L'Univers i el Sistema Solar

L’UNIVERS I EL SISTEMA SOLAR Alumnes de 4t

L’UNIVERS L’Univers és tot allò que existeix: l’espai, el temps i la matèria.

L’Univers era una massa de matèria molt pesant i densa, milers de vegades més que qualsevol de les roques que formen el nostre planeta. Un dia fa 15.000 milions d’anys, aquesta massa de matèria va explotar i va començar a llençar fragments al seu voltant en totes direccions. D’aquests fragments van néixer les galàxies, els estels i la resta d’astres, que segueixen allunyant-­‐se els uns dels altres. Aquesta explosió es coneix amb el nom de Big Bang. Des del moment de l’explosió inicial, la temperatura de l’univers ha disminuït.

Nosaltres a l'Univers El nostre món, la Terra, és minúscul comparat amb l'Univers.

Formem part del Sistema Solar, perdut en un braç d'una galàxia que té 100.000 milions d'estels, però només és una entre els centenars de milers de milions de galàxies que formen l'Univers.

U n i t a t s p e r m e s u r a r d i s t à n c i e s Unitat astronòmica (ua): Distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aprox., 149.600.000 Km. No s'utilitza fora del Sistema Solar.

Any llum: Distància que pot recórrer la llum en un any. Són 9,46 bilions de Km. Si un estel és a 10 anys llum, el veiem tal com era fa 10 anys. És la més pràctica. (9.460.000.000.000)

LES GALÀXIES Les galàxies són les estructures més grans de l’Univers i estan formades per milers de milions de cossos celestes. Es considera que a l’Univers hi ha mes de 50.000 milions de galàxies.

El sistema solar es troba situat a la galàxia anomenada Via Làctia.

La galàxia més gran i més propera a la nostra s’anomena Andròmeda.

ANDRÒMEDA

Les galàxies poden ser de formes diferents: n’hi ha d’espirals, d’el·∙líptiques i d’irregulars. Els cossos estel·∙lars que formen les galàxies poden ser de dues menes: els astres i les nebuloses. Els astres són estels, planetes, satèl·∙lits, asteroides i cometes.

IRREGULAR

EL·∙LÍPTICA

ESPIRAL

Les nebuloses són núvols de pols i de gasos. Les galàxies es van formar desprès del Big Bang. Les galàxies no s’estan quietes en un lloc concret, sinó que es desplacen a gran velocitat per l’Univers.

Hi ha galàxies enormes com entremata, o petites, com la seva veïna M32.

ELS ASTRES Els astres són els cossos que hi ha al cel; per això també s’anomenen cossos celestes. El conjunt de tots els astres forma l’univers. No tots els astres són iguals. Els principals són: els satèl·∙lits, els planetes, les estrelles, els asteroides i els cometes.

SATEL·∙LITS -­‐ Els satèl·∙lits són qualsevol objecte de l’univers que gira al voltant d’un planeta.

Generalment són més petits que el planeta que tenen al costat i acompanyen el planeta en la volta que fa al Sol. Tampoc emeten llum.

Hi han satèl·∙lits naturals i artificials.

Els satèl·∙lits naturals són els que no s’han creat per l’home i aquests són els que acompanyen el planeta a fer la volta al Sol. Els satèl·∙lits artificials són els que ha creat l’home i que fan servir per tirar fotos, mirar el temps, etc.

ELS PLANETES-­‐ Els planetes són astres que giren al voltant del Sol. Estan formats per roques, gels i gasos. Els quatre planetes mes propers al Sol són bàsicament rocallosos. Els quatre planetes més allunyats del sol tenen un nucli sòlid, petit i una gran quantitat de gasos.

LES ESTRELLES – Les estrelles són astres que fan llum i color. Les estrelles s’agrupen en grans formacions anomenades galàxies.

ELS ASTEROIDES – Els asteroides són cossos rocosos molt i molt petits.

ELS COMETES – Els cometes estan formats per roques i gel.

Com es va formar el sol, la lluna i la Terra?

El naixement de la Terra i el sol: Fa prop d’un miler de milions d’anys, hi havia un enorme núvol de pols i gas que donava voltes lentament. La seva força de gravetat, en girar, feia que tot s’apropés més de pressa mentre el centre s’anava escalfant. Al voltant del centre d’aquest núvol, la pols i el gas van convertir-­‐se en pedres i roques. El centre del núvol s’escalfà tant que s’hi va formar un gran estel: el Sol. Mentrestant, les roques i les pedres es van ajuntar a poc a poc amb el gas sobrant d’aquella desfeta i van formar els planetes del nostre sistema solar. Un d’aquells planetes era la Terra.

El naixement de la lluna: Hi ha moltes teories però la majoria dels científics que hi ha ara, creuen que un altre planeta va xocar amb la Terra i els trossos que van quedar a l’espai es van anar ajuntant i es va formar la lluna.

La lluna gira el voltant de la Terra perquè la força de la gravetat l’atreu.

LES CONSTEL.LACIONS Les constel·∙lacions són un conjunt d’estrelles que formen uns dibuixos.

Algunes de les constel·∙lacions més importants són l’Ossa Major, Hèrcules, Centaure, Cigne, Escorpí, Sagitari, Pegàs, Casiopea, etc.

L’Ossa Major és la més famosa de les constel·∙lacions.

Les estrelles són esferes de gas gegantines i la superfície pot tenir milions de graus de temperatura.

Un planisferi celeste es la representació de totes les constel·∙lacions que es veuen des d’un hemisferi. Hi han 88 constel·∙lacions visibles als 2 hemisferis: Sud i Nord.

Encara que estiguin quietes, si les mirem durant suficient estona amb atenció comprovarem que les estrelles i les constel·∙lacions es mouen en el cel al llarg de la nit.

Les constel·∙lacions més conegudes son les 12 del Zodíac.

L’ASTRONOMIA Anomenem així a la ciència que es dedica a l’estudi dels astres i, en general, de tot els fenòmens que tenen lloc per fora del nostre planeta. L’astronomia és una de les ciències més antigues. A continuació us explicarem curiositats astronòmiques de diferents èpoques i llocs.

LA PREHISTÒRIA: Els pobles babilònics van ser molt rigorosos en les observacions del cel.

Distingien els planetes de les estrelles fixes, i van ser els primers que es van adonar que els eclipsis es repetien cíclicament.

ASTRONOMIA XINESA: A la Xina, l’observació del cel era una cosa molt seriosa: a l’astrònom que no predigués un eclipsi, se li tallava el cap. Es pensaven que els eclipsis, els causava un drac que es menjava el sol.

ASTRONOMIA ÍNDIA: Gràcies als Vedes, llibres sagrats hindús que recopilen tot el seu coneixement antic, tenim moltes referències d’observacions i coneixements sobre el sol, la lluna i les estrelles...

ASTRONOMIA EGÍPCIA: Per als egipcis, Nut era la deessa mare dels cels. De fet, el seu propi cos era el cel: les estrelles, els planetes, la lluna i el sol viatjaven pel seu interior. Es representa arquejada sobre la terra, tocant de mans i peus l’horitzó.

ASTRONOMIA GREGA: Al segle II aC, Hipanc de Nicea va escriure un catàleg de 850 estrelles diferents. Impressionant, sobretot si es té en compte que ho va fer sense fer servir cap aparell.

ASTRONOMIA MAIA: Una llegenda maia deia que en realitat la Terra era el llom d’un cocodril que descansava en un llacuna plena de nenúfars. De tant en tant, els moviments de l’animal produïen terratrèmols.

ASTRONOMIA INCA: Com els maies, els inques es pensaven que els cometes anunciaven desgràcies: el pas del cometa Halley l’any 1531 els “va anunciar” la fi del seu imperi.... i als dos anys es va fer realitat!

GALILEO GALILEI: Galileo Galilei (1564-­‐1642) va ser un dels científics més importants de tota la història. No va ser l’inventor del telescopi, però sí que va ser el primer que el va fer servir per observar el cel, i els seus descobriments van canviar l’astronomia per sempre. Un dels primers objectius de Galilei va ser observar la Lluna, i va descobrir que tenia muntanyes i valls. La primera vegada que va apuntar el telescopi cap a Júpiter va veure que no era només un planeta, sinó quatre. I més tard va veure que hi havia encara una estrelleta més i que totes havien canviat de posició. Acabava de descobrir que Júpiter tenia quatre satèl·∙lits i que es movien! El telescopi li fer descobrir la composició de la Via Làctia; es tractava d’un conjunt d’estrelles!

Per desgràcia, Galileo també és recordat perquè l’església catòlica el va amenaçar i el va obligar a dir, en contra de les seves idees, que l’Univers girava al voltant de la Terra. Per a l’església era molt important: si l’home era fill de Déu, el planeta on vivia no podia estar en un racó de l’espai, sinó al centre.

GALILEO GALILEI

Es diu que, tot i que va fer cas a l’església, després va murmurar la seva famosa frase: ”I tanmateix, es mou” (amb la qual volia dir: malgrat tot el que digueu, la Terra no s’està quieta al centre de l’Univers).

EL SISTEMA SOLAR El sistema solar està format pel sol i els astres que giren al seu voltant.

Hi ha un total de 8 planetes que giren al voltant del sol: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

Els planetes interiors es troben a prop del sol. Són petits i estan formats per roques sòlides.

Els planetes interiors són Mercuri, Venus, la Terra i Mart.

Els planetes exteriors es troben lluny del sol. Són grans i estan formats per gasos freds.

Alguns tenen uns anells de cossos sòlids que giren al seu voltant. Els planetes exteriors són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

Els planetes fan dos moviments: -­‐ ROTACIÓ: el planeta gira sobre ell mateix i això origina el dia i la nit.

-­‐ TRANSLACIÓ: el planeta gira al voltant del sol seguint una trajectòria una mica allargada.

Aquest moviment origina les estacions de l’any.

MERCURI Mercuri és el planeta més pròxim al sol, aproximadament és igual de grandària que la lluna. Mercuri és petit, i té moltes roques en un nucli gran i dens. La seva superfície té molts cràters, degut a l’impacte d’altres astres. Com que és el planeta més proper al sol, pot arribar a 600 graus de temperatura.

Dades: Com és de gran? Té 4.878 quilòmetres de diàmetre.

Quan tarda la seva rotació? Tarda 59 dies.

Quants dies té l’any? Té 88 dies Quina distància hi ha entre el Sol i Mercuri?

Hi ha 58 milions de quilometres.

Quants anells, llunes i satèl·∙lits té? No té satèl·∙lits, lluna ni cap anell.

Com és? Mercuri és un planeta del Sistema Solar que dóna voltes al voltant del sol. Mercuri no té atmosfera, al no tenir atmosfera rep impactes molt forts de meteorits que fan craters.

L’aire de Mercuri: L’atmosfera de Mercuri està extremadament rara. El sodi i el potassi omès estan presents durant el dia.

Curiositats: Mercuri va rebre el nom del veloç missatger dels déus romans per la seva rapidesa. El més gran dels cràters de Mercuri, és Caloris Planitia que mesura 1.400 Km de diàmetre. Mercuri té un gran nucli, format probablement per ferro i níquel de 3.600 Km de diàmetre (quasi tant gran com la lluna.) Mercuri només és pot veure des de la terra quan es pon el sol abans de la seva sortida. A la superfície de Mercuri hi ha parts arrugades, que es van formar quan es va refredar el nucli.

VENUS Venus és el segon planeta més proper al Sol. La seva distància al sol és de 108.000.000 de quilòmetres.

El seu diàmetre és de 12.102 quilòmetres.

Venus té una constitució rocosa molt similar a les roques volcàniques terrestres, és tant brillant perquè l’envolta una cobertura de núvols gruixuda que reflecteix molt bé la llum del Sol. Venus gira tant a poc a poc que triga més temps a fer una volta sobre ell mateix, 243 dies terrestres, que a fer-­‐la al voltant del Sol que tarda 225 dies.

Venus no te satèl·∙lits i tampoc té llunes.

Té una temperatura mitjana de 480ºC. Curiositats: Rep el seu nom en honor a Venus deessa romana de l’amor.

A més de la lluna i el sol, Venus és normalment conegut com l’estel del matí (Estel de l’alba) o l’estrella de la tarda (Estel vespertí) i, quan és visible en el cel nocturn, és el segon objecte més brillant del firmament, després de la lluna.

El símbol del planeta Venus és una representació estilitzada del de la deessa Venus: un cercle amb una petita creu a sota.

LA TERRA La Terra és el tercer planeta en distància respecte el Sol. És també el més gran dels quatre planetes terrestres del sistema solar. De vegades s’anomena món o el planeta blau.

La Terra es distingeix dels altres planetes perquè té aigua i està envoltada d’una capa d’aire que s’anomena atmosfera. A l’atmosfera hi ha molts gasos, el més important és l’oxigen, perquè ens permet respirar a tots els éssers vius. És l’únic astre on se sap que hi ha vida. El planeta es va formar fa una 4540 milions d’anys. És el més gran dels planetes rocosos. Té una capa de gasos, l’atmosfera, que dispersa la llum i absorbeix la calor.

Set de cada deu parts de la superfície terrestre són cobertes d’aigua. La Terra té 3 capes: nucli, mantell i escorça. En alguns llocs, l’escorça està coberta d’aigua que són els mars i els oceans. Els mars i oceans també ajuden a regular la temperatura.

L’escorça de la terra està formada per plaques que suren sobre el mantell, una capa de materials calents i pastosos que, de vegades, surten per una esquerda formant volcans.

La Terra fa dos moviments: rotació, es a dir gira sobre ella mateixa, i de translació, gira al voltant del sol. El moviment de rotació tarda 24,6 hores, es a dir un dia.

El moviment de la translació dura 365 dies i sis hores i fa possible les diferents estacions de l’any: primavera, estiu, tardor i hivern. Això és així perquè l’eix de la Terra està inclinat i el sol arriba amb diferent intensitat als diferents hemisferis. La inclinació de l’eix de la Terra és de 23,5º.

Nosaltres ens aguantem gràcies a la gravetat, que és una força que fa que ens mantinguem sobre la Terra.

La Terra només té un satèl·∙lit que és la lluna.

Dades:

Diàmetre: 12.714 quilòmetres Distància del sol: 149,6 milions de quilòmetres Temperatura mitjana: 15º Gravetat: 9,78 m/s2

MART Mart és el quart planeta que es troba més a prop del sol. És un dels planetes més ben estudiats, gràcies a la seva proximitat a la Terra. De fet, té moltes coses en comú amb el nostre planeta: el seu dia té 24 hores i mitja i el seu any 687dies, gairebé el doble de dies que té el nostre any. És un planeta dels més llampants, gràcies al seu color vermellós. Se li diu planeta vermell.

En les regions polars hi ha gel. És un planeta fred la temperatura no puja mai per sobre dels 0ºC, en molts llocs estan 100ºC sota zero i als pols 150ºC sota zero. La seva distància del sol és 228.000.000 quilòmetres i el seu diàmetre 6.786 quilòmetres.

Mart té dues petites llunes, descobertes l’any 1.877 anomenades Fobos i Deimos i no tenen una forma gaire rodona. Té un nucli metàl·∙lic envoltat d’un mantell i una escorça amb deserts de sorra vermella, muntanyes molt altes i cràters que poden ser més grans que l’Everest.

Curiositats: Es creu que a Mart hi pot haver-­‐hi marcians que hi viuen. Perquè hi ha aigua, oxigen i les temperatures no pugen de 20ºC. Però de moment no hi ha proves per demostrar-­‐ho.

JÚPITER Júpiter és el planeta més gran del sistema solar amb 143.000 quilòmetres de diàmetre. És el cinquè planeta més proper al sol a una distància de 780 milions de km. Júpiter triga 10 hores a fer una volta a si mateix i triga 12 anys com els de la terra a fer una volta al sol.

Júpiter té una temperatura de -­‐150 graus. Júpiter pesa 318 vegades el pes de la Terra.

Júpiter és el planeta que té més gravetat del sistema Solar té 2,4 vegades la de la Terra.

LA TACA VERMELLA La Taca vermella no és un tros de Júpiter, és una tempesta de núvols que no s’acaba mai que s’eleva 8 quilòmetres per damunt de la superfície de Júpiter.

GEGANT DELS GEGANTS Júpiter és dos vegades més gran que tots els planetes del sistema solar junts. Júpiter està format bàsicament d’hidrogen i d’una mica d’heli i té una atmosfera de 8.500 km de gruix.

Júpiter té l’atmosfera més gran que Mercuri, Plutó i la meitat de la Terra. Els seus tons rogencs, marronencs o beix es deuen a la presència d’altres components, com el metà o l’amoníac, que formen núvols de diferents altituds.

ELS ANELLS DE JÚPITER Júpiter té el sistema d’anells més petit del sistema solar.

Quasi ni es veuen, i estan formats per una matèria de color vermell fosc que gairebé no reflecteix la llum i en dificulta l’observació.

NÚVOLS DE JÚPITER Els núvols de Júpiter s’enlairen quan la temperatura augmenta, i baixa una altre vegada quan la temperatura baixa; el resultat són les bandes diferents del color que es veuen.

ELS SATEL·∙LITS GALILEIS Els satèl·∙lits de Júpiter els va descobrir Galileu Galilei.

Són els quatre satèl·∙lits que es van descobrir primer a part del nostre. Hi ha 16 satèl·∙lits i els més importants són: Ganimedes, Calisto, Ió i Europa.

SATURN Saturn és el segon planeta més gran del sistema solar, desprès de Júpiter. Saturn fa 120.660 Km de diàmetre, és 10 vegades més gran que la Terra. Fa una volta sencera, sobre el seu eix en poc més de 10 hores i triga prop de 30 anys a fer una volta sencera al voltant del Sol. Malgrat que, com Júpiter, allibera de dues a tres vegades més energia que la que rep del sol, no aconsegueix que la seva temperatura externa pugi més de 170ºC sota zero.

Saturn està a 1.427.000.000 Km. del sol. Té un diàmetre de 120.000 Km. Saturn té més de 7 anells, i té 18 llunes: Tità, Rea, Japet, Dione i Tetis ...

Tità és el satèl·∙lit més gran de Saturn i el segon del sistema solar, amb un diàmetre de 5.150 Km (més gran que Mercuri). Els anells de saturn estan formats per roca i gel, fan 270.000 Km.

Llunes de Saturn

URÀ -­‐

-­‐

-­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐

Com és Urà? Urà és un planeta força gran, és el tercer en grandària i el quart més pesant del sistema solar.

El seu moviment és el més particular de tots els planetes.

Sabem que juntament amb Venus, són el únics que fan la rotació al revés que els altres. Té 27 satèl·∙lits els més grans dels quals son: Titània i Oberó. És de color verd blavós, també té anells que son invisibles a simple vista.

Quina distància hi ha d’Urà fins al Sol? Hi Ha una distància de 2.870 milions de quilòmetres.

Quina temperatura hi ha a Urà? A Urà hi ha una temperatura de 210º sota zero.

Quin diàmetre té? Urà té 51.118 quilometres de diàmetre.

Translació – Tarda 84 anys terrestres a donar la volta al sol, és a dir, 30.660 dies.

Rotació – Urà triga 17 hores a donar la volta sobre ell mateix.

En realitat, el Sol il·∙lumina l’hemisferi sud durant la meitat de l’any i l’hemisferi nord durant l’altre meitat de l’any.

NEPTÚ Neptú és el vuitè planeta i últim del sistema solar. Aquest planeta està envoltat per sis anells. Va ser descobert el 23 de setembre de 1.856.

Fa 49.520 quilòmetres de diàmetre i està situat a 4.500 milions de quilòmetres del Sol. A diferència d’Urà, emet calor, tres vegades més que la que rep del Sol, però, tot i això, la temperatura a la superfície es inferior als 200 graus sota zero. Fa una volta sencera sobre ell mateix en 16 hores i tarda 165 anys terrestres (60.225 dies) a donar la volta al sol. Té vuit satèl·∙lits; un d’ells Tritó que té una mida semblant a la Lluna.

La sonda espacial Voyager2 va fotografiar els núvols de Neptú i les seves tempestes anomenades “Gran taca fosca”. El vell color blau de Neptú es deu a unes capes atmosfèriques molt riques en metà (una mena de gas). En aquestes zones turbulentes els vents bufen a 1.800 km. per hora un rècord en el sistema solar.

EL SOL El sol és l’astre rei del sistema solar, està situat en un dels braços de la galàxia de la Via Làctia, on els astrònoms han començat a identificar també altres sistemes planetaris. Si es pogués observar la Via Làctia des de fora, el sol es veuria com un puntet petitíssim.

De tots els estels de la Via Làctia, el sol és el més proper a la Terra. Li dona energia en forma de llum i calor i fa possible que hi hagi vida.

L’atmosfera solar està formada per la corona, la cromosfera i la fotosfera. La corona i la cromosfera, formades de gasos, només es poden veure durant un eclipsi total de sol. El sol gira sobre ell mateix en uns 25 dies. És el seu moviment de rotació. També gira al voltant del centre de la Via Làctia, fent un moviment de translació a una velocitat de 20 km per segon. Fa una volta completa a la Via Làctia cada 270 milions d’anys, i aquest període és conegut com a any galàctic. Amb el seu moviment arrossega els astres que té al voltant gràcies a l’enorme atracció de la força de la gravetat i tots junts formen el sistema solar.

Té un diàmetre d’1,4 milions de quilòmetres.

Té una temperatura d’uns 6.000 ºC. A l’espai hi ha molts estels més grans, més brillants i més calents que el sol però des de la Terra es veuen més petits perquè són milions de vegades més lluny.

Com tots els estels, el sol envelleix amb el temps. Va néixer fa uns 4.600 milions d’anys i els científics calculen que encara li queden uns altres 5.000 milions d’anys de vida. Ara està a la meitat de la seva vida.

LA LLUNA La Lluna és l’únic satèl·∙lit natural de la Terra.

La distància de la Terra a la Lluna és de 384.400km.

Té un diàmetre de 3.476 km.

La seva velocitat orbital es d’ 1km/s.

La temperatura quan no li toca el Sol és de -­‐170ºC (per tant, sota zero) i quan li toca el Sol és de -­‐130ºc.

La superfície de la lluna és formada per muntanyes, cràters i unes depressions aplanades anomenades mars. Aquests mars no tenen aigua, sinó que van formar-­‐se fa molts anys quan sortia lava de l’interior de la lluna en rebre grans impactes.

La Lluna no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol i, vista des de la Terra, és l’objecte més brillant després del Sol. La Lluna fa una volta sencera cada 28 dies al voltant de la Terra, i al mateix temps, arrossegada pel planeta, gira al voltant del sol. Per això va canviant la part il·∙luminada de la Lluna que es veu des de la Terra. Aquests canvis que es van repetint cada 28 dies s’anomena cicle lunar.

El cicle lunar comença amb lluna nova, que és quan des de la Terra la Lluna no es veu il·∙luminada. Al cap d’uns dies, es pot veure que la part il·∙luminada comença a créixer. Quan té forma de lletra D, és el quart creixent. Quan veiem la Lluna rodona i ben il·∙luminada és Lluna plena. Quan la part il·∙luminada es fa petita i sembla la lletra C és el quart minvant.

La Lluna és l’únic astre que ha estat visitat pels humans.

NEIL ARMSTRONG El primer home que va trepitjar la Lluna va ser l’astronauta Neil Armstrong el 21 de juliol de 1969.

Les seves primeres paraules van ser: “Aquest és un pas molt petit per l’home, però un gran pas per a la humanitat”.

A la lluna pesaríem menys que a la Terra perquè la força de la gravetat és inferior que la de la Terra.

EL SISTEMA SOLAR

EL PLANETA RONDINAIRE Hola, sóc la Terra, el teu planeta. No sé per què em presento si tu ja em coneixes. Tota la vida he estat a sota teu.

Jo sóc immensament gran i tu ets un d’aquests microbis que no em fa ni pessigolles per la part d’Europa. Ep, no t’enfadis, que és broma. Això de microbi no ho he dit amb mala intenció.

M’agrada que em trepitgin els animals i que se m’arrapin les plantes, no em fa pas mal. Bé, per ser del tot sincera, a vegades sí que me’n feu, de pessigolles. Sobretot últimament, que no sé què us ha agafat de fer-­‐me forats a la pell i treure’m un suc negre i pudent, com qui comprimeix un gra per treure’n el pus. Petroli, en dieu. I vinga a cremar petroli! Vinga fums! Què voleu que us digui, quan manaven els elefants i els lleons, vivia més tranquil·∙la.

Ei, no t’ofenguis, va, no ploris, microbiet. Que sí, que els humans també m’agradeu. I no us penseu que tots els meus mals són per culpa vostra. És que sóc rondinaire, ja ho sé. Però és que porto tota la vida amb un mal de budells que no m’aguanto. Dic budells perquè m’entenguis. Jo no en tinc, de budells. El que tinc sota la pell de pedra és un magma roig i bullent que no se m’acaba de posar bé.

I no és com a tu, que de vegades et fa mal la panxa, no. A mi el magma em fa mal per tot arreu.

Quan no és a l’Àsia, és a l’Àfrica o l’Amèrica del Sud, i si no, a Europa. Allà on se’m regira el magma, tota la pell em tremola i sento punxades i dolors. I mira, a aguantar toca! Que els planetes no tenim metge. Però ens arreglem com podem. Et posaré un exemple. Aquí on em veus, el lloc on tinc més mal és al fons dels oceans. Allà tinc la pell molt fina i em vénen rebomboris tan forts que tot el cutis se m’esquerda. Ah, no ho sabies, eh? No es nota gens, oi? Doncs, sí, tinc una cicatriu mig oberta de punta a punta de l’Atlàntic. Però me la tapo. Em poso un oceà a sobre i la frescor de l’aigua em consola.

Però allà on no tinc oceans, se’m veuen tot d’arrugues i se’m fan uns grans que vosaltres en dieu volcans, que em supuren lava i fum i cendres, i fa molt lleig. De tant en tant ens trobem el meu amic, el planeta Mart, i jo, i aprofito l’avinentesa per a preguntar-­‐li: “Escolta, com és que tu ja no tens grans que et supurin?” Em sol dir que no em preocupi, que això és cosa de l’edat. “A tu el que et passa és que et conserves molt bé”, em diu. “Encara estàs molt jove i ja se sap que a la joventut en surten molts, de grans. A mi ja no em surt ni molsa”, diu una mica trist. Jo crec que m’ho diu per a animar-­‐me. Em fa la gara-­‐gara d’una manera que em sembla que em vol festejar. I jo no estic per ruqueries, així que, com que corro més que ell, de seguida el deixo enrere.

Penso que aquest mal de magma em ve dels cops que vaig rebre quan era petita. Perquè els planetes ens passem la vida fent voltes al Sol, i els camins de l’espai són molt perillosos. Ara el trànsit és més tranquil, però fa molts i molts anys, quan encara no hi havia ni ordre ni concert en el sistema solar, tu anaves tan tranquil·∙la per la teva òrbita i se’t creuava un pedrot més gros que tres-­‐ cents camps de futbol i..., fava que et dono... Txoc! Et fumia un cop que et quedaves seca. Tu t’imagines el que és que et caigui un asteroide a sobre, eh? A tu t’ha caigut mai un piano al damunt des d’un cinquè pis? No, eh? Doncs no saps el que és!

L’asteroide més gran va ser un que em va caure fa uns dos-­‐cents milions d’anys. El cop que em va donar va ser tan fort que em va regirar tots els continents, jo que els tenia tan ben apiladets, i de mica en mica me’ls va anar separant. Em va capgirar el magma d’una manera que... no vegis quin mal! Amèrica va anar surant per un cantó i l’Àfrica per un altre. Em van sortir uns grans que vosaltres anomeneu serralada de l’Himàlaia, que encara em piquen. Me’ls tapo amb neu, que consola bastant, però quan es desfà em forma unes riades que em fan estries a la pell i també em pica.

Ai, uix! Ser planeta no és cap meravella. Creu-­‐me, ser microbi és molt millor.