LA RECAPTACIÓ DE LA VENDA D’AQUEST LLIBRE DE FESTES VA DESTINADA
ÍNTEGRAMENT A LES ASSOCIACIONS LOCALS
SOM I ESTEM, AFABALS I JUNTA LOCAL CONTRA EL CÀNCER. L’AJUNTAMENT DE BENIFAIÓ AGRAEIX ALS VEÏNS I VEÏNES AIXÍ COM A LES ENTITATS LOCALS LA SEUA COL·LABORACIÓ.
Edita
Ajuntament de Benifaió
Coordinació
Gabinet de Comunicació
Fotos oficials
Miguel Romero
Disseny i impressió
Editorial MIC
Tirada 2.500 exemplars
Dipòsit legal V-2536-2025
Estimats veïns/veïnes del nostre poble.
Un any més les nostres festes patronals tornen a estar d’actualitat, la programació festiva torna a ser el punt de trobada d’amics i familiars, un temps al calendari que transforma la nostra rutina diària per a convertir-la en ofertes d’oci i diversió on participar i fer poble.
Per davant tenim uns dies intensos, de l’1 al 22 d’agost Benifaió s’omplirà de música, de rialles i festa, de sopars a l’aire lliure i de solidaritat, de cultura i espectacles, un ampli ventall d’activitats pensades per a tots els sectors d’edat, perquè a les nostres festes tots teniu cabuda, grans i menuts, joves i majors, tenim de tot i per a tots i totes. La participació de tots vosaltres és sens dubte la millor recompensa al treball que ha dut endavant la meua companya i regidora de festes Mer Añó, seguint l’objectiu de què hi ha gustos per a tots i totes i hem de trobar el nostre punt de diversió a les festes de Benifaió.
Vull aprofitar per a felicitar a les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost 2025 pel treball fet al llarg de tot un any, un col·lectiu que de nou ha sabut afrontar la responsabilitat que tenien per davant. Ara és el mes de la festa, de la festa gran de totes elles. També vull agrair als col·lectius del festerets i festeretes de Sant Roc i la Junta rectora de la Cooperativa Hortofructícola de Benifaió per impulsar les festes en honor a Sant Roc i Sant Isidre, així com als col lectius dels clavaris dels anys 1975 i 2000 que enguany celebren els respectius 25 i 50 aniversari des de la celebració de la seua festa en honor a la Divina Aurora. Un suport festiu també molt important en les nostres festes des de la parròquia Sant Pere Apòstol i la seua comissió de festes.
Ara toca eixir al carrer i disfrutar, amb responsabilitat, de tot el que hem programat des de l’Ajuntament per a tot el poble de Benifaió!
Bones festes 2025!
En el moment que aquest llibre de festes aplega a les vostres mans des de l’Ajuntament de Benifaió hem treballat temps enrere perquè per fi puga’m tots i totes gaudir d’una programació festiva de qualitat al nostre poble. Com a regidora de festes no pot ser més satisfactori que veure com els nostres veïns i veïnes participen en les festes.
Tenim al davant més de vint dies de festa plena, una festa on les joves Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost amb la seua Clavariessa d’honor seran les protagonistes, perquè el treball de tot un any ara té la seua recompensa i per fi ha aplegat. Són molts els col · lectius implicats en aquesta programació. La pólvora i el foc també tindran el seu protagonisme, Les Penyes El Coet i El Xiflec tenen un paper important perquè la nostra reconeguda processó del Foc o les Cordaes continuen sent plats forts de la programació, gaudim també del foc amb responsabilitat.
Participeu, les festes del 2025 estan ja preparades per a gaudir-les!
Queridos amigos:
Nos disponemos a celebrar nuestras Fiestas Patronales , en el Año Jubilar de la Esperanza . La Esperanza es esencial y necesaria en la vida del cristiano. Hoy en día la Iglesia necesita Esperanza . El mundo necesita Esperanza . Por eso nosotros vamos a celebrar nuestras Fiestas Patronales llenos de mucha Esperanza
Como sabéis muy bien, las fiestas deben ser tiempo de descanso de las tareas habituales, de realización de actividades extraordinarias y tradicionales nuestras, de intensificar la convivencia con personas que durante el año no solemos tratar, de disfrutar de las relaciones familiares, entre los amigos, con los vecinos…
Además, nuestras Fiestas Patronales tienen la dimensión religiosa, que hemos recibido de nuestros antepasados y que debemos mantener y ofrecer a las futuras generaciones. En Benifaió celebremos las Fiestas Patronales dedicadas a la Asunción de la Virgen María , el 15 de agosto; a San Roque, el 16 de agosto; a San Cayetano, el 17 de agosto; a San Isidro Labrador, el 18 de agosto; a la Divina Aurora , el 20 de agosto; y a nuestra Patrona, Santa Bárbara , el 22 de agosto.
Cada uno de los días de fiesta, se celebramos principalmente la Eucaristía , que debe ser la cumbre y la fuente de toda vida cristiana, y por lo tanto también de toda fiesta religiosa. Además, por la tarde tenemos cada día la procesión , que debe ser una manifestación de fe, acompañando la imagen del Santo correspondiente y ofreciendo el ejemplo de su vida a todo el Pueblo.
Teniendo en cuenta todo esto, os deseo a todos unas felices Fiestas Patronales del Año Jubilar 2025 de nuestro pueblo de Benifaió , que nos sirvan para descansar, tomar nuevas fuerzas y adquirir una mayor ilusión y esperanza para el próximo año. ¡Felices Fiestas para todos!
Estimats veïns i veïnes de Benifaió, em dirigisc a tots vosaltres en nom de les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost 2025.
Per a totes nosaltres, aquest any ha sigut una gran aventura plena d’esforçi dedicació,per aconseguir fer unes festes inoblidables.
Des del primer moment, hem sentit el vostre suport en cada rifa, en cada acte i en cada paraula d’ànim. Ha sigut gràcies a vosaltres que hem pogut arribar fins ací, i per això vos donem les gràcies de tot cor.
Volem fer també un agraïment molt especial a l’Ajuntament, a l’Església i als comerços col laboradors, que ens han ajudat i acompanyat en tot moment. També, a les nostres famílies, gràcies per la vostra paciència, per entendre els nervis, els horaris impossibles i l’entrega. Sense vosaltres, tot açò no tindria sentit.
I com no, agrair a Elena, la nostra Clavariessa d’Honor, has superat les nostres expectatives, has sabut guiar-nos en aquest camí i ensenyat a fer les coses sempre desde l’amor. Gràcies per tot!
Ara sí, les festes ja estan ací, ha aplegat el moment de gaudir. Vos convidem a viure les festes amb les mateixes ganes i il lusió que ho anem a fer nosaltres. Gaudim junts i fem que cada acte siga un motiu per a celebrar tot allò que ens uneix com a poble!
Vos esperem!
…i vosaltres heu vist als clavaris???
Aitana Guillén Benítez Presidenta de les CMDA 2025
ALBERT SELLES SERAFI
ALTEA MORENO LLADRÓ
AMANDA SÁNCHEZ YORDANOVA
ANA ALONSO GARCÍA
ANDRÉS MÍNGUEZ GIMÉNEZ
ANNA FERNANDEZ BONET
CARMEN RODRÍGUEZ MORENO
CARMEN RUIZ GARCÉS
CLARA LUCAS MOLINA
JAUME CLÉRIGUES GADEA
JOSEP BISBAL GÓMEZ
JÚLIA ALEPUZ GONZALVO
LEO CEPAS MARÍ
LUCCA PÉREZ VALERO
MARC BALLESTER GRAU
MARÍA RUIZ GARCÉS
MARTINA TOLEDO ALANDETE
MATEO DUART FLORIDO
NOA GARCÍA PEDRÓN
PABLO AÑÓN ROVIRA
SOFÍA VARAS GARAU
DIVENDRES 1 D’AGOST:
19:30h Inauguració Exposició “Retratos de Japón” de Julián Lladosa . Interior Torre de la Plaça. Oberta fins al 30 d’agost. Horari de visita de dilluns a divendres de 9:00h a 13:00h.
23:00h Concert de Festes “EUROSINFÓNICO, Les Grans cançons de la història d´Eurovisió” a càrrec de la Banda de la Societat Artística Musical de Benifaió. Director: José Vicente Leal Mora. Col legi Santa Bàrbara.
DISSABTE 2 D’AGOST:
Sopar de Quintes amb discomòbil (organitza Falla La Verge). Col.legi Sta Bárbara (Obertura de portes a les 21:00h)
DIUMENGE 3 D’AGOST:
22:00h Concert de Festes de la Banda Simfònica Amics de la Música de Benifaió presenta: “Rubén Simeó - tour 2025” amb els grans clàssics, baix la batuta del mestre-director: Vicent Villar Blasco. Col.legi Santa Bàrbara
DIJOUS 7 D’AGOST
12:00h Inauguració Exposició fotogràfica “UN POBLE EN FESTES, BENIFAIÓ ALS ULLS DE MAIQUES”. Planta Baixa Ajuntament.
18:00h Concurs de Tractor i remolque a les instal.lacions de COHOC Organitza Consell rector Cohoca.
8 D’AGOST:
18:00h Concurs de Cavalleries a les instal.lacions de COHOCA. Organitza Consell rector Cohoca.
23:30 h Presentació de les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost 2025. Col.legi Santa Bàrbara. A continuació Espectacle Musical “The Legend”
DISSABTE 9 D’AGOST:
23:00h Nit d’Artistes Locals amb l’adaptació musical en valencià de l’obra “MARE MEUA MARE MEUA” basada en el sainet “El pare de la criatura” de Joaquin Llácer Maiques i amb cançons del grup ABBA. Col.legi Santa Bàrbara . (Obertura de portes a les 22:00h)
23:00h Visites Culturals nocturnes al patrimoni històric local amb Enric Marí, Cronista Oficial de Benifaió.
*Lloc de quedada: Plaça del Progrés.
* Places limitades a 25 persones per grup.
* Inscripcions: Ajuntament de Benifaió (del 4 al 8 d’agost de 10:30h a 13:00h)
De 00:00h a 04:30h Discomòbil. Eres del Trullàs
DIUMENGE 10 D’AGOST:
22:30h Sainet valencià a càrrec del Quadre Artístic de Vilamarxant amb l’obra “La barraqueta del nano”. Col. legi Santa Bàrbara. Entrada lliure. (Obertura de portes a les 21:30h)
23:00h Visites Culturals nocturnes al patrimoni històric local amb Enric Marí, Cronista Oficial de Benifaió.
*Lloc de quedada: Plaça del Progrés.
* Places limitades a 25 persones per grup.
* Inscripcions: Ajuntament de Benifaió (del 4 al 8 d’agost de 10:30h a 13:00h)
11 D’AGOST:
10:00h ESMORZAR POPULAR. Preu 3 €. (Inclou: Picaeta, coca de cansalà amb embotit i beguda) Carrer Nou (Entrada per la Plaça Major a partir de les 9:30h) *Informació venda de tiquets pàg 24.
12:00h Cucanyes a la Plaça Major / 13:00h Pato a la Font de la Carrasca.
A càrrec de les Clavariesses MDA 2025.
19:00h Espectacle Infantil “Salvem el Planeta” a la Plaça Major amb la companyia Dorotea Teatro.
19:00h Taller de danses (Al Taller es farà l’assaig per a participar en les danses del 15 d’agost). Plaça del progrés. Organitza “Grup Benifaió en dansa”
21:30h VI CONCURS DE MANTÓ DE MANILA amb la participació dels ARTISTES LOCALS DE BENIFAIÓ:*
Inscripcions al col.legi Santa Bàrbara..
*Es sortejarà un Mantó de Manila patrocinat per l’Ajuntament de Benifaió entre tots els participants. A més, s’obsequiarà amb un val de 200€ per a compres en Indumentària Álvaro Moliner (patrocinat per aquesta empresa) al Millor Mantó 2025 a criteri del jurat especialitzat en indumentària valenciana.
12:00h Cucanyes a la Plaça Major / 13:00h Pato a la Font de la Carrasca.A càrrec de les Clavariesses MDA 2025
19:00h Taller de Fanalets amb cercavila. Col.labora COHOCA Benifaió. Plaça Major Eixida cercavila 20:00h.
19:00h Taller de danses (Al Taller es farà l’assaig per a participar en les danses del 15 d’agost). Plaça del progrés. Organitza “Grup Benifaió en dansa”
-21:00h SOPAR HOMENATGE ALS NOSTRES MAJORS. col.legi Sta Bàrbara
Amb l’espectacle “MI TIERRA, VOCES DEL MEDITERRÁNEO”.
Obertura de portes 20:30h
*Arreplega de tiquets al Centre Cultural Enric Valor de Benifaió:
Del 4 al 8 d’agost
11:00h a 14:00h
DIMECRES 13 AGOST:
12:00h Cucanyes a la Plaça Major / 13:00h Pato a la Font de la Carrasca.
A càrrec de les Clavariesses MDA
19:00h Espectacle Infantil “Dorotea i un fum de dones” a la Plaça Major
21:30h SOPAR SOLIDARI CONTRA EL CÀNCER. Preu 10€. (Inclou picaeta i beguda, caldrà dur l’entrepà) Col.legi
Santa Bàrbara
Obertura de portes 21:00h
Organitza: Junta Local contra el Càncer. Amb l’actuació de la Rondalla de Benifaió i del Grup Musical “Paradis”.
En acabar actuacions musicals, discomòbil fins a les 04:30h *Informació venda de tiquets pàg 24.
DIJOUS 14 AGOST:
20:00h Xerrada.Col.loqui “ADELINA DOMINGO” ENTRE LA HISTÒRIA I LA LLEGENDA . Edifici Biblioteca Municipal. Xerrada coordinada per Enric Marí, cronista oficial de Benifaió, amb la col · laboració de Claudio Blasco biògraf de la violinista de Benifaió. (entrada lliure)
A partir de les 20:00h NIT DE PAELLES i Discomòbil (De 00:00h a 04:30h.) Carrer Nou /Col.legi Santa Bàrbara. Organitzen: Clavariesses MDA 2025
PREU DEL TIQUET:
28 euros cada 8 persones.
INCLOU: Tauler, cadires, llenya, arena i 1 Kg d’arròs.
VENDA DE TIQUETS:
Dies 4, 5 i 6 d’agost.
De 18:30h a 20:00h al Centre Cultural Enric Valor I dijous 7 d’agost de 10:00h a 13:30h al Mercat Ambulant
23:00h Visites Culturals nocturnes al patrimoni històric local amb Enric Marí, Cronista Oficial de Benifaió.
*Lloc de quedada: Plaça del Progrés.
*Places limitades a 25 persones per grup.*Inscripcions: Ajuntament de Benifaió (del 5 al 8 d’agost de 10:30h a 13:00h)
DIVENDRES 15 AGOST: FESTIVITAT MARE DE DÉU D’AGOST
9:30h Campionat de Petanca Festes 2025. Parc Valmontone.
Organitza: CD Petanca Benifaió
9:30h Torneig d’Escacs Festes 2025. Seu club carrer Sant Josep de Calassanç. Organitza: Club Escacs Benifaió
A partir de les 17:00h Arreplega de les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost.
20:00h Missa en honor a la Mare de Déu d’Agost. Església Parroquial.
A continuació processó i focs d’artifici. Organitzen: Clavariesses MDA 2025
22:00h Danses en honor a Santa Bàrbara amb el Grup “Benifaió en dansa”. Des de la “Rotonda Tropicana” fins a la Plaça Major Després de les danses: Repartiment gratuït d’Aigua de València . Plaça Major. Col.laboren Clavaris Divina Aurora 25 i 50 aniversari.
De 00:00h a 04:30h Discomòbil. Col.legi Santa Bàrbara. Organitzen: Clavariesses MDA 2025
DISSABTE 16 D’AGOST: FESTIVITAT SANT ROC
De 10:30h a 13:00h Jocs d’aigua i tallers tradicionals a la Piscina Municipal d’estiu
19:30h Des de la “Rotonda Tropicana” eixida dels festerets i festeretes de Sant Roc fins a l’església amb la música del tabal i la dolçaina. Patrocina Ajuntament de Benifaió.
20:00h Missa en honor a sant Roc. Església Parroquial.
A continuació processó i focs d’artifici.Organitzen festerets i festeretes Sant Roc 2025
21:30h SOPAR DE FESTES 2025. PREU 2,5 €. (Inclou picaeta, beguda i gelat) Col.legi Sta Bàrbara. (Obertura portes a partir de les 20:30h) amb l’actuació de l’orquestra MATRIX (De 23:00h a 04:30h) *Informació venda de tiquets pàg 24.
DIUMENGE 17 D’AGOST: FESTIVITAT SANT GAIETÀ
20:00h Missa en honor a Sant Gaietà . Església Parroquial.
23.30h NIT DE CORREFOCS amb el Grup Dimonis enroscats de l’Alcúdia. Eixida Plaça del Progrés
DILLUNS 18 AGOST: FESTIVITAT SANT ISIDRE
12:00h Entrega Trofeus Concursos Cohoca i Consell Agrari. Instal.lacions Cohoca Benifaió. Organitza: COHOCA Benifaió
20:00h Missa en honor a Sant Isidre. Església Parroquial. A continuació processó i focs d’artifici. Organitza: COHOCA Benifaió.
23:00h NIT DE TRIBUTOS amb “La Oreja de Van Gogh” i “El Canto del Loco” Col.legi Santa Bàrbara. Patrocina:
Ajuntament de Benifaió. Entrada lliure. En acabar Tributos, discomòbil fins a les 04:30h
18:30h Espectacle infantil de gimnàstica Rítmica a la Plaça Major de Benifaió. (organitzen Penya El Coet i Penya El Xiflec)
19:00h Berenar d’orxata i fartons a la Plaça Major de Benifaió. (organitzen Penya El Coet i Penya El Xiflec)
20:00h “ Passejà” de foc infantil (de 8 a 16 anys) des de la “Rotonda Tropicana” fins a la Plaça Major (per a poder eixir imprescindible tindre CRE) Organitzen Penya El Coet i Penya El Xiflec.
De 21:30 a 22:00h Cordà infantil (de 8 anys a 11 anys) Coetòdrom Plaça Major. (Per a poder participar imprescindible tindre el CRE) Organitzen Penya El Coet i Penya El Xiflec,
De 22:00 a 22:30h Cordà infantil (de 12 a 18 anys) Coetòdrom Plaça Major. (Per a poder participar imprescindible tindre el CRE) Organitzen Penya El Coet i Penya El Xiflec. *Inscripcions passejades de foc infantils i cordaes infantils dies 14, 16 i 17 d’agost de 19:00h a 20:00h a la Plaça Major (cal aportar carnet CRE)
De 00:00h a 04:30h NIT JOVE AMB “COMUNA 13 URBAN SHOW” Eres del Trullàs. Patrocina Ajuntament de Benifaió.
DIMECRES 20 AGOST: FESTIVITAT DIVINA AURORA
8:30h Despertà amb eixida des de la Plaça Major a càrrec de la Penya El Coet. Recorregut: Plaça Major, C/ Nou, C/ Cavallers, C/ Francisco Morote, C/ Ermita, C/ Quevedo, C/ Sant Ferran, C/ Trullàs, Avgda. Germanies, C/ Santa Bàrbara i Plaça Major.
12:00h Missa en honor a la Divina Aurora . Església Parroquial. A càrrec dels Clavaris de la Divina Aurora de l’any 2000 en el seu 25 aniversari.
14:00h Mascletà en honor a la Divina Aurora al carrer Santa Bàrbara. Pirotècnia Hnos Caballer. Patrocina Ajuntament de Benifaió.
21:00h PROCESSÓ DEL FOC en honor a la Divina Aurora. Eixida des de l’església parroquial.
En acabar Castell de focs des de la Plaça Sant Antoni. Pirotècnia Hnos. Caballer. Patrocina Ajuntament de Benifaió *normativa i inscripcions processó del foc pàg 24
De 02:00 a 04:00h Cordà a la Plaça Major Coordinen: Penya El Coet I Penya El Xiflec *normativa i inscripcions cordà pàg 24
DIJOUS 21 AGOST:
19:00h Partit de Festes (CD Benifaió-Almussafes CF) Camp de Futbol Benifaió.
De 23:00h a 04:30h BALL DE FESTES 2025. Preu 3€. (Inclou: Aigua de València i dolços) Col.legi Santa Bàrbara amb l’actuació de l’orquestra “EVASIÓN” *normativa ball de festes pàg 24 *Informació venda de tiquets pàg 24
22 AGOST:
12:00h Missa en honor a la patrona Santa Bàrbara Església parroquial. Amb les veus del Cor Madrigal de Benifaió.
14:00h Mascletà en honor a la patrona Santa Bàrbara al carrer Santa Bàrbara. Pirotècnia Hnos. Caballer. Patrocinada per l’Ajuntament de Benifaió
21:00h Processó en honor a la patrona Santa Bàrbara Precedida per “La Nova Muixeranga” d’Algemesí. Grup Bastonets d’Alginet i grup “Benifaió en dansa”. Eixida des de l’església parroquial. En acabar, Castell de focs d’artifici des de la Plaça Sant Antoni. Pirotècnia Hnos. Caballer. Patrocina Ajuntament de Benifaió.
De 02:30 a 04:30h CORDÀ . Coordinen: Penya El Coet I Penya El Xiflec *normativa i inscripcions cordà pàg 24
ESMORZAR POPULAR (DE L’1 AL 8 D’AGOST)
SOPAR CÀNCER (DE L’1 A L’11 D’AGOST)
SOPAR DE FESTES I BALL DE FESTES (DE L’1 A L’14 D’AGOST)
LLOC I HORARI DE VENDA:
AL CENTRE CULTURAL ENRIC VALOR, DE DILLUNS A DIVENDRES.
MATI: d’11.00 A 14.00H
VESPRADA: de 18.30 A 21.30H
RETÉN POLICIA LOCAL BENIFAIÓ
RETÉN POLICIA LOCAL BENIFAIÓ:
De l’11 al 14 d’agost d’11:00h a 14h
Caldrà portar DNI i carnet CRE (la documentació pot ser entregada per una persona delegada amb delegació signada).
Organitzades per la regidoria de festes de l’Ajuntament de Benifaió amb la col·laboració de les Penyes El Coet i El Xiflec.
• Tindre carnet CRE (Consumidor Reconegut com a expert)
• Queden prohibits els coets d’una eixida així com llançar-ne fora del coetòdrom.
• Les destrosses personals i materials serán responsabilitat de l’infractor.
• És obligatòria una vestimenta adequada.
• Queda totalment prohibit el consum d’alcohol.
• Tindre carnet CRE (Consumidor Reconegut com a expert)
• Per iniciar la processó els participants hauran d’acudir al punt de trobada que els indiquen entre el carrer València i la plaça major.
• Els coets hauran d’anar subjectes durant tot el recorregut amb pinces. Cal obeir les instruccions de la policia Local i Protecció civil.
• Es delimita a un màxim de 15 dotzenes de coets per caixa participant (es recomana que la caixa siga de material de fusta)
• Queden prohibits els coets d’una eixida així com llançar-ne fora del recorregut oficial.
• Les destrosses personals i materials seran responsabilitat de l’infractor.
• Queda totalment prohibit el consum d’alcohol.
• Si no es compleixen les normes establides no es continuarà participants en la processó.
• En aplegar a la Plaça Major serà obligatori deixar les caixes dins del coetòdrom.
• La processó estarà coordinada per les Penyes El Coet i El Xiflec
nocturnes al patrimoni històric local
Ajuntament de Benifaió deL 4 al 8 d’agost de 10:30h a 13:00h
• Organitzat per la regidoria de festes de l’Ajuntament de Benifaió:
• L’edat mínima per a assistir serà de 16 anys (excepte acompanyants de clavaris i clavariesses que podran ser menors de 16 anys)
• Cal anar amb vestimenta adequada a l’acte.
La recent aparició de registres digitalitzats d’una bona part de la premsa històrica nacional —i per extensió de la valenciana— ens permet en l’actualitat aprofundir i revisar les cròniques referents a Benifaió al llarg dels darrers segles.1 Una oportunitat que ens pot ajudar a reconstruir la informació històrica del darrer segle, i revisar les fonts de les quals s’han extret —i continuen obtenint-se— moltes dades fonamentals de la nostra historiografia recent. Un exemple del que parlem es l’article que hui publiquem íntegrament, aparegut al diari valencià Las Provincias el 15 d’agost de 1925, ara fa cent anys.
Un repàs per l’any 1925
En plena dictadura de José Antonio Primo de Rivera (19231930) l’any 1925 —i per extensió la dècada de 1920—, van ser anys de progrés a Benifaió. Són els anys del regeneracionisme i de l’higienisme, després de l’amarga crisi finisecular; també de la progressiva dilució del caciquisme, de l’associacionisme catòlic vs. el republicanisme i de la Renaixença valenciana. Al nostre poble, la presència primerenca del ferrocarril, que començava a doblar vies en 1922, estava afavorint l’arribada d’una massa de nova població (trobareu baix la xifra de set mil habitants) que aconseguia treball al camp, a les fàbriques o als magatzems, un ambient social favorable a les noves oportunitats a tallers de manipulació agrària, incipients indústries i comerços locals i una producció agrària impulsada per la transformació de secans en regadius i l’emergent exportació.
És el Benifaió de l’alcalde Josep Carbonell i de l’arquitecte suecà Emili Artal, que trobarem citats, amb no poques alabances, a l’article que hui reproduïm. Trobem també en 1925 al reconegut dolçainer de Benifaió, Fernando Raga, que aquelles falles amenitzava la de la Plaça Rodrigo Botet de València, mentre que a la falla Sorní / Gravador Esteve alçava
el monument el nostre Regí Más, una “...alegoría de la Pascua como entierro de la sardina, rindiendo culto a Baco”.2
És també el moment d’altres fites i personatges històrics remarcables per al nostre poble, com el trasllat de l’antic al nou Cementeri Municipal,3 essent pàrroc José Maria Reig;4 o de la inauguració de la reforma de l’antic llavaner de la font de la Carrasca “un excelente lavadero público que está conceptuado como uno de los mejores de la provincia”; també de la transformació urbana, amb la reforma d’aquell urbanisme popular i l’aparició de tantes cases de l’oligarquia agrària local. Com se cita al mateix article, també és el moment dels primers plans d’ordenació i eixample urbà “...está ultimando el plano general de la población, con su ensanche”, com refereix l’anònim autor referint-se a l’arquitecte Artal.
Il lustració 1.- Imatge del nou llavaner, apareguda a la revista Nuevo Mundo el 24-7-1925, p. 20, on es llig “Un aspecto del gran lavadero público que acaba de ser inaugurado en Benifayó, con asistencia de las autoridades (fotografia de Díaz Casariego y Marín). Font Hemeroteca Digital, Biblioteca Nacional d’Espanya.
1 Hem emprat per a la nostra recerca la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica del Ministeri de Cultura del Gover d’Espanya, en línia https://prensahistorica. mcu.es [consultat el 15 d’abril de 2025]. Cal citar també el catàleg de l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional, igualment en línia https://www.bne.es/es/ catalogos/hemeroteca-digital [consultat el 15 d’abril de 2025].
2 La correspondencia de Valencia, 17-3-1925, p. 5.
3 Las provincias, 20-5-1925, p. 5, també al diari El pueblo, 24-5-1925, p. 2. El trasllat es va efectuar el dia 17 de maig de 1925.
4 L’ambient al voltant del catolicisme social, pot vore’s l’article La Caja de Crédito Agrícola [Benifaió] aparegut a Diario de Valencia, 9-4-1925, p. 3, on se citen personatges com el president Francesc Rovira, els rectors José Maria Reig i el predecessor Vicent Calatayud o el recalcitrant orador “... incomparable adalid de la buena causa...” Enrique de Benito.
Al llarg de l’escrit, no s’escatimen crítiques a la corporació municipal, assenyalant necessitats com el pavimentat dels carrers “...por lo menos, desde la estación de los ferrocarriles del Norte, pasando por las calles de Muza, Progreso, plaza Principal, calle del Ángel, hasta el camino de Almusafes” i confrontant l’impuls de l’alcalde Carbonell amb una vetlada crítica al consistori: “...seguramente no encuentra [el alcalde] en el seno de la corporación que preside aquella activísima colaboración para realizar todas las mejoras urbanas que podrían convertir a Benifayó en una de las poblaciones mejor cuidadas y más atrayentes de la província”
Resumeix l’articulista la prosperitat dels seus pobladors, que treballen la terra pròpia així com molta dels termes veïns. Es deté a xifrar en més de set milions de quilograms d’arròs que els veïns de Benifaió recullen a les veïnes terres d’Almussafes, Sollana i Alginet, i cita també les extenses produccions de fesols o cacau. Un apogeu agrari, en definitiva, que alimenta al mateix temps la indústria, la manufactura i l’exportació agrària.
Un publireportatge amb motiu de les festes patronals
El diari Las Provincias del dissabte 15 d’agost de 1925 presentava en la tercera pàgina un especial amb el títol a set columnes “Benifayó en Fiestas” que, precedit d’una eloqüent introducció històrica, incorporava altres articles, probablement escrits per la mateixa mà, tot i que no apareix l’autor.
En primer lloc trobem un article de caire industrial (Molino arrocero de Antonio Pons) de qui destaca el caràcter manufacturer, exportador i industrial. Segueix un altre de referència apícola (Un establecimiento de apicultura modelo) pioner negoci al front del qual es trobava Eduard Beltran Duart; continua amb altre reportatge sobre la sindicació agrària a Benifaió (El Sindicato de Mutua Cooperación y Protección Agraria) al front del qual es trobava Josep Rovira Rovira, de qui l’articulista confessa ser amic. Acabava amb una interessant recopilació històrica sobre el temple parroquial de Sant Pere (La Iglesia de Benifayó de Espioca) amb dades de procedència desconeguda. Este darrer article s’ha fet servir, sovint sense citar-ne la font ni el caràcter secundari de la mateixa, per a omplir els buits documentals ocasionats per la destrucció d’una bona part de l’arxiu parroquial de Benifaió als inicis de la Guerra Civil, en 1936, i en concret del llibre de fàbrica.
Il lustració 2.- Capçalera de Las Provincias, 15-8-1925.
El reportatge sobre el nostre poble donava finalment detall de la programació de les festes patronals de Benifaió de 1925 (El programa de fiestas). Com hem dit, s’estén al llarg de tota la pàgina tercera del rotatiu, acabant en la següent pàgina (quarta) de les huit que composaven l’edició del diari d’aquell dia. Com ja hem avançat, no apareix firmat, i està acompanyat per una magnífica fotografia de la façana del molí arrosser
d’Antonio Pons, on es pot comprovar en la seua integritat el preciós panell ceràmic de la taulelleria Valldecabres de Manises, hui en perill de desaparició.
Igualment d’interés per a la història local resulta la llarga llista d’anunciants benifaioners que apareixen a les pàgines del diari d’aquell dia. Pensem que una pàgina sencera de text, de les huit que composaven l’edició d’aquell dia, no hauria de resultar barata. D’altra banda, resulta molt rica en informació dels negocis que prosperaven al nostre poble en 1925, si pensem que es tracta d’informació que habitualment no ens ha pervingut i que esta publicitat tardaria dècades en arribar als habituals llibres de festes. És per això que també les transcrivim a continuació:
Il·lustració 3.- Capçalera de l’article “Benifayó en fiestas” de 1925.
“BENIFAYÓ EN FIESTAS
Pocas poblaciones de nuestra provincia se han desenvuelto en estos últimos años tan rápidamente como Benifayó de Espioca, y ello es debido a la laboriosidad de sus hijos, que no contentos con trabajar las tierras de su término municipal, han ido a buscarlas a otros términos y no satisfechos con los productos del campo, han creado una industria que cada día está más próspera, y que hoy mantiene a una infinidad de familias.
Benifaió, en tiempos de los árabes era una de las alquerías que poblaban la dilatada llanura que hoy constituye su término. En un documento fechado en 25 de octubre de 1304, consta que el noble notario Bartolomé Matoses poseía el tercio diezmo del lugar de Benifaylon, y que en 25 de febrero de 1338 lo tuvo Pedro de la Casta (sic) por habérsele confiscado al primero, llamándose ya entonces Benifayó. En otro documento nos encontramos que es comprado el lugar por doña María Ladrón de Vidaura. Años más tarde, en 1600, constaba este pueblo de 60 casas, y tenía el señorío el linaje de los Jofrés. Últimamente perteneció a la familia de los Falcó, y de aquí le vino el sobrenombre de Benifayó de Espioca o de Falcó. La primera de las denominaciones, la de Espioca, tómala de una alquería que desde tiempo de los árabes existía en las inmediaciones, de la que todavía se conserva medio derruida una torre. En 1730 tenía esta villa solamente 130 vecinos; hoy, el número de habitantes con que cuenta pasa de 7.000.
Tiene Benifaió un excelente templo parroquial, con dos torres a la fachada y una media naranja de gran elevación, y en el interior de la iglesia guarda esculturas de Cotanda y Cases, y pinturas de Vicente López.
Recientemente se ha inaugurado un excelente lavadero público que está conceptuado como uno de los mejores de la provincia, y muy pronto contará con un perfecto servicio de aguas potables, pues según referencias de personas
autorizadas, en breve comenzarán las obras, adjudicadas a una empresa particular por el Ayuntamiento. En cuanto a edificios particulares, no tiene que envidiar a ninguna población de la provincia; en cincuenta años ha renovado muchas de sus casas, construyendo no pocas con toda la comodidad y el lujo de la capital.
Muchas mejoras pueden aún hacerse, y el vecindario comienza ya a reclamarlas. Una de ellas es el adoquinado, por lo menos, desde la estación de los ferrocarriles del Norte, pasando por las calles de Muza, Progreso, plaza Principal, calle del Ángel, hasta el camino de Almusafes. No es ya la comodidad del transeúnte, es la higiene y la salubridad pública las que imponen urgentemente la necesidad de emprender esa mejora. En cuanto las primeras lluvias del otoño hacen su presentación, dichas calles se convierten en asquerosos barrizales, que ya no desaparecen en muchos meses.
Y es lástima que ésta y otras obras no se lleven a efecto. Hoy, al frente de este Ayuntamiento se halla una persona de gran prestigio, don José Carbonell, quien se desvive por todo aquello que pueda redundar en beneficio de su municipio; pero seguramente no encuentra en el seno de la corporación que preside aquella activísima colaboración para realizar todas las mejoras urbanas que podrían convertir a Benifayó en una de las poblaciones mejor cuidadas y más atrayentes de la provincia. Actualmente, el distinguido arquitecto señor Artal está ultimando el plano general de la población, con su ensanche.
Y es que Benifayó cuenta con grandes medios económicos. Como decíamos antes, no satisfechos sus vecinos con cultivar intensamente su reducido término y sacarle el máximo de producción, han adquirido grandes partidas de los términos de Alginet, Alfarp, Picasent, Almusafes y Sollana. Se da el caso de que no poseyendo en su término ni una sola hanegada de arroz, cosecha más de siete millones de hilos de este grano, en tierras de Alginet, Almusafes y Sollana. Su cosecha de alubias se calcula este año en doce mil sacos, y como productor de cacahuete, figura Benifayó en segundo o tercer puesto dentro de la provincia. No hay que olvidar tampoco que en estos últimos tiempos, merced a la constante laboriosidad de sus agricultores, muchas hectáreas de tierras de secano se han convertido en regadío, gracias al alumbramiento de aguas, para lo cual se utilizan máquinas de las más perfeccionadas. Es, en suma, el agricultor de esta villa, modelo digno de imitación.
El florecimiento agrícola lleva consigo la creación de la riqueza industrial. Al calor de sus grandes cosechas de granos, de hortalizas y de naranjas, se han levantado espléndidos almacenes, excelentes molinos de arroz, y tras éstos se han montado fábricas, en las que diariamente tienen ocupación centenares de obreros. Muestra este nuevo aspecto de Benifayó lo ofrecemos en esta página, que, para muchos de nuestros lectores, será una revelación. El viajero que, camino de tierras más distantes, pasa por
Benifayó en los trenes de la línea de Valencia a Madrid, y dirige su mirada al apiñado caserío de esta villa, no tarda en percatarse, al ver la traza de sus edificaciones, la grandiosa mole de su iglesia, las chimeneas de sus fábricas, que se halla al paso de una población importante que camina muy bien orientada hacia la prosperidad.
Molino arrocero de Antonio Pons.
Es conocido de toda la región valenciana, pues su funcionamiento no data de nuestros días, sino que se remonta a muchos años atrás, ya que fue instalado por el padre del actual propietario y desde el principio consiguió sólido crédito. En las inmediaciones de la estación del ferrocarril se levanta el vasto edificio de este molino, que a todas horas se le ve en movimiento, debido a la numerosísima clientela que solicita sus pedidos.
Il·lustració 4.- Fotografía del Molí de Pons de Benifaió.
Sus propietarios se preocuparon constantemente en la buena elaboración de sus arroces, y con los procedimientos siempre más perfeccionados, pudieron figurar en todo momento a la cabeza de esta industria. Hoy la visita a este molino, para el forastero que llega a Benifayó, ofrece gran interés, pues debido a los progresos de la mecánica y a los adelantos realizados en esta industria, encuéntrase con una maravillosa instalación, en la que, por habilísimas combinaciones, el grano que entra tal como fue dejado en la era, sale perfectamente limpio y con la brillantez que le da el glaceado. Y pasma la enorme cantidad que constantemente recorre todo el trazado necesario para su completa elaboración, hasta el punto de calcularse en unos veinticinco mil kilos los que diariamente se muelen en este establecimiento.
Natural es que con fabricación tan esmerada, la esfera de acción comercial de este molino se acreciente cada día más, y que sean muy solicitadas todas las clases de arroz que elabora, y aún más aquellas verdaderas especialidades de la casa, como son las llamadas
Excelsior, Especial, Extraespecial, y los Matizado corriente, Matizado especial y Matizado florete y selecto. También sirve este establecimiento la clase Bomba, hoy de producción reducida, desde que la tierra pareció cansarse del cultivo de esta variedad.
El señor Pons no solo se ha preocupado de la excelente elaboración, sino también de presentar su artículo en envases cómodos y atrayentes, y para este efecto ha ideado unos saquitos que contienen uno y dos kilos, que se sirven en cajas de cincuenta kilos, llevando los sacos y las cajas la marca de la casa; y que para conocimiento de nuestros lectores publicaremos en esta información.
En cuanto a la seriedad comercial, tiene el nombre de don Antonio Pons un crédito tan unánimemente reconocido, no ya en esta plaza, sino en todas las de España, y en las extranjeras, donde exporta este grano, que no necesita de nuestros encomios. Más de medio siglo de constante funcionamiento sin el más ligero quebranto en el crédito, aún en los periodos de crisis, constituye un fundamento muy sólido.
Dedícase también esta casa a otros negocios, como es a la exportación a provincias de alubias y cacahuete mondado y en cáscara y cereales; negocios de gran importancia, pues no quedan reducidos al tráfico de pequeñas partidas, sino a muchos millares de sacos, lo cual le pone en contacto con los agricultores, especialmente con los hijos de esta villa, que tienen en el señor Pons uno de los más poderosos auxiliares para la más fácil venta de los productos del campo, máxime si se tiene en cuenta que no es el dueño de este establecimiento de los que atienden exclusivamente a la explotación de su negocio, sino que procura armonizar esta explotación con los intereses del agricultor, plausible conducta que le ha granjeado el cariño de todos sus clientes, lo mismo de los que compran sus artículos sin elaborar, que de aquellos a quienes se los vende ya elaborados.
Un establecimiento de apicultura modelo
Lo es el que hoy tiene don Eduardo Beltrán y Duart en Benifayó. Parece, a primera vista, que esta industria derivada de la agricultura, no pueda tener gran desarrollo, instalada en medio de nuestras frondosas huertas y montada en poblaciones cercanas a Valencia. Y la casa del señor Beltrán nos da el más rotundo mentís a nuestros asertos, pues pocas en España explotan este negocio en tan grande escala, y con más perfeccionamiento.
Y es que el señor Beltrán es un competentísimo apicultor, que comenzó su industria como siempre aficionado y terminó montando un negocio por valor de muchos miles de pesetas, ya que su tráfico anual oscila entre cinco y seis mil arrobas de miel, cantidad capaz de endulzar la vida de toda España.
Cuenta tan distinguido apicultor con una gran cantidad de
colmenas en el término de Benifayó, que le producen de trescientas a cuatrocientas arrobas de miel, y completa el resto, hasta llenar las necesidades de su negocio, con las que adquiere de los propietarios de colmenas de los contornos. La miel de esta casa procede de azahar o de romero, siendo la más estimada esta última, aún cuando la de azahar cada día se generaliza más. No hace muchos años las fábricas de turrón de la provincia de Alicante, grandes consumidoras de este artículo, no querían en manera alguna recibir la miel procedente del azahar; pero vino un año en que escaseó la de romero y tuvieron que apechugar con ella. Antes que lo hubiesen hecho: el resultado fue maravilloso. A partir de entonces el pedido de miel de azahar es cada día mayor.
Cuenta el señor Beltrán y Duart con una instalación para las operaciones de manipular tan dulcísimo artículo, verdaderamente maravillosa. Todo en ella está perfectamente calculado, y en cuanto al factor limpieza, no se le puede exigir más escrupulosidad. Así se explica cómo anualmente salgan de esta casa millares de latas o de tarrinas, perfectamente tapadas y precintadas, con destino a todas partes, y que su dueño se vea y se desee para atender los incesantes pedidos que le llueven de todos sitios.
Los que solo conocemos de este negocio más que las colmenas que al paso vemos entre las filas de un huerto de naranjos, nos sorprende oír hablar de millones de arrobas de miel, y de grandes casas dedicadas a esta industria, y no podemos por menos que admirar a hombres como don Eduardo Beltrán y Duart, que apartándose de la corriente vulgar de los negocios, ha venido a fijar su mirada en uno que exige marcadísima especialización, y por el que se ha hecho digno de la consideración de todos sus conciudadanos, ya que con su inteligencia y autoridad ha creado una fuente de riqueza sin precedentes en Benifayó.
El Sindicato de Mutua Cooperación y Protección Agrícola
Cuenta Benifayó con organizaciones agrícolas de gran importancia, que son reflejo de su progreso y de su prosperidad en orden a las cuestiones del campo.
De estas organizaciones destácase el Sindicato de Mutua Cooperación y Protección Agrícola, del que es alma el ex diputado provincial y muy querido amigo nuestro don José Rovira y Rovira. Unos seiscientos socios lo constituyen, y todos ellos son, dentro del sindicato, socios capitalistas, que tienen su cuenta abierta. Este organismo es uno de los primeros que se fundaron en la provincia, y su vida es tan próspera, que convencidos de sus beneficios los agricultores, se han inscrito a ella, abonando una cuota de una peseta mensual, en concepto de capital social, capital que permite realizar al sindicato operaciones de préstamos a sus asociados y otros beneficios, y abonando otra cuota de cincuenta céntimos, también mensualmente, para el sostenimiento de la casa social, lo cual les facilita reunirse en un amplio local, apartándose de la taberna y del cafetín.
En compañía de nuestro buen amigo el señor Rovira, tuvimos el gusto de visitar la casa social del sindicato, y allí pudimos convencernos de la grandísima importancia de este organismo. El campesino comienza a percatarse de que el abandono en que hasta ahora se le ha tenido por parte de los poderes públicos, obedece a que no hizo valer su fuerza, y que esta fuerza no puede ponerla en acción, si no se agrupa y organiza.
Benifayó hoy puede mostrar, además del mencionado sindicato, otro organismo de los Sindicatos Católicos, y algunas otras entidades agrarias, mas todas las cuales le conducen por ese camino firme, que le permite vanagloriarse de que es hoy una de las poblaciones agrícolas de la provincia que van a la cabeza de las modernas corrientes del agrarismo.
La iglesia de Benifayó de Espioca.
Hay datos precisos por los que se puede reconstruir la historia de esta iglesia parroquial de Benifayó.
Constituían la antigua parroquia Espioca, Alginet y Almusafes. Al derruirse el poblado de Espioca por mandato del prelado, se traslada el cura a Benifayó, formando parte de la parroquia Alginet y Almusafes. El primero de estos pueblos se separó de la feligresía el 9 de diciembre de 1375, y Almusafes el 13 de diciembre de 1513, pero queda dependiente de Benifayó hasta principios del siglo XIX.
La primitiva iglesia fue una ermita, y por haberse arruinado se construyó una más capaz, cuyos fundamentos se abrieron el 20 de junio de 1621, día en que se colocó la primera piedra por mosén Mateu Juan de Montagut, rector de la iglesia.
Verificose la dedicación de esta iglesia el 25 de febrero de 1629, celebrando la primera misa el padre mosén Catalán, prior del convento de Predicadores de Valencia, que después fue obispo de Lérida (sic). En dicho día y en la misma misa se casó don Fernando Díaz Girón de Rebolledo, señor de Andilla, con doña Ana María Falés (sic per Falcó) de Bellaochaga y de Castro, hija de los señores de Benifayó.
La referida iglesia fue construida a expensas del pueblo, sin que nadie ayudase a su construcción, detalle que da idea de la profunda fe de los vecinos.
En 9 de octubre de 1667 fue trasladado el Santísimo Sacramento desde el altar del Cristo al nuevo sagrario, construido a expensas de Jaime Corella, mercader, casado con Esperanza Grau, natural de la villa, celebrándose con este motivo fiestas extraordinarias, precedidas del baile típico de gitanos. Dijo la misa el licenciado don Miguel Bosch, cura de Alginet, y predicó mosén Enrique del Remedio, de Valencia, tomando parte la orquesta de Catarroja.
Y llegamos a la iglesia actual, cuya primera piedra se puso
el 15 de agosto de 1770, bendiciéndose el 30 de noviembre de 1783, inaugurándose solemnemente el 4 de diciembre de 1783, día de la patrona santa Bárbara.
Se conserva un frontal plateresco con el escudo de los señores de Benifayó, que lo regalaron para el altar de la Asunción.
Existen cuadros de López (Vicente) y otros de diversos autores, con las imágenes de san Pedro, san José, coronación de la Virgen, Inmaculada, Virgen del Rosario, santa Bárbara, san Roque, Almas, Niño Jesús y Salvador del altar mayor y capilla de la Comunión.
La Inmaculada es una copia de Vergara, y san Roque, de Esteve.
En breve se inaugurará un sagrario de bronce y mármol, construido en los talleres de los señores Polo Hermanos.
Tal es, a grandes rasgos, la historia de la parroquia de Benifayó, a cuyo frente se halla en la actualidad, como cura párroco, don José María Reig, sacerdote de grandes merecimientos, celoso en el cumplimiento de su deber, inteligente, virtuosísimo, que ha sabido captarse con su conducta ejemplar la estimación de sus feligreses y cuida con fervor y entusiasmo del templo parroquial, que procura embellecer para que las solemnidades del culto tengan el esplendor y el relieve necesario que la liturgia establece y la piedad exige.
Están dedicadas a san Roque y a santa Bárbara, y se desenvuelven con arreglo al siguiente programa:
Día 15.- Fiesta a la Virgen de Agosto, con pasacalle, misa solemne, de don Juan Bautista Pastor, maestro de capilla de la catedral [de València] y procesión. El sermón corre a cargo del cura párroco don José María Reig.
Día 16.- Fiesta a san Roque, con misa de Pío X, sermón por el señor Reig y procesión. Por la noche, velada teatral.
Día 17.- Fiesta a santa Bárbara, por los vecinos de la calle Trullás, con misa solemne, en la que predicará el señor Reig.
Día 18.- Fiesta solemne al sagrado Corazón de Jesús, por la Caja de Crédito de Benifayó, con misa a toda orquesta, interpretándose la del maestro Torres, y sermón por un señor canónigo de la catedral de Valencia.
Día 19.- Fiesta a la Divina Aurora, por los jóvenes, con misa, de Pastor, y sermón por el señor Reig. Al anochecer, procesión.
Día 20.- Fiesta a la Divina Pastora, por los jóvenes, con misa, de Perón, y sermón a cargo de señor Reig. Por la
noche, procesión.5
[Día] 21.- Fiesta a san Cayetano, con misa de Perón y sermón a cargo de don Vicente Sancho Martí. Al anochecer, procesión. En esta tarde, solemne entrada de la laureada banda de música de Bocairente, pasacalle, serenata y “cordà”.
Día 22.- Fiesta solemne a la patrona santa Bárbara, por el muy ilustre Ayuntamiento. Dianas, disparo de “masclets”, misa a toda orquesta, de Perossi, y salmo 33, a dúo y coros, con sermón por el canónigo don Elías Olmos; reparto de limosnas, serenatas, procesión, concierto y castillo de fuegos artificiales a cargo de un pirotécnico de Alcácer.
Además, todos los días habrá pasacalles y disparo de tracas, y por las noches funciones en el teatro.
Día 23.- Juegos Florales, actuando de mantenedor don Armando Palacio Valdés, distinguido escritor, secretario de la Asociación de la Prensa de Madrid.6
En algunos de estos días se celebrarán corridas de toros.”
Il lustració 6.- Imatge dels protagonistes Carmen Chanzá, Eduardo Palacio Valdés y Maximilià Flores. Jocs florals de Benifaió 1925, El Sol, 28-8-1925 (fotografía Francisco Gosalves)”.7
[Publicitat apareguda al diari Las Provincias de 15-8-1925]:
• Los Ángeles: Comercio de tejidos nacionales y extranjeros, de Francisco Alepuz Piles. Últimas novedades en artículos de temporada. Precios de almacén. Plaza Progreso, 4. Benifayó.
• Talleres mecánicos de carpintería de Andrés Sanchis. Se hacen puertas, ventanas y toda clase de trabajos en madera para obras completas. Perfección en todos los detalles. Economía en los precios. Taller: Calle Adelina Domingo. Despacho: Calle Caballeros, 9. Benifayó.
• Almacén de harinas y cereales de Eduardo López Clariana. Venta de las mejores clases de Navarra y de Castilla. Calle José Morote, 11. Benifayó.
• Severino Marzal Martí. Exportador de arroces, alubias y cacahuet (sic). Benifayó (Valencia).
• Viuda de J. B. Compani. Exportación de cacahuet mondado y cáscara, arroces, harina de arroz, alubias, chufas y otros artículos. Alma-cenes, oficinas y despacho: Benifayó (Valencia).
• Sociedad de Agricultura, Industria y Comer-cio. Esmeradísimo servicio a cargo de Bautista Duart Bosch. Especialidad en el café y toda clase de helados. Benifayó.
• Fábrica de lanas regeneradas y borras para colchones, Napoleón Sanz. Benifayó de Espioca.
• Taller de construcción de carros de Luis González Sanchis. Plaza de la Estación, número 11. Benifayó de Espioca.
• Joaquín Navarro Bosch. Exportación de frutas verdes y secas. Alubias, cacahuets y almendras. Calidades garantizadas. Existencias en mis almacenes de Benifayó en todo momento. Despacho: Colón, 58, Valencia. Teléfono 1828. Telegramas: JONABOSCH.
5 Una noticia repetida a diferents diaris donava notícia de la celebració també de carreres ciclistes: “...Con motivo de las fiestas, se han celebrado las anunciades carreras de bicicletas para el campeonato local. Los corredores llegaron por el siguiente orden: Vicente Ribes, Pascual Juralgus, José Ribes, Daniel Gascó, Bautista Piles y Salvador Blasco”. El Mundo, 20-8-1925.
6 La comissió organitzadora dels jocs florals de Benifaió per a 1925 s´havia constituït en maig i quedà integrada per Luis Gosalbes Giner (president), Juan Climent (vicepresident), Álvaro Esparza (secretari), Miguel Rovira (tresorer) i Bautista Clérigues (vocal). Vegeu El Pueblo, 24-5-1925, p. 2.
7 A la mateixa pàgina apareixia una llarga crònica que extractem: “Se han celebrado con gran brillantez los juegos florales. Este año han tenido un carácter de gran solemnidad, tanto por la persona del mantenedor, el escritor y periodista, secretario de la Asociación de la prensa de Madrid, don Eduardo Palacio Valdés, como por la gran cantidad de premios concedidos y por su gran valor. En casa del secretario, don Álvaro Esparza, se sirvió un banquete, que la comisión organizadora preparo en honor del señor Palacio Valdés. Se celebró la fiesta en el coliseo Ideal Cinema, decorado con riquísimos tapices. Formaban la corte de la reina las señoritas Consuelo Sanz, Amelia Marzal, Victoria Duart, Brígida Rovira y Tremedal Beltrán. Abierta la plica correspondiente a la poesía premiada con la flor natural, resultó ser su autor el poeta don Maximiliano Tohus (sic por Flores). El señor Palacio Valdés, con la comisión organizadora y el jurado, acompañaron a la reina de la fiesta, señorita Carmencita Chanzá Alepuz, a la clásica “Cadira d’Or”, a los acordes del himno regional. Después fueron leídos los trabajos premiados, que se adjudicaron de la siguiente forma… [relació d´atorgants i premiats]. El mantenedor, señor Palacio Valdés, leyó un discurso ensalzando las glorias de la patria, haciendo historia de la fiesta y dedicando justos elegios a la reina de la fiesta y a su corte de honor. El presidente, señor Gosalbes, exhortó a la juventud a seguir por el sendero de la cultura, única manera de levantar los pueblos caídos. Tanto los oradores como los autores premiados fueron aplaudidos.
• Gran taller de hojalatería Ramiro Miralles Niclós. Instalaciones completas de canales, canalones y cuanto concierne a este ramo. Se colocan cristales de todas clases y tamaños a domicilio. Especialidad en vidrieras artísticas. Gracia, 13. Benifayó.
• Comercio de ultramarinos. Ferretería, droguería y explosivos Arcadio Guillén Rovira. Plaza Mayor, 2. Benifayó.
• Casa Ramón. Comercio de ultramarinos y salazones. Especialidad en embutidos, jamones, galletas Solsona y cuanto abarca al ramo de comestibles finos. Cafés extra tostados al día. Peso exacto. Géneros garantizados. Servicio a domicilio. Plaza Mayor, 16. Benifayó.
Il lustració 7.- Reproducció d’algunes publicitats que acompanyen l’article de Las Provincias del 15-8-1925
Il·lustració 8.- Pàgina principal de l’article de Las Provincias, 158-1925.
Arran l’estudi biogràfic d’Adelina Domingo que van tindre el plaer de presentar a Benifaió en desembre de 2024, editat per l’Ajuntament de Benifaió,1 hem anat aprofundint i recopilant altres notícies en relació a diversos personatges històrics, i en concret a les interrelacions que es varen produir al voltant dels personatges que incloem en la capçalera d’este article.
En primer lloc, hem trobat a la Gaceta de Madrid,2 i la Gaceta de Instrucción Pública,3 al juliol de 1890, la Reial Ordre per la qual des del Ministeri de Foment i la Direcció General d’Instrucció Pública, es donava per finalitzada la comissió inspectora nomenada a l’efecte per a l’any 1889,4 i es constituïa una nova per als anys 1890-91.
Esta recent comissió estava integrada per Guillermo Morphy, comte de Morphy, que al seu dia va apadrinar al violoncel·lista Pau Casals; a Jesús de Monasterio, compositor i mestre de violí, preceptor des de 1894 d’Adelina Domingo; a don José María Esperanza y Solà, amic de l’anterior, magistrat, erudit i crític musical; al compositor Valentín Zubiaurre; al senador vitalici, el baró de Benifaió, Julio Falcó d’Adda; al polític i aristòcrata Antonio Romrée, marqués consort de Roncali; i l’aristòcrata i polític Luis Pidal i Mon, Marqués de Pidal.
Il lustració 1.- Julio Falcó d’Adda, baró de Benifaió. Foto Claudio Blasco.
Comprovem, doncs, com el nom del poble de Benifaió no seria desconegut per a Jesús de Monasterio quan va acollir a Adelina en la tardor de 1894 al
Conservatori de Madrid, al ser company de la comissió d’inspecció d’entre altres del mateix baró de Benifaió, Julio Falcó y D’Adda, i de Esperanza i Solà, crític musical a les millors revistes especialitzades de l’època.
Uns anys després, el 7 de novembre de 1896, Adelina celebrà un concert al cercle madrileny La Señera,5 societat que recollia als valencians residents o amb interessos a la capital espanyola, amb motiu d’un homenatge al dramaturg Eduard Escalante, mort l’estiu anterior.6
Il·lustració 2.- Palau de l’Equitativa, seu del Cercle Valencià “La Señera” de Madrid. Font Wikipèdia
Dita societat, en procés de consolidació, creà a la tardor de 1895 una comissió organitzadora, dins la qual es trobava el també vinculat a Benifaió Luis Morote i Greus, reconegut advocat i llavors jove periodista. El cercle La Señera es constituí a la primavera de 1896. Tenia la seu al segon pis del nou palau de l’Equitativa a Madrid. El sopar inaugural se celebrà el 18 de
1 Blasco Rovira, Claudio José: Adelina Domingo (1882-1905). Una violinista en el canvi de segle, Ajuntament de Benifaió, 2024.
2 Gaceta de Madrid, núm.196, 15.07.1890.
3 Gaceta de Instrucción Pública, núm.51, 25.07.1890.
4 Havia estat integrada per don Emilio Arrieta, don Francisco A. Barbieri, don Mariano Vázquez, don Antonio Peña y Goñi, don Manuel Ibarra, don Fernando Arteaga, marqués de Tabara, y don Gonzalo Saaevra, marqués de Bogaraya.
5 Blasco Rovira, Claudio José: “Adelina Domingo…” op. cit., págs. 36 i 37.
6 La Correspondencia de España, 26.09.1895.
març “...víspera de San José, gran fiesta para los valencianos, día de las célebres y tradicionales fallas”.7
Entre els membres del cercle valencià La Señera a Madrid trobem a Benlliure, Chapí, Liern, Llorente, Muñoz Degrain, Navarro Reverter (aleshores ministre d’Hisenda), els germans Peris-Mencheta, Sarthou, Sorolla, i Vila, a més de diputats, senadors o científics... I per suposat, Luis Morote, qui no hi va ser al concert protagonitzat per la xiqueta Adelina Domingo, doncs el diari pel qui treballava, El Liberal, l’havia enviat a Cuba per a fer seguiment de la guerra i remetre les pertinents cròniques per als seus lectors.8
Il·lustració 3.- Luis Morote Greus. Font Wikipèdia.
En març de 1898, Adelina executà un altre concert a Madrid, a l’anomenat Palau de Portugalete, residència de la duquessa viuda de Bailén, 9 on hi eren convidats importants membres de la noblesa i polítics de la cort. Coincideixen de nou en este acte el mestre d’Adelina, Jesús de Monasterio i el crític musical José Mª Esperanza i Solá, entre d’altres. 10 Poc després, en juny de 1898, Adelina Domingo finalitza els estudis de perfeccionament de violí. Obté el guardó del primer premi del jurat.
Els primer dies de juliol d’aquell any 1898 Esperanza i Solà escriu -trencant el silenci que mantenia a la premsa d’aleshoresla que serà la primera “biografia” de la xiqueta prodigi de Benifaió, en un superb al·legat a favor de la nostra veïna, la insigne Adelina Domingo.
En l’article -no exempt d’un cert condol caritatiu, potser pensant en un futur mecenatge reial- es proposa la preparació de la violinista en els escenaris europeus més adients a la seua formació. Tanmateix, en aquelles dates, la família d’Adelina havia emprés un nou camí, frenètic de triomfs immediats, fora de l’abast i la protecció de Monasterio, que la portarien primer al triomf a través de tres continents i finalment a la seua anticipada desaparició dels escenaris.
Per al seu record, i perquè enguany complim el 120é aniversari del seu tràgic i inesperat final als 22 anys, en 1905, us deixem l’article escrit per José María Esperanza i Solà, aparegut per primera vegada a La Ilustración Española y Americana en 1898.
Il lustració 4.- Capsalera de “La Ilustración Española y Americana” de 1898.
11
“Cuenta Arturo Pougin, en el libro que lleva por título: Viotti y la escuela moderna del violín, que cuando el célebre Bèriot presentó por vez primera en un concierto a su discípulo Vieuxtemps, el sabio Fetis escribió en la Revista y Gaceta Musical de París estas palabras: “Un violinista, cuya talla es casi igual a la del arco que acaricia en sus manos, se ha hecho oír, después de Bèriot, en el Séptimo Concierto de Rode. Este niño, cuyo apellido es Vieuxtemps, posee una seguridad, un aplomo y una afinación verdaderamente notables. Puede decirse de él, como de Mozart, que ha nacido músico.”
Esto mismo, pero aumentado en tercio y quinto, no vacilo en estampar aquí ahora, si no con la autoridad de aquel respetable director del Conservatorio de Bruselas, con la convicción firmísima que nace de un desapasionado juicio y se ve robustecida con el parecer de nuestros más afamados maestros, respecto de la joven, casi niña, Adelina Domingo, que pocos días ha, por voto unánime del jurado, y en medio de entusiastas y espontáneos aplausos, alcanzó el primer premio en la enseñanza superior de perfeccionamiento de violín, que en nuestro conservatorio rige el ilustre Monasterio, y cuya aparición en el mundo músico, de modo tan verdaderamente asombroso, es causa de que falte a los propósitos que había indicado en mi último artículo, rompiendo el silencio que por algún tiempo me proponía guardar en La Ilustración.
7 La Iberia, 14.03.1896. Entre altres fets i actes, este colectiu valencianista va demanar al llavors ministre d’Hisenda, Navarro Reverter, la concessió de l’indult a Blasco Ibáñez, quan va ser condemnat a dos anys de presó per un consell de guerra, amb motiu d’una manifestació a València contra els Estats Units per la guerra colonial a Cuba. Vegeu El Resumen, 12.10.1896.
8 El Liberal, 28.10.1896, on llegim: “Nuestro compañero, el señor Morote, se encuentra desde ayer en Artemisa, con el propósito de dar cuenta a los lectores de El Liberal, de los sucesos que se desarrollan en Pinar del Río, con la rapidez que exige el interés que despiertan las operaciones emprendidas por nuestro ejército en aquella provincia…”
9 Blasco Rovira, Claudio José: “Adelina Domingo…” (1882-1905). Una violinista en el canvi de segle”, págs.39-41, Ajuntament de Benifaió, 2024.
10 La Época, 20.03.1898.
11 Esperanza y Sola, José María; “Revista Musical” en La Ilustración Española y Americana, núm.XXV, págs. 10-14, 08.07.1898. I també, amb el títol “La violinista Domingo”, aparegué reeditat en Treinta Años de Crítica Musical. Colección póstuma de los trabajos de J. M. Esperanza y Sola, con un bosquejo biográfico, por José Ramón Mélida. Tomo III, Establecimiento Tipográfico de la Viuda e Hijos de Tello, Madrid, 1906, pàgs. 385-391.
Hace muy pocos años llamaba a las puertas de la casa de Monasterio una niña, acompañada de su padre, portadores ambos de una carta del maestro Goñi, que tiene a su cargo la enseñanza de violín en la Escuela de Música de Valencia, uno de los discípulos agradecidos, rara avis, de aquel veterano del arte. Decíale en la epístola que en los dos años que había dado lección a la dicha niña, había observado en ella condiciones tan excepcionales, que no quería que ningún otro, sino su maestro, la enseñara el arte que ilustraron Viotti y Bèriot, seguro de que el resultado habría de sobrepujar a cuantas esperanzas se concibieran, y de que, andando el tiempo, sería una artista que honrase su patria. Las palabras de Goñi, su competencia en el arte, el aspecto miserable de la pareja que ante él se hallaba y la fisonomía inteligente de la niña, impresionaron vivamente a Monasterio, al punto de que no vaciló un momento, y a pesar de que la clase que a su cargo tiene es de enseñanza superior a la que por el momento había de darse a aquélla, en adoptarla desde luego como discípula, concediéndola la matrícula gratuita en la Escuela Nacional de Música y Declamación, en uso de las facultades que su reglamento le concedía como director que era entonces de dicho centro docente.
Hecho esto, hubo de enterarse, sin gran trabajo, de la lamentable situación en que aquella pareja se hallaba, y tan a las claras revelaba su aspecto, la cual, después de haber hecho a duras penas el viaje de Valencia a Madrid, dejando allí el resto de su familia, se encontraba aquí sin un solo amigo ni conocido que la amparase y socorriese, ni otros recursos que los pocos céntimos que el padre, saliendo por las noches del miserable tugurio de la Ronda de Segovia en que se albergaban, ganaba tocando el clarinete en las puertas de las tiendas de la calle de Toledo. Inútil es decir, conociendo a Monasterio, que procuró desde luego aliviar, en lo que posible fuera, la triste suerte de aquellos dos desgraciados seres, y, merced a sus gestiones, la Sociedad de San Vicente de Paúl los contó desde luego entre sus acogidos: durante los inviernos recibieron constantemente los bonos de comida que, bajo el velo del anónimo, se han repartido en gran cantidad a los pobres de Madrid durante varios años por unos verdaderos bienhechores de la humanidad, y no pocas limosnas pasaron y pasan de almas caritativas a las de la familia cuya precaria situación estoy describiendo.
El primer premio que la niña Domingo obtuvo en la clase de solfeo de la Escuela Nacional de Música, y los rápidos adelantos que en el manejo del violín hacía, dieron luego ocasión a que se la otorgase la pensión que la Nilsson dejó fundada en favor de una alumna pobre de dicho centro docente, pensión que, dadas las excepcionales condiciones de la favorecida, no vaciló en aumentar de su propio peculio el inolvidable marqués de Santa Ana; pero los dos años de duración de ella pasaron bien pronto, y con ellos el momentáneo alivio que tuviese la familia Domingo, la cual más tarde vio, según parece, frustradas las esperanzas que concibiera en un viaje que hizo a Valencia, de que aquella Diputación provincial, conocedora ya del mérito de la joven, viniese en su ayuda, y le diese medios de concluir con menos ahogos y apuros su carrera.
Y al mencionar ésta, no debo ocultar que a más de uno de los que me han hablado de la niña Domingo les he visto extrañarse de que el violín, y no otro instrumento músico, haya sido el
de su predilección, y al que ha consagrado su talento y la vida entera. Cómo y por qué fuera esto, lo ignoro, bastándome con reconocer que al hacerlo tuvo una intuición maravillosa, dados los resultados, y con consignar que no ha sido, seguramente, la única mujer que se ha sentido con esa vocación y ha conseguido alcanzar honrosísimo puesto en la historia del arte. Ya en tiempos anteriores al siglo XVIII se habían hecho, que yo sepa, célebres varias en la viola d’amore y la viola de gamba; dícese que en dicha centuria pasó en Viena la Strinasacchi como famosa violinista, y se citan con encomio en los comienzos de la presente a la Luisa Gerbini, discípula del famoso Viotti, y la Paravicini; así como en más modernos tiempos es sabido que recorrieron Europa, cosechando lauros sin cuento, las dos hermanas Milanollo, de quienes se hicieron lenguas los críticos de entonces.
Véase, pues, como no ha sido tan extraño al sexo débil, como a primera vista pudiera parecer, aquel instrumento músico que tan célebre hizo a Corelli, el fundador de la dinastía de los grandes violinistas italianos, y en la que brillaron genios como Locatelli, Vivaldi, Tartini, Pugnani, Viotti y Paganini, último eslabón de tan gloriosa cadena, traspasándose después de él las glorias del violín a Bélgica en manos de Bèriot y Vieuxtemps, a Alemania en las de Joachin, y en España en la de nuestros esclarecidos compatriotas Monasterio y Sarasate.
Il lustració 5.- Jesús de Monasterio, reconegut violinista i mestre d’Adelina Domingo.
El relato de la vida de esos célebres maestros, como, con levísimas excepciones, la de todos los que se han elevado en las esferas del arte, demuestra que el renombre que alcanzaron se debió a que el genio y talento de que Dios les dotara fueron cultivados y engrandecidos merced a un incesante estudio. Penetrado de ello, y de la grandísima verdad que se encierra en el labor improba omnia vincit, de Virgilio, Monasterio sujetó desde el primer momento a su discípula a un estudio constante y sostenido, haciéndola conocer y practicar las lecciones de los mejores métodos, las obras de más valía en todos los géneros, así como a conocer a fondo e interpretar las composiciones de los grandes clásicos del arte, y, en suma, procuró que atesorase cada vez más el caudal de sus conocimientos en la
música, y muy en especial en el violín. Merced a ello, a la intuición verdaderamente sorprendente de la niña Domingo, a su talento, a su verdadero genio y a sus aptitudes, de todo punto excepcionales para el violín, en el concurso a que he hecho referencia, y en el que, como también he dicho, se dio a conocer, pudo presentar al jurado un número grande de obras de todos géneros, para que escogiese cuáles había de ejecutar en su presencia, y como descanso después del Gran concierto en si menor, para violín y orquesta, magistral composición de Monasterio, de largas dimensiones y erizada de dificultades sin cuento, que venció con singular maestría.
Esto dicho, pocas palabras bastarán para completar el juicio que tan singular artista me merece. Como de Teresa Milanollo decía un crítico que en los tiempos que escribió tuvo gran autoridad, después de oírla, pueden repetirse aquellas palabras de Tácito: Inesse feminis aliquid divinum; el violín en sus manos, más que un instrumento, es el intérprete fiel de los sentimientos que agitan en su corazón y de las ideas que bullen en su mente, y estrechado por ellas con sus delicados brazos, parece formar parte de su ser. El hermoso sonido que de él obtiene, su afinación exquisita, su manera de decir llena de elegancia, el vigor verdaderamente extraordinario, dada su juvenil edad, de que en ocasiones, y cuando al caso conviene, hace gala, y contrasta con la pasión y la ternura que revela en otras; el clasicismo de que hace alarde, y la naturalidad con que vence magistralmente todas las dificultades de las obras que interpreta, todo ello hace que pueda y deba considerársela ya hoy como una verdadera artista en toda la extensión de la palabra, y abrigar la legítima y fundada esperanza de que ha de ser legítimo orgullo de la patria en que nació.
Léese en el estudio que publicó T. Radoux de Vieuxtemps, que comprendiendo Bèriot la situación crítica en que aquél y su familia se encontraban, sin tener lo necesario para su material sustento; y temeroso de que, de seguir en tan lamentable estado, se malograra un artista al que predecía un porvenir glorioso, concibió la idea de poner remedio a tan grave mal, y evitar sus tristes consecuencias, haciendo uso de la influencia que por entonces tenía con el gobierno holandés, a fin de recabar de éste una pensión en favor de su discípulo, alegando como razón potísima en el escrito que dirigió al rey Guillermo, y que dicho autor transcribe en su libro, que se trataba de un niño que, en la corta edad que a la sazón tenía, había adquirido ya en el violín un talento digno de llamar la atención, y sobre todo, que era, a su juicio, el fenómeno más asombroso que había oído y conocido en su vida de artista
Pues por la misma situación precaria en que, como el después célebre violinista, se encuentra Adelina Domingo; por el fundado temor de que, de no poner remedio a ella, vea la joven artista perdido el fruto de su incesante labor y de sus afanes, malogrado el gran talento que Dios la dio y desvanecidas por completo las ilusiones que, con sobrada razón, acaricia su mente, Monasterio, copiando sin saberlo las mismas palabras que a Bèriot inspiró Vieuxtemps, al afirmar que se trata de una artista cuyas aptitudes para la música y cuya inteligencia son verdaderamente fenomenales, piensa acudir a su majestad la Reina, cuya protección a los artistas es notoria, y que ya en más de una ocasión ha mostrado vivos deseos de proteger a la joven Domingo, pensionándola, cuando se creyera llegado el caso, para ir al extranjero, a fin de que, a ser posible, aquéllos se realicen, y, asegurada por algún tiempo su subsistencia, pueda ir a aquellos países donde más y mejor se cultiva el divino arte de la música; seguir allí el consejo que Bèriot daba a sus discípulos más afamados, de escuchar y reflexionar, y por último, darse a conocer, en la firme convicción de que se trata de salvar de un inminente naufragio a quien, andando el tiempo, ha de ser una gloria de la España musical.
De creer y de esperar es que tenga favorable acogida esta demanda, por más que, dadas las circunstancias que atravesamos, la ocasión, por desgracia, no sea propicia para ello, y que, merced a la regia protección, el nombre de la laureada alumna de la Escuela Nacional de Música no quede relegado al olvido, sino que brille entre los más ilustres que registra la historia del arte español en los tiempos que vivimos.
J. M. Esperanza y Sola”.
Il lustració 6.- Adelina Domingo, amb 15 anys (1897). De l’orla de l’Escola Nacional de Música i Declamació de Madrid (Cortesía d’Adelina Aguado).
Il·lustració 7.- José M. Esperanza y Solá. Font Wiquipèdia.
per Leo García Gadea
*S’HA RESPECTAT L’ESCRIT DEL REPORTATGE AMB LES “NORMES DEL PUIG”, TAL QUAL HA SIGUT ENVIAT PEL SEU AUTOR.
Encara resonaven les campanades de la nit de Cap d’any i ya aguaitaven al món els primers de la quinta del ‘65, els nostres amics i amigues del ‘64 clausuraven el “Baby boom” i nosatres inauguràvem la “Generació X”.
Som la quinta del mig, no se diferenciem molt de la de dalt i la de baix, pero nosatres estem justet al mig, i les experiències que hem vixcut no les ha vixcut ninguna generació igual, vivint el final de moltes coses i el principi de moltes atres. Se’n anàvem a dormir quan ho cantaven Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Coletas i Cuquín. Mos entreteníem en “Los Chiripitifláuticos”, “Heidi”, “Marco”, “Pippi Calzaslargas”, els divendres per la nit mos deixaven vore “Un, dos, Tres” i els dumenges anàvem al cine Doré i per un duro veem dos películes, normalment de vaquers i de chinencs pegant-se galtades, vam vore quasi totes les de Bud Spencer i Terence Hill i moltes de Bruce Lee, atres mítiques com “El mono borracho en el ojo del tigre” o “El luchador manco”, que en el braç plegat dins la mànega (que li se notava molt) repartia galtades en una mà que pareixia un ventilador. ¡Ah!, i les del Zorro. Eixíem del cine pegant patades a l’aire i tirs en els dits. Mos maravellava vore les películes en color, en casa eren en blanc i negre, incloses les de Tarzán i la Mula Francis... Abans de la sessió, el NO-DO.
I del “Doré” passarem al “Piñana”,i allí vam vore “Tiburón” i “Grease” (tinc un amic que la va vore cinc vegades seguides) i férem anar a les nostres mares a les botigues del poble a buscar-mos els pantalons de cuiro, pantalons que Danny Zuko no portà mai i que tampoc eren de cuiro. També vérem algunes películes de destape, pero eixa és un atra història... Les cartelleres estaven en la paret de la Canariera, separades les de un cine i les de l’atre. En les de l’atre aguaitaven chiques en poca roba a les que tapaven “les vergonyes” en tires negres.
Els dilluns pel matí sentíem l’himne d’Espanya formats en el pati de l’escola hissant bandera i els divendres al acabar la classe arriant-la. Fórem els primers que no cantaren l’atre himne, el del salut romà al sol, i dels últims en prendre llet en l’escola de unes botelletes chicotetes que repartia el govern. Anàvem a classe dividits per sexe i notes fins al quart de l’E.G.B. (1974) que mos barrejaren chics i chiques i en sext (1976) llevaren les aules per nota. Mos repartíem entre el C.N.P. Santa Bàrbara i el colege Cristo Rey, en aquells temps exclusiu per a chiques, i n’érem tants, que el Santa Bàrbara se quedà chicotet i feen classes en el carrer Valéncia i en el Hispània. Mos donà temps a inaugurar el nou colege Trullàs i després d’anar la gent per molts anys a fer el B.U.P. a Algemesí, a últim hora inauguràrem també l’Institut en el barranc.
Vixquérem els últims anys de la dictadura sense donar-nos massa conte. Allí estava en l’aula la foto d’aquell home en bigot vestit de militar, de l’atre més jove que havia mort en la guerra
i la creu, clar, i mostràvem en classe més o menys el mateix respecte que en casa. Esperàvem drets al mestre o mestra, contestàvem el seu salut, li parlàvem de vosté... Un dia, quan cursàvem quint, l’home del bigot vestit de militar se va morir i recorde la semana de vacacions que mos donaren i que el soterrar ya se va poder vore en color en les poques cases que tenien la tele en color. En la tele feren “Objetivo Birmania” i en dèu anys anàrem a l’estació a reproduir les escenes de guerra en les andanes. I canviaren la foto de l’home del bigot per la de rei. ¡Ara teníem rei! I fórem testics de la primera votació en quaranta anys, en el ‘78, a la que acodirem curiosos per la invitació dels nostres mestres.
Prenguérem la comunió en el ‘73 i mos regalaren el rellonge, mocadors “Guasch” brodats en les nostres inicials, camisetes de tirant i foradets, l’escapulari i alguna cosa més de profit, la primera bicicleta o la guitarra a lo millor.
Els dumenges anàvem a “Missa de dèu”, oficiada per Don Antonio, i al eixir visitàvem als yayos per vore’ls i per.... arreplegar algun duret. Normalment arreplegaves dos o tres duros i almenys un era per a la vedriola, aixina que els atres anaven a parar ad alguna de les paradetes de la Plaça. La principal era la de Filasa, actual lloc de copes molt freqüentat, pero ademés estaven les dos paradetes ambulants dels cantons, els dos quioscs, el quiosc de la placeta i el del carrer Abadía. ¡Ah!, i el de la tia Clemencia al costat del Mercat. Quasi res, huit llocs on gastar-nos els dinerets.
Hem vist el canvi del camp de fútbol d’on hui està el parc Valmontone i l’ambulatori, a les afores. Quan feren el parc, al mig inauguraren la primera “piscina” municipal, una piscineta que ne cabíem deu drets i se’n ficàvem més de trenta. En l’hivern estava buida i cada juny, el dia que l’omplien era festa gran, l’inici de l’estiu. Imagineu com estava l’aigua el segon dia, ¡i continuem vius!
Hem jugat a “Pico, Sorro, Saina”, i a “Harca”, a la trompa i a “Piqui” mentres les chiques botaven a la corda o a la goma. Jugàvem a boletes, a les chapes, al “pollito inglés”, al mocadoret...Jugàvem a fútbol la mitat contra l’atra mitat, igual onze contra onze que vint-i-cinc contra vint-i-quatre. I mos arreglàvem nosatres les bicicletes, que pràcticament en cada eixida necessitaven un repasset. Mon pare a la segon o tercera vegada que m’arreglà una roda punchada, me fa fer prestar atenció i en acabar me donà els parches i me va dir que me’ls guardara, a la pròxima tenia que arreglar-ho yo.
Hem vist també derribar el vell Ajuntament per a deixar descoberta la Torre i fer desaparéixer la font del mig de la plaça, en les seues llums de colors i els peixos que renovaven a cada Cordà, per a remodelar la plaça un parell de voltes. Des de la Plaça cap a l’est ix el carrer Santa Bàrbara, més conegut per als que tenim una edat per el Passeig. I es dia aixina perque es tancava alguns dies de la semana ad algunes hores i la gent passejava de la Plaça fins a on hui està la rotonda on se creua en la avinguda Germanies i Miguel Hernàndez. Cap allà i cap ací, per davant de les dos discoteques, la gelateria, el mercat, la botiga de gorres, la de sabates, les de roba, el bar, l’estudi
fotogràfic... Allí paràvem de quan en quan, a voltes sense cap motiu especial, simplement per fer-mos una foto entre els amics. Passejava tot lo món i servia a voltes per a oficialisar alguna parella que s’atrevia a fer-se vore junts en aquell lloc d’encontre.
Encara que el verdader lloc d’encontre, com en quasi tots els pobles era la Plaça. En el passar dels anys han canviat també horaris i costums, per aquells temps les dones, les chiques, no se paraven em la Plaça per a res ni la creuaven pel mig, la Plaça era dels hòmens i si de cas per ad elles si anaven acompanyades, allí està l’Ajuntament i la Iglésia i els jornalers acodien cada dia en temporada a llogar-se per al sendemà. Al fer-se de nit s’omplia de gent que entrava i eixia dels bars i se buscava el jornal que dur a casa.
I passarem les pasqües en l’Almaguer. ¡Che, che, che! Tres dies de Pasqua, tres, en la fira, que parava el Divendres Sant per dol. I a la fi de semana següent dilluns de San Vicent i la vespra. Primer anàrem en els nostres pares després d’anar a missa i vore l’Encontre i després a peu, en bici, en moto, en muleta i tractor, en coche... En el saquet les mares nos havien ficat el pa, les llonganices, la mona, la coca escudellada, el chocolate redó i alguna peça de fruta. Torràvem dos llonganices punchades en una rama de pi en una foguerada al mig de la montanya i tornàvem cap a casa. El Dumenge de Rams estrenàvem alguna peça de lo nou que nos havien comprat per a Pasqua (qui no estrena no té mans) i el següent dumenge tot, espardenyes (Keds i Wamba primer, després Paredes i Kelme,...), pantalons vaquers, camisa pasqüera, a voltes igual per a tota la penya, mocador, gorra. Les mares tenien etiquetes de la Lois i cosien els pantalons vaquers en casa ficant-los ixes etiquetes i ¡hale!, pantaló nou de marca. Algun cocodril d’estrangis mellat també s’ha cosit en polos del mercat.
Heretàrem la “Jardín” com al lloc que tocava anar a ballar la “Tarara”, començant aixina les nostres assistències a la discoteca, els chics en catorze anys, les chiques en algun menys. I de la “Jardín” alguns encara entràrem en la “Edma”, Tancarem la “Jardín” i la “Edma” que va resorgir com a “Kohinoor” i la férem gran, molt gran. Els dijous de la “Kohinoor” eren espectaculars, les últimes reminiscències del “Dia de Churra”, pero tornem a la “Jardín”. Molts de nosatres començarem a eixir en parella allí, allí les parelles ballaven agarrat al mig, les chiques donaven voltes rodejant-les i els chics les demanaven ballar. -“¿Vols ballar?” -”No”. -“¿Vols ballar?” -”No”. I aixina fins a que la cosa quadrava. I moltes parelles se formaren aixina. Moltes, hi ha parella que encara esta junta des de llavors. Conec a u que està en la mateixa chica que va traure a ballar fa quaranta-quatre anys...després d’una vintena d’anys de cada u pel seu costat. Si a la tercera volteta no hi havia sort, se’n anàvem a jugar a billar a ca Palaciets o a lo de Palmero, que cuidava Paco a carchots. Les chiques esquivaven les mirades dels chics i se cobrien d’elles de cintura cap amunt en la carpeta d’anar a escola forrada de pegatines de Pecos, Miguel Bosé, Iván, Pedro Marín o Leif Garret, i de cintura cap avall per darrere en el suéter com a sobre falda.
Nos férem moltes cerveses i algun miget en el Crac i el Adam’s,
i inaugurarem i vérem tancar el Forat, Likit, Vidre, Sisas, Blanc i Negre, La Kama... Vixquérem el gran exit de Banana’s després d’haver sigut Galaxia 2002, Palace, Festa i no se que més i pel camí al Romaní nos menjarem alguna hamburguesa en Area 4. I quan tinguérem coche, escamparem cap a la Ruta del Bacalao passant per la Conexion, Cancela i Molí, en alguna escapadeta a Formula 1, des de Cullera fins a Valéncia, i cap a dalt a Chivago River, o un poc més avant alguna peliculeta en l’auotocine, que corredors som un poc.
I berenarem pa en oli i sal, pa en oli i sucre, turrón Campeón, manteca de tres colors, Tulicrem, chocolate Lingotín i de l’atre redó, i algun dia nos menjàvem el millor pa salat en el forn del cantó de l’escola o la millor ensaïmada en nata del forn al costat de Cristo Rey.
Des dels catorze anàvem agarrant el Vespino del pare, als díhuit un coche per a “trencar mà” que hui no passaria l’ITV i als vint els chicons a la Mili i les chicones a esperar-los.
Aixina que els maravellosos anys ‘80 els agarrarem de ple, dels 15 als 25 anys, donant-nos temps a tot, a divertir-nos quan tocava i a pensar en formar una família quan la “Movida” anava a menys. Som testics de la millor época musical de l’història. Els ‘60 i ‘70 foren magnífics, i segurament sense eixa época no haguera sigut possible l’esplendor dels ‘80, i com a proba tenim que passats quaranta anys, totes les semanes hi ha festes “Remember” en la contornada o concerts d’aquells artistes.
En el ‘65 no totes les cases tenien teléfon. Llavors aquells aparells no tenien teclat ni disc, despenjaves i una chica te parlava: ¿Número? A eixe costat la chica agarrava un cable i te conectava des del teu número a l’atre. A voltes, si en el que volies parlar era prou popular o necessari només calia dir el nom: “vull parlar en La Polar” o “fiquem en l’Ajuntament”. Yo li dia: “Fiquem en m’agüela” i contestava “¿I qui és t’agüela mante?”. Per cert, sabeu qué és La Polar, ¿no? Te portava entre atres coses la llet a casa i gèl a l’Almaguer en estiu, que no hi havia llum i tots els dies hi havia que ficar una barra o mija en l’armari frigorífic. I en els ‘90 arribaren els mòvils, primer els que necessitaven una bateria tamany maleta, després els tipo atobó del set. Poc a poc se feren chicotets, chicotets, fins a arribar al tamany de una mistera per a començar a créixer de nou per a poder manejar l’internet en les pantalles.
Internet. Ara quasi no se’n recordem de l’ordenador, pero també fórem els primers en usar-lo a finals dels ‘80. Els negocis i llocs de treball s’ompliren d’ordenadors i poc a poc començaren a entrar en les nostres cases, primer conectats al teléfon, ara a les rets wi fi de les nostres cases.
I la tele. Quan naixquérem tampoc hi havia una en totes les cases, i soles se podien vore dos cadenes. No les dic, va. I tinguérem que aguardar fins als ‘90 per a poder vore’n dos més i la valenciana. Fins a hui que hi ha una tele o tablet per habitació i milers de cadenes per internet.
Anàrem a llevar fanc a Alzira en el ‘82 i ací al costat fa dèu mesos i entre estes dos desgràcies unes quantes més que no
cal recordar.
Alguns tenen nets i la veritat, deuríem de ser uns quants més, pero la vida ha canviat molt. Nosatres encara hem complit en el número de fills, arrapant, pero be. Els nostres fills ya tenen un atre concepte de la vida. Hem passat de “lo primer és el treball” a “no cal tant”. Eixe canvi l’hem iniciat nosatres, pero igual la cosa se nos ha anat de les mans...
Segurament qualsevol que lligga açò pensarà que la seua quinta és la millor, i que va viure i viu la millor época, yo també i la veritat és que no hi ha per qué tirar res de menys, pero... Nos ensenyaren moltes coses en l’escola, i nos educaren en casa. La línea educativa en general era la mateixa en casa i en l’escola i foren nostres pares qui nos ensenyaren a treballar i a comportar-se en societat. Qui més i qui menys començà a treballar en el camp o en l’obra o les chiques en la Lois o en la Coope, després vigué la Ford, i sí, aquella educació tenia coses millorables, pero el resultat és que som una generació molt preparada, gràcies als nostres mestres pero sobretot a les nostres famílies que nos espentaren a molts cap a l’universitat, alguns patint en casa per a assegurar-nos un futur. Com en la cançó de Mecano tenim de tot: “Marineros (algú ha fet la mili en la Marina...), soldados, solteros, casados, amantes, andantes y alguno que otro cura despistao (lo del cura no ho tinc clar)”
Molts de nosatres portem ya més de quaranta anys treballats, i el que no, segur que al jubilar-se els haurà passat. Eixa circumstància cada volta serà més difícil, impossible diria, per lo que els naixcuts en els anys xixanta (algun any arrere o avant, que no s’enfade ningú), treballarem quasi tant com els nostres pares pero cotisarem més (cert és que cada generació té les seues circumstancies, els nostres pares patiren la postguerra i treballaren com a burros, està clar)
Pel camí mos han deixat uns quants, no els nomene per si me deixe ad algú, perque per desgràcia en conte almenys a huit. Faltar en menys de 80 anys tenia que estar prohibit, aixina que huit en la nostra quinta, algú recent feta la mili, me pareix una barbaritat. Un abraç per ad ells allà a on estiguen.
I un abraç a totes les quintes set o huit anys amunt i avall, compartim quasi tot lo que ací recorde i formen part del nostre círcul d’amistats.
Estimat poble, la quinta del ‘65 complix 60 anys, hem aportat el nostre granet d’arena al poble i a la societat en general i també hem rebut molt de vosatres, especialment de familiars, mestres i amics.
¡PER MOLTS ANYS!
Des de l’Arxiu Municipal de Benifaió seguim avançant en la reinstal lació, quantificació, inventari i catalogació del Fons Fotogràfic José Maiques . Un fons del que ja avanç à rem una xifra total aproximada a les 800.000 imatges, que hem dividit en fons antic, és a dir amb més de quaranta anys d’antiguitat (més de 240.000 negatius fins 1984) i per tant amb consideració patrimonial, segons la legislació patrimonial vigent) i altres 560.000 mil imatges (negatius i imatges digitals) entre 1985 i 2014. Esta quantificació ens permet d’afirmar que ens trobem davant d’un dels majors fons fotogràfics privat del nostre territori.
El Fons Fotogràfic José Maiques ha estat reinstal · lat, seguint criteris de conservació, amb una nova ordenació per formats (rolls i tires de negatius de 35 mm., tires de negatius de 60 mm. i discs compactes) dins els quals ha quedat ordenat per anys. Compta amb pràcticament 30.800 unitats documentals instal · lades en 178 caixes, que hem començat a incorporar el passat any 2024 al Sistema Arxivístic Valencia en Xarxa (SAVEX) de la Generalitat Valenciana. Es tracta d’una feina feixuga que requerirà d’anys de treball per a la seua conclusió, però absolutament necessària per a que esta joia del nostre patrimoni documental puga conservar-se i valorar-se com es mereix.
FONS FOTOGRÀFIC JOSÉ MAIQUES
Estat actual del Fons Fotogràfic José Maiques del l’Arxiu Municipal de Benifaió
Esperem poder comptar amb col · laboracions semblants en un futur pròxim, davant el repte que significa la digitalització d’un arxiu d’estes dimensions. L’Ajuntament de Benifaió ens ha proveït del sistema que assegura la còpia de seguretat en els seus servidors.
Finalment, estem estudiant les necessitats i l’estructura d’un programa informàtic de visualització d’estes còpies digitals per tal que en un futur pròxim un conjunt representatiu d’este tresor de la memòria col lectiva del nostre poble puga estar disponible per a tots els interessats i ens proposem preparar una exposició per a l’any 2025-2026 al hall de l’Ajuntament al voltant del tema “benifaioners en festes, als ulls de Maiques” a partir del fons antic digitalitzat.
SECCIÓ FONS ANTIC (1952-1972) RECOMPTE DE NEGATIUS EN B/N
TIPUS
(ROLLS) 35 mm B/N (11 caixes)
(TIRES) 35 mm B/N (4 caixes)
Paral lelament s’han començat a digitalitzar els negatius més antics (1952-1972) que es corresponen al format de 35 mm. en blanc i negre. Hem comptat amb el suport entusiasta de l’amic Alfonso Duran, responsable de l’arxiu de la SAM de Benifaió i becari del programa Benifaió S’Activa+ de l’Ajuntament de Benifaió (2024) qui, de forma altruista i supervisada, ha continuat digitalitzant imatges fins maig de 2025, arribant a digitalitzar el total de les 15 caixes del citat format, que suposen 1.424 unitats documentals que contenen 49.321 imatges.
Mentrestant, obrim este “Racó de Maiques”, un escarit detall de fotografies que pretenem anar mostrant cada any als futurs llibres de festes, junt amb les ja reproduïdes en programes anteriors, les fotografies emprades per a diversos exposicions o el centenar d’imatges que vàrem publicar en 2024 al vídeo homenatge pel centenari del fotògraf Maiques, que podeu trobar en este enllaç 1
Imatge del vídeo homenatge pel centenari del naixement de José Maiques. Ajuntament de Benifaió
1 https://www.youtube.com/watch?v=IBRrBcSNW0s
C01.002.004 Becant a la plaça. Maiques no va ser només un fotògraf de reportatges, també va captar, més enllà del negoci fotogràfic, la vida quotidiana de poble, un tresor etnogràfic, entenent l’etnografia com “l’estudi sistemàtic de les persones i les cultures, a través de l’observació de les seues pràctiques culturals i socials.”
C08.054.017 Processó de combregars, 1969. Maiques captà a contrallum un raig de sol del matí, visible a través de l’encens espargit per l’escolà turiferari. El pali espera el rector amb la sagrada forma, que ha entrat per administrar la comunió a alguna persona malalta, a l’antiga caserna de la Guardia Civil al carrer Santa Bàrbara (hui Biblioteca Municipal).
C09.018.026. Antone Regal, Mª Jesús Alepuz, Conchín Gosp, Tomàs Ronda, Ramón Burgos, Ricardo Dasí, Teodoro Alepuz, Rafael Martínez i Jaume Gadea, junt amb el director Paco Marí, saluden en l’estrena del sainet ”Als bous de Castelló” de Manuel Soto Lluch, el 27 de
juny de 1968 al Teatre Jardín, obra programada per a la II Setmana de la Joventut. L’alegria desbordada es reflecteix en la cara dels artistes del teatre aficionat de Benifaió.
C012.053.008 El treball i la festa també es troben magníficament representats al Fons Maiques. Ací trobeu una imatge encaixant taronges per a l’exportació, al molí de Pons. Apareix la marca Pons-Paris i la ressenya “Spanis product”.
C012.057.003 En 1969 es va beneir a Benifaió la primera ambulància, la benedicció de la qual va tindre per acompanyants la banda de trompetes i tambors de la Creu Roja local. La data es troba al bàndol de la pissarra.
C001.023.010 Impressionant fotografia familiar (ca. 1956) a l’andana de l’estació del ferrocarril de Benifaió. Mitjà de transport que facilità el progrés material i l’arribada de nous pobladors, però també va ser testimoni d’una dura emigració, amb una cistella per tota maleta. S’endevina el paisatge de l’horta de la Partida de Mussa, ultra la platja de vies, hui desaparegut per la ingent industrialització.
1 Coneixes algú que apareix a les fotos? Pots col laborar amb l’Arxiu Municipal aportant informació a través del correu electrònic cronista.benifaio@ gmail.com indicant la referència que apareix al peu de cada foto amb el format C99.999.999.
Les
Francesc
Durant els segles XVIII i XIX la mort era un element present en tots els ordres de la vida. La relació amb ella era distinta, així com la seua forma de percebre els seus ritus i per suposat, en la forma de redactar els testaments, els quals se’n mostren com un gran escenari sobre les mentalitats viscudes a final dels segles XVIII o XIX. La mort s’hi troba íntimament relacionada amb les idees cristianes, concepte que van sempre units. En el segle XVIII la mort té un sentit més tràgic, l’individu busca refugi en la religió i es prepara per al «bon morir» i aconseguir la glòria eterna, on els sagraments i el testament irrompen amb força. L’església ajuda a la preparació de la mort, monopolitzant tot el ritual i sent imprescindible per al bon cristià.
En el testament sempre hi havia un component religiós molt fort: el testador manifestava la seua fe, reconeixia els seus pecats i reparava les faltes comeses; s’entregava el cos a la terra, els béns als hereus, l’almoina als pobres i l’ànima a Déu; també descrivia la cerimònia de la sepultura, els marmessors i testimonis, i l’estat físic en què es trobava. El fidel manifestava com volia ser soterrat i elegia tant la sepultura com el seu lloc d’enterrament, convertint aquest en un element diferenciador segons la classe social a què pertanyia.
Els testaments van evolucionar des de finals del segle XVIII fins a mitjan segle XIX, on l’apartat religiós va tenint cada vegada menys pes; es redueixen les clàusules pietoses i van guanyant més importància l’apartat econòmic.
Aquesta llarga introducció ve al cas a causa de l’extraordinària troballa documental sobre el «bé d’ànima» de Pasqual Falcó de Belaochaga i Pujades, senyor i primer baró de Benifaió, nascut a València el 1772, i, possiblement, fortuïtament mort a Ontinyent el 1812, on vivia una germana casada amb el Baró de Santa Bàrbara. Havia estat casat amb María Concepción Valcárcel, Pio de Saboya, marquesa de Castel Rodrigo, entre altres títols, i pares de l’hereu Pasqual Falcó i Valcárcel, que va heretar la baronia de Benifaió. El fill fou qui va disposar, a la mort del pare, tota la documentació original en un lligall manuscrit, que ara s’hi troba en el nostre arxiu, i que reproduïm a
continuació. Hem d’advertir, però, que la seua mort inesperada a Ontinyent, quan solament comptava 39-40 anys, feu que no es pogués complir el seu desig d’ésser soterrat a València a la «Yglesia del Convento de Religiosas Capuchinas de esta Ciudad y Sepultura de los Barones de Benifayó de Falcó»
Del bien de Alma del Barón de Benifayó Recivos pagados p[o]r Pasqual Falcó y Valcárcel
Felipe Trilles Escribano del Rey N[uest]ro S[eñ]or Público en su Corte, Reynos y Señoríos del Colegio de esta Ciudad de Valencia de ella vecino =
Certifico: que con Escritura por mi autorizada en el día veinte y nueve de Diciembre del año mil ochocientos y tres Dn. Pasqual María Falcó de Belaochaga y D.ª Concepción Valcárcel y Pubil Legítimos consortes Barones de Benifayó de Falcó Otorgaron su Testamento bajo una misma carta y el contenido Dn. Pasqual María Falcó por lo respectante á su funeral y Sufragio de su Alma dispuso los siguiente.
Quiso que su cadáver vestido con hávito de Sn. Fran[cis]co colocado dentro de un ataúd pasadas las veinte y quatro horas fuese enterrado en la Yglesia del Convento de Religiosas Capuchinas de esta Ciudad y Sepultura de los Barones de Benifayó de Falcó asistiendo á su Entierro todos los Beneficiados de la Parroquia de donde falleciere, y treinta Religiosos del Conv[en]to de Sn Juan de la Ribera.
Tomó y señaló para sufragio de su Alma y demás fieles difuntos Trescientas Libras de las que se pagase, el Gasto del Entierro, Limosna de Hábito, Ataúd, y demás funerales y que el residuo se invirtiere en Misas Rezadas de la manera que se acostumbrase, celebrándolas todas en la Iglesia del referido Convento de Sn. Juan de la Ribera sito extra muros de esta Ciudad, á excepción únicamente de las que tenga dr[ech]o de celebrar la Parroquia donde falleciere.
Legó al Hospital Gen[era]l, Casa Misericordia, Niños de Sn. Vicente, Beaterío de la Tercera Orden y Congregación del Santo Zelo de esta Ciudad Dos Libras moneda corr[ien]te á cada una de d[ic]has único mandas pías por una vez tan solamente.
Y nombró por Su Albacea Testamentario á la contenida D.ª Concepción Valcárcel y Pubil su consorte dándole el Poder y facultad que por dr[ech]o se requiere y á semejantes Albaceas suele dar y atribuir. Y para que conste donde combenga difero signo y firmo el Presente en Valencia á cinco de Mayo de mil ochocientos y doce.
Phelipe Trilles (rubricat)
Quarenta Maravedís. SELLO QUARTO QUARENTA MARAVEDÍS, AÑO DE MIL OCHOCIENTOS Y DOCE. JOSÉ NAP. I. P.L.G. DE DIOS REY DE L. ESP. Y DE L. IND.
S[eñ]or D. Antonio Conca y Mesa.
D.ª María de la Concepción Valcárcel, D. Pasqual, y D. Antonio Falcó, el Barón de S[an] ta Bárbara, y D. Vic[en]te Puig, Viuda, Hijos, Primos y Albaceas del difunto D. Pasqual Falcó (que en paz descanse) suplican á V. se sirva asistir á su Entierro, mañana 4 del corr[ien]te á las 10, á la Casa mortuoria, de que recibirán favor.
Dios gu[ar]de á V[estra] m[erce]d a[ltísim]a. Onteniente 3 de Mayo 1812.
(relació dels personatges a qui es comunica el soterrament)
Dn. Josef Osca y H[erman]os; Dn. Pedro Ferriol; Dn. Joaquín Tita, H[erman]o y sobrino; Dn. Luis Mayans y Blasco; Dn. Benito Ruís; Dn. José Torró y Torró; Dn. Joaquín Calatayud y H[erman]o; Dn. Ancelmo Gonsales; Dn. Miguel Buchón; Dn. Josef Mergelina y H[erman]os; Dn. Antonio Conca y Mesa; Dn. Josef Branchat; Dn. Manuel Colomer; Dn. Fran[cis]co Almunia; Dn. Luis García y H[erman]o; Dn. Joaquín Mergelina y Colomer; Dn. Josef Puig; Dn. Vicente Tita y Almunia; Dn. Pedro Colomer; Dn. Fran[cis]co Colomer; Dn. Vicente Tita y Alcarás; Dn. Fran[cis]co Josef Bodí; Dn. Antonio Mompó; Dn. Josef Mesa y Montoro; Dn. Juan Conca; Dn. Rafael Colomer; Dn. Felipe Llinares; Dn. Pasqual de Povil; Dn. Miguel Herrero y Conegero, Dn. Narsiso Presencia; Dn. Antonio Asnar; Dn. Pasqual Ortiz; Dn. Thomás Conca y H[erman]o; Dn. Luis Mayans y Belda; Dn. Thomás Donat; Dn. Eusebio Donat; Dn. Manuel García; Dn. Estanislao Péres; Dn. Josef Simón de la Lansa é Hijo; Dn. Josef Fita y Alcázar; Dr. Dn. Miguel Ferrero; Dr. Dn. Pedro Vicente Fita;
Dn. Domingo Conca é Hijo; Dn. Bartolomé Mora y H[erman]o; Dn. Luis Almunia; Dn. Fran[cis]co Tudela; Dn. Antonio Conca y Roig; Dn. Pasqual Ortega; Dn. Josef Colomer y Gonsalbes; Dn. Rafael Osca; Dn. Vicente Conca y Alcázar; Dn. Josef Ferrandis; Don Fran[cis]co Tortosa y García; Dn. Juan Lariz; Dn. Leonardo Baldoví; Dn. Fran[cis]co Puig=Moltó; Sr. Conde de Casal; Dn. Luis Valier y H[erman]o; Dn. Gregorio Maran; Dn. Vicente Palmero; Dn. Rafael Alonso y Alcázar; Dn. Rafael Alonso y Puig.
Cuenta de lo que se gasta en los Funerales del Sr. Barón de Benifayó
Esquelas 18 rs. vn. Reportarlas 6“
Las velas de dos religiosos 0“ Religiosos q[u]e llev[aro]n el cadáver 40“
14 Pobres de las Achas 14 “ D[e]recho de Paños al sacristán seisSueldos Plata 4“ 16
Al Pintor por las Arm[a]s 30“
Al Carpintero por el Ataúd 187“ 8
Cofradía de la Sangre 75“
Cofradía de Ntra. S[eño]ra 77 “
La lápida 225 “
Los Hábitos 150 “
Suma para el dorso 761” 74
Al Albañil p[o]r la Sepult[u]ra 108 “ 12
Al Clero p[o]r el Entierro 942 “ 5 1.812 “ 7
La tercera parte del total del Bien de Alma por quarta Funeral pagada al Clero de esta Villa imp[ort]a 901 “ 13
2.713 “ 40
Por la Cera consumida en las Achas de los Pobres y Velas al Cadáver según rec[ib]o n.º 17 296 “ 18
2 Recibos de Misas
80 “ 3.090 “ 4
1.º / Recibí de los Albaces del dif[un]to Dn. Pasqual Falcó seis sueldos y son p[o]r el drecho de los Paños en q[u]é descansó el Cuerpo dif[un]to. Onteniente y Mayo à 4 del 812.
Mig[ue]l Asnar, Sac[ristá]n
Son L 6 L.
2.º / He recibido de los Albaseas del difunto Varón de Benifairó (sic) la cantidad de trenta Reales Vellón por pintar las Armas para sus funerales. Ontiniente y Mayo a 4 de 1812.
Beltrán Buchón (rubricat)
Son 30 Rs. Vellón
3.º / Confieso el abaco firmado aver resibido del Señor varón de Santa Bárbara como Albasea del varón de benivayó difunto la cantidad a saber por las echuras de la ataúd en su funeral la cantidad de 7 L. 2 &
A más por el ataúd y por mi trabaco 5 L & Suman las dos partidas 12 L. 2 & Y por ser así lo firmo en Ontiniente y mayo a 5 de 1812
Antonio Pasqual, Carpintero
Esquelas
18 r. vn.
Repartirlas 6 rs.
Dos Velas a dos Relig[ioso]s 40 rs. Los q[u]e llevaron el cadáver 40 rs. Los pobres de las Achas 14 rs.
La 3.º por Quarta Funeral importa // 90 // Rs. 13 ms. Vn.
4.º / Como a Prior de la Cofadría de la Purísima Sangre de Chisto, he recibido de los Albaseas del Alma del S[eñ]or Dn. Pasqual Falcó, Barón de Benifayó la cantidad de una libra dose sueldos, y es por los drechos de la Cofadría, Andador, y Sepulturero, el q[u]e firmo y Sello con el de esta Cofadría. Onteniente y Mayo á 4 de 1812 =
D[octo]r Pedro Pons (rubricat)
Son 1 L. 12 & (segell de placa)
5.º / Como á Prior de la Cofadría de Nuestra Señora y Sn. Miguel, he recibido de los Albaseas, del Alma del S[eño]r Dn. Pasqual Falcó Barón de Benifayó la cantidad de una Libras diez y seys Sueldos, por los drechos de la Cofadría, Andador y sepulturero, el que firmo y Sello con el de dicha Cofadría. Onteniente y Mayo á 4 de 1812 =
D[octo]r Pedro Pons (rubricat)
Son 1 L. 16 & (segell de placa)
6.º / Certifico haver recibido del S[eño]r Barón de Santa Bárbara, y del S[eño]r Dn. Vicente Puig, Albaceas del Alma del difunto S[eño]r Barón de Benifayó, la cantidad de quince libras y son por la lápida y letrero de la sepultura de dicho difunto S[eño] r Barón y para que conste hago hacer el precente en Onteniente y Mayo á 9 de 1812.
Por Josef Blasco
lo firmo yo Miguel Mora (rubricat) Son 15 L. &
7.º /Certifico en infra firmado, haver recibido de los Albaceas, Dn. Félis de la Ensina, Varón de S[an] ta Bárbara, y Dn. Vicente Puig; la cantidad de cinco libras, limosna del ábito en que fue enterrado Dn. Pasqual Falcó, Varón de Benifayó. Y para que conste lo firmo en Onteniente á 6 de Mayo de 1812.
Dn. Luis Mollá, Presbítero (rubricat)
8.º /Certifico en infra firmado, haver recibido de los Albaceas, Dn. Félis de Encina, Varón de S[an] ta Bárbara, y Dn. Vicente Puig, la cantidad de cinco libras, limosna del ábito en que fue enterrado Dn. Pasqual Falcó, Varón de Benifayó. Y para que conste lo firmo en Onteniente á 6 de Mayo de 1812
Dn. Bernardo Calatayud, Presbítero (rubricat)
9.º / Certifico haver recibido del Sr. Barón de Santa Bárbara, y del S[eño]r Dn. Vicente Puig, Albaceas de el Alma del difunto S[eño]r Barón de Benifayó, la cantidad de siete libras, tres sueldos y once dineros y son á saber, 200 ladrillos y porte 1 L. 9 & 4 = Yeso 2 L. = cal, arena y porte 12 & = dos Peones dos días 1 L. 16 & = y por el Maestro 1 L. 6 & 7 =, Cuya cantidad es el coste para abrir la sepultura del dicho S[eño]r Barón, y para que conste hago hacer el precente en Onteniente 9 de Mayo de 1812.
para esto lo firma, Vicente Pasqual, Arbañil Son 7 L. 3 & 11
n.º 10 / Certifico el abajo firmado Colector del Reverendo Clero de esta Villa, haver recibido de los Albaceas del Difunto Dn. Pasqual Falcó (que de Dios goze) la quantía de sesenta y dos libras y diez sueldos y son por los drechos pertenecientes a este d[ig]no Clero de los Actos Funerales de d[ig]no Difunto cuyos son del tenor siguiente =
Proseción y Estaciones por 15 Ben[eficiado]s a 3 & .45 & Asistencia à las Misas 16 Ben[eficiado]s a 4 64 & Por las Vísperas 25 Ben[eficiado]s a 3 & 75 & Por la cera 16 Ben[eficiado]s a 1 & 16 & Drecho de Curato 10 & Capa de Curato 11 & Curato 11 & Por la Cruz 11 & Ynfantillos 11 & Por el Trabajo de tocar las Campanas 18 & Capiscoles 22 & Limosna de Misa y Diacas 20 & Ornamentos 10 & Por tocar el Hórgano a la Segunda Misa 3 & Cofadrías 6 & Por 40 Misas del Gen[era]l à 6 & cada una 240 & Asistencia de Sac[ristá]n, Camp[aner]o y Andador 11 & Por la cera de Sac[ristá]n, Camp[aner]o y Andador 3 & Por el Ronpimiento de Piso 60 & Fábrica 600 & Por Olear 3 & 1250 & 62 L. 10 & Onteniente 12 de Mayo 1812. Antonio Sanz (rubricat) (Segell: de placa)
12. / Recibí del Señor Varón de Santa Bárbara la cantidad de diez y nueve libras catorce sueldos, y son 17 L. 6 & por la sera consumida 1L. 17 & a Pareja 12 & a los Pobres 5 & a Mareta que dichas partidas asen las dichas 19 L. 14 &. Onteniente a 13 Mayo de 1812.
Bautista Reig (rubricat) Son 19 L. 14 &
He recivido del S[eño]r
Dn. Pasqual Falcó y Balcárcel la cantidad de cinco Libras q[u]e son por el Luto q[u]e á dejado su difunto padre el S[eño]r
Barón de Benifayó, para q[u]e conste lo firmo en Val[enci]a á los 29 días del mes de Mayo de 1812. Vicente Borrás (rubricat)
Como à Racional q[u]e soy del Rev[eren]do Clero de S[an] ta María de la Villa de Onteniente, he recibido del S[eño]r Dn. Félis de la Encina Barón de S[an]ta Bárbara, y Albacea del dif[un]to Dn. Pasq[ua]l Falcó Barón de Benifayó la Quantía de nuevecientos y un r[eale]s v[elló]n con trece m[aravedí]s y son p[o]r los drechos de la Quarta Funeral perteneciente a este Rev[eren]do Clero prosedida de los actos funeral[e]s de d[ich]o dif[un]to cuya cantidad es para Missas resadas, y está depositada en el Libro de Arca al fol[i]o 266 B[uel]to y las Missas están continuadas en el corri[en]te Rac[iona]l fol[i]o 597 B[uel]to. Y para q[u]e conste doy el presente q[u]e firmo en Onteniente, y Mayo à 13 de 1812. D[octo]r Geró[ni]mo Navarro y Servent, P[resbíte]ro Rac[iona] l (rubricat)
Son 901 rs. vn. 13 ms.
Certifico el infrafirmado aver recibido de Dn. Féliz de la Enzina y de Dn. Vicente Puig (como Albaceas del difunto Dn. Pasqual Falcó) quarenta reales vellón, limosna de 8 Misas celebrás p[o] r dicho difunto: Y p[ar]a que conste doy el presente firmado de mi mano. Onteniente 25 de Mayo de 1812.
Dn. Miguel Mengual (rubricat) Son 40 Rs. Vn.
Certifico el infra firmado haver recibido de Dn. Féliz de la Ensina Varón de S[an]ta Bárbara, y Dn. Vicente Puig, Albaceas de el alma de Dn. Pasqual Falcó Varón de Benifayó, la cantidad de quarenta Reales de vellón por ocho Missas, limosna de cinco Reales de Vellón, las que selebré por la intención de dicho difunto. Y para que conste lo firmo en Onteniente a 3 de Junio de 1812.
Dn. Luis Mollá (rubricat) Son 40 rs. vn.
Jove valenciana, Emilio Odón Llerendi, 1879
Firmat: E. Odón, 1879 (col. Particular Benifaió
La nissaga dels llerendi a benifaió
Buscar les dades genealògiques sobre la data i el motiu professional per què s’establiren la nissaga dels Llerendi a Benifaió és un tasca àrdua per la falta d’arxius municipals; són els eclesiàstics els què ens han ofert unes poques dades, ja què són pocs els volums parroquials conservats i bastant incomplets; n’extractem, però, algunes notícies que hem pogut copsar fins hores d’ara d’aquesta important família de metges i apotecaris, fins i tot d’artistes, dels quals encara perduren alguns descendents a la població, encara que s’haja perdut el primitiu cognom Llerendi:
El més pretèrit individu conegut és: D. José Llerendi y Hermosa, que situen a Benifayó de Falcó el 1838, segons el Boletín de Medecina, Cirugía y Farmacia, 10/11/1838; probablement el mateix cap de família que consta al padró
veïnal de 1860: viuen en aquest domicili, D. José Llerendi (y Hermosa), nascut el 1810, de 50 anys, metge, cirurgià, casat amb Dª. Josefa Pérez, nascuda el 1812, ambdós saben llegir i escriure, i els seus fills Josefa Llerendi y Pérez, que va nàixer el 1839, de 21 anys, soltera, confirmada a l’església de Benifaió el 1850; Emilia Llerendi y Pérez, nascuda el 1842 de 18 anys, soltera, confirmada a l’església de Benifaió el 1850; José Llerendi y Pérez, nascut el 1844, de 16 anys, solter, estudiant, confirmat a l’església de Benifaió el 1850, tots ells saben també llegir i escriure, (probablement nascuts a Benifaió); D. Antonio Llerendi y Hermosa (germà de José, que viu amb ell?) i Francisca García y Oliver, de 16 anys, serventa.
L’any 1864 apareix al Llibre Índex de Defuncions de Benifaió, 1645-1895, la mort de D. José Llerendi (y Hermosa), consort de Josefa Pérez. Aquest mateix any apareixia aquesta curiosa noticia a la premsa, de Madrid:
«En la Villa de Benifayó, se enagena o arrienda una botica de mucho gusto y bien surtida de medicamentos y útiles de laboratorio: El que quiera interesarse en su compra o arriendo se dirigirá á D. Ignacio Llerendi, médico-cirujano en dicha villa.- Se advierte que hay en la expresada población estación del ferro-carril de la línea de Valencia á Almansa y con despacho de más de 20.000 reales». El Restaurador farmacéutico. Periódico de la Sociedad Farmacéutica de Socorros Mútuos. Núm. 23. Madrid, 22 mayo 1864.
D. Ignacio Llerendi, farmacèutic
Encara que no coneixem el grau de parentesc de D. Ignacio Llerendi, amb l’anterior propietari (germà?), es segur que es va quedar amb la farmàcia descrita per ell mateix per a la possible venda, ja que posteriorment apareix com apotecari a Benifaió. Tenim una altra curiosa noticia que demostra l’arrelament posterior d’aquest influent personatge en la cultura musical benifaionera:
«Con objeto de pasar algunos días al lado de su amigo D. Ignacio Llerendi, se encuentra en Benifayó de Espioca el
célebre guitarrista Sr. Tárrega en cuya población ha dado algunas veladas, ejecutando con la maestría que le es peculiar escogidas composiciones musicales.
Una de las veladas se verificó en el Casino de Agricultura, Industria y Comercio, en donde obtuvo tan distinguido artista una verdadera ovación del numeroso público que le escuchaba, mereciendo que la Junta Directiva de la Sociedad le nombrara Socio de Mérito.
El domingo fue obsequiado el Sr. Tárrega con una paella, a la que asistió lo más distinguido de esta Villa.
Los benifayonenses están muy reconocidos al expresado artista por los agradabílisimos ratos que les ha proporcionado con su predilecto instrumento y para demostrárselo le colman de atenciones y deferencias». El Mercantil Valenciano. Valencia, 27 de Febrero de 1889.
D. Ignacio Llerendi, que era natural de Las Navas de Tolosa (Àvila), aleshores metge cirurgià a Benifaió, estava casat amb D.ª Paula Berruguete, d’Ugeria. Sabem que el 29 d’octubre de 1887 es casava a l’església de Sant Pere de Benifaió la filla d’ambdós, Hortensia Emilia Llerendi Berruguete, de 22 anys (hauria nascut el 1865), amb Salvador García Duart, de 24 anys de edad (nascut el 1863), solters, naturals i veïns de Benifaió.
El l’1 de julio naixia, i el 2 de juliol de 1888 era batejada a Benifaió, Clemencia Hortensia Leonor García Llerendi, filla de Salvador García i Hortensia Llerendi, i neta de D. Ignacio Llerendi i D.ª Paula Berruguete, que es convertí en una afamada cantant tiple cómica. Residí a Mèxic, on morí.
El 26 de novembre de 1919, a les 4 de la matinada, es casava D. Mariano Viaplana Royo, nascut el 14 d’abril de 1880, natural de Vilanova del Grau (València), d’ofici menescal a Benifaió, viudo de Josefa Roig Navarro, amb Carlota García Llerendi, soltera, nascuda el 27 de maig de 1890, batejada i confirmada a Benifaió, filla de Salvador García i Hortensia Llerendi, fou testimoni José Llerendi Núñez, veí de Sueca (una branca del cognom Llerendi, passà a residir a la propera Sueca).
El 21 d’octubre de 1920, fou batejada Josefa, Carlota, Carmen, Gloria, que havia nascut el dia 8, al carrer de José Morote, núm. 22 (antic carrer de les Dames) filla de D. Mariano Viaplana Royo, i de D.ª Carlota García Llerendi. Es casà a València el 25 d’abril de 1947 amb Ciriaco Lázaro Viaplana.
Emilio Obón y Llerendi
De nou al padró d’habitants de Benifaió de 1860 s’hi ressenya una nova branca veïnal on apareix novament el cognom Llerendi: D. Juan Obón y Araguas, nascut el 1829, de 31 anys, apotecari a Benifaió, casat amb D.ª Carlota Llerendi (Pérez) de 29 anys, nascuda el 1831, filla major de José Llerendi Hermosa i Josefa Pérez, confirmada a l’església de Benifaió el 1850, ambdós saben llegir i escriure; tenen un sol fill Emilio Obón y Llerendi, aleshores de 2 anys; i hi viu en aquest domicili Dolores Martínez y Duart, la serventa.
Emilio Obdón y Llerendi, nascut el 1860, a Benifaió, fou fill d’un apotecari i net d’un metge cirurgià, això suposava una infantesa i joventut agraciada cultural i econòmicament pels seus familiars propers, i pel que sembla tenia notables aspiracions artístiques; va iniciar la seua carrera artística a Madrid estudiant a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va destacar en els estudis, i va obtindre vàries medalles en els cursos superiors. Es trasllada a Ciudad Real on va aconseguir ser pensionat en 1000 pessetes l’any 1881 per la Diputació Provincial de Ciudad Real; viatja a Roma, Venècia, Capri, etc. on pinta diversos quadros; el mateix any de 1881, segons el Boletín de la Provincia de Ciudad Real, li van rebutjar una nova demanda econòmica: «No haber lugar al aumento de pensión que ha solicitado D. Emilio Obón».
De la seua estada a Ciudad Real sorprèn encara més la interpretació biogràfica que trobem en una publicació local, tesis doctoral d’Enrique Pedrero Muñoz, sobre l’art en la província de Ciudad Real:
«Emilio Obón Llerandi, (Ciudad Real, ¿?). Pintor. Aunque no tenemos muchos datos, sabemos que nació en la capital manchega entre 1850 y 1865, ya que pintó su primer cuadro en 1880 titulado D. Quijote y Sancho Panza leyendo en Sierra Morena la carta de Dulcinea, a los que le seguirían otros cuadros que se encuentran en la Diputación Provincial de Ciudad Real. Su obra está representada por escenas del Quijote, costumbristas, y algún retrato. Dominó la técnica del óleo y la acuarela. Se formó artísticamente en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Fue pensionado por la Diputación Provincial de Ciudad Real para ampliar estudios en Roma y expuso en varias Exposiciones Nacionales de Bellas Artes». Estilos y tendencias de las artes plásticas en la Provincia de Ciudad Real [1900-2005] y Academias, Certámenes y Museos basada en su tesis doctoral. Enrique Pedrero Muñoz , Ciudad Real, 2010, pàg. 53.
Una altra breu síntesi biogràfica sobre el pintor benifaioner Emilio Obón i Llerendi l’hem pogut recuperar a la publicació Pintores suicidas en España y otros temas sobre la muerte y los artistas, de Fernando Alcolea Albero, Menorca, 2014, pàg. 6, sobre els fets que l’autor qualifica com l’anomenat “Mal del segle”, el suïcidi, que va afectar entre d’altres individus, a molts dels artistes que treballaven en la península entre els segles XIX i XX, un període que podíem denominar romàntic, i fins i tot novel lesc, però que tenia també aspectes tràgics:
«Emilio Obón Llerandi (Benifayó, Valencia 1860 - Madrid 8 de julio de 1889) aunque nació en tierras valencianas, residió en Ciudad Real donde fue pensionado en Roma por su Diputación.
De regreso a Madrid, realizó oposiciones para una plaza de profesor, sin conseguirlo. El pintor, disconforme con las decisiones del tribunal calificador, entró en un estado tal de desesperación que se suministró una dosis de opio. Al fallar en su primer intento de quitarse la vida, consiguió finalmente su objetivo al infligirse dos disparos con un revolver en la sien derecha. Dió la alarma su compañero de habitación Manuel Santos Fernández. Falleció el 8 de julio de 1889 en una modesta pensión madrileña de la calle Muñoz Torrero. Fue un suicido premeditado, pues dejó cinco cartas escritas, una de ellas dirigida al Director del periódico El Liberal donde expresaba las injusticias y discrepancias con el jurado que le privaron de su plaza de profesor».
Els epitafis necrològics a la premsa madrilenya
La premsa i les diverses publicacions editades a Madrid, es van fer ressò del suïcidi d’Emilio Obón i Llerendi, així com del seu enterrament, n’oferim un compendi:
Suicidio
«En la calle Muñoz Torrero, 4, principal izquierda, donde se hallaba en calidad de huésped, se ha suicidado ésta madrugada á las cuatro, disparándose un tiro de pistola sobre la sien derecha, un joven de veintinueve años, llamado D. Emilio Obón y Llerendi, soltero, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
En su habitación se ha encontrado una carta escrita, declarando su resolución de suicidarse, y diciendo que había tomado una disolución de acónito, y que ya que ésta no lo mataba, lo mataría la pistola.
Se constituyó el juez de guardia, Sr. Domingo Alfonso».
El Día, lunes 8 de Julio de 1889
La causa de haberse quitado la vida, según cinco cartas que se le han encontrado, ha sido no haber ganado una cátedra de dibujo, á cuyas oposiciones concurrió.
Antes de dispararse los tiros, tomó una cantidad de opio para asegurarse más la muerte».
El Resumen, Madrid 8 julio 1889.
«Suicidio.- A las tres de la madrugada se presentó en la Inspección del Distrito del Centro D. Manuel Santos Fernández, inquilino del cuarto principal de la casa número 4 de la calle Muñoz Torrero, para manifestar que un amigo suyo que vivía en su compañía acababa de atentar contra su vida disparándose dos tiros con una pistola sobre la sien derecha.
La policía y el juzgado se presentaron en la casa y encontraron en gravísima situación al herido, quien falleció á las cinco de la mañana en la Casa de Socorro.
El suicida llamábase Emilio Obón Llerena [sic], de veintinueve años, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
El juez encontró entre las hojas de un libro cinco cartas dirigidas a diversas personas , revelando la causa que le impulsó á quitarse la vida.
Parece que el motivo fué no haber sacado una cátedra de dibujo á la que hizo oposición hace pocos días».
El Estandarte, Madrid 9 julio 1889
«A las tres de la madrugada de ayer se presentó en la Inspección del Distrito del Centro don Manuel Santos Fernández, inquilino del cuarto principal de la casa número 7 [sic] de la calle Muñoz Torrero, manifestando que un amigo suyo, que vive en su compañía, se había disparado dos tiros de pistola en la sien derecha.
Crónica de suicidios
«A las tres de la madrugada se presentó en la Inspección del Distrito del Centro D. Manuel Santos Fernández, inquilino del cuarto principal de la casa número 7 [sic] de la calle de Muñoz Terrero, manifestando que un amigo suyo, que vivía en su compañóa, se había disparado dos tiros de pistola en la sien derecha.
Personada la policía en la indicada casa, encontraron á un hombre bañado de sangre que aún daba señales de vida, conduciéndole enseguida á la Casa de Socorro, donde falleció á las cinco de la mañana.
El suicida llamábase Emilio Obón Llerendi, de 29 años, natural de Benifayó (Valencia), y pintor de historia.
Personada la policía en la indicada casa, encontraron a un hombre bañado en sangre, que aún daba señales de vida, conduciéndole enseguida á la Casa de Socorro, donde falleció á las cinco de la mañana.
El suicida llamábase Emilio Otón [sic] Llerena [sic], de veintinueve años, natural de Benifayó (Valencia), y pintor de historia.
La causa de haberse quitado la vida, según cinco cartas que se le han encontrado, ha sido no haber ganado una cátedra de dibujo, á cuyas oposiciones concurrió.
Antes de dispararse los tiros, tomó una cantidad de opio para asegurar más la muerte».
La Iberia, Madrid 9 julio 1889
«A las tres de la madrugada de ayer se presentó en la Inspección de Distrito del Centro D. Manuel Santos Fernández, inquilino del cuarto principal de la casa núm. 4 de la calle de Muñoz Torrero, para manifestar que un amigo suyo que vivía en su compañía acababa de atentar contra su vida disparándose dos tiros con una pistola sobre la sien derecha.
La policía y el juzgado de guardia se presentaron en la casa y encontraron en gravísima situación al herido, quien falleció á las cinco de la mañana en la Casa de Socorro.
El suicida llamábase Emilio Obón Llerendi de veintinueve años, natural de Benifayó (Valencia) pintor de historia.
El juez encontró entre las hojas de un libro cinco cartas dirigidas á diferentes personas, revelando las cartas que lo impulsó á quitarse la vida».
El siglo, Madrid 9 julio 1889
«A las tres de la madrugada se presentó en la inspección del distrito del Centro D. Manuel Santos Fernández, inquilino del cuarto principal de la casa número 4 de la calle de Muñoz Torrero, para manifestar que un amigo suyo que vivía en su compañía acababa de atentar contra su vida disparándose dos tiros con una pistola sobre la sien derecha.
La policía y el juzgado se presentaron en la casa y encontraron en gravísima situación al herido quien falleció á las cinco de la mañana en la Casa de Socorro.
El suicida llamábase Emilio Obón Llerena [sic], de veintinueve años, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
El juez encontró entre las hojas de un libro cinco cartas dirigidas á diferentes personas, revelando la causa que le impulsó á quitarse la vida».
El Imparcial, Madrid 9 julio 1889
Noticias
«En la calle de Muñoz Torrero, núm. 4, principal izquierda, donde se hospedaba en calidad de huésped, se suicidó ayer de madrugada, a la cuatro, disparándose un tiro de pistola sobre la sien derecha, un joven de veintinueve años, llamado D. Emilio Obón y Llerendi, soltero, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
En su habitación se ha encontrado una carta escrita, declarándose su resolución de suicidarse, y diciendo que había tomado una solución de acónito, y que ya que ésta no lo mataba, lo mataría la pistola.
Se constituyó el juez de guardia, Sr. Domingo Alfonso».
El Pabellón Nacional, Madrid 9 Julio 1889
Sucesos
«En la calle de Muñoz Torrero, 4, principal izquierda, donde se hallaba en calidad de huésped, se ha suicidado ayer de madrugada, a las cuatro, disparándose un tiro de pistola sobre la sien derecha un joven de veintinueve años, llamado D. Emilio Obón y Llerendi, soltero, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
En su habitación se ha encontrado una carta escrita, declarando su resolución de suicidarse, y diciendo que había tomado una disolución de acónito, y que ya que ésta no lo mataba, lo mataría la pistola.
Se constituyó el juez de guardia, Sr. Domingo Alfonso».
El Noticiero, Madrid 9 julio 1889
Sucesos
«Suicidio.- Disparándose un tiro de revólver en la sien derecha, puso fin á su vida, ayer en su domicilio, valle de Muñoz Torrero, núm. 4, principal, izquierda, donde se hallaba en calidad de huésped, Emilio Obón y Llerendi, de veintinueve años de edad, soltero, natural de Valencia, pintor de historia.
Cuando el juzgado se personó en la habitación, teatro del suicidio, encontró cinco cartas encima de una mesa.
En una de ellas, manifestaba el desgraciado joven que, cansado de la vida, que sólo le había proporcionado disgustos, decidió suicidarse tomando una fuerte dosis de acónito; pero no advirtiendo los efectos del veneno prefirió acabar de una vez valiéndose del revólver».
El País, Madrid 9 julio 1889
«En la calle de Muñoz Torrero, 4, principal, izquierda, donde se hallaba en calidad de huésped, se ha suicidado ayer a las cuatro, disparándose un tiro de pistola sobre la sien izquierda, un joven de veintinueve años, llamado D. Emilio Obón y Llerendi, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
En su habitación se ha encontrado una carta dentro, declarando su resolución de suicidarse y diciendo que había tomado una solución de acónito, y que ya que ésta no lo mataba, lo mataría la pistola.
Se constituyó el juez de guardia, Sr. Domingo Alfonso».
La Publicidad, Madrid 9 julio 1889
«En la calle de Muñoz Torrero, 4, principal, izquierda, donde se hallaba en calidad de huésped, se suicidó ayer de madrugada á las cuatro, disparándose un tiro de pistola sobre la sien derecha, un joven de veintinueve años, llamado D. Emilio Obón y Llerendi, soltero, natural de Benifayó (Valencia), pintor de historia.
En su habitación se ha encontrado una carta escrita, declarando su resolución de suicidarse, y diciendo que había tomado una disolución de acónito. Y ya que ésta no lo mataba, lo mataría la pistola.
Se constituyó el juez de guardia, Sr. Domingo Alfonso».
El siglo, Madrid 10 julio 1889
«Ayer se verificó el entierro del desgraciado pintor D. Emilio Obón, de cuyo suicidio dimos cuenta en nuestro número del lunes último.
Fue alumno de la Escuela de Bellas Artes de esta corte, donde estudió con gran aprovechamiento, obteniendo medalla en las clases superiores. Su muerte ha sido muy sentida por los que fueron sus condiscípulos y todos los que lo trataban, cuyas simpatías se había captado por el carácter jovial y franco que le distinguía.
Parece que Obón ha dejado escrita, entre otras, una carta al Sr. Arague, director de El Liberal, y de la que se ha incautado el juez Sr. Peña Costalago».
Gaceta Universal, Madrid 11 Julio 1889
Emilio Obón
«Ayer se verificó el entierro del desgraciado pintor D. Emilio Obón, de cuyo suicidio dimos cuenta en nuestro número del lunes último.
Fue alumno de la Escuela de Bellas Artes de esta corte, donde estudió con gran aprovechamiento, obteniendo medalla en las clases superiores. Su muerte ha sido muy sentida por los que fueron sus condiscípulos y todos los que le trataban, cuyas simpatías había captado por el carácter jovial y franco que le distinguía.
Parece que Obón ha dejado escrita, entre otras, una carta al Sr. Arague, director de El Liberal, y de la que se ha incautado el juez Sr. Peña Costalago, el cual no querrá que se publique, sin duda por lo que diga acerca de la imparcialidad del jurado calificador para las plazas de profesores de los institutos de la provincia, en cuyas oposiciones tomó parte».
El Resumen, Madrid 10 julio 1889
Emilio Obón
«Ayer se verificó el entierro del desgraciado pintor D. Emilio Obón, de cuyo suicidio dimos cuenta en nuestro número del lunes último.
Fue alumno de la Escuela de Bellas Artes de esta corte, donde estudió con gran aprovechamiento, obteniendo medalla en las clases superiores. Su muerte ha sido muy sentida por los que fueron sus condiscípulos y todos los que lo trataban, cuyas simpatías se había captado por el carácter jovial y franco que le distinguía.
Parece que Obón ha dejado escrita, entre otras, una carta al Sr. Arague, director de El Liberal, y de la que se ha incautado el juez Sr. Peña Costalago».
La Marina, Madrid 11 Julio 1889
Dice El Resumen:
«Ayer se verificó el entierro del desgraciado pintor D. Emilio Obón, de cuyo suicidio dimos cuenta en nuestro número del lunes último.
Fue alumno de la Escuela de Bellas Artes de esta corte, donde estudió con gran aprovechamiento, obteniendo medalla en las clases superiores. Su muerte ha sido muy sentida por los que fueron sus condiscípulos y todos los que lo trataban, cuyas simpatías se había captado por el carácter jovial y franco que le distinguía.
Parece que Obón ha dejado escrita, entre otras, una carta al Sr. Arague, director de El Liberal, y de la que se ha incautado el juez Sr. Peña Costalago, el cual no querrá que se publique, sin duda por lo que diga acerca de la imparcialidad del jurado calificador para las plazas de profesores de los institutos de la provincia, en cuyas oposiciones tomó parte».
El Liberal, Madrid, Jueves 11 Julio, Pág. 4
«Ayer se verificó en entierro del pintor D. José [sic] Obón que el lunes último puso fin á si vida, disparándose un tiro en la sien derecha después de tomarse una dosis de opio»
La Época, Madrid, Jueves 11 de Julio de 1889
Obón (Emilio).
«Distinguido pintor, autor de varias obras muy celebradas y pensionado en Roma por la Diputación de Ciudad Real.
Habiendo obtenido mal resultado en unas oposiciones, se suicidó en el mes de Julio»
Fernando Sevilla. Anuario Artístico y Literario para 1890 Madrid, pág. 88
Recentment el Fons Local de l’Arxiu Municipal de Benifaió s’ha vist incrementat amb diverses donacions relacionades amb l’activitat teatral del grup d’aficionats al teatre de Benifaió que, dirigit per Paco Marí Piles (Benifaió, 1925-2007), animà amb llargues vetlades teatrals l’eixut panorama cultural del Benifaió dels anys centrals del segle XX.
Il lustració 1.- Paco Marí Piles, retratat per Julián Lladosa, corresponent a la sèrie “Ultramarinos Lladosa” Arxiu Municipal de Benifaió, Fons Local, Col·lecció fotogràfica Julián Lladosa, detall.
Ens referim en concret a la col·lecció de llibrets de teatre de Rafael Martínez Bisbal, cedida per les seues filles Ana i Blanca Martínez Marí (en procés d’inventari) i diversos cartells del teatre local, dels quals ha fet donació Vicent Marco Esparza. Ambdós donadors formaren part de l’esmentat grup de teatre amateur de Benifaió, i el seu contingut complementa la documentació del propi Paco Marí (documentació personal, cartells, obres teatrals, dietari d’estrenes...) que ja forma part del nostre Arxiu Municipal.
Il·lustració 2.- Mecanoscrit de l’obra “Dos toreros de cartró” AMB, Fons Francesc Marí Piles, C. 10, 166.
Fa poc temps, Vicent Marco, integrant com hem dit del grup de teatre de Benifaió, ens ha fet seguir altre material acompanyat d’un entranyable escrit titulat “En record de Paco Marí”, al ludint a la seua participació en l’abastiment de les còpies que es
1 Marí Garcia, Enric, ¡Fora Baix! El teatre popular a Benifaió a través del fons personal de Francesc Marí. Ajuntament de Benifaió, 2022. requerien per als assajos.
Vicent Marco va estar col laborador del grup de teatre que dirigí Paco Marí durant els darrers anys 60 i principis dels 70 del segle passat. Marí deixà anotada la participació de Vicent Marco en juny de 1969 en l’elenc de La tía de Carlos, de B. Thomas, durant la III Setmana de la Joventut, o en l’any següent al repartiment de l’obra ¡Qué solo me dejas! d’Alfonso Paso i E. Sáez, durant a la quarta edició de l’esdeveniment juvenil. També en abril de 1971 apareix Marco en el repertori de l’obra Este cura, d’Alfonso Paso i al desembre del mateix any col laborà en l’obra El fiscal, de Fernando Vizcaíno Casas. Finalment el trobem citat en 1972 en la representació de l’obra ¡Fora baix! de Manuel Hernan Cortés, substituint a Vicent Alepuz.1
Il lustració 3.- Cartell de la representació d´“Este cura” amb la intervenció de Vicent Marco en el paper de “Julio”. Fons Francesc Marí Piles, C. 2, 28.
I és que cal recordar que per a preparar una obra de teatre, en temps analògics —ara tot es troba en internet i es pot reproduir fàcilment— calia abastir-se de tantes còpies de l’obra que es volia representar, com personatges hi intervenien, per tal de memoritzar el text, sense oblidar-se de la còpia per a l’apuntador o per al mateix director. Per això corrien —i en trobem encara en l’arxiu de Paco Marí— obres manuscrites, altres amb calcs de carbó i finalment amb primitives fotocopiadores. Cal recordar també que la butxaca dels artistes, promotors o directors del teatre aficionat no es trobava precisament plena, de forma que es varen popularitzar diferents estratègies, i fins i tot negocis especialitzats en la reproducció d’obres teatrals... però no avancem esdeveniments, i deixem parlar a Vicent Marco:
“En principi no tenia previst parlar del sistema d’aconseguir les còpies de les peces en valencià, que representàvem sovint; però vaig trobar en una de les neteges de la paperassa del despatx, un roll que em portà a uns records viscuts a finals dels anys seixanta.
Em trobava de viatge en tren a València, bé per oposicions o per cursos en acadèmies vespertines i, per tant, era la persona ideal per al “tio Paco”, d’evitarli viatges a la capital per aconseguir còpies. La trobà
era de huit personatges i la majoria estaven escrites a màquina en paper de calc, que pagaves un tant per còpia i no calia tornar, per més que en comprar-la, ja estava molt gastada i grapejada, i en acabar l’actuació quasi no es podia llegir.
Il·lustració 4.- Fotocòpies de l’obra “Nelo bacora” de Peris Celda, amb el roll de paper d’estrassa encara marcat amb el negoci de reproduccions teatrals “Casa Tomaset”.
El record persistent era que per l’hivern es feia prompte de nit i passant la Gran Via accedies a un xamfrà al voltant del Mercat d’Abastos, aleshores fosc i mal il·luminat. Cridaves a un timbre d’escala, dels negres amb botó blan, i s’encenia una llum als vint-itants escalons, de no més de vint-i-cinc bugies, on eixia un home de mal caràcter al que li feies la petició de l’obra i les còpies que volies, que ell sabia millor que jo... però era el que m’havien manat.
-Puja i esperat a l’entrà.
Després d’uns minuts, et donava les huit còpies i li allargaves els diners, a poder ser justets perquè no renegara més i, guardant-los en la cartera, que es gastava abans pels llibres, enfilaves cara l’estació, per tornar a casa i, de pas li deixaves al tio Paco les còpies i les sobres, si hi havien.
Il·lustració 5.- Cartell de teatre. Representació de “Nelo Bacora” dirigida per Paco Marí, dins el “cuadro artístico de la Sociedad Artistico Musical” de Benifaió, a benefici de l´ambulància de la Creu Roja, 9-81968. Fons Francesc Marí Piles, C. 2, 25.
Ja més avant, les còpies eren fotocopiades i encara que costaven un poc més, valia la pena. La lletra era més menuda, però no hi havia queixa: els actors joves tenien tots bona vista i els més vells se sabien el paper de memòria.
L’embolic de paper d’estrassa portava la direcció de Casa Tomaset, que no era precisament prop d’Abastos, sinó en el que abans deien el barri xinés...2 Hui és una finca nova i el xamfrà corresponent és un solar. El carrer continua sent estret... Es correspondria més en l’època dels anys setanta, per la fotocòpia en compte del paper calc.
L’obra embolicada al roll -que encara no ho havia ditera un clàssic: Nelo bacora, de Peris Celda, fotocòpies a doble cara d’un original de 1944, imprés a València per l’Editorial Todo, en son temps, al número 11 del carrer Joaquín Costa. Hui és un edifici de quatre pisos ple de negocis d’hostaleria.”
Il lustració 6.- Pissarra del teatre Jardin amb l’estrena del “Nelo bacora” corresponent al dia 9 d’agost de 1968. Fons Fotogràfic José Maiques, C.8, 100-3.
Aprofitem finalment este espai per agrair a Vicent Marco Esparza les seues paraules i la seua donació. Voldria aprofitar també per anunciar la pròxima incorporació de nous materials, dipositats o donats al Fons Local de l’Arxiu Municipal de Benifaió, donacions que es troben en diversos processos d’estudi, ordenació, inventari, instal lació, formalització, catalogació o digitalització, i de les quals vos anirem donant compte. Avancem la gratitud als donants, alguns anònims, altres com les famílies García Comenge (fons personal José García Perpiñá) Faios Villalba (programa festes Benifaió 1926), Empar i Marga Giménez Villalba (família Bolás Villalba) els germans Carlos i Vicent Gómez (família de “Carmelet” el carnicer), germanes Anna i Blanca Martínez Marí (fons teatral Rafa Martínez Bisbal) o maquetes de Ramón Sabater, i les que ja hem citat en altres ocasions, com les donacions dels germans Alepuz Rovira o del fotògraf Julian Lladosa.
2 Rafael Brines va deixar escrit al Levante-EMV de 13 d’abril de 2015 l’article «Tomaset», un repartidor de libros de teatro, en el que ens parlava de l´afició pel teatre a la ciutat de València, que va propiciar l´especialització en l´abast de còpies d´obres de teatre per a les companyies: “En la primera mitad del pasado siglo, el teatro en Valencia era una afición encendida; y no sólo a efectos de espectadores -había seis teatros profesionales con sesiones diarias tarde y nochesino por compañías de aficionados que actuaban de vez en cuando -pero muy a menudo- en diferentes barriadas de la ciudad. Además de muchas comisiones falleras que montaban sus comedias, estaban la Casa de los Obreros -solamente fines de semana- el Patronato, la Protectora y otras varias”.
Benvolguts veïns i veïnes de Benifaió,
Enguany celebrem amb emoció i orgull el 25 aniversari des que, sent 18 jóvens plens d’il·lusió, vam tindre l’honor de ser Clavaris de la Divina Aurora. Sembla que va ser ahir quan compartírem eixa experiència única, plena de fe, tradició i germanor, que va marcar les nostres vides i ens va unir per sempre.
Hui, un quart de segle després, volem donar gràcies. A la Divina Aurora, per guiar-nos i acompanyar-nos en cada pas; a les nostres famílies, pel seu suport incondicional; i a tot el poble de Benifaió, per mantindre viva una tradició que és reflex de la nostra identitat i les nostres arrels. Ser Clavaris de la Divina Aurora ha sigut, i continua sent, un honor que portem amb orgull.
Esta celebració no és només un record, sinó una reafirmació del nostre compromís amb les nostres festes, amb la nostra cultura i amb l’esperit que ens uneix com a comunitat.
Convidem a tots a viure estes festes amb alegria, respecte i esperit d’unitat. Que la llum de l’Aurora ens continue il luminant i guiant, com ho ha fet durant estos 25 anys.
Visca la Divina Aurora!
Visquen les Festes de Benifaió!
Amb tot el nostre afecte,
Els Clavaris del 25é Aniversari de la Divina Aurora
Fa ara 50 anys que aquells joves de 1975 celebràrem les festes en honor a la Divina Aurora. Ara mig segle després ens tornen a reunir i a recordar unes festes inoblidables, de les que per a sempre quedaran gravades a la memòria de tots nosaltres. I entre record i record no podem deixar de nomenar en aquesta celebració als amics i clavaris que encara que ja no estan entre nosaltres també han de tindre en esta salutació el seu espai: Ximo Rovira, Daniel Piles, Enrique Durán i José Tortosa. Aprofitem per a felicitar a tot el poble de Benifaió i desitjar unes bones festes!
Clavaris de la Divina Aurora de Benifaió 1975
Por Mª Dolores Gómez Machí
Benifaió ha sigut des de temps immemorials y generalment terra de llauradors. Homens treballadors i honrats, que han treballat el camp, el secà, la marjal, sense mirar dies ni hores, fred ni calor, matinada o nit; i que de vegades, recorrien a l’ajuda de la dona i els fills per a fer algunes feines que ells pogueren fer, segons la força i edat; i contribuent tots a l’una. A l’hora, els pares i mares anaven criant als fills i tirant la casa endavant, estalviant la pesseta que els costava molta suor de guanyar.
Hui ens complau escoltar a un llaurador d’experiència, al Sr. MIGUEL SATORRES PASTOR “Candel”, qui ens diu:
-“El cacau primerenc es sembrava al mes d’Abril, i el cacau tardà per tot el mes de Maig, i en restoll de blat (que és el residu que queda en el camp després de segar el cereal). Per a sembrar la llavor de cadascú, feien un solc i estava la terra en saó, i anaven deixant caure damunt del solc 2 granets de cada pamet. Després pel costat tapaven els grans del solc. Solien fer uns quatre regons, fins que el cacauar s’arrancava, que es feia al cap de un sis mesos d’estar plantat, depenent també de l’oratge.
Les cacaueres s’arrancaven en la mà, estant la terra humida, i anaven estenent-les damunt del solc. Al set o vuit dies d’estar secant-se les cacaueres, les engarbaen. A l’endemà d’això, l’ amo del camp llogava a les dones, que eren dos dones per fanecada, i als xicons que havien d’acostar les garbes a les dones; i tots dalt del carro anaven cap al camp.
En terra, estovaven una manta. Damunt d’ella col locaven una cadira que portava el seient de cordell, i la tombaven posantla potes amunt amb el respatler recolzat en terra. Contra els barrots, les dones colpejaven les cacaueres, per a espolsar els cacaus, els quals queien damunt la manta. Quan les dones tornaven a casa, anaven totes reblides de terra. Després d’espolsat el cacau, se canviava la manta. I les capelles de la manta les esventaven en un garbell, que era de canyeta fineta, per a que pels clavills/juntes caiguera la terra. L´home que l’esventava, quan ja el tenia net, “tirava el cacau al racó” fent un muntó. A l’acabar, l’arreplegaven en sacs de tela de xarpellera/”arpillera” i es portava a casa.
També els llauradors acostumaven a sembrar fesols. La sembra era semblant a la del cacau, però en menys mesos. Feien dos collites a l’any, la d’ Abril i la de Juliol. Al voltant de tres mesos hi havia prou i es collia el bajocar. Immediatament es portava a l’era per a secar les bajoqueres dels fesols. Després en la forca es colpejaven i feia soltar el fesols. Temps després, això va ser substituït per un carro de roda de goma, o una muleta mecànica pegant voltes per damunt de les bajoqueres. A l’acabar, s’arreplegaven, es garbellaven ,i dins del sac de tela es duien els fesols a casa.” -
La sapiencia popular, trasmitida oralmente de padres a hijos, allegados o vecinos, que desde la antigüedad ha estado presente en nuestra cultura, y se ha recurrido a ella en los
remedios caseros o de primeros auxilios, en donde sin efectos secundarios, se utilizaban ingredientes accesibles al alcance de la mano.
Hoy nos satisface recibir a la Sra, NIEVES PÉREZ SANZ, quien nos ofrece un eficaz remedio de antaño, útil para golpes, moratones, contusiones, etc., porque quita el dolor y la inflamación, y es de muy fácil preparación:
–Tomaremos uno o dos huevos, y separaremos las claras de sus yemas. En un recipiente batiremos la clara a punto de nieve. Al alcanzar el punto espumoso deseado, lo depositaremos sobre un costado de una tela o lienzo blanco. Espolvorearemos por encima de la espuma dos puñaditos de azúcar y un buen chorro de alcohol; y lo taparemos doblando el resto de la tela por encima. Esta cataplasma/”micapà” la colocaremos sobre la zona afectada, y la dejaremos actuar. Al día siguiente apreciaremos ya la mejoría.-
A nuestra localidad, por diversas circunstancias y movidos una gran parte por el trabajo, han venido a habitar y establecerse muchas personas y familias de varios lugares de España, incluso de la Comunidad Valenciana y de otros pueblos limítrofes. Aquí han trabajado, han echado sus raíces, construido sus viviendas, fundado su familia, y pacíficamente se han integrado en la sociedad.
Hoy entrevistamos a la Sra. AMPARÍN MONTAGUT BARTUAL.Aunque desde los 14 años, dibujaba y bordaba la dote suya y
la de sus hermanas. Y desde 1966 a 1986, ella se dedicó a la enseñanza del bordado. Hoy no ha venido a hablarnos de bordar sino, por su gentileza y la de sus parientes, nos acercan la fotografía de sus predecesores y allegados. Donde podemos contemplar a sus abuelos, su padre y todos sus tíos. Ella nos narra:- Mi abuela María Cárcel García, venía de la Venta del Moro, un municipio de la Plana de Utiel. Tenía una hermana, Teodora, otra Dorotea, y dos hermanos: Santiago (que fue a la Guerra de Cuba) y Pío. A mi abuelo le llamaban Vicente, era de Alberic, por lo que de ahí viene el seudónimo de “Alberiqueros”.
Ellos tuvieron ocho hijos, y los vemos a todos en la foto. Domingo, el primogénito (va vestido de militar, era mi padre), arriba de él, Carmen, María. Pepica, debajo de él, Quico, Vicente, Vicenta y Pepe (que está junto a mi abuelo, era el menor y padrino mío).
Mis abuelos eran muy valientes, pero ella, para la época que vivió, destacaba por su gran disposición para hacer las cosas. Pasaron en la guerra muchas adversidades, pero ella siempre estaba al pie del cañón, desviviéndose por todos. En casa criaban vacas y gallinas, que les proporcionaba alimento para toda la familia. Se levantaban temprano para ir al campo, y regresaban al anochecer, con el carro muy cargado de forraje para las vacas. A sus hijos e hijas les enseñó a trabajar y a conseguir las cosas con el esfuerzo, el ahorro y el trabajo. .
Domingo tuvo cuatro hijas; Carmen una hija y cuatro hijos; pero murió muy joven, y cada uno de los tíos se hizo cargo de un sobrino. Mi tía María tuvo dos hijas y cinco hijos. Pepica que no tenía descendencia se encargó de una sobrina. Quico tampoco tuvo descendientes. Vicentet falleció a los veintisiete años dejando una hija e hijos. Vicenta tuvo dos hijos y cinco hijas. Y el menor, Pepe, tuvo dos hijos y tres hijas. El cómputo total alcanzó los treinta primos, pero en la actualidad quedan diecinueve. Toda la familia crió vacas. Mi padre y algunos hermanos tenían depósito de leche en sus casas, para ellos y otros vecinos. Allí se guardaba la leche recién ordeñada en grandes cántaros de aluminio, provistos de tapadera, y frecuentemente pasaba un camión a recogerla, para llevarla a la fábrica.
Cuando yo era pequeña, se incendió la Central Eléctrica que estaba en “el Carrer Sant Pere”, y tuvieron que sacar las vacas de las casas cercanas. A mí, para protegerme, me llevaron a casa de la Sra. Lola Cortell Alborch, en la C/ San Vicente, hasta que finalizó el peligro. Mi abuela me contaba que, en la época cuando ella iba en el tren de madera, siempre llevaba guardado un alfiler de cabeza, para cuando alguien se le acercara más de lo debido, con disimulo le pinchaba.
Tanto los hombres como las mujeres fueron muy trabajadores y muy conocidos. Fue una época que con lo poco que teníamos, sin teléfono, sin lujos, sólo teníamos lo imprescindible, nos conformábamos, se vivía, se compartía, éramos familia; estábamos alegres y éramos muy felices.
Mi padre, en la guerra, acogió a un niño y lo tuvo en casa tres años, hasta que su madre se lo llevó a Córdoba. Al cabo de los años, regresó a buscar a mis padres y a nosotros, para mostrarnos su agradecimiento, porque nos consideraba de su
familia. Porque por los hechos se conocen las personas, y cada uno actúa tal como es. Esta fraternal amistad ha perdurado hasta su fallecimiento. Ahora nos queda el recuerdo, y como dice el refrán:-“Es de ser bien nacido el ser agradecido”.
Todos los Domingos del año, íbamos los nietos a visitar a nuestros abuelos, era como una necesidad, de verles, compartir un abrazo, un beso, unas palabras, algún consejo. En Navidad visitábamos a todos los tíos, hasta que han fallecido. Esto nos llenaba, y lo valoro, porque se puede vivir y ser felices sin tanta Tecnología, sin el último móvil de vanguardia, sin tanto consumismo, tantas exigencias, tensiones y presiones que a menudo nos genera la vida contemporánea; pero esas sinceras y sencillas cosas dejan su huella, y son importantes e inolvidables a través de los años. “-
Hoy nos acompaña la Sra. FRANCISCA GIL SÁNCHEZ, y la Sra. CONCHÍN BELTRÁN SEGARRA, quienes nos cuentan algunas vivencias:
-“Señora se nace y no se hace.
Las casas son como las personas, si a la casa, tú la mantienes limpia, ordenada, y bien arreglada, te satisfacerá, y por viejecita/ antigua que sea, te dará una buena impresión; en cambio, si tú la tienes sucia, descuidada y desordenada, por poco tiempo que esté construida, no te agradará.
En 1917-1918, la epidemia del cólera, “la cucaracha” hizo estragos en nuestro pueblo. En menos de diez días, de una familia murió el padre, la madre, un hijo y una hija, y quedaron otros tres hijos. Otra familia con trece miembros, quedó solamente uno de ellos, etc..
Las personas que llevaban luto, por haber perdido algún familiar, cuando llegaba Pascua o Navidad, no hacían ni compraban el dulce típico, en cambio comían de éste, porque la vecindad les traía un presente. Todos vestían de luto riguroso, incluso los adolescentes llevaban trajes negros. A los pequeños e infantes los vestían de medio luto y a las niñas también les ponían lazos negros; por eso cuando éstas iban a la escuela con dichos lazos en el pelo, la maestra se percataba de que se le/s había muerto algún allegado.
Las mujeres que llevaban luto, tanto en el invierno como en el verano vestían batas y blusas de manga larga, sin escotes y arropadas hasta el cuello. También llevaban densas medias negras; y un pañuelo de forma triangular anudado bajo la barbilla. Las hacendosas mujeres, por ahorrarse un dinero porque les costaban mucho de ganar, y siempre iban tacañeando y ahorrando la peseta y el real, tintaban en casa la ropa de la familia. Para tal quehacer, en la droguería del Sr. Vicente Marí, del Sr. Vicente Llidó, Sr. Vicente Lorente, del Sr. Martí,... Ellas compraban el tinte en polvo, que se lo vendían al detalle: posteriormente dentro de uno sobre, y más tarde en pastillitas. Y según el peso de la ropa en seco que iban a tintar, oscilaba la cantidad de tinte que deberían comprar. Tintaban por inmersión en agua caliente y así teñían la ropa y la lana para tricotar prendas de abrigo. Las personas llevaban luto durante meses y años.
El ataúd estaba forrado por su interior de tela de color morado, y los cordones eran dorados. La caja la cerraban con clavos negros. En esos años, no había tanatorios, y por lo tanto al difunto dentro del ataúd, lo transportaban desde la casa a la iglesia, y después de la ceremonia, al cementerio para su enterramiento.
Recorriendo las calles del pueblo se paseaba algún monaguillo acompañado de algunos otros niños, que iba tocando una campanilla, y al escucharla la vecindad, salía a la calle y le preguntaban, niño, ¿quien se ha muerto? Y el acólito les hacía la explicación.
Los hombres de la funeraria adaptaban una habitación de la casa para colocar allí al difunto. Primero, sacaban todos los muebles que podían del recinto, y aquellos que pesaban mucho, los arrastraban/desplazaban hacia las paredes, seguidamente los tapaban con unas telas o cortinas negras, de la misma manera que cubrían el resto de la alcoba o la estancia. Después ponían la caja, donde depositaban el cuerpo del muerto. En esa casa se llevaban sillas de la vecindad Las vecinas también llevaban de sus casas vasos y tila tibia en jarrones. Allí se rezaba el Rosario. Durante la noche hacían vela, que consistía en mantenerse despierto cerca del muerto, hasta que llegaba la hora de enterrarlo. Las plañideras que solían llorar a menudo, iban a las casas pudientes, por acompañar el duelo. La pena la exteriorizaban mucho, tanto la familia como los parientes y amigos. Por último, el féretro lo llevaban a la Iglesia, y después acompañado casi todo el trayecto por el sacerdote, la cruz y algún que otro monaguillo, iban a enterrarle en el cementerio.
Los viudos se casaban de madrugada, en la primera misa del día, e iban vestidos con traje negro, y acompañados por los padrinos. Las vecinas se escondían detrás las cortinas de las ventanas para con discreción verlos pasar.
Cuando aún no había bancos en la Iglesia, para sentarse las mujeres llevaban el “catret,” que era un asiento plegable de madera y tiras de correa de color negro, sujetadas con chinchetas doradas. El reclinatorio, era un mueble formado por un escalón o una grada adecuados por arrodillarse y por una puesto vertical en forma de pretil, pera apoyarse: que estaba
pagado por los ricos, y lo dejaban depositado en la iglesia para cuando regresaran posteriormente, utilizarlo.
En la esquina de la calle vivía un hermano y hermana solteros, apodados “Els Pachols”, que cuidaron y criaron a Gori/”Gregorio”, del barrio de Chamberí en Madrid, quien de niño quedó huérfano en la Guerra de 1936. Años después, su abuela Nieves Mompó y Joaquina, crearon una maternal/”escola de cagons”. En la C/ San Vicente estaba la maternal de la Sra. Lola Cortell Alborch; a donde cada niño se llevaba su sillita de casa para sentarse. Cuando el tiempo no lo impedía, los pequeños salían a jugar al jardín de la casa. Les contaba cuentos, cantaban canciones, jugaban al trenecito, a la tarara, al juego de “la tella”, a pasar la pelota, a saltar a la comba, y también los entretenía con sencillos juguetes. La mayor parte de las criaturas que llevaban allí era porque las madres iban a trabajar al campo, a la cooperativa, al almacén, a limpiar casas, o algún otro lugar.
Algunas niñas y jovencitas cuidaban y paseaban a niños por tan solo una merienda o para poder comer. En aquellos años en las escuelas no había estufas ni calefacción. En el invierno, el alumnado llevaba un bote de lata, que solía ser de los de atún u otra cosa, que vaciaban en la tienda, y al que los padres les adaptaban un asa de alambre para cogerlo y transportarlo con facilidad, y en donde depositaban unas brasas para calentarse.
Las madres a sus hijas, desde muy temprano edad, acostumbraban gradualmente a proveerles el ajuar. Aprovechando las largas tardes del verano, las enseñaban a bordar a mano o a máquina, y se marcaban su nombre en toallas, sábanas, servilletas, etc. Para la dote, las sábanas las compraban de hilo o algodón, de la Viuda de Tolrrà, la Manola Verde, y la Manola Dorada. Había bordadoras que enseñaban a bordar, o bien bordaban por encargo, como la Sra. Amelia, Sra, Amparín y Sra. Pepita “ La Tortajada”, Sra. Conchín Aranda Yago, Sra. Lolita Mompó, y muchas otras.
Los labradores cultivaban judías, alubias, habichuelas, garrofón; que se utilizaba para hacer el clásico hervido de cebolla, patata y judías, y las legumbres para potaje, en el arroz, etc.
Cuando en las casas habían legumbres, o cacahuetes, y habían de escoger y separar los cacahuetes fallados, estropeados, o las legumbres partidas; lo iban sacando del saco y vertiéndolo sobre una mesa, en donde las mujeres estaban sentadas a su alrededor. A veces también desgranaban mazorcas de maíz, o descascaraban/pelaban cacahuetes. Algunas mujeres iban a la madrugada a recoger la cosecha de algodón, y como el algodonero tiene espinas, cuando cogían la borra, se herían los dedos de las manos.
En aquel tiempo, en nuestro pueblo hacían mucho arroz; y la paja los hombres la recogían y la distribuían atada en haces. Esos haces eran usados para las camas de los animales, incluso como pienso de algunos animales; para hacer pajuelas para encender el fuego, también para pajitas/cañas para beber horchata, helados o líquidos.
Cerca del pueblo estaba “ La Pallera”, y allí iban mujeres y hombres de la localidad a trabajar. Allí cortaban la paja de una cierta medida, la extendían sobre una superficie plana y la pespunteaban las mujeres, dando forma de mantelito o servilleta, que después colocaban arregladas dentro de cajas, que se enviaban a fábricas, donde se utilizaban para envolver o enfundar las botellas de vidrio y vino, y protegerlas dentro de las cajas al ser transportadas.
Cuando hacía frío y las mujeres regresaban del horno con la cazuela de arroz, solían cubrirla con mantas, para mantenerla caliente, para cuando regresase el marido del trabajo, porque en el campo, en la obra, etc., se trabajaba muy duro. Las esposas, todo lo mejor de la comida, se lo daban al marido.
En un saquito de tela, los hombres llevaban al campo los bocadillos, y en un botijo el agua para beber. En la tienda/”ultramarinos” de Benardino, en un papel de estraza te ponían mayonesa/mahonesa que sacaban de un bote de cristal, donde iba escrito en una etiqueta “Nita Choví”. Allí como en algunas otras tiendas, vendían membrillo, carabassat, sardinas desecadas de bota, bacalao desecado, mojama, embutidos como longaniza seca, mallorquina, salchicha, chorizo, diversos quesos. También se arreglaban bocadillos con atún, aceitunas y mahonesa, y de otros gustos. Vendían Cola Cao a granel, que te envolvían en un trozo de papel de estraza. Quien compraba jamón se lo pesaban a onzas. En las tiendas del pueblo, también suministraban productos de primera necesidad. En las casas, con el aceite sobrante del frito, junto con sosa y resina que se adquiría en la droguería, las mujeres hacían jabón, el cual dejaba la ropa muy limpia y mullida. La ceniza del fuego se utilizaba para esparcirla por el campo. También se usaba para hacer lejía /”lleixiu” para blanquear la ropa.-
Los pueblos los construyen sus gentes. A la Historia, narración objetiva de los sucesos, costumbres, vivencias, etc. de los habitantes de los pueblos, contribuimos todos.
Un año más, desde este espacio cultural, mostramos nuestra gratitud a quienes colaboran ofreciéndonos su sapiencia y vivencias; a todos nuestros lectores, que nos siguen con cariño y asiduidad; y a todos los vecinos de Benifaió, a quienes les deseamos un feliz verano, y unas FELICES FIESTAS 2025.
1975 va ser un any especial per aquests matrimonis de Benifaió, l’any de la seua boda. Ara, 50 anys després celebren les seues bodes d’or. Enhorabona!
MORALES CASTELLANOS
VEÏNS DE BENIFAIÓ D’ACTUALITAT
La veïna de Benifaió María José Duart s’estrena al món literari amb l’obra “Disfrutar sin mirar el reloj”
Potser el titular d’aquest reportatge ens faça reflexionar que la vida passa apresa, més apresa del que pensem, i això efectivament és el que l’autora del llibre que presentem intenta transmetre. El temps és fum, i s’evadeix ràpidament. Aquest és un llibre de VIDA, de la necessitat de l’ARA, de valorar el MOMENT.
Aquest espai de llibre de festes és per a la nostra veïna María José Duart. Amb elegància, d’una forma directa i amb claredat, com ella és, ha plasmat al seu primer llibre, les seues vivències, les seues anècdotes, les seues reflexions, però des d’un punt de vista PROPER, i eixa és l’originalitat d’aquest llibre.
“Disfrutar sin mirar el reloj” diu molt, més del que pareix. És un títol curt, però llarg en el temps. “El títol del llibre “és l’última cosa que vaig fer en aquest projecte literari i és gràcies al meu nebot Marc, ell el va utilitzar en un treball educatiu i me’l va proposar, quin millor vaig pensar!” ens explica María José.
María José va decidir en un moment crucial de la seua vida agafar-se dos mesos sabàtics, d’eixos que tots somiem i que amb dedicació i esforç previ va poder permetre’s. A partir d’eixe moment la seua visió sobre la vida, o millor dit del que volem de la vida va fer que agafara llibreta i boli i els seus pensaments es plasmaren fulla a fulla en un llibre on submergeix al lector en viatges reals, situacions reals, converses reals, i de totes “podem extraure una mateixa reflexió que no és altra que el més important de la vida és dedicar-se temps a un mateix”.
Viatge a viatge, quilòmetre a quilòmetre María José ens endinsa en una lectura amena, on hi ha capítols on aprofundim dins de la mar amb mascareta i botella d’oxigen, altres on la posta de sol navegant a alta mar ens cegarà els ulls mentre llegim i altres que el podrem assaborir literàriament i relaxament amb banyador i ulleres de sol. És tal la sincronicitat entre escriptora-lector que amb la lectura viatjarem i viurem en primera
persona amb lleuger d’equipatge als llocs que María José ha visitat.
Ella mateixa ens dona una lliçó: “Tenim patrons adquirits des de ben menuts, però hi ha d’altres que encara que no els tenim arrelats també són molt correctes. Cal eixir, mirar, observar, respirar profund i fer eixes coses que no t’atreveixes . Cal treballar per a viure no viure per a treballar”. I dins d’aquesta reflexió l’autora del llibre ens fa pensar “que quan fas alguna cosa sense mirar el mòbil això has de fer-ho més”.
Al llarg de l’entrevista amb María José no deixa de llançar missatges reflexius, dels que et fa pensar, vivim en una societat que va amb molta rapidesa i prima sobre la tranquil litat, on les prioritats es deixen de cowstat, “i no hem d’esperar al moment perfecte per a fer allò que volem, agafa el moment i fes-lo perfecte, ja ho tens” assenyala María José durant la conversa.
Viatjar, desconnectar, viure allò que somies, fluir, respirar profund… Són tantes coses que ens plantegem “però que aparquem i és moment d’adonar-se que cal viure la vida intensament”. Com aquell viatge a Kènia on la nostra autora va estar fent voluntariat a una orfandat, on qualsevol cosa material passa a un segon lloc, o a un tercer, o a un quart… “Vaig ser conscient en aquell viatge que ací, al món occidental som esclaus del temps, el millor rellotge és el sol no el de marca i esferes” matissa María José.
El llibre de María José ha complit ja un any al mercat literari i ha bufat el ciri del primer aniversari amb l’optimisme de fer reflexionar. Potser a partir de la seua lectura el rellotge passe a ser més una peça de col lecció i com diu aquella cançó “reloj no marques las horas….”
El
Tradició
El que la persegueix finalment ho aconsegueix, això sí, amb molt de treball darrere. Cristian Morillo és veí de Benifaió i des de fa uns anys va decidir que el seu present professional anava a anar pels camins de l’artesania, de les mans com a ferramentes de treball i de l’art com a exponent. Va crear la seua pròpia empresa per a confeccionar de forma manual sabates, còmodes i originals, que han tingut una gran acceptació al seu mercat.
I és que Cristian, com ell mateix ens explica “tenia unes habilitats d’artesà adormides i que es van despertar fa tan sols quatre anys, a un viatge a Sevilla, buscant feina fent cadires de monta de cavall i allí em va cridar l’atenció la confecció en pell i altres materials, tot ha sigut molt ràpid”. Tan ràpid que les vendes de les seues sabates per originalitat i artesania es van disparar, a poc a poc però amb seguretat.
En 2023 es va presentar als Premis d’Artesania que cada any convoquen des del Centre d’Artesania de la Comunitat Valenciana, dependent de la Conselleria d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, i encara que va quedar finalista no va aconseguir el premi. Un premi que tan sols s’ha desistit un any, l’edició del 2024 que es va fer pública aquest any ja té el seu nom gravat en or amb el Premi Tradició. Cristian Morillo va presentar uns botins d’estil ‘eduardiano’, confeccionats de mode tradicional, a mà, en pells nobles de boví i mestís. Entre altres coses, el jurat va valorar la tècnica i el mestratge en la seua elaboració. A més, en aquesta edició del 2024 va quedar també finalista en categoria “Vanguardia”.
El botí presentat per Cristian i que va ser premiat s’ha realitzat artesanalment “treballant la confecció de la sabata des de zero com antigament, a l’estil londinenc amb material de pells nobles i adobades al vegetal, no té res artificial ni sintètic, són sabates de luxe per als peus, un botí que amb aquest material es respecta també el medi ambient” detalla Cristian.
Aquest “Premi Tradició”, té com a objectiu reconéixer les obres artesanals desenvolupades amb criteris d’originalitat i singularitat, ha sigut per a l’artesà sabater de Benifaió.
Cristian ens comenta un poc més la feina que fa: “a més de sabates el meu ventall d’artesania va des de carteres, clauers, bosses i fins i tot bijuteria i joieria, tot amb material de qualitat”.
Si les mans de Cristian són art la seua ment segueix el mateix camí, ja està pensant en nous reptes que de seguir impulsaran encara més la seua carrera professional, amb una rapidesa tal que està valorant presentar-se a certàmens nacionals i inclús donar classes d’artesania “pense que les noves generacions han de valorar que aquest tipus de treball té una gran importància, no s’ha de perdre i hem de passar a la gent jove que l’art fet a mà té un valor incalculable” assenyala Cristian.
Molta sort en els futurs projectes!
Pablo Fernández
VEÏNS DE BENIFAIÓ D’ACTUALITAT
Una trajectòria professional ascendent. El veí de Benifaió José Luis Sastre mou opinions des del seu lloc de treball a la Cadena SER. Periodista de professió i de vocació, ho tenia clar des de ben menut al seu poble natal Alberic que volia ser de major, o de jove millor dit, per que prompte va destacar al món del periodisme. El destí personal el fa aplegar a Benifaió on ha format la seua família. I el seu destí professional a Madrid en la Cadena SER com a subdirector del programa “Hoy por Hoy” junt amb la reconeguda Àngels Barceló. Una muntanya personal i vocacional ascendent que com bé hem dit encara queda molt de recorregut.
Un periple que ha fet que l’esforç, la dedicació i com ell diu “renunciar a moltes coses” haja valgut la pena. Sastre és amb tan sols 41 anys un refent al món del periodisme, si el busquem en internet referències sobre ell ens trobem: “José Luis Sastre és periodista. Llicenciat en la UAB, ha treballat tota la seua trajectòria en la Cadena SER, on ha sigut editor, presentador i cronista polític i parlamentari. Ha escrit en diferents periòdics i és autor de diversos pòdcasts. En l’actualitat, és subdirector del programa Hoy por Hoy, columnista en El País i és un dels integrants de Sastre i Maldonado. Les frases robades és la seua primera novel la.”, quasi res, com ell diu “he surfejat etapes fins a aplegar on estic, i em trobe molt satisfet”.
“Tres coses has de fer en la vida abans de morir: Cal escriure un llibre, tindre un fill i plantar un arbre”. Aquesta frase se li atribueix al poeta cubà, José Martí. Però sens dubte, ja és part de la nostra cultura popular. José Luis Sastre ha complit aquests tres propòsits. Pare orgullós, ha complit amb la naturalesa plantant un arbre i ha escrit una novel · la, i ho ha fet amb èxit. “Las frases robadas”, eixes pàgines on la prova d’amor d’una filla cap al seu pare davant els últims dies de vida són el
Presentació del llibre de José Luis Sastre, en Madrid, amb Àngels Barcelò i Miguel Maldonado
millor massatge, “un missatge que cadascun l’ha d’interpretar, no des del carpe diem sinó des de l’experiència de viure com cadascun ho crega oportú assenyala Sastre.
El Pòdcast de la Cadena Ser “Sastre y Maldonado”, les reflexions entre dos persones tan diferents, però que donen enginy al debat, “generem un bon clima, bon rotllo, reflexionem des de l’honestedat i ahí pense que radica l’èxit del pòdcast”.
Ara quan Benifaió s’endinsa ja en els seus dies de festa gran José Luis s’enorgulleix del fet que no ha perdut mai la seua perspectiva de poble “m’agrada xafar carrer, xafar comarca, passejar, estar al poble i viure’l”. Ara, com bé diu Sastre és un bon moment per a viure Benifaió, i com el diu “no perdre la nostra identitat com a poble”.
José Luis fa honor al seu cognom, ha sabut enfilar a medida com a bon sastre cada paraula i argument, cada opinió i debat per a convertir-se en el que és, el patró del seu propi destí, eixe que somiava de menut a Alberic i que continua somiant junt amb els micròfons de la ràdio.
Pablo Fernández
VEÏNS DE BENIFAIÓ D’ACTUALITAT
El periodista de Benifaió és nomenat com a nou director d’Informatius d’À Punt
Si miràrem enrere en el temps la nostàlgia ens faria retornar a moments viscuts que mai podrem oblidar. Així comença una conversació de tu a tu, de periodista a periodista, amb el nostre veí Josep Magraner, “Pepe” per als més coneguts, un referent al món del periodisme, però d’eixe periodisme de carrer, del que es batalla a la carretera, de quilòmetres i quilòmetres per buscar l’actualitat, eixa que obri notícies, informatius i portades.
Josep Magraner és conegut per tots, no sol per la seua rutina social que els caps de setmana fa a Benifaió amb amics i família participant en esdeveniments locals, també per ser periodista, pare de família i “professional de rasa”.
Allà per l’any 1989, quan el “Muro de Berlín” per fi s’enderrocava ell començava a exercir de periodista, il · lusionat, a la redacció de la desapareguda Canal 9 com a redactor. El seu afany per fer del periodisme la seua forma de vida, mai millor dit, va fer que despuntara des del principi, des del moment en què com ell diu “calia eixir al carrer, hui en dia és fàcil publicar informació amb mòbil i xarxes socials. En aquella època buscar la notícia era apassionant i al mateix temps perillosa, però molt gratificant”. I tant, que gratificant, Josep s’emociona en recordar com informacions de gran rellevància mundial, fins i tot a hores d’ara, com el tràgic succés de les xiquetes d’Alcàsser l’any 1992 “el vaig tractar de primera mà, vaig fer un seguiment íntegre fins i tot fora d’Espanya, el que els meus superiors valoraren la meua feina i que confiaren en mi per a investigar periodísticament i traslladar la informació va ser per a mi un moment crucial com a periodista”.
El temps va passant, i després de diversos càrrecs de responsabilitat a Canal 9 durant les dècades del 90 i principis del 2.000 ara Josep Magraner està de nou d’actualitat, ell és la notícia però de la responsabilitat periodística, ja que ha sigut nomenat recentment director d’informatius de la Televisió Valenciana À Punt. Josep ha tornat a l’edifici on tantes voltes ha eixit “escopetat” amb companys de càmera, micròfon en mà i vehicle a buscar les últimes declaracions d’un succés d’actualitat, però ara amb la direcció de què aquest camí siga el més correcte possible.
Magraner valora com la nova forma de fer periodisme ha canviat en el temps “ara prima més la immediatesa, la rapidesa, tot ocorre molt ràpidament i les xarxes socials són un vehicle de transmissió d’informació tan ràpida com la llum” això sí “sempre han de primar les xarxes socials oficials, ens hem d’informar sempre amb publicació oficial i fiable, on desta -
quen les informacions baix el prisma de la rigorositat, el contraste, una informació asèptica, no contaminada. No oblidem que vivim en l’era de la immediatesa”.
Les noves “fornades de periodistes” ja ixen de les facultats amb una lliçó ben sabuda, l’ús de les xarxes socials, “però no han d’oblidar que la millor escola és el carrer no la pantalla, jo em conec de punta a punta tota la Comunitat Valenciana perquè l’he recorreguda amb càmera, micròfon i llibreta en mà, i eixa és una experiència que mai cap te la donarà” vol destacar el nostre veí.
Ara, des de les instal · lacions a Burjassot d’À Punt, des de la responsabilitat de dirigir els informatius de tots els valencians i valencianes Magraner no oblida les nostres festes patronals, eixes on ell va participar bé com a clavari o presentat aquelles reines de les festes de les dècades del 80 i 90, perquè com ell afirma “Benifaió és un poble, POBLE, amb majúscula, del que sap respectar les seues tradicions, no és casualitat que el nostre himne ens identifique com a Joia de la Ribera”.
A la Ribera, a la Costera, l’Horta Sud, el Comtat, Alacant i Castelló, a les comarques centrals i costaneres, per tot arreu Josep Magraner i el seu equip estan pendents del que passa, perquè nosaltres, com a teleespectadors puga’m tindre com ell subratlla “la informació al moment, veraç, perquè el bon periodisme sempre ha de contar la veritat”.
Pablo Fernández
Héctor Alepuz
Davant situacions extraordinàries, els agricultors demostren que, a més de produir aliments i preservar el territori, són els primers a ajudar a la societat. En plena pandèmia del Covid no dubtaren en traure els tractors per a fumigar els carrers. I just després de la DANA del 29 d’octubre de 2024 foren la primera línia d’infanteria a l’hora de desallotjar materials, retirar fang i donar esperança enmig de la desolació.
L’ajuntament, partits polítics, agrupacions locals, empreses i particulars de Benifaió realitzaren diverses accions solidàries en els pobles més afectats per la DANA, sobretot recollida de productes de primera necessitat, neteja de cases i atenció psicològica. Dins d’eixa riuada de solidaritat, el sector agrari va acudir al rescat portant els seus tractors, pales, remolcs i turbos, combinant una maquinària especialment adequada sobre el terreny, amb una determinació, sense esperar res a canvi, que va contribuir a començar la difícil recuperació.
Quique Marchuet Cabanes, qui té una empresa de serveis agrícoles junt al seu germà Javi, va rebre una telefonada d’un amic a qui la DANA li havia destrossat la seua nau industrial en Beniparrell: “Javi i jo acudirem ràpidament. Hi havia un metre d’aigua i fang, de manera que sense tractor no se podia accedir. Se’m posaven els pèls de punta veient tot el que trèiem de la nau: un cotxe pràcticament nou, materials electrònics, arbres, canyes per tot arreu… Com estàvem a soles, altres persones ens demanaven ajuda i, de passada, anàrem fent palades de nau en nau”.
A la vista de la magnitud del desastre, els dos germans decidiren anar posteriorment a Albal i Catarroja, a l’entrada del barranc, on els esperaven més dificultats, imprevistos i inclús perills. Quique recorda que “a Javi se li va punxar una roda, com li va ocórrer a molts altres agricultors al no poder veure què hi havia baix del fang, i com els mecànics no donaven abast, me vaig sumar mentrestant als equips del consistori i protecció civil. M’encarregava d’amuntonar deixades al mig d’una avinguda perquè altres se les emportaven fora dels nuclis urbans. Però un migdia vam rebre una alerta al mòbil per l’amenaça d’un nou temporal i ens obligaren a tornar a casa”.
Dos mesos després, rememora Quique, “la Càmera de Comerç va convidar-nos a participar en la cavalcada de Reis i els dos, junt a altres llauradors de Benifaió com Jorge Micó, vam tornar en els nostres tractors als pobles de l’Horta Sud, on encara eren visibles els devastadors efectes de la DANA”.
“La gent del camp s’involucra prou, és un col · lectiu solidari en el que pot contar el conjunt de la societat”, subratlla Quique, “si bé estem desunits i no obtenim una rendibilitat econòmica digna”. El sector agrari valencià, que va patir unes pèrdues de 1.380 milions d’euros a causa de la DANA, també va posar en relleu la seua solidaritat a través de les organitzacions agràries, cooperatives, denominacions d’origen, mercats majoristes i empreses de producció, transformació i distribució agroalimentària. Un nou exemple de la llavor heroica, mai suficientment reconeguda, del nostre camp que sempre està on el necessitem.
Delicias para mis ojos y mi espíritu.
Contemplar a las 7:00 de la mañana en Triana (Sevilla), el río Guadalquivir limpio, sereno y al otro lado de su orilla se destaca (la Giralda) hasta la mitad de su cintura, el sol por detrás de ella, entrando por la ventana y almudenas, el resplandor que ofrece este abrazo del sol a la “Giralda” es como si hubiera dentro de ella un fantástico incendio de fuego, doy las gracias a Dios por permitirme contemplar esta belleza.
Vaig nàixer un 11 d’octubre de 1957 en el poble de Benifaió, en un carrer cèntric i angost entre el mercat municipal i la plaça de bous, hui només present en el record dels més majors. Conten que va ser un dia d’una tardor grisa, vespra de la festivitat de La Pilarica, i d’ací va florir el meu nom.
Poques hores després de veure la llum, el cel va tenyir d’un color plomís que feia por. Mentrestant, a la llunyania, se sentia la ”xiquillada” cantar: “Que ploga, que ploga, la Verge de la Cova...”. Poc podien imaginar aquelles innocents criatures el que estava a punt d’arribar.
La nit cau, Benifaió dorm. A penes se sent, a la llunyania, la veu protectora de la nit anunciar: ”serenooo.. todo en calma , la una y continúa lloviendo”.
Però, segons avançava la matinada del 14 d’octubre, la tempesta s’anava enfurint fins a tal magnitud que prompte la població s’adona que estan vivint moments insòlits i poc comuns, donant-se suport i consol davant els fets. L’aigua cau sense mesura, a borbollons, el sòl, ja saturat no era capaç d’absorbir més líquid.
La calle Betis, a la orilla del rio a las 7:00 de la mañana estás sola y por la. noche hirviendo de gente alegres el rio duerme de mañana, de noche permanece despierto y derrochando luz-arte-belleza embrujo de mi Sevilla.
Encarnita González
Cases i places inundades, camps negats, aigües tenyides de marró arrossegant tot allò que es creuava al seu pas, sense cap compassió. Va ser tal la bravesa del corrent que fins i tot les vies del tren van ser arrancades, perdent el pols davant les fortes llengües d’aigua ossades i contaminades.
Les llars, en tenebres, només estaven il luminades per la tènue llum dels ciris. Tant creients com ateus invocaven a la seua patrona que els protegira del diluvi que estaven vivint.
Les mirades posades al cel, resant rogant amb fervor: “Santa Bàrbara beneïda, que al cel escrit estàs, tres vegades la creu amunt, amén Jesús”. I es “santiguaven” una vegada darrere l’altra.
Passada ja la tragèdia, ixen a la llum els desastres materials, però la pèrdua més valuosa va ser la vida d’un veí que es va apagar per culpa de les enfurides pluges del 57. El mig dia del 14, les campanes de l’església repicaven al vol en senyal d’alarma. Autoritats i veïns van prestar els primers auxilis a la gent més vulnerable i indefensa que ho havia perdut tot. Però, una vegada restablides les comunicacions, arriben a Benifaió amargues notícies des de la capital de la llum i del color. L’augment sobtat del cabal del Túria va fer desbordar el riu, provocant la catàstrofe més gran que han patit els valencians. El riu i les seues artèries anaven de gom a gom, fins al punt que els ulls dels ponts estaven colmats fins a les celles. Com he dit abans, tot açò m’ho contaren. Però en l’actualitat, molta gent ha hagut de sobreviure a una altra riuada: Aigües desbordades, vides segades, cares espantades amb les mirades envidrades, tecnologies fallides i ignorades just quan feien més falta que mai. Aquesta vegada no m’ho han contat. Llucifer ha tornat a enfurir-se amb la DANA.
Aquesta vegada ho he vist amb els meus propis ulls... i encara em tremola l’ànima.
Pilar Martí Montrull
Julián Lladosa
Quizá, debamos empezar por imaginar una arquitectura de la soledad, que estamos ante una ciudad invisible, o bien ante un atlas de lugares comunes. Hablemos de las fronteras de lo intangible, de una arquitectura de lo efímero.
Afronto definitivamente el tema de la arquitectura local de Benifaió. Esta es una mezcla de estilos y épocas. Encontramos casas señoriales construidas en 1955, 1903 y 1905, que reflejan la historia y la riqueza de la zona. También hay fincas construidas en los años 1960, 1970 y 1980, que muestran la evolución de la arquitectura en el pueblo.
En el barrio Gorrioto (denominado barrio de Mussa), encontramos una arquitectura más pobre, que refleja la situación económica de la zona en ese momento. Sin embargo, también hay ejemplos de arquitectura moderna en Benifaió, como la primera casa local con escudo de los Falcó.
El mercado municipal, diseñado por el arquitecto Artal, es otro ejemplo destacado de la arquitectura local. También hay casas de protección oficial, que reflejan la influencia de la arquitectura franquista en la zona.
Las fotografías intentan capturan la belleza y la diversidad de la arquitectura de Benifaió. El trabajo muestra tanto la arquitectura histórica como la moderna, y nos invita a apreciar la riqueza cultural y arquitectónica del pueblo. Las fotografías invitan a explorar la huella que dejan en el paisaje urbano, el paso de las modas o corrientes económicas.
En 1975 la George Eastman House de Nueva York –institución internacionalmente conocida por sus importantes archivos de fotografía y cine– organizó la exposición New Topographics: Photographs of a Man-Altered Landscape (Nuevas Topografías: Fotografías de paisajes alterados por el hombre). Comisariada por William Jenkins. Desde entonces, sus imá -
genes han permanecido vinculadas a un cambio trascendental en el modo de percibir el paisaje como tema fotográfico, pero también como cuestión social y cultural.
La exposición se realizó con objetivos modestos, pero a pesar de ello, con el tiempo, se convirtió en un hito fundamental en la historia de esta disciplina artística, pues cambió radicalmente los fundamentos del género del paisaje en la fotografía contemporánea. La influencia fue sustancial en Estados Unidos, pero aún fue más decisiva en Europa, en donde la visión romántica de una naturaleza idealizada había sido forzosamente transformada por el desarrollo creciente y por las consecuencias de la revolución tecnológica. La nueva fotografía documenta la acción del hombre sobre la naturaleza y, lejos de idealizarla, nos obliga a contemplarla de otra manera. Estas imágenes definieron un nuevo concepto de paisaje, alejado de la tradición romántica y centrado en la relación entre la naturaleza y el ser humano tras la industrialización. Su influencia se percibe hoy en día en el arte conceptual, el land art y la arquitectura, y es razonable pensar que fue también decisiva en el nacimiento de la conciencia social con respecto a la conservación de la naturaleza. En una década en la que Estados Unidos era un país marcado por la guerra de Vietnam y el fin de la utopía, estas fotografías reflejaron la realidad del momento: cables telefónicos, caravanas, calles mayores, aparcamientos de anónimos bloques de oficinas, bungalows, moteles y autopistas; vistas prosaicas de New England y Los Ángeles, todo sin el atractivo estético convencional y al servicio de la expresividad. Pese a la aparente neutralidad, a la simulada objetividad, estas imágenes logran transmitir mensajes reveladores sobre paisajes vulgares y olvidados.
A lo largo de los años, muchos fotógrafos han utilizado la fotografía de arquitectura en color y en pequeños formatos como una forma de explorar la relación entre la arquitectura y el entorno urbano. Estas imágenes pueden mostrar cómo los edificios interactúan con su entorno, cómo se reflejan en las superficies circundantes o cómo se integran en el paisaje urbano.
La fotografía en blanco y negro como la de en color ha sido una forma de expresión artística que ha evolucionado a lo largo de los años. Uno de los fotógrafos más influyentes en este campo es Gabriele Basilico. Nacido en Milán en 1944- 2013, Basilico es conocido por sus fotografías de paisajes urbanos y arquitectura. Sus imágenes capturan la esencia de las ciudades y exploran la relación entre el hombre y el entorno construido.
La escuela alemana de fotografía también ha dejado una huella importante en la fotografía en color. Esta corriente, que surgió en la década de 1970, se caracteriza por su enfoque objetivo y documental. Los fotógrafos de esta escuela, como Thomas Struth y Andreas Gursky. De las imágenes de la escuela de Düsseldorf: ausencia de acontecimientos, suspensión del tiempo, toma frontal, descripción minuciosa de los detalles, neutralidad emotiva, color, tamaños de gran formato para acentuar el realismo.
Hiroshi Sugimoto: Este fotógrafo japonés es conocido por su serie “Seascapes”, en la que captura paisajes marinos en largas exposiciones. También en su serie de “Theathers”, en las que ilumina los interiores de los teatros mientras se realiza la proyección, las pantallas quedan blancas, pero ahí está recogida la esencia de todo el material proyectado mientras el fotógrafo realiza la toma, es muy conceptual. Aunque no se especializa exclusivamente en arquitectura, su enfoque minimalista y su uso de la luz y el tiempo pueden ser aplicados a la fotografía de edificios, creando imágenes atmosféricas y etéreas.
herramienta invaluable para documentar y apreciar la belleza de los edificios y espacios urbanos. Manolo Laguillo es un fotógrafo español conocido por su trabajo en este campo. Sus imágenes de arquitectura destacan por su composición cuidadosa y su uso del blanco y negro para resaltar detalles y texturas, es una figura de referencia para el documentalismo urbano destacando su persistencia en su estilo descriptivo.
En cuanto a mi trabajo, soy un fotógrafo local de Benifaió que ha capturado la belleza y la diversidad de la arquitectura del pueblo. Sus fotografías en color reflejan la riqueza cultural y arquitectónica de Benifaió, que al menos he intentado abordar este tema capturando la belleza y la diversidad arquitectónica del pueblo. Mis fotografías en color reflejan la riqueza cultural y arquitectónica de Benifaió. Mostrando tanto la arquitectura histórica como la moderna. A través de mi trabajo, quiero invitar a apreciar y valorar el patrimonio arquitectónico de la zona.
En mis tomas, evito incluir coches u otros elementos que puedan distraer la atención del espectador. Esto le permite centrarse en los detalles arquitectónicos y en la belleza de los edificios de Benifaió. Al tomar fotografías frontales y atrevidas, intento lograr resaltar la singularidad de cada estilo arquitectónico presente en el pueblo. Ya sea una casa antigua con detalles ornamentales o un edificio moderno con líneas limpias, intentento capturar la esencia de cada uno de ellos.
El detalle es otro aspecto importante en mis fotografías. A través de primeros planos y encuadres cuidadosamente seleccionados, el fotógrafo logra resaltar los pequeños detalles que hacen que cada edificio sea único. Desde las molduras de una puerta hasta los azulejos de una fachada, intentar mostrar la belleza que se encuentra en los detalles arquitectónicos de Benifaió.
La fotografía es un arte, la escritura de la luz, que nos permite capturar momentos y transmitir emociones a través de imágenes.
Para terminar con este texto, me gustaría añadir un breve fragmento de una obra de Italo Calvino; “Es la magia de la memoria, que se guía, como el libro por indicios anclados en el tiempo, aquellos indicios que encienden una luz cuando han pasado, siendo recuperados para el presente. Los perímetros de la memoria están hechos de sensaciones, y las sensaciones dirigidas por los sentidos. La vista prima en Las ciudades invisibles se regodea en los territorios de jardines colgantes, barrios microscópicos y ciudadanos que a veces parecen insectos. Urbes laberínticas, de telaraña proteicas, sinuosas, o voluptuosas, concluyen y renacen en las pupilas que las diseccionan: La memoria del viajero es nuestra memoria y sus metrópolis las de nuestros amantes, nuestros afectos y nuestras querencias”.
En el contexto de la arquitectura, la fotografía en blanco y negro ha sido una
Nani R.H.
María Dolores Rosa-Huertas
En silencio está escribiendo rodeado de olivares, recordando a un gran torero que murió en Manzanares.
Siete meses incesantes componiendo una elegía siete meses inquietantes escribiendo noche y día. Llanto por su buen amigo Ignacio Sánchez-Mejías.
Déjenle, que está escribiendo, que nadie le meta prisa. Su vida es un verso épico de métrica renacentista. Verde, que te quiero verde. Déjenle, dejen que escriba.
Negra luna, verde olivo. Se detiene en el camino, su sombra gris le acompaña por un sendero de alpaca. Exhala con un suspiro el humo de una calada.
Ha empezado a amanecer el sol vislumbra en su espalda su último verso, de plata. La pluma yace en el suelo la tinta está derramada.
“¡Llora! Soledad Montoya, cúbrete de oscuro velo, tiñe de luto tu carne. Pena negra sin consuelo, que se te ha ido el más grande.”-
-“Pena tú! Dolores Rosa, que aún le lloras a tu madre, en el silencio profundo cuando no te escucha nadie. -
Yo tenía un limonero en Valencia, entre arrozales.
De repente está lloviendo Ya no quedan olivares, los quemó Bernarda Alba, a pesar de sus pesares.
Yerma ofrece una bandera, la de Mariana Pineda, para tratar un casorio entre Antoñito el Camborio y Rosita la soltera.
Bernarda, con su faltriquera dice a golpe de bastón:
-No quiero ver ni un pendón, teñid de negro esa tela. Aquí no entrará varón y menos ese cualquiera con asuntos de limones. Sacad cal y enjalbegar todas las bajas pasiones.
No tendré contemplaciones de esta vida sin rimar, y si la tierra hay que arar, y apretar los cinturones denme a mí los azadones pues los únicos calzones que en esta hacienda entrarán son los que yo he de llevar, que a mí me sobran… razones.”¡Soledad, no llores más!
Alfredo Mompó Pérez
El tiempo que es su inercia
Transita con sus alas de vida.
En que ve pasar todo lo que crea
Y decide sobre ello poco o nada.
Es el hogar creado
De fuego, hielo o todo
Explorando donde se llega por debajo
O rebuscando entre las aguas su fondo,
Se encuentran verdaderos hogares pasados
Que entre tinieblas sombrías
Y también imágenes gozosas
Dejan entrever sufrimientos y holgorios.
La vida en sí misma
Rebuscando en el agitado mar
Imaginan y otros no, su divino prisma
Continuando con su frenético remar.
Del más profundo universo
Tan cerca y tan lejos
La baña con su luz
Que convierte en refugio y vida.
Escondida en su reverso
Figuradamente tocada con los dedos
Embriagando todo con su plus Brillante, oscura y huidiza.
Su luz son sus miradas,
Quien la observa, no entiende nada
Aunque todo le evoca,
Que también forma su savia,
No la llegará a besar jamás
Ella tiene su luz para jugar
Que enciende, apaga o esconde
Dispone por los demás
No deja nada al azar
Ella siempre ha sido un duende
Que ni en sueños podrá acariciar.
RAFAEL AÑÓ LLORET
Ya va triste como siempre la hermosa mocita con un ramo muy grande de preciosas flores subiendo ansiosa a lo alto de la ermita para dejarlas con cariño a la Virgen de los Dolores.
El mozo que ama está: enfermo y le pide en clamor que le cure ese dolor, pues casi no pueden moverle; ella llora por ver sufrir a su adorable amor y mucha angustia tiene por tanto quererle.
Cuentan que cree en un milagro muy ferviente pues su esperanza nunca la deja de perder, afligida le pide en caridad muy doliente que le cure, por su virtud, lo puede conceder,
Postrada en el adornado lúcido altar florido, en adoración, mira a la Virgen muy encantada, estando con ella su corazón está menos dolorido le alivia de tener esa amargura tan desdichada.
En su niñez; a su padre le oía decir en vetdad que alguna vez, algún enfermo inválido curó, la Virgen les dio mucha salud y felicidad gozando ya sus vidas y varias veces lo juró.
Soy un hombre religioso de mucha creencia y los que allí van, están con fe arrodillados, al verlos, se me sensibiliza la conciencia cómo piden la curación de los desgraciados
Observo el alumbramiento que hay en el altar con tantos cirios y flores con su belleza, y admirado al mirarle mis ojos ven resaltar tu magnitud y resplandeciente pureza.
He subido aquí y te traigo estas tiernas rosas mi cuerpo se estremece al ver en ti tanta gente, mi alma enternece al observar e.sas cosas. y no olvido esa moza la pena que tiene permanente
Vengo para decirte que escuches mis plegarias y te pido Virgen milagrosa que seas compasiva, que sean felices y los llenes de alegrías y esa enfermedad que tiene la hagas curativa.
Ya me voy, pero antes afectivo quiero jurarte, que mi anhelo deseo puede ser realidad, muchas flores tendré que traerte y adorarte, tú puedes conseguirlo por tu excelsa bondad.
Desde entonces rezo una fervorosa oración y el milagro llegó, se curó muy confortante, pues al verle sentí alegría y gran emoción por no sentir los sufrimientos de su amante.
En lo alto de la ermita, ya suena la campana se percibe el olor de las flores y los matorrales, y las mariposas en frenesí por la mañana buscan sus esencias que tienen muy agradables.
Ellos desean miel del amor y suben a la montaña hoy gozosos van a casarse los jóvenes amores, la gente los aprecia con alegría y los acompaña; y yo voy a venerar a la Virgen de los Dolores.
Salvador Rovira Llorens i l’empresa familiar Foto-Estudi Maiques van rebre els “Premis Ciutat de Benifaió 2024
La huitena edició dels Premis Ciutat de Benifaió es va celebrar com cada 9 d’octubre després dels actes oficials en homenatge a la “reial senyera”. Els familiars del recordat fotògraf José Maiques Campos fundador de l’empresa familiar Foto-Estudi Maiques i el veí de Benifaió Salvador Rovira Llorens van rebre les distincions de mans de l’alcaldessa Marta Ortiz i dels portaveus de les diferents formacions polítiques representades en el consistori. Els premiats van destacar l’orgull per rebre el guardó agraint al consistori l’impuls d’aquests premis. La Comissió Informativa de Règim Interior del mes de setembre, ateses les bases del reglament Especial d’honors i Distincions, va proclamar per unanimitat als guanyadors del Premi Ciutat de Benifaió 2024.
Salvador Rovira naix a Benifaió i estudia Geografia i història, en l’Especialitat de Prehistòria i Arqueologia en la Universitat Complutense de Madrid. És Doctor en Història en l’especialitat de Prehistòria i Arqueologia. El “Projecte Arqueig metal·lúrgia de la Península Ibèrica” del qual Salvador ha format part continuada durant 35 anys, ha contribuït de manera decisiva a la reinterpretació de la tecnologia metal·lúrgica. En 2010, després de la seua jubilació, és nomenat Cavaller de l’Orde del Mèrit Civil atorgat pel Ministeri d’Afers exteriors i de Cooperació.
Foto-Estudi Maiques , empresa local creada en la dècada dels 50 per José Maiques Campos. El seu treball queda constància en un ampli fons fotogràfic que arreplega l’esdevenir social, cultural i familiar dels veïns de Benifaió i del municipi durant més de mig segle, un fons cedit en depòsit a l’Ajuntament per Mari Carmen i Conchin Maiques Montrull, les filles del recordat fotògraf, i que s’incorpora a l’Arxiu Municipal de Benifaió. Un important valor com a tresor patrimonial com a documentació gràfica de la postguerra, la transició i la democràcia de Benifaió.
L’alcaldessa Marta Ortiz va reconéixer en el seu discurs de clausura de l’acte “el merescut premi per a tots dos premiats per la labor realitzada durant la seua àmplia trajectòria professional per part de Salvador Rovira com reconegut arqueòleg i historiador, així com el valuós fons fotogràfic de l’empresa Foto-Estudi Maiques cedit a l’ajuntament i que és una mostra de la multitud d’esdeveniments familiars i locals del nostre municipi durant més de mig segle”. Recordem que el Premi Ciutat de Benifaió s’estableix per a distingir a persones físiques o jurídiques, entitats o col·lectius que pel seu treball i labor en activitats artístiques, culturals, esportives, cíviques, professionals o d’investigació hagen destacat d’una forma pública i notòria afavorint als interessos de Benifaió i el progrés social, cultural i econòmic en general.
Conchin Rovira Ponce
En un món on el temps moltes vegades se’ns escapa sense adonar-nos, un grup de persones ha trobat una forma significativa i creativa d’emprar-lo: el Taller de Dinamització. Organitzat pel Departament de Serveis Socials de l’Ajuntament de Benifaió, aquest espai no sols promou l’art de les manualitats, sinó que també s’ha convertit en un lloc de trobada, creixement personal i apoderament obert a tota la comunitat.
Un espai per a crear, compartir i conviure
El taller naix amb l’objectiu d’oferir una alternativa enriquidora per al temps lliure de les veïnes i veïns de Benifaió. A través d’activitats com a pintura, reciclatge creatiu, bijuteria i altres manualitats, les persones participants no sols aprenen noves tècniques, sinó que també comparteixen experiències, enforteixen vincles i se senten part activa del seu entorn.
Més que manualitats: un motor de canvi personal i social
El que va començar com una activitat recreativa ha acabat sent una font de benestar emocional, autoestima i convivència per a moltes persones. “Ací no sols aprenem a fer coses boniques amb les nostres mans, també aprenem a valorar-nos, a cuidar-nos i a gaudir del temps compartit”, comenta una de les assistents.
Encara que històricament ha tingut una gran participació femenina, el taller està obert a totes les persones interessades, sense importar edat ni gènere. La inclusió i la diversitat són valors fonamentals del programa, que busca fer comunitat a través de la creativitat.Impacte comunitari i futur del programa
El Taller de Dinamització ha aconseguit integrar a persones de diferents edats i contextos, fomentant una xarxa de suport i creixement mutu. A futur, es planeja ampliar a més grups i més sessions de taller.
Impulsat per Serveis Socials de Benifaió, aquest taller demostra que, amb un poc de temps, creativitat, és possible transformar la rutina diària en una oportunitat de desenvolupament personal i col·lectiu. Les manualitats es converteixen en excusa i vehicle per a una cosa molt més profunda: la connexió entre persones i el reconeixement del valor de cada individu.
Maribel Marqués Muñoz
La rambla del Pollo se desbordó la fatídica tarde del 29 de octubre del 2024 y las calles se inundaron de agua y fango en muchas poblaciones de nuestra querida Valencia. Esto ocurrió a consecuencia de las fuertes precipitaciones por la DANA.
Además de las devastadoras pérdidas materiales, lo más doloroso ha sido conocer que muchas familias han perdido a sus seres queridos. Las cifras oficiales elevan a 227 las víctimas que de una forma cruel e inesperada han perdido la vida. Y cuando el desastre se instala tan cerca, es inevitable sentir el peso de la fragilidad humana. La incertidumbre parece querer abrazarnos. Nos recuerda que vivimos en la ilusión de una falsa seguridad, pues la vida, en un abrir y cerrar de ojos, puede perderse.
En medio de esta tragedia, surge la acción de muchos en favor de los demás. Hemos visto al ejército, fuerzas de seguridad, policía, al personal sanitario y a miles de voluntarios entregando su tiempo para ayudar a quienes han sufrido la Dana.
Hemos visto largas filas de jóvenes, y no tan jóvenes, unos vecinos y otros venidos de todas partes de nuestra España. Algunos previstos únicamente de palas y capazos, pero cargados de generosidad sin límites. Estos gestos nos hablan de un sentido de comunidad que, en tiempos de normalidad, solemos olvidar. No hay aplausos, no hay reconocimientos, solo la voluntad de querer hacer lo correcto. Ahí es donde precisamente se revela la grandeza del ser humano. Por todo esto, hay que estar orgullosos de ser españoles y valencianos.
La mal llamada “generación de cristal”, ha demostrado precisamente su capacidad humana. Han demostrado ser trabajadores, responsables, y han demostrado que están atentos a cuando se les necesita. Han demostrado tener valores, cuando pensábamos que los tenían dormidos. Se les ha notado todo el sacrificio que han hecho sus padres educándolos, porque ya lo dice el refrán, donde no hay mata, no hay patata.
Han pasado 10 meses y todavía se necesita nuestra ayuda. Estamos a tiempo de ofrecer donaciones, o nuestro tiempo para reparar lo material, o para acompañar a quienes han sido afectados. Cada gesto, por pequeño que sea, puede marcar la diferencia. Porque nosotros, en Benifaió, nos hemos salvado, pero nuestros vecinos nos necesitan.
Felices fiestas patronales en honor a Santa Bárbara, patrona de nuestro pueblo.
Benifaió ret homenatge als seus clubs i esportistes més destacats
L’esport de Benifaió va ser protagonista el passat 27 de juny en la desena edició de la Gala de l’esport. L’esdeveniment, que va tindre lloc en el Centre Cultural Enric Valor organitzat per l’ajuntament de Benifaió i el Consell Municipal d’Esports, va congregar a un gran nombre de públic per a presenciar el lliurament d’un total de 14 distincions a esportistes i entitats que al llarg de la temporada 2024/2025 han destacat en les seues respectives modalitats. La gala va començar amb un vídeo resumeixen de les activitats esportives que es practiquen a Benifaió. Cada lliurament de distinció va comptar a més amb un vídeo d’agraïment per part dels premiats.
Com van destacar tant l’alcaldessa de Benifaió Marta Ortiz com la regidor d’esports Bibiana Piles en els seus discursos oficials, aquests reconeixements tenen com a finalitat valorar l’esforç, la dedicació i la constància en l’esport després dels importants éxits aconseguits. Un dels moments més emotius de la nit va ser la menció especial per als jugadors dels equips del CD Benifaió del període 1971-1978 pels importants èxits aconseguits en aquells anys de la dècada dels 70, el lliurament de la distinció va congregar en l’escenari a nombrosos futbolistes d’aquella època.
RELACIÓ DE DISTINCIONS 2025:
Millor Entitat Esportiva: Triesport Roquette Benifaió
Millor Tècnic Masculí: Marcel Villalba Cortés
Millor Tècnica Femenina: Gemma Beltran Cervera
Millor Esportista Promesa Masculí: David Moreno Rovira
Millor Esportista Promesa Femenina: Andrea Martínez Terrés
Millor Equip Promesa Masculí: Cadet B C.D.Benifaió
Millor Equip Promesa Femení: Cadet Femení C.B.M.Benifaió
Millor Esportista Masculí: Ramón Reyes Sánchez
Milllor Esportista Femenina: Claudia Vila Martínez
Millor Equip Masculí: Alvinox C.B.M. Benifaió
Millor Equip Femení: Conjunt Sènior Absolut Club Gimnàstica Benifaió
Millor Esportista amb Diversitat Funcional: Miguel García Gomar
Reconeixement Trajèctoria esportiva: (Colombicultura) Vicente Rovira Montero “Tello”
Reconeixement de l’Esport a la Història: Equips C.D. Benifaió període 1971-1978
La Acción Católica General es una asociación laical creada por la propia Iglesia para la evangelización de las personas y de las realidades en las que está inmersa la parroquia. Tiene como vocación anunciar a Jesucristo a todas las personas, colaborando en la maduración de la fe cristiana de quienes dan sus primeros pasos en la fe y en la vida de la Iglesia, y estableciendo en las parroquias una propuesta estable y articulada para el laicado de todas las edades, donde compartir la fe, revisar la vida y tomar impulso para ser sal y luz en el mundo.
Está compuesta por laicos de las parroquias que tratan de poner a Cristo como centro de sus vidas, en clave misionera, atentos a las necesidades y urgencias de nuestro mundo, dispuestos a actuar en la transformación para la construcción de la civilización del amor. Los proyectos que actualmente se están trabajando son “La cultura del encuentro” y “La dignidad de la persona” que permiten dar respuesta a las realidades que nos rodean y a los nuevos retos que la sociedad nos presenta, para que podamos vivir nuestra fe de una manera comprometida.
Desde la Asociación Amigos de la Cerámica queremos desear a todo el pueblo de Benifaió que disfruten de estas Fiestas Patronales. Al mismo tiempo queríamos dedicar unas líneas para hablaros de nuestra asociación.
Somos un grupo de personas unidas por la pasión por la cerámica, el barro, el fuego y la creación artesanal. En nuestra asociación promovemos el arte de la cerámica hecha a mano, valorando el trabajo colectivo, la experimentación y el aprendizaje continuo. Creamos, compartimos saberes, organizamos talleres, exposiciones y actividades que reconfortan a todo aquel que las realiza. Cada pieza que nace de nuestras manos es reflejo del oficio, la tradición y la innovación que cultivamos juntos.
Desde aquí os animamos a que paséis por nuestro taller sito en C/ San José de Calasanz, 4 (frente al centro cultural), y nos conozcáis.
Felices Fiestas.
Un saludo
Pepi Ramos.
Por ello gestionamos e impulsamos en nuestro pueblo la campaña de Manos Unidas (COMPARTIR es nuestra mayor riqueza en el 2025) y aprovechamos para agradecer vuestra colaboración en la misma.
Os deseamos unas felices fiestas.
Un any més volem fer-nos presents en aquest llibret de festes del nostre poble.
Volem donar les gràcies al poble i sobretot a les mestresses de casa per l’acollida que hem tingut, la nostra associació s’ha triplicat en número de sòcies i això vol dir alguna cosa, gràcies. Volem desitjar-vos que passeu molt bones festes en companyia dels vostres familiars, amics, veïns etc…
Visca el poble de Benifaió!
La presidenta Mª Amparo Molina Beltrán
Queridos vecinos y vecinas de Benifaió
Desde el Club de Pádel APB – Amics del Pádel queremos desearos unas muy felices fiestas y sumarnos con entusiasmo a la celebración de estos días tan especiales para nuestro pueblo.
Nuestro club, que nació hace apenas dos años con la ilusión de unos pocos amigos apasionados por el pádel, ha crecido de forma increíble. Hoy somos ya casi un centenar de socios que compartimos la pasión por este deporte y por crear comunidad en torno a él.
Contamos con una escuela de pádel infantil que forma a los más pequeños en valores como el esfuerzo, el respeto y el trabajo en equipo, y además estamos muy orgullosos de nuestros equipos femenino y masculino, que nos representan en distintas competiciones con dedicación y espíritu deportivo.
Gracias a todos los que nos apoyáis y formáis parte de esta aventura. Seguiremos trabajando con la misma ilusión para que el pádel siga creciendo en Benifaió.
¡Felices fiestas a todos!
Álvaro Martínez Ciscar Presidente del Club de Pádel APB – Amics del Pádel
Associació Amics de la Música de Benifaió, vol aprofitar este espai per saludar-vos i desitjar-vos unes bones festes patronals.
Volem aprofitar també per contar-vos que aquest curs, tretze anys després de la nostra creació continuem mantenint diverses agrupacions com la xikiband, orquestra de corda fregada, cor , banda jove i la nostra banda simfònica, i que totes elles continuen creixent cada any. I ara, ho podran fer encara més gràcies al nou espai per a assajar que té lloc al Centre Cultural de Benifaió.
Al llarg del 2024 hem fet moltes actuacions, però recordem especialment l’acte solemne al Centre Cultural Enric Valor de Benifaió, amb la finalitat d’ajudar les bandes de música que dràsticament foren afectades per la dana el passat 29 d’Octubre a tota la nostra Comunitat, es van recaudar 500€ que vam donar a la Federació de Bandes de Música per a destinar-los a aquestes bandes afectades.
També l’any 2024 hem participat a la de 47 edició del Certamen de Bandes de Música de la Diputació de València on varem aconseguir amb molt de treball i orgull el segon premi , a més, al mes de Juliol , competirem al Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València , aconseguint el tercer premi. Aquests dos certàmens van tindre lloc al Palau de la Música de València i a més dels premis obtinguts les nostres actuacions han estat retransmeses per la Ràdio Nacional Espanyola Clàssica.
Cal tindre en compte, la participació en els programes d’intercanvi de Bandes amb la Societat Unió Musical de Sollana en Abril del 2024 i la participació en la campanya Concert a Dos Bandes amb la Societat Instructiu Musical del Palmar a Setembre de 2024.
La Asociación de Ciudadanos Mayores de Benifaió de la cuál presido tiene el gusto de felicitar a todos los ciudadanos en sus fiestas patronales y hacerles partícipes de las mismas.
Desde estas líneas os invitamos a participar en todos los eventos que organizamos para todas las personas mayores de Benifaió tales como viajes culturales, charlas, baile, meriendas y alguna paella que otra.
El passat mes de Febrer ,vam tindre el plaer de compartir escenari amb el gran trompetista internacional Rubén Simeó amb una gran participació dels veÏns del poble i dels voltants, a qui hem portat de nou per a tots vostés al nostre poble de Benifaió, ja que el públic ens ho ha estat demanant i Rubén ha tingut el plaer de repetir en aquesta localitat, cosa que només ha fet amb nosaltres.
A més a més, gràcies als concerts de Santa Cecília, Nadals, estiu i audicions trimestrals que es fan tots els anys, com una tradició que es manté any darrere any, es pot considerar que esta Associació està consolidada en Benifaió.
Totes les persones que formem part d’aquesta associació vos desitgem unes bones festes patronals, i vos convidem a vindre als nostres concerts i actes, així com animar-vos a formar part d’aquest somni que ja és una realitat.
Este es el décimo séptimo año desde nuestra fundación en la que ya contamos con más de 1.272 socios y queremos seguir creciendo poniendo todo nuestro empeño en hacer cosas para nuestros mayores, esperamos vuestro apoyo para poder conseguirlo.
El Presidente Rafael Doria Satorres
Totes i tots els socis de l’associació ARTISTES DE BENIFAIÓ, volem expressar el nostre agraïment a l’Ajuntament de Benifaió i per haver-nos cedit CASA DE L’ARTISTA al carrer Cavallers 54, un local on desenvolupem les nostres reunions, on preparem i dissenyem els espectacles, activitats, on assagem: teatre, cançons i coreografies. Una seu per a promocionar activitats de caràcter social, assistencials i benèfiques per a les associacions esportives i culturals del nostre poble en general.
Seguim col·laborant i participant en les festes del poble programades per l’Ajuntament, enguany el dia nou d’agost vos anem a presentar-vos l’obra MARE MEUA MARE MEUA!. Un sainet en valencià: “El pare de la criatura” de l’autor Joaquin Llàcer Mahiques, estudiat, adaptat i barrejat amb un espectacle musical amb cançons d’ABBA. Què vos recomanem vindre a vore-nos a l’escola Santa Bàrbara, que de segur aneu a divertir-vos i passar-ho molt bé, contemplant el gran espectacle que vos estem preparant.
I també enguany el dia onze d’agost vos anem a presentar i actuar, fent una gran GALA DEL MANTÓ DE MANILA, amenitzada amb cançons de tots els estils cantades pels nostres socis. L’any passat va ser el primer any que com associació vam participar, enguany volem que millore la participació del Mantó de Manila, la primera part serà la presentació dels mantons de Manila i premi al millor mantó, i la segon part un gran especta -
El grupo de voluntariado de Cáritas en Benifaio, queremos aprovechar estas páginas para saludar a todos y desearos unas felices Fiestas Patronales.
Este año trabajamos con el lema…abriendo caminos a la esperanza, pues desde ahí os damos las gracias por hacer posible que, con vuestro donativo, vuestro tiempo y vuestras oraciones, hayamos podido cumplir con este objetivo un año más de poner un poco de esa esperanza en la lucha cotidiana por la vida de nuestros usuarios mas vulnerables.
“ABRIENDO CAMINOS A LA ESPERANZA”
cle musical que en aquests moments s’està preparant per tal de millorar l’espectacle en general.
Vos recomanem vindre a participar PORTA’T EL TEU MANTÓ DE MANILA , i vine vore-nos a l’escola Santa Bàrbara, que de segur què aneu a divertir-vos i passar-ho molt bé, contemplant el gran espectacle de mantons i cançons que vos estem preparant.
Els nostre objectiu es vore un poble divertit i feliç, ric en activitats culturals, i si tu estàs d’acord amb els nostres objectius, ja ho saps on estem, vine i contacta amb nosaltres, fes-te soci d’ARTISTES DE BENIFAIÓ.
JUNTA DIRECTIVA D’ARTISTES DE BENIFAIÓ
HORARIOS:
Lunes de 10 a 12. Acogida y atención al usuario
Martes de 10 a 12. Ayuda para alimentación
Lunes de 15.30 A 17:30 y jueves de 17 a 19. Recogida ropa
Des del nostre Club volem desitjar a tots els veïns i veïnes del nostre poble que gaudeixen de les festes patronals i convidar-los a que s’apropen a la pista de frontennis per a poder participar i gaudir del nostre esport.
En esta temporada 24-25 que acaba de finalitzar hem competit en les lligues de 1º i 3ª categoria provincial amb les seues respectives competicions de copa. L’equip de 1ª ha quedat en dotzé lloc i en copa hem arribat fins quarts de final. L’equip de 3ª ha quedat en sisé lloc en lliga i hem arribat fins a les semifinals de copa.
Entre la resta d’activitats del nostre Club cal destacar la consolidació del Torneig Local per a jugadors amb un nivell no federat o de 3a que celebrarà la seua edició número VIII del 28 de juliol a l’1 d’agost. També celebrarem el nostre tradicional Torneig Obert que enguany celebrarà l’edició XIX del 4 al 14 d’agost per a jugadors federats.
Finalment, dir que tot aquell que estiga interessat a entrar a jugar en el nostre Club pot passar-se per la pista de frontennis del Poliesportiu Municipal de dilluns a divendres què entrenem o cridar als telèfons de contacte que ficarem als cartells del campionat.
Salutacions i bones festes!
Xavier Ródenas.
Secretari del Club Frontennis Benifaió
Des del “Club Deportivo Benifaió”, volem compartir amb tot el poble l’orgull i la satisfacció per la temporada que acabem de tancar. Un any que ha estat marcat pel creixement, la il·lusió i l’esforç compartit de centenars de xiquets, joves i famílies que formen part del nostre club.
Aquest any hem comptat amb 20 equips , des de la categoria querubí fins a l’amateur, una xifra que reflecteix la consolidació del projecte esportiu i educatiu que defensem des de fa anys: un club arrelat al poble, compromés amb la filosofia de la cantera i amb el desenvolupament dels nostres jugadors i jugadores locals.
Tots els equips han signat una gran campanya esportiva , competint amb passió, respecte i orgull pel nostre escut. Destaquem especialment el creixement del futbol femení , una aposta ferma i amb molt de futur. En aquest sentit, l’equip infantil femení ha aconseguit proclamar-se campió de la Copa Plata del seu grup, una fita que confirma l’excel·lent treball que s’està realitzant i que ens ompli d’esperança per seguir avançant en la igualtat d’oportunitats dins del futbol.
Enguany també hem viscut moments molt especials fora del camp, com la nostra participació en la Gala de
l’Esport de Benifaió, on vam tindre l’honor de viure un emotiu homenatge als jugadors locals de la dècada dels 70. Un reconeixement més que merescut per a aquells que van posar els fonaments del que hui és el CDBenifaió, i que són exemple de passió, sacrifici i estima pels colors del nostre club.
Des del C.D. Benifaió, volem agrair el suport de totes les famílies, aficionats, patrocinadors i institucions que ens acompanyen en este camí. El nostre compromís continua sent el mateix: formar persones a través de l’esport, promoure valors i continuar fent del futbol una ferramenta d’unió per a tot Benifaió.
Alerallaets! Alerallaetes!!
Un año más nuestro Club Deportivo Petanca Benifaio colabora en el libro de fiestas patronales 2025 y como cada año estamos en plena fase de competiciones tanto a nivel regional autonómico como nacional, en estos momentos ya hemos jugado varias fases provinciales tanto en individual como en tripletas y dupletas, también hemos participado en varias previas de clasificación para campeonatos nacionales consiguiendo clasificarse para el OPEN DE ALICANTE a disputar en agosto, también tenemos la intención de jugar como club en el PROVINCIAL DE VALENCIA un torneo de mucho prestigio a nivel nacional y en septiembre empezaremos la liga regular de la comunidad con los jugadores Michel Bargues, Javier Orozco, Javier Bayona, Manuel Ruiz, José Linares, Dani Carmona, Francisco Iborra, Raúl Carmona, José Torres, Luis Berlanas, José Sánchez, Francisco Javier Díaz y Rafa Carmona como técnico nacional un elenco de petanqueros jóvenes y experimentados que nos deleitaran cada fin de semana de competición con su juego espectacular, para conseguir representar a nuestro club al máximo escalafón nacional.
También vamos a seguir con el programa social que llevamos haciendo durante años destacando eventos como el tradicional torneo de fiestas el 15 de agosto, nuestro día de las paellas del club el cual es un día muy bonito donde la armonía y el buen ambiente es tradicional y realizaremos nuestro torneo de navidad, estos eventos demuestran la gran aportación de los socios al club con mucha gente joven en la actualidad, y el buen trabajo realizado por la junta directiva.
Todas estas competiciones durante el año importantes de nuestro club las podréis seguir a través de nuestra página de
El Club Gimnasia Benifaió Valencia es sinónimo de esfuerzo, elegancia y excelencia deportiva. A lo largo de los años, nuestras gimnastas han brillado tanto en gimnasia rítmica como en acrobática, logrando numerosos títulos a nivel autonómico y nacional, y llevando con orgullo el nombre de Benifaió a lo más alto del podio.
Cada entrenamiento, cada coreografía, cada acrobacia ejecutada con precisión, representa la pasión de nuestras deportistas y el compromiso de todo un equipo técnico que cree en la formación en valores tanto como en la competición. Este club es mucho más que medallas: es una familia unida por el deporte, por los sueños y por el amor a nuestro pueblo.
facebook Club D Petanca Benifaio y a nivel nacional podréis también ver competiciones de campeonatos de España a través del canal de YouTube FEP TV donde es totalmente gratuito la suscripción, allí podréis disfrutar de las competiciones de alto nivel que se televisan en directo como la que presenciaremos pronto con los europeos y mundiales.
Agradecer a todos nuestros seguidores el apoyo recibido y también a la concejalía de deportes del ayuntamiento que siempre nos ha apoyado en todo lo necesario para este deporte de la petanca y nos ha seguido con entusiasmo en todas las competiciones deseando finalmente poder realizar junto a ellos el ansiado proyecto deportivo de nuestro club tener unas instalaciones deportivas de nivel condicionadas para practicar este bonito deporte y poder así crear una escuela deportiva para iniciación de los chico/as que quieran competir en este bonito y espectacular deporte.
Sin nada más que decir se despide la junta directiva del club que os invita a pasar unas felices fiestas patronales y disfrutar de nuestro deporte. LA PETANCA
LA JUNTA DIRECTIVA
Queremos expresar un agradecimiento muy especial a Choví, nuestro patrocinador oficial, por su apoyo constante y compromiso con el deporte local. Gracias a empresas como Choví, que apuestan por el talento de nuestra juventud, es posible seguir creciendo y representando con orgullo a Benifaió en cada competición.
Con motivo de nuestras queridas fiestas patronales, desde el Club Gimnasia Benifaió Valencia queremos felicitar a todo el municipio y desear unas celebraciones llenas de alegría, tradición y convivencia. Que estos días sirvan para reencontrarnos, disfrutar y seguir fortaleciendo los lazos que nos unen como comunidad.
¡Felices fiestas a todos! Con cariño y orgullo,
Club Gimnasia Benifaió Valencia
Somos un grupo de Amigos con mucha afición a las Motos, nos reunimos para toda clase de actividades relacionadas con las motos, a principios de 1997 fundamos el (Motoclub Tramusser de Benifaió) para organizar Rutas, Matinales, Concentraciones, y conservar esta bonita afición en el pueblo de Benifayó. Ya llevamos 27 años haciendo acontecimientos para conservar la Afición en nuestra Localidad.
Este año, dentro de la XVI Memorial de Francisco González de Motos Clásicas , el Motoclub Tramusser junto al Ayuntamiento de Benifaió hemos recordado el pasado 11 Mayo 2025 la figura del (10 veces Campeón de España) de los años 60 (Francisco González Sanchis) . Una cita emotiva con una ruta por las calles de Benifaió, con una parada obligatoria (Homenaje a este gran piloto local) colocando una Corona de laurel en la Placa que lleva su nombre y siguiendo el recorrido tanto por la localidad como por alrededores y terminando la vuelta en la Plaza Mayor Benifaió con un refresco, este año se ha incluido la visita a la Torre de la Plaza de Benifaio (símbolo de esta localidad)
Agradecemos ante todo al Ayuntamiento Benifaió como a todos los colaboradores que siguen estando ahí durante todos estos años y poder tener la figura de Francisco González en el lugar que se merece (siempre recordado por los vecinos de Benifaió).
Des del club “Alas” Benifaió, volem desitjar unes bones festes a tots els veïns del poble.
Enguany hem disputat diferents competicions, en les que han quedat com a campions els següents coloms:
-Concurs de Nadal: colom “Templario” de Vicente i Joan Rovira.
-Concurs Especial: colom “Alacran” de Vicente Pastor.
-Concurs Local: colom “Hector” de Julio Duart.
-Concurs final: colom “Mama” de Fausto Madrid i coloms “Alaska” i “Impecable” d’Antonio Cuco.
I cal destacar el colom “Tocs” de Julio Duart, campió de la competició més difícil de guanyar, La Lliga.
Hem de lamentar la pèrdua d’un dels nostres, Vicente Rovira (El Tello), gran colombicultor d’este Club.
Per a finalitzar, donar les gràcies a l’Ajuntament i a la Policia Local per tota l’ajuda prestada.
Un any més, tots els socis i sòcies de l’Associació Benifaió en Dansa, vos desitgem unes bones festes i aprofitem este espai per a convidar-vos a les danses en honor a Santa Bàrbara que es duran a terme al 15 d’agost, les quals, són un ball popular a les places i carrers de les poblacions valencianes, on pot participar tot el que vullga, la vostra presència farà que la celebració siga encara més especial.
Per preparar-les es faran uns tallers, on podrà anar tota aquella persona que vullga aprendre-les i passar-ho rebé. La data i hora està indicada al programa de festes.
Enguany, com cada any, hem tingut una agenda molt plena: escola de danses per a adults i xiquetes i xiquets, danses d’hivern, balls de la festa del carrer l’ermita i Sant Antoni, inauguració de l’Exposició del Ninot, participació en la Cavalcada de Reis, processó cívica del 9 d’Octubre, processó de la Festa del poble, eixides a Patrix, Xeresa, Carlet, Alginet, Requena,..., però l’acte que ha sigut més innovador i que vam fer amb molta il·lusió va ser ballar les Valencianes de Benifaió acompa -
Tots hem patit històriques emissions pestilents provinents del polígon industrial pròxim al nostre nucli urbà (Jaume I). Durant molts anys s’han interposat: denúncies , queixes, recollides de firmes … i excepte actuacions puntuals, seguim sense aconseguir la comprensió i protecció necessària de les nostres autoritats.
QUÈ
Primer.- Controlar la qualitat de l’aire que respirem. Per a això, caldria realitzar un control permanent amb:
• Estacions de Monitoratge: Instal·lar estacions de monitoratge de la qualitat de l’aire al voltant del polígon i en punts estratègics dins del nucli urbà proper per a mesurar la concentració de contaminants.
• Tecnologia de Sensors: Utilitzar sensors avançats i equips de mesurament que capturen dades en temps real sobre les emissions.
• Freqüència de Mesurament: Establir un programa de monitoratge continu o periòdic per a obtindre dades representatives.
Però, per a poder dur a terme adequadament tot l’anterior cal potenciar la figura de la Tècnica Municipal de Medi Ambient
nyats de la Banda de la SAM i cantades per Rosana Celdran. Si poguera ser, voldríem tornar a fer-ho enguany com a cloenda dels actes institucionals.
També volem convidar a tot el poble de Benifaió, a formar part de la nostra associació, ballant i/o col·laborant en activitats de recuperació de les tradicions del poble i difusió i promoció del folklore valencià.
S’animeu? Vos esperem amb els braços oberts!
Mª Carmen Alcaide Presidenta
que seria l’encarregada de fer les tasques de control i seguiment com a garantia d’imparcialitat.
Segon .- Compliment estricte de la legalitat mediambiental iniciant processos sanciona-dors quan siga procedent.I si no tenen ordenança , ja tarden. Estem parlant de Salut Pública. Poca broma. No és de rebut que es contamine i damunt els isca gratis.
Davant aquesta problemàtica, no es pot argumentar falta de recursos econòmics ja que, per això, estan els impostos municipals (ICIO-IAE-IBI-Ordenança d’abocaments…). Sols cal que es dediquen els recursos econòmics necessaris generats per l’activitat industrial per a suprimir l’impacte sobre la població.
Tercer.- Finalment, mentrestant (i això és molt important) hem de presentar sempre per escrit les queixes per les molèsties a l’Ajuntament per a que quede constància.
Un any més ens dirigim a tot el poble de Benifaió des d’aquestes línies on, sense dubte, ens serveixen per fer un xicotet balanç de la temporada i desitjar-los gaudir de les nostres festes patronals.
Aquest any, volem destacar que és un any molt especial per al nostre club, ja que hem comptat amb la col·laboració de patrocinadors locals que ens han donat un impuls molt important, i de segur, que és l’inici d’un camí que estarà ple d’èxits. En primer lloc, agraïm de tot cor a Alvinox, el nostre patrocinador principal, que ha confiat en nosaltres i ens ha recolzat amb la seua implicació i suport, fonamentals per seguir creixent i millorant com a club.
També volem donar les gràcies a Catena Abogados, que s’ha sumat també a la nostra família com a patrocinador, aportant la seva confiança i ajuda per fer possible tot el que hem aconseguit.
La col·laboració d’aquests empresaris locals fa que la nostra família siga més forta i ens anime a seguir treballant amb il·lusió i passió per l’esport i els valors que ens uneixen.
En l’àmbit esportiu, tanquem la temporada 24/25 d’una forma molt il•lusionant, com sempre hem fet, centrant-nos en l’esport base per construir els nostres ciments i que ens porten a ser un club consolidat que continue augmentant el nombre de famílies, la qual cosa ens ompli d’orgull i molta il•lusió.
Des del club, estem molt contents i orgullosos de tots els nostres equips i les seues famílies, per la seua actitud, el seu compromís i per descomptat dels seus èxits esportius. Volem destacar als nostres equips Aleví Mixte, Cadet Femení i Infantil Femení, que es và ren classificar per jugar les eliminatòries de les seves lligues.
Sumem a aquesta felicitació al nostre Benjamí Mixte, els més menuts i menudes que competeixen, que sent molts d’ells menors que els seus contrincants, han aconseguit competir de valent i construir un grup molt il•lusionant que de segur que ens porta molts èxits en el futur.
I com no, el nostre Sènior Masculí, que es va proclamar campió de la Lliga Zonal, aconseguint l’ascens de categoria a Preferent, amb tots els jugadors formats a casa.
Sense dubte, aquests són els èxits dels quals ens sentim més orgullosos, ens han fet vibrar i emocionar-nos en cada enfrontament, plenant les grades en cadascun dels partits, i el més important, formant una autèntica família construida des de la base amb la perfecta unió d’esport, amistat i passió pel nostre esport.
Per finalitzar aquesta temporada, ens agradaria agrair a tots i totes qui fan possible que el nostre Club continue sent un referent, en especial a les nostres famílies i els nostres jugadors i jugadores, sense ells i elles res d’açò seria possible. I com no, al nostre Ajuntament, que des de la seua Regidoria d’Esport ens donen tot el suport durant la temporada, en cada activitat i en la cessió de les instal•lacions.
Des del Club Bàsquet Marcelina Benifaió volem desitjar a tothom unes bones festes, i els animen a disfrutar de totes les activitats que organitzem durant la temporada, on vos animem a seguir-nos a les nostres xarxes socials (@cbmarcelina) i disfrutar junts d’aquest esport que ens apassiona.
Un any més, des del Club Triatló Triesport Roquette Benifaió volem aprofitar aquest espai en el llibre de festes per desitjar-vos a tots i totes unes festes plenes d’alegria, germanor i bons moments.
Este estiu estem especialment feliços i orgullosos: hem rebut el premi a la millor entitat esportiva de Benifaió 2025. Un reconeixement que ens ompli d’orgull i que volem compartir amb totes les persones que formen part del club: des dels triatletes adults fins als més menuts, passant pel cos tècnic, mares, pares i, com no, la nostra junta directiva. A tots, gràcies de tot cor. Sense vosaltres, res d’això seria possible.
El triatló és molt més que un esport. És sacrifici , constància, superació i passió. Mantenir viu un club com el nostre no és fàcil, però l’esforç i la il·lusió que hi posem dia a dia fa que cada entrenament, cada prova i cada repte tinga sentit. Som una gran família i estem convençuts que el millor encara està per arribar.
Per això, volem animar a tots aquells xiquets, xiquetes i adults
que tinguen curiositat pel món del triatló a vindre al setembre a les nostres jornades de portes obertes. Una oportunitat perfecta per conéixer de prop este esport tan complet i compartir amb nosaltres els valors que ens mouen.
No podem deixar de donar les gràcies al nostre patrocinador
Roquette Laisa, i també a l’Ajuntament de Benifaió i a la Regidoria d’Esports per tot el seu suport, per cedir-nos les instal·lacions de la piscina coberta i per ajudar-nos a fer realitat cada activitat esportiva.
Benifaió, gràcies! Gaudiu molt de les festes i... ens veiem entrenant!
Estimats veïns, estimades veïnes,
La Unió Democràtica de Pensionistes (UDP) de Benifaió tenim el plaer de saludar-vos, un any més, a través d’aquest llibret editat en motiu de les festes patronals del nostre poble. Unes festes que hem de continuar conservant ja que són el nostre passat, present i futur. Unes festes que demostren que som un poble únic, i que volem mantenir, sens dubte, les nostres tradicions i la nostra cultura.
Voldria aprofitar l’ocasió per convidar tots aquells pensionistes que encara no coneixen la nostra associació que vinguen a la llar del jubilat perquè vegen totes les activitats que fem (balls, dinars, viatges, concursos…) i s’animen a participar-hi. Podreu comprovar que som una gran família en la qual es poden passar uns bons moments.
Finalment, desitjar-vos que gaudiu d’aquestes festes que trauen al carrer art i tradició i que les passeu en harmonia al costar dels vostres fills i néts, és a dir, al costat de la vostra estimada família.
Us desitgem a tots i a totes unes bones festes!
Juani Caballero
Limón, Presidenta
per Leo García Gadea
...PERQUÈ SÓN DE CANYA VERDA...
El cançoner valencià és com una enciclopèdia històrica que comprén les arrels, vida i costums des de l’antiguitat i la festa ocupa en ell una part molt important. I sí, la pólvora també es nomena com no podria ser d’altra forma. Ací, per a embotinar als clavaris i coeters diem “no hi ha cebo” o “no hi ha coets” per exemple, pero la Cordà, la “provessó” (com la nostra cap) i totes les manifestacions de foc que puga’m imaginar-se desenrotllen per tota la Comunitat i per tota la costa Mediterrània.
Sabeu que no fa molt de temps els coets es fabricaven omplint de pólvora trossos de canya enrotllada en fil i que moltes voltes el coet rebentava abans d’arribar al tro final. Pot ser per això que en algun lloc de la nostra Terra, per a embotinar als tiradors els deien que els coets eren “de canya verda”, volent dir que estaven fallats.
I els cantaven esta cançoneta, de la que, investigant hem pogut trobar també la tonadeta...
Ya no en queden, ya no en queden, ya no en queden de coets, perque són de canya verda i de fulla d’anouer.
Renyida estic, renyida estaré, p’a tota la vida no m’ajuntaré.
Ya no en queden, ya no en queden, ya no en queden de coets,
Entre coreografia i coreografia, ja ha passat un any més, ni compte ens hem donat de com passa d’apresa el curs, i no serà de tan a gust que hem estat, i el bon ambient que es respira? Igual que en els nostres esperats i nombrosos sopars de Nadal i fi de curs, i l’exhibició de Nadal.
Pues si, puc afirmar-ho, de tan bé que ens ho passem, a banda de fer exercici i estar en forma, tan important en estes edats ens divertim i socialitzem.
Recorde, com sempre, la importància de fer esport per a guanyar mobilitat, coordinació, estabilitat, reforçar la musculatura….i com no, socialitzar i suport, que tant ens falta en moments de la vida.
perque són de canya verda i la fulla és d’anouer. A la catachim chim chim chim que la figa està verda a la catachim chim chim chim que ya madurarà.
Seguint el camí que ens hem marcat per a mantindre les tradicions, finalment poguérem fer la Festa del Foc Antic, en “Provessó” en honor a Santa Bàrbara i Cordà de Foc Tradicional, festa que enguany millorarem perquè tot el món puga gojar de la millor manera possible, després d’haver-ho ajornat per la desgràcia d’octubre. Des d’ací recordem a tots els damnificats i saludem a les colles coeteres germanes dels pobles afectats.
Res, esperem que tinguem ja preparat tot l’equipament, sobretot recordeu, les ulleres de seguretat, tot és important, però les ulleres són indispensables, també per a la “Provessó”, eixa “Provessó” que hem fet gran gràcies als participants i també als espectadors, una manifestació única en el món.
SÓN DE CANYA VERDA!
Bibliografía:
Enric Gimeno Estornell, Dolores Gimeno Vidal: La cançó popular en la primera mitat del segle XX a Vila-real. Temes Vila-realencs, Sèrie IV, Número 21
Melodia en youtube.com/watch?v=tVRc3FuR1tQ
Per això, no us ho penseu més, vos convidem a vindre a fer esport, encantats de rebre-vos!!!! Tan sols ens queda desitjar-vos unes bones festes patronals i a gaudir al màxim.
La monitora. Inma Gas
Un any més acudim amb gust a la fita que ens brinden les Festes Patronals per a parlar de les activitats de la nostra Societat, totes elles entroncades en la Música des dels vessants de l’ensenyament (Centre d’Estudis Musicals i Escola de Música), de la difusió de la cultura musical (concerts) i de les participacions com a acompanyant ineludible en els festejos populars que se celebren en el poble.
Quan mirem amb la perspectiva d’un any totes les activitats que organitza o protagonitza la SAM, no deixem de sorprendre’ns. El dia a dia, el funcionament quotidià de l’entitat de portes endins, a vegades ens fa perdre a nosaltres mateixos la projecció social de la labor que fem. Per això és bo detindre’s hui a contemplar allò més visible i que justifica la raó de ser de la SAM: les actuacions de la Banda.
Acompany àrem les celebracions del 9 d’Octubre passat, celebràrem la festa de la nostra patrona Santa Cecília amb un concert i una missa, vam fer un Concert de Nadal, participàrem dins de les festes nadalenques en el concert-espectacle “Tubanadal” a la Plaça Major… Ja enguany, hem fet el Concert de Primavera inclòs al cicle Excel·lent i participat en activitats comarcals organitzades per la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana i altres entitats oficials, com l’Aplec de Bandes celebrat recentment a Carlet o el Concert d’Intercanvi amb la Banda de la Societat Musical “Poblats Marítims”, a Benifaió i al Cabanyal. També participàrem en les activitats
falleres acompanyant les Comissions de la Falla Santa Bàrbara i Mitja Capa i en les festes religioses celebrades al llarg de l’any.
Per a les Festes Patronals la Banda intervindrà en l’espectacle musical “Eurosinfónico Band Concert” dirigida pel mestre José Vicente Leal Mora, on s’interpretaran cançons famoses del festival Eurovisión.
L’any que ve la SAM complirà 100 anys. Ja estem preparant un programa d’actes per celebrar com cal una efemèride tan important.
Totes estes activitats no podrien celebrar-se sense la col·laboració dels nostres socis, sustentació fonamental, ni sense les subvencions dels organismes oficials que tutelen el sosteniment d’eixe fenomen musical tan valencià que són les Bandes de Música. I en este punt és de justícia esmentar l’Ajuntament de Benifaió pel seu constant suport. A tots ells els donem les més efusives gràcies.
Ara, a gaudir de les festes!
Francisco Grau Ull President
Estimats veïns i amics,
Des de l’ACEB (Associació de Comerços i Empreses de Benifaió), és un plaer poder expressar, a través d’aquest llibre de Festes, l’alegria que ens dona poder agrair-vos a tots, en veure que en tots els esdeveniments que hem estat preparant amb molt d’entusiasme i esforç, heu participat d’eixos moments, que són els que ens uneixen i ens fan gaudir d’aquesta comunitat.
Volem continuar preparant activitats perquè tots els nostres comerços i empreses puguen participar i fer-vos partícips, per tal de gaudir i, així, tindre l’oportunitat de donar suport al nostre comerç local, que tant aporta a l’economia del nostre poble.
Com ja sabeu, enguany hem preparat un mercat de Nadal dins del Mercat Municipal i la 1a Shopping Night. En el mercat de Nadal s’ha pogut gaudir d’actuacions en directe, concursos, tallers de ceràmica per als xiquets…, i una representació dels comerços locals, com ara floristeries, bars, centres de bellesa, herboristeries, roba infantil i d’adults, etc. I les persones que feu possible aquest mercat nadalenc sou tots vosaltres, que veniu a veure’ns i feu que continuem amb il·lusió i ganes de participar any rere any. Per això, moltes gràcies de part del comerç local.
I què dir de la Shopping Night…? Doncs gràcies a tots pel vostre afecte. Des de les associacions convidades, totes sense
excepció, ens heu aportat alegria i harmonia amb la vostra presència. Agraïm especialment al Centre Andalús les seues invitacions als seus actes festius i que ens hagen correspost traslladant-se a Benifaió per acompanyar-nos en aquesta primera edició de la Shopping Night, la primera de moltes més que marcaran tendència.
Crec que tot Benifaió va estar amb els Jajagers, que amb les seues ocurrències i acudits van fer les delícies de tots, fent que aquella nit, que amb tant d’esforç, treball i il·lusió vam preparar, fóra GENIAL.
Tots els mesos s’han organitzat tallers, xarrades, degustacions d’arrossos, concursos i més cosetes que s’aniran cuinant perquè tots els ciutadans de Benifaió i veïns d’altres localitats puguen donar suport al nostre comerç local. Recordem que aquest suport és el creixement i benestar de tots.
També volem agrair des d’ací la col·laboració de les clavariesses, que amb el seu entusiasme han ajudat a amenitzar els esdeveniments, tant per a xiquets com per a majors.
Així que, des de l’ACEB, vos desitgem que gaudiu d’aquestes Festes!!
LA JUNTA DIRECTIVA
Aprofitant l’espai que ens brinda l’Ajuntament en el present programa festiu, el Cor Madrigal passa a fer una exposició de les seues activitats dutes a terme al llarg d’aquest curs 202425 que ara finalitza.
Començarem pel concert de festes d’agost de 2024. Els Cors Parroquial, Centre Musical Paternense, Madrigal, a més de les veus solistes Saray García, Empar Llàcer i Pascual Andreu, junt a la Societat Artístico Musical de Benifaió, tots dirigits per José Vicente Leal, vam interpretar una meravellosa vetlada d’òpera amb àries, duos, cors i preludis que van provocar l’entusiasme entre el nombrós públic assistent. Fou un audaç esforç col·lectiu per acostar el món operístic al nostre poble.
Pel mes de setembre la població de Càrcer celebra les seues festes patronals i, a tal efecte, vam oferir en la seua església un concert de cançons populars que agradà molt a la gent que omplí el temple.
El 30 de novembre el Cor Madrigal, acompanyat de la Sinfonietta Valenciana, actuà a l’Auditori Rex de Castelló, interpretant el bellíssim oratori Les set últimes paraules de Crist en la creu, de Joseph Haydn. Els músics de l’orquestra, ben preparats per José Vicente Leal, foren els dignes acompanyants d’una actuació sublim i commovedora que el públic sabé agrair amb generosos aplaudiments..
Com que el nostre repertori també comprén música litúrgica sovint ens criden per a interpretació de misses. Tal fou el cas
de la missa de noces que cantàrem el 6 de desembre a l’església de Sant Valero i Sant Vicent en el barri de Russafa del Cap i Casal. Així mateix, el 19 de març, festivitat de Sant Josep, vam interpretar la missa al nostre temple parroquial de Sant Pere.
Al tancament d’aquest article encara no hem realitzat dos concerts: un, a Almussafes, acollint-nos a la campanya Encontres 2025 que patrocina la Conselleria de Cultura i Educació. Al Centre Cultural de la veïna localitat actuarem el 31 de maig junt als Cors Escola de Música José Serrano de Sueca i l’Orfeó d’Almussafes. L’altre concert serà la cloenda del curs. L’atractiu programa versarà sobre Bandes Sonores de famoses pel·lícules i l’interpretarem en l’església parroquial el dia 13 de juny.
Observem amb preocupació l’escassa renovació i disminució de cantaires del Cor; és per això que fem un crida a totes les persones que estimen la música i el cant coral perquè s’acosten a cantar amb nosaltres.
En l’apartat d’agraïments cal assenyalar la col·laboració que rebem de la Regidoria de Cultura, la parròquia, el col·legi Crist Rei, Hèctor (el nostre pianista acompanyant), José Vicente Leal amb els seus músics i, com no, al nostre públic incondicional. Menció especial mereix Candi, el nostre director, font de vitalitat, inspiració i artífex dels nostres èxits.
El Cor Madrigal els desitja bones festes i bona música.
Joan Ròdenas, cantaire del Cor Madrigal.
46 Edició SETMANA DE LA JOVENTUT 2024
Com tots els anys, passem a destacar l’ocorregut a La Setmana de la Joventut de l’any passat. Aquest any, repetim amb quantitat en nombre d’equips inscrits que ha tornat a ser de 13 conjunts, nombre d’equips superior a les previsions. Destacar, altra volta, que dos dels 13 equips, es format, íntegrament per dones, les Clavariesses’22, capitanejades per Carme Marí i Paula Camarasa, i “Les Rayaetes”, dirigides de forma magistral per Judit Martínez i Rocío Martínez aportant, aquests dos equips, gran alegria, desenfado i esportivitat a tots els seus encontres.
En el merament esportiu, el desenvolupament del torneig ha sigut, possiblement, dels millors dels últims anys, amb el bon joc i l’esportivitat ha estat present a tots els partits. Classificació dels equips guanyadors:
Campió: La Royal Academy, capitanejats per Alejandro Rovira i un magistral Rubén Miralles.
Subcampió: Talleres Terres de Natalio Mas i Edgar Borràs.
Millor Jugador: Rubén Miralles del Royal Academy, per segon any consecutiu.
Millor afició: Clavariesses’24, dirigides per Carme Marí i Ainhoa Fernández.
Millor equip femení: “Les Rayaetes” de Judit Martínez i Rocío Martínez.Millor Porter: Rober Fernández de Talleres Terres.
El Xiflec som més que una associació, som una família unida pel foc, la festa i la passió per la pólvora. Representem un reflex de la societat que volem: lliure, diversa i igualitària. Totes i tots comptem per igual: no importa d’on vingues, com t’identifiques o a qui estimes; cada persona és lliure d’elegir la seua identitat, tindre veu i espai.
Perquè la festa és més rica quan parteix de moltes veus, de diferents orígens, diverses creences i colors però totes som una. I no només ho celebrem, sinó que ho encenem amb orgull; cada coet, una veu; cada foc, una identitat.
Des de El Xiflec defensem la llibertat de ser, participar, expressar-se i viure la festa com cadascuna la sent; amb res -
Campió Repesca: Pumping Iron de Oscar Conde i Guillermo Boluda.
Subcampió Repesca: Barber Shop Universal portats per Imad Joulil i David Segura. Des del Club Esportiu Mussa donem TOT L’AGRAÏMENT a l’Ajuntament, Regidoria d ‘Esports i als comerços locals que amb el seu suport fan possible l’existència d’aquest esdeveniment esportiu:
Carp. Metal. Fèlix Moreno, Seguros Oscar Balsells, Jaume Joiers, Cerveseria Samoa, Auto-escola Guillem, Fisioteràpia Balance, Chovi, Helados La Ibense, Font Salut, Amèrica Sunday, Funerària Meneses, Assessoria Miguel Gómez, Casa Alòs, Cafe 24 Plaça, Rte Chino FULILU II, Loteria Virgen Carmen, Citroën Gonzalo Alginet, Entrenament personal José Duart, Construcciones Toledo, Bar Els Rogets, Pizz. Ricco Ricco, Bar Inma, Barber Shop Universal, Auto-Repar José Luis Pons, Ferreteria Herrero Bosh i Carns Enrique mercat.
G R A C I E S
Club Esportiu Mussa desitja a tots els veïns de Benifaió unes bones festes patronals.
pecte i passió, perquè cap espurna es quede fora del cor de la festa; nosaltres som espurna, coets, flama i foc.
Som festa i per mantenir-la cal passar la corda.
Qui corda passa, Cordà empeny!!!! Salut i coets!!!!
Estimades veïnes i veïns de Benifaió, aprofitem l’ocasió per a saludar-vos i desitjar-vos unes molt bones festes patronals.
Des del Centre d’Estimulació “La Llimera” es realitzen nombroses activitats diàries per a promoure la qualitat de vida de les persones afectades de qualsevol tipus de demència, des de fases inicials fins a fases moderades del trastorn. Aquestes intervencions es basen en teràpies no farmacològiques des d’un abordatge multidisciplinari i que compten amb fonamentació científica.
És comú el desconeixement de les activitats que es realitzen en “La Llimera” ja que no es tracta d’un Centre d’acompanyament i assistencial sinó terapèutic. Les persones que assisteixen realitzen activitats de manera continuada des de la seua arribada al Centre: orientació a la realitat, estimulació cognitiva, fisioteràpia, oci terapèutic, etc. Podent tractar-se d’intervencions realitzades en grup o de manera individual.
En relació a les activitats individualitzades, un dels serveis de “La Llimera” és el programa d’intervenció individualitzada orientat a persones en fases inicials o inclús prodròmiques de la malaltia, quan el deteriorament cognitiu és lleu. Aquest programa es basa en les necessitats específiques de la persona i sol incloure sessions d’estimulació cognitiva i de fisioteràpia indi-
viduals, podent traslladar-se part de la realització d’activitats cognitives al domicili, mitjançant la plataforma NeuronUP. Està demostrat científicament que la participació en aquest tipus de programes, quan més primerenca és, més bons resultats obté i promou mantenir l’autonomia i alentir el progrés de la malaltia.
A més a més, volem aprofitar aquest altaveu per a conscienciar a la població de la importància del caràcter preventiu que tenen aquest tipus d’activitats i com la participació en tallers on es treballen aspectes cognitius, físics, emocionals i socials pot endarrerir l’aparició del procés de malaltia. Per aquest motiu AFABALS es troba tant implicada en col·laborar i emprendre accions preventives per a promoure un envelliment actiu i saludable.
Des d’AFABALS animem a totes les persones adultes majors a dur una vida activa, tant cognitiva com físicament i a que davant qualsevol sospita o presència de símptomes que puguen estar afectant al dia a dia vos fiqueu en contacte amb nosaltres al 628148019, on vos assessorarem i oferirem el suport necessari.
Per últim, agrair la col·laboració continuada i el suport rebut per part del poble i l’Ajuntament de Benifaió, molt bones festes!
Ens presentem la nova Junta de les Dames de la Música de Benifaió. Donem les gràcies a Àngela, Pepi, Suni, Olga, Isabel i Carmen per haver col·laborat en este projecte tan gratificant, el seu treball al llarg d’estos anys ha segut inestimable, i rebrem a Paloma, Carol, Sonia i Amparo que s’han unit a esta gran família per continuar ajudant als nostres músics.
Com sabeu, el nostre objectiu final és la col·laboració en l’adquisició d’instruments dels xiquets i xiquetes que estudien música en el CEM, futurs músics del poble de Benifaió. L’exercici de l’any passat vam poder comprar una banqueta de piano marca Roland, dos trombons ABS ZTB-20 Sib, vint faristols negres amb logo de l’associació i com a última despesa, i creguem la més important, un donatiu a Societat Musical d’Algemesí de 1000€ per ajudar a recuperar-se de la DANA.
Els músics ens alegren la vida i nosaltres procurem ficar el nostre gran de treball per a que continuen deleitant-nos de la músi-
ca en directe i viu. Dins de les nostres activitats, organitzem en novembre, en la cel·lebració de la patrona i festa dels músics, el típic berenar, on estan convidats tots/es els socis/es actuals i els futurs, per a conmemorar-ho, amb l’exposició dels nous instruments adquirits. A més a més, vos esperem al concert d’estiu de festes del poble on, aprofitant l’event, podreu disfrutar d’algunes sorpreses per als que acudiu.
Finalment, vos animem a unir-vos i col·laborar en este nou repte de la nova etapa musical. Si vos decidiu podeu contactar amb nosaltres a través del correu electrònic damesdelamusica@ gmail.com, de l’Instagram @DAMESDELAMUSICASAN o de la pàgina del facebook: https://www.facebook.com/damesdelamusicabenifaio/
La Junta de les Dames vos desitja molt bones festes !!!!
La junta local contra el càncer de Benifaió vol desitjar, en primer lloc, unes bones festes patronals a tot el poble de Benifaió i donar l’enhorabona a tots els col·lectius implicats enguany en les nostres festes, que ho gaudim tots i totes el màxim.
Aprofitem aquest espai, per a animar a tota la població a la participació del sopar solidari que realitzem dins de la programació de les festes del nostre poble. La nostra millor satisfacció és veure a un poble unit per una gran fi com ho és la lluita contra el càncer.
Volem agrair, de nou, la gran acceptació que ha tingut la nostra campanya solidària Benifaió Apadrina, i que tindrem en marxa fins a final d’any.
Gràcies a tot el poble per participar en cada activitat, taula col·lecta, esdeveniment...que realitzem al llarg de tot l’any i que ens permet fer la nostra aportació per a la lluita contra el càncer.
La nostra junta local, és una junta oberta i tots aquells i aquelles veïnes que vulgau sumar-se a aquest moviment solidari, no dubteu en contactar amb nosaltres. El nostre principal actiu i motor són cadascuna de les voluntàries que conformem aquesta junta local.
Que tingam tots i totes unes bones festes, un bon estiu!
JA POTS TINDRE AL TEU MÒBIL EL LLIBRE DE FESTES DE BENIFAIÓ 2025!
DESCARREGA-TE’L A TRAVÉS DEL CODI QR.
