Metges Catalunya nº25 Mayo 2024

LA REVISTA DEL SINDICAT

ARTICLE

Carme Sánchez Martín ARTICLE Doble presència

Sumari

Concentrar la reducció de jornada en les guàrdies és

Carme Sánchez Martín, psicòloga clínica, sexòloga i experta en atenció a la dona agredida o maltractada

Carme Sánchez Martín

Coordinació

Editorial

Metges de Catalunya (MC) és una institució centenària, amb una llarga trajectòria d’activisme reivindicatiu, que s’ha anat adaptant als canvis i transformacions socials, polítiques i culturals del nostre país. Com deia el president del sindicat, Jordi Cruz, en l’acte commemoratiu del Centenari, són “100 anys de medicina, sindicalisme i país”. Certament, hem destacat per ser una organització compromesa i referent en la lluita i els drets sindicals de les facultatives i facultatius, i amb una gran capacitat de transformació per adequar-nos als diferents contextos històrics, alguns dels quals no han estat fàcils.

Una d’aquestes grans transformacions en la qual estem immersos és la feminització de la medicina. En les darreres dècades, el cos facultatiu s’ha feminitzat de forma exponencial i les metgesses col·legiades a Catalunya ja superen els metges des de 2015. Actualment, aquestes suposen el 54% del personal mèdic, segons dades col·legials. Pel que fa a altres col·lectius facultatius, les psicòlogues col·legiades al 2022 representaven gairebé al 83% de la seva professió; les farmacèutiques, el 74% al 2019 i les dentistes, el 61% al 2023. Si ens fixem en el nostre sindicat, les dones representen prop d’un 60% de l’afiliació i un 56% de les persones delegades.

Aquestes dades impacten directament en la necessitat d’un canvi de model i d’una una visió diferent d’encarar totes i cadascuna de les fites que se’ns presenten, perquè, malgrat que la presència de les facultatives és majoritària en la sanitat, estem molt lluny de la igualtat de condicions, sobretot, a l’hora de poder accedir a llocs de responsabilitat.

El percentatge de dones amb càrrecs de lideratge no es correspon amb el d’homes i encara és molt escàs. El primer estudi quantitatiu elaborat pel Departament de Salut sobre la representació per gènere en càrrecs directius i de comandament així ho constata: les dones ocupen a hores d’ara el 37% dels llocs de gerència o direcció general en sanitat i el 62% de posicions de comandament, tot i que elles representen el 75% de professionals del sistema públic de salut de Catalunya.

Des del sindicat, creiem necessari introduir la perspectiva de gènere en tots els àmbits, ja sigui en la negociació col·lectiva, la formació, l’assessorament, la divulgació o la visualització de referents, entre d’altres. Volem col·laborar-hi directament i formar part de la trajectòria històrica del feminisme en el camp de la salut, per reconèixer i donar veu a tantes i tantes dones que es mereixen estar en primera línia.

Hi apostem clarament mitjançant la incorporació de la marca sindical Metgesses de Catalunya i la creació d’un grup de treball feminista actiu que té com a objectiu vetllar perquè tots aquests propòsits siguin una realitat dins d’un procés natural i acceptat per tota l’organització.

Feminització

Article

Reivindica’t

Lourdes Franco López, metgessa de família i secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

La sanitat és un sector altament feminitzat, però les dones que ocupen càrrecs de direcció o de responsabilitat continuen sent minoria. Per revertir aquesta i d’altres situacions de subordinació al món masculí, Metges de Catalunya (MC) encoratja les facultatives a empoderar-se i reivindicar-se com a dones professionals altament qualificades per avançar cap a una igualtat equitativa i justa.

Vivim en una societat neocapitalista, cisheteropatriarcal, racista, capacitista i edatista que es construeix sobre una base colonial i de depredació del medi ambient. Tots aquests eixos de diversitat ens travessen i els encarnem d’una forma situada. A conseqüència de la generació dels rols socials, allò femení es col·loca, en l’imaginari col·lectiu, en una situació de subordinació respecte a allò masculí. Sostenir la identitat relacional, garantint els espais de cures, ens porta a les dobles presències. D’altra banda, som reïficades, cosificades i mercantilitzades; mesurades per quant podem consumir, al mateix temps que som reduïdes a objectes de consum.

Davant d’aquest paradigma, el 8 de març passat, des del grup de treball feminista de Metges de Catalunya (MC), llançàvem la campanya “Reivindica’t”. Perquè, com a dones professionals altament qualificades (metgesses, psicòlogues, odontòlogues, biòlogues, farmacòlogues i radiofísiques), tenim encara molt camí per recórrer en el nostre reconeixement, interseccional, cap a una igualtat equitativa i justa. Ens cal un empoderament ferm, així com fomentar la nostra autoestima per tal de poder fer front a les violències que rebem tant del sistema sanitari, com de la societat. Per tot plegat:

Reivindica’t professional

Som dones amb alta qualificació, intel·ligents, amb curiositat i a la cerca constant de coneixements. A més de la part clínica, desenvolupem tasques de docència i d’investigació.

Reivindica’t sàvia

Som els nostres coneixements i les nostres experiències acumulades en el temps, les quals ens confereixen saviesa i expertesa.

PÒSTER 8M NATÀLIA VÁZQUEZ

Reivindica’t madura

L’edat en la nostra societat està penalitzada. El lligam de la feminitat amb la reproducció fa que, simbòlicament, una dona, després de la menopausa, sigui menystinguda. Però, en aquest moment de les nostres vides, ens trobem en el punt més àlgid de les nostres capacitats i cal que fem valer la nostra trajectòria, tant de vida com professional.

Reivindica’t diversa

Tots els cossos han de ser normatius, més enllà de les modes establertes, les quals sabem que són variables. El color

de la nostra pell, la talla de pantalons que utilitzem, si necessitem una cadira per arribar al prestatge de dalt o necessitem una ajuda externa que completi la nostra funcionalitat, no han de crear-nos complexes. Estimem-nos i estimem les dones del nostre voltant tal com som, com són. Tots els nostres cossos són viscuts i només per això ja els hem de reconèixer la seva vàlua.

Reivindica’t emocional

Una altra cosa que se’ns imputa a les dones és el fet de ser massa emocionals, que les nostres hormones ens fan transitar de forma cíclica en estats d’humor variants. La

condescendència amb la qual ens tracten els altres en aquest sentit és prejudiciosa i estigmatitzant. Estimem les nostres emocions en cada moment, és un valor afegit que ens fa ser més empàtiques i sensibles amb les persones que tenim al voltant. Vivim amb els cinc sentits.

Reivindica’t lliure

Lliure per dir i fer el que pensis, lliure per vestir-te com vulguis, lliure per poder moure’t per arreu sense por... Lliure per viure plenament sense violències.

Cada dia de la teva vida, REIVINDICA’T!

MC surt al carrer pel 8M

Una delegació de Metges de Catalunya (MC), encapçalada pel seu president Jordi Cruz, es va manifestar pels carrers de Barcelona el 8 de març passat, sota el lema “Reivindica’t”, amb motiu del Dia Internacional de les Dones. En un manifest, el sindicat va refermar la seva defensa dels drets de les dones i va insistir en la importància de “sensibilitzar la població entorn les desigualtats de gènere encara existents”, reivindicant canvis efectius i reconeixent les dones d’arreu del món en els diferents àmbits socials, culturals i econòmics.

“La nostra lluita és constant i les reivindicacions d’aquest dia són les de cada dia, però aprofitem la data per sortir al carrer i demostrar la força que tenim com a dones valentes, dones que no

cedeixen davant d’una societat patriarcal i masclista. I és en aquest sentit que alcem la veu i reivindiquem aquests drets també per a les facultatives de l’àmbit laboral sanitari”, va expressar.

Amb l’objectiu de la plena igualtat d’oportunitats entre dones i homes, l’organització va reiterar la seva lluita per eliminar estereotips i discriminacions laborals, així com combatre l’assetjament i/o violència masclista. “Cal trencar els sostres de vidre, defensar la conciliació i identificar situacions en què es constata una bretxa salarial entre homes i dones, degut principalment al fet que les dones, quan han de curar els fills o persones dependents, deixen de fer guàrdies, recerca o docència i demanen més permisos laborals –va argumentar–. Això suposa una pèrdua d’oportunitats i

una major dificultat per pujar de nivell de carrera professional, fet que repercuteix en una menor retribució”.

La crida al “Reivindica’t” se suma a la campanya “Descarrega’t” que el sindicat va activar l’any passat, en què animava les facultatives a descarregar-se de les dobles jornades de treball i de les condicions laborals extenuants, per tal de prendre consciència, posar límits i eliminar tota aquella pressió que ofega i debilita el col·lectiu pel sol fet de ser dones. “Estem cansades d’aquest paper de dona multitasca, de tanta autoexigència, d’estats emocionals fluctuants, de perdre competitivitat quan aturem la nostra activitat laboral per excedències per atencions intergeneracionals i d’hipotecar la nostra vida social”, afirmava.

Article

MC, amb mirada crítica feminista

Metges de Catalunya (MC) es posa les ulleres violetes per mirar la sanitat amb una visió crítica des de la perspectiva del gènere i fer emergir les desigualtats entre homes i dones. Recentment, l’organització ha constituït un grup de treball feminista amb l’objectiu principal d’intensificar el debat en els centres sanitaris i posar en marxa iniciatives transformadores que ajudin a capgirar un sistema dominat tradicionalment per la presència masculina.

La professió mèdica fa anys que està feminitzada, però la petjada masculina continua sent hegemònica en el sistema sanitari. Un parell d’exemples: els càrrecs de més responsabilitat estan ocupats majoritàriament pels homes i les narratives que envolten les dones en l’àmbit de la salut continuen estereotipades dins d’un model androcèntric. Per combatre aquesta situació i generar noves sinèrgies que permetin conscienciar la plantilla facultativa de les desigualtats interioritzades socialment –també en la xarxa sanitària–, Metges de Catalunya (MC) ha activat un grup de treball amb la voluntat de deixar implícit el compromís feminista de l’organització. Com? Integrant la visió de gènere en l’acció sindical i en l’activitat assistencial, docent i investigadora.

D’aquesta manera, la lluita tradicional de l’organització per la millora de les condicions laborals del personal mèdic s’enriqueix amb la incorporació de demandes que, tot i que apareixen en els sectors tradicionalment feminitzats, milloren l’entorn laboral a tots els nivells. Reclamar horaris racionals, permisos de cura, eines contra l’assetjament en el lloc de treball o qüestionar uns serveis que s’aprofiten de la posició de les dones en el paper de cuidadores per castigar-les laboralment i econòmicament afavoreix tothom.

Sota la marca de Metgesses de Catalunya, aquest grup de treball s’ha fixat com a objectius prioritaris defensar el desplegament i l’aplicació de la legislació aprovada en temes d’igualtat als centres sanitaris, i promoure el debat, la creació i la posada en marxa d’iniciatives que reverteixin les condicions de desigualtat. A més, vol

actualitzar i compartir amb els afiliats i afiliades les polítiques feministes que s’estiguin duent a terme en altres àmbits.

En els camps de la formació i la investigació, pretén elaborar estudis i informes en clau de gènere que aportin noves dades, i publicar articles per a la reflexió col·lectiva en nous canals de comunicació, com ara el web metgessesdecatalunya.cat que es va activar a finals de l’any passat o l’edició anual d’un número especial (com el que teniu a les mans) de la revista del sindicat que recopili les principals accions feministes de l’organització.

El grup de treball feminista està integrat per Irene Bermell, anestesiòloga; Laia Calaf, periodista; Xelo Casado, psicòloga clínica; Esther Flores, metgessa de família; Lourdes Franco, metgessa de família; Eva Martínez, comunicadora audiovisual; Sílvia Membrilla, metgessa de família; Íngrid Menal, tècnica administrativa; Mireia Montesinos, advocada; Elena Muñoz, cirurgiana pediàtrica; Júlia Ojuel, metgessa de família; Anna Robert, psicòloga clínica; Ana Roca, pediatra; David Arribas, metge de família; Francisco Castro, internista i Joan Latorre, psiquiatre.

Article

Doble presència entre facultatives

Anna Robert Segarra, psicòloga clínica i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Segons l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST), l’abordatge dels riscos psicosocials amb una perspectiva de gènere requereix tenir en compte el conflicte treball-família (CTF) o doble presència en l’actual context socioeconòmic.

Va ser la sociòloga i política italiana Laura Balbo qui l’any 1978 va encunyar el concepte de doble presència per referir la incorporació de les dones a

l’activitat productiva sense abandonar la seva presència a la llar. Ja durant els mateixos anys setanta es va considerar aquest conflicte d’exigències entre les demandes del treball remunerat i el domèstic un risc psicosocial.

El CFT o doble presència implica, segons l’INSST, la necessitat de respondre, simultàniament, a les exigències del treball assalariat i a les del treball domèstic-familiar, incloses les cures de familiars. La doble presència té relació

no solament amb la quantitat de treball, tasques i temps invertit, sinó també amb l’esforç de gestió i organització del conjunt del treball, amb la dificultat –i càrrega mental– que suposa encaixar els diferents temps i activitats.

Ens trobem en una societat clarament desigual, on la responsabilitat de la cura i l’educació dels fills, així com de les tasques domèstiques, ha estat assignada al rol femení. A Catalunya, durant el 2022, segons dades de l’Institut Nacional

d’Estadística (INE), el 90% d’excedències laborals per cura de fills i filles les van agafar dones. Una dada val més que mil paraules. Amb les reduccions de jornada passa tres quarts del mateix.

I, tornant al risc psicosocial, en quina mesura l’organització de la feina pot suposar un risc molt elevat en el CFT? Doncs, que no permet disposar de prou temps per descansar, comporta una menor flexibilitat laboral o una major sobrecàrrega de tasques, poques possibilitats d’autoorganització, major precarietat laboral ja que es donen més contractes a temps parcial, risc d’esgotament per compassió o burnout (síndrome d’estar cremada a la feina) i, sovint, la tasca implica guàrdies i canvis de ritmes circadians (son, vigília, alimentació...). Sembla fàcil pensar que les residents joves o les adjuntes amb situació de persona/es dependents a càrrec poden estar en situació de major risc.

Concretament, aquest augment de càrrega de treball en l’àmbit laboral i familiar, i la dificultat per respondre simultàniament en ambdós àmbits, a què s’associen? Clarament, a pitjors indicadors de salut mental: ansietat,

depressió, insomni, addiccions i/o alteració de la conducta alimentària, entre d’altres. I, també, a una pitjor salut física: migranyes, vertígens, problemes musculoesquelètics, gastràlgies, dolor, etc. Igualment, a un major risc de patir accidents i a un major absentisme del lloc de treball. S’han descrit, a més, dificultats en el desenvolupament de les funcions paternals i maternals; insatisfacció marital, laboral i vital; baix rendiment o improductivitat; menor motivació cap a la feina i una més alta rotació laboral.

Convé no perdre de vista que el concepte de doble presència porta associat el de doble absència, tant dels espais i temps familiars com dels laborals. I això genera un malestar emocional important i una impossibilitat de sentir-se realitzada, tant en un àmbit com en l’altre.

Llavors, què cal fer? Cal fer visible la divisió per gèneres de les tasques domèstiques i de cura de tercers, i exigir responsabilitats compartides. Això, amb freqüència, es deriva de la responsabilitat emocional al si d’una parella i no pot ser obviat per formes idealitzades d’amor romàntic, on un protegeix i l’altre se sobrecarrega, per exemple.

Cal avaluar els riscos específics de cada lloc de treball i incorporar la visió de gènere i la doble presència.

Cal integrar la política de prevenció de riscos psicosocials i els plans d’igualtat des de les empreses, no només per complir amb el libreto, sinó per sensibilitzar, informar, i fer-se càrrec de la tasca preventiva i de les mesures correctores. No oblidem que els riscos psicosocials són els principals riscos a l’hora d’emmalaltir entre les facultatives. Enteneu-me, no caurem d’una bastida treballant, però ens esgotarem d’estrès.

Per acabar, cal implementar mesures de flexibilitat horària i teletreball que facilitin la conciliació i que evitin desplaçaments innecessaris. És cadascuna qui pot valorar en cada moment què podria fer a distància.

I, per fer tot això, és cabdal reivindicar-se com a dones i exigir mesures en la línia de la igualtat i la conciliació en el lloc de treball, així com posar límits i reordenar les càrregues familiars o domèstiques per tal que es reparteixin equitativament (amb corresponsabilitat) i no en funció del gènere.

Article

Protocol d’actuació davant casos de violència sexual

L’executiu central i els governs autonòmics han consensuat un document de referència per al conjunt de professionals dels serveis sanitaris que proporciona pautes d’actuació homogènia per a l’atenció, seguiment, prevenció i diagnòstic de la violència sexual.

El Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (SNS), format pel govern espanyol i les comunitats autònomes, ha aprovat un nou protocol comú que indica com ha d’actuar el personal sanitari davant casos de violència sexual. Aquest document actualitza un text anterior de 2012 i estableix “criteris comuns d’actuació professional, normalitzada i homogènia” a l’hora de detectar, valorar i intervenir en casos de violència sexual (passada o recent) en dones adultes, nenes, nens i adolescents, incloent-hi els casos de filles i fills o altres menors a càrrec de dones que pateixen o han patit violència en l’àmbit de la parella o exparella.

Aquestes pautes busquen una atenció sanitària integral –física, psicològica i social– que sigui “àgil, respectuosa i eficient” per a les persones que han patit o estan patint violència sexual, amb especial interès en aquelles que es troben en un context de major vulnerabilitat, amb l’objectiu de minimitzar l’impacte generat i assegurar

la seva recuperació. Per això, el protocol persegueix sensibilitzar i formar el personal sanitari adequadament, actualitzant els seus coneixements a partir de l’experiència i l’evidència científica, i proporcionant eines comunes per a la presa de decisions.

A més, pretén promoure l’empoderament i la capacitació de les víctimes, procurant un espai d’intimitat i confidencialitat adequat en el servei sanitari durant les exploracions, la recollida de mostres –es faran en un únic acte–, el registre en la història clínica i el seguiment de derivacions i consultes.

Fonts autonòmiques que han participat en la seva elaboració sostenen que s’ha prioritzat, d’una banda, el manteniment d’una bona cadena de custòdia en la recollida de mostres biològiques i evidències del possible delicte perquè es puguin utilitzar amb finalitats legals, i de l’altra, el consentiment de la víctima a l’exploració dels professionals sanitaris,

així com la coordinació entre els equips hospitalaris, forenses i d’atenció primària.

Les administracions promouran campanyes de sensibilització en el conjunt dels professionals de la salut, perquè apliquin correctament el protocol, especialment en el primer nivell assistencial, però també en els centres hospitalaris. L’objectiu principal és que tots els metges i metgesses tinguin una “actitud activa i d’alerta” i formulin preguntes exploratòries en cas de sospitar d’un possible cas de violència masclista, especialment en els serveis d’Urgències i en especialitats com Ginecologia i Obstetrícia, Pediatria i Salut Mental.

Protocol comú per a l’actuació sanitària davant la violència sexual

Article

Concentrar la reducció de jornada en les guàrdies és possible

Els serveis jurídics de Metges de Catalunya (MC) han aconseguit que una metgessa pugui concentrar la reducció de temps de treball per cura de menors o de persones amb diversitat funcional en la jornada complementària d’atenció continuada (guàrdies). Inicialment, la seva empresa li havia denegat aquesta opció, però una sentència ha donat la raó a la demandant.

Sol·licitar la reducció de jornada per cura de menors de 12 anys o de persones amb diversitat funcional que no facin cap activitat retribuïda i demanar que l’ajust horari recaigui exclusivament sobre la jornada complementària d’atenció continuada (guàrdies) ja és possible gràcies a una sentència guanyada pels serveis jurídics de Metges de Catalunya (MC). Les advocades del sindicat han aconseguit que una metgessa, a la qual havien denegat la possibilitat de concentrar la reducció horària en la jornada de guàrdies, mantenint la seva jornada ordinària habitual, pugui finalment fer l’ajust tal com havia demanat.

Així ho ha estimat un jutjat social de primera instància que, a més, ha condemnat l’empresa demandada a abonar una indemnització a la metgessa pels danys i perjudicis ocasionats, per la vulneració d’un dret fonamental com és la conciliació de la vida personal, familiar i laboral.

En la sentència, la magistrada ha confirmat que la demandant pot escollir com vol que l’afecti la reducció de temps de treball sol·licitada, emparant-se en l’Estatut dels Treballadors, en el conveni col·lectiu d’aplicació i en la jurisprudència del Tribunal Suprem. En aquest sentit, ha expressat que la jornada anual del personal facultatiu inclou tant la jornada ordinària com la complementària, que és obligatòria, i, en conseqüència, els i les professionals poden sol·licitar que la reducció horària s’apliqui de manera proporcional en les dues jornades o només en una.

En cas contrari, tal com ha dictaminat el Suprem, si la reducció només s’aplica sobre la jornada ordinària, no s’estaria incloent la totalitat del temps de treball del personal mèdic, que conté també les guàrdies, i, sobretot, no s’estaria protegint l’interès superior del menor o de la persona que

requereix la cura. Així mateix, es podria donar una situació de discriminació directa o indirecta en el principi d’igualtat, atès que majoritàriament són les dones les que demanen les jornades reduïdes.

L’empresa condemnada ha recorregut la sentència i ara la resolució del litigi està en mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), de qui MC espera

que confirmi el criteri de la magistrada. Amb tot i això, el sindicat mostra la seva satisfacció, perquè la resolució judicial reconeix el dret a la conciliació del personal facultatiu sobre tota la seva dedicació professional i garanteix la possibilitat de determinar de quina manera es gaudeix d’aquest dret, posant per davant les necessitats de las persones a càrrec dels seus tutors o tutores legals.

Article

Llibertat de ser

Reivindicar la diversitat ha estat un dels leitmotivs que ha centrat la campanya de Metges de Catalunya (MC) amb motiu del Dia Internacional de les Dones del 8 de març. Per què creiem que cal reivindicar aquesta diversitat?

Doncs, perquè no totes les dones estem tallades pel mateix patró com es diu col·loquialment. Nosaltres volem tenir la llibertat i la necessitat de merèixer ser tal com som: dones connectades amb la natura, salvatges, curioses, lluitadores, sensibles i fortes a la vegada. És una definició molt chic de ser dona, però no coneixes alguna amiga que no compleixi amb aquestes definicions? No has pensat moltes vegades “què fort, com m’ha pogut venir aquest pensament?”.

També moltes de nosaltres assumim les grans empremtes que ens ha deixat el patriarcat en el qual hem crescut i ens han educat. Recentment, vaig escoltar una entrevista radiofònica a l’actriu Sílvia Abril, en què expressava com aquest fet ens condiciona el nostre dia a dia. Recordem acudits masclistes amb els quals el riure sortia espontàniament. Tot està bé. No seria saludable negar-ho. No és convenient voler esborrar el nostre passat sense processar, entendre, encarnar i sentir tot això per poder ser lliures i triar el nostre present. I això comporta que avui moltes dones –algunes d’aquestes amigues que deia–estiguin amb una actitud no reivindicativa, no salvatge, no lluitadora.

Permetre que hi hagi dones que es mostren més porugues, callades (“Penso, després existeixo” com deia el filòsof René Descartes), amb un rol passiu, fosques o dominants també és acceptar la diversitat femenina. Callar no és submissió, així com cridar no comporta tenir més raó. Obrir el camí és una necessitat i que tothom hi passi al seu ritme n’és una altra. No totes les dones estarem capacitades per ser maratonianes, ni a totes nosaltres se’ns dona bé la carrera d’obstacles. Si t’agrada la dansa, doncs, balla. I canta quan t’ho demani el cos. Crida si ho necessites. Treu profit del teu potencial. Sigues lliure i sempre RESPECTA. Fem pinya, dones! I tingues molta (auto)compassió.

Sílvia Membrilla Pastor, metgessa de família i secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya

Entrevista

“La manca de professionals de salut mental entorpeix la recuperació de les dones que han patit violència de gènere”

Carme Sánchez Martín és

psicòloga clínica, sexòloga i responsable del Programa d’atenció a les dones que pateixen agressions o maltractaments del Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) de Cornellà de Llobregat. És professora associada mèdica a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona.

Una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència pel fet de ser dona, segons la darrera macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri d’Igualtat. Què entenem per violència de gènere?

Hi ha un gran iceberg pel que fa a les violències de gènere, ja que n’hi ha d’explícites, que són les evidents i visibles, com les agressions sexuals, les amenaces o els assassinats, però també n’hi ha moltes de naturalitzades que queden soterrades, com els tocaments no desitjats, els estereotips de gènere i la desvalorització.

I quins efectes tenen sobre la salut?

Hi ha violències que comporten un malestar clínic que pot esdevenir en trastorns mentals i, fins i tot, en abús de substàncies. Hi ha casos en què no només involucren una resposta emocional o mental, sinó també en la salut física. De fet, hi ha estudis que han detectat una reducció de l’adaptabilitat immunològica i alteracions a una resposta immunitària. Es relaciona, per exemple, amb la síndrome

de fatiga crònica, fibromiàlgia, i problemes cardiovasculars i respiratoris, entre d’altres.

Quin procediment segueixes amb una dona que pateix violència de gènere quan arriba a la teva consulta?

En les sessions individuals, primer intento detectar si hi ha algun trastorn de salut mental, diagnosticar-lo, analitzar-ne la simptomatologia, alleugerir-la i elaborar molt bé el procés. Dins de la psicoteràpia, intento treballar molt la desculpabilització, fer-les protagonistes del seu procés de recuperació i empoderar-les de nou.

Generalment, quins símptomes presenten?

Normalment, es detecta un augment de l’ansietat, un estat depressiu i sensacions d’alerta, així com insomni, irritabilitat o agorafòbies; símptomes que sovint acaben sent diagnosticats com un trastorn de salut mental. Quan conviuen amb el maltractador, la violència és més severa i crònica, de manera que es viuen

situacions molt dures i acostumen a tenir por d’arribar a casa. Recordo el cas d’una dona que cada vegada que arribava a casa es trobava al seu marit esperant-la al rebedor per fer-li treure’s les calcetes i olorar-les, per comprovar que no havia estat amb ningú. Això li va generar molta angoixa i es quedava donant voltes pels voltants de casa seva abans d’entrar-hi, perquè sabia el que l’esperava.

És habitual tractar pacients que no són conscients que pateixen violència de gènere?

Quan la violència és física queda clar i la dona ho reconeix, però hi ha molts altres tipus de violència més difícils de detectar. La que més les costa de veure és la psicològica perquè sovint queda molt emmascarada. Aquesta la trobem, per exemple, quan hi ha un control de les xarxes, les amistats, la vestimenta, no els deixen prendre decisions per si soles, i una llarga llista de micromasclismes –que no es diuen així perquè siguin petits, sinó perquè són més subtils i sovint queden soterrats–.

Moltes d’elles ho experimenten amb simptomatologia i, quan els vas estirant del fil, es van adonant que estan sent víctimes d’un maltractador psicològic.

I com es tracten aquests casos?

Ajuda molt l’atenció grupal que fem amb grups d’entre 10 i 15 persones perquè els permet compartir vivències, veure’s reflectides en altres dones i adonar-se que no estan soles. És cert que moltes abandonen la teràpia perquè senten que allò no va amb elles, però també n’hi ha d’altres que reprenen les sessions al cap d’un temps perquè socialment cada vegada se’n parla més i n’acaben prenent consciència. És el que va passar quan es va estrenar el documental de Rocío Carrasco, on explicava la violència psicològica i vicària que va patir. Moltes dones s’hi van veure reflectides i va haver un augment de demandes. Al final, que persones famoses verbalitzin que han patit violència de gènere, ajuda que altres dones s’hi puguin sentir identificades i posin nom al que estan patint.

Creus que la sanitat pública ofereix una atenció òptima a les víctimes de violència de gènere?

S’ha millorat en els darrers anys, però no suficientment. Normalment, els metges i metgesses de família no disposen d’eines suficients per reconèixer i detectar que una dona està patint aquesta violència i, a més, disposen de molt poc temps per a cada visita, la qual cosa ho dificulta encara més. Hi ha uns qüestionaris breus que els permeten intentar esbrinar què està passant, però és important fer-los quan la dona va sola a la consulta, perquè, a vegades, el llop acompanya la Caputxeta. És cert que moltes dones no són conscients del que estan patint i el professional ha d’anar entrant de mica en mica en el seu cap perquè se n’adoni. Sobretot, es necessita temps i el metge de família no en té.

Així, doncs, els professionals d’atenció primària no estan suficientment preparats per fer front a aquests casos? Exacte. Hi ha una manca de coneixements i de sensibilitat en aquest sentit i, per això, és molt important tenir llocs de derivació i poder comentar-ho amb els especialistes. Per tant, si un metge de família detecta un

cas, no sempre cal que intenti tractar-lo, sinó que conegui els recursos i els circuits de derivació dels quals disposa per poder derivar-lo a altres serveis o facilitar-li aquesta derivació a la dona en qüestió.

Les xifres de denúncies per violència de gènere són alarmants: 182.078 a Espanya el 2022. Creus, però, que encara hi ha una certa por a denunciar? Sí, sobretot a ser qüestionades perquè el sistema judicial sovint ho fa i és un procés molt feixuc. El procés acostuma a ser molt lent i, per tant, la recuperació emocional no sempre va a l’una, perquè han de continuar demostrant tot el que han patit i aportar proves. Emocionalment, el procés és molt costós i, per això, encara hi ha moltes dones que no volen denunciar. Nosaltres, evidentment, ho aconsellem, però no totes ho acaben fent i, si fos així, la xifra real encara seria més alarmant.

resilients i supervivents és molt important. Evidentment, dependrà de la cronicitat, de la dimensió de la violència rebuda i de molts altres factors, però m’agrada ser optimista i penso que sempre troben la manera de tornar a tenir ganes de viure, recuperar la il·lusió, i recuperar la seva vida quotidiana lliure de violència. Afortunadament, he vist dones molt recuperades que han refet molt bé la seva vida, ja sigui soles o, fins i tot, amb una nova parella.

Quan hi ha fills involucrats, com s’aborda la situació amb ells?

Existeixen programes des dels quals s’atén també als fills i filles, ja que també pateixen aquesta violència, ja sigui de forma directa o indirecta. I és que existeix la possibilitat que els infants copiïn o interioritzin certs patrons que cal tractar. En les nenes és comú que presentin indefensió apresa i, en els nens, moltes vegades trobem una certa acceptació de la violència en una relació de parella.

“L’atenció a les víctimes ha millorat, però no suficientment”

També preocupen les dades de l’estudi “Mujeres jóvenes y acoso en redes sociales” de l’Institut de les Dones que revela que el 80% ha patit alguna situació d’assetjament a les xarxes socials. Hi ha qüestions molt difícils de frenar, com que t’enviïn una fotografia d’un penis per Instagram, però totes les dones podem ser susceptibles de patir violències a les xarxes socials. Jo estic en contra del pensament que hem de ser nosaltres les que fem alguna cosa per evitar-ho, ja que han de ser els agressors els que canviïn les seves conductes. Tot i així, sempre incideixo que no s’han de donar les claus del telèfon ni les contrasenyes a ningú, perquè considero que formen part del teu cervell i, de la mateixa manera que al teu cervell ningú entra a controlar-te, tampoc ha de passar amb la teva intimitat a internet.

És possible recuperar-se del tot o sempre queden seqüeles?

Seqüeles sempre en queden, però la capacitat humana d’aquestes dones per ser

Es parla molt de la importància del tractament psicològic a les persones que pateixen violència de gènere, però què passa amb el dels agressors?

A les presons, hi ha programes específics i s’hi treballa, però, lamentablement, molts no s’adonen del problema i no demanen ajuda. No ho identifiquen com un trastorn ni els crea cap malestar, per la qual cosa és difícil que decideixin per si mateixos posar-se en mans de professionals per treballar-ho. Jo no en tinc experiència, però penso que també s’hauria de treballar molt amb els agressors.

Què es necessita per millorar l’atenció psicològica en l’àmbit de la violència de gènere?

Contractar més professionals de salut mental. Hi ha una greu manca de professionals i això es veu palès en les llistes d’espera i en el nivell de cites que podem donar a les dones que atenem. Jo fa molts anys que m’hi dedico i crec que estem millor, però al final no es tracta només d’aprovar noves lleis, sinó de dotar-les de dades, recursos i el pressupost necessari. Cal tenir en compte tot l’engranatge i millorar també el procés judicial que s’allarga massa i, tot això, entorpeix el procés de recuperació de les supervivents.

Article

Cap a una ciència igualitària

Metges de Catalunya (MC) fa una crida a visibilitzar la figura i el lideratge de les dones en el món científic, davant l’ocultació i el menyspreu habitual de la recerca i les descobertes fetes per elles, una mostra més de violència de gènere simbòlica. Les xifres demostren que, també en la ciència, queda molt camí per recórrer fins a assolir la igualtat entre dones i homes.

L’11 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència per promoure la participació plena i igualitària de totes les dones i nenes en l’educació, la capacitació, l’ocupació i els processos de decisió en el món científic. Així ho va establir l’Organització de les Nacions

Unides (ONU) ara fa nou anys, al 2015, amb l’objectiu principal d’eliminar qualsevol tipus de discriminació contra les dones i fomentar la seva participació en aquest àmbit, propòsits als quals Metges de Catalunya (MC) s’hi ha compromès des d’un principi.

En la celebració d’enguany d’aquesta diada, el sindicat ha posat el focus en la necessitat d’unir forces per lluitar per l’erradicació de la criptogínia –neologisme format pels lexemes grecs crypto (amagar) i gyné (dona)–, un fenomen d’ocultació de les dones i referents femenines en diferents àmbits de la societat, sobretot en espais de poder o de prestigi social, que ha estat recurrent al llarg de la història en la gran majoria de cultures.

Dins del sector científic, un dels casos de criptogínia més coneguts és l’anomenat “Efecte Matilda” que fa referència a la discriminació i el prejudici que es produeix en contra dels assoliments de les dones científiques, els quals acostumen a atribuir-se als homes.

Una de les primeres persones en patir-lo va ser la metgessa italiana Trotula de Salerno, la primera dona en escriure i tractar sobre temes de ginecologia i obstetrícia al segle XII. Va escriure obres amb importants avenços per a la medicina de l’època, però l’autoria d’aquestes va ser atribuïda a homes i, fins i tot, es va arribar a negar la seva existència pel rebuig de la societat a les dones que es dedicaven a la investigació científica.

D’altra banda, un cas més recent és el de la química, biofísica i cristal·lògrafa britànica Rosalind Franklin que el segle passat va descobrir l’estructura de l’ADN i es va convertir en una experta mundial en la tècnica dels raigs X, però el mèrit de les seves investigacions científiques se’l van emportar els seus companys –homes– de laboratori, que van rebre el Premi Nobel.

Malgrat que, en els darrers temps, s’han fet molts avenços i la presència de les dones en la ciència és cada vegada major i més equitativa, les discriminacions i desigualtats continuen persistint. De fet, segons dades de la UNESCO, només una tercera part de les persones que es dediquen a la investigació són dones i, a Espanya, només el 16% del personal professional de l’àmbit

de les STEM –acrònim en anglès que fa referència a les disciplines acadèmiques de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques– són dones.

Cada vegada es fa més divulgació i conscienciació sobre la importància de la figura de la dona en el món científic, així com del seu lideratge, però les xifres palesen que encara queda molt camí per recórrer fins a assolir una igualtat d’oportunitats entre homes i dones, sobretot en càrrecs de poder i responsabilitat. Per aquest motiu, el sindicat mèdic ha reclamat un compromís global ferm de totes les entitats, administracions i governs per impulsar mesures que promoguin una educació efectiva en igualtat, amb l’objectiu de fer-la possible.