Núm. 20 JULIOLSEGONA2022ÈPOCALa revista del sindicat Article signasanitat.cat Reportatge Retribucions mèdiques Entrevista Joan Benach, catedràtic i investigador en Salut Pública
Sumari Metges de Catalunya Consell de Cent, 471 -475, esc B entl. 08013 Barcelona Tel. 93 265 11 77 - 93 585 13 88 metgesdecataluya.catinfo@metgesdecatalunya.cat Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet, Eva Martínez i Laia Calaf Coordinació: David Arribas D.L.: B 11121-2015 Producció Editorial: 122006 Article signasanitat.cat Entrevista Joan Benach Article La distància òptima per atendre 05 Editorial ‘Game over’ 06 Article Signatures com a punt d’inflexió 09 Reportatge Baixes retribucions, males condicions i èxode de metges 12 Entrevista Joan Benach, catedràtic i investigador en Salut Pública 18 Metges Sense Fronteres Les necessitats i l’impacte en la salut mental de 100 dies de guerra a Ucraïna 20 Espai per a les emocions i reflexions La distància òptima per atendre 21 Espai jurídic L’estabilització del personal facultatiu temporal 22 Medicina i Catalunya, una mica d’història La presidència de Manuel Corachan (II) 24 Hem dit MC als mitjans de comunicació 26 Humor gràfic
Aquest és un debat que interpel·la tota la població, no només els actors que formen part del sistema. La implicació de tothom és imprescindible perquè, com hem vist recentment, ens hi va la vida. L’alternativa és la beneficència, i una sanitat accessible i de qualitat només per a qui se la pugui pagar. Per tot això, game over. Hem de començar una nova partida. Ens hi juguem molt.
3) El sistema ha de generar confiança i benestar als seus professionals. Una entitat pública com l’ICS no pot tenir un 60% de la plantilla temporal.
5 | METGES DE CATALUNYA
‘Game over’ l joc s’ha acabat. El model sanitari basat en l’accessibilitat i la universalitat de l’assistència s’ha esgotat. La generació de professionals que el va alçar s’està jubilant. Una generació abnegada que creia en el model i que, apel·lant a la seva vocació de servei, ha posposat durant molts anys les seves reivindicacions pel bé del sistema. Però, tot d’una, va arribar la dècada funesta (2010-2020) i amb ella les retallades i la pandèmia. Els sacrificis i l’entrega no es van tenir en compte, i les condicions laborals i retributives dels professionals van rebre l’estocada final. Ens trobem enmig de la “tempesta perfecta”: un sistema molt debilitat, una plantilla esgotada i desmotivada, i una població envellida que, cada vegada més, percep la degradació de la sanitat pública.
Editorial E
D’altra banda, la nova generació de facultatius, no troba reconeixement ni opor tunitats al nostre sistema. Uns joves que han evolucionat cap a una cultura laboral que cerca l’equilibri entre la vida i la feina. Un canvi de mentalitat, en definitiva, amb menys lligams i pors que veu amb bons ulls la migració si és per viure millor.
2) La planificació d’infraestructures i professionals és el pal de paller del sistema. La salut de la població no pot dependre del seu codi postal. No és ètic prescindir d’un recurs assistencial perquè “només fa de mitjana una visita a la nit”, de la mateixa manera que una dotació de bombers no es pot qüestionar perquè “intervé en pocs sinistres”.
L’Administració ha de ser garantista i exemplificant, oferint condicions de treball dignes.
4) El finançament del sistema sanitari no ha de dependre de la voluntat política.
1) La sanitat publica mai pot ser considerada una empresa o un negoci, sinó un servei públic essencial. La gestió mercantil, el llenguatge de les escoles de negoci i el màrqueting (eficiència, productivitat, cost-benefici, etc.) no poden ser l’únic patró d’avaluació de la qualitat del sistema. No és millor metge qui fa més visites, sinó qui està més al costat dels seus pacients.
Així les coses, el model sanitari català s’ha de tornar a concebre des de zero tenint en compte que l’estratègia de sanitat low-cost, sostinguda pel sobreesforç dels professionals, ha arribat al final del seu camí. El nou model s’haurà de construir amb uns altres fonaments, entre els quals s’han de trobar aquests:
La necessitat de recursos és objectivable i la necessitat que els professio nals estiguin ben reconeguts també ho és. Per retenir el talent cal igualar –o apropar-se molt més– les condicions laborals i retributives que s’ofereixen a l’entorn més immediat.
METGES DE CATALUNYA | 6
El sindicat recorda que la sanitat pública ja es trobava en un moment “molt crític” abans de l’emergència sanitària.
Per això, amb el lema “Dels aplaudi ments a les signatures: Implica’t per la sanitat pública!”, MC apel·la directament a la població amb l’objectiu que prengui consciència d’allò que hi ha en joc i se sumi a les reivindicacions de l’organitza ció per enfortir el sistema de salut. A través del web signasanitat.cat, tant els professionals com el conjunt de ciutadans i ciutadanes poden adherir-se al decàleg de mesures que, a parer del sindicat mèdic, són imprescindibles per reflotar la sanitat. Aquest mes de juliol, MC ha comparegut davant la Comissió
Des de principis de juny, Metges de Catalunya (MC) està recollint signatures entre la ciutadania per reclamar més finançament i personal per al sistema sanitari públic. Els moments més durs de la pandèmia han quedat enrere, però el sindicat considera que no es pot actuar com si res hagués passat, retornant sense canvis al moment anterior a la major crisi sanitària del darrer segle.
Tanmateix, considera que encara hi ha vies de solució si el conjunt de la societat encapçala un moviment de pressió als responsables polítics per exigir-los que “prioritzin la sanitat, que la financin més i millor, que contractin més professionals i que treballin amb millors condicions”. Per millorar el funcionament dels centres, els problemes d’accessibilitat i les llistes d’espera és indubtable que es requereix un increment substancial del pressupost sanitari que arribi, com a mínim, fins als 15.000 milions d’euros anuals que tots els actors del sistema estimen que són necessaris per reflotar el sistema. En aquest sentit, MC trasllada als usuaris que la millora del finançament i de les condicions de treball dels pro fessionals servirà perquè “t’atenguin més ràpid i millor, amb més temps per escoltar-te i ajudar-te”. Més pressupost sanitari, més personal assistencial i millors condicions laborals i retributives. És la recepta de MC per enfortir el servei públic de salut després d’una dècada “funesta” que va començar amb les retallades de l’any 2010 i va acabar amb la pandèmia del coronavirus el març de 2020. Deu anys de degradació del sistema i d’esgotament dels seus professionals que han portat la sanitat al límit de la sostenibilitat.
SignaturesArticlecom a punt d’inflexió Metges de Catalunya (MC) recull adhesions a signasanitat.cat per reclamar més inversió sanitària i la millora de les condicions laborals i retributives dels professionals
de Salut del Parlament de Catalunya per exposar als diputats i diputades les peticions dels facultatius que han rebut l’aval de la població catalana. Un cop finalitzada la campanya, l’organit zació lliurarà les signatures recollides al Registre General del Parlament.
Pressió ciutadana Al text de presentació de la iniciativa, MC assegura que les retallades i la pandèmia hagin deixat el sistema “malmès, amb recursos insuficients, amb plantilles escasses, amb llistes d’espera elevades i amb una atenció primària molt debilitada”.
2. Contractar més personal mèdic i sanitari per reduir les llistes d’espera i millorar la qualitat de l’atenció.
Decàleg de mesures #SignaSanitat
5. Reconèixer el valor de l’atenció primària com a pilar bàsic del sistema i dotar-la de més recursos i personal.
1. Acabar amb les retallades i dotar la sanitat pública amb els recursos econòmics i humans necessaris per superar el sotrac provocat per la pandèmia.
3. Millorar les condicions laborals i retributives dels professionals perquè treballin amb més confort i seguretat, i no vulguin marxar a un altre territori.
6. Recuperar l’accessibilitat de la sanitat pública, amb facilitats per concertar visites i temps d’espera raonables.
7. Tenir en compte la bretxa generacional, els diferents nivells d’alfabetització digital i les desigualtats socials en la relació dels pacients amb el sistema.
8. Facilitar la formació continuada dels professionals per oferir una assistència basada en la innovació i les últimes evidències científiques.
7 | METGES DE CATALUNYA
4. Comptar amb els professionals i la ciutadania a l’hora de prendre decisions sobre l’organització del sistema.
10. Prioritzar el manteniment de la sanitat pública universal, transparent, gratuïta, equitativa i de qualitat.
9. Blindar el pressupost sanitari perquè en el futur no hi hagi més retallades.
BaixesReportatgeretribucions,males
i èxode de metges
Així ho demostren les dades de l’Informe Internacional de compensació mèdica 2021, que indiquen que els professionals mèdics espanyols guanyen 51.000€ de mitjana a l’any, tres vegades menys que els alemanys i menys de la meitat que els anglesos. Pel que fa a Catalunya, un estudi de l’Organització Mèdica Col·legial situa aquesta xifra en 49.000€, convertint-la en una de les comunitats autònomes amb els sanitaris més mal retribuïts.
Més d’un terç dels metges espanyols està insatisfet amb l’exercici de la seva professió a conseqüència de la sobrecàrrega laboral i l’alt nivell d’exigència. Les baixes retribucions, en comparació amb altres països, són un factor que també els desmotiva. Segons un informe de Medscape publicat l’any passat, el 86% considera no estar ben remunerat, i és que el personal sanitari d’Espanya és dels pitjors pagats d’Europa.
9 | METGES DE CATALUNYA
En aquest sentit, Metges de Catalunya (MC) denuncia el “poc reconeixement” del personal mèdic, així com les “escanda loses” diferències entre el seu salari i el dels facultatius de la resta del continent i, sobretot, dels Estats Units. Els metges i metgesses nord-americans lideren el rànquing dels millor pagats, doncs reben una retribució anual d’uns 286.000€ de mitjana, més de cinc vegades superior a la dels catalans. Els segueixen Alemanya (165.000€), Bèlgica (153.000€), Regne Unit (125.000€), França (88.000€) i Itàlia (63.000€), mentre Espanya es queda a la cua de la llista.
Si s’analitzen les dades tenint en compte la jornada laboral dels metges en aquests països s’observa que les diferències no són proporcionals, ja que les retribuci ons continuen sent molt més elevades a l’estranger. Els facultatius belgues treballen unes 51 hores a la setmana i els catalans 37,5 –sense guàrdies–, tot i que un estudi de Medscape sobre la qualitat de vida i el desgast dels metges indica que el 55% sobrepassa les 40 hores. La diferència entre ambdues jornades és condicions
Cada any es graduen al voltant d’un miler de metges i metgesses a Catalunya, però ningú garanteix que tots s’hi quedin a exercir. Molts marxen fora a treballar i cada cop prenen la decisió més aviat. De fet, bona part s’ho planteja fins i tot abans d’entrar al món laboral. És el cas de Mar Niella, de 24 anys i recentment graduada en Medicina al Campus Clínic de la Universitat de Barcelona (UB): “A tercer ja vaig decidir que no em volia quedar aquí per les males condicions laborals del sector, ja que no m’agrada el futur que vindrà”.
10 de 13,5 hores –un 36%–, però a Bèlgica el salari és el triple, de manera que la remuneració dels nostres professionals és “insuficient”.
A l’altra banda de la frontera
El cas d’Alemanya és similar, doncs els metges que hi treballen a temps complet ho fan 56,5 hores a la setmana –extres incloses–, que són 19 més que la jornada ordinària dels de Catalunya, però el seu sou és més de tres vegades superior. Així doncs, es calcula que un facultatiu belga treballa per uns 57,69 euros l’hora, un d’alemany per 56,16€ i un d’anglès per 50,08€, mentre que un d’espanyol en cobra la meitat: 26,15 euros per hora.
Segons dades del Centre d’Estudis del Sindicat Mèdic de Granada del passat mes d’abril, un metge intern resident de primer any –sense guàrdies– cobra 1.095€ nets a Catalunya, mentre que a França la xifra ascendeix a 1.652,69€. En ambdós casos el sou augmenta uns 100 euros cada l’any, arribant a cobrar respectivament 1.425€ i 2.140€ quan són R5.
METGES DE CATALUNYA |
Per tant, si no es prenen mesures urgents per millorar les condicions de treball i les retribucions dels pro fessionals del sistema sanitari públic català, tot això podria derivar en una despoblació de personal mèdic al territori en un futur que cada cop és més proper. Aquest fet ja es comença a fer evident en la diferència entre el nombre de places MIR ofertes cada any i els facultatius que s’hi presenten, ja que aquesta és cada cop menor i arribarà un moment en què les vacants superaran el nombre de candidats.
Dos anys més tard va fer un Erasmus a Normandia, on va estar uns mesos de pràctiques en un hospital, una experiència que li va permetre descobrir com seria fer la residència allà. “La feina dels MIR a França és molt similar a la dels d’Espanya. Es treballen més o menys les mateixes hores, però el salari és força superior”, explica la jove.
“Al tornar a Barcelona vaig sentir certa vergonya del sistema mèdic, ja que aquí
Comparativa amb el salari mitjà El 2020, el salari mitjà va ser de 23.102,2€ a Catalunya, mentre que el dels metges va ser de 51.000€, gairebé el doble que la mitjana de la població. Així doncs, la diferència entre les retribucions dels professionals de la salut i el salari de la ciutadania catalana es queda “curta” en comparació amb la de la resta de països analitzats. Als Estats Units, el salari mitjà va ser de 52.107€ l’any de la pandèmia, mentre que els seus metges van cobrar un sou més de cinc vegades superior: uns 286.000€. Pel que fa a Europa, Alemanya és el país amb major distància entre ambdues xifres. El salari mitjà va ser de 51.000€, però el sou dels seus facultatius va ser més del triple: 165.000€. El mateix any, Bèlgica va tenir un sou mig de 52.248€ i els seus sanitaris van guanyar uns 153.000€ de mitjana, gairebé el triple. Amb menor disparitat hi ha el Regne Unit, on el sou mitjà va ser de 46.990€ i els metges anglesos van rebre més del doble: uns 125.000€. A França va ser de 37.922€ i els professionals de la salut van cobrar uns 88.000€, també més del doble, i a Itàlia, on la situació és similar a la de Catalunya, el sou dels metges –63.000€– va ser gairebé dos cops el de la mitjana de la població –32.262€–. Rècord de fuga de metges Aquesta situació fa que cada cop hi hagi més professionals que busquen feina a altres països. De fet, l’any 2021 es va batre el rècord de sol·licituds de certificats d’idoneïtat per treballar a l’estranger. El Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) va expedir 4.130 acre ditacions a 2.504 facultatius, de les quals 1.163 –el 28% del total– es van emetre a Catalunya, la comunitat on se’n van tramitar més. El 73% eren per treballar a l’estranger, essent França el país més sol·licitat, seguit del Regne Unit, Irlanda, Suïssa i Alemanya.
Pel que fa a l’edat, gairebé la meitat dels certificats –el 43,5%– van ser per a menors de 36 anys. Sumada a la tendència creixent de les peticions de certificats, aquesta dada “hauria de disparar totes les alarmes”, sosté el secretari general de MC, Xavier Lleonart, que assenyala que això evidencia que bona part de les noves generacions de metges descarta quedar-se a exercir a Catalunya.
11 | METGES DE CATALUNYA no està tan ben organitzat, valorat ni reconegut com a altres països europeus”, lamenta Niella. De fet, admet que l’Erasmus “va acabar d’obrir-li els ulls” i li va fer tenir les coses més clares que mai: vol treballar a l’estranger. Actualment estudia per presentar-se, si la normativa vigent s’ho permet, a les properes Épreuves Classantes Nationales –l’examen francès equivalent al MIR–. “Ja que parlo l’idioma i només he de creuar la frontera per trobar una feina amb millor sou i més ben reconeguda que aquí, vull aprofitar l’oportunitat”, sosté. Sous “indignes” Cada cop són més els facultatius que, com la Mar, decideixen emigrar, motivats sobretot per les baixes retribucions, la sobrecàrrega laboral i el poc reconeixe ment de l’ofici. “Ens sentim desolats al veure que, després d’estudiar una carrera tan dura, el camí per exercir la professió de forma digna no és gens fàcil. S’haurien de millorar les condicions de treball i valorar molt més la feina dels metges per evitar que la gent marxi”, assevera.
Per això, MC insisteix en la “urgència” d’aplicar polítiques efectives que garanteixin la igualtat de drets i oportu nitats entre metges i metgesses.
“Els prouperòunapersonesendequeprenemmetgesdecisionsinflueixenformadirectalavidadelesipatimgranpressió,aixònoestàrecompensat”
D’aquesta manera, la jornada laboral s’incrementa notablement, provocant el desgast del personal. És per motius com aquest que el 70% dels professionals de la salut presenta algun símptoma de la síndrome de burnout, segons dades d’un estudi fet per MC. En aquest sentit, la Teresa reclama uns salaris concordes al treball que duen a terme i, sobretot, a les seves responsabilitats: “Prenem decisions que influeixen de forma directa en la vida de les persones i patim una gran pressió, però això no està prou recompensat. És vergonyós que Espanya sigui un dels països d’Europa on menys se’ns paga i valora”. Ho compara amb Dinamarca, on fa pocs mesos va estar d’Erasmus, i explica que el sistema mèdic és “totalment diferent”, ja que allà tots els facultatius disposen de prou temps per atendre els pacients i tenen uns sous que, generalment, superen els 8.000€.
Així doncs, el sindicat no es sorprèn perquè cada cop hi hagi més facultatius interessats en treballar a l’estranger, ja que “el problema no és que a Catalunya no hi hagi prou metges per cobrir la demanda assistencial, sinó que els que hi ha cada cop tenen menys ganes de quedar-s’hi perquè les condicions laborals no són les adequades”. Per això, MC insisteix en la necessitat de dotar la sanitat pública dels recursos suficients per posar fi a la sobrecàr rega de treball, la manca de personal i els salaris escassos i, així, tornar a fer atractiva la professió per deixar de perdre talent i acabar amb l’èxode de professionals.
Teresa González, una companya seva de la universitat que també s’ha graduat enguany, comparteix aquesta sensació: “Mai m’havia preocupat pel salari, però al començar les pràctiques i parlar amb facultatius que porten temps treballant aquí em vaig indignar molt perquè vaig adonar-me que cal fer nombroses guàrdies per poder tenir un sou digne”.
La bretxa salarial a Europa Si el desajust dels sous és alarmant, la bretxa salarial que existeix a Europa encara ho és més. Aquesta diferència entre homes i dones és clau per analitzar la discriminació retributiva que, tot i la tendència a la baixa dels darrers anys, encara és una realitat. Segons l’informe més recent de l’Observatori del Treball i Model Productiu –del 2019–, a Catalunya elles guanyen un 20,6% de mitjana menys que ells, i en el col·lectiu mèdic la xifra encara és més elevada.
La diferència entre el sou dels professi onals mèdics homes d’Itàlia (69.000€) i el de les dones (48.000€) també és similar: 30,43%. No obstant, la dada més preocupant és la de França, on els metges cobren 100.000€ de mitjana i les metgesses 65.000€, amb una diferència del 35%. Malgrat la progressiva feminització de la medicina produïda en les darreres dècades, és evident que les facultatives encara pateixen una gran disparitat salarial. Aquest fet, sumat al masclisme que la majoria d’elles afirma haver patit per part de pacients o companys, la manca de credibilitat i autoritat que se les dona vers els homes i les dificultats de conciliació, impossibilita posar fi a la bretxa salarial i de gènere en el sector.
Tot això, sumat al fet que sempre ha volgut marxar una temporada a l’estranger, ha portat a la Teresa a descartar fer el MIR i cursar un màster mentre estalvia per poder marxar fora. No ha decidit encara on anirà, però l’atrauen països com Suïssa o Canadà. “Vull anar a un país on, a diferència d’aquí, no existeixi el pensament de que cal patir, ser competitiu i sacrificar-se a l’inici de la carrera professional per ser un bon metge, ja que una cosa no implica l’altra”, manifesta.
Un estudi de Medscape de 2021 indica que el salari mitjà anual dels metges espanyols és de 59.000€, mentre que el de les metgesses se situa en 43.000€, un 27,12% menys. Al Regne Unit la diferència és de 29,71%, pràcticament com la d’Alemanya (29,78%), on els facultatius reben 178.000€ de mitjana a l’any i les facultatives uns 125.000€.
METGES DE CATALUNYA | 12
En termes de salut, el nostre codi postal és més important que el nostre codi genètic? Sí, sens dubte. Està comprovat cientí ficament. La salut és un fenomen molt complex que, alhora, té moltes causes.
Aleshores, ens estem centrant massa en els factors genètics i els estils de vida, i no tant en aquests factors que comenta? Clarament, i això no vol dir que la part de la genètica sigui irrellevant. És rellevant sobretot en la detecció de malalties o si un està malalt, però, si parlem de la salut pública, és a dir de la salut col·lectiva, veiem que hi ha un encadenat causal de factors molt estructurals com la política que entren dins el nostre cos. És com si la societat se’t fiqués a sota la pell i s’expressés, finalment, en forma d’una malaltia o d’un trastorn de salut.
Joan Benach de Rovira és llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i màster en Salut Pública per la Universitat de Barcelona (UB). És doctor en Salut Pública per la Johns Hopkins University (JHU) dels Estats Units i, a més, té una àmplia formació en ciències socials. Dirigeix el Grup de Recerca en Desigualtats en Salut –Employment Conditions Network (GREDSEMCONET)– de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, de la qual n’és catedràtic del Departament de Ciències Polítiques i Socials, i codirigeix el Johns Hopkins University-UPF Public Policy Center (UPF-BSM).
“SiEntrevistaesvolentendrelasalut, s’ha d’entendre el medi polític i ecològic on vivim”
El que passa és que, en la mentalitat de la gent, dels mateixos metges i de la majoria d’investigadors, gran part de les causes més importants són de tipus biomèdic o conductual. Però hi ha molt poques malalties que siguin purament genètiques. La resta estan en interacció permanent entre la genètica, les nostres conductes, el nostre entorn i molts factors socials, polítics i ecològics.
Perquè ha augmentat la desigualtat socio econòmica i com els determinants socials tenen molt a veure amb la salut, no és gens estrany que es doni aquesta situació. Hi ha molta evidència que la desigualtat en salut, mesurada en termes relatius, ha augmentat gairebé a tot arreu. La societat no avança només pels factors tecnològics i els avenços del coneixement, que no hi ha dubte que són importants. El més remarcable és com funciona la societat pel que fa a l’equitat i com es distribueixen els béns i recursos socials. Es pot canviar aquesta realitat o és una utopia?
Les seves tesis dibuixen un futur poc esperançador. Parla d’una crisi socioeconòmica concomitant a la pandèmia de COVID-19 i d’una crisi mediambiental subjacent que ens enfronta a un potencial panorama de pandèmies recurrents i d’acceleració cap al col·lapse genocida i ecocida. Per la seva part, la directora de Salut Pública i Medi Ambient de l’Orga nització Mundial de la Salut (OMS), María Neira, diu que “el planeta
Sí, ja que, si no, no s’entén perquè determinats grups socials, normalment les classes més empobrides, els migrants i, sovint, les dones tenen pitjor salut com a grup social, no com a individus. No és una qüestió d’atzar. Són grups que acumulen en el seu entorn un munt de factors que anomenem determinants socials, ambientals, laborals i polítics.
En el seu darrer llibre “La salud es política” (Ed. Icaria) assegura que la desigualtat en salut és la major de les epidèmies del segle XXI. Si fem una llista dels problemes més greus que pateix la humanitat trobarem la crisi ecològica, que és dramàtica i ens afectarà de ple en els propers anys, la possibilitat d’una guerra nuclear, la vigilància i el control social de la població, la manca de dret a la informació, el creixement dels autoritarismes i la desigualtat en salut. Vivim en un món, sobretot a partir de l’onada neoliberal que es va iniciar als anys 70, en què, en lloc de distribuir més la riquesa creada, ens hem dedicat a concentrar-la en poques mans i això ha provocat una enorme desigualtat en salut.
En aquest sentit, no hauríem de parlar d’“estils de vida” ja que és una expressió que ens confon, que ens fa creure en una visió de la conducta humana com una conducta lliure. És evident que els éssers humans tenim molts graus de llibertat, però no tothom té el mateix nivell. Si no tens recursos, ni oportunitats, ni un entorn que t’ajudi, la teva llibertat cau en picat. Per exemple, provem de dir-li a una dona migrant, amb tres fills, sense ajuts socials i que viu en un barri empobrit que faci exercici físic. Ens dirà que aquesta no és la seva prioritat.
Tot és canviable. Depèn del que decidim o fem els humans, i molt en especial les forces socials que posen l’accent en assolir una societat més justa, equitativa i ambientalment sostenible. D’entrada, no hi ha cap raó inevitable que faci que la desigualtat hagi de persistir. Ara bé, les persones i grups socials que lluiten per l’equitat sostenible hauran de tenir més capacitat, més influència i més poder polític a tots els nivells, bé sigui en moviments socials, partits polítics, sindicats o amb els veïns de casa seva. Evidentment que no serà fàcil, però primer cal entendre la realitat i veure com tot això afecta les nostres vides, el nostre benestar i, al cap i a la fi, la nostra salut.
És el que anomena “les causes de les causes”?
13 | METGES DE CATALUNYA
Socialment, ens manca mirada crítica per visibilitzar aquesta realitat? Totalment. Avui la salut es veu bàsicament des d’un punt de vista biomèdic, conductual o d’estils de vida i molts dels factors esmentats que influeixen en les desigualtats estan amagats o ocults. En aquest aspecte, els mitjans de comunicació hi tenen una gran influència perquè ens ofereixen una visió que distorsiona la realitat. Quin paper juga el medi ambient i l’ecologia en tots aquests processos vinculats amb les desi gualtats en salut? Hi juguen un paper fonamental. Els éssers humans som animals socials i vivim gràcies als nostres intercanvis amb la natura, mitjançant sobretot el treball i la tecnologia. Però vivim en un sistema econòmic com el capitalisme que té unes característiques que xoquen amb els límits biofísics del planeta. Si un vol entendre la salut, ha d’entendre el medi polític i ecològic on viu. I el nostre és un sistema econòmic que per bé i per mal anomenem capitalisme. Per bé, perquè ha sigut capaç de crear enormes quantitats de riqueses, productes, tecnologies i coneixement, i per mal, perquè ha sigut capaç de crear enormes desigualtats, problemes socials i també una gran crisi ecològica i climàtica. El gran problema del capitalisme com a sistema és la necessitat de creixement econòmic permanent, ja que aquest és un procés exponencial que ha de tenir límits. Vivim en un planeta finit, amb límits biofísics, i no podem creure de forma religiosa que, gràcies a la tecnologia, serem capaços de tot com si fóssim déus. Però no som déus. Sosté que el 20% de la població del planeta, el que anomenem països rics, consumeix més del 80% de tots els recursos que aquest genera. Això és insostenible, no? Quines són les alternatives? Estem sobrepassats. Vivim en països “sobredesenvolupats” i gastem, sobretot les classes socials més riques, una quantitat d’energia i de materials que no és sostenible. Això no ho poden arreglar les energies alternatives perquè també tenen uns límits. Per exemple, per fabricar plaques solars necessites energia fòssil que està en declivi i uns materials que són limitats.
I d’aquí se’n deriva que la salut és sobretot un problema social i polític? Sí, perquè vivim en societat i l’origen d’aquest encadenat causal de què parlem depèn de les decisions i prioritats que es prenen als llocs on vivim, és a dir, de quin tipus de polítiques es decideixen. Les polítiques laborals, ambientals, socials, econòmiques, culturals i de tota mena determinen com vivim i com emmalaltim. Tot depèn de la política, de qui té el poder o la capacitat i la influència de prendre les decisions que causen aquests determi nants socials. Molts estudis mostren que hi ha un “gradient social en la salut” que no és visible i no està en la consciència col·lectiva. Diguem-ho en una frase: a pitjor situació social, pitjor salut.
Però com s’explica que en una societat canviant, on els serveis sanitaris milloren i la tecnologia avança, les diferències en salut injustes i evitables persisteixen i augmenten?
METGES DE CATALUNYA | 14 sobreviurà”, però que “qui està en risc som els humans”. Millor que ens anem acomiadant o queda un bri d’esperança? Sempre hi ha esperança i es poden fer coses, fins i tot, en la pitjor de les circumstàncies. Imaginem-nos que ens diuen que d’aquí a dues setmanes caurà una bomba nuclear i ho arrasarà tot. Això seria terrible, però, fins i tot en aquest extrem, no hauríem de renunciar, posem per cas, a ajudar la nostra àvia malalta, oi? Però ens queden aquestes dues setmanes? I som a temps? Jo crec que ens queden més de dues setmanes [somriu], però no ens queden dècades i dècades. Estem vivint anys decisius. El gran filòsof, ecologista i assagista Jorge Riechmann diu que vivim en el “segle de la gran prova”. Ara ens estem jugant el futur nostre i el de tots els descendents que vindran. Hem d’intentar canviar aquest sistema de creixement que no es podrà sostenir, perquè, si seguim així, no hi haurà sortida. Podem viure bé, gastant menys, amb molta menys energia i molts menys recursos. Si no som capaços de fer-ho, el futur és ben negre, si més no, per a la gran majoria de la humanitat. Els millors estudis científics sobre aquest tema diuen que estem en una situació precatastròfica o, com diuen els anglosaxons, d’overshooting (sobre passament).
L’exconseller de Salut del País Basc i expert en salut pública, Rafael Bengoa, parla de recuperació i transformació del Sistema Nacional de Salut per restablir el to perdut durant la crisi pandèmica. Hi està d’acord? Sí, el sistema s’ha de transformar però cal anar en la bona direcció. S’ha d’invertir molt més en salut pública, en tot allò que té a veure amb la vigilància, prevenció, promoció, educació i planificació, però també en atenció primària, atenció sociosanitària i de cures i en un sistema hospitalari més eficient i equitatiu.
Gastem per sobre del que el planeta ens pot oferir i això no durarà per sempre. El món gasta ara l’equivalent a 1,7 planetes i hi ha països com el nostre que en gasten tres o més. Podem viure bé, molt bé i tothom, si vivim d’una altra manera i això ho hem d’internalitzar, n’hem de prendre consciència. La pandèmia està amplificant encara més les desigualtats en salut o és massa d’hora per saber-ho? Diversos estudis mostren que les tendències cap a la desigualtat han anat a pitjor, però aquesta és una pandèmia d’altíssima complexitat. Cada onada que hem patit es comporta de manera diferent. Algunes han generat desigual tats i d’altres no per raons complicades de dir, perquè hi ha molts factors implicats. Però, globalment, només cal veure què ha passat amb les vacunes i el seu repartiment desigual que no arriba als països més empobrits.
Creu que hem après alguna lliçó de la pandèmia o vivim còmodament adaptats a una societat que no té massa bona salut? Amb la pandèmia, tothom va entrar una mica en xoc, però malauradament vivim en una societat d’usar i tirar, i amb una memòria curtíssima. Ara sembla que la pandèmia s’ha arreglat, que no és ben bé així, i molta gent ha tornat o vol tornar a la normalitat. I és aquí on tenim el problema, perquè aquesta normalitat desigual i insostenible ens condueix, a poc a poc, cap a aquesta mena d’abisme en el qual caurem, uns abans que altres, en els propers anys. Les inèrcies econòmiques i les barreres mentals i culturals ens adrecen a seguir amb l’economia de consum i un pensament neoliberal que ens aboquen a una situació lamentable. L’emergència sanitària provocada per la COVID-19 ha fet aflorar les mancances alarmants del nostre sistema sanitari i de salut pública, tant pel que fa als recursos econòmics com humans. Confia que aquesta situació es revertirà o preveu una nova època de retallades? Si seguim com fins ara, amb el mateix tipus de mentalitat i model econòmic, probablement entrarem en una crisi econòmica d’aquí a molt poc i, previsi blement, hi pugui haver noves retallades socials i sanitàries. Se’ns ha dit que teníem un dels millors sistemes del món, però això depèn amb què ho compares. Aquesta proclama no és suficient per fer front als problemes sistèmics que tenim, perquè, entre altres coses, la salut publica només rep un 2% del pressupost. I on van a parar els diners? Doncs a aquesta visió curativa i biomèdica a la qual m’he referit abans. Van a resoldre el problema, cosa que està bé, però no a intentar prevenir el problema. S’ha de canviar aquesta dinàmica i, per fer-ho, necessitem una mena de “revolució mental”. Hem d’entendre que necessitem unes altres receptes i aquí la salut pública ens ha d’ajudar.
Vostè defensa que el dret a una atenció sanitària pública, universal i de qualitat és una de les conquestes socials més importants de la segona meitat del segle XX. Està en perill aquest dret? Ja s’ha posat en perill. A partir dels anys 70 i 80 hi ha hagut un procés bastant global de pressions i tàctiques per mercantilitzar la sanitat, no només per privatitzar-la. Pressions per fer guanys. El tema clau és si el sistema sanitari i de salut ha de ser un dret per a tothom o una mercaderia per a aquells que la puguin pagar.
És la tercermundització de la sanitat pública? Podria passar. Podria haver-hi processos de degradació associats a la crisi sistèmica que vivim. Aquells que estan més interessats en aquesta mercan tilització voldrien tenir una sanitat de primera per a les classes socials amb més recursos, una sanitat de segona amb moltes limitacions per a una classe mitjana i una sanitat de caritat o benefi cència per a la resta.
EXPOSICIÓN TEMPORAL ITINERANTE ZAMORA Sala de Exposiciones de la Encarnación 25.02 - 17.04 / VALLADOLID2022 Sala Municipal de Exposiciones de Las Francesas 22.04 - 12.06 / SALAMANCA2022 Centro Cultural Torre de los Anaya 17.06 - 21.08 / LEÓN2022 Museo Casa Botines Gaudí 02.09 - 07.11 / SORIA2022 Centro Cultural Palacio de la Audiencia 17.11 / 2022 - 15.01 / 2023 #divinacomediacyl @divinacomediacyl fundos.es Organiza: Colabora:
Aquestes reaccions no són inusuals quan es viu una guerra, diu Lina Villa, responsable d’activitats de salut mental de MSF a Dnipró i Zaporiyia. Aquí, els psicòlegs procuren estabilitzar els pacients, identificar els seus problemes i ajudar-los a trobar mecanismes de confrontació. “Intentem que recuperin cert nivell de control en una situació molt imprevisible i incerta, donant-los suport a comprendre i expressar el que senten”, explica la psicòloga. “És de vital importància –continua– que les persones puguin explicar i exercitar els seus sentiments i emocions després d’enfrontar-se a situacions traumàtiques. Si no s’aborden, aquestes emocions es poden convertir en una bola de neu i
METGES DE CATALUNYA | 18
“Un dels problemes que tractem és l’estrès relacionat amb el trauma; per
Katerina va haver de fugir de casa seva, a Irpin, amb la seva mare quan el seu poble va ser atacat. Van ser evacuades i ara viuen en un refugi a Mukáchevo, a l’extrem oest d’Ucraïna. Des d’aleshores, la filla pateix atacs de pànic. “Una de les coses contra les quals lluito és la por a la mort. Tinc por de fallar o de fer alguna cosa malament i no aconseguir-ho. Hi penso una vegada i una altra, i això m’impedeix fer res”, diu.
“Molts dels nens i nenes que hem vist i que han experimentat l’explosió d’una bomba pateixen insomni, s’orinen al llit i tenen malsons”, afirma Oksana Vykhivska, supervisora de salut mental de MSF a Kíev. “Les persones grans, que sovint es troben soles després de veure’s separades dels seus éssers estimats, tenen ansietat constantment i es posen a plorar”. Els equips de MSF han donat suport en salut mental en refugis per a desplaçats, clíniques mòbils en pobles remots i estacions de metro. Entre mitjans d’abril i mitjans de maig, l’organització ha fet més de 1.000 sessions de salut mental individuals i de grup, i ha observat que la gent pateix por intensa, estrès continu, preocupació persistent, desesperança i atacs de pànic.
Les necessitats i l’impacte en la salut mental de 100 dies de guerra a Ucraïna exemple, els records de les persones que s’amaguen als soterranis durant els intensos bombardejos es poden desenca denar per paraules, sons, olors o escenes que recorden el trauma original”, explica Vykhivska. “També veiem persones amb molts símptomes relacionats amb l’ansietat, com ara insomni i preocupació constant pel futur”, afegeix.
“Sento la por a l’ànima. Els meus dits i les meves mans comencen a refredar-se”, explica Vira, una dona gran que va fugir de la regió de Donetsk i ara busca refugi a Ivano-Frankivsk, al sud-oest del país. “Estic preocupada pels meus familiars, que segueixen a casa; pel meu fill, que segueix vivint on hi ha combats. No sento pena, el que sento és a dins meu, ben endins de la meva ànima i em fa plorar. No puc descriure com és”. A Ucraïna, les persones que escapen dels bombardejos o es preocupen pels seus éssers estimats a les zones de conflicte no solen tenir en compte la seva salut mental, adverteixen els psicòlegs de Metges Sense Fronteres (MSF). Com a resultat, les conseqüèn cies psicològiques del conflicte poden semblar invisibles, però hi són. Després de 100 dies de guerra a Ucraïna, els equips de salut mental de MSF alerten dels símptomes psicològics preocupants que estan veient.
Peragreujar-se”.béqueMSF
està proporcionant suport en salut mental i formació addicional al personal de centres mèdics de tot Ucraïna, es necessita molt més.
“Cal un increment urgent dels serveis de salut mental a tot el país”, assevera Valerii Kucheriaviy, psicòleg de l’orga nització a Béregovo.
METGES DE CATALUNYA | 20
El que poder sí és un fet bastant raonable és que la dissociació instrumental s’ha anat desdibuixant i ha esdevingut més aviat dissociació a seques i desper sonalització, pròpies de l’esgotament professional dels facultatius que estan al límit de les seves forces per seguir atenent en condicions insostenibles. A tot això, se suma un entorn altament incert i canviant que ha obligat el col·lectiu a sobreposar-se o a menystenir la realitat externa, i a seguir tocant com l’orquestra del Titànic. La distància òptima s’ha anat tornant distància per sobreviure, per poder seguir exercint, de vegades perquè “si agafo una baixa no trobaran substitut i el meu equip encara patirà més, i la població quedarà més desatesa”. Així doncs, ja sigui distància (òptima o no) o dissociació (instrumental o no) és absolutament necessari poder pensar-hi, procurant evitar l’excessiva autocrítica. I posar en valor els principis deontològics i ètics que romanen al darrera, com també l’esforç prolífic dels facultatius per donar una assistència de la màxima qualitat possible a la ciutadania, fins i tot quan les polítiques sanitàries i els pressupostos no hi acompanyen.
En el marc de qualsevol relació terapèutica, i en un context postpan dèmic com l’actual, convé rescatar tres conceptes per reflexionar. Un és el de “distància òptima”, proposat pel Dr. Pichon-Riviere (1977), metge psiquiatre, com aquella distància per realitzar una intervenció eficaç amb l’altre, sense perdre l’objectivitat i sense mostrar-se distant.
L’altre concepte és el de “dissociació instrumental”, plantejat pel Dr. Bleger (1964), també psiquiatre, entesa com un mecanisme d’afrontament sa per part del professional, i, per tant, amb cert caràcter de consciència i volunta rietat, que li permetria identificar-se amb els successos i circumstàncies dels seus pacients, tot i mantenir una certa distància que faria que no s’hi sentís excessivament implicat.
Espai per a les emocions i reflexions
El darrer concepte a analitzar és el de “trauma”, paraula d’origen grec que significa ferida. Segons l’Associació Americana de Psicologia (APA), el trauma és una resposta emocional a un succés terrible (com un accident, una violació o un desastre natural). No obstant això, una persona pot experimentar un trauma com a resposta a qualsevol fet que trobi altament amenaçant o perjudicial tant a nivell físic com emocional.
Anna Robert, psicòloga clínica i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya
La distància òptima per atendre
Saber si la pandèmia de COVID-19, afegida a unes condicions laborals prèvies lamentables fruit de polítiques de retallades progressives i constants, ens ha deixat o ha deixat la població amb clínica d’estrès posttraumàtic és una qüestió gens fàcil de plantejar ni de respondre. Càpiga el sentit comú per tenir en compte la magnitud de la tragèdia i l’actitud curosa i prudent de no voler-la sobremedicalitzar (o sobrepsico logitzar) en excés.
Així, de nou, ens trobaríem amb la màgica alquímia que faria que poguéssim empatitzar amb les persones que atenem, sense patir-ne gaires estralls emocionals. Probablement, en aquest punt tots podem estar pensant en la nostra pràctica clínica i en les condicions en què portem a terme la feina: sobrecàrrega assistencial, manca de temps per a coordinacions o per a l’escolta i l’exploració, teleassistència, etc. I també rumiant si, en aquestes cir cumstàncies, podem mantenir aquesta distància òptima ja sigui durant les consultes ambulatòries o hospitalàries, o, fins i tot, durant les guàrdies.
L’estabilització del personal facultatiu temporal
3. Acumulació de tasques (per un màxim de nou mesos en un període de 18).
21 | METGES DE CATALUNYA
Per assolir-ho, la reforma apunta en tres direccions: unes mesures immediates per intentar reduir l’elevada taxa de tem poralitat existent; l’adopció d’un conjunt d’accions per prevenir i sancionar l’abús i el frau a la temporalitat que es produeixi a futur, i potenciar la planificació per garantir la gestió més òptima dels recursos humans. En realitat, però, la reforma aprovada fa poc només fa referència a la immediata reducció de la tempora litat present i ho fa perquè el reial decret llei 14/2021, de 6 de juliol, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat a l’ocupació pública estableix, en la seva disposició final segona, el termini d’un any des de la seva entrada en vigor perquè es procedeixi a l’adaptació de la normativa del personal estatutari i equivalent dels serveis de salut al que disposen els articles 10 i 11 i la disposició addicional dissetena del text refós de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP).
2. Execució de programes de caràcter temporal, per a un període màxim de tres anys.
2. Per cobrir l’atenció continuada que deixa de fer el personal per raons d’exempció per les causes legalment reconegudes (edat, malaltia, risc durant l’embaràs o lactància).
Aquest s’ha convertit en l’eix sobre el qual pivoten les seves condicions laborals, però ara es reforma per tal de garantir, segons s’exposa en els motius del text aprovat, que les institucions sanitàries públiques iniciïn el camí per situar la taxa de temporalitat per sota del 8% de les places estructurals.
Espai jurídic
Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE
3. Cobertura de reduccions de jornada amb identificació de la persona substituïda. A més, la nova norma regula l’existèn cia de responsabilitat directa de qui tingui una actuació irregular en els nomenaments de personal temporal i assumeix el compromís de continuar en la reforma d’altres aspectes, com la jubilació parcial o el perllongament de l’activitat.
El nomenament de personal estatutari substitut pot tenir com a causa:
1. Absències del personal per vacances, permisos, dispenses o altres absències amb reserva de plaça, etc.
Els processos d’estabilització que deriven d’aquesta normativa es fonamenten en dos pilars: la realització d’una convocatòria per cobrir aquelles places que durant sis o més anys s’hagin ocupat de manera temporal, que es durà a terme mitjançant concurs de mèrits, i la realització d’una altra convocatòria per a la cobertura de les places que s’hagin cobert tem poralment durant més de tres anys i menys de sis, en aquest cas per mitjà del sistema del concurs oposició. Cal remarcar que, en els dos casos, estem parlant de cobertura de places i no d’estabilització de les persones que les han ocupat, extrem que la normativa abans descrita no resol: s’ha optat per estabilitzar “places” i no “persones”.
1. Existència de vacant que no sigui possible cobrir per personal fix, fins a tres anys, passats els quals ha d’estar cobert amb personal fix.
Recentment, s’ha publicat el reial decret llei 12/2022 de 5 de juliol que modifica la llei 55/2003 de 16 de desembre de l’Estatut Marc del personal sanitari dels serveis de salut i, per la seva transcen dència i actualitat, en fem una primera anàlisi d’urgència sense perjudici d’anar desenvolupant en propers números de la revista l’abast de la reforma i els diferents processos d’estabilització que vindran.
En concret, es modifica la llei 55/2003 i es fa desaparèixer els nomenaments eventuals. A partir d’ara, tots els nomenaments seran d’interinitat o per substitució. Així, el nomenament de personal estatutari temporal interí pot estar motivat per tres causes:
E l primer impacte sobre el personal facultatiu del reial decret llei 14/2021, de 6 de juliol, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública i després de la llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública s’està fent notar en els darrers mesos.
El personal facultatiu que presta els seus serveis als centres i institucions sanitàries de la Seguretat Social –el Departament de Salut a Catalunya– ha tingut una regulació específica identificada amb la noció de “personal estatutari” que, d’acord amb el que preveia la Llei general de sanitat de 1986, va veure aprovat un Estatut Marc (llei 55/2003 de 16 de desembre) que en regulava especificitats.
En els casos 2 i 3 s’estableix expressa ment que, si la necessitat es manté un cop transcorregut el termini assenyalat, s’han d’iniciar els tràmits per cobrir la plaça de forma estructural.
La nova situació política catalana a causa dels Fets d’Octubre de 1934 va comportar que, al maig de 1935, s’anomenés un nou govern en funcions a la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, en què el conseller va ser el metge Pere Huguet i Puigderrajols.
La presidència de Manuel Corachan (II)
Pocs dies després, la conselleria va dividir-se en dues: Huguet va dirigir la Conselleria de Sanitat i Raül Roviralta i Astoul, la d’Assistència Social. La divisió va ser efímera perquè al novembre de 1935 Ramon Barbat i Miracle va ser designat conseller de Sanitat i Assistència Social. La seva direcció també va ser breu perquè fou substituït dues setmanes després per Joan Maluquer i Viladot. El mandat d’aquest va ser igualment passatger perquè va ser rellevat per Felip Bertran i Güell.
Respecte a aquest tema, les delegacions anglesa i americana van proposar un text conjunt per condemnar els fets.
El 26 de maig de 1936 va produir-se un nou canvi al Govern de la Generalitat, degut a la victòria de les esquerres en les eleccions generals del 16 de febrer, que va comportar, entre altres coses, que la Conselleria d’Obres Públiques i Assistència Social i Sanitària es desdoblés. A partir d’aleshores, Pere Mestres i Albet va dirigir la Conselleria d’Obres Públiques i el president del Sindicat de Metges de Catalunya, Manuel Corachan, la de Sanitat i Assistència Social. L’acceptació del càrrec va implicar que s’anomenés president del sindicat Ramon Sambola i Casanovas. Una de les primeres accions del conseller Corachan va ser la creació de les bases per a l’organització i el funcionament de l’Institut d’Assistència Social de Barcelona, la Junta de Protecció a la Infància, la Casa de Caritat de Barcelona i la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet. El mandat de Corachan també va ser breu perquè l’esclat de la guerra va comportar que un conjunt de grups revolucionaris perseguissin el mencionat conseller per considerar-lo políticament conservador.
Klaus Mann, que pertanyia a la delegació alemanya però amb seu a Londres degut a la situació política, va protestar per les persecucions que estaven sofrint els intel·lectuals alemanys a càrrec del govern del Führer Adolf Hitler.
METGES DE CATALUNYA | 22
En el discurs inaugural del president del PEN Club Internacional, Herbert George Wells, va recordar una estada anterior a Barcelona i va lamentar l’absència del seu amic Bonaventura Gassol i Rovira, el qual no va assistir-hi perquè es trobava detingut a la Prisión Celular de Madrid pels fets de 1934. Tanmateix, va aprofitar per esmentar les dificultats existents en el món des de “la revolució alemanya”.
Els constants canvis en la conselleria no van permetre poder desenvolupar una política sanitària eficaç. No obstant, durant el curt període de Bertran i Güell va posar-se en funcionament el Consell Tècnic de Sanitat, va crear-se un comitè mixt entre el Departament de Sanitat i el Departament de Treball per estudiar la possible implantació d’un pla d’asseguran ces socials, i va redactar-se un projecte de reglament d’una Junta Oficial contra el Càncer i un Comitè de Lluita Antileprosa. A més, va proposar-se la construcció d’un nou edifici per a l’Hospital de la Santa Creu de Vic i de nous pavellons per als leprosos de Sant Llàtzer, i millores a la Casa de Misericòrdia de Lleida. Entre el 20 i el 25 de maig de 1935, el Casal del Metge, durant la presidència Medicina i Catalunya, una mica d’història
Durant el sopar de cloenda del congrés, Benjamin Crémieux va pronunciar un breu discurs, on citant Joan Maragall i Gorina, va desitjar prosperitat a la literatura catalana i al país. Només quatre anys després, aquests anhels quedaren estroncats per culpa del règim L’anyfranquista.vafinalitzar amb un altre acte cultural de primera magnitud al Casal del Metge. El 19 de desembre de 1935 Federico García Lorca va declamar la seva obra Como canta una ciudad de noviembre a noviembre, la qual va ser un gran èxit.
Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània de Manuel Corachan, va acollir el XIII Congrés del PEN Club Internacional. La reunió va aplegar seixanta-cinc escriptors de vint-i-cinc centres d’arreu del món, com Ernst Toller, Klaus Mann, Filipo Tommaso Marinetti o Jawaharlal Nehru. La delegació de Catalunya, presidida per Pompeu Fabra i Poch, comptava amb personalitats culturals com Rafael Benet i Vancells, Joan Estelrich i Artigues, Josep Maria López-Picó, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Pous i Pagès, Carles Riba i Bracons i Josep Maria Millàs-Raurell.
METGES DE CATALUNYA | 24
MC ha demanat a Salut la convocatòria “urgent” d’una cimera per abordar la situació dels MIR, després que en el procés d’assignació de places de formació sanitària especialitzada, hagin quedat 71 places de residents de medicina familiar y comunitària sense cobrir. > 01/07/2022 MC rebutja la pretensió de les patronals de retallar millores socials en el nou conveni col·lectiu del SISCAT
Davant la proliferació de les visites no presencials o ‘interconsul tes’, MC ha elaborat un document de recomanacions adreçat als facultatius d’AP, en què els demana que valorin, segons el seu criteri clínic, si la primera visita d’un pacient per part d’un facultatiu de segon nivell requereix la seva presència física a la consulta i, de ser així, que es faci constar en el procediment de derivació.
MC demana als facultatius de primària que valorin la necessitat de la presencialitat dels pacients a les consultes externes
MC ha enquestat els residents amb l’objectiu d’elaborar un rànquing dels hospitals i unitats docents d’AP en funció del seu respecte pels drets laborals i formatius dels futurs especialistes. El sindicat vol que la classificació dels millors i pitjors centres docents ajudi els futurs residents a l’hora d’escollir on faran el MIR.
MC insta Salut a organitzar una cimera per abordar la crisi dels MIR de medicina de família
> 11/05/2022
> 23/05/2022
HEM DIT > 20/06/2022
MC elabora el primer rànquing de condicions de treball dels MIR als centres sanitaris de Catalunya
En la dissetena reunió de la mesa negociadora del nou conveni SISCAT, les patronals han plantejat un empitjorament de les condicions de gaudi de les excedències i les reduccions de jornada per cura d’un menor o familiar, entre altres permisos. MC s’hi ha oposat i ha acusat la part empresarial d’obstinar-se en el maltractament de la plantilla
Esther Ros, delegada de MC, valora l’excés de burocràcia a les consultes mèdiques d’AP
25 | METGES DE CATALUNYA
“L’assistència està muntada de manera que l’odontòleg et diu el que et passa, però no t’ho cobreix tot. Així, la persona que té diners té la boca bé, i la que no té diners no la té tan bé”
“Les llistes d’espera són la conseqüència de 12 anys d’infrafi nançament sanitari”
El secretari de l’ADC, Xavier Marco, critica les desigualtats en l’assistència odontològica dels centres sanitaris públics
Xavier Lleonart, secretari general de MC, valora la situació de les llistes d’espera sanitàries
“El metge ha de fer visites mèdiques i diagnòstics, no tràmits burocràtics que no aporten valor clínic” Jordi Aparicio, delegat de MC, valora la situació de l’atenció primària en la sisena onada de COVID “Estem atenent una mitjana de 50-100 pacients per metge. S’ha desbordat. I el 40%-50% d’aquestes atencions són per baixes i burocràcia”
MITJANS COMUNICACIÓ
Humor Gràfic per Napi METGES DE CATALUNYA | 26
