mantenim viva memoria (pòster escoles)

27 de gener de 2015

#memoriaviva

Dia Internacional en commemoració a les

víctimes de l’Holocaust i de

prevenció de crims contra la humanitat

Mantenim viva la memòria

Departament d’Ensenyament Memorial Democràtic

Grup de Treball Exili, Deportació, Holocaust

IES Viladecavalls Mantenim viva la memòria

ARMÈNIA 1915 Arménia està ocupada per dos grans imperis: l’Imperi Otomà i l’Imperi Rus. Estem en plena I Guerra Mundial i aquests dos imperis es troben enfrontats en una cruenta guerra. L’imperi Otomà ens ha marcat com a culpables de col·laborar amb l’enemic. I ara ens vol aniquilar.

Un milió i mig de nosaltres morirem en aquest genocidi, el primer del segle XX. Un altre milió d’armenis marxaran a l’exili.

El genocidi del poble armeni, però, encara és negat per Turquia.

Actualment, Armènia és una república independent des del 1990.

IES Viladecavalls

Mantenim viva la memòria

LA HISTÒRIA DEL POU SEC Barev dzez - Hola Sóc la Varter Nazarian i us presento a la meva família: el meu marit, els meus pares i els meus 5 fills. En els propers mesos naixerà el nostre sisè fill. Aquesta és l’última foto de família que tinc. Som al 1914.

Ha vingut la policia i s’ha endut el meu marit. Ja no l’hem vist més. Avui, 11 de juny, he rebut l’ordre de deportació.

Amb els meus 5 fills i l’ajuda d’un ase, hem començat a caminar. No sabem a on anem. Un dia, al despertar-nos, hem vist que els altres havien marxat. Ens hem amagat en un pou sec durant dos dies, sense menjar.

Un home ha sentit els nostres crit demanant auxili. Diu que ens vol ajudar. L’hi he demanat que pugés primer als nens i m’ha dit que primer ho faci jo. Un cop a dalt, m’ha segrestat i mentre em forçava a marxar sentia als meus fills plorar.

Aquells crits de “mare, mare” m’han perseguit tota la meva vida.

Escola Sadako Mantenim viva la memòria

Escola Sadako Mantenim viva la memòria

IES Sentmenat GENOCIDI GITANO

Mantenim viva la memòria

Context històric El poble gitano o roma és d’origen indi, de la zona del Panjab, i europeu i transnacional de projecció.

Les migracions cap a l’oest van començar al segle X i van ser conseqüència de guerres internes i conflictes diversos. Les relacions entre els gitanos i la societat majoritària van ser inicialment bones, però a partir del segle XVI es van deteriorar fins arribar a un punt en què pràcticament tots els estats europeus van emetre ordres d’expulsió, repressió o assimilació.

La persecució del poble gitano assoleix l’etapa de major apogeu al segle XX, a l’Alemanya nazi.

Abans de l’arribada de Hitler al poder, s’havia anat formant la tesi de no permetre l’existència de nacions no europees. La societat alemanya va acceptar el discurs racista, segons el qual es culpava de tots els mals als jueus i als anomenats “elements estranys”, considerats “subhumans”, inferiors a la seva raça.

1935: els roma van quedar subjectes a les lleis racials de Nuremberg i els van ser retirats els drets de ciutadania. Els nazis els consideraven “inferiors racialment” i per

tant podien ser empresonats, obligats a fer treballs forçats o assassinats.

1937: al “Centre de recerca per a la higiene racial i la biologia poblacional”, es va començar a establir una correlació entre genètica i criminalitat.

1938: entre el 12 i el 18 de juny va tenir lloc “la setmana de neteja gitana”. Centenars de gitanos d’Alemanya i Àustria van ser detinguts, colpejats i empresonats.

1939: amb el començament de la guerra, la població gitana queda subjecte a la possible exterminació. Són tractats com a malalts hereditaris.

1944: l’1 d’agost va tenir lloc “la nit dels gitanos”. Es van assassinar uns 3.000 roma al camp d’Auschwitz.

Durant l’Holocaust més de la meitat de la població gitana europea va ser exterminada.

Després de la guerra, les conseqüències de l’Holocaust contra els roma va ser ignorada o poc investigada. Als judicis de Nuremberg, el genocidi gitano va quedar oblidat, cap roma hi va donar testimoni.

A pesar de tot, els gitanos van aconseguir sobreviure fent de la tradicional vida nòmada, la millor arma de defensa. Actualment són la principal minoria ètnica reconeguda per la Unió Europea.

IES Sentmenat Mantenim viva la memòria

FETS PERSONALS DE PERSONES GITANES La organització francesa Yahad-in Unum (“junts” amb hebreu i llatí) presidida per Marco Gonzalez, està portant a terme la labor de reconstrucció dels fets, a través de la recerca de testimonis, principalment a Romania, on actualment hi viuen més de 2 milions de roms. És una labor d’investigació dura ja que són comunitats tancades, s’ha de parlar la seva llengua i la gent encara té por. Les dades són confuses i s’arriba a conclusions, normalment gràcies a coincidències.

Els supervivents són persones senzilles que no han estat mai escoltades, eren nens quan van ocórrer els fets. Per obtenir la informació és vital l’empatia i els llaços de confiança.

Costel Nastasie, Dignité Roms (Bèlgica) ens explica: “Un dia el meu pare em va demanar que li traduís uns documents que parlaven de com el seu avi havia estat deportat al 1942 junt amb altres detalls. Confesso que no sabia res. La informació em va trasbalsar de tal manera que vaig deixar la feina de guàrdia de seguretat que en aquell moment tenia. Vaig buscar informació per internet i la fundació Yahad-in Unum em va canviar la vida. Vaig descobrir que hi havia milers d’arxius sobre els roms. Què es podia fer? Volia transmetre la memòria a la següent generació.”

“Els roms eren obligats a rentar-se i a afaitar-se. La meva àvia va ser obligada a fer feines, de franc, en una base militar”.

“Molts van ser salvats gràcies a la mentalitat musulmana: “Avui sí, demà no”.

“Molts roms eren musulmans i els imans van poder salvar moltes vides, perquè deien als alemanys que no matessin els gitanos perquè eren musulmans” “Les persones deien als alemanys: Jo no sóc zíngar, sóc com els altres” El govern deia:”els roms no han de saber perquè són deportats, així estaran més calmats” Ostroveanca, nascuda a Galati, Romania, al 1927 ens explica: “Els soldats romanesos van venir a arrestar-nos. Eren molts. Vam anar en direcció a Focsani. Anàvem en carros. Hi havia un soldat al costat de cada carro” Diamanta, nascuda a Galati, Romania, al 1927 ens explica: “Milers de zíngars van ser tancats en un edifici dels afores del poble. Tots van morir de fred i gana. Els seus cossos van ser recollits pels ucraïnesos i llançats a una fosa comuna quan es va acabar l’hivern” Zoïa, nascuda a Soroca, Moldavia, al 1932 ens explica: “La policia militar romanesa ens va rodejar i ens va obligar a caminar a través de Ungheni, Balti, Rybnitsa, Peschanka...Molts van morir d’esgotament pels camins. A vegades teníem temps de tirar una mica de terra sobre els seus cossos o una bufanda sobre les seves cares”

IES Corbera Mantenim viva la memòria

IES Matadepera

Mantenim viva la memòria

sobre el teu silenci. Ni se’ns acudiria pensar que fos un descuit de part teva, però si malgrat tot aquesta en fos la causa, nosaltres et perdonem des d’ara mateix.

No sé quan t’arribarà aquesta carta. Potser la guerra t’ha dut a terres estrangeres; potser estiguis participant-hi activament.

I aprendràs a reconèixer les atrocitats de la guerra, que arreu són les mateixes atrocitats, tant aquí com allà, es tracti de nacions suposadament cultes o de nacions salvatges: totes tenen els seus propis motius per entrar en guerra.

Magdeburg, 27 de juny del 1942 Estimat Arno!

L’última carta teva que vam rebre estava escrita el novembre del 1940. Era una carta per a la mama, per al seu aniversari, i va arribar a temps. La mama es va posar molt contenta per les paraules carinyoses que li deies, i tots ens en vam alegrar molt. Per cert, no hi ha una mare millor en tot el món, una mare com la que vosaltres heu tingut, i és que per tu han caigut moltes llàgrimes. Però la mare és una dona amb coratge, també actualment. A causa del dolor i el patiment que està passant fins al dia d’avui, la mare s’ha guanyat el nom de “la nostra milionària de dolor”. Però la mama sempre està a punt per lluitar contra tot allò que la molesti, i preparada, un i altre cop, per enfrontarse amb la vida. Quin exemple més lluminós de fidelitat davant del deure i de força per actuar! Fa gairebé dos anys que la mare treballa a la fàbrica de sacs de Max Behr. Fa dos mesos va tenir un accident. Va caure tan malament que es va haver d’estar al llit durant set setmanes, i encara no se n’ha recuperat, però esperem que tot se solucioni aviat. Com ja t’he dit al principi de la carta, les teves últimes notícies van ser del novembre del 1940. Per tant, ja fa un any i mig que no sabem res de tu, tot i que els Estats Units van entrar a la guerra un any després. No tenim cap explicació

T’estic escrivint en moments difícils pera mi, ja que suposo que aquesta és l’última carta de les nostres vides. No ens queixarem sobre això, estimat fill meu, sinó que suportarem dignament el que ens ha ofert el destí. Considero que la nostra vida l’hem viscuda amb dignitat i voldríem, si no hi ha un altre remei, morir de la mateixa manera.

Sí, potser hem d’agrair-li a la Divina Providència que ens hagi concedit tants anys d’una vida tranquil·la, mentre que ja fa molt de temps que cents de mils de germans en el patiment han arribat al final, un final amarg i precipitat.

Potser et faci bé sentir la veritat, i la veritat és que durant els llargs anys de la teva absència no hem patit gens. Sempre hem tingut feina, i pa per menjar, i hem viscut sense ser molestats. L’any 1942, però, ha suposat una línia divisòria aquí on som. Innombrables decrets i lleis han restringit les nostres possibilitats de vida; no podem fer una passa sense topar amb un obstacle. La feina se’ns està tornant cada vegada més difícil, a causa d’un nombre incomptable de prohibicions ridícules, com per exemple la prohibició d’anar en tramvia a la feina, independentment de quina sigui la distància. Ja no ens és possible gaudir ni de la més modesta forma de lleure, perquè se’ns ha prohibit trepitjar

IES Matadepera la gespa i anar al cinema. I val més que no parlem del tema de l’alimentació. Ara, per últim, ens espera la deportació a Polònia, on hi ha la nostra tomba. Però, fill, has de saber que també en aquesta hora el nostre esperit està amb tu, que sempre estarem amb tu. Sempre va agradar-me molt sentirte dir, durant la teva infantesa, que el teu pare era el teu millor amic. Sovint anàvem a passejar per aquells boscos tan bonics a prop de Möser, i tu t’agafaves fort de la màniga del meu abric. Han passat ja vuit anys des d’aquells dies! Encara que ens ha estat difícil separar-nos de tu, no lamentem haver-te enviat a l’altre cantó del gran llac, perquè gràcies a això t’has pogut escapar de les coses d’aquí. Avui ja tens 21 anys i ets un home. Per tant, accepta el teu destí i enfrontat’hi com un home! No et deixis desanimar pel fet que la sort hagi colpejat durament els teus éssers estimats. Perquè tota la humanitat està ferida i ha estat colpejada amb crueltat!

Lluita per ser feliç i no pensis que això sigui deshonorar la teva família. Estigues segur que també aquí, malgrat tant de patiment, no hem deixat de ser feliços. A això es dedica la teva estimada germana. Mentre vas estar amb nosaltres, vas ser un bon noi i et vas fer mereixedor del nostre amor.

Has estat una persona recta i considerada. I nosaltres esperem que en aquest aspecte no hagis canviat. Sigues decent en les teves accions i en el teu esperit! Allunya’t de la brutícia, sigui quin sigui el color que tingui! Estudia, com correspon, i guanya’t sempre el teu propi pa! Una onada d’odi contra Alemanya s’estén avui per tot el món. No deixis que aquesta onada s’apoderi de tu. Perquè no som els únics que han estat condemnats a patir. També hi ha milions de bons alemanys sense sort. Si nedessis en aquesta onada d’odi contra Alemanya, també feriries els amics dels teus pares, els quals ens han mantingut l’amistat fins al dia

Mantenim viva la memòria

d’avui i, d’aquesta manera, s’estan arriscant voluntàriament.

Estigues-li agraït per sempre al Pare Radecke i a la seva família, de qui en rebràs aquesta carta i d’altres coses. No t’oblidis del Paul i de la tieta Lieschen. Tots han contribuït a fer que la nostra vida sigui més suportable. I et dono un altre bon consell: sigues un bon ciutadà del teu país però no et fiquis en política. Sento que avui els jueus que s’han dedicat a la política són els enterradors del seu propi poble. Mai no he tingut gran consideració per la religió de les lletres.

Ara bé, crec que no hi ha res que passi per pur atzar, crec que darrere de cada esdeveniment s’hi amaga un profund significat, i que els curts de vista no aconsegueixen captarlo. A més, també el nostre destí ens havia estat ja lliurat quan érem al bressol. No ens en podem escapar, tant és que hi lluitem en contra. Hem d’anar pel camí que se’ns ha senyalat fins al final.

Entre nosaltres, fill meu estimat, es despleguen països i amplis oceans. Potser no ens tornarem a veure mai més.

Però amb tot el meu esperit t’abraço i poso la meva mà sobre el teu cap i des de la distància et beneeixo com a pare, amb la benedicció amb què els nostres avantpassats van beneir els seus fills des de l’antigor: “Que Déu et beneeixi i et guardi, que et faci veure la claror de la seva mirada, que tingui misericòrdia de tu, i et doni la seva pau”.

Amén.

Amb amor i lleialtat, El teu pare Julius Joseph La mare t’escriurà per separat. El ris que adjunto és de la mama, jo el vaig tallar el 1919.

IES Matadepera Mantenim viva la memòria

IES Lluís Vives Mantenim viva la memòria

Amb aquesta obra de teatre els alumnes de l’Institut Lluís Vives volem donar veu als nois i noies que van estar tancats al gueto de Terezín durant la II Guerra Mundial.

Molts d’ells no van sobreviure, però gràcies als diaris personals, dibuixos i poemes que ens van deixar escrits, avui us podem explicar la seva historia.

dmann ) Pavel Frie ctubre 1944 ’o – 28 sed 28 28 19 – de febrer (1 tembre 1930 z se in ) e G d tr (4 ss de juliol 1944 re 1944) Pe Frantisek Ba e 1929 – 12 e de setemb d d l 9 29 lio – (2 ju y 21 e w d 19 ) Hanus Lo enburg (12 (7 de juliol 44 h c 19 a H re b s e tu d nu c ) Ha – 18 de – 19 d’o tembre 1944 març 1932 e maig 1929 kova (15 d sek (30 de brevisqué a c o K Pi so v – a a Ev sl 26 ) iro 19 M ctubre 1944 tembre de ’o se d e Doris Zde4 d t) – 4 us (2 31 juny 19 Synkova a l’Holoca a n ué le sq A vi ) ova (18 re 43 b 19 929 – so argit Ullrich sembre de Weissová (1 bre 1944) M a tu lg –4 c e H ’o 33 d t) 19 r us 16 l’Holoca re 1932de gene Spitzová (6 de desemb 5 ta (1 ni A vá ) ro 44 kaue bre 19 – 16 d’octu de juny 1931 ) 44 de 19 d’octubre EL MÚSIC Hans Krása.

LA POETA Ilse Weber.

Va néixer a Praga l’any 1899. De pare txec, mare alemanya i religió jueva, va estudiar piano, violí i composició a l’Acadèmia de Música alemana de Praga. El 1938 va escriure Brundibár, òpera per a nens basada en una obra de teatre d’Aristòfanes, per a un concurs del Ministeri d’Educació. L’obra no es va poder estrenar degut a la invasió de Txecoslovàquia tot i representar-se clandestinament el 1941. Aquest fou el darrer treball de Krása abans de ser arrestat pels nazis el 10 d’agost de 1942 i deportat a Terezín. Dins del gueto, Brundibár es va representar més de 55 vegades. Aquesta òpera apareix a la pel·lícula de propaganda nazi que es va realitzar durant la visita que feu la Creu Roja el 1944 per observar “el bon estat dels jueus en aquell indret”. Durant el seu internament, Krása va produir diverses obres de cambra fins que va ser deportat a Auschwitz la nit del 16 d’octubre de 1944 juntament amb altres compositors com Viktor Ullmann, Pavel Haas i

Nascuda prop d’Ostrava el 1903, el seu

LA PROFESSORA “Friedl” Dicker.

D’ART

Fredericke

Nascuda a Viena l’any 1898 en el si d’una família jueva pobre, es graduà a l’Institut d’Arts Gràfiques. A l’any 1919 impartí classes a l’Escola de la Bauhaus, a Weimar, on es va relacionar amb Walter Gropius i Paul Klee. L’any 1931 tornà a Viena on fou arrestada per les seves idees comunistes i va haver de traslladar-se a Praga, on començà a treballar com a pintora fins que, el desembre de 1942, juntament amb el seu marit, fou deportada a Terezín. Durant gairebé dos anys, organitzà classes de pintura i dibuix pels nens i nenes confinats en el gueto fins que el setembre de 1944 va voler acompanyar al seu marit en el transport a Auschwitz. Fou assassinada a Birkenau el 9 d’octubre de 1944, el seu marit va sobreviure a l’Holocaust.

cognom de soltera era Herlinger. Va estudiar en una escola alemanya tot i tenir molts companys txecs i polonesos. Començà a escriure a l’edat de 14 anys. Els seus contes i petites obres de teatre infantils es van publicar a diversos diris i revistes alemanyes, txeques, austríaques i suïsses. El 1930 es va casar amb Willi Weber i van tenir un fill. Amb l’arribada dels nazis al poder, molts dels seus amics van emigrar i ella i la seva familia van marxar a Praga. Des d’allà, el 6 de febrer de 1942, va ser deportada a Terezín on va treballar a la infermeria pediàtrica. Durant els dos anys que va estar tancada al gueto fou infermera de molts nens i nenes malalts, pels quals, va compondre una seixantena de poemes que ella mateixa musicava i que cantava com a cançons de bressol, acompanyada d’una guitarra. Una d’aquestes cançons fou Wiegala. Transportada el 6 d’octubre

Gideon Klein. Va ser assassinat a la cambra-

de 1944 va ser assassinada en el camp

de gas l’endemà, el 17 d’octubre de 1944.

d’extermini d’Auschwitz juntament amb el seu fill Tommy.

DONAR VEU A LA MEMÒRIA. Projecte educatiu que impulsa l’Insitut Lluís Vives de Barcelona i que té com objectiu recuperar la memòria històrica i reflexionar sobre fets dels passat a través del teatre. donarveu@gmail.com http://donarveualamemoria.blogspot.com.es

27 de gener de 2015

#memoriaviva

“Només una cosa seria pitjor que Auschwitz que el món oblidés que aquest lloc va existir” Henry Appel –supervivent-

“El món és un lloc perillós per viure no per aquells que fan el mal sinó per aquells que s’asseuen i permeten que passi.”

Albert Einstein

Mantenim viva la memòria

Departament d’Ensenyament Memorial Democràtic

Grup de Treball Exili, Deportació, Holocaust