Hospitalet de Llobregat Recull grĂ fic 1960-1990
Hi col¡labora
L’Abans: Recull gràfic de l’Hospitalet de Llobregat (1960-1990) Col·lecció L’Abans Primera edició: octubre 2018 © Josep M. Abella Esteve, pels textos d’educació escolar © Néstor Cabañas López, pels textos de la ciutat © Joan Camós Cabeceran, pels textos d’institucions i política © Agustín Castellano Bueno, pels textos d’art i lleure © Manuel Domínguez López, pels textos d’economia i treball © Òscar Garcés Garcia, pels textos de cinema © Enric Gil Meseguer, pels textos d’esports © M. Teresa Moreno López, pels textos de festes i celebracions © Clara C. Parramon Homs, pels textos d’associacions i entitats © Marta Piera González, pels peus de fotografia i la introducció © Josep M. Tarrats Mallafré, pels textos d’educació en el lleure © Núria Toril Terrones, pels textos de cinema © Josep M. Solias Arís, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció
Editorial Efadós DOCUMENTALISTA
Marta Piera González
2
Amb el suport
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
Col·laboració
Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMHL) Autoria fotogràfica de la pàgina de presentació Pàgina 2: Josep Bonastre / Fons Josep Bonastre Vázquez Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1960 i 1990. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor no identificat», si l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família, o «autor desconegut», si se’n desconeix l’autoria. Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.
ISBN: 978-84-17432-05-8 Dipòsit legal: B 23854-2018
I Ciutat Néstor Cabañas López II ECONOMIA I TREBALL Manuel Domínguez López III festes i CELEBRACIONS M. Teresa Moreno López IV ART, LLEURE I Esports Art i lleure Agustín Castellano Bueno Cinemes Òscar Garcés Garcia Núria Toril Terrones Esports Enric Gil Meseguer V Educació Educació escolar Josep M. Abella Esteve Educació en el lleure Josep M. Tarrats Mallafré VI INSTITUCIONS I POLÍTICA Joan Camós Cabeceran VII ASSOCIACIONS I ENTITATS Clara C. Parramon Homs Peus de fotografia Marta Piera González
3
4
MONRÓS / AMHL
MONRÓS / AMHL
prÒLEG
LA NOSTRA CIUTAT, LA CIUTAT DELS NOSTRES FILLS Josep Maria Solias Arís
Doctor arqueòleg i director del Museu de l’Hospitalet
Vaig néixer l’any 1959, només un any abans de la data d’inici de les imatges de què podeu gaudir en aquesta publicació. Els meus pares feia poc que havien deixat el seu poble –a la mateixa comarca del Pla del Llobregat– i havien vingut a l’Hospitalet cercant una nova vida, i es van instal·lar en un barri que encara s’estava construint en aquells moments: la Florida, on vaig viure fins a l’any 1990, data de cloenda del llibre. Per tant, he viscut íntegrament l’època que es relata gràficament des d’un dels barris populars de la nostra ciutat i he estat testimoni, com una bona part de la meva generació, d’uns canvis estructurals i socials que han transformat totalment la seva fesomia i el paisatge humà. Podríem dir que fins a la dècada del 1980, l’Hospitalet no era una ciutat consolidada: el que existia era, d’una banda, el centre i, de l’altra, diferents barris amb més o menys relació amb el centre. Santa Eulàlia era el nucli més consolidat, seguit de Collblanc i la Torrassa, però, a part d’aquests, només trobàvem petits nuclis que s’anaven urbanitzant, com Sant Josep o Sanfeliu. Els primerencs la Florida i Pubilla Cases eren dos barris que seguien les traces urbanístiques que va dibuixar l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt a la dècada del 1920, que els va pensar com una ciutat jardí amb illes de cases triangulars a la manera d’un Pla Haussmann de París amb dimensions de joguina. Si el traçat dels carrers es va respectar, no va passar el mateix amb la urbanització d’aquests, ni, especialment, amb l’altura de les edificacions.
Les creixents necessitats d’habitatge van fer que els polígons de cases bloc anessin creixent, com bolets, per la ciutat: dels Blocs Florida, de promoció pública, es va passar a Can Serra i, d’allà, al gran polígon de Bellvitge, per acabar amb un altre polígon de promoció pública, el Gornal. Uns polígons que el mínim que podem dir d’ells és que eren fora d’escala i que, molts cops, no reunien condicions exigibles d’habitabilitat. Les darreres inundacions del riu Llobregat als anys setanta es van encarregar de demostrar-ho. Les barreres físiques eren paleses per tota la ciutat: vies de tren, carreteres de sortida de Barcelona, desnivells, línies d’alta tensió..., i han dificultat la cohesió de la ciutat. I, mentre que la comunicació amb Barcelona o des d’aquesta s’ha resolt més o menys bé, la comunicació entre la part alta i la part baixa de la ciutat va ser una assignatura pendent al llarg de tot aquest període i, en part, encara continua sense resoldre’s actualment. Les diferències entre barris als inicis d’aquesta època feien que el centre, per a molts habitants dels altres barris, fos només l’Ajuntament, i es tractava d’un lloc llunyà, físicament i mentalment, on solament s’anava a resoldre temes de paperassa. Per a la vida diària, teníem el barri; per al que no trobàvem allà (la major part), anàvem a Collblanc o Santa Eulàlia, i, si tampoc no ho trobàvem al barri veí, cap a Barcelona de pet. Recordo, de quan era petit, les cues als autobusos «Florida» fins a arribar al pont de
5
6
AUTOR DESCONEGUT / Fons PARRÃ’QUIA DE NOSTRA SENYORA DE BELLVITGE
AUTOR DESCONEGUT / AMHL
la Torrassa per agafar la Línia 1 del metro. Encara recordo com, a sis o set anys, la mare em feia sortir de la cua de l’autobús per a entrar al Tirsa a prendre els meus primers còctels: Cacaolat amb rovell d’ou. Les nostres diversions eren simples: jugar al carrer i als descampats, anar a casa dels amics. Els primers televisors van anar apareixent i anàvem a casa dels que en tenien per veure els programes en blanc i negre, i, sobretot, anàvem al cine: a tots els barris hi havia grans sales on podies gaudir de sessions dobles després de veure el NO-DO, en què ens explicaven les «grandeses» d’aquell règim dictatorial que ens vigilava i ens reprimia. El llibre s’inicia en el moment de la desaparició de l’economia pagesa a la ciutat i en els tres decennis que reflecteixen les seves pàgines es pot seguir el canvi radical de la seva base econòmica industrial. Les grans indústries tradicionals (tèxtil, ceràmica, siderúrgia, química, vidre) viuen el seu cant del cigne. Apareixen els nous polígons industrials, però resulten ferits de mort per la crisi econòmica dels anys setanta, encara que finalment van sobreviure. Però el que realment canvia la base econòmica va ser la (gairebé) total urbanització del terme municipal. La construcció canvia d’una manera inexorable i definitiva la realitat paisatgística, urbana i humana de l’Hospitalet. Com a resultat de la construcció d’habitatges, el terme municipal es converteix en un dels més densament poblats d’Europa, i la ciutat, en la segona de Catalunya en nombre d’habitants. L’Hospitalet esdevé una ciutat dormitori on conviu gent de tot l’Estat que treballa, majoritàriament, fora de la ciutat, però al mateix temps es comença
a formar un gresol social que va generant consciència veïnal. Les mancances urbanístiques, de serveis, d’educació, de sanitat i de tants altres àmbits generen una consciència ciutadana, moltes vegades liderada, en aquest nivell, per les dones, que han d’enfrontar-se amb els problemes del dia a dia mentre els homes són a treballar. I aquí s’enceten unes reivindicacions que comencen en l’esfera veïnal per anar ascendint a l’esfera política. La ciutat comença a assajar la democràcia i a partir del 1979, amb la instauració dels nous ajuntaments, s’inicia una època crucial per aconseguir dotar la ciutat de tots els serveis i equipaments mínims i necessaris. A les dècades del 1960 i del 1970, l’acció política s’havia basat en l’antifranquisme –el darrer maqui hospitalenc, Quico Sabaté, mor el 5 de gener del 1960, just al començament del llibre. Però a la dècada del 1980, la política passa a estar enfocada cap a la resolució dels problemes heretats i en la gestió d’aquests. I el gran encert d’aquesta publicació consisteix en el fet que és capaç de documentar tota aquesta història des del punt de vista del testimoni gràfic d’una època que, de mica en mica, es va esvaint de les nostres mans. Un moment que va evolucionant des del fotògraf professional fins a la proliferació de les càmeres privades. Disposar de records fotogràfics ja no implica, necessàriament, passar per l’estudi del fotògraf. La compra de càmeres fa que tothom pugui enregistrar els seus records, i aquests van passant, de mica en mica, del blanc i negre al color. Sembla que, al cap i a la fi, és la metàfora més clara de l’època que tractem: de pocs a molts actors i del gris al color. Alegrem-nos-en.
7
8
COMPANY FOTÃ’GRAF / AMHL
Introducció Marta Piera González
Arquitecta i historiadora de l’art
D
eu anys després de la publicació del primer volum de L’Abans a l’Hospitalet de Llobregat presentem aquest segon volum, continuació del període cronològic. El llibre ens segueix explicant la vida quotidiana a través de les imatges. El primer volum tractava temes diversos de la ciutat. Ara agrupem els temes en set capítols: la ciutat; l’economia i el treball; les festes i celebracions; la cultura, el lleure i l’esport; l’educació; les institucions i la política; i les associacions i entitats. Per elaborar aquest llibre hem recorregut els barris perquè hi surtin tots representats. Tot és important per explicar la nostra ciutat: la Marina i el Samontà, les línies de comunicació i la relació amb la capital catalana, les masies que ens expliquen la vida dels veïns que en van tenir cura, la indústria que ens va fer créixer, els barris de nova configuració amb la lluita veïnal, la trama de carrers fruit de la complexitat d’una ciutat tan gran, i l’art, el comerç, les relacions entre veïns, les tradicions. Tot això representa l’Hospitalet. Però també coses petites que els veïns ens han explicat. Com més hem parlat, de més ens hem recordat, i més hem après del que ha passat a la ciutat. No ha estat ni és encara una tasca fàcil trobar imatges perquè tot el que ha viscut l’Hospitalet en aquests anys es mostri al llibre. Voldríem que tot allò que han fet l’Hospitalet i els seus habitants hi quedi reflectit. De fet, els hospitalencs som els únics que podem mostrar la nostra ciutat, perquè les històries de cadascú formen part de la història global, i les imatges són reflexos d’allò que som. Una introducció històrica ens permet presentar cada capítol al llarg del període cronològic des del 1960 fins al 1990: tres dècades marcades pel final de la dictadura de Franco i l’entrada de
la democràcia, l’obertura del país a Europa i l’accés a l’electrònica, que va facilitar la vida domèstica. Les imatges il·lustren els temes; un espai de la ciutat, una època i una història es reviuen en cadascuna d’elles. Alguns textos destaquen entre les fotografies, ja que aprofundeixen en temes concrets per aproximar-nos a la realitat dels qui les van viure. En aquest volum podreu gaudir de mil imatges de les 4.000 que hem recopilat de fons familiars o particulars i del fons de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet. La selecció ha estat difícil: la qualitat tècnica, la conservació física de la fotografia i el contingut descriptiu de la imatge han influït en la tria. Però totes les imatges recollides marquen la vida dels hospitalencs, les nostres petites històries, una situació concreta que ens va empènyer a guardar el moment en una fotografia. Carnaval, comunions, palmes, processons, però també inauguracions, retrats escolars i places i carrers es poden trobar en aquest llibre. La fotografia presa per la mare, per l’avi, queda, aquí, al costat d’imatges preses per fotògrafs professionals i reporters gràfics locals: Monrós, Company, Ciuret, Casanovas, etc. Tots hem conservat la història en un full de paper. El llibre ha comptat amb un equip de professionals interdisciplinaris, coneixedors de la història local, que han sintetitzat la història de l’Hospitalet en aquests anys. Pel que fa a les imatges, hem recorregut pam a pam els carrers de la ciutat per poder ubicar una fotografia i hem resseguit el procés de creixement de l’Hospitalet per poder datar-les. Les imatges inèdites han reflectit tot allò que pocs recordaven i ara tots podem conèixer en profunditat com érem, què fèiem i com vam viure. Cada hospitalenc ha forjat la nostra història i en aquest llibre en podreu gaudir i, fins i tot, reviure-la.
9
LA CIUTAT / ENTITATS ESPORTIVES
El creixement de la ciutat de l’Hospitalet ha estat conduït històricament a través de les vies d’accés a la ciutat de Barcelona. El primitiu Camí Ral originà el primer nucli de Provençana, avui Santa Eulàlia, i, posteriorment, la Pobla de l’Hospital, avui el barri del Centre; l’N-II va configurar la zona nord amb els barris de Collblanc-la Torrassa i Pubilla Cases, i l’autovia de Castelldefels impulsà el creixement dels barris del sud: Bellvitge, el Gornal i Granvia Sud. A partir de mitjan segle xx, aquest creixement urbà esclatà d’una manera descontrolada i mancada de planificació, i va convertir la ciutat sencera en un espai de producció d’habitatge ràpid i barat per acollir les onades migratòries que van arribar a l’àrea de Barcelona fins al 1975.
La ciutat,
un entramat de vies d’accés a la capital Nèstor Cabañas López
10
10
L
’Hospitalet, ubicat entre el riu Llobregat i Barcelona, s’ha anat configurant històricament com un lloc de pas gràcies a les diferents vies d’accés a la capital catalana que han travessat el seu territori. La primera d’aquestes vies va ser el Camí Ral, en el qual es va originar el primer nucli de Provençana al segle x (Santa Eulàlia) i, posteriorment, la Pobla de l’Hospital al segle xii (Centre). Més endavant, al segle xviii, el nou accés a Barcelona a través de l’N-II va possibilitar el desenvolupament de la zona nord de la ciutat (Collblanc-la Torrassa i Pubilla Cases). Finalment, la construcció de l’autovia de Castelldefels a inicis dels anys cinquanta va impulsar el creixement de nous barris al sud de la ciutat (Bellvitge, el Gornal i Granvia Sud). Aquesta gran accessibilitat respecte a la ciutat de Barcelona ha propiciat el desenvolupament de la ciutat però també ha estat un factor limitador a l’hora de generar dinàmiques que la cohesionin internament. Un altre element que també ha generat una manca de cohesió de les seves parts és la seva morfologia física, dividida en dues unitats geogràfiques clarament diferenciades, el Samontà i la Marina. El Samontà, que ocupa la zona nord de la ciutat, està marcat pels primers contraforts de la serralada de Collserola i per un sistema de torrents i rieres que fan de límit entre les seves parts (com la riera Blanca, el torrent Gornal, la riera del Cementiri o la riera
de la Creu). D’altra banda, la Marina, que forma part de la plana de l’hemidelta esquerre del Llobregat, va patir una divisió en dues meitats provocada per les infraestructures ferroviàries de Vilafranca i Vilanova, i el carrilet, que va esdevenir un límit urbà per als barris del Centre, Sant Josep i Santa Eulàlia. Des del començament, el desenvolupament de la ciutat ha estat mancat d’una planificació urbanística que tingui en compte les seves necessitats específiques. L’únic intent de planificació integral de la ciutat va ser realitzat el 1926 per part de Ramon Puig i Gairalt i només en queda algun traçat de carrers radials al barri de Pubilla Cases, que havia d’esdevenir una ciutat jardí. Durant la postguerra, la ciutat continua creixent sense control. Els terrenys del Samontà comencen a parcel·lar-se i proliferen les cases de planta baixa d’autoconstrucció i les formes de construcció pròpies del barraquisme a les vies d’accés a Barcelona, com la carretera de Collblanc i la Granvia, amb barris com Can Pi i la Bomba. Aquest desordre urbanístic porta les autoritats franquistes a realitzar les primeres promocions de polígons de reabsorció, com ara els Blocs del Caudillo (1940) a Collblanc i els Blocs Onésimo Redondo (1951) a les Planes. Més endavant, entre el 1950 i el 1975, convergeixen diversos factors que fan que la ciutat creixi
Al costat, el carrer de Santa Eulàlia el 31 de març del 1960 amb les màquines de les obres de soterrament del carrer per travessar les vies del tren i unir Sant Josep i Santa Eulàlia. Aquest pont s’inaugurà el 29 de gener del 1961. A la dreta es veu l’església de Santa Eulàlia de Provençana. En aquesta pàgina, una actuació de pallassos al Parc de la Marquesa durant una festa major de Collblanc-la Torrassa als anys vuitanta. AUTOR DESCONEGUT / AMHL
15
11
11
13 14 12
10 3
1
4
16
9
5 2
22
15
8
6
20 17 18
11
19
21
23
25
24
7 26 27
28
Vista panoràmica del centre a inicis dels anys seixanta Vista aèria del barri del Centre des de Sant Josep i en direcció cap a Cornellà a inicis dels anys seixanta. S’hi veu el nucli del Centre de l’Hospitalet i camps, masies i fàbriques que encara van perdurar durant anys. Les vies del tren i del carrilet van ser, i algunes encara ho són, separacions entre barris i van impedir la cohesió d’una ciutat unificada i ben connectada. A la imatge hi destaquen tres vies principals que travessen el barri de dalt a baix: l’avinguda del Carrilet (1), amb l’estació (2) a la plaça de la Mare de Déu de Montserrat (3); el carrer Major i la seva continuació pel carrer d’Enric Prat de la Riba (11), i les vies del tren (22). Paral·lel al carrer Major hi ha el carrer de Barcelona (26) en direcció nord; aleshores encara no estava completament obert, perquè hi havia la Farga (27). A la confluència del carrer de Barcelona amb el d’Enric Prat de la Riba hi ha la plaça del Mestre Clavé (28), on s’inicia el barri de Sant Josep, a la part inferior de la imatge.
Als anys seixanta hi destacaven algunes fàbriques, com can Gomar (7), i masies amb els seus camps de conreu, com ca l’Esquena Cremat (6). En l’actualitat, algunes cases s’han convertit en equipaments públics: ca n’Arús (4), can Sumarro (15), L’Harmonia (16), Casa Espanya (19) i can Riera. Aquestes tres darreres cases es troben al carrer del Xipreret, conjuntament amb la Talaia (14), que després es traslladà d’emplaçament. Ben a prop hi ha La Remunta (13), actual parc públic. La plaça de l’Ajuntament (10) és visible per l’església de Santa Eulàlia de Mèrida (12), l’Ajuntament (9) i el gran edifici de la Caixa de Pensions. Molt a prop es veu el mercat del Centre (5) i els desapareguts cinemes Oliveras (17) i Rambla (23). A la rambla de Just Oliveras també hi ha el Casino del Centre (8), el garatge Oliveras (18), el Centre Catòlic (24) i can Gajo (25). Prop d’aquí es troba la plaça del Repartidor (21) amb l’edifici de Correus (20) i la font.
LA CIUTAT / ENTITATS ESPORTIVES
14
Vista aèria del 8 de juny del 1961 de la ciutat, que les vies de Renfe, que venen del centre de l’Hospitalet i van cap a l’estació de Sants, travessen en horitzontal. S’hi veuen, a la part de baix, els barris de Sant Josep –a l’esquerra–, amb la fàbrica Tecla Sala, i, després de les vies que van cap a Bellvitge, el barri de Santa Eulàlia –a la dreta– amb l’església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana. També s’hi aprecien els barris de la Florida i de les Planes, i, després del torrent Gornal, els barris de la Torrassa i de Collblanc.
Carlos Rodríguez Escalona / ICGC - Fons SACE
15
fins a esgotar la pràctica totalitat del sòl disponible eliminant pràcticament la seva superfície agrària i quadruplicant la seva població (de 75.000 habitants fins a gairebé els 300.000 a mitjan anys setanta). El factor desencadenant d’aquest període va ser la migració laboral de persones provinents de la resta de l’Estat, produïda per la millora econòmica general després del període d’autarquia i el desenvolupament del pol industrial de Barcelona, que tindrà com un dels elements més rellevants per a la ciutat la instal·lació de la primera factoria de SEAT el 1952 en uns terrenys de l’antiga Marina de l’Hospitalet cedits el 1920 a Barcelona. En aquest període es va produir la migració laboral més important de la història de la ciutat, amb l’arribada de 168.422 persones (entre el 1960 i el 1975) i un saldo migratori al final de més de 88.902 persones, provinents principalment d’Andalusia (34.730
AUTOR DESCONEGUT / AMHL
AUTOR DESCONEGUT / AMHL
LA CIUTAT
persones) i Extremadura (9.995 persones), i, en menor mesura, de Castella, Galícia i Aragó. En l’àmbit urbanístic, l’element possibilitador de tot aquest creixement va ser el Pla comarcal del 1953, que no va ser un pla de ciutat com el de Puig i Gairalt, sinó d’àmbit metropolità, i definia clarament la ciutat de l’Hospitalet com un territori de descongestió residencial i industrial de la ciutat de Barcelona. El seu plantejament per a la ciutat reforçava la desconnexió dels barris del nord i del sud entre ells excepte per l’avinguda d’Isabel la Catòlica i la del Torrent Gornal. L’Hospitalet el formaven, segons el Pla comarcal, dos nuclis urbans independents. El primer constava de les zones urbanes consolidades (Centre-Sant Josep i Collblanc-la Torrassa), un àmbit d’expansió residencial cap al Samontà i una gran expansió industrial al sud que havia de configurar-se a través d’un nou accés a Barcelona que unís la carretera del Mig i el carrer d’Aragó (que mai no es va desenvolupar), i que es va concretar en els polígons actuals de Carretera del Mig i de Santa Eulàlia. El segon nucli en què es dividia la ciutat segons el pla era una gran reserva de sòl residencial al voltant de la Granvia per acollir més de 150.000 habitants en àmbits territorials com Bellvitge, el Gornal i Santa Eulàlia, i més avall
En aquesta pàgina, a dalt, la Talaia a inicis dels anys setanta, amb les pedres numerades per ser traslladada el 1972 al carrer del Xipreret. Formava part de can Modolell de la Torre . A baix, l’avinguda de Catalunya el 12 de novembre del 1973, a la bifurcació amb el carrer de la Primavera, amb les línies elèctriques que travessaven el barri de la Florida. Al costat, el carrer de Mas amb el de la Riera Blanca, amb el cartell contra el Pla comarcal, el 1974.
16
una altra franja de sòl industrial a tocar de la zona que serà l’origen del polígon Pedrosa. La realitat va ser que, sota l’empara del Pla comarcal, es van realitzar els plans parcials de les Planes (1957), la Florida (1958), Sanfeliu (1961) i Pubilla Cases (1965), que van provocar la urbanització caòtica de tot el Samontà en gairebé deu anys i van duplicar la seva població fins a 165.000 habitants. El creixement en l’àmbit del Samontà es va realitzar mitjançant un model de construcció i densificació de les construccions preexistents (sistema de permutes) i que volia oferir habitatge ràpid i barat a les onades migratòries que venien a Barcelona. També es van desenvolupar dins del Pla comarcal més de cent hectàrees de sòl industrial al mig de la ciutat, on es van instal·lar noves indústries a la carretera del Mig o Indo i Vanguard a Santa Eulàlia, que van coexistir amb les antigues indústries de principis del segle xx, com can Trinxet, Tecla Sala, Cosme Toda o Godó i Trias, i les bòbiles i petites indústries del Samontà.
Finalment, el Pla comarcal va propiciar també que a partir de mitjan anys seixanta sorgissin cinc nous barris en forma de polígons d’habitatges: Ciutat Comtal (1960), Bellvitge (1965), Can Serra (1966), Granvia Sud (1967) i el Gornal (1974). Aquest últim polígon va ser de promoció pública i estava inclòs, en part, dins del pla d’erradicació del barraquisme de Barcelona, però també de la Bomba i Campoamor (afectats pel mateix polígon) a l’Hospitalet. Als anys setanta, i en previsió d’una normativa urbanística més estricta, que estava en discussió (nou Pla comarcal), també van sorgir altres tipus de promocions d’habitatges en altura, com les de Jansana, entorn de Mercat de la Florida-carrer de la Primavera, Santa Eulàlia-2 o Granvia Centre. En resum, si l’any 1950 l’Hospitalet tenia 12.810 habitatges construïts, a finals dels anys setanta va passar a tenir-ne 96.673, fet que va representar multiplicar per set el parc residencial existent abans del Pla comarcal. Aquest creixement residencial es va fer sense una
AUTOR DESCONEGUT / ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE COLLBLANC-LA TORRASSA
17
LA CIUTAT
urbanització dels carrers adequada, sense serveis ni equipaments dimensionats per a la nova població. Tampoc no va existir una planificació del transport públic: els tramvies i el metro només arribaven a Santa Eulàlia i posteriorment a Sant Ramon (Collblanc), i la resta de connexions es realitzaven amb serveis de bus urbà i interurbà que presentaven mancances. La deficient ordenació i planificació dels espais de la ciutat va generar problemes, com ara la convivència de les noves zones residencials amb antigues zones industrials contaminants (com la Farga o l’empresa química Cardoner), la degradació del Canal de la Infanta –convertit en una claveguera a cel obert–, la coexistència dels barris del Samontà amb les línies elèctriques que abastaven la ciutat de Barcelona, o el carrilet, que generava un trencament dels barris que travessava i una alta accidentalitat. Altres problemes d’aquesta mala planificació d’infraestructures eren les inundacions, com les del barri de Bellvitge, que el 1971 va quedar negat després del desbordament del riu Llobregat.
AUTOR DESCONEGUT / AMHL
18
Aquestes mancances de l’urbanisme i de la qualitat de vida en els barris van ser un dels principals motius que van impulsar, a inicis dels anys setanta, el sorgiment d’un fort moviment veïnal que es va anar estenent per tots els barris i que reclamava, entre d’altres coses, aturar la construcció a la ciutat, la creació de serveis per atendre la població o l’erradicació dels elements contaminants de la ciutat. Espais com la plaça de la Carpa a Can Serra, la de la Bòbila a Pubilla Cases, el passeig de Bellvitge, la mansana dels sindicats al Centre, el Parc de la Serp a Sant Josep o el Parc de la Marquesa a Collblanc van ser recuperats per a la ciutadania gràcies al moviment veïnal. També es van oposar activament al nou Pla comarcal, que finalment es va aprovar amb importants modificacions el 1976 com a Pla general metropolità i que va propiciar un major control urbanístic de la ciutat i una dotació suficient de sòl d’equipaments i zones verdes. Tot i això, el Pla general metropolità, vigent fins a l’actualitat, torna a tenir greus mancances quant a la planificació d’un model integral de ciutat que
cohesioni i relligui els diferents barris de l’Hospitalet. La crisi del petroli iniciada el 1973 va frenar dràsticament el fenomen migratori a la ciutat a partir del 1975, quan, per primer cop, el creixement natural (dels naixements produïts per la població jove) va ser superior al saldo migratori. A partir dels anys vuitanta, l’Hospitalet va anar perdent progressivament població pels moviments de retorn i de reubicació de la població dins de l’àrea metropolitana. Entre el 1980 i el 1990, la ciutat perd 19.000 habitants. També, durant el període entre el 1950 i el 1980, el parc d’habitatges va augmentar proporcionalment molt per sobre del creixement de la població, a causa, entre d’altres motius, que el boom immobiliari va arribar a superar la mateixa demanda, per més elevada que aquesta fos inicialment, i va deixar com a conseqüència d’aquesta bombolla immobiliària 10.333 habitatges buits a la ciutat a inicis dels anys vuitanta. El punt final d’aquest període va venir amb l’arribada dels ajuntaments democràtics el 1979, quan es va intentar començar la reversió dels efectes de l’especulació: aturant construccions previstes (com en el cas de Bellvitge) o impulsant la construcció d’equipaments (centres educatius, equipaments assistencials, aules de cultura, biblioteques, centres esportius…), alguns dels quals ja s’havien iniciat a finals dels anys setanta. Per primer cop també es va començar a dotar la ciutat de zones verdes i de nous parcs, com ara el Parc de l’Alhambra, el Parc de la Marquesa o el Parc de les Planes (que va substituir les indústries contaminants de la zona), que s’afegien a l’únic parc de la ciutat, el de Can Buxeres, inaugurat el 1972. En aquests primers anys d’ajuntaments democràtics es van aconseguir també importants reivindicacions veïnals, com el tancament de la Farga i la seva reconversió en Fira de Mostres (1984) o el soterrament del carrilet (1987) i la seva conversió en avinguda. També es va elaborar en
aquella època un pla de protecció del patrimoni arquitectònic de la ciutat (1985) i es va adquirir la fàbrica Tecla Sala (1982) i la masia de can Sumarro (1983) per a usos culturals. Un altre canvi molt rellevant en la qualitat de vida de la ciutat va ser l’arribada del metro de Santa Eulàlia (estació terminal des del 1932) fins a la Feixa Llarga entre els anys 1983 i 1989, fet que va unir una bona part dels barris de la ciutat amb un mitjà de transport d’una gran capacitat. A la part nord de la ciutat, el metro s’havia perllongat de Collblanc a Pubilla Cases el 1973 i finalment va arribar a Sanfeliu el 1976. També va ser a finals dels anys vuitanta quan la ciutat va iniciar el procés de transformació de l’autovia de Castelldefels en una via plenament urbana capaç de generar una atracció metropolitana a través de la futura instal·lació de la Fira de Barcelona, eliminant l’últim barri de barraques existent a la ciutat, Can Pi. No obstant això, tot i aquest impuls de millora dels primers ajuntaments democràtics, encara quedava un llarg camí per recórrer perquè l’Hospitalet recuperés les mancances estructurals heretades i el dret a la pròpia ciutat que l’urbanisme especulatiu franquista li va negar.
JOSEP BONASTRE / Fons JOSEP BONASTRE VÁZQUEZ
A la pàgina del costat, imatge aèria del barri de Bellvitge als anys vuitanta amb la rambla de la Marina sense asfaltar, el cinema Lumière, a la dreta, i el mercat dels divendres. En aquesta pàgina, en primer terme, can Miquel del Ros l’any 1977, ja en runes, i l’hospital de Bellvitge al fons. L’hospital dels Prínceps d’Espanya va ser inaugurat pels mateixos prínceps l’any 1972.
19
LA CIUTAT / AVINGUDES
20
BARRIS
Vista aèria del 8 de juny del 1961 en què es veuen diferents barris. A l’esquerra, Sant Josep amb els blocs de Ciutat Comtal i del Congrés, el carrer d’Enric Prat de la Riba, la fàbrica Cosme Toda, el camp de futbol de l’Hospitalet, que es va inaugurar l’any 1959, i la fàbrica Tecla Sala. Després de les vies de Renfe, i cap a la dreta, es veu el barri de la Florida amb els blocs d’Onésimo Redondo, l’avinguda de Catalunya, el carrer del Masnou i l’avinguda de Miraflors amb els blocs de FECSA. CARLOS RODRÍGUEZ ESCALONA / ICGC - Fons SACE
21
ENRIC PIERA ESTEVE / Fons JAUME PIERA MARTÍ
AUTOR DESCONEGUT / AMHL
LA CIUTAT / AVINGUDES
CARRER DE BARCELONA
En aquesta pàgina, a dalt, la plaça de la Remunta, on arrenquen els carrers de Barcelona i Major des de Cornellà, a finals dels anys setanta. A baix, vista des d’un terrat del carrer de Barcelona el 1968 cap al centre amb les fàbriques en primer terme, l’encreuament de la Rambla amb el bloc de l’actual BBVA i l’edifici de la Caixa, i el campanar de l’església de Santa Eulàlia a la plaça de l’Ajuntament. Al costat, a dalt, els obrers asfalten el carrer per tapar les antigues llambordes a inicis dels anys seixanta. A baix, encreuament del carrer i de l’avinguda d’Isabel la Catòlica amb els Alts Forns de la Farga als anys setanta.
22