CLASSE DEL DIMONI

L’ORENETA 49 12 PRIMÀRIA CLASSE DEL DIMONI

Redactors: Nenes i nens de la classe del Dimoni Disseny i maquetació: Raúl Cantón Fotografia: Escola El Puig

La “Cinta mètrica dels anys” mesura la vida

A principi d’aquest curs, l’Alèxia ens va portar una informació sobre un arbre que es diu “Matusalem” i és a Califòrnia. El que més ens va cridar l’atenció va ser que aquest arbre té 4.847 anys.

endavant, el futur, amb cartrons de color salmó. Durant aquests anys han passat moltes coses, han viscut i mort moltes persones, s’han inventat objectes, màquines, instruments...hi ha hagut guerres, s’han construït edificis.

Vam reunir algunes d’aquestes informacions i ens vam adonar que durant el segle XIX i el XX s’acumulaven tantes notícies que no hi cabia en el cartonet blanc de 10 cm.

Mentre intentàvem comprendre què significaven aquests anys ens vam fer una pregunta. Com pot ser que Matusalem tingui 4.847 anys i ara estiguem a l’any 2019?

Rumiant i compartint les idees van anar descobrint que va néixer abans del segons 0. Potser algunes persones van començar a comptar anys en el moment que va néixer Jesús i d’això fa exactament 2019 anys. A altres llocs del món compten diferent els anys, com a la Xina.

Per imaginar i representar el pas dels anys i els segles vam agafar uns cartrons que feien 10 cm de llarg. I vam decidir que representarien un segle, que són 100 anys. Vam triar cartolines blaves que significarien els anys passats i abans del 0. Després del 0 fins l’octubre del 2019 amb cartolines blanques. I des del novembre del 2019 En aquell moment vam decidir convertir els 10 cm. en 1 metre, fent com un zoom (ho havíem vist en algun llibre on es vol fer atenció o fer gran algun detall). Un segle seria 1 metre de cartolina. D’aquesta manera, les informacions dels fets que havíem recollit les podíem unir amb un cordill al seu any.

A aquest tira de cartolines que hem construït i que mesura el pas dels anys, segles i mil·lennis li hem posat un nom “la cinta mètrica dels anys”. De moment arriba del 3400 a C. fins al 2200 d. C.

Redactors: Nenes i nens de les classes del Gegant i del Bruixot Disseny i maquetació: Adrià Granados, Silvia Ramia i Ivan Gómez Fotografia: Escola El Puig

Estada al camp d’aprenentatge de la Garrotxa

Des del dia 5 al 8 de novembre, les Classes del Gegant i del Bruixot de quart i cinquè de Primària vam anar al Camp d’Aprenentatge de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Durant tota la setmana, vam descobrir un munt d’aspectes de vulcanisme, natura i dels rastres de la història de la comarca i en concret de la ciutat d’Olot on fèiem estada a l’Alberg de Joventut Torre Malagrida.

***Els Volcans***

La Garrotxa, la comarca dels volcans, és una reserva natural protegida i molt valuosa. Atès que la Garrotxa no està situada entre dues plaques tectòniques, com és possible que hi hagi volcans en aquest territori? ... La resposta la trobem en la formació dels Pirineus.

En la nostra estada vam visitar dos volcans, el Croscat i el Santa Margarida que es troben en la mateixa esquerda. Un volcà és una esquerda a l’escorça terrestre que s’origina quan dues plaques tectòniques se separen o, com a la Garrotxa, quan l’escorça s’aprima. Per aquesta fissura empeny el magma, que es troba en el Mantell Superior, arrossegant els materials i creant el con volcànic. Moltes vegades els volcans i els terratrèmols estan relacionats perquè quan el magma vol sortir es poden produir moviments sísmics.

Un volcà quan entra en erupció passa per diferents fases:

1. La fase explosiva és quan el volcà conté gas i forma una explosió llençant a molta distància piroclastos de diferents mides.

2. La fase efusiva és quan ja no té gas i surt el magma formant les colades de lava.

Els materials que expulsa el volcà s’anomenen piroclastos (materials volcànics) N’existeixen 4 tipus: cendres, gredes, blocs i bombes volcàniques.

Com hem dit amb anterioritat, vam visitar els següents volcans:

El Croscat: El con volcànic del Croscat té forma obert o de mitja lluna i va patir dues erupcions. La més important va ser la primera, de fa uns 17.000 anys. Les seves fases d’erupció van ser al principi explosiva, quan es va formar el con, i al final va acabar sent efusiva on es va obrir el cràter per on va baixar la seva colada de lava. El volcà Croscat va estar explotat per l’home per extreure material fent una apertura que encara avui es pot veure.

El Santa Margarida: El seu con volcànic és tancat i just al bell mig hi té una ermita. El diàmetre del seu cràter és de 350 metres, fa 2.000 metres de perímetre i 70 metres de fondària.

La ciutadania de la Garrotxa en adonar-se que la zona volcànica tenia molt de valor, es van posar d’acord perquè aquest indret esdevingués El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa amb l’objectiu de protegir-lo.

***La Fageda d’en Jordà***

L’estada al Camp d’Aprenentatge tenia un moment molt emocionant i emblemàtic. Aquest moment era el de la visita a la Fageda d’en Jordà. Sabent que hi anàvem, des de l’Escola havíem après el poema de Joan Maragall dedicat a aquest bosc immens. De la seva mà explicarem les nostres descobertes.

porta aquest nom gràcies al Mas Jordà que es troba al seu interior. El poeta ens parla que el bosc és verd i profund, ja que devia visitar-lo a finals de primavera o bé a inicis d’estiu. La Fageda creix al voltant dels 500 m d’altitud en la comarca més plujosa de Catalunya. El terra del bosc està format per roca basàltica formant petites muntanyetes anomenades tossols. El quart vers ja ens indica la impressió d’immensitat que va causar al poeta quan hi va entrar, talment com ens va passar a nosaltres.

Vam trobar la Fageda molt verda encara, tot i que ja érem en plena tardor i esperàvem

un verd com d’aigua endins, profund i clar; el verd de la fageda d’en Jordà.

El poema comença dient...

Saps on és la fageda d’en Jordà? Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i profund com mai cap més n’hagis trobat al món.

El poeta ens situa la Fageda molt a prop de la ciutat d’Olot en direcció al poble de Santa Pau. Ens diu que el bosc el trobem en un indret molt pla fruit de l’erupció volcànica del veí volcà Croscat. La Fageda d’en Jordà

trobar les fulles caduques més marronoses o amb tonalitats vermelles. Aquestes les vam trobar a terra formant un tapís que feia molt de goig trepitjar. El dia que hi vam anar havia plogut i vam poder comprovar la humitat que hi ha dins del bosc.

El caminant, quan entra en aquest lloc, comença a caminar-hi a poc a poc; compta els seus passos en la gran quietud: s’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot lo món en el silenci d’aquell lloc profund, i no pensa en sortir, o hi pensa en va: és pres de la fageda d’en Jordà,

L’estada al bosc se’ns va fer molt curta tot i que hi vam esmerçar unes dues hores. Tal com li va passar al poeta quan érem dins del bosc no vam pensar en sortir-ne perquè gaudíem de les sensacions que ens aportava. Tots dos grups alhora vam recitar en veu alta el poema de Joan Maragall i vam reconèixer quanta raó tenia amb les seves paraules quan deia parlant de la Fageda que se sentia:

presoner del silenci i la verdor. Oh companyia! Oh deslliurant presó! Joan Maragall (1860-1911)

Ens emportem un record molt bonic de la nostra estada a la Garrotxa amb un munt de descobertes que han fet que pensem en tornar-hi ben aviat.

Una de les feines que vam fer al bosc va ser percebre’l amb tots els sentits possibles. Per això, tal i com ho va fer el poeta, hi vam entrar a poc a poc i intentant mantenir el silenci. Vam escoltar la remor del vent entre els arbres, les gotes de pluja que queien lentament, el so d’algun ocell llunyà. Vam percebre l’olor d’humitat de la fullaraca i de les molses. Vam veure els verds dels quals parla el poeta i la llum suau entre les branques d’aquell bosc. Vam tocar fulles, escorces, les gales provocades pels insectes que hi depositen els seus ous...També ens vam abraçar en silenci durant un minut per a percebre la quietud i serenor del lloc.