Quan era petit, en Pere no es volia menjar la sopa i això provocava moltes renyines.
Renyines amb la seva mare:
—Pere, menja’t la sopa!
—Nyo, no en vull!
Renyines amb la seva àvia:
—Pere, menja’t la sopa!
—Nyo, no en vull!
Renyines amb el seu avi:
—Pere, menja’t la sopa!
—Nyo, no en vull!
Renyines amb el seu pare:
—Pere, menja’t la sopa!
—Nyo, no en vull!
Però amb el seu pare, les esbroncades eren encara pitjors que amb la resta de la família.
—Ja saps què els passa als noiets que no es volen menjar les sopes?
—Nyo, no ho sé!
—Doncs això: a mitjanit la bruixa Bufacullera els va a veure a la seva habitació i els fa tanta i tanta por que, l’endemà, no tan sols es mengen les sopes, sinó que s’empassen la sopera i tot.
—Tant se me’n dona; no hi crec, en les bruixes!
I aleshores, normalment, en Pere se n’havia d’anar al llit amb la panxa buida…
Però una nit va passar una cosa estranya; sí, estranya de debò!
La porta de l’armari de l’habitació d’en Pere es va esbatanar amb un grinyol terrible.
En Pere va encendre el llum de la tauleta de nit.
Era lletja, no feia bona olor, tenia pèls al mentó. Bufacullera era el seu nom.
—Així doncs, pillastre, no et vols menjar la sopa?
—Nyo, no en vull!
—I ja saps què els faig, jo, als mosquits de la teva mena?
—Sí que ho sé… el papa m’ho ha dit fa una estona, però tant se me’n dona, no tinc gens de por!
I, a més, fas pudor!
—Quèe?
—Tens la panxa com un bidó!
—Què dius?
—I el nas de tirabuixó!
—Què dius, tu?
