→de la tribu dels Peus Descalços, on es deia que hi havia un cavall de foc que passejava pel cel galopant com un llamp, i que els dies de tardor quan es posa el sol, entre els núvols de colors es pot veure com galopa el Cavall de Foc mentre busca la seva estimada Estrella! Dreik: És clar, per fi ha trobat l'Estrella!, potser va ser que a
l'acostar-se a la quadra va calar foc sense voler! Narrador: De sobte El cavall de Foc, va arrencar a córrer i enlairantse cap a l'horitzó, va desaparèixer entre el núvols de colors que es dibuixaven al cel d'aquell dia de tardor... Helena Grau Guillén
LA VIATGERA
Un dia vaig tenir un somni on hi apareixien els meus pares. Eren ells. Havia de començar un llarg viatge. Llavors era una noia de uns 15 anys i era tossuda. Em vaig preparar l’equipatge necessari per l’endemà. Els meus pares eren viatgers, un dia van marxar i ja no van tornar i jo sempre he cregut que havia de seguir els seus passos, per això creia que els havia d’anar a trobar. En clarejar vaig sortir de casa i em vaig posar a caminar. Aquella nit havia somiat el mateix somni que la nit anterior. El vent gèlid del matí m’envaïa i em glaçava. La rosada encara restava a les fulles dels arbres, a les tiges que trepitjava. Per entrar en calor em vaig posar a córrer. Respirava amb dificultat i estava molt cansada perquè gairebé no havia dormit dels nervis. Per culpa d’això no vaig poder esquivar un tros d’arrel que sobresortia i vaig caure en un forat un tros més enllà. Vaig perdre el coneixement i vaig somiar, vaig somiar el mateix somni. Em vaig despertar i vaig veure que no podia sortir per on havia caigut. Mentre esperava que els ulls se m’acostumessin a la foscor em vaig posar a menjar un àpat improvisat intentant no desesperar-me. Sempre m’han dit que amb la panxa plena es veuen les coses d’un altre color. Un cop amb la Pàg. 7
panxa plena vaig posar-me a explorar aquell lloc on em trobava. Vaig descobrir que hi havia un passadís al forat de la paret. Dubtava si era el camí que havia de seguir però creia que era de covards no seguir. Així que em vaig esmunyir pel passadís i vaig posarme a caminar. Llavors com si tingués por d’oblidar els meus pares em vaig posar a pensar en ells.
Els dies anaven passant amb el mateix procediment sota terra. Quan tenia gana menjava, quan tenia son dormia, etc. Les provisions se m ’ estaven acabant i m’estava a punt de rendir quan una claror va il·luminar els meus ulls i els meus cabells pèlrojos recollits amb una cua mal feta i caiguda. Al meu cor encara hi havia reservada alegria en aquells dies de foscor que vaig saltar de cop. Agafant forces d’on no en
tenia vaig córrer fins a la llum on vaig descobrir una ciutat molt estranya mig en ruïnes. Semblava un castell d’un conte de fades abandonat i enfonsat a sota. Però com que la llum era poc intensa i la meva llanterna se li havien acabat les piles no en vaig poder apreciar la forma del tot. Vaig començar a passejar-me per aquella ciutat estranya. - Què hi ha algú?- Vaig dir espantant-me per sentir la meva veu desprès de tant de temps. L’eco duplicava la meva pregunta. - Qui ets?- Va contestar una veu feble.Jo, mig morta de por, vaig contestar amb un fil de veu:- El meu nom és Mar... - Mar, ets tu! No pot ser.- Va contestar la mateixa veu. Aquella veu em sonava. Llavors hi vaig caure. Era la veu del meu pare. - Sí, sóc jo!- Vaig dir plena d’entusiasme. Al descobert va sortir un personatge ben estrambòtic. Tenia els cabells gairebé blancs. Una cara també pàl·lida que semblava una calavera i uns ulls negres com els meus. Darrere seu hi havia una dona de cabells pèl-rojos, també pàl·lida amb una mirada confusa. Ningú no sabia que dir ni que fer fins que jo vaig dir: - Anem? Els meus pares es van intercanviar un seguit de mirades estranyes fins que em van seguir. Vam sortir a la superfície i vam acordar que no en diríem res a ningú de la ciutat sota terra i del nostre viatge però jo en tenia la necessitat d’escriure-ho perquè aquest secret no quedés enterrat per sempre. Ara que sóc gran i cansada pel pes dels anys ja podré descansar tranquil·la per sempre més. Adela Jose Roig Jocs Florals Escolars 2009