Issuu on Google+

XXIII Jocs Florals Escolars www.cerdanyola.cat/educa

Abril de 2009

Els centres educatius de Cerdanyola han seleccionat un conjunt d’obres entre tots els nois i noies, participant d’aquesta manera en els XXIII Jocs Florals Escolars. Tot seguit us presentem els escrits que any rera any, van despertant l’interès de nous lectors i conreant la literatura i la llengua catalana.

Ed Primària. Cicle Superior Poesia LES FLORS

Ed Primària. Cicle superior

Poesia LES FLORS L’AMOR PASSEGEM JUNTES JULIO VERNE LA PRINCESA SOMNIS DE LA INFÀNCIA LA BIBLIOTECA

Prosa

La flor més bonica és la margarida. També estan les roses, són més formoses. El tulipà Té l’olor del pa, Al cabell sempre un clavell. L’olor de la flor és un país ple de color. La fragància de la flor fa sempre bona olor. Samuel Díaz Alejandre

SUMARI

LA LOLA I LA SEVA OMBRA LA MAR MALIGNA 3.000 METRES EL MEU PRIMER VIATGE EN AVIÓ EL CAVALL DE FOC LA VIATGERA UN LLOP DIFERENT DELS ALTRES LA MORT DEL MEU AVI

L’AMOR

Quan surti la lluna plena t’estaré esperant amb els braços oberts i el cor palpitant. T’estimo més del que tu penses i t’estimaré sempre, fins el dia que ens separem i en el cel ens trobarem. Adrián Castilla Lozano

Ed Secundària. Primer cicle

Poesia EL VENT ELS ULLS AL CEL


PASSEGEM JUNTES

S’acaba el matí és primavera i anem pel camí del parc de la riera. Jo no volia sortir, tu m’ has obligat i ara t’ho agraeixo, de veritat. Fa uns instants plovia, ara surt el sol. Plego el meu paraigües, Miro i tot és moll. Xip, xop, xip, xop, tot el terra és xop. Clip, clap, clip, clap, gotes dels arbres que cauen al cap. Mira aquelles branques van regalimant les llepes delerosa amb un gran afany. Que bona que és l’aigua! Que n’és d’important!

Aquest murmuri que escoltes, això agradable que sents, és l’aigua de la riera que plena va corrents. Fa un so quan salta i després, més tranquil·la, sona diferent.

i l’hem d’aprofitar.

Ocells petits que piulen acompanyen aquests sons, també un gall que canta, una puput i alguns coloms.

Mentre et diverteixes jo m’ho passo bé. Em portes un pal que llenço ben alt. L’agafa un pardal però li cau del bec, normal!

Tot és ple de flors! N’admiro els colors. Tu no els pots veure però sents tantes olors que no m’ho puc creure. El camí que era recte de sobte, s’ha tornat tort hem trobat al terra un ocellet mort. Així és la vida i això fa pensar que hem de gaudir-la

El sol que ara escalfa ens dóna una empenta. S’acosta una persona saluda contenta, porta un gos petit i et fas la valenta.

L’agafes i corres no el vols compartir, però et pares i esperes si et vull seguir. Arriba el final, s’acaba el camí i jo sóc feliç de tenir-te amb mi. Marta Rodríguez Calaveras

JULIO VERNE

Julio Verne era un escriptor, que famoses obres va escriure, en les que mariners i exploradors aventures van viure. Va néixer a Amiens, al país de França. I va morir a Nantes, amb un bri d’esperança, esperança que les seves obres triomfessin en tot el món. Fantasia, aventures o contes a cor què vols. “Viatge al centre de la Terra” va ser un èxit total. Anar des d’Hamburg fins a la serra on la muntanya Sneffels està. Pàg. 2

L’Axel i el professor Lidenbrock fins al centre de la Terra arribaran, amb un guia molt forçut i algun enigma descobriran. “La volta al món en 80 dies”, uns quants anys va trigar!, en escriure aquesta història que ara és tant interessant.

Julio Verne era un escriptor, que famoses obres va escriure. En les que els seus lectors aventures van viure. Adrián Castilla Lozano

Dos nois i una noia una gran volta donaran, en tren, globus o vaixell pel gran món circular. A “20 mil llegües de viatge submarí”, anirem pel curiós fons del mar. Amb peixets i cargols marins i en Nemo que era el capità. Jocs Florals Escolars 2009


LA PRINCESA

Per tu vinc de tan lluny Per dir-te aquesta poesia Que va sobre tu, princesa. Perquè l’amor que tinc per tu Sempre estarà present en mi, Per molt lluny que me’n vagi Sempre pensaré amb tu. Sempre t’estimaré. Per la teva cara, pels teus ulls, per la teva mirada I per la teva forma de ser. Això és el que fa Que t’estimi. Sempre pensaré Que sóc el teu príncep blau Que espera una resposta, Bona o dolenta, però una resposta. David Guimerà Plaza LA BIBLIOTECA

La Biblioteca estava vella, tots els mobles esquerdats molts llibres de donzelles i dos o tres d’escarabats. Ara l’hem renovat, tota la gent es posa contenta amb mots llibres i novetats i la Samira que va molt lenta. Després la inauguració amb tots els nens i nenes i una Sirena que és molt simpàtica ens explica una història molt fantàstica. Álex Gómez Ramírez

SOMNIS DE LA INFÀNCIA

Als quatre anys tots hem somiat en ser princeses o dracs. Després als sis somiem en ser veterinaris, o un ocell que vola pel cel. Als vuit anys et fa por un monstre que hi ha al menjador. I ara, amb onze, no saps que fer per tornar a somiar com un nen. Irene Márquez Hernández

Prosa LA LOLA I LA SEVA OMBRA

Un matí la Lola es va llevar molt estranya. Després d'esmorzar va anar d'excursió. Tots els seus amics jugaven amb la seva ombra. Ella no sabia què passava. La seva ombra feia tot el contrari que ella! Pobreta, la Lola! Ella era prima i la seva ombra grassa. Ella era alta i la seva ombra era baixa. Si ella saltava l'ombra s'ajupia, si la Lola es divertia la seva ombra s’avorria. La Lola tenia el cabell llarg i l'ombra curt. Des d’ aquell dia la Lola i la seva ombra són diferents.Setmanes després la seva ombra es va convertir en una nena normal i corrent i la Lola i ella es van fer bones amigues.La Lola mai més va tornar a tenir ombra.Va perdre la seva ombra i va guanyar una amiga. Sònia Aguilera

Jocs Florals Escolars 2009

Pàg. 3


LA MAR MALIGNA

Mireu, aquí tenim la mar Mediterrània, serena i bonica però en aquest any, el 2092, la mar Mediterrània ha inundat tota Barcelona. No hi queda res, absolutament res. En els darrers anys tothom creia que mai passaria, que s’inundés tota Barcelona. Només hi quedo jo. És difícil viure aquí, sense ningú, res. Ho reconec, els humans ho hem fet, és culpa nostra. Ara hi hauria una gentada caminant, anant a comprar... I aquí comença una aventura. Un dia, de bon matí, que bon matí no seria, em vaig despertar amb tot inundat. La meva casa també. Si obria la porta, s’inundaria fins al sostre, així és que vaig sortir per les finestres. No hi havia ningú, el garatge inundat, el cotxe espatllat... Allò era l’infern! En algunes ocasions em penedia d’haver nascut. Mai a la vida havia estat en un lloc tan i tan solitari. No tenia res, ni els meus fills ni la meva noia. M’havia quedat atrapat en aquell món. Havia d’abandonar la casa. Sempre m’he estimat molt la casa; ella era el sostre sota el que jo dormia fins les vuit del matí, quan havia d’anar al treball. Vaig anar a l’oficina per veure si hi quedava

algú i agafar les meves coses. No hi quedava res, ni les meves coses. Havia de menjar alguna cosa. Vaig pensar que el supermercat estaria inundat. Mai sortiria d’aquell infern! Per sort, a la muntanya hi quedava el refugi del meu pare. L’aigua no va arribar tan amunt. A la nevera hi havia menjar. Vaig passar-hi la nit i l’endemà vaig sortir del refugi i vaig anar en busca de vida humana. Vaig anar per feina. Mentre caminava recordava el meu fill i la meva filla, en Pol i la Mari; també la meva noia, la Diana i del dia de la boda. Quins bons moments aquells! No vaig trobar ningú! Vaig baixar de la muntanya. Ho havia perdut tot: la meva família, entre altres coses, la més important. Si alguna cosa volia era la meva família!

Hi havia d’haver algú; un gos, un animal…De sobte vaig sentir un soroll, algú que bordava. Era un gos! Estava convençut de què hi havia algú! Vaig anar ràpid i el vaig

veure! El gos el vaig anomenar... Lelic. En Lelic i jo vam anar a buscar més vida humana. En Lelic tenia un bon olfacte i jo una bona oïda. Formàvem un bon equip. Aquell gos era, era... Em recordava el gos que li vaig regalar a en Pol, es deia Lenci. En Pol li va posar el nom. En Lelic va començar a bordar i vaig anar a mirar. Només volia jugar i li vaig donar una barreta de xocolata. Se la va menjar tota; es notava que estava afamat. Jo em vaig conformar amb el tros de barreta que em vaig menjar. Mai sortiria d’aquell infern! Quan vaig arribar fins a baix de tot de la muntanya em vaig sentir acompanyat. En Lelic era el millor company que tenia en aquells moments. Vaig sortir de la muntanya. Barcelona estava igual: tota inundada. Fins el dia d’avui encara estic amb en Lelic. Sort que tot ja ha passat. Som a l’any 2100 i sóc feliç amb el meu company Lelic. Víctor López López

3.000 METRES

Joan, és un nen de 12 anys, que viu a Sant Andreu, un barri de Barcelona i fa 6è de primària. Sempre ha tingut la necessitat d’estar acompanyat per un mestre o educador.

l’aula, quan es comenten coses quotidianes, com parlar sobre programes de televisió, cantants, actors i moltes coses més, tothom l’observa amb ulls incrèduls i pensen, com és possible?

Li agrada comentar coses del dia a dia. Així com parlar d’esports. Li agrada l’atletisme, concretament fer curses de mig fons, 3.000 metres. A

Cada any, a les jornades esportives escolars, un grup de companys s’apunta per fer futbol sala, bàsquet i atletisme.

Pàg. 4

L’altre dia en Joan va dir: - Aquest any correré els 3.000 metres. Tota la classe es va sorprendre de la seva seguretat. Només necessita l’ajuda i suport d’algun mestre o company. L’Elena li va dir: - Joan, jo t’ajudaré a entrenar i et donaré l’orientació→ Jocs Florals Escolars 2009


→que necessitis. Així ho va fer i, durant algunes setmanes, han sortit tots junts a córrer durant una hora. El dia de la prova l’Elena i en Joan van formar parella. Com podeu imaginar, el Joan té una discapacitat visual, és cec. En Joan ha fet realitat el seu somni, el de participar en una cursa d’atletisme. Júlia Martínez Pérez

EL MEU PRIMER VIATGE EN AVIÓ

Hola, sóc en Sergi i ara us explicaré com va ser el meu primer viatge en avió. Un dia, abans de fer la meva primera comunió, va passar una cosa molt emocionant que em va alegrar el dia. Era per la nit , quan estàvem sopant, els meus pares estaven molt contents perquè hagués decidit fer la comunió i m’ho van dir. Llavors em van donar una sorpresa, em van dir que el dia 18 d’agost (l’aniversari del meu hàmster, mira quina casualitat) faríem un viatge a París, però el que més em va agradar va ser que hi aniríem tots, és a dir, tota la meva família: els meus tiets, els meus cosins, els meus pares, etc. Estava tant content que no vaig poder ni contestar, aquella nit va ser la millor nit de la meva vida.

Pàg. 5

El dia següent, 3 de juny, va ser el dia de la meva comunió. Estava tant nerviós que em vaig posar vermell com un tomàquet. El moment que em va agradar més va ser quan vaig anar a l’altar i a rebre la

comunió, perquè era la primera vegada i no sabia quina sensació tindria. Després de la cerimònia vam anar a casa a fer una festa amb la meva família. Per fi va arribar l’hora d’anar a l’aeroport. Quan vam arribar encara faltava una estona per embarcar, així que vam decidir anar a sopar, i quan ja anàvem a embarcar, dels

nervis, se’m va caure tota la maleta, la vaig recollir i per fi vam entrar a l’avió. Com que estava tant cansat em vaig adormir. Quan vam arribar a França el primer que vam fer va ser anar a l’habitació. Després vam anar al parc d’atraccions i allí vam pujar a moltes atraccions com l’Space Mountain2, etc. i més tard vam anar a sopar a un restaurant. A l’endemà vam anar un altre cop al parc d’atraccions. Aquesta vegada vam visitar unes parades que hi havia allà i ens vam comprar clauers, etc. A l’hora de dinar vam tornar a l’hotel. Per la tarda vam fer una excursió a la Torre Eiffel i vam pujar al pis més alt de la torre. La nostra estada a París havia acabat i vam tornar cap a l’aeroport i cap a casa molt contents. Sergi López Parra

Jocs Florals Escolars 2009


CAVALL DE FOC

Narrador: Hi havia una vegada en una hípica quatre amics, una noia i tres nois, la noia es deia Ambri i els nois es deien Dreik, Dim i Guim. Dim: Hola a tothom, Ambri, Dreik i Guim: Hola! Com esteu? Ambri: Molt bé. Dreik: Perfecte! Guim: Millor impossible! Dim: Voleu que anem a donar una volta? Guim, Dreik i Dim: D'acord, som-hi! Narrador: Un cop arribaren a la quadra van ensellar els cavalls i es disposaren a passejar.... Ambri: Cap a on voleu anar? Dim: Jo havia pensat anar al prat... Guim: Bona idea! Dreik: Vinga! No ens entretinguem que es farà tard. Narrador: Després de galopar una bona estona arribaren al prat. Ambri: Deixem descansar els cavalls? Dim: Sí, han galopat molta estona. Dreik: Que bé s'hi està aquí! Guim: És veritat. Ambri: Dim, has encertat de ple en aquest lloc. Dim: Moltes gràcies. Narrador: Van jugar molta estona fins que van decidir tornar... Dreik: Quina hora és? Dim: Un quart de vuit... Ambri: Va, anem que es fa tard. Guim: Sí, ja comença a fer-se fosc. Dreik: Teniu raó. Ambri: Preparem els cavalls i tornem a l'hípica!! Narrador: Arribant a l'hípica... Dim: Per allà al costat de l´hípica sembla que s'estigui calant foc!!! Ambri: Què? S'està calant foc a l'hípica!!! Dreik: Anem a buscar els bombers, seguiu-me! Guim: No perdem temps! Narrador: Al final van arribar a l'hípica amb els bombers. Ambri: S'ha ferit algú? Pàg. 6

Encarregat: No ho sé, de sobte ha començat a sortir fum de les quadres i a incendiar-se tot! Ambri: Què estrany...? Guim: Sí, és ben estrany. Narrador: Després d'una hora els quatre amics es tornaren a reunir. Dreik: Hem d'esbrinar qui o què ha estat... Dim: Sí, tal com ens ho ha dit l'encarregat... sembla que hagi passat per art de màgia. Ambri: Què tal si quedem demà a trenc d'alba? Guim: Va bé a les sis? Dim: D'acord, així no s'assabentarà ningú. Dreik: D'acord, demà tots ben abrigats. Narrador: L'endemà a trenc d'alba tots tres van anar cap a l'hípica. Ambri: Hola a tothom (fluixet)Dreik, Guim, Dim: Bon dia (fluixet) Dreik: Va, anem a la quadra. Guim: Som-hi! Narrador: Van anar a la quadra i van muntar els seus cavalls. Ambri: Ara on anem? Dim: No ho sé, però... Dreik: Potser els cavalls troben algun rastre... Ambri: Fixeu-vos, l'Estrella sembla que ha trobat algun rastre... Dreik: Doncs, seguim-lo. Dim: On ens portarà? Guim: Potser al riu...

Narrador: Després d'uns quants quilòmetres es van quedar amb la boca oberta... Dim: Ens ha portat al prat!!! Ambri: Si ens ha portat al prat. Dreik: Què estrany.... (sospita) Ambri: Potser s'han acabat les petjades? Dim: No pot ser, aquest graciós només ha deixat petjades fins aquí, però hem de mirar qui ha estat. Dim: Compte! Ambri: Ah! Quina caiguda! Dreik: T'has fet mal? Guim: Estàs bé? Ambri: Uf, sí, sí, gràcies. Dim: Vinga! Posa't d'en peus. Dreik: Ai... l'estrella, què li deu haver passat? Dim: Estrella? On és l'estrella? Guim: No hi és!!! Ambri: No pot ser, és impossible! Dreik: En Guim, té raó ha desaparegut! Dim: Hem d'esbrinar on és!!! Narrador: Tot seguit van començar a buscar per als voltants... de sobte, darrera uns matolls van sentir les passes de l'Estrella, però quina va ser la seva sorpresa quan van veure que l'acompanyava un Cavall de Foc! Semblava impossible! Van quedarse sense paraules en veure com pasturaven junts... En Dreik va recordar una vella història que li va explicar el seu besavi, que era un indi americà→

Jocs Florals Escolars 2009


→de la tribu dels Peus Descalços, on es deia que hi havia un cavall de foc que passejava pel cel galopant com un llamp, i que els dies de tardor quan es posa el sol, entre els núvols de colors es pot veure com galopa el Cavall de Foc mentre busca la seva estimada Estrella! Dreik: És clar, per fi ha trobat l'Estrella!, potser va ser que a

l'acostar-se a la quadra va calar foc sense voler! Narrador: De sobte El cavall de Foc, va arrencar a córrer i enlairantse cap a l'horitzó, va desaparèixer entre el núvols de colors que es dibuixaven al cel d'aquell dia de tardor... Helena Grau Guillén

LA VIATGERA

Un dia vaig tenir un somni on hi apareixien els meus pares. Eren ells. Havia de començar un llarg viatge. Llavors era una noia de uns 15 anys i era tossuda. Em vaig preparar l’equipatge necessari per l’endemà. Els meus pares eren viatgers, un dia van marxar i ja no van tornar i jo sempre he cregut que havia de seguir els seus passos, per això creia que els havia d’anar a trobar. En clarejar vaig sortir de casa i em vaig posar a caminar. Aquella nit havia somiat el mateix somni que la nit anterior. El vent gèlid del matí m’envaïa i em glaçava. La rosada encara restava a les fulles dels arbres, a les tiges que trepitjava. Per entrar en calor em vaig posar a córrer. Respirava amb dificultat i estava molt cansada perquè gairebé no havia dormit dels nervis. Per culpa d’això no vaig poder esquivar un tros d’arrel que sobresortia i vaig caure en un forat un tros més enllà. Vaig perdre el coneixement i vaig somiar, vaig somiar el mateix somni. Em vaig despertar i vaig veure que no podia sortir per on havia caigut. Mentre esperava que els ulls se m’acostumessin a la foscor em vaig posar a menjar un àpat improvisat intentant no desesperar-me. Sempre m’han dit que amb la panxa plena es veuen les coses d’un altre color. Un cop amb la Pàg. 7

panxa plena vaig posar-me a explorar aquell lloc on em trobava. Vaig descobrir que hi havia un passadís al forat de la paret. Dubtava si era el camí que havia de seguir però creia que era de covards no seguir. Així que em vaig esmunyir pel passadís i vaig posarme a caminar. Llavors com si tingués por d’oblidar els meus pares em vaig posar a pensar en ells.

Els dies anaven passant amb el mateix procediment sota terra. Quan tenia gana menjava, quan tenia son dormia, etc. Les provisions se m ’ estaven acabant i m’estava a punt de rendir quan una claror va il·luminar els meus ulls i els meus cabells pèlrojos recollits amb una cua mal feta i caiguda. Al meu cor encara hi havia reservada alegria en aquells dies de foscor que vaig saltar de cop. Agafant forces d’on no en

tenia vaig córrer fins a la llum on vaig descobrir una ciutat molt estranya mig en ruïnes. Semblava un castell d’un conte de fades abandonat i enfonsat a sota. Però com que la llum era poc intensa i la meva llanterna se li havien acabat les piles no en vaig poder apreciar la forma del tot. Vaig començar a passejar-me per aquella ciutat estranya. - Què hi ha algú?- Vaig dir espantant-me per sentir la meva veu desprès de tant de temps. L’eco duplicava la meva pregunta. - Qui ets?- Va contestar una veu feble.Jo, mig morta de por, vaig contestar amb un fil de veu:- El meu nom és Mar... - Mar, ets tu! No pot ser.- Va contestar la mateixa veu. Aquella veu em sonava. Llavors hi vaig caure. Era la veu del meu pare. - Sí, sóc jo!- Vaig dir plena d’entusiasme. Al descobert va sortir un personatge ben estrambòtic. Tenia els cabells gairebé blancs. Una cara també pàl·lida que semblava una calavera i uns ulls negres com els meus. Darrere seu hi havia una dona de cabells pèl-rojos, també pàl·lida amb una mirada confusa. Ningú no sabia que dir ni que fer fins que jo vaig dir: - Anem? Els meus pares es van intercanviar un seguit de mirades estranyes fins que em van seguir. Vam sortir a la superfície i vam acordar que no en diríem res a ningú de la ciutat sota terra i del nostre viatge però jo en tenia la necessitat d’escriure-ho perquè aquest secret no quedés enterrat per sempre. Ara que sóc gran i cansada pel pes dels anys ja podré descansar tranquil·la per sempre més. Adela Jose Roig Jocs Florals Escolars 2009


UN LLOP DIFERENT DELS ALTRES

Dins del bosc hi havia milions i milions d’animals, però entre aquells milions i milions d’animals hi havia un de diferent. Era un llop, però no qualsevol llop, aquest podia parlar amb les persones i amb els animals. La seva família li prohibia parlar amb els humans si no volia acabar en un circ o alguna cosa pitjor. Ell tenia 3 anys i podia anar ja sol pel bosc. Una vegada quan estava per allà caminant es va trobar un home que s’havia perdut pel bosc i ell sabia que si algú es perdia per allà tenia moltes possibilitats de morir. Ell no el va ajudar i als dos dies se’l va trobar mort de set i de gana al terra. El llop el va portar a la seva esquena fins un riu amb l’aigua molt bona i fresqueta. Al costat hi havia un arbre no molt gran, amb molts fruits dolços i bons. El llop es va quedar estirat al costat de l’home fins que es despertés. Van passar uns minuts fins que es va despertar. L’home no es va adonar que el llop era al seu costat de tanta gana i set com tenia, fins que es va girar i el va veure. El llop no sabia si dir-li alguna cosa. De sobte van sentir un caçador, l’home es va girar per veure què passava i quan es va girar un altre cop el llop no hi era. L’home va veure les petjades que havia deixat al terra i se’n va anar a buscar-lo. El llop sabia que l’home seguiria les seves petjades i el va portar a un poble a prop d’allà. L’home, quan va veure el llop, li va donar les gràcies i aquest li va parlar i li va dir: - No fa falta que me les donis.

Pàg. 8

L’home es va quedar bocabadat i no va trobar paraules per dir-li alguna cosa i el llop se’n va anar i l’home no el va veure mai més, i encara es parla d’aquell llop. I mai s’ha sabut si encara és viu o mort, però el que sí sabem és que segurament hi haurà algun animal voltant pel bosc que pugui parlar. Carolina Díez

LA MORT DEL MEU AVI

El dia 27 d'Abril de 2007, el sant de la meva mare, tot anava bé, com un dia normal, jo estava jugant amb els amics de l'escola, quan de sobte va venir un amic dient que la meva mare estava a l'escola i que em venia a buscar, jo em vaig estranyar, no tenia cap visita al metge, tampoc em trobava malament, vaig anar ràpidament cap on era ella, i pel camí em va donar la sensació que estava plorant, em vaig aturar de sobte, sense cap raó i em vaig posar a plorar perquè la meva mare estava plorant, vaig pensar que l'avi s'havia mort. Tot i que

sabia que no ho tenia que fer vaig cridar molt fort, em tenia que desfogar, “el que em va fer més mal” va ser que no li vaig poder dir adéu. L'últim cop que el vaig veure va ser dues setmanes abans de la seva mort. Desprès de que em tranquil·litzés, la meva mare em va explicar que l'avi s'havia dormit i ja no despertaria mai més. A continuació vam anar cap a casa on tothom i era plorant, el pare em va dir que l'avi em va dir que l'avi em va deixar una herència, els prismàtics i la dent de porc senglar que havia passat de generació en generació, jo els guardo com el tresor més gran del món, per desprès donar-ho als meus fills i els meus fills als seus i així successivament. Desprès, un dia vam anar a Sant Celoni on actualment vivien els meus avis, i allà vaig veure el seu taüt, estava al cementiri, tothom anava de negre i tot era molt trist, perquè tota la família estava plorant. Uns dies després vam anar a Barcelona perquè l'incineréssim, com ell deia sempre: “Cuando muera quiero que me incineréis y que me llevéis a Huelma” que era el seu poble natal, així va ser. A l'endemà, al matí ens vam aixecar dels llits i vam anar a l'església del poble ,que no estava oberta, però com el meu avi va desitjar vam dipositar les seves cendres al costat de l'església i desprès vam anar a dinar a un restaurant que es deia “Restaurante Paquillo”. → Jocs Florals Escolars 2009 Autor


→ Al cap d'unes setmanes jo estava amb els meus pares a casa i em van dir que demà m'aixeques a les 4:00 hores de la matinada perquè ens anaven a Jaén on era el poble del meu avi. Al dia següent era el meu aniversari i el despertador va tocar i em vaig aixecar mig adormit, el meu pare, la meva mare i jo ens vam ficar al cotxe i quan passàvem per València, vam passar a recollir els meus tiets, que viuen allà, desprès de dotze llargues hores dintre del cotxe vam arribar a Huelma, i allà ens vam allotjar en un petit hostal.

continuació perquè teníem que acomiadar-nos dels meus tieta. Finalment vam arribar a Cerdanyola. ¡Així va ser la mort del meu avi!

Per fi vaig poder conèixer el poble dels meus avis, besavis i rebesavis. ¡Allà tot es molt petit, però bonic!

EL VENT

ELS ULLS

El vent bufa sobre el mar, les gavines no saben on anar, els peixos no paren de buscar menjar, tots ells treballen sense parar.

Verd, blau o marró Un d’aquest és el seu color. No puc parar de pensar, que sense ells no puc mirar.

Vaig conèixer a uns cosins del meu pare i allà li van dir que el meu avi va morir. Aquell dia el vam passar veient tot el poble i també el poble dels avis de la meva tieta. A la nit vam anar a sopar a casa dels cosins, que va ser un sopar magistral i havia molta gent, casi un quart del poble tots eren familiars meus, o això deien, i jo ho comprovava dient-li a tots com era el meu cognom i que m'ho lletregessin. Desprès de sopar vam anar a l'hostal i ens van anar a dormin. Finalment ens van acomiadar dels cosins del meu pare i ens vam ficar al cotxe i vam anar a veure el poble per últim cop. Quan ja el vam veure ens vam anar i ens dirigíem cap a Cerdanyola, però per el camí ens vam aturar dos o tres cops, primer perquè la meva avia tenia que menjar alguna cosa, desprès perquè ja era l'hora de dinar i tots teníem gana, excepte la meva avia, i a Pàg. 9

Marc Pichel Padilla

Ed Secundària Primer Cicle Poesia

El vent bufa damunt d’un camp, netejant el blat dels insectes, emportant-se préssecs i maduixes, demostrant qui és el que té les forces. El vent bufa entre les muntanyes, fent volar les àguiles voladores, penetrant per les coves més profundes, saludant a tots els éssers i pedres. El vent bufa sobre la ciutat, aquí sí que està enfadat! S’emporta tot el que hi ha al seu pas: potser persones, potser arbres o potser un sostre. El vent s’emporta les paraules, que queden en l’oblit. Però si al cor és on estan, aquestes sí que no marxaran. Samuel Moyano i Ferran Villalba

Veig coses que no puc definir, però que a dins les puc sentir. I oblidar….el que ha de passar. Cadascun d’un color, brillant amb resplendor. Tothom els té diferents; Més lluminosos o més transparents. Iris Ortega Lozano

AL CEL

L’enlluernadora llum de la celestial lluna es desborda en un mar d’estrelles. Com peixos en un estany les estrelles estan nedant. Amb tranquil·litat i aigua cristal·lina, l’univers il·luminen. Daniel Pérez García Jocs Florals Escolars 2009


ENGUANY HAN PARTICIPAT: • Anunciata • Escola Carles Buïgas • Escola Les Fontetes • Escola Municipal La Sínia • Escola Saltells • Escola Sant Martí • Escola Turó de Guiera • Escola Xarau • Institut Banús • Montserrat


XXIII Jocs Florals Escolars