La veu de la memòria

La veu de la memòria ACTRIUS/ACTORS  vestits de negre amb la samarreta de @donarveu TECNICS: constantment hi ha música de fons ESCENA 1. L’aixecament i la guerra Fora d’escena veus en off OFF Oriol: Quina ràbia! Els militars s’han de revoltar just ara que hem començat les nostres esperades vacances!

OFF Júlia: Bé, potser d’aquí uns dies podrem anar a la platja de Can Tunis....

OFF Jana: A casa tots som socis dels Sants . Aquest diumenge 19 de juliol els meus germans i jo havíem d'anar a veure un partit de futbol.

OFF Giselle: Els pares no ens han deixat sortir al carrer.

OFF Carla: Diuen que des del balcó de casa han vist passar molta gent amb fusells i fent molt d'enrenou OFF Yujenna: s'han sentit trets pels terrats del barri.

01. Oda a los niños muertos. Els nens van entrant d’un en un mentre reciten el poema. El duen a una cartolina. Es situen davant del públic COR (Paul): Se ven pobres mujeres que corren por las calles / Como bultos o espantos entre la niebla.

Anna: Las casas contraídas, / Las casas rotas, salpicadas de sangre Oriol: Las habitaciones donde un grito quedó temblando, Júlia: Donde la nada estalló de repente, / Polvo lívido de paredes flotantes Giselle: Asoman su fantasma pasado por la muerte.

Carla: Son las oscuras casas donde murieron niños.

Yujenna: Miradlas. Como gajos / Se abrieron en la noche bajo la luz terrible.

Jana: Niños dormían, blancos en su oscuro lecho Ashly: Niños nacidos con rumor a vida.

Paul COR: Niños o blandos cuerpos ofrecidos que, / callados los vientos, descansaban.

Anna: Las mujeres corrieron

Oriol: Por las ventanas salpicó la sangre Júlia: ¿Quién vio, quién vio un bracito / salir roto en la noche / con luz de sangre o estrella apuñalada?

Giselle: ¿Quién vio la sangre nina / en mil gotas gritando: / ¡Crimen, crimen! / Alzada hasta los cielos / como un puñito inmenso, clamoroso?

Carla: Rostros pequeños, las mejillas, los pechos / el inocente vientre que respira: Yujenna: la metralla, la súbita serpiente, / muerte estrellada para su martirio.

Jana: Ríos de niños muertos van buscando / Un destino final, un mundo alto.

Ashly: Bajo la luz de la luna se vieron / Las hediondas aves de la muerte: Paul COR: Aviones, motores, buitres oscuros cuyo plumaje encierra / La destrucción de la carne que late / La horrible muerte a pedazos que palpitan Anna: Y esa voz de las víctimas, / rota por las gargantas, que irrumpe en la ciudad como un gemido.

Oriol: Todos la oímos / Los niños han gritado.

Júlia: su voz está sonando.

Giselle: ¿No la oís? Suena en lo oscuro Carla: Suena en la luz Yujenna: Suena en las calles Jana: Todas las casas gritan Ashly: Pasáis, y de ésa ventana rota sale un grito de muerte Paul COR: seguís. De ese hueco sin Puerta / sale una sangre y grita Anna: Las ventanas, las puertas, las torres, los tejados Oriol: gritan, gritan.

Júlia: Son niños que murieron.

Giselle: Por la ciudad, gritando, Carla: un río pasa: un río clamoroso de dolor que no acaba.

Yujenna: No lo miréis; sentidlo.

Jana: Pequeños corazones, / pechos difuntos, / caritas destrozadas Ashly: No los miréis; oídlos.

Paul COR: Por la ciudad un río de dolor grita y convoca Anna: Sube, sube y nos llama Oriol: La ciudad anegada se alza por los tejados y alza un brazo terrible./ Un solo brazo Júlia: Mutilación heroica de la ciudad o su pecho.

Giselle: un puño clamoroso, rojo de sangre libre.

Carla: que la ciudad esgrime, Yujenna: iracunda TOTS: y dispara

ESCENA 2. Els bombardejos 02. Avions Madrid. Els alumnes comencen a caminar mirant al cel, cada vegada corren més. Pel terra també hi ha tot de diaris que aniran agafant per llegir.

Paul COR : Cuando Madrid era Sarajevo o Bagdad o Mosul en Madrid llovía metralla llovían muertos.

Oriol: Era un dia de novembre quan aparegueren sobre el cel de Madrid uns avions. (s’aixeca) Ocellots negres d’acer que, a cada extrem de l’ala, duien gravada la creu feixista. Aquestes àguiles deixaven anar sobre la ciutat, passiva, la seva metralla, (cara al públic) que només causà dolor i horror.

Ashly: Comienza el bombardeo de todos los días. Estallan las granadas sobre las casas muertas, abriendo nuevas heridas en sus cuerpos desgarrados.

Júlia: ¡Entre explosión y explosión, las cosas, las casas, las calles, gritan! ¡Sacudidas por la metralla!

Giselle: el bombardeo ha matado cerca de 200 personas, todas civiles . No existía ningún objetivo militar en el barrio donde fue más intenso.

Carla: Yo me quedo acurrucado en el portal de una casa, muerto de miedo a las cosas muertas.

Yujenna: Els madrilenys, corrien d’un lloc a l’altre, espantats, i fins i tot, avergonyits, en veure que hi havia éssers humans, semblants a ells, que cometessin tals crims, propis només de les feres.

03. Discurs i bombardeig Barcelona COR : Cuando Barcelona era Sarajevo o Bagdad o Mosul en Barcelona llovía metralla llovían muertos.

Oriol: Els bombardeigs aeris van ser, molt aviat, el malson de tots els barcelonins. Si de dia esfereïen, de nit embogien. De dia, un tenia la sensació d’estar prop o lluny del perill. Si s’hi estava a prop era córrer a cercar refugi; si s’hi estava lluny era una sensació d’alleujament. (Pausa) Moltes famílies, literalment preses de pànic, van optar per dormir dins les andanes del metro, multitudinàriament, atapeïdament, un matalàs al costat de l’altre. En llevar-se, cargolaven el matalàs, el lligaven amb un cordill i l’arraconaven a la paret. De dia, la renglera de matalassos lligats a les andanes de metro feia una gran impressió de misèria.

Jana: De nit, quan sonaven les sirenes, m’amagava sota el llit, i em quedava allà, protegida pel matalàs. Des d’allà, senties, primer, els motors dels bombarders després, els xiulets, i finalment, les explosions, unes vegades lluny, altres més a prop, algunes al costat mateix.

Anna: I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així.

(Pausa) Si a la nit hi havia alerta i les sirenes ens despertaven, no dèiem res, ens quedàvem quiets només escoltant; i quan tocaven la sirena d’acabament, si podíem, dormíem. (Pausa) Però jo, no sabia mai si estàvem adormits, perquè callàvem sempre Ashly: Quan sonaven les sirenes la gent es transformava, corrien com a bojos (Pausa) em feien un pànic terrible. (Pausa) Al començament baixava molta gent al refugi, després es va transformar en rutina. (Pausa) La vida era tan dura a Barcelona que si s’havia de morir, la gent preferia fer-ho a casa, tots junts amb els nens.

Giselle: No entenia perquè de sobte, a mitja nit, em treien del llit i em duien embolicada amb una manta fins a un solar molt gran, que hi havia a prop de casa. O anàvem a l’estació de San Gervasi.

(Pausa) Allí hi havia altres nens com jo, però no podíem jugar, perquè ens feien estar ben quiets, asseguts, al costat de la família. Els grans, s’- estaven a l’andana, asseguts o estirats sobre matalassos. (Pausa) Hi havia una cosa bona però, a l’hivern, en el metro s’hi estava més calentó que a casa.

04. Bomba + música poema Tots els actors cauen a terra. JANA Un actor s’aixeca i recita, si pot ser, de memòria.

Dónde tú no estuvieras, como en este recinto, cercada por la vida, en cualquier paradero, conocido o distante, leería tu nombre. (dreta senyalant el terra) Aquí, cuando empezaste a vivir para el mármol, cuando se abrió a la sombra tu cuerpo desgarrado, pusieron una fecha: diecisiete de marzo. Y suspiraron

tranquilos, y rezaron por ti. Te concluyeron. (voltant-la) Alrededor de ti, de lo que fuiste, en pozos similares, y en funestos estantes, otros, sal o ceniza, te hacen imperceptible. (cara al públic) donde tú no estarías, si una hermosa mañana, con música de flores, los dioses no te hubieran olvidado.

Paul COR: José Agustin Goytisolo va escriure aquest poema per la seva mare, que va morir per l’explosió d’una bomba, llençada per un avió italià el dia 17 de març de 1938. Ella feia cua a una botiga, ja que, malgrat els perills, volia comprar dolços per celebrar el sant del seu fill i marit. Un Sant Josep que mai arribaria a celebrar.

Escena 3. La gana 05. Sonen avions passant (potser caldrà repetir el so perquè l’àudio es curt) Tots els actors es poden en rotllana menjant llenties amb els plats metàl·lics. (a dins potser hi podem amagar el text) Oriol: (amb cara de fàstic) Avui tenim llenties corcades...

Yujenna: I aquesta cosa que en diuen truita vegetal...

Júlia: ai quin fàstic! Això que he sentit ha estat un crec?

Jana: (li ensenya el plat de llenties) però tu què et penses? Aquestes llenties estan plenes de corcs!

Oriol: Mira quines coses porta la guerra... abans, si trobava algun corc a les llenties ni les tastava... i ara en canvi quan mastego i n’aixafo un penso: tot cap a dins! amb més vitamines... més... aliment... (fa una mitja rialla) Júlia: (amb cara de fàstic) ais! quin horror!

Gisella: (ja s’ha acabat el tros de truita i es mira el plat buit) Doncs jo ja estic farta d’acabar de dinar o sopar i que sempre em quedi un budell buit...

Carla: (tocant-se la panxa) jo cada dia penso amb en un parell de llesques de pa amb tomàquet i un bon plat de patates!

Yujenna: (somiosa movent els braços molt vehement) I jo somio taules plenes de queviures... arròs guisat... truites de tres ous... (respira fons) i pa, molt de pa...

Oriol: (s’aixeca davant el públic) Ja n’hi ha prou no? Podríeu pensar en les nostres pobres mares! La cua que han hagut de fer tota la nit per aconseguir aquestes llenties corcades... i les corredisses, els

crits i les baralles que han hagut de patir en el mercat...

Júlia: (molt trist i molt sentit, mirant cap al públic) Aquesta guerra ens està convertint en un ramat de llops afamats.

06. Música escola. Els actors s’aixequen de dos en dos, un d’ells es treu un paper de la butxaca, i quan han llegit van a darrere a agafar una manta que se la posen pel coll.

Giselle i Yujenna: El meu pare, Josep Pascual, m’ha donat aquest escrit per l’escola: (Treu un full de la butxaca i llegeix) la meva filla s’ha d’absentar de Barcelona pel motiu de les circumstàncies de la guerra i per la manca de menjar.

Carla - Ashly: la meva mare m’ha donat aquest justificant. (Treu un paper de la butxaca i llegeix) En motiu de les circumstàncies que estem passant, el Tesseu no podrà assistir a l’escola durant alguns mesos, perquè se’n va a Ribes de Freser per veure si es posa bo, i s’engreixa amb el menjar d’allà dalt.

Oriol - Anna: (Treu un paper de la butxaca i llegeix) Jo, Joan Piqueras, informo que, en vista de los momentos que estamos atravesando y debido a los criminales bombardeos de que somos víctimas, hemos decidido trasladar la nena a las afueras de Barcelona.

Júlia - Jana: Jo, Josepa Balada, a causa del meu estat i de les circumstàncies actuals, he de marxar un temps per restablir-me. Demano que es reservi el meu lloc a l’escola per a tornar-hi aviat.

ESCENA 4. La marxa 07. Marxa a l’exili. A mida que tots tenen la manta, es posen en fila i comencen a caminar, sense moure’s amb cara de cansats. Es munta un faristol a la dreta amb un micro i van recitant.

Paul COR: Jo, tinc nou anys. Només puc dir que el meu germà de set anys i jo , que en tinc nou, després d’un llarg viatge en un camió, tapats amb una lona, perquè ha plogut tot el dia, i, després de passar per carreteres estretes i plenes de forats, travessant muntanyes i passant rius, de sobte, en un revolt, pujant un turó, ens hem trobat, davant d’aquest gran casalot.

Giselle: Estàvem a la colònia Soler Botei. Ens van explicar com havíem d’evacuar, que era plegant la manta i posar-se-la en bandolera, i per portar-la lligada, teníem un cordill, penjat al llit. I això era de nens de deu anys aproximadament. Com que no podíem portar paquets, ni recanvis, ens posàvem dos camises i dos pantalons i dos jerseis...portàvem unes coses sobre les altres.

Carla: Uns camions, ens porten de la colònia cap a la frontera de la Junquera. Però quan arribem a Camprodon ens és impossible continuar amb els camions.

Yujenna: Tot és caòtic. La carretera està impossible!

Oriol: Travesamos poco a poco, la ciudad muerta.

Jana: Los bombardeos són incesantes.

Ashly: Mucha gente duerme tirada por las calles entre los escombros de los edificios destruidos.

Júlia: La gent, s’atapeeix pels carrers, preparant-se per a fugir en un complet desordre.

Anna: Nit i dia, el corrent d’homes i dones, nens, ases, cabres, ovelles, carros, cotxes i camions, avançava a poc a poc cap a la seguretat de la terra francesa.

Giselle: El frío és espantoso.

Carla: La carretera esta plena de gom a gom. Gent fugint a peu. La marxa és lentíssima!

Yujenna: Camiones, coches, maletas y toda clase de bultos destrozados llenan la carreteras. No se puede pasar.

Oriol: A la nit, molta gent es posa a dormir al llarg de la cuneta.

ESCENA 5. L’EXILI 08. Rossinyol (Rafel). Els actors es van posant de cara el públic com un triangle, amb la Jana davant, ben apretadets... estan a punt de travessar la frontera.

JANA: No em puc treure del cap la pressió de la mà de la mare...és una mà forta, que m’agafa. Té por de perdre’m... altres nens ploren perquè estan sols. (se’n va cap a un lateral del públic i els hi explica) Hem anat per camins plens de neu fins al Pertús. Allà, ens hem amuntegat davant la frontera on, uns gendarmes, han fet la selecció... Les criatures i les dones a una banda, els soldats i els homes, a una altra. (pausa i es posa al mig de l’escenari) Ha estat en aquest lloc, on he sentit les primeres paraules en francès de la meva vida. Allez, allez, allez...

Paul COR: La platja Argeles s'ha convertit en un immens camp de refugiats. Malgrat tot, en el poble del costat, els veïns intenten que els nens i nenes siguin rentats i alimentats cada dia. Molts infants tenen conjuntivitis, a causa del vent, que és fred i aixeca la sorra. Un metge de l’aviació espanyola els atén. La cooperació internacional es fa difícil. The Times, 24 de febrer de 1939, platja d’Argelers.

El nen s’estira a terra i escriu un diari (paper on hi podran tenir el guió). La resta segueixen ben agafats.

Carla: Quan vam arribar a França de seguida en van portar al camp d'Argelers, amb aquells homes vestits de soldats que em feien tanta por. Al principi només hi havia sorra i gent, tots apilonats allà.

Hi feia un fred... Però el pitjor era el menjar... puré de faves barrejat amb sorra que no me’n podia empassar ni una cullerada.

Oriol: aquella platja va ser com un gran món per descobrir... passàvem gana, tot els dies ens rascàvem pels polls. Però a tot això ja ens havíem acostumat durant la guerra! Allà en aquella platja… el meu pare em va ensenyar a nedar i l'aigua estava tant freda...

Ashly: Jo jugava amb la meva nina i li posava drapets de coses que anava trobant, com si fossin vestidets i corria per la sorra... No, no era conscient de tota aquella tristesa. Per a mi el pitjor era dormir a la sorra, sempre humida... Gràcies que vam aconseguir un petit matalàs, era com un tresor, evitàvem una mica la humitat i... els polls.

ESCENA 6. EL RETORN 09. So de crits i gossos + cara el sol. Tots surten corrent cap al fons de l’escenari, agafant tot el que poden. Els nens es poden en fila de dos deixant un passadís. Els que llegeixin passen pel mig i reben cops i empemtes sota el crit de “rojo” “separatista” “mason” ...Papers a la butxaca Paul COR: Aquest dijous, 26 de gener, a Barcelona fa molt fred. Els carrers del barri estan estranyament deserts i silenciosos. (pausa) Se senten espetecs d’artilleria, alguns molt llunyans, altres més a prop. També algun tret de fusell aïllat.

Ashly: A casa hem rebut una notificació de que el pare esta en el camp de concentració de presos republicans de Miranda de Ebro. No se per que no pot estar a casa amb nosaltres!

Carla: Un germà meu també estava a l'Ebre amb la Quinta del biberó. Té 18 anys. No l'hem vist des del mes de maig de l'any passat. Aviat farà un any que no en sabem res.

Oriol: Avui ha arribat la meva mare a Mèxic, després de fugir d’Espanya i patir la guerra a França. (pausa) Per les seves paraules, he sabut que el pare havia mort al camp de concentració de Mathausen, presoner dels alemanys. (pausa) Voleu que us digui la veritat? (anant cap al públic) Després de vuit anys de separació, ja he plorat tant l'absència de la mare, que, quan l’he tornat a veure, ja se m’havien assecat els ulls. (pausa) la meva mare ha arribat massa tard. (baixant el cap) Quan ja no la necessito.

Jana: jo soc, la néta de l’afusellat, em sembla que les altres em miren de reüll. (senyala la pissarra) Després, a l’aula, la mestra assenyala amb el punter uns noms, escrits a la pissarra des del dia abans, i fa preguntes que em costa d’entendre. I jo, com que mai em pregunten res, em dedico a observar les companyes. (Seu al seu lloc) Malgrat tot, us haig de confessar una cosa: aquí, a l'escola tinc les meves amigues i juguem molt.

10. Temps era temps (Rafel) . Cançó Serrat: estrofa 1 Yujenna: El meu mestre ens ha enviat una postal des de Mèxic. M'ha explicat que va veure l’erupció d’un volcà i també com va ser la seva estada a Santo Domingo i Cuba…. No crec que el vegi mai més. La mare m’ha dit que va marxar perquè era un mestre de l'Escola Moderna.

Cançó Serrat: estrofa 2

Giselle: A Barcelona hi ha una passa de “piojo verde”. Diuen que és un poll i que transmet el tifus, que et pot matar. La mare ens ha donat aquesta bola de naftalina perquè diuen que evita el contagi.

Cançó Serrat: estrofa 3 Anna: Els carrers del Raval estan plens d’homes sols que busquen feina. Viuen rellogats en pisos, dormen 4 o 5 persones en una mateixa habitació.

Cançó Serrat: estrofa 4 Júlia: Aquesta nit han detingut al meu germà. Han vingut mentre dormíem fent un gran enrenou. Diuen que estava repartint un diari “rojo separatista”. La mare no ha deixat de plorar en tota la nit.

Cançó Serrat: estrofa 5 . Segueix la música de la guitarra

COR: La plaça, tant pels edificis com per l'animació que hi donen els veïns, és un dels centres del barri.

TOTS (2n): Un home reparteix fulls clandestins.

COR: Hi ha obrers i estudiants tancats i abandonats en un calabós.

TOTS (fluix): Un home reparteix fulls clandestins.

COR: L'església, malgrat no tenir torre, sobresurt dels edificis del carrer.

TOTS (mig): Un home reparteix fulls clandestins.

COR: Gent sense casa ni sabates viuen en coves, als suburbis.

TOTS (fort): Un home reparteix fulls clandestins.

COR: En una comissaria un senyor amb abric i barret denuncia que un home reparteix fulls clandestins.

Música final Júlia: Som les víctimes de la guerra, l’exili i la postguerra i ens van robar la nostra infància.

Oriol: No podem perdonar, perquè els assassins si sabien el que es feien.

Jana: I perdre la memòria històrica significa deixar les víctimes a l’oblit.