ÈPICA I PERSISTENT HERÈNCIA
quan els titelles deixen de parlar als déus per a parlar dels homes
Si un romà del segle I fullegés aquest programa, se sorprendria de moltes coses: la mal·leabilitat del suport, l’hiperrealisme de les representacions, la qualitat dels pigments, el virtuosisme cal·ligràfic... I si pogués llegir-ne els textos, s’exclamaria pel fet que se cedís la paraula a un titellaire. Però és sabut que en aquest ludi que és Tarraco Viva ja passen, aquestes coses. Tot seguit, uns apunts entorn d’aquesta disciplina remota i meravellosa. La relació dels homes amb els titelles ve de lluny; els déus de les civilitzacions antigues parlaven per boca de màscares, tòtems i titelles. Els antecedents dels titelles romans els trobem en la tradició egípcia i grega; Heròdot és qui dona el primer testimoni de la seva utilització a Egipte, en el qual, en el marc de ritus festius que ell identifica amb Osiris, parla d’unes «dones que passegen de poble en poble figuretes de l’alçada d’una colzada, la part sexual de les quals és gairebé igual que la resta del cos [...]».(1) Tot indica que a Grècia els titelles foren molt populars i s’utilitzaren com a joguines a la vida quotidiana i com a elements dramàtics en ritus de caràcter dionisíac. Alhora, podem considerar que és ara quan l’ús dels titelles amb finalitats rituals ja podria haver conviscut amb l’ús públic de caràcter profà, però aquesta culminació s’evidencia quan els titelles arriben a Roma, on participen d’espectacles eròtics, còmics i, fins i tot, podrien haver estat emprats amb finalitats de propaganda política. És a Roma on la seva personalitat es transforma en la que ens ha arribat avui dia: divertits, subversius i populars. Les paròdies dels mims i el caràcter burlesc de les farses atel·lanes van ajudar a perfilar-ne aquest nou tarannà. Tot i que, com veiem en les Geòrgiques de Virgili, també perdura la utilització de figures d’argila en ritus dedicats a Bacus previs a les representacions teatrals: «Es diverteixen amb versos grollers,
GLADIUS I MEDULINA. Titelles romans Genovesa, narratives teatrals (Tarragona)
amb riures desenfrenats, es posen màscares horroroses excavades en l’escorça i t’invoquen, Bacus, amb himnes alegres, i, en honor teu, pengen des de dalt d’un pi figuretes d’argila modelada [...]».(2) La generalització de l’oci popular a Roma es desenvolupa gràcies a la necessitat de gestionar una situació que podria esdevenir perillosa: «Les nombroses conquestes militars van configurar un Estat immens, només governable amb la mercantilització del plaer, la manipulació política del temps lliure i la transformació del treball en oci codificat. La rígida moral dels primers pares de Roma esdevingué insuficient per a mantenir tranquils els milers de ciutadans i pelegrins que envaïen les ciutats.»(3) Així, doncs, cal veure una preocupació constant dels governants per tenir el poble entretingut. En un context cosmopolita i ociós com el que hi havia a la ciutat de Roma, els titelles van formar part del seu paisatge urbà, però, al contrari que a Grècia, no van gaudir mai de l’aprovació de les elits polítiques i culturals. Els titelles deixen de parlar als déus per a parlar dels homes i es transformen en una diversió de carrer, i com a tal, sensibles a càstigs i engarjolaments quan incomoden qui no toca. A Roma, les representacions amb titelles estaven associades a la bullícia del carrer i destinades al poble. Els romans, en el seu orgull de ciutadans privilegiats i dominadors del món, no es podien dedicar a aquests arts menors. «Es podia ser mag, xerraire, actor o titellaire, per aquest ordre, només en dos casos: sent estranger o esclau.»(4) L’oligarquia romana considerava l’ofici d’actor com una cosa infame; per contra, gaudia de l’acceptació popular. Al voltant dels actors reconeguts malvivia una gran quantitat d’artistes menys afortunats; segurament, aquest és el perfil dels titellaires romans: actors que, després de passar pel teatre, provaven sort amb «els ninots que parlen». Gràcies a la naturalesa senzilla d’aquesta disciplina, els titelles arriben a tots els racons de l’Imperi. El lleure i l’entreteniment formaven una estructura comercial que no sols V I DA Q U OT I DIA NA
93
