Page 1


CAPÍTOL V CINQUÈ

Una xarxa de camins on el bestiar té el dret de pas

Ramat transhumant dels Carbonells per la carretera de la Pobla de Lillet (Berguedà) l’estiu de 2005.


106 I 107

UNA

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

Gènesi i oblit Gènesi i oblit d’una xarxa de camins, i oblit d’un patrimoni Gènesi antiquíssim que esd’una perd xarxa de camins, d’un patrimoni antiquíssim que es perd

CATALUNYA, UNES MUNTANYES PLENES D’HERBA A L’ESTIU SÓN NOMÉS A VUIT o deu dies de camí d’una marina i d’una terra baixa on les pluges de tardor i la benignitat de l’hivern permeten que l’herba s’aguanti fins a la primavera. En aquest context, la concreció d’una xarxa de camins que unissin les pastures d’estiu amb les pastures d’hivern i permetessin el pas del bestiar era només una qüestió de temps. I aquest moment va arribar el segle XI, quan la Reconquesta va permetre ajuntar la Catalunya Nova, rica en pastures d’hivern, amb la Catalunya Vella, que tenia les d’estiu.

A Si un carrer és camí ramader, el ramat té el dret de pas i ningú no li ho pot impedir. Antigament, hi havia pobles temuts pels pastors perquè, quan el ramat omplia el carrer, algun veí obria la porta i els distreia alguna ovella. En les imatges, el ramat transhumant del Francisquet de Puigverd travessant Salàs de Pallars.

Els camins ramaders són els camins públics per on el bestiar –tant de llana, de pèl com de peu rodó; transhumant o estant– té dret a passar. Es tracta d’un pacte que es perd en la nit dels temps entre els ramaders i els agricultors. Els primers volen garanties de no trobar entrebancs en els seus desplaçaments i necessiten pastura, aigua i lloc de descans. Els segons no volen veure perjudicats els seus cultius pel pas continu de bestiar aliè. Cap autoritat ni cap veí no pot prohibir el pas del ramat, però aquest està obligat a no sortir del camí sense autorització. Actualment, els camins ramaders són protegits per la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, que els defineix com “la ruta o itinerari per on discorre o ha discorregut tradicionalment el trànsit ramader”; són, per tant, aquells camins per on passaven els ramats antigament, encara que ara pugui fer molts anys que no n’hi passa cap i encara que l’Administració no hagi fet els deures i no els hagi inventariat. El que va ser un camí ramader, encara que algú l’hagi desfigurat o destruït, continua essent camí ramader. No prescriuen mai. Malgrat la davallada de la transhumància i, en general, de la ramaderia ovina, es tracta d’un bé públic, de tots, que, com a país, no podem deixar-nos perdre; un patrimoni cultural mediterrani que explica gairebé mil anys de la nostra història; una xarxa pública immensa de vies verdes per al lleure respectuós, la descoberta i el gaudi del nostre entorn; i, d’acord amb la llei, una magnífica xarxa de corredors ecològics.


Les cabaneres acostumen a discórrer per terrenys de rebuig, pels racons de ningú, per la qual cosa sovint tenen per veïns col·lectors, abocaments de runa, línies elèctriques i infraestructures. A la dreta, davant la central tèrmica de Cercs, el darrer ramat que va caminar per la carrerada de Berga.

El camí ramader no és una simple servitud de pas: són béns tan absolutament públics com ho són els rius o les costes o les carreteres. Mai no són propietat del particular que hi termeneja ni aquest pot prohibir-hi el pas del ramat. Tampoc no són camins municipals. Per llei, són de la Generalitat de Catalunya i aquesta, mitjançant el Departament de Medi Ambient i Habitatge, els hauria d’inventariar i classificar, amb caràcter d’urgència, per poder-los protegir. A diferència d’altres comunitats autònomes, Catalunya no ho ha fet i, mentrestant, els antics camins són trinxats per les infraestructures i la nova urbanització, són ocupats o tancats o llaurats pels particulars, desapareixen davant l’avenç del bosc o, el que és tant o més greu, s’obliden per sempre. El fet és que la mil·lenària xarxa de camins ramaders avui ja no és evident perquè ja no la marquen les cagueles del ramat i ha estat fragmentada o esborrada en molts trams. L’antic camí avui pot ser el carener amplíssim sense fites d’una muntanya o la llera estreta del riu, pot coincidir amb una pista actual o ser la mateixa carretera principal plena de camions, pot ser el carrer o el xaragall ple de malesa o el bell mig d’un camp avui sembrat. Sempre hi ha algun indici que el delata, però mai no n’hi ha prou. Serà camí ramader perquè algú ho sap i algú ho recorda, perquè algun pastor l’havia seguit o algun pagès ho havia sentit dir tota la vida a casa seva. El cert és que és un mapa que ningú no va posar sobre paper, que sempre va ser en el pensament de la gent del país, que sempre va ser de tradició oral i que, amb la mort de la generació dels nostres avis, se n’ha anat, en bona part, a la tomba. El mapa desapareix per moments en l’oblit: se’n en va un bocí cada vegada que algun dels nostres grans ens deixa. Amb cadascun d’ells es fa fonedís un patrimoni de mil anys que ja no sabrem recuperar.


UNA

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

114 I 115

camí ramader El camí ramader: entre la verda catifa ramader: entre la verda catifa allargada El i lacamí pols d’un viatge sense aigua

allargada i la pols d’un viatge sense aig

CATALUNYA, ELS CAMINS RAMADERS, LES ANTIGUES VIA PECCORALE QUE APAreixen en els cartularis dels monestirs medievals, reben també el nom de carrerades, cabaneres o lligallos, segons la comarca. Es tracta sovint de camins elevats, camins de carena que recorren els altiplans interfluvials de manera que la xarxa de carrerades és com el negatiu o el revers de la xarxa de rius. S’eludeixen, així, les sinuositats dels barrancs, s’evita el continu pujar i baixar, i es pot anar, com diuen els pastors, tan recte com el canó d’una escopeta; d’altra banda, s’eviten els conreus del fons de vall i conflictes amb els pagesos. Molt sovint, la carrerada discorre pels límits del terme municipal i, així, els possibles perjudicis queden més repartits.

A

Les carrerades són com un arbre. A la part central, entre la muntanya i el pla, el camí esdevé un tronc únic, robust i ample. A la terra baixa i a la muntanya, en canvi, la carrerada es ramifica en petits camins, una xarxa de petites arrels a la plana i una capçada de fines branques a muntanya que arriben a cada poble i a cada muntanya. Malgrat que sovint s’hi troba més pols que herba, el camí ramader, tal com va dir algú, s’hauria d’entendre com una pastura allargada entre el mar i la muntanya. El Costumari Català de la Mancomunitat de Catalunya (1921) diu textualment que "l’herba d’aquests camins és cada vegada d’aquell de qui és el ramat que la pastura".

Alguns estrenyiments del camí ramader són anomenats i utilitzats pels pastors com a comptadors o passos comptadors, com aquest proper a Castellar de n’Hug (Berguedà). El bestiar es veu obligat a posar-se en fila i travessar-los a poc a poc, de manera que els pastors poden comptar, amb exactitud, els caps que duen.


116 I 117

UNA

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

L’existència d’aigua i el dret d’abeurada són elements essencials del camí ramader. Rius, basses i abeuradors són indispensables quan es va de cabanera. En la pàgina següent, altres elements de la infraestructura pecuària, com ara ponts i murs de pedra seca, que faciliten la conducció del ramat enmig dels conreus.

De tant en tant, el camí fa uns eixamplaments que la tradició reconeix com a àrees on el ramat pot aturar-se a descansar i menjar, i que reben noms molt diversos segons la comarca. El pastor pot entrar-hi el ramat i passarhi fins a tres dies. Si el ramat que hi és l’ocupa tota, no n’hi pot entrar cap més, però, si no l’ocupa tota, aleshores se n’hi pot fer entrar un segon i altres de successius mentre no es facin mal o portin perill de contagi els uns amb els altres. A part dels amorriadors, la carrerada necessita punts d’aigua de tant en tant, tant abeuradors com basses de pluja o dret d’abeurada al riu o torrent proper. Abans, a muntanya, hi havia molta més aigua. No se sap si plovia més que ara, però el que és segur és que hi havia gent que mantenia les basses i que avui la majoria de punts d’aigua s’ha perdut, i això ha esdevingut un dels principals impediments a l’hora d’animar-se a anar a peu.


UNA

El camí ramader, que es correspon al que a l’Aragó anomenen cabañera (al nord) o ligajo (al sud) i a Castella rep el nom de cañada, cordel o vereda, segons l’amplada que tingui, també rep noms diferents en cada regió ramadera catalana:

Els nombrosos noms del camí ramader i dels seus eixamplaments a casa nostra · Carrerada (comarques de Girona i de Barcelona, i algunes de Tarragona) · Cabanera, cabana (comarques de Lleida) · Lligallo, lligall (comarques de l’Ebre) · Pas ramader (Cerdanya oriental)

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

118 I 119

D’altra banda, les àrees de parada i de descans on el ramat transhumant té dret a aturar-se, al llarg del camí ramader, també reben denominacions molt diverses, entre les quals amurriador o revolta, però també: · Reaturada, returada, paratge, restaurada (Berguedà, Ripollès) · Remonta, remuntada, estassada (Cerdanya) · Desviada, múrria (Pallars) · Mosquera, sestador (Ribagorça) · Dormidora (Llitera) · Acampador (Urgell) · Atanç, Mallada (Baix Ebre, Montsià) · Assagador (Maestrat)


UNA

Moltes carrerades van estar, en un altre temps, perfectament fitades i senyalitzades, i, d’aquesta manera, no hi podia haver confusió sobre l’amplada. Avui, amb les fites arrancades arreu, hi ha una controvèrsia gran sobre la qüestió. El

Les controvertides, sempre discutides, amplades del camí ramader Costumari Català de la Mancomunitat de Catalunya (1921) diu que “les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (11,504 metres), però, si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té la de les fileres, i, si la carrerada passa entre conreus, té l’amplada del camí de carro i un xic més”.

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

Tanmateix, els testimonis recollits de cap a cap del nostre país, les poques fites que es conserven, i també els mateixos expedients de classificació realitzats per l’Administració, posen de manifest que, a Catalunya, no hi ha una amplada fixa ni diferents categories de camí ramader segons l’amplada; que cada camí té l’amplada que té i que varia en cada tram; que a Catalunya també hi ha camins comparables a les cañadas reales de Castella amb amplades superiors a cent metres, però també carrerades d’un metre i mig. El que no queda tan clar és si el ramat té dret a pasturar una franja determinada des de l’eix del camí, amb independència que el camí sigui físicament més estret, tal com defensen alguns ramaders.

122 I 123

Segons Campillo, la xifra que va donar la Mancomunitat podria provenir de confondre veritables camins ramaders (béns de domini públic) d’una gran amplada amb meres servituds de pas ramader, per a les quals el Codi Civil espanyol fixa una amplada màxima de 10 metres, propera als 11,504 metres del Costumari Català. De fet, de cites n’hi ha per a tothom. Salvador Llobet i Joan Vilà parlen de 40 a 60 metres. Eusebi Martí, el 1916, i l’Administració, més tard, inventarien camins d’entre 10 i 32 metres, però també de 5 i de 3 metres a la terra baixa, i de 60 a muntanya. Sorré, el 1913, afirma que el camí ramader que uneix la Cerdanya i el Conflent pel coll de la Perxa en alguns punts feia 360 metres.


UNA

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

126 I 127

El mapa

El mapa que va existir i que ningú mapa que va existir i que n no va dibuixar mai ambElprecisió

no va dibuixar mai amb precisió

CATALUNYA ES CALCULA QUE LA XARXA DE CAMINS RAMADERS PODRIA SUPERAR els 20.000 km. Tanmateix, n’hi ha uns quants que són els grans camins històrics de la transhumància i la resta podrien considerar-se trams secundaris, ni que en temps recents molts dels secundaris hagin pogut tenir un trànsit de bestiar molt superior al dels principals.

A

Entre els grans camins històrics cal destacar, a la zona de Ponent, la cabanera aragonesa i la pallaresa. La primera –la més utilitzada en l’actualitat al conjunt dels Pirineus– puja per Lleida, Almenar, Saganta –on enforquen els camins que vénen de la Llitera–, Colladrons, Queixigar i la serra de Sis; d’allà continua per la ribera de la Noguera Ribagorçana i el port de Viella fins a l’Aran, o bé davalla cap al Pont de Suert i, per Durro, Boí i el port de Caldes, ateny també l’Aran. La segona, la cabanera pallaresa, sempre entre les dues Nogueres, s’enfila per les Avellanes, el coll d’Ares, la serra de Gurp, l’Avedoga d’Adons i Camporan; des d’allà pot continuar pel coll de la creu de Perves i el port d’Erta fins a trobar la cabanera anterior a Boí, o bé baixar a la Vall Fosca i, per Sant Quiri, saltar cap a Llessui i continuar fins a les valls d’Àneu. El tercer gran camí pujava entre la Noguera Pallaresa i el Segre, per Os de Balaguer, l’Hostal Roig, Carreu i Taús, més amunt del qual, o bé baixava cap a l’Hostal del Rei per seguir la Noguera fins a les valls d’Àneu, o bé s’arribava cap a les muntanyes d’Andorra. Finalment, el quart gran camí, el que seguia la ribera del Segre, avui pràcticament s’ha perdut. A la regió oriental de transhumància, també de ponent a llevant, cal destacar, en primer lloc, el gran eix de la Segarra, el gran camí ramader que, seguint la divisòria d’aigües entre les conques hidrogràfiques del Segre i del Llobregat, van fer servir els monestirs del Cister per enviar els seus ramats al Pirineu. Aquest camí arrenca del Baix Penedès –per la plana d’Ancosa– o del Camp de Tarragona i va a trobar la Panadella i el santuari de Pinós, des d’on continua cap al Miracle, la Torregassa i Lladurs fins al Port del Comte i Tuixent, o bé continua per Freixinet, Montmajor, Berga

Ramat de casa Bonet de Castellnou d’Avellanos, el darrer que va pujar a peu, l’any 2000, per la cabanera pallaresa. A l’esquerra, al seu pas pel Meüll i, en la doble pàgina anterior, quan enfila la serra de Sant Gervàs.


128 I 129

UNA

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

El camí ramader sol ser un camí carener, cosa que facilita el pas dels grans ramats i evita conflictes amb els agricultors. Les ovelles tenen tendència a anar cap amunt. Les carenes acostumen a tenir sòls poc profunds i escombrats pel vent, cosa que les manté netes de vegetació. La disposició nord-sud de la majoria de

les valls de Catalunya fa que les carenes interfluvials i els altiplans s’orientin rectes, com el canó d’una escopeta, entre la terra baixa i la muntanya. En conseqüència, la xarxa de carrerades dibuixa un mapa que és, pràcticament, el revers de la xarxa hidrogràfica.


UNA

i Bagà per saltar el coll de Pendís i entrar a la Cerdanya per Bellver. A Pinós, gran cruïlla de camins ramaders, també hi fa cap la carrerada que ve del Baix Llobregat i l’Alt Penedès per Begues, la Granada, Font-rubí, la Llacuna, Pedrafita i el castell de Boixadors. El segon gran eix el constitueixen els dos camins, gairebé paral·lels, del Lluçanès. El primer d’ells deixa el Penedès per Piera, els Brucs, el coll de Can Massana, Manresa, Santpedor, Sallent, Sant Pau de Pinós, Prats de Lluçanès i Sant Jaume de Frontanyà fins a arribar a Castellar de n’Hug i Alp. El segon camí deixa el Baix Llobregat i el Vallès per Molins de Rei, Rubí, Terrassa, el Pont de Cabrianes –on també s’hi pot ajuntar el camí anterior des de Manresa–, Avinyó, Sant Feliu Sasserra, la Santa Creu de Joglars i Alpens, des d’on va o bé cap a Castellar de n’Hug o bé cap a Campdevànol i les muntanyes de Núria. El tercer gran eix és el que puja del Vallès cap a Castellterçol –per Sabadell i Castellar del Vallès o per Mollet i Sant Feliu de Codines– per dirigir-se cap a Moià, el serrat de Postius, Sant Bartomeu del Grau, l’Hostal del Vilar i Alpens, on enforca amb el camí anterior. A part d’aquests trens grans eixos, n’hi havia un altre que en diagonal unia l’Alt Maresme i el Montseny amb les muntanyes del Berguedà per Tordera, Arbúcies, Espinzella, el nord de Vic, Sant Bartomeu del Grau, la Santa Creu de Joglars, Prats de Lluçanès i Berga. I hi havia els tres grans camins que unien els Pirineus amb l’Empordà i el Gironès. El primer d’ells era el de les ovelles i, des de Pardines, baixava per Sant Pau de Segúries, la vall del Bac, Besalú i Crespià. L’altre era el de les vaques, que anava més pels cims

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

128 I 129

Entre els anys cinquanta i seixanta, un professor de Vilanova i la Geltrú anomenat Ricard Vives i Sabaté va acompanyar els pastors transhumants fent fotografies, dibuixos i mapes. De tot allò només s’han conservat algunes fotografies que havia regalat als pastors i aquest mapa. A la dreta, mapa publicat el 1959 per Lluís Solé Sabarís en l’obra Geografia de Catalunya, de l’Editorial Aedos.


ferran s’hauria de mirar d’efectuar un peu de foto només per el mapa, on també hi hagués la llegenda. que aniria aquesta pàgina i fer una ampliació del peu de foto de l’altre pàgina parlant unicament de la foto que té a sota


UNA

i la frontera amb França. Des de la zona de Setcases i el Costabona, pel coll de Malrem, es bifurcava en un branc per Costoja i la Jonquera fins a Portbou, i en un altre que, pel costat del Bassegoda, davallava cap a Albanyà, Terrades i Figueres. Finalment, a les comarques de l’Ebre destaca el camí ramader que prové de Valls, continua per les muntanyes de Prades i Falset, travessa el riu Ebre mitjançant les barques de Móra d’Ebre i es dirigeix cap a la Fatarella. Encara que actualment una gran part del seu traçat està perdut, antigament aquest camí era utilitzat pels tractants de bestiar que, a peu, portaven animals des del País Valencià i Terol fins a la fira de Santa Coloma. D’altra banda, cal apuntar l’existència d’un altre gran camí o lligallo, utilitzat encara els darrers anys, que es dirigeix cap a les muntanyes de Terol tot passant per Amposta, Ulldecona i Morella.

XARXA DE CAMINS ON EL BESTIAR TÉ EL DRET DE PAS

130 I 131


Mil anys pels camins de l'herba  

Col·lecció Patrimoni per descobrir

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you