MC Magazine

Fra Ramon

Mata Hari (1a part)

El mite de la seducció femenina com a arma per aconseguir objectius és tan antic com la pròpia cultura occidental. A l’Olimp ja tenien una deesa específicament dedicada a la seducció, Peitho, filla d’una seductora encara més popular, Afrodita, deesa de l’amor i la bellesa. Tot i que les grans seductores de la mitologia grega les trobem a l’Odisea: les Sirenes, que amb la seva música encisadora, atrauen tots els homes que les senten cantar tret d’Ulisses, qui per no caure en el seu parany, es fa lligar al pal quan el vaixell ha de passar pels seus dominis. A la Bíblia trobem seduccions amb finalitats de molt diferent consideració ètica, des de les més reprovables a les més heroiques i lloables. Judith sedueix Holofernes per decapitar-lo i alliberar el seu poble del setge. Esther aconsegueix el que vol del rei Assuer, emperador de Pèrsia, també en benefici dels jueus. I en el Nou Testament, i de manera més detallada en els evangelis apòcrifs, es descriu la seducció de Salomé a Herodes Antipes per obtenir el cap de Joan Baptista en una safata, en revenja pels seus sermons recriminadors. El gran mite de la femme fatale, aquella capaç d’aconseguir el que vol de qualsevol home susceptible de ser seduït amb la mera utilització dels seus encants femenins és, d’ençà de principis del segle XX, Mata Hari, coneguda arreu del món com a ballarina, prostituta, espia i amant de personalitats de tota mena, oblidant la dimensió humana d’una dona de joventut difícil, víctima d’una societat masclista i puritana, esposa maltractada, mare que veu morir un fill i que pateix la separació forçosa de la filla, que fa front a l’adversitat, decidida a ser l’única mestressa del seu futur amb enginy, originalitat i valentia, i disposada al que calgui per aconseguir-ho.

Margaretha Zelle

El 7 d’agost de 1876 neix a Leeuwarden (en frisó, Ljouwert), la capital de Frísia, en el si d’una família acomodada i amb tots els números per tenir una bona vida, Margaretha Geertruida Zelle. La que seria l’única noia dels germans i la més gran dels quatre, mai es va entendre amb la mare, mentre que era la preferida del pare, Adam Zelle, un venedor de barrets de costums extravagants, estirat i presumptuós, conegut amb el renom foteta del Baró. A l’edat de 14 anys, es queda a viure sola amb el pare, ja que al separar-se el matrimoni, la mare, Antje Van der Meulen, marxa de casa amb els tres germans petits. A la sensació de rebuig de la mare, s’hi hauria de sumar, en poc temps, la de pèrdua, ja que l’Antje mor pocs mesos després, amb només 49 anys, i el que queda de família es reunifica a la casa pairal. Per completar aquesta deplorable situació adversa, diferents operacions especulatives arruïnen Adam Zelle, qui intenta refer la seva vida, primer marxant

a Amsterdam, venent la casa i deixant els quatre fills repartits entre oncles i, després, tornant-se a casar amb una dona que ni s’avé gens amb els fills ni vol saber-ne res, motiu pel qual els matricula en internats de la ciutat holandesa de Leiden. En el nou col·legi, Margaretha estrena les seves habilitats seductores i, a la tendra edat de 16 anys, es converteix en l’amant del director, Wibrandus Haanstra. Descoberta la improcedent relació, expulsen els dos amants amb el corresponent escàndol, que afecta irreversiblement la reputació local de la jove Margaretha qui, amb el desig d’escapar d’aquest entorn familiar i veïnal hostil, va a viure amb un oncle a La Haya. A través dels anuncis dels diaris d’homes que cerquen parella, en troba un d’interessant al Hel Nieuws van den Dag i respon a la proposta matrimonial de l’anunciant, Rudolf ‘John’ MacLeod, un oficial de l’exèrcit colonial holandès amb destí a Indonèsia, vint anys més gran que ella, d’ascendència escocesa i de família amb gran tradició militar.

Margaretha MacLeod

L’11 de juliol de 1895, es casen civilment a Amsterdam i, mesos més tard, marxen a les Índies Orientals Holandeses, després que el capità MacLeod presenti la seva esposa a la reina regenta i a la futura reina Wilhemina al palau reial, el 23 d’abril de l’any següent. El 30 de gener de 1896, neix el seu primer fill, Norman-John, i l’1 de maig de l’any següent, tota la família emprèn viatge a l’Illa de Java. Arribats a Indonèsia, MacLeod espera una temporada al Camp William el seu destí definitiu, com a comandant del Primer Batalló d’Infanteria a Malang. Poc després que neixi la seva filla, LouiseJeanne, el coronel MacLeod és traslladat a l’Illa de Sumatra i Margaretha es resisteix a anar-hi. Al cap d’un mes de la reunificació familiar en un cuarter de Medan, a Sumatra, el matrimoni ha de fer front a la mort del seu primogénit, amb només dos anys i mig de vida. El 28 de juny de 1899, Norman-John, no desperta. La incomprensible mort de l’infant s’atribueix a l’enverinament provocat per personal del servei, com a venjança pel mal tracte i les vexacions que els dispensa el capità MacLeod. Rudolf MacLeod, que quan es casa amb Margaretha és un home que fa patxoca, amb els trets arquetípics del militar de l’època (aspecte vigorós, aires marcials i maneres virils), però educat i culte, esdevé, en poc temps, un borratxo, faldiller i malgastador, sense cap mena d’atractiu, del qual Margaretha aviat fuig tant com pot, evadint-se a través de l’estudi de la cultura i el folclor javanesos. Però per a MacLeod, la pràctica d’aquelles danses exòtiques de la colònia no són una evasió admissible per a una mare que ha de guardar dol pel seu fill i la situació acaba amb constants i, de vegades, violents enfrontaments. El coronel MacLeod, afectat per la sífilis, alcoholitzat, arruïnat i incapaç de superar anímicament la pèrdua del seu fill, acaba maltractant Margaretha, a qui acusa de tots els mals de la família per la seva poca dedicació i manca de supervisió del personal domèstic. Ella l’evita del tot i cerca consol en altres oficials.

Ferit de mort, el 1902 el matrimoni torna a Holanda i, tot just arriben a Amsterdam, se separen. Ell s’instal·la a casa de la seva germana i comença a buscar-se la vida pel seu compte. El 30 d’agost, el jutge els atorga el divorci, condemna MacLeod a pagar una pensió alimentària de 100 florins mensuals i concedeix la custòdia de Louise-Jeanne a la Margaretha. Des del primer moment, el pare no fa front a les seves obligacions econòmiques, el que força mare i filla a tornar amb Rudolf MacLeod. Ho intenten de nou i romanen junts un parell de mesos. Finalment, Margaretha accedeix a viure amb la seva cunyada, a canvi de renunciar a la tutela de la filla, que va a viure amb el pare. Després de malviure de la prostitució entre Amsterdam i La Haya, la tardor de 1903 decideix migrar a París, on troba treballs a temps parcial, molt mal retribuïts. Fa de model per al pintor Octave Guillonnet, de comparsa de circ i de ballarina grupal en cabarets de poca categoria, però no se’n surt i, pocs mesos després, torna a Holanda, on l’acull el cosí del seu marit, el General Edward MacLeod, que s’apiada d’ella, l’allotja i la manté. La seva dignitat no tolera aquesta situació de caritat i, a la primavera de 1904, amb l’ajuda econòmica i els contactes suggerits pel Baró de Marguerie, torna a marxar a París disposada a viure, si cal, de l’ofici més antic del món.

Margaretha Zelle s’instala a París amb 27 anys, decidida a tot, amb la seva bellesa exòtica, una sensualitat totalment desinhibida, una tendència exhibicionista que pensa explotar i una desbordant imaginació, com a úniques armes per tirar endavant. Amb el nom artístic de Lady Grasha Mac Leod, comença a fer striptease en salons privats on, malgrat l’escàs aforament, arriba a cobrar 1.000 francs per nit. Aviat, però, idea un personatge exòtic, molt més glamurós, que capta l’atenció d’un públic majoritari. Segons la llegenda del seu peculiar màrqueting, és filla d’una baiadera del temple de Kanda Swany, a l’illa de Java, que mor una matinada de part, just quan ella veu la llum. D’aquí el nom que li posen els sacerdots del temple, Mata Hari, que, segons explica, significa ‘estel del matí’ en malai. Diu ballar les sagrades dances brahmàniques del devandasisher i del kandaswami, però, de fet, no són més que balls erótics amb estètica oriental, en una constant concatenació de moviments insinuants i provocadors, alternant amb gestos hieràtics que simulen una trascandència religiosa. En cap moment hi ha el moviment de braços, coll i genolls típics del folclor javanès. En canvi, incorpora danses sense cap vincle amb la cultura javanesa que diu emular, com la dels set vels, que és un striptease amb música oriental.