Petita història de la Processó de Verges

PETITA HISTÒRIA

de la

Processó de Verges

Una mica d’història (amb l’ajut dels apunts) Al poble fa dies que tot és diferent: tothom corre atrafegat i està nerviós i alegre.

I és que la nostra processó no és una processó qualsevol. A l’escola ens van explicar que hi ha un document molt antic, de l’any... —ui!, deixa’m mirar els apunts, que ara ve la part més complicada— ...de l’any 1666, que diu que ja era costum fer-la. Només va deixar de sortir quatre anys, de 1936 a 1939, per culpa de la guerra.

El que es coneix com a Processó de Verges té dues parts. La primera és una representació de la Passió a la plaça Major. Els textos, recopilats per

un monjo, fra Antoni de Sant Jeroni, l’any 1773, són en vers i en català antic, i tothom se’ls sap de me‑ mòria de sentir-los assajar. A principis del segle passat, Pere Perich hi va afegir versos quan n’era el director.

La segona part, la més antiga, és una processó que recorre els carrers.

Això de les dues parts és de 1955 i ho va decidir un altre director, Carles Perpinyà. La seva germa‑ na, Maria Perpinyà, que era periodista i poetessa, va adaptar els textos originals perquè s’entengues‑ sin millor.

Un altre canvi important va ser el de l’any 2009.

Lluís Llach, que és vergelità, en retirar-se de can‑ tant, va agafar la direcció i millorà el vestuari dels personatges principals i la il·luminació i el so.

Ara tot és molt més lluït. Al cap de tres anys, el rellevava un equip directiu amb majoria de dones.

La mare diu que ja era hora que les dones tingues‑ sin més protagonisme.

La Generalitat de Catalunya va declarar la Pro‑ cessó de Verges Festa Tradicional d’Interès Nacio‑ nal (1983) i, més endavant (2010), la va reclassificar com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional, perquè té un tresor que no tenen enlloc més: la Dansa de la Mort i el carrer dels Cargols.

Mmm! Quina oloreta de brunyols! Deu venir de cals veïns. A casa ja n’hem fet. Com que ja tinc vuit anys, ajudava a pastar-los, i la meva germana, que en té tres, volia ficar el dit a la pasta per fer-hi el forat. Vaig a cruspir-me’n un parell o tres abans de continuar.

La Dansa de la Mort «Pomm, pom, pom! Pomm, pom, pom!».

No em puc treure del cap el so del tabal que guia la Dansa de la Mort —la Mort, en diem nosaltres—, i menys aquest any; tots, grans i petits, el portem al cor. Som els únics del món que no hem deixat de fer-la. Es veu que en el segle xv, a Europa, les dan‑ ses de la Mort eren moda: en feien llibres, pintures, dibuixos, representacions als palaus dels nobles... i sortien per Carnaval, Tots Sants i Setmana Santa.

Fins que les que es ballaven van anar desapareixent totes, excepte la nostra. Fixeu-vos si és important!

La Dansa de la Mort de Verges, actualment, la for‑ men deu esquelets: cinc que avancen saltant i girant

cap a un costat i cap a l’altre, i cinc que els seguei‑ xen caminant. Els saltadors són dos adults i tres nens, i duen mallots negres amb els ossos pintats i un casc de calavera. Estan col·locats en forma de creu i reben el nom de l’estri que porten a la mà.

La Dalla és un adult; va al capdavant i porta una dalla amb la inscripció en llatí «NEMINI PARCO» («no perdono ningú»). Avança saltant d’esquena i és l’únic que fa la volta completa. Just al darrere hi va un altre adult, la Bandera, amb una bandera que diu el mateix per una banda i, per l’altra, «LO TEMPS

ÉS BREU». Als costats hi té els Platets, dos nens que porten uns plats amb cendra. Són de la mateixa estatura i edat, i avancen de costat, l’un de cara i l’altre d’esquena a la Bandera; així, a cada salt, es fixen si mantenen la posició correcta.

Després de la Bandera va el Rellotge, el que faig jo! És un nen un xic més gran, que porta un rellotge quadrat sense broques i va assenyalant una hora qualsevol amb el dit.

Els Platets i el Rellotge, a cada mitja volta, assenya‑ len l’estri que porten o es posen la mà a la cintura.

Els cinc esquelets que no salten van amb casc, tú­ nica amb caputxa negra i capa lila; dos són nens i tres, adults, a l’inrevés que els saltadors.

El primer és el Tabal, que marca el ritme de la Mort amb un gros tabal: quan cal saltar, quan cal caminar, quan han d’aturar-se tots... És el més gran del grup i el que hi té més experiència. L’avi de casa i l’oncle n’havien fet, de Tabal.

Darrere seu caminen les Llums o Antorxes (dos nens i dos adults), amb una torxa a la mà. Antiga‑ ment aquests quatre personatges no hi eren; els hi va afegir també Carles Perpinyà l’any 1955.