La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes

Obra basada en...

TEXTOS Maria Font Josefina Piquet Eulàlia Berenguer Aurora Romero Elena Arnau Anna Ventura

Els pares de l Grup Escolar Lluís Vives:

Josep Pascual Josep Balada Vicenç Pinén Joan Piqueras

DONAR VEU A LA MEMÒRIA “La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes” es basa en textos escrits durant els bombardejos de la Guerra Civil espanyola per nens i nenes que van viure en primera persona el conflicte. També apareixen narracions d’escriptors com Josep Miracle, Mercè Rodoreda o Teresa Pàmies que han deixat, en els seus llibres, testimoni d’aquells dies.

Aquesta obra forma part del projecte educatiu “Donar veu a la memòria” que impulsa l’Insitut Lluís Vives. Aquest projecte té com objectiu recuperar la memòria històrica i reflexionar sobre fets dels passat, a través del teatre.

COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà donarveu@gmail.com http://donarveualamemoria.blogspot.com.es

REPARTIMENT ACTORS I ACTRIUS

TÈCNICS

Carla Ametlla

Guillem Sedó

Irene Càrdenas

Yolanda Moreno

Anna Carretero

Ginno Chichonne Isaac Sendra

Ona Esteve Mireia Fabián Júlia Gallego

REGIDORIA

Irene Gómez

Jana Gil Adriana Marzo Marta Sendra

Gerard Mercadé Sara Musa Laura Peralta Lourdes Pereyra Tenzin Yangzom Paula Gerona Col.laboració: Dorine Ngo

CARTELL

Judit Zanuy Marta Cortés Disseny: Elisabeth Rosell

Aquest espectacle s’ha fet en col·laboració amb les ex-alumnes del Grup Escolar Lluís Vives Elena Anau i Carme Pinén.

Gràcies al seu testimoni, hem pogut representar més fidelment aquelles vivències de l’any 1938 a la ciutat de Barcelona.

PRIMERA PART

PANTALLA PROJECCIÓ Làmpada

COR

Taula

ESCALES

Tamboret

Capses amb papers

BAR

REFUGI Mant es

Banc

ARXIU

PÚBLIC

L’obra transcorre en quatre espais que es diferencien a partir de les projeccions de llum sobre cada una de les ubicacions, així mateix hi ha un acompanyament de diapositives (situades a la dreta del text). A la primera part de l’obra es poden distingir quatre espais dins l’escenari, a la dreta es simula un refugi antiaeri que es pot fer posant mantes i matalassos al terra. A dalt amb una làmpada i un tamboret tapat amb un llençol negre que simula un espai de cor grec que acompanya l’obra. Al centre un bar amb taules i cadires, ampolles, gots... A la dreta un arxiu amb un banc i capces plenes de papers antics que es van arxivant al llarg de l’obra.

ESCENA 1

Comença l’escena amb l’àudio introductori de “Barcelona sota les bombes” per a situar l’espectador. Quan acaba el discurs s’encén la llum del bar i sona “Ball de poble”. Surten sis noies vestides d’època molt contentes perquè van al ball. Riuen, xerren... i comencen a ballar. De sobte, se sent el vol dels avions i totes miren cap al cel, als seus rostres es comença a notar la por, mentre encara ballen fins que comencen les bombes. Les noies corren per l’escenari. Les llums fan pampallugues, es separen en dos grups agafades entre elles, plorant, cridant, mortes de por. Una de les noies es queda sola al mig, no sap on anar, es mira els grups plena d’angoixa, intenta marxar, però explota una bomba i cau. Una de les noies del grup s’aixeca corrents a mirar què ha passat. Al veure que la seva companya està morta, xiscla. La resta s’apropen al voltant de la noia morta plorant.

FOSC

ESCENA 2

S’encén la llum de l’arxiu. Dues arxiveres, vestides actuals, estan remenant papers.

ARXIVERA 1: Jo havia sentit a parlar que, en aquest país, hi havia hagut una guerra civil fa molts anys, però mai hagués pensat que s’haguessin arribat a bombardejar les ciutats.

ARXIVERA 2: A mi, el meu avi, m’ho ha explicat tantes vegades, que hi ha dies que em sembla haver-ho viscut jo mateixa (Treu una foto de l’avi i se la mira) ell era un nen i anava a l’escola (Guarda la foto) encara avui es desperta a les nits sentint les sirenes.

ARXIVERA 1: (Treu un cartell de la guerra) Moltes foren les ciutats bombardejades. Nois i noies com nosaltres van morir.

FOSC

ESCENA 3 NOIA DE REFUGI: (S’il·lumina la cara amb una lot.) Numerosos aviones dejaron caer su carga en el centro. En muchos barrios se vio como innumerables bombas, explosivas e incendiarias, destruían los edificios y causaban estragos entre la sufrida población civil. (S’aixeca i va caminant cap al públic. (S’encén la llum del bar). Comienza el bombardeo, todos los días. Estallan las granadas sobre las casas muertas, abriendo nuevas heridas en sus cuerpos desgarrados. (Es para davant el públic) Entre explosión y explosión, las cosas, las casas, las calles, gritan. Sacudidas por la metralla. (Es tanca la llum del bar. Es gira d’esquena i torna cap a la paret del refugi. Es tanca la llum del bar.

Es gira de cara al públic, amb l’esquena recolzada a la paret i Al llarg d’aquesta escena sona la música “La valse d’Amelie”

il·luminant-se la cara amb la lot. Molt trista) Yo, me quedo acur-

de Yann Tiersen. A la fosca hi ha tres personatges preparats.

rucada en el portal de una casa, muerta de miedo, a las cosas

Al cor, una nena vestida de negre recolzada al tamboret

muertas. (Tanca la lot i es tapa amb la manta, es queda quie-

amb una carpeta negra. Al refugi una altra, asseguda al ter-

ta.)

ra, tapada amb una manta i vestida d’època, tremolant de por i amb una lot a les mans. Al bar assegut a una taula, amb una ampolla d’aigua i una tassa de cafè, un periodista, vestit amb barret i gavardina que escriu notes a una llibreta.

COR: Cuando Madrid era Sarajevo, en Madrid llovía metralla, llovían muertos.

COR: La nena que fa de cor encén la llum de peu.

Cuando Madrid era Sarajevo,

PERIODISTA: (S’encén la llum del bar. El periodista va escrivint a

en Madrid llovía metralla,

la llibreta mentre parla) Durante estos días de noviembre de

llovían muertos.

1936 Madrid ha ardido. Describir el horror y hablar de los asesinatos en masa se vuelve monótono (Fa un glop de cafè, mira al públic i segueix escrivint) El barrio menos afectado por las

bombas, durante los primeros meses de guerra, ha sido el de Salamanca. (Aixecant la vista cap al públic) esa es la zona donde se encuentran las casas de muchos de los que han apoyado la sublevación del general Franco. (Tornant a escriure a la llibreta) otros barrios, sobre todo los del centro, no han tenido tanta suerte y ofrecen un triste panorama (Fa un glop de cafè i escriu) fachadas destrozadas, postes de luz derribados, raíles de tranvías retorcidos, edificios completamente hundidos… (S’aixeca i es recolza a la taula amb la llibreta i llegint) El bombardeo ha matado cerca de 2.000 personas, no combatientes.

COR: Cuando Madrid era Sarajevo, en Madrid llovía metralla, llovían muertos La nena que fa de cor tanca la llum de la làmpada de peu. Fi de la música.

FOSC.

ESCENA 4

drid uns avions. Ocellots negres d’acer, que a cada extrem de l’ala tenien gravada la creu feixista. (Dos passes cap a la dreta) Aquestes àguiles deixaven anar sobre la ciutat, passiva, la seva metralla que només causà dolor i horror. (Dues passes més) Els madrilenys només feien que córrer d’un lloc a l’altre espantats. I fins i tot, se sentien avergonyits en veure que hi havia éssers humans, semblants a ells, que cometien tals crims, propis només de les feres. (Camina fins al mig del públic) Les bombes varen destrossar algunes llars humils, matant els seus habitants. I d’aquesta manera ho anaren fent quasi cada dia i cada nit. (Es gira d’esquena i anant cap al banc) De Madrid, ja no queda res! Els obusos enemics han destrossat museus, cases d’art, edificis im-

S’encén la llum de l’arxiu, mentre les dues arxiveres estan re-

portants

i antics, escoles,

menant papers. Van vestides actuals.

carrers cèntrics... (Arriba al banc i s’hi posa de peus. Es

ARXIVERA 1: Mira quin text he trobat de l’Institut! Treu un

gira cap el públic) Però de

exemplar. És una revista anomenada CERDANYA feta pels

totes maneres a Madrid no

nois i noies més grans del grup Escolar Lluís Vives el juliol de

han entrat. (Pausa recitar

1937. (Agafa la revista i comença a llegir) Madrid! Madrid

com si fos una proclama.)

l’heroica, Madrid que s’ha defensat durant vuit mesos amb

Madrid, seguirà essent, la

una heroïcitat exemplar! (S’asseu al banc) Els exèrcits merce-

capital de la República Es-

naris, en veure que no podien entrar en aquesta ciutat, han

panyola.

pres unes altres decisions. Decisions basades en escampar el pànic, la desolació, el dolor, la tristesa i l’horror de la població civil. (Camina fins un lateral del públic i va recorrent tot l’escenari de dreta a esquerra. Ho explica com si fos un conte) Era un dia de novembre quan aparegueren sobre el cel de Ma-

FOSC

ESCENA 5

Al llarg d’aquesta escena sona la música Rèquiem fora City de Mike Oldfield. Els nens, vestits de negre, surten recitant de darrere el públic, van sortint un de cada banda i es situen:

PANTALLA

GRADES

ALUMNE 1: Se ven pobres mujeres que corren por las calles. como bultos o espanto entre la niebla.

ALUMNE 2: Las casas contraídas, las casas rotas, salpicadas de sangre: las habitaciones donde un grito quedó temblando, donde la nada estalló de repente polvo lívido de paredes flotantes asoman su fantasma pasado por la muerte.

Son las oscuras casas donde murieron niños.

ALUMNE 3: Miradlas. Como gajos. se abrieron en la noche bajo la luz terrible.

Niños dormían, blancos en su oscuro lecho niños nacidos con rumor a vida, ALUMNE 4: niños o blandos cuerpos ofrecidos que, callados los vientos, descansaban.

Las mujeres corrieron.

Por las ventanas salpicó la sangre.

ALUMNE 5: ¿Quién vio un bracito salir roto en la noche con luz de sangre o estrella apuñalada?

ALUMNE 9: aviones, motores, buitres oscuros cuyo plumaje encierra la destrucción de la carne que late, la horrible muerte a pedazos que palpitan

ALUMNE 6: ¿Quién vio la sangre niña en mil gotas gritando: ¡Crimen, crimen! alzada hasta los cielo como un puñito inmenso, clamoroso?

ALUMNE 10: y esa voz de las víctimas, rota por las gargantas, que irrumpe en la ciudad como un gemido.

ALUMNE 7: Rostros pequeños, las mejillas, los pechos, el inocente vientre que respira: la metralla, la súbita serpiente, muerte estrellada para su martirio.

ALUMNE 3: Todos la oímos.

Los niños han gritado ALUMNE 6: Su voz está sonando.

ALUMNE 10: ¿No la oís? Suena en lo oscuro.

ALUMNE 8: Ríos de niños muertos van buscando un destino final, un mundo alto.

Bajo a luz de la luna se vieron las hediondas aves de la muerte:

ALUMNE 1: Suena en la luz.

ALUMNE 5: Suena en las calles.

ALUMNE 4: Todas las casas gritan.

ALUMNE 7: Pasáis, y de esa ventana rota sale un grito de muerte.

Seguís. De ese hueco sin puerta sale una sangre y grita.

ALUMNE 9: La ventanas, las puertas, las torres, los tejados.

ALUMNE 3: gritan, gritan.

ALUMNE 2: Son niños que murieron.

Por la ciudad, gritando, ALUMNE 3: un río pasa: un río clamoroso de dolor que no acaba no miréis; sentidlo.

ALUMNE 10: Pequeños corazones, pechos difuntos, caritas destrozadas.

ALUMNE 4: No los miréis; oídlos ALUMNE 2: Por la ciudad un río de dolor grita y convoca sube y sube y nos llama

ALUMNE 6: La ciudad anegada se alza por los tejados y alza un brazo terrible.

ALUMNE 2: Un solo brazo.

Mutilación heroica de la ciudad o su pecho.

ALUMNE 7: Un puño clamoroso, rojo de sangre libre, ALUMNE 4: (es gira i recita amb força dramàtica) que la ciudad esgrime, ALUMNE 9: (es gira i recita amb força dramàtica) iracunda ALUMNE 6: (es gira i recita amb força dramàtica) y dispara.

Final de la música ALUMNE 1: (Es gira i avança fins al públic. S’encén la llum del bar.) Aquest poema el va escriure Vicent Alexandre a Madrid el novembre de 1936, després d’un brutal bombardeig en el que van morir molts infants.

FOSC

ESCENA 6

SEGONA PART Durant la segona part es canvia l’escenari, es treu el tamboret del cor i es posen sis taules d’escola, cada una d’elles amb una llibreta, una plomilla i un tinter. Mentre sona la música “Palabras para Júlia” de Paco Ibàñez

PANTALLA PROJECCIÓ

ESCALES

FOSC

Làmpada

Sona una entradeta de ràdio Capses REFUGI

Mantes

Banc

CLASSE

ARXIU

PÚBLIC

VEU EN OFF (Paula): Avui 13 de febrer de 1937 a les 10 de la nit, els ciutadans barcelonins ens hem sentit sobresaltats per un seguit d’explosions, produïdes per projectils, que han caigut en el centre de la ciutat prop de la fàbrica Elizalde. Sembla que provenen del mar i ha estat obra del creuer Canàries. La situació és molt confosa.

Final de ràdio

ESCENA 7

S’encén la llum de la classe. Mentre la historiadora llegeix el programa del concert, els nens van sortint, vestits amb bates d’escola, i es col·loquen per la classe, alguns drets, altres asseguts a sobre la taula.

ARXIVERA 2: Van intervenir: el Cor Mixt Polifònic, Trio dels senyors Ribó, Guinart i Sala i el Cor Infantil Lluis Vives. Van interpretar el següent programa: Som petits, de Lluís Millet. Les campanes de Pasqua, d’Apel·les Mestres. Canto a los pescadores, Popular Gallega. La balanguera, popular catalana.

Cançó del lladre, popular catalana. Marinada, de Pérez Moya. S’apaga la llum de l’arxiu.

S’encén la llum de l’arxiu, mentre les dues arxiveres estan re-

Amb els nens surt una professora que comença a cantar La

menant papers. Van vestides actuals.

balanguera tots se la miren molt contents i van cantant. De sobte comencen les sirenes i el discurs de la Generalitat. Cor-

ARXIVERA 1: Malgrat el que pensa la gent que ho va viure, els

ren per la classe espantats. Es fan pampallugues amb la llum i

historiadors han confirmat que els obusos, provenien del cre-

es projecten tot de diapositives seguides de bombardejos.

uer italià Eugenio di Savoia. Els trets foren diaprats des d’una distància de 9.000 metres. Nou salves en quatre minuts. Els projectils varen caure en ple centre de la ciutat. Les víctimes mortals foren divuit.

ARXIVERA 2: (Agafant un prospecte de les caixes. Contenta del què ha trobat) Mira, mira que he trobat! En aquesta carpeta hi ha un programa de mà del concert que va fer el Grup Escolar Lluis Vives el dia 1 de març de 1937!

ESCENA 8

Paral·lelament, les dues historiadores comencen a treure les capces de l’arxiu, molt nervioses i els hi cauen tot de llibres per terra. Els nens corren per la classe fins que la NENA 1: (Puja a sobre una taula i crida) Diuen que la classe

PANTALLA PROJECCIÓ

del Senyor Gaspar Vives ha de baixar al sòtan quan sonen les

ESCALES

Làmpada

sirenes!

Tots es miren i es col·loquen sota la taula. Final de la música.

FOSC

Banc

REFUGI

Mantes

CLASSE

Llibres per

PATI PÚBLIC

Al llarg d’aquesta escena hi ha dos espais paral·lels. A la classe, els nens estan situats a sota la taula tota l’estona i només surten per a llegir quan els hi toca, després s’hi tornen a col·locar. Al pati, van apareixent els autors del llibre, vestits de negre i amb una lot. Enfoquen el terra, ple de papers, i els remenen fins que troben el seu. Llegeixen i quan sona l’explosió marxen corrents cap al refugi.

JOSEP MIRACLE: (Surt amb una llanterna

TERESA PÀMIES: (Surt amb una lot enfocant

enfocant al terra, mira els papers, agafa

al terra, mira els llibres, agafa el de Teresa

el de Josep Miracle, i llegeix de genolls a

Pàmies l’obre i llegeix. Dreta) Cuando se

terra) Els bombardeigs aeris van ser, molt

anunciaba un bombardeo, por medio de

aviat, el malson de tots els barcelonins. Si

las sirenas, dejábamos todos la tarea que

de dia esfereïen, de nit embogien. De dia,

estábamos haciendo sobre los pupitres y,

un tenia la sensació d’estar prop o lluny del perill. Si s’hi estava

con mucha serenidad, bajábamos al refugio, que era la anti-

a prop era córrer a cercar refugi; si s’hi estava lluny era una

gua capilla que se conservaba intacta. Allí permanecíamos en

sensació d’alleujament. (Pausa) De nit, era la desorientació

orden. (Pausa) Recuerdo que salíamos a los pasillos y, con

pura i simple. (S’aixeca) Moltes famílies, literalment preses de

mucho cuidado, subíamos a la azotea (Es posa de puntetes i

pànic, van optar per dormir dins les andanes del metro, multi-

amb la mà al front com si es tapés el sol) desde donde veía-

tudinàriament, atapeïdament, un matalàs al costat de l’altre.

mos los aviones, los bombarderos y la metralla de los antiaére-

En llevar-se, cargolaven el matalàs, el lligaven amb un cordill i

os que caía por allí. (Se sent una bomba, xiscla i marxa corrents

l’arraconaven a la paret. De dia, la renglera de matalassos

al refugi posant-se al costat dels companys, tanca la lot)

lligats a les andanes de metro feia una gran impressió de misèria. (Explota una bomba. Es guarda el llibre sota el vestit i

JOSEFINA PIQUET (Laura): (Surt de sota la

marxa corrents cap al refugi, on seu i es posa el llibre tapant-

taula i es posa sota el llum, treu un paper

se el cap per salvaguardar-la de les bombes. Tanca la lot.)

de la butxaca i llegeix) No entenia perquè de sobte, a mitja nit, em treien del llit i em

MARIA FONT: (Surt de sota la taula i es po-

duien embolicada amb una manta fins a

sa sota el llum de peu i l’encén, treu un

un solar molt gran, que hi havia a prop de

paper de la butxaca i llegeix.) De nit,

casa. O anàvem a l’estació de San Gervasi. (Pausa) Allí hi ha-

quan sonaven les sirenes m’amagava so-

via altres nens com jo, però no podíem jugar, perquè ens feien

ta el llit i em quedava allà, protegida pel

estar ben quiets, asseguts, al costat de la família. Els grans, s’-

matalàs. Des d’allà senties, primer els mo-

estaven a l’andana, asseguts o estirats sobre matalassos.

tors dels bombarders, després els xiulets i finalment les explosi-

(Pausa) Hi havia una cosa bona però, a l’hivern, en el metro

ons, unes vegades lluny, altres més a prop, algunes al costat

s’hi estava més calentó que a casa. (Marxa cap a sota la tau-

mateix. (Marxa cap a sota la taula, sense apagar el llum)

la)

MERCÈ RODOREDA: (Surt amb una llanterna enfocant al terra, mira els llibres, agafa el de Mercè Rodoreda, de cloquilles). I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. (Pausa) Si a la nit hi havia alerta i les sirenes ens despertaven, no dèiem res, ens quedàvem quiets només escoltant; i quan tocaven la sirena d’acabament, si podíem, dormíem. (Pausa) Però jo, no sabia mai si estàvem adormits, perquè callàvem sempre. (Se sent una bomba, mira al cel i comença a plorar. Es gira i marxa corrents cap al refugi, al costat dels seus companys. Tanca la lot) EULÀLIA BERENGUER : (Surt de sota la taula i es posa sota el llum, treu una carta de la butxaca i llegeix) Quan sonaven les sirenes la gent es transformava, corrien com a bojos (Pausa) em feien un pànic terrible.

(Pausa) Al començament baixava molta gent al refugi, després es va transformar en rutina. (Pausa) La vida era tan dura a Barcelona que si s’havia de morir, la gent preferia fer-ho a casa, tots junts amb els nens. (Tanca la llum.

Marxa cap a sota la taula) JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO (Júlia): Surt amb una llanterna enfocant al terra, mira els llibres, agafa el de José Agustín Goytisolo i llegeix.

Donde tú no estuvieras, como en este recinto, cercada por la vida, en cualquier paradero, conocido o distante, leería tu nombre.

Aquí, cuando empezaste a vivir para el mármol, cuando se abrió a la sombra de tu cuerpo desgarrado, pusieron una fecha: diecisiete de marzo. Y suspiraron tranquilos, y rezaron por ti. Te concluyeron.

Alrededor de ti, de lo que fuiste, en pozos similares y en funestos estantes, otros, sal o ceniza, te hacen imperceptible.

Lo miro todo, lo palpo todo: hierros, urnas, altares, una antigua vasija, retratos carcomidos por la lluvia, citas sagradas, nombres, anillos de latón, sucias coronas, horribles poesías…

Quiero se familiar con todo esto.

Pero tu nombre sigue aquí, tu ausencia y tu recuerdo siguen aquí. ¡Aquí!

Dónde tú no estarías si una hermosa mañana, con música de flores, los dioses no te hubieran olvidado.

(Es situa fins al mig del públic. S’encén la llum de la classe.) Goytisolo va escriure aquest poema per la seva mare que va morir per l’explosió d’una bomba, llençada per un avió italià el dia 17 de març. Ella feia cua a una botiga, ja que, malgrat els perills, volia comprar dolços per celebrar el sant del seu fill i marit, un Sant Josep que no arribaria a celebrar.

FOSC

ESCENA 9

Però tots els esforços de la mare van ser inútils. I va haver de veure el cos del seu fill, amuntegat amb els altres cadàvers, en el camió que se’ls enduia a tots cap al dipòsit del Clínic.

(Surt una de les nenes de l’escola de sota la taula, mira a la que recita amb cara de preocupada, li estira el braç esquerra com demanant que marxin d’allà. La que recita se la mira amb amor, li agafa la mà amb tendresa i marxen de l’escenari). S’apaga la música.

FOSC

Al llarg d’aquesta escena sona “Claro de luna” de Beethoven apareix una nena, vestida de negre, que es posa davant el públic i narra. S’encén el llum de la classe COR: Dins l’escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant.

El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol, hi havia sis persones ajagudes, un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (Pausa) Estant en aquella contemplació, van arribar els homes de la brigada a retirar els cadàvers. I en aquell moment es va produir una cosa horrible. (Pausa) Va aparèixer l’enfollida mare d’aquell noi mort. I hauríeu d’haver vist la seva desesperada lluita estirant

VEU EN OFF : 6 de març de 1938. La base aèria italiana de Ma-

el cos del seu fill, que un home de la brigada també estirava

llorca ha realitzat, en un espai de 24 hores, vuit bombardeigs

per l’altra banda, ben disposats a no deixar-se’l perdre.

sobre Barcelona, ocasionant víctimes i danys. Aquesta és la

(Pausa)

civilització que ens volen imposar els mercenaris.

ESCENA 10

También te digo que vienen a bombardear los aviones de las alas negras. Precisamente, ahora que estoy escribiendo la carta han venido, haciendo mucho daño, porque ellos no vienen para hacer un viaje en avión. Por eso, yo voy cada día al colegio. (Es gira, seu bé i segueix escrivint) NEN 3: (Es gira cap al públic, s’asseu a la taula amb els peus a la cadira llegeix a la llibreta) Dijous, 29 de setembre de 1937.

Què n’és d’horrible! Avui han tocat les sirenes quatre vegades. Però encara no ens podem queixar, perquè, potser arribarà el dia que estaran bombardejant sense parar i no podrem sortir al carrer. Ves si no es podria acabar avui mateix aquesta guerra i no hi hauria tantes desgràcies com ara! (Es

S’encén la llum de la classe. Sona la recitació del poema

gira, seu bé i segueix escrivint)

“Diuen” Els nens estan asseguts d’esquena escrivint a la llibreta, vestits amb bates d’escola.

Sona el timbre, els nens que estan a la classe surten al pati contents, la resta d’actors també surten també vestits amb

NENA 1: (Dreta de cara al públic al costat de la taula, amb la

bates. S’apaga la llum de la classe i s’encén la llum del pati.

llibreta a les mans llegeix) 31 de maig de 1938. Fa tres dies que

Un grup de nens piquen de mans asseguts a terra, unes nenes

volem anar al parc del Guinardó. No podem anar-hi, perquè

juguen a la xarranca, un altre grup està assegut al banc xer-

cada matí toquen les sirenes. (Es recolza a la taula) Diumen-

rant.

ge, va caure un projectil d’antiaeri a l’escola. Va foradar el

PANTALLA PROJECCIÓ

terrat del primer pis i va passar a la cuina. Sort que no era dia

ESCALES

Làm-

de classe. (Es gira, seu bé i segueix escrivint)

7 8

1 9 3 REFUGI

NENA 2: (Es gira i es posa de genolls a la cadira amb la llibre-

1

6

Mantes

2

5

4

CLASSE

ta) Me llamo Aurora Romero. El motivo de esta carta es para

PATI

decirte que, si en Almería vas al colegio, te enseñan mucho.

PÚBLIC

Banc

NENA 7: (Asseguda al banc. Ho explica com un “cotilleo”) M’-

NEN 3: Diuen que aquest ha estat el bombardeig més cruel

M’han explicat una cosa increïble! Mira, un noi del Masnou,

que hi ha hagut a Barcelona!

estava sopant quant, dos amics, el van anar a buscar per

Sona el timbre del pati. Els sis nens tornen a la classe, seuen a

prendre alguna cosa al bar, com feien cada nit. Ell els hi va dir

la seva taula i escriuen a la llibreta. La resta de nens surten d’-

que l’esperessin una estona, que havia de donar de menjar

escena. S’apaga el llum del pati i s’encén la de la classe, so-

als conills i que després aniria amb ells. Però els dos amics no

na el poema recitat “Diuen”. La nena 4 en comptes d’anar al

el van esperar i van marxar al bar. Quan ho havia fet tot, la

seu lloc es situa al final de la classe de cara al públic.

seva dona li digué que ja estava bé, que sempre la deixava sola amb els nens i no li feia companyia. El xicot s’ho va re-

NENA 4: Avui, 31 de març de 1937 he complert 13 anys, pot-

pensar i es va quedar a casa. (Amb veu de misteri) Encara no

ser són els darrers que compleixi. (Treu un ninot de la butxaca i

feia un quart que prengué la decisió de no sortir, que comen-

se’l mira amb cara de pena) Quina diferència amb l’any pas-

çà un bombardeig i, què són les coses d’aquesta vida, donà

sat, que vàrem menjar tortell! (Pausa, mira al públic) Aquest

la casualitat que va caure una bomba al bar on havia que-

any, ho hem celebrat amb patates i carn de cavall, que per

dat amb els amics. Els seus amics van morir entre les runes.

sort, estava tendra. (Camina dues passes cap a l’esquerra) No com altres vegades que estava més dura que una sola de la

NENA 8: Aquest homes se’n salvà d’una de bona!

sabata. (Camina quatre passes cap a la dreta) Hem anat al Principal perquè han vingut a bombardejar. Per sort, avui en-

NENA 9: (Mentre juga a picar de mans, es posa de genolls a

cara no hem sentit cap explosió. Però ja ens han desvetllat a

terra) Mira si hi ha gent pocasolta! L’altre dia, mentre estava

tots, i demà ens hem d’aixecar ben d’hora. (Torna al centre)

dibuixant, vaig sentir una veu que cridava: Les sirenes! Tot se-

Quan tornarà aquell temps que no havíem de faltar a escola i

guit, vaig deixar el dibuix i vaig sortir a veure si era veritat. Però

no ens havíem de preocupar per les bombes ni el menjar?

al final eren un parell de bordegassos que, amb un pot, feien

(Torna al seu lloc, s’asseu i escriu a la llibreta).

el soroll d’una sirena. (Tot el grup de nens riu) FOSC NENA 10: Quines bromes! I pensar que, segons les notícies dels diaris, en el bombardeig d’ahir hi va haver més de cent morts i un gran nombre de ferits.

ESCENA 11

NEN 2: Jo, Josep Balada, a causa del meu estat i de les circumstàncies actuals, he de marxar un temps per restablir-me. Demano que es reservi el meu lloc a l’escola per a tornar-hi aviat. (Marxa per la porta amb la cadira) NENA 1: (Treu un paper de la butxaca) Tenim la necessitat de traslladar les nenes, Carme i Teresa, a un poblet xic allunyat de Barcelona. Fins que no s’arregli la qüestió de la guerra que vivim. Vicenç Pinén (Marxa per la porta amb la cadira)

S’encén la llum de la classe, els nens estan asseguts escrivint a la llibreta, però quan els hi toca dir la seva frase, agafen la cadira, llibreta, plumilla i tinter i es posen a la porta de la classe i de cara al públic reciten.

NENA 3: El meu pare, Josep Pascual, m’ha donat aquest informe per l’escola: (Treu un full de la butxaca i llegeix) el meu fill s’ha d’absentar de Barcelona pel motiu de les circumstàncies de la guerra i per la manca de menjar. (Marxa per la porta amb la cadira)

NENA 5: Em dic Teresa, i la meva mare m’ha donat aquest justificant. (Treu un paper de la butxaca i llegeix) En motiu de les circumstàncies que estem passant, la Teresa no podrà assistir a l’escola durant alguns mesos, perquè se’n va a Ribes de Freser per veure si es posa bona, i s’engreixa amb el menjar d’allà dalt. (Marxa per la porta amb la cadira) NENA 4 (Irene C): (Treu un paper de la butxaca i llegeix) Jo, Joan Piqueras, informo que,

NENA 6: Debido a una indisposición a causa

en vista de los momentos que estamos atra-

de los bombardeos me veo imposibilitada

vesando y debido a los criminales bombar-

por unos días de asistir a clase. (Marxa per la

deos de que somos víctimas,

hemos decidido trasladar la nena a las afueras de Barcelona.

(Marxa per la porta amb la cadira) FOSC Mentre recita la veu en off, en la foscor surt l’Anna, vestida de negre amb una espelma, passa pel centre de les taules, molt lentament. Darrere d’ella surten la resta de nens, també vestits de negre i es queden en quadre plàstic agafant la taula i mirant fixament l’Anna mentre parla.

VEU EN OFF: El meu germà Francesc, ha patit un atac d’epilèpsia pels bombardeigs, i caldrà enviar-lo fora de la ciutat.

ANNA: Em dic Anna Ventura, fins que no torni la calma, he d’anar a fora de Barcelona, a Vilboí, però demano que em reservin plaça en aquesta escola. Es queda mirant al públic fixament.

Mentre els companys d’un en un treuen les taules d’escena.

Quan l’Anna queda sola a l’escenari, bufa l’espelma i marxa.

ESCENA 12

ALUMNE 6, 7: (Es situen al costat dels altres i diuen junts) a Londres, a Dresde.

ALUMNE 8 i 9: (Es situen al costat dels altres i diuen junts) a Sarajevo, a Grozni, ALUMNE 10, 11, 12: a Bagdad a Palestina, a Síria.

ALUMNE 1: (Avança cap al públic i davant, amb veu greu) Podeu perdonar, però no oblideu mai aquests fets. Els assassins (Pausa) sí sabien el què es feien.

FOSC . Puja la música

Al llarg d’aquesta escena sona la música “The Sacrifice” de Miachel Nyman Tots els nens van sortint de darrere la pantalla, un de cada banda, vestits de negre. Es col·loquen davant un al costat de l’altre.

ALUMNE 1: Una vegada, es va dir que calia perdonar, perquè no sabien el que es feien. Després de les matances d’innocents a Madrid...

ALUMNE 2 i 3: (Es situen una a cada banda de l’alumne 1 i diuen tots junts) a Gernica.

ALUMNE 4 i 5: (Es situen al costat dels altres i diuen junts) a Bilbao, a Barcelona, a València.

FI DE L’OBRA

Donar veu a la memòria “La pèrdua de la innocència. Infants sota les bombes”

pretén oferir un espai i temps

per a potenciar la identitat personal a partir de la reflexió ètica individual que potencia una visió crítica i millor comprensió del

Aquesta obra va ser muntada durant el curs 2012-2013 dins el crèdit variable de 1r de la ESO “Teatre i Memòria històrica”.

Es va estrenar a l’Institut Lluís Vives els dies 10 i 12 de juny del 2013. La van venir a veure els nostres companys, els pares i mares i els veïns i veïnes del barri.

Durant el curs 2013-2014 se’n va fer l’externalització, explicant el projecte de “Donar veu a la memòria” tant als mitjans de comunicació com fent bolos a altres escoles o centres veïnals.

món globalitzat, així com un desenvolupament de l’empatia vers la diversitat cultural i interpersonal. Adquirint a la vegada un compromís social amb els valors democràtics i els drets humans i cercar espais comuns de convivència. En definitiva, promoure el desenvolupament de ciutadans i ciutadanes que participin i es comprometin en aconseguir una societat més justa i equitativa.

Recuperar la memòria històrica i explicar-la a través del teatre, el fet que els actors i actrius tinguin la mateixa edat que els nens i nenes que van escriure els textos que representen, els permet, no només assolir els objectius esmentats al llarg del projecte, sinó conèixer millor el passat per a construir un futur

Selecció de textos i muntatge teatral Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

millor.

En definitiva amb aquest projecte de “Donar veu a la memòria” volem fer entendre als alumnes i a la societat en general que la pèrdua de la memòria històrica significa deixar les víctimes en l’oblit.

Per a més informació: http://donarveualamemoria.blogspot.com.es/ Donarveu@gmail.com