Ciclada de st joan dels arcs a les (2000)

Enric Sànchez-Cid

CICLADA DE SANT JOAN DELS ARCS (Baix Camp) A LES (Vall d’Aran) Maig del 2000

PRIMERA ETAPA Sant Joan dels Arcs - Lilla (Pallissa del Metge) (46 km.)

He repassat la bicicleta (cargoles, tensar els frens, ajustar els rails) i la he netejada i petrolejada, perquè vagi fina i faci goig...

Amb aquesta posada a punt de la màquina, només ha faltat donar-me jo mateix la sortida, quan he estibat les sàrries en el portaequipatges de darrera i la bossa de mà en el de davant.

Era un quart de vuit d’aquest matí de maig, en que un mestral fluix feia acte de presència, aclarint el cel d’uns núvols que es retiraven cap a mar. De totes maneres el coll de Balaguer es trobava tapat: senyal de que minvarà el vent del Nord?

Prenent el camí antic de Cambrils a Vila-seca, travesso Vilafortuny, passant per davant de l’ermita del Mas d’en Bosc i del Castell de Vilafortuny.

La reconquesta militar del Camp de Tarragona la va acabar Ramon Berenguer III, el Gran, i el primer bisbe que va residir a la ciutat va ser Oleguer (Sant Oleguer), 1129, que portà a terme la repoblació de la ciutat, anomenant Príncep de la Ciutat al cavaller normand Robert Bordet o d'Aguiló. Sant Oleguer moria a Barcelona l'any 1137.

Per l’any 1154 en Guillem de Vilafortuny funda un poblat situat a quatre quilòmetres del municipi de Cambrils, que més tard fou anomenat Vilafortuny.

La construcció del Castell de Vilafortuny data de la meitat del segle XII com apareix en un document que es troba en l’Arxiu de la Corona d'Aragó, on s’esmenta la cessió per part d’en Ramon Berenguer IV a Guillem Fortuny.

A l’any 1496 a la junta de fogaratjament s’afirma que només hi viu en aquest paratge en Joan Oliver en el Mas d’Oliver (l’actual Mas d’en Bosc).

El comte barceloní vengué la seva jurisdicció a l’Arquebisbe de Tarragona, l’any 1391. Però hi ha la noticia que l’any 1294, en Pere Aicart, senyor de Vilafortuny, permuta aquesta propietat pel lloc i Castell de Torrebesses a la comarca del Segrià.

El paratge sofreix els atacs dels pirates i en tenim noticia que en segle XV, a causa de la destrucció del Castell de Vilafortuny i de l’Església de Barenys, l’Arquebisbe de Tarragona ordena que s’aprofitin les pedres d’aquells edificis per bastir l’Església del Mas d’en Bosc.

Al juliol de 1582, el patró sarraí Morató, capitanejant set galeres, abordà a les cales de Salou i amb la seva gent morisca incendiaren i destruïren el Castell a més de robar en l’església del Mas d’Oliver.

Es té noticia que el Castell de Vilafortuny pertanyia en el 1600 a Àngela Alentorn i en els darrers anys del segle XX-XXI els seus propietaris han sigut: - la família Miró, - la família Castellarnau, - els Marquesos de la Mesa d’Asta, que ho foren fins la dècada dels setanta.

- l’any 1960, la Marquesa de la Mesa d’Asta ven a “Rumasa” els terrenys entre la via del ferrocarril i la platja per iniciar-hi un complex turístic que s’ha anat desenvolupant fins l’actualitat.

- més tard, aquesta mateixa empresa adquireix el Castell i, sembla, que amb certa relació amb l’Opus Dei, doten l’edifici d’habitacions amb serveis, restauren els salons i destinen una secció només pel personal del servei.

- L’empresari Antonio Cochs, de Cambrils, ho adquireix i, anys després, ho ven al col·lectiu format per Josep Mª Besora (Farmacèutic de Cambrils), Francisco Barrajón (Assessor Fiscal), Mario Trelles (Metge de Vilafortuny), que són els propietaris que el venen a Porcelanosa per fer-ne un hotel privat.

Dins d'aquest llistat es té que incloure com ocupants, no com a propietaris, al General Prim, que hi venia a descansar i, durant la Guerra Civil del 1936-1939, el Castell va estar ocupat pel Quarter General de la 5ª Divisió de les Brigades Internacionals. Entre els Oficials i amb la graduació de Capità, s'hi trobava Josip Broz, nat a Croàcia l'any 1892, polític iugoslau, cofundador i secretari del Partit Comunista, conegut com el Mariscal Tito.

La Capella del mas d'en Bosc és una construcció d'una sola nau amb teulada plana de dues vessants sostinguda per tres arcs torals i l'arc triomfal apuntat. Absis semicircular. Tres contraforts es situen en els murs laterals coincidint amb els arcs torals. A la façana nord s'hi obra la porta dovellada i un ull de bou sobre ella i un altre en el mur de llevant.

S’hi guardava una imatge de fusta policromada del segle XIV de la Mare de Déu: es asseguda en un escambell, està coronada, de cara rodona, mentó entrat i riallera.

Duu vel que deixa veure la cabellera. Un mantell li cobreix les espatlles, envolta el braç dret, passa per damunt de la cama dreta i arriba al peu. El vestit, vermell, de coll rodó, cenyit per la cintura mitjançà un cíngol, arriba fins els peus veient-se la punta de les sabates (l'esquerra es troba malmesa). Els plecs dels mantell prenen la forma d'una V. Amb la mà dreta sosté una poma i amb l'esquerra al Fill per l'espatlla. L'Infant, assegut en el genoll esquerra de la Mare porta un vestit, també, vermell i amb els plecs aguts. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra hi té un llibre.

A l’entrar a l’autovia de Salou a Reus ja ha començat tot el batibull de cotxes i camions que no m’ha deixat fins a Montblanc, si bé que tractant-se de que avui és dissabte els camions en són menys, però els cotxes sembla que tenen pressa. He observat un detall a tenir en compte: cansat que m’afaitessin, he posat en marxa el warning i he notat que passaven un xic més allunyats.

M’he creuat amb varis ciclistes, sia que anaven en grup o sols, en les habituals sortides del cap de setmana a l’entorn dels seus punts de residència. No he trobat pas cap cicloturista.

A la cafeteria de la benzinera d’Alcover he fet una parada, ja pensada, per prendre el cafè amb llet i la pasta de reglament a que estic acostumat a mig matí. No és que estigués cansat, doncs el trajecte no m’ha donat cap problema ni he tingut el seré en contra, com en moltes ciclades apareix inoportunament: avui hi havia, fins aquí, una calma total.

De nou a la carretera m’he desviat cap a l’interior del poble d’Alcover. Encara recordo quan passava la carretera per aquest carrer d’Alcover. Des d’aleshores no hi havia tornat. Per això avui he tingut interès de recorre els seus interessants racons.

Les restes de les muralles amb els portals de Sant Miquel i de la Saura recorden aquells temps medievals en que foren construïts. La seva plaça porxada acollia avui un mercat més be minsa d’assistència (Reus i Valls són

massa a prop en un temps en que el transport ràpid i a qualsevol hora permet arribar-hi). El romànic també es fa present en l’església Vella o de la Sang, que va ser ampliada en el segle XIV i destruïda en bona part el 1936. No confonguem amb l’església Nova que té el campanar inacabat. Al passejar pels carrers destaquen certes cases del segle XVII. No em vaig decidir entrar en el Museu Municipal, del que tinc notícia que guarda troballes de la prehistòria i d’etnografia d’aquesta contrada així com un recull de pintures i d’art religiós.

I passant per Alcover m’ha vingut a la memòria un article que va aparèixer en la revista del Col·legi de Metges, Galens, firmat per l’arxiver de Reus en Josep Grau i Pujol, sobre l’hospital de la Vila durant la Guerra del Francès. Més concretament es dedica a exposar el contingut d’un llibre sobre els comptes d’aquell hospital fets per l’administrador, donant ocasió de descriure diagnòstics mèdics (sufocaió, dolor pleuritich, carregada de pit, feridura casi total, tumor al costat, mal en la cuixa, malaltia estèrica, mort de fret) i parts difícils on no sempre la mare en surt ben lliurada.

Al coincidir les anotacions amb certs anys d’aquella invasió napoleònica, també fa referència del pas de dos mil soldats francesos, dels que dos moren a l’hospital...

A la carretera el tràfic segueix, però la mecanització de la dita civilització que em rodeja, no m’evita veure, un xic abans del desvio a La Plana, una part del riu Francolí amb un indret bucòlic on també s’hi observa una cascada, que degut a les darreres pluges han donat ocasió que el salt d’aigua afavorís aquest quadre. És evident que si no es passa en bicicleta o a peu, aquest racó no pot ser contemplat, ni vist!, des de la finestreta d’un cotxe: d’aquí una altra avantatge de fer ciclades.

De l’admiració de la natura a l’esforç de la pedalejada: passo per sota del pont del ferrocarril a Picamoixons i pujant a les Roxeles el vent es fa present, canalitzat per la vall del riu Francolí. Peta fort de cara sense poder passar a més de set quilòmetres/hora. Ha sigut cosa de no pensar-hi massa i anar fent...

Em queda encara un bon tros de camí un xic feixuc, on la pendent de la carretera, no essent massa accentuada, es complica per la presència del vent que quasi m’atura la marxa. Quan em trobo sota del puig on s’aixeca l’ermita de la Mare de Déu de Montjoi, faig un descans.

L'any 1214 l'arquebisbe Ramon de Rocabertí esmenta aquesta ermita, que ha estat molts anys sotmesa al domini de l'Arquebisbat de Tarragona.

Junt amb Vilaverd les poblacions veïnes de Lilla, La Riba i Rojals organitzaven processons per demanar la pluja o deslliurar-se de les calamitats del temps.

L'ermita era en un principi de planta de creu llatina, romànica, i fou transformada als estils gòtic i neoclàssic en les modificacions sofertes durant els anys. A la façana de migjorn s'obren les dues portes d'accés, adovellades, i damunt d'elles uns ulls de bou. A ponent d'aquesta façana s'aixeca el campanar d'espadanya per una sola campana. La Imatge la va trobar un pastor recollint una flor blanca al mig d’un camp molt verd. Allí mateix van alçar

l’ermita, la del mont de goig, Montjoi. El dissabte 25 de juliol de 1936, al capvespre foren destruïts els retaules, la imatge i altres objectes religiosos d'aquesta ermita i de l'església parroquial, així com també la creu de terme que hi havia entre el Camí de Baix i la carretera. Mn. Joan Llorens, refugiat a Cal Xapal es va poder escapolir gràcies a la mediació d'un estudiant de Medecina.

Més enllà i passat un curt viaducte, apareix la torre de foc posada de manifest gràcies a la nova carretera que ha lliurat a Vilaverd del calvari del pas dels camions i cotxes.

Després del pont de la Fusta, s’inicia la pujada al coll de Lilla on a l’entrada d’un camí m’he aturat a reposar. També s’hi ha aturat un pagès que amb el seu Suzuky anava al tros: m’ha reconegut, doncs era de Montblanc i tot ha sigut grans demostracions de content de veurem en bicicleta... però no s’ha cregut que me’n anava a la Vall d’Aran...

En arribar a la Pallissa i després d’una agradable dutxa, m’he fet un improvisat menjar que m’ha facilitat una becaina reconfortable per passar una tarda dedicada a seguir llegint el Llibre de les mosques d’Emili Teixidor.

La tranquil·litat que es respira a la Pallissa és encisadora. Un sol tibi escalfa la tarda i el silenci, se sent. Casi fa mal a les orelles, tant lluny del tràfec de la carretera del matí.

Les recents i abundants pluges s’han fet notar, doncs el verd, que per tot arreu esclata, amaga la terra on creixen el pins, avellaners, ceps, figueres i matolls que em rodegen. El cel està un xic enteranyinat i per això el sol no s’atreveix a donar tota l’empenta de que és capaç. * * *

SEGONA ETAPA Pallissa (Lilla) - Tàrrega ( 42 Km.) He sortit abans de les 7. Feia un xic de fresca i, a més, baixant tan de pressa com la inèrcia m’ho permetia i sense pedalar, notava cada cop més que el fred s’ha m’ha ficava dins.

He entrat al nou desvio que deixarà lliure a Montblanc del pas dels cotxes i que encara no han enllestit del tot.

Passa bastant lluny de la Vila i si bé Montblanc quedarà lliure dels embussos que, sobretot, es donen a l’estiu, per altra banda el comerç dels bars i restaurants, se’n ressentiran a no ser que traslladin els seus locals prop de la nova carretera, com he vist que ha succeït en altres poblacions amb les mateixes circumstàncies.

El moviment de terres que ha motivat aquest desvio va posar de manifest la localització del primitiu poble d’on es va originar Montblanc: l’assentament anomenat Duesaigües. Abans d’eliminar-lo vaig tenir ocasió de visitar-lo amb l’amic Josep M. Contijoch, President del Museu-Arxiu, rebent tota mena d’informació sobre el desenvolupament d’aquella gent i del seu habitat.

Sembla ser, que per no tenir les troballes massa interès arqueològic, s’ha arribat a l’eliminació, sense cap trauma administratiu, com acostuma a passar quan restes del passat apareixen en el camí de les noves construccions i dels seus directius.

Són sis els quilòmetres fins la connexió amb la carretera a Tàrrega, abans d’entrar a La Guàrdia dels Prats, on es trobaven les restes de Sant Ermengol, que desapareixerien en els avalots revolucionaris del 1936.

Un xic més enllà m’he aturat a l’ermita de la Mare de Déu dels Prats.

La capella es va modificar amb el nou traçat de la carretera de manera que la portada, situada a ponent és traslladà a llevant, prop de la carretera i l’altar passà a ponent.

En el encimbellat poble de La Guàrdia hi vivien els guardians de les parades de pasturatge veïnes. En el lloc anomenat la peixera fou bastida l’ermita a mitjans dels segle XI o, més segur, a principi del segle XII, que fou quan la ocuparen els frares mercedaris. Amb aquesta estada, probablement varen fer-hi ampliacions, segons s’observa pels detalls arquitectònic gòtics que es troben en el que fou convent.

Hi va fer estada de quan tornà d’Àfrica en Pere Ermengol, frare mercenari, nascut a La Guàrdia en el 1228. Fou tingut en vida com un sant i morí en aquesta capella en el 1304, impedint el poble que se’l enterrés, però finalment fou dipositat el seu cos en una urna i a l’església de La Guàrdia. El culte a

Sant Pere Ermengol no va ser santificat per l’Església. Quan el frares abandonaren el lloc (segle XV) volien endur-se’n les despulles de Pere Ermengol, però fou impedit pel veïnat dels pobles de la rodalia.

En el 1644 els soldats de Castella cremaren l’església i l’arxiu de La Guàrdia i destruïren el convent, restant només els fonaments. Sembla ser que també fou afectada la imatge de la Mare de Déu dels Prats, de pedra, d’un metre d’alçada, assenguda i coberta amb un mantell. L’Infant era assegut sobre el genoll esquerra.

L’ermita va aguantar tots els embats de les guerres i periòdicament s’hi traslladaven, des de l’església de La Guàrdia, les despulles de Sant Ermengol en solemnes processons. En tenia cura de la capella, un ermità fins que per discrepàncies amb el rector, any 1918, va cessar-lo i, aleshores, varen passar a la parròquia els objectes de més valor. Des d’aquells dies, poc a poc, la capella es va degradar, quedava oberta i ocupada pels passavolants.

En temps del Cardenal Vidal i Barraquer es va obrir el sarcòfag amb les despulles de Sant Ermengol, trobant-hi una arqueta d’estany que passà al Museu Diocesà de Tarragona.

Aquesta arqueta, sembla ser, que pertanyia al sant, que era fill del comte Arnau d’Urgell, formant part de l’aixovar funerari. Probablement l’arqueta provenia de Xipre (n’hi ha una altra versemblant, xipriota, en el MNAC de Barcelona), que posa de manifest l’intercanvi comercial existent amb aquella illa a demanda dels cavallers i pelegrins que hi havien passat.

Ara bé, el fet d’haver-hi esculpits en l’arqueta sis reis armats amb els escuts de Portugal, Castella, Lleó, Anglaterra, Navarra i Aragó fa dubtar l’origen xipriota i, els arqueòlegs, creuen que deuria sortir del taller d’un artífex hispànic. És una peça singular i de les més preuades que es conserven d’aquella època.

En el 1981 s’inicià la recuperació de l’ermita de la Mare de Déu dels Prats i, fins hi tot, es recuperar la situació primitiva de l’entrada i del presbiteri.

El camí, vull dir la carretera, és bona de pista, però no deixa de pujar, és fa una mica massa passada, doncs tot el recorregut tinc que anar pedalejant. Apareix Solivella, que encara no havien posat els seus carrers en aquella hora en que jo passava: tota la vila era un silenci que l’omplia.

El Castell de Solivella és dels segles XV i XVI, bastit pels Llorac, aprofitant elements anteriors, constituint una mostra del gòtic català de la Conca de Barberà. Només en resta la porta d'entrada i part d'un mur.

A la vora del Castell s’aixecava una església romànica, també desapareguda. Com s’ha vist en molts pobles, l’esmentada església romànica va ser destruïda per construir-ne l’actual església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu (1769) i no menys que d’estil barroc!

Avui, no passarien aquests fets com ho demostra que s’hagi reconstruït l’antic molí blader, el Molí del Caixes, del segle XIII respectant la primitiva construcció.

En el Museu Diocesà de Tarragona s’exposa la talla de la Mare de Déu, procedent de la primitiva església romànica. És de fusta d’alber policromada. Asseguda en un escambell amb muntants anteriors motllurats molt senzillament. De cara gran i boca petita. El vel, deixant veure part de la cabellera, li cau per damunt de les espatlles. El mantell envolta el braç dret i reposa sobre part de les cames amb plecs arrodonits i altres que s'angulen. El vestit, de color verd, de coll rodó i amb bordó prolongat cap a l’entrepit, queda cenyit a la cintura per un cíngol treballat (vermell) amb sivella i perlat, i li arriba fins als peus, deixant lliure la punta de les sabates. Amb la mà dreta deuria tenir-hi un objecte (poma?) i l'avantbraç esquerra el té serrat.

L’Infant està dempeus sobre la cama esquerra de la Mare, no mirant completament al poble. De cara desproporcionada al seu cos i de mirada llunyana. El vestit de plecs longitudinals i una mena de túnica estan poc definits. No té el braç dret i li falta la mà esquerra.

La situació de l'Infant, el vestit cenyit, els plecs, el coixí dels peus i el moviment que se dóna al mantell passant pel braç dret, fan pensar que es tracta d'una talla romànica del segle XIII o XIV.

Després de Solivella segueix... la carretera costeruda i amb corbes, que m’obliguen a portar una marxa d’uns 6 km./ h., que amb els quatre quilos que pesa la bossa de mà que porto al davant, em resulta difícil mantenirme en línia recta. Decideixo posar peu a terra i seguir tot xino-xano, al costat de la bicicleta, fins acabar el coll de Belltall, a pocs quilòmetres abans d’arribar al poble, que es troba situat a 772 m. d’altitud.

Quan tot caminant anava pujant el coll, he pogut gaudir de la panoràmica que s’albira sobre la Conca de Barberà: és esplèndida la clotada que queda delimitada per la Collada de Miramar, les muntanyes de Poblet, el Tallat... que configuren lo que deuria ser el llac, que s’havia format abans d’obrir-se pas el riu Francolí per l’estret de la Riba.

En arribant a Belltall he donat un cop d’ull a la seva església parroquial, que com tots els diumenges, tenia la porta oberta per donar pas als fidels, que encara s’amagaven a les seves llars en aquella ben entrada hora del matí. Només hi havia el rector i el feligrès que toca l’òrgan, que estaven ensellant. És un temple d'estil neoclàssic. Va ser construït sobre la base d'una planta basilical amb cobertes amb volta de canó i absis pla. El campanar, de base quadrada i octogonal a partir de la línia de coberta, és considerat d'arquitectura barroca catalana. A la seva façana es visualitza la intenció classicista del disseny, encara que amb un resultat desigual. La façana es caracteritza per la simplicitat de les seves línies i per una cornisa sobresortida que en reforça l'horitzontalitat de la composició. Dins el frontó es pot llegir la data 1864.

L’arquitectura del temple no m’ha agradat pas i l’interior ple de sants d’Olot...

Des de Belltall ja m’he entès millor amb la carretera. Tot es baixada fins a Tàrrega i només quedaven uns pocs quilòmetres de pedalar per no perdre l’afició. Aprofitant la pendent considerable (i anunciada, perquè els cotxes hi tinguin precaució) m’he envelat a tota màquina a que em veia capaç: el comptaquilòmetres ha marcat 56,2 km./ h.

Després de creuar el riu Corb hi ha una petita pendent que s’acaba en una benzinera/cafeteria i si bé havia fet curtes parades fins aquí, he volgut frenar la bona marxa que portava fent un mos abans d’arribar massa prompte a la meta d’avui.

No és habitual menjar massa bé en aquests llocs, però el pa amb tomàquettomàquet (no el suc embotellat!), l’oli d’oliva de la propera Garrigues, abundós, i tres autèntiques llesques d’un autèntic pernil serrà (això si que era pernil amb pa i tomàquet i no aquell pa amb pernil, on el pernil transparenta i queda dissimulat per la quantitat exagerada de pa que l’amaga!). M’ha compensat l’esforç de la pujada al coll.

Tàrrega a tant sols 9 km. Tot un passeig d’un diumenge pel matí. Entrant a la ciutat m’he dirigit directament a l’Hotel Pintor Marsà. Molt acollidor i amb una cambra individual del meu gust. Dutxa de reglament i becaina del corder també de reglament, esperant l’hora de dinar doncs era prompte, havia menjat feia poc i al emmirallar-me, m’he adonat que no m’havia afectat massa les darreres hores de bicicleta: podia passar per alt alguna menjada, perquè no hi havia perill de quedar depauperat.

A propòsit de mirar-me al mirall. Ahir abans de la dutxa en arribar a la Pallissa em vaig afaitar la barba i el bigoti, com tic costum de fer-ho un cop a l’any. Doncs bé: no em vaig reconèixer! Faig cara de buldog, amb aquelles dues arrugues o clots allargassats que em baixen dels extrems laterals de la boca i amb el sacsó que cau de cada galta, despenjades... He decidit no afaitar-me més. Crec que deixar la barba i el bigoti és, per a mi, com fer-se de forma incruenta, la cirurgia plàstica de la cara, com aquelles dones (i, evidentment, també homes) que s’ho fan perquè no es vegin els efectes d’haver arribat a l’edat d’arraconar-se i no dir ni piu... No m’ho pensava pas que podia venir-me ara la coqueteria... És nota que ja soc un vell de 72 anys!

A diferents hores del dia he estat localitzant a l’amic Tomàs, que viu a Tàrrega, i que en els darrers anys ens hem retrobat a Cambrils on passa part de l’estiu. Fórem companys durant l’internat a la Clínica del Dr. Puigvert a Barcelona. No hi ha hagut manera de parlar amb ell, doncs sempre m’ha sortit la veu enllaunada del contestador. Com sigui que avui té lloc l’anomenada Festa del Coc, possiblement es trobi reunit amb els seus amics.

Al assabentar-me que en varis indrets de la ciutat s’organitzen actes festius, a la caiguda de la tarda he anat a donar una volta, resseguint carrers de la part antiga, visitant l’exposició d’homenatge al pintor local Marsà i, finalment, m’he deixat caure a la plaça on tenia lloc l’esmentada Festa del Coc: una barreja de balls folklòrics, música cubana (els tres músics s’hostatgen també en el meu hotel) i un servei

popular de coques de recapte, variat, que ho he aprofitat per substituir el sopar. Poc després de retornar a l’hotel, la son m’ha acollit: clar! eren més de 2/4 d’11.

El Castell de Tàrrega és una construcció àrab, que fou conquerit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Jaume I concedí a la ciutat els Estatuts i Costums de Tàrrega, eina jurídica per a la creació d’un govern municipal i. Carles I li concedeix el privilegi de concessió de l’escut amb l’àguila imperial, les barres de Barcelona i els escacs d’Urgell.

L’Església parroquial de Santa Maria de l’Alba fou acabada al 1715. Consta de tres naus i cúpula sobre el creuer.

A la plaça Major s’enclava la Creu del Pati, que és una reproducció d’una creu de terme, gòtica.

La Paeria fou bastida en l’any 1674.

A la Sala gòtica de l’antic Hospital s’hi guarda el Sant Crist Trobat, peça romànica.

El Palau dels Marquesos de la Floresta és un edifici romànic, molt restaurat amb tres finestres triforades i, avui dia, ocupat per la. Mútua de Tàrrega L’anomenada Casa Sobies és del: segle XVI i en on podem veure les finestres triforades ogivals El Monument als Països Catalans és una escultura d’acer d’Andreu Alfaro.

A l’església del Carme es troba un. claustre barroc.

En el Museu Comarcal, que ocupa la Casa Perelló, s’hi guarden col·leccions d’arqueologia i geologia.

A les afores de la ciutat, queda el santuari de Sant Eloi del segle XIII, reconstruït en el segle XVIII i en la Tercera Guerra Carlina (1872) fou convertit en furtí. Avui es troba dins el que reuneix restes arquitectònics i industrials.

* * *

TERCERA ETAPA Tàrrega - Artesa de Segre - Isona (85 Km.) Faltava poc per les vuit quan he començat a pedalar en direcció a Artesa de Segre on pensava acabar l’etapa d’avui. En aquest primer tram, tot ha transcorregut sense problemes, amb una pista bona, cap esforç i una marxa a l’entorn dels 20 km./h.

Entro a Agramunt per donar una volta per l'extraordinària església que caracteritza a la població... a més dels torrons i altres detalls, no arquitectònics.

L'església arxiprestal de Santa Maria és un edifici començat a l'any 1163 (carta de població atorgada pel comte d'Urgell Armengol VII) i s'acabà a les darreries del segle XIII. Influència de l'escola lleidatana. De tres naus, separades per arcs formers, cobertes en volta de canó i tres absis a la capçalera. Les naus estan dividides en quatre trams mitjançà els corresponents arcs torals que descansen sobre pilars i columnes superposades; capitells decorats. Els absis són decorats amb arquacions cegues separades per lesenes (absis laterals), columnes (central) i mènsules decorades; única finestra en els absis laterals i dues en el central.

La portalada de ponent, dels segles XII-XIII, es presidida per un relleu de la Mare de Déu i escenes de l'Anunciació i els reis, formada per arquivoltes recolzades sobre columnes, emmarcant un arc que descansa sobre dos pilars de secció rectangulars. Tant els capitells com les arquivoltes i l'intradós són decorats (motius geomètrics, vegetals, figures zoomòrfiques, verges, patriarques). La porta de fusta, ferrada, presenta una decoració aràbiga.

La portalada de serè té les arquivoltes que descansen sobre muntants rectangulars sobre columnes. La decoració és vegetal (capitells) i geomètrica (arquivoltes). Difícil de definir les figures del timpà.

L'escola lleidatana del segle XIII presenta certa influència de l'escola de Tolosa però enriquida amb elements decoratius islàmics.

Sobre l'arc d'ingrés de la portalada principal hi ha adossat el relleu de la Mare de Déu i a l'esquerra d'Ella la representació de l'Anunciació (la Mare de Déu i l'àngel) i a la seva dreta els tres reis.

La Mare de Déu és asseguda sobre un escambell de dos muntants anteriors decorats a la part superior. Porta corona emmerletada i vel que arriba fins les espatlles, deixant-se veure part de la cabellera. El vestit-túnica és de coll rodó i amb bordó, cenyit a la cintura, li arriba fins els peus i no li cobreix la punta del calçat; els plecs s'alternen els verticals i arrodonits amb els del centre d'ambdues cames que són angulats. El mantell envolta les espatlles i els braços. Amb la mà dreta sosté una bola i amb l'esquerra prem la part baixa del mantell.

L'Infant, assegut sobre la cama esquerra de la Mare, porta corona. El vestit-túnica és versemblant al de la Mare i deixa veure els peus. L'avantbraç dret és trencat i amb la mà dreta sosté un llibre.

Aquest grup escultòric es va instal·lar a la portalada l'any 1283 pels teixidors de la vila que van manar fer-lo, segons es llegeix en la inscripció de la peanya.

Com no tot té que ser cultura, també he entrat a la cafeteria de la carretera pel cafè i pasta de cada matí: sort d’aquesta idea, doncs fins a arribar a Isona ha sigut l’únic menjar que he fet.

M’explicaré. A bon ritme com anava m’he posat a les 10 h. a Artesa de Segre que, com he dit, pensava acabar aquí l’etapa d’avui... Però, què hi faré tot el dia en aquest poble? Aleshores he decidit seguir cap el Coll de Comiols, on m’han informat que hi havia un hostal-restaurant: seria on acabaria la ciclada d’avui. Abans he volgut visitar el santuari troglodita del Salgar.

Per un vial ben indicat s’arriba al Salgar, paratge engorjat del riu Segre, on es troba la capella de la Mare de Déu i hostatgeria abandonada.

A l’entrada del congost de Salgar hi ha el castell de Montsonís, conservant-se part de les fortificacions dels segles XIII i XIV. A la fi del segle XI el castell pertanyia als vescomtes d’Àger, hereus d’Arnat Mir de Tost.

En unes excavacions realitzades prop del temple del Salgar s’hi han identificat antics habitatges d'eremites.

En el 1263 hi havia l’hospital de Sant Jordi. En el 1404 fou un antic convent carmelità.

Prop de l’ermita troglodita es troba l’anomenada cova del Bandoler.

Documentat per primer cop el 1192. Els carmelites edificaren el 1530 el claustre, renaixentista, i al 1608 aixecaren altres construccions sota la balma. El 1835 foren exclaustrats i el lloc venut. En el 1936 foren malmesos els edificis i, en arribant al 1972, fou restaurada l’església aprofitant-se tant sols l’absis de planta semicircular. No presenta cap decoració el mur. S’observa un sòcol de més diàmetre. Els carreus estan disposats en filades uniformes i regulars propis de les estructures del segle XI. Des de 1400 s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu en marbre blanc, que fou destruïda durant els avalots de 1936.

Amb bons ànims he pres la carretera a Tremp, situada al mig de la població, deixant a mà dreta la que mena a Andorra. Pel Pont d’Alentorn travesso el riu Segre i em dirigeixo cap Anya per visitar la capella rodona de Santa Cecília de Torreblanca.

Tot vorejant al riu s’arriba al Mas d’Aulives a on per un camí a mà dreta m’apropa a la capella de Santa Cecília que apareix enmig d’un camp.

No es coneixen pas dades passades d’aquesta capella, però a les rodalies s’hi han trobat sarcòfags 3 i petits llençols de mur que situen aquestes construccions a l’època visigòtica i, probablement, fou abandonat l’indret amb l’arribada dels àrabs.

En la reconquesta cristiana es mantingué el lloc com centre religiós i s’aixecà la capella. Molt a prop hi ha una roca amb gravats antropomorfs que fan creure en l’existència d’un paratge religiós o màgic.

La capella sembla ser que es troba situada en el lloc on hi havia una vila romana, doncs s’hi han trobat restes arqueològics que probablement corresponen a aquella ocupació.

L’edifici és de planta rodona (diàmetre de 4 m.) coberta amb cúpula semiesfèrica sense absis diferenciat. A l’interior, el mur es fa recta cap a ponent donant pas a la porta d’arc de mig punt i dovellat. A l’exterior, uns murs de metre i mig d’alçada deurien tancar un petit espai enfront la porta. A l’exterior presenta tres finestres circulars, però només la de migjorn dóna a l’interior doncs les altres estan paredades per dins. No hi ha pas cap ornamentació exceptuant un grafisme a l’interior de la cúpula representant uns nervis. La daten en el segle XI L’indret on queda aquesta capella és un planer a la vorera del riu quan aquest dibuixa un arc puntegut. Aquesta situació confirma, un cop més, el fet de creure que aquestes construccions rodones provenen d’una estratègia militar i que quan es va consolidar el poder cristià sobre les terres conquerides, l’edifici es va renovar per acabar sent una capella cristiana.

Retornant enrera i agafant la carretera a Isona-Tremp que havia deixat per aproparme a Santa Cecília, s’inicia, pràcticament, la pujada al coll de Comiols... que mai s’arriba a acabar, no havent cap replà que faci del pedalar un exercici menys pesat.

Sortint d’aquesta carretera, passat Montargull i tenint a la vista el puig de Montmagastre de 763 m. d’alçada, em desvio a mà esquerra per un vial que mena a Tòrrec des d’on vull visitar la balma i la capella de la Mare de Déu de Lavansa o de la Gràcia.

Davant de la bàscula de Tòrrec deixo la bicicleta i per la pista que m’indiquen començo a caminar. En Joan, un simpàtic pagès, jubilat, se’m ofereix per acompanyar-me. Ha sigut una sort tenir-lo com a guia doncs molt segur que m’hagués perdut fins arribar al conjunt d’habitatges i a les ruïnes de l’església de la Mare de Déu de Lavansa.

Era un nucli de poblament durant l’edat mitjana. si bé no és descarta que s’hi visqués en la prehistòria. Dóna la impressió com si fossin nius d’orenetes en dos rengleres sobreposades.

Destaca una balma, la Cova de Lavansa, que fins fa poc era una casa de pagès habitada i amb les seves dependències. M’explicava en Joan que els darrers habitants eren rics i instruïts i formaven una extensa família amb criada i mosso. La construcció fa uns 50 m. d’ampla per 20 de profunditat i una altura de 4 a 5 m. i queda tancada per un mur medieval en ruïnes.

La capella, vaig l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia, era un edifici que tancava la balma i només part del mur de tramuntana, més prop de l’absis, queda adherit a la roca. A nivell d’aquest mur hi ha un entrant on es troba una curta escala per la que es passava a l’interior de la balma.

Deuria ser una capella de nau única i absis semicircular a llevant. La nau era coberta amb volta de canó amb tres arcs torals i dos formers situats entre la balma i la capçalera. L’arc former de més a llevant dóna pas a un absis dins el mur. La portada sembla ser que s`obria al mur de migjorn.

A ponent de la nau hi ha una estança circular de dos metres de diàmetre coberta amb una cúpula semiesfèrica, sense cap explicació per definir-la. Data: segle XI

De nou a la carretera camí a Isona, començo a bufar per acabar de ser un vertader calvari: pujada i més pujada. No passava ni una gota de vent, mentre el sol recordava la meseta castellana. He esgotat l’aigua que portava. Parada i una altra parada... per refer-me. Baixava sovint de la bicicleta perquè no podia mantenir l’equilibri per la lentitud de la marxa..., etc. etc.

Arribo al Coll. Al·leluia!!... Merda!! L’hostal-restaurant estava tancat per festa setmanal. Feia hores que m’estava bevent, mentalment, un parell de xampús, freds, que em regalaven gola avall... i, ara rés! No he parat de cercar una font per les rodalies: rés! La benzinera, que es troba junt a l’hostal, també estava tancada i tot voltant-la he trobat una aixeta d’on ha sortit AIGUA!! i m’he pogut dutxar, beure a dojo i omplir de nou la botella.

Un cop reposat, he iniciat de nou la marxa i ara ha sigut tot costa avall. Després de passar el monumental edifici de l’església de Benavent de la Conca, que destaca dins la petitesa del poble, m’he desviat cap a Covet per visitar l’extraordinari temple.

Dedicat a Santa Maria és de planta de creu llatina amb tres absis que s’obren en el seu transsepte. L’absis central, per fora, presenta una cornisa amb caps humans i altres elements esculpits.

La nau és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals sostinguts per columnes adossades amb capitells esculpits.

A nivell del mur de ponent hi ha una galeria interior formada per quatre arcs de mig punt sobre columnes i accessible per dues escales de cargol interiors als angles del mur. A la façana s’obre la rosassa.

La portalada principal té un timpà esculpit on és presenta el Crist en Majestat assegut a la trona amb dos arcàngels i dos símbols dels evangelistes i arquivoltes sobre columnes amb capitells i ornat amb àngels músics, monstres, saltimbanquis i escenes bíbliques: es relaciona aquesta escultura catalana amb la portalada de l'església d'Artaiz (Navarra). La data de la construcció del temple és del segle XII.

Les aplicacions de ferro sobre les portes d'aquesta església són dobles volutes que parteixen d'un eix central horitzontal.

Pertany a aquest temple la imatge de la Mare de Déu i l’Infant que es troba en el MNAC de Barcelona. És de fusta d’alber policromada al tremp i amida 83 x 31 x 24 cm. La rusticitat, el color i l'expressivitat fan d'aquesta obra un naïf de l'escultura romànica popular catalana. Datada al segle XIII, de marcat caràcter popular, tant pel treball escultòric com per la policromia que la recobreix. La Mare de Déu, assentada en un cofre escambell, presenta la cara allargada. Una còfia li cobreix el cap per mantenir el vel que li deixa veure part de la cabellera amb clenxa al mig. El mantell, bordobat i tancat a nivell del coll, deixa el braç dret lliure i amb la mà aguanta una peça rodona. Amb la mà esquerra sosté al Fill. Els plecs del vestit són verticals i arrodonits, deixant els peus lliures.

El Nen es assegut a la cama esquerra, presentant faccions de la cara allargades.

La túnica, de coll rodó, és senzilla, li arriba als peus, deixant-se veure els dits i a nivell de les cames estan representats de manera molt simple quatre plecs arrodonits. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra sosté un llibre.

De Cavet i per una pista m’arribo fins a Isona, on poso fi, definitivament, a l’etapa d’avui que m’ha deixat ben cansat. De la darrera vegada que hi vaig passar amb la furgo VW- recordava un bar just a la parada de l’autocar. Poc m’ha costat trobar-lo, doncs cau a la mateixa carretera i tenia un gran neguit en beure quelcom fred i trobar un llit on descansar. Abans he menjat un mos: l’estómac m’ho ha agraït.

La dutxa i una dormida, m’han posat nou.

He intentat telefonar a Teresa: no hi ha cobertura. Les gangues del MoviStar! Fa dos dies el vaig comprar perquè amb la targeta surt més econòmic, que utilitzant el Moviline, que tenia que pagar cada mes, encara que no el fes servir, però és evident, que tenia més ampla cobertura. No hi ha duros a quatre pessetes.

A mà tinc un telèfon convencional, el del bar, hi m’he pogut posar en contacte amb el meu amor de Teresa: tots contents.

La vila d'Isona és la capital del municipi d'Isona i Conca Dellà creat el 1970 amb la unió dels antics municipis d'Isona, Benavent de Tremp, Conques, Figuerola d'Orcau, Orcau i Sant Romà d'Abella. En ésser la població més gran del nou municipi, n'esdevingué la capital.

Els isonencs han estat anomenats de diverses maneres, al llarg de la història: gent d'aire, "els d'Isona, gent vivona", jueus (segurament per la seva tradició com a comerciants i mercaders), gavatxos (possiblement per la vinguda d'occitans, com a tot Catalunya, de fet, al segle XVII).

La vila d'Isona és el principal nucli de població del seu municipi. És una vila existent des de temps molt antics, ho testimonien les troballes d'importants restes romanes i l'existència d'una nombrosa col·lecció epigràfica d'aquesta època, atès que en aquella època tenia ja la categoria de municipium, i es tractava de la ciutat situada més al nord i ponent de la xarxa de ciutats romanes a l'entorn de Tarraco.

Isona està aturonada, a 660 m. altitud. Havia tingut recinte clos, format per les mateixes cases i defensat per algunes torres, algunes de les quals es conserven, almenys en part. Així ho testimonien els pocs elements urbanístics antics que han romàs dempeus: la vila fou gairebé del tot destruïda el 1938, en el decurs del temps que van resistir les forces republicanes l'atac dels franquistes. Isona, convertida en caserna militar republicana i abandonada pels seus habitants, fou repetidament bombardejada per l'artilleria i l'aviació franquistes.

El nucli antic estava format per un conjunt de carrers estrets en els quals s'obrien algunes places, en part amb porxos per al mercat setmanal que se celebra els dissabtes. Centrava aquest nucli l'esglĂŠsia parroquial, malmesa durant el 1938.

QUARTA ETAPA Isona - Tremp - Senterada (43 km.)

Després del cafè amb llet i arranjada la bicicleta he sortit d’Isona a les vuit per una carretera agradable. Em refereixo a que no hi han hagut pujades a part de quatre rasants de curt recorregut que no m’han obligat a esforçar-me, doncs noto que les cames se’n ressenten de l’etapa d’ahir. A la sortida d’Isona i a tres quilòmetres més enllà entro a Conques.

L’església de Sant Miquel, situada dins la població, és un edifici d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant on la FECSA hi ha adossat sense cap respecta un transformador.

En les reformes de l’època barroca, es va construir una capella, la de del Sant Crist, adossada a la nau i que fou malmesa pels avalots del 1936. Carreus ben tallats i polits, de col·locació regular i a trencajunt. La portada principal s’obre en el mur de ponent i presenta un arc de mig punt i una arquivolta en degradació, adovellat i un guardapols. Campanar d’espadanya per a dues campanes. Es va sobrealçar la nau. En el mur de migjorn hi ha dues portes paredades.

El primitiu temple fou bastit ja entrat el segle XII, substituint a un altre edifici o que fos construïda en dues èpoques diferents. El Crist de Conques resta dins l’església de Sant Miquel i és una talla gòtica.

L’ermita de les Esplugues, on s’hi arriba per un camí que surt a l’entrada del poble, és un edifici de planta rectangular (6,5 m. per 16 m.), de carreus ben ordenats fins l’alçada de 1,5 m. i a partir d’aquí s’ha utilitzat la pedra del lloc a l’estil dels margeners. Porta a ponent adovellada i desplaçada al costat nord. En el mur de tramuntana apareix un finestral adovellat i paredat. Darrerament s’hi han obert dues finestres en els murs lateral a nivell del presbiteri de disseny modern (bastiment de ferro i vidre) que no es diu amb la resta de la construcció. El petit campanar d’espadanya en el frontispici ha sigut aixecat en la darrera restauració doncs en una fotografia de l’any 1995 no apareix així com tampoc les finestres modernes esmentades.

La Mare de Déu de les Esplugues és una talla d’uns 65 cm. d’alçada. És assentada en un senzill escambell sense muntants.

La cabellera estirada, llisa i amb clenxa al mig li cau per l’espatlla i perfila la cara oval i un xic hieràtica. El mantell queda pres al mig de l’entrepit sense cap mena de sivella i obrint-se passa per fora dels braços, molt semblant al mantell de la Mare de Déu de Núria.

Cap mena de plec, tot llis. La túnica li cobreix el cos fins a mitja cama, deixant veure el baix del vestit que arribant als peus, apareixen les puntes del calçat per dos ondulacions. Els plecs de la túnica són rodons i els del vestit rectes. Les mans obertes i separades en acció d’oferiment, però cal recordar que no són les originals.

L’Infant s’asseu al bell mig de les cames de la Mare. Tampoc porta corona. Cabells curts. La túnica deixa veure els turmells i els peus nus. Plecs molt poc insinuats. No porta cap més peça de roba i si bé no és freqüent ho veiem en les marededéus de Bolvir i en la del Museu Frederic Marès nº 65. Els braços no són pas els originals.

Aquesta Mare de Déu només es pot veure durant l’aplec del dilluns de Pasqua quan es trasllada de l’ermita de les Esplugues a l’església de Sant Miquel de Conques, doncs la resta de l’any es guarda en una casa particular. Quan surt per l’aplec va guarnida amb les corones i vestits nous, amagant el treball romànic de la imatge i, lo que és pitjor, que per aquesta costum del barroc d’ornar les figures amb vestits fastuosos i corones postisses es va mutilar la primitiva imatge, serrant els braços. Datada en el segle XII.

Amb una mitjana de 20 km./h. he arribat a Tremp, on si no s’està cansat podem donar una volta per la població i gaudir d’alguns punts d'interès.

La vila va créixer a l’entorn de l’església de Santa Maria, que va ser col·legiata. En el segle XVII fou reedificat amb l’estil gòtic (amplia nau coberta amb voltes creueria, capelles laterals, creuer, absis rodó i campanar). En aquesta església es conserva la imatge gòtica de la Mare de Déu de Valldeflors.

L’hospital de Pobres és del segle XVI així com també el claustre del convent de caputxins. La casa del baró d’Abella és l’actual casa de l’arxiprest.

Seguint l’antiga muralla podem veure les tres torres que encara queden: la dels Padres, la de Mingo i la de la Sagristia.

El pont gòtic de Sant Jaume traspassa el riu Noguera-Pallaresa.

Seguint el camí proposat he arribat a Pobla de Segur. Assegut a la terrassa d’un snack, m’he pres el cafè i pasta de cada mig matí a l’ombra d’un sol que premia. Em trobo dins del Pallars Jussà, una comarca arrugada que dóna lloc a altes muntanyes, congosts i planes inclinades, que amaguen indrets encisadors i on apareixen en punts inimaginables pobles -avui abandonats- i temples que treuen el cap mitjançà el que queda de l’espadanya. En poques d’elles s’hi conserva la campana! Fou el que primer varen robar o que l’antiquari de torn va comprar al mossèn abans de tancar-la al culte: no hi quedava rés més de valor.

Faig camí vers Senterada. És un recorregut fàcil i com vaig llarg de temps, em permet no esforçar-me, circular poc a poc, gaudint de la vall del riu Flumisell, que baixa cercant al Noguera-Pallaresa.

La nova carretera s’aparta del congost d’Erinyà per foradar la muntanya. És, aleshores, que davant del túnel em paro per posar en marxa el warning, doncs totes les precaucions són poques quan circulo per un forat d’aquests. No és pas massa llarg (650 m.) i tot ell molt ben il·luminat. A més, hi passen pocs cotxes.

A la sortida i enfront apareixen els cims de les muntanyes blanquejades per restes de neu. No baixa pas vent fred. Tot el contrari: un migjorn escalfat per una terra solellada m’envolta. S’anuncia que el termòmetre encara avui pujarà més, inclòs a l’alta muntanya i, com sempre, refrescarà en arribar el cap vespre.

La carretera passa per dins del poble de Senterada on té lloc el trencall, a la dreta, que segueix la vall del riu Flumisell fins a Cabdella i, un xic més enllà, a l’Estany Gento. Segueixo per l’esquerra, vers la indicada direcció a Pont de Suert: 28 km.

A la mateixa sortida de Senterada, abans de creuar el pont, es troba a mà esquerra la finca La Fàbrica, una ben arranjada casa de pagès de la que tenen cura els amables Núria i Pere. Com sigui que per avui ja en tinc prou d’anar en bicicleta i el lloc s’ho mereix, decideixo passar-hi la resta de la diada.

Els propietaris han sabut posar la casa en el punt perquè t’hi trobis bé amb una sala d’estar, menjador-llar de foc, cambres amb bany complert (i TV!), etc. Normalment el règim d’estada és a mitja pensió, substituint el dinar per un entrepà o semblant forma de treure el rosec d’estómac.

M’han fet una excepció (soc l’únic hostatge en el dia d’avui) i a l’hora de dinar la Núria, bona cuinera i amb imaginació, m’ha servit un dinar complert i molt bo.

Durant la resta del dia m’he entretingut llegint, escrivint, passejant pel poble i observant. Per exemple, tenia referències que el noi que acompanya a la Núria es deia Albert i quan en la conversa amb ella, li he preguntat si era la Núria i ell l’Albert, de sobte m’ha corregit, puntualitzant que al prospecte de propaganda estava equivocat: no és diu Albert, sinó Pere!...

Abans d’aquest episodi, en arribar i entrar a la casa, he trobat al Pere jugant, sol, als escacs, en un tauler electrònic... mentre la Núria treballava el jardí i l’hort en el fons del terreny que envolta la propietat. El xicot no m’ha sabut dir si havia alguna habitació lliure (repeteixo, en tot el dia no he vist cap hoste més) i ha tingut que anar a cercar a la noia, que molt amablement m’ha rebut.

Seguint amb la parella, m’he adonat que en Pere ha estat jugant als escacs durant tot el dia. Més tard s’hi han afegit dos altres nois del típic aspecte de hippies agrícoles..., contrastant amb la Núria, ben arranjada, que no ha parat de tot el sant dia de traginar d’un lloc a l’altre de la casa: la cambra, atenent als representants de begudes i queviures, netejant, fent la cuina, servint a taula... Ell no ha desenganxat el cul de la cadira ni per un moment. M’ha cridat l’atenció, precisament, aquest contrast tan evident i en una jove parella que es troben al front d’un negoci, una

residència rural, que com ella m’ha explicat, és propietat seva, heretada dels seus pares, que tenien al costat una fàbrica de mantes...

Passejant pel poble he passat a veure l’església parroquial de Santa Maria que es troba emplaçada on hi havia el cementiri visigòtic de Santa Grata, sense cap interès del punt de vista arquitectònic i només amb l’anècdota de que el nom de Senterada sembla ser que prové de Santa Grata.

El dia s’estava posant trist, ennuvolat i una boira baixa ploranera ho remullava tot.

Pensant amb demà, he demanat detalls de com estava la carretera fins el coll de Perves, a 1275 m. d’altitud, doncs l’amic Antoni Cabré, gran caminador i coneixedor de la geografia de Catalunya, m’havia informat que la carretera era Àfrica!! (amb exclamacions incloses). En Pere m’ha explicat del bon estat de la pista, si bé el traçat era dolent per les moltes corbes i forta pendent. Em va calcular que tindria uns 10 quilòmetres penosos per anar en bicicleta i que encara que després seguien altres 10 a 15 de baixada, considerava que amb el pis mullat em resultaria perillós per la facilitat de patinar...

He calculat que si tenia que agafar l’autocar que passava per Pont de Suert a les 11.00 h. del matí, tenia que matinar bastant... feia fred... s’anunciava pluja...

Resumint: he posat en pràctica la idea d’un taxi per arribar fins al Pont. En el poble n’hi havia un, però posat en contacte amb el conductor, tenia que ser a les sis del matí, doncs més tard tenia totes les hores ocupades. He preferit aquesta matinada i esperar l’autocar de les 11, que fer el coll amb les condicions atmosfèriques i les geogràfiques de la carretera.

Abans de posar-me al llit he intentat comunicar amb Teresa mitjançà el MovilStar i tampoc he pogut connectar per manca de cobertura. El telèfon convencional de la casa m’ha fet possible parlar-hi, proposant que en dates de més bon temps podríem passar un dia en aquests indrets -per exemple, per arribar-nos fins a l’Estany Gentoi sojornar-nos a La Fàbrica, on a més podríem pescar truites de riu al propi viver o llogar una BBT... No m’ha fet cap comentari...

QUINTA ETAPA (Senterada - Les) (Avui tinc que passar per alt les dades del quilometratge, la velocitat màxima, la mitjana, etc. doncs el comptaquilòmetres no m’ha funcionat per una avaria en el receptor electrònic d’impulsos situat a la forquilla del davant. Quan hagi acabat d’escriure aquestes notes baixaré on he deixat a sopluig la bicicleta per intentar solucionar l’entrebanc) Tal com vam quedar, a les sis del matí amb un fred que calava fins el moll del os i una fina pluja que anava remullant-ho tot, he posat la bici amb les sàrries sense desmuntar dins el taxi 4x4, que m’ha vingut a buscar a la porta de l’hostal. Començava a clarejar, però el cel tancat no deixava passar la llum del sol que naixia, no veient amb massa claredat tot l’entorn per on passàvem.

Evidentment, a sigut un encert cercar un taxi per fer aquest recorregut, doncs encara hi seria i, sobretot, hagués passat una continua angunia durant tot el trajecte, tant pel perill de relliscar, com quan un camió passava ocupant casi tota l’amplada de la carretera, a més del neguit d’arribar a l’hora de la sortida de l’autocar per poder passar el túnel de Vielha.

Una hora després em trobava a Pont de Suert, a l’estació d’autobusos. Sort n’he tingut que l’espera l’ha he fet dins de la marquesina de la parada, que en part queda tancada i, així, m’he resguardat del fred. Només tenia que esperar 4 hores! He tingut temps de tot: fer una pixadeta en un camp obert que hi havia prop, prendre un cafè amb llet molt calent per intentar que em passés el fred, llegir unes pàgines del Llibre de les mosques i visitar part del poble.

Aquesta hora tranquil·la del matí ha sigut molt oportuna per fer una passejada per la plaça porticada del Mercadal i tot xino-xano recorre el carrer de Baix amb les arcades i ponts coberts. Tant a la plaça com en el carrer Major s’hi troben cases del segle XVIII (casa Jaumet, barroca. i la casa Cotorí).

Em sembla que de tots es coneguda la parròquia de l’Assumpció amb el seu estil contemporani.

De nou a la parada del bus, m’he entretingut com arreglaven un autocar que em feia companyia des de que he arribat. Quan l’han tingut enllestit, el conductor, a qui havia preguntat per l’horari de sortida, m’ha avisat que se’n anava a Vielha i si volia aprofitar-ho. No m’ho he fet pas repetir. He posat la bici dins la bossa marsupial de l’autocar i m’he assegut, com un senyor rector d’abans de la guerra, en la còmoda butaca de davant per poder contemplar el paisatge.

De cop s’ha posat a ploure a bots i barrals: quina sort d’estar sota cobert! Tot és enfosquit per la boira baixa que no escampa ni plovent. Arribem al túnel de Vielha que ha sigut catalogat com el túnel més perillós d’Europa, per una de tantes comissions europees a que estan acostumats els polítics de la CE. No hi entenc rés dels paràmetres que deuen haver utilitzat, només sé que entre l’autocar i la paret del túnel no hi pot passar pas persona alguna i que quan es troben dos camions o versemblants dinosaures, minoren la marxa prenent moltes mesures per no topar.

D’ací, que no permeten el pas de bicicletes, que encara que ho toleressin, puc posar la mà al foc que jo no hi passaria.

Tinc entès que fins a principis del segle XX, el viatge entre la Vall d’Aran i Lleida podia durar entre tres i quatre dies. Durava menys anar a París... Es tenia que passar a més de dos mil metres d’alçada, superant els colls de Vielha o de la Bonaigua, que eren les rutes més utilitzades pels traginers per passar els productes que no tenien els aranesos.

La carretera de la Bonaigua va ser el primer vial que es va obrir en l’any 1924, inaugurant-la el rei Alfonso XIII. Però las dificultats de pas en els dies d’hivern no es varen acabar fins que en l’any 1948 es va foradar el túnel de Vielha. Ara s’està parlant, només parlant, clar, d’obrir un túnel paral·lel i amb més bones condicions de seguretat que l’existent. A veure quan es tornaran muts i passaran a obrar-lo.

Amb tot això de no passar amb bicicleta pels colls de Perves i de Viu ni pel túnel, ha resultat que fins la parada de Vielha no he pedalejat ni un metre en el dia d’avui. El conductor, fins el darrer moment molt amable, m’ha deixat a la sortida de la Vila, camí de Les, des d’on arranjada la màquina i ben estibades les sàrries, m’he posat en marxa per fer els pocs quilòmetres que em separen del final d’etapa d’avui.

No he pogut posar a punt el comptaquilòmetres i per tan he tingut que fer els càlculs a estima, seguint els indicadors de la carretera, que per cert no coincideixen, repetint-se en varies ocasions. Poc m’ha interessat la velocitat que duia, doncs vaig bé de temps, plovineja i quan passa un camió m’embruta de dalt a baix i tinc que estar al loro de que no em tirin a la cuneta.

Amb l’excusa de reposar del tràfec m’aturo a Bossòst per visitar la seva església, digna d’una parada.

L'església de l'Assumpció de Maria és l'exemplar més notable de l'arquitectura romànica del segle XII de la Vall d'Aran: com moltes d'aquesta Vall, és un temple arcaïtzant, és a dir, que presenta una supervivència de l'estil llombard, però també unes característiques diferencials, com és la portalada lateral amb timpà esculpit de manera molt rústica i amb l'anagrama de Crist.

Té planta basilical i les naus acaben amb tres absis ornats de lesenes, arcuacions cegues i cornises, que es perllonguen pels murs de la nau. Les naus queden separades per tres pilars rodons que divideixen la nau en quatre trams.

Volta de canó per la nau central i voltes de quart de cercle en la cobertura de les naus laterals.

La portalada del mur de tramuntana és ornada amb tres arcuacions de mig punt en degradació, sostingudes per columnes i capitells amb motius vegetals i llaceries, amb una llinda ornada amb escacats i un timpà de marbre amb el Pantocràtor en actitud de beneir, voltat pels símbols dels quatre evangelistes i pel sol i la lluna (segle XII).

La portalada de migdia té una estructura més senzilla d'arcs en degradació i un timpà amb un crismó (segle XIII). El campanar de torre, de planta quadrada, és romànic amb una coberta piramidal alta i aguda.

La primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant no es troba en el temple i en el seu lloc hi ha una imatge moderna (1990), que recorda un cert estil romànic en la composició general, si bé no han sabut treure-li partit dels detalls que caracteritzen aquell primitiu estil.

Absenta del hieratisme que obliga la posició Mare-Fill que se li ha donat. La Mare de Déu es assentada a un tron escambell, sense decoració. De cara rodona, ulls grossos i ametllats, esbossa un cert somriure. De cabellera acurada amb ratlla al mig, un vel la cobreix fins a les espatlles. El vestit-túnica, senzill, li arriba a la punta del calçat que es veu.

Haguessin tingut que evitar esculpir els plecs transversals a nivell de les cames. Les dues mans queden situades donant protecció al Nen. L'Infant, assentat al bell mig de les cames, està prou proporcionat, vestint una túnica senzilla que només li deixa veure els dits dels peus. Amb la mà dreta beneeix i l'esquerra la té damunt del pit, posició que no es troba amb cap imatge romànica. Com la Mare, els plecs de sobre les cames són transversals en lloc de verticals i arrodonits.

Un bou trobà la primitiva imatge en el prat on pasturava. També se l’anomena Mare de Déu de l’Empara.

Bossòst és una població afrancesada en el sentit que tot el comerç és dirigit al turista francès de les comarques veïnes a la frontera, que tot sovint la traspassen per adquirir tant els souvenirs de sempre com les sabates, els vestits i fins i tot, com em deia una venedora, el paper higiènic, que és més barat que a França. Tot aquest comerç es repeteix al llarg de les cases que donen a la carretera on un ampla aparcament facilita la parada de cotxes i bussos. També es fan presents els restaurants amb la clàssica oferta de la paella. En els carrers de l’interior es pot respirar un xic l’aire de poble aranès i la passejada per ells val la pena.

No massa més enllà de Bossòst m’he trobat amb Les, on sense sortir de la carretera he localitzat l’hostal, que m’ha semblat adient per sojornar-hi la resta de la jornada passada per aigua i fangueig. És un antic hotel, que per raons d’hisenda l’han transformat en hostal i, actualment, l’estaven ampliant. La cambra és ampla amb un gran finestral que dóna a una balconada enfront de la carretera a França. Dutxa, estirada damunt del llit, relaxació... i ja essent les dues he entrat al menjador, d’aquells que no s’acaben mai, per quan arriben els camions de la carn i aboquen als turistes i als jubilats en massa i a corre-cuita es posen a devorar, quanta més quantitat de menjar millor, per aprofitar el preu i que estan fora de la vigilància de la família... Mentre em prenia el primer plat he pogut observar des de l’angle on em trobava i amb tota atenció i interès aquest fenomen social.

No ha deixat de ploure o plovinejar. Com sigui que vaig ben equipat, mentre el xàfec no sigui intens, a la caiguda de la tarda he decidit anar a donar una volta per la vila.

El pont sobre el riu Garona em porta del costat modern a l’antic de la població. El Garona, ja prop de la ratlla, fuig de l’Aran després d’haver-lo tant sols mullat per endinsant-se en l’Occitana En aquesta banda hi ha l’església de Sant Joan d’origen romànic i reedificada entre els anys 1790 i el 1819. Prop d’ella la plaça de l’Haro, on queda plantat tot l’any un alt tronc, que vol indicar la fecundació de la terra i que cremen en la nit de Sant Joan per celebrar l’arribada del solstici d’estiu.

Per aprofitar una deu d’aigües sulfuroses, avui dia estroncada, que sortia a 35º es va construir en el segle XIX, els Banys de Les, que és un edifici de dues plantes. També d’aquell segle pertany l’anomenada Casa de la Baronia dins d’un parc.

La capella de Sant Blai és del segle XII i només hi resta l’absis i un arc.

M’anava cap a l’hotel, quan m’he trobat amb una parella, que en cotxe venien de França, i han comentat amb un paisà, que s’han reconegut, la tempesta d’aigua i calamarsa que havia caigut des de Lourdes, precisament, fins més cap aquí, a Pont de Rei. He pres part a la conversa, indicant l’interès que hi tenia en saber detalls, doncs pensava anar-me’n demà cap a Montrejeau i seguir fins a Lourdes... en bici.

M’ho han tret del cap. Han insistit que no ho intentés i menys anant en bicicleta, doncs a part del mal temps, les carreteres secundàries, que són les úniques per on podria circular (les autovies i autopistes estan vedades als ciclistes), la gendarmeria els hi ha notificat que estaven tancades al tràfic...

Què fer, ara?... Doncs bé, tornar-me’n a casa! A les 5 del matí sortia un autocar de línia fins a Lleida. Després Tarragona i, per fi, Vinyols. He sopat, pagat el compte de l’hostal, he preparat la bicicleta i a dormir, que demà tinc que matinar. A la recepció m’han dit que no hi havia vigilant a la nit per poder-me despertar, però em deixarien un despertador d’aquells de corda i campanes que no hi ha son que aguanti...

SISENA ETAPA Les - Lleida - Montblanc - Vinyols Evidentment, crec que quan ha tocat el despertador tot l’hostal s’ha despertat: quin xivarri, Déu meu!

M’he arribat fins la parada del bus i, ha cobert d’una marquesina (seguia plovent) de línies modernes, cristallada per tres bandes i amb escletxes també en les tres bandes, he esperat l’arribada de l’autocar, mentre un vent fred es colava per entre les escletxes dissenyades per l’artista de torn i que mai ha tingut que esperar un bus a 2/4 de cinc d’una freda matinada.

Només tres persones ocupaven l’autocar. La fosca nit m’ha impedit gaudir del paisatge fins haver passat el túnel de Vielha, on ja aclaria poc a poc, si bé el cel es mantenia tapat i la pluja no ens abandonava.

El recorregut des de Pont de Suert ha sigut per la franja de ponent, la Llitera, Benavarri, Baells i de nou Catalunya, per Alfarràs fins a Lleida, on a les 09.00 h. arribàvem. En la mateixa estació d’autobusos sortia el que em portaria a Tarragona.

Un cop més he tingut ocasió d’adonar-me que no es poden fer judicis temeraris sobre les persones a través del primer cop d’ull. Arribant el bus de Tarragona, m’he dirigit al conductor per preguntar-li si podia portar, també, la bicicleta. Amb una aparent desgana, un xicot de 29 anys, m’ha dit que m’esperes mentre baixant del cotxe s’anava al bar, deixant-me plantat. Clar, m’he esperat impassible davant la impressió que em donava d’un xarnego-pinxo. Quan ha tornat ha obert la bossa marsupial i he posat la bici.

Aleshores és quan m’ha preguntat on anava i d’on venia amb un cert interès i educació, ben diferent d’abans (deuria tenir gana i l’esmorzar l’ha refet). Aquest principi de conversa ha continuat durant tot el trajecte, interessant-se per les motivacions de la ciclada, amb amabilitat i preocupat en que anés ben assentat, etc. etc. Viu a Perafort..., la seva dona ajuda a les feines de casa a la muller del que havia sigut metge del poble..., el matí i la tarda fa el recorregut de Tarragona a Lleida i tornada... És a dir, un noi agradable, amable i servicial, a més de bon conductor doncs en cap moment l’he vist distret -encara que parlava amb mi- ni ha fet maniobres perilloses.

En quan hem descrestat el coll de Vinaixa, el cel s’ha anat obrint de clarianes i el sol es deixava veure cada vegada més. Llavors he pensat que em seria més còmode fer el recorregut de Montblanc a Vinyols, que des de Tarragona i per aquest motiu, quan hem arribat a la Ducal Vila he decidit baixar. No cal dir, que el conductor del bus ha exagerat la seva amabilitat i poc li ha faltat d’acompanyar-me fins a casa amb l’autocar. M’ha ajudat a parir la bicicleta de la bossa marsupial... acomiadant-se, tot sorprès, por haber conocido una persona tan curiosa como Vd... He quedat bocabadat.

La darrera etapa ciclista ha sigut bufar i fer ampolles. Pràcticament des de Montblanc a casa tot es baixada, fet que permet anar a una velocitat acceptable i constant, de

tal manera que havent sortit a les 11.00 h. arribava a la cafeteria-benzinera de Vinyols a l’1 h. Dic la cafeteria-benzinera perquè al passar per davant he recordat que no havia esmorzat i tenia gana.

La parada ha donat bon resultat, perquè al sortir em trobava a punt de tornar a començar una altra ciclada.

Enric Maig del 2000

ADDENDA Etapes: DS 13. Vinyols - Pallissa H*** La Pallissa del Metge D 14. Pallissa - Tàrrega H ** Hotel Pintor Marsà DL 15. Tàrrega - Artesa de Segre Artesa de Segre - C. de Comiols C. de Comiols - Isona Hostal ** El Bar DM 16 Isona - Tremp Tremp - Pobla de Segur Pobla de Segur - Senterada H ** La Fàbrica Av. Bedoga s/n DC 17 Senterada - Pont de Suert Pont de Suert - Túnel - Vielha Vielha - Bossòst Bossòst - Les Hostal ** Juan Caneján DJ 18 Lés - Lleida Lleida - Montblanc Montblanc - Sant Joan dels Arcs H***** Mediterrà Park

46 km.

43 “ 30 “ 23 “ 14 “ 19 “ 14 “ 10 “ 28 41 16 20

“ Taxi 4x4 “ Autobús de línia “ “

183 “ Autobús de línia 63 “ Autobús de línia 42 “

Autobusos: Alsina Graells, Cotxes de Línia Ctra. del Túnel, s/n 25530 Vielha Tel. 93 265 65 92 Oficina de Turisme de Vielha Tel. 973 64 01 10 Mossos d'Esquadra de Vielha Tel. 973 64 20 44 Lleidatur Tel. 902 25 00 50 EQUIP a. Bicicleta: Sàrries, manxa, conta-qms., pops.

Caixeta reparació rebentades (pegats i pegament), Joc de palanques cobertes, 2 cambres (atenció diàmetre de les rodes!)

Cable del fre, 1 clau fixa, 1 tornavís,

1 clau anglesa petita, 1 clau Allèn, filferro fi i botella d’aigua. b. Posat 1 culot ciclista, 1 pantaló nikers 1 camisa-polo 1 niqui tovallola, 1 mitjons llargs, 1 xiruques, 1 casc, 1 klinex 1 guants, 1 warnning al cinturó. c. Sàrries: 1 culots ciclista 1 pantalons texà 1 pantaló curt 1 jersei, 1 camisa-polo, 2 slips, 2 mitjons normals 1 mitjons llargs, 1 tovallola 1 sabates 1 rotllo paper-drap, necesser farmaciola, 1 tapa-vent, 1 carregador del telèfon mòbil plàstic protector de l’equipatge, d. Bossa davantera: diari de viatge, plomes d'escriure, llistat d’adreces, mapes: Noguera, Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Vall d’Aran, comarca de Lorda. llibre per llegir, receptor radio, màq. fotografiar, telèfon mòbil, ganivet, llanterna de mà, ulleres recanvi, en metàl·lic: 200,- € targes de crèdit, DNI, Carnet conduir, I.C.S., RACC.