la lectura és necessària per a la vida de l'ànima. Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú. Avui faré alguna cosa que no desitjo fer i si em sento ofès procuraré que ningú no s'assabenti. Només per avui no tindré por de gaudir del que és bell i de creure en la bondat. Però cada dia pot ser avui. Feliç Sant Jordi.

Lluitadora

CARTA A LA NOSTRA SOCIETAT Benvolguts habitants del món, M’adreço a vosaltres per expressar la meva opinió sobre com està la societat en la qual tots vivim. El que ara diré, hi haurà qui hi estarà d’acord, però també sé que hi haurà gent que no hi estarà, així que la meva intenció és fer canviar l’opinió d’aquestes últimes persones mostrant-los com és de debò la realitat actual. La nostra societat pateix una gran desigualtat, que fa que no sigui justa per a ningú. Perquè, quin mèrit té estar al cim d’una societat que no dóna les mateixes oportunitats a tothom? Hi ha massa problemes per poder tractar-los tots en una carta, així que només us en parlaré d’uns quants: La justícia. És igual per a tots? Crec que sabem la resposta: NO.

CATEGORIA 11. PROSA. Segon premi. “Carta a la nostra societat " PAULA PUYO

Per què una persona que roba algun tipus de menjar per poder alimentar la seva família es condemnada a x anys de presó, però en canvi si una persona d’alt poder adquisitiu o amb un càrrec important comet un delicte molt més greu surt impune del que ha fet? Segueix sent masclista la societat? SÍ. Per què els homes segueixen cobrant més que les dones quan fan les mateixes feines i estan igualment preparats? Per què en la majoria de càrrecs importants segueixen sent els homes els que tenen més rellevància? Per què quan una dona té relacions sexuals amb diferents homes es taxada de puta i en canvi si la situació és a la inversa ell és un “matxot”? Hi ha racisme? SÍ. Per què no acceptem que vinguin els refugiats? Per què relacionem moltes vegades el terrorisme amb l’Islam? Per què no pensem igual d’una persona nascuda aquí que una d’una ètnia diferent i, fins i tot, ens podem sentir amenaçats només pel simple fet que no és nascuda aquí? Segueix havent-hi homofòbia? SÍ. Per què hi ha gent que es sent amenaçada i canvia la seva forma de ser quan descobreix que algú que coneixia ha sortit de l’armari? Per què hi ha gent que segueix amagant les seves preferències sexuals? Per què hi ha gent que no accepta que algú pugui no identificar-se amb el sexe amb el que ha nascut? Jo us diré el perquè de tot això: simplement és culpa nostra, perquè ens hem resignat que tot sigui així. Sí d’acord, potser ens queixem del que passa i diem que és molt injust però no obrem en

conseqüència i això, al cap i a la fi, es veu reflectit a les nostres vides. No és hora que fem alguna cosa per canviar-ho? No és hora que deixem de banda els prejudicis? No és hora que tothom sigui feliç? Doncs això només s’aconseguirà quan tots ens tractem amb respecte i puguem viure lliurement sent com som perquè ser diferent no és dolent, al cap i a la fi, és el que ens fa únics.

Unicorn

ESO (3r i 4t)

POESIA CONTE 71

A TU Present, però invisible

CATEGORIA 11. POESIA.

rere una suau brisa,

Primer premi.

un espai increïble.

“A tu” A tu, princesa

ÀLEX LEBRÓN

que t’estimo amb tot el meu cor, i per això et regalo el meu amor. El meu cos ja no descansa si no sent la teva olor, dolça com el sucre d’una fruita tropical; no puc viure sense la teva escalfor. Sentiments que se’m barregen. Quan et veig els meus ulls no es creuen que una noia tan bonica existeixi a la Terra. Els teus ulls són tan brillants com una perla o un diamant i només per veure el teu somriure és per al que jo vull viure.

-Ruffini-

SOLEDAT Por sense amics Sense ningú al costat

Segon premi.

Ningú que et recolza Sol com un mussol

“Soledat” CLÀUDIA LÓPEZ

Llàgrimes de tristesa Llàgrimes de por Tinc por, estic sol sol en una habitació No hi ha ningú En aquesta habitació A les fosques O amb un llum Tinc por, molta por En aquest infern Sense escalfor Sense llum Només hi ha sorolls Que m’horroritzen i em fan estar sol Claus

CATEGORIA 11. POESIA.

ESO (3r i 4t)

PROSE CONTE 74

MY TEXT There are so many things that we lose in life, it can be of shame, fear, laziness...We are afraid to risk , and

CATEGORIA ANGLÈS PROSA. Primer premi.

we stayed in our comfort room. We have to get out, stand up and fight for what we believe. I think that the younger ones, who now have more opportunities to be who we want to be, to learn, to inform us, to fight for what seems to us so unfair,

“My text” CARLA POWELL

since we have so much energy, I think we are precisely who lose more opportunities. We just say “we do not need it at all” We think that because we are young, all we have to do is going out and do what adults tell us. But there are so many things to discover, movies to watch, books to read, things to learn, places to go, adventures to live, feelings to feel, things to live . We need to feel that passion for life. When you feel the passion you can do anything . You can play an instrument, you can paint, you can sing, you can learn. The last thing I felt passion for was languages, and I noticed the change. My curiosity grew and suddenly I wanted to learn a lot of things. Learning languages is opening a new world, not only I am learning the language, I am learning another culture, opening my world and my mind and I am getting acquainted with people from other countries of the world, I want to know more about my world and the people who live in. And this is just an example, there are so many interesting things to do. Things like languages that if you learn them now, in the future you will have much more opportunities We have great opportunities, we are young people full of energy, we can help many people, save animals, fight for the environment, we will be the future, we will create our future, and sometimes it seems that we do

not care at all. I get sad when I think about this situation, I imagine so many people who will live a life they do not want to. I know that it is difficult to live your "perfect" life but I think if you try it without stopping, you will get it, the problem is when you do not even try. I'm not saying that you can't have your bad days. I also had and have my sad moments, but everything can be solved and the important thing is to continue fighting for your future without anyone standing in the way. Youth is a wonderful moment of life but also difficult, we make a thousand mistakes but I know that I will never regret anything, because I need to be who I am today, with my imperfections and my good things, now I must live every moment although I know it's going to be difficult because I'm at that age, you know? I will enjoy what makes me happy, reading, drawing, dreaming, and learning without fear of what others say about me because I do not have time to pay attention to others, there is too much to do, we are too young. KATWELL

THROUGH YOUR EYES The day that I met you I was so scared. I had already met someone like you, someone I considered my best The first one I met was when I was little. I had four brothers and a month after I was born it was only me. I

CATEGORIA ANGLÈS PROSA.

thought I had found an incredibly family. They look after me and gave me food. One day he picked me up to

Segon premi.

friend.

the car. I thought that we were going to the park, when the car stopped, he opened the door and threw me a ball. I ran to catch it and when I turned around the car wasn’t there.

“Through your eyes”

I spent my first year walking around and eating what was on the garbage. Sometimes I had to rummage on

JUDIT ASENSIO

the restaurant’s garbage and they threw me stones. I thought that hell was over when a little girl picked me up and took me home. I didn’t stay in that house for no longer than one week, one of them was allergic to dogs so they just left in the same place where they found me. I kept circling the streets, a few months later a group of people grabbed me, washed me, gave me food and took me with more dogs like me. Over the next two years many families visited me, none stayed with me over two weeks. Always I was returned to the same place, any one wanted me because I wasn’t a puppy and I wasn’t trained. They couldn’t left me home alone because I broke the furniture, I didn’t want to, but I didn’t like being alone. Until one day you appeared, you didn’t care that the day we met I broke your T-shirt because I was so excited. You didn’t care that the first day you took me home I jumped on the couch and I left everything dirty, or when I broke your favorite shoes. You just smiled, looked at me and cleaned up the mess I had made. It was then that I knew that you’ll never going to leave me. I slowly understand what I had to do and what shouldn’t. You had lot of patience with me and you never shouted at me. You came late to my life, but I would have waited a hundred years if it had been necessary, because for me you are and you'll be my best friend forever. No matter what will happen, no matter what you’ll do, I always going to love you, so please, please don’t leave me like others did.

HIO3 77

ESO (3r i 4t)

POETRY

A LOSS That sky, that sea. That fragrance, those days, our feelings… They all pass like a film in slow motion now. In those times, you and I. When I was staring at you, without understanding, staring at you, with tears. Now I go back in time, jumping into deep memories. For a moment, you come back to me, rewinding our film. And it makes me feel alive again, by your side. But I lost my chance. The day I opened my eyes, was the day I lost you forever. You are still on my mind. I want to close my eyes and say the words that I could never tell you. Although now it is too late, I will always have you in my memories. Anaís 79

CATEGORIA ANGLÈS POESIA. Primer premi. “A loss” ANDREA MONTENEGRO

STARTING TODAY Starting today I’m going to live my life to the fullest I’m going to have no regrets for yesterday. I’m going to forget about all the bad experiences I’ve had in the past. I’m going to do myself a favour – To forget about the burdens, To forget about the pains,

CATEGORIA ANGLÈS POESIA. Segon premi. “Starting today” CAMILLE SOLIVEN

To forget about the hurts

Starting today, I won’t let anyone tell me that I can’t. I won’t let anyone get in my way. I will do things on my own. I’m going to be my self’s best coach, And I’m going to be a good leader for myself

Starting today, I won’t waste time on the things that I cannot change. I won’t waste time trying to change what’s in the past. I won’t waste time trying to be someone I’m not. I won’t waste time trying to hide my situation. I won’t waste time worrying about what people say about me Or my situation 80

THE TRACKS John was scared, yet continued to hover above the tracks. There was a thin line which separated the living and the dead, and he was over that line, hesitant, with one feet on the platform, and another suspended in the air. One false move, and he would be run over, under the dim vigilance of the flickering streetlights, and the inquisition of the black sky. One false move, and, like a sailor whose ship had been captured, he would perish to the infinite sea, leaving behind the bouncing wood plank, that, like the train platform, separated him from the relief of death. It was autumn, and the leaves sometimes fell onto the rocks under the rails, or accumulated on the covered part of the station, and John was the only current inhabitant thereof. A train ran in the background, speeding at a hundred kilometers per hour, through tunnels and rails carved

CATEGORIA ANGLÈS SPECIAL MENTION.

into the mountainside, like the shape of the blinds that keep a home private when the child bends one to see the outside rain. It accelerated as it left the first stop, then gradually stopped as it reached the next one, repeatedly, for hours. Jack was used to those long journeys, as he had been working as a train driver for thirty-five years. He had driven trains in the vast landscape of the great north American desert, with no other life then sporadic small

“The tracks” ISAAC DIXON

communities and cacti, on the rack tracks of the Pyrenees’ railways, and now, in the Catalan R3 line, heading towards Vic, and, eventually, the French border. He discreetly looked at his colleague, a 40-year-old woman named Maria, who had also enjoyed the luck of exploring vast frozen landscapes, with a ticket whose only price was managing the machinery in the front of the train, and having to stand the emotion of occasional roadkill, that in her first years had her leaning back on her chair abruptly and sometimes a tear even fell from the side of her eye. Jack had always liked her: her permanent calm and smile breathed confidence, and always had reminded Jack of his long-dead favorite reggae musician’s quote: “A woman’s most beautiful curve is her smile”. She also laughed a lot, and, without him or her realizing, she captivated his attention, and his sense of humor captivated her. She never told him, but sometimes she daydreamed of kissing him, on a small rowing boat on a calm river, under the shade of a bridge and the incandescent moonlight, hundreds of thousands of kilometers away, yet shining like a light bulb in a dark room. Meanwhile, John was still on the brink of a potential death, or even a relatively miraculous near-death experience, as he continued to keep one foot on the platform, and the other suspended above the tracks.

He reached into his pocket and grabbed his phone, only to put his expensive headphones on, and listen to the music he loved as the train arrived. But it just wouldn’t. He was smart enough to look the way the train came, and he knew almost for a fact that the train would repeat its direction, and he would be able to see it coming from far away. In that event, he would step a couple of meters away from the colossal metal vehicle, and get in, quickly, before the doors shut behind him. Another discreet gaze to his colleague, which Maria didn’t apparently catch. Or at least that was what Jack thought. Maria did realize Jack’s gaze, and even gazed at him when he looked away. Until that day. That day, they both gazed at each other. They instinctively looked again at the tracks, and knew that, for a minute or two, the rails were straight, and they could let go of the wheel, and even close their eyes. Their lips met, in a climax of emotion and motion, as they kissed each other in a sort of reciprocal passion. They closed their eyes. Maria then realized that she didn’t need the moon, the rowing boat, or the river. All she needed was him, and the bitter taste of the smoker’s lips delighted her, and that moment seemed to last forever. They were so absorbed in the moment, that they didn’t realize the straight part had ended, and took a curve without knowing it. Until, out of pure intuition, Maria stopped the engine, pulling the brakes as fast and hard as she could, hearing the passengers scream and the lights flicker in the back. She stepped out and looked down, horrified. Her knees dropped, and she started crying. ··· The clouds started raining over the station. Jack still was listening to his favorite artists’ compositions, a mix between blues, rock, and heavy metal, and did not care how the rain drenched him in water, like the dog that drops into the lake shore, and knows that he’ll later just dry out. A lightning strike captivated his attention behind the tracks he was looking at, and heard the floor rumble increasingly as electricity seemed to cascade into the ground. He assumed it was because of this, as he could not see the train anywhere on the railway. He then walked over a wet leaf and slipped into the train’s metal and wood bed, and turned because of inertia. And then he saw the train, coming in the other direction. But it was too late. The train hit him. And then, nothing. BLACK MOON 82

Starting today, I’m going to live like I won’t live again; I’m going to smile like I won’t smile again. I’m going to do well in everything that I do with no regrets. And I’m going to shape my life for the better.

Katcam

CARLA POWELL 3r d'ESO

Primer premi. CATEGORIA 1·2 DANIEL FU 2n d'ESO

"Fibonacci" La foto està feta a l'Escola Pia Nostra Senyora del C/ Diputació. 2

"He escollit aquest títol jugant amb la corba que descriu la successió de Fibonacci amb l’operador matemàtic de potència, on x és x al quadrat, que és la forma de l’escala." 85

Primer premi. CATEGORIA 2·3 PAULA PUYO 4t d'ESO

"Circumferències concèntriques" "Vaig fer aquesta fotografia perquè les anelles que tinc són de diferents mides i vaig decidir posar-les concèntricament, és a dir, de més a gran a més petita i unes dins d’unes altres." 86

w w w .escolasantmedir.cat