L’IDEAL ATLÈTIC
esport i cultura en el mediterrani clàssic
Sovint no ens adonem que entre les coses que marquen la nostra vida quotidiana actual, moltes, moltes, ens venen del passat. Són herència de les grans cultures que han sorgit al llarg de la història en aquest mar nostre anomenat Mediterrani. Una és la pràctica de l’esport. Avui dia és habitual veure gent que corre per les nostres ciutats, fa exercici o practica algun joc d’equip. Això ja ho feien els antics grecs. Enguany, i aprofitant que Tarragona acollirà els Jocs del Mediterrani, viatjarem als orígens de l’esport. Ho farem explicant com es concebia a l’antiguitat i quines eren les seves principals manifestacions, però, sobretot, intentarem provocar una reflexió general sobre la relació entre l’esport i les cultures del món clàssic; Grècia i Roma, fonamentalment. Quins conceptes essencials va generar aquesta pràctica a les cultures grega i romana? Segons explica la professora Carmen Sánchez, «la competició, el certamen, l’agon(1), són elements centrals en el pensament grec. La competitivitat és el motor de l’activitat i del comportament de totes les activitats de la societat grega, ser aristos, ser el millor. Si s’aconsegueix el triomf, es troba la lloança de poetes i artistes, i es pot perdurar en la memòria dels vius. Aquesta és l’única immortalitat que es persegueix i s’aconsegueix».(2) Per què eren tan competitius els grecs? La resposta té molt a veure amb l’areté, un concepte de «virtut» que en el món de l’esport actual ha perdut part del prestigi que havia tingut en alguns moments de la història recent. Es tractava d’una virtut que no tenia connotacions religioses, sinó que era la visualització de l’equilibri entre el cos i la ment. A l’antiga Roma es va definir com «mens sana in corpore sano».
KUROS D’ANÀVISSOS, 530 aC aprox. Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
El terme areté és molt més complex que no pas el d’un equilibri que definiria l’estat de salut. Era l’expressió d’un ideal, l’ideal atlètic, de l’harmonia de la persona, de l’atleta que aconseguia un estat de perfecció mitjançant l’exercici esportiu i l’aprenentatge intel·lectual. Com deia Plató, «[...] la primera victòria i la més important és la que hom obté de si mateix, i la pitjor derrota i la més deshonrosa és sucumbir a un mateix. Això mostra que hi ha una guerra contra nosaltres mateixos a dintre de cadascun de nosaltres».(3) L’ideal atlètic dels antics va originar fenòmens culturals que encara ara ens afecten i emocionen. Un és precisament la invenció del cos perfecte: un cos nu, masculí preferentment, que avui encara representa un ideal de bellesa. Carmen Sánchez explica que «dues idees sorprenents que han educat la nostra forma de mirar tenen el seu origen en la Grècia antiga: el fet d’inventar el nu per a ser vist en públic i el fet de construir un cos masculí bell que, sent una construcció intel·lectual, irreal i impossible, sedueix la nostra mirada pel seu alt grau de veracitat naturalista... No hi ha cap altra cultura en la història de la humanitat, que no es derivi de la grega, que hagi exposat sistemàticament a la mirada pública la nuesa dels cossos dels seus déus, herois, ciutadans i atletes».(4) Tal com afirma Ernst Buschor, «probablement en cap altre període de la història cultural de la humanitat l’esport ha ocupat un lloc tan important en l’art com en l’antiga Grècia».(5) El cos de l’atleta es va convertir en el cos ideal per a déus, herois, reis i polítics i això es va reflectir en l’escultura grega i romana clàssica. Aquest ideal, per exemple, és molt present en les estàtues dels emperadors romans. Només cal mirar l’August de Prima Porta, inspirat en l’obra de Policlet coneguda com El Dorífor. L’esport no només va inspirar artistes plàstics. Poetes i dramaturgs també el van fer servir com a base per a les seves E SP ORT I C U LT U R A
43
