42 Viure a Sant Cugat Entrevista
Diari de Sant Cugat Divendres, 1 de març del 2013
Entrevista
Josep Maria Pou Actor i director teatral
“Crec que sóc un perfeccionista i no sé si és una virtut o un defecte” Sant Cugat va rebre la visita del prestigiós actor i director el 14 de gener en un acte organitzat per l’Aula d’Extensió Universitària al Teatre La Unió Actor, director, traductor... tan sols li falta ser autor teatral. Ho acabarem veient? Fa molts anys deia a la meva pàgina web que algun dia potser m’hi animaria. Però no. Això ho tinc claríssim, perquè per escriure teatre, o per escriure ficció en general, s’ha de tenir una qualitat, més enllà de l’estil i de la facilitat de construir i de jugar amb les paraules, que és fonamental: la capacitat d’imaginació; capacitat d’inventar-se una història. I jo m’he posat a prova durant molts anys, perquè m’hauria agradat molt escriure teatre, però he arribat a la conclusió que, per molt que ho intenti, tot el que em ve al cap ja ho ha escrit algú, i ho ha escrit millor que jo. Tinc un nivell d’exigència molt alt. Per tant, he descobert que no, que no és el meu. Les traduccions són el “pla B”? Vaig trobar un succedani al fet d’escriure, i que em funciona molt bé: les traduccions. N’he fet moltes i m’agrada molt traduir. Perquè les traduccions són això: has de traslladar i recrear en l’idio-
ma de destí una història que ja ve donada, però tu ets responsable de cadascuna de les paraules i de les construccions de les frases. Sóc molt feliç fent traduccions, perquè, això que jo tinc com a carència que és la falta d’una història per inventar-me, ja em ve donada. Tinc la història, i el fet de traduir-la diguem que m’omple aquest vessant meu d’escriure. Tindreu més traduccions meves, però no obres originals. Deia que és una qüestió d’exigència. Sempre ha estat igual d’exigent amb tot? Molt, i ho segueixo sent. Encara que sigui un personatge petit, o pugui semblar insignificant. Crec que intento (de vegades potser no ho aconsegueixes) sortir cada dia a l’escenari amb el màxim rigor possible, com si fos el primer dia. Perquè per a mi és el moment més important del dia. És a dir, tota la meva vida està d’inici enfocada als moments que jo treballo. Si jo no aprofités aquests moments seria un imbècil, seria un estúpid si no ho fes amb rigor.
Un rigor que també exigeix com a director... De vegades sé que sóc excessivament rigorós, i potser no fa falta. Com a director, hi ha molt actors que volen treballar amb mi, però llavors diuen, com Concha Velasco, “es el director más duro del mundo!”. Potser sí. Però també sóc el més exigent amb mi mateix. Sóc això que es diu un perfeccionista, que no sé si és una virtut o un defecte, i quan jo em proposo començar un treball, vull aconseguir el màxim resultat. Sempre em poso com a objectiu aconseguir un deu. I sé que no l’aconseguiré, perquè un no és perfecte. Si em quedo en un vuit, doncs molt bé, potser ja n’hi ha prou. El petit consol que et queda és que la gent no sap el que tu volies. Sóc molt exigent, i de vegades, potser jo mateix penso que massa. Però fins ara ha anat bé. Per què quedar-se en menys, podent aspirar a més? L’hem vist en cinema, televisió i teatre, què li aporta aquest darrer? M’aporta una cosa fonamental, més enllà del contacte directe amb
Incansable i exigent Josep Maria Pou és un d’aquells actors que posen passió a cada un dels personatges que interpreta. Tant se val que sigui un Shakespeare com un personatge d’una obra que no tindrà mai cap transcendència. Es considera una persona exigent i, de fet, ho demostra cada cop que puja a un escenari. També com a director el seu grau d’exigència és molt elevat. L’objectiu: aconseguir l’excel·lència aportant tot allò que es pugui donar a sobre l’escenari. La seva passió és el teatre, tot i que també l’hem vist a la televisió i al cinema. I és que “el teatre és una cosa viva, que canvia cada cop que representes una obra, i això no té preu”, destaca. “És un diàleg viu amb el públic”.