5 | METGES DE CATALUNYA
Editorial L
a indicació, l’ús, l’autorització i la dispensació de medicaments i productes sanitaris per part d’infermeria és un fet inqüestionable dins la nostra realitat, una realitat plasmada ja en l’ordenament jurídic. S’ha de reconèixer que ha format part de la seva activitat habitual durant molt de temps, tot i no estar regulada, i és cert que aquesta manca de normativa deixava un buit legal que calia omplir. L’informe “Prescripció infermera. Posicionament i opinió dels professionals de salut a Catalunya sobre els seus beneficis”, elaborat el juny passat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), conclou que els avantatges d’aquest procés estan en consonància amb els estudis internacionals publicats recentment, els quals assenyalen que la prescripció infermera pot millorar el sentiment de pertinença d’aquesta professió i millorar la coordinació i la qualitat assistencial, on infermeria desenvolupa un paper clau. Dit això, cal posar en context aquest canvi normatiu i veure què està passant al nostre entorn des de fa força temps. La majoria de països desenvolupats pateixen una manca significativa de facultatius per atendre la població, sobretot en àrees rurals allunyades dels grans nuclis urbans. Malgrat els estímuls econòmics i les facilitats per viure i desplaçar-se per aquestes zones que s’ofereixen als metges, la penúria ha persistit en certs territoris, la qual cosa ha empès les administracions a potenciar la capacitació de tot el personal sanitari disponible per atendre la població. Cal destacar que hi ha suficient bibliografia que demostra que, amb la formació complementària adient, els resultats en salut de les poblacions ateses per infermeria i altres professions sanitàries intermèdies, creades ad hoc, són comparables en termes de qualitat a l’assistència prestada pel personal mèdic, però amb un menor cost econòmic. La diferència entre nosaltres i aquests països rau, sobretot, en el grau d’exigència a l’hora de delegar feines tradicionalment mèdiques a infermeria. Que una infermera acabada de llicenciar pugui prescriure medicaments que necessiten recepta mèdica només fent un curs de farmacologia on line de cinc hores, sembla més una broma de mal gust que no pas un pla formatiu seriós pensat per donar resposta a les necessitats assistencials, amb la qualitat i seguretat suficient. Per exemple, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), els estudis de farmacologia a la carrera de medicina ocupen 140 hores –sense tenir en compte la part de farmacologia que s’imparteix en cadascuna de les assignatures durant tota la carrera–, mentre que a infermeria n’ocupen 36 hores. Aquestes més de 100 hores de diferència ens mostren la desproporció pel que fa a coneixements bàsics que hi ha entre ambdues professions i posen en evidència la poca rellevància o incidència que tindrà un curs on line de cinc hores per tapar un dèficit curricular de tantes hores. És infermeria responsable d’aquesta irresponsabilitat administrativa? Probablement no, de manera que aquesta Administració, que diu voler potenciar el col·lectiu d’infermeria, l’està posant en una situació de perill per mala praxi que no es pot justificar. Estem d’acord que es potenciï el rol d’infermeria, tant per justícia a la seva capacitat i potencialitat com per necessitat. Ara bé, fer-ho tan malament com ho han fet les nostres autoritats, no ho mereix ni la professió infermera ni els nostres pacients. S’haurà de rectificar i confiem i desitgem que sigui per l’evidència de la insuficiència dels requisits per dur a terme aquesta tasca i no pas pels problemes provocats a la ciutadania.
La prescripció infermera
