Els noms dels carrers de Tavernes des del segle XVII al segle XX

TAVERNES EN FESTES 2MIL19 ELS NOMS DELS CARRERS DE TAVERNES DES DEL SEGLE XVII AL SEGLE XX

Els noms dels carrers són un reflex de la història i de la vida de la ciutat. Els documents ens donen informació de com eren els carrers de Tavernes, quantes cases tenien, com han anat canviant de nom, segons la ideologia de cada moment, i quines eren les persones que hi van viure des del segle XVII . El creixement demogràfic ha transformat Tavernes i també ha canviat la seua denominació oficial de lloc a vila, i després a ciutat.

1. Vista del poble des del calvari

SEGLE XVII: CARRERS DE TAVERNES

Després de l’expulsió dels moriscos en octubre de 16091, l’abat Joan Serra, el 12 de desembre del mateix any, publicava una carta pobla amb la finalitat d’atraure nous repobladors2. Els noms dels nous repobladors amb les seues propietats i domicili foren anotats en els llibres capbreus, i aquesta informació és la que ens servirà per a reconstruir els llinatges i carrers de Tavernes al llarg del segle XVII. El lloc de Tavernes anava creixent i els carrers començaren a identificar-se pel nom, per tal de diferenciar-se els uns dels altres. Així, en el capbreu de 1617 apareix el carrer dels Mallorquins, que ens dóna a entendre que en aquest carrer vivien els nous veïns repobladors procedents de Mallorca3 .

Segons la informació que ens facilita el capbreu de l’any 1682, el lloc més poblat de la vall era Tavernes amb 175 cases habitades i distribuïdes en 22 carrers.

Carrer Major (27 cases) Carrer la Mar (26 cases) Carrer la Barca (22 cases) Carrer de l’Església (21 cases) Carrer dels Religiosos (1 casa) Placeta dita dels Religiosos (2 cases) Carrer dit de Dalt (2 cases) Carrer del Molí (9 cases) Placeta dels Frares (5 cases) Carrer de l’Hostal (4 cases) Carrer dit de l’Hermano (2 cases) Sense nom de carrer (5 cases) Carrers dels Siscars (13 cases) Carrer dit dels Ferràndisos (7 cases) Carrer dit dels Brines (11 cases) Carrer dit de Pere Brines (1 casa) Carrer dit dels Ferrando (1 casa) Carrer dels Graus (8 cases) Carrer dit de Pere Grau (1) Carrer dels Fonsos (4 cases) Placeta de l’Església (2 cases) Carrers dels Siscars (13 cases) La Plaça (1 casa)

Segons aquesta informació els carrers més llargs eren: Major amb 27 cases, la Mar, amb 26, el carrer de l’Església amb 21 i el carrer la Barca amb 22 cases. El nom de tots aquests carrers fan al·lusió a trets concrets, com ara: el carrer la Mar, carrer que porta a la mar; el carrer la Barca, també amb al·lusions del mar. Carrer Major, on estarien situats els principals edificis, i el carrer de l’Església relacionat amb l’edifici religiós. Tots aquests quatre carrers avui en dia encara continuen amb el mateix nom.

Altres carrers fan referència als noms de les principals famílies repobladores, com el carrer dels Siscars, dels Ferrando, de Pere Brines, dels Ferrandisos, dels Fonsos, dels Graus, i de Pere Grau. El nom d’aquests carrers porten la locució carrer dit de, la qual cosa ens indica que els veïns del mateix llinatge familiar vivien en el mateix carrer.

En el segle XVII, a Tavernes hi havia quatre places: la de l’Om, on es reunia el Consell del poble, la dels Frares, on estava la casa col·lecta dels fruits per al monestir, la dels Religiosos i la placeta de l’Església4 .

Tenim constància pel capbreu de 1682 que davant de la façana d’algunes cases de Tavernes hi havia moreres, i també al llarg d’alguns carrers, per la importància del conreu de la seda. En la plaça de l’Om hi havia un pou amb una corriola, i els veïns anaven a traure aigua per a beure amb botiges i cànters i s’hi celebrava el mercat públic una vegada a la setmana.

1 BORONAT Y BARRACHINA, P. (1901). Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-critico, Madrid, citat per GARCÍA CÁRCEL, R. (1980). Herejía y sociedad en el siglo XVI. La Inquisición en Valencia (1530-1609). Barcelona. Península, p. 25 i ss. 2 FRAY ESTEVAN GIL, (1750). Historia Cronológica de los Abades del Real Monasterio de Nuestra Señora de Valldigna. Edicions La Xara, 2004. Simat. En aquest llibre aquest abat apareix amb el nom de D. Juan Seva, i suposem que serà una errada de la transcripció, p. 96. 3 CÍSCAR PALLARÉS, E. (1998). Vida cotidiana a la Valldigna. Siglos XVI-XVIII. Edicions la Xara. Simat de Valldigna, p. 43. 4 CASIMIRO CAMPOS, J. C. (2010). L’expulsió dels moriscos i la seua repercussió a la Valldigna. Actes del Congrés - 400 anys de l’expulsió dels moriscos -. CONVERSOS i expulsats, la minoria morisca entre l´assimilació i el desterrament. Muro d’Alcoi. Ajuntament de Muro, p. 356 i ss.

Carrers i places

Major Mar Barca Manclús Bononat Estruchs Plaça de los Brines Plaça dels Graus Almagasén Tienda Vieja Plaça dels Religiosos Molino Montaña Olvidados (títulos aparte) TOTAL

SEGLE XVIII.

A partir de 1707, amb les mesures reformadores del primer Borbó, s’encetà una nova fiscalitat que substituïa els diferents impostos: l’impost de l’equivalent, que establia una contribució única, proporcional al nombre de veïns, sobre la base de la seua riquesa i substituïa els diferents impostos existents. Els ajuntaments elaboraven els llibres padrons5, ja que eren els responsables directes de la recaptació de l’impost de l’equivalent6 . Uns dels llibres padrons més antics conservats en l’arxiu municipal data de 17237, el qual ens proporciona una relació nominal dels terratinents i veïns de la vila de Tavernes, agrupats per carrers. Entre 1723 i 1727 Tavernes, amb una població aproximada d’uns 1.290 habitants, tenia 11 carrers i 3 places, però el nombre de cases havia passat de 347 l’any 1723 a 405 el 1727, amb un augment de 58 cases8 .

Nº cases 1723

38 22 33 23 27 16 13 26 21 13 13 39 53 10 347 cases

Nº cases 1727

35 32 33 29 26 24 14 29 22 15 16 37 66 27 405 cases

DE TAVERNES ELS NOMS DELS CARRERS

Entre els anys 1723-1727, llevat del carrer Major, tots els carrers havien crescut en nombre de veïns; els carrers que portaven el mateix nom des del segle XVII eren el carrer Major, la Barca, la Mar, Molino i Religiosos; encara quedaven dos places amb els noms dels primers repobladors: Plaça dels Graus i plaça dels Brines; apareixen nous carrers com ara Almagasén i Tienda Vieja i nous llinatges com els Manclús, Bononad i Estruchs9 . En una relació nominal que l’Ajuntament de Tavernes fa l’any 1761 amb finalitats fiscals veiem que:

Els carrers principals tenen el mateix nom, que es mantindrà fins a l’actualitat: Major, Barca, Mar, Església.

Apareix un carrer amb el nom d’un llinatge nou: carrer dels

Llinares.

Noms de llinatges sols es mantenen en dos carrers: els Estruchs i els Graus.

Altres canvien de nom: el carrer Tienda Vieja, s’anomena Virgen del Carmen10 i la plaça dels Frares, s’anomena del Convento, amb 57 veïns. Alguns carrers perden els noms que feien al·lusió a referències concretes (carrer Montaña, Molino, Almagatsem...), 3. Làpida situada al carrer la Mar, en el lloc on s’acabava el poble, a començai per imposició del monestir de Valldigna passaran a tenir ment del segle XX. noms amb referències religioses que perduraran fins a l’actualitat: plaça de Sant Agustí, Carme, Rosari, Sant Roc, Sant Benet. Tots ells tenen la seua capelleta amb un panell devocional de ceràmica amb la imatge del sant.

5 ROMEU LLORACH, J. El sistema fiscal valenciano (1715-1823), Gráficas Balada, Vinaròs. 1981, p. 24- 27. 6 CORREA BALLESTER, J. El impuesto del equivalente y la ciudad de Valencia: 1707-1740. Conselleria d’Economia i Hisenda, Generalitat Valenciana, València, 1986, p. 35-78. 7 Vicente Gascón Pelegrí en el seu llibre Historia de Tabernes de Valldigna (1981). 2ª Edició. Diputació de València, fa referència a aquest mateix llibre padró, per a l’any 1723 amb 365 cases. 8 Hem calculat el nombre d’habitants, aplicant l’índex de 4,8 habitants per casa al llarg del segle XVIII. 9 GASCÓN PELEGRÍ, V. (1983) Historia de Tabernes de Valldigna. València, Diputació Provincial de València, p, 208. 10 CASIMIRO CAMPOS, J.C. (2016). La Valldigna (1700-1823): De la guerra de Successió a la revolució Liberal. Benifairó de Valldigna. Mancomunitat de la Valldigna, p. 71 i ss. 15

S. XIX: CREIXEMENT DE L’ENTRAMAT URBÀ A TAVERNES.

La Llei de Reforma de la Hisenda, del ministre Mon de 1845, va establir un nou sistema impositiu uniformitzat per a tots els ajuntaments: els amillaraments o contribució rústica, urbana i industrial. La primera referència documental sobre l’entramat urbà de Tavernes, al segle XIX, és una “Matrícula de casas de la Contribución y cobranza con expresión de su valor”, per Decret de les Corts el 29 de juny de 1821, sent alcalde Joaquín Grau de Julián11 . En aquest any, el nombre de places era de quatre i de carrers dèsset.

L’any 1806 es va obrir “...el callejón entre la Iglesia y la casa de D. Miguel Bononad, que estaba tapiado por los dos extremos”12. Aquest és l’actual carrer Baixada a ‘Església i que paradoxalment sembla que és un carreró molt més antic.

De l’any 1843 existeix una documentació molt interessant sobre la contribució dels veïns de la vila de Tabernes a l’església parroquial13, amb la relació de veïns per carrers, el total de cases que tenia cada carrer i la quantitat que havien de pagar segons la renda que tenia cadascun. El nombre d’habitants de Tavernes en 1843 era de 5.920 habitants14, amb 23 carrers i 1.168 cases.

4. Baixada a l’església

Nom Carrer

Major Mar La Barca L’Església Plaça de l’Església Plaça dels Graus Dels Estrucs16

Plaça de Sant Agustí Sant Agustí17 Sant Pere Plaça de Magatsem Del Convent Sant Francesc de Paula De Llinares Carreró de Bixquert

Plaça Major Carmen Roser Sant Roc

Sant Antoni Sant Benet Font del Calvari Barri del Canut

Nombre cases

59 49 61 32 34 8 22

27 83 46 31 61 12 14 6

17

33 112 149

86 132 54 40

Veïns que més paguen15 Renda en rals Quantitat que paguen

José Talens Ferrer 3.278 rals

Bautista Manclús José Bononad 1773 rals 3270 rals

Antonio Bononad 1046 rals

Vicente Luis Juan Salvador Mifsud 3781 rals 1680 rals

D. Antonio Juan i Talens 3.027 rals

Dª. Orofila Fons, Vda.

11.967 rals D. Joaquín Palomares. Advocat 4.322 rals D. Francisco Fons i Avargues 3.339 s. 144 sous i 21 lliures 78 s. i 6 ll. 144 s. i 9 ll. 46 s. i 5 ll. 166 s. i 27 ll 74 s. i 7 ll. 133 s. i 18 ll. 427 s. i 32 ll. 190 s. i 23 ll. 147 s. i 10 ll.

Ignacio Grau 2.029 s. 89 s. i 17 ll.

Gertrudis Sansaloni, Vda. Antonio Gómez D. Gregorio Reig Joaquín Pérez 3.482 s. 3.822 s. 8.078 s. 2.070 s. 142 s. i 21 ll. 168 s. i 21 ll. 346 s. i 13 ll. 91 s. i 11 ll.

11 AMTV. Caixa B-129. 1821. 12 VERDÚ FERRER, J. (1945). Notas históricas de Tabernes de Valldigna. En prensa. P. 106. 13 AMTV. B-85. 1843. Reparto de contribución del cuto y clero perteneciente a dicho año 1842. Tabernes de Valldigna, 20 junio 1844. Relación de lo que deben pagar los vecinos a la iglesia en 1842. 14 GRAU ESCRIHUELA, A. F. (2009). Aproximació a la Història de la Valldigna. De la Cova del Bolomor a la Revolució Liberal. Mancomunitat de la Valldigna. Col·lecció LA VALLDIGNA. Estudis per a una aproximació històrica, p. 358. 15 He posat el nom dels veïns que més renda tenien i que més pagaven de cada carrer. 16 En el carrer dels Estrucs vivien els que més contribució pagaven i en la documentació consultada tenen tractament de don. 17 En aquesta relació de l’any 1843 apareix per primera vegada el carrer de Sant Agustí, com un perllongament del carrer dels Estrucs, que anava des del carrer Trinitat fins a la placeta de Sant Agustí. Les persones molt majors al carrer Sant Agustí encara el coneixen com el carrer dels Estrucs.

5. Carrer dels Estrucs. Actual carrer Sant Agustí La vila de Tavernes creixia de manera contínua. En els anys 50 del segle XIX hi havia un total de 26 carrers, i s’havia arribat a les 1.196 cases i 5.771 habitants18. Les quatre places estaven al centre del nucli històric: plaça de l’Església, plaça Major, dels Graus i Sant Agustí. Els carrers més llargs tenien unes cent cases cadascun: eren els longitudinals, separats per la pujada al calvari: a l’esquerra, Sant Roc i Sant Benet; a la dreta, Rosari i Sant Antoni.

Els carrers de llargària mitjana, entre cinquanta i seixanta cases, cap a l’est de la població, eren els carrers del Calvari, Barca i el carrer de la Mar. Eren relativament amples en comparació amb la resta dels carrers i una continuació dels carrers de l’Església i Major. Cap a l’oest, estaven situats els carrers de Sant Agustí i Sant Pere. Els més menuts en llargària i nombre de cases eren el carrer del Barranc, Santa Bàrbara, Pujada al Calvari, Carme, Convent, Santíssim Crist, Empedrat, Església, Llinares, Sant Francesc de Paula, Bixquert, Hospital, Verge dels Dolors i Verge de Sales. La majoria d’aquests carrers més menuts no existien l’any 1821.

Entre l’any 1864 i el 188419, Tavernes s’havia eixamplat de manera important cap a l’estació, amb els nous carrers de Sant Cristòfol continuació del carrer de l’Hospital20 i carrer de la Creu, prolongació de la plaça Major cap a l’estació del tren, fins a assolir les 1.376 cases, amb dotze forns, tres posades, cinc molins i dènou corrals. Segons el cens parroquial de l’any 1887, la vila de Tavernes tenia 7.990 habitants21 . L’augment del nombre de carrers era important, però cal tenir en compte que aquests no estaven plenament urbanitzats, per la manca de cases en alguns. Així, el carrer Mitja Galta, que va rebre aquest nom perquè en un primer moment sols tenia un pany de cases, és a dir, que tenia cases només en una part; l’altra eren garrofers. Va ser un nom que li posaren els mateixos veïns i que ha perdurat fins a l’actualitat. Aquests carrers estaven il·luminats en un primer moment amb fanals de reverber22, que foren col·locats a partir de 1858 pels principals carrers i places de la vila23, però en 1888 aquests serien substituïts per fanals de petroli24. La plaça Major es va enllumenar l’any 1891, amb un fanal col·locat sobre un canelobre de ferro colat.

6. Carrer de l’Hospital. Actual Cristòbal Almel·la

El trànsit de cavalleries i carros pels carrers del poble era intens. En 1856 es feren públiques unes ordenances en les quals es regulava el trànsit de les cavalleries, “... Que se lleven de las riendas las caballerías en los días de mercado y festivos, por la plaza Mayor... y las de carruajes en todos los días por las calles ... Los bueyes y vacas se lleven atados con campanillas cuando los conduzcan por los caminos y calles de esta población”25 . Existia preocupació per la higiene i ornamentació dels carrers i són freqüents les crides en què, sota la pena de 20 quinzets, ordenen: “Que los vecinos recojan las piedras sueltas, cada uno de su calle, y que blanqueen las fachadas de las casas, desde tierra hasta el tejado.”26 . Per motius d’higiene, estava prohibit “Secar pallorfas en las calles … ni se deje en ellas durante la noche, cañas de maíz, leña, paja, carros, ni otras cosas bajo la multa de 2 ptas...” Al mateix temps, l’Ajuntament, seguint ordres superiors, ordenava que tots els carrers havien de tenir una placa amb el nom, a l’entrada i a l’eixida, i també que cada casa havia de tenir un número de veïnat27. Totes aquestes i altres ordenances tenien com a objectiu facilitar la convivència28, al mateix temps que els carrers guanyaven en ornamentació i higiene. A finals del segle XIX, sent alcalde Gabriel Hernández Martí, es construïren les voreres i albellons d’alguns dels carrers principals com les del carrer Major, carrer de Llinares, Convent, Sant Cristòfol, carrer Carme i la Plaça Major, de 3 metres d’amplària amb rastells de pedra de carreus29 .

DE TAVERNES ELS NOMS DELS CARRERS

18 AMTV. Contribució urbana. 1854. 19 Francisco Gómez Fons, terratinent i comerciant posseïa 30 cases situades en el mateix carrer, en el carrer Calvari, que es va perllongar en 1894. Aquest ric propietari urbà, cinc anys després, en 1899, va augmentar la possessió del nombre de cases, fins a arribar a les quaranta-quatre, situades en vuit carrers diferents de la localitat. 20 D. D. Cristóbal Almel·la, l’any 1880 tenia en propietat onze cases totes juntes, en els nombres parells (núm. 4 al 24), al carrer Sant Cristòfol. En realitat podríem dir que tot el carrer era seu, ja que no existien els números imparells. 21 AMTV. Caixa B-174. Contribució urbana. 1887. 22 Els fanals reverbers portaven uns reflectors de llautó que actuaven com a espill, ampliant el radi, tant en l’abast com en intensitat de la llum. 23 AMTV. Acta 18 d’abril de 1858. A-17. 24 AMTV. Acta de 25 de novembre de 1888. A-28. 25 AMTV. Acta 9 d’octubre de 1856. A-16. 26 AMTV. Acta de 7 d’octubre de 1856. A- 16. 27 AMTV. Caixa B-6. 1861. 28 AMTV. Acta de 10 de juliol de 1881. A-24. “Prohibición de jugar a la pelota, trillar dacsa, arroz, cañas de azúcar y toda clase de producción dentro de la población, como también el ventar semillas de arroz y dacseta desde la oración de la mañana hasta las 10 de la noche dentro de la población”. 29 AMTV. Acta 21 de juliol de 1892. A-30 17

L’ajuntament feia bans per a obligar els propietaris que vivien en els carrers amb voreres que posaren en les façanes de les cases canals de desaigües “...que recibiendo las agua las conduzcan por tuberías al arroyo, con lo cual se hace menos molesto el tránsito en los días de lluvias”, al considerar que les voreres dels carrers “...construidas con tanto interés por el ayuntamiento es un progreso indudable para la comodidad del vecindario”30. La plaça de l’Església va ser empedrada en 1902.

També es col·locaren fonts de veïnat pels carrers més importants del poble, en la plaça Major31, carrer la Mar, Convent i la Barca. En 1908, la corporació dirigida per Vicente Mifsud Grau va acordar tancar i inutilitzar els pous d’aigua que hi havia als carrers “... San Roque y la Plaza del Graus, por el peligro que suponen para la seguridad de las personas, puesto que los usuarios de ellos ya pueden utilizar las aguas potables establecidas en esta Villa desde el año 1890”.

7. Passeig de l’Estació. Anys 1920. En 1918 s’anomenà Avenida de los Aliados En 1895 es va d’instal·lar l’enllumenat públic elèctric en alguns carrers “... por ventajas de utilidad para el vecindario... en vista de los adelantos de la ciencia...”32. La inauguració oficial es va realitzar el 22 d’agost de 1895.

A finals del segle XIX s’estava construint la carretera d’Alzira a Gandia que enllaçava amb la carretera d’Alacant pel litoral33; el tram que travessava la vila estava paralitzat i es va poder acabar gràcies a les gestions del diputat a Corts d’aquest districte José María Gadea Orozco i l’Ajuntament, en sessió plenària del 10 d’octubre de 1899, li va posar el seu nom a aquesta via. Però aquest no va calar entre els veïns i, al cap de dos anys en 1901, li canviaren el nom pel carrer de l’Estació, “... puesto que la calle dirige a la estación del ferrocarril de Carcagente a Dénia... y es así como la llaman los vecinos”34 .

Segle XX: la vila de Tavernes passa a ciutat.

Al llarg del segle XVIII i XIX, el poble anava creixent al recer de la muntanya de les Creus, seguint les corbes de nivell de forma longitudinal; el creixement dels carrers s’aturava quan arribaven als barrancs que travessaven perpendicularment la població des de la part més alta de la vila fins al riu.

Aquests barrancs, al llarg del segle XX, amb molt d’esforç s’anaven tapant i convertint-se en carrers. Els principals barrancs perpendiculars a la muntanya de les Creus d’oest a est són: Barranc, Pujada al Calvari i Empedrat. Més a l’est hi havia el barranc del carrer Mitja Galta.

El barranc més important era el que coneixem com el carrer del Barranc35, de traçat tortuós i escorrentia natural de la muntanya de les Creus cap al riu. Cobrir aquest barranc va ser una obra molt important i va permetre als carrers Sant Agustí, Sant Roc, Sant Pere i Convent, que es perllongaren més enllà del carrer Barranc36. Quan es cobriren els barrancs del Calvari, l’Empedrat i Mitja Galta, es van perllongar cap a l’est els carrers Sant Llorenç, Sant Benet i Calvari

Al llarg del segle XX, l’eixample de la Vila de Tavernes continuà fins a assolir, l’any 1907, els 32 carrers i les 1.737 cases. Els nous carrers eren:

- Cervantes, continuació del carrer Convent, cap a l’oest. Joaquín Royo Celda posseïa dotze cases juntes en aquest carrer i Valentín Magraner 12 cases.

- El carrer de l’Estació era l’eix del creixement industrial i comercial de la vila. Els principals inversors en aquest carrer foren: Bautista

Enguix, amb 5 cases, i Cristóbal Almel·la, que cedeix terreny a l’Ajuntament per a urbanitzar la continuació del carrer de l’Estació i del carrer la Creu (actual passeig del País Valencià37 .

- En el nou carrer Cantereria, situat al nord-oest, prop del barri de la font del Canut, hi invertiren Francisco Narbón Martínez (5 cases) i

Bautista Reig Giner (17 cases totes juntes) 38 .

Aquest creixement continuat de Tavernes en població, millores urbanes i econòmiques, va tenir un reconeixement oficial l’últim dia de l’any 1916, per part del rei Alfons XIII, amb la concessió del títol de ciutat39 .

8. Carrer Sant Joan Baptista. Antic carrer Cantereria

30 AMTV. Acta 1 d’octubre de 1895. A-31. 31 AMTV. Acta 21 de febrer de 1892. A-29. 32 AMTV. Acta de 14 de febrer de 1895. A-30 33 AMTV. Acta de 22 gener de 1865. A-19. L’ajuntament va prendre la decisió després de moltes deliberacions que el traçat de la carretera discorrera per dins de la Vila. 34 AMTV. Acta 29 de octubre de 1899. Llibre d’Actes A-32. 35 AMTV. Acta de 8 de març de 1898. A-32. “Se acordó el derribo de las casas llamadas Porchi que eran de Vicente Felis Arlandis y José Grau Palomares para ampliar la calle del Barranco.” 36 AMTV. Acta de 2 de novembre de 1899. A-32. 37 AMTV. Acta de 5 de desembre de 1915. A-45. 38 AMTV. Acta de 22 de novembre de 1914. A-44. 39 AMTV. Acta de 31 de desembre de 1916. A-46.

En 1918 la ciutat de Tavernes va celebrar la signatura de l’armistici de la Primera Guerra Mundial canviant els noms a dos carrers: el carrer de Sant Agustí va passar a denominar-se carrer Wilson i el carrer de l’Estació, Avenida de los Aliados. Aquests canvis es feren a proposta del Centre Unió Republicana, l’Agrupació Socialista i la Societat de Treballadors del Camp40 .

L’any següent, a proposta de la Unió Patronal Obrera, canviaren de nom d’altres dos carrers: al carrer Llinares li posaren el nom de Capitán Serrano, “...por su fecunda labor realizada en pro del bienestar de los vecinos y engrandecimiento de esta ciudad”41 i el carrer Convent, va passar anomenar-se Gabriel Hernández “…por los méritos contraídos en beneficio de esta ciudad y teniendo en cuenta su acrisolada honradez”42 . En aquest carrer sempre va viure l’alcalde Gabriel Hernández i existeix una plaça que recorda aquest fet.

9. Carrer Gabriel Hernández. 1919. Abans carrer Convent 10. Carrer Figueretes. Anys 50 segle passat.

Entre els anys 1920 i 1925, la ciutat s’eixampla per la part del nord-est de la ciutat, amb els nous carrers de Figueretes i Nou Calvari, que són dos carrers paral·lels a la muntanya de les Creus, i el carrer de la Verge dels Dolors, que uneix per la part sud els carrers de Figueretes i Nou Calvari. Aquests carrers es van poder urbanitzar gràcies al fet que es cegaren les coves que servien d’habitatge a les persones més humils de la població43 .

La topografia mèdica del metge Vicente Grau44, ens descriu els carrers de Tavernes en 1925 de la següent manera: “Resulta una mitad de la población bastante llana, donde se alzan las edificaciones de las clases acomodadas y otra mitad algo en pendiente terminando en las últimas casas esculpidas en plena montaña y ocupadas por las gentes más humildes... De las treinta y dos calles de que consta la población, dos terceras partes, orientadas todas de Oeste a Este, son bastante anchas, con exceso las de la Barca y Mayor, contrastando con las restantes, dirigidas de Norte a Sur, por lo general, tan angostas que algunas no permiten el tránsito rodado. Excepto las calles Cervantes, Canterería y Estación... en el resto de las vías públicas los edificios no guardan paralelismo, reinando la más “ordenada anarquía” ... Pocos años ha se habilitó para paseo público la calle de la Estación, a cuyo efecto fue dotada con árboles, alumbrado extraordinario y bancos de madera...’.

11. Plànol de Tavernes 1925. Llibre del metge Grau Bono 12. Plaça de Salvador Mifsud, antiga plaça dels Graus

DE TAVERNES ELS NOMS DELS CARRERS

40 AMTV. Caixa B-6. I acta 22 de novembre de 1918. A-47. 41 AMTV. Acta 4 de juliol de 1919. A-48. D. Fausto Serrano Pellejero (capità Serrano) va estar destinat a Tavernes en la comandància de carabiners en els successos de 1911. 42 AMTV. Acta 4 de juliol de 1919. A- 48. El 4 de maig de 1912, sent alcalde Daniel Grau Palomares, va ser concedida a Gabriel Hernández Martí la creu de primera classe del mèrit militar amb distintiu blanc, “por el mérito contraído en ayudar al restablecimiento del orden en los sucesos ocurridos en el mes de septiembre del año último, en cuya época ejercía el cargo de alcalde de este municipio” 43 AMTV. Acta de 27 de desembre de 1914. A-44. 44 GRAU BONO, V. (1927). Topografía médica de Tabernes de Valldigna. Alcira, p. 56- 77. Hi ha una diferència de 10 carrers en el llibre del metge Grau amb els llibres padrons consultats. No va tenir en compte els més petits. 19

Durant la dictadura de Primo de Rivera els canvis de noms més significatius foren els següents: Carrer Major passa a dir-se Primo de Rivera45 . Es va urbanitzar el tram del carrer Sant Agustí, des de la travessia del carrer Barranc cap a l’oest , amb el nom del Carrer Sant Josep “... a petición del capellán de la ermita de San José y varios vecinos’46 . Es va urbanitzar la plaça del Prado i el carrer la Creu, que fitava amb la carretera de Silla-Alacant47 . A la plaça del Nou Prado li posaren el nom d’Avenida de Teodoro Lorente 48 . A la plaça dels Graus, situada entre la plaça de l’Església i el carrer la Baixà, li posaren el nom de plaça del metge Salvador Mifsud49. Aquest canvi de nom de carrer va ser per la iniciativa del metge Paco Valiente Izquierdo, que va organitzar un homenatge popular per a premiar els 55 anys que va exercir el metge Grau la seua professió a Tavernes “... de manera magnánima y desinteresada”50 .

Al carrer Sant Cristòfol li canviaren el nom pel de Cristóbal Almel·la, i a la seua dona Dolores Rojas de Almel·la la nomenaren filla predilecta de Tavernes “... para satisfacer una deuda de gratitud y reconocimiento con ambos”51 .

CREIXEMENT DE L’ENTRAMAT URBÀ (1900-1934).

Anys 1900 1910 1920 1934

INCREMENT

Nombre de carrers Nombre de cases Població total 30 32 37 45 1.664 1.761 3.258 3.381 7.990 9.061 9.563 10.849

50% 43% 35,78%

Pocs dies després de proclamar-se la II República a Espanya, en el mateix mes d’abril de 1931, sent alcalde el Sr. Vicente Gómez Marí, Tavernes canvià els noms dels carrers. La majoria dels noms feien al·lusió a personatges o fets significatius del moment polític que es vivia. Per primera vegada apareixen retolats carrers amb noms de dues dones a Tavernes: Victoria Kent i Concepción Arenal.

El 22 d’abril canviaren els noms de tres carrers i, al cap de tres dies, el 25 d’abril, en una nova sessió municipal, decidiren canviar-los el nom una altra vegada:

NOM DEL CARRER ABANS

Plaça Major

Carrer Major

Avda. Teodoro Lorente (Prado)

Plaça de l’Església

NOM CARRER 22 ABRIL 1931

Plaça de la República

Avda. Blasco Ibáñez

Passeig dels Màrtirs de la Llibertat

NOM CARRER 25 ABRIL 1932

Plaça Blasco Ibáñez

Avda. de la República

Plaça dels Màrtirs de la Llibertat

Avda. Primo de Rivera

Quadre núm. 5. Llibres Actes. AMTV. Estació Fermín Galán

Al començament de la guerra, en 1936, es van canviar el nom d’alguns carrers i, quan finalitzà, ho feren una altra vegada amb noms de persones i fets relacionats amb el franquisme.

45 AMTV. Acta 12 de setembre de 1925. A-52. 46 AMTV. Acta 14 de març de 1927. A-53. 47 AMTV. Caixa B.-43. 1928. 48 AMTV. B-243. 1924. 49 AMTV. Acta de 5 de novembre de 1865. A-19. D. Salvador Mifsud Pelegrí, fill de Tavernes, metge que es va distingir per la seua professionalitat i humanitat en l’epidèmia del còlera morbo de l’any 1865, que a Tavernes fou molt mortífera. 50 AMTV. Acta 14 de maig de 1929. A-53. 51 AMTV. Acta 30 de gener de 1930. A-53.

RELACIÓ DE CARRERS QUE CANVIEN DE NOM EN LA II REPÚBLICA52 I EN LA GUERRA CIVIL.53

NOM QUE TENIA ABANS EL CARRER NOM DELS CARRERS EN LA REPÚBLICA (1931- 1936) NOM DELS CARRERS EN LA GUERRA CIVIL (1936-1939) NOMS DELS CARRERS DESPRÉS DE LA GUERRA (1940)54

Plaza Mayor

Plaza Blasco Ibáñez Avda. Teodoro Llorente (Prado) Paseo de los Mártires de la Libertad

Alameda (Estació) San Antonio Fermín Galán Ortega y Gasset Plaza Francisco Ascaso Avda. de los Soviets Plaza del Caudillo Plaza de Calvo Sotelo

D. Miguel Primo de Rivera San Antonio

Carmen Plaza Iglesia Iglesia La Barca Mayor Capitán Serrano (Llinares y Carnicería) San Pedro San Agustín San Roque Calvario San Joaquín Rosario Santísimo Cristo San Cristóbal San Jaime Santa Bárbara Plaza de San Agustín Nuevo Calvario Sales Cantereria Dolores Trinidad San Francisco La Creu San José San Luis San Benito Empedrado Fernando Valera Plaza Mártires de la Libertad Calle de D. José Nakens Guillem Sorolla55

Avenida de la República Capitán Sedilles

Doctor Marañón Capitán García Hernández Marcelino Domingo Miguel Unamuno Álvaro de Albornoz Indalecio Prieto Giner de los Ríos Pablo Iglesias Salvador Segui (Noi del Sucre) Francisco Layret Plaza de Pi y Margall Comandante Franco Victoria Kent Mecánico Rada Queipo de Llano Pedro Vargas Concepción Arenal Médico Grau Capitán Gallo Francisco Ferrer Guardia Emilio Castelar Felix Azzati57 Salvador Escrihuela56

Luís de Sirval

Revolución Carmen Santa Ana Iglesia General Mola Avda. José Antonio Capitán Cortés

Plaza Teodoro Llorente

San Juan Bautista

Médico Grau

En 1933 va començar el perllongament del carrer Guillem Sorolla (abans carrer la Barca). Es va alinear el carrer Alacant i obrir un nou carrer transversal, cobrint un antic barranc, que comunicava el carrer Guillem Sorolla amb el carrer Salmerón, carrer Alacant i carrer Ortega y Gasset. I també és va obrir el carrer Pintor Sorolla que comunicava la Gran Via Germanies amb el carrer Alacant58. Van començar a expropiar-se els terrenys per a la construcció del futur mercat municipal, i posaren al nou carrer el nom de calle de la Huerta59 , avui Ramón y Cajal.

13. Carrer la Huerta. Actual carrer Ramón y Cajal

53 AMTV. CAJA B-171. Relación del cambio de nombres de las calles. 1932. 54 AMTV. Acta de 30 de juny de 1939. A-62. 55 AMTV. Acta de 25 de març de 1932. A-55. Perllongament del carrer Guillem Sorolla. Projecte redactat per l’arquitecte municipal Sr. Rieta. 56 AMTV. Acta de 25 de març de 1932 i Caixa B-171. Va ser el primer milicià mort en el Front, fill de Tavernes. 57 AMTV. Acta de 31 d’agost de 1931. A-54. “A instancia del Presidente del Partido Unión Republicana Autonomista de esta localidad”. 58 AMTV. Caixa B-243. 1933-1934. 59 AMTV. Acta 23 de setembre de 1932. A-55.

DE TAVERNES ELS NOMS DELS CARRERS

ELS EIXAMPLES EN LA POSTGUERRA

A finals de l’any 1940, s’obria un nou carrer que unia la plaça de Calvo Sotelo amb el carrer Sant Cristóbal amb el nom d’Avenida d’Armando Manclús60 (voluntari de la División Azul i fill de Tavernes), conegut popularment com el carrer Nou. En aquest mateix any varen posar el nom d’una dona al carrer de les Monges: Carrer Dª Dolores Rojas, viuda dAlmel·la ”...por los múltiples favores y beneficios prestados a esta Ciudad”61 .

A partir de 1944 i fins a 1955 Tavernes s’eixampla entre la carretera i la via del tren, amb una xarxa reticular organitzada seguint la via del tren i adaptada a la carretera62. Es tractava d’un gran projecte de millora, amb l’eixamplament de la ciutat cap a l’est i sud fins a la via del tren, amb el jardí de la plaça d’Espanya i el projecte del ”Nuevo Prado o Mercado Comarcal de Productos del Campo”. Aquestes obres canviaran a poc a poc l’aspecte de Tavernes en les partides del Vergeret i del Camí del Mar63. La finalitat era urbanitzar i sanejar la ciutat, per la falta de cases disponibles en plena postguerra.

14. Actual carrer Nou. Dècada de 1940 15. Avinguda de Primo de Rivera. Antic carrer de l’Estació. Nevada de 1963

En 1945 es va desviar cap al sud la carretera comarcal CV-50 de Tavernes a Llíria per Xiva, al seu pas per Tavernes64. Es va asfaltar amb formigó mosaic, “...porque esta vía tiene un tránsito de carros tan intenso como la primera de nuestra nación...” 65 .

Amb la construcció del grup de 50 cases de protecció oficial en la partida del Vergeret, Tavernes s’eixamplava per primera vegada a l’altra part de la via del tren en 1955. A aquest carrer li posaren el nom del governador civil Diego Salas Pombo66, però els veïns el coneixien com el poble nou i les cases barates.

Al mateix temps, es posà en marxa el primer projecte de millora urbana interior de la ciutat i s’empedraren els carrers més cèntrics: plaça de Calvo Sotelo, Església, Travessia de José Antonio amb Calvo Sotelo, carrers de Ramón y Cajal, Monges, Metge Grau, Horta, Carme, Sales, Empedrat i Armando Manclús, amb un pressupost d’1.576.414,17 pessetes i una superfície total de 8.388,30 m67 .

En 1952 es realitzava la reforma68 i ampliació de la plaça del Caudillo i urbanització dels accessos. S’enderrocaren per expropiació forçosa diverses finques que foren pagades del pressupost extraordinari de “millora interior urbana”.69 Les últimes remodelacions importants realitzades en la dècada dels anys 1960 en aquesta plaça consistiren a canviar la font de veïnat que hi havia davant dels números 9 i 10, “... para facilitar el paso de los peatones por dicha acera”70 .

16. Carrer Salas Pombo, actual passeig Colón 17. Carrer Metge Grau. Antic carrer La Creu

60 AMTV. Acta 26 de gener de 1944. A-67. 61 AMTV. Acta 28 de febrer de 1940. A-63. 62 EGEA MARTÍNEZ, J. (1986). La Safor: un assaig d’anàlisi urbana. CEIC. Alfons el Vell. Gandia, p. 19. 63 AMTV. Ensanche. 1946. 64 AMTV. Acta de 28 de juny de 1944. A-68. 65 AMTV. Acta de 9 de juliol de 1945. A-69. 66 AMTV. Acta de 16 d’abril de 1957. A-78. 67 AMTV. Acta de 2 de novembre de 1955. A-76. 68 AMTV. Acta de 20 de maig de 1952. A-74. 69 AMTV. Acta de 7 de novembre de 1957. A-57. 70 AMTV. Acta de 22 de setembre de 1959. A-80.

18. Plaza del Caudillo. 1952. Abans Plaça Major. 19. Carrer Dolores Rojas Almel·la, abans carrer de les Monges

En 1954 el carrer Sant Cristòbal passava a dir-se Cristòbal Almel·la i el carrer Hospital el canviaren per carrer de l’Hospital d’Orofila Fons d’Almel·la “... se les entregue a los descendientes de esta ilustre familia un pergamino ... y se coloque en la calle una lápida de mármol71 .

Un altre projecte realitzat en aquesta dècada de 1950 a 1960, com a conseqüència del creixement de l’entramat urbà de Tavernes, va remodelar la plaça del Calvari72, amb una font de veïnat.

DÈCADA DELS ANYS 1960 I 1970

Entre 1960 i 1970 s’obriren i s’urbanitzaren nous carrers que es van unir al carrer Barranc: el carrer de la Divina Aurora, continuació del carrer de Sant Pere i el final del carrer de Sant Josep,73. S’empedrà el passeig Colón74 i la plaça del Prado Comarcal75, i es procedí a la pavimentació, execució de voreres i clavegueram de diferents carrers.

S’obriren dos nous carrers cap a l’oest per a accedir des del carrer Calvari al carrer Sant Benet: el carrer del Corralot i el carrer Cantalot, com a conseqüència de la construcció del nou grup escolar San Miguel76. En la part est, amb la construcció del nou grup escolar Magraner, es va urbanitzar aquesta zona amb la pavimentació del camí de la Dula77. Es va procedir a la urbanització i pavimentació de l’avinguda de Miguel Primo de Rivera, davant de l’estació del ferrocarril, i s’enjardinà el passeig Colon i l’avinguda de José Antonio78 . S’amplià l’entrada a la ciutat per Gran Via Germanies i s’instal·là una font lluminosa formada per un estany circular de 6 metres de diàmetre, amb 4 jocs d’aigua lumínics79 . La dècada dels anys 1960-1970 va acabar amb la construcció de 150 habitatges de protecció oficial, Obra Sindical del Hogar, grupo San Miguel per a posar fi al barraquisme de la ciutat i, en la part est, es construïren noves vivendes socials: el Grupo San Javier, entre la muntanya i el camí la Dula80 L’any 1969 es desmantellava el tren Carcaixent-Gandia i l’Ajuntament comprava els terrenys de l’antiga estació FEVE81. La retirada de les vies del ferrocarril va fer créixer la ciutat al llarg del passeig de Colón, cap a l’est. L’espai que ocupava l’estació del tren i les seues dependències són ara la biblioteca i la casa de la cultura. En 1972, sent alcalde Joaquín Bixquert Grau, van convertir la zona compresa entre el carrer Matadero, per la part oest, el carrer Juan de Austria pel nord, el riu Vaca pel sud i el camp municipal d’esports per la part est, en zona de tolerància industrial; “... por la necesidad de disponer de suelo industrial”82. Eren els anys de la industrialització que portaren grans canvis en la ciutat. En poc de temps el poble ha canviat i també els noms dels carrers que, amb l’arribada de la democràcia, han passat a ser retolats en valencià; s’ha dut a terme en molts casos la recuperació dels noms populars i la traducció d’alguns del castellà, encara que hi ha carrers que el seu nom ha arrelat profundament i la seua traducció resultaria improcedent, com és el cas del carrer Matadero. Falten noms de carrers que ens recorden edificis o construccions desaparegudes de Tavernes, com és el cas del carrer on hi havia el safareig, del qual avui sols queda en la memòria de les persones més majors i que actualment està retolat amb el nom de carrer d’En Joan d’Àustria. Aquest carrer hauria de portar el nom de carrer Llavador, que de segur tindria per a tots més connotacions sentimentals que l’actual nom, a la vegada que es recuperaria aquest espai urbà de Tavernes. De tots depén que no desaparega l’essència dels carrers que són els que donen identitat a un poble

DE TAVERNES ELS NOMS DELS CARRERS

20. Carrer Divina Aurora, obert en 1942

Encarna Sansaloni Martí. Cronista oficial de la ciutat.

71 AMTV. Acta 9 de març de 1954. A-75. 72 AMTV. Acta de 16 d’abril de 1957. A-78. 73 AMTV. Acta de 15 de maig de 1962. A-82. 74 AMTV. Acta de 29 d’agost de 1962. A-82. 75 AMTV. Acta de 18 de setembre 1962. A-82. 76 AMTV. Acta de 2 de setembre de 1968. A-86 77 AMTV. Acta 4 de març de 1963. A-82. 78 AMTV. Acta de 2 de gener de 1969. Llibre d’actes A-86. Anys 1966-1969. 79 AMTV. Acta 29 de gener de 1970. A-87. 80 AMTV. Acta 15 d’octubre de 1969. A-87. 81 SANSALONI MARTÍ, E. (2012) El tren Carcaixent-Dénia al seu pas per la Valldigna. 1864-1969. Mancomunitat de la Valldigna. Benifairó de la Valldigna, p. 480 i ss. 82 AMTV. Acta de 6 de desembre de 1972. A-88. 21. Grup Escolar Magraner. Anys 70

VIDA SOCIAL A TAVERNES A PRINCIPIS DEL SEGLE XX: ENTRE LA DIVERSIÓ I L’EMANCIPACIÓ

Encetàrem ara fa uns anys, en aquestes dates i en aquest llibre de festes, un seguit d’articles sobre l’associacionisme a Tavernes de la Valldigna. Al llarg d’aquests anys hem analitzat diversos aspectes de la vida social de la nostra ciutat i com aquesta es canalitzava, en gran mesura, mitjançant algunes de les associacions més representatives de principis del segle XX. És així que aprofitarem per conèixer el cas dels casinos com a lloc d’esbarjo però també les societats que, d’una forma o una altra, buscaven l’emancipació dels seus membres.

Són aquests dos aspectes els que sempre han conformat l’objectiu de les persones que al llarg de segles passats i també ara, per què no dir-ho, han buscat aconseguir-lo agrupant-se amb altres que cercaven el mateix. I eixos dos mons, el de la diversió i el de l’emancipació, al contrari del que podria semblar, mai han anat separats. Al contrari, sempre han estat dos pols complementaris pel que a la realització personal es refereix. I no és estrany inclús comprovar com, sovint, conformen les dues cares d’una mateixa associació com ja apuntàvem en altres estudis.

Volem ara tancar aquell cercle que començàrem a dibuixar fa uns anys. I no era possible finalitzar el cicle sense referir-nos, per una part, als cercles obrers com a representants clau d’aquell desig d’emancipació del qual parlàvem més amunt; i, per una altra, a les societats musicals, peça fonamental a l’hora de conformar el nostre tarannà com a poble. Són, doncs, dos tipus d’entitats sense les quals no podem acabar d’entendre els paràmetres entre els quals es movia bona part de la vida social de la nostra ciutat entre finals del segle XIX i principis de segle XX. Aprofitarem per fer esment també d’altres associacions paral·leles i, així doncs, acabar amb aquest últim article el breu repàs que encetàrem sobre l’associacionisme a Tavernes de la Valldigna.1

El Centro Obrero Socialista o Centro Socialista Obrero

Comencem per assenyalar la gran importància que les cases de poble i els centres obrers tingueren tant en la presa de consciència de la classe obrera com en la seua formació intellectual des de l’aparició del socialisme a Espanya fins al primer terç del segle XX. Com molt bé s’apuntava ens unes xerrades col·loqui que tingueren lloc a Lleó a la seu del PSL-PSOE, les cases del poble i centres obrers “constituïren el signe més visible de l’existència d’una organització obrera en una localitat. Les seues banderes solien onejar el dia 1 de maig. Eren llocs de reunió, escoles, economats, cooperatives, en definitiva, segones cases de l’obrer”2 .

1Totes les referències que treballem en aquest article referents a les diferents associacions estan sintetitzades a partir de la documentació que trobem a l’Expedient sobre Casinos y Círculos de Recreo. Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Caixa B-231 2 Les xerrades giraren al voltant del tema “Centros obreros y Casas 1r de maig davant el Circulo Obrero Ilicità

Alguns autors com ara Francisco de Luis Martín i Luis Arias González assenyalen com aquests constituïren unes institucions força interessants, els quals, malauradament, acabaren de forma abrupta amb el cop d’estat franquista i la consegüent guerra civil posterior. Els dos indiquen, igual que passava a la seua manera amb els casinos, que foren uns espais de sociabilitat l’objectiu dels quals anava més enllà de ser únicament seus sindicals o partidistes. De manera semblant a altres associacions que ja analitzàrem, també aquests actuaren com a focus culturals i educatius. En aquest cas, evidentment, les activitats sindicals i cooperativistes en constituïen part essencial, però també altres activitats d’oci serien importants3 .

Així doncs, com afirmen els mateixos Martín i Arias (2009):

“Su verdadero valor patrimonial, por tanto, supera con creces el de sus edificios y locales, puesto que abarca también todo este mundo incalculable de ansias de mejoras y de dignificación vital de las clases trabajadoras y su papel, en multitud de ocasiones, como marco decisivo de los momentos clave de nuestro pasado más reciente”4

Una ciutat com Tavernes de la Valldigna, la qual a principis del segle XX assistia al naixement d’una incipient classe

del Pueblo socialistas en León: Nacimiento, implantación, desarrollo e incautación” i tingueren lloc el 13/10/12. En aquestes també es va fer palés com l’orgull i la força de l’UGT i el PSOE es mostraven a través de la fundació d’aquestes. També s’assenyalava com naixeren i creixeren amb l’esforç dels afiliats per a finalment ser confiscades i usades per altres finalitats amb la il·legalització de les organitzacions que les bastiren. http://web.psoe.es/izquierdasocialista/news/666169/ page/centros-obreros-casas-del-pueblo-socialistas-leon.html 3 Hi ha una aproximació molt interessant a nivell geogràfic sobre la distribució de les “Casas del Pueblo” pel territori. ÀRIAS GONZALEZ, L. Las casas del Pueblo y sus implicaciones geográficas. Revista Biblio 3W. Universitat de Barcelona, Vol XV, num. 884, 2010. 4 LUÍS MARTÍN, F. i ÀRIAS GONZÁLEZ, L. Casas del Pueblo y Centros Obreros Socialistas en España. Madrid: Fundación Pablo Iglesias. 362 p.

obrera industrial, no podia mantenir-se aliena a aquest tipus d’associacions i a aquestes ànsies. Tanmateix, com podem comprovar, també suposava la dissolució d’altres de caire semblant, com ara l’Agrupación Socialista de Tabernes de la Valldigna -presidida per José Alandete-, mentre que el Centro Obrero Socialista continuarà existint. No sabem quines són les relacions que pogueren haver-hi hagut entre elles ni quins foren el motius perquè la primera es dissolguera. Ni tampoc quina fou exactament la relació d’ambdues amb el PSOE d’aquelles dates.5

És clar que és un tema en el qual caldrà aprofundir per tal d’esbrinar què és el que passava. Nogensmenys, ja ho hem dit, la informació documental que posseïm no és massa extensa, però hi ha altres arxius on poder investigar.

Però bé, retornant al Centro Obrero Socialista o Centro Socialista Obrero6, encara que més amunt hem parlat d’obrers industrials, tanmateix sembla que en un principi els principals components no serien tant treballadors de fàbriques sinó més aviat treballadors del camp com després veurem. És per això que aquest cas és tan paradigmàtic i es mereix una atenció que fins ara no havia rebut. Com en altres associacions, no és massa la informació de la qual disposem. A penes uns quants documents. Suficient per a fer evident la seua presència i qui en formava part. Però clarament insuficients pel que a esbrinar les seues activitats es refereix.

El centre disposava d’un local al carrer del Calvari número 85, on tenien lloc les reunions, de les quals informen l’alcalde tot atenint-se a la Llei de Reunions vigent en aquell moment. Tenim evidència d’açò en la reunió del dia 1 de novembre de 1919. Hi havia una junta administrativa amb un president, Francisco Paula, la qual s’encarregava de dirigir l’agrupació local. Les reunions tenien lloc a la nit i normalment el diumenge, igual que passava amb altres institucions –ajuntament i associacions-, segurament perquè era l’únic dia que tenien lliure.7 Disposem així mateix d’un altre document de setembre de 1919, signat pel secretari –José Grau-, mitjançant el qual es remetia la relació dels membres de la junta i del nombre d’afiliats, però, com en altres ocasions, sembla que la relació s’ha perdut. És una llàstima!

5 Sr Alcalde Constitucional Tengo el honor de poner en conocimiento de V que en la elección celebrada por esta Sociedad el día 27 del corriente quedó disuelta esta Agrupación Socialista. Lo que en cumplimiento de lo dispuesto en la vigente ley de Asociaciones, tengo el gusto de comunicar a V. Tabernes 28 Octubre de 1919 El Presidente El Secretario José Alandete Francisco Grau

6 El nom canvia en algun segell com pot comprovar-se en les imatges al marge. 7 Junta Administrativa, Tabernes de Valldigna 1 de Noviembre de 1919 Señor Alcalde El domingo 1 actual a las nueve de la noche se celebrara en este Centro (calvario 85) una reunión local particular ante la Presidencia Francisco Paula del mismo para aclarar asuntos de interés. Lo que en cumplimiento a lo preceptuado á la vigente ley de Reuniones, tengo el honor (Falta continuació) Vigilancia en la Casa del Pueblo de Valderas, Leon 1933

Però la mancança queda compensada de sobra per un altre document molt més interessant. És un document que adreça a l’alcalde de Tavernes de la Valldigna el Centro Obrero Socialista de la mateix localitat Sección de Trabajadores del Campo. Malgrat que el document du data de 30 d’agost de 1919, sembla que aquest té relació amb un altre de maig del mateix any del Centro Obrero, Sociedad de Trabajadores del Campo remés a l’alcalde per tal de demanar-li una reunió per a tractar “un gran asunto de interés” i signat pel secretari Bautista Escrihuela. Observem com és diferent d’aquell José Grau, que era secretari del Centro Obrero Socialista, de la qual cosa podem deduir que hi havia almenys dos círculos obreros cadascun amb la corresponent secció de treballadors del camp. El que a nosaltres ens interessa ara per ara és el primer. És un document on s’estipulen les condicions de treball i sou que el Centro Obrero Socialista presenta perquè siga tramés a la patronal i que ha de començar a regir a partir del primer de setembre, sembla que tant sí com no, fins abans de plantar l’arròs.

El document sembla no donar massa peu a la negociació, malgrat que tot indica que aquest document s’emmarca en el RD de 15 de març de 1919 pel qual hom disposava la creació de comités paritaris; cosa que fou refermada pel RD de 3 i 30 d’abril de 1919, publicat al Boletín Oficial núm. 197 de data 19 d’agost, que tornava a disposar la creació de comités i juntes paritàries amb funcions de proposta i establir “términos de concordia entre patronos y obreros, procurando resolver en bases de armonía los conflictos entre ambos con el fin de constituir la Junta reguladora para estipular las condiciones

VIDA SOCIAL A TAVERNES A PRINCIPIS DEL SEGLE XX

del trabajo y de su justa remuneración en cumplimiento al articulo 1ª de dicho RD” tal com diu un ofici de l’Ajuntament de Tavernes al president del Centro Unión Republicana, el qual du data de 22 de agost de 1919.8

Paga la pena de reproduir el document complet atés la seua originalitat.

Centro Obrero Socialista de Tabernes de Valldigna

Seccion de trabajadores el Campo

Bases y condiciones de trabajo que presenta este Centro al Señor alcalde de la misma para su transmisión a la clase patronal y que empezaran a regir el dia primero de Septiembre hasta antes del plantar del arroz.

1º Segar arroz según horas de costumbre, jornal, 2º Trabajar en la era según id de id 3º Recoger panizo id id de id 4º arrancar cacahuet id id de id 10 pesetas 12 “ 8 “ 8 “

5º Birbar naranjos con legona id id de id

6 “ 6º Recoger y atar paja id id de id 6 “ 7º Toñar desde primero Septiembre hasta primero de Marzo 8 “ y desde primero de Marzo hasta el plantar arroz según costumbre 10 “ 8º Cavar huertos con la azada según costumbre, jornal 9 pts Las demás faenas, jornal según costumbre 4’50 pts

Seccion agrícola obrera de caballerías

Acarreo de arros (sic) a las eras; puntos de descarga 1er punto hasta la Montañeta de Refel (escrit i rectificat); 2º hasta el pueblo y 3º hasta las

eras arriba del poblado. Base 1ª Codiola 100 garbas; punto 1º 12 pesetes; id 2º 12’50 id 3º 13 pesetas 2ª Cañar y era Alfornt; punto 1º 11 pts; id 2º 11’50 id 3º 12 pts 3ª Masalari; punto 1º 10 pts; id 2º 10’50 id 3º 11 pts 4ª Borrons y Roqueta; punto 1º 20 pts id 2º 20’50 id 3º 21 pts 5ª Vapor y balsa; punto 1º 9 pts id 2º 9’50 id 3º 10 pts 6º Vora Marina punto 1º 10 pts id 2º 10’50 id 3º 11 pts 7ª Ralla y Terme punto 1º 10 pts id 2º 10’50 id 3º 11 pts 8ª Rafol y Golfo punto 1º 9 pts id 2º 9’50 id 3º 10 pts 9ª acarreo de arroz seco de 55 a 60 kilos punto 1º 0’40 pts; 2º 0,30 pts. 10ª Garbechar jornal integro según costumbre 30 pesetas 11ª Batre jornal según id. 25 pts 12ª Carro de palos “ “ “ 35 pts 13ª El jornal de batre se entiende de 8 horas y de estas en adelante se pagarán con arreglo a jornal

Condiciones: En todos los trabajos de la localidad serán preferidos los trabajadores de la misma que pertenezcan a la Federación de las Sociedades obreras agrícolas y similares de la región de levante.

Seccion de podadores

1ª A partir de primer de Sepbre la faena podar jornal 5 pesetas 2ª Escarbar 5’5 ptas 3ª arrancar plantones 100 6’00 “ 4ª Plantar 6’00 “ 5ª Marcar hasta 2 hanegadas a razón 2’00 “ y de 2 hanegadas en adelante 1’50 “ 6ª Yngertar el jornal 7’00 “ 7ª Se prohíbe la entrada en este termino a los podadores forasteros

Tabernes de Valldigna 30 de agosto de 1919 El Comité

Seción femenin (sic) són las bases siguientes (amb lletra diferent, el que indica que fou afegit posteriorment)

Para el trabajo de ebera horves(inintel·ligible) de costumbre 5 ptas Cacahuet 4 idem

El document presenta molts aspectes interessants. El primer és evidentment el fet de ser un retrat fidedigne de quines eren les tasques més habituals que solien fer-se al camp en aquells moment i quins eren el principals conreus. Podem observar que hom distingeix tres grans tipus de feines: treballar el camp, transport i feines amb cavalls, i esporgar.

De l’anàlisi de la informació desglossada en estos tres grans apartats podem apreciar com l’arròs s’havia convertit en un conreu bàsic, el qual donava, a més, molta feina. Detallar cada feina i detallar els jornals en cada tasca és un dels objectius principals del document, especialment pel fa referència al transport de l’arròs des de les diferents partides (Alcudiola, Canyar, el Forn, Massalari, Borrons, Roqueta, Vapor, Bassa, Vora Marina, Ratlla, Terme, Ràfol, Golf) fins a les eres situades a la Muntanyeta de Rafel, al poble o dalt del poble. Tonyar, plantar l’arròs, segar-lo –el segon més ben pagat-, fer garbes, transportar-lo, batre’l i treballar a l’era –el més ben pagat- eren les principals feines. El preu del jornal evidentment estaria d’acord amb la duresa i especialització de la feina.

El segon conreu important que estava agafant una gran embranzida era el del tarongerar. Plantar o arrencar plançons, birbar el tarongerar, tonyar, cavar, escarbar, esporgar, empeltar o marcar les terres amb fites eren algunes de les ocupacions a les quals es dedicaven els treballadors del camp vallers de 1919 –i cal suposar també les treballadores com després veurem.

Eren aquests dos els principals conreus pel que a donar jornals es refereix. Altres com la dacsa, la palla o el cacau sembla que no devien ser tan importants. Ara bé, cal fer esment de com el treball amb el cacau –segurament espolsar-lo i recollir-lo-, sí que sembla que fou una de les ocupacions importants per a les dones. L’altra ocupació no hem estat capaços d’interpretar el que al document hi ha escrit (ebera horas de costumbre?). El que és evident és que aquest últim apartat hi fou afegit amb posterioritat i amb una lletra diferent. Tota la resta del document presenta una lletra molt acurada i rodona mentre que aquesta última és més nerviosa i insegura com s’aprecia en el traç d’algunes lletres. El mateix fet que siga un afegitó indica que en un primer moment no es va tenir en compte el treball de les dones i que fou després de ja signat el document pel Comité quan es va fer l’annex. No hi ha dubte que, a més d’aquestes dues feines, el treball de les dones com a ajudes familiars era continu i indispensable.

Hi ha un últim detall que no voldria passar per alt abans d’acabar l’anàlisi que fem d’aquesta associació. Em referisc al fet que no hi ha dubte que el detall tan exhaustiu que es fa de totes les feines i tots els jornals tenia com a objectiu final evitar els abusos als jornalers per part dels propietaris. En el mateix sentit cal interpretar les clàusules que prohibeixen per exemple que esporgadors de fora treballen al terme o que s’haja de preferir treballadors de la mateixa localitat; i més si estan afiliats a la Federación de las Sociedades Obreras Agrícolas y Similares de la Región de Levante abans que els de fora. Amb això s’impedia que hom contractara jornalers d’altres llocs per un jornal menor fent així la guitza als de Tavernes. És a dir, s’intentava impedir que, tot aprofitant-se de la necessitat de jornalers d’altres zones, els contractaren com a esquirols per tal de soscavar el drets dels treballadors autòctons. És quelcom semblant al que després s’estipularà en la Llei de Termes Municipals de la Segona República.

Perquè, com Pere Solà (1993) afirma:

“històricament, l’associacionisme obrer essencialment té a veure amb temes clau com: 1) treball, 2) defensa de la salut i d’unes condicions de vida dignes i suficients (‘previsió social’ se n’ha dit d’això), i 3) ocupació de l’oci.” 9

En un altre lloc també s’insisteix en el paper que en la formació i alfabetització de la classe obrera tindran aquests centres obrers. Nosaltres no entrarem en aquesta qüestió però no volíem passar l’ocasió de remarcar aquest punt.10

El Círculo Recreativo o de Ynstrucción y Recreo

Pel que fa als círculos, círculo cultural o círculo recreativo, ja ho apuntàvem en un altre article, el terme solia utilitzar-se com a sinònim de casino cultural o casino recreativo. De fet, és un del conceptes més usuals de l’associacionisme espanyol juntament amb el de casino. L’ús de círculo amb valor associatiu prové de l’alemany kreir (assemblea o junta), d’on el prengueren els francesos i d’ací va passar a Espanya. El cas és que el terme no tenia cap accepció associativa a Espanya fins que es va assimilar del francès. Tradicionalment

VIDA SOCIAL A TAVERNES A PRINCIPIS DEL SEGLE XX

Escala Circulo Alcireño

9 SOLA, P.: L’associacionisme obrer a la historia de la societat catalana, L’avenç, Barcelona, nº 171, juny de 1992, p 28. Recollit a NAVARRO NAVARRO, J. Mundo obrero, cultura y asociacionismo: algunas reflexiones sobre modelos y pervivencias formales. Hispania, CSIC, 2003, LXIII, núm 214. 10 TIANA FERRER, A. Maestros, misioneros y militantes: la educación de la clase obrera madrileña, 1898-1917. Madrid: Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación, 1992. 27

s’ha utilitzat per a definir tot tipus de reunió: aristocràtica, política, sindical, etc. Inclús simplement com a sector o ambient social, cosa que no necessàriament implica desig associatiu.11 En qualsevol cas, i pel que a nosaltres ens interessa, aquest concepte s’utilitzava per a qualificar les societats orientades cap a les activitats recreatives, tot i que no ignoraren les culturals.12 El cas que ens ocupa s’ajusta fàcilment a aquesta definició.

Deixant de costat el cas del Centro Artístico Musical i el Centre Artístic Musical, els quals acabarien derivant en l’actual Societat Instructiva Musical, és cert que la música sempre ha estat uns dels objectius dels casinos culturals, casinos recreatius, cercles culturals o cercles recreatius, segons l’accepció que utilitzem. En un altre article ja fèiem esment de com la música era vista com una de les activitats en què podien ocupar les seues hores els socis de la Sociedad Casino de Tabernes de la Valldigna, encara que en la versió final dels estatuts va desaparèixer aquesta referència.13 Però, en canvi, altres círculos sí que podien incorporar aquesta activitat com una de les activitats fonamentals dels seus components. Una d’aquestes a les quals volem referir-nos és precisament el Círculo Recreativo o de Ynstrucción y Recreo.

El 16 de setembre de 1919 envia un ofici a l’alcalde, com totes les altres associacions del moment, per tal d’informar de qui són els membres, la junta directiva, on tenen la seu, etc. En aquest ofici, tot i que el segell indica el nom de Círculo Recreativo de Tabernes de Valldigna, especifiquen que el nom real és Círculo de Ynstrucción y Recreo. El domicili el tenen a la Plaça Major número 30 i el caràcter de l’associació és el recreo y enseñanza. En aquell moment tenen la no menyspreable quantitat de 550 socis. El president serà un vell conegut nostre: Gabriel Hernández Martí. Després nomenaran Vicente Llinares Almiñana com a vocal per a la Junta reguladora.

No sabem de ciència certa si aquest Círculo seria el mateix Casino de Ynstrucción y Recreo de Tabernes de la Valldigna el qual, per tal d’evitar malentesos i en un signe de transparència –i un cert malestar també, tal com donen a entendre algunes expressions de retret-, comunicava el següent:

“Siempre deferente la Junta que tengo la honra de presidir con todo vecino honrado de esta localidad que pretenda enterarse del regiment interior del Cacino y la pretensión la formule en terminos que no den lugar a interpretacions de inquisicion; y habiendo llegado a conocimiento de esta Junta directiva por conducto de su secretaria que V. Tiene manifestados deseos en conocer el resultado de la eleccions de...”14

11 ALÍA, F. et alter (GEAS): España en sociedad. Las asociaciones a finales del siglo XIX. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 1998. 12 VILLENA ESPINOSA, R. I LÓPEZ VILLAVERDE, A.L. Espacio privado, dimensión pública: Hacia una caracterización del casino en la España Contemporánea. Hispania, CSIC, 2003, LXIII/2, núm. 214. 13 CISCAR VERCHER, J. La Sociedad Casino de Tabernes de la Valldigna. Llibre de Festes de Tavernes de la Valldigna, 2018. 14 Ja hem apuntat en diverses ocasions les confusions en els noms de les diferents associacions, confusions que sovint apareixen en el mateixos documents emesos pels interessats on el nom que apareix al segell o dintre del document no coincideixen. I és que segurament, les denominacions Paga la pena dir que, al llarg de tots els articles en els quals hem estat analitzant l’associacionisme a Tavernes en aquelles dates, ha quedat palés l’enorme quantitat de membres que tenien les diverses associacions, i això que no són poques les que hi havia. Sembla que l’associacionisme constituïa una norma entre molts i moltes vallers i valleres i que bona part de la vida pública es canalitzava a través d’aquestes associacions. I, és clar, una part de la vida pública de molts d’ells era canalitzada a través de la música com és el cas d’aquest Círculo Recreativo. Tenim la sort de disposar d’un document on queda evidenciat aquest aspecte. És un llistat de dues pàgines on s’específica quins eren els membres de l’esmentat Círculo i els instruments que tocaven.

YNDIVIDUOS YNSTRUMENTOS

Mariano Sala Grau Bombardino Abelardo Estruch Escrihuela Yd. Bautista Ferrando Navarro Bajo-dó Vicente Cardona Yd José Pineda Camarena Yd-mib Bernardo Sifres Boquer Bombo Luis Galera Sales Caja Tomas Torres Sapiña Redoblante o tambor Santiago Ripoll Sifres Platillos (Amb llapis) Antonio Grau Grau Corneta Vicente Ferragud Grau Domingo Sansaloni Corneta Antonio Vidal Lopez Corneta José Martínez Corneta

BANDA DE MÚSICA

Francisco Miralles Seba Requinto Salvador Estruch Gonzalez Clarinete Federico Bertomeu Grau Yd Felipe Talens Payas Yd Joaquin Juan Bononat Yd Miguel Sala Grau Yd Joaquin Garcia Sansaloni Yd Justo Bou Ciscar Yd Gabriel juan Escrihuela Saxofon mib Bautista Chova Enguis Yd Francisco Fons Alemany Saxofon sib Andrés Sala Grau Yd Bernardino Almiñana Fliscorno 1º Luis Altur Llobell Yd Bautista Vercher Fons Cornetin 1º Vicente Alandete Sansaloni Fliscorno 2º Francisco Boscá Grau Cornetin 2º Enrique Almela Bertomeu Yd Bautista Vercher Ribis Trombico Juan Muñoz Trompa Rosendo Grau Cardona Fliscorno bajo José Giner Talens Trombón 1º Bautista Vercher Bisquert Yd-2º Salvador Vercher Meló Yd-3º

Una vertadera i completa banda de música, no hi ha dubte. No tenim més informació sobre les activitats d’aquesta associació. Com sempre, només en tenim pinzellades. I amb totes les pinzellades anem pintant un quadre general aproximat del que seria l’associacionisme a principis de segle XX.

En aquest sentit, cal fer esment que hi hagué altres centros ynstructivos i círculos com ara el Centro Ynstructivo Republicano, el qual el 1912 sol·licitava autorització per a obrir de nou el centre, cosa que se li atorgà. El 1919, ja ho hem esmentat més amunt, se li demana que designe vocal de la Junta Reguladora; i el 1921 continuava existint i remet a l’alcalde la composició de la junta directiva, la qual estava formada per:

Presidente D. Vicente Cucarella Vice “ Luis Altur Secretario Enrique Pérez Vice “ Adolfo Auset Depositario Luis Gascon Vocal 1º Bautista Alberola “ 2º Bautista Vercher “ 3º Jose Pastor “ 4º Florencio Galiana “ 5º Bautista Molla “ 6º Santiago Puyoll (inentil·lible) “ 7º Vicente Tur “ 8º Juan Vila Però res més sabem pel que a les seues activitats es refereix. Un altre fou el Círculo El Progreso, domiciliat a la Plaça Major número 12, primer pis. Aquest, com la gran majoria, manifesta un caràcter educatiu. En 1919 tenia 181 socis i el seu president i vicepresidents eren respectivament Enrique Giner Martí i Bautista Gil. I encara podem afegir més pinzellades soltes que ens ajuden, si no a copsar, almenys entreveure quins eren els anhels dels nostres conciutadans i de les nostres conciutadanes en aquelles dates quan s’agrupaven amb altres de la mateixa localitat. A estes ens referirem ara.

VIDA SOCIAL A TAVERNES A PRINCIPIS DEL SEGLE XX

Porta Circulo Alcireño

Altres associacions

La Sociedad Humanitaria Tabernes de Valldigna

A penes tenim informació d’aquesta associació, però el mateix nom ens resultava tan atraient que no volíem passar l’ocasió de fer-ne esment. Tampoc s’hi troben massa referències en la bibliografia existent, encara que ens consta que n’hi havia arreu de l’estat d’altres amb el mateix nom. D’aquesta només coneixem el que ells mateixos ens comuniquen: el nom de la societat, el domicili, l’objectiu, el nombre de socis i el nom del president.

“Dando cumplimiento al oficio remitido por V a esta Sociedad tenemos a bien manifestarle los datos siguientes

1º Titulo de la Sociedad La Humanitaria 2º Calle de S. Roque, nº 64 3º Socorros mutuos 4º nº de socios 140 5º Nombre del Presidente Vte. Gomez Casanova Dios guarde a V. muchos años Tabernes de Valldigna 19 Sbre 1919 El Presidente Vicente Gomez”

Com veiem, no és massa nombrosa si la comparem amb les altres, però, tot i així, és un nombre significatiu en una societat on proliferaren tantes associacions al mateix temps. És una de tantes societats d’obrers, les quals només tenen com a objectiu ajudar-se els uns als altres en moments de dificultats o fer la vida més fàcil en sentir el suport d’altres veïns o establir lligams de protecció. També, és clar, si aquestes ajudaven a satisfer les necessitats materials de manera més econòmica, molt millor. Era el cas, per exemple, de la següent associació:

Sociedad La Protectora

La seua finalitat, com declaren els mateixos components en explicitar el títol, era ser una cooperativa de consum. En altres lloc amplien la informació quan detallen que el caràcter de l’associació era “comercial con protección para sus asociados”. Tenia el domicili, com moltes de les associacions que estem analitzant, a la Plaça Major, concretament al número 29. El president era de nou Gabriel Hernández Martí. Nomenaren, com era preceptiu, vocal de la Junta Reguladora. Fou designat el soci Jeremías Bononad Mifsud. No era una societat massa nombrosa, només 97 socis. Tot i així disposava d’un element que fins ara no havíem vist en altres: un teatre, que sembla que estava en el mateix local de la societat. En 1902 l’arquitecte provincial, després de fer-ne un reconeixement, autoritza l’alcalde que done permís perquè s’hi puguen fer funcions de teatre, ja que el president ha assegurat que instal·larà “en dicho Coliseo el telón metálico” preceptiu per a evitar mals majors en cas d’incendi.15

N’hi havia una altra amb un nom semblant, la Protectora Unión Agrícola, domiciliada al Carrer Major número 33, encara que la seua finalitat era bastant diferent, ja que tenia caràcter agrícola, tot i que compartiria, com les altres, un anhel de protecció per part de conciutadans amb els quals es compartien interessos comuns. La quantitat de socis era bastant considerable i abastava la quantitat de 250 membres. El president era Ignacio Sala Sansaloni.

Conclusió

Al llarg dels tres últims articles que hem publicat en aquest llibre de festes, ja ho hem apuntat abans, hem pogut comprovar com la quantitat d’associacions existents a Tavernes de la Valldigna, una localitat que el 1920 tenia 9563 habitants, era extremadament nombrosa. També ho era la quantitat de socis que tenien i la diversitat d’objectes a les quals estaven destinats. Sembla com si els vallers i valleres d’aquelles dates decidiren que la vida en societat, la vida pública, l’entreteniment -el recreo- i la consecució de la seua emancipació a través de la instrucció i la reivindicació depenien de formar part d’alguna o algunes associacions. Algunes romandran en el temps, altres desapareixeran, però, al cap i a la fi, podem concloure que s’havia creat una vertadera xarxa de connexions i interessos compartits, de solidaritats, d’anhels i desitjos, de vides viscudes solidàriament amb altres, que anava conformant Tavernes com a poble i com a societat amb una nítida identitat col·lectiva.

Josep Ciscar Vercher

Cronista oficial adjunt de Tavernes de la Valldigna.

15 En 1915 un nou mitjà d’entreteniment farà aparició a Tavernes de la Valldigna. Ens referim al cinema. Efectivament, el 6 ‘octubre de 1915, un empresari del teatre-del qual no es diu el nom- manifesta la pretensió d’obrir el teatre de nou per a “dar funciones de cinematógrafo”. Se l’autoritza a canvi de realitzar un seguit d’acondicionaments, la majoria d’ells relacionats amb la seguretat.