Company
V I C E N T C O M PA N Y R I E R A (SILLA, 1931 - 2018).
Fer un recorregut per la vida de Vicent Company, el Dimoni, per al llibret de les Festes del meu poble és per a mi tot un plaer. Parlar d’un home tan treballador, bo, graciós, bromista, amant de les tradicions, com ho era el meu avi, m’ompli d’orgull. Un home conegut en tot el poble pel seu treball al camp, per la seua dedicació al món de les falles i, com no, pel seu amor a la pólvora. «El pirotècnic del poble», li deien. Diuen que el món és un mocador i sempre que viatges fora et trobes algun siller o sillera o algú que té família a Silla. El «I tu de qui eres?» per a mi sempre ha sigut un motiu d’orgull «Jo soc neta de Vicent, el Dimoni» i, per descomptat, de seguida em reconeixien, perquè m’abuelo possiblement era un home conegut per tot el poble, d’aquells amb carisma, amb molts amics i a qui tot el món volia. Molts potser no ho sàpiguen, però el malnom de Dimoni li ve de son pare, ja que venia escurà al mercat, i quan les dones li regatejaven, ell agafava el plat i el tirava a terra per a espantar-les, per la qual cosa les dones li deien «Eres un dimoni!», i amb el malnom es va quedar, però perquè ell també ho era. Els que el coneixien bé deien que era molt bromista i que sempre estava rient-se. Li agradava molt fer malifetes, fins i tot al rector. Quan Don Fernando arribava al Bar Silla, mon iaio pagava i se n’anava. Al final, per curiositat, Don Fernando li va preguntar perquè feia això, i la seua contestació va ser: «Perquè jo soc el dimoni i vostè és la representació de Déu en la terra i no podem estar junts en el mateix lloc». De bromes en tenia per a tots!
30
Era un home molt familiar i amb una estima increïble cap a la seua família, potser a causa de totes les penúries que va patir quan era un xiquet. Em fa molt de goig reunir-me amb les meues ties perquè em conten històries de menuts. Sempre he cregut d’ells tres, i després de llegir aquesta història em donareu la raó, que tenen algun gen extra de fortalesa. Perquè és impressionant, amb l’edat que tenen, com de bé que es troben i l’energia que tenen a dins. M’abuelo, fins mesos abans de faltar, encara el
podies veure amb la furgoneta d’un lloc a altre o al Bar Silla fent-se un llimonet. Malgrat estar malalt, i que el seu cor no donava per a més, els últims mesos se n’anava cada dia al camp, amb mon tio i amb mon pare, a estar segut allí, perquè no podia estar-se quiet, no podia parar. Si parava, es moria, i així va ser, a poc a poc, aquell cos ple de vitalitat i energia en el qual s’havia convertit durant els seus últims anys, en un parell de mesos, s’esgotà. El berenar amb les meues ties i cosines, em va servir per a recordar els moments d’infantesa i adolescència de m’abuelo i per a un parell d’anècdotes de les meues ties, que, sens dubte, tenen molt de suc.
a la casa dels seus pares, al final del carrer del Patí. Tenia una germana major, Consuelo, i anys després va arribar Victoria, encara que tots li diguem Dea, la menuda. Com ja he dit abans, els seus pares tenien una paradeta al mercat municipal, on venien paelles, plats, cassoles… però poc de temps va durar allò, Vicent pare va faltar per
Però si us pareix bé, deixeu-me que comence pel principi, una història de superació d’una família a la postguerra civil espanyola. Una família sense cap classe de recurs que, amb sacrifici i treball, va aconseguir que els seus tres fills sobrevisqueren a la fam, les malalties i la pobresa d’aquells temps. Vicent va ser el segon fill de Vicent i Consuelo. Va nàixer a Silla l’1 de desembre de 1931,
Vicent (dalt esquerra) amb amics de quadrilla, entre ells Gonzalo Santos (dalt al mig).
