Metges Catalunya nº22

ABRIL 2023 # 22

de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet, Eva Martínez i Laia Calaf

: David Arribas

Editorial

Ras i curt. És la paraula màgica que ho deslloriga tot i allò que ha fet (la manca de planificació) que a hores d’ara patim la pitjor crisi d’organització sanitària des de la configuració de l’actual sistema de provisió pública i cobertura universal.

Amb la transferència de les competències sanitàries a la Generalitat, es va crear el sistema sanitari català tal com el coneixem. El model va ser reeixit durant un grapat d’anys, oferint una sanitat per a tothom amb una cartera de serveis molt àmplia i amb un cost assumible per a les arques del Govern. Però el sistema es basava en les baixes retribucions i les condicions laborals precàries del personal sanitari. Per aconseguir un sou digne, els metges es veien forçats a fer guàrdies ingents o a compaginar l’activitat pública amb la privada. És a dir, fent moltes i moltes hores de treball.

La fórmula va funcionar mentre el personal sanitari era abundant i acceptava l’explotació com la base de prestació dels seus serveis. La generació del baby boom, empesa per uns temps i contextos molt diferents als actuals, així ho va assumir.

Aquella generació ara s’està jubilant i la del seu recanvi és filla d’uns altres temps, valors i contextos socials. La demanda supera per molt l’oferta. Per aquest motiu, els metges joves poden ser més selectes a l’hora de triar les seves condicions de treball.

Així les coses, el nostre sistema low cost, que funciona a base d’esprémer els seus recursos, siguin materials o humans, no té més recorregut. Això fa com a mínim una dècada que els representants del col·lectiu mèdic ho estem alertant.

Tots els governs (autonòmics i centrals) ens han dut a la situació actual: una cruïlla que determinarà el servei públic de salut de les properes dècades. Les solucions per ara són pedaços (una altra característica molt nostra) que s’estan implantant per treure aigua de la barca. És cert que no tenim més remei que tolerar-les, però som molt conscients que, en cap cas, són solucions definitives.

L’única solució possible és la planificació. Quins recursos tenim i tindrem, quina cartera de serveis volem oferir i quina distribució territorial s’ha d’aplicar. Cal que el sistema públic de salut sigui una destinació atractiva per als facultatius i les facultatives. Cal planificar els professionals que formem i els especialistes que produïm. Cal que les condicions laborals i retributives siguin temptadores, sinó igual almenys a un nivell molt proper a allò que ofereixen els països del nostre entorn.

Metges de Catalunya (MC) està disposat a participar en la reconstrucció del sistema. Aquest va ser un factor determinant per a l’acceptació de la taula bilateral amb el Departament de Salut. Per primera vegada disposem d’un espai d’interlocució directa, sense ingerències externes. Sembla que la predisposició per part de l’Administració hi és, però caldrà veure si compleixen els seus compromisos i no s’arronsen davant les pressions de tercers. Cal tenir present, però, que les conseqüències d’un eventual fracàs anirien molt més enllà de la recuperació de les mobilitzacions.

PLANIFICACIÓ

Article

Una mobilització històrica per a un canvi de paradigma sindical

Les dues jornades de vaga convocades els dies 25 i 26 de gener de 2023 per Metges de Catalunya (MC) mobilitzen 20.000 facultatius als carrers. El Departament de Salut reconeix que la protesta és “molt important” i ofereix al sindicat una taula de negociació bilateral que posa en pausa les aturades.

Els dies 25 i 26 de gener de 2023 seran recordats com els de la mobilització més multitudinària dels facultatius i facultatives del sistema sanitari català. La vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) va treure als carrers de Barcelona prop de 20.000 professionals que es van manifestar pels carrers de la ciutat reclamant millores substancials de les seves condicions de treball. El sindicat va valorar la protesta com un “èxit absolut i rotund”, reflex de l’afartament i el cansament del col·lectiu mèdic. “El personal facultatiu està emprenyat, cohesionat i reivindicatiu”, va destacar el secretari general de MC, Xavier Lleonart, afegint que les demandes dels manifestants les comprenia i compartia “tothom”.

L’èxit de la vaga va ser reconegut pel mateix Departament de Salut, confirmant

una “adhesió important” dels metges i metgesses a la convocatòria de MC. El director del CatSalut, Ramon Canal, davant els mitjans de comunicació, va assegurar que la mobilització havia estat “important”, tant a l’activitat assistencial programada com als centres d’atenció primària (CAP) i hospitals. Segons les dades aportades per Salut, els dos dies d’aturades van tenir “alta afectació assistencial”, amb unes 5.000 agendes de visites de facultatius anul·lades i unes 2.000 cirurgies ajornades.

La força de col·lectiu i la seva capacitat de pressió van aconseguir, després de sis reunions maratonianes amb el conseller de Salut, Manel Balcells, i la resta d’alts càrrecs del departament, una sèrie de compromisos per part de l’administració sanitària que han de donar resposta, a curt termini, a les principals reivindicacions dels facultatius.

Entre aquests compromisos, destaca la creació d’una taula mèdica bilateral, un nou espai de negociació composat exclusivament pels representants dels professionals mèdics i l’Administració. La taula, que durant els seus primers sis mesos d’existència es reunirà, com a mínim, de manera quinzenal abordarà qüestions d’índole professional, assistencial i laboral recollides en un pla específic de treball.

MC, que durant les jornades de mobilització va demanar que les solucions que reclamava el personal mèdic no podien quedar diluïdes en altres espais de participació, ha exigit que la taula ofereixi resultats tangibles i a curt termini que proporcionin benestar i recuperin la motivació dels professionals. Pel contrari, la protesta es reprendrà.

Pla de treball de la taula mèdica bilateral

• Millorar la capacitat de captació i retenció del personal facultatiu del SISCAT.

• Analitzar les càrregues de treball del personal mèdic i les àrees de millora per eliminar tasques burocràtiques i sense valor clínic.

• Analitzar la situació de les agendes dels facultatius i facultatives per racionalitzar-les.

• Analitzar i definir l’aplicació dels rols competencials professionals del personal facultatiu.

• Definir les necessitats de personal del sistema, així com conèixer el nombre de professionals disponibles i la dotació necessària per garantir la cartera de serveis, cobrint el dèficit de plantilla estructural allà on sigui necessari.

• Analitzar les especialitats mèdiques deficitàries i definir accions concretes per abordar aquestes mancances.

• Fer un anàlisi per especialitats de les previsions de jubilació i plantejar propostes de reposició de personal per cobrir vacants.

• Facilitar l’accés a la formació mèdica continuada acreditada.

• Promoure i incentivar la docència, recerca i innovació de metges i metgesses augmentant les hores de dedicació.

• Monitorar el desenvolupament del pla d’estabilització 2022 –2025 de les entitats integrants del SISCAT per garantir la reducció de la temporalitat al 8%.

• Analitzar la regulació dels mòduls de doblament, escreixos i altres increments de la jornada ordinària.

• Regular les guàrdies presencials i els descansos, assegurant la disponibilitat de professionals.

• Analitzar la regulació de les guàrdies de crida en el marc de l’atenció continuada per formular propostes de millora.

• Estudiar i establir mecanismes per facilitar els mitjans de transport de l’atenció domiciliària.

• Abordar la planificació sanitària i establir mesures d’ordenació de serveis que garanteixin l’equitat d’accés i promoguin, amb mesures específiques, l’ocupació de places de difícil cobertura al sistema públic de salut.

Primers resultats de les negociacions

1a Reunió 21/02/2023

 25% de millora del preu de l’hora de guàrdia dels residents

2a Reunió 15/03/2023

 Garantir, com a mínim, el 10% del complement d’escreix per a tots els metges d’AP

Entrevista

El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, valora el resultat de la vaga convocada pel sindicat a principis de 2023.

El gener passat, Metges de Catalunya (MC) va organitzar una vaga molt exitosa que va mobilitzar vora 20.000 facultatius al carrer. El sindicat s’esperava aquesta resposta?

La impressió era que hi havia motius perquè la mobilització fos massiva, però moltes vegades, fins que no veus la gent al carrer, vols ser prudent i no pecar d’optimista. Per tant, hi va haver un cert de grau de sorpresa agradable.

Què és el que més li va agradar d’aquelles dues jornades?

La cohesió i la unitat. No es veien capelletes ni diferències per sectors, empreses o territoris. Tots érem metges, amb independència del lloc de treball. Precisament, aquest era un dels objectius que ens vam fixar com a direcció l’any 2021.

Abans d’aquesta vaga hi va haver una altra amb gran èxit de participació, la vaga MIR de la tardor de 2020. S’ha produït un canvi generacional i el col·lectiu mèdic és ara més combatiu i amb més capacitat de mobilització?

M’agradaria pensar que sí. La sensació és que les noves generacions tenen les idees molt clares i, si convé, surten al carrer per defensar-les. Això corrobora tot allò que hem anat dient i ens dona un punt d’esperança respecte al futur.

Hi ha un risc de frustració si aquesta consciència no es tradueix en millores? Aquest risc sempre hi és. Els responsables de la convocatòria en algun moment hauran de prendre decisions i això pot generar incomprensió o frustració, però és un dels peatges que comporta representar un col·lectiu tan ampli i tan heterogeni de professionals, amb ideologies i sensibilitats diferents.

Després de la darrera vaga també hi ha hagut un cert sentiment de frustració perquè alguns facultatius diuen que no visualitzen les millores aconseguides. Com ho valora el sindicat?

Cal fer esforços per explicar-nos bé i, quan ho fem, molts d’aquests neguits sovint s’esvaeixen. Els organitzadors sabem que, dels objectius que ens fixem, alguns podran assolir-se de manera immediata, altres més a llarg termini i uns altres segurament seran difícils d’assolir, però conceptualment també hi han de ser. Cadascú decideix que es mobilitza per uns motius particulars i, si aquests no es veuen satisfets, pot sorgir la frustració. La nostra obligació és explicar que estem treballant per aconseguir objectius el més transversals possibles. D’altra banda, no podem obviar que el sindicalisme mèdic té molts enemics i qualsevol tipus d’acord és molt complicat amb el poder sectorial i l’establishment sindical en contra i molt vigilant per poder sabotejar qualsevol fita del nostre col·lectiu.

És cert que la taula mèdica bilateral és una reivindicació històrica de MC, però no és menys cert que les experiències anteriors no van ser fructíferes. Què hi ha de diferent ara? Per què aquesta confiança?

Tot i que hi poden haver similituds, en les experiències anteriors l’espai no era exclusiu dels representants del col·lectiu mèdic i això feia que els resultats fossin difícils d’implantar. A la taula de negociació que hem aconseguit, el diàleg no té intermediaris, sinó que és de primera mà amb el màxim mandatari de la política sanitària. Aquesta interlocució directa i influent no s’havia aconseguit mai en els temps moderns. Per sobre d’això no hi ha res més, perquè qualsevol altra negociació és d’un nivell inferior. Pots negociar amb les empreses, amb les patronals, en àmbits sectorials, però, per damunt d’això hi ha el Departament de Salut i el Govern, i res més.

Quins resultats concrets per al dia a dia d’un metge/essa pretenen que es plasmin a la taula?

Evidentment, les millores retributives són molt importants, però la impressió és

que, hores d’ara, no són les principals ni les úniques. Un increment retributiu pot ser molt ben rebut i celebrat a curt termini, però si el metge de primària o d’urgències no millora les seves condicions de treball, l’alegria li durarà poc. Per això creiem que allò en què hem de treballar intensament és en la millora de les condicions de l’assistència.

Si no hi ha aquestes millores, el sindicat reactivarà les protestes?

Sí, dins d’un termini raonable, si no s’assolissin els objectius, hauríem de tornar a mobilitzar-nos. Però el que ha de passar és que es vagin aconseguint coses. Farem una avaluació del progrés de les negociacions després de l’estiu.

Entrevista completa

“El sindicalisme mèdic té molts enemics”

Vaga 25 i 26 gener 2023

Reportatge gràfic

Reportatge

Les veus de la vaga

Quins motius han portat els facultatius i les facultatives de la sanitat catalana a sumarse massivament a la vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) per denunciar la degradació sense fre del sistema, i quines mesures proposen per començar a redreçar la situació que amenaça amb una fallida del model?

“M’adhereixo a la vaga per reivindicar la nostra professió. Volem treballar dignament, amb condicions laborals adequades per al nostre esforç i per als nostres pacients. Sí que demanem un augment de retribucions, però jo, en el meu cas, penso que exercir de metge de família és estar pendent de la població, donar-los bona cura, bona qualitat assistencial i poder-los ajudar en el que podem. És vocacional totalment. Els nostres polítics han de replantejar el model d’atenció primària, invertir-hi més recursos i, sobretot, contractar més personal. La plantilla està molt minvada. Si no tenim més mans, no podem assumir una població més envellida i amb més problemes de salut.”

“Crec que estem en un punt d’inflexió. La gent està molt cremada i, si no sortim al carrer i ho demostrem a tota la població, sembla que aquestes coses passen desapercebudes. I al final, el fet que els metges i les metgesses estiguem cremats repercuteix en darrer terme en els pacients i això no ho volem. L’actual crisi sanitària és bastant difícil de resoldre perquè, sobretot, falta molt personal. La plantilla està molt cansada i molt cremada. Les condicions laborals, òbviament, podrien millorar. Els descansos s’haurien de respectar i ja no parlem del sou. No sé si la població sap què cobra un metge que treballa a la sanitat pública, però, amb la responsabilitat que tenim, crec que són coses a tenir en compte.”

“Hem de fer alguna cosa per garantir la salut pública i això passa per proporcionar tots els mitjans necessaris als sanitaris. Hem de tenir un bon lloc de treball, hem de vigilar l’envelliment de tota la professió que està al caure de cara a poder garantir el bon servei que necessita la societat i, evidentment, necessitem unes condicions laborals millors, amb uns sous millors, una bona dotació de professionals i, sobretot, fer atractiu el lloc de treball per no perdre talent. Actualment, veiem que no hi ha molt futur per als joves que pugen i que tenen una formació molt exigent. Necessiten dedicar molts anys de la seva vida a formar-se i es troben amb unes condicions de treball que realment no són de rebut.”

“Volem treballar dignament” “La gent està molt cremada”

“Cal fer atractiu el lloc de treball”

 Laura Olavide, metgessa de família CAP Sant Martí

 Mar Rocamora, metgessa MIR Hospital Joan XXIII

 Pere Joan Cardona, microbiòleg Hospital Germans Trias i Pujol

“Uns quants estudiants hem decidit adherir-nos a la vaga, perquè aquesta situació ens afectarà d’aquí a res. Creiem que les solucions passen per intentar aplicar polítiques que siguin atractives per quedar-nos en aquest sistema i que no hi hagi fuga de cervells. Entre tots els estudiants, hi ha molt de rebombori d’emigrar i marxar fora per aconseguir millors qualitats de vida, tant retributives com de temps. Jo he començat a estudiar alemany i m’ho plantejo seriosament. I sap greu perquè ara es jubilaran molts metges i el sistema sanitari públic quedarà amb una mancança important de personal. Ja la té actualment perquè a sobre marxem els que venim des de baix.”

“Patim la precarietat a molts nivells. Primer de tot, la precarietat assistencial de sobrecàrrega de treball, el temps que tenim per pacient i la qualitat que podem donar. Al final, el temps és el que marca la qualitat: si tenim poc temps, la qualitat que donem als nostres pacients no és l’adequada. És una falta de respecte per als pacients i per a nosaltres mateixos. Avui en dia, ens exigeixen treballar amb poc temps i molta quantitat i això no és segur ni per al pacient ni per a nosaltres. La qualitat assistencial és precària i no donem el servei que els pacients necessiten. Operem ràpid i malament. Fins i tot, la formació als residents queda compromesa perquè la pressió assistencial ens pot.”

“Estic cansada de llistes d’espera inaguantables, de veure pacients que els hauríem de tractar més bé i que, per manca de temps, no podem. Faig vaga no tant pels diners, sinó perquè no puc més. No pots atendre bé els pacients. Fem 10.000 coses alhora, a vegades surto del treball a les set de la tarda i et dona la sensació sempre que no acabes la feina, que no tractes bé els pacients i que no pots més. Són tants i tants anys que estic cansada. Cal cuidar més bé els metges, ja que fa anys que no se’ns tracta bé, amb unes condicions més bones i aconseguir més plantilla. Si ofereixes unes bones condicions de treball als companys, en vindran més a treballar.”

Vídeo

Primera jornada de vaga

Més de 10.000 facultatius i facultatives es manifesten a Barcelona per exigir millores assistencials i laborals.

Vídeo

Segona jornada de vaga

El personal facultatiu de la sanitat catalana es planta davant el Parlament de Catalunya i llença les seves bates blanques.

“Em plantejo marxar fora”

“Treballem amb poc temps”

“Fa anys que no se’ns tracta bé”

 Jordi Pons, estudiant de Medicina Universitat Autònoma de Barcelona

 Joan Salinas, ginecòleg Hospital Sant Joan de Reus

 Ariadna Sureda, cardiòloga Corporació de Salut del Maresme i la Selva

Article

8-M: Fragments feministes

Conciliació, estrès, rentadora, formació, maternitat, lideratge, diazepam, culpabilitat, responsabilitat, alliberament, poder, supermercat, violència, hormona, mitjó, sopar, estètica, ètica o gimnàs són alguns dels conceptes que donen forma a aquest mosaic de reflexions sobre el feminisme i el paper de la dona.

Xelo Casado psicòloga clínica

Està demostrat que les dificultats per conciliar la vida laboral/professional i personal de les dones facultatives provoca estrès amb repercussions molt importants en el benestar, ja que impacta directament en les nostres relacions familiars, socials i emocionals.

La discrepància entre les nostres expectatives professionals i motivacionals quan estudiàvem la carrera i la realitat en la qual treballem (pressió assistencial, jornades esgotadores, remuneració insuficient, necessitat de formació contínua, manca de reconeixement, etc.), juntament amb les pròpies situacions personals (maternitat i càrregues familiars intergeneracionals, entre d’altres), ens genera una gran desmotivació, esgotament i frustració.

Ens convé ser curoses amb nosaltres mateixes i aprendre a regular l’autoexigència. Sabem que ens costa desconnectar i, en ocasions, entomem i encarem la situació de forma poc saludable. Ens ha d’ajudar ser conscients de la situació, aprendre a posar límits sense culpabilitats i descarregar-nos.

David Arribas metge de família

Les dones són víctimes de les vulnerabilitats estructurals, de la violència i el maltractament. Descarregar-les d’aquests greuges passa, indiscutiblement, per fomentar el seu lideratge en la presa de decisió en tota mena de polítiques globals. Les dones han de tenir poder. El canvi no serà possible sense un reequilibri dels organismes de presa de decisions, on la paritat sigui una causa comuna i un imperatiu pragmàtic, per descobrir més endavant que la fortalesa i els idearis femenins són la solució a la gran majoria de problemes de la nostra humanitat, i que, en un temps

no allunyat, les dones han de ser la força del canvi per reendreçar-ho tot.

Irene Bermell anestesiòloga

Quan em van encarregar de redactar un text breu sobre feminisme, reconec que no sabia per on començar.

Tornant cap a casa, vaig passar a fer la compra setmanal. Al poc temps d’arribar a casa carregada de coses, va sortir la meva filla d’escola (sisè de primària... tot un reguitzell d’hormones i deures del cole!) i ens vam posar a taula a fer les nostres tasques. En un tres i no res, em vaig trobar estant de guàrdia localitzable,

amb una rentadora en marxa, el sopar ja preparat (per si truquen de l’hospital, és clar), un article a mig llegir sobre una complicació neuroquirúrgica infreqüent, una preadolescent demanant ajuda amb una presentació per a classe i una conversa informal via xarxa social amb el nostre secretari general.

El meu marit va arribar de la feina i, com que la rentadora encara no s’havia d’estendre, va tenir una estona per fer esport. És un home genial, gran pare i millor company, compartim les tasques de casa sense problema, però ell estava fent salut mentre jo feia de mare, sindicalista, anestesiòloga i mestressa de casa tot al mateix temps. Pot sonar a anècdota familiar, però em vaig adonar que il·lustra a la perfecció la situació actual de la dona treballadora.

Com d’esgotadora és aquest capacitat femenina d’estar permanentment en mode multitasca: havent de saber si la nena necessita mitjons, què farem per sopar l’endemà, quan era aquell interessant curs de formació continuada o si vam respondre aquell correu electrònic tan important... i amb un pessic de culpabilitat perquè cal passar l’aspiradora i el mirall del bany està brut.

Em considero una dona moderna, he viscut sempre en una família molt igualitària, tinc un llindar quasi vergonyós per a l’ordre i la neteja domèstica, però, francament, poc importa si és una qüestió sociocultural, autoimposada o epigenètica: la càrrega mental és una realitat diària que ens fulmina la qualitat de vida sense que en siguem gairebé conscients. Qui ens descarrega d’això?

Lourdes Franco metgessa de família

“Què et faig?”. “T’ajudo?”. Moltes de nosaltres reconeixerem aquestes frases en les nostres parelles, conceptes que nosaltres mateixes interioritzem: “No em puc queixar, m’ajuda molt a casa i amb la canalla”. Quan ens adonarem que no és ajuda el que ens fa falta, sinó que cadascun dels membres de la família es responsabilitzi de les tasques de la llar, de l’ordre i de l’organització que la bona convivència requereixen?

Corresponsabilitat! Les nostres parelles i els nostres fills també viuen a la mateixa casa i, per tant, també els compet que estigui neta, recollida i amb els mitjons al calaix. Ni la realització de les tasques

domèstiques, ni l’organització familiar està en cap gen. L’assignació d’aquestes funcions a les dones ha estat per un interès social i cultural que ens encotilla en un rol de submissió i cures, el qual ens ofega i ens fa emmalaltir. Allibera’t, posa límits. Descarrega’t!

Sílvia Membrilla metgessa de família

“Un globo, dos globos, tres globos, la luna es un globo que se me escapó” (Gloria Fuertes, 1974). Una estona extra de feina (em quedaré aquesta tarda, perquè no he acabat les consultes telefòniques), una reunió a la tarda de les extraescolars, una cita concertada amb la treballadora social de la mare que l’ha vist menys col·laboradora al centre de dia, una escapada a casa que ve el tècnic de la rentadora, una parada al supermercat que no em queden cebes, i, a la nit, després de sopar, buscaré una estona per revisar els correus electrònics i donar una ullada al pressupost del pintor de la comunitat. Si tens fills, no t’oblidis també de posar a la motxilla el treball per a demà i fer-li l’entrepà. Ah! Se m’oblidava: hauria d’haver fet un forat per anar al gimnàs. Tinc les lumbars que em criden l’atenció quasi a diari. I ahir no vaig plorar a la reunió quan parlaven dels objectius (DPO) de 2023 per vergonya. I no sé per què, però em fan mal les cames a la nit. Em prendré un ibuprofè i un diazepam. Com feia la cançó? Una tasca, dos feines a la vegada, tres coses sense acabar.... la vida és... se m’escapa!!! La vida se’ns escapa absorbides per la gran càrrega que hem normalitzat. Descarrega’t, cuida’t, delega i, si cal, crida “No puc mes!” i para a respirar.

Joan Latorre psiquiatre

Dones, les vostres àvies potser us deien que a elles els havien ensenyat que a casa manava l’home. Les vostres mares, potser que a casa havien de manar els dos, que us féssiu independents per no tenir que sotmetre-us. Heu vist que amb això no n’hi ha prou, moltes vegades us heu preguntat que coi els van dir les mares a les vostres parelles i ja no diguem els pares. Els pares i les mares no només s’han de fer corresponsables de les tasques domèstiques, sinó de l’educació de les filles i, sobretot, dels fills perquè entenguin amb profunditat què és repartir poder. Fora de casa també cal continuar reforçant missatges en aquest sentit, però

sobretot diguem ara a les nostres filles que cal desprendre’s dels jous que hi ha a l’exterior, que es facin independents de les pressions laborals, estètiques i ètiques com a cuidadores, i de qualsevol clixé que es torni massa feixuc.

Mireia Montesinos advocada

Quan treballes per compte aliena (ja sigui en l’àmbit públic com en el privat), la responsabilitat que el sistema funcioni no és teva: Descarrega’t d’haver d’acabar l’agenda, malgrat que la teva jornada laboral ja s’hagi acabat; d’haver de formar-te, quan a casa tothom ja dorm. No assumeixis riscos laborals durant l’embaràs i la lactància, i no carreguis tu sola amb la responsabilitat de cuidar a qui estimes. Ser dones independents, en bona part gràcies a la feina que fem, ens ha costat molt d’esforç: que no ens carregui tant com per impedir-nos viure.

Júlia Ojuel metgessa de família

La mitjana de les pensions de jubilació és superior en els homes que en les dones, fins i tot, per les mateixes categories professionals. Com pot ser això? Doncs, per totes les coses que ens passen en la nostra vida laboral per ser dones. Per les reduccions de jornada per cura, sigui de criatures o de gent gran, que afecten les cotitzacions. Per les excedències. Per no poder arribar a assolir els nivells més alts de carrera professional per manca de temps per fer investigació o formació. Pel sostre de vidre que ens impedeix arribar a llocs de treball millor remunerats. En resum, els patrons i les obligacions de gènere ens empobreixen. No tot són els diners, però, a part que t’ajuden a descarregar, són de justícia.

Anna Robert psicòloga clínica

M’he fet gran quan m’adono que estic en un moment sandvitx especial, en el qual haig de tenir cura, verticalment, dels pares i dels fills, i, horitzontalment, dels pacients que sovint no tinc temps d’atendre en condicions quan estic a l’hospital. Soc conscient que m’haig de descarregar de coses supèrflues i quedar-me amb les responsabilitats que em dicti la consciència. Sense exigir-me, perquè prou sento que se m’exigeix des de fora. I, també vull dir-ho, per trobar un espai per a mi, d’autocura per poder cuidar.

Assistir les supervivents de violència sexual. Enderrocar la por, el tabú i les distàncies

“Falten uns minuts per a les 8 del matí a la nostra clínica a Kananga, a la República Democràtica del Congo, i estem ballant. Aquí brindem assistència mèdica, psicològica i social a supervivents de violència sexual, persones de totes les edats i gèneres. Els 10 minuts de música i ball del matí són una manera que l’equip creï cohesió i força. Tenim un dia ple de desafiaments emocionals i psicològics al davant.

A la sala 1, una infermera tracta una dona de poc més de 50 anys. Diversos homes armats amb un matxet l’han agredit sexualment. Li van robar els diners i els aliments que portava per vendre. La seva roba està esquinçada. Ara li tracten les ferides, i li han donat roba neta i medicaments. La sala 2 també està ocupada: una llevadora cuida un nen de 7 anys. El seu professor en va abusar sexualment.

Sovint, la violència sexual es dona a l’entorn quotidià i és perpetrada per persones conegudes. També es produeix en espais públics: el mercat, la carretera, l’escola, el camp, la selva o els camps de persones desplaçades. No és estrany

que es denunciïn casos amb múltiples perpetradors.

Gairebé dos terços de les persones supervivents de violència sexual arriben fins a nosaltres després de les primeres 72 hores des de l’agressió, una finestra de temps molt important per prevenir malalties i embarassos no desitjats.

Per als nens i nenes, el motiu de la demora en buscar ajuda sol ser la por. Temen les conseqüències d’explicar als pares el que han viscut. Els supervivents barons també esmenten l’orgull com una raó per al retard. Tractem un nombre significativament menor d’homes supervivents, però sabem que també és una part de la població que necessita ajuda.

Una altra barrera important són les distàncies físiques. Per resoldre aquest problema, Metges Sense Fronteres (MSF) ha descentralitzat l’atenció. Al segon pis de la clínica, el nostre equip de promoció de la salut discuteix el programa del dia. Van a visitar diversos pobles dels voltants per educar sobre la violència sexual amb música i materials de suport. Sobretot,

explicaran la importància de rebre assistència mèdica en les primeres 72 hores, per a la profilaxi del VIH. També parlaran sobre malalties de transmissió sexual i mètodes anticonceptius.

Des de 2017, hem donat atenció mèdica i psicològica a més de 14.000 supervivents de violència sexual a Kananga. La planificació familiar i l’avortament segur també és una part important de la nostra feina. Dones joves i adultes ens coneixen gràcies al boca-orella. La realitat aquí és que els embarassos no desitjats encara són interromputs mitjançant avortaments no segurs i moltes dones pateixen complicacions greus o moren. Al meu equip, tots coneixen almenys una dona que va morir a causa d’un avortament no segur. Continua sent un tema tabú.

Som conscients que només veiem la punta de l’iceberg. La violència sexual forma part de la vida diària en aquesta zona del país i hi ha molts obstacles que no permeten als supervivents accedir a l’atenció mèdica adequada, però gràcies al nostre programa milers de persones han pogut rebre suport”.

Hannah Efrath Voltmer, llevadora de MSF a la ciutat de Kananga, a la República Democràtica del Congo

Espai per a les emocions i reflexions

Ment col·lectiva

Els dies 25 i 26 de gener d’enguany, els facultatius i les facultatives de la sanitat catalana ens vam unir i vam aixecar la veu per fer un reclam molt contundent a l’Administració: “Ho hem donat tot i no hem rebut res”. Farts de no ser escoltats, cansats i decebuts amb un sistema que fa anys que ens arracona i ens esprem fins a emmalaltir –un de cada de tres professionals està afectat totalment per la síndrome d’esgotament professional (burnout), segons un estudi de Metges de Catalunya (MC) de 2021–, hem dit prou i hem sortit als carrers exigint canvis. Canvis en un sistema sanitari que fa aigües des de fa temps i que ha empitjorat amb la pandèmia i la postpandèmia, com també ha empitjorat la salut mental del personal facultatiu forçat a atendre el patiment aliè de manera “instantània”, amb una sala d’espera a vessar, un dia rere l’altre.

L’arraconament en el qual ens trobem des de fa anys en els diferents convenis laborals de sector, apartats de decisions claus en el nostre funcionament i autogestió, ha contribuït a una sensació d’indefensió (poc importa el que diem si no se’ns escolta), i a un desgast físic i psíquic crònic en l’àmbit del treball.

Charles M Gustave Le Bon, llicenciat en medicina al 1876, en la seva obra Psicologia de les masses (1968) parla de com els sentiments i les emocions radiquen en la mentalitat popular. Hi ha una “ment col·lectiva” que sorgeix en les mobilitzacions i que supera qualsevol individualitat. Aquesta identitat col·lectiva, aquesta força, és la que es va copsar als carrers.

Durant els dos dies de mobilització, hem sentit les veus de la vaga de forma contundent. Veus algunes d’elles recollides

en clau d’experiències personals ( vegeu pàgines 13 i 14 d’aquesta revista ). Som facultatius i facultatives que sense complexos i sense culpabilitats, hem deixat clar, entre d’altres coses, que no podem normalitzar la sobrecàrrega que patim. Tampoc no podem normalitzar allò que hem passat: COVID-19, protocols, por, incertesa, canvis i més canvis, i molt sobreesforç sovint amb implicació del temps de descans, l’oci o la família. En el seu moment, la pandèmia va posar de relleu la nostra “fragilitat”, ben entesa com l’antítesi de la “totipotència divina” que sovint ens exigim i la societat espera de nosaltres. Un cop passat el pitjor, vam poder dir que som humans, que som vulnerables i que tota aquesta etapa ens ha marcat, com a tota la població en general, un abans i un després en la vida personal, però també en l’entorn laboral.

I ara és temps de transformació social. Sempre és així, com un yin-yang, al llarg de la història. Subjacent hi ha una lògica dialèctica: després d’etapes

de contenció i tancament, com les quarantenes i les restriccions a la llibertat de moviments, venen etapes de sacsejades i reivindicacions socials. No pot ser d’altra forma. Portat a l’extrem, el grup de Yale postulava en la seva teoria de la frustracióagressió que, després d’una repressió o contenció frustrant, sorgeix un impuls a la transgressió i, fins i tot, a l’agressivitat.

Com a col·lectiu, hem de ser conscients del nostre potencial d’acció i diàleg, d’allò que hem vist als carrers, i fer-ho arribar a la societat. Essent capaços de seure davant els polítics per entomar el repte d’un veritable canvi. Així doncs, estem de treva, confiant en arribar a concrecions que ens apropin a seguir exercint la nostra professió en el context d’una sanitat pública i de qualitat, però no en les condicions actuals. De fer en essència el mateix, però no fer-ho de la mateixa manera. Mentre hi hagi treva, els carrers estaran buits. Però si no s’aconsegueixen canvis, els tornarem a omplir. Ho hem donat tot. Ara ja res no ens atura.

Xelo Casado Montañés i Anna Robert Segarra. Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Espai jurídic

Apunts sobre el dret de vaga

El dret de vaga és un dret fonamental regulat en l’article 28 de la Constitució espanyola i en el Reial decret llei 17/1977. Segons la interpretació que li va donar la sentència del Tribunal Constitucional 11/1981, quan s’atempta contra aquest dret es produeix una vulneració d’un dret fonamental que, a més a més, pot incloure també la del dret a la llibertat sindical. Així mateix, s’estructura com a un mitjà de pressió de les persones treballadores i les seves organitzacions representatives, sindicals i unitàries, tant en la negociació col·lectiva com enfront de determinades decisions empresarials per buscar una solució negociada (incompatible amb el conflicte col·lectiu).

Amb relació als àmbits on es produeix la vaga, caldrà diferenciar a tots els efectes el següent:

- Segons la titularitat de l’empresa

Empresa privada

Empresa pública

- Segons el nivell d’afectació de la vaga

Centre de treball

Empresa

- Grup empresarial

- Sector

Aquestes diferències són importants perquè quan es convoca una vaga que afecta tot el Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT), incloent-hi l’Institut Català de la Salut (ICS) i també, en el seu cas, el Departament de Salut pel que fa al personal funcionari que hi treballa directament, s’està portant a terme una mateixa convocatòria que afecta diferents àmbits i, per tant, des d’un punt de vista jurídic, caldrà analitzar en cada cas la capacitat d’adoptar acords vinculants per part d’un únic comitè de vaga, així com els seus efectes jurídics en cadascuns dels àmbits i sectors en què es pretén que afecti.

Pel que fa, doncs, a la legitimitat dels subjectes i organitzacions, cal tenir presents dos punts de partida relatius a segons qui pugui convocar una vaga i segons qui pugui negociar un acord de desconvocatòria/sortida de vaga. I, encara dins d’aquests, si es tracta d’un acord amb eficàcia estatutària o bé amb eficàcia extraestatutària.

Qui són, aleshores, els subjectes i organitzacions legitimades per convocar una vaga?

- Organitzacions sindicals

- Representants unitaris del personal treballador

- Treballadors i treballadores d’un centre de treball o de l’empresa: assemblea i majoria simple

Una vegada convocada la vaga, com es produeix la intervenció d’una tercera part en la resolució extrajudicial de conflictes laborals? Aquesta es pot duu a terme a través de:

- Un procés de mediació: sistema de caràcter administratiu o alternatiu, de caràcter extrajudicial, de resolució de conflictes. Té caràcter voluntari, flexible i participatiu de resolució pacífica de conflictes. Les dues parts recorren voluntàriament a una tercera persona imparcial, el mediador, que formula propostes de solució.

- Un procés de conciliació: en aquest procediment, el tercer no té facultat per formular propostes, però intenta aproximar les parts perquè arribin a un acord.

Un procés d’arbitratge: el sotmetiment a l’arbitratge és voluntari. La decisió la pren el cos arbitral que emet un laude de caràcter obligatori (d’aquí que l’arbitratge sigui voluntari).

Però hi ha una excepció en què la llei preveu un supòsit d’arbitratge obligatori: “El Govern, a proposta del Ministeri de Treball, tenint en compte la durada o les conseqüències de la vaga, les posicions de les parts i el perjudici greu de l’economia nacional, podrà acordar la represa de l’activitat laboral, mitjançant un arbitratge obligatori”.

Cal tenir present que la legislació equipara el resultat indiferentment d’on s’hagi mediat. En qualsevol cas, s’ha de considerar que, al marge de la mediació o l’arbitratge, la vaga també pot acabar amb l’assoliment d’un acord entre les parts en conflicte i aquest s’haurà d’interpretar segons la seva literalitat, la finalitat que buscaven les parts i la seva voluntat emmarcada en el context en el qual es va adoptar l’acord.

En el cas de Metges de Catalunya (MC), el sindicat està legitimat per convocar vagues amb afectació a l’ICS i a les empreses públiques i privades, totes elles de l’àmbit del SISCAT. Ara bé, es troba amb la dificultat de l’assoliment d’un acord de sortida de vaga que es pugui aplicar de manera uniforme, perquè no només hi entren en joc diferents normatives (Estatut dels Treballadors i Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, conveni col·lectiu del SISCAT i empreses amb conveni propi, i acords de condicions de treball del personal estatutari), sinó també diferents àmbits de negociació de les condicions laborals.

Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE

Medicina i Catalunya, una mica d’història

Moll i Gimferrer: un president a l’alçada del Sindicat de Metges de Catalunya (II)

Com vam veure en l’article de l’anterior número de la revista, el 1931 Josep Moll havia començat el seu mandat com a president del Sindicat de Metges. Aquell mateix any també va dur a terme el Pla d’estructuració sanitària de Catalunya, que ha estudiat l’historiador de la medicina Ferran Sabaté.

La Generalitat de Catalunya va encarregar al sindicat l’elaboració d’unes ponències que havien de servir de base de discussió al Parlament de Catalunya per planificar l’organització sanitària del país. El resultat de les ponències, 300 pàgines en dos volums, va considerar-se la base d’acció de govern per crear els organismes propis i nomenar tècnics de la Generalitat. Per dur a terme aquesta comesa, l’organització sindical va aglutinar més de 400 metges procedents de diverses especialitats. El 30 de d’octubre de 1931 l’escrit va ser entregat al president de la Generalitat, Francesc Macià.

Aquesta bona sintonia amb la Generalitat de Catalunya venia precedida uns mesos abans amb la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931. Només dos dies després d’aquesta declaració, el Consell del Sindicat de Metges de Catalunya va donar suport a la República i va fer constar la seva «adhesió entusiasta al nou règim i oferir el seu concurs a l’obra d’organització de la Pàtria renaixent». Un suport que es va perllongar durant els mesos posteriors, sense deixar de demanar i lluitar pels drets del personal facultatiu, com va ser la celebració de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Aquell mateix any, el 1931, el seu amic, company al sindicat i pediatre Santiago Vivancos i Ferrés (1895-1939) va definir Josep Moll de la següent manera: «Es tenia la creença que no hi havia ambient; que els temps no eren propicis i que si s’intentés, fracassaria. En aquestes circumstàncies, al Casal li faltava un home d’excepcionals condicions, que fos capaç de convertir aquell expedient polsós en un projecte amb prou vitalitat per a reeixir, i li digués: “aixeca’t i camina”. El Casal trobà aquest home amb l’arribada de Josep Moll a la presidència del sindicat. Des d’aquell moment, les coses han canviat profundament, i el projecte, el “Llàtzer”, s’ha aixecat i camina; fa via i no morirà mai més.

L’home que fes aquest miracle, que vencés tants d’escrúpols, i miraments i resistències; l’home que “s’embranqués” amb una tan magna obra, era forçós que fos com en Moll; crec que no podia ésser ningú més que en Moll. Era precís posar a contribució un esforç continuat, hàbilment dirigit, era precís de convèncer, “fer cedir”, animar, encomanar entusiasme, veure i parlar a l’un i a l’altre, més ben dit, als uns i als altres; en fi, triomfar»

El 1933 va deixar la presidència del sindicat. El va substituir el cirurgià i futur conseller de Sanitat, Manuel Corachan i Garcia (1881-1942), però la seva activitat no va aturar-se. El 1935 va ser elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i hi va ingressar amb el discurs l´Art de Curar. El metge en la vida social moderna. El 1936, l’Associació General de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana va escollir-lo com a vocal de la seva junta pel Congrés que va celebrar-se a Perpinyà.

El 1937 va morir amb només 59 anys i la seva defunció va deixar un important buit en el món mèdic. El també amic i company sindical Josep Puig i Sais va escriure: «Com a home, el doctor Moll era un cúmul de totes les virtuts: bo en tota l’extensió de la paraula; no crec que hagués tingut mai un enemic, ni es pot concebre l’enemistat envers ell, així com no podem concebre l’existència de l’odi ni tan sols el rancor en el seu esperit, per part de tots els qui havíem tingut la sort d’honorar-nos amb la seva amistat i tracte. El doctor Moll era, a més, modest d’una modèstia que el feia simpàtic de seguida, era honest, franc cor-obert, afable de tracte, bon amic sense límits, generós, disposat sempre a sacrificar-se pels amics, honrat fins al sacrifici..., en resum, era en concepte de tots els qui l’havíem tractat, sense excepció sabuda, el que hem dit abans, un bon home i un bon amic. Això ho diu tot.

[...] La qualitat de bo, l’hem feta patent a home i ell aplicava, com no podia ser menys, la seva bondat, totes les seves virtuts, al servei de la professió; ell l’exercia abans com a sacerdoci que com a mitjà de guanyar-se la vida; es dedicà sempre a la medicina general, aspecte de la carrera més adequat per a exercir el càrrec de metge de família, avui tan vingut a menys, i ell apreciava tant aquest càrrec que, segons em deia un seu familiar, s’estimava més la confiança dels seus clients, que els honoraris que en rebia i es convertia amb satisfacció en el confident, conseller i amic dels seus clients, i ell estimava en estat de salut i es desvetllava per ells, en cas de malaltia»

Com hem pogut veure al llarg dels dos textos, Josep Moll i Gimferrer va caracteritzar-se per la seva passió per la medicina, la seva gestió al capdavant del Sindicat de Metges i la unió del món sanitari.

Josep

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

HEM DIT

Metges de Catalunya: “Hem donat una treva al Departament de Salut, però no renunciem a res”

MC agraeix al personal facultatiu l’extraordinari seguiment de la mobilització “històrica i exemplar” de les jornades de vaga dels dies 25 i 26 de gener i reafirma que la treva oferta a Salut només ha fet possible la desconvocatòria dels tres dies de vaga previstos al febrer, però no comporta cap renúncia de les reivindicacions sindicals.

celebrades a finals de març

MC ha obtingut un total de 79 delegats i delegades en les eleccions sindicals de l’ICS celebrades el 29 de març, incrementant un 14,5% el nombre de representants obtinguts respecte als comicis de 2019. El sindicat ha quedat en segona posició, a només un delegat de distància de la força més votada, i ha ampliat el suport electoral rebut en 484 vots.

MC aconsegueix un increment del 25% del preu de l’hora de guàrdia dels residents del SISCAT

MC ha pactat en la primera reunió de la mesa bilateral amb Salut, l’increment del 25% del preu de l’hora de guàrdia dels MIR dels centres concertats, que seran els millors retribuïts de l’Estat. El sindicat ha exigit que la millora també s’apliqui als residents de l’ICS perquè no s’estableixin desigualtats retributives.

MC denuncia la falta d’interès dels sindicats de la Mesa Sectorial per avançar en les negociacions del III Acord de l’ICS

MC denuncia la falta de voluntat dels altres sindicats de la Mesa Sectorial per avançar en la discussió del nou pacte laboral. “Quan un no posa traves, ho fa un altre”, critica l’organització, que sosté que “amb aquesta actitud posen en evidència que, per a ells, negociar el III Acord de l’ICS no és una prioritat”.

Metges de Catalunya augmenta un 14,5% la seva representació a l’ICS després de les eleccions sindicals

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Xavier Lleonart, secretari general de MC, denuncia la greu situació del sistema sanitari públic en la primera jornada de la vaga facultativa

“La sanitat se’n va en orris. El conseller de Salut, Manel Balcells, té un problema i l’ha de solventar. La proposta d’un gran Pacte Nacional de Salut no substitueix la solució a la greu crisi mèdica que té el país.”

Àlex Mayer, secretari MIR de MC, denuncia l’abús laboral que les empreses sanitàries fan als metges i metgesses residents

“Hi ha setmanes que fem dos o tres guàrdies. El problema està quan acabes una guàrdia de 24 hores i no pots anar a descansar. Cal assegurar plantilles i contractar més metges adjunts.”

Xavier Lleonart, secretari general de MC, explica el paquet de mesures acordades amb Salut que ha permès desconvocar la vaga facultativa

“Entenem que el paquet de mesures que Salut ens ha posat sobre la taula és suficient com per confiar en el compromís del departament i encetem una línia de treball que és novedosa. Establim una taula bilateral mèdica per poder tractar temes d’accessibilitat, qualitat i sobrecàrrega laboral.”

Milers de professionals facultatius es manifesten pels carrers de Barcelona en la segona jornada de la vaga convocada per MC

El personal facultatiu es mobilitza en el segon dia de vaga per demostrar cohesió i reclamar millores en les seves condicions laborals i assistencials. Prop de 5.000 professionals es planten davant el Parlament de Catalunya i llencen les seves bates blanques en senyal de protesta.

HUMOR GRÀFIC PER NAPI