i r a a , a M f , a e nya’ r r o t C N. M. Bodecker
Traducció de Xènia Dyakonova
Erik Blegvad
Dibuix de N. M. Bodecker a la carta de felicitació a Lenore i Erik Blegvad amb motiu del naixement del seu fill Peter, l’any 1951. Amb el suport de:
Títol original: Hurry, Hurry, Mary Dear © Del text: N. M. Bodecker, 1998 © De les il·lustracions: Erik Blegvad, 1998 Publicat amb l’acord de Margaret K. McElderry Books, un segell de Simon & Schuster Children’s Publishing Division, 1230 Avenue of the Americas, New York, NY 10020 © D’aquesta traducció: Xènia Dyakonova, 2022 © D’aquesta edició: Editorial entreDos S.L., 2022 Passeig de s’Abanell, 21 17300 Blanes (Girona) info@editorialentredos.com www@editorialentredos.com Disseny i maquetació: Grafime Digital S. L. Primera edició: octubre 2022 ISBN: 978-84-18900-26-6 Dipòsit legal: DL GI 892-2022 Imprès per Macrolibros
Imprès a Espanya Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, sense el permís dels titulars del copyright.
prefaci de l’il·lustrador El meu amic Bo, o N. M. Bodecker, que és com se’l coneix, va escriure aquest drama domèstic l’any 1975, quan encara estava fort i ple de salut. De fet, no ho va estar mai del tot, ni tan sols a l’època de l’Acadèmia de Belles Arts de Copenhaguen, on ens vam conèixer el 1941. Com sol passar amb les persones enginyoses, sovint estava irritable i de mal humor. Ara, mentre il·lustrava el poema del meu amic, anava somrient en recordar tot de coses divertides que en Bo va escriure, dibuixar, dir o fer. Per exemple, les competicions aferrissades que instigava, no pas per agradar a una noia o per complaure un mestre, sinó per veure qui dels dos aconseguia tenir els bigotis més llargs o arribar abans a París. No érem inseparables, però el curiós és que vam viure plegats molts dels esdeveniments crucials del segle. En acabar la Segona Guerra Mundial, tots dos ens vam casar amb llicenciades nord-americanes que havíem conegut a París. Tots dos vam treballar com a artistes publicitaris i tots dos vam emigrar als Estats Units, on vam obrir un estudi, a Westport, Connecticut. Durant anys, hi treballàvem, jugàvem i competíem. Naturalment, ens passàvem el dia parlant en danès. Allà va començar a escriure en anglès el que s’anomena nonsense poems (poemes disbarat). Els il·lustrava amb dibuixos a ploma d’allò més exquisits. En Bo era un il·lustrador magnífic. Les meves il·lustracions s’inspiren en les seves, tot i que em temo que la meva heroïna és només una pàl·lida imitació de la seva. No s’hi pot fer res. Al capdavall, jo ja no soc el mateix de quan compartia estudi amb el meu amic Bo. Va morir el 1988 a la seva estimada Nova Anglaterra. L’intent de dibuixar la seva Mary (Maria en la present versió del poema) m’ha tornat a posar en contacte amb en Bo. El danès, però, se’m rovella. E. B. Londres, novembre de 1997
Maria, corre, va, bonica; vindrà l’hivern d’aquí una mica.