Festes 2019: Continuem sent poble

Ja han passat els anys… i com canvien les coses! Però els records sempre queden, records d’un poble que, amb el seu aire d’antiguitat, era molt atractiu.

Vos parle de fa ja alguns anys, i en aquella època el nostre poble era tan diferent! Les cases eren totes baixes, per la qual cosa els carrers eren molt lluminosos. Les façanes de moltes cases estaven per lluir, però el seu encant tenia veure-les amb eixes parets de pedra.

Recorde també que algunes cases, en la porta, tenien parres de raïm, com era molt típic en el carrer les Barraques, ara carrer Sant Lluís.

Moltes de les tradicions i costums d’aquella època, o la majoria, han quedat, lògicament, en l’oblit. En eixos anys els xiquets no teníem joguets, però això no ens impedia ser feliços. I els costums que ens feien passarnos-ho bé eren jugar en la Penya Plana o en la Penya Plana Roja, o acudir a un petit cementeri que hi havia al costat de l’ermita del Calvari, un lloc ideal perquè les xiquetes exposaren els seus productes com ara brossetes o algun drap vell, simulant així un mercat en què els uns venien i els altres compraven.

No vull oblidar-me d’altres llocs imprescindibles com la font del Canut, on féiem balls damunt la cisterna de la mateixa font; o l’Ereta del Moro, on, a part de jugar-hi, agafàvem sorra per a casa com a producte de netejar les cassoles i els calders.

De segur que molts dels majors encara recorden un dels nostres costums d’aquells temps, la dels panderos, una tradició en què els xiquets, la vespra de Reis, féiem forats als pots de llanda que havíem estat recollint durant temps, passàvem una corda per a unir tots els pots i estiràvem la corda –i amb ella els pots– pels carrers, per a convertir els carrers del poble en una festa de soroll i alegria. Però esta tradició tenia un motiu important, i el motiu era aconseguir que els Reis Mags ens sentiren i vingueren a Tavernes… i hi venien! Venien per a deixar-nos confits, estoigs per a les pintures de l’escola o algun parell de calcetinets que ens feien feliços. Però no era sols que venien, sinó que han seguit venint tots els Nadals sense falta! Així que ja sabeu! Que els Reis Mags hui en dia segueixen venint gràcies en part als xiquets d’aquella època que vam aconseguir que els Reis no s’oblidaren mai del poble de Tavernes! Estimàvem el nostre poble, sí, la nostra vall, la nostra germanor. Érem un poble, contràriament per exemple a València, un lloc on un bon grapat de gent caminava ràpidament d’un lloc cap a un altre sense a penes mirar-se i on, a més, no hi havia xiquets al carrer; res a veure amb el que jo estava acostumada a viure ací a la vall.

Però nosaltres érem poble, i com a poble expressàvem la nostra comunió i identitat amb les nostres costums i tradicions, com la del pandero o el dia del Clot o Sant Llorenç. I, clar, algunes d’aquestes tradicions s’han perdut, però altres, per fortuna, segueixen celebrant-se –encara que amb bastant menys assistència de gent– com la del Clot, Sant Llorenç o els carrers engalanats ara a festes, tradicions totes que ens reafirmen com a poble però també moments en què d’alguna manera segueixen presents tots els vallers que ja no hi són i que hi participaven.

Este text pretén ser també un petit record i homenatge a aquells xiquets (alguns ara persones majors i la resta que ja ens han deixat), però també a tots els vallers que van contribuir a fer que Tavernes, malgrat els canvis i el pas del temps, seguisca sent un verdader poble, un poble que s’expresa com a tal en esdeveniments tan importants com ara les festes, festes en què estem presents els que encara vivim però també els que ja no hi són, però sempre en la memòria. Perquè un poble que no té passat no té present, ni pot ser poble.

Que tingueu unes bones festes 2019.

CONTINUEM SENT POBLE

Carrossa 1958

Vicenta Félix Ciscar

LA IL·LUSIÓ DE DESPLASTIFICAR-NOS

Les emocions són pròpies dels éssers humans. Totes les emocions són vàlides, ja que totes acompleixen funcions importants en les nostres vides. No podem desconnectar d’elles ni evitar-les perquè són pura energia que ha d’expressar-se i deixar fluir... La il·lusió és una de les emocions que més caracteritza els més menuts, però...què hi ha de les il·lusions en els adults, no tenim tothom dret a tindre il·lusions? Molts diuen que «d’il·lusions no viuen les persones», però sense, tampoc. Tindre il·lusió per fer coses significa que cada dia tens ganes d’alçar-te i viure la vida, emprendre projectes nous i actuar. D’esta manera s’evoluciona individualment i a poc a poc a nivell col·lectiu. Sols així es pot avançar i aconseguir, per què no, canviar el món. Ara bé, tindre il·lusions no significa ser il·lús/a, es pot mirar al cel, però tindre els peus a terra i tindre clar que sols es poden fer realitat si s’acompanyen de treball i esforç. I si s’aconsegueix transmetre la il·lusió fins al punt d’aconseguir un gran suport, col·laboració i cooperació, ja vos puc dir jo que és quan ocorre la màgia convertida en grans projectes, este és el cas de DES-PLASTIFICA’T. Tot va començar al juliol de 2018, en la XXXI trobada estatal d’escoles UNESCO que es duia a terme a Benidorm. El CEIP Magraner formava part de la xarxa d’escoles UNESCO des de feia sols uns mesos, però teníem clar que havíem d’estar presents en aquella trobada amb molta expectació per tot el que allí es poguera coure. Allà anàrem el director i jo, com a coordinadora UNESCO del centre, molt cautelosos i expectants, a posar-nos al dia. Ens oferiren la possibilitat de fer una comunicació i des de la nostra humil categoria de novells, decidírem exposar una activitat que s’estava treballant en anglés, sobre un intercanvi de personatges amb associacions i ONG d’altres països. Gran sorpresa ens enduguérem quan veiérem l’acceptació i el reconeixement que va tindre l’activitat entre els docents allí presents, sense imaginar que unes hores després resultaria ser el fil conductor d’un projecte multitudinari. De vesprada, tots els/les assistents ens dividírem en grups de treball. Nosaltres decidírem participar en el de sostenibilitat amb la intenció d’agafar algunes idees i posar-les en pràctica al nostre centre. El tema de debat que triàrem va ser el de la contaminació pel plàstic, ja que el mes anterior, el dia 5 de juny de 2018, Dia Mundial del Medi Ambient, Audrey Azoulay, directora general de la UNESCO, havia llançat el missatge de lluitar contra la pol·lució per este residu. Començàrem amb una pluja d’idees i decidírem crear un projecte en el qual treballaríem tots els centres educatius allí presents. Estàvem parlant de la XXXI trobada i era la primera vegada que es plantejava fer un projecte en xarxa de tan gran magnitud. Cada centre educatiu tenia unes característiques totalment dispars a les dels altres, des d’escoletes infantils, centres d’Educació Infantil i Primària fins a centres de Secundària, d’Educació Especial, de Formació d’Adults... A més a més, els contextos i el clima també eren diferents; hi havia centres de Galícia, Catalunya, País Basc, Andalusia, Comunitat Valenciana, Aragó, Madrid, Castella-Lleó, Canàries... Centres prop de muntanyes, altres prop de la mar, de rius, de llacs, de boscos... D’esta manera decidírem crear un projecte amb un únic objectiu, però totalment flexible perquè cada centre educatiu poguera adaptar-lo al seu context i a les seues característiques. Aleshores cada escola havia d’establir la seua pròpia línia de treball per a lluitar contra la contaminació pel plàstic des del seu centre. Com que l’activitat d’intercanvi de personatges que havia exposat en representació del CEIP Magraner havia tingut tan bona acollida, em demanaren si podria adaptar-la al projecte que allí començava a vore la llum. En aquell moment va nàixer la idea de Plastiquín, un personatge fet de plàstic que havia nascut en l’illa de plàstics del Pacífic, també coneguda com el sèptim continent, i que volia viatjar a tots els centres participants per transmetre un missatge d’auxili. Decidiren que el kit de Plastiquín isquera des del CEIP Magraner, ja que la iniciativa havia sorgit del nostre centre, i que a partir d’ahí recorreguera tota Espanya amb un missatge esgarrifós, però motivador. Ja sols ens faltava un nom per al projecte, i després d’una pluja d’idees i diverses votacions es va decidir que DESPLASTIFÍCATE seria l’elegit.

Eixíem de Benidorm per la porta gran cap a casa, si la il·lusió havia sigut el motor per a pertànyer a la xarxa d’escoles UNESCO i el nostre transport a aquella XXXI trobada, ens n’anàvem d’allí amb una maleta plena d’entusiasme i de la qual sobreeixien les idees per dur a terme el curs vinent. Érem conscients que se’ns presentava moltíssima feina per davant i no sabíem exactament els resultats que aquella nova aventura ens oferiria, però el que teníem clar era que al centre ens esperava un equip de mestres que no dubtaria a col·laborar perquè esta iniciativa arribara a bon port. I així arribà setembre, posàrem damunt de la taula el projecte i ens posàrem mans a la faena. Immediatament es va crear un equip de mestres que elaboraren el kit de Plastiquín, i el 5 d’octubre de 2018, Dia del Docent, l’alumnat va rebre amb molta alegria Plastiquín i el tinguérem al centre una setmana per a conscienciar-nos de la problemàtica del plàstic als oceans. Una vegada acabada l’estada, l’enviàrem a Alcoi per a visitar els centres educatius que també estaven des-plastificant-se i on l’esperaven amb candeletes.

Hi ha una gran quantitat d’estudis i investigacions sobre la neuroeducació en què un dels grans descobriments és l’impacte que tenen les emocions dins l’aprenentatge; és per això que una de les millors maneres per a establir aprenentatge és el vincle emocional amb l’alumnat. S’havia d’aconseguir empatitzar amb els xiquets i xiquetes perquè la conscienciació fóra més significativa i les tortugues marines ens despertaven molta curiositat tant a ells i elles com a mi, per això vaig decidir que seria una línia de treball molt interessant. Va ser en aquell moment quan, de sobte, el cor em va fer un batec i una nova il·lusió em va recórrer tot el cos; seria inoblidable per a tothom alliberar una tortuga marina en la nostra platja. Potser semblava un repte un poc impossible, però eixa possibilitat no la preveia, no sense haver-ho intentat abans, i és per això que amb l’entusiasme com a motor vaig començar a investigar i establir contactes. La vida de vegades et somriu, i això em va fer a mi quan, per casualitat, vaig contactar amb Carla Eymar, encarregada del voluntariat de l’ONG Xaloc, una associació per a l’estudi i conservació de l’entorn. Gràcies a ella i al seu equip, aconseguiren que el Centre de Recuperació de l’Oceanogràfic Arca del Mar, ens cedira una tortuga careta que s’havia recuperat en les seues instal·lacions per a poder alliberar-la a la nostra platja. Amb molta expectació, arribà el 27 de novembre de 2018. Carla Eymar i la resta del voluntariat de Xaloc ens prepararen diversos tallers didàctics a la platja. Començaren per una introducció a la problemàtica dels plàstics en la Mediterrània i el taller «Tresors de la Mar» on els mostraren restes d’animals marins com closca de tortuga, barba de balena, ous de tauró, estrelles de mar... per a conscienciar sobre l’amenaça que suposa l’ésser humà per a moltes espècies. En acabar el taller, feren una recollida de microplàstics i aprengueren el perill d’este residu pel que fa a la nidificació de les tortugues marines. La següent activitat s’anomenava «La recerca del niu perdut» i simularen el protocol a seguir si trobaren un niu de tortuga en la platja. I, per a acabar la jornada, com a acte simbòlic, alliberaren la tortuga marina recuperada i que els xiquets i xiquetes havien nomenat Survivor, arran d’haver sobreviscut al monstre dels plàstics.

Arribada de plastiquín al CEIP Magraner

LA IL·LUSIÓ DE DESPLASTIFICAR-NOS

Alliberament tortuga marina

Va ser una jornada inoblidable! Ho vaig viure com una xiqueta més! La il·lusió s’havia fet realitat! Estava esborronada per poder gaudir amb tanta intensitat d’aquell moment i observar les caretes dels xiquets i xiquetes al llarg de tot el matí. La llagrimeta em rodava i no podia estar més satisfeta d’haver aconseguit el que allí estava ocorrent. Vore la tortuga passar enmig d’un corredor format per aproximadament 100 personetes entre 6 i 10 anys, mestres, famílies, voluntariat, membres de l’Ajuntament, tothom amb els ulls com a plats i les boques obertes en un silenci total per no entorpir el trajecte de tornada a casa de Survivor. M’erice sols de recordar com aquella tortugueta va accelerar el pas en sentir la remor de l’aigua per a acabar acaronada per les aigües de la nostra Mediterrània i endinsar-se en la seua llar... un fum de sensacions que et fan sentir que paga la pena l’esforç. En aquell moment estava segura que aquelles criatures estaven preparades per a començar a des-plastificar-se. El curs seguia el seu rumb i amb molta motivació investigàrem i aprenguérem sobre les tortugues marines mentre començàvem a canviar hàbits de consum del plàstic que era i és l’objectiu principal que volem aconseguir. I com el temps passa molt de pressa, prompte ens veiérem immersos/es en la primavera. En un parell de mesos les nostres amigues, les tortugues marines, eixirien a pondre els ous i ens exaltàvem sols d’imaginar que alguna fera el niu a la nostra platja. Quan intentàrem saber més detalls d’este procés, quina va ser la sorpresa quan des de Xaloc ens informaren de la gran problemàtica de microplàstics que tenim a les platges de la Mediterrània. Estos fan que la temperatura de l’arena augmente i, a banda d’afectar el canvi climàtic, afecta les cries de les tortugues. Per això, plens/es d’optimisme, decidírem fer una neteja per a preparar el terreny i afavorir la nidificació. L’inconvenient era que les màquines de neteja no podien arreplegar els microplàstics i l’única possibilitat de neteja era la manual. I és per això que ens mobilitzàrem per a aconseguir que moltes mans ajudaren en esta batuda. Ens posàrem mans a la feina i ens reunírem amb la regidoria de Medi Ambient del nostre Ajuntament, que convocà una reunió on estigueren presents els representants dels 9 centres educatius de la nostra ciutat. Vaig plantejar la iniciativa i, sense dubtar-ho, van accedir a participar-hi. Amb molta il·lusió vaig començar a organitzar la jornada; sabia que era un quefer complicat, perquè coordinar 9 centres educatius amb aproximadament 600 alumnes participants i un total de 4 autobusos i distribuir els diversos torns per a arreplegar i tornar tot l’alumnat no resultava tasca senzilla, però afortunadament la gent no va dubtar a col·laborar-hi, i és que les il·lusions moltes vegades no es veuen fetes realitat sense el suport necessari. L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna es va fer càrrec del transport dels 600 alumnes i del professorat que hi va participar i de les despeses que l’activitat suposava. L’ONG Xaloc va organitzar la neteja a la platja i va donar les instruccions per a dur-la endavant adequadament, i els centres educatius compliren les normes de puntualitat i de treball perquè resultara una activitat fructífera. El gran treball en equip i la bona coordinació feren que s’arreplegaren aproximadament 12 kg de microplàstics, resultat una mica esgarrifós per la gran quantitat existent, però que rebérem amb satisfacció perquè la neteja havia sigut tot un èxit.

Els curs va acabar i al CEIP Magraner férem balanç del projecte. Gran orgull sentia i sent de pertànyer a un claustre tan dispost a col·laborar en qualsevol iniciativa que es planteja. Sense este gran equip de mestres, res hauria sigut possible. Estàvem molt satisfets i satisfetes dels objectius aconse-

Neteja multitudinària microplàstics

guits i de la col·laboració de les famílies i de tota la comunitat educativa i de la localitat. També plantejàrem les possibles millores per al curs vinent, sense dubtar cap segon de la continuïtat en este projecte tan enriquidor i necessari. Un any després d’aquell grup de treball del qual va nàixer DESPLASTIFÍCATE, ens tornàrem a reunir a la XXXII Trobada d’Escoles UNESCO que este any es duia a terme a Madrid. Entre conferències i ponències, tinguérem diverses reunions del grup de treball per a fer balanç del curs que havia acabat i plantejar una línia de treball per al curs vinent. Les conclusions en general eren positives; tothom estava entusiasmat per continuar en el projecte i si hi ha 212 escoles de la xarxa UNESCO d’àmbit nacional, quasi el 100% s’han adherit al projecte, per la qual cosa no podem sentir més satisfacció de formar part de la coordinació d’un projecte de tan gran magnitud.

Un dels moments més màgics a la reunió va ser tornar a tindre Plastiquín a les meues mans. Des de setembre que va emprendre el seu viatge que no l’havíem tornat a tindre al davant. Era molt emocionant vore la gran importància que havia aconseguit aquell personatge que va nàixer al nostre centre. Mirant com havia canviat em podia fer una idea de tot el que havia viscut, dels xiquets i xiquetes als quals havia il·lusionat i conscienciat. Plastiquin era un superheroi i havia fet un gran treball de sensibilització. Tanta importància tenia que tothom el volia rebre al seu centre, i com que físicament era impossible que arribara a tots els centres participants, decidírem que en este curs vinent crearíem 2 Plastiquines. Cada Plastiquina faria una ruta diferent perquè més xiquets i xiquetes pogueren viure l'emoció i la màgia que es crea en rebre el personatge. Tanmateix, va coincidir que la coordinadora nacional de la Xarxa d’Escoles UNESCO de Cuba, Delia Vera Medina, estava present al nostre grup de treball per exposar-nos la feina medi ambiental que estan realitzant les escoles de la xarxa al seu país. En escoltar la història de Plastiquin, ens va fer saber que li havia il·lusionat molt aquella iniciativa, motiu pel qual decidírem que el nostre amiguet viatjara a setembre a Cuba per ajudar a des-plastificar el país. Un any més eixírem de la trobada per la porta gran plens d’entusiasme, satisfacció, idees i amb moltes ganes de durles a terme, sabent que estem en el bon camí i obtenim bons resultats.

I així és que continuem sentint l’essència de DES-PLASTIFICA’T, que va nàixer de la il·lusió per crear un món millor, per treballar els objectius de l’Agenda 2030, per emocionar i conscienciar l’alumnat i per transmetre les emocions que molts docents sentim quan realitzem la nostra feina. Però per poder fer-ho possible, era necessària la col·laboració i el suport; per això, gràcies principalment al claustre del CEIP Magraner, a les famílies i a l’alumnat pel seu esforç i entusiasme, a l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna pel seu patrocini, a Xaloc per tot el treball realitzat i a tots els centres educatius de la ciutat que hi han posat el seu granet d’arena. És per això que el proper curs 2019-2020 volem comptar amb tot eixe suport, perquè el projecte arriba amb molta força, amb noves iniciatives i obrint portes a noves cooperacions nacionals i internacionals. Tenim més ganes que mai de lluitar contra el plàstic i de millorar, tant com siga possible, el nostre planeta. I ja per a acabar, em cal dir que, com a persona adulta i com a docent, no pense deixar d’il·lusionar-me amb els meus projectes, tant de vida com laborals. Continuaré marcant metes i posant tot l’esforç per a aconseguir-les, mouré cel i terra per a aconseguir el suport necessari perquè es facen realitat, ja que, si hi posem entusiasme, esforç, passió, treball i cooperació, cap repte és impossible. Dit açò, vos convide a reflexionar, a emocionar-vos i a fer que les nostres vides i la del nostre entorn siga més feliç i millor. Tanquem els ulls i plantegem-nos el següent: què passaria si ens il·lusionem tots i totes per a aconseguir un planeta millor? Sols cal pegar el primer pas... Comencem per des-plastificar-nos.

Participants trobada

Amb plastiquín Amb Delia Vera, coordinadora nacional d’escoles UNESCO de cuba