Origen de la vida

Anna Eastwood i Mireia 1 Tolosa Treball de Recerca

ÍNDEX: L’ORIGEN DE LA VIDA .................................................................................................................... 3 QUE ÉS LA VIDA? ........................................................................................................................... 4 QUAN VA APARÈIXER LA VIDA?................................................................................................... 11 LA VIDA, UNA CASUALITAT.......................................................................................................... 11 LA TERRA ÉS ÚNICA ..................................................................................................................... 12 QUÈ SABEM SOBRE L’EVOLUCIÓ? ............................................................................................... 13 LÍNEA TEMPORAL ........................................................................................................................ 16 PART PRÀCTICA...........................................................................................................................34 LES NOSTRES CONCLUSIONS.......................................................................................................41 BIBLIOGRAFIA .............................................................................................................................. 42

2

L’ORIGEN DE LA VIDA: Què és la vida? Quins són els seus orígens? Com va aparèixer?... Les grans preguntes que científics de totes les èpoques s’han fet i es continuen fent.

Fos com fos, en algun moment, en algun lloc, aquesta va aparèixer i a partir d’aquell moment s’ha anat obrint pas de forma inexorable, ha anat evolucionant al llarg de la història de la Terra, fins avui en dia.

No ha estat un camí fàcil, en realitat, ha estat un camí difícil, extremadament difícil. Tant és així que han hagut moments que ha estat en situació crítica, tan crítica, que fins i tot ha estat a punt de desaparèixer. Però malgrat les dificultats, s’ha anat obrint pas i ha sobreviscut però, això sí, deixant pel camí nombroses espècies, com a tribut d’aquesta lluita per la supervivència.

La història de la Terra es divideix en eons, cada eò es divideix en eres; cada era en períodes; els períodes en èpoques i aquestes en edats. El que marca les diferents divisions han estat una sèrie de canvis climàtics, provocats per diferents motius, que han tingut lloc a la Terra al llarg de la seva història i que han provocat la desaparició, extinció, d’un gran nombre d’espècies.

Segons el grau del canvi i la quantitat d’espècies desaparegudes, tindrem les diferents divisions i subdivisions de la seva història.

En el Permià, concretament al final del Paleozoic va haver-hi un gran canvi. Aquest va determinar l’extinció d’espècies més gran mai coneguda fins avui en dia, que les trobem en el registre fòssil. Malgrat aquest fet, la gran extinció, al menys la que està en la ment de tothom, per la seva espectacularitat i pel que ha donat de si en la indústria cinematogràfica, és la que va tenir lloc al final del Cretaci (era Mesozoica): l’extinció dels dinosaures. La desaparició d’unes espècies ha permès l’evolució i conseqüentment l’aparició d’altres i d’aquesta forma fins arribar a l’aparició de l’espècie humana, l’homo sapiens.

Una de les múltiples característiques de l’home ha estat la curiositat, la curiositat de saber, la curiositat d’investigar, la curiositat d’anar més enllà i aquesta curiositat, l’ha portat, entre d’altres coses, ha preguntar-se: Què som? D’on venim? En resum, a preguntar-se: Què és la vida?

Des d’un món antic, aquestes preguntes van desenvolupar les religions. Per donar respostes a unes preguntes força complexes i, que per al moment i la situació, no tenien recursos per contestar-les, els hi entusiasme poder controlar les poblacions. Com deia Carl Marx: “La religió és l’opi del poble”. Posteriorment i, amb el desenvolupament de les ciències, l’home no s’ha conformat amb unes respostes de tipus diví i ha buscat més enllà. Ha qüestionat i posat en dubte les diferents religions, malgrat els hi hagi pogut costar la vida el fet de defensar els seus descobriments.

Nosaltres, amb el nostre treball, hem volgut contrastar les diferents idees, creences, opinions, investigacions, llegendes... sobre l’origen de l’Univers i, conseqüentment, de l’aparició de vida sobre la Terra i l’evolució d’aquesta.

3

QUÈ ÉS LA VIDA? Per començar, intentarem respondre la primera pregunta que hem formulat anteriorment: Què és la vida?

La vida,, com a tal, és un concepte molt difícil de definir. És més fàcil cil definir el que és inert que el que està viu. Per definir la vida ens hem de fixar en les característiques que tenen en comú els éssers vius: 1. Tots els éssers vius realitzen tres funcions vitals: nutrició, relació amb el medi med i reproducció. La matèria inerta no pot realitzar alitzar cap d’aquestes funcions.

2. Tots els éssers vius són molt complexes, ja que en el seu interior es realitzen moltes activitats al mateix temps, es poden distingir diferents parts i, estan compostos per moltes substàncies químiques que realitzen les funcions funcions específiques i satisfan les necessitats bàsiques de l’organisme. Qualsevol ésser viu és més complex que la matèria inert, encara que sembli simple.

3. Tots els éssers vius estan formats per la unitat més petita de la matèria viva: la cèl·lula.

Poden estar ar compostos per una cèl·lula (unicel·lulars) ·lulars) o més d’una (pluricel·lulars).

NIVELLS ABIÒTICS Partícules subatòmiques

Àtoms

Molècules

Macromolècules

Òrgans

Teixits

Cèl·lules

Orgànuls

Individus

Població

Comunitat

Ecosistema

NIVELLS BIÒTICS Ecosfera

En aquest esquema podem veure els nivells abiòtics, que ens mostren la matèria no viva, és inerta. Dins d’aquest grup podem trobar el virus, que són uns organismes especials, especial ja que estan al límit de la línia entre els nivells abiòtics i els nivells biòtics. Els virus són partícules o

4

organismes que es troben al límit de la vida, ja que els virus no estan formats per cèl·lules i són incapaços de realitzar les funcions vitals dels éssers vius.

Les seves característiques són: •

•

•

•

Partícules molt petites, la seva mida és entre 20 i 300 nm, per tant, només es poden veure a través d’un microscopi. Un virus mesura aproximadament la dècima part o menys d’una bactèria.

Tots els virus són paràsits, ja que utilitzen les cèl·lules per reproduir-se. S’introdueixen dins de les cèl·lules, les infecten i depenent de la seva sortida, les poden destruir i això provoca la mort. Després de reproduir-se i estan fora de les cèl·lules, són inerts i no mostren cap tipus d’activitat.

Virus Els virus són molt senzills. A diferència de les cèl·lules només presenten un tipus d’àcid nucleic, que pot ser ADN o ARN. Aquesta informació genètica està protegida per un embolcall de proteïnes, que s’anomena càpsida. Alguns més complexes, contenen enzimes que necessiten.

Alguns virus estan rodejats per una membrana que l’aconsegueixen desprès d’infectar la cèl·lula.

Una altre forma de definir la vida és a partir dels diferents punts de vista que tenen les persones respecte a aquest terme i el seu origen. Podem trobar teories de cultures i religions diferents que ens expliquen l’origen de l’univers conjuntament amb el de la vida, ja que en les seves teories un fet dóna a l’altre: •

Antic Egipte: durant els anys una cultura o regne creia en diferents teories i coses sobre la vida. En la cultura egípcia podem destacar tres visions diferents sobre l’origen de l’Univers i de la vida.

Una de les teories és que els egipcis pensaven que inicialment existia un buit aquós, un oceà immens, però que aquell buit al baixar va deixar al descobert Atom un terreny, la primera Terra. Allà es trobava Atom “el que es veu a ell mateix” i sobre ella va crear a tots els éssers vius i fenòmens de l’Univers.

La segona teoria és que abans de l’inici del món, va aparèixer Ra. Gràcies al seu gran poder, només havia de nombrar les coses perquè cobressin vida instantàniament. “A l’alba seré Jepri, Ra durant el dia i Atom durant la nit” va dir el Déu i al pronunciar aquestes paraules es va convertir en el sol. Així va acabar el primer dia del món. Ra va invocar a Shu que va crear el vent, a Tefnut que va fer la pluja, a Geb que va fer sorgir la terra entre les aigües de l’oceà, a 5

Nut que va sostenir com un arc la bovada terrestre, i per últim a Hapy que crear el riu sagrat, el Nil, que va travessar les terres fent-les fèrtils. Després de nombrar a tots els éssers vius, va pronunciar les paraules “home” i “dona”, així les terres van ser habitades pels humans. Llavors Ra es va transformar en humà i es va convertir en el primer faraó d’Egipte.

La tercera teoria dels egipcis era que en comptes de sortir un illa del mar Nun, va aparèixer una piràmide altíssima i sobre ella, l’ull de Ra es va obrir i va il·luminar tot l’univers, donant-li forma i ordre.

•

Grecs: Segons Hesíode en un principi només existia el Caos, que era un abisme sense fons on es trobaven barrejats els 4 elements: l’aigua, el foc, el vent i la terra. Del Tàrtar (el món tenebrós de les profunditats) i d’Eros (l’amor), va aparèixer Gea, la Terra.

Erebos (les tenebres) i Nyx (la foscor i la nit), van sorgir del Caos a causa de l’acció d’Eros. Erebos i Nyx van originar a Eter i Hemera (el dia). Gea va cobrar personalitat a causa de la llum i va engendrar a Urà (cel estrellat) i va produir altes muntanyes. Urà va derramar una pluja fèrtil que va provocar que naixessin les plantes, els animals, les flors, l’herba i els arbres. La pluja que va sobrar va fer que apareguessin els rius, que aquests van provocar els llacs i els mars. A més a més, Gea i Urà van engendrar a tres ciclops i a tres germans amb 50 braços i caps cadascun. Finalment, Nyx va engendrar a Tànatos (la mort), Hipno (el somni), Hespérides (el capvespre), Nèmises (la justícia divina) i Caos

•

Moiras (defensor de l’ordre còsmic).

Maies: El déu Creador (Hunab Kú) va ser el principal déu maia.

Aquest era el creador del món i de la humanitat, que ho va fer a partir del blat de moro.

Primerament, tot era silenci i hi havia molta calma. No hi havia res en tota la capa de la Terra, solament existia el mar en repòs i un cel agradable. Tot era fosc, només Tepeu i Gucumatz (progenitors) estaven a l’aigua envoltats de claredat. Ells són els que van disposar la creació d’arbres i, el naixement de la vida i de l’home.

Els maies diuen que l’origen del món està en el “Verb”. Que tot estava aturat, que res no es movia, ni existia, i llavors va venir “La Paraula”. Mitjançant una, ells van fer emergir la terra. Van dir “Terra” i aquesta va ser feta. Els Maies es diferencien de totes les cultures antigues per les seves idees originals sobre el temps i l’espai, encara que es corresponen, en alguns aspectes, amb les d’altres civilitzacions antigues. Ells pensen que la temporalitat és cíclica (que el temps és com un circuit i que no té final), com els Hindús i els Xinesos, i que en l’ordre temporal de l’Univers alternen períodes de caos i d’immobilitat.

Com en moltes tradicions religioses, per als Maies el 6

temps està lligat íntimament al Sol i al Cel; el curs del Sol és percebut com un moviment circular al voltant de la Terra i determina els canvis de l’espai, ja que el temps és un moviment cíclic. Així, per als Maies, la temporalitat no és un concepte abstracte, sinó l’evident i etern dinamisme de l’espai, que dóna als éssers qualitats múltiples i de vegades contradictòries. Aquest moviment és ordenat i recurrent, tal com ell es manifesta en la regularitat de la naturalesa i de la vida humana. Per als Maies, com per a molts altres pobles, el temps és ordre i, en conseqüència, la falta de temps és caos. En termes generals, els mites originals relaten un procés de creació i de destrucció, una cadena de cicles o eres còsmiques, en la qual han estat construïts l’home i el món actual. En el pensament maia l’univers s’ha creat i destruït per a millorar-se, el que implica que és infinit.

•

Àfrica: Segons la regió africana tenen unes creences o unes altres, ja que han estat separades i tenen pensaments diferents. Una d’elles és la egípcia, que ja hem comentat anteriorment. Coneixem tres més que són: els bantú, els yoruba i els ekoi. o Bantú: Bumba vivia sol en el regne de la foscor i estava trist, per aquest motiu sentia un gran mal d’estómac. De la primera nàusea que va tenir, Bumba va vomitar el Sol, així que aquest va il·luminar tot l’Univers. Pensaven que la superfície terrestre estava completament coberta per una mescla d’aigua i terra. Amb l’escalfor del sol, es van assecar algunes parts i així es van formar els continents. Quan va arribar la nit, Bumba es va tornar a sentir malament, ja que no hi havia llum. Per aquest motiu va vomitar la Lluna i les estrelles, així per la nit també hi havia llum. Bumba va seguir vomitant durant tot el dia i van aparèixer 9 criatures: lleopard, àguila,cocodril, peix, tortuga, raig, garsa, cabrit i escarabat. Finalment, Bumba va vomitar a l’home. Va aparèixer l’home blanc i l’home negre. o Yoruba: Olorum era el Déu del cel i va demanar als seus fills que creessin un nou regne perquè els seus descendents tinguessin un lloc on viure. Aquest regne el volien anomenar Ile-Ife. Olorum va llençar una llarga cadena per la que va baixar Oduduwa fins la Terra amb un punyat de terra en una de les seves butxaques, una gallina i una llavor. Va llançar aquesta terra sobre la superfície totalment aquosa i així va formar un nou regne. Allà, la gallina va enterrar la llavor de la qual va créixer un gran arbre amb setze branques que van ser els creadors de les 16 tribus diferents yoruba. o Ekoi: Tenien dos deus que van crear junts tot el que existeix: Obassi Osaw i Obassi Nsi. Obasi Osaw va decidir viure en el cel i aquest ens dóna la llum, la humitat, les sequeres i les tempestes. Obassi Nsi va decidir viure a la Terra i va crear les diferents espècies, incluida la humana, i l’aliment per poder sobreviure.

7

•

Adam i Eva: Segons la Bíblia, Déu va crear el Cel i la Terra i va separar la llum de les tenebres. Va crear el sol, la lluna, les estrelles i cadascuna de les realitats vivents en sis dies, i el setè dia va reposar.

Déu va voler que la terra produís brots, herbes, llavors… i que l’aigua s’omplís d’éssers vivents i en el cel volessin aus.

Segons la voluntat de Déu, la terra va produir tots els éssers vivents, les bèsties, els rèptils, i els animals salvatges segons les seves espècies.

Finalment, va crear l’home, a la seva imatge i semblança. Un Home i una Dona: Adam i Eva, a qui va allotjar en el jardí de l’Edèn.

Adam i Eva Eren els reis del jardí, podien menjar tot el que volguessin, menys el fruit prohibit, l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal. Però la Temptació, encarnada en forma de serp, va convèncer Eva perquè en mengés, i Eva va convèncer a Adam. Es va fer així el primer pecat, el pecat original. Van desobeir al creador, i Déu va maleir la serp a arrossegar-se la resta dels seus dies i va condemnar els homes expulsant-los del jardí de l’Edèn.

Ara haurien de sobreviure treballant la terra amb la suor del seu front i Eva pariria als seus fills amb patiment i dolor.

Aquesta teoria va relacionada amb el creacionisme.

•

Islam: Segons l’Alcorà, el llibre sagrat de l’Islam, l’origen de l’univers va ser una massa compacta, extraordinàriament petita, calenta i densa, que en cert moment va explotar, per donar naixement a les galàxies, a la matèria interestel·lar, a la terra i al cel. Per tant, arribem a la conclusió de que hi ha una relació molt semblant entre les teories de l’Alcorà i la científica.

L’astronomia moderna, diu que en algun moment del temps, l’Univers no era més que un núvol de fum, i aquest és un del principis fonamentals d’aquesta. Actualment, els científics encara poden observar noves estrelles que s’estan formant a partir de les restes d’aquell fum.

•

Budista: Les antigues tradicions budistes ens diuen que ells entenien que l’Univers era ordenat per cicles que provenien de diferents móns que es manifestaven i desapareixien. La curiositat és que tots els cicles acaben amb algun diluvi, o amb devastadors incendis. Aquests cicles de formacions i destruccions de móns duraven bilions d’anys i succeïen en tot l’Univers. De les cendres que resultaven de la destrucció, un nou cicle naixia. Aquest cicle no té

8

principi ni fi. Móns i universos eren creats i destruïts com part d’un cicle interminable de naixença i mort.

Per tant, no existeix una creació en si. L’Univers es va formar quan es van donar les condicions necessàries. De la mateixa manera que apareix l’Univers, desapareix. Però no existeix una causa de l’origen, com no existeix un final. L’Univers és infinit, sense límits d’espai o temps. L’Univers es va reencarnant i amb aquesta reencarnació, la vida segueix en el mateix cicle.

Si expliquéssim totes les creences i les diferents teories sobre l’origen de l’Univers i de la vida, aquest treball tindria una extensió de més de mil pàgines, ja que cada cultura i població té unes costums, tradicions i pensaments diferents. Per aquest motiu ara passarem a centrar-nos en la part més important del treball, on descobrirem pel vessant científic les diferents teories i propostes, i intentarem resoldre poc a poc les preguntes que hem formulat anteriorment.

Les 5 teories principals sobre l’origen de la vida són el creacionisme, la generació espontània, la panspèrmia, la biogènesis i la síntesi abiòtica • Creacionisme: creença segons la qual el món i tots els éssers vius han estat creats per una divinitat. Cada ésser viu i la Terra, van ser creats per un o diversos sers divins, amb un propòsit diví. Són pensaments científics i filosòfics on intervé un Déu. Aquesta teoria ens diu que la Terra va ser formada per Déu fa només 6.000 anys, ja que ho determinen a partir d’històries de la Bíblia. És una teoria que no creu en l’evolucionisme, afirma que les espècies han romes iguals des de la seva creació.

•

Generació espontània: el fundador d'aquesta teoria va ser Aristòtil, que cap a mitjans del segle IV aC., es va dedicar a l'estudi de les ciències naturals. La teoria recolza que algunes formes de vida petites com els cucs o les mosques podien sorgir de matèria morta en descomposició. Redi va ser el primer científic en demostrar a través d’un experiment que aquesta teoria era falsa. L’experiment de Redi consistia en deixar durant uns dies dos trossos de carn en dos pots diferents amb les mateixes condicions ambientals, excepte que un pot estava tapat i no permetia l’entrada d’éssers vius. Va comprovar que només hi havia larves en el pot que estava obert encara que els dos trossos de carn estiguessin en un procés de descomposició. Això va permetre demostrar que tot ésser viu prové d’un altre. Posteriorment, Pasteur també va contradir la teoria de la generació espontània utilitzant un experiment que consistia en dos matrassos amb brou. Els va bullir per esterilitzar-los. Després, a un li va doblegar el coll per a que no poguessin entrar organismes i a l’altre li va trencar. Al cap d’uns dies va comprovar que el brou del matràs que tenia el coll doblegat no estava descompost, en canvi, el brou que contenia el matràs sense coll si que ho estava.

9

•

Biogènesis: aquesta teoria és oposada a l’abiogènesi o teoria de la panspèrmia, ja que recolza i afirma que la vida només pot ser transmesa a través d’altres éssers vius. Els organismes procedeixen d’uns organismes progenitors iguals que ells, mai de matèria inorgànica. Segons això, la pregunta immediata seria: d’on sorgeix la vida? És un misteri, però hi ha dues possibilitats: per una part la panspèrmia, i per l’altre, que la vida va sorgir de la Terra.

•

Panspèrmia: aquesta teoria recolza que la vida prové d’altres planetes, gràcies a que ha viatjat a través de meteorits i esteroides. Les “llavors” o essència de la vida van ser repartides per tot l’Univers fins que van arribar a la Terra. És una teoria que es basa en que les molècules de carboni es troben en diferents punts de l’univers. Hi ha dos tipus de teories de la panspèrmia: la interplanetària i la interestel·lar.

La pregunta que ens sorgeix en aquesta teoria és que si la vida viatja de planeta en planeta, en algun moment haurà hagut d’aparèixer. Com ho ha fet?

•

Síntesi abiòtica: Oparin i Haldane van ser els científics que van desenvolupar aquesta teoria. Durant la formació del nostre planeta es van produir una sèrie de condicions físico-químiques, com les tempestes elèctriques o les radiacions solars, entre d’altres, que van provocar la interacció entre les molècules inorgàniques que constituïen l’atmosfera. Segons la teoria dels investigadors, les molècules es van estancar en llocs aquosos i mitjançant processos de disseminació i diversificació (unió entre les cadenes formades per les molècules orgàniques), van evolucionar i van donar lloc a organismes vius. Posteriorment, Stanley Miller van ser el primer en comprovar que es poden formar molècules orgàniques a partir de la interacció de molècules inorgàniques.

L’experiment de Miller consistia en un conjunt de recipients que estaven comunicats, on van fer un simulacre de l’atmosfera primitiva de la Terra. Van mesclar amoníac, metà, diòxid de carboni, nitrogen, hidrogen i aigua. Van sotmetre la mescla a temperatures molt altes i a descàrregues elèctriques (simulant rajos). El resultat va ser obtenir aminoàcids, àcid acètic, glucosa... que es van ajuntar i van formar els coacervats. Aquest experiment sosté la teoria de la síntesi abiòtica, que defensa que la vida prové de molècules orgàniques que van aparèixer al planeta Experiment de Miller gràcies a matèria inorgànica.

Deixant a un costat les creences religioses i les diferents teories, des del punt de vista científic hi ha dos requisits perquè pugui aparèixer la vida: a) Els ingredients correctes, ingredients que serien els quatre elements bàsics: Carboni, Hidrogen, Oxigen i Nitrogen. Entre aquests elements podem considerar que el més important és el carboni, ja que l’àtom de carboni presenta una característica única, permet formar cadenes i anells els quals s’uneixen a altres àtoms. b) Les condicions favorables.

10

QUAN VA APARÈIXER LA VIDA? Fa 4.600 milions d’anys la Terra estava en els seus inicis. Una atmosfera de gasos molt calents i tempestes elèctriques envoltaven una superfície de roca fosa i meteorits que bombardejaven la Terra. Fa 4.000 milions d’anys no existien éssers vius, però si un gran nombre de molècules orgàniques provocades per la interacció de la matèria inorgànica. Al condensar-se el vapor, va formar núvols que van provocar la pluja. Aquesta va arrossegar a les molècules orgàniques fins als oceans, aiguamolls i llacs, formant la sopa o brou primitiu. Les molècules orgàniques es van ajuntar entre elles formant llargues cadenes, que aquestes es van unir i van formar les primeres cèl·lules: els coacervats. Aquesta teoria (síntesi abiòtica) va ser desenvolupada per Oparin i Haldanne.

La vida va aparèixer aproximadament fa 3.800 milions d’anys, ho sabem, ja que aproximadament fa 3.900 milions d’anys hi havia aigua a la Terra: s’han trobat còdols polits per l’aigua; i per l’altre part, s’han trobat roques de fa 3.500 milions d’anys que contenien bacteris. La vida va aparèixer en forma d’organismes microscòpics.

LA VIDA, UNA CASUALITAT: Per a que aparegui la vida s’han de donar les característiques idònies: • La TEMPERATURA permet l’existència d’AIGUA LÍQUIDA que és indispensable per a la vida. Si el vapor d’aigua no s’hagués condensat i transformat en aigua, la vida no hagués pogut aparèixer. Quan es va formar la Terra, tenia una temperatura tan elevada que era impossible que pogués néixer la vida. Mica a mica, es va anar refredant i al condensar-se el vapor va formar els oceans, els rius i els llacs.

• La MASSA de la Terra és suficient per mantenir l’atmosfera al seu voltant i tots els seus elements, gràcies a l’ ATRACCIÓ GRAVITATÒRIA. • La Terra es comporta com un SISTEMA ÚNIC, AUTORREGULAR, format per components físics, químics, biològics i humans.

• La Terra es manté en un punt ideal del Sistema Solar. No està ni massa a prop del sol per a què la temperatura sigui massa elevada, ni massa lluny del Sol per a què la temperatura sigui molt baixa.

11

LA TERRA ÉS ÚNICA: Per entendre què és i com ha aparegut la vida, hem de fixar-nos en les característiques que tenia en un principi la Terra per a que es poguessin donar les condicions idònies perquè pogués aparèixer.

Per què és diferent la Terra dels altres planetes? La Terra és especial, gràcies a la seva estabilitat climàtica que ha mantingut durant un període de temps molt llarg. L’aigua líquida ha existit a la seva superfície des de fa gairebé 4000 milions d’anys. El motiu és que el diòxid de carboni que regula el seu clima no ha quedat atrapat entre les roques ni a la seva atmosfera, sinó que es recicla contínuament. Això es déu a que està dividida en plaques litosfèriques que es mouen cap a la deriva. Aquest moviment ha fet que els continents es desplacessin per la superfície de la Terra i aquest moviment ha estat el motor del reciclatge del carboni. El nostre planeta està geològicament actiu des de fa 4500 milions d’anys, de manera que el carboni és alliberat en forma de gas pels volcans i després torna a estar atrapat entre les roques. Aquest cicle ha fet possible que aparegués la vida a la Terra i que aquesta hagi pogut evolucionar.

La Terra utilitza mecanismes d’autoregulació per assolir una estabilitat, d’aquesta manera, la vida pot aparèixer: • •

Estabilitat a l’hidrosfera: l’aigua dels mars i els oceans manté constant la salinitat.

Estabilitat tèrmica: gràcies a l’efecte hivernacle dels gasos es manté una temperatura més o menys constant. Encara que en aquests últims anys, l’ús dels combustibles fòssils ha provocat que el planeta s’escalfi. Això fa que el gel dels casquets polars es desfaci convertint-se en aigua i que el nivell del mar pugi, ja que la Terra sempre té la mateixa massa. D’aquesta manera estem trencant l’estabilitat de la Terra, per aquest motiu és tant important utilitzar energies renovables, reciclar...

Mart: Algunes característiques geològiques de Mart són molt semblants a les de la Terra. Mart podria haver tingut vida ja que tenia aigua. Mart va passar de ser un planeta càlid i humit a gèlid i sec. La hipòtesis més probable és que al ser un planeta més petit, les seves reserves internes de calor es van exhaurir i van desaparèixer els gasos que l’envoltaven.

Venus: Pot tenir vida anaeròbica, que significa que no necessiten oxigen per viure, com per exemple les Methanobactèries. Venus té una temperatura massa alta, a causa d’estar molt a prop del Sol. Els volcans expulsen diòxid de carboni i silici a l’atmosfera que produeix un efecte hivernacle.

12

QUÈ SABEM SOBRE L’EVOLUCIÓ?

Es sap que actualment hi ha quasi dos milions d’espècies de diferents organismes vius a la Terra. Encara que sabem que antigament hi havia espècies diferents a les actuals que a causa de la seva manca d’adaptació al medi i la selecció natural s’han extingit. Altres espècies han evolucionat a formes totalment diferents durant aquest període tant gran de temps.

Les teories de l’evolució tracten sobre les evidències de l’origen dels éssers vius i sobre els seus canvis, que són lents i graduals, que han patit des de la seva aparició fins l’actualitat.

Gràcies als últims descobriments i a les noves tecnologies sabem que els animals tenim un avantpassat comú, ja que existeixen una gran quantitat de proves biològiques, anatòmiques, paleontològiques, embriològiques, bioquímiques, biogeogràfiques i genètiques.

Cada persona té un punt de vista diferent respecte l’evolució dels éssers vius, per aquest motiu hi ha teories diferents sobre els canvis en les espècies. Les teories de l’evolució s’agrupen en les teories evolucionistes i el fixisme. Les més conegudes són les següents: •

Fixisme: és la teoria que creu que totes les espècies han sigut creades tal i com són ara en l’actualitat, dit d’una altre manera, que no han evolucionat ni que evolucionaran.

Defineix la natura com una cosa definitiva i acabada en la qual les espècies són invariables i fixes.

El fixisme ha tingut una gran repercussió en la psicologia perquè afavoria la idea de la separació radical entre el ésser humà i la resta d’éssers vius.

Carl Von Linné és un dels primers que desenvolupa de forma formal el fixisme, mantenint la idea de que les espècies havien estat creades de manera separada i independent sense haver evolucionat i negant la possibilitat d'un origen comú dels éssers vius. Tot i que Linné va tenir que reconsiderar algunes de les seves idees fixistes al llarg del seu recorregut.

El fixisme va ser la teoria dominant fins la meitat del segle XIX, quan va sorgir la teoria de l’evolucionisme.

13

•

El catastrofisme: El descobriment dels fòssils va comportar un petit problema pels defensors del fixisme, ja que es tractaven de restes d’éssers vius d’èpoques passades que ja no existien. El naturalista Georges Cuvier (foto de l’esquerra), va arribar a creure que totes el fòssils que havia examinat pertanyien a espècies que s’havien extingit. Per explicar la desaparició d’aquestes espècies proposa la teoria del catastrofisme, ell deia que: “Tots aquest fets, consistents i que no han sigut contradits encara, per mi demostren la existència de un món previ al nostre que va ser destrossat per algun tipus de catàstrofe.” Així que ell creia que hi havia agut un món previ que havia sigut destruït per una catàstrofe natural i que aquest fenomen es donaria cada cert temps.

•

El creacionisme: La teoria fixista està molt lligada amb el creacionisme, una teoria paral·lela la qual creu que Déu va ser el creador de l’univers i la vida tal i com ho coneixem ara en l’actualitat. Per afirmar l’existència d’aquest creador els creacionistes es basen en el disseny intel·ligent. El disseny intel·ligent diu que si hi ha una màquina complexa, molt “intel·ligent” la persona que la fet ha de ser molt intel·ligent. Per exemple: un rellotge d’engranatges amb un mecanisme complicat, aleshores, el rellotger que l’ha dissenyat ha de ser molt intel·ligent. De manera que l’ésser humà que és la “màquina” més complexa, ha d’haver estat dissenyada per un ésser intel·ligent, que ve a ser Déu.

El creacionisme va ser acceptat pràcticament a finals del segle XIX i, s’ha de tenir en compte que ha tingut un gran pes en la nostre societat ja que encara compta amb seguidors.

•

Lamarckisme: És la teoria de l’evolució que proposa el biòleg Jean Baptiste-Pierre Antoine de Monet, cavaller de Lamarck, en el segle XIX. Lamarck, no com els creacionistes, deia que les espècies havien evolucionat, que no havien sigut creades i que continuaven sent immutables, sinó que havien evolucionat de formes senzilles a més complexes. El que també creia Lamarck és que aquesta evolució es devia a que el medi ambient havia canviat i que els éssers vius evolucionaven per adaptar-se. De la mateixa manera que si un organisme no era utilitzat aquest es degenerava. El que ens ve a dir és que els caràcters originaris amb que neix un ésser eren substituïts per aquets caràcters adaptatius els quals, segons el Lamarckisme, són heretables, es transmeten a la descendència.

14

•

Darwinisme: És la teoria de l’evolució que proposa Charles Darwin principalment en els seus dos llibres: l’Origen de les Espècies (1859) i l’Origen de l’Home (1871).

Aquesta teoria, com el Lamarckisme, defensa l’evolució, però no de la mateixa manera. El Darwinisme creu que el procés que determina l’evolució de les espècies és la selecció natural. La selecció natural és possible, ja que com Darwin va observar, els éssers vius tenen una capacitat reproductora elevada i tenen molts descendents els quals no són idèntics entre ells, gràcies a la combinació dels gens dels progenitors la qual es produeix a l’atzar. De manera que tenim una gran variabilitat de descendència.

Amb tot això, Darwin va arribar a la conclusió que quan el medi canvia, ell mateix selecciona els éssers que estan millor adaptats i que tindran més possibilitats de sobreviure.

Però Darwin no va ser l’únic que va explicar amb aquests motius l’evolució, Alfred Russel Wallace, separadament, també va arribar a les mateixes conclusions.

•

Neodarwinistes: El neodarwinisme, també anomenat teoria sintètica de l’evolució, bàsicament, és la unió del darwinisme clàssic de Wallace i Darwin, la teoria genètica de George Mendel, la mutació genètica aleatòria amb la genètica moderna. Aquesta teoria és admesa per la major part de científics. Les dues grans bases que afirma el neodarwinisme són: la selecció natural i les mutacions.

15

LÍNEA TEMPORAL: Precambrià: Aquest supereó és el més llarg de la història de la Terra, aproximadament és un 88%, en canvi, és l’etapa de la que menys informació tenim.

Els científics creuen que la Terra va formar-se aproximadament fa 4.500 milions d’anys, al igual que el Sistema Solar. La seva teoria és que el Sistema Solar, inicialment, era un núvol de pols, roques i gasos que quan les seves partícules es van acumular i col·lisionar, van formar els planetes, entre ells, la Terra. Els gasos que composaven l’atmosfera primitiva eren quasi tots verinosos, sobretot estava formada per metà i hidrogen.

Sabem que la Terra té aproximadament aquesta edat, perquè em trobat roques de més de 4.400 milions d’anys a Australia i a Grenlàndia.

La vida va néixer quan el sòl de la Terra es va refredar i va permetre que l’aigua líquida es quedés sobre la seva superfície. Així va anar acumulant-se i van formar-se els primers oceans.

En aquest supereó es forma la Terra on els llamps són constants, al igual que la pluja. Les roques encara estan calentes i per aquest motiu, quan la pluja arriba al terra s’evapora.

L’atmosfera és densa pel vapor i pels gasos mortals que provenen els volcans, de l’interior de la Terra.

Per tant, aquest llarg període de temps és el que compren la major part de la història de la Terra i està dividit en tres eons: •

Hadeà: El nom Hadeà prové del Déu dels inferns Hades, ja que va ser un període caòtic i de foscor. Aquest eó és la primera divisió del supereó del precambrià. Comença amb la formació de la Terra (4.500 milions d’anys) i acaba amb l’inici de l’eó Arqueà (3.800 milions d’anys), és un període d’aproximadament uns 700 milions d’anys. Es divideix en quatre eres: Críptic, Grups Basin, Nectarià i Imbrià Inferiror. En aquest període de temps succeeixen una quantitat d’esdeveniments importants: es forma la primera atmosfera que no contenia oxigen, com hem apuntat abans, estava formada per gasos verinosos. Va haver-hi un gran bombardeig de meteorits que un d’ells va fer que es separés un fragment de Terra que va formar la Lluna. Les pluges i el Formació Lluna refredament de l’escorça terrestre van permetre la formació dels oceans primitius i, els primers continents. En aquest moment es forma la litosfera i les primeres roques.

16

Aquest eó, bàsicament, consisteix en la formació del planeta Terra i algunes de les seves característiques més rellevants, com l’aparició de l’aigua.

•

Arqueà: L’Arqueà comprèn un període de temps des de fa 3.800 milions d’anys fins fa 2.500 milions d’anys.

Aquest eó es caracteritza per l’aparició de la vida bacteriana fa uns 3.800 milions d’anys als oceans de la Terra. Els fòssils més antics que s’han trobat han estat aquestes bactèries primitives que habitaven en els Estromatòlits mars. Encara que no ens han arribat molts rastres de l’activitat dels primers organismes amb vida, ja que suposem que tenien els cossos tous i no s’han pogut fossilitzar. A Austràlia i occident de Grenlàndia són els territoris on més microfòssils s’han trobat. Els més abundants són els estromatòlits, que són grans estructures formats per làmines de roca que contenen una gran quantitat de fòssils primitius i les restes més antigues de l’existència de la vida al planeta Terra.

Aquests estromatòlits estan formats sobretot per fòssils de cianobacteris, que alliberen oxigen a través de la fotosíntesi que fan. Gràcies a les cianobacteris, l’atmosfera va començar a tenir una petita quantitat d’oxigen. Aquestes bactèries eren anaeròbies heteròtrofes i no tenien nucli, eren procariotes, per aquest motiu, l’eó Arqueà també s’anomena Edat dels Procariotes.

Aquest període es caracteritza també pel moviment de les plaques tectòniques, l’activitat biològica. Això succeeix, ja que va aparèixer la primera litosfera continental d’uns 150-200 km d’espessor, al refredar-se la Terra. Apareixen els primers continents i cessen les pluges de meteorits.

L’atmosfera només contenia un 1% d’oxigen, i per aquest motiu, el ferro no s’oxidava. Al no oxidar-se, era fàcilment soluble i, per Cianobacteris aquesta raó, s’acumulava en les aigües oceàniques.

•

Proterozoic: L’eó proterozoic és un període molt ampli que s’estén des de 2.500 Ma-540 Ma. Van aparèixer els primers nuclis continentals, anomenats cratons, que estaven sotmesos al cicle de la Tectònica de Plaques. Es movien sobre un mantell calent i xocaven entre sí. Les coalicions

Rodinia

entre aquests nuclis continentals van formar les primeres muntanyes. L’agrupació dels cratons formava un únic continent: la Pangea I o Rodinia, que es va produir tres vegades en el Proterozoic, ja que el moviment dels nuclis continentals van acabar, posteriorment, amb la Pangea I. En aquesta etapa coneixem que van tenir lloc les primeres glaciacions, fa uns 2.300 Ma. Una teoria defensa que les 17

glaciacions van ser provocades per l’explosió demogràfica del plàncton calcari, que retira grans quantitats de CO₂ de l’atmosfera. Aquestes glaciacions van originar la primera gran extinció d’éssers vius. Durant el Proterozoic van succeir dues grans orogènies (són el conjunt de processos geològics que es produeixen en els extrems de les plaques tectòniques i que donen a lloc a la formació d’una cadena muntanyosa), la última de les quals coincideix amb una gran glaciació.

Els oceans i l’atmosfera van patir grans canvis: es detecta un augment en els nivells de O₂ en l’atmosfera, superior a l’1%. Fa 1.800 Ma, les cianobacteris van poder produir el suficient oxiden per a que es pogués acumular en l’atmosfera i en el mar. L’atmosfera es fa oxidant i apareix una dèbil capa d’ozó. Un cop aconseguida una estabilitat tant de l’escorça terrestre, com de l’atmosfera (desaparició de l’amoníac, metà, àcid sulfhídric... que va ser reemplaçat per oxigen i nitrogen), el clima de la Terra es va estabilitzar i podia donar pas a l’evolució de la vida. Fa 1.400 Ma es produeix una de les grans adquisicions evolutives: la reproducció sexual.

Pel que fan als canvis respecte als oceans: les sals que l’aigua de la pluja dissolia de la terra eren portades fins als mars. Això va provocar que augmentessin la seva concentració salina.

Pel que fa a la vida, en aquest eó apareixen les primeres cèl·lules Eucariotes, fa 2.100 Ma, que eren semblants a les algues verdes fotosintètiques unicel·lulars. Fa uns 670 Ma animals de cos tou (anèlids, corals tous, meduses i altres) van aparèixer en mars poc profunds i en les vores dels continents. Fa 1.000 Ma s’han trobat els fòssils de les primeres algues pluricel·lulars vermelles i verdes. Entre 900-700 Ma apareixen els primers del regne dels fongs i dels animals. Fa uns 670 Ma, quan l’atmosfera arriba al 7% d’oxigen, es desenvolupa la fauna d’Ediacara , formada per invertebrats marins. S’han trobat una gran quantitat d’estromatòlits procedents d’aquest eó.

Fa 1.800 Ma es produeix el cràter de l’impacte més antic que ha arribat a la nostra època. Fa 600 Ma comença la fragmentació de la Pangea I.

•

Fanerozoic: o

Paleozoic La era Paleozoica o era Primària es una divisió de l’escala temporal geològica, la qual dura més de 290 milions d’anys. Es va iniciar fa uns 542 milions d’anys aproximadament i va acabar fa, aproximadament, uns 251 milions d’anys. El seu nom prové de dues paraules d’origen grec: palaio (vell) i zoe (vida).

El paleozoic s’inicia poc després de la desintegració del supercontinent Pannotia i acaba amb la formació del supercontinent Pangea I.

18

Pannotia, durant el neoproterozoic

La desintegració de Pannotia, començament del Paleozoic

Finals del Paleozoic, formació de Pangea

Aquesta era va des del començament de l’abundància de animals marins amb closca i amb exosquelet (es l’esquelet extern que tenen alguns animals), fins el moment en el que el món comença a ser dominat per plantes relativament modernes i els grans rèptils .

Dins del Paleozoic trobem diferents períodes: o

Càmbricc (fa 542 – 488 milions d’anys enrere) En el període Càmbric trobem moltes formes de vida que apareixen en l’explosió càmbrica. L’explosió càmbrica és l’aparició sobtada d’organismes complexos multicel·lulars amb l’aparició de molts antecedents dels fílums actuals.

La vida en el període càmbric es desenvolupa totalment en el ambient am marítim. Aquest període es caracteritza per la gran proliferació i diversificació d’organismes. Apareixen els cordats, animals vertebrats i invertebrats els quals tenen un notocordi (corda nerviosa dorsal buida en algun cicle de la seva vida).

També apareixen els primers animals amb armadures corporals les quals ens indiquen que la vida era més difícil per l’aparició dels predadors.

Els animals més abundants en aquesta època són els trilobits. Podien mesurar entre 1 mm i 72 cm, però la majoria eren entre e 2-7 7 cm. Hi ha una gran diversitat de trilobits i de molts diferents. Alguns eren predadors o carronyaires i tenien en les potes una formació dentada la qual els podria haver servit per atrapar cucs i altres petites preses. Però altres eren filtradors, que són els que tenen dues petites formacions a banda i banda del cos amb petits porus els quals es creuen que servien per filtrar els nutrients de l’aigua.

També hi havia suspensívors que són els que s’alimentaven d’algues i plantes marines.

I per últim tenim els planctívors que eren els que s’alimentaven de plàncton i tenien els ulls grans i cossos hidrodinàmics.

19

o

Ordovícic (fa 488 – 443 milions d’anys enrere) Durant el període del Ordovícic es produeix una gran glaciació, però aquesta no afecta l’hemisferi l’h nord ni dura tant com la del precambrià però la extensió coberta pels glacials és é de 6 2 a 8km . Al final d’aquesta època torna a formar-se se una altre glaciació la qual només dura fins el principi del pròxim període.

Els trilobits continuen poblant poblant de forma abundant el mar però es produeixen dos fets molt importants: - Aparició dels primers peixos - Conquesta de la terra per part de les algues Els primers peixos que apareixen són àgnats (peixos que no tenen mandíbules). El seu esquelet és cartilaginóss i els primers no tenen espines, ni aletes, ni escates. Els més coneguts són els Ostracoderms. També els equinoderms, els eriçons i estrelles de mar, adopten una simetria pentagonal.

o

Silúric (fa 443 – 416 milions d’anys enrere) cer període del Fanerozoic. És el tercer El nivell marí era molt elevat i tots els sectors de costa es trobaven sota l’aigua. Entre finals del període Càmbric i el principi del Devònic Dev es van anar formant la orogènia caledoniana, una formació de muntanyes que va ocórrer en el que avui avu en dia seria el nord d’Europa Amèrica del Nord, Antàrtica i Austràlia. Les plaques tectòniques van xocar provocant aquest aixecament vertical.

Al principi d’aquest període continuem amb la glaciació que es produeix a finals del Ordovícic que afecta principalment principalment a el que ara coneixem com l’Àfrica. Però poc a poc es van desfent provocant que el nivell de l’aigua s’elevés, tal i com ens indiquen els sediments. Les glaceres van desaparèixer més o menys a mitjans d’aquest període.

Els fòssils que s’han trobat trobat d’aquest període ens indiquen que la vida terrestre s’estén i es diversifica. Ja que s’han trobat fòssils de artròpodes fongs i plantes.

En canvi la fauna marina continua sent molt semblant a com era en el Ordovícic. Continua el domini dels Trilobits que que guanyen complexitat i diversitat però ja apareixen els primers peixos amb mandíbules com els Placoderms i també els Osteichthyos els primers peixos coberts amb escates òssies.

20

Tot això es possible gràcies al canvi de clima que hi ha, ja que al acabar la glaciació passa a ser més càlid el qual afavoreix un millor desenrotllament de les espècies.

o

Devonià (fa 416-359 milions d’anys enrere) És el quart període de l’era Paleozoica. El Devonià rep el seu nom d’un comtat d’Anglaterra, ja que els geòlegs, Adam Sedgwick i Roderik Murchison, van estudiar les capes de roca arenisca, calcària i pissarra del comtat de Devon. Aquestes capes es van formar fa uns 400 milions d’anys.

En aquest període es forma el continent Laurasia per la coalició del que ara coneixem com Europa i Amèrica del Nord. El principi del Devonià està representat per les ultimes activitats tectòniques de la orogènesis caledoniana.

El nivell del mar era elevat en tot el món i gran part de les zones terrestres actuals estaven submergides sota l’aigua dels mars. El Panthalassa era l’oceà més gran, cobria quasi tota la Terra, també se l’anomenava “oceà universal”.

El clima durant el Devonià es va mantindre càlid. Després d’un episodi glacial de l’Ordovícic les temperatures es van elevar.

Durant aquest període té lloc un fet molt important, que és la progressiva població dels continents: primer per part de les plantes, apareixent noves espècies que tenien llavors , i més tard, per part dels animals vertebrats: artròpodes i pelecípodes. Més tard ja van aparèixer els primers amfibis.

Es produeix una gran diversificació en la vida marina en els peixos, en les esponges... Els mars devonians tenien un alt nivell de vida. En aquest temps es dóna a terme una gran expansió i evolució dels peixos, especialment dels placoderms, per aquest fet, el Devonià, també es coneix com “l’Edat dels Peixos”. Apareixen els Tauró primitiu primers Taurons primitius. Els Goniatítids (grup d’ammonits extint), els Ostràcodes (grup dels Astròpodes) i els Braquiòpodes, són alguns dels grups d’animals que vivien en els mars del Devonià. En aquest període, les formacions recifals comencen a ser habituals, les quals estan formades Hynerpeton per Coral·laris, Algues calcàries... Els gèneres de l’Ichthyostega i Acanthostega sorgeixen en el Ichthyostega Devonià. Aquests gèneres estan lligats directament amb la transició Acanthostega

21

dels peixos cap als tetràpodes, ja que eren amfibis que podien estar en terra ferma i respirar aire.

Al final d’aquest període podem dir que la Terra havia estat totalment conquistada per éssers vius.

La calor, la humitat i una atmosfera rica en CO₂ van facilitar el desenvolupament i la conquista dels continents per part de les plantes. A més a més, el clima, també va facilitar l’aparició de boscos d’arbres grans i de cicle ràpid, que al caure a l’aigua aportaven aliment als organismes i animals que vivien a l’aigua.

o

Carbonífer (fa 359 – 299 milions d’anys enrere) El seu nom prové dels jaciments de carbó que s’originen en aquest període, es troben a Anglaterra i a l’Oest d’Europa. És el cinquè període del Paleozoic.

En aquest període hi ha una gran activitat orogènica ja que les terres s’anaven agrupant per al final acabar formant el supercontinent de Pangea II. Les plaques es continuen apropant entre elles.

La coalició de Gondawa amb Lauràcia dona lloc a l’orogènesi de Hercyaniana en Europa i la Allegheniana en Nord Amèrica. Aquesta va causar una regressió, i es formen aiguamolls deltaics als voltants de l’orogen en els que creixen boscos que més tard es convertiran en jaciments de carbó.

En el Pol Sud la temperatura de l’atmosfera baixa, ja que el nivell de l’aigua puja i provoca una gran glaciació. Aquesta glaciació s’estén durant aproximadament 100 milions d’anys, els períodes del Carbonífer i principis del Pèrmic.

Durant aquest període el clima és diferent en els tres continents que trobem, això provoca que les vegetacions siguin molt diferents. En el continent de Gondawa ens trobem un clima fred glacial amb poques espècies, en Angara també trobem un clima fred de caràcter nòrdic, en canvi en el continent que vindria a ser el Euroamericà trobem un clima de caràcter tropical ric en espècies.

Un dels grans avenços en l’evolució de la vida d’aquest període és l’ou amniota el qual permet que els avantpassats de les aus, amfibis i els rèptils és reprodueixin a terra ferma, ja que l’embrió no es podia dessecar dins l’ou.

Aquest període també es coneix com “l’Era dels Amfibis” ja que les condicions climàtiques eren ideals per ells, hi havia molta aigua on pondre els seus ous i on després els embrions es desenvolupaven en l’aigua. Llavors es desenvolupaven i anaven a terra ferma in disposaven de molt menjar.

22

Els fòssils més característics d’aquest període són els Goniatits però també abunden els Branquiòpodes i els mol·luscs.

Uns altres fòssils importants van ser els Crinoïdeus i sobretot les Fusulines. En canvi els Trilobits són més escassos que en els períodes passats.

En els boscos carbonífers es desenrotlla una fauna molt complexa de Artròpodes, Aràcnids i Miriàpodes, alguns realment gegantins. Però els arbres no eren com els que coneixem avui en dia sinó que eren enormes versions del que ara coneixem. Estaven formats per Calamites, Sigil·laries i Lepidodendrals.

Es coneix molt bé la flora pels nombrosos restos de plantes que s’han trobat.

Apareixen els primers tetràpodes, animals amb quatre potes, i els amfibis, però els seus fòssils són escassos.

Licopodiàcia

o

Pèrmic (fa 290-251 milions d’anys) Aquest període és l’últim de l’era Paleozoica i deu el seu nom als extensos jaciments en la regió del voltant de la ciutat de Perm, a Rússia. Aquests jaciments són capes vermelles continentals i exposicions marines poc profundes.

En aquest període, els tres continents que existien en el Carbonífer es van unir i van formar un supercontinent anomenat Pangea II. La única part terrestre que era gran i que estava separada d’aquest supercontinent era la zona asiàtica, i ho va continuar estant durant el Mesozoic. De tal manera, que l’oceà Panthalassa i el mar Tetis, que va aparèixer en el Pèrmic, ocupaven quasi tota la Terra. Aquesta situació tenia grans efectes sobre la circulació de les corrents oceàniques. A l’inici del Pèrmic, s’estava abandonant un període glacial i, per aquest motiu, les regions polars estaven cobertes de gel. També va ser una època on es van formar grans serralades muntanyoses i en la que el nivell del mar es va mantenir baix.

Com hem apuntat abans, a l’inici del Pèrmic, la Terra estava sortint d’un període glacial i les capes del gel eren molt profundes i grans. Però cap a la meitat d’aquest període el clima va canviar bruscament, es va convertir més suau i càlid, i els glacials van anar retrocedint. El clima és molt inestable, ja que va variant de fred a calor. En aquest moment els deserts s’estenen sobre la Pangea.

Es produeix una gran extinció d’espècies les hipòtesis de la qual són les següents: l’impacte d’un gran meteorit, l’activitat volcànica o l’alliberament d’hidrats de metà i sulfur d’hidrogen.

23

•

Mesozoic: També conegut com “l’era dels rèptils” per l’aparició dels dinosaures i altres grans rèptils els quals van dominar el pleneta duran 165 milions d’anys. o

Triàsic (fa 251- 200 milions d’anys enrere) Comença a dividir-se el supercontinent de Pangea II en tres parts: EuràsiaAmérica del Nort, ÀfricaSudamèrica i AntàrtidaAustràlia-Índia. Les corrents equatorials es desplacen cap els pols les quals provoquen un augment de la temperatura del clima en tot el planeta, amb temperatures més càlides i amb més humitat, que afavoreixen l’aparició i la vida dels dinosaures.

El supercontinent de Pangea II era tant gran que permetia contrastos climàtics diferents. En les zones litorals hi havia humitat i temperatures moderades, però en canvi, en el interior, el clima era molt sec el qual afavoreix la existència de grans deserts que eren ideals pels rèptils. En general podem dir que el clima d’aquest període continua sent sec.

El Triàsic marca l’aparició de els avantpassats dels primers mamífers, com els cinodonts (petits animals semblants a les musaranyes, però no tenim gaire de informació). En canvi sabem que els insectes ja van començar a fer una metamorfosis completa passant per varies fases: Cinodonts larva, pupa i adult.

En els mars hi havia Belemites que eren uns animals semblants als calamars.

Però els més abundants van ser els ammonites els quals es classifiquen dins els grup dels mol·luscs. Hi havia de moltes mides diferents i tenien també un aspecte similar a el dels calamars actuals tot i que tenien una closca.

Els rèptils marins s’impulsaven amb les quatre potes i caçaven peixos amb les seves dents afilades, els ictiosauries, semblants als dofins, nedaven en aigües de poca profunditat. Però el grup més important de rèptils d’aquest període Ictiosauri són els tecodonts que donen orígens als arcosaures.

En la meitat del període del Triàsic apareixen els arcosaures que donaran lloc als dinosaures. Aquests comencen a caminar amb dues potes i això els permet tenir les dues altres potes lliures per a atacar, adquireixen una millora important en la visió i més velocitat.

La majoria dels dinosaures apareixen a finals d’aquest període i ràpidament colonitzen el planeta.

24

Les aus, en aquest moment, eren petits rèptils sense plomes que realitzaven ràpids vols de arbre en arbre.

Al final d’aquest període hi ha una extinció més petita que la última, però que acaba amb els rèptils mamiferoides i altres. Això va afavorir que els dinosaures poguessin començar el seu domini de 165 milions d’anys en el planeta. o

Juràssic (fa 200 – 146 milions d’anys enrere) En aquest període el supercontinent Pangea II s’acaba dividint en 2 continents més importants Lauràcia al nord i Gondawa al sud dividits per un canal marí el qual es va fent gran.

A finals del Juràssic els continents ja tenen un cert semblant a com els tenim col·locats actualment.

En Europa Occidental i Nord Amèrica es creu que el clima va ser càlid i humit.

Al final del període es torna més templet provocant la migració de algunes espècies cap al sud. Aquest clima càlid va influenciar fins i tot a les zones polars.

En el mar apareixen els primers coralls formadors que creixen en aigües poc profundes de les costes. Entre els artròpodes evolucionen animals semblants als crancs i a les llagostes. Els peixos més abundants en aigües continentals eren els “holósteos”.

En aquest període apareixen les primeres aus que tenien un aspecte entre au i rèptil, aquestes ja tenien plomes però encara no tenien bec. Més tard en el Cretaci ja es troben aus que presenten caràcters més moderns tot i que encara conserven dents.

Els dinosaures van evolucionant i adaptant-se a tots els entorns, conquistant tots els mitjans ecològics: terra, mar i aire.

o

Cretaci (fa uns 146 – 65,5 milions d’anys enrere) El seu nom Cretaci prové del llatí creta que vol dir guix.

Durant el cretaci va continuar el procés de separació de les plaques tectòniques. Lauràcia Gondwana s’anaven separant i l’oceà Atlàntic anava creixent a mesura que Àfrica s’allunyava de Sud Amèrica. Austràlia, l’Índia i l`Àfrica, al començar aquesta separació, van acabar sent grans illes. En canvi el que ara coneixem com Europa estava submergida.

El període Cretaci i l’Era Mesozoica acaben amb un gran esdeveniment: la caiguda d’un gran meteorit sobre la Terra, el qual va acabar amb l’extinció dels dinosaures. Aquesta teoria no havia pogut ser demostrada perquè no s’havia trobat un cràter de les dimensions prou grans per haver provocat aquest 25

esdeveniment. L’any 1992 va ser quan van descobrir el gran cràter de 180km de diàmetre sota la península del Yucatán, a Mèxic. Aquest data de la mateixa època dels dinosaures i és el que va afirmar que la terra va patir un impacte de un gran meteorit de 10 km de radi que va acabar amb els dinosaures.

Tot i que la flora no domina en aquesta època apareixen les primeres angiospermes, plantes amb flors però que són molt favorables, ja que també en aquest període apareixen les primeres abelles.

També van aparèixer els avantpassats de les serps que tenien forma de llangardaixos. Apareixen nous ocells marins i els Ichthyornis, els primers ocells que tenien un estèrnum.

Ichthyornis o

Cenozoic: L’era Cenozoica compren el període de temps des de fa 65 Ma fins avui en dia.

El seu nom prové del grec i significa “animals nous”. En aquesta època els continents es traslladen a les posicions actuals i ha sigut una etapa de refredament a llarg termini del planeta. Es produeix el plegament de la Terra formant grans serralades: Andes, Atles i Himàlaia. Entre els animals es destaca l’evolució dels mamífers. Està format per dos períodes: el Terciari i el Quaternari.

Terciari El període Terciari és el primer període del Cenozoic. Després de la desaparició dels dinosaures, els mamífers i les aus dominen la Terra. Els continents van continuar desplaçar-se per a establir les seves posicions actuals i això va provocar canvis climàtics: els primers 20 milions d’anys van ser molt càlids. Però posteriorment, el clima va tornar a refredar-se i a ser extrem, van retornar les condicions glacials. El període Terciari està dividit en cinc èpoques: Paleocè (fa 65-56,5 milions d’anys enrere) Marca el final del supercontinent de la Pangea, que va començar a separar-se al començament del Mesozoic. Els moviments de la tectònica de plaques van separar finalment l’Antàrtida d’Austràlia, i a l’hemisferi nord, l’expansió de l’Atlàntic nord va donar a lloc: a la separació de Canadà i Grenlàndia, i la separació de Grenlàndia i Escandinàvia (es va formar el Mar de Noruega i es va produir la comunicació de l’Atlàntic amb l’Àrtic, i la unió d’Àsia amb Amèrica del Nord per l’Estret de Bering. El moviment

26

Lèmur

Creodont

Eohippus (unglat primitiu)

Nummulits

dels continents va continuar amb l’elevació de les muntanyes i serralades dels Andes, Himàlaia i Atles.

El nivell del mar continuava estant per sobre de l’actual i inundava gran part dels continents actuals, ja que el clima era càlid i amb abundants precipitacions, sense gel als pols. Europa era un arxipèlag d’illes, que en el seus mars pocs profunds es van formar depòsits de roques calcàries i coral·lines.

Els dinosaures van desaparèixer al final del cretaci, la vida mamífer va començar a dominar la Terra. Els principals mamífers que van aparèixer van ser els marsupials, els insectívors, els lèmurs, els creodonts i animals unglats primitius, a partir dels quals van evolucionar diferents espècies (cavalls, Diatryma porcs, cabres, camells...). Aquests animals tenien característiques en comú: eren petits, eren quadrúpedes, tenien 5 dits, caminaven sobre la planta dels peus... ànecs També va sorgir una gran varietat d’aus (ocells, falcons, pelicans, , òlibes, coloms...). A finals del Paleocè van aparèixer alguns mussols.

També s’han trobat restes d’aus carnívores, com la Diatryma, la qual tenia una altura de tres metres i no volava. La fauna marina va anar augmentant mica en mica, a mesura del Paleocè. A causa de l’extinció dels dinosaures, els depredadors més grans que hi havia eren els taurons. En els mars apareixen i es desenvolupen foraminífers, principalment els Nummulits.

El Paleocè es caracteritza pel desenvolupament de les espècies de plantes modernes. Van aparèixer cactus i palmeres. Les temperatures càlides van donar a lloc a boscos tropicals, subtropicals i caducifolis en tot el món. Els angiospermes comencen a ser la forma de vida vegetal dominant, això és un canvi molt important que afecta al desenvolupament i diversificació de les espècies.

Eocè (fa 56,5-35 milions d’anys enrere) És la segona etapa del Terciari.

Durant aquest període continua l’expansió de l’Atlàntic, per aquest motiu Grenlàndia i Amèrica cada cop estan més lluny d’Europa i Àfrica. A l’hemisferi occidental, es van alçar les grans serralades muntanyoses que s’estenen de nord a sud, a l’oest d’Amèrica. A causa d’això, en el nord es van produir grans erupcions de lava que van formar llits bàltics que encara es poden veure actualment a: Grenlàndia, Islàndia, Irlanda i Escòcia. A l’est del supercontinent de Lauràcia, l’Índia continuava el 27

seu desplaçament cap al nord provocant l’elevació de la serralada de l’Himàlaia. Això va fer que Lauràcia es continues separant. En les zones de contacte entre les plaques tectòniques també van tenir lloc abundants erupcions de basalt que cobrien el nord-est de l’Índia i Sibèria. A l’hemisferi sud, les plaques Australiana i Antàrtica, van continuar separant-se cap a les posicions actuals.

No es produeixen grans canvis climàtics, en general, el clima va ser bastant càlid i humit, que va provocar grans cinturons de selves tropicals en tot el món. Fins hi tot, en els casquets polars hi havia boscos de fulla caduca.

Continua l’evolució i expansió de tots els mamífers que va ser iniciada en el Paleocè. Va desenvolupar-se una variada gama de mamífers vegetarians de mida gran, com els èquids, els rinoceronts, els camells, els elefants... també van aparèixer els ratpenats, els primats, els unglats moderns i els rosegadors. Els carnívors d’aquella època s’anomenaven creodonts. Durant aquest període sorgeixen els primers cetacis i sirènids al poder-se adaptar al medi marí. Al final d’aquesta època, els mamífers es van poder adaptar a la vida marina, com les balenes. Els rèptils com les serps i les tortugues eren habituals.

A principis de l’Eocè, les altes temperatures van escalfar els oceans i van crear un ambient humit i calorós, es podien trobar boscos que s’estenien de pol a pol. Aquest brusc augment de les temperatures va provocar l’extinció de diferents formes de vida que havien existit en el Paleocè. El clima es va mantenir temperat durant tot l’Eocè, encara que van disminuir una mica les temperatures, a causa del canvi de les corrents marines de l’Antàrtida. El refredament va començar a mitjans de l’època i això va provocar que en algunes zones els boscos reduïssin la seva mida. Va aparèixer l’herba al costat de les riberes dels riu. Els arbres caducifolis estaven més ben adaptats que els perennes, per aquest motiu van cobrir la major part dels continents, excepte Amèrica del sud, l’Índia i Austràlia, on encara es podien mantindre les jungles. Les corrents profundes dels oceans eren càlides i en les regions polars temperades.

Oligocè (fa 35-23 milions d’anys enrere) És la tercera etapa del Cenozoic i el seu nom prové del grec: oligos (escàs, poc) i kainos (nou, modern).

Durant l’Eocè van continuar els moviments de les plaques tectòniques acompanyats de col·lisions entre elles. A l’hemisferi oriental, les restes del supercontinent de Gondwana van xocar contra Euràsia al nord, i així es va tancar el Mediterrani, que va quedar com la última resta del mar Tetis. Les plaques africana, aràbica i índica continuaven movent-se 28

cap al nord i empenyent sobre la placa eurasiàtica. Les forces provocades per aquesta col·lisió van continuar elevant un llarg sistema de serralades des de l’Atles i els Alps a l’Oest, fins l’Himàlaia a l’Est. A l’hemisferi sud, la placa australiana xocava contra Indonèsia creant una àrea d’intensa activitat volcànica. La placa nord-americana nord començava a sobreposar-se se sobre la del Pacífic que aquesta estava en expans per l’efecte d’una dorsal submarina. expansió L’Oligocè Oligocè va ser una època poca de refredament del planeta molt brusc. Des d’aquest període, es manté gel constant en un dels pols, l’Antàrtida es congela per primer cop des de l’era Primària. En algunes zones continentals la temperatura mitjana era d’uns 8°C. La temperatura continentals mitjana del mar era menys de 3°C, ja que al separar-se separar Amèrica del Sud de l’Antàrtida es va obrir el Pas de Drake, permetent per primera vegada la circulació oceànica completa al voltant de l’Antàrtida. l’Antàrtid Això va provocar un refredament ràpid i al no permetre que les aigües càlides arribessin a l’Antàrtida es van formar glaceres on abans hi havia boscos. Com a conseqüència, van extingir-se extingir se una gran quantitat d’animals marins i va descendir el nivell de l’aigua l’aigua uns 30 metres. A causa de que el nivell del mar baixés, l’arxipèlag que va ser Europa durant l’Eocè va quedar de nou en contacte amb el continent asiàtic.

Amb les baixes temperatures, en l’Oligocè, havia menys selves tropicals que les actuals, encara encara que no hi havia zones desèrtiques.

Aquests canvis climàtics van provocar que l’ambient fos més sec i continental.

Les restes paleontològiques eurasiàtiques indiquen grans canvis faunístics, amb migracions d’animals i extincions en massa. S’ha trobat un gran nombre de restes fòssils de l’Oligocè en tots els continents exceptuant Austràlia. Les praderes herbàcies faciliten que els animals tinguin una mida més gran i que s’extingissin moltes de les formes que havien predominat a l’Eocè. A Amèrica del Sud Sud es desenvolupa una fauna diferent a la resta de continents, ja que ha estar aïllada durant aquest període i hi ha hagut un aïllament reproductiu. Els rèptils eren abundants, però desapareixen algunes de les espècies. En l’Oligocè apareixen alguns dels mamífers actuals, a pesar de que molts d’ells ens semblarien estranys de veure, com els camells de la mida d’una ovella. Els mamífers dominaven la Terra i en la seva evolució van augmentar de mida i diversitat. Alguns dels carnívors de l’Oligocè posseïen grans grans canins que eren molt útils per a caçar grans preses. Els primats estaven molt estesos i van aparèixer els primers simis.

En els continents, moltes zones de bosc boreal es va transformar en àrees de tundra. Els boscos de fulla ample i caduca dels pols va desaparèixer. Els paisatges boscosos passen a ser esteparis. A Àsia, Amèrica del Nord i Europa apareix una barreja de bosc de coníferes i bosc temperat caducifoli. Probablement el refredament global va fer Tundra

29

disminuir la humitat ambiental i va provocar l’aridificació d’una gran part del nord d’Àsia.

Miocè (fa 23-5,3 milions d’anys enrere) El Miocè és la quarta època geològica del Cenozoic i la primera del període del Neogen. Va ser anomenat per Sir Charles Lyell, utilitzant les paraules gregues: meioon (menys) i kainos (nou, recent). Aquest nom fa referència a que durant aquest període de temps es presenten un 18% menys d’invertebrats moderns que en el Pliocè.

Els continents van seguir desplaçant-se fins les seves posicions actuals i l’elevació de les grans serralades, que hem comentat anteriorment, va seguir el seu curs fins que va acabar amb la formació dels Alps, l’Himàlaia i les cadenes muntanyoses d’Amèrica. Aquests esdeveniments fan referència a la última fase de l’orogènia alpina. Encara que no ens donem conta, aquestes serralades, any rere any, augmenten la seva alçada, igual que l’oceà Atlàntic la seva amplada. De les característiques modernes dels continents, només faltava el terreny que uneix Amèrica del Nord amb Amèrica del Sud. L’Índia continuava espitjant contra Àsia i d’aquesta manera va formar noves serralades.

Quan l’Àfrica va col·lisionar amb Euràsia va provocar la desaparició del mar Tetis i aquesta connexió va permetre l’intercanvi faunístic entre els dos territoris. Això també va provocar que fos una època d’aixecament de grans muntanyes a la zona del Mediterrani. La formació d’aquestes muntanyes i el descens global del nivell de l’aigua es van combinar per a causar una dessecació temporal del mar Mediterrani. Mentre Àfrica estableix el contacte amb Euràsia, es va obrir el mar Roig i el Golf d’Aden.

Durant el Miocè va haver una baixada brusca del nivell del mar, deixant les plataformes costeres en sec i esposades a l’erosió.

Probablement, va succeir a causa del refredament i l’augment de l’acumulació de gel a l’Antàrtida, encara que no existien els mantells de gel permanent. Després d’aquesta petita etapa, les temperatures tornen a ser elevades i es mantenen més altes que a l’Oligocè. Però en la segona etapa del Miocè tot canvia i les temperatures es desplomen.

Això provoca, que al final d’aquesta era, un mantell glacial cobreixi el continent austral i Grenlàndia. El refredament final també acompanya a l’augment de l’aridesa en vàries regions d’Àsia i Àfrica.

30

Mostela

Mastodont

Gramínies

Respecte a la fauna del Miocè, els mamífers marins presentaven un aspecte modern, encara que no eren gaire abundants. Les balenes i els sirènids anaven evolucionant, igual que els majors taurons que han existit. A finals d’aquesta era habitaven a la Terra la gran majoria d’aus modernes i les aus marines van arribar a la seva màxima diversitat.

Durant aquesta època, apareixen el mastodont, l’ós rentador, la mostela... i les grans pastures van afavorir al desenvolupament dels animals herbívors com els cavalls i rinoceronts. Van desaparèixer els marsupials a Amèrica del Nord i Europa, mentre que a Austràlia i Amèrica del Sud continuaven desenvolupant-se, gràcies al seu aïllament geogràfic. En canvi, en aquests continents no es desenvolupen ni els primats ni els rosegadors. Més de cent espècies de simis van viure en aquest període i es van diversificar en mida, dieta i anatomia.

El desenvolupament dels mamífers va estar relacionat de forma directe amb un important avanç evolutiu dels vegetals: l’aparició de les gramínies. Al nord, les grans àrees de bosc van ser substituïdes per grans pastures, reduint l’amplada de les selves tropicals.

Pliocè (fa 5,3-1,8 milions d’anys enrere) El Pliocè també va ser anomenat per Charles Lyell i prové de les paraules gregues: pleion (més) i xeno (nou), el seu significant és semblant a “la continuació d’allò que és recent”, referint-se a la fauna mamífer. És la cinquena i última era del Terciari.

Durant el Pliocè van continuar els moviments tectònics anteriorment explicats i l’elevació de les serralades. A l’oest d’Amèrica del Nord, la placa tectònica del Pacífic va contribuir a l’elevació de serra Nevada i la serralada volcànica de les Cascades. Al final del miocè, es va tallar la connexió de l’Atlàntic i el Mediterrani, i això va provocar que 31

Australopithecus

Búfal

Mamut

s’acumulessin una gran quantitat de sals, però durant el Pliocè es va tornar a obrir el pas. Amèrica del Sud i Nord Amèrica s’uneixen a través de l’estret de Panamà i això porta conseqüències al clima, ja que les corrents marines han canviat. A causa de que el nivell del mar baixa, Alaska i Àsia tornen a estar connectades a través de terra.

A l’inici del Pliocè es va frenar el refredament mundial, hi havia una mitja de 3°C més que l’actualitat i el nivell del mar estava a 30 metres per sobre de la quota actual. Això va ser provocat perquè l’Antàrtida es va veure alliberada del gel per últim cop a la història. Els antics golfs i canyons es van inundar i van formar fiords i estuaris. Fa 2,5 milions d’anys es va produir un nou refredament global en el que es va iniciar el cicle de períodes alternatius glacial-interglacial.

El fet més important zoològic que s’esdevé en aquest període és que apareixen els primers primats considerats com ancestres dels humans, els homínids. L’Australopithecus va ser el primer homínid reconeixible.

Aquesta època, juntament amb el Pleistocè, es caracteritzen per l’abundància de grans mamífers (búfals, elefants, mamuts...). La fauna marina era molt moderna. Les connexions entre masses de terra van provocar entrecreuament d’espècies anteriorment aïllades.

El canvi de clima va produir la reducció de les espècies tropicals a nivell mundial. Apareixen zones desèrtiques i de sabana a l’Àsia i Àfrica. Els boscos caducifolis, de coníferes, tundra i les pastures es van estendre per tots els continents excepte a l’Antàrtida.

Quaternari El Quaternari és el segon període que forma el Cenozoic. Va començar fa 1,8 milions d’anys i arriba fins els nostres dies. Està format per les èpoques Pleistocè i Holocè que ara explicarem: Pleistocè (fa 1,8 milions d’anys a 10.000 anys enrere) El Pleistocè és la sisena època del Cenozoic i la primera del període Quaternari.

La paraula prové del grec: pleistos (el més) i kainos (nou). Aquesta etapa cobreix l’època de les glaciacions més recents. El Pleistocè també s’anomena “l’era de l’Home”, ja que els homínids van evolucionar en aquest període.

Els continents estaven en la mateixa posició que l’actual, ja que el moviment de les plaques tectòniques és casi imperceptible.

Aquesta etapa coincideix amb 4 principals períodes glacials: Günz, Mindel, Riss i Würm. Aproximadament, una quarta part de la superfície terrestre estava coberta per gel. L’aigua que s’acumulava en forma de gel va provocar que el nivell dels oceans baixes fins a 100 metres. Les conseqüències de les glaciacions van ser: el descens de la 32

temperatura dels oceans, modificacions de les costes, elevació dels continents, aparició de noves circulacions oceàniques...

La fauna del planeta Terra era completament moderna, però a finals d’aquesta època i durant l’Holocè va començar una important extinció d’espècies arreu del món (mamuts, tigres dents de sabre...). Es creu que aquesta extinció va ser provocada a causa de que els climes canviessin ràpidament. El període de les glaciacions es va acabar fa 11.000 anys. Una altra hipòtesi sobre aquesta gran extinció també pot ser l’excés de caça de l’home. Durant el Pleistocè es va desenvolupar l’ésser humà: Homo habilis, Homo erectus, Homo neanderthalensis i Homo sapiens (única espècie d’homínids de l’actualitat).

La flora del Pleistocè era escassa. Com hem comentat anteriorment el paisatge estava compost per boscos de coníferes, tundra, matolls o pastures. Després hi havia zones desèrtiques, semidesèrtiques i glaçades.

Holocè (des de fa 10.000 anys fins l’actualitat) És la segona època del Quaternari i encara estem en ella. La paraula prové del grec: holos (sencer, complert) i kainos (nou, modern). És un període en el que la temperatura es va fer més suau i va provocar que la capa de gel es desfés i el nivell del mar augmentés. És un període interglacial, per aquest motiu, molts científics no creuen que haguem començat una època nova. L’ascens en el nivell del mar va provocar que alguns terrenys es separessin.

En aquest període de temps, la única espècie humana que ha habitat el planeta ha sigut l’Homo sapiens. Els éssers humans van passar de ser nòmades a sedentaris, es van agrupar en ciutats i van compaginar la caça, la pesca, l’agricultura i la ramaderia. Fa 5.000 anys, els humans considerem que comença la Història, ja que els mesopotàmics realitzen la seva primera escriptura, deixen constància d’allò que han fet o vist.

La flora i la fauna no han evolucionat molt des del principi de l’Holocè fins ara, però si que s’han produït canvis en la distribució de plantes i animals, a causa de l’acció humana. Entre el Pleistocè i l’Holocè es va produir l’extinció del 90% dels megamamífers a tot el món.

33

ENTREVISTA RELIGIOSA: Vam decidir fer l’entrevista a una monja sobre el nostre treball, ja que volíem tenir diferents punts de vista sobre l’origen de la vida, les seves teories i l’evolució. Per aquest motiu, vam pensar que si entrevistàvem a una religiosa, ens explicaria aspectes totalment diferents i fins i tot oposats als que afirmem en el nostre treball basat en la ciència.

Com que la religió catòlica és la més propera a la nostre societat, creiem que és important la visió d’una persona que ha dedicat tota la seva vida al culte d’aquesta religió.

INFORMACIÓ PERSONAL Nom: Catalina Edat: 74 anys Lloc de naixement: Barcelona Ofici: Monja Creient/ateu: Creient cristiana catòlica

Cognoms: Terrats Sexe: Dona Lloc actual: Barcelona Anys en l’ofici: 5o anys

1. De petita, vostè volia ser monja?

No, no volia ser monja de petita. Això va ser de més gran.

2. Com i quan va decidir que volia ser monja?

Recordo de vegades, que quan era adolescent, em feia moltes preguntes, era molt inquieta i no trobava sentit a moltes coses i més aviat, no acabava d’adaptar-me en el món el que vivia. Això va seguir la seva evolució i de més gran, bastant més gran, va ser quan m’ho vaig plantejar. Una mica per descart.

Per a mi Déu era molt important, això ho tenia clar. Recordo que de petita ja tenia com unes experiències que em feien pensar en Déu d’una manera espontània. A vegades el veia en la naturalesa, quan fèiem religió al col·legi, pensava en Jesús i m’emocionava.

Era com un sentiment religiós innat. Això agafava molt de pes a la meva vida. I així m’ho vaig plantejar, el fet de fer una vida en la qual veus a Déu com a una totalitat, Déu era el que m’atreia com a valor absolut.

Per altra banda, quan era jove, el que em feia patir molt era el costat de la societat: el fet de la pobresa, de les desigualtats... aquest tipus de coses em feien patir molt.

Volia fer una cosa que ho englobés tot. Per a mi, fer aquesta vida centrada en Déu i centrada en la pregària, que és el diàleg amb Déu i és anar-lo coneixent, també m’acostava als altres, no em separava. Em sentia amb comunió amb tota aquesta gent.

3. Quants anys porta sent monja?

Ui! Molts, molts, molts... Mira, vaig entrar quan tenia 24 anys. Aviat farà 50 que vaig entrar.

4. Vostè esperava que ser monja és com ho ha viscut?

No, m’ho esperava totalment diferent. La vida ha canviat molt, perquè abans tot era més tancat, amb unes normes més estrictes i això ha anat canviat molt, ara tot és més obert i més flexible. En aquest sentit han millorat molt les relacions que teníem amb els altres... tot plegat ha canviat molt en positiu.

34

5. Ha estudiat alguna carrera?

Sí, he estudiat la carrera de música, ja que des de petita sentia passió per a la música i encara la sento. En el seu moment, vaig fer la carrera de piano.

6. Actualment, quins treballs realitza dins del monestir?

Doncs sóc organista, perquè com ja us he dit sóc música i quan vaig arribar aquí vaig fer la carrera d’orgue, però també tenia la de piano. En aquest sentit, em trobo molt afortunada perquè he pogut fer el que a mi m’agradava, que era la música. Sóc la que faig els assajos de cant a les monges... tota la part musical. També estic a l’hostatgeria, que és un lloc on es cuiden a les persones. Venen estudiants, grups que venen els caps de setmana per a reflexionar, persones que venen per a fer silenci, per a pregar... venen a causa de diferents motius. L’hostatgeria en definitiva és un lloc per a rebre i acollir la gent que ve.

35

Part teòrica: 7. Com es planteja l’aparició de l’Univers?

Com em plantejo jo l’aparició de l’Univers... (riures) A veure, en aquest moment, tots sabem que Abans sabíem que la Bíblia comença amb la creació del món, i abans de l’època científica, es creia que Déu havia crea el món en 7 dies, teòricament. Però ara ja es sap que això és una cosa completament mitològica, una cosa simbòlica. Per tant,en aquest sentit si que penso que l’aparició de l’Univers és com la diuen els científics: l’explosió del Big-Bang fa possible l’aparició de l’Univers. Potser d’aquí a uns quants anys diran una altra cosa, però ara és així: l’Univers és una explosió de llum.

Jo no sóc ni física, ni científica, ni res, per tant, si la ciència ho ha estat estudiant i diu que és així, doncs bé, potser és veritat.

El relat de l’aparició del món segons la Bíblia és semblant als relats d’altres cultures que també explicaven la creació del món. Aquest relat, els hebreus o els jueus, quan van començar a escriure la Bíblia, que era el llibre que ens explica la revelació de Déu, ens explica que Déu és l’inici de tot. Per tant, jo crec també que Déu és l’inici de tot.

Déu és l’inici de la vida. Com que és un misteri, científicament mai ho podran explicar, saben que hi ha un inici, però abans de l’inici hi ha Déu per a mi.

Doncs hi ha moltes maneres d’explicar-ho: científicament i des de la fe. La revelació de Déu ha “creat el món” i ha creat la persona humana.

8. Des del seu punt de vista, què és la vida? És molt gros això! Què és la vida? Què és la vida... És que això de què és la vida no sé com explicar-ho... És que tu et trobes dins la vida i et trobes amb aquesta realitat. És una oportunitat. No és una cosa que tu tries, t’ho trobes fet. Et trobes en aquest món.

Has de viure. La vida per a mi, des de la meva percepció, és un do. És la realitat en la qual vaig començar de petita, vaig descobrir moltes coses, vaig anar creixent, vaig anar madurant, vaig anar descobrint totes les coses boniques que hi ha al món i també les altres... És a dir, la vida és la possibilitat de desenvolupar tota una sèrie de facultats que se’t donen. Jo crec que la vida té sentit quan la vius com un rebre i un donar. Per a mi la vida és això, tu has rebut una sèrie de coses i llavors donés, és com un pas. Amb aquest pas uneixo el passat amb el futur. Tots som passos. El que nosaltres fem durant la vida, queda per a després. Com jo rebo dels d’abans, jo cuido i passa per a després.

Jo deixo en el món el que he fet.

36

9. Com creu que va aparèixer la vida?

Bé, això també té una part científica que ens explica que va fent una evolució i en un moment determinat d’aquesta evolució, jo crec que hi ha una ruptura entre l’animal i la persona. Hi ha un punt en el qual la cosa canvia. Si parteixo de la Bíblia, que és el punt de referència, diu: “Déu va fer la persona, Déu li va donar el seu alè de vida”. Es a dir, la persona es diferencia del que seria un animal, quan Déu li dóna a la persona un alè de vida, li dóna unes capacitats que no tenen els animals. Però a partir d’una evolució. En l’evolució hi ha un punt en el que es crea la persona i per a mi la persona és un pas més, però amb la intervenció directa de Déu. Déu va crear l’home, no sabem quan, ni a partir de que, però Déu el va crear. Déu li va donar el seu alè i a partir d’aquí ve tota la capacitat humana d’evolucionar, de consciència, d’intel·ligència, d’anar creant... Déu dóna la consciència de que vivim, la consciència de ser.

10. Quan creu que va aparèixer?

Ai, no ho sé. Hi ha que diuen milions...

11. Com es planteja l’existència de Déu? Qui o què és Déu?

Jo crec que això és una cosa que la portem a dintre. És una realitat que tots la portem.

Tothom té a dintre com una llavor que es pot desenvolupar més o menys, però jo crec que tots portem dins nostre, aquesta llavor de Déu. I aquesta llavor de Déu, per a mi, és la consciència. La nostra consciència és el que més s’assembla a Déu. Plantejo l’existència de Déu des de dintre, que seria la consciència, la llibertat, l’amor... i des de fora seria la bellesa de les postes de sol, de les nits estrellades, l’Univers, les muntanyes... tot això em fa una referència a Déu d’una manera espontània, m’apropa a Déu. Els homes no podem crear del “no res”, això ho ha d’haver fet algú, i aquest algú és Déu.

12. Creu en l’evolucionisme?

Sí que hi crec. Tot ha sigut una evolució fins a arribar a una ruptura entre els animals i els homes. Vaig llegir un llibre que deia que “la vida havia començat segurament en el llot, en el fang. Aquesta humitat, que abans havia sigut vegetal, es va anar convertint en animal. Va anar evolucionant de vegetal a animal”. La Bíblia diu que Déu va crear l’home del fang, per tant també hi ha algunes coincidències amb el llibre que abans us n’he fet referència.

13. Per tant, creu que la fauna i flora han evolucionat des dels seus inicis?

Sí, jo crec que sí. No ho sé, potser sí, però potser no... No ho sé.

Jo crec que l’home, la persona humana, sí que ha evolucionat molt desenvolupant les seves facultats. Jo crec que els gossos sempre han sigut gossos i els gats sempre han sigut gats. I les plantes em penso que també.

14. Llavors vostè creu que tots els animals han mantingut el mateix aspecte des dels seus inicis?

Segurament que sí que han anat canviant. Igual que abans hi havia els dinosaures i ara no n’hi ha.

37

15. Creu que els dinosaures han existit?

Sí que han existit perquè s’han trobat ossos, s’han trobat esquelets.

16. Coneix la teoria del Darwinisme?

Més o menys, però no la sabria explicar.

17. Si creu en l’evolucionisme, el que diu la Bíblia és erroni?

No, erroni no ho és. Tot és com una evolució. En aquell moment era normal en la cultura d’aquella època. Ara tot ha canviat, ho explicaríem d’una altra manera, però no dic que és erroni, dic que és fruit d’aquell temps.

18. Està d’acord amb tot el que diu la Bíblia? Si és que no, expliqui’ns en quins punts.

Les històries de la Bíblia és una manera d’explicar, ja que els que la van escriure no tenien la informació que tenim actualment. Jo crec amb una intervenció directa de Déu, però no com la explica la Bíblia, ja que són fets mitològics. La Bíblia és una manera d’explicar.

19. Com compagina ciència i religió?

Jo crec que la religió i la ciència no estan renyides, perquè és propi de la persona evolucionar, investigar, descobrir... i la religió no té res en contra d’això. La religió està en contra, quan la ciència va en contra de la persona. La ciència no pot anar en contra del valor de la persona humana, ja que és el més gran que hi ha. Per exemple: les armes no ajuden a ningú, que un ciència faci mal a la gent és fatal. En canvi, la lluita contra les malalties és perfecte.

20. Per tant, vostè també creu en els descobriments i avenços de la medicina?

Sí, sí que hi crec. Però en el sentit de que no deshumanitzin. Hi ha alguns descobriments mèdics que estan al límit, per exemple l’eutanàsia. Són coses molt delicades. Depenent de la situació sí que podríem utilitzar l’eutanàsia.

21. Després de la mort, vostè pensa que anem a un altre món?

Jo crec que la persona humana transcendeix la mort. El cos mor, el físic mor, però tenim l’esperit, que és el que ens fa ser nosaltres mateixos, que estic segura que no mor. Es a dir, el meu cos em serveix per a ser jo. L’utilitzo i me l’estimo, ja que a través del cos em puc expressar i puc ser jo mateixa. Però com que el cos és físic, tot el que és físic té una caducitat. En canvi, el que ens fa persones, com us he dit abans, Déu va posar dins de la persona el seu alè de vida i jo crec que aquest alè de vida de Déu no mor. És el que queda de la persona quan mor. La plenitud de la persona, per a mi, és després de morir. Quan mors, el que tu vols ser, ho seràs. Mentre vivim hi ha molts límits que ens els dóna el nostre cos, el nostre entorn, hi ha una sèrie de coses que ens limiten, però quan morim deixarem els límits.

Els cristians creiem que Jesús va viure després de morir. Com? No ho sabem, però ho van experimentar. No sabem com va viure, però ho va fer, igual que nosaltres ho farem.

38

22. A vostè li agradaria viure per sempre?

Viure per sempre en el món? No m’agradaria, ja que seria més vella que jo sé que.

Jo penso que hi ha un procés natural en el que la persona neix, creix, es madura, es va fent gran... A més a més, això només ho podrien experimentar 4 privilegiats que ho poguessin pagar. Per tant, a mi això no em diu res. O tots o cap. Per a mi la humanitat som tots, no hi ha ningú més important que un altre. No hi ha d’haver diferències. Jo crec que el més enllà del que hem parlat abans existeix per a tothom.

23. Vostè pensa que les persones que s’han portat malament durant la vida van a un altre lloc després de la mort?

Això és molt difícil de pensar, ja que s’hauria de pensar el per què s’han portat malament. Com a creient no puc jutjar, és Déu qui jutja. El judici el deixem a Déu, ja que sabem que Déu és amor i vol que tothom es salvi i s’estimi. Això és el misteri en l’amor de Déu, que vol que tothom arribi a una plenitud de vida.

24. Creu que la ciència podrà aconseguir que siguem immortals?

Jo crec que és un altre nivell la immortalitat. El que considero el meu “ego” sí que és immortal, però el meu físic, veig molt difícil que es pugui aconseguir. Crec que és contranatural, hem de seguir el cicle de la vida.

Però hem de fer tot el possible per a aconseguir una qualitat de vida millor.

25. Com compagina l’existència de les diferents religions, o quina creu que és l’autèntica si cada guia de les religions diuen que la seva és la veritable?

Ara hi ha un gran respecte cap a totes les religions, ja que són l’expressió de la cultura d’un poble. Depenent d’on hagis nascut i viscut tindràs unes creences o unes altres. Jo crec que en totes les religions hi ha una part de veritat. Les persones tenim moltes coses afins, ja que en definitiva busquem el mateix, igual que les religions busquen el mateix. Però també he de dir que la revelació de Jesucrist és la més complerta, perquè hi ha religions que busquen arribar a Déu per mitjà de la purificació o d’un esforç, el cristianisme és diferent, Déu ve a buscar-nos a la Terra, ve a viure amb nosaltres. Déu va convertir-se en una persona humana per a poder contemplar el que feien els humans, per tant, Jesús va ser com qualsevol persona humana que ens va venir a dir qui era Déu: pare, amor, tendresa, perdó, misericòrdia... El fet de que Déu vingui amb nosaltres és diferent a que nosaltres haguem d’arribar fins a Déu. La diferència entre el cristianisme i les altres religions és aquesta.

26. Com es compagina amb els extremistes dels líders militars?

Jo crec que la religió que porti a fer una guerra no està ben entesa, per exemple, les creuades no són bones. Les guerres de religió són dolentes, perquè tothom s’ha de respectar pel fet de ser persones, ja que la persona és sagrada i tots som iguals.

27. Vostè és fixista? És a dir, creu que els continents han estat sempre al mateix lloc o s’han anat desplaçant amb aquests anys.

Suposo que s’han anat desplaçant. Per exemple, quan tu vas a Montserrat sempre et diuen que abans era tot aigua.

39

28. Per què creu que només hi ha vida a la Terra i per exemple a Mart no? És que no ho sé.

29. Vostè pensa que hi ha vida en algun planeta d’una altre galàxia? És que no ho sé, jo no ho puc dir. La gent es pot imaginar coses, però en veritat no sabem res.

30. Vostè creu en els viatges en el temps? Podrem viatjar al passat? Per exemple, en el vostre cas, podríeu viatjar al passat i conèixer a Jesús. És que aquestes coses no m’amoïnen gens. Jo crec que conec a Jesús. No necessitaré anar al passat per trobar-lo, perquè en el futur, quan ens morim, ens trobem tots.

Jo intento viure en plenitud el present i oblidar-me de les altres coses, ja que no sóc gens curiosa en aquest aspecte.

Després de realitzar aquesta entrevista, per una part, ens vam donar compte que realment, no tot el que afirma la Bíblia són fets reals, ja que ella considera que determinats episodis, com l’origen del món en 7 dies, en l’actualitat és totalment inassumible. Ella va estar d’acord, que molts dels relats de la Bíblia, són històries que es van escriure en un moment en el qual la societat tenia una formació i un nivell de coneixement molt baix.

Per una altre part, vam veure que ens intentava convèncer sobre alguns dels aspectes que ella creia. Ens deia que abans de l’Univers i abans de tot, havia d’haver hagut algú que ho poses en funcionament. I aquest algú per a ella és Déu. També ens repetia constantment, que tots portem a dins una llavor de Déu, que es pot desenvolupar més o menys, però que tots la tenim.

40

LES NOSTRES CONCLUSIONS: Mireia Tolosa: “Després d’un llarg viatge, passant per diferents parts del món i enriquint-nos de la cultura de cada lloc, investigant amb científics com Pasteur o Miller, retrocedint en el temps per descobrir els misteris de la vida i l’evolució fins als nostres temps, i després d’haver realitzat aquest treball, he descobert que encara hi ha un llarg camí per a fer recerca i aclarir definitivament quin és el verdader origen de la vida.

El gran tema del nostre treball ha sigut el més estudiat durant tota la història de la humanitat des dels grecs i els egipcis, fins als científics més recents. Tot i que s’hagi treballat molt i hagi anat evolucionant, encara falta investigar i desvetllar els secrets de l’inici que va posar en marxa tota la cadena d’esdeveniments.

A mesura que s’ha anat investigant sobre l’origen de la vida també s’ha avançat en el coneixement d’altres àrees de la ciència, com per exemple, en l’astronomia, en la biologia, en la geologia...

Fent aquest treball he aprés i conegut la història del nostre planeta, les teories de les diferents cultures, la filosofia, l’evolució de la fauna i la flora, el moviment de les plaques tectòniques, els canvis en el clima... però sobretot, he aprés a investigar i a interpretar.

Aquest treball m’ha fet reflexionar tal i com m’ho esperava. Ha sigut entretingut realitzar-lo, ja que sempre m’ha interessat aquest tema, perquè em fa reflexionar i sorgir dubtes.”

Anna Eastwood: “ Què és la vida? Aquesta va ser una de les preguntes que ens vam fer quan vam començar aquest treball. Una pregunta difícil de respondre que ens hem adonat que certament no té una resposta concreta. Però fent aquest treball m’he donat compte realment d’on ha vingut i del llarg camí i procés que hem passat per arribar a avui en dia. De les evolucions que hem patit no només nosaltres sinó que també el planeta, totes les espècies i la flora.

L’evolució també és un tema que fent aquest treball m’ha fet pensar. Les diferents idees dels creacionistes, de Lamarck, de Darwin... m’he adonat que totes les diferents teories encara que no totes tinguin raó totes tenen la seva lògica i el seu sentit.

El treball encara que potser no m’hagi respòs què és la vida m’ha fet aprendre i conèixer d’on ha vingut que per mi ho trobo un tema fascinant i interessant, que he pogut comprovar que sabem moltes coses d’aquest tema però hi ha d’altres que encara no entenem i que potser mai acabarem de comprendre.

També veure el recorregut de l’aparició de la vida sobre la Terra m’ha fet valorar i admirar més aquesta vida que tots tenim i que té tants anys d’història però que no sabem que és realment.”

41

BIBLIOGRAFIA: LLIBRES: Títol: “La Enciclopedia del Estudiante: Ciencias de la Vida” Editorial: Santillana Educación, S.L. Lloc: Madrid Data: 2005 Títol: “La Vida en Otros Mundos: A la búsqueda de inteligencia extraterrestre” Autor: Manuel Alfonseca Editorial: SERIE McGRAW-HILL DE DIVULGACIÓN CINTÍFICA Lloc: Madrid Data: 1993 Títol: “Gran Atlas de la Ciencia: EVOLUCIÓN” Editorial: Encyclopaedia Britannica Títol: “Activa Multimedia. Enciclopedia de consulta. Ciencias de la Naturaleza” Editorial: PLAZA & JANES DVD: Títol: “L’origen de la vida”:

- 1ª part: La matèria de la vida - 2ª part: La vida s’organitza - 3ª part: La vida evoluciona

Edicions: Edicions Tibidabo

PÀGINES WEB: http://www.biocab.org/life_spanish.html#anchor_20 http://www.slideshare.net/Rick02501/hiptesis-sobre-el-origen-de-la-vida http://www.xtec.es/~jllort1/t2%203%20creacionisme%2001.pdf http://www.xtec.es/~cvillalb/evolucio/indexf.htm http://www.windows2universe.org/earth/Life/miller_urey.html&lang=sp http://www.taringa.net/posts/info/2267412/Teoria-de-la-Panspermia_-informate.html http://docente.ucol.mx/al028786/public_html/pp1.htm http://www.portalplanetasedna.com.ar/generacion.htm 42

http://www.xtec.es/~lvallmaj/palau/vida.htmv http://www.nosvisitan.com/mitos-egipcios-de-la-creacion-del-universo.html http://www.guiascostarica.com/mitos/origen_del_universo.htm http://es.scribd.com/glorfindel/d/2570734-Mitos-sobre-el-origen-del-mundo http://es.wikipedia.org/wiki/E%C3%B3n_Hadeico http://recursos.cnice.mec.es/biosfera/alumno/4ESO/tierra_cambia/contenidos8.htm http://www.slideshare.net/skypan9/hdico-y-precmbrico http://home.comcast.net/~cvn1813/geology/timeline/hadean.html http://es.wikipedia.org/wiki/Prec%C3%A1mbrico http://recursos.cnice.mec.es/biosfera/alumno/4ESO/tierra_cambia/contenidos10.htm http://www.telefonica.net/web2/paleontologiaernesto/LaHistoria/ErasGeologicas/Precambric o.html http://es.wikipedia.org/wiki/Era_Cenozoica http://www.astromia.com/tierraluna/cenozoico.htm http://es.wikipedia.org/wiki/Eoceno http://homepage.mac.com/uriarte/climaoligoceno.html http://www.juntadeandalucia.es/averroes/html/adjuntos/2008/02/05/0005/Mioceno.html http://nova.es/sinfinmix/apuntes/ambiente.html http://www.grupopaleo.com.ar/miramarprehistorica/holoceno.htm http://genesis.uag.mx/edmedia/material/vidayev/tema06.cfm http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADntesis_evolutiva_moderna http://darwin-vero.blogspot.com.es/2009/04/neodarwinisme.html http://www.nationalgeographic.es/ciencia/mundos-prehistoricos-/periodo-devonico http://homepage.mac.com/uriate/devonicoclima.html

43