Catalunya a través dels ponts de pedra

CATALUNYA A TRAVÉS DELS PONTS DE PEDRA

Seguint pels camins on la pedra va permetre que la humanitat passés per sobre els rius o barrancs, gràcies als constructors que varen tenir la idea del pont, m’he trobat que molts d’aquests ingenis s’estan perdent. Em refereixo, els vells ponts i, en concret, els Ponts medievals o de factura romànica, sense filar massa fi.

N’he trobat, de medievals o de memòria romànica, que s’esmicolen poc a poc per falta de ser conservats adequadament quan el pas per ell s’ha perdut: un nou camí (Àrreu, Pallars Sobirà) o quan el pagès abandona el conreu d’aquell camp per on s’hi arribava a través del vell pont (Escart, al Pallars Jussà; Pont de la rasa d’en Toni, a la Conca de Barberà). Altres, destruïts, queden com a testimoni de guerres perdudes, en un últim intent de parar els peus a l’impecable invasor (Pont de l’Espia, Alt Urgell; Isavarre, Pallars Sobirà). N’hi ha que moren abandonats quan, el polític de torn i, sobretot, davant d’unes properes eleccions, dissenya noves carreteres o autopistes i s’obliden dels vells, quedant arraconats, entre un i altre tirabuixó del modern scalectric (Pont abandonat d’Ulldecona, Montsià; La Torrasa, Pallars Sobirà) o amagats pels impecables esbarzers (Can Sagués, Maçanet de Cabrenys). També n’hi ha que els han traslladat, pedra per pedra, lluny de les aigües del nou embassament que els volia negar(Vall-llonga, Solsonès)... però, en aquests el ciment i la nova localització obliguen a desviar la vista i passar de llarg. Altres, no han volgut abandonar el seu primitiu emplaçament i han quedat negats baix les aigües retingudes del pantà (Pont de Lavaix. Pallars Jussà; Ponts de Sallent i de Querós. La Selva).

Àrreu (Pallars Sobirà)

Pont d’Escart (Pallars Sobirà) recobert pels esbarzers.

Pont de la rasa d’en Toni.

Montblanc (Conca de Barberà)

Ara bé, també en queden de ponts que resisteixen qualsevol esdeveniment humà i el pas del temps. Són aquells que, demostren la seva importància, al ser bastits en els indrets que l’home més els ha necessitat. Tot deuria començar amb aquell parell de troncs d’arbres llançats sobre el punt més estret d’un riu o d’un barranc que, recolzats en cada una de les seves voreres, permetia travessar-los (Besan, Pallars Sobirà). En altres punts del riu més ampla, s’aprofitaven les roques que velaven per utilitzar-les com a punts on situaven les diferents passarel·les. Ara bé, aquesta senzilla idea de la palanca, sovint, acabava en una desfeta per la riada que s’ho emportava tot riu avall.

La necessitat de conèixer el més enllà del territori que es trepitjava fins alhora, motivava la idea del pont. O, potser, la comunicació imprescindible entre humans d’una banda i de l’altra. El pont ha estat un símbol d’unitat, un lligam entre dues vessants i l’interès dels homes de saber què els hi espera a l’altra banda del barranc o del riu per poder fer realitat les il·lusions i les esperances que desitjaven i desitgem trobar més enllà. D’aquí que és consideri un símbol de l’esforç de la humanitat per assolir el domini de la terra.

Isavarre (Pallars Sobirà) Resta només l’estrep esquerra.

Pont de Can Segués Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), amagat pels impecables esbarzers.

Pont de la Torrasa (Pallars Sobirà) Abandonat pel pas de la nova carretera

La font i el riu sempre han dirigit l’assentament de la tribu i, per tant, no és estrany que l’home hagi volgut dominar l’aigua. El Pont arrelat a la terra, s’enlaira poc a poc, pedra a pedra, cap al cel i retorna a la terra que l’ha vist néixer. A semblança de l’arc de Sant Martí, que uneix dues vessants imaginàries d’un mateix paisatge, el Pont també descriu un arc per unir dos penya-segats o dues riberes.

El Pont invita a fer-se present la fantasia, el Pont facilita la imaginació, és una terra sobre l’aigua o sobre el buit que permet seguir el camí cap l’amistat dels homes i dones, unint pobles.

Pel Pontífex, el constructor de ponts, és molt diferent. El Pont ha estat un element constructiu bàsic en el desenvolupament de les cultures i, a certs indrets, ha unit el passat i el futur de la seva història. Ara bé, el fet que hagi resultat un element imprescindible comporta que no l’apreciem fins que ens falta. Em trobava, amb part de la família que havíem sobreviscut als estralls de la guerra, a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), on estàvem esperant el final, quan l’exèrcit escapçat, desmoralitzat i perdedor, dinamitava els ponts que deixava al seu darrera... La sensació d’aïllament forçós que la població vàrem tenir al perdre els viaductes, ens esgarrifava: cada explosió significava deixar-nos més sols, sense escapatòria, ens trobàvem en una illa en terra ferma, sense aquella Mar... què, ens hagués fet la il·lusió, per on poder escapolir-nos de l’exèrcit mercenari que es petejava la batalla guanyada: cal situar-se en uns moments que no hi havia comunicació, més o menys oficial de la situació, que les suposades notícies que es feien corre, reals o imaginàries, a

Pont de l’Espi.

Abans d’evitar el pas de l’invasor (Organyà. Alt Urgell) De dalt d’aquest pont llançaren al Comte d’Espanya...

Pont abandonat s/riu Sénia.

Ulldecona (Montsià)

Vall-llonga (Solsonès) Emplaçament primitiu

Vall-llonga (Solsonès) Actual emplaçament.

vegades eren més reals que les imaginades...

Esmentar la possible arribada dels moros esgarrifava a la població.

Els Ponts per on ha transcorregut el meu pelegrinatge cercant-los, m’han permès veure la seva humilitat que, sense fer massa soroll, formen o formaven part dels llocs on feien falta, unint fronteres físiques i esperances. Els homes i dones velles que, en els dies d’entre setmana, són els únics habitants que resten en els pobles on hi ha un Pont amb història, en parlen d’ell amb una nostàlgia melangiosa. Obren el llibre del temps i fan passar les pàgines dels records de tota mena, on s’hi barregen els jocs d’una adolescència, mancada de malícia, amb l’amor i la mort, l’alegria d’una trobada i la pena d’un adéu sense retorn... És evident, que la història del Pont, en general, va paral·lela a la vida de la gent i a la geografia del terreny on es desenvolupa l’home que l’ha estimat.

Els Ponts són una construcció un xic monòtona per qui passa de presa a través d’ell i no tenen temps de fixar-s’hi: la velocitat que permet la nova carretera ho facilita. A cada Pont on m’he arrecerat, he trobat quelcom que el fa diferent de l’anterior. Pot ser sigui que, tinguin un xic d’humanitat, de la mateixa manera què no hi ha

Passarel·la de Besan, Pallars Sobirà

L’arc de Sant Martí

El Pont invita a fer-se present la fantasia...

dues persones, ni dues onades que moren al sorral de la platja, que siguin iguals. El Pont és una conjunció mística de resistència i bellesa.

El Pont de pedra és la màgica expressió de l’esperit creatiu de l’home. Després, és imprescindible afegir-hi la seva història, poques vegades conservada i, en tal cas, ens servim de la llegenda, la poesia de la història, que, entre les pedres dels seus paraments, el poble que d’ell s’ha n’ha servit, ha teixit amb filades d’imaginació, enllaçades amb fets que, per la seva llunyania, són difícils de demostrar.

Els conqueridors bèl·lics d’èpoques passades preferien els territoris planers i propers a la mar.

Evitaven fer ponts, doncs eren exèrcits que passaven de llarg: destruïen i conquerien. Quan la comunitat s’assenta, els ponts uneixen els petits pobles separats pels accidents del territori, on s’ha establert una població que no comparteix les intencions d’aquells militars.

Camins de carro i nombrosos camins d'abast, que s'enfilen per les vessants de les muntanyes i travessen les valls i els congostos, uneixen a la població dispersa que, poc a poc, va poblant la contrada. No hi faltava mai el Pont. És el cas del Pont de Bóixols, al Pallars Jussà, prop del Coll de Nargó que, avui dia, només és un record del pas d’aquell camí que unia l’Alt Urgell amb la Conca de Dellà i, amb el seu fil caminer, embastava les poblacions de Coll de Nargó, Bóixols, la Rua, Siall, Abella de la Conca, Isona amb Tremp.

Avui, aquest Pont resta en un indret on el silenci es sent i, a mida que t’apropes, la caiguda de l’aigua, per una modesta cascada situada sota l’arc, fa notar la seva amagada presència. Aquests camins, sovint protegits per marges de pedra seca i alguns trams empedrats, com també ho és la sola del Pont, encara ara serpentegen per les riberes del riu i ens acosten al nostra destí gràcies al pont de pedra.

Pont de la Bastida de Bellera (Pallars Jussà)

Bóixols (Pallars Jussà), on el silenci se sent.

Pont del Diable de Cardona (Bages)

Pont del Diable de Martorell (Baix Llobregat)

Hi ha ponts que fan esgarrifar pensar com varen ser construïts, tal és la profunditat del barranc i la separació de les dues bandes: són els ponts que s’atribueixen, per la seva atrevida construcció, al diable. Es pot afirmar sense equivocar-nos massa que, a cada comarca de Catalunya en té un.

El Pont del Diable, a Bastida de Bellera (Pallars Jussà), amb una llum de 7-8 m. i una alçada, des de l’ampit fins el llit del barranc, que s’apropa als 50 m. El de Cardona, amb un projecte de cinc arcs però que només se’n construïren tres i sense acabar-los, fet que afavorí la repetida llegenda del dimoni. El conegut Pont del Diable de Martorell. A Catalunya Nord, a Ceret, també es senten orgullosos del seu Pont del Diable. A la Cerdanya, Isòvol gaudeix del seu Pont del Diable, mentre que a Musser, a la mateixa comarca, no n’estan segurs que el Banyetes construís el pont, però afirmen que, si es passa a la caiguda de la tarda, apareix embolcallat en una capa blanca... A Maçanet de la Selva el Dimoni quan s’assabentà de que l’havien ensarronat va destruir la seva obra. I, així, aniríem resseguint tot l’extens territori de casa nostra on les bruixes, els ponts i els menhirs protagonitzen les llegendes que formen part dels contes a la vora del foc... que els avis escalfaven la nostra infantil imaginació.

Pont del Diable de Ceret (Vallespir. Catalunya Nord)

Pont del Diable d’Isòvol (Cerdanya)

Pont del Diable de Maçanet de la Selva (La Selva)

Si ens quedem un temps al costat d’un d’aquests agosarats ponts, no és estrany que, pel tipus de construcció que els caracteritza, ens faci caure en la mateixa creença de la gent de la contrada: l’origen de tal ingeni constructiu, només va ser possible gràcies a la intervenció del Banyeta... però sempre burlat per l’ingeni del cristià vianant o de la minyona candorosa, però espavilada.

La llegenda d’aquesta demoníaca intervenció gira a l’entorn de la mossa que s'havia de casar amb un jove que l'esperava a l'altra banda del riu...

El riu baixava gros i no podia travessar-lo. La noia promet l'ànima al diable si abans de d’acabar-se la nit la portava a l'altra ribera. El dimoni es posà a construir un pont de pedra, i volant per l'aire, un xic més avall del Cel, duia grans roques des dels Pirineus.

Mentre portava l'última pedra, va arribar la l’alba, i la deixà caure amb gran terrabastall al lloc per on passava... i, aquí s’hi va quedar encastada a la terra... és el menhir. Ara, neix una altre llegenda: la pedra dreta. Resseguint camps i valls de Catalunya, els trobem molt sovint com un monòlit que l’home del Neolític, copiant els naturals caralls bernat, alçava als seus déus per evitar la impotència coeundi, doncs la tribu necessitava la participació sexual del mascle per assolir l’augment de natalitat: el nombre d’homes tenia tendència a disminuir pels enfrontaments tribals i caseres.

Alhora, s’imposava la poligàmia per part de l’homesemental i, així, evitar l’extinció del clan. Sempre la dona ha mantingut una major supervivència enfront a la patologia paral·lela a l’edat: l’home, fisiològicament, és més dèbil... si bé no s‘ho creu.

Pintura rupestre

Supervivència en el Neolític

Carall bernat de Platja d’Aro (Baix Empordà) En la roca de Chauvet l’animal cobreix a una imatge femenina amb triangle púbic i escamarlada.

Esculpint un menhir

És curiós, que l’argument de la llegenda del Pont del Dimoni es repeteix en molts indrets, encara que amb diferents versions i amb els mateixos protagonistes: la noia que té que trobar-se amb el promès, la travessa del riu, la presència del dimoni, el contracte maliciós amb lletra menuda, la pedra que cau al néixer el dia..., el menhir!... Cal tenir en compte, que la pedra dreta o menhir no era més que una còpia que feia l’home del carall bernat, el carall trempat, símbol d’un déu de la fertilitat que, en properes cultures, més civilitzades (molt discutible aquest mot) no dubtaren en representar-lo com un home amb un notable penis (Penascoa, Portugal; Roca de Chauvet, França, el déu Prías, Grècia i Roma).

A la roca de Chauvet, l’animal, identificat pel cap i cua i amb caràcters antropomòrfics, cobreix a una imatge femenina amb triangle púbic i escamarlada. Aquesta associació amaga un significat incert on l’aspecte humà, per una banda, i l’animal, per l’altre, poden ser referències no exclusivament eròtiques, sinó més bé corresponen a una cerimònia ritual...

L’any 1994 1 va tenir lloc un dels descobriments més importants de la paleoantropologia. Per entre les roques de les gorges del riu Ardèche (no lluny d’Avinyó, a França) s’amaga un temple, fins aleshores, secret: la cova de Chauvet. Prop de les gorges apareix el Pont d’Arc, un pont natural que ha fet el riu foradant la roca... en forma d’arc de mig punt!

1

La localitzaren els arqueòlegs Jean-Marie Chauvet, Eliette Brunel i Christian Hillaire.

Cantera a cel obert

Cantera a cel obert

Galeria

Pou

Durant l'edat mitjana es varen construir molts ponts, tant a les muntanyes, com prop de les ciutats i dels monestirs, que es pagaven amb les deixes testamentàries o amb donacions a les esglésies. Es mantenien gràcies als peatges i a l'obligatorietat que tenien els comtes i senyors de les terres, de conservar-los en bones condicions, així com els camins que passaven per ells. En realitat, qui en tenia cura dels ponts i camins eren els soferts serves i fidels de la parròquia...

Probablement, alguns ponts que han aguantat fins ara, tenen el seu origen en l'època romana i, quan l’home medieval se’ls va trobar, els refeia o modificava. Un exemple, és el de Montblanc, a la Conca de Barberà: el Pont Vell, amb els seus quatre ulls ens mostra la típica esquena d’ase, si bé no massa pronunciada, dels ponts medievals. Els seus orígens romans segurament van lligats amb la Via Aurèlia que entrava a la Conca pel Coll de Tarrés, passava per Vimbodí, l’Espluga de Francolí, continuava cap a Montblanc i, sortia de la comarca, per Lilla.

De l’època romana predominen els ponts d’un o varis arcs de mig punt, robustos i de més amplada, doncs els romans no tenien problemes de mà d’obra, perquè contaven amb presoners i esclaus. La necessitat d’un pas més ampla pels seus carruatges obligava a construir una calçada més generosa. Aquesta construcció ha demostrat, al llarg dels anys, la solidesa, la bellesa i la utilitat de tal element constructiu.

Cindri o Cintra

Eines de picapedrer

Picapedrers

Construcció d’un estrep

En quan he iniciat aquesta fal·lera pels ponts medievals, m’he trobat amb un buit d’informació que, també, la investigadora Montserrat Bosch s’hi ha referit 2 amb la següent observació: ...que, d'arquitectura romànica i d'art medieval s'ha n’escrit molt i s'han dedicat estudis exhaustius a la matèria, però dels ponts no es troben més referències que les dels caminants i excursionistes i les d'algun enginyer de camins avesat a la recerca històrica.

No hi ha dubte que les tendències constructives del moment, sia l’estil, sia la tècnica, dirigeixen al constructor. Així succeïa, tant per l’arquitectura civil com religiosa. En els ponts medievals, s’utilitza l’arc de mig punt (amb les variants d’arc rebaixat o carpanell) o l’arc apuntat.

La transició dels estils, també, motivava certa barreja i, no ens oblidem, d’aquells apartats indrets de la nostra geografia que, encara s’utilitzaven tècniques i estils arcaics (arc de ferradura), lluny de l’evolució contemporània i, en altres, deixeu-m’ho dir-ho així, inventats o copiats que, quedaven en la memòria d’haver-ho vist en el pont del veí... Són els ponts de memòria romànica que, tant sovint es troben en la nostra geografia, més enllà de l’època medieval i més propers a nosaltres. En tots, s’obeeixen i es respecten les tendències i precaucions que es transmetien les generacions de mestres d'obres, titulats o aficionats.

2

Elements constructius bàsics. Ponts medievals del Pallars Sobirà.

Elements d’un pont

Construcció d’un pilar

Entre aquests artesans de l’arquitectura es deia que, a qualsevol construcció, se li havia d'exigir solidesa, utilitat i bellesa. Les construccions medievals van respectar els mateixos sistemes de voltes i arcs dels romans per a traçar les seves rutes sobre l'aigua i els barrancs. A més de tenir en compte de bastir el pont en el lloc on el riu, la vall o el barranc s’estrenyia més, en ocasions, s’havia de desviar el riu per poder assentar amb més seguretat els pilars laterals o, en el cas d’un pont de més d’un ull, el pilar central en la seva llera.

La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas dels carros, sense masses dificultats. No fa masses anys una riada s’emportà el pont romànic d’Ovarra (Franja de Ponent) que donava pas a la planura on s’assenta l’església de Santa Maria, la capella de Sant Pau i el que queda del destruït Monestir. Quan es va reconstruir el Pont, m’explicà el Mossèn encarregat del temple (un anticatalà no nascut a la Franja), exageraren un xic el llom d’ase per impedir el pas dels cotxes... Aquesta estratègia no ha impedit que en dues ocasions, que jo sàpiga, l’església ha sigut objecte de sostraccions valuoses.

Un cop trobat el punt més adequat del territori sobre el que enclavar l'arrencada del pont, s'havien de preparar els camins i els accessos per on fer arribar les pedres, les fustes de la cintra, les cordes i els animals de càrrega que fessin moure aquells elements que l'home encara no podia desplaçar sense la seva col·laboració.

El cindri o cintra, on s’hi dipositen les lloses de pedra, es feia amb fusta que proveïen les serradores, ubicades al marge dels rius per aprofitar l'energia hidràulica, o del fuster del poble, si en ell n’hi havia d’establert. Es tractava i donava forma a tots els elements que composaven l'esquelet que suportaria l'arc i definiria la seva curvatura. El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col·locava la clau i tot el conjunt quedés ben lligat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua. Encara ara, en algun dels ponts que s'aguanten sense massa modificacions posteriors (el de Cassibrós, d’Espot, de Montblanc, etc.) es poden veure, a l'intradós de l'arc, els forats (les opes) on penetrava la fusta del cindri. No es deixava de banda considerar les habituals riuades que sovint baixaven pels rius de muntanya i, sobretot, les rieres costaneres que tantes maleses ocasionen.

Tallamar i apartader (La Vilella Baixa. Priorat)

Arc de mig punt (CabacĂŠs. Priorat)

Arc rebaixat o carpanell (Alcover. Alt Camp)

Arc apuntat (Escornalbou. Baix Camp)

El pilar central o algun altre, si el pont tenia més de dos ulls, era el que s’hi posava més atenció per l’empenta que rebia de les aigües i, a més del basament, es construïen els tallamars, un esperó a la part mitja del pilar per mitigar el cop del corrent de l’aigua.

La pedra era l’altre element a aconseguir.

Normalment, es recorria a les pedreres de l’entorn (la de Juïnyà, a Besalú, per exemple) que, els constructors dels ponts coneixien i sabien quines eren les virtuts de cadascuna d’elles i la seva duresa a tractar amb les eines rudimentàries de què disposaven: - la llicorella, roca esquistosa, situada a l’inici del metamorfisme, que prové de la consolidació de sediments argilosos i que presenta una exfoliació notable en plaques. Aquesta pedra estava indicada per les dovelles de la imposta del pont.

- la pedra calcària, d’una duresa considerable, s’extrau en grans blocs i un cop fragmentats i units per pressió es poden arribar a bastir paraments molt amples i alts.

Llom d’ase (Ovarra. Alta Ribagorça)

Alleujadors (Sant Joan del Ter. Ripollès)

Sola empedrada (Vall-llonga. Solsonès)

Opes (Espot. Pallars Sobirà)

Dovelles (Engordany. Andorra)

Entre les eines emprades per treballar la pedra es contava amb la cova, el cistell, el tiràs o baiard, la llaona, la maça, els tascons, l’escarpre, el martell, les pales, les aixades, el mall i el perpal.

S’havia de treballar de manera que una pedra anés damunt de dos, a trencajunt, doncs així es lligaven i se aguantaven totes. La pedra més menuda no s’havia de ficar de qualsevol manera, perquè llavors no es queda fixa i tot es maneja.

En els ponts de muntanya, les dovelles són lloses de pissarra de mides similars i poc pesant que podia transportar un home sol. Es col·locaven a pressió fins arribar a la clau, que en forma de V, unia les corbes de cada banda en el centre de l’arc.

Per evitar l’excés de pes del conjunt de la construcció, recorrerien als alleujadors, forats en ple cos del pont, allargats verticalment i, en general, amb un arc de mig punt.

Durant l’època medieval es va seguir utilitzant la tècnica de la construcció de pedra seca, és a dir, sense l’ús de l'argamassa 3. Això, no impedeix que molts dels ponts medievals que he visitat, m’he trobat que han estat reformats o reparats sense cap respecte per la original construcció en sec, apareixent afegits de ciment de nul·la estètica (Vallllonga, Solsonès).

3

Mescla de calç, sorra i aigua.

Per certes construccions d’una considerable grandària, s’utilitzava el morter de calç (una barreja de calç, de sorra de riu i teules triturades). En els ponts de la Garrotxa i del Ripollès, s’hi afegia sorra volcànica, tant perquè aquelles comarques oferien el producte de passades erupcions volcàniques, com pel fet que feia més compacta la mescla.

També es tenia en compte la seguretat dels vianants, mitjançà la col·locació de baranes i d'ampla adequat al trànsit. És de considerar, el cas del pont d’Esterri d’Àneu que, per protegir al vianant del vent del port, la barana de la banda nord arriba a tenir casi dos metres d’alçada.

La sola era, habitualment construïda amb els galets de riu i amb forma de llom d'ase amb pendents suaus per poder traspassar-los amb els carros. En els ponts de certa longitud es construïa als costat de l’estreta calçada, un petit espai, l’apartader, que sobresortia i que servia per arreplegar-se el vianant i deixar pas al carruatges o cavalleries... que tenien presa, defecte humà que no és patrimoni exclusiu de l’actual moment: el pont medieval de Montblanc, per on habitualment passo, tinc sort de l’apartader, doncs com sigui que està permès el pas d’automòbils i camionetes, no tenen espera i tinc que anar lleuger per arribar a temps d’apartar-me.

La religiositat ha anat paral·lela a la vida de l’home pel fet que Déu, Maria i els sants han sigut els puntals de la seva fe en les nostres contrades i on ens recolzem, en ocasions, davant l’agressivitat dels desastres naturals (mals governs, esglésies esgarriades, malalties, guerres, terratrèmols, etc.).

Les capelletes amb la corresponen imatge de la Mare de Déu o del Sant protector no falta mai en una o altre banda del pont construït anys enrera.

Valorant el tipus de capella d’aquests ponts, he constatat que totes corresponen a afegits posteriors a la primitiva construcció, però quan passen més de 60-70 anys de la seva instal·lació (fins fa poc, edat mitjana d’una generació), els avis, els que varen promoure la seva construcció, ja no hi són i, més enrera d’una actual joventut, tot és vell... 4.

4

A l’entrar a una església de la Cerdanya, vaig preguntar a unes noies que sortien de la novena de la Mare de Déu de la Llet, on podria trobar una fotografia de la primitiva imatge que, per referències, sabia que havia desaparegut durant els avalots del 1936. Doncs bé, casi s’enfadaren perquè no vaig acceptar que la imatge, exposada actualment al temple, era la de sempre, molt vella i que no varen destruir els moros...

El pont de la Mare de Déu del Pont (Lladrós. Pallars Sobirà)

El pont de Sant Llorenç de la Muga.

Capella de Sant Andreu.

(Alt Empordà)

Pont i capella de Bossòst. Any 1922.

(Vall d’Aran)

Els ponts eren els llocs habituals on coincidien els aplecs (trobades de població dispersa per convenir matrimonis, vendes i compres de bestiar, balls, coincidir familiars, etc.) en diades senyalades i, sobretot, on citar-se per emprendre un camí i, aleshores, l’ermita aplegava als viatgers a fi que poguessin pregar i encomanar-se als sants, abans d'iniciar el viatge: n’he trobat a Lladrós, el pont de la Mare de Déu del Pont; a Bossost, Vall d’Aran; a Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà.

... es vol estar prop del riu i les poblacions creixent... en volen gaudir i, a vegades, les cases se li arrapen massa a les vores per més tard penedir-se...

...queden amagats sota l'herba...

(El Borito, Lladorre)

...o accessibles després d’una hora de camí (Bóixols. Pallars Jussà).

Al principi, del riu se’n treia l'aigua i la pesca, però aviat l’home va aprendre a aprofitar-ne la seva energia i inventà els molins (fariners i drapers) i serradores, així com la possibilitat d’utilitzar-lo com a camí o element de transport, a fi de baixar la fusta que es tallava als boscos de muntanya i portar-la a la plana (els raiers).

També, va aprendre a respectar-lo. El riu no deixa de ser una frontera, potser no tan perillosa com les que ha traçat l'home sobre els mapes polítics, però sí impetuosa i ferotge com qualsevol fenomen que ens ofereix la natura de tant en tant.

Es vol estar prop del riu i les poblacions creixent. En volen gaudir i, a vegades, les cases se li arrapen massa a les vores... per a més tard penedir-se, doncs el seu pas incontrolat porta la destrucció de bordes, cases i camins. Normalment, les esglésies parroquials se’n salven perquè es construeixen en la part més alta de la població: una situació geogràfica per demostrar prepotència sobre els de baix, que com sempre, són els mal parats.

Dins de les calamitats que pot patir un pont i el poble més proper, és l’obligat sacrifici de veure’s inundat per la construcció d’una presa d’interès nacional que, embassant l’aigua del riu que transcorre per aquella vall, es transforma en un pantà. El pont i les cases van desapareixent, poc a poc, baix les aigües tranquil·les del que s’ha considerat un riu sobrat de cabdal fins negar-los per complert.

Sempre hi ha excepcions, que com he senyalat, el temple se’n salva: és el cas del pantà de Susqueda (la Selva) que cobrí per complert el Pont de Sallent del segle XIV, de pedra que travessava la riera de Rupit poc abans de la seva unió amb el Ter, prop del poble de Susqueda. Era d'un sol ull amb un gran arc de mig punt, amb dos alleujadors a banda i banda.

Diverses vistes del Pont de Querós, negat baix el pantà de Susqueda

Sant Miquel de Querós

Un altre cas és el pont de Querós, situat a l'antic poble de Querós, ara també negat, a la riba esquerra del Ter. És un pont d'origen medieval, refet entre el 1.696 i el 1.700. Actualment té quatre ulls amb arcs de mig punt, sostinguts per tres pilars i, de tant en tant, quan la sequera ho permet, emergeix i és aixopluc d'ànecs. Del poble de Queròs només en resta dempeus l'església de Sant Martí, que quan el pantà està ple queda just al nivell de l'aigua: és una església romànica d'alt valor arquitectònic. Davant per davant de l'església s'hi troba el roc del mal sopar, escenari d'una de les llegendes més conegudes de Serralonga, de la que es diu que des d'aquest penyal en Joan Sala, amb la seva amistançada a coll, va saltar a l'altre costat del Ter per fugir dels soldats que l'assetjaven.

Potser que la millor utilitat del riu sigui permetre’ns gaudir-lo i passar d'un costat a l'altre gràcies al pont. A canvi, cal respectar-lo, no oblidant que és una frontera que ens ha imposat la natura i només a través del pont podem fer realitat les il·lusions i les esperances que esperem trobar a l’altra banda.

He senyalat que molts dels ponts que he conegut queden amagats sota l'herba (El Borito, Lladorre i La Torrasa al Pallars Sobirà) o accessibles després d’una hora de camí (Bóixols.

Pallars Jussà). Són els que se'ns mostren menys maltractats, més sincers i bastits amb el paisatge que els va fer com són, més abrigats per la vegetació, el silenci i la remor propis que acompanya tot autèntic pont medieval o de memòria romànica.

Els ponts s’han posat en els camins dels homes, de temps enrera, per poder creuar els rius i, encara hi són avui dia perquè els homes, que han perdut la costum de caminar, tornin passar-hi quan recuperant el seny es marxa d'excursió pels camins de les valls i muntanyes del nostre País.

Catalunya és molt bonica!... i la he coneguda, en part, a través dels seus ponts.

Val la pena.

GLOSSARI

Alleujadors: Forats grans dins l’estructura per disminuir el pes.

Ampit o muralleta: Barrera o barana a cada costat del pont per seguretat peatonal.

Apartador: Espai a cada costat de la calçada on s’apartaven per deixar pas.

També s’utilitzava per situar el controlador del que hi passaven.

Arrancada: Lloc on parteixen els arcs.

Basament: La part on es recolza el pilar del pont.

Calçada o sola: El terra del pont.

Cindri o cintra: Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.

Clau: La pesa de pedra en forma de V que es posa en el vèrtex de la imposta.

Contrafort o Estrep: Obra que surt del pont per reforçar la seva estructura.

Esquena d’ase: Forma en angle de cara inferior que es dóna a la sola del pont per evitar que s’acumulin les aigües.

Estampar: Deixar estampada l’empremta.

Estampidor: Travesser que suporta les pressions laterals contraposades de dos elements constructius.

Estrep: Qualsevol dels dos massissos d’obra, de pedra o de terra, situats als extrems d’un pont, que s’eleven per damunt del terreny natural i hi transmeten directament la força de l’estructura.

Folres de taulons: Taulons amb que es folra el cindri.

Imposta: Filera de carreus on s’assenta la bòveda.

Intradòs: Cara interior de la bòveda del pont.

Lloses de pissarra: S’utilitzaven per fer l’arc de la imposta de la bòveda.

Llum: Màxima dimensió horitzontal de l’interior del pont.

Opes: Forat per ficar els troncs que formaven la bastida en el moment de la construcció del pont Pilar: Columna de sostén del pont.

Sola: El terreny de sobre el pont per on passen el peatons o carruatges.

Tallamar: Esperó del pont mitjançà el qual es trenca el corrent de les aigües per la protecció dels pilars.

Ull: Cada una de les arcades del pont.

BIBLIOGRAFIA

Arbós i Pascual, Antoni. La romanització de la Conca de Barberà. Algunes aportacions (XVIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Centre d’Estudis Locals Casal de l’Espluga de Francolí. L’Espluga de Francolí, 1974) Bosc, Montserrat. Ponts medievals del Pallars Sobirà (Revista del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Lleida) Elements constructius bàsics: Ponts medievals del Pallars Sobirà (Treball penjat a Internet) Bové, Andreu i Armengol, Josep: Ponts del Dimoni de llegenda. Darrere l’empremta del diable.

Cantó i Espinach, Ramon. Història de la Real Vila Ducat de Montblanc (Treball manuscrit conservat al Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca.1884).

Cassanelli, Roberto i Kimbel, Dieter. Talleres d’Arquitectura en la Edad Media (M. Moleiro Editor, S.A., 1995) Casinello, Fernando. Construcción Carpintería (Madrid: Editorial Rueda, 1973) Cobreros, Jaime. El Puente (Ed. Obelisco, 1991) Diccionari visual de la construcció (Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Barcelona: 1994) Fàbrega, Albert: Llegendes de Ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya (Farrell, Ed. 2007) El menhir de La Pedra del Diable Freixes Camp, Pere. Girona Medieval Gironell, Martí. El pont dels jueus (2007, novel·la històrica) Guisset, Pere. Llegenda de santa Eugènia Gonzàlez, J.R. i Rodríguez, J.I. El Pont del Diable: un cas singular entre els vells ponts del Pallars Jussà.

Grau i Pujol, J.M. La indústria tradicional de Montblanc i la Conca en el segle XVIII (Montblanc. 1989) Ingenios de madera. (Obra Social y Cultural de Caja Astur. Exposición.

Barcelona Història dels ponts del terme de l’Espluga de Francolí (Butlletí del Centre d’Estudis de l’Espluga de Francolí, juliol 1997, nº 35) Història dels ponts anteriors a 1900 de la Conca de Barberà (Escola Técnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. Vo.I) Maristany, Manuel. Els ponts de pedra a Catalunya (Barcelona. Ed. 92,1998) Martínez i Garcia, Manel. Ponts de pedra a la Conca de Barberà (Aplec de Treballs nº 24. CECB. 2006 i Treball penjat a Internet) Moli Frigola, Montserrat. Història dels ponts de la ciutat de Girona. La reconstrucció del Pont Major (1731-1763) i l'inici de la urbanització de la ciutat (Treballs de la Societat Catalana de Geografia > Any: 1992 Vol.: 32) Porta i Balanyà, Josep M. Montblanc (Cossetània Edicions, 2000) Rella, Ferran. El Pallars Sobirà (Barcelona, Dissenys Culturals, 1994) Sánchez Real, José: El Pont de Vilaverd. (L’Espitllera nº 109, 1996) Un pont per a Vilaverd (1758). (Aplec Treballs nº 15 CECB 1997) Solé, Lluís: Llegenda popular del Pont del Dimoni. Mil anys de penitència Torra, Quim. Rosa Llonch ens explica la història d’una eugenienca que va voler que el seu propi enterrament passés pel Pont del Dimoni Trenchs i Odena, Josep: Un document de l’any de la pesta datat a l’Espluga (Aplecs Treballs nº 1 CECB 1978)

VV.AA: Puentes y sus constructores (Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos. Madrid, 2001)