Page 1

Un mar d’històries

Gaudí Text Anna Manso Il·lustracions Sonja Wimmer


S

oc un llangardaix ocel·lat, i semblo una bestiola sense importància. Hi ha

qui creu que només val la pena conèi-

Els nois van arrencar a córrer i l’Antoni

se’m va acostar i em va mirar amb dolçor.

—Eh, tu, valent, ets preciós —va mormo-

xer la vida d’aquells humans que han fet al-

lar—. No voldries venir amb mi? T’ensenyaré

com Antoni Gaudí, el famós arquitecte ca-

I em vaig escolar a la butxaca dels seus

guna aportació especial per a la història, talà. Però jo, per exemple, soc el llangardaix més famós del planeta. Tot i que...

què fa el meu pare. Meravelles! pantalons curts.

Em va dur fins al poble, i vam entrar al taller

... la meva vida i la vida d’Antoni Gaudí van

del seu pare. Vaig treure el capet, i la visió del

història. La de dos amics, un humà i un llan-

cant una làmina de metall fins a donar-li for-

de bracet. La meva història és també la seva

gardaix, carregats de somnis que semblaven impossibles però que van esdevenir realitat.

Ens vam conèixer un juliol de l’any 1859,

en un camp d’oliveres als afores del poble de

Riudoms, d’on era la seva família, tot i que

foc, les guspires i aquell home picant i repi-

ma i convertir-la en un calderó, em va deixar

bocabadat. El seu pare, amb una manxa, buf, buf, va alimentar el foc i una pluja d’espurnes va caure sobre l’Antoni, i, és clar, sobre mi.

—Antoni, t’he dit mil cops que no t’acos-

l’Antoni havia nascut a la veïna ciutat de

tis tant, que et socarrimaràs!

Encara no era fosc, però la lluna ja s’havia

més. Uns remolins de vent em van recórrer el

van fer-me servir de diana per fer punteria

què quan vam sortir fora, em va sostenir al

Reus feia set anys. Era un vespre estrany. alçat. I mentre era allà, descansant, dos nens

llançant-me una pluja de rocs. Sense pen-

sar-m’hi gaire, de sobte, vaig mossegar-los

Però ja ens havíem cremat. I alguna cosa

cos com un llampec. I a l’Antoni també, perpalmell de la mà i em va mirar espantat:

—Estàs bé, Valent? —L’Antoni ja m’havia

els turmells. Soc així d’eixelebrat, i no pensa-

trobat un nom.

feia pessigolles. Fins que un xicotet pèl-roig,

d’estrenar, ens va sorprendre.

encarar:

dre! Era veritat el que deia l’avi!

el calderer, ve de camí amb un ferro roent

preguntar jo, desconcertat.

va que amb aquelles mossegades només els escanyolit i amb aspecte malaltís, se’ls va

—Jo de vosaltres tocaria el dos. El meu pare,

que ha tret del fornal per estomacar-vos.

—Sí —vaig dir jo. I la meva veu, acabada —Valent! Pots parlar! O jo et puc enten—Què... què... què deia el teu avi? —vaig —Que el foc dels calderers pot ser màgic.


Fos com fos, des d’aquell vespre vam

Però, encara que li costava, a l’Escola Pia de

poder parlar i fer-nos amics. A tots dos ens

Reus va fer dos bons amics, l’Eduard Toda i

vant la natura. L’Antoni no tenia bona salut,

a l’escola perquè els conegués, i ells a mi.

agradava passejar i estar-nos quiets, obser-

i s’estava a casa llargues temporades. Quan

el Josep Ribera, i fins i tot un dia em va portar —Es diu Valent i l’he portat a estudi per-

podia, l’enviaven a fer un volt perquè li to-

què vol aprendre a ser un drac.

Coll de la Desenrocada, a tocar del poble de

no ens va importar, perquè eren bona gent.

des pel vent i l’aigua, i ell, mentre hi anàvem,

El Arlequín. L’Antoni va dir que ell seria l’en-

nits, o la llegenda de Sant Jordi i el drac.

dibuixar, el feia feliç. A mi em va dibuixar

qués l’aire. Jo, llavors, el duia a racons, com el

l’Argentera, un indret ple de roques treballam’explicava contes, com els de Les mil i una —Un drac és un llangardaix, com tu —em

va dir l’Antoni— però enorme, i pot volar, i treure foc i és poderós i màgic. El drac de la llegenda es menjava la gent, i per això

Ells van pensar-se que era una broma, però L’any 1867, tots tres van crear una revista,

carregat de fer les il·lustracions. Perquè a ell, mil i una vegades. I mentre ho feia, m’estu-

diava amb els seus ulls que veien el que no veia ningú més.

—Com m’agrada la teva pell, Valent...

Sant Jordi el va haver de vèncer.

Sembla trencada, com una rajola de colo-

jaria ningú, però vull volar, i ser poderós i

esberlat en mil bocins —deia l’Antoni, ima-

—Jo... jo... jo vull ser un drac! No em men-

màgic! —vaig cridar emocionat.

—Doncs jo, vull construir muntanyes

màgiques com aquestes! I cases, i palaus!

raines que hagis llançat a terra i pam, s’hagi ginant-se ja el que més endavant seria la seva famosa tècnica del trencadís.

L’any 1868, em va explicar que marxava

—va exclamar. I tots dos vam riure, con-

a Barcelona per preparar-se per estudiar a

Però a l’Antoni li costava fer amistat amb

—Si tu marxes, jo marxaré amb tu. Potser

tents de poder estar junts.

altres nens. I quan li va tocar anar a l’escola, li resultava massa feixuga. L’única assignatura que li agradava era la geometria.

—Aprenc més coses amb tu o fent de cal-

derer, amb el meu pare —se’m queixava.

l’Escola Provincial d’Arquitectura.

a Barcelona descobriré com em puc convertir en drac —li vaig dir.

I tal com havia fet tantes vegades, em

vaig escolar a la butxaca del seu capot i la nostra vida va canviar per sempre.


Profile for Editorial Mediterrània

Un Mar d'històries: Gaudí  

Aquest títol de la col·lecció Un mar d’'històries, amb text d'Anna Manso i il·lustracions de Sonja Wimmer, és un preciós conte sobre la hist...

Un Mar d'històries: Gaudí  

Aquest títol de la col·lecció Un mar d’'històries, amb text d'Anna Manso i il·lustracions de Sonja Wimmer, és un preciós conte sobre la hist...

Advertisement