6 minute read
Com era un corral
“COM ERA UN CORRAL PER SALVADOR REIET ROGET”
Advertisement
Fa prou anys a Tavernes de la Valldigna la majoria de cases eren de llaurador i totes tenien un corral i un estable per als animals. El corral era rebost de la família, on hi havia les gallines, ànecs, conills, titots, coloms, oques, etc. D’allí menjàvem i fèiem les paelles i els guisats.
A l’estable hi havia els animals grans com ara l’haca, l’ase, bous i porcs. Era com una granja. Jo us contaré allò que recorde, de quan era xicotet, del corral d’una casa.
Entrava al corral i les gallines anaven escatainant, mentre que els ànecs no els senties, perquè eren ànecs muts. Tot era un revol d’animals.
Teníem gallines per a pondre ous, era molt bonic omplir el cistell d’ous. El pollastre es passejava tot orgullós amb la seua cresta roja, les plomes de color roig, negre, groc amb un llustre brillant, cantant quic-quic-quic. Era el despertador, quan eixia el sol ja estava cantant. El seu lloc per a dormir eren dos puntals verticals i tres horitzontals nugats per cordells, recolzats a la paret. Quan es feia de nit, les gallines es col·locaven una al costat de l’altra arregladetes totes a l’ajocador. Jo arreplegava els ous d’on ponien i quan una gallina es feia lloca (volia ser mare) arreplegàvem els ous i els posàvem en un cabàs de palla dins del rebost de baix l’escala. Quan teníem dues dotzenes d’ous arreplegats, posàvem la lloca per a covar-los. Estava 21 dies tancada a la frescor, sols la trèiem per a menjar. Moltes vegades, ma tia agafava la lloca i se la posava entre cames i li obria el bec per a posar-li els grans de dacsa. Anava empapussant-li els grans per la gola fins a l’estómac. Feia 21 dies quan començaven a trencar els ous i eixien els pollets i podies vore’ls tots junts com si foren de cotó groc i piulant al voltant de la mare. Després els pollets els posàvem en una gàbia, on els teníem fins que es feien grans i podien conviure amb els altres animals de corral.
Moltes cases tenien en la porta, dalt de la vorera, cara al sol les gàbies de pollets, aneguets, polidets, per a criar-los i que es feren adults.
Els ànecs eren més salvatges. Les aneguetes buscaven un lloc amagat per la llenya o femers i hi ponien els ous. Quan passava un temps, veies l’anegueta i els aneguetes xicotets eixir tots junts, igual que els pollets, molt boniquets, groguets i negrets (les aletes i el bec). Era meravellós vore en un corral la vida que hi havia!
COM ERA UN CORRAL
COM ERA UN CORRAL
Eren molt bonics, es criaven igual que els pollastres, però quan eren xicotets eren molt febles. Se’n morien molts però quan agafaven el vol eren més forts que cap altre. Era curiós criar els titots, anaven pel corral i jo els deia “polit mocós, polit mocós, cametes de gos” i em contestava piulant enfadat. Li ho repetia moltes vegades i sempre em contestava amb ràbia i cridava totes les voltes que jo li cantava.
Estos eren un altre món! Ells anaven i es feien els caus per femers i de colp veies com eixien la conilla i set o huit conillets xicotets com si foren de vellut. Les pells del conill les enganxàvem a les parets i quan venia el comprador deia pel carrer amb veu forta: “Compre pells dels conills! Les canvie per caixetes de mistos!” En aquells temps, s’aprofitava tot.
Estos tenien un lloc per a reproduir-se en un caixó, però quan eren xicotets eren molt lletjos i cabuts; fins que no es fan adults no són bonics.
Estes són els que feien més respecte, ja que sovint picaven. Sempre que anava al corral i agafava una vara perquè eren molt roïnes. Eren les guardianes del corral. On hi havia una oca no anaven les rates. Eren les menys simpàtiques, m’acaçaven pel corral.
Este es criava donant-li tot allò que volgueres perquè s’ho menjaven tot. Es criaven per a fer-los grossos i sempre estaven renegant. Quan passava el seu temps i tenien els seus quilos, venia el roí per a ells... Venia l’escorxador i parava una taula i el mataven. Agafàvem argelagues i soflimàvem tots els pèls del porc. Era tradició que els xiquets, quan mataven el porc, li estiraren la cua.
El porc l’escorxaven i d’ell s’aprofitava tot. Una part de l’animal era per a l’escorxador i la resta per a casa. Feien botifarres, llonganisses, costelles, magre, greix; part de la carn la fregien o posaven en gerres amb oli fregit, igual que les botifarres i feien el frito. Del porc s’aprofitava tot.
El bou el portàvem quan era un vedell i el feien a mitges el meu pare i un tractant d’animals (l’amo del bou). El tracte era que el meu pare havia de criar-lo fins que es fera gran per a matar-lo; llavors, quan el veníem, la meitat del que valia era per al meu pare i l’altra part per al tractant. El bou menjava al pessebre i només que feia que engolir agretes, herba, fulla de taronger i tot el que era verd. Feia molt de fem que gastàvem per a femar els camps.
Era el més roí, no podies acostar-te a ell, començava a pegar coces, però portava el carro, tot el menjar dels animals, l’herba, les carabasses, safanòries, remolatxes... però era una mala ombra. Si anaves a donar-li menjar i et pegava una coça o et mossegava, estava salvatge! Havies d’anar molt en compte perquè no t’accidentara.
Era el més important de tots, ja que era el que treballava en les tasques del camp i així es podien portar diners a casa. Era el malcriat, menjava diferent de tots: palla, blat amb segó, herba, carabasses, safanòries, garrofes... Era també el més noble i estava quiet quan el pentinaven o l’aparellaven. Era el que més m’agradava.
També tenia un gos i un gat. El gos era molt bo, era el guardià del carro quan anava al camp. Dormia en l’estable en companyia d’altres animals. Els gossos abans feien companyia, però no com ara, que pareixen els amos de casa. El gat, com tots, anava a la seua i de vegades era un poc rabiüt.
Aquest és un resum dels animals que hi havia en el corral, però també tenien el seu rebost per al menjar. Dalt de l’estable hi havia la pallissa. Allí tenien el menjar per a tots. Llavors s’aprofitava tot. Del cacau la brosta de les cacaueres seques, les bajoqueres seques, trossos de dacsa, les moniateres, agretes, herba d’alfals, farratge, palla de blat, fulla de taronger, garrofes.. Tot estava emmagatzemat.
La casa les corfes de les deixalles del menjar: arròs, tomaques... les sobres al cap i a la fi. Tot era bo per als animals. No es perdia res. La palla de l’arròs era el jaç, que després es convertia en fem per a adobar el camp.
No sé si aquestes memòries les trobareu estranyes molts de vosaltres, però altres recordareu aquests canvis respecte de cinquanta anys abans. En aquests temps no hi havia femers ni deixalles. Tot era profitós, no com ara, que per tot arreu es veuen restes de fem, plàstics.. Abans no hi havia els avanços d’ara, però tot era més natural. En realitat érem molt més ecològics i, sense saber-ho, reciclàvem molt més que ara. Sempre recordaré aquests temps, de vegades tan ben caracteritzats en alguna pellícula al cinema.
