__MAIN_TEXT__

Page 1

C ATA L U N YA E N

PARC NAC IONAL

3D

D ’A IG Ü ESTORTE S


PARC NAC IONAL

D’A I G Ü E STO RTE S


PA I S ATG E L’aspecte més destacat pels visitants del Parc és el seu paisatge. Aquest paisatge espectacular està format per una sèrie d’elements que es complementen, d’una manera gairebé perfecta, per donar lloc a un harmoniós conjunt de pics esmolats i crestes vertiginoses, boscos frondosos i prats verds, rius d’aigües clares i d’estanys profunds. La base del paisatge la formen les roques, el relleu escarpat i les grans parets rocoses són la conseqüència de l’erosió provocada pels glaciars que ocupaven aquestes valls, ara fa uns 50.000 anys. La fusió d’aquestes llengües de gel va deixar al descobert el seu treball lent d’escultors del paisatge. L’aigua del desgel va omplir tots els forats, dibuixant taques blaves sobre les roques, i va formar boniques cascades saltant els desnivells existents entre la vall principal i les petites valls secundàries. Poc a poc la vida va envair aquests erms rocosos: Primer els líquens es van instal•lar sobre la superfície de les pedres, pintant-les de colors: groc, blanc, taronja... Després molses, herbes, arbusts i arbres van colonitzar aquestes valls afegint diferents tons de verd a la paleta cromàtica. Els animals, petits i grans, no van tardar gaire a arribar, incloent a l’home que ja ben aviat va deixar la seva petjada: Ja durant l’època neolítica pujava a l’estiu a aquestes muntanyes per trobar pastura per als primers ramats i utilitzava el foc per cremar boscos per augmentar la superfície dels prats.


P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S

E S TA N Y L L O N G


PA I S ATG E L’aspecte més destacat pels visitants del Parc és el seu paisatge. Aquest paisatge espectacular està format per una sèrie d’elements que es complementen, d’una manera gairebé perfecta, per donar lloc a un harmoniós conjunt de pics esmolats i crestes vertiginoses, boscos frondosos i prats verds, rius d’aigües clares i d’estanys profunds. La base del paisatge la formen les roques, el relleu escarpat i les grans parets rocoses són la conseqüència de l’erosió provocada pels glaciars que ocupaven aquestes valls, ara fa uns 50.000 anys. La fusió d’aquestes llengües de gel va deixar al descobert el seu treball lent d’escultors del paisatge. L’aigua del desgel va omplir tots els forats, dibuixant taques blaves sobre les roques, i va formar boniques cascades saltant els desnivells existents entre la vall principal i les petites valls secundàries. Poc a poc la vida va envair aquests erms rocosos: Primer els líquens es van instal•lar sobre la superfície de les pedres, pintant-les de colors: groc, blanc, taronja... Després molses, herbes, arbusts i arbres van colonitzar aquestes valls afegint diferents tons de verd a la paleta cromàtica. Els animals, petits i grans, no van tardar gaire a arribar, incloent a l’home que ja ben aviat va deixar la seva petjada: Ja durant l’època neolítica pujava a l’estiu a aquestes muntanyes per trobar pastura per als primers ramats i utilitzava el foc per cremar boscos per augmentar la superfície dels prats.

Durant segles, l’home ha explotat sistemàticament els recursos naturals que les muntanyes li oferien: fusta i pedres per a la construcció, carbó vegetal per a la indústria, herba per a la ramaderia, caça i pesca als boscos i els estanys...


D E TA L L D ’ U N T R O N C

P L A N E L L D ’A I G Ü E S T O R T E S


Però les grans dificultats per accedir als recursos i per poder endur-se’ls riu avall, el clima rigorós i la manca de mitjans tècnics va provocar que les comunitats que s’ instal•laven al voltant del que avui és el Parc Nacional fossin més aviat petites, petits llogarrets dispersats pel territori que aprofitaven els pocs indrets més o menys plans. Així doncs, la petjada de l’home no va poder ser tan intensa com en altres indrets i aquesta zona es va mantenir essencialment ben conservada. A principis del segle XX es va trencar el secular aïllament de l’alta muntanya i va començar l’explotació hidroelèctrica dels Pirineus per alimentar d’energia a les indústries de les ciutats. Potser aquesta ha estat l’empremta més forta que ha deixat l’activitat humana a l’interior del parc nacional encara que paradoxalment va afavorir-ne la seva declaració. El segle XX també ha significat l’inici del descobriment dels Pirineus per part dels habitants de les grans ciutats. Primer a través de viatgers intrèpids àvids d’experiències i poc a poc amb un incipient turisme, exclusiu de les classes socials més benestants però que, degut al desenvolupament socioeconòmic de la segona meitat del segle, es va anar estenent cada vegada més cap a les classes mitjanes i treballadores.

H I DROLOGIA El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici té un carisma singular gràcies a la generositat amb què l’aigua hi fa presència: mansa


E S TA N Y D E R AT E R A

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


i tranquil·la als estanys, juganera als barrancs, elegant i sumptuosa a les cascades... i també tronadora i terrible quan amb les tempestes s’omplen rius, torrents i riberes. Es troba situat al bell mig dels Pirineus, on hi ha la divisòria d’aigües entre les valls mediterrànies, tributàries del riu Ebre, i les valls atlàntiques. A la Val d’Aran hi ha el naixement de la Garona, que marxa cap al nord-oest i que desemboca finalment a Burdeus (França). El riu Escrita, el riu de la Bonaigua i el Pamano drenen les valls del Pallars Sobirà i juntament amb el Flamicell que baixa de l’estany Gento, a la Vall Fosca, alimenten la Noguera Pallaresa. A l’extrem occidental, la Noguera Ribagorçana rep les aigües de la Noguera de Tor i el riu de Sant Nicolau.


E L S E N C A N TAT S

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’àrea dels Pirineus amb una densitat més important d’estanys. N’hi ha més de 200, encara que només uns 150 són estanys pròpiament dits, i els altres són basses temporals que poden arribar a assecar-se a finals d’estiu. No tots tenen el mateix origen ni les mateixes característiques. Els estanys originats per sobreexcavació de les glaceres, sovint anomenats estanys de circ, són bastant profunds i estan situats en zones altes. Les seves aigües presenten un característic color blau fosc. Exemples d’aquest tipus d’estany són l’estany Negre de Peguera i l’estany de Contraix. Altres estanys s’han originat gràcies a barreres de roques deixades per les morrenes glacials, com és el cas de l’estany Llong a la vall de Sant Nicolau o, posteriorment a l’època glacial i a causa d’accidents geològics, de l’estany Llebreta, originat per una esllavissada de roques. Les aigües del Parc generalment són molt pobres en nutrients, la baixa densitat de plàncton existent fa que les aigües siguin extraordinàriament transparents i les espècies que es troben són típiques d’aquests ambients tan pobres, anomenats oligotròfics. Les causes cal cercar-les en les característiques de la roca mare (majoritàriament granit, una roca molt insoluble), i les baixes temperatures que inhibeixen la descomposició de la matèria orgànica.


E S TA N Y

D’A M I T G E S P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


GEOLOGIA I GEOMORFOLOGIA El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici constitueix un dels conjunts paisatgístics més espectaculars dels Pirineus. El seu nucli central és format per una gran massa de roques granítiques d’uns 300 milions d’anys d’antiguitat, que gràcies a les forces de la tectònica per una banda i a l’erosió per l’altra, van aflorar a la superfície. Aquestes roques estan envoltades per d’altres d’origen sedimentari, pissarres i calcàries principalment, que van sofrir processos de metamorfisme i plegament durant el Paleozoic i que ocupen els extrems del Parc. Molt més tard, a l’era Terciària i durant l’orogènia Alpina, les forces causants de la formació definitiva dels Pirineus, van tornar a treballar sobre aquests mateixos materials que van experimentar més deformacions i importants fractures que van incidir d’una manera molt important en la formació incipient del relleu actual. Les roques granítiques: Aquestes roques tenen el seu origen en grans masses de roques foses, anomenats magmes, que es troben a l’interior de la terra i que tenen tendència a ascendir i a encaixar-se en roques preexistents.. Quan es refreden donen lloc a roques ígnies i segons la seva composició mineralògica reben diferents noms: granits, diorites, gabres, etc. Al Parc la gran majoria d’aquestes roques pertanyent al grup de les anomenades granodiorites i les trobarem en zones com la vall de Peguera, Amitges, la capçalera de la vall Fosca, el massis de Besiberri, Colomèrs o la vall de Gerber entre molts altres indrets.


P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S

PEDRES A LA SERRA DE SABOREDO


Les roques metamòrfiques: Els Encantats. Aquest grup de roques provenen de la transformació de roques sedimentaries a causa de les condicions de temperatura i pressió a que es van veure sotmeses. Al Parc es poden trobar pissarres, calcàries, quarsites, esquists, etc. Algunes d’aquestes roques han donat lloc a cims tan emblemàtics com Els Encantats, formats per calcàries metamorfitzades o el Montsent de Pallars i el Montorroio on també hi trobem calcàries i pissarres. Geomorfologia La geomorfologia del Parc té el seu màxim exponent en les formes de modelat del relleu producte de les glaceres durant les glaciacions quaternàries. L’acció erosiva d’aquestes importants masses de gel, que van ocupar un gran nombre de valls pirinenques, es fa especialment evident en aquest espai natural. Durant el darrer màxim glacial , fa uns cinquanta mil anys, importants glaceres es van instal•lar en les valls existents. Aquest fet, va tenir com a conseqüència una intensa erosió del relleu i un “rejoveniment” del paisatge on els pics punxeguts, les retallades crestes, els grans circs a les capçaleres de les valls i els nombrosos estanys excavats a la roca són les manifestacions més característiques. Circs, crestes i agulles: La Valleta Seca. Situats a la capçalera de les valls, els circs glacials són segurament unes de les formes més vistoses i espectaculars que es poden veure al Parc. Tenen forma d’amfiteatre i eren els principals indrets d’acumulació de la neu i el glaç de les antigues geleres. De parets gairebé


D E TA L L D ’ U N T R O N C

E S TA N Y L L O N G

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


verticals, es troben separats entre ells per afilades crestes que compten amb pics esmolats i punxeguts que algunes vegades poder haver quedat isolats si l’erosió glacial dels seus vessants va ser molt intensa. N’hi ha a centenars, però per la seva importància i espectacularitat podríem destacar els d’Amitges amb les seves famoses agulles, el de Colomèrs un dels més grans del Parc, els de Peguera, Gerber, Dellui i Morrano; els de la capçalera de la vall Fosca i els de la part alta de la ribera de Caldes de Boí, formada PER un conjunt d’agulles de gran bellesa. Una gran majoria d’aquests circs contenen entre les seves parets un gran nombre d’estanys que fan que aquest indrets tan inhòspits d’entrada comptin amb un atractiu especial. Les valls: Vall de Ruda. El pas de les geleres va deixar una empremta molt evident a les valls eixamplant-les i fent-les més profundes. Presenten un perfil transversal en forma de “U” molt característic i un esglaonament longitudinal més o menys marcat, des de la capçalera a la part baixa. Les valls principals actuaven de receptores del glaç d’un conjunt de valls secundàries que un cop desapareguts els glaços conflueixen amb la principal salvant importants desnivells que contenen cascades espectaculars. Els estanys: Estanys de Trescuro. Els estanys són sense cap mena de dubte un dels principals elements que identifiquen aquest espai natural, que alguns autors han batejat com “el parc dels 200 estanys”. Aquesta xifra es veuria superada si es comptessin algunes masses d’aigua que sense tenir la categoria d’estany romanen plens d’aigua una gran part de l’any.


P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S

R I U D E R AT E R A


Producte de l’excavació del substrat rocós per part de les geleres, els estanys es troben repartits per tot el territori del Parc. La duresa de les granodiorites va dificultar aquesta excavació, però també ha influït de manera decisiva en la seva conservació posterior. La majoria es troben a la base dels circs, i acostumen a ser els més profunds, mentre que solament alguns, com els de Sant Maurici o el Llong, es troben al fons de les valls. Són de estacar alguns indrets on la concentració d’estanys és particularment intensa com són els circs de Colomèrs i el de Peguera i les capçaleres de la vall Fosca i la ribera de Caldes de Boí. La sabiduria popular ha batejat aquestes masses d’aigua ja sigui per la seva forma com el Llong, Redó, Tort, Mangades; pel seu color, com els Negres , Blau, Roi ; per la seva situació com els del cap del Port, els Gelats (els que es troben a major alçada), per la fauna que contenen com el dels Barbs, i els de les Gargolhes i els Cabidornats. Les aigüestortes: Planell d’Aigüestortes. Un dels indrets més coneguts i visitats del Parc és l’anomenat planell d’Aigüestortes, on l’aigua del riu de Sant Nicolau transcorre mansament tot fent meandres entre molleres, prats i pins negres i que es pot recórrer fàcilment gràcies a les passarel·les de fusta que faciliten fins i tot l’accés a persones discapacitades. Aquest paratge que es troba a la confluència entre les valls de Morrano i la de Sant Nicolau, havia estat un antic estany però l’aportació de sediments per part dels rius i barrancs va acabar reblint completament aquesta antiga cubeta que va esdevenir en un dels indrets més bonics del Parc i que fins i tot li dona nom.


P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S

E S TA N Y L L O N G


CLIMA La climatologia del Parc es troba molt condicionada per diversos factors, com ara l’altitud, que oscil·la entre els 1.200 i els 3.029 m, i la diferent orientació de les seves valls, que faciliten l’existència de diferències significatives entre les diverses valls. El Parc Nacional es troba en una zona d’alta muntanya, amb altituds que oscil·len entre els 1.200 i els 3.029 m. El clima es caracteritza per hiverns llargs i rigorosos, on la neu hi és present una bona part de l’any i les temperatures davallen fàcilment per sota dels 0ºC. A l’hivern els estanys es gelen i la natura entra en repòs. Les allaus de neu són un fenomen força destructiu que cal tenir present si es vol visitar el Parc a l’hivern. A l’estany Gento, a més de 2.100 m d’altura, es van registrar, el 2 de febrer de 1956, la temperatura més baixa de l’Estat espanyol: -32ºC. A partir de maig les parts més baixes del Parc solen quedar lliures de neu, però aquesta segueix sent present a les collades fins ben entrat el mes de juny, fet que pot dificultar el trànsit dels visitants que s’aventuren a fer travesses a finals de primavera i principis d’estiu. Els estius, per contra, són curts i amb temperatures suaus, fins i tot fredes a les nits . Durant els dies calorosos d’estiu és freqüent el creixement de núvols d’evolució diürna que poden descarregar forts aiguats i donar lloc a tempestes amb aparell elèctric de manera més o menys habitual. El canvi de temps pot ser bastant sobtat i cal ser previsor. La climatologia del Parc es troba condicionada per diversos factors geogràfics i morfològics, com ara la diferent orientació de les valls, que faciliten l’existència de microclimes diferents: La majoria de fronts i de-


T R O N C D E L E S TA N Y L L O N G P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


pressions atmosfèriques arriben als Pirineus des de l’Oceà Atlàntic i per tant, les valls obertes al nord i a l’oest presenten una influència oceànica més important que provoca un clima més humit, amb precipitacions més abundants i una major incidència de boires. Els espais que miren a l’est o al sud presenten una clara influència mediterrània, amb climes més secs a l’estiu i precipitacions menys abundants i irregulars. A les zones altes, el clima és més uniforme i les precipitacions d’aigua o de neu poden arribar a ser del voltant dels 1.500 mm anuals. A banda d’aquesta dualitat climàtica, hi ha multitud de factors que provoquen l’existència de tendències climàtiques i que fan que gairebé cada vall tingui un clima particular. En l’existència de cada microclima hi intervenen factors com ara l’orientació de les valls, l’altitud de les carenes que les formen, la direcció més habitual del vent i de les superfícies frontals, etc.


RIU DE SANT NICOLAU P L A N E L L D ’A I G Ü E S T O R T E S


F L O R A I V E G E TA C I Ó La gran diferència d’altitud entre les parts més altes (3029 m.)del Parc Nacional i les més baixes (1200 m.) fa que augmenti la biodiversitat existent. L’altitud comporta un descens general de les temperatures. A més, l’orientació i la inclinació determinen la quantitat de radiació rebuda, el règim tèrmic, l’evapotranspiració i la disponibilitat d’aigua de cada comunitat. També la circulació de vents i els contrastos entre solells i obacs originen particularitats climàtiques. Les parts altes dels vessants i les àrees culminants pateixen una erosió constant, mentre que les parts baixes esdevenen zones d’acumulació d’aigua i nutrients. Tots aquests factors fan que en una àrea relativament petita s’hagin trobat un nombre relativament alt d’espècies vegetals A un nivell més general s’observa una evident zonificació altitudinal: l’increment d’altitud comporta una variació en diversos paràmetres ambientals (temperatures, precipitacions, qualitat de sòls, etc.) que es manifesten en certs canvis de vegetació relativament sobtats. Els estatges de vegetació són franges més o menys horitzontals identificables per la vegetació que duen: Estatge montà. Arriba aproximadament fins als 1800 m i és el país dels típics boscos caducifolis centreuropeus amb roure martinenc (Quercus humilis) o faig (Fagus sylvatica). Al ser la zona més accessible i propera als pobles també ha estat més profundament modificada i moltes vegades el bosc original ha estat substituït per pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) que de manera natural només ocuparien els indrets més secs i desfavorables. Els fons de la vall es mantenen prats de pastura o de dall i diferents comunitats arbustives.


C A S C A D A D E R AT E R A SANT MAU RICI


Estatge subalpí. Per sobre del montà, arriba fins als 2300 o 2400 m. Aquí trobarem les grans masses forestals del Parc Nacional: les avetoses i els boscos de pi negre. Les canals d’allaus que travessen els boscos o les aclarides fetes per l’home per obtenir zones de pastura provoquen l’aparició d’altres comunitats temporals, com ara les bosquines amb bedolls (Betula pendula) o les clarianes amb gerderes (Rubus idaea), epilobi (Epilobium angustifolium) o didalera (Digitalis purpurea). Els avets (Abies alba) s’estenen per les obagues i no pugen gaire més amunt dels 2000 m. De fet, algunes avetoses es poden considerar boscos de l’estatge montà, atenent a la composició florística del sotabosc. Més amunt deixen pas al pi negre (Pinus uncinata) que forma boscos més esclarits amb un sotabosc arbustiu molt important de neret (Rhododendron ferrugineum) i nabiu (Vaccinium myrtillus) a les zones més ombrívoles, o de ginebró (Juniperus communis), boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i Bàlec (Genista balansae subs. europea) als vessants més assolellats. Estatge alpí. És la zona dels prats rasos alpins, que ocupen l’espai on l’estiu és massa curt per permetre el creixement de les masses forestals i només poden prosperar algunes espècies herbàcies i arbusts especialment resistents. Aquestes pastures naturals, en indrets granítics amb sols àcids com els que hi ha majoritàriament al Parc Nacional, es troben dominades pel gesp (Festuca eskia) o el pèl caní (Nardus stricta) dues gramínies molt resistents però amb molt poc valor farratger. En aquests prats hi localitzarem nombroses espècies de la flora alpina entre les quals destacaríem la genciana alpina (Gentiana alpina), el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus) o la silene acaule (Silene acaulis).


P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S

VA L L D E S A N T N I C O L AU


Estatge subnival. Alguns autors parlen d’aquest estatge que inclouria les àrees més altes del Parc, generalment crestes rocoses per sobre dels 2.700 m, exposades a les majors inclemències del temps. Les poques plantes que arrelen ho fan en escletxes, replans o concavitats protegides entre rocs. Un dels exemples d’aquestes petites plantes tan especials podria ser la Saxifraga bryoides. A part de la variació altitudinal, també són importants els ambients lligats a les zones humides: estanys, fonts i mulleres. Les plantes adaptades a viure en aquests indrets són molt especialitzades i es mostren menys influenciades per altres factors com l’altitud, la precipitació o la temperatura. Algunes d’elles com el ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis) i les orquídies (Orquis sp.) presenten florides espectaculars. Altres presenten adaptacions ben curioses com l’herba de la gota (Drosera rotundifolia) que és carnívora.


R I U DE SANT N ICOLAU P L A N E L L D ’A I G Ü E S T O R T E S


FAU N A L’observació de la fauna ens pot semblar difícil. Aquí els animals es troben en el seu ambient, i caldrà aguditzar els sentits per poder-los identificar. Tot i així cal saber que gairebé 200 espècies de vertebrats viuen dins del Parc. Entre els mamífers cal destacar l’isard (Rupicapra pyrenaica), el porc senglar (Sus scrofa), l’ermini (Mustela erminea), la marmota (Marmota marmota) i el cabirol (Capreolus capreolus). Les aus constitueixen el grup de vertebrats més nombrós de la fauna del Parc Nacional: Així, als boscos més inaccessibles hi habiten el picot negre (Dryocopus martius), el gall fer (Tetrao urogallus), el rar mussol pirinenc (Aegolius funereus) i el trencapinyes (Loxia curvirostra), entre molts altres. El voltor (Gyps fulvus), l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) i el trencalòs (Gypaetus barbatus) són fàcilment observables sobre els vessants i les crestes desprovistes de vegetació, i als prats alpins s’hi troben la perdiu blanca (Lagopus muta), el cercavores (Prunella collaris), el pardal d’ala blanca (Montifringila nivalis) i la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus). L’escurçó (Vipera aspis) és una petita serp de mossegada verinosa però que no ataca mai si no es molestada. Conjuntament amb la colobra llisa europea (Coronella austriaca) constitueix una representació del món dels rèptils al Parc. Finalment, entre els peixos hi veurem la truita comú (Salmo trutta fario), que troba el seu hàbitat idoni en les aigües netes i fredes d’aquest indret .


E S TA N Y L L O N G

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


C U LT U R A I H I S T Ò R I A Falles de Taüll. La història de les persones i dels pobles de l’entorn del Parc ha estat estretament lligada des de sempre a les característiques geogràfiques d’aquesta zona d’alta muntanya. L’edat mitjana representa un despertar cultural sense precedents al Pirineu amb l’arribada de l’art romànic. Aquest fet històric ha permès l’existència d’un patrimoni artístic únic i perfectament integrat en el paisatge que l’envolta. El municipi de la Vall de Boí conté un dels conjunts monumentals d’art romànic més importants d’Europa i el més complet i esplendorós dels Pirineus, amb esglésies com ara Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill la Vall, entre moltes altres. A les valls d’Àneu destaquen les esglésies de Sant Just i Sant Pastor al poble de Son, Sant Joan d’Isil, Sant Pere del Burgal i les torres de guaita d’Espot i Escaló. El 30 de novembre de 2000, el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Festes i tradicions: activitats ancestrals com ara les falles han estat conservades en aquestes comarques pirinenques per celebrar-les al voltant del solstici d’estiu, i moltes coincideixen amb la nit de Sant Joan. Les falles consisteixen en torxes fetes de fusta (de diferents dissenys segons la comarca o el municipi) que s’encenen de nit i es baixen des de la muntanya fins a la plaça dels pobles, tot formant una mena de serp de foc. Un cop al poble, es forma una gran foguera i se celebra la festa consegüent amb ball i orquestra. D’altra banda, s’han recuperat balls tradicionals, mercats, fires ramaderes i altres manifestacions artístiques i culturals que semblaven condemnades a l’oblit.


P I C D E L P O R TA R R Ó

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


R E F U G I D ’A M I T G E S

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S

E S TA N Y D E S A N T M A U R I C I


E S TA N Y D E S A N T M A U R I C I P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


AGULLES DE BASSIERO P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


D E TA L L T R O N C

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


E S TA N Y L L O N G

P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


B O S C D E L S M AT E T S P A R C N A C I O N A L D ’A I G Ü E S T O R T E S


Profile for EDETRESDE Editorial

Parc Nacional d'Aigüestortes  

Parc national al pirineu de Catalunya

Parc Nacional d'Aigüestortes  

Parc national al pirineu de Catalunya

Profile for ed3d
Advertisement